Pilar Pasanau, 15 mesos sola en un veler per fer la volta al món

I tornem, i amb alegria.

S'han acabat les vacances, comença l'escola, Dolly Parton ha mort, i es fan estudis sobre la menopausa amb dades d'homes. Però no tot són males notícies, creieu-me. Tornem a les dones i els dies, en horari noctur, a les 11 cada nit, de dilluns a divendres, amb les ganes de sempre i amb la il·lusió que ens hi acompanyeu. Aquest any, setena temporada, diuen que és un número màgic, així que tot anirà bé.

A Catalunya Radio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Havíem de començar la temporada amb Dolly Parton, sens dubte, aquesta dona que serà protagonista també del programa d'avui. I amb aquesta cançó que ho diu ben clar, que diu Here You Come Again, ja hi som un altre cop, denunciant, explicant, rient, fent-vos companyia, les bovines de Cuixaforta, tornem per fer el món millor.

En aquest programa ens diuen molt que anem contracorrent, però avui tenim el vent de cara i l'aprofitem. Pugem a una barca, si voleu. Per començar la temporada hem convidat a la Pilar Passanao, regatista, la primera dona de l'Estat, a donar la volta al món en un balé de menys de 6 metres d'eslora. Una proesa física, mental, esportiva, a tots els nivells, i la tenim aquí al nostre costat. Ja em fa molta il·lusió començar la temporada amb les veles al vent. Com hem de dir això? Pilar, hola Montse, bona nit.

Com estàs? Bé, molt bé. Ja fa temps que estic aquí a Barcelona, però l'experiència, espectacular. Així que pregunta el que vulguis.

Espectacular i jo crec que transformadora, perquè una cosa com aquesta no et deixa indiferent, és a dir, hi ha un abans i un després.

Totalment. Ho he dit diverses vegades, que la Pilar que va sortir quan va començar la regata fa 15 mesos, no és la mateixa Pilar que hi ha ara mateix per aquí.

Ara ens explicaràs com ha canviat aquesta dona. Suposo que hi ha molta gent que et diu, ets una superdona, i a tu no t'agrada gaire aquesta paraula, però sí que reconeixes que tens unes capacitats prou úniques. O què?

No ho sé, jo crec que cadascú té els seus dones. Jo sempre dic que cadascú té la seva màgia, Montse, tu tens la teva. Jo tinc la meva i s'ha d'aprofitar de fer-lo el millor que puguem. Estem en aquesta vida, l'hem de gaudir i fer-ho el millor que es pugui.

Escolta, tot això, tot aquest amor per l'aigua i pel mar, va començar d'adolescent a la platja de Sitges practicant windsurf, una mica allò per casualitat. Com passes d'allà a dir, faig regates tan bèstia com aquesta, però també moltes altres que has fet, perquè la teva trajectòria és llarga.

Sí, sí que és cert que vaig començar de joveneta, amb 14-15 anys, però hi ha una cosa molt estranya, que sempre ho dic, i jo m'ho crec, potser m'equivoco, potser m'autoenganyo, no ho sé, però jo sempre he volgut ser una navegant solitària. Llavors, la meva vida ha sigut una mica sempre aquesta recerca de com aconseguir o com assolir aquesta fita.

Del fet de ser navegant en solitari, què és el que t'importava tant d'això? Per què era tan important fer-ho sola?

No sé dir-te, no hi havia un perquè hi havia un objectiu dins la meva ment, o dins meu, hi havia aquest objectiu de solir-ho. I, bé, de mica en mica, vaig començar fent la carrera, vaig començar navegant a les Sitges, vaig començar després la carrera, i tot ha anat, com diríem, fent. Quina carrera, quina carrera, que la gent no ho sap, els nostres jovins no ho saben encara. Jo vaig estudiar a l'OPC, Nàutica, a la Facultat Nàutica de l'OPC. Ara he acabat sent licenciada en Transport Marítim i Marina Civil, i professionalment soc capità de la

Marina Mercant. Clar, perquè tu, en realitat, és a dir, això podríem dir que ha estat la teva professió de després, però les primeres feines no anaven per aquí, anaven per una altra banda, tota aquesta feina.

Bueno, les primeres feines, jo vaig començar a treballar des de joveneta, ajudant ma mare a la botiga, que era ajudar, us reconec, però per mi era una feina. I després he fet un munt de coses, feines altruistes o feines voluntàries, feines remunerades, i una mica per ajudar-me als pares a pagar-me la carrera també he fet instructora de vela, em va estrenar la beca de vela de la Facultat de Nàutica.

Clar, però sempre coses relacionades amb el fet de navegar, amb el mar, sobretot. Instructora de lleure, també. Sí, sí, que el que hagi fet falta. Eres una pancaira. Ho tenies clar.

Però això ja ve de la família. Tots som una colla de pancaires.

Una colla de pancaires que t'ha portat a tenir la resiliència suficient per fer una cosa, com la que dèiem, 15 mesos sola en aquest baler de 5 metres, 5,8 metres d'eslora. Que potser algú dirà, home, 6 metres, doncs no està tan malament. Però tot això té unes dificultats, perquè una barca d'aquestes dimensions, per exemple, es mou molt.

Si tu poses una barca, un baler, per exemple, de 20 metres amb onades de 3 metres, potser no t'adones gaire, tot i que t'adones. Però si poses un vaixell que és de només 5,8 metres, és a dir, no arriba a 6 metres amb onades de 3 metres veus que no és el mateix.

Res a veure. Clar, una bogeria. A més, has travessat, has fet una travessa increïble, perquè és això que dèiem, no? Tot a la volta al món, amb diferents aturades, m'imagino, però ha estat un procés que suposo que aquí passen moltes coses. Hi passa por, d'entrada, és el sentiment que em ve a mi primer. Quin és el sentiment, primer, quan vas pensar en fer aquest viatge? No t'ho creuràs. Quan vaig creuar l'Atlàntic

perquè abans de fer la volta al món ens obligaven a fer una regata prèvia. La regata prèvia, que era des de Lagos, sud de Portugal, fins a Lanzarote. Hi havia tan mala mar, vent de proa, mar de proa, que quan vaig arribar vaig dir, uf, em sembla que plego, vaig passar molt malament, em vaig espantar. I de fet vaig dir, uf, ho diré que me'n vaig, que plego. I em diuen enhorabona. Dic, per què? Dic, t'has quedat segona. Ostres, ho he passat fatal, no? Això vol dir que tots ho estàvem passant molt malament, no? Llavors el que vaig fer és donar-me una segona oportunitat creu a l'Atlàntic. I quan vaig creu a l'Atlàntic. Estava super fet a pols perquè no podia continuar amb la volta al món. I deu dies abans. Per què no podies continuar? Perquè el meu objectiu, tot i que mentalment era fer la volta al món, jo no tenia els recursos per fer-ho. Econòmics? Econòmics, no tenia la vaixella totalment preparada, amb quanta seguretat. I el que vaig fer és preguntar-li al Don McIntyre, que és el que organitza la regata, si podia continuar. I em diu, deu dies abans, has fet molt bé les primeres regates, així que si vols, em fas aquesta llista, fas tot el tema de seguretat, i a Panama, doncs, en parlem. I vaig pencar aquells deu dies com vaig poder. I quan vaig arribar a Panamà em va donar el vistiplau de poder continuar amb la regata. Llavors, com que jo vaig decidir dos dies abans sortir a fer la regata, vaig trucar a la família, mira, pares, germans, que jo vull fer aquesta regata, és el somni de la meva vida, estic aquí, és més fàcil seguir cap endavant que tirar cap enrere, així que jo m'hi llenço, com sigui. T'hi llences, mai millor dit. I escolta'm, com s'ho van prendre a casa? Doncs bé, perquè ja sabien, tota la vida sabien que jo volia fer això.

Ja. Però home, impressiona. La nostra filla sola en una barca. Bueno, això ja és un tema. Ja ho han superat, eh? No.

Això és un tema que ho han de superar ells. No ho he de superar jo, crec jo, eh? Vull dir que cadascú és com és. Jo entenc perfectament que els pares mai acaben de tallar el cordó umbilical. Jo no tinc fills, per tant no ho sabré mai. I és una feina que, bueno, que es per tocar a cadascú, no? Jo m'he de treballar les pors, ell s'ha de treballar les seves pors, suposo, no? Sé que sona molt fred d'això, però jo crec que és així.

Tu tens 59 anys, ara, si ho podem dir.

No, no ho podem dir, però ja ho has dit. Ja, no ho podíem dir.

Ja m'estranyava a mi. Que no, que no, que no. Les de la regata també tenen vergonya. No, no.

Com que no m'ho has preguntat sí,

tens raó ens encanta aquesta espontaneïtat en aquest programa 59 anys, ara ho torno a dir per si no havia acabat clar i clar, t'agafen en un moment de la teva vida que algú pot pensar home. Potser això als 30 sí, però als 59 què? Clar, jo també ho hauria volgut als 30. Però no hi havia economia per això, o no hi havia sponsors?

Economia, patrocinadors no he trobat mai. Hi havia oportunitats sí, però mai he tingut les portes obertes.

I té a veure que fossis dona?

En el fet de no trobar els patrocinis, etcètera? Jo crec que això se li ha de preguntar als patrocinadors o a aquesta gent que em va dir que no. Jo no ho sé. No ho podem suposar. Alguna intuïció? No, cap ni una.

Parlant amb aquesta dona, la Pilar Passanao, que ens fa molta il·lusió començar aquest primer programa de la temporada amb aquesta regatista que ha estat capaç d'això que dèiem, tenir la resiliència, la força i també la valentia, no sé si li agrada molt que parlem en aquests termes, de passar 15 mesos a l'aigua amb aquesta barca que dèiem, valer, eh? Durant tot aquest temps, 15 mesos navegant en solitari, que deies que era molt important per tu, però clar, aquí el primer que es deu estar preguntant la gent des de casa és, i com dorms? I com cuines? I com menges? Què passa amb tot això?

Bueno, això és el més complicat. La vida borre en un vaixell tan petitet, en tan poc espai, jo calculo uns dos metres cúbics interiors d'espai, I què tens, una minicuina o què? Sí, tinc una cuina de gas, un jetboil, un fogonet de gas i una cuina d'alcohol, que sé que és perillosa, però bueno, és la manera de tenir, si falla una, doncs seria el pla B, no? I el lavabo és una galleda, així que I dutxar-te ho fas amb aquestes tovalloletes que tenim, que comprem. Aquestes que contaminen tant? Sí. Sí, correcte, una d'aquestes, sí. Sí, perquè si no, no saps com dutxar-te, és que no tens dutxa. Ah, et dutxes així, eh? Sí, et neteges, et baldeges una mica així, després ja, quan arribes a port, amb una parada ja fas la dutxa real.

Clar, o sigui, de tant en tant sí que pots banyar-te amb aigua dolça.

Bueno, amb aquestes tovalloletes, llavors. Quan atures, eh? Quan atures, vull dir. Ah, quan aturo, sí, sí. Me vaig amb una dutxa pública, sí, al port. I si no, si fa bon temps, i l'aigua no està molt freda, amb una galleda, me la tiro per damunt i em dutxo així.

Déu-n'hi-do. O sigui, mania zero, eh? Les has de deixar a casa. Bueno, en aquest aspecte meu, personal, no hi ha manies. I clar, també penso al fred. El fred, en moments, la nit, o no en temps de fred?

Pensa que amb aquest peixet tan petitet, la regata en si s'ha fet anant cap a l'oest, seguint els alicis. Per tant, hem estat sempre molt a la vora de l'equador. Hem baixat una mica, diguem, a l'Àfrica del sud, hem baixat amb latitud, som aquella 35 sud, potser una mica més freda, però tota la volta ha sigut pràcticament en clima tropical, ecotorial, o sigui, no, fred no gaire.

No gaire, però m'imagino que no només l'aigua fa por, perquè en moments determinats no pots triar si hi ha un temporal, no pots triar si passen determinades qüestions meteorològiques, però també, no ho sé, potser jo he vist moltes pel·lícules, i els pirates, què? Hi ha pirates o què? Al mar. Què et pots trobar? Quins personatges pots trobar al mar?

Bueno, suposo que com a soldat, que pots ser oberta de tot. El que passa és que, diríem que la part de pirates està delimitada. L'armada o els Davies d'arreu del món saben perfectament on estan les pirates i, per tant, avisen d'on estan. O sigui que tu tenies comunicació, podríem dir. Jo tenia comunicació amb un amic que és marido mercant i m'estava dient, tranquil·la, que per on vas no hi ha problema.

I així t'asseguraves, doncs, això que dèiem. El teu balé, que a mi m'encanta, això es diu Peter Punk, i és un homenatge a aquesta valentia que gastes tu, perquè t'agrada la música punk,

perquè. Bueno, m'agradava. Abans de jove m'agradava molt la música punk, sí que és cert. El que passa és que suposo que he anat canviant, a mesura que et vas fent gran vas canviant, i t'agraden altres coses. Sí, el nom de Peter Pan és perquè és aquest àngel de la guarda que m'ha anat acompanyant en cada vaixell que he tingut. Aquest és el meu sisè o setè vaixell. L'hauria de comptar perquè no me'n recordo. Diria que és el meu sisè vaixell. I tota la saviesa, tota la coneixença, tota l'experiència que he tingut en cada vaixell ha anat passant d'una a l'altra. Per això et dic que navego amb aquest àngel de la guarda perquè tot això m'acompanya sempre.

I també jo m'imagino que quan tens determinats vaixells, determinats valors, i s'hi crea una relació especial, i de fet el fet de posar-li un nom ja vol dir moltes coses. Vol dir que suposo que hi ha alguns que t'estimes més que uns altres, que tens una relació més especial, que heu passat moltes coses.

La gràcia de posar cada vaixell nou que he tingut, o cada vaixell que he tingut el mateix nom, fa que és com si aquest en mi navegués en mi sempre i anés evolucionant com jo, anem de la mà. No és que m'estimi més l'un que l'altre, sinó que és l'essència, és l'ànima d'aquest Peter Pan el que sempre m'acompanya. I jo li canvio en gel de la guarda perquè. Quan estic passant malament li demano que em calmi, que em doni tranquil·litat, serà nou.

Clar, deies passar-ho malament. Quan ho passa malament la pila passanau? En moments, per exemple, en la qüestió del dormir, en la qüestió de la incertesa, de no trobar-te bé, quan ho passes pitjor?

El fet de no trobar-me bé algun cop m'ha passat perquè soc al·lèrgica a la proteïna de la llet. I no totes les etiquetes, d'on sigui, també passa aquí a Barcelona, posa que hi ha llet o que no hi ha llet. Llavors, una amiga em va dir, Fes-me el favor, compra coses que siguin veganes. Però clar, no tot arreu hi ha coses veganes. Llavors em compro pa o em compro unes galetes perquè d'alguna cosa haig de menjar i resulta que sí que tenen llet i el ropaço fatal. La primera vegada que em va agafar una molt grossa, Va ser just sortint, quan vaig començar la regata sortint de Panamà, sortint d'Antigua anant cap a Panamà, vaig estar malalta tres dies i pensava que no continuaria. Que t'hi quedaves, eh? Més o menys, eh? Imagina't que vas trucar als meus pares per telèfon satelitari, imagina't. I què els vas dir, eh? Espantant-nos. Bueno, que estava molt malament. No acomiadant-me, però jo ja avisava que estava molt malament, em trobava fatal.

I quan passen aquestes coses, o si la cosa es complica més, tu podries avisar algú que vingués amb una.

Igual que truco els pares, truco a l'Ignasi, que és un amic meu que és metge, i li vaig explicar els meus símptomes, i vaig aconseguir l'ajuda del metge, pren-te això, pren-te l'altre, però clar, un cop em recupero, Porto dos dies sense menjar, el no menjar et produeix un mareig, llavors estàs un dia més de baixa, diríem, sense poder fer res. Mare meva. Fent la part última del carip. Déu n'hi do, la Pilapa Sanau. Per això quan arribo a Panamà, que ho he passat molt malament i he arribat dezena, de quinze, estava super eufòrica perquè dic, ostres, ho he aconseguit arribar.

Ho has aconseguit, ho has aconseguit. El son també deu ser una qüestió. El son. Dormir, perquè em sembla que en alguns moments tens problemes.

Sí, la meva idea era fer com. Jo he acabat l'Atlàntic amb regates diverses vegades, però amb un vaixell una mica més gran. I pensava fer la mateixa gestió del somni, del son, que era dormir 20 minuts, despertar, mirar alguna altra imatge, mirar la navegació, 20 minuts més, i anar acumulant així grups de 20 minuts. I més o menys anava fent, potser algun dia em dormia a 50, l'altre dia em dormia a 10, l'altre dia em costava molt dormir, hi havia molt de trànsit, però al mig de l'Índic em vaig despertar i vaig dir, ostres, no pot ser, he dormit 6 hores. I em vaig adonar que en 20 minuts no tenia prou. Llavors vaig canviar d'aquests 20 minuts als 90 minuts, que és un cicle de son.

Però escolta, a mi m'han dit que els torturadors fan servir el fet de no deixar dormir la gent per aconseguir treure'ls informació. Però jo dormia, eh? Ja, ja, però déu-n'hi-do. És a dir, aquesta mena d'aturada constant. Jo el bo que tinc A veure,

jo crec que el bo que tinc jo és que quan dormo, me dormo profundament. Ho sé, perquè físicament soc conscient que me dormo. Bueno, m'entens, no? Hi ha signes com que sembla que se't cau la bava, doncs a mi se'm cau la bava perquè agafo un somni molt profund. I quan et despertes pots estar un temps amb aquest somni, potser no molt desperta, pots mirar una cosa o pots estar, no sé, 5-10 minuts mirant coses sense fer molta activitat física i et tornes a dormir. I és com si aquests 20 minuts ja fossin 40.

M'entens, oi? Però això m'imagino que ho has treballat, ho has treballat i deu ser molta meditació.

Sí, porto molts anys demagant en solitari, porto 8 Atlàntics i un munt de campionats d'aquí a Catalunya, d'Espanya. De navegació en solitari, sí, sí, això fa temps que ho faig.

Clar, perquè per la gent així de carrer, com ara mateix jo que t'estic sentint, això és molt complicat.

No, bueno, a veure, fes una prova aquesta nit, digues, són les, no sé, les 11, em vull llevar demà a dos quarts de vuit. Prova-ho, tu digue-li al teu cervell que vols fer això, a veure què diu, a veure què fas. Jo vaig començar així, jo he dormit tants minuts, i al començament em costava i mica a mica vaig agafar. I una cosa que m'agrada sempre molt bé, i ara encara més, la meditació. Jo medito cada dia que navego, cada dia. I això em dona molta tranquil·litat, l'estar amb mi, és com la connexió amb mi. No amb el de fora, que el de fora potser m'estressi, els sorolls, els moviments, l'incertesa, però si estic connectada a dintre, per mi és més fàcil viure així.

Clar, a les dones se'ns ha socialitzat molt amb el tema de cuidar els altres. Des de petites no ens fan treballar gaire, tota la qüestió aquesta d'estar soles, de la resiliència, ens parlen sempre de por, de compte, no facis això, compte, no facis allò. Aquí has hagut de fer una feina personal molt important, suposo. O totes aquestes tensions, com a dona, no les has sentides?

Totalment. Jo crec que soc una persona amb molta sensibilitat i tots els sentits estic molt desenvolupats. Per tant, a mi això m'afecta molt. D'això que vaig començar a buscar un sistema per fer-me més fàcil, i va ser la meditació. I en meditació jo vaig prendre el healing, em va anar molt bé, però és que molt bé. I ho recomano a tothom que com a mínim meditim, com anem al gimnàs o com estudiem, doncs meditació.

Si mediteu, podreu dormir una mica menys.

A Catalunya Ràdio, les dones i els dies.

El que dèiem, molta resiliència, molta força que té la Pilar Passenau, però també una tossuderia, podríem dir, a fer les coses sola, sense necessitar ningú, i també, clar, moments de tedi i també d'avorriment, perquè allà deuen passar moltes coses, en aquesta barca, durant 15 hores. No t'avorreixes gaire, eh, tu? No. Aquesta persistència

jo crec que l'he tingut des de petita, perquè ma mare sempre ha dit, jo he tingut quatre fills i la Pilar, perquè jo anava amb el meu rotllo, no havia d'estar per mi, era com si per ella, de petita com a mínim, no de més gran ha sigut sempre més fàcil portar-me. I en quant al tema de l'avorriment, jo no m'avorreixo. No, això per les males persones. No, tampoc, no ho sé. Jo, contemplar no és avorrir-se, mirar les postes de sol i les sortides de sol no és avorrir-se. Clar, m'imagino moments de gran bellesa. És que molt, per això, i això és estar en tu, no?, No, no, que va. Per mi ha sigut un regal, aquesta regata. Malgrat com ho he passat, els moments d'usos, l'experiència final és un regal. I a partir d'ara, la vida. Com que jo he aconseguit la meva fita, el meu propòsit de vida. A partir d'ara, el que tinc ara és un regal, ja. El que tinc de vida, el que em queda, és un regal, perquè ja he fet el meu propòsit.

Físicament, com dèiem, esportivament, això ha estat una prova evident, però a nivell personal, que tu deies la pilar que va començar no és la mateixa pilar que ha acabat. Amb quines qüestions, tu ara que estàs en aquest moment de la vida que comences, m'imagino, a plantejar-te determinades qüestions, no? Com vull tenir la meva vida en un futur? Com seré quan sigui gran, etcètera? Has pensat en totes aquestes coses? No, eh?

No, si una cosa ha pres la regata és saber-la al moment. No a projectar el futur, ni a planyar-me del passat. Què va, la regata és estar allà i el que estàs vivint. Evidentment pots veure la meteorologia i saber que tindràs amunt dos o tres dies, però ja està.

Has explicat, per exemple, que ser una de les principals dificultats d'aquesta regata va ser trobar patrocini. I tu creus que, per exemple, encara costa? Dius que no va ser el teu cas, però encara costa que quan les dones decideixen fer aquest tipus de propostes, costa a vegades trobar perquè qui estigui al darrere o no? No ho sé, és que fas una pregunta i jo no tinc la resposta.

Jo sé que he anat a tocar les portes de les empreses més importants d'aquí a Catalunya. I jo crec que no soc el seu target no soc la seva imatge però és que si fossis més jove

perquè llavors et podrien fer fotos i sortir en biquini o què?

no ho vaig per aquí Montse, és que no tinc ni idea però jo què sé, potser no li interesso amb aquesta empresa o amb l'altra però potser hi ha algunes, o no vas a tocar la porta i potser sí que interesso, potser el model de patrocinio ha canviat, ara no és un patrocinador sinó que són diversos patrocinadors. Pues que jo, de la part econòmica, de la part de finançament, és el que més ha sigut sempre el meu punt feble.

Bueno, un dels meus punts febles. Quin és l'altre? No en puc creure. No en tens gaires, tu, eh?

Jo crec que en tinc molts. Mira, saps què em passa ara, arrel que vaig tornar a la regata? Que m'agafen angoixes quan estic amb molta gent. Especialment quan hi ha un grup de gent que no conec i algú amb. Hola, hola, Pilar! I em ve així directament. Ostres, és com si m'hagués envaït el meu espai personal. I em supera, em supera i em vaig apartar. És que vas estar molt de temps sola en un espai que. Doncs aquest és un punt feble que tinc, no? Clar. Ara ho estic tractant, ho estic millorant, no? Sí. Però si ve de cop la gent, ostres, és com, para, para, que tinc un espai com tothom.

Clar, has aconseguit moltes coses, però clar, el que dèiem, no? Canvia també el teu dia a dia i també suposo que estàs tan acostumada a lidiar amb tu mateixa que ja lidiar amb els altres és molta feina, oi?

No, bueno, tampoc és això, perquè he estat navegant. Mira, tinc la sort que quan vaig, abans de venir, em truquen i em diuen, escolta, Pilar, quan vens per aquí? I dic, no ho sé, perquè jo estava en plan, ja veurem, no sé, quan ho tingui. Home, si vens per aquí, fas una regata, la Ruta de la Sal, tot noies. A més, la majoria et coneixen, són totes solitàries, i vaig anar a Magamilles, i després vaig anar a navegar amb molta tripulació, i molt bé, no, què va. És la situació que no coneixes la gent i que ells tots sí que et coneixen i et volen entrar a sac i això és com una invasió per mi. Sempre, de petita, sempre m'ha passat. Però ara, després d'aquells 15 mesos, jo crec que és normal que una persona més aviat solitària, o com diem, amb l'aspecte esportiu, després d'estar tancada sola 15 mesos, el tema social, doncs, de mica en mica, no de cop, no? Clar.

El mar, la navegació, no han estat només una afició, sinó que dèiem abans que també ha estat una professió, que vas treballar, per exemple, 12 anys a la Marina Marcant. Què vol dir això, perquè ho entenguem tots? Perquè jo abans de començar aquesta entrevista t'he dit, Marina Marcant, però això no té res a veure amb l'armada, oi? Explica-m'ho. Crec que hi ha molt desconeixement d'aquest món encara.

Els marinos som tota aquesta gent que es dediquen professionalment a la mar. I la, diguem, des de la professió més bàsica que són els mariners, passem pels oficials i acaben amb els capitans. I finalment aquí a Port tens les pràctiques de Port, que són capitans molt experimentats. I jo estic en la tercera posició. Bueno, a veure, en la tercera posició comencen per baix, amb capità. Això vol dir que he navegat en altres vaixells fins a aconseguir aquesta titulació professional. I quina era la teva feina quan eres? Bàsicament he treballat sempre de prim oficial. Sempre m'han agafat. Sempre he sigut ràpidament prim oficial perquè, bé, més o menys soc endreçada. Sé manar d'una forma. No imposant-me, sinó sé dir les coses, sé explicar-me, sé el que vull. Però també perquè portaves vaixells, per exemple, de mercaderies.

Has fet aquesta feina?

Sí, he navegat amb patrullers, amb contenidors, amb relons, amb suplais, amb remolcadors. Sí, llavors aquesta feina, si a mi em tocava. Ja em sóc la. El pont entre el capità i tots els mariners.

Jo m'encarrego de la tripulació i de la càrrega, diríem. Sí, sí, però és un món, segur, ara ha canviat les coses, m'imagino, però és un món molt masculí.

Fa poc que han canviat les coses. Les coses van canviant molt a poc a poc. I de fet hi ha hagut

notícies els últims anys d'algunes dones que no volien anar en alguns vaixells perquè hi havia casos d'assetjament, no se sentien còmodes. Això ho hem sentit molt, els mitjans. Segurament, Montse, segurament. Però tu, per exemple, a nivell personal, com ha estat el tracte amb els teus companys? Com han estat tots aquests anys? T'hi has sentit còmoda o sempre et tractaven una mica com la princesa del pèsol?

Jo et poso un exemple, que és, jo vaig estar amb un patruller, i recordo que vaig estar ensenyant a seure al costat del capità, i jo no obria la boca, no deia res, perquè tothom parlava, i va cridant, i a més amb moltes paraulotes, i a mi em sentia super incòmoda. Fins que la primera de Màquines un dia va dir, fem el favor, anem a. Aquests dos dies, eh? Va dir, fem el favor, a veure, Pilar, què et passa? Diu, res, res. Diu, fem una cosa, parleu a poc a poc, no digueu tantes paraulotes i parleu amb calma, que si no, la Pilar O sigui, ella va ser una persona empàtica i va dir, fins que no baixem una mica el to i siguem una mica tots més tranquils, jo crec que la Pilar no parlarà. I arrel d'allò, no sé si la segona setmana o tercera setmana, vaig començar ja a parlar més i vaig sortir quan anàvem a por a més. Però se'ls veia que dius, ostres, on m'he ficat. Anava coquinada. Anava coquinada. Però no he tingut. També perquè suposo que eres minoria. Sí, suposo, sí, sí. I bueno, perquè eres un món molt, molt. Molt masculí, no? Masclista. Masclista ho és, però. Masclista també, eh? A vegades? No, però entenc-me. Molt masculí perquè només hi havia homes. En aquella època només hi havia homes. Llavors jo era la primera dona o de poques dones que entraven en el seu món. Llavors ells havien de començar a fer el canvi. Jo no podia fer més que estar.

I certa desconfiança o aixecament de cella de dir. No sé si ho farà també, aquesta. Ho has sentit, allò, com un cert prejudici?

Potser, d'alguna manera, puntualment, amb algun igual meu. Mai amb el subalter. Mai amb els mariners. Mai, al contrari. Però amb algun company meu, sí. Alguna vegada, sí.

De tota manera, tinc entès que a tu, una vegada, et van dir que no podies ser capitana perquè eres massa bona persona.

Sí, això és cert. I això no fa gaire, a més a més. Parlem de fa tres anys o quatre. O sigui, que has de ser una mica dolentota, o què? Bueno, suposo que es el que dèiem abans, no? La verdad es que el dutí cal fer un cop de punta a la taula perquè et facin cas o per saber manar i jo crec que això no cal.

No cal i, a més, jo crec que en els mons aquests que eren tan masculins hi havia una manera d'autoritat i crec que les dones estan transformant també aquesta manera de manar.

Sí, ho crec fermament, sí. De fet, fa una feina, una campanya amb un suplai. Jo vaig entrar de primer oficial, em van posar de segon oficial i després de primer, en seguida, i el capità quan va venir una segona oficial, no és que no havia tingut mai tantes noies, a més, li he dit, mira, entusiasme, de què parlar, Pilar, però aquesta noia que va entrar tan jove, de què li parlo? Dic, Paco, tu estàs a gust? Dic, no, no, si m'encanta que estiguin aquí les noies. No havia mai gaudit tant de fer la meva feina, imagina't.

I el tracte, em refereixo, quan parlàvem ara dels assetjaments sexuals, has tingut alguna.

Sí, però no va ser a la Mercant, va ser en un transport, en un catamarà des d'Argentina fins a Tarragona. I anàvem dos marines i hi havia un noi i una noia i el noi estava posat molt. Va ser una situació molt incòmoda. I me vaig treure de sobre quan vam arribar a Cap Verd, perquè no podia treure fora abans, no podia fer fora abans. O sigui que vas passar-ho malament, m'imagino. Sí, jo molt malament, sí.

Creus que, per exemple, la Marina, en general, aquesta feina, les dones tenen o hi ha algun protocol perquè no passin per situacions com aquesta? Evidentment, ara sí.

Ha canviat, eh? Ha canviat molt. S'ha anat canviant mica en mica. Jo crec que encara queda alguna cosa per canviar. Però, per sort, la cosa va millorant.

A Catalunya Ràdio, les dones i els dies. Amb Montse Virgili.

Una letra que el viento está portando día.

Sempre busquem excuses per posar aquesta cantant, la Lore d'Anna Berté, que ens agrada tant, aquí també parlant d'aquest mar, d'aquestes nits en el mar, que segur que la Pilar Passanau sap molt bé de què parlem. Per fer tot el que ens expliques i per portar tants anys amb aquesta trajectòria, per haver fet la volta al món, la competitivitat és important? Sí, és una regata. És una regata, eh? No podem perdre els papers aquí.

Una cosa és que tu vulguis evolucionar personalment, però la regata és el que estàs fent, i ho estàs fent a través d'una regata, i el que vols és guanyar. I jo anava a guanyar sempre. De fet, he fet estratègies una mica acusarades amb la intenció de guanyar. No queda primera, ha quedat coberta a la general, ha fet arribades molt bones. I el repte era aquest, millorar. Quan tu millores com a regatista, doncs, en certa manera, crec que també millors com a persona, i al revés.

¿I creus que, per exemple, el fet de competir és una cosa que has hagut d'aprendre o ja la portaves internament? Perquè dèiem abans, parlàvem que l'autoritat, durant molts anys, ha estat una cosa molt de l'educació masculina. Però en el cas de la competitivitat, jo crec que a les noies també ens ha costat que ens educessin en la competitivitat.

Quina edat dius que tinc? Quina? Quina edat has dit que tinc, jo? 59. Doncs encara tinc ganes de jugar.

Encara tens ganes de competir. A més, pensa que som 5 germans, 3 noies.

M'ho has fet tornar a dir tu, eh? 5 germans, 3, 2 i 2 noies. És que m'encanta jugar. Jo crec que a la vida hem de jugar, si no és molt dura. Clar que sí.

Escolta, has parlat també quan deies l'edat que no has tingut criatures i ha tingut el fet, ha estat una decisió que t'hi ha portat al mar, de dir no vull tenir criatures perquè jo sé que vull dedicar-me a la competició o ha estat per decisió pròpia?

Bueno, jo crec que mai he volgut tenir fills i de fet és el que m'ha ajudat a arribar fins ara al mateix aquí perquè si hagués tingut fills no estaria, jo crec que no estaria. No hagués pogut fer la volta al món, no m'hagués pogut dedicar a la feina que m'agradava. Jo crec que va ser una decisió que vaig prendre, però per mi en certa manera va ser fàcil. Vaig perdre molt amb aquesta decisió? Sí, però va ser fàcil. Mai he volgut tenir fills.

Fa uns mesos va venir una convidada que havia anat a l'Antàrtida d'exploradora, havia treballat molt de temps a l'Antàrtida, i ens va comentar, jo vaig anar a l'Antàrtida però vaig deixar les carmanyoles fetes al meu marit perquè els meus fills durant tres mesos poguessin menjar. No confiava gaire en el marit, ens ho va explicar ella, en les seves dots culinàries. Clar, m'imagino que tot això t'ho has estalviat. Sí, totalment. I canviar bolquers i

estar 9 mesos parada no era per tu això no, a més si estic amb els vaixells estic navegant amb vaixells com puc estar amb una bombolla aquí dintre meu i escolta, es poden tenir relacions

de parella es pot estar enamorat anant 15 mesos sola t'esperen els nòvios o tens un en cada port com deien dels mariners això depèn de cada persona

jo tinc companys que tenen una nòvia a cada port i ja tinc companys que els esperava la dona a casa. Jo soc la ministra del segon grup.

Que t'esperin a casa. Sí. Molt bé. Que et facin la carmanyola quan arribes.

No, no crec que me la facin, però que entenguin que jo també puc fer això.

Clar. Escolta, el que has fet també, totalment diferent, és treballar durant un temps amb Open Arms. Com va ser això? Com va ser aquesta decisió i què vas fer?

Fa molts anys vaig anar de voluntària i recordo que et van amenaçar de mort i va ser un mal de cap, va ser una expedició de 43, molt complicada. I al llançar aquesta missió, fa temps que em deien "Pilar, és que has de venir a tornar aquí a Open Arms", i jo estava embarcada amb suplai, després els remolcadors, me vaig anar al golf de Guinea dient "no, no, no". I al golf de Guinea van aparèixer els pirates. Apareixen o ja hi eren, no ho sé. El tema està que jo em vaig espantar una mica amb el tema de les pirates i quan vaig tornar els vaig dir a les operadores, escolta, jo estic per aquí, si voleu, i vaig entrar amb ells per això. Una mica amb la idea de, bueno, de començar de preoficial i mica a mica anar pujant.

Jo volia preguntar-te, tu que has estat tot aquest temps en aquesta barca i que tens tanta experiència en navegar, jo pensava, totes les persones que venen a Pastera, venim d'aquest estiu de ceuta, Tu que saps el que significa, quan ho veus, què et mou?

Què et toca? Molt, molt. Pensa que molts d'aquells que han treballat a Open Arts, jo vaig estar a Open Arts 1, doncs, i tenim un company que està donat de baixa i porta de baixa mesos perquè un té terres nocturs, l'altre té insomni crònic, i això a cap jo la fi ho paga. És que ho estan passant malament ells, sí. Però quan algú té por en un vaixell, això es va transmetent de l'un a l'altre. I no saps com, però la por és molt contagiosa. Quan embarques la gent que ens amenaçen per matar-nos, o que han perdut la família, o venen amb el fill aquí dintre de. De la panxa. De la panxa mort. Tot això, potser t'ho prens bé el moment, o passa. M'és impossible aprendre sovint, no? Potser estàs allà, però quan passa, jo crec que és quan et passa factura. Vols dir a tu, estan a Open Arms. A mi o a tothom que passi per Open Arms.

Clar, però jo em referia també, com saps el que és un naufragi, com saps com és la mar. Jo he tingut naufragis també. Clar, m'imagino que veure aquestes persones com es juga la vida, pujant a unes fustes, et deu fredar a tu, perquè saps ben bé el que vol dir.

Per això vas a entrar a Open Arms, perquè sé perfectament què estan passant. Sé perfectament el que estan deixant, que és el mateix que es troben, que és durant tot el camí, que és aquesta violència, aquestes violacions, aquesta agressió. No tenen res allà d'on venen ells. Jo no dic tothom, però hi ha molts que no tenen res. Llavors, quan estan a la mar, què fas? Els deixes que es mortin allà? I jo crec que, ostres, que som un país evolucionat, no? Crec. Doncs demostrem-ho.

Demostrem-ho. A nosaltres ens ha encantat el que ens ha demostrat avui la Pilar Passanao. Moltíssimes gràcies per haver vingut a les Dones i els Dies i fer-nos companyia, explicar-nos com és el teu dia a dia, com vius la mar, com te l'estimes, que segur que molt ens ha arribat. Moltíssimes gràcies. A tu, Montse. Moltes gràcies a tothom. Fins aviat.

Perdida en el sur Un poco mareada Tan triste y cansada Buscando la luz Un día llegué Pensando era un rato. El tiempo pasó, el amor se acabó Fue tan ingrato Y no pido mucho Sala estar en un lugar Que sea familiar Lo sienta mi hogar No ser una extraña.

A la tarda, a la tarda encara més cafè.

La tarda de Catalunya Ràdio. Amb les veus habituals.

Bona tarda, a mi em fa molt feliç això.

A un boomer li poses això i surt disparat. És que està com un llum. No sé, no sé què faran. Però més i millor. De dilluns a divendres de 4 a 7, la tarda de Catalunya Ràdio. Com sempre, la millor hora del dia.

Ha tornat La nit dels ignorants. I m'encanta. Amb Marta Romagosa.

A La nit dels ignorants passen coses increïbles. Sí. I és que aquest programa és.

Sí, és que sembla l'unitat oberta, de quan jo hi estava, igual, igual.

De dimens a dijous, de 12 a 2 de la matinada, La nit dels ignorants.

Ben tornada, Marta Pallarès, amiga meva, amor meu de la vida, pedra forca de Catalunya. Moltíssimes gràcies, Montse Virgili. Aquesta entrada havia de ser així.

Home, a veure, estic ara mateix una mica sobrepassada, tot i que és veritat que avui parlarem d'un tema que m'encantaria no haver de parlar-ne, però de tornar a estar, les dones i els dies, aquí, a la teva veritabera, això sempre, sempre.

Escolteu, ja ho hem dit al principi del programa, hem començat amb Dolly Parton, si parlàvem de dones i de dies, quan tornem a la temporada, què havíem de fer? Li havíem de fer l'homenatge que es mereix, aquesta gran artista empresària, dona de frase brillant, és a dir, tantes coses. De fet, vaig trucar a la Pallarès fa 15 dies, li vaig dir, escolta, començarem la temporada amb la Dolly Parton, i diu, és que no puc deixar de plorar, o sigui, no puc deixar de plorar.

Dono fe que hi ha hagut whatsapps i missatges no 15 dies però és que demà farà una setmana però és que se'ns fa llarg que el món se'ns se la doli i a més a més tornar a treballar 9 to 5 no, les hores que faci falta per recordar-la. I com que vam estar tramant alguna cosa, vam pensar, mira, ara tothom ja ha parlat, ja ha dit quants milions de discos va vendre, cent, quants milions de llibres va repartir a criatures. Ara podria ser un trivial, no? També, perquè tu ho saps tot, ja. M'ho sé tot. Tots els formatgets, formatget rosa de moda de la Dolly, formatget de color marró, economia i finances de la Dolly, te'ls faig tots. Doncs en lloc de venir fent números, en farem un de molt concret de números. Farem 10, 10 manaments sobre what would Dolly do? Què faria la Dolly? Això serà un decàleg per encarar la nova temporada amb alegria, amb humor, amb picardia, amb bones finances i plantejant-nos sempre què faria la Dolly a

partir de frases. Què faria la Dolly? Sí, a partir de frases mítiques. M'estàs buscant uns 10 manaments? O sigui, si hi ha una religió amb la que hem de creure, si hi ha una deesa a la nostra vida. Aquesta ha de ser Dolly Parton.

Doncs sí, i començarem amb el merament primer segons Dolly. No intentis encaixar en la norma.

No intentis estar a la moda perquè és el més fàcil que pots fer, oi? Tradueix-me tu, perquè tu tens aquest anglès de Wisconsin i jo el de Gratallops no sé si arribo.

Home, tot i que ella té un accent de les muntanyes de Palatxa que és complicadet d'entendre. Però això ho hem entès, això ho hem entès. Ho hem entès perfectament. O sigui, estar a la moda és el més fàcil que hi ha. Sí, i a més a més és que és caure molt baix, perquè és intentar encaixar en una norma que et ve donada, que et ve facilitada en aquest món capitalista. Tu vas i et compres el que està de moda aquella temporada, et poses els cabells, com se suposa que has de portar els cabells aquella temporada, i escoltes la música que tothom està escoltant. Doncs ella troba que seguir aquests cànons d'estètica no feia per ella. Aquesta entrevista que estàvem escoltant era una entrevista que va fer amb la Barbara Walters, que és molt mítica perquè la Bàrbara, tot i ser una dona, tenia uns caps que eren homes i que l'apretaven moltíssim, que sempre li feien fer preguntes que eren molt masclistes, i ella es trobava en la situació de ser l'única dona que era al capdavant d'un late show a la televisió. Llavors, ostres, feia preguntes que dius, ai, Bàrbara, em feia falta això, i en aquesta entrevista li va fer algunes preguntes una mica, potser fora de to, però la Dolly, que era una persona meravellosa, increïble, se'n va sortir amb molt de sentit de l'humor, amb un somriure, i sempre donant bons consells de la vida. Hi havia una altra cosa que també li va dir la Bàrbara Wolters. Què li va dir? Que si algú se'n riu de tu, ¿i ella què faria? Doncs manament segons la doli. La burla diu més de qui la fa que no pas de qui la rep.

Oh, I know they make fun of me. But actually all these years the people, you know, have thought the joke was on me, but it's actually been on the public. I know exactly what I'm doing and I can change it at any time.

Back through the years I go wandering once again.

A veure, tradueix-m'ho, què dits? Aquí el que deia era, sí, sí, jo ja sé que fan bromes de mi, però en realitat la broma, la broma la porten ells. És una traducció una mica especial de l'anglès, que dius, the joke is not on me, la broma no està en mi, the joke is on you. És a dir, és que tu, si et vols fer broma de mi, és que el que has quedat malament és que ets tu, perquè jo ja sé com soc.

Clar, de fet, sempre les bromes anaven cap a la seva davantera, els seus pits, que era rosa, etc. És a dir, tot allò que ens podíem imaginar, tot el que venia, allò del que sempre s'ha fet notar i s'ha parlat de les dones.

Tenint en compte, a més a més, que en aquest cas ella era una dona feta a si mateixa, deia, de fet, ho puc provar amb totes les factures del meu cirurgià, així, de fet, a si mateixa estava. I, per tant, ella mateixa ja s'ho prenia com una broma, com un espectacle. Quan sortia a sopar amb el seu marit, amb qui va estar casada més de 60 anys, si va casar molt jove, ella es treia la perruca. I ningú no la coneixia. Era com la Hannah Montana de la vida real. La Hannah Montana, Miley Cyrus, que a més a més era la seva fillola. Una mica també una Dolly Parton de nova generació que també sempre ha fet el que li ha donat la gana. Doncs quan la Dolly no volia que la coneguessin, ella es traia la perruca, es tapava una mica els pits, no es posava aquest maquillatge extravagant i no la reconeixia absolutament ningú. Era una senyora del Wisconsin, llavors.

Somebody says, how long does it take to do your hair? I say, I don't know, I'm never there. You know I wear wigs a lot and of course it doesn't take me long to do my real hair because I'm so used to doing it. And I.

A veure, aquí què ens ha dit? Què ens ha dit? Que ha anat molt ràpid, eh? Aquí el que ens ha dit és que, com que portava aquests pentinats tan estrafularis, li vam preguntar, escolta, quanta estona et porta a tu pentinar-te? I ella diu, jo, quanta estona et porta a pentinar-me? Jo no ho sé, jo no hi soc mai. Per què? Perquè eren tot perruques. Per tant, la perruca estava fent-se, coent-se, mentre la Dolly estava, no sé, tranquil·lament, al seu porxo, bevent un te, un bourbon, el que fos. Tu què t'imagines que va viar? Mira, jo crec que ella era una senyora de beure's un te, segurament amb unes herbes que s'havia fet ella mateixa, que ella també tenia allà el seu hortet. Perquè hi ha molta mitificació amb això del rock and roll i la mala vida, però no és el cas de la Dolly. No, no, no, la Dolly sempre va tenir molt clar. El que a ella li importava a la vida era una persona molt fidel amb el seu marit, era una persona molt fidel amb els seus ideals, en parlarem d'aquí una estona, de la seva vessant filantròpica, i era una dona de negocis, no s'estava per gaires tonteries. I sí que va haver-hi rumors de si havia estat enllitada amb persones com Sylvester Stallone, però ella va estar 60 anys casada amb el mateix home. I no se li coneixen coses estranyes.

Me'n recordo que en alguna entrevista deia que no suportava la rutina, però, escolta, que tinguis certa diversió no vol dir que no continues amb el matrimoni. Escolta, però seguim parlant de cabells, perquè, de fet, una de les bromes sempre estava relacionada amb el seu cabell, amb el tema que si era una rosa tonta, perquè és allò, rosa, doncs tonta, no?, Doncs exacte, si hem de prendre'ns

a riure'ns de nosaltres mateixes, ella el que deia era que els acudits de roses tontes amb ella no li importaven gens ni mica. Primer de tot, perquè sabia que ella no era tonta. I segon, perquè sabia que no era. Rosa. És que l'hem d'estimar. Parlant de físic, si tothom parlava també dels seus cabells, parlava, com hem dit abans, del seu pitram. Doncs no deixis que ningú no et redueixi a un sol tret. Aquest és l'almenament quart, segons Dolly.

Nobody notices I've got a great ass, too.

Aquesta no és la Dolly Parton, eh? Aquesta és algú que cantarà amb la Dolly Parton.

Doncs sí, és un dels duets més mítics que va fer amb en Kenny Rogers i que, com tantes altres cançons d'elles, se'n van fer infinitat de versions. Ara bé, no crec que hi hagi versió més bizarra i més nostrada. Com la que em va fer en Tomeu Penya amb Illes dins d'un riu. Estàvem escoltant Islands through the stream, però el que escoltàvem just abans era un tall on li preguntaven a ella que quina era la cosa que a ella li feia més ràbia. I deia, doncs a mi la cosa que em fa més ràbia és que no se n'adonin que també tinc un supercul.

Exacte, tots em miren els pits i jo també tinc un supercul. Sempre ironia, sempre diversió, sempre contestant una mica com dient, escolta, tot aquest món que heu creat al meu voltant és el vostre de món. El que dèiem abans, la broma la teniu vosaltres, però jo soc una persona que ja en tinc prou de sentit de l'humor, que era una cosa que va demostrar sempre.

I no només va a demostrar el sentit de l'humor, sinó que ens posem seriosos i anem a parlar de calerons. Segons la Dolly, que era molt bona, però de tonta, com dèiem abans, no en tenia res, doncs aquest és el seu consell quan algú es vulgui quedar amb alguna cosa que sigui teva. Manament, sí que és, segons la Dolly, de cap de les maneres

que no et prenguin el que és teu. Pero eso se vuelve a la otra cosa, porque Elvis estaba listo para grabarlo. Le dije a mis amigos y a la gente que estaba grabando y que estaban en la ciudad para grabarlo. Me invitaron a la sesión. Y el colonel Tom Parker me llamó el día anterior y dijo, ahora sabes que Elvis está grabando tu canción y sabes que Elvis no graba nada que no publica o al menos que no publica la mitad.

A veure, l'adolesa, aquí sí que m'has de traduir. Aquí el que està explicant és la història com I Will Always Love You va arribar a les oïdes d'Elvis Presley, d'acord? I Elvis diu, quinta marro, quinta macla, quina cançó, jo aquesta cançó la vull gravar. Quan l'adolescent assabenta, al·lucina i diu, evidentment que vull que la gravi l'Elvis Presley, aquesta cançó. Doncs el seu manager, el coronel Tom Parker, que era un cucu, però de moltes pessetes, ho deixa passar. Què vol dir un cucu, de moltes pessetes? Perdó, que necessito traducció, perquè el meu anglès aquí sí que no arriba, un cucu. Era un tio que li agraven moltíssim, moltíssim, moltíssim els diners i que hauria venut a la seva mare per quatre quartos. Un passatero, el que vindria a ser un passatero. Un passatero de tota la vida, un senyor dolerero en aquest cas. Doncs li diu a la Dolly que tot està bé i s'espera que estiguin tots a l'estudi. La Dolly avisa a tothom, l'Elvis gravarà la meva cançó, la convida a anar a l'estudi. I just abans de començar la gravació. Li diu, Adoli, res, un detallet així tonto que se m'ha oblidat de comentar-te. Tu saps, oi, que l'Elvis no grava res, que ell no en tingui els drets de publishing. I l'Adoli li diu, perdona, jo t'he dit que l'Elvis pot gravar la cançó, però jo en cap moment t'he dit que ell es pugui quedar amb els drets de publishing. Així que ella mateixa en aquell moment va fer ras-ras, va agafar el contracte, el va estripar, i amb molt de dolor, perquè ella volia que això passés, va dir que no.

O sigui que podem dir que Dolly Parton li va dir a l'Elvis Presley, aquí et quedes amb la teva perruca falsa.

Doncs sí, aquí et quedes amb la teva perruca falsa, i mira si la negociació li va sortir bé, que tot i en aquell moment podríem haver pensat, ostres, que curta de mires, perquè això li podia haver portat més negoci a la llarga, bla, bla, bla, va ser al cap de força anys. Que li va arribar una altra oferta en aquest cas, perquè la mateixa cançó de la qual ella encara tenia tots els royalties, sortís a la banda sonora del guardaespatlles, que la gravés la Whitney Houston i que amb aquesta manera guanyés moltíssims més diners que no pas hauria fet de l'altra manera.

Que fort, escolta, vols que sentim I will always love you de la senyora aquesta, de la

Whitney Houston? Vinga, va, ho permetrem i farem amb aquesta cançó el manament sisè segons la Dolly. Guanya sense rancúnia i dona les gràcies a les dones de la teva vida.

Bitter sweet memories That's all I have And all I'm taking is.

Doncs mira, no sé què dir-te, ja ho sé, que aquella cançó del Guardaespatlles.

No, digue-ho, digue-ho, digue-ho. Quin és millor? Digue-ho.

Jo crec que em quedo amb aquesta versió. Esclar que sí!

Perquè és que allò, sí, home, cridava molt. Home, cridava molt. Però aquesta trencadissa country m'agrada més, eh?

A veure, sentim-la, sisplau. Escolta això. will always.

Quina meravella. Dolly Parton, avui fent aquest especial amb la Marta Pallarès, sentint aquesta cançó, que va fer que al final guanyés.

Doncs, calerada, calerada. Molts i molts diners. Ves-li un pa calent darrere, Elvis. Escoltem el que va dir sobre la Whitney Houston quan li vam preguntar. I tu no et fa una mica de rabieta que la Whitney fes la cançó tan famosa?

A veure, a veure, a veure, que jo he sentit aquí, bitch, a veure,

la dolesa que tradueix. Doncs li preguntaven exactament el mateix que acabem de fer aquí tu i jo, però escolta, va, quina versió és la bona? I ella diu, jo? Jo ara no posaré. Parlant clar, no posaré a parir a la Whitney, quan m'ha fet guanyar 6 milions de dòlars. Clar que sí, clinc, clinc, clinc, clinc. És que ho tenia clar la Dolly Parton. I això que en aquell moment només eren 6 milions de dòlars, perquè després que sortís la pel·lícula, durant la dècada dels 90, aquesta quantitat va pujar fins a 10 milions de dòlars. Que a més a més va demostrar. Comprant perruques i millorant barris negres de Nashville, que ella va voler invertir els diners allà dient que era la petita caseta de Whitney, és a dir, que va invertir bona part dels royalties d'aquesta versió en un barri negre de Nashville.

De fet, ella tenia molt més cap que la Whitney, que la Whitney, pobre, doncs les coses se li van complicar. No va fer bona fi. I no va acabar bé guanyar tants diners, no li va anar bé en aquest cas guanyar tants diners. Escolta'm, més manaments o què em vols explicar ara? Més manaments.

Més manaments, eh? Se té manament. Doncs com ho faries quan algú ve i t'està comparant amb un altre cantant i bla, bla, bla? Doncs molt fàcil, se té manament, estigues còmoda dins de la teva pròpia pell.

I am comfortable in my own skin, no matter how far I've stretched it.

Estic còmoda, la meva pell, eh? I no importa quant me l'hagis tirada.

Ai, és que ens enamora aquesta dona. No tenia cap problema, és que moltes, clar, ho neguen, no?, que han passat per la cirurgia,

però a ella li era igual. A ella li era absolutament igual, ella ho deia, que tenia tots els rebuts del cirurgià, que ella era una dona feta a si mateixa, ho tenia molt clar. El que també tenia molt clar era. Si ella, d'haver pogut triar, hagués volgut néixer home. Doncs, vuitè manament, no hi ha una sola manera d'entendre la feminitat.

¿Qué ens deia la Dolly Parton aquí? Ens deia que havia nascut dona i que si hagués sigut home s'hagués fet drag queen, no? Més o menys, ràpid així traduït amb el meu anglès de gratalló.

En anglès de gratalló, m'ho ha gratat bé això i efectivament és que ella anava sovint a programes de televisió on el públic li preguntava coses i com que ella era increïblement ràpida, doncs se sortia amb coses com aquestes, doncs per exemple que li preguntessin, tu t'agradaria haver nascut home? I ella deia, Lord, no like Déu meu, no, jo sempre he sigut, i així és la paraula, una mica afeminada, que és la paraula en anglès que ella estava mencionant, i que si hagués sigut un home hagués sigut una drag queen. També coses que li preguntaven, és, mira, escolta, és que jo tinc una nòvia i té un gos i és que el gos no em suporta, què ha de fer la meva nòvia? I la Dolly responia, doncs mira, escolta, us haurà de castrar un dels dos. Ai, ai, ai, ai, ai, ai. Cosas així, deia. Anava forteta,

no tindrem temps per tots els manaments, però digue'm els tu, digue'm els tu. Tu i ens acomiadem aquí.

Doncs els farem el nou manament. No demanis perdó per guanyar molts diners ni per gastar-te'ls com els vulguis, perquè ella va dir que costa molts diners semblar tan barata. I el desè manament i últim, segons Dolly, i això ho apliquem durant tota la temporada, és que saber qui ets ja és suficient. No intentis ser ningú altre. Si ets la Marta Pallarès, doncs ho tens millor. Ja t'ho diré.

Marta Pallarès, escolta't, volem tot l'any aquí parlant de noies tan llestes com la Dolly Parton. Ai, que estàs apuntant alguna cosa. Estic apuntant alguna cosa, però ho direm en els pròxims dies. Nosaltres ho deixem aquí, l'equip de Les Dones i els Dies, Roser Pereira Moragas, Montse Comellas, Mireia Isara, Albert Castellví, Josep Maria Campillo i qui us ha parlat. Parlat Montse Virgili. I tornem demà a les 11 de la nit. Parlarem amb Mar Barbany, una catalana que des de fa 9 anys viu al Senegal on regenta un hotel. Mil històries perquè nosaltres encara tenim el cor una mica a les vacances. Això serà demà a les 11 de la nit. Recordeu Catalunya Ràdio. Bona nit.