Per què ho van deixar els Javis?

A Catalunya Ràdio comença. Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner. Que no surti d'aquí. El món dels famosos a Catalunya Ràdio.

He sentit exclusiva el meu moment preferit del programa, tant com el moment Activia Kèfir, l'aliat cremós i deliciós de la teva microbiota a qualsevol hora del dia. Activia Kèfir patrocina Que no surti d'aquí.

Un quart de set, Juliana Canet, molt bona tarda. Bona tarda, Roger. I Marta Montaner, molt bona tarda. Molt bona tarda. Atenció, perquè aquesta matinada s'ha publicat una cançó que feia dies que estàvem esperant. Es diu Agua, i és la nova cançó de Shakira i Maluma. Vam sentir l'avançament, jo diria, la setmana passada, i ens va semblar que era la nova. Ens va canviar la vida. La nova cançó preferida dels tres, perquè. Només vam sentir 10 segons, però ens hi vam agafar com en un clau roent. Doncs bé, ara reaccionarem en directe, perquè és veritat que ha sortit aquesta matinada i la Marta al matí ha dit, jo no la vull sentir fins que no comenci el programa. Vull reaccionar en directe. Tu, Juliana, has aguantat, també? He aguantat i no ha estat fàcil. Molt bé, doncs anem a reaccionar amb els nostres oients a la nova cançó de Maluma i Shakira. Estiu Agua.

Quiero más. Te me metiste adentro, ya no he vuelto atrás.

Uuuh! Se'n veien les imatges del videoclip. Que és bàsicament un videoclip que entenc que només s'emetrà a Pornhub. Pasa tot en una. A veure, a veure. Ara, ara. Uuuh! Perfecte.

Calma, mi seta, ahora que estás aquí. Hoy de ti todo es necesario, todo me provoca. Deja los miedos y empiezas a sentir. Muy bien.

M'està decebent.

No acabo de veure on serà el pic, no? El punt àlgid.

És com que l'estàs esperant tota l'estona, no? Llavors poden passar dues coses. Que sigui tan bona que el pic sigui continu o que sigui. Que sigui un altiplà. Exacte. No sé si us sorprèn el videoclip, que són ells en un club ballant, bàsicament.

El que xoca molt i internet en va ple és de les comparacions entre antics videoclips de Maluma i Shakira, com hi havia, no una barrera entre ells, però sí que veies que el contacte físic entre els dos artistes estava una mica limitat, o que no s'arrambaven tant, potser, i en canvi ara això és. Això és un tocar-se sense

cap tipus de barrera ni límit. Molt a favor. Hem vingut a ser passionats i si ells es volen llançar a ser libidinosos, jo només els aplaudiré. Clar, molta gent aquí hi veu una absència de Piqué.

Totalment. Segur? No ho sé. És que vulguis o no. Com una Shakira alliberada a l'hora de robar el videoclip. A veure, això no ho estem afirmant, eh? Com si, volent dir, tota aquesta gent dient que Piqué potser es posava una mica gelós i demanava que la Shakira no tingués aquests acostaments amb Maluma quan gravava videoclips. I en canvi ara bé, a mi m'agrada molt que

aquests dos es refreguin tant com vulguin i em sembla un senyal molt positiu a nivell social i no només això, tinc un altre detall que em sembla un bon indicador que és que ahir vaig veure una parella en un pàrquing al Mercat Música Viva de Vic però. Morrejant-se d'una manera, agafant-se d'una manera. Brots verds? Estem deixant enrere la recessió? Marta, allò no eren brots verds. Allò era, saps tu, el fons de pantalla predeterminat del Windows? Aquell camp de gespa tendra. Com el del Teletubbies? Tal qual, Marta, eren els camps del Teletubbies. Allò era una meravella. A quina hora? Al tio li agafava el cul sense complexa. Matinada? Què matinada? Això màxim era a la una. Sí, matinada, però a la una. Sí, però a les cinc del matí. Era com si jo no estigués passant per allà, a més a més. I ells et van veure. Clar, evidentment, perquè hi havia molt poca gent.

O no et veuen, perquè estan tan dins del petó, del petting, de tot, que no et veuen, no.

I l'altra, que els és igual tot. Les dues opcions són meravelloses. A veure, passen quatre minuts d'un quart de set de la tarda. Jordi Cubino, com estàs? Hola, què tal? Com esteu? Molt bé. Bona tarda. Feia temps que no et saludàvem aquí al programa i hem dit, escolta'm, el truquem perquè ens reaccioni a aquesta cançó de Maluma i Shakira, que ara ho dèiem, no sabem si és bona tota l'estona, però sí que estàvem com esperant, no sé, potser una tornada o algun moment de la cançó que ens sorprengués. Què t'ha semblat a tu?

Aviam, us faig un anàlisi musical. Bàsicament és un merengue clàssic. Un merengue clàssic, si veieu darrerament la música llatina, urbana, està deixant una mica de banda el rima reggaeton, el tum-ca-tum-can-tum, i s'està tornant cap a bases més electròniques, o bé recuperen aquest tipus de bases més clàssiques, tipus merengue, tipus bachata, i això és un merengue com molt clàssic. Té un punt petit de pop a la base, però bàsicament és un merengue clàssic i pur. El que estàveu dient, tenint la vostra raó, és una bona cançó. D'entrada no és que diguis, ostres, quin pilotàs, no se sap. Jo vull veure el recorregut de la cançó també amb la gent i la reacció amb la gent. Però tots els merengues, el ser com una línia, passa el mateix que amb la batxeta. És complicat les pujades, són molt complicades, perquè a nivell d'arranjament marca molt el que és la base, la base del puro merengue.

Aquí fem una cosa sempre, que això ho va començar a fer la Marta, que és Spotify pots veure com els crèdits de la cançó, la gent que hi ha treballat. I aquest matí he vist que a la composició i lletra d'aquesta cançó hi ha una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set persones. I a la producció, doncs, fins a vuit persones. Com pot ser que hagi participat tanta gent a una cançó habitual, això?

Aviam, jo us ho explico, darrerament està canviant una mica tot. Hi ha dos motius per aquesta raó. Primer, darrerament els productors treballen en moment remot, és a dir, un fa una part, un fa una altra, és quan et passo i fas tu la part de bateria, la part de baix la fa una altra, la programació o l'arranjament de trompetes o de vent, en aquest cas d'aquesta cançó, la fa una altra, i això fa que diversos productors treballin. Després pot haver-hi un altre productor que faci la mescla o que faci quin tipus d'arranjament. I ara es posa a tothom. El mateix passa amb el tema dels compositors. És a dir, abans una cançó la composaven una, dos, tres persones a lo sumo. Ara mateix ja ha canviat molt perquè es considera que fer un petit arranjament, per exemple, si agafeu la cançó de la Shakira, l'escolteu aquesta mateixa cançó, totes les trompetes, la persona que ha fet això pot considerar que també és part de la cançó, quan per mi és un arranjament. Això és una apreciació molt personal. I això fa que hi hagi tants productors i tants compositors. Això pot ser una cosa, i després hi ha una altra moda darrerament que s'està portant molt, sobretot a les editorials musicals, que és agafar i fer campus, un campus de compositors, que s'ajunten 20 compositors, fan equips de 5-6 persones i entre tots composen una cançó. No sé d'on ha sortit, si ben bé ha sigut un treball en remot o degut a un campus.

Val, doncs mira, resol perquè hi ha tanta gent, això potser ha sortit en una casa de colònies, pràcticament, aquesta cançó. Bàsicament, sí. Cubino, com tens el teu documental de Trescat,

que diuen que sortirà aviat, no? Sí, s'estrena aquesta tardor, estic ja començant a posar-me nerviós, espero que a la gent li agradi, són tres episodis de 45 minuts, i bueno, ja s'ha dit públic, es diu El Doble, I bueno, espero que us agradi. La veritat és que tinc nervis perquè quan estava rodant i gravant, com que hem estat un any fent-lo, ja sabeu com funciona perquè heu fet el vostre propi documental. Clar, no tens aquella por escènica, no? Espero que li agradi a la gent. Jo crec que és molt divertit, que explica molt, és molt musical, parla molt del món de la música, a més té diverses capes, el documental, que no és un bé món documental, és una docu-sèrie, no?

Ja ho veureu, ja ho veureu. Més o menys per quan, això, calcules?

És aquesta tardor. Encara no tenim la data, però serà aquesta tardor abans de Nadal.

Perfecte. Doncs estarem pendents i en tornarem a parlar. Que vagi bé, Cubino. Gràcies. Molt bé, bonics petons als tres. Adeu, rei. Una abraçada. Fins ara, guapos. 7 minuts i dos quarts de set de la tarda. Ella distreta. Ella xatejant pel mòbil i em sembla molt bé. A mi també.

Quin cosí tocava ara? Un cosí que es diu arroba que no surti perquè estava penjant instastories del nostre programa perquè ningú ve se'n pot responsabilitzar.

Qui porta les xarxes ara, aquesta temporada?

Entre la Maria Bal, que és bàsicament qui la gestiona, i el Marc Andreu i jo li donem una mica de cop de mà de vegades de tant en tant i alguna. Ja es nota, eh? Quan la portes tu, crec. Algun detallet. Sí, nota. Jo crec, Marta, que no es nota en absolut i m'agradaria seguir, sisplau, en l'anonimat com a community manager del que no surti. Bé, m'agrada que estiguem parlant de música, Roger, perquè et dona el pretext ideal per llançar-vos una exclusiva.

Ahir em vaig personar al Mercat Música Viva de Vic. Primer de tot perquè Vic és una de les capitals més importants del món, directament.

I segurament de la Galàxia Làctea. Vam fer una mica de ruta pop i vam anar a fer un gelat a la nova gelateria que va muntar aquest estiu en Nando Jubany. Ah, no ho sabia. I ens va atendre una noia molt simpàtica. I a veure la casa d'en Quimi Portet també vam anar. I també vam anar a veure la casa d'en Quimi Portet. Vull dir que Vic té molts elements pop que us convidem a visitar.

Arroba Jaume Miranda, mossèn Miranda.

Bé, el cas és que el que jo no m'esperava és que allà. Descobriria una informació que m'interessa moltíssim. Sabeu que un dels temes que he estat perseguint i estudiant aquesta última temporada és la travessa VIP? Sí. S'estrena d'aquí no res, 11 dies? Efectivament, el programa de Trescat, aquesta tercera temporada, que ja no serà amb persones anònimes, sinó amb persones famoses que faran aquest concurs d'aventures, per la muntanya, etcètera. Bé, sabem que d'aquest concurs en va sortir una cançó. Una cançó en la qual sembla que haurien participat bastant dels concursants però que principalment haurien compost junts en l'estada que van passar gravant la travessa en Mickey Núñez i els Tiers. Puc dir que com ja sospitàvem aquesta cançó està ja acabada, produïda. I puc afegir un altre detall, que és el que vaig esbrinar ahi. Epa. Però no vaig pas veure que parlessis amb molta gent. Dino, quan ens ho van dir, tu estaves al meu costat. Jo últimament n'hi sento poc.

És a dir, sento però no entenc el que em diuen. O no escoltes. Jo penso que també estàs distret. Jo crec que estàs al bàmbel.

Ah, no, saps què estava fent? És que recordo que en Roger ahir tenia una gran il·lusió. Ah, clar, ahir tenies una gran il·lusió. Va pillar-se una nòvia. Ahir et vas enamorar? A les 4 de la tarda. Correcte, doncs devia estar distreta amb això. Sí, perquè vam tenir algun moment delicat d'enviar algun missatge, de posar alguna camarada. I avui estàs enamorat també o il·lusionat? Sí, sí, sí. Per la mateixa persona? Marta, la cocinada d'en Roger també és múltiple i variant, i així ha de seguir sent.

Jo no vull posar etiquetes, Marta, a les sensacions, ni a les persones. Ni números. Farta de vosaltres, eh? Ni números. Estic farta. A veure, que t'he interromput. Tens la informació aquesta.

Ahir ens van explicar, ens van confessar, ens van dir el títol d'aquesta cançó, composada per

Miki Núñez i els tiets, dedicada a la travessa VIP. Mai ningú havia cridat parlant dels tiets, però bueno. Ni per dir aquesta merda d'exclusiva, que és només que sé el títol. Però bé, ara mateix ho diré, no patiu. Aquesta cançó. Es diu ni més ni menys. Aviam, el títol. que. Raquel Sanz! Efectivament, el nom de la periodista és el títol mateix de la cançó. Entenc que en honor, en part, a ella, que és una de les concursants més estimades d'aquesta travessa VIP, sabem que ella va fer un paperasi que tothom la va acabar durant i fins i tot entenc que és una mica una broma.

No m'agraden els vostres carats de decepció perquè a mi m'ha encantat que fos Raquel Sanz.

Em sorprèn molt, però és que no. Si és que fos les aventures per Mallorca. Vull fer una pregunta que no sé si a tu et constarà la informació o no. Segurament sí, i si no, m'ho inventaré. Raquel Sanz, saps que hi ha cançons que porten per títol un concepte o una paraula que després. No s'inclou dins de les lírics de la cançó, saps? No té res a veure, això ho fa molt Manel, per exemple. Doncs, en el cas d'aquesta cançó dels Tiets i d'en Miqui Núñez, Raquel Sanz apareix dins de la cançó? És una cançó que és una O d'ella o parla d'altres coses i com que no tenia un títol van dir, doncs mira, al final, com que ella potser ha tingut algun moment més complicat, l'hi dediquem.

Molt bona pregunta i a veure què t'inventes ara tu. Perquè això sí que no ens ho van dir, Juli.

Podem baixar un moment la música, sisplau? Jo anava connectant. Marta, m'agrada molt aquesta pregunta. Em molesta la música nostra. De fet, normalment és el contrari. Em molesta que la música trobo que sempre està molt baixa perquè segurament jo també tinc problemes de l'oïda. Marta, no sé respondre alguns detalls. El que sí que et sé dir és que estic bastant segura que sí que inclouen el món Raquel Sanz. No sé si la cançó va íntegrament sobre ella o només una part, però sí que crec que parlen d'ella i et diré per què ho crec. Perquè, i això t'ho estic dient de memòria i ara ho haurem de comprovar en directe, per això he demanat que baixin la música, en Xavier Coca, que forma part del dúo dels Tiets, aquests cantants de Mataró, el Tietal, el meu exnòvio en una altra vida, va publicar un recull d'imatges i vídeos de La Travessa, un cop ho van gravar, una publicació feta el 18 de maig, entre les quals se'l veia ell tocant la guitarra. Tocant una cançó que jo vaig interpretar que era la cançó que segurament havien compost allà, La llavor de tot plegat. Jo recordo alguna cosa de l'estil, et vèiem a casa quan érem petits. Ah! Això m'ho estic dient de memòria. Serà un homenatge. Molt bona. Podem ho estic inventant, eh?

Poder aquesta cançó. Hem crescut tots amb la teva veu!

Sort que no ets tu. Sempre qui les deia. Oh, uau. Eh, recordava això.

Pell de gallina, de veritat. Encaixa tot. Tenia jo un record aquí d'alguna cosa que. Encaixa. No?

Encaixa que es digui Raquel Sanz. Que preciós. Encara m'agrada més que sigui un homenatge ella. Perquè pensava que seria una cosa anecdòtica i que llavors, mira, l'hi posem així com per dir alguna cosa. Com per cridar l'atenció, no? Sí. Va dedicat a ella. Ella es trencarà. Mira que sembla de gel, la Raquel Sanz, però. Ella no pot ser més propera. Exacte. Però fa una feina que et pot semblar que és una persona distant.

Sí, perquè és molt bona professional. Ara, també que bé que canta, eh, la Raquel. Sí, no, és que ella ho fa tot bé. És molt ofensiu, és tremendament ofensiu. Reina del pop. Sí. Quan surt la cançó? Això sí que ja no t'ho sé dir, Roger. Jo només et sé dir que es diu Recalçants. Però vaja, intenta publicar quan es publiqui la travessa. No sé, Marc Andreu va rient sense donar-nos cançó. No, no podíem dir res del que hem dit,

no? Doncs diu que no.

Molt bé, meravellós. Treballa l'equip. Dos quarts de set. Mira, ja que parlem d'en Miki, ja em perdonareu un moment, però és que justament ens arriben novetats des del Marroc. On ahir explicàvem que hi teníem la comitiva encapçalada per Miki Núñez i la Sara Roy. Hi ha molts oients que ens estan enviant un contingut que ara radiarem. Recordeu que els dos estan allà fent turisme de motor entre les dunes amb uns amics i també hi tenim la influencer Maria Vallespí. Doncs bé, us haig de dir que l'anel de la Juli d'ahir aquí al programa ha estat escoltat.

¿Per què la Sara no fa alguna cançó al Marroc? ¿No? Aquests dies que fa ella tocant la guitarra dient

que està al Marroc. Seria genial, no sé si s'han portat la guitarra. Efectivament, la Sara va emportar-se la guitarra al Marroc. Ja sabeu que ella té una habilitat també especial per tocar damunt les dunes, perquè també ho fa a les dunes de Pals. I un cop més, l'encarregada de documentar-ho tot, gràcies a Déu, ha estat la Maria Vallespí, que ha penjat un post d'Instagram amb un vídeo que diu un viatge increïble, es mereixia un record a l'altura, i més si tenim la Sara per posar-hi la banda sonora amb aquesta cançó tan bonica.

Ja s'agraeix molt el paper de la Maria Vallespí, perquè ella s'ha currat el que és directament un videoclip. Perquè després hi ha mil imatges del viatge. Creieu que han sentit

la crida i que ho han fet per acontentar-vos?

No, crec que no ha arribat a la cobertura. Ahir vaig escriure a la Sara. Que no crec que tingués 5G allà al Marroc, o sí, perquè estaven al mig del desert, i va veure el missatge fa 21 hores, que el va veure, no va contestar, perquè altra feina tenia, a tocar la guitarra sobre la duna. No, ara et respondrà, carinyo, no pateixis. Amb tots vosaltres, la Sara, des de dalt d'una duna, al mig del Marroc, cantant per Catalunya Ràdio. M'estic bé,

ballant amb el que em queda, el record no em fa tan mal, però això no és el que era, si algun dia ens trobem, tant de bo podrem. El día está brillando, pero el día a día pesa.

A partir d'aquí ho ajunten amb la cançó original del disc de la Sara, amb un recull d'imatges del que ha estat aquest viatge.

I perdona, però l'instrument, estem segurs que és una guitarra? No és una guitarra, és un ukelele? O és un gitalele? És una guitarra petita. Hauríem de comptar les cordes, jo no m'ho veig. Existeix, no crec que el concepte gitalele és el que toca.

Hòstia, doncs, Juli, deus tenir raó, perquè això té una, dues, tres, quatre cordes.

És un ukelele amb sis cordes. Última hora informativa, sisplau. Sí, tornem. Bona tarda, bonics. Ens diuen el 677-271058. Us he de dir que la Maria Vallespí ja no està a Marroc. No, ja ha tornat. Ahir estava a Barcelona. Ho sabíem, això?

No, jo entenia que al final del viatge era aquest vídeo. No sé si han arribat aquesta nit. Mare meva. O han arribat avui.

Vaig a fer el que en Roger no ha fet, igual que a descobrir si tocava la guitarra o lo que l'era.

És que, segons l'Instagram, la Sara és al Marroc, encara.

Clar, però tu saps perfectament que una regla número 1 dels famosos és mai publicar a temps real on són.

Ah, no, absolutament. Però a veure, jo he entès que ja havien tornat per el que ha escrit la Maria Vallespí

fent un recull d'aquest viatge. Diu, un viatge increïble, és per això hi ha un record a l'altura i més si teníem la Sara. Gràcies per aquests dies, nois, us estimo.

A no ser que ella hagi tornat abans perquè ja està farta d'anar amb el 4x4 amunt i avall, que hi ha gent que ho ha criticat una mica, que aquests cotxes amb aquestes rodes tan grosses, a part de contaminar, espatllen les dunes o el que es diu, que s'ha de vigilar molt per on passen els cotxes.

També és veritat que s'ha de tenir en compte que la Maria Vallespiu ha explicat moltes vegades que ella publica sempre alguns dies després les coses que viu. Bé,

passen 4 minuts a dos quarts de 7. Avui hem de parlar d'un dels actors que ara fa 11 anys va protagonitzar una de les grans sèries de Casa Nostra, Merlí. Merlí.

Merlí, sens dubte, una de les ficcions més exitoses internacionals de TV3, que es va estrenar al setembre del 2015, per tant, ara fa 11 anys. Tres temporades, un spin-off, i amb un repartiment que tots recordem, encapçalat per l'actor Francesc Orella, que feia de Merlí, que era aquest professor de filosofia, que encisava els seus alumnes de batxillerat i els feia dir als peripatètics. Mare meva, la de coses que estic recordant. Entre elles, tu, Juliana, vas fitxar per en Roger Carandell per comentar Merlí, o alguna cosa així? Entre altres coses, jo comentava Merlí per. Imagina't. Així pejos entre els actors o entre els personatges de la ficció? I que jugava molt ja això. Era molt romàntic. Entre ells, aquests peripatètics, hi teníem en Carlos Cuevas, David Solans, molts noms que ens sonen, Elisabet Casanovas, Candel Anton, Adrián Grosser, Albert Baró, Júlia Creus, els volia dir tots, Iñaki Mur, Laia Manzanar, Espau Poc, i també en Marcos Franz, que feia de Gerard.

Tu no estàs enamorat de la Mònica.Clar que sí. Quan estàs enamorat acceptes les diferències de l'altra. Fins i tot crec que acabaràs anant els toros amb la Mònica. A mi m'agrada la Mònica. És guapa i mura. Sí, ho és més que tu. La Mònica té tempo de dona. Tempo de dona?Sí, que ja no és una nena que té un ritme, que té un tempo que és més propi d'una dona. Tempo de dona. Ei! Perdó. No passa res, Marc. El Gerard ja se n'anava, després de provocar-me una sobredosi d'edat del Pau.

Jo no sé si l'haurem de revisionar o no, Marlí.

No, però si ja està envellida malament en el seu moment. En el seu moment ja fotíem tertúlies. Pensa que el 2015 jo tenia 16 anys, era l'auge total de. Del teu jo activista, no? Del meu jo activisme i del feminisme. I ja es veia Marlí molt amb aquesta mirada de dir, mirem-nos-ho bé, això.

Que el conflicte fos que a una li agraden els toros i a l'altra. Bueno. Doncs en Gerard era el fill de la Gina, que interpretava la Marta Marco, que ella era una mare de l'escola molt implicada, que s'acabava embolicant amb en Merlí. O sigui que en Merlí acabava sent el pedrastre d'en Gerard. Anava una mica així. Llavors, fent una mica de memòria, el que no surti d'aquí, ja havíem parlat de l'actor que l'interpretava, d'en Marcos Franz, en altres ocasions, per exemple, quan el març de l'any passat va fer públic que havia patit una depressió que li va coincidir amb el seu moment de més popularitat i feina.

¿Cuándo comences a detectar que hi ha alguna cosa més?

Quan veig que perdo la il·lusió per al que m'agrada, que és la interpretació, la música, l'art, per lo general, i simplement vull estar estirat al llit i no fer absolutament res. A mi em va ajudar la medicació en el seu moment, perquè portava molts anys i em va ajudar a sortir una mica. Òbviament no és la solució, no és una pastilla màgica, no te soluciona tot, però sí que t'ajuda a sortir una mica, però has de treballar-ho. Crec que la popularitat o la fama va com agravar una mica més perquè em va generar més ansietat. Recordo tota aquella època. Això és un dels temes que m'agradaria parlar també, perquè és curiós. No recordo part del rodatge.

Va ser un testimoni força impactant, sumat també al que hem anat sabent d'altra gent que ha format part de Merlí, que molts no en guarden gaire bon record. Totalment. Bueno, una mica així. Llavors, en Marcos, en les seves xarxes, també va començar a relatar la seva experiència i avui, un any i mig més tard, publica un llibre titulat "Cuando dejé de ser jo".

¿Os acordáis de Merlí, la serie? Bueno, pues he escrito un libro de todo lo que sucedió hace 10 años. Aunque no es exactamente un libro autobiográfico de los sucesos de Merlí. Es más bien la narración autobiográfica de lo que me sucedió mientras rodaba la serie. Este es el libro, Cuando dejé de ser yo. Una historia de manipulación, trauma y supervivencia.

Clar, perquè sumat al que en Marcos ja ens havia explicat de la seva depressió, ara ens comparteix una experiència molt dura que convivia amb tot allò, també coincidint amb el boom de Merlí, que de fet en seria un dels orígens. Una relació d'absoluta manipulació.

Muchos habéis visto Merlí, pero muy pocos sabéis lo que me estaba pasando mientras la grababa. Porque mientras vosotros veíais a Gerard, aquí dentro estaba pasando otra historia. En 2015, justo cuando empezaron los ensayos, entró en mi vida una persona que poco a poco empezó a desmontarme la realidad. Me hizo creer que el mundo que yo conocía no era realmente como pensaba. Que los artistas que admiraba, la política, la historia, la cultura, prácticamente todo escondía otra realidad. Y que él era de los pocos que sabía cómo funcionaba todo de verdad. Era lo más parecido a estar metido en una secta, solo que no éramos un grupo, éramos dos personas. Yo tenía 20 años y acabé creyéndomelo. No sé què us ha semblat, però. Va ser absolutament manipulat, no?

Completament. Del seu entorn, que es va acabar fent molt propera. No ho sé. Ja només amb aquests segons de vídeo la història fa posar els pèls de punta i encara fa esgarrifar més quan explica el que li va provocar aquesta relació.

Sufrí episodios loquísimos de ansiedad, paranoia y terminé desarrollando depresión y despersonalización, que es básicamente sentir que estás fuera de ti mismo. Y todo eso mientras rodaba Merlí. La serie lo estaba petando, empezaba la fama, me reconocían por la calle y yo no disfruté prácticamente nada. Me están pasando las cosas que había querido que me pasaran toda mi vida y yo casi no estaba ahí para vivirlas. Durante años me lo callé por vergüenza, porque visto ahora algunas de las cosas que llegué a creer parecían sacadas de Matrix y me daba vergüenza admitir que había caído en algo así. Pero la realidad es que delante no tenía un personaje de ciencia ficción, tenía a un manipulador de primera división.

Després hi ha gent que li ha fet preguntes de si en el llibre diu el nom de la persona i tot això, i ell diu que no, perquè li podria caure també una denúncia grossa per difamació, etc. Però el cas és que han hagut de passar anys perquè en Marcos Franz hagi pogut posar paraules del que li passava, per entendre-ho, i han estat uns anys no gens fàcils.

Finalmente conseguí salir de esa relación, pero salir de ella no significó volver automáticamente a ser yo. Después vinieron años de alcohol, fármacos, afters, relaciones bastante desastrosas y recuerdos que todavía tengo borrosos. Hasta que llegó un momento en el que tuve que parar y empezar terapia. Este libro cuenta todo ese viaje, cómo me perdí y cómo después de muchos años empecé a volver.

És bastant fort. I avui en Marcos Franz, que és en Gerard de Marlí, recordem, publica el seu primer llibre, Cuando dejé de ser yo, i de fet, en aquests precisos instants, l'està presentant a la Casa del Llibre de Barcelona, que era avui, era l'acte, i caldrà llegir-lo i estar ben atents a la tarda de Catalunya Ràdio, perquè la setmana que ve, si ho recordo bé, serà el dimecres, en Francesc Garriga conversarà amb ell i segur que serà la merda interessant.

Doncs haurem de sentir aquesta conversa i a veure si sabem algun detall més, perquè et quedes com amb.

Sí, és un testimoni molt impactant. Vull dir que més enllà del morbo, de voler saber el nom de la persona que el manipulava. Com li van fer, què. No, i és una història molt interessant també de prevenció.

Absolutament. Absolutament, per poder detectar que sí passa.

Bé, 4 minuts i 3 quarts a 7 de la tarda. Fem una pausa i de seguida, que ja els tenim aquí a l'estudi preparats, Jaume Miranda i Marc Andreu.

Que no surti d'aquí.

El millor moment de la tarda té quatre noms. Marta, Roger, Juliana i Activia Kèfir. Amb probiòtics naturals i llevats autèntics de kèfir. T'agradarà a tu i a la teva microbiota. Activia.

Que no surti d'aquí. Amb Roger Carandell, Juliana Canet i Marta Montaner.

Jaume Miranda, bona tarda. Com esteu? I Marc Andreu, molt bona tarda. Molt bona tarda, pendons. Mira, començarem parlant de l'actriu Macarena García, ja que aquests dies hem rebut missatges que està per Catalunya, el 677 27 10 58. Ens deien, hola, acabo de trobar-me la Macarena García a Lírio, Barcelona, Madrid. M'he ofert ajudar-la a pujar una maleta al vagó perquè anava molt carregada i llavors m'he adonat que era ella. Guapíssima, també sense maquillar, amb aquell somriure i aquella veu que m'han donat les gràcies.

Uf, és que aquella veu és. Estàs enamorat, oi, tu, llegint aquest missatge?

Només llegint-lo, jo, ja. Enveja insana de no recollir-t'ho sa maleta, no? Una mica. Volgués haver estat allà i ajudar-la. Vull estar allà i estar allà per sempre més. Em necessito. Diu en Roger que sempre

ha tingut por del compromís. És una cosa al·lucinant.

I de cop en Roger vol que el piqui a sa maleta i se l'endugui a Madrid. Tota la vida dit. S'han de tenir molt quadrats. Molts grossos. Bé, vos he de dir que no és difícil trobar-se'n a Macarena García dins AVE, Madrid-Barcelona o viceversa, ja que aquests dies està rodant a Catalunya. Se tracta d'una sèrie produïda per Sumar Content, que és la productora dels Javis, per A3 Media, és a dir, Antena 3 o A3 Players, això ja no ho sabem. Encara que no dirigeixen els Javis, sinó que de fet la directora és la Clàudia Costa Freda, que no sé si la teniu molt controlada. Universo Javis. Universo Javis, perquè ha dirigit episodis, no sé si sèrie completa, de Cardo, Veneno o Superstar, que és aquesta sèrie de Natamara. Els protagonistes d'aquesta nova sèrie són la Macarena García i la Belén Baréns, que jo crec que tothom la coneix per ser la gran cosina de la Rigoberta Bandini i una de les grans creadores d'Autodefensa, aquesta sèrie de Filmin. Era de Filmin, no? Sí, sí, a mi em va impactar aquesta sèrie. Sí? T'ha agradat? Amb la Berta Prieto, no? Sí, em va agradar i em va impactar.

Sí, sí, em va agradar. Que, per cert, la Rigoberta deu estar a punt de parir, ja. Deu estar a punt de parir. Li deu faltar poc. És la nostra Rihanna, no?

Sempre està embarassada, o no? No és veritat. Ha estat embarassada dues vegades. En el meu cervell, de mull.

I, de fet, la primera ens la vam perdre, perquè, és a dir, quan la Rigoberta va aparèixer a les nostres vides com a personatge mediàtic, ja. Acabava de parir, no? Ja havia set mare, recentment.

Però jo ho vaig seguir molt durant la pandèmia, eh? L'embaràs de la Rigoberta crec que va coincidir amb el confinament. Pot ben ser. La recordo.

Jo ja la vaig enganxar, diguéssim, que ja tenia el nen. És tard.

Bé, tornant en aquesta sèrie, el càsting que el completa Negeret, que també és un habitual a les sèries dels Javis, la Mònica Cruz, germaníssima d'Anna Penélope i també gran estrella de Up a Dance, o en Milo Kifes, que és una de les futures estrelles de La bola negra i que, de fet, l'hem relacionat alguna vegada amb en Javier Calvo. El títol de la sèrie és, atenció, Crimen en Espanya. Ina Macarena García donarà vida a una periodista dels anys 90 i des dels thriller i els terrors psicològics, la sèrie abordarà la relació entre Espanya i la cobertura mediàtica de la violència, especialment en aquells anys 90. De fet, sé que tota aquesta setmana estan rodant en el plató Amor Platónico de Sabadell, es naming us, perfecte, o soc jo? Un plató que se diu Amor Platónico. És molt genial, és molt genial. Bé, i doncs aquest plató estan recreant els programes televisius de sa època on se tractava molt de sensacionalisme, crims com els de Ana Orantes o ses Noies del Càcer i, de fet, per això necessiten moltíssima figuració en aquest rodatge, perquè han de fer de públic de plató de televisió. Tot i així ja vos dic que han rodat a altres llocs de Catalunya, com a Platja d'Aro, on vas i seguirà envoltant per Catalunya durant aquestes setmanes i mesos, vaja. És que ens escrivien oients, això precisament,

que havien vist un rodatge a Platja d'Aro i que els havien dit, això és dels Javis. Bueno, és univers Javis.

Els Javis, però no espereu trobar-vos els Javis perquè estan una mica liats als Estats Units, per exemple, no? De l'Òscar.

Sí. Escolta'm, ja que parlem d'ells, no sé si hi ha alguna novetat a la seva vida més personal.

Sí, ja sabeu que els cabis estan a tope amb sa promoció de sa seva nova pel·lícula, inspirada en els últims escrits d'en Lorca, que és La bola negra.

Este país tiene demasiadas historias de amor enterradas en los campos.

El film s'estrena divendres que ve, dia 25 de setembre, però potser una de ses grans obres de sa temporada. Jo me mou de ganes de vore-la. I anem junts, no?, vam dir. I anem junts. Quin dia? Jo vaig proposar, no ho sé. Tu i jo segur, Roger,

si vols quedem al cinema Sucre de Vic. La resta, si us voleu apuntar. Home,

jo si m'he de desplaçar al cinema Sucre de Vic. No, a Barcelona és molt fàcil, després. No li facis parlar de Renfe a la Juliana Canet, per favor.

És que ahir Marc Andreu va tenir un petit problema vam anar al Mercat Música Viva de Vic la persona que l'havia de tornar a Barcelona el va deixar tirat i jo quan ja estava pràcticament a Cardedeu em truca i em diu tu que al final soc a Vic no tinc manera de tornar i llavors jo vaig haver de tirar enrere recollir el Marc Andreu que estava sol, pobret com un mussol a l'estació de Vic que se'n va partir el cor per la meitat el vaig recollir amb sintonia trista a tope posada al cotxe sintonista up perquè dic pobret meu que senti recollida la narrativa que no surti me'l vaig pujar dins del cotxe i ha dormit a la meva habitació de la Rosa Gegant i el Capgròs ha dormit bé Nino? Molt bé, gràcies, Juliana. Això tu pots anar al cinema Sucre de Vic i organitzar-te bé i trobar una manera de tornar. Puc dormir a casa teva?

També. Llavors ja estic organitzada, ja poden venir al cinema Sucre. Il·lusió. No sé per què us fa tanta gràcia el cinema Sucre. No, perquè els cites moltíssim, però és que te paguen.

Perquè són els únics que tenim a Vic.

I que llueix més que el cine de Granollers,

que és un vetjó, saps? Moltíssim de Sucre, saps? Però podem anar a Barcelona, que us surti de la ràdio. Que cadascú vagi on li vagi bé.

Fem una videotrucada en el cine, no?

Fem agenda després. Quedem directament a

la ràdio i en parlem al programa. Com una cosa bona i fer d'equip i veig que només porta problemes. Ja me la miraré sol. Com totes.

Bé, la bola negra, com dèiem, serà un èxit probablement a nivell estatal i també a nivell mundial, ja que els Javis ja han guanyat el Premi de Millor Direcció en el Festival de Cannes per aquest film, i aquesta setmana hem sabut que la bola negra ha sigut escollida per representar Espanya a la carrera cap als Òscars.

Representará España en la 99 edición de los premios Oscar en el apartado de Mejor Película Internacional es la bola negra.

Però la bola negra, vos he de dir que no només mos interessa a nivell cinematogràfic, també a nivell safareig, aquí mos ha enganxat més, no?, des d'aquest programa.

I que justament jo penso que és algo que amb ells, a nivell mediàtic almenys, i a nivell acadèmic i de premis no, però a nivell mediàtic els hi funcionarà molt també. Jo crec que sí, la d'entrevistes s'hauran de concedir sobre això. Una parella homosexual que en fent aquesta pel·lícula s'han divorciat després de trets, perquè a més en aquesta pel·lícula ho té tot.

De fet, vos puc ja augurar que han donat titulars suculents sobre sa seva vida privada en aquesta promoció. Sucoses! Sí. Perquè, com recordareu, els Javis van anunciar sa seva ruptura en novembre de l'any passat, després de 13 anys en parella, i sa ruptura se va donar, precisament, durant el rodatge d'aquesta pel·lícula.

¿Ha influído que yo tenga la crisis de los 40? Sí, yo creo que sí. Me dio un parraque, como un ataque de ansiedad. Era el cumpleaños de Javi, del año pasado. De todo el Javi. Justo hace un año. Y ya empecé a plantearme, digo, tengo que hacer cosas que realmente. A lo mejor me está pidiendo el cuerpo y no estoy haciendo. Claro, yo ya no sabía ni quién era yo ni dónde acababa él y yo, dónde, dónde. Se había convertido en un módulo de dos cabezas. Exacto. Y de repente empezó a poder con mi salud mental.

I de bé, ara els Javis han donat una entrevista escrita per The New York Times i s'han tornat a obrir en canal per parlar de com va ser el seu procés de ruptura. Segons expliquen, a mesura que avançava el rodatge, els dos van notar que no podien exigir veritat emocional als actors sense afrontar les seves carencies com a parella. Són bons directors. És fort, això.

I són. No sé si sincericides o què, però confessant això, aquesta vulnerabilitat en públic, que és sempre el que demanem als nostres famosos, que quan les coses van mal dades també s'obrin d'aquesta manera. Gairebé és violent per nosaltres, eh? Sí, sí, tot una mica passa. No et demanàvem tant. Una amiga meva a mi m'expliqués aquest nivell de detall i també potser pensaria. Talla't. El New York Times, no sé.

Ja, amb un redactor que acaben de conèixer, no? Bé, de fet, aquest fet amb els actors va ser el gran detonant que alguna cosa no funcionava entre ells i el detonant, precisament, de la ruptura. De fet, en Ambrosi arriba a dir coses com aquestes a l'article. La bola negra va obrir una porta que havíem d'afrontar, que ja no estàvem enamorats. És una pel·lícula sobre amor, i quan intentes posar amor real davant d'una càmera, de sobte t'adones que no en tens. Que dur, eh? Aquest moment que te

n'adones que ja no hi ha res, eh?

És fort, eh? És un moment que explicat així sembla que senzillament un dia et lleves i estiguis esmorzant allà tallant el formatge de la torre i tinguis una clarividència i és molt més lent i vas parint a poc a poc. Te'n vas adonant a poc a poc i al principi molta negació,

molt dir no, no és veritat. I molta comunicació, també. Perquè no estem oblidant que, a banda d'estar concedint aquesta entrevista en conjunt al The New York Times, han d'haver-ho parlat molt per tenir aquest relat conjunt i per en el seu moment també anar de la mà.

És que deuen fer teràpia de parella avui dia, jo imagino, o són superdotats emocionalment, però això si no ho fas acompanyat em sembla duríssim.

Bé, de fet, vos he de dir que una de ses tres històries paral·leles que se narran en es film La bola negra confessen que està inspirada en sa seva situació d'aquell moment. Sa narrativa, que transcorre en 2017 a sa ficció, retrata un noi gay que conviu amb un altre jove a un pis i és difícil de determinar quina és sa seva relació, si són companys de pis o parella, i pareix que s'estimen, però hi ha una distància molt evident entre els dos. Ui. Patirem, eh? I ja vols dir que, segons en Javier Ambrosi, van escriure aquell vincle per entendre-se millor a ells com a parella. Bé, més enllà d'això, també és present que el De Charo va endultar si rompre vincles laborals i, per tant, que la bola negra fot la seva obra final, per dir-ho d'alguna forma. Però, vist l'èxit recaptat que han en aquesta carrera dels Oscars i la bona sintonia que estan tenint durant tot aquest viatge, els Javis, bàsicament, han decidit que seguiran fent equip creatiu, petit i petit, o sigui que seguirem tenint obres dels Javis, almenys en àmbit creatiu. Mercantil i laboral, per dir-ho d'alguna forma. És un exemple de com tancar una història i tancar-la bé.

Sí, sí, que també t'ha de donar una vida, no? El fet de veure que el teu. És com, jo crec, si tens un fill i veus que al teu fill les coses li van bé, això sempre t'unirà, saps? Estaràs el dia del casament del teu fill, que el veuràs tan feliç que poder hi haure aquell moment de connexió amb una parella, on allò ja era un desert, no? Doncs aquí, si tu has fet una cosa conjunts i veus que va bé.

Ha de ser gros, perquè la bola negra, recordem que més enllà de tot aquest arrebastall que estaven vivint, els mitjans els relacionàvem no amb un, sinó amb dos actors, perquè també els van vincular amb en Guitàrica de la Fuente, o sigui, és gros. Marc Andreu, escolta'm,

abans de marxar, què hem vist amb en Marc Giró,

que la setmana passada va tornar, no, a la tele? Sí, la setmana passada va tornar amb el Caral Show, aquest format que fa, la segona temporada, que realment no li està funcionant molt bé a nivell d'audiències. Aquest últim programa va fer un 4% de share, vull dir que veurem com segueix aquest programa. I un dels convidats que tenia aquest dimarts va ser la Taís Villas, que és graciós que estigui allà perquè és la seva cunyada. Recordem que aquesta història familiar. No, recorda-la perquè hi ha molta gent que potser ara mateix no la sap, i que és genial. Doncs el Marc Giró i la Taís són família perquè la Taís té un germà que és en Santi Villas, que és la parella d'en Marc Giró.

Parella i soci, també són els Javi. I que la Taís té una parella molt famosa, també.

L'Òscar Dalmau. El dels Òscars.

Exacte. Tot queda allà. Aquests sopars deuen ser macos, aquests sopars de Nadal. Ja fa temps que són macos, perquè fa fot anys que van tots junts. Porten molts anys les dues parelles. És lo típico, algú ho deixa i és un gran cataclisme.

Deu ser difícil parlar allà, en aquella taula familiar,

més que amb la Juliana. Ha de ser molt difícil. Jo crec que el que parla menys és l'Òscar Dalmau. Jo crec que també. Perquè els altres, Déu-n'hi-do.

Doncs la Thais va anar a promocionar l'Intermedio, que és el programa que els precedeix, i de fet ja va sortir també una mica d'aquestes històries familiars, com per exemple el moment en què el Marc els pregunta en quin moment els agrada més practicar sexe. ¿Tú eres más de mañana o de tarde? Yo soy de mediodía. ¿En serio?

Bueno. Cuando se puede, ¿no? Cuando se puede, yo tengo hijos pequeños, por la noche están en casa, por la mañana no estoy yo, estoy Madrid. O sea, cuando no están los niños. Mediodía los recomiendo total. Y luego, te duchas. Y te vas a buscar los

niños al colegio como si no hubiese pasado nada. Y bien relajada. Y bien relajada. Y padres felices que dicen esto es para.

Una cosa, però al migdia, és quan el seu senyor està fent programa, no? Acaba la competència. Acaba la una. Per tant, és hora de dir. Vull dir, una una, dues de.

Que ha de marxar amb una angoixa, l'Òscar, de la ràdio, amb la gent depretadíssima,

perquè no sé quina hora d'anar a buscar el nen. És quan el cunyat està fent el programa, també, a l'antena. Diu, Marc, me'n vaig pitant, que m'he de follar la teva cunyada.

Santi, aquí fent també secció.

El cataluña migdia. Mare meva. Potser se posen els vostres primer de fons, no sé. Hi ha gent que li agraden aquestes coses. No, però al migdia és molt bona hora,

parlo personalment. Sí, sol funcionar. Ah, sí? El millor és quan ja estàs despert, m'entens? O sigui, a mi el que em costa molt és tota la franja del matí que t'acabes de llevar i tota la franja d'abans d'anar a dormir, que encara estàs com en un moment massa xip nocturn. Sí, d'entrar. També parlen una mica

d'obsessions que té la Thais i que això implica també tot l'arbre familiar. Tu eres doña Cajitas.

Jo soy doña Cajitas, doña Compartimentos, doña Bolsitas, sí. Un poco cucú, eh?

Estàs un poco cucú, eh? Sí, no, no, jo ja lo reconozco. Que això és el que a mi no me preocupa, como amigo y cuñado te digo que soy, no me preocupa perquè tu te lo reconoces. Sí, sí, sí. Tu lo tienes todo ordenado, pero ordenado quiere decir todo ordenado. Cuenta eso, por favor.

Bueno, yo vivo dentro de un orden y dentro quizá de un trastorno, incluso podríamos hablar de enfermedad, pero porque yo he convivido con gente muy desordenada como eres tú, como es tu marido que es mi hermano.

Es va crear aquest moment i va explicar per què en Marc té aquesta tensió amb la Thais.

Este señor de aquí le molesta esto. Cualquier cosa, sí. Abre un cajón, lo deja aquí y lo cierra. Igual puede poner esto, a ti te puede poner el cajón, a ti, a ti.

Da igual, luego abres el cajón o el armario y te cae todo encima. Y a veces no se puede abrir el cajón de las mierdas que hay. Este heteropatriarcado es tremendo.

A mí me ha pasado por encima, pero con ganas, el heteropatriarcado.

Funcionava molt bé, és que, clar, vull dir, som família i es nota molt la química.

I són dos grandíssims professionals, perquè per molt que siguis família no poses dos cunyats i sempre flueix així.

I això que hi era tard a la nit, perquè dura hora i mitja aquest programa i era l'última entrevista. Ja, però és veritat que. La primera temporada tampoc va anar massa bé comparat amb Televisió Espanyola.

I ara que escoltem a Natais Villas, més enllà de l'intermedio, que fa 20 anys que està allà, realment no fa massa més cosa, i no sé per què no està més explotada a nivell televisiu o radiofònic, perquè me veig una tia tan increïble que podria fer ben bé una secció de qualsevol altre programa, ja sigui La Revuelta I

que no ha de ser fàcil tampoc, ja sé que això només ho diem de les mares, i jo aquí faig la primera crítica, però que conciliar amb haver d'anar a Madrid constantment, després fer mar, complir tot això. Uf, se'n parla molt poc.

Si només fa l'intermedio, perquè ella vol que sigui així, jo estic encantada a colar-ho, també t'ho diré. Però m'agradaria volar-la més.

Demà Figueres, eh? Demà serem a Figueres, al Teatre Figueres. Al jardí. Al jardí. Que ja no queden entrades pràcticament.

Que preen molt el nom del cinema sucre, però el teatre al jardí és una cosa increïble.