La Pegatina: "És curiós que ens hàgim convertit en un clàssic"

Ara, la tarda, amb Francesc Garriga.

Aquest senyor i jo, Adrià Sales, cantant de la Pegatina, ens vam conèixer estudiant anglès.

No, no, no va seguir. Sí, o sigui, si vaig. No, el que passa és que. Bueno, podria posar moltes excuses, però jugava a bàsquet, no em donava temps a aprendre, o sigui, tot l'anglès que havia après era abans de començar a jugar al. Al Barça de petit, i llavors ja amb els assajos no em donava, i tenia un nivell per fer un fers o algo així, amb 13-14 anys, i això és amb el que em vaig quedar. És veritat que practico molt, eh, els concerts i així,

però és l'única manera de fer-ho. Sí. Ens vam conèixer a Dolín. Fa 27 anys. Estudiant anglès. I jo rebia correus d'un Adrià Sales, jovenet, el 2005, que deia concert de la Pegatina a la Festa Major de Sant Andreu. Veniu, no us ho perdeu, que serà molt guai. I mira, eh?

Això de l'anglès, ara, ho deies, t'ha fet servei perquè us heu fet un nom a casa i a fora, també.

Sí, sí, portem molts anys. Jo crec que. Sempre se'n riuen de mi perquè dic més països dels que portem. Perquè he contat. Va haver-hi un moment que anàvem fent països i anava dient, bueno, portem 35, 40 I un dia em van dir. Potser en portem 29, 30. Que no està malament, eh? Que no està malament, però ho has exagerat.

Quin país és el que t'ha sorprès més? És a dir, jo no em puc imaginar que la pegatina seria popular o tindria seguiment en aquest lloc.

O sigui, hi ha llocs que hem anat i que no tenim seguiment, vull dir que és allò que vas a fer una setmana i fas uns quants bolos i tornes, no? Hem estat un parell de vegades a Austràlia, hem estat a la Xina fa molts anys, al Japó, bueno, a Llatinoamèrica, a Europa tota sencera, vull dir que és, però clar, així, raro, raro, home, a Austràlia és raro, clar.

Home, clar, d'aquell Adrià Sabas que enviava mails, és que ho he mirat, una llista de mails que ens enviaves a tots els que vam venir a estudiar allà, tot de correus raros, amb noms molt raros. No existe ningú enllà d'ell. És molt probable, tots eren hotmail, el més modern. Sí, sí. Imaginar-se llavors arribar a actuar a Austràlia, o a la Xina, o on sigui, era impossible.

Si jo tenia alguna intuïció, no de que faríem tot això, però sí tenia una intuïció que hi havia alguna cosa del que fèiem que estava bé i que enganxava la gent, perquè cada cop que fèies un concert venien uns quants més, dels que no coneixies la cara, i llavors dius, bueno, això comença a funcionar. Alguna cosa que no és família i que no és amic, li està agradant, alguna cosa ho hem de tenir. I sempre m'havia imaginat que això funcionava i que al final, bueno, és qüestió de feina, de treballar, de no rendir-se, no? I estar ja tocant, assajant i intentant fer més cançons. Clar, jo més, jo vaig aprendre, o sigui, jo soc autodidacta i vaig aprendre a tocar la guitarra mirant a la gent, a veure com fas això, com fas això, altra, i d'aquí vaig començar a componer cançons. Vull dir que és que no tinc un aprenentatge acadèmic d'això, no?

La Pegatina, aquest proper dissabte, jo diria que vindran més que familiars i amics i coneguts, perquè actuaran a les festes de la Mercè.

Els oients que vinguin a veure-us, què es trobaran?

Una festassa. O sigui, una festassa és el que fem aquest any. Bueno, des de fa molts anys, però aquest any ho hem fet créixer una mica exponencialment. I, a més, jo crec que serà un dia molt guai, ja no només per al nostre concert, sinó també perquè l'Ova Blesbian crec que serà dels últims concerts que faran a Barcelona abans d'aquesta aturada que fan i portaran, imagino, com un de col·laboradors, espero. Clar, que són fans també de l'Ova Blesbian. I nosaltres aquest any estem presentant un nou disc, aquesta és una de les cançons que té, que va sortir fa cinc mesos i que l'hem estat presentant per tot Europa, i per Estats Units, i Mèxic, i demés, i ara és el moment de.

La gran presentació a casa nostra serà aquesta, no? Clar, clar, clar. Blai Mercè, bona tarda. Bona tarda, què tal? El cartell de la Mercè d'aquest any, que ha generat també molts comentaris, eh? I que va generar una mica d'enrenou. Sempre, no? Una mica, cada any. Sí, però aquest any es van enviar molts preus, també. Però és igual, avui no entenem en això. A les 8, al·lèrgiques al. Polen, a dos quarts de nou, La Pegatina, a les 11. Dos quarts de nou o dos quarts de deu? Dos quarts de deu. A les 11, Love of Lesbian, i a dos quarts de dues, Esbetlana. Els coneixeu, els altres? Sí, tant i tant. Les Berlanes són amics del programa, col·laboradors d'aquesta casa, i no fa gaire, us vam fer un homenatge al costat del Saxeni. A veure.

Ell era el més vell de l'assemblea, la facultat. Li deien el pegatín, en una altra vida va ser estudiant. Tirant, tirant i anar tirant. Tirant, tirant i anar tirant. Cada dia la bestia de gala i cridava contra l'estat.

Per als despistats us hem buscat la referència.

Ai, això és un homenatge, no? Home, claríssimament, no?

Els Esbelana ho van fent a les seves cançons, van deixant petites picades d'uller, d'homenatges, i aquí és claríssim. Sí, sí, molt guai.

Has arribat al punt en què la pegatina ja és la que rep els homenatges i el que fa que els que venen darrere els referencïn.

És curiós ja que siguem un clàssic, però és veritat que hi ha molta gent jove que comença ara i tal, i que ens trobem això a les ràdios o no sé què, i ens diuen, hòstia, t'escoltava quan tenia 7 anys, i dic, ostres.

Home, Adrià, és que ens fem grans grans. Si fa 27 anys que estudiàvem,

imagina't, doncs. Però està molt bé, perquè realment el que està passant, gràcies a tot això, és que ja tenim públic de totes les edats, i venen des dels més petits, els més grans, gent de la nostra edat que ens venia a veure aleshores el 2005, i ara hi ha els nens, i és molt guai. I ens hem passat a ser un grup que toca a les 2-3 de la matinada per fer festa, a un grup en un horari més familiar, 10-11, que està molt bé, perquè vingui tothom. És premium. És meravellós. És prime time, prime time, no? No canvio per res. És que més tard ja m'adormo. Sí, és que no som grans, va, no som grans. Després costa arrencar, eh? El gat rombero, aquesta cançó és de les que us han donat més. Sí, a Catalunya, sobretot, sí, sí. Va sortir el. No sé si l'esteu posant. Sí, sí, sí.

Està sonant, està sonant. Sí, sí, digues, digues, digues.

Ah, no, és que no sé si m'ho està preguntant. Sí, va sortir el 2009 i va resultar que hi havia el Ritmes.cat, que feien aquí en aquesta casa, que posava videoclips al migdia. Llavors vam treure aquesta cançó al videoclip i ho va petar amb tota la gent que això, que eren adolescents, no?

Aquesta cançó, Blay, té coses que li has anat

trobant especials, no? Sí, sí, l'hem disseccionat. Hi ha una part de Cat Rombero, hi ha una part que és aquests lololos, escoltem-los. I aquests lololos segur que us sonaran els aficionats del futbol, perquè això sona al camp de l'Atlètic de Bilbao, sona al camp de l'Esporting de Lisboa. I esclar, jo em pregunto que quan una part d'una cançó teva, que ara entrarem en si aquests olorolors són vostres o no, són a un estadi, tu què sents? És el màxim que et pot passar com a artista que una cançó teva soni a un estadi?

Home, espero que no sigui el màxim, però que hi hagi coses encara més que em facin sorprendre, no?

Bé, però és transcendir del que és la música en si a convertir-te en una manera que la gent ha

d'expressar-se en un altre àmbit, no? Absolutament, absolutament. No, no, o sigui, nosaltres vam flipar les primeres vegades que ho escoltàvem, vam al·lucinar. Després resulta que hi ha un càntic que és molt semblant també a Holanda, que també fan servir pel futbol. I no sé si per aquí també, bueno, clar, quan vam començar a tocar a Lolo Lolo allà, que comencem ja que amb el concert era amb això, i és quan teníem confet i tal, a molts altres països tenen coses molt semblants que resulta que per coincidència o pel que sigui, clar, ens veuen allà i es tornen bojos,

i clar. I aquí hem anat buscant i hem trobat la introducció d'una cançó de reggae dels anys 70 que els UB40 la van versionar a l'any 89. I si tirem una mica enrere, anem a parar a Lord Creator, als anys 70, a l'illa de Jamaica.

Carai, quina arqueologia que has fet. Són les mateixes notes, no?

Sí, sí, i hi ha un tema de Betusta Morla del disc anterior, que de cop i volta també fan el. És veritat, sí. O sigui, és com una cosa que. Nosaltres en aquell moment no sabíem, o sigui, és allò que tu moltes vegades fas cançons i dius, em sona alguna cosa, no? I clar, quan ja l'has gravat i ja l'has publicat i ja tal, a vegades dius, ah, era això.

L'Adrià, aquí on el veieu, té tres discos en solitari i sobretot és compositor i a vegades fins i tot veu convidada a cançons d'altres artistes. Què és això?

No ho diries mai, però quan comenci a cantar jo crec que reconeixeràs la veu.

La veu trencada, inconfusible. No és l'Adrià. No. Però hi ha l'estil allà, eh? Qui és aquest, Adrià? Aquest és el Sergi Dalma.

Clar, per tu, actuar amb Sergi Dalma no ha de ser una cosa. Jo li vaig fer la cançó. Però treballar per Sergi Dalma

és com el món al revés, no?, una mica.

Sí, sí. Un músic com tu. Increïble, a més, és que ell té la qualitat aquesta que deien que sempre és l'única persona que no desafina mai. I aleshores, home, és un luxe que algú canti una cançó així. I vam fer la cançó amb la Vico, ens havíem juntat a fer-li cançons en català, perquè ella estava buscant cançons en català, i això ho havíem fet com tres anys abans, l'havíem enviat, pensant en com escriurà ell, en quin moment vital estarà, pensant en totes aquestes coses, que és molt això d'interpretar, en quin moment ha d'estar l'altra persona perquè li encaixi la cançó i la senti seva.

Això per Sergio Dalma, i tenim un altre exemple. I tant, un que ja podríem dir més amic teu.

Me cantaba ya.

I això suposo que et porta a Eurovisió, aquella Eurovisió tan polèmica de fa 7 anys, a Israel. Ara, clar, amb tot el que ha passat a Israel, el que està passant ara a Mechiren, també, i tot plegat, suposo que seria impensable, no?

Sí, jo en el seu moment ja vam fer, des de la pegatina, ja vam fer un comunicat dient que nosaltres, òbviament, no O sigui, jo no vaig anar a l'Eurovisión perquè estava absolutament en contra de de com ja pervertien els drets humans continuament Israel, però igualment ens va caure com que hi havia gent que es pensava que nosaltres érem pro-Israel. En quin moment? Si he fet des del 2005 o des del 2003 mil festes pro-Palestina, no tenia cap sentit. Però és veritat que va ser molt polèmic, però mira, ara al final s'ha vist la veritat que és un desastre.

Ets un artista, i la pegatina són artistes, molt compromesos, i això, ara que hem vist això de Xira en tot plegat, la necessitat aquesta d'implicar-se, d'emmullar-se, com ho viviu vosaltres? Com ho gestioneu? A mi em sembla que hi

ha una cosa que sí que a vegades em fa una mica de camp trontolla, que és que et diuen, si tens un micròfon has de dir coses. Però a vegades hi ha un punt en què artistes els veus reivindicar coses que només reivindiquen sobre l'escenari per buscar l'aplaudiment, no? Aleshores, jo només si en aquell moment sento la necessitat d'expressar-me en algun sentit, de reivindicar alguna cosa, ho faig. Però no és la norma. És a dir, no és cada concert vaig a dir això per buscar l'aplaudiment. Això no perquè ho veig des de fora a vegades i no m'agrada, llavors no ho vull fer jo.

T'has de sortir de dins, no has de ser un artista pamflatari, no? Clar.

Tampoc? No, però hi ha grups que es dediquen a fer cançons reivindicatives i socials i fan superbé, no? I nosaltres a vegades, si n'hem fet una, dos, tres, quatre, és perquè ho sentíem en el moment i no per guanyar-nos el aplaudiment de ningú. La pegatina ha anat evolucionant?

Ens deies abans, fes la broma de l'horari, que abans anàvem a les 3 de la matinada i cada cop anem anant més d'hora. El grup també evoluciona? Per tant, la música evoluciona i la intenció que tenen les cançons també és diferent? Sí, i tant, clar, clar.

Cada disc el plantejo en.

Hi ha un. Hi ha com un camí o cada disc és una aventura diferent, llavors?

Jo entenc que estilísticament sí que hi ha un camí i que anem provant i de cop i volta. Diem, va, ara anem a buscar un productor dels Latin Grammy, no sé què, i ara anem a fer algo més d'aquí, i ara anem a buscar un mexicà que acostuma a fer cúmbies, i anem a buscar si ens troba un so diferent, i anem buscant com el que ens ve de gust a cada moment, no? El que diem, va, pues ara jo tiraria cap aquí. Hi va haver un moment que buscàvem més, pues sonar la ràdio, vam buscar un productor més pop, no sé què, però a nivell de lletres jo crec que va molt amb què estem sentint en aquell moment, normalment si escric jo més les cançons, doncs en quin moment vital estic, i aleshores va més o menys d'allò, en aquest disc per això l'últim ja ha sigut com. Havíem fet un any d'aturada i ens hem vist com una mica des de fora i hem dit, per què no tornem als inicis a fer rumbes, a explicar històries, en lloc de parlar de nosaltres, a explicar històries, a passar-nos-ho bé, a buscar l'essència de la pegatina, no? I és una mica el que hem fet.

Ara farem un viatge al 2007.

Sí, al 2007, que l'any vinent farà 20 anys del debut, del disc de debut.

Ya sus cuates de la pegatina vamos a escuchar esa rola que me.

El Carré, el Carré, 2007, disc de debut, que comptava amb la col·laboració de Charango, que pràcticament ningú els coneixia, no?

Es deien Charango, però portaven, era l'època que portaven una dièresi a la O del final. Això només ho coneixen els experts, els biògrafs. No, perquè l'Alguer i altres amics de Ripoll tenien un grup que es deia La Fábrica de Flores, i havien anat a viure al bar de sobre del Manutxà on nosaltres anàvem a fer copes i ja està, i ja tal, i llavors ens vam conèixer així, no? Us vau apadrinar d'alguna manera, no? Sí, sí, bueno, érem col·legues, després nosaltres vam col·laborar també amb ells, un parell de vegades diria, I, de fet, és curiós perquè, clar, és el primer que canta el que diu el carrer, ja és l'Alguer, però després abans sonava una veu, que és la primera vegada que havíem sonat a la ràdio mexicana, que vam enviar-li una cançó per Messenger a una locutora mexicana. Per Messenger! Per Messenger, i la posàvem directa, llavors el vam agafar el trosset aquell i llavors l'inicia el disc. Bueno.

Això és història de la música en Canadà. Xarango, tenen un recorregut i acaben. Ocas Grasas, un altre d'aquests grups que tenen un recorregut i acaben. I La Pegatina té benzina. Seguim, seguim, sí, sí. Quina és la diferència? Què us manté encara amb aquesta espurna?

No ho sé, jo crec que en certa manera penso moltes vegades que el viatjar, el viure coses noves, Jo crec que si estiguéssim cada any repetint la mateixa gira, o no sortíssim de Catalunya, o no sortíssim d'Espanya, és igual, ens cansaríem. Però el fet que cada any diem, ah, doncs, ara aquest any anem a tocar per primera vegada, que ha estat aquest any, a Estats Units, i volem anar a tocar a no sé on, i anem com. Tenim reptes i tenim ganes de fer coses i tenim coses que ens queden per fer, no? Llavors, és com, bueno, anem fent-les i això fa que segueixis.

Carme Lloberes, bona tarda. Molt bona tarda. Aquest senyor d'aquí, no sé si el coneixes, si tens el plaer. Ara et donaré dos detalls que et faran que encara t'agradi més. Aviam. Però aquest senyor és periodista. Això ja saps tu. I va jugar al Barça de bàsquet.

Home, de petit, de petit. Bé, la devies matxacar a casa teva, no? Perdona, perdona.

Fins a quina edat vas jugar al Barça, Adrià?

Fins a quina edat vas jugar al Barça, Adrià? Res, dels tres primers anys, de preinfantil a infantil de segon any, diguéssim. Ja et van ventilar, et van ventilar. I me'n vaig anar al Sant Josep i després els vam guanyar en un campeonat d'Espanya. I de què jugaves? Res, d'escorta.

És molt alt, aquest tio, eh? Anotaves bé. Normal, normal. Normal, no gaire normal, perquè si et van ventilar, vamos. Vols dir un respecte als convidats? O sigui, què és això? Home, és el cantant de l'Òpica. Em comptaries, però els convidats no? Ens reunim ara de bàsquet, diguem, de coach a jugador. Els segueixes al bàsquet?

Et mires gaire bàsquet o no? Doncs mira, a mi em van convidar ahir a no veure el Barça-Penya, una hora abans, en plan vine, vine, vine, i vaig dir, uf, no em fa mandra. Imagina't aquest nivell. Bona cosa li has dit a la Llobera.

No, però una hora abans, clar, la gent no es planifica, els diumenges.

Els figures se'ls ha d'avisar amb temps i, a més a més, amb VIP has d'anar a VIP. Jo vaig anar a la sala VIP i vamos. Això ara queda bé. Bueno, li deia perquè hi és un VIP i que ens haguéssim trobat i tot allà. Un partidàs, eh, per això. Sí, sí, sí. Bé, per part de la penya, vols dir.

Adrià, què ens espera d'aquesta gira 2026-2027 de la Pegatina? Res, ja ens queda poquet.

Ens queden algunes festes, allò. Bueno, toquem a. Fem això a Barcelona, però després toquem a la sala de la Mirona, a Sal, el 16 d'octubre. I després ja fem algun volum més a les festes del Pilar de Fraga, alguna coseta més perduda per Espanya, i acabem la gira al desembre a Holanda. A Holanda!

Som celebritats a Holanda, jo els vaig anar a veure, ara fa gairebé 10 anys, i recomano a tothom anar a veure la Pegatina Holanda en algun moment de la seva vida.

I si pot ser a Utrecht, que és el millor públic d'Europa. Utrecht és el millor públic d'Europa. Per mi sí, per mi sí. Per què? No sé, és una ciutat d'aquestes universitàries, és com no és Amsterdam Pro, o sigui, no sé, té algo especial i és molt guai. I recomano a la gent que hi vagi, eh? La veritat que val molt la pena.

Vale, doncs ja anirem, però escolta'm una cosa, a tu t'agraden les fans, els fans, és a dir, tot l'envoltori aquest i d'això, o són una plasta? Ui, sigues més concreta. Vull dir, no, home, una persona d'èxit representa, no? Ells són un grup proper.

A nosaltres ens agrada tenir seguidors, no? Sí, però fans és una altra cosa, és una cosa més. Jo, com que no he estat fan mai de ningú, jo no entenc el món del fanatisme.

Ja has acabat l'entrevista. Molt bé, molt bé. I m'ha agradat, m'ha agradat. Doncs, Adrià, estarem pendents aquest dissabte. A les festes de la Mercè amb aquest menú amb Esbetlana, amb Love of Lesbian i amb Alérgicas al Polen. Vine, i ho veuràs.

El quin dia és això? Dissabte. Ah, bé. A la tarda millor, no?

Més de nit. Tu te'n pots anar d'hora. Quan acabin ells ja te'n pots anar, si vols. Jo sempre me l'escoltaria, aviam què tal. Ells fins a les 11. Tinc un nivell artístic bo. Sí, sí, te donaran el piano perquè toquis. Ah, Adrià Salas, escolta, m'ha fet molta emoció que ens la trobem 27 anys després i ens veiem, vaja, vindrem a veure dissabte. A més, anem bastants a l'equip, no, Carles? Sí, ja hem quedat, ja hem quedat. Arnau, Enric i Fran, ara us diem. Ja està. Adrià, gràcies. Fem una pausa. Lloberes, et quedes o què fas, tu?

Tinc jo coses A més a més, tinc tot el departament d'esports avui escoltant-nos perquè el senyor Costa A mi també te'n falta, això. El senyor Costa ni ens havia escoltat mai encara els 9 minuts amb la Lloberes.

Avui de vota. Va, ara venim.