Marta Montaner i María Pombo, cara a cara

A Catalunya Ràdio comença. Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner. Que no surti d'aquí. El món dels famosos a Catalunya Ràdio.

Que les han enviat ja o no? Espera't un moment, que ara tenim un problema. A veure, un moment, silenci. És un quart de set de la tarda. Fica música tranquil·la, Fran, que hem de calmar aquí els ànims. Ai, que mono el Carles avui. Sí, avui sí. Quin problema tenim? Juliana, bona tarda. Marta, bona tarda. I Marc Andreu, bona tarda. Quin problema tenim? Que el Marc Andreu no m'escolta. S'estaven escrit de santa. Sí, bueno, clar.

Ens hem aficionat a fer fotos analògiques en aquest programa. I les he portat a revelar fa uns dies i jo no li he volgut. Fa uns dies?

Si no hagués preguntat sobre el tema, que aquestes analògiques no arribaven.

Un moment, deixa'l explicar-se. Ja me les hagués trobat directament a Instagram. I tu a revelar-les. Exacte.

Absolutament cap problema. I hagués anat molt abans. Jo el que dic és que si les rep i sap com

soc jo i hi ha una situació

d'amistat. Un moment, per què tu les tens i no les comparteixes amb els que hi sortim? Perquè estan lligades a la publicació d'un episodi de.

Estar lligat a un Excel amb dates de publicació. I quin problema hi ha que. Que sembles un funcionari de Trescat. Tu sabràs, tu sabràs on t'has fotut. Tu sabràs. Què et fa por de passar-nos les fotos? Però jo ja tinc la quota de mixfuncionaris coberta.

Perquè estan molt bé i vull fer tot el post conjunt.

Si te les passa, compromets a no publicar-les? Jo em vull veure en aquestes fotos. És impossible no publicar-les. Novena i sexy. Passa-li, perquè té els drets ella de les seves fotos, de les seves imatges.

És curiós, Juliana, com vols cremar coses molt ràpid, com el contingut per penjar a xarxes. En canvi, en temes relacionals, en relacions sexoafectives, ho vols fer durar tot molt. És que no entenc ni la comparativa. A mi m'ha vingut peres amb pomes. Doncs com a gaudidora, em sorprèn. Tan ràpida per algunes coses i tan lenta per les altres. Ara, un. TikTok, tant fast food per algunes coses, tan fricandó per altres. Però perquè com pots comparar una publicació Instagram amb una persona que vols que formi part de la teva vida? No té cap mena de sentit. Doncs a mi m'ha vingut la comparació al cap. Està bé, Marta, i si era una oposició per dir-me que a mi m'agraden les coses ben fetes, és a dir, a poc a poc, com s'ha dit sempre, poc a poc i bona lletra, doncs sí, soc aquesta i no em tapo. No, en realitat el que em passava és que us enyorava.

Home, és que m'esperava. Després de tantes hores separats. Després de moltes hores. S'han fotut. Sembla que la Marta hagi fet un Erasmus a Madrid de 15 anys. No, no, increïble. Jo quan l'he vist, l'he vist com una mica diferent, saps? Sí, tot i que sí, eh? Quan has passat unes vacances. Més guapa que mai. Bé, us llegeixo un WhatsApp que té a veure amb vosaltres dos. Passen les fotos, eh, Marc? Estic buscant-les, Juliana. Jo també les vull veure.

Concentra't en el que haurem de fer ara, també, sisplau. La prioritat què és? Passar fotos? Que la Juliana no m'esbronqui un altre cop en directe, perquè tota l'estona és igual. Marta, pensa que no és fàcil ser en Marc Andreu perquè tots tres li exigim moltes coses i ella ha d'equilibrar a qui prioritzar. I com que jo avui, aquest cap de setmana, li he cardat un favor de Déu, doncs ara m'ha de donar una mica a ell. Perquè, clar, si no, no passa res, però potser avui dorms a la platja.

Va, prou, prous temes personals, sisplau. Bon dia, ens diuen el. No com aquest WhatsApp que ve ara, vinga. A veure, es farà molt difícil i la Marta ens ha d'explicar moltes coses de Madrid. 16 pàgines de guió que agrairia poder defensar. Demano, sisplau, que li passis les punyeteres fotos d'una vegada. Estic buscant-les.

Que calli. La Sony està als Estats Units. Què més els hi dona si no fan el programa i nosaltres allarguem? De què estàs parlant? La Sony, Xelma, la Sony. Abans de que deies la discogràfica i no la son de la Sony. Per cert, ahir vaig sentir la Sony i tot el programa. Van entrevistar en Joan Garcia.

Curi, prou. Prou, no, no, prou dit, ho dic de veritat. No puc acabar el que estic explicant. No, no. La vaig escriure i li vaig dir que és Sosos en Joan Garcia. Vaig flipar. No ho vau sentir. No. Però ja ens ho posarem, si ho podem sentir. No, t'ho agraeixo, però és que, hòstia, tenim moltes coses.

Va, ja no dic res, que veig que s'acaba. Va, bueno, sí, és que. Portem cinc minuts,

que no sé de què va aquest programa, si algú m'ho pregunta. A veure. Bon dia. Vistos dos perfectes en pressa a l'esmorzar de l'hotel a Madrid. Molta il·lusió coincidir que tingueu bona tornada a Barcelona i ens passen una foto d'en Marc, Andreu i la Marta, que ara m'explicareu a quina hora del mati era, atracant un bufet lliure d'un restaurant amb les bosses obertes i abocant-hi gairebé tota la plata de croissants. I això està prohibit, eh? Fer fotos a.

No, no, està prohibit saquejar un bufet lliure, que no t'ho deixen endur al carrer. És veritat. No sé per què, si ho has pagat, per què no t'ho pots endur? No estàvem saquejant nosaltres, estàvem agafant un entrepà i ens sentíem com si fóssim lladres quan havíem pagat per aquest esmorzar. El que passa és que perdíem l'AVE. Per dir amb l'AVE. Llavors potser s'ha de demanar per emportar. És el que hem gestionat i ens han dit que només podíem agafar una peça de fruita. Una bolleria. És la teva opinió. Amb el que es treballa el Marc Andreu als bufets. Però a la propera, que ens saludin. Que encara que siguin les 8 del matí ens farà il·lusió.

No heu vist que us feien una foto? No, és un robat, això. Molt bé. Dit això, anem fins a Madrid.

Perquè des d'aquí, a banda que us hem enyorat molt, volem saber tots els detalls d'aquesta aventura que heu tingut, tu Marta i tu Marc Andreu, com a detectius del cor a Madrid.

Sí, mira, una missió que va sorgir una mica d'imprevist i que estranyament no va subir la detectiva major del nostre equip, que és la Juliana Canet. I em temo que no per falta de ganes o de motivació, sinó perquè de manera consensuada el que no sortia d'aquí va decidir que ho havia de fer, Jo. Correcte. Pense que diguéssim exigències. Editorials. Editorials. També és veritat que aquell dia dels Goya, a finals de febrer, a mi em tocava cobrir la catifa vermella. Vaig fallar. No passa res, però vaig fallar. En Marc Andreu, que ho va assumir sol, i també l'audiència, i vam pensar que abans d'acabar el curs tocava esmenar aquest error. Teníem ganes de veure-te en aquest paper. A ver, és veritat que el que se celebrava ahir a Madrid no acabaven de ser els Goya. Bueno, eren els Goya d'influencers, si vols digue-li així, però era un acte promocional estiuenc d'uns grans magatzems de color verd, que jo em pensava que no podíem dir el nom, però que és el corte anglès. I ja està. El tall anglès. El tall anglès. El racó del gurmet. Són realment els Goya dels influencers, perquè és que hi havia més gent que els Ídolo. Doncs a voler posar més carn a la graella. Segurament perquè per anar-los a Dolor no cobres, en canvi allà estava cobrent tothom. Pagant Sant Pere Canta i allà van cantar tots, t'ho prometo. Però bé, aquest acte tenia els requisits del que buscàvem, que eren molts famosos obligats a donar declaracions als mitjans, i això ens encantava. Així que sí, en Marc Andreu i jo vam enfilar cap a Madrid en una nova emissió de Detectius del Correo.

El Marc Andreu és el Milú. No, cabrona, tio.

Un altre com un set, és que la veritat.

Bueno, tu em pegues com si fossis un petit cadell. És maquíssim el Milú-Marc Andreu.

I ens hem enfadat, eh, una mica, aquestes 24 hores junts. Perdoneu, però poder és culpa del Marc Andreu. Ara culpa meva, tia. No passa res, Marc, però jo si hagués fet el viatge amb la Marta, nosaltres vam anar a Madrid i no ens discutim. Ens discutim sempre que estem amb tu. No, ens vam discutir un. No, vam. Bueno, és que és el primer cop que treballàvem junts

com a detectius del cor. Jo estava acostumat a treballar amb la Juliana. I ara és una companya de ball diferent. Sí, home, clar, normal.

Nois, de bon inici ens vam trobar un gran obstacle en el camí, en aquesta missió. Quina merda. Perquè només de pujar l'AVE, que ens havia de dur a la capital espanyola i que havia de sortir a les 12 del migdia, ens salta un puix de Catalunya Ràdio que deia el següent. Interrompu de la circulació d'alta velocitat entre Barcelona i Madrid per un incendi aliè a la infraestructura a les Borges Blanques. Minut zero, comencen els problemes. Hòstia, que difícil. Mira, nosaltres rebem aquesta notificació de la Ràdio Nacional del País. Ningú més al tren s'alarma ni es preocupa. Ningú. Ningú no ens avisa per megafonia. I, sorprenentment, Marc Andreu, el tren surt, que nosaltres dèiem, potser hi ha hagut una confusió i s'hi acaben els trens. Ara, l'alegria va ser momentània, perquè quan vam passar pel camp de Tarragona, el tren va aturar-se, i per poc ens hi quedem a dormir. Dues horetes que van passar ràpid, ben maques, aturats allà, sortint a la intempèrie com la resta de viatgers, buscant cobertura, que a mi em va preocupar, Marta, ja ho sé, perquè el Marc Andreu va compartir unes imatges al seu Instagram personal, on vaig veure que estaves asseguda al terra. No tirada al terra. És una cosa, és una imatge que jo entenc que preocupi perquè no ho faig mai.

Jo mai, i quan dic mai és mai havia vist Marta Montaner asseguda.

El sol. I et diré més, fins als punts.

El sol vull dir el terra, el sol. Pensaves, ha caigut, no? Ha caigut, ha caigut. Se li ha trencat el fèmur i ha caigut. O estan en un moment molt delicat i he d'agafar immediatament el cotxe i dar-los a recollir.

Em va dir, de fet, la Juliana, em va contestar a la story dient, què estic veient, vaig a trucar al 112, on sou, us vinc a buscar, passo a recollir-vos. Era un moment de desesperació,

nois, perquè evidentment la gent de Renfe no en sabia res ni ens en deia res. No, mai saben res, aquesta gent, mai res, és culpa seva, és al·lucinant, són uns fastigosos espanyolistes. És veritat que allò no va ser culpa seva perquè va ser un incendi a l'IE, i afortunadament ja el van. Però Renfe ha de ser capaç de donar-te la informació d'aquesta subseïncia. Això sí. Ho sabia abans, jo que ells, que l'havien estabilitzat. És al·lucinant.

Bueno, perquè no hi ha cobertura allà al mig. És veritat que no molestava a tothom.

Imagina't fer això cada dia. Imagina't-ho. Bé, en Marc Andreu i jo vam decidir fer una mica de contingut, que és l'únic que sabem fer, i prendre el sol al costat de les vies del tren mentre el caos ferroviari durava. Jo t'he notat més moreneta, Marta. Gràcies, carinyo. No ets alberriera, però. Fins que de cop, a quarts de quatre de la tarda, Megafoní avisa que el tren reprendrà la marxa.

Ai, gràcies a Déu, perquè ja semblava que s'havia de cancelar això, eh? Que ens anava ben just igualment.

Que potser arribàvem tard a aquest acte que començava a les 7 de la tarda. Sí, sí, a tot. Però no ens volíem rendir. I després d'un trajecte que es va fer etern i que va passar per Lleida, Saragossa a les Delícies i Guadalajara, vam arribar a Madrid. No és la benvinguda a Madrid City. Com a Malagueña. Exactament. La capital espanyola ens esperava com un forn a 250 graus, amb una calor del dimoni que no es podia aguantar, i nosaltres vam agafar el taxi i vam dirigir-nos primer cap a l'hotel per deixar les maletes. Una molt mala decisió, Marc Andreu, perquè, un, us recordo que fèiem tard, i dos, l'estampa que ens vam trobar va empitjorar tots els escenaris. Ai, per favor. Hi havia moqueta a l'hotel, Marta? Si és així, cridaré l'atenció a qui te'l va posar. Sí que és veritat, però no va venir per aquí. Just davant del nostre hotel ens vam trobar un rodatge d'una sèrie espanyola molt popular. La que se vecina encara està. Encara s'està rodant, això? Estic igual de sorpresa que tu.

Ens va confirmar una nova temporada juntament amb la de les Pombo, tot allò que vam explicar l'altre dia.

No vam prestar atenció al que ens explicaves, Marc Andreu. És que jo la que se vecina encara no sé què era, qui sortia, no sé res. Doncs ens vam trobar uns camions on deia mariscos recio. De la que se vecina. Per si el dia no estava sent prou difícil, la vida va decidir complicar-nos-ho tot encara més. Que a més estaven rodant a l'hotel on ens allotjàvem. Sí, sí, no, i tot de nens, però molt petits, demanant fotos a protagonistes i a personatges que jo no identificava. No és l'únic rodatge que vam veure a Madrid, per cert, perquè al final de la jornada vam sopar a un restaurant on al pis de dalt s'estava rodant la quarta temporada de La Casa de Papel, ens va dir Cambré, que no sé si era Berlín, si era un espinoc, però la font ens va dir això. Ai, no. Ja està rufant el nas perquè dirà, és Berlín.

No, perquè quan es va estar a la segona de Berlín van confirmar que hi hauria una altra nova de. Doncs era Berlín. Però perdona, no pot ser la quarta, perquè la quarta ja la van fer. Jo he vist fins a la cinc.

Però què ens va dir la quarta? Potser sí. Pobre, ell tenia prou feina i vam arribar molt tard.

Aleshores, tornen els detectius del cor. En Marc Andreu i jo vam dirigir-nos corrent als grans magatzems verds de la castellana. I aquí no ho esteu dient, i em sembla bé, però clar, hi ha una nova capa en aquesta història de terror que esteu narrant, que és que sobretot ho havíeu de comentar en castellà, que ho fa tot molt més complicat, perquè pujos el taxista, perdone, por favor, no es puede llevar el corte inglés? Bueno, Ida, el que ens atés avui portava una bandera de la Guàrdia Civil al malater, no ha estat una escena. No ens hem atrevit ni a parlar en català, pràcticament. Bé, tornant a aquella tarda. Era tardíssim. Estàvem suats, Marc Andreu. Deshidratats. Desnudrits també perquè només havíem dinat una bossa de cacahuets. Perquè a l'AVE no quedava res. Aquesta feina no està catalogada com a feina de risc i podeu, hem de canviar ja i posar-ho juntament amb els miners, perquè estem allà, allà, veig. Però no pateixis, Juliana, perquè el dia estava a punt de remuntar. Va aparèixer una senyora de premsa encantadora. La Laura.

No l'he ni vist ni sentit i ja m'agrada. Perdona,

és amiga d'aquest programa, nen. La Laura, a partir d'ara, la nostra àngel de la guarda. La Laura ens va veure. La Laura li va dir a Marc Andreu, ja m'estàs gravando? I va dir, por favor, no me saques. La Laura ens va donar la mà. I els seus ajudants, els seus petits fullets, ens van guiar cap a la zona de premsa d'aquest acte on ja ens esperaven la resta de mitjans i per on ja començaven a desfilar els primers famosos. I, nois, ens havien concedit una zona tan privilegiada, just després de totes les teles. Una zona que estava abans. Estava situada abans que en Javi Hoyos. Imagina't, vam passar per davant de Javi Hoyos i al costat dels 40 i dels companys del Chiringuito. I la primera famosa que ens va atendre, presteu-me atenció, va ser per mi com una abraçada d'una germana gran. Miss Dolceida, Aida Domènech, que per fi ja té la dona a casa, l'Alba Paul, després del seu pas per Supervivientes, la vaig trobar i vaig dir, quina sort que siguis la primera. Li vam haver de preguntar si mai més tornarien a estar tan temps separades. No, no, jo ja no, mira,

jo mai li he prohibit res ni ho faria, però ara si em diu un altre cop, dic, no, no, no, com a molt una travessa, que són 15 dies, no?

Per tant, anem apuntant el nom d'Alba Paul per la travessa VIP 2. Que et recordo, perdona, que a la primera travessa VIP ja li van fer el càsting, que després ella va tenir aquesta confusió que es pensava que la Dulceida estava gravant la capeta. Jo hi compto. Ah, vale. Això, perdona, no és una notícia que donessis tu, que a tots te les treus, deves de saber on, eh? Era una exclusiva meva que em va donar una font molt privada. Vigila avui,

perquè tot el codi I molt avui, probablement. O sigui, ja sé que siguen quedant les fotos, nois. Sí, perquè encara a tota hora no he rebut les fotos. Ah, no, teníem res a veure. Escolta, què passa amb aquestes fotos?

Les estàs dibuixant de mal i les estàs pintant, o què passa? Que no són fotos, són retratos. En carbonet. Hosti, els retrats tenen tela, eh? No és fàcil, eh? No és fàcil fer un retrat, eh? I sembla que sí. Sembla que qualsevol s'hi pot ficar. Un moment, un moment. Sí que està molt bé. I veig que hem anat amb càmera en aquest reportatge. Sí, clar. Sí. Sí. Després, tornant a la dolcera, si no us importa, jo vaig tirar-me el rotllo de preguntar-li per l'estiu que l'hi esperava i crec que al final vam treure un bon titular.

Ara aquests dies estarem aquí, a Madrid, amb el orgull que jo tinc un evento, la carrossa i tal, i després sí que ens anem a fomentar com sempre i el nostre agost a la Costa Brava, intocable. El setembre molt a Barcelona, també, o sigui. Però tot tranquil, saps? Que la boda, què? Per això dic molt a Barcelona, toca. Perfecte. Nena, a disfrutar. Bon estiu.

Ens acaba de dir que tindrem Dolce Wedding al setembre, just quan faci 10 anys d'aquell mític primer casament de la Sirenita. Per què em mires amb aquesta cara, Juliana? Perquè, Marta, no és per mencionar-te tu com a professional. Ja s'ha dit, no? No, dic que aquesta notícia de la Dolce i de Casanza és que jo l'altre dia vaig menjar-me una lloli per dinar. Que l'endemà em vaig llevar i encara se'm repetia que llueix com aquesta notícia. Ets molt dura amb mi. No, però no és per tu, és per amb la Dolce Ida. Que deixi de casar-se ja. Que faci el que vulgui. O que parem d'inflar-ho així, perquè és que cada vegada, o sigui, cada setmana diem que és casa. Doncs no em rendiré, Juliana. Jo seguiré endavant. Que ho tiren endavant, com un cavall que va cap endavant. Marta, que tu no ho vas poder fer millor, però si jo cada vegada que vaig a una catifa vermella els dic que estàs molt guapa i s'acaba la conversa, vull dir-te que és que no va d'això. Però sí que és veritat que ja comença a fer-se pesada la pobra Aida. Tinc molt més contingut, si em deixes seguir. Una cosa, quan et va veure, clar, us coneixeu i us han entrevistat. Em va estar molt contenta, l'únic que vam arribar igual és perquè et recordo que vam arribar molt tard. Llavors va haver-hi un punt de no poder-nos saludar com havia de ser. Exacte. I bé, just després d'ella, de la Dolceida, va desfilar la seva dona. Arribada ben morena de Callos Cochinos, Alba Paul. Mira, jo tenia moltes ganes de preguntar-li per com va ser el retrobament amb la seva filla, Ària, que té un any i mig.

Molt bèstia. Tenia por, eh, jo, perquè retrobar-se després de tant temps amb una nena tan petita era com a veure com reacciona. De fet, durant els 105 dies jo pensava, com reaccionarà la meva filla, com reaccionarà la meva filla, i va ser maco. El primer instant volia anar amb la seva mare, amb l'Aida, però després, de seguida, ja se'n va recordar de mi, vam estar jugant tot el dia, i tot el dia com una pussa a sobre.

Com una puça a sobre. 105 dies i ara, clar, al principi un xoc, però ara no es desenganxen. Però és que l'Alba va arribar a patir moltíssim durant el concurs. Per si els seus éssers més estimats deixarien d'estimar-la o l'oblidarien. I això també li va passar amb la Dolceida.

Portava massa mesos i tenia malsons. I vaig tenir com tres dies de malsons que tot el rato era que l'Aida no m'estimava, que tornava i em deia, ya no te quiero, cariño, lo siento mucho. I jo, com que no me quieres? I jo desquadrada. Hi ha un fil vermell, Alba. Yes, yes, yes. Després al matí m'aixecava i era, no, no, tot està bé, de moment.

Les vaig veure molt bé, eh? És que ho estan, Marta. I elles a mi em fan patir, perquè si un dia això s'acaba, que Déu no ho vulgui tocar en ferro, El disgust. Jo aquí sí que seré d'aquestes que diré que ja no crec en l'amor. Ja no crec en l'amor. Aquesta ruptura sí que jo no la puc aguantar, la que sigui, però aquesta no. Parlem de coses boniques, perquè, Juliana, l'emissió, de moment, anava bé. Teníem dos noms bons, Dulce i D'Alba. Jo amb això ja estava. Vosaltres hi ha hagut catifes que hem tingut menys gent. I t'havies esforçat molt perquè vas descobrir que s'havia posat molt cols en aquest tipus. Ui, sí, és una jungla, això, eh? Que difícil, nena. Et despistes un moment i ja se t'han posat al davant tres tios que t'han robat el lloc. La cosa només havia de millorar. Perquè després, des de la mateixa organització, ens van dir, sí, us escollim a vosaltres. I nosaltres, per què? Què hem de fer, ara? Volem que entrevisteu la persona més famosa de l'acte d'avui. Volem que entrevisteu la protagonista d'aquesta campanya que sortirà a tots els Corte Inglés, amb la cara ben gran, juntament amb en Gavi i aquella noia d'OT. La cantant argentina Maria Becerra. Clar, ella no estava ni tan sols a la nostra llista de noms que volíem entrevistar. No la volíem, Marta, no la volíem. És que jo te l'haig a buscar, eh. És que és allò que et fan una putada, això també forma part de. Sí, perquè dic que t'he volgut m'ella. Volem fer l'entrevista avui jo. Ui, què li pregunto? Bueno, és el peatge. Bueno, 15 milions de seguidors, vull dir que és que no és moc de Galding, ni tampoc. No, és molt famosa, però és veritat que quan et toquen aquestes entrevistes que tu ja saps qui és ella. Però què et pregunto? Però tu com tens tanta informació? Bueno, Juliana, jo vaig pensar molt en tu perquè vaig haver d'improvisar una mica les preguntes i escombrar cap a casa, que sempre queda bé.

Tengo muchas ganas, o sea, realmente venir acá de gira en el verano de ustedes es de las cosas que más me entusiasma hacer en todo el año. Tienes que hacer unas rutas. El sagrado corazón. Sagrada familia. Que vino el papa. Qué locura. Es un país precioso, es una cultura hermosa, gente divina. Y el verano y los festivales, la verdad que me la paso increíble. ¿Te puedo enseñar una palabra en catalán para

que digas en tu show? Us estimo, que quiere decir os amo.

Ah, os amo. Us estimo. Sí. Us estimo.

Era una plaça molt difícil, Marta, i desexcel·lit. Era molt complicat, eh? Li va dir Sagrado Corazón a la Sagrada Família, clar. Per mi això és un suspens en cultura general, però potser allà, no ho sé, no és obligatori saber que es diu Sagrada Família. Tu quantes coses saps de l'Argentina? Clar, ben poques. Jo l'entenc,

perquè al fons és el mateix. Us haig de dir, però, que en aquest viatge també he descobert que la Marta és una falsa, perquè, tot i no voler parlar amb ella, va voler fer veure que era la millor amiga de la Maria Becerra i va acomiadar-se així. Us estimo.

Nosotros te queremos a ti. Te amamos. Que vaya muy bien el verano. Muchas gracias. Un beso.

Suposo que fareu allò del canvi de casa, que tu aniràs a Argentina, a casa seva, i ella se t'instal·larà aquí a Gràcia.

De aquest accent que et surt de pija, que sembles l'amiga de l'escola de tota la vida de cole de la Maria Pombo. No, ho fas molt bé. Os quiero, chicos. Muchas gracias. Que vaya muy bien. Os quiero.

Es fenomenal. No me l'enric,

perquè quantes vegades m'ha passat això a mi. Se t'enganxa l'accent. Se t'enganxa. Jo portava mitja hora a Madrid i ja m'havia empapat de l'accent. No, fora bromes, jo ahir només volia sobreviure i anar a sopar al restaurant. No recordo res del que vaig dir en aquesta catifa. Afortunadament tinc estrès posttraumàtic. Vas tirant.

Són dos quarts i mig de set. Encara ens queden molts protagonistes per sentir. Els bons, eh? Els bons. Fem una pausa i de seguida els grans protagonistes amb qui va parlar Marta Montañer ahir a la gala del Corte Inglés. A Catalunya Ràdio.

Que no surti d'aquí.

El millor moment de la tarda té quatre noms. Marta, Roger, Juliana i Activia Kèfir. Amb probiòtics naturals i llevats autèntics de kèfir. T'agradarà a tu i a la teva microbiota. Activia.

Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner.

Seguim a Madrid, a la festa del Corte Inglés ahir a la nit, amb la Marta i en Marc Andrés perseguint famosos.

Pràcticament estrenant-me com a detectiva del cor. És veritat que revisant la meva tècnica com a professional, me n'he adonat que a banda de ser molt pilota amb els famosos, que és així, també faig servir la tècnica de la llàstima. Hola, por favor. Por favor, en català, en català, unes paraules en català. Melissa, bon estiu, carinyo. Moltes gràcies, tu també. Tenia moltes ganes de sentir-te. Sí? Sí. Però ens coneixem o no? No, nosaltres parlem de tu, però no ens coneixem personalment. Jo em dic Marta, encantada. Pues un pla igualment.

Marta, com et funciona? Com la traus cap a tu?

No, hi ha molts matisos.

La de la veueta, que ni jo quan entro en un local li dic gràcies. Semblo la Itano Canya de cop i volta. I amb la maneta aixecada, la Marta. Però per mi el que és més flipant és que per Catalunya la Melissa realment. Ho deixa tot. Ho deixa tot perquè sent català, perquè d'altra manera no pararia. Tens tota la raó. I no sé si ho fa. Ai. Perquè està emocionada i li fa il·lusió a parlar amb la seva llengua, o pitjor encara, i el que entimo que és el cas. Perquè realment es pensa que ets una col·lega seva de la Costa Brava, que és l'únic lloc on ella concep parlar català, perquè no, ella té, és descontextualitzada, no entén per què s'està parlant català en aquella situació. Ens coneixem, i jo, bueno, jo a tu, molt. És que per un moment has de pensar que ets la seva cosina. Mira, jo aquesta interacció sí que la recordaré tota la vida, ella dubtant de si érem millors amigues o no, pura perfecció. Per si algú no ho ha pillat, teníem al davant la influencer catalana Melissa Pinto, parella actual de Mario Casas, I clar, no vaig poder evitar preguntar-li si ja havien celebrat els 40 anys de Mario, que els va fer fa just una setmana. Hi haurà una mica de festa de celebració pels 40 d'algú molt especial? Ja, ja ha passat? Ja ha passat. És que feu l'aniversari molts seguits. No, jo faig el 12 de maig. Bueno, un mes, un mes. Bueno, doncs doble celebració, no? Sí, exacte. Que vagi molt bé, gràcies per aturar-te amb nosaltres. Bona nit!

Molt valent de treure el nom de Mario Casas a la cara, eh? No li vaig arrencar ni una decla. Però ben provat, eh? Ella és molt difícil, eh?

A part, des de quan? No és fer aniversari seguit si un el fa el maig i l'altre el juny? Per mi és molt seguit. Per ella era una eternitat. Dic, escolta, Mario Benissa. Pensa que jo a ella li vaig dir, tu ets catalana I em va dir, bueno, jo en realitat soc, no sé si era mig portuguesa. Portuguesa, brasilera, en quin rotllo es va tirar. També, però ets català. O sigui, ella sempre li posa un però. I et recordo que Melissa Pinto és una una enemiga amb qui no han pogut ni els millors reporters d'Europapress. I ho han intentat per activada i per passiva. Jo vaig notar que em faltava molta catifa per treure-li alguna decla, però ho seguirem intentant.

Jaume Miranda, molt bona tarda. Molt bona tarda, enhorabona. T'incorporem amb la Marca en Déu perquè estic al·lucinada. Ui, encara falta el plat fort, eh? Uf, pelos.

El dia estava millorant per moments, quan de cop els meus ulls van albirar. Dos integrants del clan Pombo!

La cara que vas posar en aquell moment, Marta. Per anar a Marta, això és tan important.

És el meu taló d'Aquiles. Però ja sabies que hi serien, a més. Mai acabes de visualitzar-te davant d'un Pombo. Això que havia tingut el Pepin feia una setmana. Ha sigut una setmana, Marta, per tu molt intensa. Jo no puc més. Pures emocions, que et donin treva. El meu plaer culpable. Uns personatges del que no sortí d'aquí, de qui a mi m'agrada parlar, sobretot per criticar-los, cosa que em deixava en un lloc estrany en aquella catifa. I amb tota la vergonya. I també, mica de morro, vaig aturar, atenció, la Marta Pombo, la mitjana, i el seu marit, en Zama, que l'havíem criticat crec que fa dos dies. I criticar és una paraula que queda una mica fins i tot petita. Sí, no, segurament és un eufemisme. Els vaig aturar perquè ens parlessin de la nova temporada de la docu-sèrie de la família A Prime, La Cisena. Molt fort.

Molt fort. Molt fort. ¿Pero qué tenéis que contarnos ahora?

Pues mira, cuando parece que no hay nada para contar

siempre salen sorpresas, así que con los pomos uno nunca sabe.

Como convivimos tanto, siempre hay cosas que contar, siempre. Aunque sea cotidianidad, que es lo que más le gusta a la gente, la cotidianidad.

T'atenen molt bé, eh? Vull dir, són molt simpàtics amb tu.

I és curiós perquè, tenint la premsa, no es deixaven de donar la mà tota l'estona. Tota l'estona. Tota l'estona, que sí, Marc Andreu. I ell és guapíssim. A mi em van impactar molt, eh? En general, tots els famosos que ens van atendre. Els vaig veure tots tan guapos. Una cosa increïble. Bueno, pensa que molts treballen exclusivament, en el que diria Nora Efron, el manteniment. Sí, però també han desenvolupat una capacitat que és ser immunes a la suor. No estaven suant, no estaven regalimant com la resta de gent que estàvem treballant al fang. Feia molta calor, però ells no desprenen cap gota de suor. És una cosa increïble,

suposo que és de cosa de ric. I na Marta, a Pombo ja està bé dels ulls?

No tenia com un cop de puny? Exacte, un cop de cap d'una de les filles la vaig veure perfecta. Mira, parlant de coses mèdiques, la Marta avui publicava en un stories dient que havien operat en Zama d'una hernia a l'esquena i que havia anat tot bé, o sigui que van fer l'acte al corte inglés i avui tocava operació. També aquest nivell d'exposició, o sigui, realment ens importa que hagin operat en la Lluís Zama de l'esquena, cal que ho comparteixin. Bueno, perquè crec que havien fet públic que ell sempre carregava molts dolors, tal, ho havien anat seguint, no ho sé. Juliana, anem a lo important. Tenia. Dos tics més, dos pombos entrevistats. I no ens havien ni mirat malament ni escopit. Un èxit. Un miracle. I va, i al cap de pocs minuts apareixen. Pelos. Pelos, literal. El cunyat del gintònic, l'Alvaro López-Huertz, va fer l'implant de cabells. I la germana gran, la Lucía, lluint una panxa d'embarassada de 8 mesos. Tocava parlar de la criatura.

Les son tres semanas el parto, o sea que entiendo que algo habrá. Algo habrá, algo habrá. ¿Cómo van los nervios, la preparación del nido y todo?

Hay un mix de miedo, ilusión y nervios, pero el 80% es positivo.

Però els cabells de l'Àlvaro. No, no farem body shaming, eh?

No, body shaming al revés. Perfecte. Vols entendre, perdona, Roger, que l'única persona a prop meu que s'havia fet aquest implant de cabells i s'ha fet és Ernest Codino. I no va acabar de funcionar. Ricard Ostrell, també. Ricardo Estrell no me l'he mirat mai tant de prop, jo també amb aquest nivell de confiança, però s'aclada o zona, s'aclada o zona, ell insisteix, que està tan i tant bé i que li ha quedat tan i tant, i està igual, que ja està bé, però el professional tria fer-ho natural, que de cop i volta no sembli una perruca. Però marcant natural és com en Marc Andreu. És acceptar la natura tal com ha vingut. Això és veritat. Aquí. L'Ernest no volia quedar natural, volia tenir cabells, que és algo que per naturalesa Déu no ha volgut que en tingui.

Escola Ter Stegen, perquè veig que la línia

del cabell comença també a 3 centímetres de la cella. No, no, li ha quedat perfecta. Molta, molta, molta. Una densitat com de perruca d'Elvis, no d'Elvis, de perruca d'Elvis.

No, no, no, enveja sana, enveja sana. No, no, li queda molt bé. Ha relat molt bé, sí. Van ser tan encantadors, la Lucía i l'Álvaro. Els més fatxes i els més macos. Sí. Tu pensa que la Lucía fins i tot es va arrancar a parlar una mica de català per Catalunya, amb mi, eh?

No hay para decir, no puc més. Es que no suena igual, no puedo más, no es lo mismo. No, se llena más, el sentimiento es mayor cuando dices no puc més. ¿Ahora no pots més? Pues te diría que no puc més, sí. Quieres irte a casa ya. Y cuando dices casa, al pueblo, ¿no? A mí me encantaría, es que ahí ella descansa a lo bestia. Está más fresquito allí, ¿no? Eso siempre, sí. No sé qué decirte, pero bueno, vale. Porque hay pistila. ¿Y estáis haciendo Casa Nueva en el pueblo? Sí. ¿Eso lo vamos a ver también? Seguro que lo veréis porque es parte de nuestra vida y parte de la nuestra sobre todo, o sea que la veréis.

Jo veig aquí una connexió increïble. Ella és una professional.

Fa dos anys, quan jo la vaig entrevistar, em va dir. No li resto la Marta. Dic que la Lucía és una professional, perquè quan jo la vaig entrevistar fa dos anys, em va dir exactament el mateix amb el tema de No puc més, que li agradava tant i tant dir-ho. Però ara amb l'embaràs ho diu més, perquè realment ahir explicava que se li està fent llarg i no m'està bé amb aquesta calor.

I m'encanta que tu te saps tot ets una entrevistadora tan agraïda per ella te saps tota sa seva

vida jo pensava que no però es veu que a la meva mirada hi havia una lluantor d'algú que està molt il·lusionat tot i criticar sense parar els pombo i en teníem quatre no m'ho podia creure nois però de sobte a la catifa apareix la vella reina.

Maria Pombo! Arriba a l'acta del Corte Inglés. Amb el bolso o no? El seu bolso, que és a dir, el seu marit. Que una seguidora em preguntava per xarxes, és veritat que són tan guapos en persona? Tenen aires subiditos? La segona part de la pregunta, Marc Andreu, jo no ho vaig poder percebre, si anaven amb els fums pujats, tu dius que sí? Normal. Jo puc contestar la primera, que és que són espectaculars. El que sí que van poder viure tots allà és un moment molt incòmode, incòmode i morbós, a parts igual, protagonitzat per aquest parell. Perquè mentre els entrevistaven els periodistes d'Europa Press, que són uns professionals gegants, van passar per darrere el futbolista Álvaro Morata i Alitxe Campello. Per tant, l'ex de Maria Pombo i la seva dona amb qui han tornat per tercera vegada. Què tal, Alitxe?

Bueno, pues que las tres hermanas hoy juntas. Hoy las tres juntas, sí. Sí, bien. Mucha familia aquí y amigos, o sea, que fenomenal.

Bueno, pues este momento acaba de suceder, ¿sabes? O sea, pues nada, magia. Y eso que te lleva aquí. Total. Gracias, chicos.

Veig que amb l'àudio no s'entén res, però atenció al que diu la Maria, eso que te lleves, com dient, sé que aquesta imatge va cara i te la regalo.

A tot això tu que estaves hiperventilant-te una cantonada d'haver vist tanta esponbo.

Jo deia, no, jo deia, la Maria l'haig de tenir. D'una manera o altra l'hem d'aconseguir, Marc Andreu. Jo crec que després d'aquesta escena tan violenta per ella, la meva petició. Li devia semblar un salvavidas, perquè sí, després de tot el que he arribat a dir jo en aquest micròfon, vaig suplicar a Maria Pombo que ens atengués.

Maria, Maria, para Catalunya.

Maria, hola, què tal? M'ho diu, de veritat. Faig molta fena, faig molta greu. És que tenen ganes d'abraçar-te

i t'agrada dormir. Un dia em dius, para Catalunya subem el sueldo i jo renuncio al meu, Marta. Ja t'ho dic ara.

¿Qué tímido de desconexer que podíais arribar a fer? No, no, no, no, no, no. No sé la veu tan aguda, no ho sé. És que ets en bope esponja.

És com aquella vegada que el Marc Andreu ens va posar un tall del Mac Pop, que ja té la veu molt aguda. Però el va posar per error a per dos i encara la tenia més aguda. Estàs igual. Estic igual. Però no, és molt riure, però l'estratègia va funcionar. Doncs mira, m'encanta. Amb aquests ulls brillants que tenia jo. Poc m'esperava que la Maria m'acabaria confessant que veia els nostres vídeos del que no surti d'aquí. Hemos probado tu bebida.

Creo recordar que he visto un vídeo. Uau, mare de Déu.

Diu. Crec recordar que he vist un vídeo. No, no. No creu. Se la recorda perfectament. Ho veu tot.

I no et quedes en xoc quan et diu això? Perquè el meu cervell se m'aturaria. Jo feia estona que no sabia el que estava dient. Dissociadíssima.

Estic dissociada, encara ho estic ara, i em sembla que aquesta persona que crida com una nena petita no soc jo. Para Catalunya. Pero el tema es que. Para Catalunya és una frase. És que què no has de fer per Catalunya, saps que vull dir? Fins i tot algú com ells, no ho faran. Sí, sí, que paren ells i tot. O fins i tot que no els agrada. Preferirien que no existís, si fos per ells. Després diuen que és preciós, però bé. Maria Pombo ens coneix. Maria Pombo ens consumeix. I Maria Pombo també aprèn la nostra llengua gràcies a aquest programa.

Aprendo catalán con vosotros. Y como me encanta el acento, intento entenderlo todo. Creo recordar o entender que no os gustó mucho. ¿Sabes qué pasa? Es normal. La he probado luego. Fría, cambia un montón. Encima, el primer sorbo es diferente a tomártelo en un vasito con hielo. Era una oportunidad, chicos.

A veure, no estàs mentint. A veure, estic mentint tota l'estona. No, és molt millor fred, és veritat. Sí, però estem parlant d'aquesta beguda que va treure la Maria Pombo, que nosaltres vam tastar, vam fer un ril a Instagram tastant-la, i la vam deixar fatal. O sigui, allò no fregava el cinc ni per casualitat. Vam ser durs.

Però ets força justa perquè jo recordo que en aquest ril t'ho deies, segurament això ben fred millora.

I acabo de dir, l'he provado fria i està bueníssima. I això és una mentida com una casa de pagès, vale? No, però freda guanya, ho hem dit. Millora. Sí. Aviam, perdona, també et dic. Seria mala educació gairebé dir-li a la cara. No cal. Ella ja sabia que havíem fet un. Ella ja havia vist el ril, total. Però ella vol dir que està, com totes les influencers. 25 hores al seu telèfon.

Sí, perquè no mos vull infravalorar, però per arribar als nostres vídeos, que som unes rates absolutes.

I que ella ja fa molt que ens segueix, perquè això ja el Suave Fes ho havia dit, que ja ens tenia controlats, vull dir-te. Em podeu dir falsa? Mentidera? Pero em serà igual, perquè jo ja tenia titulars de la Maria Pongo. I encara us en porto un altre sobre el seu possible trasllat a Miami amb en Pablo i les tres criatures.

O sea, nos íbamos a ir este septiembre y finalmente lo hemos pospuesto y ya veremos si ojalá el septiembre que viene nos vamos. Y disfrutar de la sobrina que viene también. Total, tenemos unas ganas de conocer a Lola.

També això de Miami, la Maria Pombo comença a lluir Dulce Wedding, eh? Però jo sabia que era un tema que en Javi i jo els preguntaria i vaig dir, jo també ho faré. Ella la vas fer feliç, Marta, i és molt important per ser bona entrevistadora en aquestes situacions tan horribles de pura supervivència, fer-los sentir bé. A tot això, Marta, el Pablo al costat sense dir res. Sí, jo li vaig dir hola, Pablo, i ja està. No li vaig fer cap pregunta a ell. No en tenim cap. Però nois, quan la Maria ens va dir, buen verano, chicos, gracias, jo vaig notar que començava a flotar com la casa de la pel·lícula Up, la dels globos. Jo estava l'habitant.

Et diré una cosa i tampoc vull comparar, però jo crec que és la vegada que hem tingut més noms i durant més estona en una catifa vermella. I això no és mèrit meu, eh? Vull dir que. Enhorabona a tothom. Moltes gràcies. Endavant. Roger. Endavant, endavant.

Després d'un dia etern i estones infernal, ho havíem aconseguit, Marc Andreu. Sí. Els detectius del cor havien pogut parlar amb totes les Pombo, amb la Melissa Pinto, amb la Dulceida i l'Alba Paul. Un aplaudiment per aquesta família! Ni en somnis ens ho podríem haver imaginat. Ens dirigíem cap al taxi flotant quan, última hora, de cop, rebo un missatge per DM d'Instagram d'una perfecta major d'aquest programa. Un missatge que en majúscules i en to acusatori em diu. No t'he vist. Hòstia, nano. Hòstia, nano. No es pot respirar tranquil ni viure el moment d'adrenalina postcatifa o què passa? Hòstia. Efectivament. Quina muntanya el procés de dia. No, no. A l'acte promocional d'aquests grans magatzems verds ens vam oblidar de parlar. Hòstia, us la vau deixar. Amb Jessica Goicoechea. Tampoc és el que hagués dit. I demano perdó, Juliana. Sé que és un error imperdonable. De fet, et diré que hores abans havíem estat ella i jo xatejant, i li havia dit, seràs la meva única amiga a la catifa, quines ganes de veure't. I des del taxi, ja camin cap a sopar, rebo el seu missatge d'absoluta decepció. Jo demano disculpes, assumeixo l'error, penseu que encara porto la L de detectiva del cor posada, no és per justificar-me, però tenia molta cosa al cap. I hem entrevistat molts cops la Jèssica, no passa res. Ella ha d'entendre que una Maria passi per davant. I a la propera ho farem millor. Tot i així, Marc Andreu, estic molt orgullosa de nosaltres. I Juliana, si això ha anat bé ara, és per tota la feinada que tu has fet abans. Per totes les llavors que has anat plantant aquests anys. Llarga vida a la detectiva del cor.

Perquè realment tenim ara dues detectives del cor i això. Aquí!

El que passa és que, clar. La competència. Hi ha ganes? Fem-ho juntes? No, jo anava. No, el Marc i jo ens estem entenent. Sí, clar. Tots de tres han passat per ser detectives. O pot ser que només nosaltres dos ens mengem el fang?

Menja't l'AVE, Roger. Una temporada sencera, encara, eh? A partir del setembre.

Para Catalunya. És la nova manera de. Jo no puc anar-hi perquè no sabria qui són, no sabria què dir.

No pots anar-hi perquè ets un mandrós i t'agrada dormir a grup, però a tots ens agrada dormir a casa nostra i tothom s'ha de sacrificar per l'equip.

Bé, en tot cas, enhorabona a Marc Andreu, enhorabona a la Marta per tot aquest material aconseguit a Madrid. És increïble.

Quan la tertúlia s'escalfa, nosaltres hi posem la bona salsa. Les salses de conserves Ferrer són el complement perfecte per donar sabor a cada moment. Conserves Ferrer patrocina aquest espai.

Bé, amb tot això ens hem quedat amb un minuto.

Perdona, amb tot això, jo encara no he rebut

les fotos d'Eivissa. Les acabo de trobar, les acabo de baixar i les tinc. No cridem, no cridem. Però sí que no aturarem l'emissió en directe fins que li passis les fotos.

Ja està, ja està. De les veig jo.

Sí, és veritat. Ah, sí, són xulíssimes. Ui, n'hi ha de molt delicades.

Hi ha una que es veu. Hi ha un nude en aquestes fotos, també. Un nude de quina persona? No vull dir de quina persona.

De la Juliana, suposo. Ah, d'en Roger. Hi ha fotos que no recordo que ens féssim.

Són bones, però moltes d'elles. Bé, família, bon cap de setmana a tothom. Tornarem dilluns. Hi ha un sopar avui a Massorrer, que es veu que hi haurà bastanta genteta. Algun pot explicar aquest esdeveniment que ens han convidat? Per què no flueixes i intentes gaudir de la vida, nen? Vull explicar-ho dilluns, també, una mica.

Doncs dilluns ho explicarem, però hi haurà els socis, m'entens? Que no passa res, eh? Ja ho explicarem, però tampoc és gent del nostre programa.

Això de Massorre no és lo de la gran cita? No. M'estic confonent. Sí, ara t'ho expliquem.

Si t'hagués sentit Víctor Navarro ara, que allò és el seu temple. Disculpa-ho.

Nois, fem una pausa i tanquem la tarda amb en Garriga.