Les cròniques de Kaminski a la Guerra Civil

Les batalles, les aventures, les erudicitats de la història de Catalunya i del món. En Guàrdia, amb Enric Calpena.

La resistència amb què a Catalunya es va respondre l'alçament militar de 1936 va ser rebuda arreu del món amb interès i amb esperança. Un dels testimonis d'aquests moments tan incerts va ser el periodista alemany Hans-Erik Kaminski. La implicació antifeixista i els contactes li van permetre seguir de prop els primers mesos del que ell mateix va anomenar la Revolta Catalana, en un seguit de cròniques que van quedar recollides al seu llibre més influent, els de Barcelona. En ell intentava prioritzar l'objectivitat per damunt de la ideologia.

Hans-Erik Kaminski havia nascut el 1899 a la ciutat prussiana de la Biau, en una família de mercaders de tradició jueva. Tot i que per influència paterna semblava encaminar-se a l'economia, es va mostrar sempre molt interessat per la política, la literatura i les llengües. Entre el 1922 i el 1926 va visitar Espanya, Itàlia, França i el Marroc. En el període d'entreguerres va destacar com a escriptor i periodista, col·laborador assidu de la revista Die Weltwine, l'escenari mundial que va ser suprimida per Hitler en quan va arribar al poder el 33. Kaminsky va evolucionar des de la socialdemocràcia cap a la ideària anarquista, però lluny de militar en cap partit ni d'empunyar una arma o allistar-se en cap milícia, el seu autèntic compromís polític va estar sempre marcat per la lluita contra el feixisme. Pel que va viure de prop a Itàlia i Alemanya va ser dels primers autors que va alertar sobre l'amenaça dels totalitarismes que recorrien Europa. Un cop exiliat a París, Kaminsky va viatjar a Barcelona amb la companya Anita Karkunfunkel. S'hi van estar només entre setembre i desembre de 1936, però en van tenir prou per copsar de prop l'ambient revolucionari en una primera etapa especialment efervescent i decisiva. En les cròniques descrivia amb precisió tot allò que vivien, l'acció de les milícies i dels tribunals populars, la col·lectivització de les fàbriques, l'enterrament de Durruti, camins que hi va poder entrevistar figures polítiques de la talla de Lluís Companys, de Frederica Montseny i d'Andreu Nin, i va arribar fins al front d'Aragó, a 300 metres de l'enemic. Malgrat que després ja no van poder tornar mai més a Catalunya, com hauria estat el seu desig, aquella experiència de només tres mesos els va marcar per sempre.

Com és habitual en Guàrdia? Ens acompanya el doctor Josep Maria Soler i Sabater, benvingut. Hola. Avui parlem d'un periodista, Kaminsky, que arriba enlluernat des dels primers moments de la revolta catalana, com ell va anomenar, d'aquells primers moments del cop d'estat. A mi em sembla que és una història que he conegut, o sigui, no del Kaminsky, però devia haver-hi una mena d'allau internacionalment a Europa d'intel·lectuals antifeixistes que, veient el que estava passant aquí, van venir ràpidament a veure què succeïa.

Estava passant una cosa insòlita. I a més, com han dit els especialistes, que és bo que diguem que això no ho diem als historiadors catalans, sinó que en general s'ha considerat que en l'època contemporània és de les revolucions més insòlites de la història de la humanitat. Això ho hem de tenir en compte. El Kaminsky jo me'l trobo l'any 84, 1984-85, que just he acabat la tesi, i em fan traduir, em diuen si vull traduir aquest llibre, jo no sé italià, i el vaig traduir. Era un llibre en italià? Era de Quelli di Barcellona, encara me'n recordo, el vaig traduir, que després no es va editar mai, vull dir, la persona que ho ha traduït, i avui ha fet la introducció, ho ha fet molt millor que el que jo ho hagués pogut fer 20 vegades, perquè, en fi, però eren aquells anys d'en fi, transició democràtica, etcètera. I aleshores, tots aquests periodistes, totes les persones, totes les circumstàncies que envolten la revolució, que envolten els primers dies del que passa a Barcelona, del que passa a Catalunya, són les notícies que arriben al món. Perquè, clar, és el lloc on hi ha hagut un munt de periodistes que tornen després als seus països corresponents perquè ha fracassat l'Olimpiada Popular. I, a més a més, les imatges que surten de Catalunya són les imatges que impacten a tota la humanitat. La plaça de Catalunya, amb cossos a terra. Amb una estesa de morts. Plena de cavalls. La ciutat cremant, etcètera, etcètera. Neix el mite que l'exèrcit s'ha declarat en guerra contra el poble. Això és molt més complex, com tothom sabem, no? Però tot això fa.

El poble l'ha derrotat, sense cap ajuda. Aquesta és la idea que sorgeix.

Exacte. I només hem de posar un exemple que servirà molt. En fi, no fa massa referències. Quan van sortir les memòries del Hotspot. És molt curiós que ella. Gran historiador. Eric J. Josa, no el vaig conèixer, eh? El vaig tractar una mica, era un personatge fill d'un funcionari anglès, em sembla que era a Uganda o a Kenya, no recordo exactament. En fi, s'ho miràvem bé. I em va fer un comentari, que després jo el comentari en aquell moment no el vaig captar, però al llegir les memòries vaig entendre el comentari. Ell em va dir, no, jo coneixia una mica, en fi, la Guerra Civil Espanyola. És que ell va fer autostop des de París perquè deia que li havia tocat com una mena de rifa, uns quants francs, i aleshores va fer turisme revolucionari i entra per Puigcerdà. Perquè està tan alluernat, és un noi jove, inquiet, com tots els joves aquells de l'època, a més dels anglesos, que són els amos del món, no arribar a la Guerra Mundial, no ha arribat als Estats Units encara, no arribar a la Unió Soviètica amb força al món, si són els amos del món els anglesos, i entra per veure la revolució, i està dos o tres dies, i una mica més el pentinen, com es deia, li fan la clenxa, com es deia a l'època, és a dir, li foten un tret, una mica més. Però què vol dir? Que darrere hi havia una admiració per totes les persones que tenien un cert interés social i cultural per intentar fer una societat diferent que no tingués aquesta mena de temor que la gent tenia del que podia ser el comunisme o del fracàs del capitalisme per la crisi del 1929 que totes aquestes persones tenien aquest crit i qui ho podia fer més això aquest crit d'aquesta il·lusió d'aquesta cosa que il·luminava la humanitat els periodistes, que tenien capacitat després de poder reproduir la premsa i això, doncs, encara augmentava molt més, diguem, la popularitat de gent d'aquí vindria doncs des de les brigades internacionals fins a la gent feixista que va vindre a lluitar pel franquisme.

Qui ens acompanya avui, que ens ajudarà a entendre la figura de Kaminsky, hem tingut ja la sort de tenir-la en aquest programa, és la doctora Aurora Madaula, doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, que és la que ha escrit la introducció a l'edició d'aquest llibre que comentava en Joan Maria Soler, ha traduït, òbviament, Els de Barcelona, de Hans-Erik Kaminsky, que ha editat Diziara. Doctora Madaula, moltíssimes gràcies per tornar a l'enguàrdia. Hola, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres per convidar-me. Estic content de tenir-la aquí. Parlem de Kaminsky. Comentàvem que és un fenomen relativament, tot és molt relatiu a la vida, generalitzat, de gent antifeixista amb ganes de veure món, que quan esclata la guerra, a mitjans de juliol del 36, baixen, perquè molt sovint és així. Baixen a Barcelona. Kaminsky és una rara avis o forma part d'aquesta bogeria que hi ha amb tants i tants joves europeus?

Bé, forma part d'aquesta bogeria, com ha explicat el professor, també, d'aquesta bogeria antifeixista i aquesta esperança en la revolució. Les revolucions, per ser revolucions, han de tenir una característica, que és l'esperança. I l'esperança hi era, i des de Kaminsky, que havia seguit l'aixecament feixista italià, que havia vist com Mussolini s'apropiava, ell va estar un parell d'anys a Itàlia seguint i escrivint cròniques de com estava creixent el feixisme a Itàlia, i quan va tornar a Alemanya ell va ser dels que alertava que això podia passar a Alemanya. I, com sempre, com a qualsevol de les nacions, no, això a nosaltres aquí no ens passarà, tenim un sistema parlamentari, ja diràs, la República de Weimar, fort, i tenim partits demòcrates.

Recomano molt llegir Els irresponsables, un llibre meravellós, interessantíssim, que explica aquest ascens i com les connivences van ajudar més al nazisme més que al propi nazisme, no? Exacte.

Exacte, les connivencies, la falta de rigor, la falta de responsabilitat, efectivament, la irresponsabilitat. I ell havia advertit i formava part, com bé has dit a la introducció, d'aquest grup de periodistes que escrivien el De Vivlune, que són propers a la socialdemocràcia, per tant, estaven molt a favor d'una gran coalició, d'una gran coalició que derrotés el feixisme o que frenés el feixisme, i quan no ho poden fer i se'n va a l'exili a París, la gran esperança és. Els catalans, i ells diuen així, baixen així d'aquella manera, els catalans ara sí que frenaran el feixisme. I amb aquesta idea és la idea en la que arriben a Catalunya, perquè els catalans sí que frenarem el feixisme.

Clar, perquè tenint en compte que és alemany, ell ve d'un SPD que té tantes reticències contra el KPD, contra el Partit Comunista, com contra els partits de centre i després els nazis. Llavors el SPD juga un paper. Fatal durant tota la República de Weimar, saltant d'un costat a l'altre i, en definitiva, sent un inútil de marca, perquè no.

Sí, i la gran coalició segurament era impossible després de l'assassinat de la Rosa Luxemburg, per exemple, però s'havia d'aprovar, i això és el que els intel·lectuals, començant per Kaminsky, però acabant per Albert Einstein o per Hannah Arendt, defensaven aquesta gran coalició que es va publicar en diferents ocasions, l'última em sembla que va ser el 32, aquesta. Aquesta crida a la gran coalició per part dels intel·lectuals alemanys i que, evidentment, els partits no van fer ni cas.

Llavors la via catalana, per dir-ho d'alguna manera, era una via d'oposició directa. Vist que les vies parlamentàries són un fracàs, quan el feixisme treu la pota i es mostra tan salvatge com s'està mostrant a Espanya amb aquest aixecament, doncs el que els catalans estan fent, que és prendre les armes endavant, és la via. Suposo que aquesta és la idea del plegat.

I també és aquesta coalició estranya entre anarquistes, comunistes, Esquerra Republicana, el govern, aquest govern dual.

I la col·laboració crítica i no de participació d'Unió Democràtica de Catalunya, que pot ser un partit de dreta democràtica cristiana però que està amb la Generalitat. Malgrat que el persegueixin. Això és una sorpresa per a tothom.

I inclús amb algunes forces militars, poques, però forces militars regulars al costat de la legalitat. I això, la Guàrdia Civil a Catalunya, els Mossos d'Esquadra, petites parts de l'exèrcit, etc. Tot això fa una coalició popular molt sorprenent.

Molt interessant. I també, això, jo crec que també és important per saber i per entendre per què tenim aquests testimonis tan forts, aquestes fotografies, els vídeos, el que has comentat de l'Olimpiada Popular. Aquí ja s'estava organitzant, el govern ja era netament antifeixista. El govern havia organitzat una Olimpiada Popular en contra de l'Olimpiada de Berlín. El govern és d'Esquerra Republicana, eh? Clar, clar. Vull dir, ja hi ha un precedent i hi ha un interès. Per això aquí tenim corresponsals, fotògrafs, atletes, que es troben amb tot el merder del cop d'estat

del 18 de juliol. Atletes populars, em deia, que no haguessin guanyat. Potser cap medalla a l'Olimpíada de Berlín, però atletes populars són atletes que tenen aquest esperit olímpic amateur per enfrontar-se al feixisme. Per això es diu revolta catalana, a més per una altra raó, perquè això es té poc en compte en la historiografia espanyola, és que l'única ciutat que l'exèrcit és derrotat per l'enfrontament en la població és la ciutat de Barcelona. On surt l'exèrcit s'imposa a tot arreu, a tot arreu de l'estat. A Madrid no va sortir l'exèrcit, però quan surt s'imposa, a excepció de la ciutat de Barcelona. I a partir d'aquí vés a saber la gent el que comença a fabular la revolta catalana.

La historiografia és veritat que és molt important i jo crec que enguany, que és el 90è aniversari, que ens bombardejaran amb el tema de la guerra civil. Diria que menys del que es mereix.

Tinc la sensació que les entitats públiques tant de l'Estat com altres entitats públiques, no en volen parlar gaire. T'esperen el 200 aniversari, no et preocupis. Jo tinc aquesta sensació, perquè no veig massa actes de reivindicació de dir la defensa o la condemna del que va ser la revolta militar feixista, no? Bueno, però en el nostre cas,

jo crec que és important, i aquí tenim una possibilitat de reivindicar aquesta revolució catalana. No la guerra, però sí la revolució. Sí la defensa de la democràcia, al final. Hòstia, ja. Jo crec que era una força popular en defensa de les institucions democràtiques i, per tant, jo crec que l'hauríem de reivindicar encara més.

El que passa és que el Kaminsky certes coses no les veu. Està tan enlluernat, tan enlluernat, que, clar, hi ha coses amb els quals.

Anem a parlar del Kaminsky i el seu enlluernament, que és una de les parts entre cometes divertides del llibre.

Perdona, Aurora, que ho digui, però és que està tan encaterinat. Diguem, de la revolució, que no veu les conseqüències, també és un drama, és una tragèdia, i ell veu les excel·lències. Quan les vegi I aleshores, clar.

És una decepció important. Clar, clar, clar.

Què fa Kaminsky? Està a París, quan comença el dibuix de juliol, el 18-19 de juliol, està a París.

Ell s'havia hagut d'exiliar, s'exilia un parell de dies abans de la crema del Bundestag. Evidentment, clar, ell, com heu comentat,

d'origen jueu, alemany, amb torns antifeixistes, socialdemòcrates. És una Diana.

Tenia tots els números. I, per tant, estava a París. Ell a París entra en contacte a l'Hotel Lutetia, no sé si pronuncio bé. L'Utessia, sí. L'Utessia, sí, sí. L'Utessia. Hi ha un cercle d'anarquistes, aquí és on ell entra, perquè ell ve més aviat dels cercles socialdemòcrates, però aquí és on entra en contacte amb els anarquistes de París, amb els exiliats de diferents països del món, alemanys, però també de diferents altres països, i entra en contacte amb aquests anarquistes, i aquí és on coneixerà l'Emma Goldman. La Emma Goldman és la líder anarquista per excel·lència, és una dona gran i és una dona amb molt de reconeixement, i comencen a construir aquesta idea, quan hi ha el cop d'estat, a construir aquesta idea d'anem a Barcelona, anem a Catalunya, anem a veure què està passant, perquè ens estan dient que s'han organitzat. I val a dir que és veritat que estaven molt enlluernats, perquè això sí que ho seguiran dient, malgrat, després, decebrant molt de la situació, sobretot de la violència, de la FAI, i el que passarà el maig del 37, sí que estaven molt enlluernats perquè ells deien que a Catalunya, a Espanya, però a Catalunya concretament, era l'únic lloc on l'anarquisme estava ben organitzat. I per tant, a ells això, suposo que perquè eren alemanys, però els agradava molt. I, per tant, tenia molt d'interès en veure aquesta organització i, evidentment, tot el que comporta l'organització obrera, política i, després, l'organització social de la Revolució. Per tant, aquesta idea, quan són a París, comencen aquests contactes per poder venir, i afortunadament per ell, el contacte amb l'Emma Goldman els hi posa la catifa per poder arribar a Barcelona i són rebuts realment com es mereixen, però, clar. O sigui, arriben abans que acabi juliol? No, no, no, arriben al setembre ells. Al setembre, o sigui, ells encara triguen una mica. Sí, sí, triguen una mica, no és fàcil, eh, tampoc arribar aquí.

No, no, clar, clar, és que això és el que anava comentant, si era a finals de juliol havien aconseguit un. No, no, no, ells van a la tardor, ja. Això implica que, per tant, si portem un mes i mig des del cop d'estat fallit, moltes coses ja han arribat del que està passant a Catalunya en aquells moments la revolució d'aquesta part sagnant i brutal d'una repressió molt directa contra molts sectors, alguns, diguéssim, clarament implicats en el COP, altres probablement simpatitzants i altres que simplement passaven per allà, diguéssim. Hi ha una barreja molt brutal, però molt dura. No arriben. Hem comentat que Minsky està enlluernat, però, esclar, això no és per enlluernar-se, això que està passant.

Està allibernat i si llegiu el llibre veureu que les seves cròniques són com postaletes, una amiga em deia, són postaletes, es pot llegir, és un periodista i per tant és un gran cronista, és un gran escriptor, ho fa tot molt atractiu, diguéssim. Trepitjant els llocs, preguntant. Ell, sobretot, jo crec que el definiria, més que anarquista o socialdemocrata, el defineixo com ell es definia com un periodista antifeixista. I, per tant, la crònica, la veritat, ha d'estar per sobre de qualsevol ideologia de partit. Aleshores, quan arriba, clar, ell va cronificant, va explicant, va fent de cronista de tot el que es troba, els ambients, les característiques, les comparacions, les dones, els pobles, la ciutat, les fàbriques, va explicant. Que és el que està passant en aquesta revolució. La violència hi és, hi apareix, i a més ell és molt crític, i jo crec que queda palès. Després, si llegiu, si teniu ocasió de llegir, jo crec que el tindreu en un futur, si teniu ocasió de llegir la correspondència que ell manté després amb la Emma Goldman, són molt crítics amb la violència, i també ho seran a la seva estar aquí també ho criticaran, però després ells són molt crítics i. Recolliran molta indignación com funciona això, però estan encantats. Bàsicament, sí. Tot i que hi ha molta crítica, també, en el llibre. No és una defensa fèrrea del que està passant. I cega, diguem. No, no, hi ha molt crítica. L'entrevista amb la Frederica Montseny.

Intenta entendre per què passen les coses i és diferent l'explicació del juliol del 36 a l'agost del 36 perquè l'efecte rebot immediat explica part d'aquesta violència és generada per la violència que fan els franquistes a l'altra banda, i els arriba la informació els arriba els discursos bàrbars del que hi pot allà, tot això els arriba i això explica que volguer apagar el foc o tirar-hi benzina. Aquest és el problema, que passa la raó guarda catalana. Després, quan certs elements no s'acaben de controlar, és quan ell comença a condemnar.

Els Kaminsky van arribar a Barcelona a finals de setembre del 36 impressionats per la manera com s'havien organitzat els sindicats anarquistes, tot i que encara depenien massa dels partits polítics pel seu gust. Kaminsky va mantenir diverses trobades amb la líder anarquista Frederica Montseny, la primera dona ministra en la història de l'estat espanyol. D'ella va dir que era molt femenina, per més que gran i forta com era, podia fer pensar en una valquíria. Però per les declaracions que li va fer, tot i admirar-ne el talent oratori, la valentia i la voluntat ètica, la va trobar ingènua i un punt burgesa.

Us interessen els problemes

de les dones? Evidentment, però no comprenc gaire bé on voleu anar a parar. Crec que a partir d'un punt de vista errat, tots dos sexes estan oprimits, no tan sols les dones. Això vol dir doncs que només existeix un alliberament pel qual han de lluitar tant els homes com les dones. Per això no tenim organitzacions exclusivament femenines. Les dones són membres dels mateixos sindicats que els homes, cadascuna en el seu ofici. Allà poden discutir i votar amb tots els drets. Després de la guerra, les dones van conquerir la igualtat a tot el món, sobretot pel que fa a les relacions sexuals, i a Catalunya ha estat com a qualsevol altre país.

Quina diferència hi ha des del punt de vista de la vida familiar entre la nova societat i l'antiga?

Aquí no som pas Andalusia. A Catalunya la dona sempre ha estat el centre de la família. Aquí no ha existit mai aquell ordre feudal en què la dona ocupava el darrer escalafó per sota del marit. Aquí el marit, quan acaba la setmana, dona tots els diners que ha guanyat a la muller i ella li'n dona una mica per les seves despeses. Què penseu del control de natalitat? Encara no m'he ocupat d'aquest problema, però a algunes ciutats hi ha institucions que permeten a les dones d'instruir-se sobre els mitjans per evitar la concepció. De tota manera, el sentit de la maternitat en la dona catalana ha estat tan desenvolupat que només renuncien al goig de ser mares en circumstàncies molt greus. I què em dieu de la prostitució? No pensem pas abolir-la immediatament. En algunes ciutats petites han tancat les cases de barrets, però a Barcelona això, de moment, és impossible. De tota manera, hem donat un bon cop d'escombra a tots aquests barris de prostitució i alguns proxenetes i traficants de narcòtics han estat executats. Naturalment, a totes les prostitutes, els oferim la possibilitat de canviar de vida i de reintegrar-se a la societat dels treballadors. La prostitució desapareixerà automàticament quan totes les relacions sexuals puguin desenvolupar-se amb total llibertat, tant per a les dones com per als homes, sense cap preocupació material. De moment, el que volem és exporgar la prostitució dels seus pitjors excessos.

Estem aquí a l'Anguardia amb l'Aurora Madaula i amb en Josep Maria Soler i Sabater parlant de les cròniques d'aquest periodista alemany, Hans-Henrik Kaminski, a la guerra civil. Doctora Madaula, acabem de sentir aquest fragment de l'entrevista que fa Kaminski amb Frederica Montseny. No sé si s'acaben de. No s'acaben d'entendre. No s'acaben d'entendre. No fan cara que no tenen una relació fluida. No ho sé, eh?

Aquí comencen a haver-hi les friccions amb l'anarquisme orgànic. Diguéssim, ell, que al final és un idealista, perquè ell, com que no milita, diguéssim, és un idealista i entén la revolució de manera intel·lectual. Igual, la manera ideal d'una revolució. I ella li posa els peus a terra quan comencen a parlar del feminisme, bueno, del feminisme, dels drets de les dones. De la feminitat. Sí, de la feminitat. La troba una mica retrógrada, tot i que abans, en els capítols anteriors, ell descriu les dones catalanes. Molt més modernes i que no tenen res a veure amb les dones espanyoles. La Frederica Montseny també fa aquesta apreciació, que no tenen res a veure amb les andaluses, em sembla que diu, o amb diferents. Gent més tradicional, diguem. Sí, llavors ells s'identifiquen amb la modernitat i ell també les havia identificat a les dones amb la modernitat, però clar, aquest posicionament de la Frederica Montseny no li acaba d'agradar. És una. Jo crec que també, a veure, si ens posem en l'època que una dona sigui una líder, sí, però és estrany. Aquí tenim el precedent de l'Alexandra Golontai a la Revolució Russa, que també porta temes de feminisme, aquest que sí que és feminisme, feminitat, drets de les dones, drets sexuals i reproductius. I la Frederica Montseny fa una mica una cosa semblant a l'Alexandra Colontai, però el camí és que no li acaba d'agradar perquè es queda una mica curta. Val a dir també que altres revolucionaris també la critiquen, la Frederica Montseny. Jo crec que és una mica masclisme. És una dona bastant discutida. Sí, perquè a les memòries del García Oliver també l'ha criticat perquè diu que és una burgesa amb pistola. Bueno, una dona amb caràcter, que ja sabem que les dones sempre són criticades, però imagina't una dona amb caràcter i líder.

A més a més, hem de tenir en compte que parla amb un periodista. I ella, jo crec que parla molt per la població femenina de Catalunya i potser de l'Estat. I aleshores, és a dir, no pot anar molt més avançada que Consti, que no dic que sigui molt avançada la periodística Montsell. Però més avançada que el que diu aquestes declaracions, sí, però clar, aquestes declaracions volen que caiguin sobre la societat en el seu moment. Parla amb un periodista i si això ho reprodueix, allà s'ha de posar que

tothom l'entengui. I sí que ho són, són mesures avançades, el que a ell no li semblin, perquè ve d'una societat que això ja estava superat, però són mesures molt avançades, per 36.

La ciutat dels anys 30 catalana és la ciutat

dels anys 30 de la catalana. Pensa que la societat d'Alemanya, aquella que coneixia del període d'entreguerres abans de l'arribada dels nazis, i la societat de Rosa Luxemburg, i la societat de determinades teories O sigui, és una barreja entre molt nazis o molt pre-nazis i molt oberts, molt trencadors, que és la ciutat d'Alemanya del moment. Per tant, és lògic que ell ho veiés.

Aquí no hi havia el pes de l'Església, que també ho explicava en el llibre, el pes de l'Església catòlica a Espanya. Això no existia a Alemanya, aquest pes tan gran de l'Església catòlica en aquests temes.

Ell, de seguida, per tant, si aconsegueix parlar amb Frederica Montseny, vol dir que té contactes bons per parlar amb tothom. Sí. Perquè és clar, o sigui, no és que l'època fos de tantes barreres com hi ha ara per parlar amb dirigents polítics, però sí que realment no ho posaven fàcil en una situació de guerra, a més a més. Però per tant vol dir que ell està molt ben introduït.

Està molt ben connectat per això que us deia de la Emma Goldman. Penseu que a ells els els avalen Arthur Lenin, que és un dels representants de la Internacional Anarquista a Madrid, Abad de Santillán, que també ho és. Per tant, hi ha uns líders anarquistes que estan avalant la seva visita. Ell, al final, ve amb la lideressa de l'anarquisme. Per tant, estan molt ben avalats i, per tant, els obren les portes. De bat a bat.

Perquè tenen interès en que els periodistes vagin a parlar amb ells perquè ells així poden explicar el que estan fent al món perquè les possibilitats de fer-ho al món d'un territori amb el qual no té estat propi ni té vies de comunicació propis i està en guerra i amb revolucions són molt difícils. Però això també és ser

molt conscient del que s'està fent i ser molt conscient de la revolució i potser la internacionalització de la revolució, que és el que voldrien, no?

És només, clar, el primer aparell de propaganda que es fa a l'estat espanyol en pla de revolució és el Comitè General de Propaganda, la Generalitat de Catalunya, perquè vol propagar al món el que estem fent.

Sí, sí. Sí, sí. I després ells seguiran mantenint contacte amb el comissió de propaganda que hi ha a París. Per exemple, també tindran contacte amb la Laietana, la Laietana Office. És a dir, ells seguiran mantenint contacte. Tenen molt bons contactes gràcies a la Goldman i tot aquest entorn anarquista. I això, per exemple, li farà que pugui accedir a les xeques, que tingui una entrevista amb el president Companys.

Però això anava a dir, ell té un pla o s'hi troba, o va turisme i el van passejant? No, no, s'hi va trobant.

Ell, val a dir que coneixia una mica la situació, o sigui, no és un nou vingut a Catalunya, ostres, aquí parla en català, no, ja havia estat. Ell als anys 20 fa un viatge que el porta al nord de l'Àfrica, al Marroc. I a Espanya. I també passa per Madrid, fa uns articles, però també estarà a Catalunya. Per tant, ell ja coneixia l'edició en cràcia dels catalans. De fet, en el llibre en parla del nacionalisme, de la diferència dels catalans. Ja coneixia els catalans. Però sí que quan arriben aquí no hi ha un pla. Però és que menys d'una revolució no hi ha un pla.

No, però que podia plantejar-se, no, no, el que vull és conversar amb tots els dirigents de la revolució o visitar totes les obres que està fent la revolució.

No, i s'hi va trobant, perquè, bueno, acompanyat de l'A.M. va trobant-se diferents oportunitats. Què visita, què veu? Veu, mira, les xeques, per exemple, qui entra a una xeca?

Clar, i a més a més, un periodista.

Les xeques són els centres de detencions irregulars que tenien les organitzacions polítiques o sindicals.

Sí, sí, sí. Qui entra? Ell, de fet, entra a les xeques quan va a. Bueno, s'entrevista amb els que eren a l'equip d'investigació, que li diuen, que són els que fan i fan. Imparteixen justícia. Aquesta és una de les preguntes que ell es queda bastant sorprès en vosaltres. Qui són els jutges aquí? Nosaltres mateixos, no? Són treballadors. Són membres camarades, no? Com ell diu, tothom aquí es diu camarada, i aquests camarades seran els que detenguin. Interroguin, investiguin, jutgin i executin si és el cas. És una de les primeres sorpreses, però no era habitual que una persona de fora pogués arribar fàcilment en aquest aparell de policial judicial. Això no durarà tota la guerra, eh?

Vull dir, es crearan els tribunals populars i llavors, malgrat la molt mala propaganda que va fer el franquisme sobre els tribunals populars, els tribunals populars regulen les causes judicials. Però els dos o tres primers mesos, quatre, funcionen com ells. Són les xeques. Les xeques, també. Descontrol, bueno, van durar més temps. I després venen les comunistes, les xeques comunistes. Duran més temps.

Clar, després ell també visitarà diferents poblacions on veurà aquest comunisme revolucionari, aquesta revolució social, on veurà també les expropiacions i què és el que es fan amb les fàbriques. També això és. Bueno, jo ho trobo superinteressant, interessantíssim per qualsevol que els interessi la història, però viure en directe aquesta organització social, aquesta nova organització que, a més. T'afavoreix a tu perquè t'agrada, no? Perquè és dels teus, diguéssim, no? Però, clar, veure en directe com s'està passant d'una societat capitalista a una societat, bé, anarquista, col·lectivista, no ho sabem, no? En plena revolució. No, no, que ara no se sabia com acabaria allò, no? Acaba malament, però. No se sabía, però veure-ho en directe, com els treballadors han ocupat les fàbriques, com ningú. També és una apreciació que fa, no? Què fan els anarquistes? A més, explica. Hi ha un capítol que es diu Els anarquistes i explica la diferència també dels anarquistes catalans i per què el catalanisme, que és. És també una característica important dintre de l'anarquisme català i com explica aquest sentiment dels catalans per ser alguna cosa més que una regió d'Espanya, vinculat molt amb la lluita de l'alliberament social anarquista, també ell ho lliga amb la lluita nacional catalana, i veure com, per exemple, que ell explica. Però no roben, aquí no roben. Quan explica la col·lectivització de les caves de Cudorniu, diu, però no han robat? Diu, no, perquè aquí als catalans també ens agrada beure xampany i per tant hem de robar, no? Bueno, aquestes sorpreses dels detalls de la revolució en directe.

En l'entrevista que Kaminski va mantenir amb Lluís Companys al Palau de la Generalitat, el periodista va voler preguntar per l'actuació del president l'octubre de 1934 i també del juliol de 1936, que el periodista veia del tot contràries. També va voler parlar amb ell de la unitat d'acció de les forces antifeixistes i de les relacions del govern català amb el govern de la República Espanyola, que en aquell moment s'havia instal·lat a València.

Em pregunto per què el 19 de juliol vau actuar de manera diferent de com ho fèreu l'octubre del 1934. No havíeu tingut converses amb els anarquistes amb anterioritat el 19 de juliol, senyor president?

No, no havia tingut cap mena de tracte amb els anarquistes, i qui ho afirme menteix. Però quan les tropes geren al carrer, jo no vaig preguntar d'on venien els combatents. En aquells moments només hi havia un objectiu, lluitar i vèncer els feixistes. Personalment, jo vaig actuar de la mateixa manera que fa dos anys. Són les masses les que van actuar de manera diferent.

Senyor president, la lluita antifeixista s'ha transformat en revolució i vos heu restat com a president. Com s'explica aquest cas únic a la història de les revolucions?

Continuo sent el president perquè el poble confie en mi. No crec que ningú s'enqueixi. Pregunteu als reaccionaris si haurien preferit que me n'anés. Jo m'he encarregat que el pas de l'antic al nou estat de coses es fer sense gaires sotracs, sense gaires excessos. Només he complert amb el meu deure. Si me n'hagués anat, hi hauria faltat. I, entre nosaltres, us he de dir que de vegades la temptació ha estat prou gran.

Creieu que la col·laboració de totes les organitzacions antifeixistes serà possible molt de temps? Crec que aquesta és una qüestió teòrica sense

importància pràctica. És una pregunta que em fan sovint, sobretot els estrangers. Però tenim altres preocupacions més urgents. Hem de fer la guerra i hem de guanyar-la. Més endavant, després de la victòria, quan ja no existeixin el feixisme ni el perill feixista, sorgiran nous problemes. Mentrestant, no ens cal amoïnar-nos-hi. I la revolució, senyor president? No oblideu que jo soc demòcrata i revolucionari. Abans eren els banquers i els aguzzils els qui expropiaven. Ara ho fa el poble. Quines són les relacions de Catalunya amb el govern de València? Estic convençut que Espanya esdevindrà un estat federal, que és el desenvolupament històric lògic d'aquest país. L'Estat espanyol unitari, amb la burocràcia centralitzada, és una creació forastera dels Habsburg i dels Borbons. Abans, el nom d'Espanya ni tan sols existia, només hi havia les Espanyes. Catalunya no vol cap mena de separatisme, només reclama els drets històrics que té en el marc de l'Estat. No tenim cap enemistat amb el govern de València. Perseguim els mateixos fins i, sobretot, lluitem junts contra el feixisme.

Doctora Madaula, Companys el rep també. Per tant, una altra vegada les relacions de Kaminsky són prou bones com per obrir la porta del govern de la Generalitat. Totes les declaracions que fa, que hem sentit una part de Companys a Kaminsky, ens expliquen coses que altres entrevistes que li fan a Companys no ens expliquen? Bueno, jo crec que sí. Jo he vist molt original, diguéssim.

És original perquè se centra més en la revolució, en com ho veu una persona que segurament està captivat per com s'ha organitzat el poble, com ha fet front al feixisme, això que dèiem, aquella idea que tenia ell, segurament molt idealista, de com el poble s'havia organitzat. No és el poble que s'organitza, el poble no s'organitza sol. Hi ha una organització política, malgrat que li pesi amb ell, no? Però sí que ell fa referència, fa molta referència a aquesta organització del poble i també la relació dels companys respecte a la república, que això també a ell li sopta, perquè el 34, és veritat, pren una posició. Jo crec que la història del 34 és la defensa d'un ideal federal. L'octubre del 34, sí, sí. L'octubre del 34 és l'última espurna d'aquestes revolucions federalistes espanyoles, potser, o dels republicans intel·ligents federals, i aquí el 36 és molt diferent la situació dels companys. I també, bé, això que dèiem abans, aquest experiment, Esquerra Republicana amb els anarquistes, això també deu ser interessant d'analitzar, i per això li pregunto, perquè venint d'Alemanya i amb els problemes que abans hem comentat entre els partits. Socialdemòcrata, amb el catòlic, amb el comunista, suposo que no deu deixar de sorprendre aquesta aliança d'un govern democràtic, d'un govern, diguéssim, seriós, amb unes forces que han agafat, que han pres el carrer amb armes i que al final el govern de la Generalitat s'hi veu abocat a negociar-hi, a pactar-hi. Clar, és que això per força

li ha de costar moltíssim entendre que s'ha fet una revolució tan profunda que el cap d'aquest territori de Catalunya, si es conserva el poder, però sense tenir poder, perquè el poder està al carrer. O el comitè de milícies antifeixistes sí que és el mateix però a més a més entendre que d'alguna forma o altra dins de l'anarquia hi ha moltíssima gent que són votants d'Esquerra Republicana a Catalunya que llavors si això anés en contra anirien en contra de molts votants que alhora són militants sindicalment de la CNT. O fins i tot alguns casos de la FAI. És a dir, és complicat.

Sí, fins i tot. Amb la FAI no ho crec, però amb la CNT sí que hi ha casos molt coneguts de militants de la CNT, militants d'Esquerra Republicana i catòlics al mateix temps. No tres grups per separat. Esclar, cosa que dius, no pot ser. No pot ser. I tant que és.

Perquè nosaltres venim d'una dictadura, d'un règim de la restauració i d'una dictadura del Ja Primo Ribera i la República és un fenomen de fa quatre dies. És que, clar, fa quatre dies. Només fa cinc anys. Ha durat cinc anys, només. Aleshores, aquests canvis són factibles i jo suposo que li costa molt entendre-ho, això. Per això aquestes preguntes. I el company li contesta. Sense explicar-ho li està dient tot això?

Li costa com ens costa a tots, perquè, bueno, nosaltres tenim la sort que sabem com va acabar, no? Exacte. Sabem el final de la pel·lícula. Sí, per tant, fem una anàlisi amb un avantatge molt gran que ell no tenia en aquell moment. I els comentaris crítics dels anys següents també els deixem. Exacte. Però després ell també en farà, de comentaris crítics, com us he comentat, després l'epistolar que té amb la Goldman seran molt crítics, amb la deriva de l'anarquisme i la deriva de la revolució social a Catalunya. Però. Per això ell considera que això, aquest exemple, al final és l'avantguarda, que no té res a veure amb Espanya. Per això ell creu que això és un exemple de modernitat, perquè és el que no s'ha pogut fer en cap altre lloc. O sigui, aquí, quan ell arriba, quan està entrevistant en companys, estan en plena revolució. És possible frenar el feixisme. De moment estan controlant el carrer, estan controlant, com heu dit, no ha triomfat el cop d'estat a Catalunya i, per tant, a Barcelona, que és on està. Ella està bàsicament a Barcelona, però també va al País Valencià, va a Aragó. Per tant, està veient que l'organització estranya, inèdita, entre els anarquistes i els que estan al govern, entre el poder polític i la revolució social, els obrers amb armes, està funcionant aquesta relació. Per tant, per ell, és l'avantguarda, és la modernitat, és l'exemple de frenar el feixisme. De moment està funcionant, amb algunes crítiques, evidentment, de la violència i de l'organització estranya aquesta de la justícia popular.

I com he rebut Kaminsky? Perquè una persona, per molt ben introduïda que estigui, que va a tot arreu, que pregunta, que demana, que. No sé si és la persona més popular del món en

una situació revolucionària. Però bé, si llegeu els testimonis que entrevista, bé, bé, a tothom li feia gràcia que un alemany vingués a preguntar, no? I que a més tingués. Amb què parlava, per cert? Ell parla castellà, ell en sap, de fet s'acabarà exiliant a l'Argentina i morirà a l'Argentina, però perquè ja en sabia, com us he comentat abans, ja havia estat viatjant a Espanya i ell parlava castellà, no sé quin nivell de castellà tenia. Però com a mínim es podia entendre. Sí, es defensava en castellà. La Goldman no, però ell sí que es defensava. I la seva dona, la Anita Carfunkel, que també, jo aquí trenco una llança a favor de Anita Carfunkel, perquè és una dona extraordinària que es va deixar a l'ombra, tot i que hi havia interès en que sortís, però sense ella tampoc hagués pogut escriure totes les cròniques que feia, com sense elles no havien estat possibles moltes cròniques de molts historiadors de la història. Però.

Però aquestes parelles d'aquests anys, d'aquests periodistes que venen a la parella i que la parella ajuda, com el cap a la guerra de Taro, com tants exemples que ara no em venen al cap. L'Orwell i. L'Orwell i això. Bueno, la Leonor Marx. La filla del Marx, sí, el Marx. Exacte, i només signe ell, malgrat que ella hi ajuda molt, és una ciutat bastant masclista.

Horrible, perquè a més ella a la correspondència que he anat llegint amb diferents actors ella és la que escriu les cartes perquè moltes vegades ella està fent les entrevistes o està por ahí en algun lloc entrevistant o buscant informació i ella està fent la correspondència, està buscant editors i està escrivint i ella sempre parla de nosaltres estem escrivint això, sembla que ens publicaran un llibre amb el títol de coautoria això sembla que no arribarà mai. Vull dir que també és importantíssim i no arribarà mai malgrat que ella, de veritat, que és de les que fa la feina, igual que ell. Però en això que em comentaves, com el reben? Doncs el reben bé, perquè tothom vol explicar la seva història i quan algú de fora ve i s'interessa i pensa que tu estàs fent una cosa extraordinària i que triomfaràs, et reben bé. Tot i que, evidentment, algunes preguntes que són molt incisives acaben molestant quan fa els interrogatoris en aquests que s'encarreguen de la justícia. O depèn, quan va a unes fàbriques i interroga amb certa insistència I

si els seus són iguals, si paguen el mateix, i llavors li toca el nas perquè està dient una societat molt igual, però com és que cobra més aquell que l'altre i les dones menys, no? Clar, i això.

Hi ha com una certa desconfiança, perquè sí que al principi està com molt meravellat d'aquesta organització, però després comença com a sospitar que no és ben bé així. Això sí que comença a molestar els interrogatoris, ja ho veus.

Hans-Erik Kaminski va voler visitar diverses fàbriques del sector tèxtil, un dels més importants per l'economia catalana. En aquestes empreses col·lectivitzades va poder comprovar l'ambient revolucionari d'obrers que havien pres el control de la producció i renunciaven a deixar de treballar, tot i les dificultats per mantenir la feina. Kaminski va quedar impressionat pel seu grau de compromís amb la causa.

La Fàbrica Tèxtil Sant Martín ocupa 500 obrers, entre ells 50 dones. El 5% dels homes van entrar a la milícia, xifra que correspon a la mitjana de la majoria de les empreses. La fàbrica no ven quasi res. Disposa d'una quantitat insignificant de primeres matèries i només s'hi treballa tres dies a la setmana. Els salaris, no gens menys, es paguen com si s'hi treballés tota la setmana. Tots els augments són donats íntegrament com a ajut a la guerra. L'empresa era una societat anònima que pertanyia a una sola família. Han estat expropiats perquè van ser acusats de feixistes. El director ha romàs el seu lloc, però el seu salari ha passat de 1.700 pessetes a 1.200. L'empresa posseix una biblioteca que presta els llibres a domicili, una maternal i una cuina on els dinars, consistents en sopa, carn o peix, costen 1,25 pessetes. Cadascú hi du el seu pa i el seu vi. Hi ha dos menjadors, un per als homes i un per a les dones. Encara no han projectat cap canvi ni cap millora. Que un augment de salari només els inciti a portar el nou guany a la caixa de resistència és la millor prova de la seva modestia. Ben sovint ni tan sols pensen a menjar millor o a vestir més decentment. I a Barcelona no veureu enlloc obrers que tirin la casa per la finestra. La vida quotidiana els preocupa menys que la fe militant en una vida millor, lliure, fraternal, enriquida per una bona educació. Aquí el que trobem expressat és un esperit religiós que no es dirigeix vers el més enllà, sinó cap a aquest mateix món. Aquesta religiositat proletària per la qual el comunisme llibertari representa el regne dels cels és la base mateixa de la revolució catalana.

AXOES, Anguardia.

Aurora Madaula, amb aquest entusiasme que mostren Kaminsky i les seves cròniques, com és que no s'hi va quedar gaire més temps? Perquè s'hi està uns tres mesos a Catalunya.

Bé, la situació no els deixen quedar més temps, m'imagino que havien de tornar, però sempre intenten tornar. O sigui, es tornen a París, a casa seva a París, perquè estan en l'exili a París, però sempre intenten tornar. Emma Goldman sí que tornarà, ells no podran tornar. Vicissituds de la vida Emma Goldman va poder tornar però sí que vam mantenir la correspondència amb la Goldman, que és la que ens ha permès poder fer aquest recorregut de la vida de Kaminsky penseu que durant molt de temps es va pensar que Kaminsky havia estat executat en un camp de concentració nazi perquè les característiques portaven a pensar que s'havia perdut en un camp de concentració i hi ha un altre Kaminsky executat però. Bé, l'interès per aquesta revolució catalana per l'organització de l'anarquisme els porta a intentar crear una xarxa de solidaritat bueno, de fet ja hi ha una xarxa de solidaritat internacional antifeixista però intenten vestir-la amb fons econòmics la Goldman des de Londres i ells des de París per intentar tornar perquè s'havien quedat realment molt captivats per aquesta imatge revolucionària i volien tornar. Tot i que, quan marxa, ell ja fa alguns advertiments que la revolució començava a canviar, ja no li semblava la cosa tan alegre.

Aquesta frase final que diu, que havia vingut il·lusionat per la revolució i se'n va de que el que hi ha és un soldat i una guerra.

És l'evolució de la revolució o de la guerra alhora però sí que és important que ell manté tota aquesta esperança en la revolució catalana i de fet en la seva gran obra que és la biografia de Bakunin quan comença ell diu que la biografia de Bakunin la fa gràcies a la revolució catalana és a dir que és a la revolució catalana quan descobreix l'importància de l'anarquisme i l'importància de la figura de Bakunin per tant li queda molt li queda dins la revolució catalana.

Com va viure ell els enfrontaments entre anarquistes a partir de i comunistes, per simplificar-ho, a partir de maig del 37? Molt malament. Clar, és que allò va ser molt tremendo. Són molt crítics, tant ell com la I un cop de propaganda molt gran. Els dos són molt crítics

amb el maig del 37. Aquí és on s'acaben de desil·lusionar del que ha passat. No ho entenen, veuen cap a on anaven, però. Sospitaven cap a on anava això perquè ja hem dit que algunes coses ja no els agradaven alguna cosa de l'organització el tema de la FAI però el maig del 37 ho denuncien de fet la Goldman fa un llibre sobre això denunciant-ho. Però, tot i així,

no renuncien tampoc a la causa. Una cosa que siguin crítics

i una altra. No, ell mai s'afiliarà a l'anarquisme, tot i que la Anita Carfunkel, diuen diverses cartes, gairebé el tenim, perquè ella sí que és una militant anarquista, gairebé el tenim, però ell mai, perquè mai perd aquesta condició o no vol perdre aquesta condició, aquesta llibertat que té de ser periodista. Però sí que està en els entorns de l'anarquisme. I quan aconsegueixen aquesta nova identitat, que és el matrimoni lenoir, aconsegueixen aquesta identitat i poden marxar a l'exili a l'Argentina, de fet seguiran lluitant contra el feixisme i publicant llibres contra el feixisme i en els entorns anarquistes. Dels ambients anarquistes argentins? Això ho ignorava, absolutament.

Doctora Aurora Madaula, moltíssimes gràcies per haver vingut una altra vegada a l'Anguàrdia. Ella és l'autora d'aquesta introducció a l'edició del llibre Els de Barcelona de Hans-Henrik Kaminski, que explica això que hem explicat i moltes altres coses. Moltíssimes gràcies. Maria Soler i Sabater.

Però fixa't el que he dit, de la Gottman, l'any 2000, 2002, 2005, 75 anys després de la Guerra Civil Espanyola, apareix encara informació que tu has treballat i extraordinari. Això és l'enguàrdia.

Direcció i realització, Enric Calpena. Assessorament històric, Josep Maria Soler i Sabater. Guió, Josep Maria Bunyol. Producció, Pilar Ràzquin. Tècnics, Francesc Cotillas i Josep Lluís González. Montatge musical, Francesc Cotillas.

I amb les veus de Marc Lobato, Eloi Vallecbó i Cristina Serra.

SENSE ÀUDIO PARLAT