Les companyies mercenàries al segle XIV

Les batalles, les aventures, les realicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

De vegades hi ha guerres que no són declarades formalment entre els estats, que no tenen objectius polítics o religiosos, sinó que responen a situacions de desordre i anarquia en què alguns miren de treure'n profit. Durant l'últim terç del segle XIV, entre 1361 i 1410, Catalunya va patir més d'una dotzena d'invasions comeses per companyies de mercenaris, els anomenats rutiers, que entraven, saquejaven i es feien fonadissos. Per un territori que no tenia capacitat de resposta davant d'un poder reial més aviat fràgil, aquelles campanyes d'incendis i segrestos resultaven devastadores. De fet, l'acció d'aquests mercenaris va impulsar la millora de les mesures defensives en moltes poblacions catalanes.

L'any 1361, en el marc de la Guerra dels Cent Anys, Anglaterra i França van signar la treva de Bretigny. Durant aquest parèntesi bèl·lic, milers de soldats professionals van quedar perillosament ociosos, lliures d'emprendre ràzies allà on volguessin per matar l'estona, per proveir-se d'un bon botí o bé servint els interessos d'alguna casa nobiliària com els comptats de Foix o d'Armanyac. Els mercenaris que baixaven des de França suposaven un enemic difícil d'identificar. Quan en un poble corria el rumor que aquests soldats eren a prop, el pànic s'estenia ràpidament. Els invasors assaltaven viles mitjanes, com Trem i Agremunt, fent servir escales i cordes i descartaven les més grans i millor defensades. Saquejar Catalunya els va resultar molt fàcil als rutiers, gent d'armes que no obeia les ordres de cap rei, anomenats "gens d'estranya nació". El sistema polític de la Corona d'Aragó va resultar ineficaç a l'hora de respondre a aquests atacs, perquè el rei no podia articular un exèrcit sense consultar-ho amb les cors. Quan s'havia arribat a un acord, els mercenaris ja feia estona que havien tornat al seu país. Aquestes campanyes de terror de caràcter dispers van transformar el perfil de Catalunya, ja que viles com Montblanc, Cervera, Igualada, Manresa o Vic van decidir reforçar les muralles o fins i tot en van alçar de noves. Com que es van haver de crear impostos extraordinaris, moltes ciutats van quedar molt endeutades. A la llarga es va consolidar un nou model institucional i polític. La població confiava en les autoritats més properes per davant d'un monarca que sentien absent.

Com és habitual, ens acompanya el doctor Josep Maria Soler Sabater. Benvingut. Hola, gràcies. Com va? Avui parlem d'una guerra que no és una guerra, d'unes guerres, o no és una guerra, d'unes accions que ningú en sabia res i que, a més a més, atribuï amb tots aquests canvis que es van produir, sobretot de tipus bèl·lic, a aquella Catalunya de finals del segle XIV, altres coses que no eren aquestes. O sigui, per tant, estem parlant d'una cosa realment nova. Sí, sí. Nova, però mira que té anys, eh?

No, però afortunadament la història és una ciència que no para mai, i llavors hi ha hagut un investigador, i com n'hi haurà més, amb el qual el que he fet, doncs, és intentar entendre què és aquesta mena de pirateria terrestre, per entendre'ns. Que tenen la capacitat de ser un contingent important de persones, que poden atacar una ciutat on creuen que hi ha recursos, que poden fer front als defensors d'aquesta ciutat, que se queixen, que fan totes les atrocitats, i se'n van. I, a més, venen del nord. I, bé, què està passant aquí, no? Bé, totes aquestes circumstàncies són el que, d'alguna forma o altra, en la historiografia d'aquests anys, doncs se sabia, no se sabia d'on venien aquestes bandositats i quines conseqüències té. A partir d'aquí, doncs. Però no només no se sabia,

sinó que, a més a més, s'atribuïa a altres qüestions.

Sí, es deia si eren senyors feudals, si eren nobles que s'enfrontaven

amb uns altres. Castellans. Els castellans també es deia que podia ser que fossin.

Es deia de si eren els interessos que tenia el senyor de Foix, si tenien els interessos de part de Tolús, si tenien interessos aquí, si tenien Navarra. Bueno, es deia tot arreu. Finalment, doncs, afortunadament, quan es fa un treball metòdic amb història, i com ciència, la ciència històrica, doncs, permet avançar, i per això no s'acaba mai. I aquesta és la raó per la qual, doncs, avui, afortunadament, podem entendre d'una forma bastant profunda com a mínim, tot el que passava i les conseqüències que va tenir.

Qui ens acompanya avui és un bon amic del programa, podem dir-ho amb orgull, que és el doctor Flussel Sabater, catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de Lleida, i que acaba de publicar, primer en francès, La Catalogne fa sua compagnie de routier au quatorzième siècle. M'ha quedat molt bé això. Que es dirà aquí, perquè està a punt de sortir amb l'editorial Pagès el llibre, es dirà Companyies estranyes d'armes que eren entrades en lo principat, que és una història que, a més a més, la revista Sapiens fa relativament poc, el número 290, va publicar un reportatge, Les inversions desconegudes, la guerra sense nom que va sacsejar Catalunya. Doctor Sabater, benvingut un altre cop a l'Anguardia, content de veure'l. Moltes gràcies, molt content d'estar aquí, molt ben acompanyat. Aquest llibre que tenim aquí, la versió francesa, el de Transgen Basel, aquest, és un llibre molt gruixut, molt gruixut. I això ve perquè hi havia molt material que no s'havia publicat, o com va la cosa? Perquè, esclar, posar-se, i ara una mica més enrere, posar-se a estudiar una cosa que realment es desconeixia del tot, és una cosa una mica sorprenent, no per una història de medievals, per qualsevol.

El llibre, certament, té més de mil pàgines, però no està dit tot, en el sentit, no m'he entretingut en el detall, vull dir, al final ha sobrefet un esforç.

De resum. Exactament, sí, sí, sí. Això vol dir que afecta a moltíssimes poblacions.

Sí, exactament, vull dir, això, per no atabalar, com que això ja he posat aquest exemple, no posaré l'altre, per tant, vull dir, sí, hi ha un moment és allò de que la història és una qüestió d'escales, de trobar l'escala dient, perquè si entres al detall massa gran, igual ja perds el fil i és massa gran. Per tant, curiosament, encara que sembli molt extens, doncs està cotat. Clar, llavors això vol dir una mica el que he avançat. Que no hi havia. Moltes vegades s'ha dit allò que es troba el que es busca. Per tant, ningú havia anat a buscar això. El fil conductor i explicatiu era un altre. Jo crec que això veia des d'origen, perquè és uns fets. Que no queda bé la monarquia, per tant, quan agafes la crònica del rei, això només surt algunes coses en què ha guanyat. Per als cerimoniosos. Per als cerimoniosos escriu una crònica en primera persona, on imita o continua el que havia fet Jaume I, com el llibre dels fets, amb el qual queda allà. Aquest llibre és un llibre que evidentment ha d'ajudar a fonamentar la política real. Per tant, coses que han anat molt malament, no les posis. Exactament, clar. No sé de què em parla. Ja comencem que no hi és. Tampoc no hi ha cap lloc específic. Per tant, clar, a partir d'aquí, llavors et mous i trobes que passen coses molt semblants als altres llocs. Clar, ningú havia fet el que hi ha aquí, que basa aquest llibre, és que vas a un lloc, a un arxiu municipal, i et trobes una sèrie de coses en una cronologia. Vas a l'altre, també trobes que això ha passat a Trem, ha passat a Camprodon, ha passat a Vic, ha passat a Perpinyà, lligues tot i dius, coi, aquí hem de canviar de paradigma.

És un fenomen, no és un fet puntual. Hi ha un element comú en tot.

Clar, llavors, clar, com heu dit, algunes d'aquestes coses havien sortit, algunes són totalment desconegudes, però altres havien sortit a les històries locals. Que Trem va ser cremat i destruït el 1368, surt a la història local de Trem. Però, bueno, coses que passen. I, clar, llavors, els va passar alguna cosa a Trem. I, en canvi, altres ni surten, no? Com a Cremunt no surten altres. Clar, però llavors vas i veus que això que ha passat a Trem en la mateixa cronologia ha passat en altres llocs. Clar, llavors, ho lligues tot. A distàncies. Sí, i veus que això afecta tot el país i que, a més a més, els que no li ha passat tenen por, perquè tots els que estan al sud tenen por que els hi passi i prenen mesures, i a Tarragona també. Per tant, els hi passa de la meitat cap avall, cap al nord, però la meitat cap avall estan molt espantats que els hi pugui passar. Te n'adones que aquí hi ha un fenomen general. I després hi ha una altra cosa. Això era tan important. Que fins i tot el discurs polític de l'època està adaptat a això. Per tant, al final era molt important. I el llibre per això també és extens, perquè el que intenta fer no és un recull de fets, sinó mirar a tocar els diferents vessants. Què passa amb la gent? Hi ha por, hi ha terror. Quins fets? La ciutat s'ha enamorallat? I el discurs polític com actua? Perquè llavors també hi ha un joc polític a partir d'aquí.

El llibre, s'ha de dir, com li passa a tots els llibres del doctor Sobater, és de bon llegir. O sigui, inclús per gent que no s'hi dedica a la història, s'hi pot llegir molt bé. Si no t'hi dediques a la història, no llegeixis els acotacions a final de pàgina. Però a part d'això, la resta és absolutament molt llegible. Per tant, jo tinc la sort de poder llegir una mica en francès, però estic segur que la traducció catalana també ho serà en aquesta línia. El que sí que s'havia percatat als historiadors claríssimament, és que des de la segona meitat del segle XIV, a les dates, s'havia produït un fenomen molt generalitzat a Catalunya de construcció de muralles. De fet, moltes de les muralles que veiem encara actualment, o restes de muralles que veiem, són d'aquesta època. I sempre s'havia atribuït, jo almenys havia llegit, a la guerra amb Castella. I sembla que no va per aquí la cosa. Sí, sí, sí.

A mi ja fa anys que em cridava l'atenció perquè és evident que. Que els castellans no podem fer tanta por. A més, hi ha casos molt clars perquè hi ha una cronologia molt clara. A Manresa, per exemple, és molt maco perquè les actes municipals posen la mateixa cronologia. Per la guerra de Castella estan molt molestos perquè han d'aportar diners per mantenir l'exèrcit real, però en la mateixa cronologia, quan hi ha el perill que vinguin des del nord, es posen a fer la muralla. Per tant, la resposta. En el mateix Consell Municipal, en el mateix moment, pren dos diferents. O sigui, la pos més gran quan venen aquestes.

Unes rasquen la butxaca i amb una altra et poden penjar.

El primer problema és que la frontera és porosa. Per tant, els castells de frontera, i això és un capítol que queda ben explicat, no hi ha ningú. És a dir, els castells de frontera, la manera de tinença del castell, pensem que és una època, aquest és el problema, aquí surten molts problemes que després s'hauran de resoldre. Primer, no hi ha un exèrcit permanent. Per tant, l'Estat no té un exèrcit permanent. Venim d'una època en què els problemes eren uns altres i, per tant, quan el rei necessita un exèrcit, s'organitza feudalment, que vol dir que has d'avisar el senyor que, com que té un castell, està obligat a portar una sèrie de gent i, si no, si hi ha un problema greu, que és del somatent, agafes les hores municipals. Tot això, vulguis que no, és lent i respon a altres problemes. El príncep Nankwe, aquella. El príncep Nankwe és. És una altra cosa que s'intenta aplicar aquí. Però el primer problema és que no hi ha res previst per anar tots de cop a defensar-se. Llavors, al castell de Frontera, tots, hi ha molt poca gent. Hi ha un caslar i tres o quatre persones. I un gos, normalment, un mastí, que és molt important. El gos és de nòmina, perquè sempre diu que hi ha d'haver un mastí, perquè el gos burda i quan venen els dolents és el primer que avisa. És l'alarma. Aleshores, primera qüestió.

És que no hi ha exèrcit de frontera ni frontera. Per tant, això és d'una porositat enorme. L'altra qüestió és el que heu dit, que hi ha tropa ociosa al nord. Però també hi ha altres coses. Una és la tropa ociosa, però una altra és l'estratègia política. És a dir, els Armagnac, que són els protagonistes al final. Bernat d'Armagnac serà conestable de França i un dels personatges més importants de França als primers anys del segle XV amb la Guerra Civil. Bé, Bernat Darmagnac el que fa és organitzar atacs a Catalunya. Llavors és molt interessant perquè tu pots ser una persona molt honorable en la política francesa alimentant-te dels diners que depreses a Catalunya. Per tant, Catalunya és un país ric, molt mal defensat, que pots entrar, depredar-lo i sortir, perquè està allà mateix. Sense gaire problema. Sense gaire problema, perquè si depredes els d'un costat, allò seran els anglesos, i estàs amb la Guerra dels Cent anys i tens un problema. Si depredes a dintre de França, pues malament. Per tant, hi ha molts alicients per anar a depredar Catalunya. Perquè hi ha tropa ociosa, perquè tu ets un polític honorable a França i necessites que aquesta humanitat estigui ben alimentada econòmicament. I t'adones que la frontera està buida i que pots traspassar. Aleshores, què fem això? Llavors el mateix rei s'adona que no té exèrcit i llavors el que s'ha de fer exactament és intentar buidar el territori i que la gent se'n vagi

de casa seva i es tanqui en una vila o ciutat. I aquí tens diversos problemes. El primer problema és que la gent no se'n vol anar, perquè evidentment ho perds tot. I llavors aquí surt un problema molt evident, que ningú no havia pensat, que aquest és un país de municipi i regió, que al final les vagaries és una capital que relleja un entorn. Que això ens arriba cap a les comarques actuals

allò que en diuen viles espirituals i econòmiques

però la gent del camp no està contenta amb la vila perquè el que diuen és que els està explotant i si a sobre ja te diuen agafa les collites i fica't dintre per tant aquí surt una tensió molt gran entre vila i ciutat. Però l'altra és que la vila també s'ha d'emmorallar, emmorallar-se és caríssima. Per tant, a partir d'aquí ve una pressió fiscal enorme. Per tant, l'endeutament de les viles. Per tant, sorgeixen una sèrie de problemes. I no deu ser ràpid, perquè construir una muralla. Com que saps que tornaran, llavors hi ha una pressa. Per tant, el rei el que incentiva és que la gent s'emmoralli. I la gent intenta. Les muralles de Cervera, totes aquestes muralles de Girona, són d'aquesta època.

I estem parlant I està molt bé que es conserven les de Cervera, amb el seu moment el salat, el refés, tot el caigut, perquè ara ens podem comparar o Montblanc o altres poblacions que ara no em venen al cap per veure-ho, clar.

I després hi ha diversos. Per què van fer-ho? El 1361 hi ha la primera gran onada, però el 89 n'hi ha una molt gran dels senyors d'Armanyac. Per tant, clar, són vora 40 anys que van venint. I després encara hi ha una altra cosa, que és que també s'ajunta amb això algunes reivindicacions dinàstiques. El 1374, el descendent del rei de Mallorca, i el 1396, la successió de Foix. I després el que deia és que el Príncep Nangüe, clar, Hi ha un ossatge, que és el Princeps Langue, que és l'ossatge, un ossatge del segle XII, que diu que en cas que el príncep, Princeps, per això comença amb Princeps, estigui atacat per un altre senyor, tot el país ha d'anar a ajudar-lo. És l'únic. Motiu per anar amb armes tots. O sigui, el rei no pot portar la gent a fora, però sí. Però això és tan significatiu, que estan desconcertats, que és que no saben si es pot convocar el Brinquem Snankwe, perquè primer ho convoca el lluctinent reial a la primera vegada, el 1381, però els municipis li diuen que no, no hi anirem perquè. No hi ha cap senyor.

No hi ha cap senyor que hagi declarat el rei. No hi ha cap senyor que hagi declarat la guerra. Són bandes, són pirates terrestres,

no sé quin nom. Això és de policia. Exactament, exactament. És un tema d'exèrcit, és de policia. Exactament.

I llavors, clar, hi va haver d'haver una comissió jurídica que es va pronunciar l'agost de 1361 dient que sí que era el príncep Naque.

Com ens agrada als catalans discutir, donar-li voltes. Convoquem una comissió. Sí, convoquem una comissió, que és una manera d'allargar-ho. Clar. Convoqueu, sí, sí. Observatori, ara se li diria observatori.

I tota l'hora defensar el més elemental.

Fem un observatori. Que vingui la Comissió de Barcelona. Però, en aquest cas, també, fixa't que el Príncep es maco, si se va a aprovar que sí, però llavors, una, l'exèrcit convocar la gent. La gent no és professional, per tant tampoc no és una bona solució. Són pagesos que agafen les armes. Són sobretot gent de la ciutat, llavors clar, el que hauràs de fer llavors és convertir-ho en un impost, que la gent pagui perquè amb aquests diners puguis fer un exèrcit. Això vol dir una altra cosa, que això ho ha de pactar el rei amb les Corts o amb la Generalitat. Per tant, aquí te surt una altra cosa que queda retratada, la dualitat del govern. La dualitat del poder, el rei i la terra. El rei ha de pactar això amb la terra, amb unes discussions infinites. Però això som un poble pactista. Sí, clar, perquè el rei és pobre i necessita pactar, clar. Però tot això vol dir que quan ja ho tinguis clar i puguis tenir la gest, tinguis els diners i tal, els dolents hauran vingut, hauran depredat i ja hauran fet la seva feina. Ja estaran pensant el següent, o l'altre ja. Exactament, per tant, vull dir, al final. T'està dient que hi ha una incapacitat enorme per defensar-se i per això al final l'únic que pots fer és tancar-te i esperar que passi. Què estaven fent les

monarquies del voltant amb fenòmens similars? Tenien un exèrcit contractat? Havien reforçat les fronteres? Perquè, clar, això és un canvi en respecte a la visió feudal del segle XI o XII, en què cadascú s'espavila i a partir del castell ja faràs. Esclar, estem parlant d'això, segle XIV-XV, i el món ha canviat.

Fins que tinguis un exèrcit permanent, clar. Bé, però això, torno a dir que tenim mala sort, perquè això és un. Aviam, les companyies van afectar. Les companyies, per exemple, a Itàlia les contrataven els diferents senyors que hi havia en aquella època. Les mateixes companyies que estaven. Les companyies sorgeixen en aquest context de la Guerra dels Cent d'Anys. Aleshores, clar, juguen, com deies, a l'ociositat de tropes a l'esona francesa. Aleshores, com que tens així que a vegades estan ocioses, els poden contratar a Itàlia els senyors, que allà també hi ha diversos senyors. Tota la postura de Roma i els altres senyors d'allà. El cas de. Després poden jugar. Bueno, el que va ser en la guerra en castella. Però el cas de Catalunya és singular, i això ens fa mal, perquè és un país ric, mal defensat, i que pots anar a depredar-lo. Aquí hi ha una singularitat, que passa més aquí que a altres llocs. Perquè això no passa a altres llocs, i a més el tens aquí mateix. L'altra relació és que a Occitania i Catalunya hi ha una relació permanent. L'Aragó és més difícil per raons geogràfiques, fins i tot, i de riquesa. Però hi ha una cosa que també hem de tenir present. Que és que França acaba de néixer, és a dir, el sud no fa ni 100 anys que és francès, i allà tenen molt clar que mana el rei de França, però ells no són francesos, i a més ho diuen, diuen França al nord, tot i que ells són el rei francès. Per tant, aquesta relació amb Occitània fa que també ens barregen, això, no? Per tant, aquesta proximitat amb Occitània, i que sigui d'un altre sobirà, doncs fa més mal aquí. Per tant, per un rutier d'aquests, és un bon negoci venir de Prada a Catalunya.

Les invasions de les companyies mercenàries que es van iniciar cap al 1361 van contribuir a estendre el pànic generalitzat entre la població, però també a generar un conflicte civil latent entre camp i ciutat. Cada cop que s'acostava una nova amenaça, molts pagesos eren obligats a recloure's a les ciutats i perdien aleshores les collites i el bestiar. Per tal que l'enemic trobés un territori erm, es feien cremar els camps. A més, un cop dins de la ciutat, els pagesos deixaven de ser propietaris de les provisions i les bèsties que hi haguessin dut, ja que passaven a dependre de les necessitats comunes.

El Sr. rey notifica que tothom qui s'hagi acostumat de tenir cavall i armes, avui n'hi hagi deu anar cavall i armes. A tothom qui sàpia si ha acostumat de portar ballesta, deu anar ballesta. En altra manera, encorreria les penes de l'usatge princeps nanque. I això fa saber el Sr. rey per tal que algú no pugui ignorar la manera segons la qual és tengut fer la dita ajuda. I aquells que no tenen cavalls ni han acostumat a portar ballesta, han hagut d'anar com mil arreats i aparellats, però segons l'ur condició, si les penes del dit usatge, voldran esquivar.

Ja hi tornem a ser. Tots els viatgers que venen del nord diuen que acompanyes d'agents d'armes que són en França, venen i són ja en camí per damnificar les nostres terres.

I ens tornarà a tocar el rebre, com si ho estigués veient, abans que s'hi ha muntat l'exèrcit. Aquesta gent d'estranya nació ja tornarà a ser a casa seva, gaudint del boter.

D'aquests no te'n pots fiar ni quan se suposa que no volen problemes, igual que el que va passar a Cervera. Què va passar a Cervera? Aquell capità francès a qui el rei va deixar travessar els seus dominis, un tal du Guest-Clan, va voler fer una festa i els va demanar un munt de gallines,

uns quants centenars. Valga'm Déu, devien regirar uns quants galliners.

Ja ho pots ben dir. La gent anava boja per trobar-les, per por que els francesos no s'enfadessin i acabessin envaint la vila. I això que, en teoria, el que volien era arribar a Castella.

A mi el que em rebenta és que la gent del camp som doblement perjudicats. Ens obliguen a portar la collita dins de la vila i si no ens la fan cremar perquè aquests invasors no se'n puguin aprofitar. Què ens ho compensa tot això? Exactament.

Ens obliguen a deixar el que tenim, a perdre-ho tot. I hem d'entrar a la vila per defensar-la, i fins i tot hem de donar les nostres collites a la gent de la vila. A sobre, quan hi entres,

ja et pots acomiadar dels sacs de grau de les bèsties que hagis carretejat. Passa a ser de tothom.

Caso'n tena. Ni ha per estar-ne fars. Realment no sé per què serveix tenir rei si no hi és quan el necessites.

Això es Anguardia.

Estem aquí a l'enguàrdia amb Fussel Sabater i amb en Josep Maria Soler i Sabater parlant d'aquestes companyies mercenàries que al voltant dels finals del segle XIV van dedicar-se a saquejar Catalunya. Ja veiem, doctor Sabater, que no era una solució senzilla el que es podia fer. Això es va fer de manera O sigui, aquestes companyies actuaven de manera periòdica, van onades. Ha comentat abans que hi havia onades, però no sé si estaven coordinades i entraven diverses.

Com anava la cosa? Van en onades. Hi ha unes. Primer, l'altra qüestió, són onades i unes van cridant les altres, també. Primer, també hem d'entendre la composició d'aquestes companyies, perquè són capitans amb la seva gent. Per tant, fins i tot quan venen grans companyies, hi ha, per exemple, el més gran és quan ve Bertrand de Desclens amb el context de la Guerra de Castella, que en teoría només havia de travessar, Però encara que sigui una tropa aparentment unitària, té petits grups a dintre. Per tant, això també fa mal, perquè són. Incontrolables, aquests grups. Sí, una mena de rascleta agafa tot el país. Masos, masies, llocs, veïnats I sobretot el que feien ells, el mal que fa, és que se sentaven en un lloc com una taca d'oli o com diverses taques d'oli. Llavors, se senten en un lloc i aleshores depreden tot el que hi ha al voltant. Van fent ratges a tot arreu. El que ells volien era ocupar un lloc concret. Per exemple, el 1368, després d'haver assaltat i cremat Trem, no se sabia cap a on anirien, perquè podien anar cap a Balaguer i Lleida, però clar, com que l'objectiu precisament és evitar les grans ciutats, perquè llavors allà tindrien un problema real d'haver defensat, Se'n van cap a Gramunt, que en aquella època era una capital important, però no tan gran com les altres. Quan arriben a Gramunt, que és el desembre del 68,

se senten allà, i s'hi queden allà. Això també ho van fer un altre moment a Bàsquera, també ho fan un altre moment a Camprodon, també ho fan a Vilafranca de Conflent. Llavors, se senten allà, I això permet saquejar tot el voltant, sobretot tenir hostatges, i aleshores que la gent vagi a rescatar-los. Per tant, són com taques d'oli, perquè llavors se centren en el territori i el territori et queda desmuntat. Són paràsits, absolutament. Sí, però llavors ja se van passant. Llavors et quedes, totes les rutes comercials, tota la circulació, tot salta pels aires. Tot salta, vull dir que fa més mal del que sembla, perquè no sols és la depredació concreta, sinó que ja. Penseu que hi havia molta circulació comercial, tots els productes circulaven, sobretot pels eixos fluvials. Per tant, clar, és a dir, els camins al voltant del Ter, del Segre i de Llobregat. Clar, tot això, amb aquestes circumstàncies, es paralitza. És un domini irregular i caòtic, clar. Llavors, clar, un cop depredat un lloc, també és un altre lloc, no? El 1968, doncs, ocupen primer Camprodon, però després s'instal·laran a Bàsquera, per tant, hi ha una sèrie de llocs en aquest sentit. Que fan mal com a taca d'oli pel voltant. Però és clar, estem parlant de mesos i mesos. Estàs parlant de mesos, exactament. Sí, perquè com he dit, el que costa muntar l'exèrcit, s'evitava l'enfrontament.

Mentre tant, això vol dir que depreden productes i sobretot hi ha el negoci dels. Dels hostatges anar a rescatar si la vols rescatar el segrest i llavors has d'anar a pagar perquè

te'l torni això és pirateria tal com comentava en Josep Maria Solés és pirateria terrestre és el mateix concepte

de pirates i corsaris segrestar fills, segrestar dones segrestar

gent era un noble són diners. Són diners, clar, es que té un preu diferent, exactament, el fill del fill del comte d'Empúries, Pere, el petit, se'l van emportar a França i tot, clar, perquè al final quan han de marxar l'han de tenir. Crespiar, tot crespiar, van calcular que valia 10.000 florins, per tant, clar, han vist a pagar 10.000 florins la gent d'allà, clar. Sí, clar, exactament. Després feien coses curioses perquè com que volien rendibilitzar. Per exemple, una és negociar amb les famílies respectives, però l'altra és, per exemple, Talltendre, que és un municipi de Cerdanya. Dalt de tot, aquesta a 1.600 metres, eh? Bueno, llavors allà se van emportar gent d'allà i aleshores una de les coses que es feia, també hi ha una altra cosa aquí, que ells ja ho feien això a Occitània, però a Occitània, com que estan en el seu territori, es podia allargar tot més. Aquí no, perquè entren i han de marxar. Per tant, aquí també tenen pressa per desfer-se de les coses. Aleshores, una cosa que es feia, perquè la mentalitat de l'època era, a tall tendre, el que acabo de dir, han agafat allà dos d'allà i llavors n'alliberen un que sota jurament. Ha de tornar amb els diners i que si no maten el que es queda. I donaven valor al jurament. Aquest cas concret de tall tendre no va tornar. I l'han pagat. Exactament. I llavors això ho sabem perquè el vaguer de Cerdanya li fa una multa molt elevada amb aquest. Amb aquest que no ha tornat. Però no per assassinat, sinó per jurament no complet. I ho sabem per això, perquè hi ha la pena de jurament no complet. Per tant, però és una estratègia molt interessant que, bueno, si no te'l venen a buscar, pues alliberes algun perquè tornin amb això, no? Però això, doncs, els dos negocis eren el robatori i sobretot els segrestos. Clar, pensem també en la mentalitat

de l'època, quan la batalla del coll de Penissàs anterior, quan han agafat tots aquells presoners francesos, el que fan és que es queden els nobles pel rescat, I pelen a tots els pobres soldats que van circulant per allà. Sí, sí, és una cosa molt medieval. I ha passat a Gincur, i passarà a Cresí, i passarà a muntanyes i muntanyes, batalles i conflictes.

I en l'època contemporània el xantatge es diu, escolta, si no compliu aquí, doncs caurà uns quants drons i efectes col·laterals.

Sí, sí, sí. És així, és així.

El segrest era molt habitual en aquella època com una forma de treure guanys, exacte. Es veia molt normal.

Com eren aquestes companyies? O sigui, era. Què hem d'imaginar? 100, 500, de diverses. Hi havia cavalleria, no n'hi havia, no ho sé.

Has d'imaginar mides molt diferents, per tant, això també vol dir actuacions molt diferents, i llavors, doncs, algunes, com per exemple el votant de Díaz-Clen, amb una gran complexitat, fins i tot amb escribents i notaris, i gent de servei i prostitutes. Per tant, algunes anaven molt complertes, les més grans anaven molt complertes, altres eren més petites, i això és molt interessant perquè es veu quan travessen els mateixos objectius, també s'adequen a la capacitat que tenen. Per tant. Uns van agafar quatre

masies i els altres van agafar volacions senceres.

Exacte, estàs veient el que estava dient, que s'organitzen al voltant d'una fidelitat amb un capità. Llavors, a partir d'aquí es pot anar allargant més això, i segons qui es pot anar fent capitans i subcapitans. Per tant, el funcionament és molt antropològic de fidelitat amb algú.

Això ja avança molt el que serà després a la guerra dels 30 anys, estem parlant del segle XVII, aquest comportament de tropes lligades amb un capità que molt sovint és noble, o no necessàriament noble, de segona fila, o no necessàriament, i que arrossega i que és igual el bàndol, però que digui el capità

i ens paguin, no? Sí, sí, sí, perquè a més a més pensa que ells aquí estan depredant, però altres vegades el que faran seran deixar-se contractar. I llavors, aquí venen, però moltes vegades van cap a Itàlia, i el comportament a Itàlia no és aquest, sinó que és el de fer-se contractar, com que allà hi ha diversos senyors. Viuen de la violència i de la guerra. Exacte, exacte. Com que, per exemple, el cas d'Itàlia, són els mateixos, els mateixos, els mateixos, es contracten per la guerra, o els contraten a la guerra, o si estan ociosos, fan la guerra pel seu compte. I llavors quan venen aquí depreden i si van a Itàlia és perquè tenen un precontracte. Exactament, ja han fet algun contacte i saben que som els més així, que som aquests, que som els altres.

A banda d'aixecar muralles, les poblacions catalanes van anar ideant diversos sistemes d'alerta i de defensa. El codi establert a Sant Padó, el 1369, comptava amb vigies sobre una talaia i uns sons d'alarma per indicar quan s'havien de tancar i obrir les portes de la vila. En paral·lel, entre el rei i les capitals urbanes, van enginyar-se un astut sistema de comunicació amb senyals de fum, el Rosselló i l'Empordà, Aquest codi més precís, alerta el 1384, indicava la quantitat de soldats que es disposaven a creuar la frontera i per quin punt. Perpinyà era la primera ciutat que el virava el senyal i el repetia perquè es veiés a cotlliure, que el transmetia perquè arribés a Torroella de Montgrí i des d'allà a Girona.

Si he fet un catafalc ben alt, que es faça sobre quatre pilars de fusta en lo mur de l'Olivo, on capien solament dos homes, perçò que aquets puguen mirar tota la vila, i en aquest catafalc si he posada una esquella, amb la qual aquell que farà la talaia paga fer senyal per fer respondre i despertar los guaits, he de dies puga mirar los camins, i per entendre que es recullen la gent en lo lloc farà senyal amb un cor. I tindrà percebuda la gent que no isquen de la vila, troaja tocada la trompeta. I com aquells que estaran per los punts e muntanyes guardant los camins, faran senyals o fumats, aquell que estiga en lo dit catafalc, si è apta de veure aquells senyals.

Primerament, que per cadascú centenar d'agents d'armes estranyes que sapien que deguen entrar en la Terra que facen un faró de nit i una fumada de dia. I ten com lo dit centenar serà ja dintre la Terra. Facen los dits senyals però que els facen durar la gran pressa, en manera que es puga conèixer per la gran durada dels dits senyals que les dita gent són dintre la Terra. I si seran 200 hòmens d'armes, facen dues senyals ultra lo senyal de l'assegurança. I així es feixen deitants centenes d'hòmens d'armes que entrassen. I tem que aquell castell que serà pus prop d'aquella part on les dites gens d'armes entraren o deuran entrar fa se si a començament de fer los dits senyals, e perpenyà si a lo segon qui respondrà, e pui successivament los altres castells de sus dits responent los uns als altres fins a la torre de Madaloc, de la qual paralada e los altres llocs més enllà de lo coll prenen senyal.

En Guàrdia, amb Enric Calpena.

Doctor Sabatell, ¿servia d'alguna cosa saber que entraven per allà i entraven i eren molt nombrosos o poc nombrosos? O tenint en compte que no tenien qui els defensava, no havien construït prou muralles, etcètera, etcètera? No sé si toquem el dos, no ho sé. Primer, el que és interessant

és que el que també ens ha sortit aquí és el sistema de comunicació en aquella època, perquè clar, és molt diferent d'ara. Per tant, això vol dir que tenia molta importància el rumor. Primer el rumor. L'altra qüestió important són els espies. Desgastaven molts diners en espies als municipis, des de Tortosa, des de Barcelona, enviaven espies per saber, que informessin de què estava passant. Per tant, la rumorologia forma part de la informació. En aquest context, clar, és molt interessant que, exactament, les fortaleses estan en alt i intentar tenir un codi de transmissió. Hi ha diversos sistemes de codis de fum i, exactament, finalment el que s'intenta establir és un que. Que és des de les diverses fortaleses que hi ha a la frontera, que precisament des de Perpinyà es veuen, Òpul, Força Real, etcètera, que des d'allà facin senyals de fum, que des de Perpinyà es vegin, i des d'allà a Colliure, a Torroella i Girona, per tant, de seguida ho tens. La idea intenta perfeccionar que amb una sèrie de les manxades puguis veure, calcular. Manxades de fum, sí. Sí, que puguis fer un senyal per cada cent. Home, costa molt que això funcioni, però almenys els senyals de fum, en realitat això hi ha una llarga tradició amb senyals de fum, ja des de l'alta mitjana. Des de l'alta mitjana, certament. Però clar, la idea és buscar maneres d'advertir. Llavors hi ha casos concrets. Hi ha un cas que recull argilers que es mobilitzen perquè han vist el fum. Per tant, es tracta que circuli la informació. Com a mínim, quan veus això, saps que t'has de posar en guàrdia. Mai millor dit. Agafar les armes, els quatre que tenen cavall que s'hi posin, etc. Sobretot tancar-te. Sobretot tancar-te. Exacte, per tant, sí, clar, s'intenta, i sobretot, aprofitar tot el que sigui el rumor, perquè aquí estem dient la via més habitual, però penso que també diem per altres bandes, també altres vegades han vingut per la Cerdanya, l'Urgell, i sobretot la Vall d'Aran. Per tant, n'hi ha diversos per pallars més difícils.

Però hi ha diversos. Les comunicacions depenen de la zona, és molt complicat, altres són molt més.

Vies més naturals. Sí, però deixa un pòsit històric, eh? És a dir, tu vas per tota la part del Pirineu i veus que hi ha com una mena de substracte d'una actitud, com explicaré, d'una certa actitud. No sé com dir. De sospicàcia al francès, quan no hostilitat, eh? Històrica. És a dir, jo conec algunes persones del Pirineu que són. En fi, catalanistes, nacionalistes, independentistes, que són més antifrancesos, alguns d'ells, més grans, eh? Gent més gran, que no passa hostilitat, diguem. O més cosins, ja saps el que passa, no? No, no, i volia acabar això. Però també ho trobes a Catalunya Nord. La gent que és de famílies, de moltes famílies, potser ja totalment afrancesades, però malgrat tot, tenen un passat contra els francesos, ja no a partir de fa cent anys, però anterior sí. O sigui, a l'Universitat de Perpinyà et pots trobar persones, en fi, absolutament ja francesades, no sé quin nom dir, catalans, però que parlen francès, però et diuen, no, el francès d'aquella època, el gabacho, no sé què els diuen, i els diuen gabacho.

Perquè això encara t'ho trobes, jo també m'ho he trobat, perquè clar, patien el mateix. A la zona de Provença m'explicaven que fins fa poc, exactament, els deien gabatxos, i que ells no eren gabatxos. Sí, sí, sí.

A mi m'ha cridat l'atenció que des del carrer de Gabatxo. Són gabatxos, jo pensava, coi, però sí, per mi. Per cert, eren gabatxos?

Vull dir que eren francesos aquells que formaven part d'aquelles companyies mercenàries, o eren més aviat occitans, o hi havia de tot?

Hi havia de tot, més aviat eren gascons, i exactament, precisament, això és aquesta expressió tan maca, que és gent d'estranya nació. Per tant, això és interessant, perquè quan els descriuen, veuen que a vegades parlen d'anglesos, si vénen de la zona d'Equitània, però sobretot és gent d'estranya nació. És una barreja. Però és gent d'estranya nació, pel que està dient, no t'ha atacat el rei de França ni el de Castella, és gent d'estranya nació, és una barreja de mercedaris al voltant d'un capità que, per tant, és gent d'estranya nació, que és una expressió que surt molt. Ve gent d'estranya nació.

Clar, a més a més, es troben en aquests processos, no sé si en aquest cas, però a les companyies mercenàries hi ha navarresos, hi ha suaus, o sigui, ara diríem alemanys,

hi ha emburgonyons, que és la. Clar, però això és la quinta forca. Hi ha una barreja. Barreja que fa que vegi gent d'estranya nació. Hi ha més, el que ara diríem Gascons, pensa que en el gruix de les actuacions ve del comtat d'Armanyac, que en realitat el comtat d'Armanyac era una suma de territoris diversos, per tant sí que hi ha més de la zona central de Gascons en la seva majoria, però és gent d'estranya nació perquè és un exèrcit de mercenaris.

Clar, i que van amb altres criteris. Com eren contractats aquests mercenaris quan decidia el capità que era el moment de baixar? Perquè pel que veig era una barreja entre un gran senyor que deia aquí trauré profit o capitans que deien aquí no fem res, baixem aviam què trobem.

Sí, sí. Bé, llavors això el que surt és que es parteixen el botí amb diversos acords que fan entre ells. I això, també hi ha una altra cosa molt curiosa, que quan els d'aquí són capaços d'agafar alguns dels escons, també hi ha disputes sobre com repartir-se el botí d'ells. I fins i tot hi ha una normativa real que ha d'intervenir per veure si s'ha de quedar més el que dirigeix la defensa o els que havien treballat i tal. Per tant, hem d'entendre que en la disputa armada de l'època era molt normal depredar el botí de la gent. Era una cosa molt habitual. Igual que hem dit que era molt habitual fer hostatges, si vas a la guerra, ha de ser per alguna cosa, per tant, has de tornar a embotir. Però quan fem història comparada,

el mateix que ara. No ens confonguem. Ara serà el petroli, ho serà més de saber què, o els territoris.

Exactament, però la idea és, el que està allà, el que està allà al peu del que no, ha de tornar amb beneficis tangibles.

Per bé que de manera més espaiada els rutier van continuar atacant poblacions catalanes fins ben entrat al segle XV. L'estiu de 1410 la Vall d'Aran es va veure afectada per interessos polítics de la comtessa Margarita de Comenge i va patir una invasió. La mort del rei Martí al maig d'aquell any va complicar encara més la situació. Els cònsuls de la vall havien enviat una carta especialment dramàtica al Parlament el dia 21 d'abril de 1411. Durant aquells mesos, la vall d'Aran va córrer el risc de ser integrada a França, i si la corona no els protegia, els cònsuls semblaven disposats a acceptar la protecció de qualsevol altre senyor. Aquesta crisi es resoldria el febrer de 1412, quan va esclatar un conflicte entre els Foix i els Armagnacs, La comtessa de Comenge va ser empresonada i la vall d'Aran va quedar finalment en un segon pla.

Molt reverents i honorables senyors, humil recomanació davant mesa, sàpia la vostra gran saviesa que sobre les provisions que vosaltres, senyors, habets feites al noble en Franci d'Arrill, de la Capitania i Castellania d'aquesta terra, ell nos ha escrit que no regiria l'ofici de la Capitania sense que vosaltres no els socorreguéssets per la guerra que havem, de gent o de diners per soldadar gent, Senyors, vos suplicam e us requerim que vosaltres, a ell o a nosaltres, bullat socorra i verosament, carciat cert que jamés no haguem tant gran necessitat com ara, car la gent de la comtessa de Comenys, entrar dimarts data de la present en la vall, que eren 1.500 de peu, per prendre a establir los passos, e 700 rocins e 3.000 hòmens de peu, que deuen entrar a pres. A dues llegues són de sí, e jaic foren dies ha, si no per un poc de mal temps que ha feit de neus. E sapiats que ha feit fer gran aparell de viandes a dues llegues de sí, e d'acordams per fe ginx, així que nosaltres estem mig desesperats, car no veiem vostre socor per moltes vegades que us ejams suplicat així com lo debets. Si ara no els fets, quan s'hiam afogats, destruïts, i hajam perdut so del nostre, no ens ne caldrà fer, i serem perduts per falta de socors. E per so, ara ple present, nos en desencarregam sobre vosaltres, senyors, que en cas que en defalliment de vostres socors, lo qual nos debets fer. Nosaltres havíem a fer so, que ja Déus no vulle, que sia imputat a vosaltres, e no a nosaltres, car nosaltres hi mostràrem nostre poder i allaltat, tant com poder no s'hi bastarà. Això és Anguàrdia.

Forcer del Sabater, pel que acabem de sentir, no sé si això es va produir en més moments, però al final hi ha fins i tot un intent de quedar-se una part del territori controlat per la Corona d'Aragó, o com a mínim pel Compte de Barcelona, que és la Vall d'Aran. En principi això és estrany, perquè amb aquestes incursions no eren territorials en aquest sentit. Però aquí es barreja

amb la patència de Comenja. I això pensem que, recordeu que fins al 1803 la Vall d'Aran pertany al bisbat de Comenja, que la Garona va cap allà, i que fins i tot la llengua també va cap allà. Per tant, és molt interessant la singularitat de la Vall d'Aran. Que queda oficialment i formalment a la Corona d'Aragóia i a Catalunya en el segle XIV, en el mateix segle XIV, i llavors el que queda molt clar és l'assumpció d'una autonomia per part de les autoritats locals, perquè ells aquí diuen clarament que ells són totalment autònoms i que, per tant, si no reben suport, ells tenen prou autoritat com anar-se'n a qui els doni suport. Aquí el que hi ha és una agressió sistemàtica. Però igual, amb els mateixos termes de depredació i tal, per part empantada pel Comtat de Comenge, sobretot en aquest cas concret per la Comtesa, que s'aprofita aquesta circumstància per integrar-se a la Vall d'Aran.

I tots els requeriments d'ajuda en aquest context del compromís de gas, ells ho plantegen a les Corts Reunides a Barcelona. El Parlament de Barcelona està prenent, en aquell moment que el tron està buit, decisions de govern. I clar, en aquell moment és molt difícil i, per tant, literalment, no els donen suport i passen d'ells, en aquest sentit. I, per tant, hi ha aquesta carambola que la comtesa Marguerita és agrestada amb aquest conflicte entre Armagnacs i Foix i això fa que s'oblidin de la Vall d'Aran. Si no arribés a ser per això, la Vall d'Aran seria francesa. Els aranesos sempre diuen, nosaltres lliurement hem volgut ser catalans. Bueno, en aquest cas, sí, és el que estan dient ells, que ells han sigut, ells lliurement han volgut ser catalans, però Catalunya els està fallant, no els hi dona defensa, per tant se passen la comença. I bé, això es dona ja per fet. I en aquell moment hi ha aquesta carambola. Si no, avui en dia la Vall d'Aran seria francesa. Quan acaben aquestes companyies? Acaben en aquest moment d'entrar en el segle XV, sobretot en el contexte que França entra en una guerra civil.

Precisament a partir de 1407, podem posar com a data, esclata la guerra civil a França. Molt important i a més a més molt incerta però singularment un dels caps és Bernat d'Armagnac que era qui havia ell mateix en persona havia comandat l'entrada en 1389 el que he dit jo abans que els polítics més importants de França s'han nodrit d'haver depredat Catalunya. Per tant, un dels dos bàndols en què es divideix França resulta que ell en persona havia depredat Catalunya. Això ja ens explica què ha passat. Bé, en aquest nou context també s'obliden de Catalunya. Perquè en aquest moment ja hi ha prou feina prou complicació i això va afectar també el compromís de cas perquè el candidat més prou francès no va poder ser ajudat precisament pel conflicte que hi havia a França entrem ja en un nou escenari. En el segle XV hi ha algunes agressions després, però clar, aquesta qüestió sistemàtica acaba. Una cosa són entrades de bandolers, encara que estiguin organitzats. Exactament, encara se'n pot parlar en el segle, si volguéssim podíem allargar-ho al segle XV, però clar, l'escenari ja és un altre, ja no és aquesta cosa sistemàtica.

Doctor Fulcer Sabater, moltíssimes gràcies per haver vingut, per explicar-nos, com sempre, una història apassionant. És autor d'aquest llibre que està a punt de sortir, Companyies estranyes d'armes, que eren entrades en el Principat, que publicarà, o ja ha publicat, però encara està amb la tinta calenta, diguéssim, Pagès Editors. Moltíssimes gràcies per haver tornat un altre cop a l'enguàrdia i ja frisant per la següent. Maria Soler ara hi ha una cosa afegida evidentment que la feina del doctor Sabater és una feina en aquest sentit individual amb el seu equip lògicament però estic pensant en la Universitat de Lleida tantes i tantes universitats al país que promouen i que ajuden a que hi hagi estudis de tota mena i que sempre pensem en la Universitat de Barcelona que òbviament és la més important però òbviament no, però és la més important però es fa molta feina.

La veritat és que han canviat la vida de les ciutats, moltes actituds, una apertura mental, més profunditat, més cultura, hi ha coses que s'han de solucionar, però això passa per un element fonamental, passa pels recursos, i els recursos que moltes vegades no tenen. No vol dir que sempre ho facin bé, però si no tenen els recursos segur que no ho poden fer millor.

Això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Solell Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Pilar Ràzquin. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas. I amb les veus de Xavier Pujol,

Marc Lobato, Xavier Martín, Clara Borrell, Josep Aguilar i Albert Cortés.