Millors moments (setmana 1)

Déu vos guarde! I visca el batlle!

La Renaixença.

La brúixola té un origen incert, no se sap exactament qui la va inventar, tot i que semblaria que

van ser els xinesos. Collons de xinesos.

No, collons de xinesos no, Fel. Ho han inventat pràcticament tot, els xinesos. Ah, sí? Passa que és lo de sempre, que al món occidental ens pensem que som el malic del món, i no, no, no, no, no ho som. Els xinesos ho han inventat tot, pràcticament.

De fet, per exemple, jo què sé. Perdona, perdona. El telèfon, per exemple, no? El telèfon, qui el va inventar? Aquí sempre ens han dit que va ser Graham Bell. Que eres coser.

Segur que van ser els xinesos també. Segur que hi havia un xinès fa 150 anys que ja tenia telèfon o mòbil. Mòbil, eh? Directament, eh? Sí, era un xinès de la dinastia Ling Ling. Ho pilleu o no? Sí, sí, sí.

És ring ring, però fent una broma una mica racista. Sí, sí, sí. Les primeres brúixoles, evidentment, no eren com les que coneixem ara, era una cosa molt més rudimentària. Agafaven un tros de magnetita, coneixeu la magnetita? La típica magnetita que tens al moment a casa. L'enganxaven sobre una fusteta i la fusteta la posaven sobre un recipient d'aigua. Llavors, així. Aigüeta, havies de dir. Aigüeta. Magnetita. Costeta a aigüeta. D'acord. Doncs a sobre un recipientet d'aigüeta. Sí? Sí. I així, llavors, es podia moure, sobre l'aigua flotava, i llavors, al llarg de la història, diferents inventors ho van anar millorant. Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un boig conegut, un astre intercomarcal que orbita entre el rock elitista i la música moderadament moderna. Ha tocat la guitarra i cantat en bandes com The Dumpers, Cool de Mandril, Los Rápidos, Los Burros i una de força més desconeguda, El Último de la Fila. Ja fa dècades que també puja als escenaris amb el seu nom de pila, sota la llum dels focos i compagina virtuosos soros de guitarra amb lletres quotidianament surrealistes. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Quimi Portet!

Sempre m'ha semblat que ets una persona prudent, ho veiem en les teves respostes, també. No sé si és una cosa. Creus que consideres una persona prudent, Quimi?

Per algunes coses, sí. Home, a la tele soc prudent, esclar. La dius molt grossa i estàs quatre mesos que ho treuen tot el dia.

A més a més, ara hi ha la moda aquesta de fragmentar un trosset i ara sí que hi dius una bestiesa, això ho fragmentarem. Efectivament, que és el que esteu esperant. Estem esperant que diguis una bestiesa.

Aviam, quina bestiesa voleu que digui? I acabem. I acabem abans i després fem una entrevista normal, segurament.

Quin és el procés creatiu? A mi m'agrada molt intentar-me imaginar el Quimi Portet com deu treballar. Ets a casa teu, hi ha una habitació concreta, primer fas la música, després la lletra, com ho fas això que fas? A veure, primer faig la música, sí.

Sempre. Quasi sempre. Algun cop he fet una lletra abans de la música, però generalment faig la música. Faig la música, després hi canto a sobre en vikingo, així. Ah, sí? I tinc molt temps aquella cançó funcionant en el meu ordinador, així, cantada. I poso.

Coses al·lucinants, coses que jo penso, hòstia.

Home, em pots deixar una així en vikingo. Això t'anava a dir? Publica'n una així. És un disco només en vikingo.

N'hi ha una en vikingo, un disco meu que es diu Matem els dimarts i els divendres. Però té lletra, té lletra. No, no, diu. Un trosset. No, no, tota la cançó. Ah, sí? És una cançó que es diu Remotes Revifalles i és tota en vikingo, perquè m'agradava tant que vaig pensar, què conya he de dir aquí sobre.

Tu un dia em vas ensenyar una carpeta a l'ordinador que em va fer molta il·lusió, que és la carpeta on el Quimi guarda totes les músiques que no publica. Exacte. Una carpeta, si no recordo malament, es diu cinema.

Exacte. Ah, per despistar? Sí, n'hi ha una que es diu cinema i n'hi ha una altra que es diu pot. A la pot hi ha cançons susceptibles d'encolomar-li amb algú. D'acord. I en algú, músic. Això és més difícil. Llavors n'hi ha una que es diu cinema, que és pels del cinema. Aquests tots els està bé. No? Ho dic de veritat. Músiques de fons. És que una cosa, aviam, al cinema m'agrada molt, però si tu tens unes imatges que estan bé, qualsevol música hi queda bé a sobre. O si tu tens, per exemple, un tio que està amb un espasa samurai clavant cops al capó d'un 600. Una cosa normal i correcta que pot passar a qualsevol pel·lícula. Pots posar Can Gregorià i queda genial. I poses un sintetitzador també queda molt bé.

Joel, mira, que estrenem el marcador. Què ha fet ara? Què vol dir això? Deixem presentar un artilogi. En Joel, com que coneixem que té una mica d'inquietuds i li agrada molt parlar, llavors li hem limitat les preguntes. Això està bé. És una censura. És una censura. Ben trobada. Exacte. Llavors podràs fer tres preguntes pel programa, Joel. Aquí tinc el marcador. Vas a gastar la teva primera pregunta, que sàpigues.

És que ara que parlàvem de les lletres del Quimi, tu, Quimi, ets un poeta que destaca pel teu ús sempre adequat de la metàfora. En saps tant de metàfores que el teu disc Inconmensurable viatja a Montserrat i a la cançó Excursionista dedicada a un excursionista que t'agrada molt és una cançó preciosa que en un moment donat diu tu xerrupes de la meva cantimplora no de ma cantimplora i de la teva jo voldria saber si això és una metàfora.

No me'n recordo. Aviam. Gràcies, Joel. És una cançó que m'agrada. És meva, però m'agrada. A mi també. És una cançó. Aviam, tots hem sigut joves. Vosaltres encara ho sou. Sou tendres i inexperts. Encara ho sou. Però jo també vaig ser jove. Hi ha moments en què sents un gran impuls reproductiu. Sí. Sempre parlem de cantimplores. Exacte. I l'excursionisme és una cosa que bastant sensual, no? Sobretot si les excursionistes, o els excursionistes, jo cago que triï el bestiar que més li agradi. Sobretot si vas darrere, tu. Efectivament. Aquí volia anar a parar. Anar darrere un excursionista reforçada, quan ets tendre, jove, ple de salut, pujant al Puigmal, a mi m'inspira.

Escolta, al llarg de la teva carrera has tocat davant de més de 100.000 persones i també ho has fet davant de 4 o 5 persones. No sé, quin dels dos públics impressiona més?

Tots impressionen molt. El que impressiona és la música, que és abstracta i que és una forma de compartir sentiments tan espectacular. Òbviament, quan toques en un lloc on hi ha 40 o 50.000 persones. Fan molt soroll i impressiona físicament. Però és més impersonal, potser, no? És una massa. Sí, però bueno, els 4 o 5 també es converteixen en una massa quan estàs tocant, perquè tu estàs a la teva puta bola. Això de tocar per un. Això només ho feien els juglars, tocar per l'estimada i tot això. Quan toques, t'estàs expressant pel o intentes expressar-te pel ploisme, no? Si només n'han vingut cinc, doncs són aquells cinc. Si n'han vingut cinquanta mil, són cinquanta mil. Però tu cantes les teves mancances afectives, passi el que passi.

Vingui qui vingui. La gent, no sé, ja ho deuen saber, suposo, que tu ets el compositor de la música de la sèrie Plats Bruts. Recordes quan vas compondre allò? I quant temps vas trigar a fer-ho?

Doncs sí, sí, me'n recordo perfectament. Estava acabant un dismeu, no sé quin era, un d'ells, i em va trucar l'Andreu Buenafuente, que estava, era del Terrat, eren els que estaven preparant això de Plats Bruts. Quimi, per què no ens fas una música per una sèrie que estem fent? I vaig dir, no he fet mai una música per una sèrie. Tinc una carpeta que es diu Simem. No surt de la carpeta aquella? No, no, no. Encara no havia començat aquesta operació perquè encara era tendre i inexpert. Hi havia il·lusió. Encara hi havia una certa il·lusió. I lo que sí que hi havia era una cançó del meu disco que, hòstia, no em sortia la lletra ni em sortia el. La melodia de veu i tot això, i era genial, perquè. Unes guitarres brutals i tot això, i vaig dir, hòstia, i vaig a provar, aviam si puc reestructurar això, i vaig reestructurar això, i això és la música de Plats Bruts.

Quan la xurma em ve buscant, em teies forques i garrots. Vaig al bosc i soc buscant, i a les files soc vilar, però soc sempre perillós.

I jo la deixo anar a passeig, a cavallar en cotxe o a véu del Pirineu mirant de fer mal.

Anem a disseccionar l'objecte d'avui, Joel. Anem a disseccionar-ho, vull dir que anem a veure quina utilitat té en diferents casos.

Utilitat en una illa deserta. D'acord, imaginem-nos que som

nàufrags i arribem a una illa deserta. Què és el primer que fem? No ho sé, jo el primer que em faria seria una casa. Per no viure a la intempèrie. I què és important a l'hora de fer-te una casa, Mercè? Digue-m'ho tu. Exacte, exacte, l'orientació. I quina orientació? I quina orientació? La nord. Exacte, la nord. Per què? Perquè volem sol de matins. Ah, clar. I per això necessitem la brúixola. Ah, sí. Si no, de què? Com ho pots saber? Llavors, per què volem una cabana amb orientació nord a una illa deserta? Perquè després te la podràs vendre més cara. Ah, amigo. És que és l'ABC del món del totxo, això. Imagina't que arriba un altre nàufrag. Sí. Per exemple, jo estic a la illa deserta i arriben dos nàufrags, encara que siguin. Enxurri i en fel. Enxurri i en fel, arriben. I no s'ajunten sempre? Sempre. Estan naufragant. Sou vosaltres que aneu juntes? Quina creu, eh? Jo tirava davant i va dir, vinc. Vale, i venen els dos, amb el vostre espectacle que tingueu en aquell moment. No, no, no, a un illo desert venim a. Però necessiteu una casa, no? Doncs jo us la vendria, i amb els beneficis me'n faria una més gran.

Utilitat com a joguina sexual. Jo li veig utilitat a

la brúixola com a joguina sexual quan et ve de gust fer una mica de sexe halal. Què és el sexe halal? Bàsicament és posar l'altra persona mirant a la make-up. Si t'ha tocat follar amb algú d'Aliança Catalana, a Montserrat o a Waterloo, si és de Junts. La idea és que et pot servir per orientar-te a l'hora de posar l'altra persona mirant a Madrid.

Utilitat com a arma en cas de conflicte.

Aquí sí que res. A no ser que sigui una brúixola que porta, per exemple, una catana incorporada o una metralleta. En aquest cas tindria bastanta utilitat com una arma de conflicte. Ara, una brúixola pelada, en principi, jo no recomano anar a la guerra amb una brúixola i prou. Utilitat metafòrica. Aviam, hi ha l'expressió perdre la brúixola. Sí. Si es fa servir metafòricament. Per exemple, per exemple, eh? Si dius, hòstia, anava d'excursió per la muntanya i he caigut per un barranc i he perdut la brúixola. Sí. Aquí no hi ha metàfora. No. En canvi, si per l'exemple dius, ui, el Joan, saps el Joan? Sí, home, el que era un tio normal, el pare de la Jana i el Kilian. Sí. El que treballava a la Nissan. Sí. Doncs ara es veu que s'ha deixat la dona, s'ha apuntat a CrossFit, s'ha comprat una Harley, s'ha fet DJ i s'ha enganxat a la cocaïna amb 50 anys. És ben bé que ha perdut la brúixola. Sí. Aquí estem parlant d'un bon ús de la brúixola, metafòricament. Vol dir, al final, que estàs desorientat. Sí, hi ha un segon significat, has dit. Sí, també es fa servir molt lo de brúixola moral. Per exemple, el papa va venir a Espanya i el Pedro Sánchez va dir que el papa era una brúixola moral contra la injustícia. Això, metafòricament, té dos significats. El primer és que, de la mateixa manera que tu, per saber el nord, mires la brúixola, doncs, per saber si una cosa és injusta, Pedro Sánchez mira el papa. Ah! I llavors hi ha el segon significat, que és que si el president d'Espanya d'un partit socialista necessita el papa com a brúixola moral, és que segurament ha perdut la brúixola també metafòricament, i aquí ja tindríem una doble metàfora amb folre i manilles. Molt bé!

La radiografia la debem a un físic alemany de finals del segle XIX. Collons d'alemany. Sí, noi. El senyor Wilhelm Conrad Röntgen. Sí que ho és d'alemany, sí. Sí. Pel nom no enganya, eh? No, no, no. No dius pas és de Valladolid, aquest senyor. No. És un paio que us ha de caure bé. Ho dic perquè el tio no va aconseguir acabar el batxillerat perquè el van expulsar de l'institut quan va dibuixar una caricatura, una caricatura bastant ofensiva d'un dels seus professors. A mi aquests detallets m'agraden. Sí. Perquè tu ara vas a fer-te una radiografia i penses, això ho va inventar un gamberro. Sí. Eh? Inventa els ratxics i la radiografia. Per què es diuen ratxics? És una molt bona pregunta. És tonto, però us agradarà. No, el motiu. Endavant, endavant. El Wilhelm inventa uns ratxos, els descobreix, i en aquell moment no tenen nom. Llavors ell provisionalment els posa X. No saps com es diu una cosa. Com els analfabets, quan siguen. Sí, senyor. Poses una X allà i llavors els seus col·legues científics, quan la cosa avança, van començar a dir ratx. Rongem, en honor seu, el seu cognom de Wilhelm Rongem, però ell era un tio molt humil i no ho va voler. Va dir, jo no vull que portin el meu nom, deixem X, que és el que havia posat, i per això es diu.

Ben parit, eh, aquest Enric? Sí, cau bé, eh? No, ja no em queden de gent així. No em queden.

Mira, no em vull fotre a explicar tècnicament com funciona la radiografia, perquè ens hi farem mal. I perquè no ho saps. No ho sé exactament, però perquè ens entenguem més o menys. Perquè més o menys, així, o sigui. És, si ho he entès jo bé, primer. O sigui, els ratxics travessen ossos, òrgans i teixit muscular, però els travessen de maneres diferents. Llavors, si tu poses una placa fotogràfica a darrere, veus dibuixat amb diferents intensitats de grisos els teus òrgans a l'interior del cos. Això va ser una revolució, la medicina. Penseu que fins al 1895, o sigui, l'única manera de veure el cos per dintre era obrir-lo amb un bisturí. Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Sàvia per conèixer. Una noia de 23 anys que ha decidit no ballar ni reggaeton ni trap, sinó sardanes. Fa sardana esportiva i va per tot el país competint amb la seva colla per convertir-se en els millors de Catalunya i, per tant, del món sencer. Una dansa catalana que alguns associen al passat i a la gent gran, però que són el jovent qui l'ha de seguir tirant endavant. I això és el que fa justament la nostra convidada.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença, Nàdia Cordon! Bravo! Bravo, Nàdia!

Tu, Nàdia, tens 23 anys i fas sardana esportiva des dels 3 anys. Sí. És molt poc, això, no? I tant. Bueno, de fet,

podria dir que vaig començar abans, eh? Perquè des que vaig néixer, bàsicament, que estic ficada al món. Però en una colla, des dels 3 anys, sí, sí. Entenc que els pares eren sardanistes. Més que sardanista, o sigui, la meva àvia sí que era sardanista, la meva germana també, que és més gran que jo, i els meus pares tenien un grup de música tradicional, que tocaven danses, que llavors també ballàvem amb les Bart. Ai,

mira que seríeu ben amigues amb la Laia Gloop.

Perdona, Peyu, m'hi haig de posar. Posa-t'hi, Xuri. M'hi haig de posar, perquè digues quina collets i d'un tets, sisplau. O sigui, ara ballo la Mare Nostrum a Barcelona, però. M'acaso un dena, però digues-la de veritat, home.

Però vaig començar a treballar a Mongria. Ara, ara! Porta aplaudiment! La gent, quan parlem de sardanes,

ens quedem sempre amb la imatge aquesta de gent gran ballant sardanes per la festa major, però heu de saber que hi ha competicions de sardanes. Com funciona això? Tu hi competeixes? Com va això? Sí, o sigui,

hi ha diferents tipus de competició. Des dels més petits, que ballen. Com poden. Com poden. Llavors vas avançant, hi ha diferents categories, i llavors hi ha el que és el Campionat de Catalunya, que és com el més important, i llavors hi ha els territorials, el de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. I llavors les colles de tot Catalunya, si volen, es poden també presentar al Campionat de Catalunya, que es competeix per tot el país. Entenc que no hi ha un Mundial, d'això. Seria el campionat de Catalunya si ho fos d'alguna

manera Ja n'hi ha prou Si ets campió de Catalunya al mateix moment et converteixen en campió del món La gent de

Catalunya Nord Això també és

Catalunya Si no, no es diria Catalunya Nord I tu ets campiona del món o no?

Sí Sí, eh? Bravo! Has creat un compte de TikTok, que una mica és el que t'ha donat a conèixer, per donar visibilitat a la sardana.

La sardana de competició és un esport que requereix moltes hores d'assaig, gran esforç físic i tècnic i un gran treball en equip. A més, hi ha una comunitat.

Quina resposta has tingut d'això? Com ho has viscut?

Doncs molt bona, la veritat. Sí, o sigui, em vaig trobar bastanta sorpresa que moltíssima gent estava interessada en aquest tema i que realment no, com que no ho coneixia, però no és que no hi hagi interès per conèixer-ho, sinó que no hi ha com les eines necessàries per portar la sardana com a tota la societat. Llavors, sí que és veritat que, o sigui, no vull posar en comparació res, però hi ha com altres cultures catalanes que se li dona com molt més bombo. Ai, que està parlant dels altres tallers. Ai, que està parlant dels altres tallers. Jo no ho he pogut dir així, però sí que és veritat que hi ha una falta de compromís per part de tothom.

Mira, els mitjans de comunicació, vinga, retransmetem els castellers. Es podria retransmetre un campionat de sardana esportiva.

No, perdona, hi havia aquell programa que feia l'IMP de Montes. Sí. I la Maripau, que te'n sents, el feia de bojos pel vall. Pista de vall. Que feien allà. Ah, sí, xa-xa-xa.

I boleros. I la sardana, què? No es pot dir mai televisió catalana sense un espai dedicat a la sardana.

Com funciona el campionat? Escolta, aneu a trobades, hi ha un jurat que us puntua. Sí.

Abans hi havia una altra modalitat, però ara es fa com si fos una Champions, més o menys. Ja com si fos un partit entre colla i colla, o sigui, es ballen totes les colles de la vegada, però competeixen una contra una. Llavors, d'aquest. Una eliminatòria. Sí, d'aquest enfrontament guanya un. Llavors, hi ha. 4 o 5 concursos la primera fase, que seria com l'eliminatòria, llavors les dues colles amb més punts passen a enfrontar-se per la primera posició. Llavors hi ha dos concursos finals on es fa el mateix colla contra colla i la que guanya s'emporta el títol.

A quins espais es sol fer això? A places majors? A places. Si fa bon temps a la plaça, si no es busca algun pavelló o així. Com viu la cançó del Xemi Portet, si plou ho farem al pavelló. Joel, vols fer una pregunta?

Sí, he trobat que era el moment, Peyu. Nàdia, la gent s'apunta a cursos de ball per lligar. Això és un fet. Tu vas a una classe de salsa, de bachata, de lindy hop, i està ple de divorciats. Això és així? És un lloc on hi ha més divorciats? De Barcelona, almenys. I si ets un divorciat, de més de 60, 70 anys, ja tens una mica de titani a dins del cos, llavors t'apuntes a country. Molt bé. A veure, la meva pregunta és, a la sardana també s'hi apunta gent amb el legítim objectiu de conèixer algú amb qui practicar el coit?

Vull pensar que no, però sí que seré gent que ha lligat al món sardanista. Gent que ha lligat.

No, no es descarta, així. No, però no vulguis pensar que no, jo ho promocionaria. Sí, home, en comptes d'anar al capullo allà a ballar amb bachata, si ets de mullet, home, què fots ballant bachata? Sí, però la bachata és un ball d'un a un, la sardana. És més grupal, no sé A la sardana li falta el ron. Depèn de qui lo sigui.

No podem deixar escapar l'ocasió de que facis una crida al jovent català que aprengui a ballar sardanes. Sense cridar, eh, per això. Fes un missatge a tots els nanos que ens escolten.

Bueno, més que res, que moltes vegades pensem que no hi ha opcions per aprendre a ballar sardanes, però de segur que si busqueu, a mitja hora de casa, com molt, teniu una colla, que encantats a la vida us ensenyaran a ballar, i que es fa molta colla, es fa molt de grup, al final acaba sent un grup d'amics, vas per tot Catalunya ballant, i al final és molt guai, no sé.

I folles. No, digo-ho. Digo-ho. Això és un reforma. Sí, no, folles, folles. A tu diu ell. A la meva parella hi ha dues parelles que s'han conegut a la colla. I follen. Oh, no, pensa que no follen. En Xuri, quan ell ballava, els de la teva colla follaven tots.

Bé, avui sona el rei del rock i el cantant de Mississippi, Elvis Aaron Presley, amb aquest Jailhouse Rock, el rock de la presó que van registrar l'any 1957. És considerat una de les figures més influents de la música popular del darrer segle perquè va revolucionar la cultura juvenil i la indústria musical de masses a mitjans segle XX. Sí. L'Elvis era la veu que va cantar i va popularitzar el rock de la presó, però la peça en realitat era obra del lletrista Jerry Leiber i del compositor Mike Stoller, tot plegat per incloure-la a una pel·lícula que portava justament el mateix nom de la peça, Jailhouse Rock. El maig de l'any 1957, quan l'Elvis rodava el número de ball on apareixia la cançó en qüestió dins de la pel·lícula, va tenir un petit incident.

Ai, és que se li va despendre una corona de porcellana que portava una dent. I el problema és que en comptes d'anar cap enfora, va anar cap endell. Uuuh!

L'endemà de la gravació, l'Elvis va començar a notar un fort dolor al pit i una radiografia va donar la resposta d'aquell dolor.

I és que tenia la corona de porcellana incrustada en un bronqui del pulmó dret.

Això ha de quedar mal, eh? Això ha de fer mal, això. Gràcies a aquella radiografia, doncs li van poder extreure la corona de porcellana dels pulmons amb una broncoscòpia.

Però l'Elvis, agraït per la ràpida resolució d'aquest imprevist, un cop fora de l'hospital, va enviar una nota al personal mèdic.

Sí, era un tio que tenia sensibilitat. Era una nota breu, però feta amb molt enginy, que deia així. Oh! Quan vaig venir estava tot commocionat o sacsejat, però vaig marxar estimant-vos. Que maco l'Elvis, tu. Sí, la gràcia d'aquesta nota és que, de fet, continua contenint dues referències a cançons de l'Elvis. El shock up, per una banda.

Ah, sí. Els pistes que he cremat jo amb això.

Doncs aquesta, per una banda, i finalment el Loving You, que de fet és dels mateixos autors que el rock de la presó. És una peça de l'any 1957 i que mostrava la versió més romàntica i seductora de Fel Feixades i també d'Elvis Presley. Una vessant que acabaria esdevenint també una de les seves grans marques personals. Música, mestre.

Aquesta era la. La cortijo, la laser show que teníeu. A les lentes. Aquí és quan ja havies d'haver fet la feina prèvia. Jo aquí sempre m'anava al bar. Anava a plorar, després. Ben bonica, aquesta.

Utilitat en una illa deserta.

Venga, sorprèn-nos. Saps l'altre dia que hi va haver un eclipsi de sol? Sí. Fa quatre dies que hi va haver un eclipsi de sol. 12 de agost era. Ah, l'eclipsi, l'eclipsi. Imagina't que t'agafa una illa deserta. Jo no me voldria perdre, Peyu. No vas sobrat d'espectacles a una illa deserta. No, és molt avorrit. Doncs si tens una radiografia, pam, pots mirar l'eclipsi. És pel que serveix. Fins aquí l'utilitat de la radiografia en una illa deserta. No tan rápido,

cabrero, digue'm Mercè. Que diuen que no, eh? Que no ho fem servir, que no. Saps qui ho diu? Els fabricants de les ulleres.

Jo no ho provaria per si em cas. A la càrcel vas a venir a robar. A veure, si tenim una radiografia, per exemple, del crani, i un parell de fèmurs, què podem fer? No ho sé. Una bandera pirata. Si venen els pirates a matar-nos, la podem fer servir per dir, som dels vostres, no em mateu.

Utilitat com a joguina sexual. Això està claríssim.

Pot servir per complaure traumatòlegs amb parafílies molt concretes. Per exemple, pot ser que et digui el traumatòleg, eh? Jo és que si no em toquen el tercer metatercià del peu, jo no arribo a l'orgasme. Per exemple, perquè són els fills traumatòlegs. Llavors tu, hòstia, no tinc ni puta idea d'on està el tercer metatercià, no? Tu saps, per exemple? Ni puta idea. Aquí és on entraria la radiografia perquè t'ho indiqui exactament. No.

El talla-gespa és un invent que a mi em genera admiració i rebuig a parts iguals. Coi, per què rebuig, Peyu? Home, és molt ben parit un talla-gespa. Completament d'acord, però els que es foten a tallar la gespa el diumenge a les 8 del dematí, hòstia, no pots tallar l'herba una altra hora, beneit? Bueno, veus quanta gent fa festa, Peyu, cada setmana? Sí, sí, doncs com a mínim que es posin samarreta. Quina samarreta? Què els diu la samarreta? Bueno, que hi ha un tipus d'home que el que li agrada no és tallar la gespa, el que li agrada és treure la samarreta i que la gent miri com està. La gent percepció. El tallegés és un invent del segle XIX. Fins llavors s'havien de fer servir eines com la fals, la dalla, no? Però el 1830 tot això canvia gràcies a un tio molt ben parit, Edwin Brett Buding. Un màquina, aquest home, eh? Ja en vam parlar a la primera temporada perquè aquest tio és el mateix que va inventar la clau anglesa. És gros, això, eh? Hosti, és veritat. Inventes el tallegés per la clau anglesa, eh?

Cuidado, eh? Un geni. Jo crec que tenia altes capacitats, aquest tio, eh? Però de veritat altes capacitats, eh? No com els nens ara que els pares tots ràpid diuen, no, em sembla que el nen té altes capacitats.

El que passa que vostè és idiota i per contraste ho sembla. L'Edwin va anar a buscar la pasta, bàsicament, perquè ell va crear tallagespes encarats als grans jardins de les famílies aristòcrates de les universitats.

I el tipus de tallagespa

que va inventar ell no és el que estem acostumats a veure nosaltres. El primer tallagespa de la història és d'aquells que semblen una mica, sabeu com un carretó de portar caixes de cervesa? El que surt del Homer Simpson, que a les famílies americanes sempre surt. Sí.

Que talla com en vertical. Aquests són els bons. Els manuals, que t'hi deixes el ronyon. Sí, senyor. Els de motor són pels dèbils, pels covards, pels fluixos. Que talles molta gespa, tu. La que puc.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Boig conegut, un actoràs de presència i veu imponent que només pot interpretar protagonistes. S'ha posat a la pell de personatges de Shakespeare, de Manalich de Terra Baixa, del conte Arnau i fins i tot de Jacint Verdaguer. Alguns també el coneixeran per les seves aparicions a Mirall Trencat o al Com si fos ahir. Sigui com sigui, no hi ha personatge que interpreti que no deixi a tots els espectadors embadalits.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Ernest Villegas! Bravo!

Ernest, escolta, tu recordes quan ens vam conèixer, tu i jo, o no? Hòstia, fa un rato, no? Veiem si te'n recordes, del moment concret. No, tu el tens molt més present. Sí, sí, perquè em vaig pressionar molt. Recorda'm, sisplau. No se'n recorda. No se'n recorda. Recorda-me'l. La primera vegada que vam coincidir jo et vaig conèixer amb una obra que fèiem sobre Jacint Verdaguer. Hòstia! Un dels dos feia d'Escolanet i l'altre de Jacint Verdaguer. No digau qui. Això sí que recordaràs qui feia aquesta obra.

Hòstia, Verdaguer, com va perseguint en el temps això. És veritat, això ho vam fer a l'Institut del Teatre, a Vic, dirigit per la Montse Albàs. Meritíssimos, es deia. És que ho sap tot.

Hòstia, no me'n recordo.

Jo feia d'Escolanet i tu feies de Verdaguer. Va ser bastant més important per tu, Peyu, que per ell. Sí, sembla que sí. Perquè jo va ser la primera cosa que vaig fer de teatre que vaig cobrar. Em sembla que m'han donat 60 euros. Però jo em sembla que també, eh?

Ah, sí, mira. Ah, guaita.

Sí, sí, em sembla que també. Hòstia, que els colonets 60 euros, a part de què? Home, almenys 120, eh, tu? 120, el doble o. No ho recordo, això.

Com que veu cobrar Monteller de l'Institut del Teatre? No, no és un taller, hòstia, també en tens el que vols. Ai, sí. Ei, ei, què passa? Sempre ho he vist així. Sí, això són confiances, perdó, perdó.

Aquesta violència. Ens coneixeu. Ens coneixem, sí, ens hem vist alguna vegada. Tots dos heu sortit del Com si fos ahir. Però antes. Antes també. Ja ens insultàvem. Abans del Com si fos ahir ja us coneixíeu. On heu treballat junts. A part de què?

Vam fer un espectacle, el Testimon si ha begut, junts. Que ella és una supercantanta i jo cantava alguna cosa, també parla amb unes patimentes molt fortes, perquè ella ho fa molt bé. Ja us heu fet petons a la boca, ja us n'hem fet. Ens n'hem fet, sí. I a més a més ens agradava bastant.

Et queden dues preguntes per fer. T'equivoques.

Has d'anar al revés. Però per què sóc l'únic que té les preguntes limitades? Perquè parles massa. Això no era una pregunta de l'entrevista. Sí que ho era.

Has interpretat grans figures de la cultura catalana. Jacint Verdaguer, no? Manelic de Terrabaixa, Comte Arnau. Et queda algú per fer que et faci especial il·lusió?

Un Jordi Pujol. Això seria molt bé. No me l'han deixat fer mai. No ho sé, és heavy. Jo hi penso i dius. Hòstia, el del Manelic em va agradar moltíssim. He dit que ella de He mort tot llop. Havia de sortir a matar el Francesc Orella, això era molt fort, perquè estava molt emprenyat el Cesc. Sempre fas papers ben parits, però. Aquest era guai, i el Verdaguer també. Has fet mai d'arbre o de pedra?

No. Quan començàvem, que sempre feies de fúria, número 3, la.

No, però és allò, Peyu, tu has començat, has començat superbé l'entrevista dient que, hòstia, ens vam conèixer, que jo feia de verdeguer i tu fies d'escolanet. Has de descartar papers per no. Llavors has de projectar-los. No, no, perdó, perdó. Però des que vas començar vull dir que has estat de sort en aquest sentit, no? Molta, alguna és aquesta, que tant de. Per exemple, el Lluís Maria Güell. Superdirector i gran amic, quan em va plantejar el Verdaguer, hòstia, això m'impressiona moltíssim, sobretot, perquè dius, jo com l'agafo, aquest home, si no tens temps ni de llegir-te tot a la seva literatura, no tens temps, és que era impossible llegir-ho tot, i t'acabes senyint a un guió que podia haver sigut una sèrie perfectament. Jo crec que. Aquí es va desaprofitar l'oportunitat per explicar aquesta figura en tres capítols. Jo em veia de Verdaguer mitjà. Déu nostre, senyor Lluís Soler, podia haver sigut perfectament

el Verdaguer. Home, Verdaguer, donaria per fer la telenovela de la tarda, que cada tarda fos de Verdaguer.

És seriós. Seria molt bèstia, és que aquest senyor la va liar molt parda, era alfinista. Bueno, i que sempre parlem de Shakespeare i dels internacionals, però és equipenable. Sí, el Güell ho va dir molt clarament, va dir, hòstia, no hi ha prou diners, o no se n'hi aboquen prou, com per explicar la història, la vida d'aquesta figura, que és inabastable.

Et deu agradar més el teatre en general que la ficció televisiva o el cinema, no?

No ho diguis. És diferent, però, hòstia, el teatre, no? Els que en fem, els que n'hem fet, el teatre, allò, cada dia allà, sortir i venga i comença, no?

A mi no m'hi trobaràs. Perquè quan has dit els que n'hem fet, en passat has assenyalat en Xuri i en Fel, com si ja no en fessin, diguéssim. Has dit els que n'hem fet.

No, els que n'hem fet, jo també estic dient que ja no en faig. Ah, d'acord. Sí, sí, els que en fem. Ens veu tan grans que ja no està jubilat. Home, és que quan hi ha una edat nostra, eh? Realment no pots dir res. Aquest programa s'ha de vigilar. Sí, hòstia, fileu-me el prim. La pregunta era que. No, no, no. Teatre posa molt que Xondo sorti allà en directe i posa que Xondo ve una cosa que t'implica, almenys a mi, que m'impliqui emocionalment fort. És que sempre t'impliques molt emocionalment. Jo m'implico, sí. Ell és un implicador.

Sóc un implicat. Vull dir que fas personatges intensos, eh, també. Sí, sí. No et desgasta això, també, una mica emocionalment? Tenint molt associat el drama, sí que t'agradaria fer comèdia,

també, una mica. M'agradaria molt, però és veritat que el país és petitet, que hi ha com uns estigmes, no? Hòstia, aquell, si l'has de trucar, truca-lo, perquè el drama en elic, aquell mata llops i fa coses, o diu coses de versos, i en canvi, però és molt difícil fer comèdia. Jo trobo que és dificilíssim. L'altra és una connectada al drama, no sé, anava a dir, em connecto amb mi mateix, sí, però més senzill implicar-me en una cosa que emocionalment sé que la puc reconèixer més ràpid, i en canvi la comèdia, hòstia, fer riure la penya, em sembla. És difícil, és difícil. Molt difícil, sí.

T'impliques molt en tot, perquè tu, per exemple, ets de Sant Miquel de Balanyà, i ara estàs molt implicat en el Teatre del Poble,

també intentant programar coses. Home, sí, és xulo, és xulo recuperar. És que amb la sensació de tornar una coseta al lloc que. El lloc on vas néixer, on vas començar a fer pastorets, on amb 14 anys ens van donar la clau. És un teatre molt petitó. Molt petitet i caben 90 persones. Mira. Però és xulo, ha passat gent important per allà i és divertit que s'entengui. Ara em passen altres. És xulo fer la programació, fem l'escena 6, que són 6-7 coses d'un poble de 1.300 habitants. Molt bé. Passa gent a fer coses molt boniques, s'ha generat una dinàmica. Ara jo tinc un altre problema, que hi ha penya que m'envia mails i em diu, tu, tio, no m'has respost el mail. Dic, hòstia, sóc actor, no programador, tio. Calma, calma. Sí, clar.

Qui canta, Arnau? Aquesta és la cantant estatunidenca Tammy Wynette. Aquesta era una peça del 1968 anomenada Divorce.

Divorci. Divorci.

I atenció perquè amb el títol sembla que la

I atenció perquè amb el títol sembla que la cançó va anticipar algun moment de la seva vida. La Tammy va estar casada durant uns quants anys amb un altre cantant de country, en George Jones.

El bon perla del Jones va destacar tant per la seva veu com per les addiccions a l'alcohol i a totes les drogues.

Doncs bé, el seu marit va destacar tant per aquestes addiccions que, quan vivien junts, la Tammy amagava les claus dels cotxes perquè el seu marit no pogués anar-se'n als bars a les nits. Escandalós. Sí, en una ocasió, però, la Tammy es va despertar a mitjanit i en George no era a casa. Ai, en George. Desesperada, va agafar el cotxe i se'n va anar al bar més proper que tenien, que era a 16 quilòmetres de distància. A 16 quilòmetres?

Sí. I atenció, perquè quan va arribar davant del bar, s'hi va trobar el seu tallagespa amb saient, que això és fort, aparcat allà a la porta. En Jones a dins, i quan ella va entrar, va dir el següent. Veieu, nois?

Ja us havia dit que la meva dona vindria a buscar-me.

I arran de tots aquells anys de decepcions matrimonials, poc després del divorci, va coescriure, amb els autors amb els quals treballava habitualment, una cançó que aglutinava els sentiments que l'envoltaven en aquella nova etapa.

Fins que me'n pugui sortir sola. Es va publicar l'any 1976 i va arribar a ser número 1 a les llistes de country als Estats Units.

Mira, hi ha unes llistes de country. Evidentment.

Doncs aquesta peça en qüestió és molt explícita. Parla d'una dona que després d'una separació intenta refer la seva vida i aprendre a tirar endavant tota sola, malgrat que encara estima profundament l'altra persona. Tot plegat, servit en una balada country que incorpora un gran desplegament instrumental on fins i tot hi sentirem orquestra de corda amorosint la circumstància tràgica que ens explica. Música, mestre.

¿Qué

no veo? ¿Més bonito? Sí. ¿Esta suena titánica? Sí. No. Sí.

A veure, un talla-gespa té motor, no? Sí. Doncs si tens la sort que el talla-gespa, a més de motor, té gasolina i funciona, està salvat. En el cas que vulguis marxar de l'illa deserta, et fas una barca, fots uns troncs, agafes el motor, el poses a darrere, la pròpia hèlice, l'equidal, la fas servir d'hèlix de la pròpia barca i ja te'n pots anar a buscar una illa on hi hagi gespa.

Útilitat com a arma en cas de conflicte.

Hòstia, és que realment el tallegespa és una cosa que només serveix per tallegespa, pràcticament. A no ser que el teu enemic faci com a mínim, doncs això, o màxim, 5 centímetres. Mira. Jo li veig poca utilitat, si no, així de bones a primeres. Una batalla contra David el Nomo. Exacte. O els noms de jardí. O els teus enemics són margarides. Llavors, sí. Utilitat metafòrica, Joel, va, per anar tancant el tema. Aviam, per exemple, per exemple, eh? Hòstia, Peyu, m'han crescut molt els pèls de la zona de l'Escrot i el Perineu i avui tinc una cita amb una noia que m'agrada. Em deixes el tall a gespa? Llavors seria com la màquina de feitar. Clar. La gent li diu talla gespa. Ah, sí? Però en aquell moment, si tu no pillessis la metàfora, em donaries el talla gespa gros. La rumba. Jo tinc la rumba. No, home, això no és possible. Però no tinguis por de la rumba aquesta, que no fa mal. No, és tu que has de tenir por. No.

El pinzell no té un inventor concret. Les pintures d'Altamira, per exemple, aquells toros que tenen, bueno, allò té 10.000 anys, allò ja es va pintar amb alguna mena de pinzell. Va pintar molt malament, al meu entendre. Home, molt malament,

molt malament, no fotis Peyu. Home, Peyu, que allò té molt valor, eh? Molt valor. Home, i tant que sí. Molt valor. Escolta'm, que Picasso ja va dir que la pintura, a partir d'allò, va anar menys, eh? Jo trobo que estan molt mal fets.

Home, Peyu, en la prehistòria, collons, què vols? Bueno, què passa? Quan jo vaig néixer, també estava la prehistòria de la pintura. És veritat. Tu neixes fa 10.000 anys, o neixes avui, i pots aprendre a pintar igual. Et diria més. Ells tenien molt més temps lliure per dedicar-se a pintar bé. Amb això tens raó. Ah, passa que eren uns ganduls, eren uns deixats, només has de veure com anaven vestits, arregla't una mica, afaita't, nano. Saps què vull dir? Sí. No has de cartar res més que matar un cervo a la setmana, no tens collons ni d'afaitar-te, gandul. Burro. Hòstia. Els historiadors solen situar l'origen del pinzell a la Xina. Collons de xinesos, eh? Qui els va a parir, eh?

Ara a mi avui en dia em dius, tu t'has d'anar a comprar un pinzell, saps què vull dir? I jo vaig amb un xinús. No, Fel, que no pots dir xinús. Has de dir xinesos. Abans ho has dit bé. O pots dir orientals, que així no te la jugues. Quedes bé amb tothom. Que s'ha de dir xinesos.

Al segle III abans de Crist, els xinesos van desenvolupar una sèrie de pincells destinats a la caligrafia, que en aquell moment era un art. Ara les lletres xines se les han apropiat als quillos per tatuar-se-les al coll, però abans era un art molt apreciat. Xines es pot dir? No, tampoc, però és el Peyu, és el jefe en el. Lletres xineses, perdó. Sí, sí, sí. Però com que són lletres, tampoc falta estar en el respecte. Clar. Parles de persones. No et vindrà el lobby de les lletres xineses. Exacte. El moment en què es perfeccionen els pinzells a Europa és, evidentment, durant el Renaixement. Els pintors necessitaven eines millors, que, bueno, al segle XV estem parlant, això, segle XV, segle XVI. Sí. 200 anys. 200 anys. El Renaixement són 200 anys, eh? Leonardo da Vinci, Michelangelo. Totes les tortugues ninja. Tot el que van pintar aquelles tortugues en 200 anys, i els altres, els de la prehistòria, 4 milions d'anys rescansen els ous i et fan els búfols aquells d'Altamira, eh? Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un savi per conèixer. Una persona amb poc carrer però amb molt de camp. Va estudiar periodisme però la vida l'ha acabat portant per altres camins. El 2024 es va proclamar campió d'esquiladors d'ovelles de Catalunya. I avui es guanya la vida fent justament això, esquilant ovelles. Aquí i a l'estranger, França, Itàlia, fins i tot a Nova Zelanda. És capaç d'esquilar-ne 300 en un sol dia, però li agafa mal d'esquena si ha d'estar una jornada assegut en una oficina. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Andreu Castellà.

Com un nano d'esponellar, quants anys tens? 28 ara. Amb 28 anys, un nano tan jove es converteix en esquilador d'ovelles.

A veure, el meu pare, per la família, el meu pare va començar a esquilar, de fet va ser el primer de Catalunya de portar la tècnica Bowen, esquilar. La tècnica Bowen? La tècnica aquesta que. És a dir, que ara tot el món s'esquila així. La tècnica més moderna, poder té 70 anys, però bueno. Que el meu pare la va portar aquí, va ser el primer de portar-la. D'on te la va treure el teu pare? De França. De França. A França van sempre una mica més. Sempre per davant amb tot.

A veure, a veure, amb tot. Amb tot. Algunes coses sí, però altres no. Amb tot no, eh? En què anirien per davant? En higiene, per exemple. Sense anar més lluny. Però ells van inventar el bidet.

Sí, però. Sí, el bidet sí.

Però és que el facin servir, no? Sí. Andreu, seguim una mica la història. Quina és aquesta tècnica, la tècnica Bowen? Perquè els que no hi entenem, què feu?

És una sèrie de passos i aquests passos et permeten fer. És a dir, sense lligar l'ovella, això primer de tot. És una tècnica. Tu esquiles una ovella en un minut, un minut i mig. Depèn de l'ovella, depèn de tot. I tu segueixes uns passos, que aquests passos et permeten fer la passada que toca i fer el mínim de passades, perquè després hi ha tot el tema de la competició, també, al final. Quina pressa hi ha esquilar una ovella? No, no, no.

En el dia a dia. Si vas a anar al cine. Sí, no, però vull dir. Per què s'ha de córrer per esquilar una ovella? Home,

perquè així guanyes més diners, no? Ah, sí? O vas per ovella.

Com es paga? Per ovella o per hores? Per ovella, per ovella. Per ovella? Sí. Llavors no cal córrer. O córrer. En un dia, si en tens fetes 200, dius, carai, tu. Clar, clar, clar. Sí, sí, sí. És una feina dura, entenc, eh?

És una feina dura, és una feina dura. Els primers anys més. Després ara és com aquell. Jo si ara poso d'esquilar, és com aquell cordar-se la sabata, saps? O conduir. Vull dir, quan pares és quan et fa una mica mal tot. Home, però se't veu fort. Sí.

Bueno, ara mateix l'estem veient esquilar una ovella. Això és la tècnica Owen. Owen, sí.

Owen. És del 1952, fet per un pastor no basolandès. Això és Itàlia, això, de fet. Això és Itàlia, eh? Vas esquilar a Itàlia. Sí, al nord d'Itàlia. He fet dues campanyes. Vaig fer la tardor passada i aquesta primavera. Ara, res, d'aquí poc marxaré. Ara torno a esquilar, al setembre.

Clap voltes pel món, perquè la gent que no ho sàpiga, les ovelles no s'esquilen sempre. Hi ha un moment de l'any

que s'esquilen. Correcte. Sí, és que cada pista és diferent. No sé quin bosc comença. No, comença pel nostre. Pel nostre seria, aquí, l'esquilada a partir de Sant Jordi fins Sant Joan. Són aquests dos mesos. Després hi ha gent que ho fa una mica més aviat, una mica més tard. Però es fa un cop l'any. Un cop l'any. Si allà no valgués alguna cosa, es faria dos cops, perquè. No valgués res, allà. No, res de res.

Perquè ens situem en el teu dia a dia, un any natural teu, on comença, on acaba, per quins països passes?

El seu seria fer, el seu seria fer, novembre, mig dezembre, Austràlia. Jo no m'he fet, Austràlia no m'he fet. Dezembre sí, ai, dezembre, perdó, Nova Zelanda. Nova Zelanda seria dezembre fins mig març, després arribar aquí, anar a Itàlia fins final d'abril, començar aquí. I després, aquest any, perquè he ajuntat la feina d'aquí al mes de maig, i el juny he anat a Sardenya. A Sardenya de llet, hi ha tres milions d'ovelles a Sardenya. Una illa que hi ha un milió de persones, tres milions d'ovelles. Déu n'hi do. I després, al juliol, fer quatre hores que queden per aquí, i després una mica de vacances. I al setembre, ja, a Nord-Itàlia una altra vegada. I et guanyes la vida fent això tot l'any. Sí, aquest any sí. Després ja veurem l'any que ve. Vas amb ajudant? A veure, aquí s'esquila amb agafadors, però a Nova Zelanda te les agafes tu, al nord d'Itàlia treballem amb una màniga, les ovelles van passant, tenim una porta, i tu te l'agafes tu. A mi, personalment, m'agrada més, sembla més difícil, però m'agrada més agafar-me-la jo, perquè. Si te la porten, estàs tot el rato amb l'esquena avall, saps? En canvi, si te l'agafes tu o la tombes tu, ja t'estires un moment, encara que siguin 10 segons, ja t'estires l'esquena. Ha semblat molt parida, aquesta feina, Peyu.

No, és dur. I ho has de fer de la manera que es fa al país? No pots fer de la manera que et vagi bé tu? Si al final ets tu que estàs amb la feina.

Bueno, per això vull començar a provar-ho d'una altra forma aquí. L'any que ve miraré de. Fer fora els agafadors, també costa trobar gent que et vulgui portar les uelles, però treballar de com es fa a tot el món, saps?

Jo no t'ho faria, jo no t'ho faria. El seu pare va portar la tècnica Bowen aquí i ara el que hauríem de fer és que els francesos copiïn la tècnica Andreu Castellà. Com és una màquina? En tens una aquí? Pots ensenyar una màquina? Sí, a veure, a veure. Agafa, agafa. Ensenyaré-ne una. Sí, tu mateix. Estava per allà sota terra, l'he deixada aquí, guaita, guaita. Com a sota terra? Bueno, a sota el sofà, però. A terra. Això és, diguem,

la tisora, o el puny, és la tisora, que funciona com una màquina d'afeitar-se, o tallar cabells, hi ha el pintor i la cotxilla. I res, això va connectat, no sé si se'n veu, això va connectat amb el cardan, no?, toma de força, diguem, i amb el motor elèctric, i el motor és el que fa, connectat a la corrent, i després això el que fa girar.

Ja hem estat un rato amb en Peyu mirant com anava. Va, vam cardar en Peyu, no hi hem pensat. Ens l'estàvem mirant amb en Xuriguera, com funciona aquesta màquina.

Quin rècord tens, per exemple, en un dia, en una hora?

L'hora, normalment, és que depèn molt de l'ovella, però entre 25 i 45 l'hora, depèn de l'ovella, depèn de la mida. I el dia que n'has esquilat més? 300. 300, eh? Un dia i prou.

300, tenim la prova, ens ha enviat la foto un amic seu. Aquí se'l veu amb l'ovella número 300.

Això el meu amic em va dir, això no és sang, això és betidina.

És delicada la pregunta, eh? Disparo, eh? Abans de fer-la ja sé per on va. No! Perquè el Roser a vegades fa el carinyo. Has sentit alguna vegada alguna cosa especial? No et dic marrano, et dic especial. Allò d'hi ha una ovella que te la mires diferent, que dius, bueno, amb aquesta tinc un feeling,

tinc una connexió. No pot ser això.

Ho veus? Jo no, però a vegades ho penso,

perquè a vegades penso, i dic, jo al final, si esquilo 15-20.000 ovelles l'any, per mi una ovella és com. Una ovella més, saps? Però per l'ovella poder esquilar. És una vegada a l'any, saps? És important per això. Jo a vegades penso, hòstia, doncs. Alguna pot ser que s'ha enamorat de tu. Això pot ser, al revés.

Anar despotricant els francesos. No val gaire la pena la cançó, eh?

Ah, no? No t'agrada la cançó? Però els francesos, a veure, musicalment tenen grans noms dins el món del sinfonisme. Mostaquí.

Sinfonisme no seria. No seria l'exemple de. És l'únic francès que conec. Home, aquell que era tan lleig. Sí, home, el. El Brel. Brel.

El Brel. Bé, doncs mira, anem per un artista similar. En aquest cas és el francès Maxime Le Forestier. Que la cançó aquella, el Pinzell. Quina? Quina, com fa? La pinzell de la muda. La pinzell de la muda.

La pinzell de la muda. La pinzell de la muda.

Uau. Bé, el que sentim és l'èxit d'en Maxime Le Forestier, el seu gran èxit, de fet, San Francisco, publicat el 1972 i que el va convertir en un dels grans noms de la chanson francesa dels anys 70. Va escriure aquesta peça arran d'un viatge a San Francisco, a Califòrnia. Durant unes quantes setmanes va estar convivint en una comuna hippie que hi havia allà. El text de la cançó rememora justament allò, les persones que hi vivien i sobretot la casa blava que els acollia.

La peça es va convertir ràpidament en un dels grans èxits de l'estiu del 1972 i aquella història humana, senzilla, sobre una casa blava, una comunitat de joves, tot molt hippie, doncs bé, connectava amb l'esperit de tota una generació.

Durant els anys posteriors a la publicació de la cançó San Francisco, diversos admiradors de Le Forestier viatjaven fins a San Francisco per trobar la casa blava de la qual parlava. Però la localització es va anar difuminant i amb els anys la van acabar pintant de color verd. La casa verda.

Això va fer que fos encara més difícil trobar-la. Llavors la llegenda i el misteri sobre aquella casa blava van anar creixent i creixent i creixent i la gent no la trobava.

No va ser fins al 2010 que la casa va ser localitzada altra vegada. O sigui, aquesta gent, els francesos, van perdre una casa. L'any següent, el Consulat de França va intervenir perquè la casa recuperés el seu color blau original. Bé, escoltem una altra peça d'aquell exitós disc de debut que va vendre més d'un milió de còpies. La peça d'aquest títol, que en català és Com un arbre, és una cançó crítica amb la urbanització salvatge i una reivindicació de la natura i la llibertat. Música, mestre. Igual. Exactament. Igual. Ho has fet igual.

A veure si

podem evitar parlar de ficar-nos coses perforades.

Ah, què vols que fem amb un pinzell, si no? A veure. No sé, pessigolles, no? Ah, sí, home, ara resulta que les pessigolles són sexuals. No ho sé, no ho sé. Doncs mira, si les pessigolles són sexuals, jo vaig perdre la virginitat als 6 mesos. Amb els meus pares. I després amb la meva àvia, les meves tietes, totes anaven passant. D'aquí ve tot el mal, ara.

Imaginem, no són sexuals, les pessigolles. Què podem fer amb un pinzell? Ficar-nos-el pel cul.

Utilitat metafòrica.

Bueno, hi ha una frase que és anar fet un pinzell. Sí, senyor. És la gran metàfora que hi ha amb pinzell. Se li acostuma a dir a la gent que va molt elegant i molt mudada. Per exemple, avui, Peyu, no vas fet un pinzell. Per què? Què vols dir? És un exemple. És un exemple de com utilitzar la frase anar fet un pinzell. Es pot utilitzar en afirmatiu, també. Sí, però jo he decidit insultar-te una mica.

Avui vas fet un pinzell. Sí que hi vas, realment. Vaig bé, eh? És dels pocs llocs on apareixo públicament que apareixo dignament vestit.

Passa que tu, per semblar un pinzell, necessites una cosa bàsica dels pinzells. Que són els pèls. Sí, sí. Gràcies. Ara sí que és insult. Sí, ara és insult. Ara sí, ara ho ha sigut.