La saviesa de les perruqueres

Ara mateix està passant una cosa, que la dona que tinc al costat perfectament ens podria ballar això, les Pointer Sisters, i fer-nos caure de cul. Mar Grifoll, com estàs? Molt bé, ara millor que mai. Ai, és la Mar GG, Grifoll Ginata. Grifoll Ginata, ens encanta. Artista multidisciplinària, ballarina, comunicadora i sobretot una curiosa empadraïda. Abrenca, Tortosina, Marlo Lailo a Instagram, per més dades. El telèfon no el direm? No, de moment no. Ens esperem a agafar confiança. Això mateix. Escolta, Mar, com estàs tu?

Excited? Estic excited, com diu la cançó. No m'hi trobo massa, és com si m'haguessin soltat una mica peli americana, saps? És com una xica de Massachusetts. Ha arribat New York City. Perquè, ja ho has dit, ja ho has dit, soc de l'Ebre.

Soc de l'Ebre, però nosaltres som de casa nostra, vull dir, i jo gairebé una mica del teu poble. Però, escolta, no serà tant, no? Això de Catalunya Ràdio t'impressiona tant, o què?

Alguna vegada ho he xafat, però una miqueta impressiona, una miqueta sí. No t'enganyaré. Tu dius que ets del cul del món, però quin cul, eh? Un cul ferm, musculat i d'estos que diuen que tens el clatell, vale? Vinc, bueno, vinc potser del pitjor puesto de les Terres de l'Ebre, que és Tortosa, no? Per què pitjor? Bueno, tenim fama.

Teniu fama? Sí. Però per aquell senyor que teniu al riu penjat? Per exemple. Per exemple. És una de les coses fascinants de la teva persona, aquesta.

Efectivament, perquè soc un popurrí de coses molt diferents, ja ho anireu descobrint a poc a poc, no puc desenfundar-me aquí el primer dia. Soc com la filla perduda de Miquel del Roig, una matriusca catalana versió temo de Leonardo da Vinci. Vol dir que anirem traient capses i anirà sortint la cosa.

Efectivament. Ens encanta que ens portis les Terres de l'Ebre aquí a la ràdio i ens aniràs parlant de coses, d'anècdotes de la teva vida, de vivències i de, sobretot, històries que t'han fet com ets. Una pubilla de cuixa forta.

M'encanta, no ho podria definir millor. Vull començar pel principi, com los superherois. Exacte. Començaré contant Don Proving. Vinga. Con mis chandes y mis

tacones arreglar pero informar. Arregla pero informa, con mi chanda y mi tacón. Arregla pero informa, domingo con la mañana.

Això no és cap endevinalla i la nostra amiga no és del poble de la Martírio, però sí que arreglar, arreglar allò que es diu pentinar, hi has anat molt, perquè a casa teva, perruqueria, eh? Dos generacions de peluqueres,

primer la meua iaia, Pepa, iaia materna, amb la seua germana, la Rosi, que ja és nom de peluquera, i després la meua mare, Mercè, s'han dedicat totes a la perruqueria en negoci propi, perruqueria de ciutat petita. De Ciudad Petita, que no de poble, eh? No de poble, i és una miqueta diferent, perquè allí ens coneixem tots i és on hi ha lo cachull, que diem nosaltres.

Lo cachull vindria a ser lo suquet o lo suquillo? Pregunta, explica-m'ho. Sí, sí, sí, lo cachull és lo fato bo. Fato tampoc se ve. Sí, sí, fato sí, fato sí. Fato és, vaja, on hi ha el mostrillo. Cada vegada ho estem dient més a brenc i cada vegada ens entendran menys. Però escolta'm.

No vull dir que vinc de poble, atenció, perquè hi ha gent de Barcelona que quan dius que ets de les Terres de l'Ebre se pensen que anem en carro de cavalls i no tenim els carrers cimentats. Home, això t'ho has trobat? Anècdota real, unes companyes que van vindre una vegada de vacances i em van dir, ostres, Mar, però si els carrers no són de terra. I jo, home, per favor. Així que, me sento una mica en l'obligació de fer rural planning. No som totes pageses. Algunes són perruqueres. Algunes són perruqueres. Tornant al tema, que mos hem desviat. Jo he crescut en un entorn on se tractava molt de bostea, les dones dels metges en casa els reservava a l'hora el cognom del marit, vull dir, hi havia. Hi havia una cosa una mica classista, no?

Per exemple, com ho feien això? Soc la Rosita, la. No diguis noms. No, no diguis noms. La Rosita.

No, és la dona de i cognom de. Exacte. Però al contrari també era un espai on la gent se sentia molt còmoda per a contar les seues intimitats. Llavors, la meua iaia, la meua tia, la meua mare, eren persones que sabien escoltar molt, que eren molt agudes, molt ràpides en donar consells. Érem directes. I tu estaves allà per en l'orella, també, o què? Estava sempre detrás del mostrador i a mi me flipava, presenciar-les. M'encantava com la interacció que hi havia entre totes. Allò era un moment, també, molt d'elles, no? Era un moment per a cuidar-se i també per a sentir-se guapes.

I escolta, a tu t'encantava ser allà. I tu no vas plantejar-te mai ser perruquera? Vas dir no, eh? Jo vaig veure els horaris que hi havia aquí. Tu vas veure que aniries despentinada tota la vida, eh?

I vaig dir, ho sento, però us decepcionaré. Tot i així, en este món superfantàstic que a mi m'encantava, habitava ocasionalment una persona que m'ho feia menys agradable. La bruixa del conte, estem parlant. Efectivament, era una mena de malvada, així la veia jo quan era petita. Era una senyora minuda, minuda, minuda, de veu ronca i cabells molt curts. I que escolta molt Catalunya Ràdio, m'estàs dient, no? Potser sí, tenia accent barceloní i me tenia super atemorida. Ja ho entenc, la gent de Barcelona a vegades fa por. Per arrematar-ho, era professora de matemàtiques. A mi me recordava una mica la professora de Matilda, la senyoreta Trunchbull. Anem a sentir-la.

Look at these trophies, see how my trophies clean. In the sunlight, see how they shine.

La senyora Trunchbull. Com era la senyora Trunchbull? Perquè jo no me'n recordo. Ara tu estàs parlant com te la imagines? O perquè vas anar a veure el musical de Matilda a Londres? No, no.

No, no he tingut l'oportunitat d'anar tan lluny. No, era una mica la sensació, no? Aquesta cosa una mica rebuscada i encorvada, no? Em feia una mica de temor quan es tancava allí el quartet aquell.

Tu t'imaginaves que aquesta senyora que venia a la

perruqueria també ho faria amb tu. Jo pensava que a casa seva també tenia un quarto de les rates, no? Concidia en ella poques vegades, però les poques que hi concidia m'obligava a fer matemàtiques. Què dius? M'obligava a fer.

Però que era profe de mates, ella. Sí, era profe de mates. I llavors no volia que fessis una altra cosa.

Un rulo, dos rulos, tres rulos. No, no, no, càlcul mental, multiplicació, m'ho feia fer tot, i a més era bastant insistent en la seva tasca, jo m'hi negava.

Espero que no s'hagués de fer la permanent aquesta dona, perquè si estava molta estona allà.

Tenia no res, 5 centímetres de cabell. El que encara era més inquietant. Quan jo li deia. No recordo ni el seu nom, això és real. Jo li deia que no volia. Llavors ella començava com en petits menyspreus, perquè me volia portar al seu terreny. I què et deia? Mar, com no has de saber fer això? Que malament anem? Ser una xiqueta com tu i no saps fer esta multiplicació O sigui, es diu pressió, una mica.

Exacte, se diu presó. Ai, presó. La meva era presó, és l'inconscient. Et feia por, aquesta dona. Tots tenim una senyoreta tronxbol.

Efectivament. A més, confessaré que jo soc una autèntica pataca en matemàtiques, i ho dic per fi a tota Catalunya i en orgull. L'abstracció matemàtica no és la meva, no ho ha sigut mai. No et surten els números. No. Exacte, ni ho serà ni ho pretén ja, millorar-la, l'he sobreviscut i ja van les atxes.

Escolta, i cadascú amb les seves habilitats, perquè tu t'has dedicat a ballar, a crear qüestions més de comunicació, no eres la reina dels números, però tu hi veus un missatge en tot això? Claro. Jo, això, a mi. Tu vols enviar un missatge a l'audiència.

Primer de tot, m'agafa ràbia, i la ràbia és un dels motors claus de la meva vida. Jo, quan m'agafa ràbia, començo a pensar i a estirar, a estirar del fill. Jo pensava, ostres, aquesta senyora, que tenia 5 centímetres de cabells, i no se'ls sabia pentinar, però venia. Escolta,

que li donava feina a ta mare, eh? A ta nàvia o no sé qui, eh? Al tanto, eh? És veritat.

Ta mare ho sap, que et fiques amb les clientes? Perdona, ja no ve, ja no ve. Però aquesta senyora se sentia acadèmicament superior per saber matemàtiques, no? I jo pensava, ostres, és un menyspreu subtil cap a mi, però també jo el sentia cap a la meva iaia i cap a la meva mare, no? Perquè elles tampoc sabien resoldre, per exemple, una equació de segon grau, però sabien fer moltíssimes altres coses, tindre un ofici, un negoci, escoltaven. Sostenien un espai que era important per a moltes dones. I això també és intel·ligència i no s'ha valorat tant, eh? Efectivament, efectivament. Això també és intel·ligència i saber llegir la situació, perquè hi ha coses que s'aprenen estudiant persones. D'altres treballant, observant, equivocant-te o passant-te mitja vida al costat d'algú que en sap més que tu.

O sigui que jo crec que tots hem tingut aquesta persona que ens ha fet sentir que hi havia una manera com correcta de

ser intel·ligents, no?, Efectivament, i una cosa és valorar el coneixement, ja està molt bé, no? I una altra és convertir-lo en una escala per a decidir qui està damunt de qui. Aquí ja no passem.

I escolta'm una cosa, tu passaves malament, però com ho passaven a casa teva? O sigui, l'àvia, la mare, les tenia fregides o què?

T'he de dir que elles han sigut persones molt sofrides i que han aguantat molt. Tenien d'esta mentalitat d'aguantar, d'aguantar, que era com una mica formava part de la seva feina. I és algo que tant una com l'altra m'han ensenyat a no seguir-ho. Vull dir, enteneu-me, aguantar no que algú et conteste i a sortir les ungles, però sí que a vegades posar límits clars de.

Fins aquí. Fins aquí. Escolta'm, la cosa és que tu has après a valorar un altre tipus d'intel·ligència. I ara dones o t'hi fixes també amb altres sensibilitats. És una mica el missatge que ens vols enviar avui.

Efectivament. Si com jo, amigues, esteu fartes de les mostres de menyspreu del típico académico-moralista, si no n'hem tingut prou que un sistema educatiu que sembla que considera i rellevant, traure una excel·lent música. Només ens fa falta que la resta del món s'encarregui de aixafar-nos l'ànim. Fins aquí hem arribat. No deixarem que ningú que no sap fer allò de con un 6 i con un 4, aquí tens el teu retrato, ens faci sentir ridícules per no recordar quin número és pi. Això mateix, això mateix.

Hi ha molta gent molt desamnificada per les matemàtiques. Pareu. Som. Somos legión, que va dir aquell.

Això mateix, pareu per favor de jerarquitzar coneixements, que tenir oficis, artesan, artista creativa, comunicadora, botiguera, mola que t'hi cagues. I si a la teua avaluació només traes notables i excel·lents en música i educació física, o fes teatre, que també és una altra vessant, o anaves a la coral, fabulós. Com se diu ara, fermeges aura.

Veig que estàs quedant descansada, veig que tenies molta ràbia, la ràbia com a motor bé, correcte, però cap a on vols anar a parar?

A veure, on vull anar a parar. A part d'aquesta ràbia interior. És una bona pregunta. A mi sempre m'ha fascinat molt com la gent et demana, per exemple, que sàpigues matemàtiques, però jo que soc ballarina i he utilitzat molt el cos, és una cosa que a l'escola no m'han ensenyat i que veig que és una cosa molt bàsica per anar pel món, saber on tens el cos, per no xocar-te la gent, saber com manejar-lo mínimament. Això.

I també saber dibuixar que també és una cosa que fas de petit i després de gran ja no es considera una cosa d'adults hi ha tantes coses, podríem fer una llista aquí de totes aquelles habilitats que tenim nosaltres com allò, jo què sé olimpiada de pinyols coses importants, coses que et fan ser persona olimpiada de llançament de pinyols és importantíssim això se fa a festes de la cinta tortosa sempre se fa, comptar formigues vull dir,

mil coses. Potser sí, no? Dependria més de matemàtiques. Bueno, el problema de tot això, al final, és que em confós saber coses diferents, en saber més o menys, menys, i sentir-me menys, menys. Estic entre el menos i el menys del Tortos i el Barceloní. És molt complicada. Transformant. Això mateix, que no ets més o menys vàlida per saber una cosa o una altra. Que no ens fa menys intel·ligents això. Saber-ne d'una altra tampoc ens dona dret a mirar ningú per damunt de l'ombra. Que cadascú cultive el seu talent. I aviso d'una cosa. Professors i professors de matemàtiques de Catalunya. Si obligueu a fer mates a la filla d'una perruquera, algun dia sortirà per la ràdio a dir-vos finalment que 8x9 són 72.

Hola! 8x9 són 72 i Marc Grifoll, jo vull que vinguis ben aviat i ara comptaré les setmanes i els dies que em queden per tornar-te a veure. Igual, igual. Moltes gràcies. Casem-nos, no esperem més.

Bona nit. Adeu!

SENSE ÀUDIO PARLAT