Millors moments (setmana 4)

Déu vos guarde! I visca el guanya!

La Renaixença.

El 1795 s'inventa el telégraf elèctric. L'Edison.

Segur que el va inventar l'Edison. Tots aquests aparells sempre els inventava l'Edison.

Doncs no. El 1795 a l'Edison encara li faltaven 50 anys per néixer. Molt bé, Pachades. El telégraf elèctric, el telégraf elèctric, ojo que és gros això que diré ara, és invent d'un català. Bueno, tronys, tranquils. A més a més, no fa gaire que se li ha reconegut l'autoria de l'invent a nivell internacional. Estem parlant de Francesc Salvar Campillo. Grande. Un home extraordinari que vivia al carrer Patrichol de Barcelona. Mira, fan la xocolata. Ah, sí, senyor? Sí, sí, sí. Perdona, eh, Peyu? No, no, està bé, està bé. Salvar Campillo estava convençut que es podien enviar missatges gràcies a l'electricitat. Un dels primers experiments que va fer el va fer al terrat de casa seva, al carrer Patrichol. Ah. Allà on fan la xocolata, va a estendre uns 200 metres de cables. Suïssos, li diuen suïssos.

Al què? A la xocolata que fan. Ah, sí? Li posen nata. És amb la nata a sobre? Sí. Llavors li diuen suïssos. I per què no ho diguis xocolata,

digues suïssos. Suïssos, d'acord. Doncs els suïssos del carrer Patriciol, allà amb un terrat de sobre al carrer Patriciol, us heu d'imaginar un tio que va a estendre 200 metres de cables pel terrat, a la punta dels cables, i va a connectar potes de granotes.

Sí, home. No, que som un programa d'humor, vale, però estem en un mitjà públic, Peyu. No et pots inventar aquí potes de granota. No m'invento res, no m'invento res. T'ho prometo.

Cables llargs i potes de granotes. Va fer una primera demostració, enviava impulsos elèctrics a través dels cables i a l'altra punta, segons quin cable enviava la corrent, es contraien els músculs de la pota de la granota. Ai, ai, ai. Hòstia, quina cabra! Si tu adjudiques una lletra a cada pota de granota, pots enviar paraules i frases. Ja no em queden de catalans ben parits com aquest.

No, no, en queden poquíssims, eh? O sigui, feia moure les potes de la granota i escrivia, no sé, per exemple, mori el rei d'Espanya.

Per exemple. Movent. Les potetes de la granota. Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Boig conegut. Tot i que segurament no el coneixem tant a ell com a persona, sinó a totes les seves imitacions. Tant li pots dir Messi, com Luis Enrique, Jordi Turull o Francesc Mauri. No hi ha cap imitació que se li resisteixi. I Peyu, vigila, perquè diu que quan porta dos minuts parlant amb una persona ja té prou informació per començar-lo a imitar. Oh, no, no. Un imitador i actor que ha entrat a casa nostra i del que volem gaudir durant molts anys. Avui s'asseu a l'escó

de la renaixença Xavi Espinosa. Hombre!

Quin és el personatge que més feina de caracterització porta? Perquè entenc que allà arribeu molt d'hora, al Colònia, perquè tarden a arreglar-vos.

Que triguen menys del que s'hauria de trigar, eh? Perquè en una hora i poc ja ho tenen fet, però. El que porta més, et diré. Gabriel Rufián. Sí. Gabriel Rufián és un merda, eh? Perquè. Estàs parlant com ell, ja, eh? No m'ho ha demanat ningú i ja estic fent l'idiota. Eh. Gabriel Rufián és una feinada perquè mira que ho fan amb el meu cabell, però té un pantinat especial, té canes aquí al lateral, té una barba que és molt fotuda, nas postís, i potser aquest és molt pesat.

Sí que és sincer, eh? Vaig a fer una pregunta de. Et fa mandra que a les entrevistes, a tot arreu, sempre tinguin. Xavi, pots imitar aquest? Pots imitar l'altre? Va.

Clar, perquè estem aquí amb confiança i amb família. D'una mica, sí. Sí. Clar, clar, clar. Ui, em disculpes, un moment.

Perdona, Xavi, el telèfon, un segon. Sí. Nen, hola. No puc parlar ara, que estic a mitja entrevista. Sí, ja ho sé, que estàs a mitja entrevista, ja us veig. Bueno, doncs truca més tard, mama.

Ah, no, deixa. Perdó. Volia trucar ara, perquè ja veig que no li faràs fer cap imitació

amb aquest nano. Mama. Mama, l'estem entrevistant amb ell, no volem que faci imitacions.

Què t'està de tonteries, conèixer-lo amb ell? Mama, va, la gent vol sentir-lo imitant.

No, mama, no li diguis nen, mama, es diu Xavi Espinosa, perdona, Xavi.

Imita el Francesc Mauri, a mi és el que em fa més gràcia. Mama, sisplau, de veritat. Vols callar, tu? Va, nen. Quin temps farà? Si li pots fer el Mauri un moment.

Sí, home, com se diu? Roser, es diu la meva. Roser, allà on siguis, des d'on truquis, és un plaer sempre. Estar al servei de Catalunya

i el teu en concret. Sí, senyor.

Boníssim. Sí, senyor. És bo, eh? És bo, és bo. Sí que ho sembla. Ja pots penjar, mama. No, no, un altre. Un altre. Mama, sisplau, per favor. El trenador aquest. Sí, el Luis Enrique. No li diguis nen.

Puede llamarme lo que quiera porque me cae bien porque no es periodista. Así que.

Bé, bé. Potser sí que així sembla, però.

Sí, home, clar que així sembla, mama, si era igual. M'agrada més el Mauri, tot el Mauri, nen. Mama, penja, va, maca. Ai, és que m'agrada tant el Mauri. Bueno. Escolta, nen, tu podries fer com, saps, aquestes línies així de telèfon o amb la veu del Mauri dient alguna cosa com. Mama. Mama. Mama, penjo.

Perdó, eh? No ho facis, no cal que ho facis. Roser, Roser. Ara mateix, tinc la isòbara que no em cap al pantaló. És una bona idea, és una bona idea.

T'has format com a actor específicament? Tu quan eres petit volies fer això?

Jo volia fer imitacions i les feia des de petit.

Ah sí? Qui imitaves quan eres petit? Els professors de l'escola, els companys. Mira, ja sé que no he demanat imitacions i jo he dit que no ho faria, però a diferència, a mi les que em fan gràcia són aquestes. Si m'imites ara un professor que jo no conec, encara que no el conegui, a mi em fa molta gràcia. És molt raro això, també. Ja ho sé, ja ho sé. Perquè pots fer el que vulguis, igualment. Jo m'ho creuré, perquè no sé qui era el seu professor.

Quin professor imitaves? Mira, tenia un d'educació. Estava pensant un d'educació física, el senyor Villarroya. Villarroya. Sí, que era. Sí, ensenyem una veu així, va. Sempre deia. Fem parelles de tres, parelles de tres.

Algú s'ha posat en contacte amb tu, de la gent que imites, per felicitar-te, per queixar-se?

Sí, però per queixar-se diria que no. He tingut bastanta sort. També intento ser. Faig paròdia, però intento ser bastant respectuós i no passar certs límits. Però no, ha anat bé. De fet, en general he tingut bones. Estic pensant. Una anècdota. Sí, no, digues. Va, va, va. No passa res. Aquest programa no l'escolta ningú. Clar, és veritat. Estem aquí en família. Sí. No, quan vam celebrar els 20 anys del Polònia, fa uns mesos, vam demanar allò, l'aparició estel·lar de diversos polítics, entre els quals va venir Gabriel Rufián. Aleshores, com que jo el faig amb ell, ens vam conèixer, vam estar allà maquillats, i la primera cosa que em diu, pràcticament, és. Escolta, Xavi, saps què passa? És que tots els imitadors que heu fet de mi. Sou aixets. I aleshores la gent em pregunta i em diu, hòstia, l'Ariel és més salto del que pensava, no sé què, i és per culpa vostra, tio. Ho fotem. Em van demanar anar a gravar una sola paraula, fent de Leo Messi. Per corregir una cosa que ell havia dit en un anunci d'una importantíssima i conegudíssima marca esportiva.

Clar, suposo que fer-lo venir a ell era caríssim. Leo, has de tornar a venir a gravar això que no s'entén.

Els van dir, Xavi, és gravar una paraula, tal, i t'oferim. Em sembla que, si no recordo malament, eren. 4 o 5.000 euros per una vegada. No hi vas anar? I per què no hi vas anar? Perquè em va agafar por de dir. Però que ets burro! Home, sí que ho ets! Home, Xavi! No, collons, escolteu-me, si Leo Messi diu qui collons hi ha aquí que està fent de mi denúncia, t'asseguro jo que el que he de pagar per gestionar tot això són més de 5.000 euros.

Tu creus que el Leo Messi es reconeix amb ell com parla?

Què estem escoltant, Arnau? Bé, sí, això és Montserrat Cavaller,

Què estem escoltant, Arnau? Bé, sí, això és Montserrat Cavaller, com heu pogut comprovar, que ens interpreta Omio Babino Caro, una de les àrees més celebrades del compositor de la toscana Giacomo Puccini. El fragment en qüestió es tracta d'una petita part d'una àrea de l'òpera Gianni Schicchi, però d'aquí. Parlarem avui no és de la Montserrat Caballé, que interpreta la peça, sinó del compositor Puccini. Ell va ser el gran continuador de l'òpera italiana, després de Giuseppe Verdi, i va recollir tota l'herència operística del segle XIX i va projectar-la fins al segle XX amb un llenguatge que també va ajudar a contribuir i a definir una mica la música cinematogràfica. Lligueu-ho amb el telegrama.

Tinguis paciència. Ja ho lligaran amb el telègraf. Espera. Puccini era una veritable estrella internacional de la seva època, però hem de dir que també era un home amb un caràcter molt fort. I aquest caràcter feia que de tant en tant tingués enfadades importants amb col·legues de la professió.

Una de molt destacable va ser amb el director d'orquestra Arturo Toscanini. És que l'Arturo. Ai, l'Arturo. Entre ells hi havia una relació d'admiració, amistat i disputes constants.

Per Nadal era habitual que Puccini enviés un panetone als seus amics per felicitar-los les festes.

I en una ocasió va fer enviar els panetones, però després va recordar que estava barallat amb Toscanini. Immediatament va buscar un telègraf. I li va fer arribar un telegrama que deia, Panettone enviat per error.

Puccini. S'ha d'anima la llet, eh? Boníssim, és una broma. Però Toscanini, que també tenia una personalitat bastant forta i un temperament important, va respondre amb això. Panettone menjat per error. Puscanini.

Escoltem, Arnau, alguna peça d'aquest senyor.

Sí, justament una àrea de la darrera òpera de Puccini, que en la seva estrena va ser estrenada i dirigida per Toscanini. Mira. És la peça, l'obra, vaja, Turandot. Música, mestre.

Utilitat en una illa deserta.

Aquí hem de tenir clar que el telègraf no emet per si mateix. Bueno, tu xuriguera, que segur que ho saps, perquè ho saps tot, necessita estar connectat a un cable o a una estació de ràdio. És com si li treus la SIM al mòbil, allò no truca. Serveix per jugar al solitari, que jugo jo, i ja està. Si parlem d'un telègraf connectat a la ràdio en una illa deserta, la utilitat, i jo diria que és més que evident. Què faries amb el telègraf? Trucar a ma mare, evidentment. Amb un telègraf? No, home, amb el mòbil. La trucaria per dir-li que tinc un telègraf. Utilitat com a joguina sexual. Espera, espera. Dit, da, da. Dit, da, da, da. Dit, da. Dit, dit, dit, da. Què has dit, què has dit? És una fotopolla però amb morse.

Utilitat com a arma en cas de conflicte.

Ja, el telègraf ha estat un arma de guerra molt potent. No descobreixo res. Servia per coordinar exèrcits, donar ordres, transmetre informació secreta. Per la del telègraf han mort moltes persones, de fet. Però no perquè el telègraf sigui dolent, és perquè som dolents nosaltres, els homes. Aviam, tema metafòric. Quan es diu tal escriptor té una prosa telegràfica. Hemingway, per exemple. Bueno, és un mal escriptor. No t'agrada Hemingway? Perquè té una prosa telegràfica. A tu no t'agrada. No vol dir que escrigui en morse, vol dir que té una prosa concisa, precisa, seca, sense collonades.

La referència més antiga, alguna cosa semblant als diaris que llegim avui, o sigui, un espai on es recullen les notícies de la jornada, això ho trobem ja l'any 59 abans de Crist.

Hòstia, trobo que en aquest programa sempre anem molt enrere. Sí, sí. És contexte, fer el contexte.

Exacte. Els 59 abans de Crist, Juli César feia publicar a les principals ciutats de la República Romana els esdeveniments més importants del dia. Eren escrits gravats a pedra o a metall que es col·locaven en llocs concorreguts, com els banys públics, per exemple. I tant, sempre s'ha llegit molt en el vàter.

Sí. Però el mòbil, no? El diari no és una mica incòmode? En el vàter.

Home, jo a vegades llegeixo hasta l'etiqueta del xampú.

Bueno, però. Això ho he fet, també. El diari o vàter és molt pràctica, eh? Perquè si jugaven al cul, saps què vull dir? Hòstia, llegien les notícies, després, pam! El Madrid guanya les Champions. Doncs agafes el diari, pum, la cara d'un Maurinho, saps? Pamba! Va de collons, això, eh?

Aquests escrits que va fer publicar Juli César es coneixien com a acta diurna i s'hi publicaven, doncs, bueno, alguns escàndols, campanyes militars, execucions. Bueno, com la premsa actual, una mica. Sí, però al servei de l'emperador. Bueno, com la premsa actual, una mica. Sí, una mica, sí. El primer diari de la història, heu de saber que apareix a Estrasburg, el 1605, amb un nom. Poc comercial, al meu entendre. Es deia Relation aller Furniment und Goden Würdigen Historien. Sí que és poc comercial. Vol dir alguna cosa com relat de totes les històries distingides i commemorables. Català tampoc és comercial. No gaire, no. L'expansió dels diaris arriba, com sabeu, sobretot a finals del segle XIX, amb la invenció del linotip, que això va canviar, la impressió era molt més ràpida, que fins llavors havien de fer allò que anaven col·locant lletra per lletra, amb aquelles peces petites de plom. Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Sàvia per conèixer. És una persona capaç de descobrir els racons més profuns de la teva ànima, els teus desitjos més amagats, les teves passions més baixes, i no és psicòloga, ni mentalista, ni espia del CNI. És grafòloga i pèrit caligràfica. Només li cal llegir un text escrit a mà per analitzar-lo i extreure'n més informació que el sistema Pegasus del mòbil d'en Puigdemont. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença, Imma Lidón.

A veure, la aparícia cal·ligràfica és una disciplina científico-tècnica que té per objecte determinar si una escriptura o una firma l'ha fet el seu titular o, al contrari, està falsificada.

És per veure. Mira, això no ho ha escrit aquesta persona. Tècnica, tècnica. I la grafologia?

La grafologia estudia l'escriptura manuscrita per tal d'identificar els gestos gràfics que demostren la personalitat i els patrons de conducta de les persones. Quin és el teu dia a dia? O sigui, el pèrit cal·ligràfic ha de seguir uns protocols tècnics, unes tècniques de validació, i després s'ha de fer un informe que ha de defensar davant del tribunal, amb un judici. T'has de sotmetre a les preguntes dels advocats, dels fiscals, i si s'escauda el jutge.

¿Ens pots posar una situació d'exemple en la que en el nostre dia a dia nosaltres puguem arribar a necessitar un pèrit cal·ligràfic? Què ens pot haver passat?

Doncs et poden falsificar la firma pot ser que t'atribueixin una firma que vas fer fa molt de temps i realment tu no ho recordes i has de saber si realment ho vas firmar o no i després una cosa més agradable que una persona fes un testament hològraf que és un testament a mà en el qual et fes hereu aleshores tu hauries d'agafar aquest testament portar-lo al notari. El notari, de moment, el dipositaria a la notaria, només dipositat.

Això ja et cobra 200 euros, eh? El notari, o 300. Només per dipositar-lo, eh?

Sí. I abans de protocolitzar aquest testament per donar-lo per vàlid, necessita un pèrit que es diu que l'adveri, vol dir que demostri la seva veracitat.

I això passa molt sovint, perquè a mi em dona la sensació que és com de les pel·lícules, no? Vull dir, en el dia a dia. A Catalunya això passa habitualment, que es falsifiquen signatures. Ah, sí. Està a l'ordre del dia, això, 8 anys. A mon meu pare li van. Què dius ara, Fel?

Sí, vaig ser jo, les notes de 8, eh?

Ah. I fixa't, hi ha una modalitat de falsificació que la gent la fa amb molta alegria i pensant que no passa res, perquè està autoritzat, per exemple, que la teva mare o el teu pare digués Ai, nen, que des que tinc artrosi la firma me surt molt malament. Fes-la tu per mi. En el moment que tu fas aquesta firma estàs fent un delicte de falsificació documental. Molt bé.

En casos de testaments i això, que sempre hi ha. Ai, que l'avi se'ns ha enamorat d'una nena. Aquí hi ha problemes grossos, eh? Quins veïns tens, Peyu? Això ha passat a casa teu? Això als pobles es veu, això.

I moltes vegades també un fill. No, no, no. A vegades se't ve un fill i diu. És que el meu pare. És impossible que hagi signat això. I jo penso. Ja ho mirarem.

I es pot notar si has firmat coaccionat? T'estan obligant a firmar? És una molt bona pregunta.

Quan es firma coaccionat, bàsicament afloren dos sentiments. Un de ràbia i l'altre de por. I aquests dos sentiments pertorben molt el gest gràfic. Sí? Sí, perquè donen molta tensió, a vegades fa que la firma tremoli, es desorganitza, a vegades vas més a poc a poc.

Hem fet un experiment, que és que unes setmanes abans que l'Imma ens visiti aquí al programa, em van fer fer escriure un text a mà. Jo li vaig enviar un text a l'Imma escrit per mi perquè analitzés la meva lletra i pogués dir els textos de personalitat.

Respecte al caràcter. Jo assenyalaria quatre punts. El primer punt és que ets una persona que te relaciones de manera senzilla i que crees molt bon rotllo entre la gent. O sigui, la gent se sent bé amb tu perquè tens un caràcter optimista i radies molt d'optimisme i llavors se sent molt bé amb tu. I això on es veu? De les lletres? Vostè no ha treballat amb ell. No l'ha sentit parlar de la feina. Després t'ho expliques. A veure on veus cada cosa. En segon lloc, tot i que la imatge que dones, la gent que no et coneix pot pensar, ostres, quin tio tan extrovertit. Sí. No, no ho és. No és extrovertit, al contrari, és més aviat introvertit. És d'Osona. Té una. Té un món interior que el preserva molt i que no l'ensenya a qualsevol. El sentit de l'humor, jo crec que per tu és un mecanisme de defensa. O sigui, tu ets una persona, malgrat no pugui semblar-ho, emocional, sensible, i el teu sentit de l'humor a vegades és una eina que et serveix per sortir-te de situacions que et poden ser compromeses, sobretot emocionalment. Et dic dues persones que amb les que et costa molt treballar. A mi? Ai, ai, ai. No, fins aquí l'entrevista.

No, no, no, vinga. La primera,

com que és una persona que va molt al gra i molt directa, les persones que donen moltes voltes a les coses, li costa molt treballar amb elles.

Ah, no diràs cap nom en concret. No, no, no.

I després I

després. El director de TV3. Com que ell és molt ràpid mentalment, les persones que processen de manera lenta, perquè ell capta una idea, li ha donat la volta. I ja està a punt de portar-la en pràctica. Tens tota la raó. I quan algú diu, i la idea quina era?

Doncs, llavors. Sí que és veritat, això. T'has ben retratat, eh, Peyu? Això em posa una mica nerviós, eh? Quan algú està. Dius, bueno, ja t'he dit que sí. Endavant, vinga, va, què més? Silenci. Silenci, que ve el de la música. Silenci. Arnau.

Qui és aquest? Home, per fi música sinfònica alemanya. Ara ja tenia ganes, jo. Doncs bé, això és la sinfonieta en la major del compositor alemany Max Rega. Max Rega. Alemany autèntic, eh? Estrenada l'any 1905 i que va generar certa controvèrsia entre partidaris i detractors de l'obra.

Iep, encara que el títol porti aquest diminutiu, de petita no en té res. Al contrari, és una obrassa de 50 minuts per a orquestra sinfònica.

Déu-n'hi-do. 50 minuts llargs, o sigui, sense parar.

Clar, una sinfonia. Del tirón. Té quatre moviments, però és una sola peça. Sí, sí, sí. Doncs després de l'estrena, aquesta obra va generar cert rebombori en els cercles musicals alemanys. L'any després de l'estrena, es va tornar a interpretar a Múnich i Rega tenia la sospita que els seus enemics havien regalat entrades perquè una part del públic anés al concert a xiular l'obra i aquella interpretació va portar.

I a més, poc després va aparèixer una crítica al diari, ja hi hem arribat, escrita per Rudolf Luis, un compositor i crític de l'època. Però el que hi deia no se li va posar gens bé a regar. Ara ho entendreu. Resumidament,

la crítica deia que la sinfonieta de Max Rega tenia una música excessivament complicada i confusa, que orquestava de manera espessa i poc clara i que intentava dissimular amb complexitat la manca de talent i d'idees.

Però en Max, a veure, és lògic, no es prenia gaire bé les crítiques, i més com aquestes, i ell va decidir escriure una carta al crític, a Rudolf Lluís, que hi deia el següent.

Estic assegut a l'habitació més petita de casa meva. Tinc el diari amb la seva crítica just al davant. D'aquí a uns moments la tindré darrere meu.

Utilitat en una illa deserta.

Aviam, si tu t'endus un diari a una illa deserta, estaràs molt informat el primer dia, però el següent ja no. Va perdent valor.

És com el cotxe que treus del concessionari. Ja va al 2000 euros. Espero que no em deixeu sol,

però qui no s'ha masturbat mai amb un diari? Eh? Per l'amor de Déu. No, com? Vull dir amb un diari llegint-lo, no fent servir el diari. Ah, doncs jo llegint-lo no. No, aviam, la vida d'un adolescent analògic no anava sobrada d'inputs pornogràfics, Peyu. Sí, és veritat. Jo ho recordo. Jo, per exemple, m'havia de passar els agosts sencés a una aldea perduda del nord de Lugo, on el més eròtic que podia veure era una vaca lletera que teníem. Sí, descartem les dones de la meva família, clar, que per respecte les descartem. Sí, no, això no. He de dir que la vaca tenia uns pits preciosos. Veus? Aquella vaca, això sí. Bon preguer. En canvi, jo què agafava? Doncs llegia La Voz de Galícia, que era el diari que es comprava a casa, i vi una pàgina que era la de contactes. Ah! I jo, mira, la fullejava. Hi havia textos bastant suggerents. Això fins que arribava alguna tieta amb l'Ola o el Lectures i llavors festa grossa. Llavors, bueno, podia passar un dia sencer tancat al lavabo. Ana Obregón, Leticia Sabater, Concha Velasco. Concha Velasco. Concha Velasco. Concha Velasco. Concha Velasco. Déu n'hi do.

La xinxeta. La van inventar els xinesos? No, què dius? Amb aquest nom? Xinxeda, xina, xinxa. No, no té res a veure. No la van inventar els xinesos. Però la va inventar un català. No, tampoc, tampoc. És un invent de finals del segle XIX. Només? Sí, sí, quan hi ha una mica de. Bueno, tot el que és l'expansió de les oficines administratives, llavors és quan fa falta enganxar els papers en panells de suro, sabeu?

Home, és que de poc et serveix una xinxeta si no tens un panell de suro. No.

No, pots fer acupuntura barata.

Què dius? Calla boig. Què dius, home? Que moriries de sangnat. Que no ho diguis, això. Que diguis com un colador. Era una exageració. No, però no ho diguis. Tranquil, Fela, també. Els nanos els dius, escolteu aquest programa, que aprendreu coses, i va, i el narrador, aquest presentador, comença a dir, foteu-vos a xinxetes pel tot el cos i de sangraus i moriu-se. Jo no ho he dit, això. Què dius? Que els nens. Hòstia, és que de veritat, Peyu, eh? Que et cardin fora, eh?

Sembla que la xinxeta l'inventa un rellotger alemany, eh? El 1886. Es veu que estava un dia treballant al seu taller, va fotre una ràfaga de vent i li va fer volar tots els papers.

Home, és que Alemanya fot un vent molt malparit, eh, Peyu? Sobretot quan bufa un vent. Així, és un vent de la dreta. No, és que quan ve el vent de la dreta a Alemanya,

si ets jueu O gitano. O gitano. O gai com tu. O gai com jo. O negre. O, bueno, en general no ets ari. Ah, ja pots fer les maletes.

Sí, sí, amb el vent. Fot el camp. Es veu que li van volar els papers i llavors amb un tros de fil ferro i una fusta va crear improvisadament la primera xinxeta de la història. Així de casualitat, pràcticament, eh? Sí, després va començar a fabricar-ne, però de seguida es va vendre la patenta a un empresari. El rellotger, pobre home, doncs va morir pobre i l'empresari va fer-se més milionari del que ja era prèviament.

Això sempre va així, eh? Us heu fixat, eh? El que inventa una cosa, aquell, dius, doncs fa el caler al dos costats. Sí, és veritat, això.

Mai el del mig no l'he inventat. No passa només amb els inventors, eh? És una norma general. Jo crec que. Sempre el que es fa milionari a casa sempre ha sigut l'altre. Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Boig conegut, Peyu. Un usonenc que ha sabut convertir la sensibilitat, la poesia i la música en una manera única d'explicar el món que l'envolta. Amb un univers creatiu honest i profund, ha connectat amb un públic que busca emocions autèntiques.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença, Guillem Ramisa! Molt bé!

Bueno, Guillem, ets de Roda de Ter, tu. Exactament. Què passa a Roda de Ter, que hi ha tanta proliferació de músics?

No sé què dir-te, potser és Camp Puigneró, alguna cosa de les gavines que volten per allà. Què és Camp Puigneró? Una fàbrica. Fàbrica de què? Les naus. Era una fàbrica tèxtil que fa segles que està tancada.

Sí, va entrar en alguna polèmica, també, de contaminació de rius i coses, però. No té res a veure amb el conseller Puigneró? Vull pensar que no. No, jo també vull pensar que no, però vaja, no ho sé. Sí, sí. Tens algun lloc preferit de roda? Encara hi vas, habitualment? Sí. M'agrada molt el Camí dels Pous, per exemple. El Camí dels Pous, eh? Sí, m'agrada molt. Sabries dir-me quina és la teva cançó més escoltada a Spotify? Ho tens controlat, això? Sí, és Ànima de Corall. Ànima de Corall, que és una cançó que vau fer amb en Josep Montero, que també és de Roda de Ter. Exactament. En Josep Montero, del Casgrasses. Però avui et vull presentar una mica amb l'última cançó que vas publicar, que es diu Lliure i Bohemi. Va girant.

Bona nit.

Lliure i bohemi. És autobiogràfic, això? Ets així? Sí.

O sigui, aquesta és la visió que tenia el meu jo de 10 anys, com em volia aquell nen que fos. I, bueno, quan escrivia la cançó pensava, bueno, tampoc estava tan. Equivocat, perquè al final queda molt infantil dit d'aquesta manera, però he tingut una vida així una mica que va per fora del carril, diguéssim. Sí. En quin sentit? Sobretot laboral. I també de relacions. Vas una mica a la teva, una mica cap aquí, cap allà. No ha estat volent, eh? M'hi he trobat, eh? He anat trobant l'esclava.

Però perquè ens entenguem, no portes una vida de parella estable, cap de setmana a Platja d'Aro, tornar, això no ho fas. No. No. Creus que ets més músic o més poeta, Guillem? Perquè tu has escrit poesia, escrius poesia encara.

Jo ho visc com si fos la mateixa cosa. És el mateix. Ho barrejo. Sí, al final és expressar-te. I amb la música hi ha les paraules també i ho visc amb molta consonància. A mi, si em preguntes què m'emociona més, et diré la música. Sí. Però, no ho sé, faig les dues coses A mi deu ser el que s'hi guanyen més èntims. Sí, potser sí. Més que amb la poesia, diguéssim. Sí, però això és curiós, això que estàs dient, perquè a vegades fas més diners venent un llibre de poesia que no pas. Tot i que se'n venguin pocs, però. Sí, sí.

El teu últim llibre, es podria dir que l'últim llibre de poesia i el teu últim CD van una mica sobre l'agraïment a la vida?

Sí, ha anat així, va ser un any durillo perquè el meu pare es va posar malalt i va ser com un any de dol i és curiós com tot va agafar aquest camí, sí, sí. Em va fer fer la reflexió de dir, hòstia, estem vius i pot ser que no ho estiguem d'aquí un temps.

En el teu terreny personal, ara que deies això del teu pare, ets dels que projectes les emocions una mica cap a fora, en públic, diguéssim, o també escrius poesia per la gent que estimes, per exemple, els escrius cançons o poemes?

Hi ha com dos nivells. Jo crec que els meus pares sabien més de les meves emocions per les cançons i els poemes que no per parlar amb mi. Sou tancats a casa?

És Ozone, en general.

Sí, jo diria que és aquesta generació, en general. Però sí que hi ha gent propera que sí, que directament li faig una cançó i per mi és importantíssim que la faci dirigida a algú. Ho has fet servir mai per lligar, suposo que sí. Un poema, una cançó, una noia. Evidentment que sí. Jo a ningú li recomanaria que fes un poema per lligar. No, perquè fa una mica de psicòpata. Totalment, o sigui, crees l'efecte contrari. Ho dius per experiència, entenc. Bueno.

On et va començar a interessar la poesia, recordes? A l'escola eres dels que guanyava els

Jocs Orals, ja. Això és curiós, perquè jo al principi no m'interessava gens en l'adolescència, però jo hi vaig connectar per la banda de la música, de cop em vaig agafar molt amb el món del hip-hop i el. Hip-hop, eh? Sí, i em fixava moltíssim en les lletres, m'atreia moltíssim, però des de la banda que deies tu de l'escola, les classes de català, és que allò semblava que no anava amb mi per cap banda.

És que tu tenies un grup de música que fèieu rap. Què dius, ara? Sí, sí. Va fotre rap, tu? Va començar fent rap, el Guillem Ramisa.

Des de Roda de Tera, fent rap des de Roda. Cap ànim d'ofendre, no em fas gens de pinta.

Es diuen Víctimas de la Monotonía. Això va en castellà, tu. Era el grup de rap del Guillem Ramisa i tenia cançons com Volveré a nacer mañana. No.

Ah! Escolta, escolta. Escolta.

Bon accent, eh, per ser de roda de terra. Sí. Hostia, no m'esperava aquest cop baix, eh. Pell de gallina. Serà molt remuntar, això. Sí, en una altra vida va passar això.

Va passar en una altra vida, en un univers paral·lel. Bueno, per tot es comença.

Bueno, vaig aprendre molt a escriure i a rimar, sobretot.

Al meu estudi hi tinc un adhesiu que era el logo de víctimes de la monotonia. Era un executiu amb un maletí i una pistola disparant-se al cap.

Aquella època em capficava molt això de la vida avorrida i rutinària i em feia un pànic terrible que pogués acabar així. Quina edat tenies aquí?

16, 17, 18. Un tio inquiet, un adolescent inquiet, amb ganes de fer coses. Després, el 2009, vas formar una banda que es deia Guillem Ramisa. M'agrada molt aquest títol de banda, que és Guillem Ramisa i el teu pare.

Ai, el meu pare, o sigui. Sí, el pare de qui? El pare de qui? El que ho digui.

O sigui, jo tenia una mica de. Em molestava el tema aquest de com us dieu. I jo vaig crear això com a protecció.

Guillem Ramís i el teu pare. Guillem Ramís i el teu pare. Això és fabulós. Escolta, aquest 2026 amb el Jordi Torrents heu creat l'EP Tot va sol on combineu poesia amb música electrònica fas de tot, eh? Un exemple és Només ets un trosset de tu i sona

així Estàs fent tot de coses i no ho saps Ara mateix et creixen els cabells i les ungles i potser algun pèl se't torna blanc i tens una cançó posada al cap i no la pots deixar de cantar Tot va sol tot sense el teu consentiment. Jo tinc un forat al mig del pit i tu me l'has vist i l'has tocat.

I he vist que tu en tens un d'igual i que no et deixes ajudar. He dormit nits al teu costat, amor,

t'he omplert l'esquena de petons, t'he vist al fons dels ulls la por, animal ferit, al final m'has fet fugir.

Utilitat com a joguina sexual.

Un moment, aquí hauríem de debatre ràpidament si el sadomasoquisme és sexe o malaltia. Doncs no tenim temps per fer això ara, anem a un altre tema. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Aviam, tema arma de conflicte. Ja hem dit abans que com a projectil té el problema que no agafa velocitat perquè el cap fa de parapent. La descartem. Com a arma la descartem. La descartem. Llavors, com a projectil, però pot ser molt útil en un entorn de guerra psicològica. Sí. Per exemple, en un conflicte a la feina. Estàs a la feina, el típic gilipollas que cau malament, li vols fer la vida impossible, però sense enfrontar-t'hi directament perquè ets un covard. I no s'hi ha trobat. Llavors el xuriguera, per exemple. Posem per cas. Què faria jo cada vegada que jo veig el xuriguera que em cau fatal? Veig que vol seure, pam, xinxeta. Per últim moment, quan ja està a punt de repensar les natges, pam, li deixa la xinxeta. Quin problema té. Que es treu la sabata el xuriguera, pam, xinxeta la sabata. De bones a primeres potser no em sortiria cap. Metàfora. Però al final, pensant-hi molt, pensem. Què significa la xinxeta? Què simbolitza? La idea de fixar una cosa perquè no caigui, però de manera molt dèbil. Molt dèbil. No pots penjar una cosa que pesa molt amb la xinxeta, no? Llavors, en aquest. Perdona? Què? Què? Ah, sí. Sents veu? Sents veu? Sents veu, Joel? S'ha colat un walkie-talkie dels Mossos Esquadra. Doncs en aquesta línia metafòrica podríem dir, per exemple, a l'atzar, eh? Sí. El matrimoni del Fel s'aguanta amb cinxetes. Està bé. Què voldria dir això? Bona metalca. No ho sé, eh? S'aguanta, s'aguanta, però d'una manera dèbil. Bueno, després amb un pio vermell, saps? Quan ja has mort, el cadàver. El cadàver. El Marc és el cadàver del matrimoni del Fel. Ah, ja entenc.

El primer instrument, semblant al termòmetre que coneixem avui en dia, l'inventa Galileu Galilei, al segle XVI. Galileu Galilei, també, que a mi m'hauria agradat conèixer els pares. Bueno, clar. Perquè, conxi, el cognom és Galilei. Fa falta posar-li Galileu. Ah, no, no cal. Pots dir Giuseppe Galilei, Mario Galilei, i ja està. Hi ha molta gent que fa aquestes coses. Home, pobre canalla. Pobrets que això ho hauran de portar tota la vida. Galileu és el primer que posa un líquid en un tub de vidre i veu com el líquid puja i baixa segons la temperatura. I es l'inventor del termòmetre, doncs? No exactament, perquè es va descuidar de posar-hi els números. Hòstia, Galileu. Va demostrar que el líquid es movia perquè l'aire s'expandia amb la temperatura i l'empenyia, però no servia per gaire res més que per això. El que posa una mica de senya tot plegat és un senyor que us sonarà que es diu Fahrenheit.

La de vegades que m'han fotut. M'ha espantat aquest home a mi. Tu compres un aparell que ve configurat als Estats Units i diu. Temperatura, 70°! Hòstia puta, quina calor que fot. I llavors veus que no, que és 20 graus dels normals. Dels normals, n'hi dius tu, eh? Sí, perquè Celsius costa molt de dir. Normals.

Normals. Els normals. Celsius ve de l'Anders Celsius, que era un científic suec. El 1742, uns 20 anys després dels graus Fahrenheit, aquest home proposa una nova escala, un nou sistema de mesura. Aquest és el bo, aquest se'n tenia la primera. Sí, bueno, doncs atenció a la dada, perquè l'escala de graus Celsius, la que va proposar ell en el seu origen, anava del revés que la que coneixem actualment. Situava la temperatura d'abullició de l'aigua als 0 graus i la de congelació als 100 graus, al revés del que. Això sí que no m'ho crec. No m'ho crec. No m'invento res. Tu no m'ho per ta mare, per ta mare. T'ho prometo per me mare que es mori ara mateix. Doncs ja està, ja m'ho crec. Ai, ai, ai.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer? Avui ens visita un savi per conèixer. Una persona capaç de convertir la seva veu en una orquestra sencera, trompetista de formació, ha competit al màxim nivell internacional en la disciplina del beatbox. Acompanyat de la seva màquina de loops, aquest jove berguedà construeix cançons fent sons amb la boca. Tots són avantatges. És com tenir una banda sencera, però a l'hora de dinar només has de pagar un sol menú. Això està bé, això està bé.

Avui se seu a l'escó de la Renaixença, Guillem Cardona!

El Guillem, el 2024, tu et vas coronar dins del top ten dels 10 millors beatboxers del món, eh? Cuidado, eh? Del món, eh? Que no és petit, eh? Com va ser, això? Això va ser a Tòquio,

al Campionat del Món. Bàsicament, doncs, em vaig presentar i, mira, resulta que vaig anar passant les rondes, primer de manera online, i llavors vam anar presencial allà a Tòquio, al Campionat, I llavors això em van eliminar a quarts de final, vaig arribar fins a quarts de final i llavors em vaig quedar d'això dels vuit millors. Qui és el campió del món? El campió del món? En aquell any era un belga, un belga que feia música més hardcore, més electrònica. Chumba, chumba.

Això ho ha fet ella. Això ho ha fet ella amb la boca. Escolta, què s'ha de fer per arribar aquí, per arribar al campionat, per arribar al top ten mundial de beatbox? Què s'ha de fer?

Fotre-hi moltes hores. Realment, jo vaig descobrir el beatbox fa, no sé, gaires anys, el confinament. Ah, sí? Sí, sí. No és una cosa que practiquis. No, no, no, jo no en tenia ni idea. I quan vaig començar tenia unes capacitats nules per la disciplina. 2020? 2020. Abans, prèviament, el confinament, un mes abans em va arribar aquesta màquina a casa, que jo me la vaig comprar perquè la tenien alguns amics i jugava amb la trompeta. Aquesta màquina, què és, per la gent que no ho està veient? És una màquina de loops. Va repetint tot el que faig. O sigui, te pots gravar sorolls aquí. Puc gravar sorolls aquí i ho va repetint. I això qui t'ho va regalar? Això va ser un autorregal de Reis. Ah, amic meu. Sí, sí. Molt bé. I per fer coses amb la trompeta, amb els meus alumnes, i llavors el confinament, en tot el temps del món, vaig dir, calla, pues hosti, mira, perquè té moltes possibilitats aquesta màquina, i vaig veure que era una màquina que estava feta especialment per beatboxers i per fer servir amb les mans, que normalment les pedreres de l'UPS van pels guitarristes amb els peus, i aquesta està per fer servir amb les mans i per ser més manipulable, i llavors vaig veure que, hosti, hi ha un campionat d'Espanya, va, m'hi apunto, i l'any, el 2022 m'hi vaig apuntar i vaig guanyar el campionat d'Espanya. Sí, us puc ensenyar com funciona la màquina?

A veure, o sigui, tu fas un soroll. Ah, mira, s'ha portat els seus. Els nostres no són prou bons,

els nostres. El micro també, eh? També és el seu, eh? Doncs sí, què faig?

Doncs amb aquesta màquina el que faig és que, això el que dèiem, quan apreto un d'aquests botons va repetint en bucle tot el que vaig gravant, per exemple.

Això ja ho tens, no? Això no t'ho treu ningú. Això ja no m'ho treu ningú.

El primer soroll l'ha generat ella amb la boca i el micròfon i ha quedat gravat i ara es va repetint. I a sobre d'això. Ara en gravaràs un altre.

A sobre d'això puc gravar tot el que vulgui. Per fer una bateria, per exemple.

Aquí ja tinc unes bateries ben posadetes. Sí, sí, sí, estic flipant. Estic flipant, eh? I ara què? I ara què? No em tinguis a la llengua, Joel. Posi la pantoja, ara, posi la pantoja. Cuidado, perquè per acabar-ho de millorar amb aquest micròfon, abans de gravar puc ficar-me uns efectes. Puc, per exemple, distorsionar-me la meva veu i pelar-me-la per fer un sintetitzador. Sí. D'acord? Ai, coi. Fins i tot et puc gravar. Ficar efectes per ficar-me un baix, per exemple.

¿Quin és el soroll més estrany que saps fer amb la boca?

El soroll més estrany? Podria ser la pistola láser. Pistola láser, eh? Pistola láser seria.

Oh! Torni, torni, torni. Ah, hòstia. T'he espantat i tot, eh?

Als teus pares, quan els hi vas dir, escolta, més que la trompeta he pensat fer. Com s'ho van agafar?

Clar, és que tu imagina't, el confinament, justament en aquella època, estava a casa dels meus pares. D'acord. I jo em tancava a baix a l'estudi, els anaven sentint. Coses rares el nen és droga hagués sigut millor que el nen s'hagués tirat a la droga jo crec que han pensat això no però justament bueno mira fes el que passa que crec que ni jo m'esperava que al final podria dedicar a això era més com un

joc el director de la copla

Sant Jordi ha de fer una cara com et veu els agrada moltíssim i fins i tot en tinc algun allà enganxat practicant

i una mica de sardana amb això. Ojo, ojo, que tenim titular, eh? No, no, res, res, són esbossos, esbossos al meu cap.

Em podries ensenyar ràpid a fer-me el xulo una mica fent beatbox? Home, clar, mira. Algun so que diguis, això és fàcil de fer,

Peyu, i quedaràs perfecta. T'ensenyaré la dieta del beatboxer. La dieta? La dieta del beatboxer. Què és això? La nostra dieta, ens alimentem a base d'això, que és pizza i ketchup. Pizza. Pizza i ketchup. Tu has de dir pizza i ketchup i cada vegada dir les consonants més forts i les vocals més fluixes fins que les vocals acabaran desapareixent. O sigui, pizza i ketchup, pizza i ketchup, pizza i ketchup, pizza i ketchup, pizza i ketchup.

Posa-hi el porc, perquè el viig.

Això no és beatbox, Arnau. Podria ser-ho, a veure, aquesta bassa rítmica la podria fer. Alguns trets per aquí i ja ho tindries. Qui és aquest? No, és The Rocket Man, el britànic Elton John, que ens interpreta I'm Still Standing, una cançó publicada l'any 1983 com a part del seu disseter àlbum, Too Late For Zero. Disseter àlbum, són molts àlbums, eh? L'Elton John ha treballat, aquest tio, eh? Bueno, i això és el 1983, ja publicava el seu disseter àlbum.

Bé, de ben petit, l'Elton John admirava el pioner del rock and roll, el taxà Buddy Holly. I potser us ve al cap, si el recordeu, amb aquella imatge,

amb aquelles ulleres gegants a la cara.

Que era idiota, el. Què ha fet ara? Què has fet ara, Joan? El que ha fet ha estat imitar-lo. I això justament era el que feia l'Elton. Ah, mira. Va començar a posar-se unes ulleres gràcies, tot i que no les necessitava per res. I quan va esdevenir una estrella de la música, uns anys més tard, va decidir incorporar-les com a part de la seva imatge pública.

De fet, són tan importants per a ell, tan essencials i tan inseparables de la seva identitat artística, que va declarar que ell, sense les ulleres, no és el mateix. Ah, no, eh? Mira.

Durant una gira de l'any 2013, va demanar una habitació d'hotel, de més a més, a part de la que tenia ell, només per guardar-hi part de la seva col·lecció d'ulleres. Aquí has de veure que ja comencen a anar malament. Aquí hi ha la droga. I atenció, perquè va donar ordres de controlar la temperatura de l'habitació amb un termòmetre.

Un termòmetre que havia d'estar concretament a 16 graus. Les ulleres han d'estar a 16 graus. Es veu que les de l'Elton John sí. A continuació escoltarem el seu primer gran èxit internacional, Your Song, una peça publicada l'any 1970. Gràcies a ella, Elton John va convertir-se en una estrella de la música que ha traçat una extensa carrera fins avui. Aquesta és la primera bona que va treure, diguéssim. La primera. Bona, això ja dependrà una mica de. És una bona melodia, la veritat. Amb tota honestedat ho dic. A la portada del disc es titulava com ell mateix, Elton John, i apareixia, òbviament, amb unes ulleres immenses. A setze graus. Música, mestre. It's a little bit funny. Gràcies, home.

Això el cortijo, jo havia ballat això el cortijo. Què dius? Jo el cortijo l'havia ballat aquesta.

Tornaran les lentes, eh? Sí, les lentes. Tornaran a obrir el cortijo. La propaganda que els hi fot. Jo no crec que sigui massa útil tenir un termòmetre a una illa deserta perquè la gràcia de saber la temperatura bàsicament és comentar-ho. Clar. Perquè si no, tu ja ho saps si fa calor o fa fred. Sí. No? Sí, sí. Tu notes, tu notes. La temperatura numèrica, jo només la miro per això, per validar la meva sensació de dir, ah, fa calor. Mira, és veritat, estem a 39, fa calor. Però tu ja ho notes. Però tu ja ho notes. Sí, sí, sí. Ja ho notes. Sí, sí, sí. Però si no hi ha gent d'aquests. Perdona que m'estic enfadant i.

No, no, no, està clar, està clar, està clar. Utilitat com a joguina sexual.

A veure, jo encara me'n recordo alguna vegada que m'havien fotut el termòmetre pel cul i jo no en tinc bon record, veieu. A mi no m'han fet mai. Estava fred. A mi tampoc. Era punxegut, a mi sí. A l'altre. Potser no em fotin una mica per bici, també, la meva mare, no ho sé. No ho sé, no ho sé. No ho sé. Ara el que sé és què deveu estar pensant tots, no? Segurament estareu pensant en un termòmetre més gran, no? Sí. Si esteu pensant en termòmetre joguina sexual. Clar. És tan fi que allò no. No, no. En principi no. No. Llavors el descartem. Un termòmetre per cavalls o per vaques, per exemple. Ah. Doncs us he de dir que no. Ho he estat buscant i els termòmetres per cavall són pràcticament igual que els nostres. Ah, sí? Vale, això està claríssim. Suposo que no cal ni que ho digui, però ho diré. Per què? Perquè m'he de guanyar el sou. És allò que es fa servir tant de X cosa. És el termòmetre d'ahir. Aviam, desenvolupo. Vol dir que X és un indicador fiable de com està I. Per exemple, hi ha qui diu Twitter, la xarxa social, és un termòmetre social. No sé si heu entrat a Twitter últimament, però si realment allò és un termòmetre social, jo crec que estem a 40 de febre, com a societat. Llavors, si us dieu Mohamed, jo aniria, per exemple, a apuntar-me a classes de karate, directament. Si Twitter fos un termòmetre social. Però jo no crec que ho sigui, un termòmetre social. Llavors, quin seria un bon termòmetre social? L'humor, veig-ho. Jo crec que és el millor termòmetre social. Tu mires com es tracta l'humor a un país, si se li dona llibertat o no, si se'l protegeix, si se'l persegueix. És molt intel·ligent, això que diu. I crec que sí que et dona una idea molt exacta de com està el país. I tu com diries que està el termòmetre de l'humor a Catalunya? Doncs mira, no ho sé, perquè encara crec que el tinc ficat pel cul.