Les dones soles a França ja es poden inseminar, 20 anys més tard que a Catalunya

Canvi absolut de temàtica, parlem amb París i aquesta música és que hi ha Letizia Fuentes a l'altra banda, la nostra periodista a París. Com estàs Letizia? Hola, què tal, com esteu? Doncs bé, mira, moltes ganes de tornar-te a tenir aquí, sempre ens expliques coses d'aquest país veí que t'he de dir que no em para de sorprendre.

T'haig de dir que fa uns dies vaig tornar a Barcelona i Barcelona segueix tan maca com sempre.

Sí, es nota que no vius aquí, també t'ho diré, perquè tot ho veiem des de lluny més romàntic del que és. No, et deia que no para de sorprendre'm perquè jo l'altre dia aquí a Barcelona, al Mercat de Sant Antoni, que hi ha un quiosc d'aquests internacionals, vaig veure el Paris Match, aquesta revista mítica de tota la vida del cor, però vaja, que ha tingut números molt importants i que havia tingut molta trajectòria. I vaig veure una portada de Giselle Pelicó i Jane Fonda, i m'agradaria, no ho sé, que Letizia Fuentes m'expliquis per què es veuen portades com aquesta. A nosaltres, després de tot el que vam parlar del cas de Giselle Pelicó, la veritat és que desvirtualitzar-la d'aquesta manera i convertir-la gairebé en una portada que podríem dir de la ola, Aquí a Catalunya em sembla fortet, com a mínim.

Sí, jo ja ho he dit moltes vegades que us sorprendria a França com hi ha coses molt normalitzades que no són normals, que són remasclistes i que a Catalunya anem molts anys per davant. En aquest cas, aquesta portada no és la primera que davantageix el pelicó. És una portada, com bé deies, que surt amb Jane Fonda, que es barreja amb coses que no. Que no té molt de sentit.

Bueno, per nosaltres és estrany, és estrany. Imaginava una entrevista en profunditat i tal, però que de sobte aparegui com una revista del cor, amb Jane Fonda, Jane Fonda és una actriu que ens encanta, no tenim res en contra d'ella, però. Bé, però tu em deies que, fa uns dies em deies que no és de les portades més estranyes que has vist en aquest sentit, vull dir, també va sortir una en què es casava Giselle Pelicó i qüestions així, oi? Sí, va ser una portada també de

Paris Match on uns paparazzis van fer fotografies robades a Giselle Pelicó mentre es feia una passejada amb la seva parella i van posar algo així com Giselle Pelicó troba l'amor després de les violacions. Llavors, Giselle els va denunciar, va guanyar el judici i va donar aquests diners a una associació de dones maltractades, però sí que va ser un precedent aquí a França de no tot es pot fer, no tot val, no tot és portada, i sobretot en aquest cas. Giselle Pelicón no és una celebrity, és una víctima de violacions.

Exacte. Avui, per exemple, notícia d'última hora, també teniu, podríem dir, un petit casalves a París. Sí.

Sí, els que són més futbolers potser el coneixen. El Raf Hakimi és un jugador del Paris Saint-Germain que va estar denunciat per una violació aquí a París. Ell ha estat molts mesos intentant que la justícia no el porti a judici. Finalment, avui al Tribunal Suprem de França. Ha reconfirmat que aquest senyor es sentarà davant de la justícia i respondrà a les preguntes de la justícia sobre aquest cas, un cas que ha estat molt sonat perquè ell ja va intentar comprar el silenci de la víctima i la víctima ha refusat els diners, no només de Raf Hakimi, sinó també que ja ha dit la seva advocada, de fet vam parlar-ne ja fa uns mesos, i ens va confirmar que la víctima afirma que en cas de guanyar aquest judici, els diners obligatoriament que li hauria de pagar a Raf Hakimi, perquè és un procés que marca la justícia, els denegarà, o sigui, els refusarà, i no vol, com és habitual dir, que aquestes dones només volen diners, doncs en aquest cas no.

Doncs aquest argument ens sona, hi ha moltes dones, també en el cas Alves va passar alguna cosa semblant, esperem que al final no sigui com el del cas Alves i que les coses arribin a port, com dèiem, avui sembla que el Tribunal Suprem anirà, com dèiem, cap aquí, cap a. Cap a, doncs, sentenciar-lo. Però bé, ja ens aniràs informant. De tota manera, avui no et trucaven per res de tot això, sinó. Però va, et tinc aquí, m'aprofito de tu. Vull allò passar a les últimes hores de París. Un tema de fons que mereix una pausa per analitzar-lo amb deteniment i que també m'agradarà que m'expliquis, perquè igual que a Catalunya, a França les dones cada vegada són mares més tard, però també prefereixen ser-ho soles, sense parella. Això és una cosa que passa molt habitualment, Però el fet és que París fins ara estava prohibit? Sí, efectivament.

Fins al 2011 no era legal ser mare soltera, perquè França històricament havia vinculat els tractaments de fecundació in vitro a la infertilitat mèdica i al model de parella heterosexual. Després de molts anys de debat sobre aquest tema de si es pot utilitzar la fecundació in vitro per famílies monoparentals, per mares solteres, finalment el 2011 la justícia va obrir aquesta porta i des de llavors les dones solteres poden fer-se fecundació in vitro, també les parelles homosexuals de dones, Només de dones, els homes no entren en aquest tractament. I va ser obrir una porta molt gran. De fet, avui dia encara es produeixen manifestacions dels sectors més conservadors en contra d'aquest tipus de famílies.

A mi la pregunta que tinc és per què han trigat tant a fer-ho legal. És a dir, com és possible al segle XXI en una societat com la francesa estiguem tant a les beceroles?

Sí, bueno, és el que dèiem, no? A França sempre s'ha vinculat històricament als tractaments de fecundació d'in vitro a la infertilitat mèdica i al model de parella atorre sexual. El debat va ser molt llarg, però, bueno, finalment van avançar el 2011 després de molt debatir a l'Assemblea Nacional. Tot i així, hi ha molta gent que encara avui dia hi ha manifestacions els dissabtes aquí a París en els barris més conservadors en contra de les famílies monoparentals o les famílies homosexuals. Però t'haig de dir una cosa, aquest problema es va solventar en l'àmbit legislatiu, però no s'ha solucionat en l'àmbit social, perquè hi ha moltes mares que, tot i que poden ser mares soles, solteres, encara no són considerades socialment com una família, i aquest és el principal problema que s'enfronten aquestes dones. Segons un estudi publicat aquest any de Science Direct, la majoria de mares solteres afirmen no tenir problemes amb la maternitat en solitari, és a dir, en el dia a dia no és un gran problema ser mare sola, però sí és un estigma social que encara persegueixen a la societat davant d'aquest model de família.

Et vaig a fer un examen, un moment, et vaig a fer un examen. Ai, ai, ai, això no estava previst. Hi ha una paraula per definir aquestes dones en francès? Jo diria que no. No, saps per què t'ho dic? Perquè, per exemple, en alemany hi ha la mala mare com una paraula en alemany tota sencera, eh? I, clar, jo estava pensant que potser li diuen les bruixes, o. Saps? Pues us ho buscaré i al pròxim programa us ho diré, perquè ara em pilles. No, no, ja ho sé, ja ho sé. T'he posat un examen molt fort, així, d'entrada.

Jo diria que no, però sí que t'haig de dir que buscant en aquest reportatge, investigant una mica per portar-lo aquí avui, vaig trobar una mare a TikTok que denunciava que quan va inscriure el seu petit a l'escola, aquí a París, li insistien que era impossible que el nen no tingués pare, que havia d'haver-hi un pare sí o sí, i li reclamaven per formalitzar la inscripció en els documents. Què passava? Que aquesta mare era mare soltera, s'havia fet la fecundació in vitro i, òbviament, no hi havia pare. Llavors, va haver-hi d'insistir molt a l'escola per fer-los reflexionar. És que no puc posar el nom d'un pare quan aquest nen no té pare.

I això vol dir, com ja vam explicar fa uns mesos aquí al programa, que moltes d'aquestes dones, abans d'aquesta llei, moltes, per exemple, venien a fer-se la inseminació a Barcelona. Perquè hi ha tot un negociat, podríem dir, de moltes clíniques de reproducció assistida que diuen que els seus màxims clients són justament franceses i italianes. Sí, de fet, avui dia,

tot i que és legal, hi ha un problema també que hi ha una llista d'espera molt llarga de mínim dos anys. I, de fet, quan vas al ginecòleg i comences a tenir 30 anys, el ginecòleg ja t'avisa si tens. Si vols ser mare tard, més gran, hauries de començar a planejar, perquè hi ha llistes d'espera, no només perquè hi ha molta gent, sinó perquè no hi ha suficients centres mèdics que abordin aquest tema. T'haig de dir una altra cosa molt interessant sobre això, i és que, tot i que des del 2011 és legal fer la inseminació in vitro, La meitat de les dones solteres, de les mares solteres aquí a França, no és per aquest mètode. La majoria de mares solteres provenen de parelles que han fracassat i que el pare biològic se'n desentén. O sigui que el número encara és molt alt.

Suspiritos. Exacte, suspirs, suspirs. Doncs Leticia Fuentes, moltíssimes gràcies per fer-nos un retrat aquí generacional, vivencial i també del vostre dia a dia, perquè us passa tot al mateix temps. Aquesta barreja de portades gairebé com burletes, podríem dir, amb la situació de Giselle Pelicó. I tot això que no ens recorda pas una França massa avançada. Jo crec que, com deies abans, a vegades plorem molt pel moment en el que estem a Barcelona, però potser hem d'estar contentes.

Sí, sí, un altre dia portaré el tema de portar el cognom del teu marit, que això encara no s'ha superat aquí, a França. Ja obrirem aquest tema. Obrirem aquest maló perquè

et divorcies i segueixes sent la senyora de.

Sí, sí, totalment. Maravilla. Tinc una col·lega que li passa 17 anys després del seu divorci i encara porta el cognom del seu exmarit.

És que això us ha d'estimar, les franceses. Letizia Fuentes, la nostra veu i cervell a França, a París. Moltíssimes gràcies i fins aviat. Una abraçada. Gràcies a vosaltres.

Bona nit. Bona nit.

I fins aquí el programa d'avui de les dones i els dies amb Roser Pereira Moragas, Celi Forment, Mireia Isar, Albert Castellví, Elena Miquel, Isma Cebrián i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà, atenció, vosaltres teniu bon nas? Perquè demà parlarem de perfums i d'allò que ens han dit sempre les mares. Ai, això sí que fa olor de net. Parlarem de com es fan els perfums i de per què a les dones es veu que tenim millor olfacte que els senyors. No ho he dit jo, ho diuen els estudis. Això a demà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio a les dones i els dies. Us estimem, bona nit.