"Leviticus" porta l'homofòbia al cinema del terror

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

Avui mateix també hem vist Leviticus, una pel·lícula de l'australià Adrian Shirella que barreja terror i cinema queer a partir de la història de dos nois joves que se senten atrets l'un per l'altre. I després hi ha un tercer discòrdia, però el seu entorn, que és una comunitat religiosa extremadament homòfoba, el sotmet a una teràpia de conversió. I la teràpia de conversió és el que acaba sent el que propulsa o posa en marxa. L'aparició d'un, no sé com definir-ho, un ésser, una. Sí, una espècie d'ésser homòfob, no? Un ésser que no veiem. És que diria mònster, però no és un. Sí, mònster no visible, cosa que ha fet que la pel·lícula se la compareix molt a Meat Follows.

Clar, o sigui, a diferència de Meat Follows, que sí que les persones, els éssers que perseguien els personatges de la pel·lícula eren com humans, no humans com unes uniques humificats que caminaven molt lent. Aquí la persona que et persegueix d'alguna manera és la persona que més t'agrada, la persona que més estimes, la que més desitges. És a dir, si jo estigués enamorat del Toni, el Toni se m'apareixeria a mi. Llavors ja el que genera és que com que tu no saps si aquesta persona que se t'apareix és la persona real o és el propi monstre. Llavors aquesta premissa és molt guai perquè genera escenes on el protagonista no sap si el que se l'apareix és el noi que li agrada o és la persona que el vol matar. Llavors s'han de. Frenar el seu desig, perquè a més és un desig que a més és prohibit, perquè són dos nois en una comunitat extremadament homòfoba. I a mi el que més m'ha agradat de la pel·li, que trobo que està realment molt bé, no és tant aquestes seqüències on apareix o no apareix el fantàstic, el terrorífic, sinó que el terrorífic per mi està molt en els personatges humans, en els personatges d'aquesta comunitat molt homòfoba i aquesta espècie de. Cura que els fa aquesta espècie de teràpia, com que els fa mirar una. No, i la mare, la mare. I la mare és la pitjor.

Avui parlarem de perquè avui hem de parlar de Carri, també, eh? I aquí hi ha una competició de mares fanàtiques religioses no gaire aconsellables.

Sí, a més, jo no sé si és per la decisió de casting, que és la mia o es diu Òscar, però tenia com certa esperança que la mare, no sé, fos més bona, però realment és terrorífica, esta mare. I genera una mica com aquesta espècie de rebuig al que comentava el Tarik de l'alteritat, com que és una pel·lícula que els més monstruosos acaben sent els humans. I a mi quan una pel·lícula de terror aconsegueix això trobo que és molt valuós.

I com treballa? A mi el que més m'ha agradat és que la metàfora serveix molt per treballar l'homofòbia, de fet. És a dir, Al final, el que aconsegueixen amb la teràpia de conversió és que tinguin por del seu desig. És a dir, aquest monstre al final fa que tu tinguis por de la persona que més t'atrau o que més estimes. I per tant, justament està fent que tinguis por dels teus. Del teu desig natural i, per tant, de qui ets tu. I trobo que és una metàfora que està molt ben trobada.

Sí, a més, jo crec que també té un gran valor, que és que, d'alguna manera, te enamoris una mica de la parella protagonista. Aquesta espècie d'història de molt prohibit. Hi ha un moment, per exemple, que a un dels dos li diu que la persona que vol veure sempre com la persona que el persegueix vol que sigui ell, com que realment no vol renunciar a estimar-lo. I això em sembla que realment no només funciona a nivell de. Criticar aquest tipus de teràpies, aquestes comunitats, com a pel·lícula de terror també funciona, sinó que com a història d'amor trobo que també està molt bé. Sí, també funciona.

Doncs això és Levíticos.