Les reflexions del dia amb l'escriptora Míriam Cano

5 minuts i arribarem a les 11 de la nit després de dues hores de molta, molta informació i d'informació molt diversa avui li demanem a la periodista i escriptora Miriam Cano com ho ha vist tot plegat Miriam, bona nit. Bona nit, Agnès, com estàs? Bé, moltes coses, eh, avui? Déu-n'hi-do, eh? Sí, sí.

Mira, jo pensava que tots reivindiquem els nostres drets, no? Sentia l'informatiu i pensava, ostres, aquí tots estem lluitant pels nostres drets. Mireu, per exemple, Lluís Puig ha tornat a Lleida després de l'exili, i més enllà, de les simpaties polítiques de cadascú, hauríem de ser capaços de preguntar-nos com hem arribat fins aquí, com un conflicte polític ha pogut acabar convertit en aquest laberint judicial. Tenim una llei d'amnistia i malgrat això, continuem discutint sobre qui se'n pot beneficiar i qui no. La justícia espanyola ha convertit massa sovint allò que hauria de ser una garantia de drets en una brega política, en una lluita pel poder. I mentrestant, el Tribunal Constitucional tomba el recurs contra la llei que permet accedir a la nacionalitat als ascendents d'exiliats, exercir el seu dret a vot. És un recurs impulsat per Vox i Justícia i els nets de les persones que van haver de fugir per motius polítics, ara. Gairebé un segle després, han de demostrar que tenien motius polítics els seus avis per anar-se'n. Ernest Hurtasun deia que els jutges prenen drets. És una afirmació bèstia que ens obliga a fer-nos una pregunta important. Qui protegeix els ciutadans quan les institucions que haurien de garantir aquests drets acaben posant-hi traves? I mira, parlant d'institucions i de respecte, Milei, insultant Pedro Sánchez, Rosa Montero deia, quan parlava amb la Montse Camps, que la humiliació és el motor del món. I potser té raó. Humiliar l'adversari, ridiculitzar-lo, si afegien paper i bocs,

i mentre uns es desqualifiquen, desqualifiquen els altres, els humiliats al final són els que no arriben a final de mes, els desnonats, el pagès que no pot vendre el seu arròs, o el pare de família argentí, que vaig veure l'altre dia, que tot i treballar, només podia posar un plat a taula als seus un cop al dia. Però aquesta lògica no és exclusiva de la gran política. També la trobem en coses molt més quotidianes. A Lleida, per exemple, hi ha comerços que baixen la persiana com a reivindicació per reduir la jornada i facilitar la conciliació familiar. I això també genera debat, perquè volem botigues obertes a totes hores. Volem comprar quan ens va bé, ho volem tot quan ens ve de gust, però també hauríem de voler que les persones que hi treballen puguin tenir vida. I aquí hi ha una veritat, em sembla, que ens costa d'acceptar, que és que perquè alguns puguin conciliar, d'altres hem de renunciar una part de la nostra comoditat. Mira, potser no podrem comprar aquella cosa a última hora, no passa res. Potser el dret d'una persona a sopar amb els seus fills és més important que la nostra necessitat de tenir-ho tot disponible sempre. Passa també amb el canvi climàtic. Ens alarmem quan les temperatures superen els límits que havíem proposat amb l'acord de París. Però, en canvi, continuem vivint com si tinguéssim infinits recursos. Ens escandalitza la pesca

indiscriminada de taurons, i amb raó, però anem deixant part de mà això de revisar els nostres hàbits de consum. Volem salvar el planeta, però sense renunciar a res. Volem justícia, però només quan ens dona la raó. Volem drets laborals, però sense que ens alterin els horaris. I per això també voldria acabar parlant de les vagues. Una vaga no es fa perquè tothom estigui còmode. Una vaga serveix precisament per fer visible un conflicte que, si no, quedaria soterrat. Si una vaga no altera res, si no incomoda ningú, probablement tampoc aconsegueix que ningú escolti. La nostra incomoditat sovint és el preu de la dignitat dels altres. I potser hauríem de començar a assumir que, escolta, és un preu que val la pena pagar.

El Catalunya Nit el fem Manel Alías, Agnès Marquès, Marc Güell i la redacció d'Informatius de Catalunya Ràdio. Amb Eli Espunya, la producció, i Luis Ángel Alonso, el control de so.