Noemí Galera: "Treballem en una celebració amb tots els concursants d''Operación Triunfo'"

Avui el Manu Guix el tenim perquè ens presenta disc i té actuacions a la vista i en volem parlar, però també justament avui, 22 d'octubre, fa 25 anys justos d'això.

Buenas noches y bienvenidos a Operación Triunfo, un proyecto fantástico, emocionante, musical, indirecto, donde por primera vez Televisión Española, la productora Jet Music en Demol, las compañías discográficas, los medios de comunicación, la prensa musical especializada, se unen para crear un objetivo en común.

Es un viatge en el temps, any 2001, encara tremolàvem per l'ataca a les Torres Bessones, feia un mes i poc. Espanya vivia l'inici d'aquest fenomen televisiu i musical sense precedents. Dues paraules que ho expliquen tot, Operación Triunfo.

Clar, Manu, hem vist vídeos aquests dies remenant, no?, amb el Blah i companyia, i. Hòstia, és un nen, eh?

Sí, la veritat és que sí. Jo ara, mira, just abans d'entrar a l'estudi, he vist un reel d'aquests que ha penjat Operación Triunfón. Se'ns veu actuar els professors a la gala, a la primera gala, i que cantàvem el Happy Day, que jo ni me'n recordava. I sí, sí, realment, és que clar, jo tenia 21 anys. Sí, sí, era molt petit. Toca el gossant.

¿Tú quién eres? Cuéntanos.

Pues yo soy Manu y me voy a encargar de los talleres de estilo y

de la dirección coral. Yo soy Manu. Eres molt jove i ja feies de profe. Que avui dia ja no es posaria en dubte, però llavors no sé si era una mica estrany també per tu posar-te a fer de profe.

La veritat és que sí, perquè al final va resultar que jo era més jove que la majoria dels concursants i estava allà i de cop i volta em vaig veure ficat en aquesta cosa que no sabíem gaire bé. Que era i que es va acabar convertint en el que es va convertir i va ser una cosa realment espectacular. A mi em va pillar en un moment personal molt difícil perquè tres setmanes abans de començar OT va morir el meu pare i al cap de tres setmanes, i recordo que dels últims consells que em va donar el meu pare abans de morir és que jo li vaig explicar en plan, papi, tio, mira, m'han ofert una cosa que és treballar a Televisión Española. Que es faran unes galas, algo de música, i clar, cal recordar que era l'època de José Luis Moreno, Noche de Fiesta, amb aquelles plomes que s'oïdien, i jo pensava, galas, música. Tu t'imaginaves allò? Clar, jo pensava, què cony és això, no? I el meu pare em va dir, Manu, agafa-ho, que això t'anirà bé. I efectivament, vaig entrar, i recordo molt bé la sensació de ficar-me en un projecte. Que no tenia ni idea de què collons era. Era impensable que això acabés sent el que va ser. Clar, clar, bueno, sí, és que absolutament. I jo recordo, i a més a més, recordo molt bé també la sensació de que quan vam arrencar no ens mirava ni Cristo. I que vam estar una setmana, vam fer una gala, una segona setmana, vam fer una gala, una tercera setmana, vam fer una gala, i bueno, i allà com que no acabava de passar ben bé res, no? I de cop i volta, bum! Es va convertir en una cosa que havia de durar tres mesos, però no sé quants en va acabar durant, i es va enganxar l'OT1 amb l'OT2, i de cop i volta, d'anar jo a treballar al plató que anava allà a l'acadèmia que estava aquí a Sant Just d'Esvern, que anava jo sol amb el meu cotxe i aparcava davant, i al cap de quatre setmanes, jo amb el meu cotxe havia d'aparcar a 150 metres, venia el segurata, i hi havia mil persones a la porta de l'acadèmia al carrer, i havia d'entrar escurtat d'un segurata perquè jo pogués entrar a l'acadèmia. I de cop va ser com, què collons està passant?

Àlex Gutiérrez, és el nostre expert en televisió. Bona tarda. Què tal? Bona tarda. Per què va ser aquest boom, Operación Triunfo, ara fa 25 anys?

Perquè era un format molt ben muntat. Això, clar, s'ho inventen el Josep Maria Mainat i el Toni Cruz. Ells, de fet, el Jan de Mol, que era el creador de Gran Hermano a nivell internacional, els expliquen abans d'Operación Triunfo Gran Hermano. I ells no acaben de veure el format de dir, ostres, això de filmar gent fent el burinot. I aleshores, quan comença, se'n adonen de dir, escolta, i si en comptes de tenir-los allà en una casa, podrint-se allò i aïllats, els hi fem fer alguna cosa, alguna cosa de valor, com la música, que emociona i tot plegat. I neix aquesta idea de l'acadèmia. I per tant, a partir d'aquí, aquest a punt de dir, escolta, hi ha la convivència, que hi havia set de programes de convivència de tele i realitat, començàvem a parlar de realities, es barreja amb una cosa aspiracional, com és la música, i agafar uns nanos que no eren professionals i convertir-los de manera intensiva en professionals. I clar, l'espectador se sent involucrat en aquest aprenentatge, se sentia acompanyant-los. D'aquell càstig inicial,

que en parlarem, en van sortir molts concursants que després s'han convertit en. Figuras de la música de casa. Por ejemplo, la guanyadora, la Rosa López, que va a comenzar així.

¿Por qué tenías tan poca confianza en ti? ¿Por qué creías que no ibas a ser aceptada en la academia? A ver, ¿por qué?

Pues tal vez por el físico, por no sé, es que no sé. ¿Por el físico? Sí. Dispuesto a adelgazar, fíjate. Adelgazar un poquito, que cuesta mucho.

Rosa. Rosa.

Com recordes aquella rosa del principi? Quin primer record deu tenir d'ella,

ho tens? Ostres, bueno, de la rosa jo recordo molt bé primer la veu que tenia, que era francament espectacular. Cal recordar que estem parlant de fa 25 anys. Fa 25 anys la joventut no estava preparada. Com ho està ara, és a dir, ara no costa tant trobar gent que canti molt bé, però fa 25 anys, ostres, cada cop i volta aparegués una persona com la Rosa, d'un poble perdut d'Andalusia, que feia pollastres a l'ast i cada cop i volta es posava a cantar i deies, hòstia.

És a dir, ara, avui dia, quan es fan aquests concursos, els concursants ja gairebé que treballen per preparar-se per això, diguem-ne. Són més experts. I llavors venia el fuster, el de la barquera, no sé què, tal, que no havien imaginat mai poder fer això. Ara avui sí que s'ho imaginen.

Clar, i a més ha canviat molt el panorama. Avui en dia el jovent té tota la música del món al seu abast, amb el seu telèfon mòbil, tenen moltíssima més cultura musical, han escoltat molt més de tot, estan més ben preparats, hi ha millors escoles. Fa 25 anys, no, això no existia. I clar, jo de la Rosa recordo molt bé, a part de la seva veu increïble, la seva humanitat, la seva autenticitat, tenia un cor, era una persona molt noble, i que es feia estimar, que es feia estimar moltíssim, i que jo crec que per això va connectar tant amb l'audiència i amb la gent, és que al final Ote, clar, va ser el primer, i aleshores tot el que passava allà era de veritat, després ja no, després ja. OT2, OT3, la gent ja va veure lo que era i entraven d'una altra manera. Amb una idea més clara, evidentment. Però aquell OT1 era tot autèntic, perquè tots estàvem sorpresos i ningú de nosaltres, ni el Cruz, ni el Mainat, ni la Nina, ni la Noe, ningú sabia què anava passant. I aleshores anaven fent i anaven creant tot allò.

Noemí Galera, bona tarda. Hola, bona tarda, com esteu? Manu! Tu eres la directora de càsting d'aquell any 2001. ¿Recordes, per exemple, que el David Bisbal gairebé va quedar fora?

Bueno, a veure, no. No, no, no és veritat, això. No és que es quedés fora. No, no, no, no. Es van fer diversos càstings i després van fer un càsting a última hora a Barcelona. I va ser aquí on va entrar el Bisbal, però no va quedar fora. Sempre ha estat dins, però des del minut 1. No, no, no, no està ben formulat, això.

Va, doncs retiro la pregunta. Però en tot cas, què va què tenia aquell càsting que va funcionar tan bé i que, com deia l'Àlex, va tenir aquest èxit tan fulgurant? Què creus que vau encertar en trobar?

Jo crec que va ser una mica la novetat, la naturalitat dels concursants. Ningú sabíem, com deia ara, comentava ara el Manu, ningú sabíem què estàvem fent, de fet. Fins que no va acabar el programa no vam tenir una mica la sensació d'hòstia, què hem fotut aquests 4-5 mesos que van estar els nanos allà. Doncs jo crec que eren concursants que qualsevol a casa seva es podia identificar amb qualsevol d'ells, no? Eren gent normal, que feien vida normal i estaven fent el que volien, que era, doncs, aprendre a cantar, aprendre a moure's en un escenari, no sé, i es veia com estaven lluitant i estaven esforçant-se per aconseguir el seu somni. Jo crec que aquesta és la. De la qüestió del càsting, que eren gent normal.

I el fet que guanyés la rosa, creieu que va també tenir algun impacte, que va també ajudar que el concurs fos encara més estimat o tingués més èxit?

No ho crec. Va guanyar la rosa perquè tothom se l'estimava molt. Podria haver guanyat una altra i l'èxit hagués sigut el mateix. No crec que tingui res a veure qui guanyés. Sí que és veritat que la Rosa, com a concursant, ostres, és un perfil molt potent. Una tia amb una veu espectacular i amb tot per aprendre. Llavors, això a la gent li agrada.

Aquesta setmana la Rosa López ha enviat un vídeo a la xarxa justificant la seva absència a les celebracions dels 25 anys d'aniversari del concurs i demanant que els artistes d'aquella edició tinguin suport tot l'any, no només per l'aniversari.

Que no tiene ningún sentido que a los artistas de OT1 nos llamen cada año, como si esto fuera invitarnos a una boda cada año, y tengamos que estar sí o sí, que no nos paguen, todo no vale. O sea, yo necesito, esto es como un amor con un chico, ¿no? Si tú durante el día no te da preliminares, no te da nada, ¿de dónde te enamoras, no? Pues esto es igual.

Hostia, los preliminares. Los preliminares, mano, per alusions. Me he quedado muerto. Què en penseu d'això que reclama la Rosa? L'enteneu una mica? Creieu que és lògic que un dels concursants d'aquella època estigui una mica cansat de festes, aniversaris, celebracions? O, en el fons, la seva carrera neix d'aquí i això sempre els acompanyarà? Jo, per la part que em toca,

o sigui, no crec que. Perquè nosaltres no estem celebrant res, amb la qual cosa no anirà a una cosa que no existeix, o sigui que no nos damos por aludidos. Crec que es refereix més a la premsa, als podcasts, a tota la quantitat de periodistes que et truquen per parlar amb tu i per fer-te entrevistes. Com nosaltres. Exacte. I que això, doncs clar, són moltes i al final dius, escolta'm, jo d'això no menjo, no? Si es referia en el nostre cas, nosaltres sempre hem pagat els concursants quan hem vingut a fer de jurat o quan s'han fet les celebracions del reencuentro. Vull dir, no ens donem per al·ludits perquè no trobem el cas, no? Però pel 26.

Però pels 25 anys no s'ha intentat fer una trobada oficial?

S'ha intentat, sí, s'ha intentat, però estamos en ello, encara. El Tinet Rovira encara està treballant amb això. O sigui, encara la podríem veure, eh? Bueno, si ella vol, òbviament. Però és que això, la idea és de fer una celebració on estiguin tots, tots els concursants de totes les edicions. De tots, estem parlant de 200 persones, saps? Ah, tots, els de totes les edicions. Òbviament, és una celebració de totes les edicions, són 13 edicions. Amb els seus concursants, els professors, els jurats, els directors. És molta gent. Exactament. Llavors, en aquest cas, si aconseguim fer-ho, que seria molt xulo, i tenim temps, perquè aquest programa va començar avui fa 25 anys, però va acabar al febrer, març. Vull dir que encara hi ha temps per fer-ho. Això no és obligatori per ningú, òbviament. Si algú. No li ve de gust venir, doncs. Clar, clar.

Exacte, jo és que anava a dir això, és que la Rosa, més enllà de que a mi m'encantaria i a la Noe segur que l'encantaria també que la Rosa vingués, escolta'm, la Rosa és lliure de fer el que li doni la gana. Efectivament. Que ja són grans. I té tot el dret del món, i té la seva vida muntada, i la seva carrera, i que faci el que a ella li vingui de gust, només faltaria.

Àlex, aquesta nostàlgia a la televisió està funcionant molt últimament, no? I aquesta idea de reunir, ja no et dic tots els de totes les edicions, però els del primer any, això seria una bomba.

Sí, suposo que el que hi ha també és que vivim en uns moments que tot està superfragmentat, I, en canvi, aquests programes, per mi, representen gairebé el final d'una era de la televisió, i al principi d'una altra, eh? Però, clar, OTU, penseu que si ho mirem en termes d'audiència, la gran final d'OTU la van veure 12.873.000 espectadors, un 68% d'acord a la pantalla. Clar, avui dia. Això t'ho fa el Barça, no? O el Madrid, de les noies espanyoles. Exacte. És molt difícil avui dia en un programa convencional arribar a un 68% i per tant jo crec que és molt normal de dir, ostres, aquells moments en què tothom mirava, doncs en aquest cas Operació Antífona, i això dona nostàlgia, clar.

Tenim moltes xifres, però també ha quedat molta música, deixem saludar de nou el Blai Mercè, bona tarda, i l'Aleix Figueres, bona tarda, són redactors d'aquest programa, que tenen una relació especial amb el programa.

Quina relació teniu amb el programa? Jo, amb 15 anys, imagina't, vaig descobrir Operation Triunfo i de sobte se'm va obrir un món i em vaig tornar un fan, un fan de tot el que feien aquells concursants. Vaig anar al Palau Sant Jordi al concert final i vaig acabar també anant a seguir un dels concerts de la gira de David Bisbal i Xenoa. I vaig enviar una carta al diari de suport del diari de Vilanova és extraordinàriament entranyable aquesta carta de suport a Chenoa donant-li les gràcies per parlar en català amb el públic al camp de Vilanova quan en el concert del Palau Sant Jordi ningú havia parlat en

català diu així, gràcies Chenoa. El passat dissabte, dia 6 de juliol, vaig assistir a un concert en el qual actuava la parella de moda, l'Andalús David Bisbal i la mallorquina Chenoa. Quan va sortir la noia a l'escenari, la meva reacció va ser molt bona. A part que és molt maca, afectuosa i una bona artista, el que em va agradar més de la mallorquina va ser que es dirigís al públic en català. Amb un català adequat i ben parlat. Chenoa en va entusiasmar. A més, no va dir un simple gràcies, sinó que va parlar en català durant tot el concert entre cançó i cançó. Fins i tot va aconseguir que David Bisbal el parlés. Signa Blai Mercè i Serra, Vilanova i la Geltrú, 19 de juliol de 2002, diari de Vilanova. Bravo!

Jo ja em preocupava pel català en aquell moment. Li va impressionar molt Chenoa, Bisbal no gaire, no n'ha dit res.

No, no, van tus esmades, Chenoa. Deixa'm acomiadar la Noemí, galera, que sé que tens moltes històries, però en tot cas et volíem també felicitar per aquests 25 anys d'aquesta bomba que vau, entre tots plegats, crear.

Moltes gràcies, perquè la veritat és que, dius, osti, 25 anys, per favor. I estem preparant una tradició, vull dir, això no ens ho hagués dit ningú en aquell moment, eh, Manu? I amb les mateixes ganes i la mateixa il·lusió, perquè és un programa que ens agrada molt fer i amb el que gaudim molt i llarga vida ho té. Doncs, Noemi, una abraçada molt forta. Moltes gràcies. Una abraçada, Manu. Et veig el dissabte. Sí, ens veiem el dissabte a la Polo.

I a part, hem d'anar a sopar. O sigui, ara quan surti d'aquí també un àudio. Vale, el Japo. Ja parles tu amb la Mònica pel lloc. A quin Japoneu? Bueno, anirem a un Japo. La Mònica és l'experta dels Japos i ens portarà algun Japo.

Escolta, després em dius quin Japo, que segur que és bo. Un petó a tot. Un petó, gràcies. El Blai va fer la carta amb 15 anys. Tu, Aleix, quina història tens amb

Operación Triunfo? Doncs mira, jo tenia 9-10 anys en aquell primer OT. Sí que joves sou tots. Em sap greu, home, em sap greu. Jo encara tinc tots els discos d'aquella primera edició d'OT, el de gala a gala, perquè si una cosa va aconseguir Operación Triunfo és que la gent comprés molta música, perquè de fet. Es comprava el disc físic cada setmana que s'editava, cada setmana del que es gravava dels propis concursants. Jo crec que no descarregués. Però jo crec que allà tothom comprava. Jo crec que encara es comprava la música. Després ja va venir tot plegat. La gent enviava I els SMS que la gent votava i també I després, al cap d'uns anys, jo vaig fer la volta i vaig acabar treballant. Com a redactor dins d'Operación Triunfo. Imagina't, tota la volta sencera. A l'edició del 2017 i la del 2018, que són la de l'Aitana i la del Miqui Núñez. Bé, però posem una mica de

música aquí també, perquè, Blay, ha quedat molta música d'aquella primera edició, cançons que són de l'imaginari col·lectiu. Sí,

i va passar una cosa molt curiosa, i és que a les gales es versionaven cançons, i al final la versió. Ha acabat superant la cançó original i hem fet un top 5 d'aquella època i posarem la cançó que va sonar a la gala i l'original. Comencem en cinquena posició.

Vivo por ella sin saber si la encontré o me ha encontrado. Ya no recuerdo cómo fue. Això era Bustamante i Gisela?

Molt bé. Bustamante i Gisela, Vivo por ella.

Recorda els assajos d'aquestes actuacions? Alguns, no tots. Tinc molt mala memòria.

I em sabries dir el duet original? Això era Andrea Bocelli i. Hòstia, ja no me'n recordo. Marta Sánchez? Marta Sánchez.

Vivo por ella sin saber si la encontré o me encontré.

Com triàveu les cançons? Ui, jo en aquell moment jo ni pinxava ni colgava. No? No, no, no, jo era allà on. Et deien, farem aquesta i aquesta, no? Correcte. A mi m'arribava la Noe i em deia, aquesta setmana fem això. I ja està. Jo, pel que tinc entès, sempre hi ha hagut un comitè d'experts a GES Music. En aquella època entenc que devien ser el Crut i el Mainat, juntament pactant amb editorials de les discogràfiques del moment, i seleccionaven el repertori. Quarta posició. A veure.

Hombre, això me'n recordo perfecte.

Tenorio y Fergó. Sí, senyor. Sí, senyor. Aquesta. De Navajita Platea. Es ballava, eh? Sí, sí, Navajita Platea. Noches de Bohemia.

Ara és quan ja la Carla Vardés, la nostra productora,

ja ha perdut els papers i es descontrola amb el que ve ara.

La que ve ara no és una cançó en sí del programa, del concurs, però sí que va ser un dels primers singles a sortir entre dos concursants. I he de dir que és una cançó que avui en dia segueix sonant a les festes.

Ella tiene todo lo que siempre soñé.

Està fent un viatge en el temps de heavy, eh, Manu?

Sí, sí. La chispa de mi piel. Mi primer amor. Ara, ara.

Tu no havies nascut gaire bé, Aleix. Com que no? Però si me les sé totes, aquestes. Totes aquestes me les sé totes. Ah, clar, perquè et compraves els discos. I a més, una de les coses que ens ha donat OT, per exemple, els qui ho van veure de molt petits, és que ens ha donat molta cultura musical, també. Has reconegut coses que no hauries vist per edat, potser. Probablement jo no hagués escoltat mai un duet d'Andrea Bocelli.

Somos dos hombres con un risa. Home, que és una meravella.

Clar, aquesta cançó, l'original. Sí, això ho he descobert, jo no sabia ni qui era, doncs resulta que no és ni de David Bustamante. No saps qui és? Ni d'Àlex Cardona. Ah, no, no, he fet autospoiler. Sino d'un cantautor que va morir fa uns anys, que es deia Miguel Gallardo.

Ella es el regalo de tu atardecer. Nosaltres m'agraden més

Bustamante i Àlex. És que probablement no li hauríem ni atribuït al pobre Miguel Gallardo. Per nosaltres és de Bustamante i Àlex. Mira, mira, mira.

Tenia aquell videoclip èpic que estaven els dos en un ring de boxa.

Sí, sí, sí. És veritat.

Va, anem al número 2. Número 2. Aquí, Manu, jo crec que sí que el teu record serà ben lúcid. A veure. Comencem amb la que va sonar en aquell moment

un duet icònic. Casi nada, muy poquito Dentro del cuarto en un rincón, tres. Solo por el mar.

Jo crec que qui s'ho va passar molt bé en aquests assajos va ser l'Àngel. L'Àngel, qui s'ho va passar pipa. L'Àngel, perquè els va arrembar l'un a l'altre, perquè allà passés de tot. Per què l'ha de recordar tant el Manu?

Perquè tenim un document sonor on. Ara li ha canviat la cara. Ai, Manu. Que vaig dir? Ara ho sabrem. ¿Tenemos un poquito más ahora?

No. No.

El falset que ha passat a la història de Escondidos va ser pel Manu. Les coses d'aquí són.

Veus? Bueno, sí. Hola, que fort, no me'n recordava, però gens, d'això.

I l'original d'aquesta?

L'original, a qui em sabries dir de qui la cantava? Era un duet, també? Sí, era un duet. Cristian Castro, el d'Azul, que també David Bustamante la va cantar després, i Olga Tañón, és com diu. I el tema d'aquí és. És d'aquí que és Santander? O no? Aquí ja no hi he arribat, perquè va ser inclòs a un disc d'Olga Tanyón, però l'autoria. No he arribat a l'autoria de qui era. Una cosa molt bona que tenia per fer un triomfo és que jo crec que en aquell moment la música llatinoamericana a Catalunya i a Espanya no era el que és ara, amb tot el reggaetón i tot això. I crec que va ser una font perquè una generació sobretot de gent jove conegués boleros, cançó melòdica de l'època i a mi el que m'hagués agradat que en aquell moment o per si un triomfó hagués inclòs alguna cançó en català com sí que ha fet en les últimes edicions.

En aquell moment era impensable. Fins al 2018.

I la televisió espanyola del 2001, Àlex Gutiérrez, era una televisió espanyola molt diferent a la d'ara.

Home, sí, sí. Considerablement diferent, clar. Perquè estem parlant de estem parlant d'Aznar, diguéssim. Aznar en majoria absoluta. En majoria absoluta, i per tant estem parlant de FFOO i altres episodis similars, i per tant la sensibilitat cap al català era entre escassa i nula. Número 1. Aquest rànquing l'has fet tu, entenc, eh? Ah, d'acord,

vull dir que no surt d'allò de. Que hi ha més que escondidos, que hi ha.

Home, que hi ha més que escondidos. Ja l'hem escoltat al principi. Ah, bueno.

Pensava que me anaves a posar el sueño de la rosa. Ah, home, també, eh? Home, clar, això, també, també.

Això era l'himne, una mica, no?, d'Operación Triunfo,

d'aquella edició. Era l'himne, sí, sí, era l'himne absolut, que me recordo que el van començar a compondre el Naim Tomàs, que va ser ell el que va sortir amb el vers i no sé què, i després, bueno, van entrar. Productors com Alejandro Abad, després també Xavi Banyef va fer una tasca importantíssima en la creació i producció d'aquesta cançó i bueno, es va convertir en el. Home, va quedar durant molt de temps, encara m'ho canten a mi, saps?

És l'himne més icònic, tot i que cada edició té el seu himne, perquè hem tingut Adelante, hem tingut Agua, hem tingut moltíssims. Però aquest és, bueno, jo crec que és insuperable.

És un himne generacional. Ara, ara, ara.

A tu lado mi sueño se hará con mi realidad.

Han passat 25 anys. Mare meva. Qui creus que ha fet la carrera més sòlida musicalment des de llavors? Bueno, clar, costa de dir. No dels primers, eh, però clar, fins al final hem tingut gent que, com la Itana, que han acabat sent artistes

internacionals. Com la Maia, com, jo què sé, o l'Alfred García, o com Pablo López, com Manuel Carrasco, com. Tamiqui Núñez. Tamiqui Núñez, o sigui tantíssima, tantíssima gent, clar, home, si et poses a analitzar fredament i a nivell analític, doncs clar, David Bisbal, no? És l'estrella segurament que porta la carrera més longeva, la més internacional, i jo crec que, clar, vull dir que el seu èxit és indiscutible i a més a més reconegut a nivell mundial.

Y me estoy acordando de mis compañeros de la orquesta, que, bueno, he trabajado mucho con ellos y. Y lo quiero muchísimo. Y esto ha sido un sueño,

¿no? Ave María, Ave María. Jo estava, perquè jo vaig tenir la immensa sort que quan es va acabar el T1, i aleshores a David Bisbal li van dir, te iràs a Miami a grabar tu primer disco con Quique Santander. I aleshores el Bisbal va dir, quiero que Manu venga conmigo. I jo vaig anar a Miami amb el Bisbal tres setmanes i estàvem allà gravant a casa del Quique Santander aquest disco, El Corazón Latino. I jo recordo estar en un Volkswagen Golf descapotable que portava l'ajudant del Quique Santander. El Quique Santander anava en el copilot i el Bisbal i jo anàvem asseguts al darrere. I el Quique Santander gira i diu, se m'ha ocurrido una cancion. I ens canta Ave María, cuando se era mía. Això, allà, a tota pastilla. Bueno, no a tota pastilla, no, anàvem pel centre de Miami, anàvem a 50 per hora. La inspiració et ve a vegades així, eh? Recordo el moment que sí, sí, que va agafar, estava ballant, i diu, vostè té un estribillo. I jo, hola, i jo, vaya mierda, tema. Sí, sí, i hòstia, jo vaig estar allà, i de fet en aquest disc vaig tocar jo els teclats i això, i hòstia, i ho recordo com una de les coses més bèsties que m'ha passat a la vida. A més a més, era l'època que Bisbal i Xenoa eren nòvios. Clar, clar, clar. Aleshores, clar, jo vaig arribar a Miami amb el David un dia, i al cap d'una setmana arribava la Xenoa. I aleshores hem estat durant dues setmanes, perquè jo vaig estar la primera setmana sol amb el David, i segona i tercera setmana el David ja estava amb la Xenon, i jo I aleshores recordo que cada dia per sortir de l'hotel era Manu, tu sales por el garaje, entonces con un coche con los cristales tintados, entonces los periodistas te seguirán a ti. Allà també ho seguien, eh? Allà també ho seguien, a Miami. Bueno, cuando te vas, yo vengo de ahí. Absolutamente. I parles amb ells? Una bogeria. Tens contacte? Amb la Xeno, amb la Laura, sí. I amb el Bisbal. Ens anem veient ara que és la presentadora amb el Bisbal. Fa molts anys que no. Fa molts anys que no. Hi ha concursants amb els que sí que mantinc molta relació i d'altres amb els que no.

Alex, el format era tan innovador com per rebentar-lo d'aquesta manera? És a dir.

Sí, sí, era un format innovador, perquè la idea aquesta de l'acadèmia era nova. És a dir, hi havia hagut a la televisió molts programes d'intentar donar una plataforma a cantants anònims. I aleshores venia la persona, venia del no res, per entendre'ns, crea la seva actuació i marxava. Per exemple, hi ha un concurs molt famós, que es deia Star Search, als Estats Units, que va durar del 83 al 95, on li van passar, per exemple, Britney Spears, quan tenia 10 anys. Ah, mira. Justin Timberlake, que aleshores es feia dir Randall, Destiny's Child, Alanis Morissette, Cristina Aguilera, però clar, era senzillament, tu anaves allà, venies el teu peix, i si triomfaves, doncs guanyaves, podies guanyar 100.000 dòlars, que no era pas malament, però no estava lligat a un contracte discogràfic, a una carrera. Bé,

són noms que van acabar fent carrera, com va passar aquí, però aquí no només van fer carrera els artistes, sinó també els professors. No, molts que teníeu ja una carrera, però això us va catapultar. La teva carrera en solitari creus que hauria estat el mateix sense Operación Triunfo? Bueno, jo no he tingut mai cap èxit com la meva carrera en solitari. Home, vaja, però en realitat has estat un músic que ha fet molta carrera. Això sí, he treballat molt. Has fet moltes coses, i com sintonies com el nostre programa,

però després també fas discos, i fas concerts, i fas actuacions. Vau conèixer la Noe, vau treballar més amb l'Àngel,

que tot era. L'Àngel i jo ja érem amics des de l'any 97 i vam començar a treballar junts l'Àngel i jo el 98 i el món del teatre i la carrera de teatre musical que després he anat fent amb els anys ja va començar molt abans d'OT. Però sí que és cert que el fet d'estar a OT a mi em va obrir moltíssimes portes, vaig tenir l'oportunitat de conèixer moltíssims professionals en el món de la indústria que mai m'hagués imaginat. Vaig tenir el meu primer contracte discogràfic amb Valer Music, que em va servir per treure un primer disc i començar una carrera discogràfica que encara a dia d'avui segueix. I la veritat és que sí, jo no m'imagino la meva vida sense OT. I jo sempre dic que a mi OT m'ha aportat moltíssimes coses positives, moltes. També és cert que a vegades et toca menjar-te l'estigma del crític de torno elitista, hipster. Encara avui? cultureta de avui, este es un triunfito. Però encara avui et passa això, tu? Bueno, potser avui encara, potser avui ja no, però fa molt poc encara passava, eh? I recordo també que se'm programés a mi en algun festival aquí a Catalunya, on també actuava un artista consagrat espanyol, i va dir, yo no quiero compartir escenario con un triunfito. Això m'ha passat. I no ens diràs qui. És que no me'n recordo. Recordo. Oh! Realment. Vull dir que, a veure, també hi ha hagut la seva part de. Bueno, la gent que té molt prejudici i que no sap distingir les coses, no?

Però passa molt dintre del que són els talents musicals, que després dintre el sector és com mira, aquest com que s'ho ha treballat poc i aquesta

plataforma l'ha impulsat, no? Com si vingués solcot o regalats. I ara, en canvi, ens arriba Manu Guix.

Això ens arriba calent, calent, calent, perquè es presenta aquest dissabte.

Sí, demà passat. Estic molt nerviós. Aquesta d'alçada. Sí, tu ets molt nerviós. Per què? Perquè estic nerviós, perquè em poso nerviós, i perquè el concert que farem aquest dissabte a la Polo, dins del marc del Festival Empremtes, a part que és la presentació a Barcelona del disc Galaxies que encara no l'hem presentat a Barcelona el vam presentar a Girona al Festival Estrenes a l'abril i portem girant-lo per tot el territori des d'aleshores per presentar-lo a Barcelona he volgut fer una cosa gran i fer una cosa diferent i aleshores d'entrada no tocarem la meva banda habitual amb els meus veterans que som sis sinó que he agafat quatre músics més serem una banda de deu músics a l'escenari gran producció tindré dues coristes. O sigui, tu saps la il·lusió que em fa tenir dues coristes? Ni Stevie Wonder. I ara tindré la Naís Vila i la Gesamí Boada, que són una meravella. I a part, hem ampliat la secció de pitos, i tindrem una secció de vents completa, he agafat un percussionista, en fi, una colla de músics increïble. I a més a més enregistrarem tot el concert en directe amb un equip de vuit càmeres, i farem una mena de documental gravació del volo, amb la qual cosa tota la gent que vingui formarà part d'aquest enregistrament. Hi haurà dues estrelles convidades, Oh! Aquestes sí que les he recordat, no?

O també les has oblidat?

No, aquestes sí que me'n recordo. I les endevinaríem? Jo crec que sí, però no vull dir qui són.

No, no, no. Són dues persones, són dos homes, un ve a tocar, l'altre ve a cantar, que són molt importants per mi, amb qui hem compartit molts moments i molta música i hem fet moltes cançons plegats i dissabte

en tocarem. No jugarem a endevinar-los perquè encara l'encertarem i rebentarem la sorpresa. Cadascú que rumi a casa, quina serà aquesta sorpresa a l'Apollo aquest dissabte. Manu, doncs, escolta, moltes gràcies per venir, per compartir aquesta estona amb nosaltres de nostàlgia i amb l'empenta de treure molt de presentadís. M'he fet dir que han passat 25 anys i tinc lombago. Home, és que els 25 anys no passen en va. Aquests han deixat d'anar al col·le i ara treballen aquí i tu tens lombago. Merda, la vida. On tenies fa 25 anys, Àlex? No, jo ja.

Sí, no tenia un vagó encara. Ja escrivies? Sí, sí, on tenia 27. I per tant. On treballaves, llavors? En 27 anys, devia estar a Barcelona, potser al Triangle, al Seminari del Triangle, o alguna cosa similar. Carai, al Triangle.

Sí, sí. Mira-te'l, Àlex. La vida és molt exagerada. Mira-te'l. Gràcies a tots. Farem una pausa i veiem les lloveres a la tarda de Catalunya Ràdio.

¡Celebración!