Omplir el cistell de la compra: "Cada mes gasto un 20% del meu sou"

I

si paréssim un moment per respirar

profundament.

Poder comptar fins a 10 per pensar si això és el que voleu La vida és ara La vida és ara.

Solidaris. Tothom té una història.

Bon dia.

Bon dia. Quant sou a casa? Quatre. Quatre, un gat i un gos. Diries que el preu del menjar ha pujat? Moltíssim, qualsevol cosa, ja compres una miqueta l'essencial, la llet, ous o arròs, o ja et poses a menjar gelats, tot, ha pujat tot.

Oh, jo ho crec, moltíssim. Antes compràvem un carro ple i potser ens anàvem a 30-50 euros segons què compràvem, però ara, mira, quatre coses, 23 euros.

Una barbaritat, bueno, tot en general, realment.

Des de l'aigua, el peix, la carn, els ous, o sigui, tot.

Clar, els ous molt baixos, les pujades molt baixes, però el tema alimentari cada vegada amb un cos molt més alt.

Ha pujat moltíssim, i més si tens en compte una alimentació sana, doncs compte que l'única manera de reduir la cistella és prescindir d'una certa qualitat, cosa que ningú vol, i més si tens fills, no? Ha pujat molt, massa.

Jo me'n recordo de petita, amb 50 euros, quasi sorties amb un carro i mig. Però ara amb 50 euros te'ls pots agafar a mà sense bossa. Quants sou a casa? Ara mateix som quatre. Tu saps quant gasteu al mes a menjar? Més o menys, quan cobro, ens gastem uns 125. Després ja anem fent compres. A peu que anem gastant, anem comprant.

Abans amb 100 euros tenies un carro ple d'aquests grans.

Us enesteu d'algun producte, de peix, de carn?

No, gràcies a Déu, no. La carn que menjàvem és la que continuem menjant. El marisc o el peix, potser no en mengem tant com abans.

Algú sí, com per exemple la carn, una mica el peix.

Estalviem amb peix, estalviem amb carn, estalviem amb tot. Intentem, o sigui, el peix antigament, cosa de 3, 4, 5 anys, estàvem menjant dos, tres cops a la setmana tranquil·lament i actualment un cop a la setmana, així que podem.

Coses que comprem, sobretot nosaltres que tenim el privilegi de poder comprar algunes coses ecològiques, aquesta part ecològica només va a la nostra silla.

Prefereixo que els nens. Nosaltres ens quedem sense menjar que els nens. Home, depèn.

Si estem a principis de mes, doncs no, però ja quan se va apropant a final de mes, doncs sí, ja mires l'essencial, no? Perquè, clar, és que si no, cada 15 dies et gastaries 300 euros en la compra. Teniu comptat quant gasteu en menjar al mes? Prefereixo no comptar-ho, la veritat.

Intentem anar cada 10 dies i uns 200 euros. Uns 400 si mires ben bons i sense comprar menjar de marca. Estem pagant uns 200 euros de menjar a la setmana.

Uns 500, a vegades 600.

Quin percentatge diries que representa respecte al vostre sou, als vostres ingressos, al menjar? Sabeu quant gasteu al mes?

Sí, ben bé la meitat de sou. Som jubilats tots dos. Un 30% potser?

Sí, doncs 60% gairebé segur.

Bastant, almenys un 20%.

Un 60% d'on sou. Què feu per poder estalviar

la cistella de la compra? Mira, nosaltres no tenim pas mania. Si podem comprar a barato, comprem a barato.

Anar a mercat i poca cosa més, pocs trucos.

Ara menjar més o menys el dia a dia, perquè així primer mengem el que gastem i segon que és la forma de no malgastar.

Hi ha supermercats que s'hi fan segona unitat al 70%, 3x2, cosetes així bàsicament, però no som de voltar amb els supermercats.

El que fas és intentar reduir altres gastos i seguir comprant el mateix, tot i així jo em considero un privilegi perquè a Moussou encara tinc aquest marge, però si segueix pujant aquest marge veurem com ho fem, aquesta és la qüestió.

Solidaris. Mercè Folch.

El 2020, els preus dels aliments han augmentat un 34% a Espanya. L'oli, la llet o els ous són alguns dels productes bàsics que han pujat més. Actualment es calcula que cada família catalana gasta 475 euros de mitjana en alimentació. I a l'àrea metropolitana de Barcelona, l'alimentació ja és la segona despesa familiar després de l'habitatge. Adrià Rodríguez, com estàs, com va? Molt bé. L'Adrià Rodríguez és membre de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona, l'IDRA, i investiga les relacions entre ecologisme, alimentació i cuina. Adrià, quant costen avui una ampolla d'oli, un bric de llet i mitja dotzena d'ous, i quant costaven ara fa sis anys?

Doncs un bric de llet ha passat d'un euro i poc a 1,30 aproximadamente, un mitja dotzena d'ous ha passat de dos euros i poc a més de tres, i l'oli, com tothom sap, és el que més ha pujat, ha passat d'un oli verge de tres i poc a més de cinc euros i en les gammes altes prop de vuit o nou euros.

Quins són els aliments, Adrià, que es consideren bàsics o indispensables en l'alimentació d'una família per valorar quin és l'abast d'una pujada de preus? A més dels que ja hem dit, òbviament. Jo diria que aquells

aliments fonamentals són els que integren la dieta mediterrània. És a dir, fruites i hortalisses en primer lloc, llegums, que s'han abandonat en la producció i, per tant, també en el consum en gran mesura, i després el peix, sobretot certs tipus de peix, com és, per exemple, la sardina, que són molt saludables. I també han desaparegut en gran mesura de les nostres dietes. En detriment, han crescut en producció i, per tant, també en consum, una sèrie de productes que jo no diria que són aliments perquè no alimenten, són menjar, els ingerim però no ens alimenten. En molts casos, de fet, són perniciosos per la salut, com són els ultraprocessats o la carn industrial.

L'Adrià, ho dèiem, és membre de l'IDRA, aquest Institut de Recerca Urbana de Barcelona, i és autor dels dos últims informes publicats per aquest grup d'investigació social que ens ajuden a entendre per què el preu del cistell de la compra no ha parat de pujar els últims anys. El més recent analitza com funcionen les cadenes de subministrament alimentari a Catalunya, i l'altre. El paper de les grans empreses del sector alimentari, o el que és el mateix, les grans cadenes de supermercats. Clar, si anem als titulars de premsa, què ens diuen, per exemple? Doncs que la pujada dels preus del menjar dels últims temps ha estat causada per la guerra d'Ucraïna, els arancels de Trump o el tancament de l'estret d'Hormuz. Això és així, vosaltres que heu analitzat, o hi ha altres causes que empenyen aquesta cistella de la compra a límits de moment insostenibles? Sí, el que estem veient és

que aquestes crisis recurrents, geopolítiques, climàtiques, ecològiques, de trencament de les cadenes de subministrament globals, com per exemple amb el tancament d'estret d'hormons, Són crisis que són detonants d'elements més de fons i més estructurals del sistema alimentari globalitzat. El sistema alimentari en les últimes dècades s'ha anat concentrant en grups cada cop més reduïts de grans empreses i això el fa un sistema molt més fràgil, molt més resilient. I molt més susceptible a alteracions o canvis en les cadenes de subministrament globals, en els circuits comercials, en la producció. És a dir, qualsevol petita alteració té ressonàncies molt més grans que en sistemes alimentaris que són molt més territorialitzats, on hi ha una gran diversitat d'actors i on som molt més capaços d'absorbir els canvis i els xocs.

Per tant, hi ha aquestes raons geopolítiques, que això sí que hi és, i després, què? El pes dels grans oligopolis.

Exacte, el pes de grans empreses, oligopolis, que controlen cada cop més segments estratègics de tota la cadena de subministrament alimentari. Per exemple? Quan pensem en aliments, normalment pensem en la pagesia, la pagesia produeix, els consumidors consumeixen, Però, en realitat, el que hi ha és una gran varietat d'actors, des de les empreses que patenten llavors i subministren llavors, fins als que produeixen els agrotòxics o pesticides, els fertilitzants sintètics, les empreses energètiques que subministren els combustibles fòssils que alimenten la maquinària industrial, els productors d'aquesta maquinària industrial les cadenes de logística internacional o de transport, és a dir, hi ha moltíssims actors que estan invisibilitzats però que estan allà i que controlen aquestes cadenes de producció i de subministrament i s'emporten una rendibilitat cada cop més elevada. Mentre la pagesia ha anat desapareixent, la petita i mitjana pagesia ha estat cada cop més escanyada i els consumidors han pagat cada cop més, doncs al pastís se l'estan quedant cada cop més aquestes grans empreses i corporacions globals del sistema alimentari. Una de les preguntes que ens fem,

i sempre que ens fixem en escenaris de geopolítica, de crisis a nivell mundial que afecten efectivament a la cistella de la compra, el petroli, etcètera, és per què quan acaben les crisis els preus no tornen al seu lloc original, no? Per què no tornen a baixar aquests preus? Per què es mantenen a la part alta. Sí, perquè, com dèiem,

aquestes crisis són detonants, però no són els elements claus per entendre aquesta pujada de preus. Els elements claus és aquesta concentració corporativa, industrial, cada cop més gran. I després els preus segueixen un patró que es diu de coet i ploma, és a dir, és molt fàcil que pugin. Però després les empreses tenen pocs incentius per baixar preus, especialment en mercats molt concentrats. Quan hi ha una gran competència i una gran diversitat d'empreses i d'actors, aquestes han de competir entre elles i per tant tenen un incentiu per baixar preus per atraure el consumidor. Però quan estem parlant de mercats, com per exemple el mercat de la soja, del blat o el blat de moro, que està controlat a nivell global per tres o quatre empreses, aquestes empreses no tenen cap incentiu per baixar preus. Al contrari, ho tenen molt fàcil per pujar-los perquè no tenen competència real. Adrià,

la pujada de preus dels aliments, i això ho constateu i ho comentaves una miqueta abans, afecta directament a la salut, no? És perquè això, perquè es compren productes de pitjor qualitat, és a dir, es menja però no és nutritiu i no és saludable, no?

Exacte. Per dues raons. Afecta la salut, perquè les famílies, amb la pujada de preus, es desplacen a productes de gamma inferior, de pitjor qualitat, per entendre'ns. És el que s'anomena baratflació, en anglès se li diu cheapflation, i no té encara una traducció acceptada, però es podria traduir per baratflació, és a dir, aquells productes més barats són els que proporcionalment han pujat més de preu i també hi ha un element de com això no només afecta la salut, sinó també l'ecologia i el clima, perquè aquests productes són els que en el seu mètode de producció són més contaminants i generen més emissions. Aquesta és la primera raó. La segona raó és que aquests productes perniciosos per la salut i pels ecosistemes i pel clima són els que proporcionalment reben més suport públic en termes de subvencions i ajudes fiscals. És a dir, és l'administració pública qui propicia aquest canvi en els hàbits de consum i qui fa que les famílies optin per productes de pitjor qualitat i que són més contaminants.

I a nivell publicitari parlem-ne també, no? Perquè ocupen aquest tipus de productes bona part de la publicitat que trobem a xarxes socials o als mitjans tradicionals.

Exacte. I després també hi ha un element del packaging, de com està completament desregulat i poden anunciar inclús productes perniciosos per la salut dels nens, però plens de colors i de ninotets que a més estan en les prestatgeries baixes dels supermercats. I a més, recentment, de fet, el Congrés va votar una proposta per posar uns segells molt clars en aquells productes ultraprocessats perniciosos per la salut, els ensucres o engreixos saturats, i una sèrie de partits, sobretot partits de dretes, principalment els partits de dretes, van votar en contra d'aquest etiquetatge clar, perquè saben que va en detriment de la rendibilitat de les empreses que produeixen aquest tipus de productes.

Vosaltres heu recollit moltes dades en els vostres informes. Algunes d'aquestes són que a Espanya els productes més barats han pujat un 37% entre el 2021 i el 2024, mentre que els de gama alta només un 23%. Quins són aquests productes més barats? Posem exemples d'això.

Són els productes, diguem que, com abans dèiem, l'oli, la llet o els ous que són de gama més baixa, produïts amb mètodes més intensius, més industrialitzats, que han pujat més de preu proporcionalment, però també aquells productes més perniciosos per la salut, és a dir, aquells productes ultraprocessats com. Les barretes de xocolata, les patates fregides. Diguem que si qualsevol persona entra en un supermercat, el 80% dels productes que hi trobem són aquest tipus de productes. La Susan George, l'autora, parla de pseudo-varietat. Quan entrem en un supermercat, aparentment. Veiem una grandíssima diversitat de productes amb molts colors, tots semblen diferents entre ells i semblen diferents marques. Després, si ens posem a mirar en detall, la gran majoria d'ells pertanyen a 4 o 5 empreses diferents, estan produïts a les mateixes fàbriques, amb els mateixos components bàsics, matèries primes bàsiques i productes sintètics. Aleshores, és una varietat que és falsa, no?

Seguir les pujades i baixades de preu dels aliments no és fàcil perquè les fluctuacions són constants. Organitzacions de consumidors com Facua o Loco s'encarreguen de monitoritzar cada mes quins són els productes que augmenten de preu i quins els que baixen. Prenen com a referència el que marquen les grans cadenes de supermercats. La Mònica Roca ha analitzat com han variat els preus aquest mes d'agost.

La calor del mes d'agost ha refredat el preu dels aliments. Aquest és el titular que fa l'OCU sobre el que ha costat omplir el cistell de la compra aquest últim mes. Si busquem la dada, però, veiem que es tracta d'un descens irrisori. Segons aquesta organització de consumidors, el preu dels aliments el mes d'agost ha baixat només un 0,8% respecte al juliol, quan la mateixa OCU alertava en un altre informe que els preus continuen sent molt cars. En concret, un 36% més que fa tres anys.

Segons l'OCU, el mes de juliol el preu de les fruites i verdures va pujar de mitjana un 4,6% i ja acumula un increment del 18% l'últim any. El que més ha pujat al juliol han estat les llimones, un 62%, les peres, un 31%, les cebes, un 29% i les tomates, un 22%. Però la dels vegetals no és l'única partida de menjar fresc que ha crescut els últims 12 mesos. La xarcuteria i la carnisseria també han pujat de preu un 10%. La resta de partides de la compra o es mantenen o han baixat molt lleugerament. L'OCU conclou, crida l'atenció la pujada de preus de la fruita i la verdura tenint en compte que Espanya és un dels productors més importants de la Unió Europea.

Si mirem els informes de FAQUA, l'altra gran organització de consumidors a escala estatal, les dades reflecteixen amb més o menys variació les mateixes pujades. Destaquen entre els productes frescos les patates, que han pujat un 14% a l'agost, les taronges, gairebé un 8%, i l'anciam Iceberg. També els ous, que han pujat un 11% respecte a fa un any, l'oli d'oliva, un 6,3%, les cebes, un 4,7%, l'oli de girassol, un 3,9%, o el bric de llet sencera, amb una pujada d'un 1,5%. Adrià,

si el sou dels treballadors pujés com puja el preu del menjar, omplir el cistell de la compra no hauria de ser un problema. És d'això del que es queixa, no? Bona part de la gent que hem entrevistat a les portes de diversos supermercats. Quin percentatge del pressupost d'una família hauria de representar l'alimentació i quin representa avui dia, actualment?

Com deies abans, l'alimentació suposa al voltant de 500 euros mensuals per a les famílies catalanes. En l'àrea metropolitana això és el 23% del pressupost familiar i el conjunt de Catalunya és al voltant del 16% del pressupost familiar. Si em preguntes quin hauria de representar, jo el que diria és que cap família s'hauria de veure privada d'una alimentació saludable i sostenible. Pel preu d'alimentació. És a dir, l'administració s'ha d'ocupar de construir un sistema alimentari, un sistema de provisionament alimentari que faciliti a les persones adquirir aliments saludables, sostenibles i també assequibles. L'alimentació està cada cop més deixada en mans del mercat i de les grans empreses agroalimentàries i hi ha d'haver una tendència inversa, és a dir, retirar l'alimentació del mercat incentivant la petita i mitjana pagesia, el petit comerç, les petites empreses elaboradores, artesanals i en definitiva el producte fresc, saludable i sostenible.

Vull introduir aquí un dels treballs de l'historiador medioambiental i sociòleg Jason Moore, que analitza quina relació hi ha entre treball i menjar en el marc d'una economia capitalista perquè funcioni. Vosaltres també en feu referència als vostres estudis a l'IDRA. I diu aquest sociòleg Jason Moore que perquè hi hagi treball barat hi ha d'haver menjar barat. I ara mateix no som aquí. Explica'm les reflexions d'aquest sociòleg perquè són molt pertinents en el context actual. Sí, correcte.

Jason Moore és molt important per Hidra, pel nostre institut de recerca. Ell, bàsicament, intenta explicar com el treball barat i el menjar barat tenen una relació recíproca al llarg de la història del capitalisme i permetre'n també entendre com el capitalisme és un sistema intrínsecament colonial i un projecte intrínsecament imperialista, no?, Si anem als orígens del capitalisme al segle XV, amb la colonització d'Àfrica, Amèrica i Àsia, el que veiem és que hi ha un impuls de l'economia de plantacions i de l'esclavisme per produir menjar barat que alimentaria en aquell moment l'emergent revolució industrial. És a dir, l'imperi portuguès o l'imperi britànic van fer una gran inversió en la producció de sucre, per exemple, al Carib, al nord de Brasil o a diverses illes de l'Atlàntic, com Madeira, per produir sucre que després serien calories barates per la mà d'obra que aixecaria la industrialització anglesa i produiria també la burgesia a Anglaterra i la burgesia a Europa. Aleshores, el menjar barat va ser i és també actualment fonamental per produir treball barat, però alhora també el treball barat és fonamental per produir menjar barat. Avui veiem una traducció, per exemple, d'això molt clara. En el cas dels temporers, de les 80.000 temporeres de la fruita a Huelva i Almeria o dels 30.000 temporers que treballen amb la fruita a Lleida, en unes condicions completament ominoses d'explotació, amb casos documentats d'agressions sexuals i de violacions, de racisme, de persecució. Policial, és a dir, unes condicions absolutament dantesques per produir la fruita més barata d'Europa, la principal indústria frutícola d'Europa, recau sobre les esquenes d'aquests milers i milers de treballadors i treballadores migrants. Tot, tot, tot,

tota la malícia d'aquest món l'enterraré i creixerà la pau sobre els fems. Faré la revolució i em faré un art. Me la jugaré, no. Fins demà!

Som els solidaris, som a Catalunya Ràdio, estem parlant amb Adrià Rodríguez, membre de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona, l'IDRA, investiga les relacions entre ecologisme, alimentació i cuina. I quan mires les dades dels informes fets per organitzacions de consumidors, cal tenir en compte que cadascuna pren com a referència diverses cadenes de supermercats, marques i productes, i que, per tant, no és fàcil determinar els preus exactes de la pujada de cada aliment perquè cada supermercat té els seus.

A l'estudi d'investigació titulat Entre el camp i la taula i publicat per l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona criden l'atenció diverses dades sobre les cadenes de subministrament alimentari. La primera, entre els anys 80 i els anys 90, a Espanya el nombre de supermercats es va multiplicar per 4. Passant de 250 establiments a 1.000. Actualment, a Catalunya, els supermercats ja representen el 75% de les compres alimentàries i 10 cadenes de supermercats controlen el 65% de les vendes. Pel que fa a la quota de mercat, els 6 operadors més grans controlen el 56% del mercat. Només Mercadona controla el 24% de la quota de mercat. A continuació, se situen Bonpreu Esclat amb un 9% de quota, Carrefour amb un 9% i Lidl amb un 7%.

Una altra xifra a destacar, la distribució minorista, liderada per cadenes com Mercadona, Carrefour i Lidl, va registrar guants històrics el 2024, amb uns beneficis de gairebé 7.500 milions d'euros. Cal tenir en compte també que les cinc grans multinacionals que dominen la cadena agrícola. Pas previ a l'arribada dels productes a les lleixes dels supermercats, van registrar entre el 2021 i el 2022, moment àlgid de la inflació, beneficis rècords amb increments d'entre el 75 i el 300%, segons les mateixes dades de l'Hidra recollides en aquest informe.

Vosaltres, Lidre, quines dades preneu com a referència, Adrià, per conèixer l'abast real de les pujades dels preus dels aliments? Nosaltres vam fer aquest

estudi sobre el preu de la cistella compra ara fa un any amb el Rubén Martínez, que també forma part de l'Institut, i agafàvem principalment les dades de l'OCU, de l'Institut Nacional d'Estadística i de l'Observatori de Marges Empresarials. Aquestes eren bàsicament les dades que agafàvem. També per una anàlisi més global, les dades de la FAO, l'índex de preus de la FAO. Després cal mirar quina demarcació geogràfica agafem, quin període temporal i també quin producte en concret. Creuant aquests tres elements veiem una gran varietat de pujades del preu del menjar.

En l'informe que heu publicat, titulat Entre el camp i la taula, en què analitzeu com funcionen les cadenes de subministrament agroalimentari, expliqueu que aquesta cadena té diversos embuts. Quins són aquests embuts, Adrià?

Com dèiem abans, quan qualsevol consumidor pensem en la nostra alimentació, el que ens ve al cap és la figura del pagès produint un tomàquet o menys una vaca, no?, I també perquè el packaging, parlant d'abans del packaging, doncs amaga tota una sèrie de processos que són imprescindibles perquè el menjar arribi a la nostra taula. Però la realitat és que la cadena és molt llarga i en la cadena de l'alimentació industrialitzada, globalitzada, doncs encara és més llarga i aquest és el problema. Estem parlant de les empreses que produeixen les patents de les llavors en laboratoris a Alemanya o Estats Units, les grans empreses que subministren aquestes llavors, pesticides o fertilitzants, les empreses que produeixen la maquinària agrícola, les de combustibles, les que comercialitzen les matèries primes alimentàries, com són el plat, el plat de moro, la soja, el cacau, el cafè o l'arròs, per exemple. Les empreses que processen aquestes matèries primeres, les que produeixen, per exemple, el pinso per les vaques per després poder fer la llet, les que processen aquests primers productes com és, per exemple, la llet, les empreses majoristes. És a dir, estem parlant d'una cadena molt llarga, insisteixo, sobretot la industrialitzada, perquè la cadena de l'alimentació agroecològica és molt més curta i aquest és un dels elements clau. I a més, aquesta cadena està controlada per grups d'empreses cada cop més reduïts. Estem parlant que les empreses que controlen el subministrament de llavors són 3 o 4, les de maquinària agrícola són 3 o 4, les que subministren matèries primes a nivell global també són 3 o 4. I, per tant, això els dota. Aquestes cadenes llargues generen unes enormes dependències i doten aquestes grans empreses d'un enorme poder.

Molts consumidors tenim la percepció que sovint consumim aliments importats que aquí també produïm i, en canvi, els exportem. Per què passa això?

Doncs passa resumidament perquè tenim un sistema alimentari que no està guiat per criteris de dret a alimentació ni de necessitats socials o necessitats bàsiques, sinó per criteris de rendibilitat. I aleshores és més rendible per una empresa sota els acords de lliure mercat i les subvencions públiques i les ajudes fiscals exportar-les el porc, per exemple, que es produeix a Catalunya, fins a la Xina, el Japó o Taiwan, que vendre'l a un quilòmetre de distància. És un sistema dissenyat a través d'una sèrie de mecanismes públics que alimenta aquest tipus d'absurditats. Algunes dades, no?

Només el 20% del peix que es consumeix a Catalunya prové de les costes catalanes. Només per posar algun exemple. Parlaves ara també del porc. Al vostre informe també llegim que la producció catalana orientada a l'alimentació humana ha caigut 10 punts per sota del 50%. Mentre que la dedicada a l'alimentació per a animals ha crescut en la mateixa proporció. Com s'explica això, Adrià?

De nou s'explica per un sistema alimentari guiat per criteris de rendibilitat i és un fet dramàtic. Estem parlant que a Catalunya més de la meitat de tota la producció alimentària agrícola no s'orienta a alimentar persones sinó a produir pinso per porcs, bàsicament, resumidament. Aleshores, estem davant d'una situació en què ens podem trobar en un escenari d'aquí 20 anys en què Catalunya ja no produeix aliments per persones, només produeix pinçó per porcs. Si no, hi ha un canvi substantiu en les polítiques. Si creieu que pot passar això en 20 anys? Aquesta és la tendència, perquè és una tendència en la qual l'administració pública ha afavorit la concentració, la industrialització del sector por si, que ara mateix no té cap límit i està completament fora de mida, que produeix un excedent de carn immens. La meitat de tota la carn que es produeix a Catalunya s'exporta a l'exterior i a Catalunya consumim el doble de carn del que recomana l'Organització Mundial de la Salut com a límit saludable. I, per tant, el mercat, quan no està regulat per criteris de necessitat social, el que genera és una sèrie de desajustos i desordres. I, aleshores, si no s'ordena això, ens podem trobar en una situació tan absurda com que ja no produïm l'alimentació per persones.

L'economia agrícola catalana també ha passat en pocs anys de la diversificació a l'especialització. Si fem una fotografia del territori, vosaltres això també ho recolliu molt bé. Aquesta especialització, a més, s'ha repartit en forma de blocs homogènies per comarques. Quins són aquests blocs i què respon aquest repartiment per zones?

Si algú viatgés a Catalunya fa 70 anys, el que veuríem és el que s'ha anomenat el paisatge agroforestal o el paisatge mosaic. És a dir, que veuríem a banda i banda, diguem, de la via de tren, si anéssim amb tren, doncs camps més o menys petits, barrejats amb terreny forestal, on es faria també pastura forestal, per exemple, de cabra o d'ovella barrejats amb petits nuclis urbans, és a dir, una varietat de paisatge que facilita una interfuncionalitat entre allò que es produeix al camp, allò que es produeix al bosc, allò que es consumeix a la ciutat. La ramaderia permet fertilitzar els camps, els camps produeixen un excedent que serveix per alimentar els animals, etcètera, etcètera. Ara el que tenim és un paisatge especialitzat. Tenim grans àrees forestals, el bosc ha crescut molt a Catalunya sense cap tipus de gestió productiva. Tenim una agricultura industrialitzada amb grans extensions de monocultius i una indústria porcina completament fora de control. I després unes àrees urbanes que s'han desconnectat completament de l'àmbit rural. El Marc Castellnou, que és un expert bomber a Catalunya, ha parlat molt de com la pèrdua del paisatge agroforestal és la principal causa de l'extensió d'incendis en aquest moment que estem ara de crisi climàtica.

És un problema greu de paisatge, és un problema greu de canvi climàtic, però no podem donar excusa al canvi climàtic, és un problema greu de com gestionem aquest país, de com tenim aquest territori.

Aleshores, aquesta especialització creixent de la producció a Catalunya i del territori s'ha produït per criteris de rendibilitat empresarial perquè s'ha tendit a una economia agrària. Especialitzada en el sector porcí, i això requereix una agregació i una concentració industrial de granges molt elevada, unes extensions de monocultius molt grans per alimentar aquests porcs, uns boscos que han perdut la pastura de bosc, com en el cas del cabrum, per exemple, I per tant, un trencament del territori en grans àrees orientades sobretot a l'exportació. El sud de Catalunya produeix oli cada cop més orientat a l'exportació, el Penedès produeix vi cada cop més orientat a l'exportació, el mercat. De la indústria de carn i en concret la del porc, també cada cop més està orientada als mercats exteriors. Aleshores, això el que fa és trencar el territori una sèrie de peces que no tenen ja relació entre si i que a més són. Aquest trencament és un element generador d'emissions.

Clar, sentint-te, quantes coses explica l'augment de preu de la cestella de la compra? És a dir, parlem de desigualtat. A nivell social, però també un desequilibri territorial absolut. Totalment.

Parlem de desigualtats socials, parlem també de crisi ecològica i climàtica, perquè hi ha un rerefons en aquest procés de baratiment i l'opció per un tipus de productes i un tipus de model productiu, i de problemes també de salut humana i del planeta, en definitiva. No, i pensava diria, què menjarem d'aquí uns anys? És una bona pregunta. Jo crec que no ens hem de resignar a que les coses segueixin com fins ara. És necessari un canvi d'orientació pública de 180 graus per tornar a produir aliments, que sé que és una cosa que pot semblar obvi de dir i d'escoltar, que hem de produir aliments per a les persones, però la realitat és que la tendència és l'oposada. Cada cop més produïm productes agrícoles que no estan destinats a l'alimentació humana, sinó produir productes industrials, biocombustibles, cosmètics, pinços per a animals. Aleshores, els governs s'han de centrar en construir un territori orientat a alimentar persones. Adrià Rodríguez,

gràcies per haver passat avui pel programa, membre de l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona, líder que investiga les relacions entre ecologisme, alimentació i cuina. Una abraçada, que vagi bé.

Moltes gràcies a vosaltres.

Des de quan diries que han pujat els preus? Des de quan tu tens aquesta sensació? En el cas del menjar?

Almenys d'un any o dos anys enrere.

Ui, ja fa, no ve pas d'ara. Ja 4 o 5 anys enrere ja canvien molt els preus.

Des que ja van començar a dir que hi havia guerres, que va pujar l'oli, ja va anar pujant també la gasolina,

bueno 3, 4 anys, més o menys.

Jo crec que un parell d'anys, però els últims sis mesos encara s'ha incrementat una mica més. La cosa va començar a

posar-se malament des que van canviar l'euro. A partir d'aquí, cada cop sembla una pilota que va més ràpid i va girant i va més gran.

Diria que ja fa un parell d'anys. O sigui, a la pandèmia va haver-hi alguna cosa estranya, que hi havia coses que baixaven, coses que pujaven molt, però el que està clar és que tothom té la percepció que un cop han pujat els preus mai baixen, no?

Està començant a ser una mica difícil per tothom.

Solidaris. Mercè Folc. Cada dissabte a les 10 de la nit. I sempre disponible a la plataforma 3CAT.

Els preus dels aliments no només han pujat a Catalunya i a Europa aquest últim any, també ho han fet als Estats Units, on la inflació ja fa temps que repercuteix en la cistella de la compra. L'increment de preus es nota especialment a les grans ciutats. A Nova York, per exemple, els preus han pujat per sobre la mitjana nacional i, segons càlculs oficials, es calcula que han escalat un 56% en els últims 10 anys. Per fer front a la inflació, l'alcalde de la ciutat, Joran Mamdani, s'ha proposat crear cinc supermercats públics, un per cada districte de la ciutat.

Des del 2019 els preus dels aliments s'han disparat als supermercats de tot el país al voltant d'un 30%. Si parles amb els compradors sentiràs sovint la mateixa queixa, que els salaris no han seguit el mateix ritme. Per empitjorar encara més les coses, algunes empreses han desenvolupat una tecnologia que permet el que es coneix com a preus dinàmics, recollir dades personals per cobrar a algunes persones més que a d'altres per la mateixa caixa d'ous o pel mateix bric de llet. Tot això fa que molts novaiorquesos tinguin la sensació que els aliments estan fora del seu abast, i això, francament, és inacceptable. L'Ajuntament està prenent mesures perquè la vida sigui més assequible.

Oriol Serra, corresponsal de Catalunya Ràdio als Estats Units. Què tal, com estàs? Hola, Mercè.

Doncs mira, força bé. Arrenca un nou curs polític molt intens aquí als Estats Units.

Parlem, ens fixem en el tema dels supermercats públics, una mesura que alguns ciutadans veuen com una solució, Oriol, per no dependre, en aquest cas, de la volatilitat dels preus del mercat i d'altres, com una mesura que, efectivament, atempta, diuen, contra el lliure comerç i el dret a la competència. Què ens pots explicar d'això?

Mira, de moment, poca cosa des d'un punt de vista pràctic o empíric, perquè el projecte de Mamdani encara s'ha de dur a terme. Sobre el paper, es tracta d'obrir aquests cinc grans supermercats populars, un per cada districte de Nova York. La idea és que els preus dels elements bàsics estiguin rebaixats al voltant del 30% i es tracta, evidentment, d'una de les promeses electorals més populistes que l'actual alcalde de Nova York va fer durant la campanya electoral de fa tot just un any.

Clar, llegim diversos informes que un 40% de les famílies de la ciutat Oriol no pot afrontar el cos setmanal del menjar i un de cada tres adults no té diners suficients per fer la compra. Això és una realitat que també passa aquí. Ens preguntàvem també si aquesta gestió, la gestió d'aquests supermercats públics, serà efectivament pública o serà privada.

Bé, la gestió serà independent, és a dir, privada des d'un punt de vista d'aquesta independència, però evidentment sota les normes i els estàndards dictats des del govern municipal, però evidentment la idea surt de la inversió pública, per tant, qui té l'última paraula aquí sempre serà l'Ajuntament de Nova York, en aquest cas. Curiosament, no hi haurà supervisió dels ingressos dels consumidors. És una cosa que a mi m'ha cridat molt l'atenció perquè estaran oberts a tothom, cosa que de fet ha provocat moltes crítiques. Veurem com acaba la cosa. En qualsevol cas, és una idea absolutament necessària. No sé si a l'hora de la veritat això acabarà a bon port, però sí que la vida aquí als Estats Units, com apuntaves, és molt cara. A Nova York especialment, però arreu del país la inflació està disparadíssima. Pensa que el preu de la benzina, per agafar una referència, avui és un 30% més cara que fa un any. El pa és car, tot és car. El cistell de la compra per una família de quatre persones de seguida t'enfiles als 300 dòlars semanals. I has d'acabar buscant alternatives perquè hi ha molts supermercats, moltes cadenes i diferents tipus d'oferta i anar a buscar aquell que té els preus més assequibles perquè realment no te n'adones i de seguida es dispara tot. La inflació es nota a tot arreu, et deia, parlàvem de Nova York, però efectivament a Washington, a la major part de grans ciutats nord-americanes. El preu dels aliments està molt car i la gent pateix, la gent pateix perquè, evidentment, entre els aliments, la benzina, aquí ja saps que les distàncies requereixen el vehicle pràcticament per tot, i la benzina no és un aliment però és un drama, és un drama en un país on tot és molt horitzontal, on no hi ha aquest concepte de comerç de proximitat com el coneixem nosaltres, i per tant la vida dels americans s'ha complicat i molt els darrers anys, però s'ha intensificat aquest últim any amb el desastre que està suposant la guerra contra l'Itània. Tal com bé deies Oriol,

m'han explicat que aquests supermercats rebaixarien un 30% el preu d'alguns aliments. Se sap quins són aquests aliments que es vendrien més barats respecte al preu de mercat?

Sí, mira, els preus de la carn, el peix, els làctics o els productes frescos són els que estaran reduïts al voltant del 30% respecte al preu de mercat. Els supermercats de Mamdani no vendran ni alcohol ni tabac ni tampoc menjar calent, i això serà per no interferir amb el petit comerç i la gastronomia, i en qualsevol cas sí que aquests supermercats haurien de suposar un estalvi del voltant d'uns 1.000 dòlars anuals pel que fa al cistell de la compra de molts novaiorquesos. Dèiem també que la idea

de l'alcalde de Nova York és obrir un supermercat a cadascun dels districtes de la ciutat de Nova York. No sé si hi ha un calendari previst d'entrada en funcionament perquè també, com bé deies Oriol, això forma part d'aquesta promesa electoral que va fer l'alcalde de Nova York. Hi ha aquest calendari previst o no?

Sí, hi ha un calendari que, diguéssim, s'estira durant tota aquesta legislatura, aquest primer mandat, de fet, de Mamdani, això és fins l'any 2030. I a partir d'aquí s'aniran obrint. Els primers previstos són per l'any vinent, Manhattan i el Bronx. Estem parlant d'aquests cinc districtes, Manhattan, Brooklyn Queens, el Bronx i Staten Island. Són gegants. Penseu que les distàncies a Nova York són enormes. Per tant, aquí hi ha un problema que també me'l vaig avenir. És a dir, la gent que no tingui accés a un vehicle i tinguin la necessitat de comprar en un d'aquests supermercats, ho tindran difícil. Per tant, haurem de veure també si es posaran en algun tipus de facilitat perquè aquestes persones es puguin acostar al supermercat si no el tenen a prop de casa o a una distància raonable caminant. Per tant, veurem si això serà un problema i després, evidentment, un supermercat per districte pot ser insuficient. Veig moltes dificultats, però en qualsevol cas també veig una bona intenció.

És el que t'anava a preguntar ara, no? Aquests cinc supermercats és que és molt poc, és irrisori, no? Amb una població de milers de persones, no? No sé quants habitants ara té Nova York, però. Estem parlant de molts milions.

Sí, vuit milions. Exacte, estem parlant de la població de Catalunya. Imagina't. Sobredadament. Per tant, això pot quedar curt, però és un primer pas. També és veritat que en Dani es va presentar a les eleccions en un programa electoral molt populista. Diguéssim que seria l'altre extrem del populisme si posem a trama la balança. Però Nova York és una ciutat que està impossible. Evidentment, no tothom té diners perquè és allò del capitalisme extrem. Per tant, sí que veiem persones molt riques o gent molt benestant o fins i tot treballadors amb bons salaris, però després també hi ha molta pobresa, i la veiem no només a barris allunyats del que seria el centre econòmic i financer de Nova York, sinó que a la pròpia illa de Manhattan veus la pobresa pràcticament a cada racó.

Doncs Oriol Serra, moltíssimes gràcies per aquesta fotografia corresponsal de Catalunya Ràdio als Estats Units. Una abraçada ben gran. Una abraçada, Mercè.

A Espanya, una proposta com la de l'alcalde de Nova York ben aviat podria arribar al Congrés de la mà de l'ONG Justícia Alimentària. L'entitat ha començat una campanya per demanar una llei estatal per la creació d'una xarxa pública de supermercats. Mònica Roca, què tal, com estàs? Hola, Mercè. Explica'ns aquesta iniciativa i posa'ns en context.

Sí, a veure, que el preu del menjar puja des de fa uns quants anys i que sembla que no pari de fer-ho, com hem sentit a l'inici del programa, a les portes del supermercat que hem visitat, i com ens ha explicat també l'Adrià Rodríguez, és una evidència a la butxaca de la majoria de consumidors, i és per això que a principis del 2023, per averetir-ne el preu, disculpeu, el govern espanyol va aprovar una rebaixa extraordinària de l'IVA dels aliments considerats bàsics, parlem, per exemple, Mercè de l'oli, els ous, les fruites, segurament ho recordareu, els cereals, làctics, L'objectiu segons l'executiu era frenar les conseqüències econòmiques de la guerra d'Ucraïna que va provocar en aquell moment una inflació rècord. Aquella rebaixa es va acabar l'1 de gener del 25 i tot i que des de llavors el govern ha aprovat altres tipus de rebaixes fiscals, com per exemple, per això, amb el mateix objectiu per alleugerir les despeses essencials, com ara el preu de la benzina o prorrogar els descomptes en els transports públics, més d'una cinquantena d'entitats del tercer sector consideren que aquestes mesures no acaben amb el problema que suposa per molts ciutadans omplir el cistell de la compra, ja que el temps i les diferents crisis que hem viscut des del 2008 diuen que ens han demostrat que es tracta d'un problema estructural de fons. És per aquest motiu que reclamen una llei estatal per la creació d'una xarxa pública de supermercats.

Efectivament, la iniciativa és de justícia alimentària, però dèiem que s'hi han afegit moltíssimes entitats o organitzacions del tercer sector, Mònica.

Sí, justícia alimentària és qui promou la campanya, qui està recollint les firmes, però són moltes les entitats i organitzacions del tercer sector que hi donen suport, per exemple, Greenpeace, Ecologistes en Acció, diversos bancs d'aliments, cooperatives agroalimentàries i fins i tot algun ajuntament o universitats com l'Autònoma de Barcelona i instituts de recerca com l'IDRA. D'aquesta proposta, Mercè, n'he parlat amb Javier Guzmán, que és el director de Justícia Alimentària. Guzmán m'explica on s'haurien d'ubicar aquests supermercats i com serien.

Sobretot en aquelles zones on sabem que hi ha un dèficit alimentari molt important, on la gent no té accés. Però no es tracta de fer supermercats aquests economatos antics, no? Així una mica per entendre'ns cutres, no, no. Es tracta de fer molt connectat amb la gent, que pugui anar tothom i que sigui, que no sigui un supermercat estigmatitzant de supermercats dels pobres. Res que veure, vull dir, és una xarxa de supermercats públics o d'economia social que el que està fent és garantir el dret a l'alimentació.

També m'argumenta els motius pels quals defensen i impulsen aquesta iniciativa.

Em sembla de sentit comú que l'administració faci càrrec de garantir un dret tan tan important com l'alimentació i quan sabem que hem entrat en una era de preus alimentaris molt alts i on veiem que només que hi ha un guanyador, que són les grans empreses alimentàries i distribuïdores, que els últims anys han augmentat a prop d'un 38% el seu marge de benefici en contra de la població i, a més a més, sabem que aquest tipus de benefici tampoc arriba als països.

El que proposa Mamdani a Nova York diu no és res nou.

Sempre hi ha hagut polítiques públiques i sempre hi ha hagut infraestructures públiques alimentàries i sempre hi ha hagut mercats municipals públics i sempre hi ha hagut economatos públics a diferents països del món. Però sembla que se s'ha oblidat i el que fa Mamdani és recollir aquest neguit, aquestes propostes que ja s'hi fessen a diferents països del món i ho porta a Nova York i, clar, sembla com si fos una cosa disruptiva.

En el camp de la política, Mònica, Barcelona en Comú diu que treballa en una proposta de cara a les properes eleccions municipals per crear una xarxa de supermercats públics a la ciutat de Barcelona. Vosaltres n'heu parlat amb Javier Guzmán d'aquest interès a nivell polític?

Sí, per Guzmán no és una qüestió d'ideologia ni de partits, sinó una necessitat per protegir un bé que consideren

essencial. És que és necessari, és que la gent no arriba. I és un tema transversal, és un tema clau, no és només un tema de partits, un tema superideològic, no, no, és que si no fem això, cada cop més gent es queda fora.

De fet, des de Justícia Alimentària demanen que el dret a l'alimentació s'inclogui a la Constitució Espanyola i a l'Estatut, com es contempla, per exemple, el dret a l'educació, la sanitat o l'habitatge. També afegeix que la creació d'una xarxa de supermercats públics no va contra el lliure mercat ni contra els negocis privats.

Això és una crítica que és clàssica, que no van contra la llibertat de competència. És mentida, mira. És una excusa. Ja existeixen mercats municipals, ja existeixen infraestructures públiques, ja existeixen cuines a les escoles. Això existeix, no és nou. El que passa és que és una bona excusa perquè fins ara s'ha permès acumular i concentrar tot el poder. Tot el poder de la cadena, tot el poder de les seues marges, i decidir qui menja, què es menja i qui no menja. I això, clar, ho hem de trencar. I clar, aquest tipus d'iniciativa de supermercats públics canvia l'estatus quo, i això es preocupa. Es preocupa perquè, clar, poden perdre diners i, a més a més, s'obliga a canviar les seves polítiques. I, a més a més, no es tracta de suplantar tot el sistema alimentari. És com si diguéssim, escolta, fer hospitals públics va en contra de la lliure competència dels hospitals privats.

Per justícia alimentària, en el cas de Catalunya, cal començar primer per recuperar els mercats municipals.

Nosaltres tenim una xarxa de mercats municipals. Hem de recuperar aquesta funció social que era alimentar la població de manera saludable. I, a més a més, reconectar amb el territori, amb l'agricultura local. Hem de recordar que són infraestructures públiques que nosaltres hem pagat, que són nostres, i que l'objectiu era una altra cosa. Nosaltres tenim un estudi que es diu Espol i els mercats de Barcelona, tots els mercats de Barcelona, a dins ja hi ha supermercats, i altres s'han gentrificat, com el mercat de la Boqueria, on s'han convertit en una altra cosa, en un restaurant, en una vermuteria, en no sé què.

Sobre la iniciativa que plantegen des de Justícia Alimentària o el mateix alcalde de Nova York, Zoran Mamdani, n'has parlat també, Mònica, amb dos economistes.

Un és Javier Asensio, professor titular del Departament d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, que argumenta que a la ciutat catalana no tindria sentit crear supermercats públics perquè no passa com a Nova York, on hi ha un problema de falta de supermercats.

A Barcelona el problema no és d'oferta. A Barcelona hi ha 1.100 supermercats diferents, de diferents tamanys. Per tant, hi ha prou competència en aquest sector i per això és, bàsicament, pel que jo. Crec que aquesta idea d'una xarxa de distribució pública no té espai econòmic a la ciutat de Barcelona.

Javier Asensio també és del parer que a l'administració no li pot sortir a compte invertir en supermercats públics perquè els costos de distribució són massa elevats per assumir-los.

Les despeses de distribució són força importants. El tomàquet a l'origen costa 10 i el que paga el consumidor final és 80. Per tant, aquí hi ha un marge brutal. El cost de portar, de conservar, de tractar, de gestionar, de comercialitzar qualsevol producte d'aquests és molt important i aquestes empreses han d'invertir i han de recuperar aquests costos. L'Ajuntament de Barcelona o qualsevol administració. Entrar en aquest mercat a competir, doncs ha de fer una inversió semblant. Això és el que jo poso en dubte.

Pel que fa a un dels principals arguments dels defensors d'un model públic de distribució alimentària, que defensen que de la mateixa manera que tenim hospitals o escoles públiques perquè considerem que són essencials, també hauríem de poder tenir supermercats públics, com argumentava ara el director de Justícia Alimentària, el professor d'Economia fa aquesta reflexió.

Potser sorprèn, però tant l'educació com la sanitat són béns que es diuen privats, que vol dir que qualsevol persona el pot vendre i el pot comprar. La millor explicació d'això és que hi ha escoles privades i hi ha hospitals privats. Per tant, és un servei pel qual hi ha una possibilitat que el mercat s'encarregui. Què passa? Que considerem socialment que els resultats de que només pugui accedir a l'educació o la sanitat, que s'ho pugui pagar, són molt dolents. Per tant, definim políticament, socialment, aquests dos serveis com a serveis públics. La pregunta és, hem de fer el mateix en els supermercats? Que la manca d'accés a l'alimentació és un problema econòmic, és un problema de renda? Què? Requereix que el sector públic faci una provisió d'alimentació? Jo crec que no, i la raó és que els preus als quals s'està posant l'alimentació al mercat són prou econòmics. Si hi ha situacions de pobresa, si hi ha situacions de crisi, no és per culpa dels costos de l'alimentació, és per culpa del mercat de treball, és per culpa del mercat de l'habitatge.

L'altre economista amb qui has parlat, Mònica, és Daniel Reventós, professor d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona.

Sí, i la seva opinió pel que fa a aquest tema és molt diferent a la d'Essència. El debat sobre aquesta proposta diu que no és econòmic, sinó polític, perquè qualsevol interpretació econòmica no està mai lliure d'un posicionament polític. Una mesura, la que sigui en aquest

cas els supermercats públics, al servei de què? De l'eficiència econòmica. Des d'aquest punt de vista, doncs no hi ha cap tipus de dubte que per l'economia o la teoria econòmica estàndard, l'economia és una cosa completament tècnica i aquells que la posen en discussió són gent que intenten imbuir, què sé jo, ideologia o polititzar una cosa completament tècnica com és l'economia. Jo crec que és una de les autèntiques aberracions teòriques més grans que es poden haver afirmat dir que l'economia està lliure de problemes polítics o està lliure de la política. Si això ho apliquem en sentit estricte, qualsevol intervenció del sector públic és desleial. Per tant, Reventós planteja la següent pregunta. La pregunta és, una persona que té, o unes quantes persones que tenen molt poder econòmic, no són desleials quan fan el que els dona la gana? Per mi, això és elemental. És a dir, la idea de llibertat és una idea molt bàsica. La gent no és lliure si no té l'existència material garantida. Per tant, d'acord, si és així, soc ferm partidari d'intervenir a favor dels que tenen un poder de negociació molt, molt, molt més petit que els grans poders privats.

Finalment, Mònica, també has intentat parlar amb les organitzacions que representen les grans empreses de distribució alimentària. Sí, són CEDAC,

a nivell català, i AECOC, espanyola, però han declinat la nostra petició, uns per problemes d'agenda i d'altres simplement l'han declinat. No sabem el motiu.

Doncs gràcies, Mònica Roca, per aquesta feina. Una abraçada, que vagi bé. Gràcies, Mercè.

El preu que es pagar per viure. El preu que es pagar per viure, quant més pobre i més car. Quant més ric el preu és lliure, pots pagar o no pagar. Per pagar o no pagar, quan més pobre i més car.

Com que la cançó és per viure, com que la cançó és per viure, no volem violentar ni en la solfa ni en l'escriure a qui ens ha de perdonar. Alguien sabe perdonar, no volen violentar.

¿Qui perdona certes coses? ¿Qui perdona certes coses de la vara del maná? Y depende com et poses, mes o me insta de pegar. Eso me insta a pegar, que perdona certas cosas.

Demanar cigarrotades, demanar cigarrotades, i en estem fins dalt del cap. I amb aquestes valencianes es volem manifestar. Ells volen manifestar que aún estem fins al del cap.

Y ahora per acabar, y ahora per acabar, demandar en la amnistía la justicia y libertad. I el dret a l'autonomia. Hoy nos en alegría, Verge dels desamparats,.