Laura González Palacios: "La gent no sap que entrar en una galeria és gratuït"

Les contradiccions ens fan créixer.

A vegades ens fa més por entrar en una galeria que travessar la selva. Si aconseguim superar les pors i les inseguretats, la recompensa és instantània. També passa amb les persones. Avui entrarem al cor d'una galeria de Barcelona, Chiquita Room, i de la seva fundadora, Laura González Palacios, si ens deixa clar. Una dona que va estudiar periodisme, joieria i edició. Tot un munt de matèries que semblen d'entrada llunyanes, però que l'han convertida en la dona que és avui. Fa set anys que dirigeix la Galeria de Barcelona, que per ella és també centre d'art, ara en parlarem, i ara n'acaba d'obrir un altre a Brussel·les.

Laura González Palacios, com estàs? Molt bé, gràcies Montse, i tu? Molt bé, molt bé, contenta que estiguis aquí, perquè a vegades no tenim l'oportunitat de conèixer les persones que hi ha darrere, a vegades institucions, llocs culturals, etc. I per mi és una festa això. Escolta'm, hem parlat que tu vas estudiar periodisme, joieria, edició. D'entrada, tens una. Currículum exòtic. A veure, què va venir primer i com va començar la cosa?

De fet, primer van venir les llengües. Jo vaig acabar COU i Selectivitat i vaig anar a Alemanya i la idea era acabar estudiant Traducció i Interpretació, però vaig tornar i vaig decidir fer Periodisme.

Ja comences amb els viatges, o sigui, m'estaves parlant que te'n vas anar a estudiar a Alemanya i tu ets de Bilbao. Sí. O sigui, com va ser? Alemany per què? On neix l'amor per l'alemany?

No sé molt bé. És veritat que a casa sempre, tant la meva germana com jo, hem sortit, des que érem adolescents, a aprendre llengües fora, a França, als Estats Units. I jo havia començat a estudiar alemany i era, bueno, com una manera d'aprofundir en l'idioma, de tenir una experiència d'un període més llarg visquent a l'estranger i vam pensar que era una bona idea anar a Alemanya.

I escolta, era una cosa que havien fet les dones de la teva família. És a dir, teniu fama de viatgeres, les dones de la teva família, o ets tu i ta germana que vau dir.

Ha sigut el meu pare, de fet. El teu pare, eh? Jo crec que el meu pare ens ha oferit el que ell no havia tingut. I sempre ha estat com molt. Bueno, ens ha donat molta. Moltes oportunitats de viatjar, de veure coses, de viure a l'estranger, i noten la meva mare que per ella jo no estava encara feta quan vaig deixar casa dels meus pares.

A vegades ens costa, no?, deixar anar els fills, és lògic, també. Sobretot en edats, doncs això, devia ser força jove quan vas a Alemanya. Tu ets de Bilbao, que diuen que quan ets de Bilbao és com, pots ser de tot arreu, perquè els de Bilbao, com és la frase, a veure? N'hi ha moltes, però.

No, però aquesta de que els de Bilbao.

Nos venimos donde nos da la gana, no? Exacte, naixem on volem. Això té alguna cosa, o sigui, t'hi sents representada? Sí, sí, sí.

També és veritat que quan jo vaig créixer a Bilbao era una situació molt difícil. Bueno, eren anys de terrorisme i I una ciutat gris.

O sigui, ara estem en aquesta ciutat cosmopolita, el Guggenheim, la Ria Neta, etc. Però als 80 eren un altre món.

Sí, era un altre món. I és veritat que. Jo sí que sentia la por. Tenia 17 anys quan vaig marxar, perquè jo faig anys ara al setembre i de fet era a finals d'agost i encara tenia 17 anys. I per mi va ser com sortir al món de veritat. I els primers quatre mesos vaig estar a Bon, que encara hi havia moltes ambaixades allà, era el 98. Sí. I clar, jo vivia amb gent de tot el globo i això va ser per mi una experiència molt interessant de conèixer i de tenir intimitat i convivència amb gent molt diferent, gent jove, i després sí que vaig anar a Colònia i em vaig matricular a la universitat per agafar o per tenir un nivell d'alemany per poder estudiar allà.

Deies que tenies por en aquell vau dels 80. Per què dius que tenies por?

Bueno, clar, jo estava al col·le, hi havia. En un col·le religiós? Sí, era un col·le de monges, però hi havia filles de víctimes, van haver-hi dos atentats també molt. Una a la porta de l'escola i una altra també relacionada amb una persona molt directa. Llavors era una sempre vam sentir, no? Nunca l'he vist una patada a una bolsa de basura. Aquesta frase se'm va quedar i dic, mare meva, no? Sí, quin. Era un període molt difícil i després he tingut també testimonis i amigues que ho van viure des de l'altra banda i per elles també va ser molt difícil. O sigui que tornar, i crec que el museu ha fet una feina. Sí, sí, ha donat la volta a la ciutat. I jo vaig tenir la sort que just a Alemanya vaig conèixer un tècnic de so i la seva mare era realitzadora i estàvem preparant un documental per a la cadena arte. I necessitàvem una persona que conegués Bilbao, que parlés una mica, que pogués fer com labores de producció, per dir-ho així, i alguna. I obrir algunes portes. I va ser com la meva primera feina relacionada amb el món de l'art, que jo tampoc l'havia buscat, i va ser molt bonic també treballar en aquest documental.

Que curiós. Doncs aquesta és Laura González Palacios, l'inici, que només hem obert la porteta. Però que parlarem una hora, ja sabeu que és divendres, és el dia en què les nostres convidades, la gent que estimem i que admirem, com és el cas de la Laura González Palacios, ens porten la seva música preferida, també, i comença molt guai, ens agrada molt que comenci amb Barbra Streisand.

Don't tell me not to live, just sit and platter. Life's candy and the sun's a ball of butter. Don't bring around a cloud to rain on my parade.

Mira, això m'ha encantat. O sigui que a la llista estigui Barbra Streisand, perquè a part, perdona, ets del 80, per tant tens 46 anys, recentíssims fets, i no és de la teva època, és anterior, no?, una mica. Sí, però Barbra Streisand,

és molta Barbra Streisand. Sí, sí, sí, és super a favor. Sí, i fa poc que vaig tornar a veure Funny Girl i aquesta cançó m'encanta, em dona molta.

Molta força i molt bon rotllo. Molta força, molta energia i també parles que aquesta cançó, o ens deies l'altre dia quan et preguntàvem la llista de cançons, que els hi veuríeu la cara que ens fan quan els hi demanem, deies que és una cançó també que et fa pensar en ser valenta, en ser indòmita. Sí. En què et sents representada per aquesta cançó?

A veure, jo tinc un punt així com rebel que no m'ho puc treure de sobre. Aquesta cançó sí que veig que no se em posi res davant i si se em posa jo faig la volta. Que ets de Bilbao, vaja. Bueno, i que tinc. Potser és com. Jo tinc una determinació que és veritat que abans no n'era conscient i ara cada vegada més veig les coses. També m'interessa molt aprendre i practicar tolerar la frustració perquè és una cosa que és molt necessària per anar per aquest món. Però crec que perseguir els somnis que voler fer o voler que els del costat, amb les seves pors moltes vegades, o amb aquestes preocupacions, que no em passin la pluja, per dir-ho així.

Exacte, que els altres no et manin el que has de fer, que tu tenir una trajectòria clara, que és una mica el que has fet, perquè podríem dir que vas decidir que al principi vas començar amb la traducció, però després, quan arriba el periodisme? Quan decideixes que et posaràs a estudiar periodisme?

En realitat era una. Estava entre una opció i una altra, o fer traducció o fer periodisme. Va ser el tornar després d'un any visquent a Alemanya. Vas dir que fa molt fred o què? Sí. En realitat jo volia quedar-me allà a fer polítiques, que avui dia dic, no ho sé, però la meva mare sí que em va dir, no, perquè si et quedes a estudiar la carrera allà ja no tornaràs. Ja no tornaràs i et trobaré a faltar, eh? Sí, és veritat que a la meva mare li va costar molt, perquè les dues van marxar a la vegada, la meva germana és com la primera generació d'Erasmus, ella és del 76. I just l'any que jo anava a Alemanya, ella anava a França a fer un Erasmus. I després va ser, crec que va ser també com una el meu pare, no?, li va m'ho va aconsellar, li agradava tota aquesta història de l'actualitat i de és veritat que jo sempre havia escrit diaris i. I m'agradava molt escriure i crec que després vaig trobar una manera de connectar amb un ofici que tampoc ho valorava abans, però ara que escric i que la gent em llegeix. I veig com tot aquest camí que he fet, no?

Aquest camí que després vas estudiar a Madrid, tampoc vas anar molt a prop de casa, o sigui, no vas anar a estudiar Bilbao Periodisme. No, estava molt polititzada a la Universitat Euskadi

i és veritat que jo preferia, perquè tenia com una mica de. Encara, com alguns records així, preferia allunyar-me una mica. I sí, vaig fer periodisme a Madrid, vaig fer cinquè de periodisme també a Alemanya, vaig fer un Erasmus i ja poc després vaig venir a Barcelona. Per què Barcelona?

Per què la de Bilbao, que sap Alemanya, ha viscut a Madrid? Per què Barcelona? Em vaig enamorar,

no és molt original la història. I res, vaig tenir una relació molt bonica de 9 anys, però després em vaig quedar aquí. És veritat que sempre hi ha hagut com algunes escapades, no? Vaig tenir un any també una mica així estrany, vaig viure un any a Martinique,

em vaig anar com de A veure, perdona, perdona, perdona, parin, parin aquí. Què vol dir Martinique? Un any estrany. Jo tinc un any estrany i me'n vaig a Gratallops. Què vol dir Martinique? A veure, això sí que ens ho has d'explicar.

Va sorgir com una oportunitat de fer de filloper d'una noia, però en realitat la meva feina era fer de xòfer.

Però això són aventures. No has pensat en escriure cap novel·la? Laura González Palacios a la Martinica. Jo ho veig.

La meva germana sempre m'ho diu, que hauria d'escriure les meves memòries. En realitat va ser una manera de sortir d'aquí. Tenia una feina bastant pobra en tots els sentits. I era una, bueno, pues també per donar-li una mica de canya al francès, per viure el carai, que en realitat és com una mena de somni, però després també és trobar un espai o una illa amb un context social molt complicat, però va ser una experiència realment bonica, sí.

Ens estàs deixant, que no toquem ni quarts ni hores, jo crec que la cançó que toca que soni és aquesta.

Candy Staten amb aquesta cançó de Young Hearts Run Free, o sigui els cors joves corren ràpid podríem dir-ho, corren lliures podríem dir més que ràpid lliures una mica sí una mica vaig a descobrir el món i no em tanco en res Martinique, és que estic flipant on més em diràs que has viscut?

No, llocs tan exòtics com aquests no. No, és bastant insuperable aquest.

Escolta, vens a Barcelona, t'enamores, i no estava previst començar parlant d'això, però et cases i el matrimoni dura poquíssim. Però és una altra història aquesta, perquè jo em vaig casar fa molt poc, sí.

Jo vaig venir a Barcelona que tenia 22 anys, 23 anys. Y sí, lo del matrimonio va a ser molt més tard i molt més fraudulent, però. Què vol dir fraudulent? Bueno, pues sí, aquestes coses que penses que són d'una manera i aquestes coses, persones, penses que són d'una manera i acaben sent d'una altra manera i. I no surt bé i està bé. Ara que estic bé, que ha passat temps i que em sento bé i que crec que en realitat la galeria també ha fet un salt perquè jo m'he dedicat tres anys a treballar. Com si no hi hagués un demà.

O sigui, com treballar per oblidar-se del mal que ens fan de vegades o de la ferida del cor.

Sí, per mi va ser una com una salvació també tenir la galeria, un projecte que és veritat que és molt personal i que després. Bueno, agafa totes les personalitats de les artistes i col·laboradores i gent amb la que treballem però és una és una mica la meva criatura llavors va ser com dedicar-me plenament a això després

parlarem més d'amor i tornarem que ens encanta aquest tema però parlem una mica de Chiquita Room perquè hi ha potser persones que no coneixen la galeria tu t'agrada denominar-ho que és molt important centre d'art, per què? per què no t'agrada tant la paraula galeria? o per què creus que vols. Explicar que és un centre d'art.

En realitat és una galeria i és més coses que una galeria, per això crec que centre d'art engloba una mica més.

Perquè també és residència. Què més hi passa en aquesta galeria teva tan especial? És una editorial.

De fet, la mare de tot el projecte és la editorial Chiquita Ediciones que jo vaig fundar el 2013 i. I després va arribar a l'espai el 2018, o sigui que ara al novembre farà 8 anys ja, que no em crec, que han passat tantes coses i tanta gent per allà.

I una galeria, perdona, clar, tu ets de Bilbao, com dèiem, però no sé si coneixies el món i la trajectòria. Aquí als anys 80, per exemple, Consell de Cent era un carrer tot de galeries, aquests carrers adjacents. Les galeries eren molt importants, encara n'hi ha, però ha baixat molt aquesta qüestió. I a més era un nom, o com a mínim jo tinc aquest record, moltes galeries en nom de senyor. En nom de senyor, galeries importants de Barcelona, sobretot que ho dèiem això al carrer Consell de Cent, un món molt de l'art on hi havia molts artistes homes i també molts senyors dirigint les galeries. No sé si vas tenir oportunitat en algun moment de conèixer aquest món. No, sé que fa poc ha tancat Eude, no? Sí, que era una mítica.

Jo no tenia ni idea del que estava fent quan vaig obrir la galeria. O sigui, ni res. Ni les conseqüències de tenir una galeria, ni el que comportava realment. Perquè a mi la gent com que. No sé, m'instava a definir-me com a galeria o galerista i jo deia, però què m'està, no? Si jo el que vull és fer exposicions, treballar amb artistes I després vaig entendre i vaig comprendre que és. Bueno, i. Que era important posar-li un nom, potser. Sí, sobretot perquè hi ha alguns. Alguns requisits o alguns principis d'una galeria que s'han de complir per arribar a segons quins llocs i per estar considerada per segons quines entitats o estaments.

I també perquè a Catalunya, sobretot quan parlem del món de l'art, la burgesia ha estat molt important. Perquè per tenir una galeria s'havien de tenir calés i havies de negociar, conèixer els artistes. Ha sigut difícil entrar aquí? O creus que el món ja ha canviat una mica i que tot això t'estic parlant de fa molts anys? No, no és un món fàcil.

No és un món fàcil, sobretot quan no. Potser quan no hi ha aquesta experiència prèvia o hi ha una agenda. A mi sí que em van arribar a dir que. Es notava molt que no venia directament del món de l'art i que no era catalana. Ah, sí? Perquè això, a veure, uuuh, uuuh, uuuh, eres fort, tu! No, perquè com que em permetia fer moltes coses molt diferents a un lloc bastant petit, no? O sigui, és veritat que hi havia un punt molt experimental, a mi m'interessava fer coses, conèixer gent, tenir debats, reflexionar, publicar, fer exposicions, i sempre hi ha hagut una programació molt dinàmica, xiquitarrum, I crec que aquesta innocència lligada amb la inconsciència de no saber molt bé el que estava fent em va permetre arribar a aquest punt experimental que potser una altra persona no s'hauria permès.

T'anava a dir, hem dit tota l'estona Chiquita Room, i jo no vull acabar aquesta entrevista, que no em despisti, sense saber el nom, per què Chiquita Room? Em té superencuriosida perquè Room és habitació, Chiquita és petita, en no sé quin idioma A veure,

explica-m'ho. Un castellà més, és veritat que aquí no es fa servir tant. L'editorial ja tenia el nom de Chiquita Ediciones. Però d'on surt, d'on surt aquesta Chiquita? El Chiquita és que, bueno, entre que jo faig metre i mig i que tot és petit a la meva vida i. Però el nom de la galeria m'ho va donar un autor que jo ja havia publicat, el Pere Ginart, i el César, el que és del César, perquè quan li vaig explicar el projecte, me'n recordo que estàvem fent una fira de llibre d'artista, i quan li vaig explicar em diu, ah, o sigui, cobriràs un xiquitarrum, i va ser sentir el nom i dir, és aquest, sí. M'agrada com la barreja d'idiomes, aquesta cosa així com més tendra, no? També, o carinyosa, del xiquita. Qui et diu a tu xiquita?

Moltes amistats, ara, sí, però des de la galeria, sí. I abans havia estat una paraula que potser et deien els pares a casa o què? En realitat, no. No, eh? No, no, no. És una cosa de Bilbao, per això, xiquita.

En euskera, xiqui, xiquia, steix i caí és pequeño, és petit. Però és veritat que no ha sigut una paraula que hagi estat associada amb mi o amb la meva infància. Hi havia aquella cançó de xiquitita, dime por què.

Bé, no la posarem ara. Per sort tenim més bona música com aquesta.

I want to be the greatest.

Les dones i els dies, el millor que t'ha passat des del 2019.

M'encanta que soni aquesta dona, ens té el cor robat la Cat Power. Ara que parlàvem de Chiquita Room, que és una habitació petita, estem sentint una cançó que es diu The Greatest, el més gran, no? Què és la grandesa per tu? Preguntes difícils, eh? Sí, esta pregunta és difícil.

Jo crec que té a veure amb allò autèntic, el que és de veritat, sigui gran, sigui petit, però és veritat que per mi, i aquesta cançó crec que simbolitza molt també la dicotomia de voler fer coses grans i sentir-se petita, de fins on podem arribar amb els nostres recursos i les nostres capacitats.

És bonic això que dius del que podem arribar a fer sentint-nos petites. Això jo crec que és una cosa que a les dones en molts casos ens hem sentit molt petites. Jo no només per un tema físic, sinó més quan arribes a un món com és el món de l'art, el món de les galeries. Que a més és un món ple d'homes, ple de tota una història, com dèiem, de no sentir-te de Barcelona, de no sentir-te. Com vas superar això? Com vas superar aquest síndrome de la impostora, si volem dir així? O no el vas sentir? No ho sé. Sí.

Jo sobretot perquè potser és aquesta, com dir-ho, o sigui que m'hi fico i moltes vegades no sé ni com, no? I sí que és veritat que soc molt atrevida, però m'he sentit molt perduda. Llavors jo crec que aquesta incertesa o no saber molt bé o no conèixer molt bé el món on m'estava bellugant era com. Però per mi de l'altra banda hi ha tot el que vol dir aprendre i cada dia era una nova història, una nova moguda. Llavors sempre m'ha. M'ha tret aquesta cosa és una curiositat que és més fort que jo per dir-ho així i m'arrossega

i que també trenca amb la idea que perquè has estudiat una cosa t'has de dedicar a allò o perquè has nascut en aquesta família t'has de dedicar a allò altre. D'alguna manera, amb tot el que has fet, has dit, escolti, oblidem-nos del que he estudiat, jo tinc ganes de fer coses, tu també vas fer joieria, vas estudiar aquí a l'escola industrial, aquí al costat de la ràdio, vas estudiar joieria, o sigui, mil coses. Potser per ser galerista el més important és ser curiosa, o què?

Jo crec que sí, i també tenir una mirada. En realitat, el món el que ens ofereix és un filtre per mirar-nos a nosaltres mateixes i mirar el món. I està ple de poesia, de bellesa, de qualitats que per mi són molt importants. I és una de les coses que he volgut fer també amb Chiquitarrón, com trencar una mica aquest elitisme que l'art és només per uns pocs que tenen. Basta, no?

Ho dèiem al principi que costa molt entrar a una galeria, a vegades més que gairebé travessar la selva. No sé si ho notes, això, també, o el fet, per exemple, que tu ja no estàs a l'Eixample, sinó que estàs més al Mercat de Sant Antoni, en el sentit de Barcelona. És Eixample, eh? És Eixample, també, però vull dir que no estàs allò, el Consell de Cent. Amb Ramla Catalunya, si creus que s'ha trencat una mica i la gent entra més i s'atreveix més a travessar la paret, o encara hi ha algú que s'ho mira des de fora i diu un moment que aquí em robaran la cartera.

Sí que hi ha gent, bueno, molta gent no sap tampoc que entrar a una galeria és gratis. O sigui, que ja està com aquesta cosa una mica el desconeixement, no? Jo crec que encara hi ha por. Sí que afortunadament hi ha molta gent curiosa que vol saber i que vol rebre estímuls i que després vol fer-se la seva pròpia opinió. També crec que, i aquí penso que el propi món de l'art és responsable d'aquesta distància, o sigui que ens podríem fer càrrec una mica també de potser ser més. Welcoming, no sé, com de convidar la gent a entrar i veure si no passa res.

No ser elitistes, deixar la porta oberta i dir entreu que no mosseguem a ningú de moment. Hi ha una cosa també molt important que s'ha de fer, jo crec que quan ets galerista, que és saber negociar. Que també és una assignatura molt pendent a les dones en general, perquè ho diuen les estadístiques, no ho dic jo, ho diuen els estudis, que a les dones ens costa negociar, ens costa posar preu a les coses. I clar, perquè una galeria se sostingui hi ha marges econòmics. Hi ha d'haver marges i has de també. I suposo que en aquest sentit has fet un màster, o com?

Bueno, he fet un màster literalment. Em van donar també l'oportunitat de fer un màster en direcció general. En una escola de negocis jo em sentia una mica completament fora de lloc, però és veritat que és important perquè no deixa de ser una empresa. I després. El món cultural té com afegit aquest punt que tot ha de ser per passió i arribar a unes condicions moltes vegades molt precàries que en realitat jo crec que dignificar un projecte cultural és el primer que ha d'estar com a les seves bases. O sigui, que no t'ha costat negociar, o sí? Sí, sí, sí. I és practicar cada dia. I jo moltes vegades. És que em veig, et podria dir, una d'aquestes molt. Arco. Una de les peces més importants de l'estan. Arriba una parella, que són els nostres convidats. Què comprem? Comprem la peça més important. Compra la peça més important, tacatà, amb l'American Express. I jo, shipping is on me, no? Si jo em faig càrrec del transport i dic, però què estic dient? Perquè jo què sé quant costa portar aquesta peça a Califòrnia, saps? O sigui que, vull dir, en realitat moltes vegades és, per mi cada venta és un petit miracle. Perquè no hi ha molta cultura artística ni d'adquisició aquí, com a mínim.

No podem pagar el lloguer, imagina't, com per comprar-nos obres d'art.

Sí, però no, perquè hi ha gent que es deixa 10.000 euros en un viatge a la Patagònia. O en una bossa. Sí, o en l'últim iPhone. En realitat, jo crec que és qüestió de prioritats. És veritat que ara estan canviant molt les regles del lloc, en temes de col·leccionisme, del mercat de l'art, però crec que cal és ja. No tothom, és veritat, hi ha diferents marges també de preus d'obres, etcètera, etcètera, però sobretot és on es posen les prioritats

de com ens gastem els calés, no? Com ens gastem els calés i després també creure que allò que fas és important. Com muntes una galeria d'inici? Et va tocar la loteria? No, jo he tingut la sort.

Mira, és interessant perquè també és una mica paradoxal que jo no vinc d'una família dedicada ni molt interessada en el món de l'art, però és gràcies a la meva família que he pogut obrir una galeria i ser galerista. Hi ha hagut un suport, hi ha hagut una. Bueno, com un creure que tenia alguna cosa interessant a dir i a fer i també com d'honorar aquests recursos que se m'han donat per poder fer-los créixer, compartir. Per mi l'art també és un acte de comunicació i és un acte moltes vegades com d'entrega des de l'artista fins a tota la cadena, en realitat.

I responsabilitat també, no? Si dius que t'han ajudat a casa, deu haver certa responsabilitat de dir no els puc fallar. Això és duríssim, eh? Sí, sí.

Bueno, hi ha un sentit de deute i de que en realitat no és un deute, però és veritat que hi ha un voler fer les coses bé. Per l'exposició, perquè aquest és un projecte que té un nom darrere, que no posa el meu nom a la galeria, jo no crec tampoc en els projectes tan personalistes de posar el nom d'una persona a una galeria, però. Potser això està una mica més passat, però és veritat que hi ha darrere un cap, un cor i unes mans que han de estar a l'alçada.

Laura González Palacios, potser no us sona, però sí que us sona si passegeu per Barcelona, pel Mercat de Sant Antoni, ben a prop, aquesta galeria que es diu Chiquita Room, i no és l'única, perquè ara has obert una a Brussel·les. Això vol dir que les coses han anat bé, i que el màster i la negociació han anat bé aquí. Què et sents, ja, com una empresària de l'art, o què?

No, és que em va arribar un lloc que era com impossible dir que no. I això és un altre, com ho deia abans, que és com, bueno, pues me tiro a la piscina un altre cop. Et va la marxa, eh, tu? Sembla que sí. Sembla que sí, també. Veig que ara tinc energia, no tinc càrregues familiars, estic amb molta llibertat de moviment. Em ve de gust passar temps fora de Barcelona ara mateix i crec que Brussel·les és com un pas molt natural, sento una connexió molt de veritat entre Barcelona i Brussel·les i entre les dues galeries, els dos espais. O sigui, físicament tenen una. Hi ha una. No sé, com una ressonància, una connexió. I després és que aquest espai de Brussel·les vam obrir fa. No gaire, el 10 de. Fa un mes, pràcticament, no? Sí, el 10 de setembre. Imagina't. Tres setmanes, no?, o dos.

¿I coneixies Brussel·les? Perquè, clar, em monto una galeria a Brussel·les.

He estat viatjant regularment els últims tres anys, tenim alguns clients allà, algunes connexions també així en el món del comissariat, conec alguns col·leccionistes que venen durant el Barcelona Gallery Weekend o els hem vist a fires, i aquest espai a Brussel·les és veritat, així també, per parlar de dia que ho poses, de negocis, o sigui, el lloguer anual, de la Galeria Bruselas, tal qual, pelao, és menys que una fira important. Llavors jo vaig dir, bueno, una fira tenim cinc dies.

Però que pagueu per anar a les fires? Perdó, eh, ignorància. Molta pasta. Ah, d'acord, d'acord, jo pensava que us convidaven. Si tu pagues per anar a Arco, per ser-hi pagues. Sí. Perdona, ara tinc molta curiositat. Em pots explicar el que val tenir una paredeta d'arco? Això depèn del metre quadrat i de moltes coses. Més o menys, més o menys. O sigui, la més petita. Si imaginem que tens una cosa de 4 metres quadrats.

És que no es poden tenir 4 metres quadrats, però les galeries joves em sembla que no s'entra 7.000, una cosa així,

després ja passem a 15.000, 20.000 O sigui, com per no vendre després. Clar, clar. O sigui, mals de panxa, com ho tenim, això?

Bueno, els passa malament, sí. Molt patiment. Sí, perquè de vegades ho parlem així entre col·legues, que és com una mica jugar a la ruleta russa, perquè hi ha un sistema, hi ha un mercat, però és que no sempre ens toca les mateixes. Sort que venen alguns

amb l'American Express, que deies abans, perquè si no pleguem escolta, deies una cosa també ara no tinc càrregues abans també ens deies que una història d'amor no havia funcionat i per això t'havies posat molt a treballar és molt difícil arribar a dalt de tot en el món de les galeries d'art i en el món del que tu treballes amb càrregues creus que si haguessis tingut fills matrimoni no haguessis pogut fer tot això? Sí, però potser no de la mateixa manera.

O no amb la llibertat de moviment que ho estic fent, potser no m'hauria atrevit a obrir un espai a un altre país. Jo sí que em sento privilegiada. Ha sigut també una opció i una decisió. Vull dir que hi ha gent que prefereix tenir família i jo no ho veig. No em veig com a mare ni. I m'agrada la contrapartida, m'agrada aquesta oportunitat de tenir temps, de poder pensar, de no haver de dedicar-me també a trobar consens amb una parella per arribar segons quines decisions. O sigui, jo vaig una mica ara com, bueno, pues estic aquí, no és que no pensi en ningú, o sigui. Tenim un mini equip, treballo amb gent, està la meva família, tinc moltes amistats, però sí que vaig com lleugera, i això per prendre decisions, i això m'agrada molt.

Tu creus que per això s'han de fer sacrificis a nivell personal? És a dir, no es pot arribar tan amunt com a dona quan tens càrregues?

Crec que sí, mira, estic pensant. La Teresa, això ho va dir també la primera vegada que vam fer Arco, Teresa Estapé, sí, que va passar per aquí. Bueno, pues que moltes dones és com que posposen una mica les seves càrregues professionals perquè decideixen tenir fills, tenir filles i estar més ocupades per la criança, i crec que clar, o sigui, també veig moltes dones orquestes la meva mare ho ha fet i aquí estem la meva germana i jo i ella i. Vull dir que en realitat també això de treballar fora de casa o treballar dintre de casa i fins a quin punt. Jo tinc un punt com que. L'altre dia un col·leccionista durant el Gallery Weekend em deia, també t'injectes. Injectes? No, perquè clar, hi ha un punt. No, jo estava parlant d'aquest artista amb el que estem treballant i que fa goig treballar amb ell. Em pensava que havíem parlat de droga. O botox, no sé què. A veure, explica'm això. No, però clar, jo deia que ens havíem quedat una peça d'aquest artista i clar, ell em va dir, un home ja gran, amb una col·lecció, jo no el coneixia, però bueno, sembla que al·lucinant. Bueno, és com que ens inoculan un bitxito. Un perill. Sí, i és veritat que viure en contacte amb peces, amb art, amb artistes, és una manera de viure i és estar. Es una droga, és una droga. Hi ha un punt, sí, sí, sí, com de no visi, però bueno, que no em falti això, no?

Ara estava pensant jo, com és la casa de la Laura? O sigui, està plena d'art o ets com els dissenyadors que quan surten a la desfilada ells van vestits de negre i no porten mai una peça de les que fan ells?

Jo no he comprat molt, però sí que tinc algunes coses i m'agrada tenir-les. Però a casa de l'Herrero moltes estan com que no les puc penjar. Jo visc a un lloc molt petit i és que no hi ha espai. Llavors la meva mare moltes vegades em diu que em vol ajudar i dic, doncs fem una col·lecció familiar. I estic així a veure si li vaig com això o

que et compri una altra casa perquè puguis tenir les obres d'art això està més complicat doncs escolta arriba el moment que toca la publicitat perquè aquí nosaltres també necessitem calés també ens injecten el verí del capitalisme anem a la publi i quan tornem continuem aquí amb la Laura González Palacios directora de fundadora de la galeria d'art Chiquitarrum.

Jo crec que la Laura González Palacios també toca totes les tecles, per això ens ha portat aquesta cançó instrumental preciosa d'una pianista que jo soc incapaç de pronunciar el cognom, jo soc molt atrevida i us ho dic, Emma Hoy Etsegue Mariam Gebru, però potser es podria dir d'una altra manera, vés a saber. Aquesta cançó és meravellosa. Sí. I perdona, ens deies quan vas triar aquesta cançó, que és instrumental, no espereu que canti ningú, a veure, sentim-la una miqueta més. Música.

Que et fa pensar en la teva part de monja. Perdona, això què vol dir?

Ens vols explicar alguna cosa? A veure, no, bueno, no, crec que no. Tens una part molt espiritual. Sí, i és veritat que ha vingut també com a reacció contrària a la meva educació al col·legi de monges, perquè. Som tan diferents les persones, no? Amb la meva germana he tingut moltes converses sobre això, perquè per ella va ser com bé, o sigui, va ser una educació bé, tal qual, normal. Que no la va patir, diguéssim. Sí, i per mi va ser molt difícil, no sé, vaig tenir com experiències molt difícils d'aquesta educació. Però, quan ja vaig entendre què em pot donar a mi, no tant la religió, sinó les experiències espirituals, el silenci sobretot, a través de la meditació i d'altres vies, el silenci, el so amb la música, Jo tinc moments també com de molt esteta, molt ermitània i és una part de la meva vida que necessito protegir i cultivar. També perquè en contrast amb el que suposa portar una galeria que s'està totalment i constantment. Volcada també la gent a parlar, a explicar. Arriba un moment que quan tanqueu la galeria dic, és que necessito tota aquesta.

Silenci perquè hi ha molt soroll també, molt soroll extern, moltes demandes, m'imagino, de com negociar, he de comprar això, he de descobrir un altre artista a la col·lecció que faré l'any que ve com la faig. Hi ha molt soroll a la teva vida.

I sobretot que jo veig que molta gent necessita i té ganes d'estar escoltada. I molta gent ve a la galeria a parlar. A parlar de si mateixa, a poder trobar conversa, a tenir com un lloc on. Ets el confessionari de la Rosalia. No, Rosalia no, gràcies. No, en realitat és com un crec que són espais d'habitatge, no? També, o sigui, com i és veritat que la galeria d'aquí de Barcelona té un punt que se sembla molt a una llar, i potser la gent se sent còmoda, nosaltres donem també molta bola.

Però és bonic, no?, aquesta idea de perquè a més a la ciutat tenim molts espais de jo crec que la gent està molt sola i necessitem molt parlar-nos. Hi ha una cosa que tu has fet molt amb Chiquita Room, que sempre quan organitzes coses vols implicar el barri. Sí. I això és una peça clau, aquesta cosa també dels països anglosaxons, les small talk, la gent et diu, ai, m'encanta la teva camisa, com estàs? Potser després et beuen pel carrer i ni et saluden, però hi ha aquesta cosa que necessitem parlar amb els humans.

I per mi, clar, l'art és el pretext perfecte, perquè en realitat és un reflex i ens permet parlar de moltes coses de. Que tenen a veure amb nosaltres i per mi si hi ha un dia que em puc sentir molt feliç de fer el que faig és un dia que una persona s'emociona veient una exposició i ens ha passat més d'una vegada i més de dues vegades. I per mi això és més important que cap altra cosa.

L'emoció, parlar del que senten les persones quan veuen art. Aquesta part, tu deies que necessites aquesta part de solitària o de soledat. Això tampoc s'ha entès gaire amb les dones, que ens agrada estar soles. Sempre hi ha aquesta cosa que hem de cuidar, que hem d'estar pendents de l'altra. Com ho portes això? Has de treure les pases a l'àcid, has de defensar o ja et coneixen i qui no et vulgui que no et compri crec que es va fer molt

més evident quan vaig tenir una separació molt difícil i em vaig com tancar a casa i. I la gent que crec que em coneix i que m'estima no va necessitar cap justificació ni cap raó, però sí que s'han quedat algunes persones pel camí. Jo ho intento portar de la manera més equilibrada possible. De vegades, quan estic com supersaturada, és que me recluyo i ha d'estar bé, perquè ho necessito per estar bé jo.

La soledad, importantíssima. Escolta, ja m'has parlat unes quantes vegades d'amor, hem de posar aquesta cançó.

Sí. Chemical Jackpot, baby.

Preciosa aquesta cançó, preciosa la lletra d'aquesta cançó, perquè parla d'aquests primers sis mesos d'amor, que són aquest moment tan especial, però aquest moment també l'enamorament com aquest procés de la vida que ens han venut a més a les dones, al príncep blau, a Casaràs, tota aquesta matraca de Disney, que això ens ha fet molt mal. Sí, ens ha fet molt mal. Perquè clar, ens hem imaginat que tota la vida és com els sis primers mesos d'amor. Que en realitat són de borratxera. Vull dir que jo crec que l'amor arriba després.

Jo diria que l'amor arriba després. I si no arriba, potser és que era només borratxera. M'agrada molt la Michelle Gorevitz i ve el 26 de novembre a Barcelona, em sembla. Doncs hem de la veure

perquè és una meravella aquesta cançó i m'agrada que traguis aquesta qüestió no només tant perquè aquí tampoc anem a la xafarderia de què va passar i no sé, que ara no volem saber tot això però sí que m'interessa perquè crec que ets una dona de 40 llargs i que és un moment molt especial per una dona en el sentit que ja no ens empassem potser aquelles idees d'això dels violins i l'amor romàntic i que toquem molt més de peus a terra. I en aquest sentit, com ho vius tu o si en parles, per exemple, amb les amigues d'aquest moment tan especial i que tampoc no és el que fa tothom, és decidir que tu estàs ara molt bolcada a la feina, però que també ve a partir d'un dol. No sé com ho sents.

Doncs mira, estic veient i llegint molt sobre comunitats de dones que viuen juntes i que, bueno, es conformen per compartir espai, per compartir també responsabilitats i. I alegries. I és un camí que m'agradaria explorar. També tinc alguna amiga d'aquestes. Què vols dir, d'anar-te'n a viure amb amigues? Sí, o sigui, com. I, a més, és que hi ha. Aquí sí que hi ha tema monja, eh? Però és que nosaltres anem d'un canto a un altre i ens ho permetem molt bé, perquè després sortim, ballem, vull dir, jo no vull renunciar tampoc a tenir una vida íntima, però sí que és veritat que tota aquesta cosa més socialment, és que no sé, per mi és com un. Tot un aparato que no em deixa moure'm en llibertat

i que no A veure si t'he entès bé. Vols dir que amb les amigues, és a dir, tu ja tens tota la part, podríem dir, emocional, que aneu a ballar, que us ho passeu bé, de compartir, etcètera, però que no necessites tenir algú a casa? Això és el que m'estàs dient?

Sí, jo no vull compartir la idea, a veure, que estem. La domesticitat, eh? Com tenir un espai comú, que cadascun ha pogut tenir com el seu espai privat, però compartir un. La cuina o la rentadora? No, pensem més gran. No, volem un terreny, un lloc bonic, i que cadascun ha pogut tenir com el seu apartament, i després com un espai comú hem d'estar a prop, per suposat, d'un hospital, d'un aeroport, d'un. Però tenir com una vida en comunitat que ens permeti també la nostra privacitat i cuidar-nos, o sigui, com cuidar-nos, acompanyar-nos, de tenir com una vida de parella més tradicional o més. Però no vol dir que t'hagis tancat a l'amor. No, no, no. No, però no està molt bé el tema. O sigui, és que no sé si també crec que. Bueno, això cadascú ja veurà on ha de. Però crec que els homes estan una mica perduts perquè. I ara que hi ha com aquesta ola reaccionària també contra el feminisme, és com donem un pas endavant i un i mig enrere. Per mi és política també quin tipus de relacions jo vull establir amb tothom, des de dones a homes. Però sí que no vull sacrificar o pagar peatges molt alts per tenir una vida en companyia d'una

parella sentimental. Clar, no hauria de ser així. Hauríem de tenir relacions sanes en les que cadascú pogués tenir la seva parcel·la i no sentíssim que professionalment ens fem petites o que estem perdent alguna cosa. Sí, també és que és una mica, crec que és injust. Em deies això que els homes trobes que estan despistats.

Bueno, despistats o potser és que no sabem tampoc com. Com tornar a posar-nos en lloc, no? O sigui, hi ha un punt de. Jo tot el sou a la mateixa. Si és d'ella no els vols tenir. No, perquè no. Aquesta cosa de todo o nada a les relacions em sembla molt perillosa, crec que no és bo per ningú i posa masses exigències també només en una persona.

Aquesta dona fantàstica que estem coneixent avui és Laura González Palacios, galerista, fundadora de Chiquita Room, aquesta galeria, aquest centre d'art de Barcelona i ara una a Brussel·les. És l'enveja de totes les veïnes. Jo ara, quan s'acabi aquesta entrevista, ens anem a prendre algú, seguríssim, perquè és molt fort això que ha passat avui. I m'encanta dones creant la seva pròpia geografia vital com és el teu cas ara estàs amb molta feina suposo viatges de Brussel·les a Barcelona. I en el món de l'art, no sé, falta molt poc per acabar aquesta entrevista, llavors m'agradaria que em recomanessis un artista o alguna dona que t'hagi obert el cor en el sentit artístic, que hagi passat per la teva galeria.

Jo crec que la Teresa Estapes, la dona, perquè en realitat és una mica ella responsable i sempre em diu que no sap si m'ha fet un favor o una putada, però. També per aquesta.

També és una dona poliètrica, perquè també va començar amb el món de la joieria i al mateix temps està començant a fer una obra artística bastant important.

O les dues coses al mateix temps. Exacte, sí, aquesta pràctica creuada. A mi m'interessa molt on les disciplines, els discursos, els missatges es creuen, perquè crec que és on passen les coses més interessants. I sí, per mi, jo em vaig emocionar quan vaig conèixer la seva obra i després va. Per què et vas emocionar tant? O què és el que et va a commoure més? És un nivell de detall, de subtilesa, el que treballa la Teresa, i també té uns interessos estèticament, hi ha un punt que em convida molt a la contemplació, que jo crec que també, i això ho faig per pròpia necessitat, o sigui, em dedico a l'art per pròpia necessitat, i té un univers d'unes referències formals i filosòfiques que m'interessa molt.

Emoció, detall, i com deies també tu, aquest món més tranquil, baixar revolucions, tot i que em sembla que tu les tens a tope ara mateix. Divina'm aquesta contradicció que dèiem al principi, ets la reina de la contradicció en el sentit positiu.

Tinc un punt així com polar diguem-ne i torno de passar dos dies al Montseny després del marató d'obrir Galeria Brussel·les amb un gallery weekend allà i després el gallery weekend d'aquí de Barcelona i poder tenir aquests espais de calma són molt necessaris per continuar. Doncs per nosaltres també

ha estat un espai de calma conèixer-te. Laura González Palacios, visiteu Chiquitarrum. Digue'ns l'adreça, sisplau. Villarroel 25. Villarroel 25. I nosaltres ho deixem aquí. Roser Pereira Moraga, Cèlia Forment, Mireia Isard, Albert Lleit, Castellví, Helena Miquel, Nil Hernández i qui us ha parlat, Montse Virgili. I tornem dilluns. Hi haurà foc en aquest programa, perquè parlarem amb dones bomberes. Com sempre a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio La Manguera, tranquil·leta ens veiem dilluns, bon cap de setmana.

Fue un tiempo bueno.

La ventura. Pura, tan pura.