Les beguines medievals

Les batalles, les aventures, les erudicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Durant l'edat mitjana hi va haver un moviment de dones laiques consagrades a l'activitat espiritual, completament independents de qualsevol tipus d'autoritat masculina, ja fos dins del matrimoni o en alguna ordre religiosa. No encaixaven en cap de les categories socials que els estaven reservades a les dones a manera de cotilles. No tenien una vida familiar convencional, però tampoc eren monges. Es deien baguines i eren membres d'una comunitat que per primer cop predicava en la llengua del poble. A través de la mística vam poder connectar amb altres dones lliures, defensores d'una espiritualitat que també tenia un sentit polític.

Les Beguines van estar presents en tots els àmbits de la vida medieval. La seva existència està documentada des de finals del segle XI arreu d'Europa. A Catalunya se les va conèixer també com a bones dones, dones de la penitència o mulieres sante, dones santa. El nou estil de vida inventat per aquestes comunitats femenines, els beguinatges, es va avançar al mode evangèlic associat als hordes mendicants masculins de dominics i franciscans que van venir molt després. El franciscà Gilbert de Tourner, al segle XIII, va resumir la sensació de desconcert que provocava l'opció de vida de les beguines. No viuen dins del nostre món ni fora. Era habitual que les comunitats de Beguines les formessin inicialment dones d'una mateixa família, sobretot mares i filles. Algunes abandonaven el marit per oferir-li la seva castedat a Déu, tot i que també hi havia esposos que les acompanyaven en aquesta nova etapa espiritual. Passaven a viure de l'assistència a presos i malalts o bé es dedicaven a l'ensenyament, com Elisabet Cifré i Estefania Carrós, que van fundar escoles de nenes a Palma i a Barcelona respectivament. Encara que les veguines podien pertànyer a tots els estaments socials, les més reconegudes van pertànyer a la noblesa o a l'alta burguesia, i en molts casos van mantenir relacions estretes amb la monarquia. Aquestes comunitats femenines tan independents no eren ben vistes per certs sectors de l'Església, que pel final del segle XV van augmentar les pressions eclesiàstiques perquè es regularitzessin com a monges i quedessin aleshores sota la supervisió dels sacerdots.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler i Sabater. Benvingut. Hola, com va? Beguines. No monges, no del tot laiques, una combinació una mica curiosa, no? Difícil d'entendre, em sembla.

Sí, sí, segle XI i XII. Es tanca cada vegada més un cert grau de llibertat. És com comença el feudalisme, aleshores. Es tanca una altra vegada, podríem dir, un esperit de més d'opinió pròpia de la dona. I aleshores, dins d'aquestes circumstàncies d'un món que està en evolució, a vegades amb avanços, a vegades amb retrocessos, apareixen un grup de dones que aquest grup de dones, en certa forma, volen viure, en fi, no encaixonades d'una forma tan determinada. Acostumen a ser persones que tenen una certa formació, ja sigui pel medi que han nascut, perquè han nascut amb medis, diguem, amb medis econòmics i socials poderosos de l'època, són persones que tenen una visió més oberta del món, lligades més o menys a la família, i que això va evolucionant, que clar, l'Església no els accepta, però alhora, com que són filles d'aristocràcia, o són filles de casa bona, són filles, diguem, tampoc les pot acabar d'atacar. Però sí que és veritat que no deixen de ser un fenomen interessant de conèixer, no és majoritari, però que tenen, com has dit molt bé, aquesta mística i una espiritualitat amb la qual surt un perfil determinat de la dona davant d'un món que és absolutament masclista, feudal, impositiu, i que marca absolutament la vida de la dona amb totes les seves facetes. És en certa forma els pocs oportunitats de que entri aire nou i fresc amb aquesta situació d'aquestes persones, aquestes actituds. I com ho fan? Ho fan a partir d'actituds religioses, que no poden ser perseguides, perquè a més a més. Però clar, no volen ser monges, és a dir, és tot un fenomen que està molt bé que s'hagi treballat i estudiat en profunditat.

És que realment l'aparició del feudalisme. Tenim una visió de vegades molt simplista de l'edat mitjana, que tot és feudal, no és veritat. Sí, sí, sí. És a partir, més o menys, sempre és difícil de dir l'edat, però a partir del segle XI, amb què canvia. Abans, no és que les dones es visquessin en un paradís femení en absolut, però no es pot comparar la situació de les dones, la capacitat que tenien fins i tot jurídica abans d'aquest segle XI, després, l'aparició de les veguines, i aquí també s'entén. Encara que no sigui de manera conscient com una resistència a aquest canvi tan brutal de la

situació exterior. Sí, o adaptació, saps allò una mica com els camaleons, no? T'has d'adaptar perquè, clar, el món és tan feroig i tan ferm en contra d'aquesta de la minorització del sexe femení, absolutament, no? Aleshores, surt aquest fenomen que també es manifesta després, es manifestarà de forma diferent, lògicament, també amb el refugi que moltes vegades significa per moltes persones de classe bona. La Iglesia.

Qui ens ajudarà a aclarir tots aquests conceptes i dir-nos si teníem raó en això que reflexionàvem o no és la doctora Helena Casas Perpinyà, investigadora i doctora en cultures medievals que ha treballat el món del beguinatge, de les beguines especialment, i està a punt de publicar una edició d'un llibre dedicat dirigit o treballat des de l'Universitat de Sevilla, Elisabet Cifré, Ensenyances Místiques para el Humanismo. Doctora Casas, moltíssimes gràcies per ser avui aquí amb nosaltres a l'Enguàrdia.

Moltíssimes gràcies a vosaltres per convidar-me, un plaer.

Parlem. El que comentàvem amb en Josep Maria Soler. Eren monges? Eren monges estranyes? Eren. Què eren les vagines? Costa una mica d'entendre, almenys, em disculparà, des del meu punt de vista, no?

Primer de tot, jo penso que costa d'entendre per una cosa que tenim posada al cap a dia d'avui, que és aquesta idea obscura de l'època medieval, una època en la qual, segons el que nosaltres pensem, el que nosaltres pensem també té un origen, que té a veure tot amb amb també la construcció d'aquesta època medieval a partir de la il·lustració i el romanticisme com una època fosca, en la qual les dones no tenien accés a la capacitat jurídica, accés al treball, no tenien mobilitat, estaven completament lligades al seu marit. Jo crec que les veïnes el que fan és desmentir tot això. Una cosa també molt interessant d'aquest moviment és que és interestamental. Sí que és veritat que hi ha moltes veïnes que són provenients de l'aristocràcia, però aquestes veïnes també el que fan és acollir, sobretot nenes dels orfanats, a les quals els ensenyen a llegir. Necessàriament no escriure, perquè sabem que a l'època medieval llegir i escriure no anava sempre lligat, i per tant aquestes nenes que són d'estaments molt baixos passen a formar part d'una comunitat que també les acull econòmicament. Llavors, les beguines estan aquí, aquí al mig, en aquesta estranya heterodòxia, que també és una paraula que apareix moltíssim quan parlem de les beguines. A mi no m'agrada aquesta paraula perquè és com una paraula molt inquisitorial, és a dir, forma part d'aquest discurs precisament ortodoxa. I són aquestes dones que en un moment donat inventen una vida genuïna, una vida original, que després serà seguida per alguns homes també. Però elles no volen allunyar-se de l'església en cap moment, no? No, no, tot el contrari. També és veritat que no és només que s'acullin al discurs religiós, no, no, és que estem en una època teocèntrica. Sí, sí, sí. O sigui, Déu és a tot arreu i Déu ha disposat l'ordre de les coses. Per tant, la idea que tenim avui d'escollir o no escollir la creença no formava part de l'imaginari medieval.

Hi ha una altra qüestió, que ara les creences religioses formen part de l'àmbit privat. I per tant tu pots creure-te del que vulguis o practicar la religió tant com vulguis a casa teva o anar al teu temple, però no és. Tota la teva vida no va lligada a mostrar que ets un creient, diguéssim. Precisament el que ens xoca en les societats occidentals actuals és l'aparició, sobretot del món musulmà present, que no. Hi ha llocs que no hi és. Aquesta llibertat no hi és. Més enllà de llibertat, també és una manera de viure-ho íntimament. No es viu només en l'àmbit privat, sinó també públic. El cristianisme no tant en l'actualitat. No cal que ens anem tan lluny. L'època franquista era una qüestió nacional. Exactament. I tant, i tant. Per això dic que, per tant, des de l'actualitat, mirar l'edat mitjana de vegades et confona una mica,

perquè això era diferent. Més que una qüestió política, jo crec que és una qüestió d'imaginari, de pensament, de mentalitat. Per tant, si tu vols, diguem-ne, transformar o crear un nou model de vida, té molt de sentit que ho facis al voltant de l'espiritualitat, perquè també és l'espiritualitat el que aporta a aquestes dones una nova manera d'habitar el món. Moltes, com dèiem, són místiques, també és molt important. Després, si voleu, aprofundim en per què és important la mística per les beguines, o també per altres dones que no eren necessàriament beguines, que eren monges, però també es dediquen a l'educació, també es dediquen a l'assistencialisme, perquè una cosa que elles fan és inventar el que nosaltres coneixem com la vida evangèlica. No necessàriament és que l'inventin, ja hi havia, ja existia, aquest imitatio cristi que es diu, la voluntat d'imitar Crist, però sí que és veritat que t'endim a associar el que és la inaugural vida evangèlica en les Hordes Mandicants. I no és així. Abans de Sant Francesc ja existien aquestes veguines que practicaven la vida evangèlica.

Hi ha una cosa que em crida l'atenció preparant el programa, no? És a dir, la castedat que preconitzen està acompanyada, diguem, de perquè la sexualitat. No sé com dir-ho, eh? Però vol dir que és fruit de les passions i llavors et treu del misticisme?

És molt interessant la qüestió de la castellana de les Beguines. Jo parlo de virginitat virtuosa. Virginitat? Virtuosa. Perquè moltes, ho heu comentat abans, moltes de les beguines són mares, mares biològiques, no? Tenim l'exemple I han tingut criatures abans de les beguines. Han tingut criatures, moltes han estat casades, per tant, és molt, molt, molt probable que hagin tingut relacions sexuals.

Bueno, però això pot anar lligat amb el fet de la. La procreació i prou, la sexualitat és igual a acte per la procreació.

No vaig per aquí, és a dir, la virginitat virtuosa és una virginitat que s'escull més enllà del que nosaltres entenem com a virginitat biològica, o sigui, aquí ja en termes d'estudis d'estilografia de les dones, la virginitat és una construcció social, o sigui, té a veure amb les relacions heteronormatives i, evidentment, s'entén que una dona deixa de ser verge només quan manté relacions amb un coit, amb un home, s'entén, no? Si no, continua sent verge. Si no, continua sent verge, per tant, això d'entrada. Però el que és interessant d'aquestes dones quan parlen de l'adopció de la virginitat, el que fan és remetre's a Maria Magdalena, que és un dels referents, perquè també era una dona laica que segueix a Jesús. I segons els evangelis apòcrifs, Jesucrist, com a representant de Déu a la Terra, li restitueix la virginitat a Maria Magdalena.

Sí, però des del segle XIII-XIV és quan l'Església canvia

la consideració de Maria Magdalena. És una mica anterior, és el segle VII. Però amb. No, perquè hi ha una bulla papal, després, clar, aquesta bulla papal té l'efectivitat social que té, que pot tenir.

La història de l'art es veu claríssim, o sigui, quan les reproduccions de Maria Magdalena fins al segle XIII, a finals del XII, és d'una dona. Relativament normal, no va escabellada, però a partir del 13-14 té actituds de prostituta, neteja els peus de Jesucrist amb el seu cabell, molt més sensual, etc. I això l'Església ho explica molt clarament. Abans no era prostituta, a partir d'un cert moment es considera la prostituta redimida, igual que Santa Maria Egipcia, que també.

Perquè hi ha un relat imparant que no és neutre i que es va transformant. Vull dir, parlàvem d'aquesta època medieval que ho comentàveu, patriarcal. Jo sempre dic que encara més patriarcal va ser l'època moderna. O sigui, quan t'apropes perillosament a Trento, tot va pitjor. Consell de Trento.

Mitjans finals del XVI, més o menys, sí.

I ja el post-Trento és, diguem-ne, aquesta idea que tenim de la clausura de les monges arriba en Trento. En l'època medieval, no. De fet, tenim un exemple flagrant, no? A l'època 1470, al voltant, un grup d'humanistes mallorquins demanen als jurats de la ciutat de Mallorca que, sisplau, expulsin a les Beguines de Santa Elisabet perquè allò és literalment campixa. Allí entra qui vol i surt qui li dóna la gana. Per què? Perquè és una casa oberta a la comunitat, perquè eren conselleres, perquè ensenyaven a les nenes, doncs sabem, no? No és un convent.

Està claríssim que no ho és.

De fet, aquesta idea de clausura arriba en Trento, no? Per tant, les beguines també el que fan és, des de la nostra idea contemporània, capgirar-nos una mica el relat i també dialogar constantment amb aquest relat, perquè elles estan molt, molt presents a la vida urbana, aquesta vida urbana que floreix, no?, Que comença a florir, sí. Que comença a florir al segle XII, s'estableixi el XIII, l'auge d'aquesta burguesia. Elles estan allà. Sí que trobem beguines, com per exemple el Leonor d'Urgell, que se'n van en una ermita, però que és una ermita concorreguda. La gent va allí a donar-los menjar, a veure-les. No són eremites. No són aquestes setes que tenim al cap, que no parlen amb ningú. Han arribat fins al segle XX, eh? Sí, sí, totalment. Però no és aquesta la vida de les beguines. Com comença? D'on ve el nom de beguina? El nom de Beguina és un nom que no està clar d'on ve. Les historiadores que ens hem dedicat a estudiar això no hi estem d'acord. A mi, sincerament, no m'ha preocupat mai gaire, perquè també és un terme que no apareix a tots els llocs on hi ha Beguines. Diuen que potser podria provenir d'un terme alemany, boc, que podria estar relacionat amb la prèdica, amb el fet de resar. Pot ser, diguéssim. Però la veritat és que, clar, com heu dit, també una cosa important, és que el terme beguina no es fa servir sempre, necessàriament, a tots els territoris on hi ha beguines. De fet, a Castella no apareix, apareix beata, i és interessant veure com, per exemple, a partir del segle XVI, beata es converteix en un terme pejoratiu, que arriba fins a dia d'avui. Ja sabem tots què vol, que és una beata, no? Un beat no, una beata sí. Un beat no, un beat és un home bo, un beat. I una beata no, una beata, doncs sabem, és una pesada, és una llepaciris, que moltes vegades també és hipòcrita. Llavors, què passa? Que això també genera un problema a l'hora de trobar beguines de la documentació medieval. Però. La terminologia varia, clar. Sí, varia, però al final també has d'entendre una mica què estàs buscant. Estàs buscant una dona que va acompanyada d'altres dones, que no són monges. A vegades apareixen amb el terme sor, que això pot generar també confusió. A vegades és monja, llavors. Si és sor, deu ser monja. Però si no forma part de cap ordre religiosa, ja t'està donant una pista. Si du a terme tasques assistencials, també. Però això és revelador

que també amb la societat del seu moment les veguines devien resultar una mica ambigües. Aquesta dona és veguina o no ho és.

També perquè formaven part d'una manera molt naturalitzada de la societat. O sigui, a la talla mallorquina hi ha tres categories. Fadrines, viudes i veguines. Perquè Mallorca és un dels llocs on hi ha moltíssimes veguines. És una mina. I estan super. Integrades. Sobretot segle XIV i segle XV, el Corona d'Aragó és una mica, com jo diria, el moment àlgid d'esplendor d'aquest moviment.

Perquè, en certa forma, què fan, diguem, amb l'educació de les nenes? Supleixen tot el que les nenes no tenen de formació? Bé, jo sempre dic que l'època. Tot no, supleixen una part, vaja.

A l'època medieval, l'educació no és tant una qüestió de gènere, sinó d'estament. Com hem comentat, les persones, homes o dones, que formen part de l'aristocràcia, en general, tenien accés a l'educació. O sigui que potser et trobaves amb un sostre de cristall, com a dona, que ja no podies continuar. Però el problema eren els estaments més baixos. Llavors el que fan les beguines és aportar aquesta educació als estaments més baixos. Per exemple, estan documentades a l'Hospital de la Santa Creu, a Barcelona, com a no només adoptants, sinó a mestres que ensenyen de lletra, que en general aquest de lletra vol dir que ensenyaven a llegir.

Llavors ensenyen a llegir i una de les dificultats que sembla que tenen per tot el que ens has aportat és que parlen amb la llengua del poble, amb llengua vulgar, no amb llatí, quan parlen de conceptes religiosos.

Clar, aquesta és la qüestió. També és important tenir en compte que el llatí ja no era una llengua vehicular des de l'abans de. Feia molts segles, segle IV, segle V, deixa de ser una llengua vehicular per donar fase a les llengües romàniques aquí, no? Llavors, elles són les primeres en predicar en llengües maternes, són les primeres en escriure en llengües maternes, en diverses llengües. En anglès tenim la gent de Norwich, en alemany Abba de Melk, que és una de les primeres que tenim documentades en aquest tipus de vida. I això, per una banda, els dona un accés a la població molt proper, molt directa, els genera molta autoritat. L'entenen. Clar, però per l'altra banda, el Consell de Tarragona, segle XIV, llença un avís i diu "Deixeu de predicar en llengües maternes". Sobretot, en general, no estàvem vist que les dones prediquessin això d'entrada, perquè era una cosa que estava reservada als sacerdots. O sigui, no només als homes, sinó als homes que formaven part d'una ordre que

havien això d'autoritzar. Continua bastant així, això, l'Església, encara. Sí, clar, és que. El diàleg és una cosa una mica diferent.

Bueno, perquè se suposa que tu, si no estàs autoritzat per l'Església, no pots anar donant la teva opinió de manera pública sobre el que diu o deixa de dir Déu, perquè hi ha uns interlocutors

que estan avalats. Això dins de l'Església catòlica, dins dels evangelistes que ara tan.

Però estem en una època pre-protestant, fins als 16 no arriba aquest protestantisme. Llavors, això per una banda és molt revelador, però per altra banda, clar, també, doncs, és una mica fer-los la competència. Una cosa que és important és que aquestes dones es converteixen en conselleres. Vull dir, en el cas d'Elisabet Zivre, que és aquesta veguina mallorquina que va néixer el 1467 a la ciutat de Mallorca, encara no parlem de Palma com a ciutat, ella es converteix en consellera, en mediadora, ella explica que rep dones a casa a les quals busquen consells, però també a les quals els ensenya el llatí. Llavors, clar, on queda aquí la figura del sacerdot? Bé, ella és amiga, també, del sacerdot. I una cosa també interessant és que moltes beguines tenen aquest amic confessor. No només vaguines, també n'hi ha de monges, que tenen aquest amic confessor, que no necessàriament l'hem de llegir com un supervisor controlador, però que és interessant com actuen al seu favor, o contra seva, ho podem parlar després, però en el cas de l'Elisabet Zivre juguen al seu favor perquè també com a representants de l'Església diuen no, no, jo avalo el que aquesta senyora està dient i el que aquesta senyora està fent i llavors arribem al punt en què per exemple l'Elisabet Zivre és amiga d'un inquisidor ella ho diu, no? Com pot ser? Perquè, primer, estaven superinserides, tenien bones relacions en un cert moment, com venia fins al segle XV, principis del XVI, amb l'Església, gràcies també als seus vincles espirituals, polítics, perquè la terminal és una qüestió política, amb els sacerdots, i a partir d'aquí, és una mica com els contactes que tenim a dia d'avui. Tu has de saber-te així, aquests contactes.

El llibre de Marjorie Kemp, una autobiografia escrita cap al 1430, aquesta dona relata en tercera persona el viatge per anar a conèixer Juliana de Norwich, que vivia reclosa en una cel·la de tres metres per tres i mig, adjacent a l'església de Sant Julià. Aquesta reclosa és l'autora de Revelacions de la Mort Diví, el primer text poètic que es coneix en llengua anglesa escrit per una dona. Influïda per la trobada amb Juliana de Norwich, Marguerite Kemp va passar a viure separada del marit, després d'haver tingut 14 fills, i va consagrar a Déu la casta d'edat que es va imposar des d'aquell moment.

I aleshores, Nostre Senyor li ordenà que acudís a reunir-se a la mateixa ciutat amb una reclosa que anomenaven Dama Juliana. I així ho feu, tot parlant-li de la gràcia que Déu havia dipositat a la seva ànima i de la constricció, la dolçor i la devoció. La compassió durant la santa meditació i l'alta contemplació, i la multitud de discursos sants i converses entre Nostre Senyor i la seva ànima, així com de moltes meravelloses revelacions que descrigué a la reclosa per assegurar-se que no existia cap engany en allò, ja que aquella reclosa era una experta en aquestes qüestions i sabia com donar bons consells. La reclosa, tot escoltant la meravellosa bondat de Nostre Senyor, donà moltíssimes gràcies a Déu amb tot el seu cor per la visita i va aconsellar a aquesta criatura que obeís la voluntat de Nostre Senyor i complís amb totes les seves forces amb allò que ell posés a la seva ànima, sense actuar contra la glòria de Déu i el bé dels seus pròxims cristians. Al contrari, no es tractaria de la influència d'un bon esperit, sinó més aviat d'un de maligne. L'esperit sant mai no incita a obrar contra l'amor, i si ho fes, aniria contra si mateix, ja que tot ell és amor. També mou l'ànima vers la castedat absoluta, perquè aquests que viuen castament són considerats temples de l'Esperit Sant, i l'Esperit Sant fa l'ànima ferma i constant en la fe i en les creences veritables.

Diu la Sagrada Escriptura que l'ànima del just és el tron de Déu. I crec fermament, germana meva, que tu ho ets. Prego a Déu que et concedeixi el do de la perseverança. Diposita tota la teva confiança en Déu i no temis les murmuracions de la gent, perquè com més menys preu, vergonya i reprovació rebis en aquest món, més gran serà el teu mèrit als ulls de Déu. Necesites paciència, ja que amb ell protegeràs la teva ànima.

Fou llarga la conversa que mantingueren la reclosa i aquesta criatura, tot dialogant sobre l'amor de Nostre Senyor Jesucrist durant els molts dies que passaren juntes.

Això és Anguàrdia.

Estem aquí a l'enguàrdia amb l'Helena Casas Perpinyà i amb en Josep Maria Soler i Sabater parlant de les beguines. Aquest text que acabem de sentir, doctora Casas, és molt interessant. Primer, la castellana després de 14 fills, és una cosa que ara, crec que el 2026, ens costa una mica d'entendre amb el concepte. Però, a part d'això, el fet que la Juliana Norwich, la que va visitar la Marge Kemp, visqui en una casa com enganxada a una. És una cosa una mica estranya. Era així com vivien les beguines? S'enganxaven a una església? O com anava la cosa?

Parlem de les emparadades, o murades. Dins d'un mur, tancades en un mur. De fet, ara m'ha vingut al cap, Emily Dickinson té un poema que diu O murada en el cielo, és a dir, ho dic en castellà perquè tinc al cap el poema a traducció en castellana, i de fet sabem que Emily Dickinson es va enclausurar voluntàriament a casa seva, estem ja al segle XIX als Estats Units, però recordant aquestes morades, de fet, és un moviment, un fenomen molt, molt prolífer a casa nostra, sobretot també molt prolífer a Castella, segle XV. I no ens. Les beguines te'n deixen a tancar-se. No, no necessàriament havien de ser beguines, moltes ho eren, i normalment eren dones que decidien al final de la seva trajectòria espiritual, ja eren dones adultes, que havien tingut una vida espiritual plena, segons elles, consideraven, i en un moment donat diuen, jo em tanco, literalment, em clausuro, en un espai molt concorregut, normalment eren murs adjacents a les esglésies o a les catedrals, amb una petita finestreta a través de la qual rebien el menjar, l'aigua, el moines i on normalment la gent acudia en busca d'ajuda i consell. De fet, hi ha aquesta idea de cues que es formaven per anar a veure Juliana de Norwich.

És una vida d'una precarietat absoluta. És una solitud intermitent. No és una solitud intermitent.

De fet, estàs en constant contacte amb la comunitat, perquè no només et venen a veure, sinó que estàs al centre neuràlgic de la ciutat, que és l'església on es feien els mercats i on hi havia les segredes. Per tant, estaves al centre de

la vida quotidiana. Però dins d'un mur i una finestreta per allà. Sí. Però aquesta idea de

la solitud es trenca totalment perquè tu passes a estar al centre de la vida quotidiana, vida social, política, cultural. No sé si és el mateix,

a mi em recorda molt, per exemple, n'hi ha d'altres, el monestir de Pedralbes de Barcelona, en què al voltant del claustre hi ha un seguit de petites habitacions que no són desagradables, molt més obertes que no pas això, hi ha una porta, etcètera. Però on vivien habitualment les monges o de vegades les criades de les monges, que també això passava. No sé si anava per aquí la cosa.

Podria anar per aquí, perquè, per exemple, tenim l'exemple de l'Elisabetza Fortesa o el Desmur de Palma, que avui en dia diem Palma, ciutat de Mallorca, per aquest cognom tan llarg, us podeu imaginar que no era d'una família pobra. Però la Fortesa és xueta, el cognom. Sí, sí, i Waldesmur també forma part d'aquestes famílies benestants de Mallorca. Aquesta dona en un moment donat queda viuda. Ella era molt amiga de Catalina Tomàs. Catalina Tomàs era una monja de Mallorca. Eren molt amigues de petites. De fet, Catalina va ser, si estem al segle XVI, Catalina va ser criada de l'Elisabetza Fortesa a casa seva quan ella era molt jove. De fet, diuen que Elisabet li va ensenyar a llegir a la Catalina. Catalina ingressa al monestir, es converteix, per cert, en una mística importantíssima de Mallorca, i Elisabet es casa, però poc després de casar-se no té fills, renuncia en vida del seu marit a l'herència, la qual cosa ja ens està donant unes pistes, i poc després que mori el seu marit s'empareda a la catedral de Mallorca amb un permís dels canonges de la catedral per. Tenir accés a l'interior de la catedral. És a dir, pot veure la catedral per dins i pot tenir accés també a la gent que la venia a veure. Però no surt d'allà. Estàs emparadada, no hi ha porta. Ja, ja, ja, caram.

És una cosa una mica impressionant, no?, Tot plegat. Això, aquest comportament que ens resulta tan xocant, va ser extès entre el món del baguinatge i similar arreu d'Europa o és una cosa que es produeix més aviat a

la península ibèrica? No, no, és extès. De fet, tenim aquest exemple de la Jurena de Norwich i dintre d'aquests murs, com per exemple l'Ava de Melk, que també decideix recloure's en una habitació, en una torre, en un estir de Melk, Escriuen moltes les seves visions i els seus poemes a casa de Juliana de Norwich, que és la primera poetessa en llengua anglesa.

Gairebé sembla que visquin en un estat de trànsit permanent, de trànsit espiritual permanent, no?

Bé, és que, de fet, la mística i la mística femenina es caracteritza per aquesta voluntat d'accedir a Déu a través del cos, i això és una pràctica espiritual que es diferencia molt del que és la mística masculina a l'època medieval, que és molt més especulativa, perquè pensa i especula sobre Déu. I, en canvi, el que fan aquestes dones és. Viure Déu en el propi cos. I aquí entren, doncs, tots aquests embarassos místics, per exemple, que els tenim, o sigui, que estan documentats, no?, i que formen part de la mística veguina, i no només veguina, també conventual, no? Ara pensava en Magdalena de la Cruz, que és una monja franciscana de Córdova, coetània d'Elisabet Cifra, aquesta veguina mallorquina, no té tanta sort i acaba empresonada, acusada d'estar endemoniada. Per què? Perquè al final també té a veure amb les teves relacions polítiques, amb el teu context cultural. El que et valori d'una manera o d'una altra. Exacte, perquè Elisabet Cifra és amiga de la Inquisidor i acaba sent enterrada a la catedral de Mallorca perquè la tenim allà. I Magdalena de la Cruz, que va patir, segons ella, un embaràs místic que no estava tan clar si era tan místic o no, doncs acaba empresonada i acusada d'endemoniada, perquè té a veure també amb aquesta capacitat d'estar lliure de relacions.

Però si ho comparem, per exemple, amb un altre místic de l'època, a més a més mallorquí, com és Ramon Llull, l'apropament a Déu que fa Ramon Llull té molt poc a veure amb el que fan les Beguines.

No estic d'acord el que passa és que Ramon Llull l'hem rebut com un intel·lectual i compta perquè ens agrada pensar que Ramon Llull estava a la plaça el 1310 a París quan van cremar Margarita Porete acusada d'heretgia que era una veguina jo sempre dic Margarita Porete compta perquè la van cremar per heretge i no per veguina a les veguines en general no se les cremava ella va cometre el crim d'escriure un text místic. En el qual també el que feia al final era desautoritzar l'església per accedir a Déu, no? I deia que tu podies accedir a Déu a través d'un propi espill que tu tenies a la teva ànima, no? Llavors, sabem que Ramon Llull estava a París al 1300, com va encarar Margarita Porete, i Ramon Llull era amic de les veguines. De fet, al seu Blanquerna apareix una veguina i al seu testament dona diners a unes veguines de Mallorca. Per tant, era un beat.

Elisabet Cifra va ser una veguina especialment estimada i respectada a la ciutat de Mallorca. Profetessa, senadora, mística i mestra fundadora d'una escola per nenes, la Casa de la Criança. A través de les visions i de la condició mística, Cifra també va teixir una xarxa de relacions polítiques. Els seus pensaments els coneixem gràcies al manuscrit Vida i revelacions de sort Elisabet Cifra, que parteix de les anotacions preses cap al 1483 pel confessor, el prevera Gabriel Mora. En aquestes confessions, la dona criticava el paper dels sacerdots del seu temps, se sentia autoritzada per parlar i defensava la vessant de mestra i divulgadora de la paraula de Déu, especialment per aquelles dones que no entenien els oficis de l'Església.

Pare, ara és temps de sega. Tots hem de segar i collir cadascú el que pugui. El blat està molt sec i els segadors, pocs, hem de collir i els altres espigar i altres treure'l de la terra. I noteu que vosaltres, confessors, esteu obligats a molt. I jo, pare, he tingut una visió d'un hort amb molts arbres i poca fruita, corc i podrida. Amb aquesta visió he entès que els confessors sou pocs i esteu corcats i podrits. Jo sé de vosaltres, confessors en la confessió, si el que dieu ho sabeu pels llibres o per haver pregat a Déu. És molt diferent, encara que el qui ho ha llegit ho digui amb fervor. Pare, jo veig que moltes vegades vos i altres em teniu por. El que dic ho sé per experiència, i sé quant m'ha favorit de conèixer la veritat, i voldria que totes les coses que feu compleguessin a Déu. I us ensenyarà més el bon senyor que els llibres i els doctors, car jo vaig a l'escola cada dia, i cada dia aprenc una lliçó, creixent i veient allò que ignorava. Vaig resar perquè Déu em donés la ciència de parlar i dir coses meravelloses. Car estic impedida per parlar, potser per la indisposició, car les coses que dic són pedres precioses, i si no són acceptades, no s'han de dir, i només se m'ha donat llicència per dir aquelles coses que són necessàries. A més, Nostre Senyor m'ha fet una altra gràcia, que entenc el llatí quan es canta a l'ofici a l'Església, i així més uns dies que els altres. I a més, Pare, són pocs els dies en què no venen a mi moltes dones per ser instruïdes, i el Nostre Senyor Déu em significa abans que vinguin, i jo, immediatament, estic contenta perquè no m'empatxen els sagraments i reconec que allò que els dic els aprofita.

Elena Casas és, no sé, no és una mica revolucionària aquesta dona. No m'empatxen els sagraments. Reconec que allò que els dic els aprofita i amb bona intenció ho accepten. Déu-n'hi-do, això, clar, la visió que tenim habitualment, reconec que és de l'edat moderna, però de l'església molt ortodoxa, en què tot s'ha de dir d'una manera determinada i si te'n surts una mica acabes malament, no lliga gaire amb això que acabem de sentir. Bé, de fet, Elisabet Cifra

critica molt les males costums, que diu, dels sacerdots, i li ho diu al seu sacerdot, Gabriel Mora, i li diu a Jaume Palou, que és un altre dels seus sacerdots, i també a Caldantei, que era un canonge de la seu de Mallorca, també sacerdots que van avalar-la, he de dir. Sí. Llavors, una de les coses també que diu és que té una visió i que veu unes fuites podrides i diu, és que aquestes fuites podrides sou vosaltres, sacerdots, que esteu podrits. I diu literalment la paraula podrit.

No, perquè les crítiques en aquella època de l'Església, si us recordeu aquell període, és el període del que se'n diu la simonia, la ventre i compra de càrrecs. Sacerdots que tenen fills, sacerdots que tenen herències i que porten una vida gens.

El sisma d'Occident és el segle XIV i això.

No donen cap exemplaritat en referència als evangelis que prediquen i llavors, clar, la crítica és extraordinària. És a dir, és un foc lent que es va que es va coent-coent durant un segle, el que sortirà després amb el protestantisme, però clar, les actituds de l'Església

eren escandaloses a molts nivells. A principis dels 16 és quan apareix Luther, etcètera, però estem apropant-nos en aquest moment.

Recordem tota la portació catalana en la història de l'Església, doncs escolta, està molt bé, però alguns no són gens exemplars. De tots els Borges, els papes Borges, clar. Si aquests són els que han de donar exemple més gran, imagina't els que és la menudalla, el clergat comú. A més, fins que no es van instaurar, diguem, formacions religioses, sacerdots repetien conceptes i conceptes, però alguns eren més soques que una soca. I això s'ha d'entendre.

I en aquest sentit és molt interessant el que comentes, perquè una cosa molt potent de l'Elisabet Cifra és la seva etimologia mística, és a dir, com aprendre a través de la mística. I una cosa que els diu als sacerdots és, jo sé si vosaltres el que dieu i repetiu com a lloros. Ho sabeu perquè ho heu llegit o ho sabeu perquè ho heu pensat? Diu, perquè és molt diferent, no? I llavors ella explica que ella diu el que Déu li ha dit que digués i ella diria moltes més coses, però només diu el que és important. De fet, hi ha una frase meravellosa que és les coses que dic són pedres precioses, que dius, bueno, està contenta. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do quina frase, no? Però una cosa és important, no? Que diu que per molt que ella llegeix i va a l'escola, perquè fa menció directament a l'escola, la qual cosa també ens dona, diguem-ne, pistes del seu context. És que el senyor, entès com a Déu, és el seu millor mestre. I aquí entra la qüestió de com el coneixement ha de ser après a través del cos, a través de l'esperit, i no a través només de llegir i repetir i aprendre de memòria els sacraments, que és el que els retreu els sacerdots.

No feien campanyes, no sé com dir-ho, campanyes de promoció de veganisme? Les pròpies beguines, clar, elles eren mateixes. No totes estaven morades, clar. No, clar que no.

Recordem aquestes beguines de Mallorca del segle XV que les acusen que tothom entra i surt de casa seva. Elisabet Cifra es queda a viure a la casa materna en la qual repa dones. I ella té relació amb els jurats de la ciutat, es converteix en mediadora política. Són persones, dones, que estan molt presents en la vida quotidiana. Són, a més, dones que viatgen. De fet, Marguerite Kemp, ho sabem, en aquesta autobiografia que hem comentat abans, ella se'n va a Santiago de Compostela. Se'n va a Norwich, se'n va a Terra Santa, i se'n va sola. Vull dir, també tenim el Pere, el cerimoniós, sabem que dona diners a unes beguines, perdó, perquè vagin a Menorca. Vull dir, eren dones que es movien i que viatjaven.

Però això trenca molt, eh? Amb la imatge habitual que tenim de l'edat mitjana en respecte a les dones. O sigui, aquestes dones que. És evident que molt sovint la llibertat va lligada a la classe social, no ens enganyarem. A qualsevol època, eh? A qualsevol època. Sí, sí. O sigui, com més. Diners i reconeixement, no només diners. Tens més. Se't tolera qualsevol actitud que sigui fora de la norma. Cosa que quan menys en tens i menys poder, menys se't tolera sortir-te de la norma. Per tant, aquestes dones és evident que estaven en un estament, sigui per l'espiritualitat o sigui per la seva família. Superior a moltes altres dones. Però no sé si devia xocar molt veure'm aquestes dones, aquestes beguines, viatjar, donar classes, reunir-se, parlar, empanadar-se per rebre tothom. Són estrany. Són estrany,

al segle XIII, ho hem vist abans, no? Quan aquell. Prevera deia, no són dones que estan ni dins ni fora del nostre món, però ja estan plenament normalitzades al segle XIV, al segle XV, com deien, no? De fet, ara fins al punt que Pere el Servinós els dona diners. Després Maria de Castella les contracta, Maria de Luna també. Per tant, com he dit abans, sí, moltes tenen diners i donen aquests diners a la comunitat, però moltes provenen d'estaments baixos. Per tant, al final, la meva reflexió és que és més una qüestió d'autorització comunitària d'aquestes dones. Que després, evidentment, com he dit abans, com més apropes perillosament a Trento, aquestes comunitats pateixen moltes pressions eclesiàstiques per regularitzar-se. I moltes acaben regularitzant-se. Sí que trobarem veïnes el 16, el 17. El 16 n'hi ha moltíssimes a Mallorca, també. Però clar, 17, 18 van desapareixent, en trobem a Itàlia, i es converteixen en comunitats eclesiàstiques regulades, no? De fet, en tenim documentades moltes a la Corona d'Araúl.

Aquestes dones que no eren ni monges ni esposes, que decidien viure juntes o soles i que escrivien en les llengües maternes, representaven clarament un desafiament a l'autoritat eclesiàstica. En diverses ocasions l'Església va pressionar les veguines perquè s'integressin a una horda monàstica o simplement perquè abandonessin les respectives comunitats. El Concili de Tarragona, en un decret de febrer de 1317, rebutjava de ple les seves activitats. Encara que la decisió del Concili no va tenir cap efecte a la vida quotidiana de les veguines, mostra l'animadversió que despertava en el poder la seva manera de practicar la fe i de predicar.

Atès que en certes parts de la província de Tarragona, certs homes i dones difonien i ensenyaven errors i heretgies, tal com ens van comunicar els inquisidors religiosos encarregats de perseguir la depravació herètica. I que aquests individus eren considerats els autors de tals errors i heretgies, i amb el desig d'evitar que el verí ocult, mortal i incurable de l'heretgia s'infiltrés d'ara endavant en els cors de la gent senzilla sota l'aparença de santedat. Nosaltres, amb l'aprovació del Sagrat Concili, decretem i ordenem a perpetuïtat el següent. Les veguines i els veguins no formaran conventícula ni viuran junts en grup, ni tan sols dos en una mateixa casa, llevat que sigui de manera ocasional i per un sol dia com a màxim, o bé per raó d'un parentiu autèntic i estret. De manera que viurien junts igualment encara que no fossin veguines o veguins. No vestiran capes distintives, ni viuran d'una manera contrària als costums habituals, per tal de no semblar que introdueixen una nova forma de vida no aprovada per l'Església. Ni gosaran reunir-se per llegir, parlar o recitar res, excepte les esglésies, tal com està permès als altres fidels laics. Els qui desobeeixin aquesta disposició seran excomunicats. A més, si persones forasteres de fora de la província entren a la província de Tarragona, vestint l'hàbit de veguina o veguí sense cartes acreditatives del bisbe de la diòcesi d'origen, seran citades pels bisbes d'aquesta província o pels seus representants i examinades sobre la fe catòlica. I si cal, seran detingudes, encara que no se'n sospiti cap eretgia, i obligades a deixar l'hàbit d'o abandonar la província. A més, decretem i ordenem que cap veguina o veguí pugui guardar, tenir i llegir llibres teològics en llengua vulgar, excepte els llibres que només contenen les oracions. I havent-ho dit, volem que siguin cridats a alliurar-los a la diòcesi per a censura eclesiàstica.

Això és Enguàrdia.

Elena Casas, això que acabem de sentir del Consell de Tarragona, no sembla que els hi fessin molt de cas, almenys inicialment, perquè el respecte a les beguines va continuar, i pel que entenc, al llarg dels segles.

Sí, va continuar i de fet, com dèiem, és un indici, és una mostra d'aquest, diguem-ne, molèstia que suposava per alguns membres de l'Església, però moltes vegades aquests decrets, aquestes butlles, són simplement un indici del malestar i no tant, diguem-ne, una conseqüència real, directa. Això passa igual amb les lleis. Les lleis que es van repetint al llarg de la història i que tu veus documentades,

és que no tenien efectivitat. Amb el cas de les beguines mallorquines, a més a més, algunes arriben a Santas, o sigui que també Déu-n'hi-do. Bé, l'Elisabet Cifra no arriba

a ser santificada, de fet, al segle XVII hi ha molts intents d'iniciar aquest procés, no acaba sent santificada, però sí que és veritat que apareix el seu cos incorrupte, és aquesta incorruptibilitat dels cossos, que són normalment cossos de dones, sí que tenim cossos incorruptes de sants, homes, però és un fenomen femení molt vinculat també a aquesta virginitat virtuosa, perquè què és el que corromp el cos? És el pecat de la carn. Sí. I per tant, si no el comets, el cos no es corrompt. Llavors, què passa? Que al segle XVII, 1675, que si no recordo malament, hi ha un incendi fortuit a la catedral de Mallorca, a la capella on estava enterrada Elisabet Cifra, decideixen els canonges de la seu que s'ha de renovar el sepulcre, quan s'obre es descobreix aquest cos aparentment incorrupte, que al final la incorruptibilitat d'un cos ve determinada. Per la voluntat i una voluntat política cultural vers la figura de la persona que ha mort. I en aquest cas, doncs, la Isabel Cifra, també tenim documentat, gràcies a Geroni Nadal, que va ser un jesuïta que va atendre, estava allí el dia del seu enterrament, 1542, explicava que va ser una catarsi col·lectiva, doncs això també ens indica que 100 anys després, una miqueta més, quan aquest cos apareix incorrupte, se'l deixa exposat a la catedral uns dies perquè la gent el pugui anar a veure i després s'inaugura amb una gran celebració el nou sepulcre que, segons les fonts, és molt interessant, està carregat per un grup de dones que entren a la catedral. Imagina't,

aquesta funció no es veu ara.

Dones portant un cos, no? No, i tant que no. Doctora Helena Casas-Parpinyà, moltíssimes gràcies per haver vingut a explicar-nos aquesta història tan interessant. Jo crec que força desconeguda popularment de les beguines i que val la pena i tant de rescatar. Moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres. Joan Maria Soler i Sabater, les comunitats femenines a la història, anualment, són de les històries que sempre s'han intentat enquadrar més, no?, i explicar menys detalls.

Sí, sí, però afortunadament ara hi ha gent com ella que això ho estan treballant, que això sí que és necessari. Això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Solell Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Gemma Comte. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas.

I amb les veus de Sílvia Pedret, Bet Verdagí, Cristina Serra i Marc Lobato.

SENSE ÀUDIO PARLAT