Les reflexions del dia, amb Míriam Cano

Doncs ens separen només 4 minuts de les 11 i volem posar-hi sempre cada nit algú que ens ajudi a tancar bé el programa. Avui ho fem amb la periodista, escriptora, traductora i pregonera Míriam Cano. Bona nit, Míriam. Bona nit, Manel. Com estàs? Molt bé. Avui hem tingut diversos pregons, avui, aquí al programa. Santa Tecla, la Mercè. Però qui va fer ahir el de Molins de Rei? Doncs mira, jo mateixa. Veu si tenen bon gust a Molins de Rei. Per cert, mira, i deia també de traductora, m'he de començar a llegir un llibre de mà que me l'acaben de portar, de Maria Reba, que es diu L'últim rastre, i posa traducció Miriam Cano.

I t'encantarà, t'encantarà. És un llibre meravellós i jo l'altre dia crec que quan ens vam veure et vaig dir t'arribarà un llibre que crec que t'agradarà. Ah, era aquest? Sembla que fa molt per tu.

Ah, doncs mira, doncs mira, aquí el tenim. Doncs va, tot això és la Miriam Cano i més coses i també és tancadora de Catalunya Nit. Quines reflexions et venen després del que hem anat explicant?

Doncs mira, avui tenim força coses, i a més, començarem amb l'ONU i acabarem a Juncosa i arribes de Fraser. Per tant, molts quilòmetres pel mig, tots aquests líders mundials que van passant pel faristol de l'ONU, que moltes paraules, molts discursos, moltes negociacions, i tot i que penses que la diplomàcia internacional deu ser una mica això, dir-te de tot i després, cinc minuts després, seure en una taula, ens queda sovint aquesta sensació de paraules una mica buides. Javier Milei dient que les Nacions Unides són una organització inútil i encara queda aquesta matinada Pedro Sánchez. Jo em preguntava què vol dir que una institució serveixi o no serveixi, perquè el tema no és dir si una cosa no serveix per res, això és fàcil. El tema és què passa. El tema del dia és el desnonament de la Mari Carmen. Aquesta dona de 87 anys que ha hagut de deixar el pis de Madrid on havia viscut durant 70 anys. Que la desnonessin. Sentíem aquestes declaracions de la Carme Arcarazo del sindicat de llogateres que parlava d'aquest decret d'habitatge que està guardat en un calaix. Què passa quan una cosa queda guardada en un calaix? Què fem mentrestant? Perquè a Juncosa, per exemple, el problema era bastant més petit. Evidentment, molt concret també. S'havien quedat sense bar, que és el lloc, diguem-ne, que és la xarxa social. És una cosa real, on passa la vida del poble. És on et trobes aquella persona que fa dies que no veus, on saps qui s'ha posat malalt, on van les collites, fins i tot. Què va fer l'Ajuntament? Va fer aquesta crida a les xarxes, a les que no són les xarxes reals, i va oferir un lloguer social a una família que volgués portar aquest negoci i ho va arreglar. Arribes de fraser una miqueta, passa una cosa semblant. Mentre no puguem arreglar-ho i posem. Llavors jo avui em quedaria amb aquesta reflexió. Què fan les institucions mentrestant? Què fan mentre encara no tenim la solució definitiva? Perquè el present, com deia Albert Camus, és l'única manera de fer que el futur sigui viable. Treballar fort el present perquè aquest futur sigui viable.

El Catalunya Nit el fem Manel Alías, Agnès Marquès, Marc Güell i la redacció d'informatius de Catalunya Ràdio. Amb Eli Espunya, la producció, i Luis Ángel Alonso, el control de so.