La Marta Pérez Verge ens explica l'origen històric dels refranys

La nostra col·laboradora a la solució, Marta Pérez Bergemo, bon dia. Bon dia. Com estàs, estimada? Feliç, com sempre, que soc aquí. Ai, aquesta copla que ens acompanya sempre la Marta.

És que això és fer cultura, nena. Quan ve ella és llum. És llum. La nostra cultura.

La Marta, la Marta és bastanta llum a la vida en general. La Marta és periodista, és estudiosa d'edita, refrans i cultura popular i ha recollit la seva feina en el seu llibre Peti qui peti, que ho peta també en vendes, eh? Sapigueu, eh? Que segueix allà sempre arrenquejant. Peti qui peti. A veure, senyora Pérez Verge, comencem parlant de l'expressió, si et sembla, anar-se'n en orris. Què en sabem d'aquesta expressió,

Marta? Va, comencem, com deies al principi, per saber el significat d'orris,

que és orris. Què és, Brigita, tu saps? Jo em pensava que era un poble del Berguedà. Té nom de poble, algú diu. Té nom de poble. És veritat.

De barranc, no? El barranc d'Orris. Un moment, vaig a buscar-ho, eh? Barranc d'Orris, a veure. Era de Norris. Però clar, Norris. No Orris. Ah, Orris.

Hi ha Oriols. No, Oriols no.

O Rius. De fet, hi havia. El barranc dels Orris és un curs fluvial situat a la comarca de l'Alta Ribaborsa. Hi ha molts noms. I sobretot per la part del nord. I ara entendreu per què hi ha molts noms que hi apareix Orris. De fet, si voleu, fins i tot encara anem una mica més endavant a saber per què fem servir aquesta expressió, potser. Perquè segurament tothom la coneix, però la diem sobretot quan un projecte fracassa, quan uns plans se'n van en l'aire o una cosa que semblava ben encarrilada acaba malament. Tenim com sempre moltes teories diferents, però comencem pel mot orri. Segons el diccionari català Valencià Balear, prové del llatí orreum, que vol dir graner.

Clar, els orrios de Galícia, nena. Aquest no és família gallega.

Clar, els orrios de Galícia, nena. Aquest no és família gallega. Sí, el meu cunyat és català, però viu a Galícia, la meva cunyada és gallega. Els orrios. Ja s'acaben el blat.

I d'aquí que hi hagi tants noms i localitzacions on la paraula orris hi apareix. També designa orris, en l'àmbit ramader, el lloc on munyen les ovelles, on es munyen i també on s'elabora el formatge d'aquestes ovelles. I com podem relacionar aquest espai amb una expressió que avui fem servir per parlar de fracassos i de coses que acaben malament? Us haig de dir que no hi ha allò, una explicació concluent, però una possible interpretació que s'ha plantejat és que si un ramat s'espantava per l'aparició d'un llop o per l'arribada d'una tempesta i fugia descontroladament, es podia perdre el control dels animals i tot plegat acabava amb un desgavell. Aquesta és una de les teories.

Mira, ara de seguida connectarem amb una persona que ens pot intentar verificar aquesta part, aquesta primera teoria. Va, Pepita, bon dia. Hola, bon dia. Pepita, de l'Hospitalet de Llobregat. Quina és aquella expressió que sempre feu servir a casa teva?

Bueno, jo al meu pare el feia servir. Jo ara l'he fet servir i quan ho dic, me diuen que no m'entenen. És a dir, qui té tions fa estelles.

Qui té tions fa estelles. Oh, i com l'interpretes tu, aquesta Pepita?

Bueno, el meu pare deia que quan a una persona li diuen que té diners, aquesta persona necessita diners, doncs els tions són els diners. I les estelles és vendre-t'ho i tindre diners.

Epa, espera't, Pepita, verifiquem-ho. A veure, Marta, què en saps d'aquesta expressió?

Està documentat que vol dir que qui té finques o altres béns de fortuna els pot adinarar o trobar que li deixi diners amb la garantia d'aquells. I tenim sinònims com, per exemple, en casa que tot hi ha, prompte s'arregla el sopar, o qui té canyes té flautes, qui té ovelles té pells. Ah, com volem dir que.

Si tu maneges quartos, la cosa és més fàcil. Nena, però això fa les entitats bancàries i tot. Tens quartos, te donen quartos, i si no en tens, no.

Absolutament veritat, Brigitta. És així, eh? Els diners criden als diners, allò que diuen. Doncs, Pepita, verificada queda, i gràcies per la teva aportació. Una abraçada bonica. Helena, Sant Jordi d'Esvalls, bon dia.

Hola, bon dia. Doncs mira, a casa tenim un metge, o bé, en tenim dos, i sempre, moltes vegades ens diuen, aquí molt de metge, però a casa del Ferrer, cullera de fusta. Bona, aquesta.

Encantada. Mira, aquesta ja te la dic jo, que és el Ferrer Cullera de Fusta. La Marta ens en va ensenyar una que a mi m'encanta, que és Acal Sabater Sabates de Paper, que em sembla extraordinària, Marta. I n'hi ha moltes, suposo que n'hi ha més variants.

N'hi ha moltíssimes, moltes. I de fet amb tu, Elisenda, també el vam modernitzar i vam dir Acal dissenyador, Còmics Sans i Cartró. És veritat.

Còmics Sans i Cartró, m'encanta. Doncs queda dita, Helena, Sant Jordi, gràcies. Una abraçada bonica. Adéu, adéu. Hem començat parlant d'anar-se'n a Norris i hem parlat d'una possible teoria. Ara bé, ara bé, ja has dit que hi ha diferents versions. Hem parlat d'aquesta relacionada amb la ramaderia, però si no ens convenç en tenim d'altres. Marta, quines?

Ara anem cap al món mariner. El diccionari també català València Balear recull un ús relacionat amb els vaixells que quan naveguen en temporal hi ha la mar tan moguda, amb unes onades tan altes, que escombren la coberta. Ens hem d'imaginar aquesta il·lusió.

És una imatge ben diferent a la del ramat però també ens acosta a aquestes situacions en què les coses es poden descontrolar. I tot i que també hi ha qui diu que ve dels esculls on s'enfonsaven els vaixells, que els mariners n'anomenaven orris, haig de dir que he buscat si existeix aquesta excepció, però no l'he trobat a cap diccionari. Podria ser que dins del món mariner s'utilitzés. No l'hem trobat documentada a cap diccionari que digui que orris és un sinònim d'escull. Però és que, a més a més, orri amaga encara un altre significat. Ai. Tant en orri com a orri poden voler dir també, quan estem parlant, en gran abundància, a dojo o a doll. Es pot fer servir en el sentit de granel, quan parlem de productes que es transporten o s'emmagatzemen sense envasar. Per exemple, traginem el peix en orri. Ah. Que el transportem sense encofrar-lo ni posar-lo a les caixes de pesca, o, per exemple, en fornem en orri, quan en fornem la terrissa sense capses, mesurant allò a ull, la quantitat de peces que s'enfornen. Pel bloc gros, allò que diuen. Sí, i fins i tot hi ha qui el fa servir com a sinònim de caure o d'anar per terra, ha anat en orris.

Maria de Sabadell, a veure, quina és l'expressió que feu servir a casa teva?

Quan teníem mal de cap o mal de palla, o així, la meva àvia sempre deia. Això no és res. Passat per la nit, tot serà bonic.

Ah, mira, volent dir, si superes la nit, ja la cosa va millor, eh, Marta? Tu la coneixies, aquesta?

No, no la coneixia, però és veritat, allò, eh, que diuen que quan descanses, dorms, normalment la cosa millora, no sé que sigui.

És veritat, eh, que a la nit tots els monstres són més grans, eh? Sí, és veritat. Després, quan et lleves, dius, no era per tant. No era per tant. No era per tant. Maria de Sabadell, escolta'm, l'apuntem en nom teu i en nom del teu veí, també. Una abraçada. Una abraçada. Adéu, adéu. Gràcies. Anem a la Núria, de Castellà del Vallès. Núria, bon dia. Hola, bon dia. A veure, quina me'n proposes? La paciència és la mare de la ciència. La paciència. Mira, t'he de dir, Núria, que aquesta la feia servir ma mare, quan ens desesperàvem tots.

I això l'he fet servir molt amb els meus fills. Veus? Quan us deuen necessitar que no els sortís els deures o el que fos, els deia, ja està sempre amb mi mateix.

També et dic que a mi quan ma mare em deia la paciència és la mare de la ciència, deies, i home, sobre que estic histèrica, digue'm tu que la paciència és la mare de la ciència. De veritat, eh? A aquesta, a què es refereix, Marta? És evident, no?

Home, sí, que tothom hem de tenir paciència i fer les coses a poc a poc acaben sortint. Però és que jo aquesta sempre l'he dit diferent. L'experiència és la mare de la ciència en comptes de la paciència. Ipa, doncs no sé quina m'agrada més, eh? Segons l'ocasió podem fer-ne servir una o l'altra, vull dir que són en moments diferents que la podem utilitzar, però m'ha fet molta gràcia que diguis la paciència, perquè és veritat que també es diu, però també. Les dues, clar.

Doncs Núria, queden apuntades, com les més habituals que fem servir als catalans. Una abraçada bonica. Gràcies, adéu. Fins ara, adéu, adéu. I abans hem dit, a veure, aquestes dues teories d'en Arsene a Norris, doncs verifiquem a veure amb una persona basada a conviure amb ovelles si sap alguna cosa d'aquesta primera teoria que ens ha mostrat la Marta Pérez Verge. Marc August Montanya, molt bon dia. Hola, bon dia, molt content de ser aquí. Gràcies, Marc, per atendre'ns. En Marc August és pastor, també és codirector del podcast Camí de Cabres, de Catalunya Ràdio, que recordareu que vàrem presentar aquí a La Solució. Ho vàrem fer des de Mollerussa i va ser una experiència extraordinària. Escolta, Marc, Marc August, la paraula orri es refereix a un lloc on es munyen les ovelles i es fa el formatge. Com el pots descriure, aquest lloc?

Bé, es refereix a això, sí i no, diríem. Epa, epa! Un orri és la paraula que defineix un espai a la muntanya, normalment, o a mitja muntanya, que eren les construccions de pedra on es munien, o també la mateixa paraula es feia servir per descriure els llocs on es deixaven madurar els formatges. És a dir, petites construccions de pedra on els formatges que s'acabaven de fer es deixaven madurar. I si plovia, què passava, Marc August? Era com una petita nevera rural per dir-ho d'aquesta manera. Estrets perquè no es poguessin moure, diguem-ne. Exacte, perquè fos més fàcil de fer passar el bestiar i de poder-les munyir. I Marc Augusten. També s'ha de dir que hi ha qui diu orri per referir-se a totes les cabanyes i barraques de pastors que hi ha a la muntanya, és a dir, totes aquestes construccions de pedra seca. A vegades hi ha gent que les anomena orris, però per fer exactes l'orri és l'espai destinat a la llet i al formatge, és a dir, allà on es munia i allà

on es guardava el formatge. I saps si se'n conserven en perfectes condicions a Catalunya, d'aquests orris?

En perfectes condicions jo diria que no, però de conservar-se'n se'n conserven, sí. En trobem restes, el que passa és que, com que eren construccions efímeres i en el temps, perquè es feien servir poc temps, i estaven en llocs una mica aïllats, doncs, clar, se'n conserven moltes vegades les restes, que si no ho saps, tu segurament passes per allà i no ets conscient que allò és un orri.

Mmm I ara estava pensant, clar, es feia, es munia les ovelles a la mateixa muntanya, no?, en aquests orris, i allà mateix es feia el formatge i s'hi deixava, és a dir, es manipulava tota la llet i es deixava allà coallar per després manipular-la, o no?

És a dir, tu munyies les ovelles, feies el formatge i deixaves el formatge que madurés. Allà mateix, eh? O bé que madurés, o bé feies el topí, que és agafar els formatges i els deixaves en vaig ardent perquè fermentessin. Carai, t'ho hauríem de fer un taller, això, eh? Al final, el formatge és una manera de conservar la llet.

No és cap altra cosa que això. Clar, perquè si no, no te la podies consumir a la velocitat que requeria.

I heu de pensar que els orris es munyia a la primavera i, per tant, era el moment que les ovelles pujaven cap a muntanya i normalment estaven en llocs una mica apartats. Que d'aquí també l'expressió, no? Perquè els Norris no estaven al costat de casa.

Jo no em vull inclinar per cap de les dues opcions que ha plantejat la Marta. Però aquest, que estiguessin. Bàsicament ens ha donat la clau ara en Marc August. Si estaven allà on Jesús va perdre la sabatilla,

potser té sentit d'anar-se'n a Norris. No seria al costat de casa, no. Estaven a la muntanya, on hi havia el vaciar, evidentment.

Acordem que ens quedem amb aquesta o no? Ens quedem amb aquesta. Marc August Montanya, pastor, també codirector d'aquest podcast. Recupereu-lo, val molt la pena. El Camí de Cabres el teniu a l'app i al web de Catalunya Ràdio. Moltíssimes gràcies. Una abraçada, Bonic.

Gràcies a vosaltres. Fins ara.

M'encanta, nena, una història d'amor tan maca que l'han utilitzat els que no ens estimen perquè no saben el que diu la lletra. Ai, senyor, el Belachau, eh?

Ara parlem d'un refrany que té a veure amb la pluja i amb les seves conseqüències. A veure, ho vàrem poder tastar la setmana passada. De fet, el divendres passat, no l'altre, especial a Iguats d'aquí a Catalunya Ràdio, dilluns també a diferents zones de Catalunya Amarades. Vam poder veure les conseqüències de la pluja, malauradament en alguns casos. Però parlem de pluja, Marta, a veure.

Va, sí. Avui el refrany que us porto és un refrany que a més a més s'ha sentit molt aquests dies i és carrers mullats, calaixos, eixuts. Que és aquesta dita que ens diu que una meteorologia adversa comporta que la gent es quedi a casa i que els comerços estiguin buits i, per tant, no tinguin beneficis. I, de fet, hi ha qui la continua i diu. Perquè el dependent treballa, no? No treballa, però clar, l'am no fa. No fa calaix. No fa calaix.

I després la Sandra, aquella que també hem sentit en alguna ocasió, de qui no té feina el que et pentina. Ai, tant. Aquesta m'ha posat molt nerviós. I per això, ja que parlem d'animals, la Lídia fotre't de lloros quan algú cau. Diu, fem servir a casa constantment.

S'ha fotut de lloros. Això és una distorsió que es va fer de la paraula, és oros, és tocaus. I et fots de morros i llavors a vegades passa amb la llengua i amb les expressions que busques paraules semblants i amb els anys van canviant i d'oros ha canviat cap allò però com d'oros?

et fots de morros i els morros amb els oros què tenen a veure aquí? de morros d'oros perquè té diferents significats el vocabulari. Ah, que no fos que t'havien la paraula per darrere,

en plan morros, forros. Però ara també ho fan aquestes nenes que fan reggaetón? Les esdrujones se les mengen amb patates, perquè rimin, no?

No, però en aquest cas els oros són els forats del nas. Llavors tu caus amb morros i caus amb el nas cap a terra. Ah, mira, per tant. És com caure de. Diem de morros, perquè et mirem la boca, però oros,

en aquest cas, ens fixem en el nas. En els narius. Exacte, són els oros. Per tant, és incorrecte, això de lloro?

No, és correcte en el sentit que, al final, l'evolució és com allò, tocar el dos, que ve de tocar el dors, que és de tocar l'esquena. Del cavall. Del cavall. Llavors, va evolucionant, es perd, cau aquesta R, i acabem dient tocar el dos, i no té res a veure amb el número dos. Doncs aquí, caure, no?,

Jo pensava que era pel nas així de lloro, saps allò, el bec, el lloro. Mira, al final ja està, ja en tenim.

Per cert, tenim preguntes també per la Marta, que és que la Paula ens demana si podríem explicar l'origen de l'expressió això és de l'any de la picor. Home!

Aquest és maco, perquè a més a més ens hem de situar en un moment molt concret, que és a Catalunya el 1471, que és quan els catalans van patir un any de molt males collites, que va portar cap a una fam extrema, on a més a més li hem de sumar una plaga de pusses, que d'aquí que es digui l'any de la picor, que de fet l'expressió completa era que és de l'any de la picor que tothom gratava. Uau! La picó! Uau! Quin any has dit, Marta? 1471. Deixem-me tornar un momentet.

Carrers mullats, calaixos eixuts, és veritat això? Parlem de pluges convencionals, això sí, però les pluges fan que anem menys a comprar als comerços. Montserrat Baranguer, molt bon dia! Bon dia. La Montserrat treballa al forn del pont amb Molins de Rei, és part de l'associació de comerços de Molins de Rei. Escolta'm, fa una setmana que patíem un episodi de pluges intermitent. Tu notaves que venia menys gent quan plovia o notes que ve menys gent al forn quan plou a Montserrat? Sí.

Mira, t'haig de dir que aquest forn fa 90 anys que hi és i això jo ja ho sentia amb el meu padrí que va començar. Ah, amiga. Per tant, és una dita que es confirma. Sí, sí, sí. I jo pensava, quan era petita, què voldrà dir això?

Doncs ja, ja ho sé. Ja ho has viscut. Per tant, tu quan et lleves i dius, ostres, humitat, pluges, avui ja sé que els llonguets me'ls emportaré sota el braç, no?

Exacte, exacte. També t'haig de dir que quan diuen mal temps, llavors és al revés, la gent compra més pa. Per previsió. abans que arribin les iaies per allò de nevar.

Ai, m'encanta aquesta, clar, no l'havia pensat. Però només les iaies, eh? Que són previsores. Que són previsores nosaltres. Als joves després ens passa que acabem menjant el pa congelat o aquell pa que deixes dos segons fora d'on sigui i ja és xiclet, no? O sigui, bàsicament les iaies preveuen més, escolten més i van a comprar pa per fer calaix per si venen maldades, no? Sí, però ja et dic lo dels

carrers mollats, calaixos aixuts, és veritat. Però ara també hem d'afegir, jo penso, que l'estiu, eh? Aquest estiu també ha fet estragos.

Tanta, tanta calor, la gent no sortia, eh? L'hauríem d'adaptar, eh? Calaixos, calaixos ruents. Ai, perdona, carrers ruents, calaixos eixuts, també podria funcionar, no? Dolents, no? Exacte. Ruents, dolents. Oh, carrers dolents. Bueno, jo ho he eixudit, eh? Sí, sí, sí. Carrers ruents, calaixos dolents. Ruents, calaixos dolents. Home, la compro, eh? Marta, pendent-te'l. Vinga, va. Calaixos dolents, carrers roents, calaixos dolents, equivalent al carrers mullats, calaixos eixuts, doncs el mateix quan fa molta calor. També és veritat que, a veure, Montserrat, no et fa gaire de gust, quan fa molta calor, de dir, posa'm aquella baguette o aquell tronquet que acaba de sortir del forn, no?

Exacte, exacte, tot ajuda. I pobres també ells. Calor de fora i calor de la barra no ajuda gens.

Exacte, i allà dintre que deveu estar fetes un múscul, no?, Sí, sí.

Ara comencem ja a tenir la porta oberta, però fins ara no, eh? Ai, no, ni no.

Montserrat Berenguer, la podeu trobar al forn del pont a Molins de Rei. Anar de bòlit, Marta, anar de bòlit.

Sí. Primer, deixeu-me fer una petita matització, perquè. L'expressió s'escriu amb T final, bòlit, i no bòlit amb D. Són dues paraules homòfones, és a dir, que sonen igual, però tenen significats diferents. Un bòlit amb D és un meteor que travessa l'atmosfera i també anomenem així popularment un cotxe que va molt ràpid,

com ara un bòlit de Fórmula 1. Però jo pensava que anar de bòlit era amb D i era perquè anava molt ràpid,

perquè anaves molt tard. Doncs no. Bòlit amb T és un tros de fusta acabat amb punta que es fa saltar d'un cop en un joc tradicional. Ah, sí, allò de picar en una cantonada. I què tenen a veure l'una amb l'altra? Doncs, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, bòlit és una variant de bòlit amb D per comparació amb aquest euròlit, que no se sap on va, aquest meteorit. Ve del mateix lloc, no? L'origen és el mateix, però són dues paraules diferents i l'expressió ha agafat la de bòlit amb T. I la imatge és molt gràfica. Igual que un objecte que surt disparat i acaba caient en un lloc imprevisible, el bòlit també pot sortir volant i anar a parar allà on menys tu esperes. Jo crec que aquesta imatge ens ajuda força a entendre l'expressió aquesta d'anar de bòlit, que la fem servir quan anem atrafegats en presses amb un navall sense acabar de saber ben bé on anem o què hem de fer, com aquest joc tradicional del bòlit que surt disparat. I no sempre allà on voldríem. Tu havies jugat això, perquè tens més anys

que anar a anar a peu? No, i tot era rústic i jugàvem al carrer. Llavors, clar, amb un tros de pal i un altre més petitet A més, no me'n recordo que dèiem una frase, crec, abans de picar. Llavors es picava en un extrem i allò saltava.

Amic? Doncs espera, preguntem-li a una persona experta. Marta, digues, digues.

No, que anava a dir que, a part, que potser hi ha persones que diuen bòlit, doncs depèn de la zona, té diferents noms, perquè també se'n diu bèlit, piquipala o piqui, segons el territori. I també, a més a més, em fa molta gràcia perquè és un joc que és tradicional català, però és que, a més a més, també es juga fora, i a Anglaterra es juga al Tipcat, o a Itàlia es juga a la Lippa. I bé, segurament tenen algunes diferències, però més o menys, de fet, es fan campionats d'aquí a Catalunya que van cap a Itàlia a jugar a la Lippa. El piqui-pala jo havia escoltat, nena.

Campionats de Lippa, nena, t'hi has d'apuntar. Va, parlem amb un expert en la matèria, l'Àlex Novials. Molt bon dia, Àlex. Hola, bon dia. L'Àlex Nubials, l'haureu sentit també aquí a La Solució, és director del Petit Sapiens, la revista de bacos per a joves lectors. Àlex, tu com a expert en joc, la Marta ara ens explicava, ens posicionava el terreny, però tu què en saps? D'on prové exactament aquest joc? Com s'arrela aquí a Catalunya?

Bueno, es veu que aquest joc ja hi jugaven els antics romans. La cosa és antiga. És un joc que, a més, com ella deia, es juga a tot el món. A les Filipines i a l'Índia també hi ha variants. Segurament perquè és molt fàcil de posar-s'hi. Només necessites un trosset de fusta com un cilindre, més o menys de la mida d'un puny, que li fas. Apunta a les dues bandes i llavors piques amb un altre bastó i el fas saltar a l'aire i llavors el piques per segon cop mentre és a l'aire per enviar-lo el més lluny possible. I hi ha un altre equip que l'ha d'atrapar a l'aire. Si l'atrapen a l'aire, eliminen el picador, diguéssim.

És una mica com un béisbol. És l'inici del béisbol, no?

De fet, tinc entès, no sé si és així, Àlex, que algunes dones de Catalunya, fins i tot, perquè jugaven molt també les dones, feien servir aquelles pales de netejar la roba, perquè tenien una mica d'amplada, i llavors així els podia servir com de pala.

Era la dels forçats matalassos. Ah, amiga. Li diuen la cana, i és ben bé aquesta forma. S'assembla molt, segurament li robaven a. No sé, o la dona anava a jugar-hi o el nen li robava la mare i se n'anava a fer una partida, no? Ja pot ser.

La Mercè diu que l'edita que fa servir és l'orella és l'embut del cor. L'orella és l'embut del cor. Imagina't, aquí s'ha de saber de tot. Aquí s'ha de saber paramiologia, biologia.

L'orella és l'embut del cor, estic pensant.

Perquè rep els sentiments, les emocions, tu ho sents, no?, i llavors. Entra cap a dins. Al final, el que et diuen moltes vegades, el que t'entra per l'orella és el que et repercuteix els ànims, el que et poden dir, al final. Ah, podria ser això, eh?

Doncs mira, ho investigarem i ho intentarem resoldre el proper dia. Que, per cert, et poso deures, Marta, estaria bé parlar, és que parlàvem amb la fornera, algun especial de referència que tinguin a veure amb pa?

N'hi ha? Milers, no? Moltíssims. Mira, l'apuntem, aquesta.

Mira, ara que dius pa, la Cristina, ella fa servir una dita relacionada també amb una menja, que és, a aquesta persona li falta una patata pel quilo.

Una què? Una patata pel quilo.

Una què? Una patata pel quilo. I ara, un bull. Un bull sí que l'havia escoltat. Jo tinc una amiga que diu, no és la patata més cruixent de la bossa.

I relacionat amb la patata també, i aquí diu que és més curt que una escala d'acollir patates.

O perquè no necessites escala. Que lleig, escafaltones, per acabar el programa, nena.

No, mira, una d'alegria. Una d'alegria, la Mila, que va servir l'expressió irse de picos pardos. Com ho diríem en català, irse de picos pardos?

Anar a la festa, no? Mercè de festa, no? Per cert, que el Nil m'apunta, diu, en conjunt, no és la patata més cruixent de la bossa, diu, no és la cervesa més freda de la nevera, no és el llapis amb més punta. De tot l'estotx. En fi, hauríem de fer un especial dites, refranys i expressions populars faltones. Va, Marta.

Justament l'Optimot recull que la versió d'anar de picos pardos podríem dir anar o fer burina o anar de marxa.

Anar de marxa, un clàssic. Avui aquest especial, refranys, dites populars i expressions populars, com sempre, amb la refranyera de confiança, la col·laboradora de la solució, Marta Pérez Verge, gràcies, estimada. A vosaltres, com sempre.