Per què cal parlar de la guerra?

I

si paréssim un moment per respirar

profundament.

Poder comptar fins a 10 per pensar si això és el que voleu. La vida és ara. La vida és ara.

Solidaris. Tothom té una historia.

El tema de Donbass no es un tema solo de Donbass.

Por supuesto, hay críticas consecuencias de estas atacaciones.

Tenemos la que pensé que sería una de las más fáciles, con el presidente Putin.

Benvinguts als Solidaris. Avui arrenquem el programa amb un dels periodistes que més ve a explicar la guerra d'Ucraïna des de la invasió russa del 24 de febrer de 2022.

Me llamo Cristian Segura y como periodista del país he cubierto en los últimos cuatro años la guerra de Ucrania.

Suenan las alarmas antiaéreas en Lviv. La gente sale corriendo hacia sus hogares.

Instalat al país durant quatre anys, Christian Segura ha escrit centenars de cròniques que ens han ajudat a entendre i a posar context a un conflicte que ve de lluny amb l'annexió russa de Crimea i els combats a la regió del Donbass. Un conflicte que també té una altra fesomia, la guerra híbrida engegada per Rússia i que amenaça la seguretat dels països europeus. Fa uns mesos Segura va tornar a Barcelona i així ho va explicar en un article al País.

El 28 de maig va acabar la meva etapa com a periodista a Ucraïna. La meva mare opina que m'he tornat eslau. Amb això vol dir que m'he tornat menjafusil. Hi ha amics que asseguren que m'he ensalvatgit. Per ells això significa que ho relativitzo tot, des de les convencions socials fins a la protecció de l'Amazones. Des que vaig tancar els meus quatre anys i tres mesos a Ucraïna, estic descomprimint-me, reduint la pressió, adaptant-me a la vida en pau.

Ara Christian Segura ha començat una altra etapa com a corresponsal del diari a Berlín. Christian Segura, periodista, escriptor i col·laborador del Catalunya Nit, com estàs? Molt bé, gràcies per tenir-me aquí. Amb el Christian, no sé si te'n recordaràs, Christian, ens vam conèixer ja fa uns anys en un acte al CCCB sobre prevenció del suïcidi, on vam parlar, entre moltes altres coses, del que implica una feina com la teva. I també vam abordar a Christian i reflexionar sobre aquest tema al voltant d'un dels seus llibres, La sombra de l'ombu. On analitzaves, a través del cas del Manuel, un jove que es va suïcidar als jardins dels jesuïtes de Sarrià, la reacció social davant d'aquesta realitat. Christian Segura també ha escrit altres novel·les, com El cau del conill, Ximent armat o Gent d'ordre, La desfeta d'un elit, i recentment ha rebut el Premi Internacional de Periodisme Julio Anguita Parrado. Christian, t'has adaptat a La vida en pau o La paraula pau cada vegada és més buida de contingut?

No, home, l'Europa Occidental, diria molt, que és la Unió Europea en el seu conjunt, gràcies a Déu, s'hi viu en pau. Malgrat això que comentaves de les possibles accions híbrides russes, són operacions, doncs, jo crec que és important que la gent estigui tranquil·la, vull dir, no hi ha un perill a la Unió Europea d'entrar en una guerra com la que hem viscut a Ucraïna. I si m'he adaptat. Sí, hi ha exemples, et puc posar exemples encara que em provoquen certa reacció inesperada. Per exemple, aquí a Berlín, constantment, com a qualsevol ciutat desenvolupada en un món en pau, com pot ser Barcelona, hi ha helicòpters volant constantment i a vegades no m'espero, evidentment, perquè no saps per on apareixerà un helicòpter, vés a saber d'aquí, si de la policia o el que sigui, i el cor em fa un sotrac. Penso, ostres, són petits detalls que encara tinc el cap a, com et diria, format, formatejat per aquesta experiència ucraïna.

Amb aquesta alerta constant, no, Christian? Sí. Les conseqüències del conflicte ucraïna s'escampen al llarg del territori europeu, amb aquesta anomenada guerra híbrida que dèiem de Rússia i també Alemanya. Per tant, en certa manera, a banda d'aquest estat d'alerta que tu ara m'estaves explicant, continues connectat a aquesta realitat, a la realitat ucraïnesa i les conseqüències del conflicte?

És inevitable, vull dir, perquè hi tinc molts amics, tinc no només amics, sinó amics que pateixen multitud de conseqüències de la guerra, econòmiques, humanes, pèrdues de vida, pèrdues de nits de son, és una cosa també que encara a mi em sorprèn, no soc conscient del que he guanyat, vull dir, jo ara dormo cada nit tranquil·lament, aquí és impossible, és impossible. Jo perquè hi he estat quatre anys, però els ucraïnesos que viuen allà, doncs mira, ara fa quatre anys i mig que gairebé cada nit, a les grans ciutats, no poden dormir, perquè no només hi ha alertes de possible bombardeig, que això ja et desperta, però t'hi pots acostumar, sinó que hi ha moltes explosions. Això és una cosa que jo realment no soc conscient del privilegi que és tenir la possibilitat de dormir tranquil. És increïble. Una altra cosa és el fet que jo aquest hivern no passaré fred. L'hivern passat, viure aquí era una superació humana per la majoria de ciutadans de la ciutat extraordinària. Estàvem, hi havia dies. Aquest hivern va ser duríssim, la mitjana eren menys 20 graus sota zero. No hi havia calefacció. La mare d'una amiga meva, una senyora que deu tenir 75 anys, òbviament va agafar una pneumònia. Vam haver d'ingressar-la a l'hospital. El fet de no haver-hi llum. Ara no hi ha talls, però a l'hivern tornaran els talls de llum. O sigui, a l'hivern hi havia màxim tres hores al dia de llum. Jo era un privilegiat perquè jo em vaig poder instal·lar. Des del principi de la guerra ja vam decidir amb els companys del diari instal·lar-nos en un edifici relativament petit on un generador industrial podia portar llum la major part del dia, no tot el dia, perquè. Un generador has d'anar utilitzant dièsel, i a més a més a la nit els veïns fa molt de soroll, però amb la qüestió de llum més o menys ho vam encertar, però per exemple, clar, la telefonia falla. El mateix fet, jo ara aquí a Alemanya estic conduint cada setmana per motius de feina. Puc utilitzar un GPS, un mapa amb GPS. A Ucraïna això és impossible perquè el GPS no funciona. Les forces aèries desactiven el GPS en el país perquè els drons russos no puguin utilitzar-lo i orientar-se. Són mil exemples de com la meva vida ha canviat. En el teu vídeo de comiat deies això.

Dius que t'hauria agradat veure el final de la guerra i això no ha passat, Christian. Es poden fer prediccions o aquesta guerra va mutant molt de pressa?

Doncs això és el que m'entristeix més, perquè realment no hi veig una sortida ni en el curt, ni en el mig, ni en el llarg termini. Jo era dels que pensava que això podia acabar el 2025 amb una mena de. Acord entre Estats Units, els Estats Units d'aquest home, de Donald Trump, els xinesos i Rússia, però Rússia depèn de Xina econòmicament, en tots els sentits, políticament, i Xina no té interès en que això acabi, per mil raons geopolítiques, i això continua i absolutament no hi ha cap. Senyal que acabi perquè Rússia considera que té les de guanyar en el que és això, una guerra de desgast. I Ucraïna ser un país més petit, amb menys població, menys recursos, Rússia considera que serà la primera que cedirà.

Amb la factura que ara explicaves també per tota la població, no sé amb quin article heu ho vaig llegir, que un dels problemes que s'afronta el país és la manca de gent. Molta gent ha marxat, molts joves són al front. Després, com es recupera demogràficament un país com Ucraïna?

És per mi la gran factura de la guerra. La crisi demogràfica ucraïnesa en números totals és més gran fins i tot que la que va succeir, per exemple, a la guerra civil síria o a. Amb el retorn dels talibans a Afganistan. Ha marxat més gent d'Ucraïna que d'aquests països. Hi ha dues raons bàsiques. Per això, una, que Ucraïna no és un país ric, és un país pobre, però bé, el poder adquisitiu és major que en aquests països i es poden permetre marxar amb unes condicions millors. I segon, que la Unió Europea els ha aconseguit un estatus gairebé de ciutadans a la Unió Europea. Això ha fet que. La gran part dels, aproximadament, en números rodons, 10 milions de persones que han marxat del país, 7 milions hagin marxat a la Unió Europea. Però clar, estem parlant d'un país que, just abans de començar la invasió, l'any 22, tenia una població de 41 milions, ara en té uns 28. I quan, per exemple, la llei marcial s'aixequi, perquè algun dia la llei marcial s'aixecarà, El país haurà de permetre que els homes puguin també viatjar a l'exterior. Milions d'homes marxaran per retrobar-se amb les seves dones i els seus fills, que són els grups que sobretot han marxat d'Ucraïna. O sigui, el futur demogràfic d'Ucraïna és el pitjor d'aquesta guerra, la pitjor conseqüència.

We gotta fight the bloody battle to the very end

Mr Beaverbrook says We gotta save our tin And all the garden gates and empty cans are gonna make us.

Som els solidaris, som a Catalunya Ràdio, estem conversant amb el periodista i escriptor i col·laborador del Catalunya Nit, Christian Segura, que durant quatre anys ha documentat la guerra a Ucraïna sobre el terreny. Christian, tu decideixes quedar-te a viure al país, no? Per què prens aquesta decisió i on t'instales, no? Com són aquests primers dies a Ucraïna?

És a dir, el diari El País, al principi del primer any de guerra, era en un munt. Jo crec que érem cinc o sis i sempre hi va haver-hi relleus, no? Jo, després de quatre mesos, sortia, podia sortir, jo d'un any podia passar nou mesos a Ucraïna, aleshores hi havia mesos que és inevitable que descansis, perquè el ritme de vida i de treball i tot és duríssim. Aleshores els relleus els. Teníem un apartament aquí, un apart-hotel, com et dic, era molt poc, era un apart-hotel, un apartament normal, com el que pots tenir a Barcelona, però amb un servei de neteja, etc. Els primers mesos de guerra, jo vaig arribar a instal·lar-me aquí el juny del 22. Els mesos previs vaig estar vivint en hotels en diferents sites,

et recorde sota el cel de la retirada.

Volem parlar, Christian, de com s'explica una guerra, per això recuperem un dels primers articles que vas publicar aquest any, el gener del 2026.

El desgast que suposa suportar una guerra que ja fa gairebé 4 anys que dura es pot apreciar a Ucraïna amb pràcticament qualsevol cosa. Des dels carrils d'una piscina fins a la clientela d'una perruqueria, des de la ubicació d'un cementiri fins a la llista de baixes, des del toc de queda fins als talls de llum, però sobretot en l'estat d'ànim d'una població cada dia més cansada. El que segueix és un intent de descriure el corc de la guerra en un país sencer.

És un article que efectivament es basa en aquests petits detalls. D'aquesta manera s'explica una guerra, Christian? I tant.

És a dir, hi ha moltes maneres d'explicar una guerra com d'explicar qualsevol succés o fenomen humà. Tu pots fer la gran anàlisi militar, la gran anàlisi política, les has de fer, però també has d'explicar com evoluciona el tarannà i el que perceps en el dia a dia de la societat, no només a una gran ciutat com Kiev, sinó també lluny del front, on la vida és diferent, o més a prop del front. Això és un calidoscòpic que només el pots explicar des d'aquestes petites experiències, i viatjant molt, i parlant molt, i introduint-te a la societat. La millor manera d'explicar un fenomen humà, com pot ser un incendi, potser està provocat, el que tu vulguis. És un incendi, una guerra, és ser allà, perquè allà és quan tu t'empapes d'aquesta evolució anímica i de conducta de la gent. Per això aquest article va ser un recull de moltes coses que jo vaig anar. Vaig viure això entre el 2022 i el gener del 26. A més, m'esteu recordant articles que no havia oblidat, però m'esteu fent reviure moltes coses.

Aquest del 19 de gener del 26 parles dels canvis, la piscina olímpica de Kiev, amb els carrils habilitats per a soldats ferits o també l'oposició ciutadana al cementiri, aquest Arlington ucrania que s'ha aixecat, no sé com està ara, en un dels boscos famosos pels seus bolets.

Sí, jo anava a buscar bolets, és una cosa que aprens, jo soc, com a bon català, soc molt boletaire. I anàvem amb amics a buscar ceps, aquests boscos, i ara ningú hi va perquè han instalat saltant-se les directrius de les xarxes de protecció europees, de Natura, de les quals forma part Ucrania, se les han saltat, s'han pixat en tres sentències judicials, el govern ha dit que ja va per emergència nacional al mega cementiri de soldats caiguts. El lloc l'han escollit amb tanta mala geia que és en un juz on neixen tres rius. I és tot molt porós, tot s'inunda. Però és clar, és una cabana excavant per fer tombes, creix l'aigua, però és que aquesta aigua queda contaminada per cadàvers. Són les fonts de tres rius. Ara ja ningú va allà a buscar bolets perquè el bosc és més gran, però són coses també. Hi va haver-hi oposició veïnal. Hi va haver-hi discussions i baralles, perquè clar, veterans de guerra volien anar atonyint gent, són petits exemples. El de la piscina també, vull dir, el de la piscina, clar, vas veient durant la guerra, és una piscina, la piscina de l'estadi olímpic, que és municipal, jo anava a nedar, m'agrada nedar, Clar, de vuit carrils passen a sis, perquè hi ha dos reservats per mutilats de guerra que fan rehabilitació. I després, quan comencen els talls de llum, la piscina ja no pot escalfar l'aigua. Què fan? Instalen unes calderes gegants des que surt una manguera amb aigua calenta que va a la piscina. Però la manguera no dona per escalfar tota la piscina, aleshores la posen en els dos carrils on els mutilats ferits de guerra poden tenir més aigua calenta. La resta hem d'estar als carrils més allunyats, on l'aigua. Posaven termòmetre, a més a més. Jo soc mediterrani, l'aigua estava a 15 graus, vaig deixar d'anar a la piscina.

O com la vida, Christian, passa a la perruqueria, no? Tu parles de perruqueries buides, perquè clar, molts dels joves han marxat, també la capacitat econòmica ha baixat, la por ha ser detingut, fa que molta gent també deixi de cuidar-se, no?

A veure, la perruqueria. Jo sempre vaig anar a la mateixa perruqueria i anava dos cops per setmana per tallar-me la barba. I cada jo veia l'evolució. Desapareixien els perruquers i deien, bueno, doncs s'amaguen, ja no, perquè per fer el trasllat del seu domicili a la perruqueria, l'empleat, per exemple, ha d'agafar un metro i un autobús. Doncs això ja no ho volien fer. I per què no ho volien fer? Doncs perquè com més avançava la guerra, més intenses eren les patrulles de I encara ho són, les patrulles de reclutament. És a dir, aquests nois s'amagaven perquè tenien l'obligació legal d'allistar-se. No volien. Les darreres estadístiques de quan jo vaig ser allà, de l'any de la Salgener que va donar el ministre Fedorov, ara va renunciar i vol ser oposició a Zelensky, Fedorov va dir que hi havia dos milions d'homes que s'amagaven. I jo en conec molts que s'amaguen. No surten de casa perquè no volen ser reclutats. Doncs a la perruqueria tu anaves veient aquesta mutuació, aquesta pressió. Aquests canvis socials. A la piscina, anar a buscar bolets, a la perruqueria. Això és el que fa viure a un lloc, que vas copsant com canvia un país per culpa d'una guerra.

Un conflicte com aquest, com molts d'altres, sempre implica una altra guerra, que és la del relat, no? Qui construeix aquests relats? Com definiries la guerra d'Ucraïna en aquest sentit? Quin paper també ha jugat la propaganda, la desinformació.

La propaganda en una guerra és cap d'alt, vull dir, això sí que és des de, jo crec que deu ser des del temps de les guerres del polo poder. Sí, i tant. Propaganda, i la fa tothom, la fan els russos, que exceleixen amb això, la fan els ucranesos, i la fa la Unió Europea. La funció del periodista és entendre què hi ha de cert en cada discurs i aquestes riuades de missatges oficials per part de tots els actors implicats. La feina del periodista és anar veient per on hi ha informacions que poden ser més o menys correctes. Però, evidentment, en una guerra més a més, clar, les possibilitats de parlar més o menys llibertat de les fonts es redueixen dràsticament. O sigui, és el cas d'Ucraïna. Per altra banda, això és. Jo soc periodista i com més informació transparent, nítida hi hagi, millor. Sempre ho he cregut, per una democràcia, òbviament, però en guerra jo soc conscient, ja hem de dir. Has de ser molt curós amb la informació que transmets. I quan estàs en una font que et dona certa informació que pot ser delicada, a Ucrania, com a Rússia, a Rússia molt més, jugues conseqüències molt dures contra la persona amb la qual parles, sigui un militar o sigui un polític. Però 14 de febrer m'ho he sentit ja a ritme de blesqui.

Tu ets dels pocs periodistes que vas poder entrevistar el president ucranès, Vladimir Zelensky, algú que mai ha tingut un bon tracte amb els periodistes. Tu com el definiries? En quin moment es troba actualment? Perquè els seus índexs de popularitat, diguem-ne, que han baixat han picat, no? Sí, perquè òbviament la guerra

va avançant, va avançant, la gent està esgotada i hi ha un munt de casos de corrupció en el seu entorn i també de recursos públics dedicats a defensar el país. S'ha envoltat de gent que era de la seva confiança quan va arribar a la presidència i la va guanyar. L'any 2019, recordem que ell va guanyar les legislatives i les presidencials el 2009 amb unes majories mai vistes d'Ucraïna, l'Ucraïna democràtica. I el desgast és inevitable. Ja són set anys al poder, dos de coronavirus i quatre i mig de guerra. Jo realment tinc un respecte enorme per Zelensky. És d'origen. Ser cap d'estat d'Ucraïna ara mateix és una cosa. Cap polític al món, ara mateix, o almenys a Europa, sap què suposa.

Continuem aquesta conversa amb profunditat amb el periodista i escriptor Christian Segura. Christian, després de més de 4 anys a Ucraïna,

necessitaves sortir? Jo pensava que no, però el meu diari, el país, que m'estimen molt, em deien que sí. És la primera guerra que cobreixo i normalment els periodistes no s'hi estan tants anys en una zona de. De dificultats tan de temps. I el diari va considerar que jo ja hi duria massa temps, no perquè la meva feina hagués empitjorat o no, sinó per la meva salut. I bé, et diria que ara estic, no ho sé, millor potser, no ho sé. Més tranquil. No ho sé. Em sento perdut, com sempre. A veure, jo soc una persona, vam fer aquella xerrada al CCCB, que ara la recordo. Jo abans potser no relativitzava tant les coses, ara ho relativitzo tot molt. Però a més a més que tinc una mena de fórmula per evitar, no sé si patir, que és no pensar ni en el passat ni en el present. Aleshores em dieu coses que no recordava. Sí, em suposen una mena de cop de dir, ostres, si jo vaig viure això, perquè de seguida miro d'oblidar, no d'oblidar, de guardar-ho en un calaix. Jo el que he sentit els darrers anys és que em sentia molt desubicat i això encara no ho he reparat, em continuo sentint molt desubicat. També és que fa, o sigui, soc corresponsal a Alemanya des de l'agost, és molt recent, jo ja havia viscut a Berlín quatre anys, vaig ser corresponsal del diari Avui fa 20 anys, és una ciutat, la meva ciutat favorita del món probablement, però em sento desubicat, això no ho he superat. També vas ser corresponsal a Pekín. Quants anys hi vas estar? Doncs gairebé quatre anys, també. Faig fer en períodes de quatre anys, sí.

Què ha significat, a nivell personal, Christian, cobrir aquest conflicte, el conflicte d'Ucraïna, sense poder desconnectar mai? Deies abans que està molt bé estar una temporada, després tornar, oxigenar-te, després tornar a cobrir, per potser també afrontar la feina des d'una altra perspectiva, d'una altra manera. ¿Quina motxilla carregues?

Ostres, doncs com et pots imaginar, molt gran. Diria que la motxilla, la vida, ostres, la vida per cada ésser humà, jo sí que amb això crec que no soc diferent que d'una persona a Barcelona. La motxilla, la vida, va carregant-te d'experiències que són algunes bones, altres molt difícils. Mira, hi ha un poema, hi ha uns versos d'aquest, molt bons, que diu que la vida és que naixem, ens deixen tirats en una platja i les ones ens van traient el color. Naixem amb molts colors i les ones ens van traient el color. Això, no crec que per haver cobert una guerra jo hagi perdut. Més il·lusions o més esperances o m'hagi tornat més cínic o més irònic o. No. De fet, crec que l'experiència m'ha tornat, m'ha fet millor persona. He après molt de la condició humana. He après molt. I això, crec que les experiències, insisteixo, visquis a Barcelona, a Martorell, on vulguis, les tens i et poden fer millor, pitjor persona, et poden endurir, et poden traumatitzar. En el meu cas, la meva motxilla ucraïnesa m'ha fet millor persona. Què has après? Ostres, moltíssimes coses. Hi ha milers de parides que jo podia considerar importants i no ho són. La veritat és que amb això sí que he guanyat molta paciència, moltíssima, amb moltes coses que. Relativitz-ho fins i tot a la meva feina. Això, com no ho escoltaran els meus jefes a Madrid. Em poden estar pressionant d'una manera salvatge perquè això és així, això ha de ser ràpid, ràpid, ràpid, mentre per un any em surto per l'altre. Per què? Perquè penso en coses que he viscut. Mira, l'altre dia, et poso un exemple. Aquests dies hi ha molta feina a Alemanya perquè és període electoral, està arrasant l'extrema dreta i hi havia els primers sondejos després de tancar els col·legis electorals a Saxony-Anhalt. Jo era mag de Burg. Bueno, bueno, quina mare meva. Estaven trucant-me els meus superiors, que havia d'allà llançar el primer article, havien passat dos minuts. Mitja hora abans, la meva millor amiga a Ucraïna m'havia dit que venia de l'enterrament d'una persona que jo també coneixia, que havia mort al front, que deixa dos fills. Ella, aquesta amiga meva, ha perdut la feina fa un mes. M'explico, es val, sí, que em cridin, m'és igual. Vaig lliurar l'article, doncs, en comptes de. Quatre minuts més tard del que m'havien dit. Vull dir, segueixo sent un professional. Però fa X anys jo estaria amb ansiolítics, ara dient, ostres, que he fallat. M'ha ajudat a entendre quines coses són importants a la vida. Per això, insisteixo, una persona a Barcelona que ha d'arribar a final de mes per mantenir una família o que ha tingut una malaltia duríssima, arriba a les mateixes conclusions. Jo, Christian Segura, he hagut de passar per Ucraïna.

Bueno, els aprenentatges, la vida són aprenentatges. Tu també en vas fer molt, et vaig llegir a l'Ombra de l'Umbú, per exemple, explicant la teva experiència pròxima al suïcidi, el bé que et va anar poder-ho compartir, el fet d'afrontar tots aquests problemes també a nivell de salut mental de manera col·lectiva, i també per donar exemple a altres persones que es trobessin en la mateixa situació. Ara, per sort, se'n parla molt més de tot plegat.

És fonamental i sí, hi ha una evolució. M'agradaria que fos més ràpida, vull dir, de normalitzar l'individu que situacions en què hi ha senyals d'una malaltia de la salut mental es reaccioni ràpid. Reaccionar ràpid és no només posar-te en mans de professionals mèdics, sinó de buscar el suport, obrir-te amistats o família, el que sigui possible. Jo crec que la societat ha evolucionat, sí. Jo vaig fer el que vaig poder, que és aquest llibre, que crec que és ràpid de llegir, no és un llibre espectacular, però pot ajudar a entendre la necessitat que la societat i nosaltres mateixos entenguem això d'una manera més compartida. Sí que t'haig de dir que jo vaig acabar esgotat mentalment de. Quan participava en xerrades o conferències vaig acabar esgotat, vaig acabar dient que ja no podia participar més. I això crec que no ho he explicat, però jo vaig acabar molt cansat. Vull dir que també quan una persona té problemes de salut mental ha d'entendre que perquè el seu conjunt, i això vol dir el seu entorn estigui bé, ell ha d'estar bé. La prioritat és que tu et posis bé, busca ajuda, etcètera. Per què explico això? Perquè en el cas d'aquella època de la sombra de l'ombu, Per exemple, el Departament de Justícia em va demanar que fes xerrades a presons. I per mi va ser, ostres, i tant. Però jo crec que va ser a la segona o a la tercera que vaig dir, no puc més. Perquè era gent molt al límit. Venien a l'auditori gent que havia matat altres persones i que es volien suïcidar o t'explicaven casos de companys de cel·la que s'acabaven de suicidar o situacions tan extremes que per la meva salut mental, que jo soc una persona que tinc una mala salut mental de ferro, com diu la meva psiquiatra, va arribar un moment que vaig dir ho haig de parar perquè m'afectarà. És a dir, sempre hem de ser conscients les persones que tinguin en un moment puntual o malalties diagnosticades cròniques, hem de ser conscients de quina és la seva. El seu nivell de tolerància davant de situacions de pressió. Això sí, és molt important a la mesura que sigui possible que les persones ens obrim i que la societat accepti aquest suport.

Una idea que m'espanta, jo la feia passagera, és difusa la frontera, jo que tinc la pell tan fina, però sé qui sóc i sé qui era, i la flor que m'enverina, i la flor que m'enverina.

Ara que parlem dels teus llibres, Christian, t'acompanyen lectures que estàs llegint ara mateix?

Ara mateix estic llegint, estic acabant de llegir, per feina, un llibre extraordinari sobre AFD, precisament, que no està ni en castellà ni en castellà, que es diu Blau és l'An, que va sortir a l'agost. Sobre l'extrema dreta alemanya, eh? És un periodista de Brandeburg que els ha seguit i està molt ben relacionat amb AFD, és boníssim, el llibre és extraordinari, Blau és l'An, És com el Raden Keefe, és com aquest periodista que va fer el Say Nothing sobre l'ira irlandès. Sí, sí, el Patrick Raden Keefe. És una meravella, el llibre. I estic llegint un altre llibre, mira, això li farà il·lusió, del sogre del meu germà, que és un psicoanalista de molt prestigi, Adolfo Berenstein, que és Tristeza, dolor i melancolia. Es fa un recorregut històric des de temps dels grecs sobre que ara diagnostiquem com a depressió. Dels grecs, la melancolia, la bilis negra, etc. I és molt interessant, això és el que estic llegint. I la música?

Quina música t'ha acompanyat durant aquests quatre anys vivint a Ucraïna? T'ajuda també a nivell emocional?

I tant, però jo vaig fent bandes sonores a les meves èpoques. A Spotify tinc una llista que és tota la música que ha tingut un moment important en els meus anys a Ucraïna. És música ucraïnesa, però també música en anglès, deu haver-hi alguna cançó en català o castellà, músiques que en algun moment han estat importants. En rus també alguna. I sí, a més, per exemple, a Ucraïna les extensions del país són gegants i els viatges en tren, el viatge més curt per arribar a algun lloc són 8 hores. I en cotxe, doncs 12 hores. Aleshores, la música és inevitable. Escolta, una última qüestió. A qui has deixat a Ucraïna? Hòstia. Tantíssima gent. Parlo gairebé cada dia per WhatsApp amb amics. Doncs l'equip amb el que treballava, que estan a l'exèrcit, amics, un munt, que vaig fer equip, soldats que no són amics, però que sempre m'entenen. Bueno, som amics. Per mi, amic és una paraula més, hi ha un vincle, uns llaços més forts. Periodistes, també. I, d'alguna manera, ho trobo a faltar, sí.

Doncs, Christian Segura, molt bona feina. Gràcies per passar avui pels solidaris, periodista, escriptor, col·laborador del Catalunya Nit, ara corresponsal del diari El País a Berlín. Cuida't molt i que vagi molt bé en aquesta nova etapa.

Una abraçada. Moltes gràcies.

Plàcid García Planes, com estàs? Ben retornat als solidaris. Moltes gràcies. Com ha anat això? Bé, molt bé. Coneixes el Christian Segura? Sí, sí, sí. Heu coincidit per aquests

mons de Déu? Hem coincidit per aquests mons de Déu i el qualificaria de humà, humà, molt humà. Té tots els elements per ser un reporter brillant.

Com hem sentit fa una estona en aquesta entrevista que li hem fet. Avui, Plàcit, volem parlar amb tu de com el teatre pot ser un instrument per reflexionar sobre la guerra i la barbàrie. En concret, volem parlar d'una obra que s'acaba d'estrenar i que, atenció, s'ha inspirat en part en alguns dels reportatges que tu has escrit al llarg d'aquests anys, on és de conflicte, i també en els teus llibres. La peça es diu que és un cadàver. Jugarem a un joc, un joc molt antic.

El joc de decidir qui mereix morir. Només és un joc, oi?

I que es pot veure aquests dies al Teatre Ólia de Barcelona. Explica'm, com ha anat això?

Això, la Sara, a la qual jo no coneixia, fa un any i mig, dos anys. Em va trucar per parlar una mica de tot això, que estava escrivint una obra de teatre i llavors jo li vaig passar un parell de llibres i li vaig una mica explicar el que jo entenia per reporterisme, el que jo entenia per guerra. I al cap i a la fi és el que un acaba entenent perquè és una mica l'ésser humà.

Sara Sors és la dramaturga, la directora de l'obra i l'ànima de la companyia Amor Vacui. Sara, benvinguda també al programa. Com estàs? Hola, moltes gràcies per convidar-me. Com arribes als reportatges del Plàcit?

Bé, fa un temps una mica em va dir, llegeix-te aquest llibre, que t'encantarà, i era el jazz en el despatx de Hitler, del Plàcid, i efectivament em va encantar, bàsicament perquè parlava de la guerra sense fer-ne un espectacle, i em va semblar molt interessant, i vaig dir, ostres, algun dia m'agradaria fer una obra de teatre parlant d'aquest tema d'aquesta manera, tan propera. Això et toca, eh, Plàcit?

Això toca. Això toca, sobretot perquè, diguem, se'm va avançar, perquè ella ho sap, que ja fot deu anys que estic escrivint una obra de teatre, perquè es pot fer, ja sabem, podem parlar periodisme de moltes maneres, dic, ostres, se m'ha avançat per l'esquadra. I de quina manera. El llibre,

el jazz al despat de Hitler, es pot trobar encara?

Sí, però es pot trobar en edició digital, crec, en català i en castellà.

Què podem explicar de l'argument de l'obra sense donar massa pistes? A veure, què podríem dir?

Doncs, que és un cadàver parla, intenta reflexionar sobre com fem els relats sobre la guerra i la violència i com aquests relats ens afecten al nostre dia a dia i a la nostra manera d'intervenir en el món i d'entendre'l. Clar, una pregunta,

i unes preguntes, Plàcit, que tu fa molt temps que intentes respondre, no? Com expliquem una guerra?

Sí, de fet, quan vam tenir la conversa, això també en podem parlar, jo li vaig, diguem, transmetre tot el meu pessimisme, no? Jo soc, m'agradaria no ser-ho, però soc pessimista. I ella, diguem, m'ha tornat a avançar per esquadra, perquè al final l'obra de teatre és optimista. I d'alguna manera em supera i d'alguna manera em dona una lliçó. Quina lliçó et dona? Bueno, que en lo millor hi ha una escletxa per la llum.

O més important, amb els temps que estem vivint, que tot va cap a les aigües subterrànies, cap a la cosa profunda i fosca, hi ha aquí aquests punts de llum per intentar, com a mínim, agafar-nos ara.

Sí, és el que estàvem intentant dir o reflexionar amb tot l'equip en aquesta obra, perquè va haver-hi un moment, després d'aquests últims anys, llegint les notícies, veient tot el que estava passant, que hi havia un sentiment de paràlisi, impotència davant del món, I parlant-ho, tenint debats sobre aquest tema, va ser, ostres, potser hem de creure en alguna cosa, no?, i tenir esperança, perquè si no tens esperança, què fem? Per què s'ha de parlar de la guerra? Per què? Perquè és una cosa que no ens queda tan lluny. De fet, hi ha un fragment del Plàstic en el llibre de "La guerra és una piscina", que m'encanta perquè de cop i volta en aquell fragment veig com és azzar que nosaltres no estiguem vivint aquella situació. Tot depèn del lloc i el dia en el que vas néixer. I que en qualsevol moment ens podríem trobar una situació així. Llavors potser és millor empatitzar, intentar fer alguna cosa, sentir compassió i també intentar entendre què és el que està passant

a altres llocs del món. La Sara fa referència al llibre La guerra és una piscina, que el Placid va fer juntament amb el fotògraf Guillermo Cervera i que es pot trobar. El Coma Negre, aquest text al qual es referia la Sara, el tenim aquí i el Plàcit el pot llegir.

Sí, va vinculat una mica amb és un llibre de fotografies acompanyat de text que van molt lligades les fotografies i el text. Hi ha algú aquí, diguem-ne, algunes imatges que obrint el llibre i veient les fotos s'entén, no? Aquest paràgraf diu, tots arrenquem pètals per enganyar-nos, tots som cadàvers esperant que passi per damunt nostre l'ombra d'un globus. Sempre m'ha estat difícil descriure un cadàver. Un cadàver és un mirall, ets tu. Perquè tots acabem sent un cadàver. I perquè si jo hagués nascut en el lloc i el dia on va néixer el cadàver, ara potser estaria immòbil als seus peus. I si el cadàver hagués nascut en el meu lloc i dia, ara estaria dret amb un bolígraf i una llibreta de reporter buscant les paraules per descriure'm. O ballant com un boig borratxo i fent de digi a la discoteca Amnésia d'Eivissa. És la puta realitat. Som cadàvers en espera. Asseguts en cafès d'Orient o d'Occident, som aquesta espera, damunt d'un tanc derrotat o en el pica-pica d'una ambaixada. Som el nostre final.

Sara, és aquest text el que t'inspira també pel títol de l'obra, no? Efectivament, sí.

A partir d'aquí va sortir el que és un cadàver. Que per mi vol dir dues coses. S'agafa per aquest sentit d'aquesta espera que tots som un cadàver i també perquè en l'obra hi ha un acte que parlem d'un cas que va passar el 64 als Estats Units, a Nova York, d'una noia que la van assassinar al carrer i hi havia 38 testimonis i ningú va fer res. I després s'investiga una mica aquest cas i es descobreix que no hi havia 38 testimonis. Però el fet és que es va agafar aquest relat per culpar la societat de no intervenir quan era necessari. I després, més endavant, també el 94 es va tornar a agafar aquest relat per justificar una altra cosa, que no diré per no fer espòiler. I llavors també era en el sentit de què és un cadàver. En aquest cas s'utilitza intervenir en una guerra per començar una guerra, per culpabilitzar la societat d'una cosa que potser no és tan responsable i altres coses.

Sí, escalar són manipulables.

Exacte, sí. Com rep el públic tot plegat? Com ho rep? Perquè sempre ho hem parlat, moltes vegades, aquesta fatiga al final de tot el que té a veure amb conflictes, amb guerres, amb víctimes, amb supervivents, etc. Quina és la reacció que té el públic?

Doncs gran part del públic se sent bastant acollit en aquesta obra perquè se senten representats en aquesta pèrdua, en aquesta impotència, en aquesta paràlisi, i de cop i volta diuen, ostres, doncs gràcies perquè sí, perquè sento que puc fer alguna cosa. És com que hi ha una neteja de pessimisme i de cop i volta és com un, ah, d'acord, tinc dret a creure, tinc dret a a voler actuar també.

Són importantíssimes aquestes obres en el context actual, no? Aquesta reivindicació de l'esperança perquè sí, com a opció política fins i tot, no?

Sí, sí. De fet, una expressió que m'ha encantat, neteja de pessimisme. Sí, sí. Jo diria que jo no hi vaig anar el dia de l'estrena, hi vaig anar al cap un parell o tres de dies, I em vaig sorprendre, no sorprendre no, però vull dir, estava ple. Però és que els editors t'ho diran tots, que posar mort o cadàver amb el títol d'algun llibre no ven eixapatràs, no? Estava ple.

Bé, ara potser amb el boom del true crime potser les coses són diferents, eh? És una altra vessant aquesta. Jo crec que atrau, ara atrau. L'obra està travessada per moltes capes i també ens pregunta, interpel·la al públic, en aquest cas, qui construeix i utilitza els relats d'una guerra. Aquest tema de la construcció, el tema de les veritats.

El cas de la Kitty Genovese, que jo desconeixia, em va fascinar. I a més està molt ben, en molt poc temps, està molt ben treballat, tècnicament, en l'obra. Em va entusiasmar la part tècnica com la treballen, com van sumant només dos actors les diferents visions del que va passar.

I a la pregunta, qui construeix els relats? Ara fa molt temps que també intentes respondre aquestes preguntes.

La pregunta és si els periodistes encara tenim prou força per construir els relats, aquestes visions, que jo crec que han perdut molta força. Ara, bueno, hi ha altres tipus de mitjans, influencers, per exemple, són periodistes, no són periodistes. Però sí, sí. I una cosa que també transmet l'obra és que tot és molt complexa. Tot té moltes capes. No cau amb el relativisme, que tot és relatiu en absolut, però que tot és complexa. Depèn dels casos, del moment, de la. El tema de la homosexualitat, alguns d'això, el fan molt interessant.

Sara, també per escriure el text,

ara ho sentíem, vas parlar amb testimonis directes de la guerra, amb refugiats que t'han cedit també el seu testimoni. Aquí sentíem una refugiada afganesa i un refugiat siri. Com arribes a aquestes històries i qui són, no?

Per fer aquesta obra vam decidir entrevistar a diverses persones relacionades amb la guerra, com has dit, i la nostra premissa era que fos gent molt propera, amics d'amics o amics directes. I, per exemple, aquestes dues persones són amigues dels intèrprets. Llavors, per sort, els intèrprets saben alemany i vam poder fer les entrevistes i llavors ells m'anaven traduint tot el que anaven dient.

Testimonis directes de la guerra d'Ucraïna, refugiats sirians, exmilitars i persones també afectades pels conflictes a l'Afganistan. Com rebeu totes aquestes històries? Quin és l'impacte que us genera? Va ser dur, no mentiré,

escoltar totes aquestes històries hi havia moments difícils d'escoltar i de sostenir en el moment, però com que eren converses llargues anàvem passant per diferents fases. I acabava havent-hi una reflexió sobre l'esperança un altre cop, sobre la importància de la comunitat, de la família, dels amics, sobretot del menjar. I llavors és que quedava aquesta sensació de tristesa, però al mateix temps d'amor i de cura.

Jo diria, que és molt interessant, clar, tu ja vas fer de periodista. Clar, en certa manera sí. Sí, m'estàs traient la feina. Sí. No és la meva intenció, no. No, però és interessant com l'amaturga fa de periodista. Però, en tot cas, el que és interessant dels testimonis aquests és que veus l'esperança en el quotidià. No en grans construccions filosòfiques, sinó amb l'amic, el germà, el plat que cuines I això és molt maco. És a dir, l'esperança és propera i és concreta.

Y ahora por

primera vez, probablemente en la historia humana, podríamos estar en el comienzo de algo que es muy, muy grande.

Creador de l'Escola d'Ambició Moral. És un dels grans pensadors holandesos d'avui dia que ens ajuden a entendre aquest món en caos, diguem-ne. ¿Quina és la tesi de Bregman i per què l'heu volgut incorporar a l'obra de teatre?

A través d'ell se'ns obria la pregunta de què és l'ésser humà. És inevitablement violent, egoista, cruel i a partir de les seves reflexions vam voler investigar una mica per aquí quines altres. ¿Quins altres relats pot tenir la història de l'ésser humà? I és d'ell d'on traiem la història de la Kitty. I és aquí, en aquest fil, que agafem i qüestionem una mica si hi ha altres

futurs possibles, més positius. Ell, efectivament, també s'assuma a aquest carro de l'optimisme i de l'esperança per intentar assumir esforços per canviar el context actual a través d'això, d'aquest centre, d'aquesta escola d'ambició moral.

Clar, si tu que. No, no, és que si ho mires bé, clar, què surt? Surt lo violent. Tu imagina't si cada dia els telenotícies i els d'això. Parléssim que no ha passat res. M'explico, només agafem els focus on hi ha maldat, on hi ha violència, però hi ha milers i milers de ciutats, de pobles, de carrers, on no passa res i la gent conviu pacíficament. I si tu poses en una balança un i l'altre, és a dir, el món pacífic et guanya per golejada. M'explico? El que passa és que hem de mirar el diferent, el morbo, la diferència, per solucionar-ho, a vegades per tal, però vull dir, aquí, m'explico. És responsabilitat nostra, això? Clar, tu tampoc pots amagar, diguem-ne, el dolent. Ara, si ho dius, ho has de. Però déu-n'hi-do, eh? Lo dolent, tot el que està controlant. Mira, una vegada. Clar, jo conec els dos cantons de la trinxera. Vaig fora i també estic molt de temps aquí a la redacció. I una vegada, en un debat a la SER, em deien. Ah, perquè no es parla d'aquesta guerra, ni d'aquesta guerra, ni es parla d'això, tal. Mira, jo tinc 4, 6, 9 pàgines cada dia. Jo no puc posar a la primera pàgina 10.000 morts en un terratrèmol, 2, violació de 200 nenes, no sé què, bombardeig, tal, perquè tenim un límit a l'ésser humà per xuclar, per assumir totes les tragèdies. Llavors has de fer-ho de manera, que és difícil, però és possible, que la gent sigui conscient del que passa, Però tampoc, diguem-ne, fer-ho massa perquè la gent al final té un límit, necessita viure cada dia i no pot somatitzar totes les guerres i tragèdies del món.

¿No creus que ara aquest llindar de la tolerància ha baixat? És a dir, cada vegada acceptem més tota aquesta allau de desgràcies?

Totalment, perquè jo crec que, tot i que crec que l'internet i totes les xarxes i tot això té un cantó positivíssim, però també, diguem, el cantó negatiu seria que la gent facilita l'atrinxerament. És evident, jo crec, que respecte a fa 20-40 anys, la gent es posa menys en la pell de l'altra.

Això que dèiem de l'empatia. Hi havia una vegada una nena bonica que tenia un sac.

Sara, aquesta és una obra que es considera de teatre documental. Com descriuries aquest gènere? Per què és important també utilitzar-lo fora del que entenem per teatre convencional?

A veure, per mi el teatre documental és el teatre que agafa com a base material d'arxiu, documentació, notícies, entrevistes, testimonis, coses que vinguin de la realitat. Ara bé, la manera en què s'utilitza, depenent de quina obra de teatre documental, és diferent. Pots agafar i llegir o interpretar textualment com és aquest document o et pots inspirar en. Crec que ara hi ha més teatre documental que abans perquè potser ens interessa més la realitat o necessitem entendre-la més o reflexionar sobre els temes que ens envolten. I serveix per obrir preguntes, per fer-nos preguntes, dubtes.

Entendre la paraula, és entendre-la. Jo afegiria, hi ha més teatre documental potser perquè hi ha un pla un buit que ha deixat el periodisme. Segurament. Més reflexiu, més profund, més.

I no la dictadura d'aquesta immediatesa, de les notícies fragmentades, sense context, sense profunditat, que fa que al final acabis intoxicat i sense tenir els referents clars, no? Correcte. Aquesta Sara no és la primera obra de teatre documental que fas. En l'anterior vas abordar el tema de les dones a les presons.

Sí, vam fer una obra sobre la història de les presons de dones a Espanya i anava des del segle XVII fins a l'actualitat i obria una reflexió sobre si han canviat les coses o no.

Estàs treballant amb alguna cosa nova ara? De moment no. Teniu a gira amb què és un cadàver aquest muntatge de la companyia Morvacui? Que s'ha centrat, vaja, en els textos i els llibres del nostre reporte de referència, que és el Plàcid García Planes. Estarem fins al 27 de setembre a Eòlia i després començarem a fer bolos. Fantàstic. Plàcid, alguna cosa més a afegir sobre aquests temes que sempre parlem habitualment, no? Sobre la naturalesa humana. I tots aquests aprenentatges que fas.

M'ha agradat l'obra perquè, com dic jo, omple un buit que hem deixat de presentar, però també perquè et, si més no a mi, t'empeny cap a la reflexió, que és l'objectiu. I llavors, quan surts, l'obra té tres apartats que en principi semblen que no tinguin relació, però l'acaben tenint, i també és una obra que quan surts vas pensant aquesta relació, et fa pensar, i això sempre és bo.

Per tant, més que recomanable, aquesta obra, l'ànima de la qual és la Sara Sors, que és un cadàver, Sara Sors, dramaturga, directora d'aquesta obra i ànima de la companyia Amor Vacui. Una abraçada, gràcies per haver passat avui pel programa. Gràcies a tu. Plàcid García Planas, fins aviat. Me n'assum tornar. Fantàstic, una abraçada.

Solidaris. Catalunya Ràdio. Mercè Folch.

Escolteu la cançó del soldadet que a través d'un ull de bou veu que volen uns falciots.

Amb l'espai del reporter Plàcid García Planas acabem, a la redacció i producció Mònica Roca i Sandra Novillo, a la part tècnica Ismael Cebrián. Gràcies per seguir-nos, que vagi bé fins aviat.

I tan a prop deu ser que baixa el capità intenta no semblar nerviós mentre acaba la instrucció. Concentreu-vos, sondadets, sigueu prudents i arrapeu-vos a la vida amb les ombres i amb les dents. Ja coberta, els homes resen. Ha cobert els homes, reza. I fa una ment poc convençuta el soldadet i acaricia el seu fuser intentant no pensar en res. Des de proa es van fent grossos els turons, soldadet, valor, valor, que depèn de gent com tu la sort del món. Però si una bala enemiga creu el vent i em travessa el cervell, es planteja el soldadet. Les onades m'arrossegaran i mil peixos de colors lluitaran per devorar la meva carn. I és quan pensa jo m'amago, quan no mirin jo. Però sempre miren i el vaixell s'està aturant. Les comportes s'han obert i en un segon s'inunda el mar. De soldats disparant a l'infinit amb un soldadet al mig que carrega mentre insulta l'enemic. Bomba i bomba, tot li va prou bé, fins que una cau just al costat. Primer es diu sort d'aquest anat, però després sent a l'esquena un dolor estrany i al tocar-se-la li queda tot el braç tacat de sang. Gira el cap a banda i banda, I mentre arriba al coi de metge un soldadet es tranquilitza repetint què farà, on anirà, si sobreviu. Aniré amb ma mare ben vestit i abans que res li hauré de dir que em perdoni per tractar-la sempre així.

Aniré a la margarida a fer-li un fil, per només veure l'influir, que l'estimo més del que m'estimo a mi.