Què podem dir-li a un pacient d'Alzheimer quan es repeteix?

Maria i Ricard, hi ha una pregunta molt concreta per vosaltres i us demanaré que penseu exemples. És a dir, ara algú es troba que té el seu pare mal a la casa i aquests tipus de pacients, tots tenim algú a prop, pregunten les coses una i una altra vegada, una i una altra vegada, una i una altra vegada, tu fas el mètode de repetir-li les vegades que calgui, però a la dissatena vegada, home, els nervis ja et vencen. Doneu trucs a la gent que ens estigui sentint ara mateix a casa de com fer aquest abordatge, com tenir aquesta paciència. Alguns trucs des de la vostra experiència. Va, Ricard, comences tu i després anem a la Maria. La paciència, tu has dit, vull dir, no hi ha més. Entendre que no t'has d'enfadar, no?

Bueno, costa, costa molt, t'ho has dit, a la 17a vegada poder, però acabes empatitzant de tal manera que dius, digue-m'ho 35 vegades, que tu contestaré 35 vegades, o no, a la 17 deixaré de contestar-te i abordaré un altre tema, no? I sobretot, una cosa que diu la Maria, i que abans m'he oblidat, que és el carinyo, donar la mà, el contacte físic. És molt important que la persona se senti acompanyada. La desorientació és tal que moltes vegades estàs parlant i no saps si t'entens, si no t'entens, si t'està escoltant, si no t'està escoltant, però en canvi el tacte, el contacte, aquest sí que el tenen. Això triga molt a perdre, saps? Amb la qual cosa, doncs, més enllà de trucs, que no sé si n'hi ha cap, simplement és això, paciència.

I no discutir, no? Bueno. Per això jo ho he vist molt a prop de casa. Bueno, no discutir. T'ho he dit, no?

No m'ho has dit? O si cal, no sé. Al final, també, és una persona, vull dir, amb els seus ets i uts. Això també és molt interessant, no sentir-te culpable, perquè també tenim dret a equivocar-nos. I tant, per suposar, no sentir-te culpable mai. Sempre dic que és més fàcil fer de cuidador des de fora que fer de cuidador sent familiar. Ser familiar i cuidador és molt dur.

I 24 a 7. Maria, va, trucs. Coses que expliques al taller.

No, això, els trucs és que és canviar el sistema. Si et diuen moltes vegades una cosa i et repeteix, doncs és canviar-li el tema. O explicar-li ostres, mira, anem a la finestra que mira què ha passat. Com els nens petits, en realitat. Ara ho deia la Sònia, és una mica similar. El meu marit era molt bona persona i bastant tranquil. Però també veia, per exemple, gent, molta gent. I diu, on està? Oh, i aquesta gent, no et preocupis que no els faig el sopar, ara mateix li abro la porta i se'n va. Ah, veia gent inventada, perdona'm. Ah, d'acord. Volia anar a casa seva. A casa seva era a Sant Hilari, no a casa nostra. Doncs, ostres, ara no podem, Lluís. S'està fent de nit i no hi ha metro, ni autobús, ni res.

D'acord, com seguir una mica el joc, no portar-los la contrària, directament dient, no, Lluís, és que tu no vius aquí, fa 30 anys que vivim aquí. D'acord, sinó dir, ostres, mira, interessant, anem-hi demà perquè ara és fosc i no hi ha autobusos. La música.

A veure, anem a la música. Música, estupendo. Tranquilo, tranquilo. Perquè la tele és com si no veiés, perquè no l'entenen. El periòdico. Cada dia el periòdico. Al final vaig pensar. Si cada dia. Sempre mirar només les ulles. Amunt. Ja en té prou. Sí, sí. Trucs. La música.

A nivell neurològic, Sònia, la música. Tots els cuidadors, cuidadores, ens parlen de la música. Quin és l'efecte que fa al cervell la música en un malalt d'Alzheimer?

La música té efectes terapèutics i efectes terapèutics que s'han provat, per exemple, en el món o en l'àmbit de delictus, com a una manera d'estimular la plasticitat neuronal i facilitar la neurorehabilitació després d'un accident vascular cerebral. Laia. Sí, jo diria,

no hi ha receptes màgiques, però és veritat que la música és un element bastant comú en totes les relacions, en centres especialitzats també en demències primer, perquè a mesura que avança la malaltia costa més connectar, i connectar amb la paraula. Però la reminiscència, que és una eina fonamental, és a dir, anar als records més antics, la música és el que ens desperta i ens connecta amb les emocions. O en moments viscuts, que realment ens han tocat i allà ha quedat, i pot fer recuperar això. I és una manera de reconnectar amb la persona, igual que parlàvem del tacte, o les olors, el menjar. El menjar també és fonamental, aquesta exploració sensorial en persones.

Perquè a vegades cometem l'error de, com que és malalt, li donem menjar a l'hospital.

No, no. A l'inrevés, a l'inrevés. Mira, vam estar, la Sònia i jo vam estar de viatge a Astúries, que tenen una xarxa molt potent de centres especialitzats, i una de les coses que treballaven eren cuineres tradicionals de menjar asturià en els centres de dia especialitzats en Alzheimer. Per què? Perquè, efectivament, o sigui, nosaltres hem de preservar I hem de preservar la dignitat de la persona estar fins al final. Per tant, anem a descobrir allò que el manté connectat, diguéssim, amb la vida. I tota la part sensorial és el que la pot fer reconnectar amb la seva experiència de vida.