Les Testarudes: "Fem assemblees per decidir-ho tot"

Tu sudas y cabudas.

Tossudes, cabudes, però avui ens quedem amb Tasterudes. S'ha de tenir molt clar el que vols fer per pujar a un escenari nou persones i que la maquinària funcioni. Coneixeu segur ja tots els prejudicis que arrossega qualsevol projecte capitanejat per dones. S'estiran els cabells, es prendran els nòvios, totes aquestes coses. Les Tasterudes són un miracle de l'escena musical d'aquest país. Barregen l'escà, el rig i el soul. I si bé ja fa temps que tot això que dèiem ara hauria d'estar superat, que ho facin, i a la seva és tot un acte polític.

Baby, I'm fed up with you.

Why don't you feel the same way that I do? Baby, I get a problem is. I'm about to worry, come to make a party. Baby, look me straight in the eye.

Amb aquesta alegria de dilluns, comencem avui les dones i els dies d'avui, que no puc estar més contenta, perquè jo crec que encara estem amb les festes a Tarragona, festes a Barcelona, que vindran d'aquí no res, de la Mercè, amb aquest esperit, amb ganes de festa. I per això avui comencem amb elles, encara que sigui dilluns, i diuen, soc el foc. La meva pregunta és, ho volen cremar tot? Ara ens ho explicaran, ara els hi demanarem. Són Tastarudes i avui ens acompanyen en aquest programa de dilluns, quan passen uns minuts de les 11 de la nit.

Benvingudes, benvinguts a les dones i els dies.

Hi ha algú que encara li costarà agafar la soneta aquesta nit, perquè clar, estar a casa ballant amb les Tasterudes és normal, ens passa a tots quan anem a veure aquesta banda, que clar, sempre ens agrada dir allò d'aquesta banda del castellà del Vallès, però ara no ho puc dir perquè són cadascuna de sa mare i de son pare. Ara en parlarem d'això. Són el United Colors of Benetton de Catalunya, no sé si és una broma ja molt antiga de boomer, però en qualsevol cas. Donem-li la benvinguda a tres de les nou. Bona nit, com esteu? Molt bona nit. Escolta, saludem a la baixista, la Jana Blanco, què tal? Molt bé, molt bé. A la saxofonista Amaya Hermosa de Mendoza. Moltes gràcies, complim complet. Tot ple. I la bateria Laia Pedreño. Què tal? Sí, senyoreta, sóc jo. Molt bé, encantada d'estar aquí. Doncs escolta, són les tres, són algunes de les tres, com dèiem, cadascuna d'un lloc. La Jana Blanco, justament, és del Vallès Oriental, però la saxofonista Amaya Hermosa de Mendoza ve del País Basc. Exactament. I amb el teu nom podrien escriure una novel·la. Oh, maca. Ens has d'explicar alguna cosa? Alguna família? He de dir que la meva família provenia de Nobles. Sí, se t'ha notat, eh? Sang blava, sang blava aquí. Exacte, i la bateria, Laia Pedreño, que. Tu d'on ets, a veure? Mira, jo soc del barri de la Prosperitat de Barcelona. Això és molt important perquè és un barri amb una història molt forta de denúncia, de lluita, dels seus carrers. I per tant, això vol dir que d'alguna manera ja sorti als escenaris, quan sortiu, sortiu amb aquest ímpetu, podríem dir, de classe obrera, encara que tingueu una senyora de sang blava entre vosaltres.

No passa res, però es camufla molt bé entre nosaltres. Sí, és la més obrera de totes. Sí. Home, ja t'ho dic.

Escolta, ho dèiem al principi que sembla que són coses que hauríem de tenir superades ja, però no ho dones dalt d'un escenari. Encara suposo que hi ha algú que aixeca la cella i no s'ho acaba de creure. Diu, ei, què passa aquí? Què us trobeu a l'altra banda? Què us trobeu? De tot. A veure, expliqueu-nos, perquè aquí ens agrada

que xerreu a la ràdio. Sí, vinga, va. Doncs mira, jo crec que des de tècnics que ens qüestionen molt quan arribem a l'escenari, quan acabem la cara és diferent, des de gent que ens parla de diferents maneres abans i després.

Sí, sí. Fins i tot companys. Què vols dir que hi ha gent que us parla de diferent manera abans i després? Què vol dir que abans

de tocar no confia en vosaltres? Sempre la mirada per fora de l'esquena i llavors després, ah, bueno, pues ni tan mal.

No ho feu tan malament, no? Com perquè us tinguin respecte. Però el no ho feu tan malament per ser noies encara no sona de tos, sí.

Així directament, tan explícitament, no. No. Crec.

Però ho veiem al front com ho porten escrit de vegades. Sí, sí, sí, això sí. Totes, en el fons, no heu de demostrar res, a Tasterudes sou pràcticament tothom músics, músics professionals, gent que us dediqueu això a la vostra vida.

Sí, sí. Jo diria que totes som

Sí, sí. Jo diria que totes som músics professionals, no? Si bé és cert. Que algunes de nosaltres potser hem de treballar d'altres coses que potser no tenen a veure amb la música, precisament, però per la precarietat del sector, bàsicament. Però considero que totes som músiques professionals, no només perquè estem, per exemple, en aquest grup, sinó perquè la idea, jo crec, de totes, una miqueta, és que sigui una part molt central de la nostra vida, no? I això és professió, i a més, ho tractem sempre totes des del respecte, per tant, ja per mi això és, som músiques professionals.

Total. Sí, no t'ho dono un títol, això. Exacte, sou totes entre 20 i 30 anys, més o menys, i. Sí, una miqueta més. 24, 24?

24 a 30 38. 38, sí.

Joves.

Sobretot d'esperit, ja t'ho he dit. Esperit el que més. I esteu en un món de, podríem dir, l'escal, el reggae, el rocksteady, que són músiques de. Vaja, molt anteriors, dels 70, dels 80, algunes fins i tot dels 60. I per tant, com és que vau agafar aquest estil? O sigui, de qui és culpa? És culpa de Amy Winehouse o de qui? A veure. No, pobra.

És culpa de la Núria. És culpa de la Núria i de la Laura. Sí. Tu ets l'ex trompetista de Testarudes i Núria és la cantant de Testarudes, que van decidir formar aquest grup perquè a totes les agradava en gran part el ska i tot el que comporta la música jamaicana i en un moment donat van dir, en plan, oye, que també volem estar aquí. I falta un grup íntegre de dones, que comentàvem abans també.

Falta un relleu, no? Exacte. És el que hem parlat moltes vegades. Perquè, a més, a Catalunya tenim una gran tradició de música calipso, és a dir, els Dr Calipso, també el català, la Torpe Brass, és a dir, hi havia moltes bandes, els Panjats, molta gent que ha estat treballant en aquest sentit, Però clar, de dones no en vèiem a l'escenari i més parlant de projectes musicals en aquest sentit, amb aquesta música, com dèiem, que ve de molt enrere. Sí, sí, realment hi havia com aquest nínxol, no?, de falta, aquesta banda. I escolta, us han abraçat o què? Us ha abraçat el col·lectiu? O són senyors molt grans, ja?

No, des del primer dia ens hem sentit molt abraçades, jo crec, però sí que hi ha hagut. Bueno, com tot, una mica de a veure què passa, a veure qui són, a veure què fan, a veure com ho fan. A més, en el món de l'escai, de música germanicana, hi ha una mica aquesta figura de policia del gènere que és en plan, a veure si donen la talla o no. Però bueno, també ens hem posat molt en predisposició d'aprendre molt del gènere. I això també.

Sí, esteu estudiant, eh? Esteu estudiant. Constantment. Tota la zona, eh? I tenir molt de respecte cap al gènere. I tant. Que al final és un gènere que, primer de tot, no comporta O sea, no és dels blancs. En plan, com a persones blanques, justament és un tipus de música.

Expliqueu, expliqueu, que jo crec que és interessant que expliqueu una mica els orígens d'aquesta música, perquè potser hi ha algú que no ho coneix o no ho sap. Expliqueu-nos una mica, feu una mica d'història.

Vinga.

La música mayamaicana va començar als anys 50-40 amb els Sound Systems, que eren un grup d'altaveus que es posaven al carrer i servien per la gent del ghetto, per sortir de la misèria que estaven vivint i moltes coses més. Va començar a crear-se l'ESCA amb tota la música afroamericana que venia dels Estats Units. Que al final, com o no, sempre ara, com es diu, la. Bueno, l'atacada dels blancs acaba passant.

Tot això ho expliques perquè aquesta música es va originar a ciutats com Londres, per exemple, amb tots els, em refereixo a totes les persones negres que van venir i que es van trobar la barreja en

aquests barris i que. Així va sortir el Tootown. Això va ser molt després, que va ser com a la segona onada. I la primera va ser quan es va crear l'escar, que era com una barreja entre el bugui jamaica i l'arambi. Que me muero. No et moris. I després va començar l'escar, després va venir el rocksteady, perquè va passar en plan una onada de calor allà a Jamaica, que es va juntar també amb que la gent no podia ballar molt bé en plan els ritmes tan frenètics que eren a l'escar. Va començar el rocksteady, que era una música molt més. Més romàntica, més per ballar, més per fer una mica de flirtage, allà als dance halls. I després va venir el reggae, molt després, que va ser una música més combativa, que sí que era un exemple molt més clar de la música jamaicana, i on va entrar el roots i tota la part revolucionària.

Ja veieu que són una enciclopèdia amb potes, però el que podríem dir és que la música que parlem avui comença a Jamaica i acaba aquí al. Al continent europeu, per molt que no li diguin continent europeu, ara Anglaterra, doncs arriba aquí gràcies a totes aquestes persones que vénen aquí a emigrar i que per tant es barregen amb els blancs i fan aquesta música. Parlarem de música, però també parlarem d'elles. Són Tasterudes i vénen a presentar-nos el seu últim disc, o primer disc, de fet, d'estudi, que es diu "Ai, mare!".

Les dones i els dies, cuixes fermes i pizza amunt.

Aquí no us sentireu cantar la Laura Pino, Laura Pino vull dir, Núria Pino, perquè és una cançó instrumental i a mi m'agrada molt que hàgiu inclòs cançons instrumentals, perquè jo crec que també és una manera de dir, perquè siguem un grup de dones, no sempre ha d'estar cantant algú, perquè s'ha esperat molt de la música això, de la música feta per dones, que les dones cantin, però que no toquin gaire. I llavors començar amb aquesta cançó també és un acte polític, podríeu dir, o què?

Bueno, al final. Sí que és veritat que sempre hi ha hagut associat el rol de persona femenina dalt de l'escenari a la cantar, sí o sí. O fer de corista allà darrere, que no se la vegi gaire. I sí que nosaltres sempre defensem que som totes testarudes, no només. Per molt que de vegades anem a fer col·laboracions i, evidentment, només demanin a la Núria a cantar perquè és al final que es reconeix, no?, però sí que defensem que som totes i també en aquest gènere la música instrumental predomina moltíssim i crec que no podíem evitar deixar això apartat.

Escolta, aquesta cançó de Tarasea que dieu que és una marxa fúnebre per un català nascut a Granada. M'heu d'explicar la història, què vol dir això? A veure.

Sí, bueno, de fet és una composició de trombonista que al final és un homenatge pel seu avi. Que va això, és literalment un nascut a Granada però que va ser català fermament, el venir aquí.

I llavors sabeu la història una mica de què li va

passar amb aquest senyor? Bueno, fa poc que va morir i la Júlia va patir tot aquest procés i el va voler traslladar a aquesta cançó i fer-li un petit homenatge, ja que estic aquí i que tinc l'alta veu per fer-ho, doncs. Li faré aquest honor.

I també a tota la gent que va emigrar del sud de Catalunya, que al final, bueno, també formen part dels ciutadans de Barcelona. I de Catalunya.

Escolteu, ai, mare, a qui ens encomanem? Us esteu encomanant a la vostra mare? Ai, mare, que això no ens sortirà bé. Ai, mare, que som moltes. Ai, mare, que hi ha molt masclisme en aquest món. Ai, mare, a què?

Jo diria que és una ai, mare, a tot. Ai, mare de Déu. És que arriba a tots llocs. És una dimarada que no arribem a tot i que estem molt agraïdes en gran part de tot lo que està venint, però a vegades te sobrecoge, que estàs com. Que vull arribar, però. Per què? Perquè estem morint d'èxit o què? No, no, no, que vaya, m'agradaria. Estem morint d'estrès. Exacte. Perquè els projectes autogestionats és una tralla que recomana a tothom perquè sàpiga treballar en grup.

Treballar en equip, el que dèiem, nou persones, hi ha molts prejudicis a vegades sobre, ui, nou dones damunt de l'escenari. S'estiran els cabells, acabaran fatal, es prendran les nòvies, el que sigui. Sempre hi ha alguna cosa que han de dir sobre vosaltres. Com porteu a tot això? Feu assemblees? Com us relacioneu? A veure. Moltíssimes, moltíssimes.

Sí, és que de fet treballem com un col·lectiu, no? I és un col·lectiu on sobretot s'intenta que no hi hagi com una jerarquia, sinó que tot sigui a nivell horitzontal, no? Per tant, totes les decisions, totes les opinions, les compartim entre totes i s'intenta una miqueta això, no? Que diguéssim que la veu de cadascuna valgui el mateix que la de tota la resta. Sí, no val més, la cantant no té un 30% del.

No, això no passa. La veu cantant la teniu totes, podríem dir. Exacte. Efectivament. És com dieu, hi ha tensions, és a dir, sí, no?

M'imagino. Sempre que treballes en grup, no? Clar. Bueno, totes les convivències. Exacte. Totes les convivències de la vida poden generar tensions. De fet, el problema no és que hi hagi una tensió, sinó com ho resols, no? I en aquest cas nosaltres també es fan espais perquè cadascuna pugui dir la seva, que pugui treure tots aquells malestars que pot tenir i així que totes també ens puguem entendre.

¿I creieu que, per exemple, pel fet de ser un grup de dones, hi ha algunes tensions concretes que potser en un grup mixte no hi hauria? O, o al revés, que us cuideu d'una altra manera, perquè us cuideu, també us sabeu cuidar d'una altra manera i enteneu, doncs, què li passa a l'altre? Jo crec que amb dues.

De base hi ha com accés d'empatia, que les coses van molt més enllà perquè et preocupes molt per l'altra persona que potser en un grup mixte ja s'espavilarà. I de vegades a la inversa, de també. Totes som molt responsables, totes tenim una manera de treballar molt ferma i també s'ha d'anar buscant l'equilibri entre totes les personalitats, que som molt diferents. I som destarudes. Exacte.

Sí, qui és més cabuda de totes? Qui és més tossuda? No s'hauria de dir-te. Difícil. Però el nom el vau triar perquè teniu aquesta ceba, podríem dir? Sou persones que teniu clar el que voleu fer?

Jo crec que va ser més un joc de paraules de Rudes, de tota la moguda de Rudes. I a part que ens va venir la il·luminació al veure una enganxina, que de fet és un col·lectiu de scooters de Madrid.

Vam veure la Núria i la Laura una vegada que van anar.

Vam veure l'enganxina i vam dir, noies, ja tenim nom. Els vam demanar permís. Ens vam dir, ei, mira, que tenim un grup de.

Ai, encantats! I després ens van dir, joder, jalao, haguéssim sigut nosaltres, que volíem també fer un grup de música, i nosaltres, bueno, ja, heu dit que sí, ja, ho sento molt. O sigui que hi ha germà, no?, en aquest cas,

entre Madrid i Catalunya. Està bé, està bé, com a mínim que hagi estat per les tastarudes. Doncs, escolta, sentim una altra cançó, que és aquesta, Vull uns moquesins, que jo crec que és el vostre single. El hit. La gent no us coneix, per aquesta la canten, el hit. Terra a secar, també.

Sí. Sí.

Vull uns mocasins per fer la nit trontollar, fer uns molinillos no poder habitar. Vull uns mocasins, no ho aguanto més, l'eyeliner coloret t'anima a l'humor.

Vull uns moquesins, com ho dieu? Vull uns moquesins per fer la nit trontollar o alguna cosa així? Ja me la sé, eh? Us fixeu, eh? M'encanta perquè és aquesta cosa que podríem dir de trepitjar fort. D'aquesta decisió, d'aquestes ganes, però amb un imaginari molt concret, que és el dels moquesins, l'eyeliner, tota aquesta estètica, molt d'això, dels quadrets blancs i negres, de les corbates primes, dels barrets i clar, jo tinc al cap una icona en aquest sentit, una icona femenina que crec que és l'única i la més important que és Pauline Black de Selector i no sé si vosaltres, a part de que evidentment la música és important i us agrada aquest estil, tota la part de l'estètica també ho era i teníeu ganes de cuidar-la.

Home, jo crec que és de les coses que més cuidem ara mateix, sobretot amb el disc d'Aimara ens ho hem pensat molt i li hem posat molt èmfasi i tot el nivell gràfic de tant. Els stories que pengem o els posts que pengem, els cartells de dates, com les fotos que vam fer per les portades, les fotos de promoció, intentem que respectin al màxim. De fet, tenim una comissió dedicada a això, única i exclusivament, que és Policia de la Moda.

Policia de la Moda, m'encanta veure, expliqueu-m'ho això, per què? Tenim moltes comissions, tenim més de 20 comissions. A l'Assemblea de les Tasterudes, quin mal de cap, eh? Sembla la CUP, això, perdoneu. Sí, sí, sí, no, no. Mare meva, i a més a democràcia,

que és més complicat. Sí, sí, escolta, policia de la moda m'interessa, però que llavors que aneu a comprar juntetes, això no entra en l'estètica del grup. Exactament. És més això. Policia de la moda es basa en la dictadura. No podeu tenir un dia un mal dia i anar amb

xandalla a fer un concert. Ui, no, ui, no sortim. No podem anar ni amb bambes al concert, hem d'anar amb mocasins. De veritat.

I el concert passat jo vaig anar en verd i em van mirar malament.

A veure, aquestes colors. Un moment, un moment. Un moment, un moment, m'està interessant molt això, aquesta policia de la moda, de les tastarudes. Expliqueu-me, quines normes? Hi ha una norma, hi ha uns manaments o com va això? Tenim estatuts de totes les comissions. A veure, normes. No es pot anar amb ambes, s'ha d'anar amb mocasins.

Bueno, hi ha una paleta de colors molt concreta, hi ha uns colors molt concrets. Ahir, com deia la Maia, l'altre dia es va posar un polo verd que ja quasi no la deixen sortir a l'escenari, només dic això.

Exacte. Imagina't. I això per què tan estricte, a veure?

Forma part de. Perquè forma una mica part de l'estètica d'aquest disc, també. O ho diem a broma, en plan, si no pots, no pots, no passa res. Però sí que forma una mica part de l'estètica i de l'escenografia que volem al final arribar a tenir.

Si al final, si no portes com estructures o coses més enllà de tu mateixa a dalt de l'escenari, doncs tot el que puguis portar tu mateixa ajuda a aquest destacar d'alguna manera. I els colors són com la manera que hem trobat. Els colors, els moquesins, què més?

Ostres, arracades. Bueno, el maquillatge potser és més fluctuant. M'estàveu espantant una mica, eh? No t'ho imaginis tant. Hem exagerat una miqueta.

Pensa que també tenim molt marge de tipus de roba, cada una amb el que se senti còmoda. No hem d'anar amb pandilles si no te sents còmoda, però.

Jo és que sóc una quinqui i no m'agrada gens disfressar-me.

És que a la Maia només li agrada vestir de negre, com podeu veure ell.

I el negre està entre els dos. El negre està prohibit. Però ha d'estar combinat amb altres coses. Vull dir, pot aparèixer, però molt poquet. Exacte. Ha d'haver-hi combinació amb altres colors.

Molt decebuda, molt decebuda. Això llavors, pressió estètica a les

tastarudes en sentiu? Llavors, no?

O què? En aquest nivell. En aquest nivell sí. Sí, en aquest nivell sí, però. Però aquest ens l'hem imposat nosaltres. Sí, sí, totalment. Sí, sí.

Clar, sou d'una generació on la pressió estètica i el veure's d'una determinada manera són molt importants. O sigui, vosaltres sou la generació Instagram, TikTok, etcètera. Bueno, ens ha pillat una mica de refilón per sort, jo crec. Sí, però. Podria ser pitjor. Però bueno, esteu parlant que l'estètica és molt important per vosaltres llavors l'estètica és tan o més important que el que se us demana per ser un grup de noies perquè clar, per ser un grup de noies em refereixo que també des de fora. No sé si heu arribat al món encara de les discogràfiques allò bèsties, però clar, us podrien dir, no, doncs t'has d'aprimar, doncs t'has de posar aquesta samarrega, doncs ensenya el cot, per exemple. Per aquí no passem. Per això la nostra discogràfica no és així. No, no, no, però què hi ha de tot això? On. On hi ha el que us exigeixen i on hi ha el que us exigiu vosaltres mateixes en aquest sentit. Molts cops és difícil

de dir d'on és el límit, que és si realment tu estàs imposant-ho perquè et ve de gust que això estigui cuidat o si realment hi ha una part que ve implícit en aquesta pressió externa. En aquest cas, jo crec que sí que ens agrada l'estètica i ens agrada cuidar aquesta part i ens agrada ser detallistes amb aquesta part. Però sí que, clar, no es pot saber si ve de fora o no,

realment. Però, per exemple, us plantegeu qüestions més com he de tindre un determinat físic per sortir a un escenari?

Això està observat? Entre nosaltres no crec. Una altra cosa és la teva pròpia, el rumb-rumb que tens tu personal, però entre nosaltres sí que no. No, mai. Això no ens hem imposat mai.

Jo crec que és ja l'autoestima, que cadascú es porti amb si mateix, el que portis a l'esquena. Però sí que és una batalla

molt personal i crec que en un grup de dones es deu sentir forta. No em poso aquesta faldilla perquè em fa les cames grosses. M'estic inventant.

Això segurament són les faltes de seguretat o prejudicis que potser podem tenir cadascuna amb nosaltres mateixes però que no deixa de venir de tot un sistema que ha estat així tota la vida. Les dones han d'anar i ser d'una determinada forma a nivell estètic i a nivell també de comportament i de moltíssimes coses. Però sí que és veritat que dins d'aquest grup no crec que en cap moment haguem sentit aquesta pressió de forma externa, podríem dir.

Beware of the police. Tengueu compte amb la policia. Que sou perilloses, o què? Nosaltres. Doncs bé, aquesta cançó, perquè teniu problemes amb la policia, teniu problemes amb la grua, amb els aparcaments. Aquí sembla que tot és festiu i alegria i tal, però en neu deixen anar, eh? Hi ha moltes històries. Hi ha moltes històries. No us feu les misterioses amb mi. Llargueu, llargueu. Expliqueu aquesta història de la beware of the policia. Això és sistemàtic. A cap sempre.

A cap sempre en aquest ús. A cap és un dels pilars que fomenten Tostelades. I a partir d'aquí ja sorgeixen els problemes, com sempre. Però sí, sí, al final és una denúncia col·lectiva d'un tema molt general, molt de la societat actual, molt del comportament de la policia al llarg de la història, també. Bé, el que dèiem, intentem denunciar temes concrets, intentem reflectir la immigració, com dèiem abans, tant del sud cap aquí. Hem també una mica, Mamut potser també podria ser una menca, una història sobre un immigrant, depèn com t'ho miressis, i al final és com una mica aquestes lletres de crítica social o de.

Això és per important, eh? Ara que diuen que el jovent està, vaja, endormiscat, que ja us és igual tot, etcètera, a vosaltres no. No, és clar que no. Però és que és complicat. No, perquè teniu una de la pròspera, no pot ser de cap altra manera. I de Sant Boi.

No, no, tenim totes les vertents. Sí, sí. Què és el que creieu

que generacionalment us molesta més? Per exemple, què és el que esteu patint més? Uah, és que moltíssima escolta. Perquè clar, ara, per exemple, hi ha molta crisi amb el tema de la vivenda. No sé si us toca això, perquè clar, quan tens un grup de 9 dones i esteu precaritzades, perquè clar, quan heu de cobrar, sou 9 a l'escenari, però llavors 12. A l'equip, això com es reparteix? Amb això no et fas milionari.

No pots viure d'això només, has de buscar una altra feina. Evidentment els lloguers són molt alts i més si has d'estar a Barcelona, perquè al final és el punt en comú de totes on ens hem de trobar, on hem de assajar. El grup en si té moltes despeses, o sigui, no vius dels concerts.

Però llavors què és el que noteu més? Jo deia això de la vivenda, però potser hi ha coses

que us emprenyen més. Això de la vivenda a nivell personal, però també, ostres, tot. Tot el tema de Palestina, tot el tema de, bueno, també, jo potser es compro molt cap a casa ara, però el tema de la llengua catalana, el tema de la independència, tots els temes socials que hi ha ara, la pujada de l'Auge del feixisme, Aliança Catalana, tot això fa molta por. Fa molta por, fa molta angúnia i espanta. I també et preguntes una mica com què pots fer des del lloc que ocupes. I al final, sent músics, doncs, fent música potser és la manera que més propera tenim de reivindicar o de dir la nostra. Escolta,

estan enfadades aquestes noies, però també tenen molts moments de sentit de l'humor. Sentim Where is my car?

Sílvia, on és el teu cotxe? Tia, l'he deixat allà. Ostres, no. No. Tia, no, no.

Podria anar a un taller de ceràmica i fer-me una gerra i tres tasses. Podria anar al centre de Barna a veure una obra de teatre. Podria anar i tornar un cap de setmana a menjar a la Bella Italia. Podria fer tantes altres coses amb aquests calés.

On és el cotxe? Where is my car? On és el cotxe? Que teniu un problema, no, amb això? O sigui, s'estan fent rics amb vosaltres. El dipòsit municipal. Aquí hi ha molta ironia, eh? Podríem apuntar-me a un curs de ceràmica.

Aquí hi ha ironia i és realitat. Sí, sí, és una història real. És una història real que ens va passar, crec que al camp de Tarragona, potser. A Reus. Jo crec que encara.

Jo, de fet, hi vaig venir, però jo en aquella època no era dins del grup, vaig venir de substituta. És veritat. I què va passar?

Es va portar el cotxe a la grua, literal i empetafòricament. Veníem amb una furgó i un cotxe, i el cotxe salvando la grua. Va aparèixer en plan la pegatina allà fora, perquè ens va dir en plan, no, no us preocupeu, ja posareu després en plan el paper de vehicular autoritzat. Tal que van fer les proves i de repente, pip, pip, pip, nosaltres, què estarà passant? Un pringat que les està portant la grua al cotxe.

Era vosaltres, era vosaltres. Heu tornat a Reus, no? Per això, que són bona gent a tocar. Sí, són bona gent.

Ara ja posem el paper, el primer que fem. Literal.

La Jura de Troponistes d'allà, vam anar al Depòsit, jo estava tota emprenyada, i jo, me cago en Dios!

I la Sílvia em va dir, està fora. Espera que farem una cançó amb això. Literal. Us roben els diners. Reus us roba. Reus us roba.

Reus ens roba. Espanya també.

També. Parlant amb Tastarudes del seu nou disc. Ai, mare, que per cert teniu molts bolos. O sigui, ara teniu més. Aneu a Galdacau, o sigui, aneu bastant al País Basc. Us estimen molt, no?

Home, clar, a casa. A casa, què és? Cosa teva, això, o què? No, no, però suposo que en plan que la música també és molt propera a lo que fem allà.

I el 25 de setembre, Festa Major de Barcelona, aneu al Moll de la Fusta, al BAM, dintre de les festes de la Mercè. Suposo que aquest concert fa especial il·lusió,

perquè és d'aquests multitudinaris. Sí, sí. De fet, com hi poden anar de moda, ja he dit, sobretot, passeu-nos els outfits que portareu. Això! I jo m'haig de mirar, Déu meu. O sigui, sí, és molt important. O sigui, esteu més preocupades per la roba que per la música, o què? No, perquè la música la portem rodada. No, de fet, estem fent petits canvis en el setlist, per això. Especialment pel Dia de la Mercè, per oferir un millor, encara.

Serà un dia especial, heu de venir, perquè si no, no ho tornareu a veure.

Exacte. Exacte, i a més, porten tres mesos pensant en l'outfit com la gent de la seva generació. Imagineu-vos. Sentim relleu sincopat. Exacte.

Ja fa temps que anem buscant la clau que obri tots els bancs. Aquella que ens farà viatjar cap a un passat que no és un nyan.

Sentim les tasterudes d'aquesta cançó que es diu Relleu Sincopat i aquí us heu deixat acompanyar pel xèrif Montlleó del Dr Calypso, que era una manera també de fer el relleu, que us donessin el passamà, el testimoni, ho necessitàveu, això, o què? Una mica sí. El permís, el bateig. Home, i tant. Sí, per què?

A més, ens van apadrinar un munt, els últims dos anys, jo crec. Vam estar molt amb ells, vam fer com una minigira, bueno, minigira, si es pot dir així, Va fer uns quants concerts amb ells, com de teloneres, i va ser molt divertit. Són molt macos tots, toquen de puta mare, què dir, què dir, què dir.

Sí, que amb molt bona relació amb l'escena, podríem dir. Vosaltres sou amigues entre vosaltres? I tant. A part de.

Sí, al principi no, però ara sí. Sou una família, diríeu. Sí, totalment. Amb totes les contres i les parts bones. Sí, total. Ens odiem tot lo mal, o sea, tot lo que està mal i tot lo que està bé. La confiança dona fàstic, no? Sí, sí, absolutament. Literal. Escolta,

¿creieu que el negoci musical té uns reptes a afrontar també amb els grups de dones? Potser, per exemple, deixar de pensar tant en l'estètica i pensar en altres qüestions? O jo què sé, no sé si algun dia en un futur penseu ser mares, per exemple, i no, mares o no sé, o poder d'alguna manera portar la vostra vida amb la música, aquí hi ha una qüestió, la conciliació, molta gent té grups de música, quan comença ja a tenir persones dependents o ha de fer les cures amb un altre o ha de deixar de fer, aquest tema en parleu? No gaire, no, vivim bastant el dia nosaltres.

Sí, eh? Sí, i crec que l'única persona que tenia com més pendent ser mare, per exemple, ja està fora del grup, perquè se'n va anar ella, eh?

És que ha quedat una mica en plan, l'hem fet fora.

No, no, no, se'n va anar per altres causes, però bueno, l'estimem molt. La Martina Lau.

Ja fareu les assemblees, que convingui, quan tingueu una prenyada a l'equip, perquè. Una minitesta. Vinitesta, així es deuen anomenar elles, les Tasterudes. Doncs, escolta, acabem amb un tema vostre, ens acomiadem. Aneu-les a veure, si us agafen pel Baix Bas, doncs toquen el 18 i el 19. El Dacau. El Dacau i. Escuriatge. Escuriatge. Un poble petit, imagino. Sí, no molt gros. Molt gros, però el 25 de setembre seran per aquí a Barcelona, al Moll de la Fusta, a les festes de la Mercè. I, escolta, acabem amb un últim tema d'aquestes dones. Moltíssimes gràcies a les tres. Jana Blanco, Amaya Hermosa de Mendoza i Laia Pedreño.

Lleta amb galetes, nena de costums, la il·lusió a tot volum, he de ser-hi un punt. Les vides dibuixades a la llum del monitor. Fan dels meus anells esbossos d'un futur. De tres en tres sumarem fins a deu més dos, empaitem-nos pels racons com si fóssim gat i gos. A la butxaca hi trobarem com aturar el pas del temps. Un t'estimo, et penso, i un cal fred que em sec m'abraça.

Imaginació en tindrem aquí garantida, ara que ens han deixat les tastarudes, que estàvem en el món del sou, l'escà, i ara aquest canvi, aquesta subordinació, aquesta insubordinació més aviat, avui estrenem secció amb la Marta Armengol, la veu de la qual segurament us soni d'haver-la sentit. Interpretar moltes entrevistes en aquest programa. A més d'intèrpret, té, podríem dir, doble, triple vida. La Marta és guionista de ficció, traductora literària i una persona amb moltes, moltes més preguntes que respostes en aquesta vida. Ara, el que no sabeu, o potser sí, perquè la coneixeu, és que és la reina de Vinted, però algun dia ens parlarà de tot això. Per això, li vaig proposar que, clar, una dona que li encanta reciclar roba, Estic enrotllant molt, escolta, Marta Armengol, bona nit, com estàs? Bona nit, estic molt bé, molt contenta de ser aquí amb tu. Avui no em tradueixis,

eh, quan parlo? No, no, intentaré. En quina llengua m'intentaries traduir? Uf, no ho sé, he estudiat àrab aquest estiu, vull dir, tot pot ser.

Tot pot ser, doncs escolta, Habibi, parlarem amb la Marta Armengol de que tu ets una dona que a tu et preocupa la sostenibilitat i ens vols parlar de sostenibilitat.

I feminisme. Sí, perquè no sé què és la sostenibilitat ben bé. Aleshores penso, si en parlem, potser. Ho esbrino. Exacte, o potser arribem una mica més lluny. Perquè és complicat això de la sostenibilitat. Com més hi penses, a mi realment més dubtes em genera. I començo amb una pregunta que et diràs, ara per on surt aquesta? Tu has sentit mai l'insult. Ser una basic bitch, una perra bàsica? Escolta, a mi,

t'he de dir la veritat, lo de bitch ho he sentit moltes vegades. Això de basic bitch, la veritat, no ho havia sentit. O sigui, no sé si és que estic una mica desfasada de la vida, però no sé si trobo O sigui, lo de bitch ho trobo fort, però lo de basic,

que et diguin bàsica. És fort, és molt ofensiu, eh? I ser basic va ser durant un temps el pitjor que es podia ser. L'insult, la història d'on ve, és una fantasia. Resulta que el 2015. La Kate Moss va pujar en un avió disiget, és que la cosa cada vegada millor, i es veu que anava una mica la casito. La casito vols dir torrada? Torradíssima. Llavors la van convidar a marxar una mica. Té fama, eh? Pobre, té fama. En un vol disiget, és que imagina't. La van convidar a marxar una mica per la força i va insultar amb les paraules basic bitch la pilot de l'avió. És que no us ho perdeu. Aleshores l'insult va córrer com la pólvora per xarxes i es va popularitzar això de dir basic bitch. La Basic Beach és una noia que aprèn matxa, que va a pilates, així amb conjuntets molt monos, arrapadets, en tons pastel, que va al concert de la Taylor Swift, i tot això creient-se molt moderna. Em sembla que es va entenent el concepte, no? Basic Beach, però a mi em sona que,

clar, m'estàs parlant del 2015, això està una mica desfassat. Estan molt desfasat, ja. O sigui, ja no hem d'insultar ningú així, ja.

Bueno, és que en general. Llavors ja seràs tu la basic, si vas anir a dir basic bitch a la gent. El cas és que t'acabo de fotre una turra per explicar un insult del 2015, però clar, això va com una centrifugadora i ara, ara vol dir, fa. Aquest estiu, saps quin insult fa servir el jovent? Quin? Polièster. Polièster? Però aquí, aquí a Catalunya, la gent es diu polièster? No, jo crec que encara no ha arribat aquí. No ha arribat, però espera't. El cas és que fa unes setmanes, o sigui, fa anys gairebé, en llengua de TikTok, perquè tot això va començar a TikTok, us sorprendrà gens saber, es va fer servir l'adjectiu poliéster per referir-se a muntatges de vídeos una mica poc sofisticats, una mica rònics, per dir-ho d'alguna manera. Però molt aviat, és a dir, cinc minuts després, ja el significat es va ampliar i ara es fa servir per tot allò que té una pàtina com de falsedat, de poca autenticitat, de coses poc genuïnes. Dic ara, però jo crec que això ja ha passat de moda, eh? Sí, perquè tot passa molt ràpid. Ràpidíssim. Però clar,

tu si li dius a algú pel carrer, Poliester, ho pillarà o no ho pillarà?

Jo no sé si ha arribat encara a la llengua de fora de xarxes. Clar, és que els que estem crònicament online ens acabem pensant que això és la realitat, no?

És una mica la caverna platònica. Però tu això ho has portat al terreny, bàsicament, perquè el poliéster, clar, de sostenible no en té gens.

Clar, perquè a més a més em cridava molt l'atenció de com és que una fibra, un teixit, que és tan ubico, que ara mateix és a tot arreu, per què ara és el mal? I llavors vaig començar a pensar, d'on ve això? Tu saps quant poliéster portes posat ara mateix? No ho sé, t'enganyaria. Jo, si vols, m'ho puc inventar, però no. No ho sabem. Jo tampoc ho sé, perquè, de fet, m'he parat a mirar-ho i la camisa que porto ni porta l'etiqueta. Clar, i a més els microplàstics. És que potser em portem a les pestanyes. Ja hi arribarem. Però la qüestió és que això de les etiquetes és interessant, perquè fins i tot si llegissis religiosament el que posa la teva samarreta cada matí, resulta que la. Unió Europea té una iniciativa de vigilància del mercat i el 2025 va encarregar un informe que va determinar que gairebé un 40% de l'etiquetat de la roba és erroni. És a dir, que no porta els percentatges que diu. I en el cas de les barreges de fibres sintètiques, aquest marge d'error arriba fins al 60%.

O sigui, no us creieu res del que pot ser l'etiqueta. No us creieu res.

No llegiu res, bàsicament. I was talking two days ago.

M'agrada que em posis aquesta cançó, Poliester Bright, o sigui, la nòvia de Poliester. Va perfecte per això que hem de parlar. Això, el que em deies, que no ens en fiem de les etiquetes, que és tot mentida.

No ens en refiem de les etiquetes, perquè, a veure, ara hem d'anar una mica enrere en el temps. Perquè jo vaig començar, mira, tu com vas de química, Montse Virgili? Jo, mira,

vaig petar-me el quimistefa, gairebé deixo provoco

un incendi a casa i no sé gaire res més. Vale, estem arreglades, perquè jo no vaig anar més de lo de tenir el midó de la patata. Però bé, sent molt senzilles, el que jo he arribat a entendre és que el poliéster i les fibres derivades, com el nylon, que de fet és anterior al poliéster, es van patentar als anys 20 a Anglaterra i que molt aviat van arrasar la indústria del tèxtil perquè permetien fer teixits més barats, això per començar, això és molt important que ho tinguem present, que imitaven les propietats d'altres teixits més complicats o més cars de fer. Aleshores, ¿a tu què et sona que sigui què diries que va ser la primera peça de roba que es va fer tota de fibres artificials? Mira, no sé, em llenço la carretera, però jo et diria que les mitges. Efectivament, les mitges de nylon van ser el primer gran èxit de. Les fibres sintètiques. Per què? Perquè el nylon imitava molt bé la seda i era molt més resistent. Ara, dic amb molt èxit, i no en van tenir tant al principi, perquè, de fet, Dupont, la primera empresa a comercialitzar massivament les mitges de nylon, va haver de repensar una mica la seva estratègia de marketing, perquè les van començar a anunciar que tenien un teixit miraculós, que era millor que la seda, que era més fort que la ser, i llavors la gent es va cagar una mica, perquè van dir. Home, a veure si jo ara m'he d'estripar les mitges per, jo què sé, arrencar-me-les, i no es pot, no? I diguem que aquests teixits nous i miraculosos, al principi, van suscitar una mica de desconfiança.

Clar, perquè què millor que t'arrenquin les mitges? Què millor? Què millor que t'hi facin una carrera?

Que pitjor que se et faci una carrera just

estrenant unes mitges. Però també és veritat, tant de bo unes mitges que no es trenquessin mai. Això encara és difícil d'aconseguir.

Hem portat humans i altres espècies animals a l'espai i encara no tenim mitges que no se'ls hi facin carreres.

Tens tota la raó, és terrible, és terrible. Escolta, no tenim mitges indestructibles, o pràcticament encara no ho hem aconseguit, però som felices per sempre amb aquests nous teixits del futur que suposo que ens portaran en algun lloc, o què?

Sí, no tant, perquè diguéssim que. Hi ha hagut moltes avançades i retrocessos amb això. Les mitges de nylon van desaparèixer pràcticament durant la Segona Guerra Mundial, on tot el teixit sintètic va anar a l'esforç bèl·lic a fer paracaigudes, cinturons, etcètera, etcètera. I, de fet, es diu que d'aquí, faig un petit incís, per dir que d'aquí, lo de depilar-se les cames, hi ha una llegenda urbana que diu que ve d'aquí, que no tenir mitges, el que van fer les dones va ser passar-se la gilet del marit i pintar-se la costura de la mitja darrere de la cama amb eyeliner. I aquí gilet va veure un filón i la resta és història. Però vaja, que les fibres sintètiques. Un dia parlarem de la depilació, eh? Home, tenim aquí una capurada sencera, eh? Perquè aquí tenim molt de tema. Hi ha molt de tema. Sí, sí, sí. Però el cas és que, un cop van tornar, a poc a poc, les fibres sintètiques es van anar incorporant a tot. Mena de peces de roba, donat que el poliéster per començar és més barat de produir que el nylon i que gairebé no absorbeix aigua, per tant dissimula molt bé la suor, algú va tenir la idea de començar a fer roba esportiva feta de poliéster i quan algun crani privilegiat, des d'aquí també amb molts petonets, va tenir la idea d'incorporar l'alestar. M'encanta perquè s'ho fa sola. M'ho faig jo sola. L'alestar, que potser us sonarà perquè també té el nom comercial de licre, és quan vam començar a poder fer zumba sense que les malles de 100% cotó ens acabessin pels turmells i portar el pitram ben agafadet. I aquí faig un altre incís. Tu sabies que el primer sostenidor esportiu és del 1977? No, no en tenia ni idea. I que el van fer cosint dos suspensoris masculins? Per llogar i cadires. Per llogar i cadires.

Un dia també t'explicaré que els sostenidors de tota la vida, aquells que hem portat després d'aros, etcètera, van sortir tots d'un cotxe, o sigui. Sí, dels cotxes, dels cotxes. O sigui, el del senyor de la fort, li sobraven els metalls dels parafangs i va fer aros. Sí, és que tot és molt romàntic. Li sobraven metalls dels parafangs i els. O sigui. Sí, són aros, són aros, són el que després. Van sobrar molts, van sobrar molts. Van sobrar molts parafangs.

I met a man in Texas and oh he was so fine And I said to myself, self I'm gonna make him mine He owned a lot of old wealth and his bankroll sure was hell.

En aquest programa ja portem, des de fa dues setmanes, tot d'excuses per posar Dolly Parton a totes hores. I tu dius que volies posar-la cada dia que vinguis,

posaràs una cançó de la Dolly. Jo crec que hi ha una cançó de la Dolly per tot. En aquest cas parla de com la Dolly s'enamora d'un magnat i creu que els seus pous de petroli li solucionaran la vida.

Escolta'm, parlàvem de sostens, parlàvem de mitges, parlàvem de poliéster, que és el tema d'avui amb la Marta Romangol. ¿Cap a on anem ara? Perquè jo estic a punt d'arrencar-me les mitges també, que no porto.

Passa una cosa curiosa i és que avui els teixits sintètics tornen a suscitar desconfiança i fins i tot pànic, com ho van fer al principi amb les mitges de Dupont. Ara parlem de com el poliéster, el nylon, etc., deixen anar aquests microplàstics que són perjudicials pel medi ambient i que també se'ns acumulen a la pell i al sistema endocrí amb possibles efectes en la salut que ara mateix s'estan estudiant. Què passa? Què dius? Bé, doncs què fem? Tornem a tot 100% cotó, 100% llí, 100% cànam? Ara hi ha tota una tendència d'això. Hi ha una tendència, i està molt bé, jo crec que és una cosa interessant, sens dubte. Però tu vols tenir els pits ben agafats, eh? Jo vull tenir els pits ben agafats, jo vull poder continuar fent zumba, per favor. El que passa és que jo crec que quan surt una reivindicació, quan surt una demanda, és interessant veure qui la fa. I en el cas d'aquesta demanda de tornar al 100% cotó, en el cas dels Estats Units. És interessant que aquí al darrere és aquest moviment MAHA, Make America Healthy Again, liderats per RFK, secretari de Salut i Serveis Humans, que potser us sonarà per les seves declaracions antivacunes, pel fet que aquest estiu hi ha hagut un brot de ciclospora en siams que ha provocat diarrea explosiva per tot Estats Units, i també el responsable que estiguin sortint casos de xarampió, com bolets, arreu del país. Sí, un home de fia. Sí, sí, de tota confiança. I està apuntalat per les anomenades Maha Moms, les Mames Maha, que són aquest moviment de dones, en la seva majoria mares, que defensen un estil de vida més saludable pel que fa a l'alimentació i a l'estil de vida. Diríem. Però això, clar, d'entrada diríem, no és dolent, això. No és gens dolent. Un rellotge espatllat dona l'hora exacta dues vegades al dia, Montse. El cas és que, si mires una mica, t'acabes adonant que tot això ve, sembla que hi ha un thriller d'aquests dels anys 70 paranoics, que tot això ve d'una idea, d'una intenció de revitalitzar la indústria cotonera dels Estats Units. O sigui, hi ha un negoci darrere i si no, no som ningú, oi?

No d'una puntada sense fil. Ai, mare meva, jo no sé què fer amb les mitges que tinc al calaix, que en tinc moltes,

i ara no sé, m'estàs trencant el cor. Mira, jo crec que les mitges, si ja les tenim, ens les hem de posar fins que siguin més forat que nylon, perquè al final el millor residu és el que no es genera. I personalment m'encantaria dir-te, no, hem de fer això, però és que jo no ho sé, jo no ho sé, Montse. Jo tinc moltes preguntes i tinc moltes respostes. També és veritat que, més veritat que mai, que no hi ha consum ètic sota el capitalisme, però això no ens ha d'eximir d'intentar fer-ho una miqueta millor, una mica rona.

I res. Però què proposes? Què proposes que fem amb les mitges?

Mira O sigui, que les gastem fins que. Home, gastem-les, clar, posem de moda el punk i així ens les podrem posar en carreres, no sé. Exacte, alguna cosa.

I, mira, jo no vull acabar aquesta secció sense que em diguis a qui insultaries amb el nom de poliéster. O sigui, ara mateix, a quina persona li diries ets un poliéster? Uf, és que. És a dir, el que dius, el que fas, el que ets, és contaminant.

Sí, sí, és que és molt ofensiu. Jo soc molt poc faltona, llavors. Llavors, no l'hi diria a una persona, ara mateix l'hi diria a la indústria de Hollywood, perquè aquest estiu he estat més conscient que mai que no hi ha cap actriu de més de 35 anys ara mateix que no s'hagi fet punxipunxi. O sigui, que no s'hagi operat de cirurgia estètica. O que no s'hagi posat bòtox. És a dir, que no hagi hipotecat la seva eina de treball per posar-se una expressió de cartropedra i que la continuïn cridant per fer anuncis de perfums i de maquillatge. I si no hi ha una cosa més poliéster que això, que baixi la d'oli i ho vegi. Marta Armengol, fins aviat.

Nosaltres ho deixem aquí, les dones i els dies. Moltes gràcies. A vosaltres, fins a la propera. Ja ho veieu que té rotllo per estona aquesta dona. I nosaltres ho deixem aquí amb aquest programa que hem fet, com sempre, Albert Castellví, Roser Pereira Moragas, Mireia Isard, Celi Forment, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat, Montse Virgili. I tornem demà a les 11 de la nit amb moltes dones que són adoptades, que han viscut tota la seva vida, han crescut com a persones adoptades. Parlarem de tot el que els passa, com ho viuen, a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio 1.

¡Vamos! ¡Vamos!