Maria Sevilla: "Si l'Aitana diu que el català és una cosa bonica, doncs que faci cançons en català"

Flors i floretes.

Les flors són presumides i jo soc una flor. No hi veig, però sé que em mires. Jo vis per agradar, escriu la poeta Maria Sevilla. Aquest és un fragment del seu últim poemari, Ni una o l'oposada flor. Ens fa pensar molt en com ens han educat, com d'important és la mirada de l'altre, en el que som i en el que creiem. Ho volem canviar? Avui ens ho explicarà ella.

A Catalunya Ràdio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

I have someone who needs me Someone I've needed so long.

Nosaltres també necessitem algú, necessitem oients a l'altra banda que ens escolteu cada nit a les 11. Comencem amb aquesta versió magnífica d'Estivi Wonder que fa gir aquest estiu i estem intentant comprar entrades i ja us dic que està difícil la cosa per celebrar els seus 50 anys d'aquell disc meravellós Songs in the Key of Life. Avui parlarem de bellesa, de flors també, de moixons, d'ocells. I també de flors que esgarrapen, perquè no tot penseu que és una flor del jardí, això que sentirem en aquest últim llibre de la Maria Sevilla. I en últim moment d'aquest programa ens acompanyarà també una altra escriptora, la Marc Garcia Puig, que s'ha passat l'estiu, com ella, que és una mica gòtica, fent un turisme ben peculiar, a Cementiris, ja ho sentirem a dir ja. I'm making my dreams come true. Benvingudes, benvinguts a les dones dels dies, allà on sentiu millor música. I won't let sorrow hurt me. I won't let sorrow hurt me. Tornis a ser aquí per aquest llibre que ens ha emocionat, ens ha ferit també, perquè hi ha de tot aquí, també, com dèiem, ja esgarrapades, ni una o l'oposada flor que està editat per Arrebato i que tu dius que és un llibre. Comences ja el poemari dedicant-lo a la carnera de l'avi Joan i al canari del iaio Fernando. Ens ha d'explicar això perquè és un llibre molt especial. No és un llibre bilingüe, això és el que fan els altres. És un llibre bífit, o de llengua bífida.

Què vol dir això? Sí, el primer poema del llibre acaba dient M'has mossegat la llengua i se m'ha partit en dos. Aquest llibre surt de l'encàrrec del Pep Olona, de l'editor d'Arrebato, de publicar amb ells, em venia amb molt de gust publicar amb Arrebato, però havia de ser un llibre bilingüe. Ells publiquen o bé en castellà o bé en altres llengües traduït al castellà. Llavors em va suposar una problemàtica el fet de publicar directament en català i en castellà, és a dir, en una llengua com és el català amb un estatus molt diferent tant a l'estat com aquí mateix a Catalunya, amb una llengua hegemònica com el castellà. I llavors vaig dir, bueno, doncs faré un poemari, d'acord, sí, vull publicar amb ells, però que reflexioni sobre els processos de traducció, però també sobre el diferent estatus, el context que hi ha entre el català i el castellà.

I que tu, d'alguna manera, també he viscut a la família, perquè diguéssim que tu has estat també molts anys de la teva vida amb una família que parlaven en castellà.

Sí, clar, per això, no ben bé, a casa dels meus avis del iaio Fernando i de la meva iaia Maria parlaven en castellà, a casa del meu avi Joan i la meva iaia Dolors en català, però no tenia ganes tampoc d'explicar, o sigui, al subtext sí que hi ha aquesta condició de desigualtat i de diglòsia del català a Catalunya, però volia buscar una ficció, evidentment, no? La poesia, encara que a vegades ens pensem. Sí, sí, no volies explicar la teva vida. Exacte, encara que a vegades ens pensem que el poeta és absolutament sincer i que parla de les seves entranyes, doncs la poesia és un gènere de ficció. Llavors, em va semblar que, en comptes de parlar de català-castellà, podia agafar aquest altre paisatge sonor, aquest altre paisatge lingüístic de la meva infància, que era l'ocell que tenia un avi, que era un canari, i l'ocell que tenia l'altre avi, que era una catarnera, que tenen cants diferents i, per tant, llenguatges, idiomes també diferents. Llavors, doncs, és un llibre que reflexiona sobre parles humanes, però també parles no humanes.

Sí, sí, perquè hi ha molt de natura en aquest llibre. Ara en parlarem. A mi m'agrada que comencem per aquí. Ara en parlaves d'aquestes llengües, que tu vas tindre els teus dubtes. Estem en aquests dies, allò, Juana Dolores dient, escolta, no vull escriure més en català, que és classista i elitista, o s'ho planteja, ara no et faré que et posicionis a favor o en contra d'ella, però sí que. Sí que estem en aquesta conversa i també sentim altres autores que diuen jo no vull que em tradueixin el castellà, no? Sí. I no els és greu, potser, perdre oportunitats. També no podem negar que hem viscut aquesta realitat, oi? No sé com ho sents tu.

Sí, és el que deia, no? El català i el castellà tenen un estatus molt desigual, no? Tant a Catalunya com, evidentment, a l'estat. Aleshores, si em dediqués a la política, evidentment el problema amb el català té a veure amb l'estat espanyol i té a veure amb tot de polítiques deliberades des dels diferents òrgans polítics, judicials, administratius de l'estat espanyol, que tota l'estona és una ofensiva constant contra la llengua catalana. El que passa és que jo no em dedico a la política, jo em dedico a fer poemes i també em dedico a estar amb adolescents i a fer classes a la facultat d'educació. Llavors, la meva manera de treballar amb la llengua té més a veure amb la percepció que tenen les persones sobre la llengua i amb l'autopercepció que també generem nosaltres, no en funció de quina llengua parlem. Tu també ets docent, a més, saps la falta de prestigi

que té el català tant amb els adolescents com a la universitat, també. Llavors, no ho sé, a mi ara aquests dies també surt a tot arreu la cantant aquesta laitana, dient que el català és una cosa superbonica, és el més important que tenim a Catalunya. No, bueno, un moment, un moment, el més important que hi ha a Catalunya són les persones. Catalunya entès com a territori humà, eh? Hi ha moltes altres éssers animals i vegetals molt importants també, no? Però, és a dir, una llengua no és una cosa bonica, una llengua és una eina i no ha de ser bonica, ha de ser útil i s'ha de poder fer servir per tot, no? Vull dir, a vegades em preocupen més els discursos. Que es basen en un prejudici positiu, però que no deixa de ser un prejudici sobre la llengua, perquè si diem que el català és una cosa bonica, l'estem folcloritzant, l'estem convertint en una peça de museu, l'estem convertint en un luxe, fins i tot l'estem convertint en una cosa que no falta, que és prescindible, llavors no em diguis que el català és una llengua bonica, fes cançons en català si tan bonica et semblen. Aleshores, fem servir la llengua. No diguem que és bonica o que. Perquè, a més a més, si dius que és bonica, estàs donant per fet que hi ha llengües que no ho són. Això també és molt perillós i molt essencialitzador, llavors.

Maria Sevilla posant els punts sobre les is, sense dièresi o el que faci falta. Sentim aquesta cançó que es diu Canta cadernera i tornem als moixons, tornem als ocells de la Maria Sevilla.

Les dones i els dies, a contracorrent des que vam néixer.

Has dit una cosa molt bonica a l'entrada, que clar, ens hem posat molt seriosos, perquè quan traiem aquí, comencem a parlar de la llengua, ja surten les espases láser, de vegades, però has dit també que havies viscut en un món on hi havia aquestes dues sonoritats, la del canal i la de la cadernera, en aquest cas també les dues llengües, i jo també em pregunto, per ser poeta, a part de llegir, s'ha d'escoltar molt o què?

Sí, i tant. Primer s'ha d'escoltar qui diu escoltar, diu llegir. Sobre el tema d'escoltar i sobre la relació en el llibre, hi ha una oloposada flor entre els llenguatges humans i els contextos de desigualtat, de dilòcia que hi ha entre aquests dos llenguatges humans que apareixen al llibre, el català i el castellà, i els llenguatges no humans. A mi em venia de gust també parlar d'una certa diglòsia interespècie, que en podríem dir, que té a veure justament amb la falta d'escolta que tenim normalment els humans cap al món no humà. Aquest paisatge del cant del canari i del cant de la cadernera. Jo crec que hi ha molta gent que no ho sabria diferenciar. Jo fins fa poc tampoc, però el que és interessant dels paisatges sonors, els éssers humans, el nostre món aural, el nostre món perceptiu, es basa sobretot en la vista, és el nostre sentit principal, però evidentment també hi sentim molt, però no parem gaire atenció. Aleshores, el paisatge sonor, tu vas per la muntanya, et fixes en els colors, en les roques, en els arbres, però. Poques vegades ens fixem en el paisatge sonor que ens envolta. El paisatge sonor està molt marcat pel cant dels ocells. Cada època canta un ocell determinat, no és igual el cant que fan els estornells durant l'estiu que el cant que estan fent ara quan ja comença a arribar la tardor.

Maria Sevilla, quan ho ha après tot això?

Doncs el meu avi Joan em portava a passejar per allà, per la natura petita del voltant de Badalona, i allà ja em va començar com a posar una miqueta la llavor, però va ser amb la pandèmia, amb l'avorriment d'estar allà en un balconet minúscul d'un pis de l'Eixample, que de cop, doncs, bueno, clar, estava allà mirant, era l'única finestra literal a l'exterior, i va arribar la primavera, no?, ens van tancar el març, no?, i de cop m'hi vaig començar a fixar. I una miqueta volia parlar també d'aquesta diglossi interespècie. En aquest moment en què estem vivint de crisi climàtica, és que el primer que hem de fer és començar valorant el món no humà. No podem protegir el món no humà, les plantes, els animals que ens envolten, els paisatges, si ni tan sols no hi parem atenció.

Mira, i també ara al principi parlàvem d'aquesta flor, de sa cunaflor, Nosaltres ens ho hem fet, clar, la poesia és el que té, cadascú llegeix el que vol. I ens hem imaginat també com ens veiem nosaltres o com ens han vist a les dones. Flor és una cosa que se'ls diu molt a les dones. Flor, tu, no? Fins i tot per dir noia, noia, flor, no? I ens ho diem fins i tot entre les amigues. Clar, és aquesta idea també que hem d'estar sempre obertes, acolorides, joves, no pensides. Aquí hi ha tot un univers també que podríem dir que ve del món de la flora, però que ens toca a les dones molt de prop. No sé si aquí també hi havia. Una guerra amb tot aquest llenguatge,

o no? Clar, la llengua, aquesta eina fonamental. Una guerra aquí com a dona i poeta, eh? Sí, sí, clar, aquesta eina fonamental que tenim per comunicar-nos amb els altres i per parlar també amb nosaltres, nosaltres mateixes i comunicar el món amb nosaltres mateixes, també la manera com parles, la llengua que parles, la manera com parles, etcètera, també determina quina mena de persona ets, no? Llavors, a mi, vaig descobrir un dia allò, no sé fent què, el concepte de síndrome floral, que síndrome floral, que és el títol d'aquest poema que has recitat, que has dit al principi, És el fenomen pel qual les flors, però també els fruits, s'adapten al gust dels seus agents polinizadors, no? Si ets un fruit de color vermell, doncs és perquè t'estàs adaptant al gust, no? L'ocell que li cridarà l'atenció al color vermell, no? Si ets una flor amb aquesta olor és perquè estàs. Cridant l'atenció de les abelles o dels insectes polinizadors que t'hagin de. Llavors, clar, la llengua d'alguna manera també com parles i com et vesteixes. I, evidentment, també és una mena de síndrome floral. Aleshores, existeix el concepte de convergència lingüística, que és quan canviem la llengua per. Per agradar o senzillament per estar més a prop o per sentir-te més còmode amb una altra persona. I també existeix el concepte de convergència evolutiva, que vol dir que quan diferents espècies de branques molt allunyades acaben prenent la mateixa forma, perquè tenen el mateix nínxol ecològic. Per exemple, els burinots, els bufafurats, aquestes arnes, i els colibrís s'assemblen moltíssim perquè beuen el nèctar de la mateixa manera. Es posen davant de la flor, en el cas del colibrí, amb un bec, i en el cas del bufafurats, amb una mena de llengua. És profe de català, però veieu que podria ser profe de biologia. Llavors, clar, convergència evolutiva i convergència lingüística, que convergeixin aquests dos conceptes tan diferents, em sembla un poema ja fet sol.

Però perdona, jo aquí estic veient dos missatges. Per una banda, i tu ho has explicat alguna vegada, per exemple, quan tu anaves a l'institut, va haver-hi una temporada que vas començar a parlar en castellà perquè et semblava que el castellà era la llengua dels guais. Ara suposo que et deus malair els ossos d'aquella temporada, però ara en parlem. I després també una mena. També en la relació podríem dir de les dones amb el seu entorn o amb les possibles parelles també de ens han educat molt en posar d'aquesta manera sigues maca, sigues convencionalment bonica com una flor per agradar els homes aquí hi ha dues formes amb les que com a dona i com a poeta potser en algun moment ens hem posat avall tu, jo i la del costat com ho pots explicar això també?

Clar, dius que em dec maleir els ossos per aquella època. De fet, durant molt de temps vaig dir, no, no, això serà un secret íntim que no revelaré mai a ningú. I mira, al final, doncs. És que vas a la premsa i els expliques coses i els encanta. Clar, però jo va haver-hi un moment en què vaig veure això, que justament jo era aquella flor que volia que vingués aquell insecte determinat. I resulta que aquell insecte determinat, aquell colibri o el que sigui, parlava castellà. Llavors, estic. No estic parlant d'una persona concreta, estic parlant de.

De sentir que els altres et desitgen, no? El que passa quan ets adolescent. Sí, d'un fenomen sociolingüístic

que continua passant, no? Continua havent-hi, ja quan jo tenia 15 anys, i encara ara, que han passat ja 11 anys, no, 21 anys. Continua havent-hi, no sé per què, continuem reproduint aquest prejudici del català és una cosa sermonejadora, el català és una cosa queca, el català és una cosa brugesa, no? No sé per què aquest prejudici continua tirant endavant. Llavors, el que passa és que els prejudicis, si són prejudicis, és perquè la gent els pot viure i si no hi reflexiones els reprodueixes. Llavors, evidentment jo amb 15 anys o amb 14 no em replantejava res, però sí que vaig veure. Dius, et maleixes els ossos per aquell moment. Potser va ser el moment, o és un dels moments de la meva vida, en què més conscient he estat del poder performatiu i del poder simbòlic, del poder representacional de la llengua. La manera com parles, i també la llengua que parles, determina la teva manera d'explicar el món i de mostrar-te el món.

A veure, ara estem parlant de la Maria Sevilla, però jo és que no vull aquí. Posar el dit a l'anafre. Però crec que és una cosa que gairebé tothom, que ens trobaríem pel carrer, molta gent ha canviat l'idioma per sentir-se estimat, per sentir-se que forma part del grup. Tu estàs a la universitat, però si anem a les escoles n'està ple d'això. L'idioma, la manera, l'idiolecta, el dialecte també. També has donat classes o dones classes al casal d'infants del Raval. M'imagino que ho veus moltíssim, això. Canvio d'idioma per ser el guai de classe.

Clar, i el problema que tinc jo moltes vegades és no canviar el castellà en el moment en què vols fer una conya o en el moment en què vols insultar. Bueno, insultar, no puc insultar ningú, no? Ja m'agradaria.

En català ho tenim molt bé, lo dels insults. Hem treballat molt en aquest sentit. Però hi ha molta gent que continua pensant

que no té prou força. Això és un prejudici. I, evidentment, la feina que tenim les persones que ens dediquem a la llengua i a la docència és. Oi que t'inventes ficcions, que parlàvem abans de les ficcions, també pots canviar el llenguatge per canviar el món, no?

I en el sentit femení, el que dèiem també d'agradar els altres, ja oblidem-nos de la llengua, però també estem parlant d'aquesta simbologia de la flor, que també això s'ha lligat molt a lo femení. També el que s'espera de nosaltres és que siguem una flor, o com dius tu en aquest poema, jo soc una flor si me'n faig càrrec i he nascut perquè em mirin. Això també és un poder. Però també és un esclavatge, podríem dir.

Clar, és aquesta cosa de la mirada masculina que té a veure no tant amb que la dona sigui objecte de la mirada de l'home, sinó també amb la manera com les dones fiquem un home dins dels ulls i ens acabem mirant a nosaltres mateixes des d'aquí, no? Hi ha un altre poema, que és com la continuació d'aquest poema de Síndrome Floral, que cito aquests versos de Dadi, de Sílvia Plath, de tota dona adora un feixista. Ella no parlava explícitament de la mirada masculina, però sí d'aquest feixista, d'aquest home, d'aquesta figura patriarcal que et vigila i que tu mateixa t'acabes vigilant, sabent que l'altre sempre t'està vigilant.

He de ser més prima, he de ser més rosa, he de ser el que es demani en aquell moment. Ai, quanta fanyeta i quanta poesia que tenim per endavant.

Que no regui les plantes, que no banyi els meus fills, que no begui més aigua, que ara és tota dels rics. Les dones i els dies, riques d'esperit. Dels camps de golf, dels guiris i de les pistes d'esquí. Això sí, el negoci és sostenible, però sobretot que no malgasti aigua al riu.

El combatiu també ho és, aquest llibre de la Maria Sevilla, encara que es digui ni una o l'oposada flor. Encara que parli de flors, hi ha, jo crec, una manera de veure el món, un combat, i anem perquè jo crec que és un llibre molt físic, també, i parla molt del cos, del cos teu, i del cos, també, d'aquests ocells i de tots aquests arbres. Aquest llibre també forma part d'una transformació que has fet a nivell personal, de, per exemple, no menjar animals, etcètera, o sigui, t'ha fet com. Ara que estàs en aquest programa, si podem dir-ho així, centrar-te una mica en la cofeminisme, si podem dir-ho, si t'agrada aquesta paraula,

que no ho sé. Sí, bueno, ara està molt de moda, no?, i l'hem d'anar fent servir, però sí, sí, sí, evidentment. Clar, jo, referents d'aquest llibre, doncs, he estat llegint o rellegint molt, doncs, la Dolors Miquel, llegint i rellegint també molt Pere Jaume. Pere Jaume, a mi m'encanta, no?, la manera que té de connectar, amb el món vegetal sobretot, no? No hi ha tants animals en Pere Jaume, però jo volia que d'alguna manera també això, aquest imaginari pogués ser també sensual, no? És a dir, pogués. De fet ara, els nous poemes que ja no són aquí, però coses noves que estic escrivint, tenen a veure amb, clar, si tinguéssim altres sentits, si de cop i volta poguéssim sentir-hi més enllà dels herds que els éssers humans sentim, podríem tenir altres formes de desig, altres orgasmes, és a dir, si els nostres òrgans sensorials fossin diferents, desitjaríem diferent, també, i aquí he començat a explorar-ho i ara.

Hi ha una idea que tu has anat explicant i que m'agrada molt també en el sentit d'aquests poemes, la idea de medium, que la trobo molt bonica. Aquesta cosa que tu ets un canal, es diu molt que els poetes són uns mediums perquè veuen els que els altres no veuen o tenen converses amb allò que no veu ningú. En aquest sentit, ens hem tornat a una societat que no mirem mai el cel, no mirem mai les herbes, no sabem si allò és un castanyer o és un oliver. I, per tant, aquí hi ha una feina del poeta de tornar-nos a posar allò de peus a terra o el nas a.

O el nas a la flor. Sí, total. Clar, per això m'agrada fer servir tant aquestes paraulotes, no?, tan científiques, no?, o a vegades ja en els poemes, no?, van apareixent conceptes tècnics, no?, o noms científics, justament per això, perquè és que realment hi ha paraules, hi ha conceptes, hi ha éssers, hi ha animals, hi ha plantes que només dient el nom ja estàs fent, no sé, jo dic merla, i és que a mi que m'agraden

tant les merles, ja tinc un poema. Si et zagueixes per dins. Sí. Escolta, ara que deies això de les paraules, per exemple, hi ha aquesta paraula que dius. És que no sabré ni dir. Tu sents això i tu ja tens ganes de conquerir Polònia. És més o menys així o què?

Clar, de cop dius, ostres, és aquesta, els repinyaires, com que se'n passen, no només els repinyaires, però se'n passen les preses senceres, les plomes, els ossos i tot plegat. No ho digereixen i llavors cada X temps fan una vomitedeta, així rodoneta, amb diferents, algunes més rodones, altres més.

Ja et veig que, o sigui, quan deixis la poesia, et dedicaràs a fer llibres de natura. M'encantaria, si tingués temps.

I això ja, que existeixi aquesta cosa i que hi hagi una paraula per aquesta cosa, ja és un poema. El món ja està fet, el món ja està escrit. Nosaltres anem fent de mèdiums com podem, però el món ja està escrit.

Doncs escolta, que si ens l'ha d'escriure algú que sigui la Maria Sevilla, clarament. Ni una o l'oposada flor del poemari que estem parlant avui amb aquesta autora catalana que ens agrada i que m'ha agradat, perquè l'he posat a la Itana allà als punts sobre les llis. I està bé que algú digui aquestes coses. Hola!

Allà on vius tu que a les nits hi ha cuques de.

Aquest univers de natura que estem descobrint amb la Maria Sevilla i aquest llibre seu, també els teus llibres tenen molt de denúncia. No sé si ho veus així, la teva escriptura. Tu no et saps separar-te, perquè sembla que allò algú podria pensar, no, mira, està parlant d'herbetes, però en realitat estàs explicant altres coses. O sigui, estàs parlant d'aquesta mirada una mica. Totalment jeràrquica que tenim sobre la natura.

Sí, sí, sí. Home, no sé, poder és que sempre estic emprenyada. No, no sempre estic emprenyada, però sempre. Clar, i la gràcia de la literatura i de l'art és justament que hi hagi una certa dissonància entre el que dius i la manera com ho dius, que hi hagi una certa tensió. Això és el que genera l'art. I clar, en aquest cas tenia ganes de parlar de llengua, perquè eres un poemari bilingüe, però tenia ganes de portar-ho cap a altres bandes i reivindicar en aquest cas la diversitat lingüística. Encara que pugui ser aparentment paradoxal o contradictori, fent un poemari que és bilingüe, català-castellà, que semblaria que estàs assimilant el català al castellà, tot i que el poemari és ple d'errors deliberats de traducció, que justament amb el que juguen és amb aquesta tensió, amb aquesta desigualtat d'estatus entre el català i el castellà. Però també com una manera, amb tanta flor, amb tant d'animal, amb tanta planta, el que volia parlar també és d'intentar posar aquesta lluita per la diversitat lingüística al costat de la lluita per la biodiversitat, que aquest és un discurs que sí que tothom l'acceptem. Moltes vegades es diu que la biodiversitat funciona com un tallafoc. Per evitar que es propaguin certes malures, certes plagues, certs virus. Si tu tens un monocultiu i t'arriba el bitxet que es carrega aquell monocultiu, és que morirà tot. En canvi, si tu tens un territori amb més biodiversitat, les diferents espècies fan de tallafoc, perquè aquesta. Amb les llengües passa. Ens falta biodiversitat. La diversitat lingüística és un tallafoc justament pels pensaments únics. Allò que deien, que cada llengua és un món. Justament si tenim diversitat lingüística, llavors és quan. Acceptar la diversitat lingüística és acceptar que hi ha molts mons dintre del món, perquè cada llengua és un món, cada ésser viu amb el seu món oral també veu el món de maneres diferents. Per tant, hi ha molts mons en el nostre món. Això és superimportant que ho tinguem molt clar en aquest moment d'auge, un altre cop, dels totalitarismes i dels pensaments i del feixisme.

Això t'anava a dir que en un moment històric on declarar-se feixista, per exemple, no fa vergonya, on trobes tu la teva llibertat creativa? Com et posiciones aquí?

Doncs en aquest cas mirant molt el món no humà, perquè ara mateix mirar-se gaire el món humà fa una mica de feredat. Però això, una reivindicació de la diversitat, en aquest cas lingüística i de les llengües minoritzades, que el català no és una llengua minoritària, però sí minoritzada, com una manera de reivindicar el pensament plural, no?, al final.

Parlem de pensament plural, perquè ara també m'has parlat de desigualtat i m'has parlat de la Dolors Miquel, i jo ara pensava en el seu últim llibre, El pit adormit, aquest llibre tan fantàstic, que és com un viatge que hem fet totes llegint-lo, meravellós, sobre el pit de les dones, però al final acaba parlant de moltes altres coses. Parla molt de poesia, tu ets una de les persones que està darrere també de la programació de la Liu Gabal amb temes de poesia. De l'original, perdona. No, no, de l'original. Disculpa, a més temps. I en aquest sentit sí que trobo que, i la Dolors Miquel ho explica, m'agradaria que em penses ara, trobes que en el món de la poesia, tot i que evidentment hi ha moltíssimes dones ara, no és tant discussió això, Se segueix pensant que la literatura d'homes és la bona, és a dir, els poetes homes són els bons, o no? O hi ha la cosa que ha començat a canviar?

Això ha canviat molt des de l'escena que descriu, que narra la Dolors en El pit adormit i ara ha canviat molt, però. És a dir, ella sempre en el llibre parla molt que era l'única, o de les úniques, juntament amb l'Esther Chargay i alguna cosa més, de les poques dones que hi havia. Ara hi ha moltes més dones, la majoria joves, però no qüestió, entenc, generacional, Però aquí el perill o el problema a vegades que veig és que potser si ets dona avui dia és més fàcil si ets jove, si ets com poeta jove, potser si ets dona i parles de certs temes potser és més fàcil que trobis un lloc en el món poètic o editorial i tal. Perquè, sí, està de moda, per certes coses, però. De certes coses vols dir, com per exemple la sexualitat. Desig, cos, sexualitat. Llavors, no sé a vegades a quina mena de subjecte estàs satisfent, no? Tornem al síndrome floral, no? No sé a quina mena de subjecte de lector estàs satisfent, no?, reproduint això. Potser ho tens més fàcil com a dona jove, després el que és complicat és professionalitzar-se, és com a dona aguantar a partir d'una certa edat, sobretot, perquè això es continua veient, no és el mateix un poeta que té fills que la poeta que té fills, és a dir, una desapareix d'una manera dels recitals que l'altra, no, en funció de no sempre, però passa més, aleshores. Potser sí que hi ha moltes poetes joves que troben el seu espai, que potser abans havia de ser, segur que era molt més complicat, però ara el que hem de fer és que aquestes joves escriptores es mantinguin quan arribin a la quarantena o a la cinquantena i quan vulguin tenir, si és que volen, tenir fills o. Perquè les càrregues continuen sent desiguals, no? I perquè el que s'espera d'una escriptora i el que s'espera d'un escriptor també. I a partir d'una certa edat, doncs, un senyor de 50 anys calb no li fa mal als ulls a ningú, però una dona de 50 anys, depèn i com, no sé, poder encara no queda bé als ulls, no? Continuem parlant de la mirada.

Imagina't si fos calba. Imagina't.

Parlant amb Maria Sevilla d'aquesta ni una o l'oposada flor, però al final estem parlant de moltes altres coses, també de precarietat, de com s'escriu en aquest món de precarietat, on no pots tenir la teva cambra pròpia de la Virgínia Wolf, ni cambra pròpia a vegades ni la meitat, oi? Vull dir que escriure en aquests temps també té la seva complicació.

Sí, sí, sí, perquè l'escriptura, encara que sembli que ens surt del cervell com si el cervell no fos un òrgan, mira, això ho diu molt la Dolors Miquel, té un llibre per sets de la Terra que diu que el cervell és un misteri fins quan és arrebossat. Posant en evidència la materialitat. El cervell és un òrgan que està dins d'un cos que té unes necessitats materials, encara que l'escriptura sembla que sigui una cosa I evidentment no és el mateix escriure si tens la tranquil·litat que tens un pis de propietat o que la teva família té propietats, etc. Que en aquesta indigència actual, en què més de la meitat del teu sou se'n va a pagar senzillament a pagar un lloguer, sabent que aquell pis o aquella casa mai serà teva i que hauràs d'estar d'aquesta manera pidolant sempre, llavors no et pots permetre certs riscos creatius de dir, doncs ara ho deixo tot i m'estic un any.

Clar, tu per exemple treballes a la universitat també donant classes, és a dir, no et podries permetre fer simplement de poeta, serà que no s'ho pot

permetre a pràcticament ningú. Pràcticament ningú, insisteixo, potser podria fer aquest arriscar-me i agafar més feines a vegades de poeta que no agafo perquè estic fent classes i tal. I potser em sortiria bé, però si no em sortís bé, com que no tinc un piset a l'eixample, llavors ho hauria de pagar molt car. Aleshores, no és només quant factures cada mes, sinó també què tens darrere i què et pot donar la família en cas que l'aventureta no et surti bé. Llavors, aquestes aventuretes sempre se les permeten els mateixos.

Escolta, paga'ns-ho, no amb diners, paga'ns-ho amb poesia i si vols acabem amb aquesta entrevista en què em llegeixes alguna cosa d'aquest poema, algun fragment o un poema sencer, que crec que s'ho val, perquè sempre els poemes de la Maria Sevilla tenen aquesta música també. No sé si és de Cadernera o de Canari, però tenen música.

Sí, aquest parla de. Aquest és un d'aquells poemes que vaig descobrir, vaig conèixer, no conèixia la paraula, el mostre, no? Que no us ho explico perquè ho explico en el poema, però vaig dir, quina paraula tan bonica, que en castellà és embuesta. Bueno, no m'agrada tant, però vaig descobrir la paraula i vaig dir, aquest poema es mereix, ah, i aquesta paraula es mereix un poema, ella sola, ella sola té un poema sencer. A veure, a veure si endevinem què és el mostre. I si una almosta és el que cap just a la conca de totes dues mans, cada vocal és la freqüència d'una almosta, cada formant és una almosta amb vibració, però just sota la volta palatal, just per fer lloc a una resposta. Si els noms són la mesura dels espais que volem ocupar, jo vull ocupar la teva boca.

Algú sap què és el Mosta? Ja ens ho direu si no busqueu el diccionari. Deixem que el misteri de la poesia parli per ella mateixa. Maria Sevilla, moltíssimes gràcies per haver vingut a les Dones i els Dies. Moltes gràcies, Montse. Un gust. Merci.

Catalunya Radio. Som Trescat. Som Trescat.

Ahir vaig veure una pel·lícula boníssima.

Encara no estàs veient aquesta sèrie? No te la pots perdre. Però si és brutal. Cada setmana arriben pel·lícules i sèries noves. Però quines valen realment la pena? A la finestra indiscreta mirem, escoltem, discutim i sobretot triem.

Les que et sorprendran, les que no et pots perdre i també les que et pots estalviar.

Perquè davant de tanta pantalla el que necessites és algú que t'ajudi a mirar.

Nova temporada de La Finestra Indiscreta amb Toni de la Torre. Aquest divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

Tu hi poses les crispetes i nosaltres hi posem la tria. Les

dones

i els dies amb Montse Vergeli.

Sí, Nito Conor, i Irlanda, tot són bones notícies. Tenim la nostra irlandesa preferida aquí, irlandesa de Barcelona.

De Barcelona, que una mica més, i no torna d'Irlanda, on he estat aquest estiu, i em volia quedar a terra de poetes, per escriptores com nosaltres, Montse, Irlanda, és una terra meravellosa, perquè està plena de literatura. I escolta, a part de literatura, que tothom m'ha dit que

estava com un sacarral allò, estava com un sacarral o què?

O estava bé? Em va trencar el cor pensar que Irlanda estava com un sacarral. És veritat que jo hi he estat altres vegades, potser no estava tan verda, però continua. Continua tenint la màgia que sempre. Continua tenint la màgia i continua sent el verd i el blau dels prats i del mar i continua sent meravellosa tant per la natura com per. Un país tan petit que té aquesta quantitat de literatura, de política, per a persones interessades en la política, és una terra també que està plena d'història política i de referències polítiques. Però com que la Mar García Puig,

a part d'escriptora magnífica, l'història dels vertebrats, ja ho sabeu que és un excitàs aquest llibre, Li agrada una mica la foscor, que ho vam veure en el seu últim llibre, que ara no em surt el nom. Això tan tenebrós. Ella què fa quan se'n va a Irlanda? No va a veure pintes en un pub, que és el que fa. Que també, que també.

Sino que se'n va de visita a Cementiris. A Cementiris, a veure. Promoc molt això d'anar a visitar els cementiris, perquè els cementiris tenen vida pròpia, tenen mort, però també tenen vida pròpia, i més enllà de l'estètica que hi ha en cementiris, que són preciosos, també són com una mena d'arxiu. Ens expliquen qui s'ha considerat important, qui va mereixer un monument i qui no, qui té una inscripció pròpia, com són aquestes inscripcions. Si tens pasta o no tens pasta, vull dir, calerada, llarga. Sí, totalment. Que s'ha fet també per la memòria de les persones que estaven absents durant la història i en els cementiris. Llavors a Dublín, vaig passar una nit a Dublín i vaig aprofitar per anar a un cementiri que no coneixia, que és el cementiri de Glasnevin. On, ja dèiem, Irlanda, terra d'escriptors, escriptores, polítics, polítiques, doncs estan enterrades, cosa que m'interessa molt, sufragistes i revolucionàries molt conegudes irlandeses. Per exemple, algun nom? Per exemple, noms complicats, Constance Markievicz, que va participar en la lluita per la independència irlandesa i va ser una de les primeres dones ministra, crec que era ministra de Treball, I, per exemple, Hannah Schiffy Skeffington, que era també una sufragista important. I el que em va emocionar molt, jo no sé si tu coneixes la història de les Magdalene Laundries. Això em sembla que em van fer una pel·lícula, però tu ara, Toro, tu no ens ho expliques. Sí. Em van fer una pel·lícula que es diu The Magdalene Sisters. Magdalene Laundries serien les. Les bogaderies. Les bogaderies de la Magdalena. Es va fer aquesta pel·lícula que es deia Les germanes de la Magdalena. Al principi dels 2000, em sembla, no?

No ho sé de quan, jo la vaig veure fa relativament poc, a Filmin, i surt l'actor aquest tan lleig, que m'agrada tant, no tan lleig, és una broma, és el de. Ja en sortirà, tot això que estem dient. En sortirà. No, en sortirà ara mateix, però ara ens ho buscarà l'Helena Miquel, que la tinc aquí darrere el vidre, que ens busqui la pel·lícula. Les germanes de la Magdalena. Sí, sí, m'està sortint el personatge i tot de la sèrie de televisió, que és el Thomas Shelby, i no m'està sortint l'actor irlandès maquíssim amb uns ulls com fars.

Ja en sortirà en algun moment. Sí, en sortirà. El que explica la història d'aquesta pel·lícula és unes institucions que les portaven monges, però que en el fons eren institucions estatals, on s'internava a les dones. Que es consideraven problemàtiques. Per exemple, mares solteres, dones de moral dissoluta, etc. I van existir fins als anys 90 i els feien fer treballs forçosos. Moltes van morir, van viure en situacions molt complicades en aquestes institucions. I en aquest cementiri hi ha moltes dones anònimes que van estar en aquestes institucions que estan allà enterrades.

Ja ho sabem tots. Estava parlant, que m'explico fatal, de Cillian Murphy, el guapo de Peaky Blinders, i la pel·lícula es diu Coses petites com aquestes. Però clar, l'Helena Miquel m'estava mirant, Virgili, com vols que llegeixi els pensaments? Perquè he dit Thomas Shelby, vull dir, tot ho he fet molt complicat. Bé, Cillian Murphy i la pel·lícula que no us l'heu de perdre, Coses petites com aquestes, que a més és una pel·lícula delicada on s'explica

molt bé tot això. Tornem amb aquestes bogaderies de les senyores Magdalena. Sí, doncs res, que en aquest cementiri, doncs, finalment, s'ha posat una placa d'homenatge, cada any es fa una cerimònia per recordar aquestes dones, i em va semblar molt interessant, no?, com en un cementiri pots veure les contradiccions d'un país. Un país com Irlanda, que ha lluitat tant per la llibertat, la independència, l'autonomia, el dret a decidir, i que en canvi, ja estan les sufragistes que ens ho recorden, i que en canvi negava el dret a decidir de les pròpies dones sobre el seu cos, sobre les seves vides. Un clàssic, t'he de dir. Llavors, jo convido molt a anar als cementiris i a mirar aquestes contradiccions. La Mariana Enríquez. La Mariana Enríquez té un llibre meravellós que es diu Alguien camina sobre tu tumba, que fa un recorregut pels seus cementiris preferits. I, per exemple, a Barcelona, Cementiris de Barcelona organitza diverses rutes i n'hi ha una que fa al voltant del 8 de març cada any que es titula Passeig de Dones. Llavors, crec que l'han fet al Poblenou i no sé si a algun cementiri més de Barcelona, i fan un recorregut per les dones importants, diguéssim. Però jo convido a mirar altres coses, a part d'això, no?, de les dones importants que han estat silenciades i tal. Hi ha altres coses en el cementiri.

Hi ha moltes dones, per exemple, les Magdalenes aquestes, vull dir que aquell cementiri, moltes de les dones eren anònimes i, de fet, no se sap ni on estaven enterrades. Vull dir que aquí explica moltes coses, això, també, no?, Sí,

i a part, a part d'aquests grans esdeveniments històrics, als cementiris passen moltes coses, com deia aquesta cançó de Mecano,

que no sé si recordes, Montse. Sí, m'encanta aquesta cançó. Mira, amb això de les lletres, els Mecano eren bons. Amb altres coses, ja no sé, aquells dos teclats allà. No ho sé. Però les lletres. Estaven bé.

Y los muertos nos lo pasamos muy bien aquí, no sé qué de colores, bueno, maravillós.

Maravillós. La cançó es de ella, ¿es diu? Sí. No es serio este cementerio, eh? No es serio este cementerio. Con una rima que eso era muy propio de Mecano, buscar estas rimas, ¿no? Doncs, si investiguem una mica en totes aquestes coses que passen al cementiri, resulta que hi ha una disciplina de la història, un cap de la història, que es diu epigrafia funerària, que el que fa és que estudia les inscripcions de les tombes, etcètera, no? Llavors, històricament, les dones, la majoria de les inscripcions estaven encarregades per homes, els marits, els fills, tallons. Si passegem pel cementiri, per exemple, el cementiri de Montjuïc, que allò és on està endarrerat el meu pare, i vaig de tant en tant, veiem moltes inscripcions que. No és la veu de la dona, sinó el reflex de l'ideal. Esposa de, filla de, mare de I moltes vegades trobem la paraula abnegada. Devota. Devota, molt bé. Devota, moltes de devotes. Algun sinònim semblant. Llavors, fem l'exercici, Montse. A veure. ¿Tu has pensat que voldries que et posessin a la teva làpida? Ha arribat tard.

La volíem abans aquí. No, no, no. Això estaria bé, no? Ha arribat tard, és el primer que m'ha sortit, no hi havia pensat.

Doncs mira, seria. Fa tard, fa tard. Això vol dir que hauria viscut 200 anys. Seria una opció amb humor, que estan molt bé les làpides amb humor. Jo en tinc una pensada. A veure. Mira, tu que ets de Tarragona, un dels epítets més freqüents que s'han trobat a les tombes de les dones romanes de Tarraco era aquesta inscripció llatina, sine quereia, que vol dir sense queixar-se. Sense conflicte. S'elogiava la dona, l'esposa, que havia viscut subordinada sense aliar-la. Home, quan estàs dintre la tomba ja no queixes de res. Efectivament. I estàs quieteta, allò si n'hi havia. Efectivament. O sigui, si n'hi quereia, dona que no es queixa i, per tant, era la lògica, li dedicaven com a resum de la seva vida. És una mica de bota i tot això que dèiem ara. Llavors jo vull que em posin com quereia. Queixant-se sempre. Queixant-se sempre. Liant-la una mica. Exacte.

Doncs escolta, parlem-ne. Cum quereia. Cum quereia. Quereia, no? No ho sé, no ho sé. El meu llatí és a Gratallops, també.

Un altre exemple d'aquesta epigrafia funerària i dels homenatges funeraris i tal, està al Monestir de Pedralbes, a la tomba de la Lisenda de Moncada. No sé si l'has vist. És magnífica. És que el Monestir de Pedralbes és un lloc que no sé per què no hi anem més. I fan rutes molt interessants.

Clar, i hi ha un hort, i és com xulíssim. És un lloc molt xulo. La gent diu, anem a donar un tom a la Rambla. No, anem al Monestir de Pedralbes. Sí, per exemple, és una idea. Si tens una cita, què t'agrada més, un noi que et diu, anem a fer un gelat, o anem al Monestir de Pedralbes? Ho tens claríssim.

Doncs, campilla apuntant. Elisenda de Montcada, la tomba és molt xula perquè té dues cares, no? La deia com a reina, es pot veure per les dues bandes, té la deia com a reina i la deia com a monja devota de quan es va internar en el monestir, no? Llavors, a la banda de com a reina, els peus hi ha dos gossets. Que era una cosa que es posava molt a les dones nobles, també a les reines, etcètera, que és un símbol de fidelitat. Fidelitat, submissió, etcètera. Però per les dones, eh? Per les dones, sí. I els senyors quasi posaven un lloro. Un lloro, però un lloro, m'agrada la idea d'un lloro, una cacatua. Una cacatua de Barcelona ja verda dissecada, com ho veus? Una cotorra llavors tu passeges per per cementiris?

és això el que m'estàs preguntant? de fet jo l'última vegada que vaig anar a un cementiri va ser a Reus però anteriorment l'altra vegada és que me'n recordo perquè va haver un moment de pànic perquè vaig anar a Londres i gairebé em tanquen dintre el cementiri i vaig haver de córrer i ho recordo com Déu meu em quedo aquí. Sí, sí, mirant allà a l'ombra, la tomba d'Oscar Wilde, no, d'Oscar Wilde no, que és a París, era la de Karl Marx, era la de Karl Marx, i gairebé em quedo allí dins,

vull dir que no anem de bromes perquè la cosa seria. Estàs dormint en un cementiri molt romàntic, tot plegat. No, no, no. Doncs bueno, si passegem per qualsevol cementiri, el de Londres, el de Montjuïc, jo com que hi vaig sovint m'hi fixo. Està ple d'estàtues de dones. Dones que ploren, àngels, la pietat, etc. Hi ha una paradoxa molt gran, que és que les dones estan molt presents en els cementiris, en tota l'ornamentació, però no com els homes ho estan, perquè com a individus, el polític, l'economista, el músic, l'arquitecte, el que sigui, i en canvi les dones estan presents com a l'algoria. Per exemple, en el cementerio de Montjuïc, a la tomba d'un senyor que es deia Jaume Ponsarnau, que no sé exactament què va fer, hi ha una escultura. M'encanta que hagi pres notes, ell anant per allà, un moment, que he d'escriure una cosa per les dones i els dies. I el Jaume? És una escultura força coneguda d'un tal Rafael Atxé que representa una dona sense consol, de fet, que està sobre la tomba. De fet, es coneix com la dona sense consol. Està posant flors a la tomba i ell. Sobretot m'imagino que deu ser preciosa i molt bonica amb els cabells llargs. Sí, exacte. I jove. Jove, molt bonica, però una mica és aquesta idea que les dones estem destinades al plor, al dolor. I hi ha tota una sèrie de dones de pedra en els cementiris que ens recorden això. Mare meva.

Cementerio, cementerio.

Ai mira, potser aquesta secció l'havíem d'haver fet per tots sants, però escolta'm, ara ens va bé això per

començar el setembre, perquè ens quedem una mica. Doncs per tots sants seria molt interessant parlar del que volia parlar jo ara, que a part de tot això, dels morts, tota la ornamentació que hi ha als cementiris, és molt interessant mirar la vida que tenen els cementiris, la quotidianitat dels cementiris. I quan mires al teu voltant te n'adones d'una cosa. Que les que cuiden els cementiris, no parlo dels empleats i les empleades, sinó qui va a posar flors, qui neteja les tombes, etcètera, són dones. Sempre. I és molt curiós com després de la vida, també en la mort, qui cuida dels morts també són les dones. I això ho veiem claríssimament, no? Qui sap on està. Jo vaig trigar molt a anar a veure la tomba del meu pare i quan vaig anar. No la trobava. I vaig trucar a la meva germana. També tinc un germà, però vaig trucar a la meva germana perquè sabia que ella sabria on estava la tomba, no?

Clar, i això vol dir també que en el cementiri també pot ser una forma de transmissió de memòria. Si són les dones les que van parlant sobre el que hi ha i són les

que hi tenen cura. Sí, i a més, una àvia que va al cementiri amb la neta i li explica les històries i quines flors porta, perquè eren les flors que li agradaven, i com neteja, i què té a la tomba, etc. Però això que és molt bonic també pot ser una càrrega. Perquè també són cures. I tindre cures de les tradicions, dels morts, de la memòria i del record.

Igual que et fan comprar els regals dels cosins per Nadal, també has de pensar en les flors liofilitzades que has de comprar.

Vull dir que és un festival. I després, fixa-t'hi la meva mare, que no para de parlar de la seva mort, és gran, etcètera. La meva mare ja ens ha dit que no vol ni enterrament, ni làpida, ni res, perquè no ens vol donar feina. Ella ja sap la feina que porta, cuidar dels morts també, no? I és molt interessant. I ja per acabar, perquè em sembla que ja hauríem d'acabar, volia introduir una idea que em sembla molt interessant i que està vinculada al feminisme, que és tot un moviment. Que els anglesos en diuen green variant, que seria algo així com enterrament verd o ecològic. M'encanta que acabem amb això, perquè llavors lliga tot amb lo de la Maria Sevilla. Doncs sí, de fet és molt interessant, perquè hi ha tota una indústria de la mort, dels enterraments, és molt neoliberal, ocupa espais, etc. I el que es promou és que, igual que l'habitació pròpia que en parlaves abans, tinguem també una tomba pròpia, on no estiguem condicionades ni per l'economia, ni per l'espai, ni per res. I qui la neteja? I qui la neteja? El que es proposa és que. Que no es netegi ningú, no? Que no hi hagi productes químics per tractar els morts, que els taus siguin ecosostenibles i que, per tant, hi hagi enterraments en els boscos, i que, per tant, la forma que es degrada el nostre cos no sigui una forma també pròpia i vinculada amb la natura, i aquí podríem parlar de I vinculada amb el

capitalisme i el caler que hi ha darrere d'això, vaja, d'acompanyar una persona a morir,

també. Totalment. Així que, una habitació pròpia. I una tomba pròpia, Montse. Què et sembla?

Vas molt forta per començar la temporada. Comença amb cementiris, això només pot damunt, amigues. Així que, Marc García Puig, moltíssimes gràcies. Gràcies a tu, Montse. Per tornar a ser aquí. Nosaltres ho deixem. Una mica mortes, perquè ja és gairebé les 12 de la nit, però contentes. Roser Pereira Moragas, Montse Comelles, Lena Miquel, Mireia Isard, Albert Castellví, José María Campillo, avui ho he dit en castellà a tots, així, perquè és més seriós, i qui us ha parlat, Montse Virgili. Demà, programa, eh, també, no descansem mai. Teresa Cabré, directora de l'IEC, de l'Institut d'Estudis Catalans. És l'11 de setembre, havíem de parlar amb una senyora clai català.

Se vagaban, se disparan. Voilà qu'il m'était revenu Vingt-et-sept rues de la grange au loup. Je m'en souviens du rendez-vous Et j'ai gravé dans ma mémoire Cette chambre au fond d'un couloir Assis près d'une cheminée J'ai vu quatre hommes se lever La lumière était froide et blanche Ils portaient l'habit du dimanche Je n'ai pas posé de questions assez étranges. J'ai compris qu'il était trop tard Pourtant j'étais au rendez-vous Vingt-cinq rues de la grange aux loups Mais il ne m'a jamais revu Il avait déjà disparu. Tu la connais, l'histoire Il était revenu un soir Et ce fut son dernier voyage Et ce fut son dernier rivage Il voulait avant de mourir Se réchauffer à mon sourire Mais il mourut à la nuit même Sans un adieu, sans un je t'aime. La rosa, mi padre, mi padre, sí.

Y el viento sobre Nantes

Y me recuerdo El día.