Reproducció assistida: quan s'hi ha de recórrer? Què implica?

Passen 7 minuts de la 1, soc l'Elisenda Carod i ha arribat l'hora de buscar la solució.

Ha arribat el moment d'obrir les portes de la ràdio pública per investigar a fons tota mena de temes. En un món de respostes simples, nosaltres, ja ho sabeu, us portem la solució. I com sempre, a part de la solució, el meu 50% es diu Fran Númerac. Molt bon dia.

Bon dia, Elisenda Carod. Com estàs? Quina veu que tens? Avui què? Avui com estan els mocs? Com estan les retencions? Ara sentia l'Òscar que deies prepara l'operació sortida. La que necessites tu.

Necessitaria jo una operació sortida. Un túnel del que dia aquí.

Tinc els oients que estan enviant remeis. Per la mocamenta teva la Líbia m'ha portat

una cosa ara pels mocs i estic respirant ballarant i no sé què hi ha fotut aquí dins però he fet flus flus i estic respirant ballarant mora de Déu mora de Déu, mal de cap i tot mira,

la Sílvia et recomana baps amb eucaliptus o que t'agafis el deshumidificador de la criatura i te'l posis a la vora el tinc,

el tinc en tinc un d'aquests de mascareta, m'ho he de posar. Sí, sí, allò que sembles d'Arbeider. Allò que semblo d'Arbeider.

Si li voleu enviar consells i remeis a l'Elisenda Carol per aquesta tos i aquests mocs, seran benvinguts també al WhatsApp del programa, al 677 38 77 19.

Avui no parlem de mocs, tot i que un altre dia en parlarem. Avui parlem d'una altra cosa. De seguida us ho revelo, no us vull fer espòiler. Abans, el control tècnic, el mestre, l'Albert Joder, i a la peixera, el Nil Vía, la Viena Gasa i la Líbia Discipio.

I si avui és dimecres vol dir que la solució es diu. Estel Soler, molt bon dia. Molt bon dia. Com estàs, estimada? Disposada a fer servei públic, com sempre. Així m'agrada, així m'agrada. Bravo, bravo. Estel Soler, l'actitud. L'actitud que sempre porta l'Estel Soler a sobre. Escolta'm, Estel, avui un tema que et toca de prop. Avui porto una solució, portem una solució que cada cop ens afecta a més persones. Avui ho volem saber tot sobre la reproducció assistida.

Quan hem d'optar per una reproducció assistida, què és exactament la reproducció assistida? En quins casos es fa servir? Quina diferència hi ha, per exemple, entre una inseminació artificial i una fecundació in vitro? Quina relació hi ha entre edat i fertilitat? I encara un pas més enllà, típic de la solució. Què senten les persones que passen per aquest tipus de tractaments? La solució a aquestes preguntes la tenen les nostres dues convidades. D'una banda, Marta Lafont, molt bon dia! Hola, molt bon dia. La Marta és llicenciada en Medicina per la Universitat de Barcelona, és especialista en ginecologia i obstetricia i especialistíssima en reproducció humana. Marta, digue'm un mite estès sobre la reproducció assistida, que sigui fals. Doncs. Com a bona científica està pensant, eh? Per no dir falsedat sobre la falsedat. Està pensant només un. Només un, exacte.

Doncs que realment es pot aconseguir embaràs a qualsevol edat. Oh, boníssima, aquesta.

Boníssima, aquesta. Perquè això és un altre debat que obriríem, no?, de dir. Disculpeu, ja començo. Com si aturessis el rellotge, no?, Bafos de farigola,

el recomana el Jordi, pel teu tos i pels teus bols.

A mi em surt de preguntar-li així d'entrada, estirant aquest titular, a partir de quina edat ja baixem en picat l'estadística d'èxit? Home,

a partir dels 40 anys els resultats, i sobretot a partir dels 42, sempre parlant amb òvuls propis. Una altra situació seria tècniques amb donació d'òvuls, però entenem que en principi és amb gàmetes de la parella. A partir dels 40 anys els resultats comencen a disminuir molt.

A partir dels 40 anys, és que això és superinteressant perquè moltes vegades ho hem explicat, no? De dir, ostres, si anem retardant l'edat de maternitat per un tema socioeconòmic, bàsicament, i la seguretat en les feines, però de vegades potser no som conscients que a partir dels 40 és una davallada bèstia, Marta. Sí, molt. Si algú ara ens està sentint, perdona, Esteve, digues.

No, i que suposo que no obstant, les xifres ens indiquen que cada vegada el gruix de persones que et venen a veure s'acosten més als 40 que no als 30, entenc.

Absolutament, de fet, si mirem l'estadística d'Espanya, l'edat del primer fill està per sobre els 32 anys. Això és una edat molt avançada i des del punt de vista de fisiologia ovàrica, El moment de màxima fertilitat de la dona són els 25 anys. I a partir dels 35 la fertilitat comença a minvar una miqueta, que moltes vegades és quan totes, perquè estudiem, perquè ens situem al món laboral, perquè tens parella o no la tens. Clar, plantejar-te una embarazada, vull dir, als 25 anys, jo crec que poquíssimes dones poden o s'ho volen plantejar.

Aquesta és una altra. Si algú ens està sentint i diu, no, no, jo tinc molt clar que vull ser mare, però vull congelar òvuls, per tant, pel que estàs dient, és als 25 ha anat ideal.

Home, jo diria, potser els 25 no tant, però jo sí que als 30 m'ho plantejaria. El que no apuraria és fins als 35, perquè el que estem veient moltes vegades a les nostres consultes és que a partir dels 35 les dones s'ho comencen a plantejar i venen a congelar als 36, als 37, als 38. Anem tard. Anem tard, o sigui, realment, a partir dels 30, si no tens una previsió o de que tens parella o de que buscaràs embaràs en un parell d'anys o així, el meu consell seria que t'ho plantegis. El que també és veritat és que al final és tot com un tema de. De societat. El que s'hauria de potenciar no és congelar òvuls o fer una vitrificació. El que s'hauria de facilitar és que fos molt més fàcil.

Que tinguéssim contractes estables els 25, que no ens fessin fora perquè sí, que la feina humana.

Clar, jo sempre explico que la vitrificació és veritat que ens dona una probabilitat molt alta d'embaràs en el futur. Perdoneu, vitrificació o congelació d'òvuls, eh? Ah, sí, perdona, vitrificació o congelació d'òvuls. La vitrificació és la tècnica de laboratori que ens permet congelar els òvuls, no? És veritat que té uns resultats molt bons, però no hi ha cap tècnica que sigui un 100% segur d'embaràs. I ens trobem de vegades. Amb dones que després fan el procés amb aquells òvuls congelats convençudes que aconseguiran embaràs a edats més tardanes i llavors és una frustració

molt gran i això també hem de ser conscients Estel, tapelo a tu perquè és una mica com allò d'anar posant pagats el que no resolem que és una vida que pugui ser conciliadora amb la maternitat per part de les dones.

Sí, jo tinc la sensació que el capitalisme continua funcionant pel que fa a les dones com fa 30 anys o 40 o 50, és a dir, ens continuen empenyent a que tinguem criatures, no obstant, el sistema està absolutament esfondrat i per tant gairebé que et diria que ara mateix és un privilegi poder-ne tenir, perquè si hem de destinar gran part del nostre precari sou a pagar un lloguer, si moltes de les persones, dones que ara tenen 35 anys, encara algunes viuen amb els pares per necessitat, com ens hem de plantejar tenir una família, si ens poden fer fora o desnonar en qualsevol moment, si demà passat ens poden fer fora la feina. Aleshores, per mi el sistema continua dient, sí, tingueu criatures, ja us espavilareu a conciliar, a criar, el privilegi econòmic que suposa ara mateix tot això, no?

És un dels factors pels quals crec que heu sentat un marc extraordinari, Marta i Estel, pels quals ens trobem amb moltes mares a partir de 40, no? I el que era abans una anomalia, jo, per exemple, en les meves classes postpart, doncs no era una anomalia que jo tingués 42 anys amb una criatura de mesos. La Marta, us deia, llicenciada en Medicina per la Universitat de Barcelona, experta en reproducció assistida, però com sempre volem posar la poteta a la part aquesta psicològica, no? Com se senten les persones que han de fer servir aquest tipus de tractaments. I per això hem convidat a la solució a la Gina Uller. Gina, molt bon dia. Molt bon dia. La Gina és embrióloga i, a més a més, és psicòloga i és autora del llibre Quiero ser mamà. Quin és el sentiment més comú en una persona, sovint dones, quan s'adona que ha de recórrer la reproducció assistida, Gina?

El sentiment més comú usual potser és frustració. Havien imaginat aconseguir el seu embaràs d'una manera molt diferent, des que eren petites o mirant cinemes, sèries, com que seria un moment màgic, un moment bonic, un moment íntim, i de sobte ja no és tan íntim ni és tan bonic. Llavors, bueno, surt allà un sentiment general de frustració.

T'anava dient, Gina, si això li passa a la gent que concep naturalment, que com que tothom diu que sempre és a la primera, La gent que no és a la primera diu, ostres, soc defectuós, defectuosa, no? Imagina't haver d'arribar a aquest punt, no? Els raros són els que s'embarassen a la primera. Mira, titular, els raros són els que s'embarassen a la primera. Jo no ho sé, els tinc tots al voltant, tu, que a la primera la cosa els ha sortit bé. Com sempre, línies obertes, Fran.

Doncs sí, al 93207474, al telèfon del directe, per parlar amb nosaltres o, si no voleu parlar, perquè sou a la feina i teniu algú al costat que no voleu que se n'assabenti, doncs escriviu al WhatsApp del programa, com ja esteu fent molts de vosaltres, al 677 38 77 19. Avui ens podeu plantejar preguntes, dubtes, consultes que tingueu tant a la Marta Lafont com a la Gina Uller sobre la reproducció assistida. Per cert, per dimensionar el que abans deia la Marta Lafont de la mitjana d'edat de 32 amb 6 a l'estat espanyol. Simplement dic que si fem una retrospectiva en els anys, el 2010 era de 29,8, en el 2000 pràcticament era la mateixa, però és que als anys 90 era de 26,8 i al 1980 l'edat mitjana per tenir la primera criatura era de 25 anys.

Uau, en un moment, una cosa, dels 90 fins avui, 10 anys de diferència exactes. Sí. Mare meva.

Doncs mira, en aquest sentit la Maria José diu que va ser mare per primera vegada als 36, ha tingut tres criatures i als cursos prepart estava escandalitzada perquè jo era de les joves. Exacte, exacte.

Estel, de seguida també et faré servir com a testimoni perquè tu tens dues criatures, si vols explicar-ho tu.

Sí, tinc dues criatures. És curiós perquè, a veure, us vaig a fer una mica l'explicació en forma de jeroglífic. Jo he estat embarassada tres vegades. He tingut tres cors, perdona, quatre cors bategant a dins i ara tinc dues criatures. Això dit d'una altra manera vol dir que he acabat parint dues criatures, que he tingut dos avortaments i que per tant he estat embarassada tres vegades perquè el meu primer fill és fruit d'una fecundació in vitro a causa de la meva endometriosi. En aquell moment em van implantar dos embrions, només em va sobreviure un, per tant aquí va haver un primer avortament. Després vaig tenir un embaràs natural que semblava impossible pels metges, el vaig perdre. I quan jo ja havia tancat la paradeta, també una història molt clàssica, però vull matisar coses després sobre la pressió que tenen les dones amb això, del típic.

Quan et relaxis el tindràs, digue-la de vegades com vulguis, relax embarasses, veus? Sí, exacte.

Aleshores em vaig quedar embarassada de la meva actual segona filla i la vaig tenir.

Interessantíssim. Ha parlat l'Estel també de, diu, em van implantar, et van transferir. Ah sí, jo ja he oblidat els noms tècnics perquè fa 10 anys. Tu transfereixes, si s'implanta o no, això ja és cosa del blastòcid, no? Exacte. Ara, això no es fa, Marta, per exemple, no es transfereix dos blastòcids, eh?

Ah, no, no. En aquests moments, el que anem, afortunadament, amb els anys, el que ha anat millorant molt són les tècniques del laboratori. Llavors avui dia ens permet seleccionar molt bé l'embrió. Clar, si pensem, les primeres FIP es transferien tres embrions, que això és una bestiesa. Que agafi el que agafi, no? Fa 40 anys. Clar, clar. En aquell moment hi havia trigèmins, després van passar transfers de dos. Jo que ara fa 23 anys que em dedico a re, però jo encara havia fet transfers de dos, bastantes transfers. Però clar, una bessonada continua sent una gestació de risc. Clar, i el nostre objectiu sempre és tenir mare i nadó, i en aquests moments fem el que es diu la transfer selectiva d'un embrió.

No, no, que realment entenc que ara també abordarem tota la part psicològica, perquè jo en aquell moment només em van quedar dos, la meva, o sigui, l'estimulació ovàrica jo venia de ser operada d'endometriosi, per tant, suposo que tot allò estava bastant remenat per dins el meu aparell reproductor, I vaig fer molt pocs òvuls, dos, de fet, i van decidir posar els dos en brio en resultats. I els dos van fecundar? I els dos van passar en brio? Sí. Una nena, quin èxit. Però després ja em van dir un és de pitjor qualitat directament que l'altre. Però jo recordo que, a més a més, em van telefonar i és demà diumenge has de ser aquí. O sigui, això que haurà entre divendres, hauràs de venir per, com es diu, com n'hi dèiem. Per fer la transferència entre divendres i diumenge. Aleshores, parlem també, jo com a dona treballadora, dissabte dirigir un festival. I dic, mare de Déu, tu no has explicat a la feina, perquè quin altre gran tabú, eh?, les dones, que se'ns continua arraconant laboralment perquè ens volem embarassar, per tant, moltes vegades tu dos en secret aquest moment, perquè no saps si anirà bé, etcètera, per totes les pors fundades que tenim, i per tant, per mi era, què faig si em fan venir dissabte? Bé, finalment, em va ser un diumenge, i allà mateix. Em van dir, considerem que t'anem de posar dos, perquè no sabem com anirà el que no està bé, hi ha un que està més madur, és de més qualitat, però considerem els dos. Jo em vaig mirar en la meva parella d'aquell moment i vaig dir, ostres, i em van dir, què prefereixes, bessons o res? Ui! Òbviament, tu en aquell moment dius vinga som-hi, els dos, no?

però va ser dur he d'obrir una portella perquè clar un altre dia podríem debatre evidentment la reproducció assistida hi ha bones praxis, hi ha males praxis també hi ha molt estès la mala praxis, la que ens arriba de moltes persones, hi ha gent que ho fa molt bé com la Marta Lafoni, per això l'hem portat a ella no i no un altre, seria un altre debat a tenir respecte al negoci. Avui ens centrarem en la ciència i jo voldria recular, perquè hem parlat d'implantar, de transferir, d'estimulació ovàrica, de blastòsits. Anem a l'inici, si us sembla, i comencem pel principi. Primer de tot, Marta, quan hem de recórrer a la reproducció assistida? És a dir, quin és el circuit que hem de fer? Anem al nostre ginecòleg amb 35 anys?

En principi, el que hem de tenir clar, jo crec que és en quin moment de consultar. El que està clar és que sempre hem de buscar embaràs de manera natural, òbviament. Vull dir, no ens hem d'angoixar si en dos o tres mesos no ens embarassem, perquè de vegades hi ha parelles que s'angoixen molt, no? Hi ha una probabilitat cada mes de qualsevol parella, sense que hi hagi un problema de fertilitat, i el que sí que és superimportant és l'edat de la dona. Llavors, per definició, nosaltres considerem esterilitat quan es porta un any buscant embaràs sense èxit, això seria una mica en la població general, però és veritat que hi ha un subgrup de pacients que seria potser a partir dels 38 anys de la dona en què recomanem consultar abans i si tu portes 6 mesos. D'una búsqueda en què més o menys has anat controlant el període ovulatori, tens cicles regulars i així, i no ha arribat l'embaràs, potser valdria la pena començar a fer alguns estudis, fer analítica hormonal, fer un seminograma i veure una mica on som. Òbviament, hi ha pacients que consulten abans si tu tens problemes d'ovulació i tens una regla cada tres mesos. És difícil que t'embarassis o de vegades. Hi ha parelles masculines que ja saben que han tingut antecedent d'alguna patologia testicular, que sempre pots mirar a veure el seminograma com està. Jo et diria, lo estàndard a partir d'un any de relacions regulars i segons l'edat de la dona, abans a partir dels 6 mesos.

Ha quedat claríssima l'explicació de la Marta, i és d'una cosa molt interessant. Devenem analítica i s'aminograma. Això també ha canviat en els últims anys, perquè, pel que jo sé, a molts llocs només ens observaven a les dones, i els senyors no els tenien en compte en cas de ser parelles heterosexuals.

Sí, sí. És que això és germà, no?, de l'orca. O sigui, la culpa dels no embarassos històricament ha estat nostra,

les tarades érem nosaltres. Però que no es fa a tot arreu, no? I Marta, tinc entès que tu, per exemple, sí que ho fas, eh? No, jo et diria que avui dia sí que ja s'estudien els dos membres de la parella en paral·lel, perquè és que el que no té cap sentit és que comencis a fer un munt de proves i no tinguis ni un seminograma bàsic, que és la primera prova per veure la qualitat del semen, és que això no tindria cap sentit. I a més, quan tu revises una mica causes de fertilitat, estem parlant sempre de parelles heteros, eh? Hi ha un altre perfil després que ja en parlarem, però el que està clar és que una tercera part trobem un factor femení, una tercera part un factor masculí, i una tercera part un factor mixta, i després hi hauria com un 10% d'esterilitat d'origen desconegut. Què vol dir mixta? Mixta que hi ha factors per les dues bandes, per això et dic que no té cap. La compatibilitat genètica, no?, O que de vegades et trobes una mica de baixa reserva ovàrica i que el seminograma, la qualitat seminal també és baixa. Llavors, el fet de diagnosticar a un dels dos membres de la parella una patologia no vol dir que l'altre. Estigui exempt, no? Això mateix.

També és cert que als homes de vegades els costa molt entrar a dir-los, escolta, hem de fer un seminograma, se senten a vegades inclús atacats.

El toro fecundador no se li pot dir que no.

Acostumar a ser la dona qui truca, qui busca les consultes, qui porta una miqueta la bandera en això. Hi ha de tot, evidentment, però sí que és cert que potser a nivell mèdic s'havia demanat poca implicació a les proves masculines, això ara ja s'ha corregit, Però sí que és cert que socialment els homes es veuen més atacats amb un seminograma que no, per exemple, una dona amb una reserva ovàrica. Jo, si tinc una reserva ovàrica baixa, ningú qüestionarà la meva feminitat. Però molts homes senten que si el seu seminograma és baix, senten la seva masculinitat atacada.

És el mateix perfil de. L'he deixat enversada la primera. He fet Diana, que dius, això no va així. I científicament no té cap mena d'explicació això que acabes de dir. Però. Són els mateixos. Marta, volies afegir alguna cosa? No, no, no, absolutament d'acord. Ja sabem quan hem de recórrer la reproducció assistida. Qui ens ha de derivar? Perquè depèn de l'edat que tenim podem anar pel sistema públic. Sí, aviam,

jo treballo en un centre privat, però sí que sé una miqueta com funciona el tema públic. El primer que has de consultar és a través del CAP, llavors és el ginecòleg del CAP qui et fa la derivació. Pels centres, que en aquests moments a Catalunya hi ha tres centres de referència que estan a Barcelona, que són Vall d'Hebron, Clínic i Sant Pau. I sí que és veritat que

hi ha uns criteris establers. D'edat, bàsicament. Entre els 38 i els 40 depèn del tractament. Em sembla que és 38 fins a inseminació artificial i 40 és la hipo.

La in vitro l'han allargat una miqueta perquè era fins a que feies 40, o sigui, fins als 39 i 11 mesos, i ara ho han allargat un any més fins als 40 i 11 mesos. D'acord.

Aleshores, reproducció assistida. Ara ja hi som, ha passat un any, i diem, ostres, he d'anar a un centre de reproducció assistida. Emocionalment, Gina, això com ho encaixen les persones que s'hi han de trobar?

Depèn molt, i depèn molt, també ha canviat molt en els últims anys, no? L'estalvia fa deu anys potser hi havia moltíssim tabú i ara potser només n'hi ha molt. És un matís important, no? Depèn una miqueta del que sàpiguen, quins contextos han tingut al seu voltant, de si han tingut antecedents d'avortaments o temes de diagnòstics com, mira, és que tens tendència a no ovular o endometriosis. En qualsevol cas, és un moment, com dèiem, complicat, perquè passa a ser una cosa que ja no és íntima, que ja necessites un acompanyament, un acompanyament que normalment és mèdic, ens costa la part aquesta potser més carinyosa, més emocional, en un tema tan vivencial com és la part reproductiva. I també us assolen viure bastant diferent homes i dones. Tot i que, inclús a consulta, et trobes, home, és que ella em diu això o ella ho viu de tal manera i sembla que ho haguem de viure igual, hem d'assumir que homes i dones, tot sovint, vivim les coses diferents. I això és un dels desajustos que de vegades em puc trobar a consulta quan les parelles estan transitant el propi moment de la fecundació in vitro, la beta espera o inclús l'embaràs.

Ara anirem a la beta espera, que això és el final. Ja s'ha fet una transfer. Estela, per d'un desgast econòmic bèstia que ja ho has dit a l'inici, el que recordes més desgastant, què pot ser? La incertesa del no saber?

Clar, jo faig aquest indicis que evidentment fa 10 anys i com diem sortosament algunes coses han avançat i penso que també està bé explicar aquesta part de negoci o posar en valor que hi ha clíniques professionals que es distingeixen de les altres. Per tant, està bé dir que n'hi ha algunes que no ho fan bé o que durant un temps, almenys durant uns anys, no ho han fet prou bé. Jo vaig sentir-me entrar en un món mercantilista. En el meu cas, hi ha molt poc acompanyament psicològic, zero, de fet. Normalment és nul. Aleshores, no sé ara si hem avançat en aquest tema. Per mi va ser molt dur, primer, assumir que socialment l'imaginari col·lectiu ens ha dit a les dones que hem vingut a aquest món a tenir fills. Sí, això és així. Aleshores, d'entrada, jo em vaig sentir molt tarada. No perquè jo volgués, sinó perquè reconeguem-ho, el món ens ha dit que això és una tasca que tenim com a dones. D'entrada, jo primer entomo una endometriosi que jo m'assabento gràcies a fer-me les proves quan ja no ens estàvem quedant embarassats amb la meva parella. És a dir, jo detecto la malaltia perquè em vaig fer proves de fertilitat. Una malaltia de la qual no se n'havia sentit a parlar pràcticament. Arran d'allò em diuen t'han de treure una trompa. I en un moment, en una clínica d'aquestes, és si ja traiem una trompa, et buidarem tota, per tant, o te'n vas a FIP o no tindràs fills mai més. Llavors jo em vaig sentir, vaig sortir de la clínica i vaig posar-me a plorar sola en un bar. Jo penso que hem millorat en aquest sentit, però per mi el pitjor de tot és sentir-te en aquell moment sola, no tenir amb qui compartir-ho, perquè abans no en parlàvem tant, i una manca d'acompanyament emocional pel que fa al sistema mèdic.

De fet, en el sistema mèdic, una de les coses que estem canviant ara, que crec que ajuda, és en què, curiosament, som la primera generació, des que existeix el ser humà, que en sabem més d'anticoncepció que de fertilitat. Llavors, quan busquem a l'embaràs, ens assona a xino endometriosis, finestra fèrtil, percentatge de formes normals en un seminograma, etcètera. Que menys que també tenir els coneixements de fertilitat per així apoderar-nos i, inclús, fer analítiques abans de buscar l'embaràs. No passa res. Jo sempre poso, per exemple, el meu cas. Jo, sapient, siguent professional del camp, jo als 30 anys ja em vaig fer analítiques. Ja vaig veure la meva reserva ovàrica. No teníem plantejat el projecte d'embaràs en els següents anys i vaig congelar. Això crec que pot ser una tònica que es doni els propers anys perquè fem difusió, expliquem i quan s'hagi de donar un diagnòstic a una persona, com és el cas que vas passar, no li soni tant a estic tarada, què em passa, tal, sinó, ostres, doncs tinc això i en aquestes solucions i en aquestes taxes i aquest serà el meu camí. Totalment.

Sí, perquè si no passa, com moltes persones, i parlo en primera persona, ens plantem als 40 i ens donen una resposta, una professional com la Marta, i dius, ostres, quina sorpresa, com que als 40 ha baixat la cosa? I per què no ho vaig saber? I com és que no ho sabia, no, això? En fi, ja hi som a la consulta. Quines tècniques de reproducció assistida tenim actualment, Marta?

Doncs a veure, realment depèn moltíssim. Jo el que penso sempre, perquè moltes vegades hi ha pacients que et diuen vinga fer-me una inseminació o vinga fer-me una in vitro. És que no funciona així. O sigui, el que has de fer és veritat. No és com anar al súper i jo vull fer-me això. El que hem de fer és fer un estudi exhaustiu de la pacient o de la parella, si són els dos membres de la parella, veure realment on som i a partir d'aquí decidim. Tenim, des de tractaments supersenzills, que avui dia els utilitzem poc perquè no és habitualment el perfil de pacients que ens consulten, però bueno, una pacient jove que tingui un problema de anovulació. O que tingui problemes d'ovulació, doncs tu li pots donar un tractament que de vegades poden ser pastilles fins i tot, o si no, amb gonadotrofines, que són hormones punxades, però fer una inducció de l'ovulació i llavors el que es diu coit dirigit o relacions programades i dir-li tal dia i tal dia ovularàs i mantén relacions. Ah, tan senzill com això. Aquesta és una, d'acord. Clar, però aquest, per exemple, seria per un perfil de pacient jove i que té un problema d'ovulació, d'acord? Que no acostuma a ser el perfil de pacients que ens consulten, que pel que parlàvem, que moltes vegades són de més edat. Una altra tècnica que seria molt diferent és la inseminació artificial, que la inseminació artificial ens la podem plantejar conjugal, en parella o en banc de semen. Tenim també. Parelles de noies o dones que decideixen la maternitat en solitari. Llavors farem. En què consisteix la inseminació? Doncs la inseminació pot ser que tu aprofitis el cicle natural de la dona donant apenas medicació o pot ser que ajudis una mica la seva ovulació amb aquestes injeccions que comentàvem. I llavors el dia que està ovulant, que això ho controles amb ecografia, el dia que està ovulant. Fas una preparació del sèmen a nivell del laboratori, seleccionaràs els millors espermatozous i a la consulta, amb una canoleta per via vaginal, dipositaràs aquesta mostra de sèmen al fons de l'úter. D'acord. Aquesta tècnica és una tècnica que no té una tassa d'èxit molt alta, però que és molt poc invasiva, no requereix anestèsia. Més econòmica, també, no? També, més econòmica. Quina tassa d'èxit té? Mira, en parella estaríem parlant d'entre un 15 a un 20% per cicle, clar, per intent. Si passem a banc de semen, que de vegades poden ser dones més joves que no tenen cap problema de fertilitat, senzillament és no tenir una parella masculina, pots arribar a un 30%. 30%. A mi en el seu moment.

No, però perdoneu, el matiso, la Marta ho ha dit molt bé, eh? No perquè el semen sigui millor el del banc, eh? Sinó perquè la pacient que acudeix a un banc de semen normalment és per un altre motiu i per això puja a la mitjana,

que quedi clar, eh? I de vegades per amb dues coses pot ser també. O sigui, moltes vegades perquè la pacient és més jove, però també perquè tu quan fas una inseminació en parella pot ser que aquell sement, la mobilitat, sigui una mica justeta. Llavors el que fas és preparar la mostra al laboratori i seleccionar els millors espermatozoics. Per definició, sempre la qualitat del banc de semen serà una miqueta millor. D'acord, per tant, també veritat. I tenim la tercera opció, que és la fecundació in vitro. La fecundació in vitro. Nosaltres, cada mes, totes les dones, disposem d'un púl, d'un número de folicles, d'òvuls, que poden madurar de manera espontània, de manera natural, només en madurarà un. Però sabem, depenent una mica de la reserva ovàrica, però podem tenir 8, 10 12 òvuls. Llavors, nosaltres el que fem amb fecundació in vitro és aprofitar tots aquests òvuls que estan com a punt per ser madurs, amb tractament hormonal aconseguim que ens madurin tots alhora, que de manera natural només en tindríem un, i al final, clar, és un tema estadístic. Si tu tens més òvuls, això pot suposar més embrions i, a la llarga, més tassa de gestació. I quan estan tots madurs, hi ha una intervenció que s'extreuen tots aquests òvuls. Quan estan tots madurs fem la punció ovàrica, que això es fa a quiròfan amb una sedació, i aquell mateix dia demanem una mostra de semen de la parella per fecundar. D'acord, i els poseu tots a veure si fecunden. Clar, sí, sí, s'intenta tenir el màxim nombre d'embryons. Avui dia fem un cultiu embrionari fins a un estadi que es diu blastocist el blastocist és un embrió molt evolucionat que té més de 100 cèl·lules s'hi arriba entre 5 i 6 dies de cultiu i llavors el nostre objectiu és tenir el màxim nombre de blastos perquè tothom ens entengui, per exemple, si surten 8 òvuls els posem allà intentem que fecundin la tassa de fecundació acostuma a ser un 70-80% dels òvuls internos. Si de 8, tindríem 6 embrions. I quan fem el cultiu, el número de blastos és molt variable perquè depèn molt del que parlàvem, de la qualitat dels gamets, però podríem considerar que un 50% arriben al final del cultiu. Ara ja hem fet una espècie

de retrat de totes les tècniques de reproducció assistida que tenim avui en dia, no? I la Marta ens ha parlat de puncions, de sedacions, d'entrar a quiròfan. Gina, ara vaig amb tu i de seguida m'expliques com acompanyar un pacient que se s'ha trobat en aquests diferents estadis. Al 677-3877-19 i al 93-201-7474, preguntes que tingueu per la Marta o bé per la Gina?

Mira, preguntes i històries que comparteixen els oients amb nosaltres, com per exemple la Laia que diu, el 2004 em van implantar tres embrions, va agafar un. Doncs mira, transferir tres embrions, va agafar un, el meu primer fill, i el 2007 també me'n van transferir tres i van agafar dues, les meves dues bessones. Diu, gràcies a la ciència he pogut ser mare. Hi ha moltes preguntes.

T'aturo un moment, perquè és que ara has dit una frase, gràcies a la ciència vaig poder ser mare, no? Gina, de vegades segurament vindrà molta gent a consulta a dir com que he fet trampa, no? Gràcies a la ciència he pogut ser mare, i això et fa una reflexió jo personal. Penso, si no fos per la ciència, qui estaria aquí de nosaltres? Hauríem mort d'una cosa o d'una altra, no? No sé, la gent et ve amb aquest argument a consulta?

Sí, hi ha de tot, des de em fa por la ciència a gràcies a la ciència, i en aquest ventall també de vegades prejudicis o situacions pròpies. I agafant tot això, també el control de les expectatives, de com enfoco tot això treballant les expectatives. És molt diferent la taxa d'èxit, de búsqueda natural, que estaríem en un màxim, el ser humà, d'un 25-30% en un cicle, amb un bon sement, ovulant. Disculpeu. A una inseminació, a una fecundació in vitro. Si bé és cert que gràcies a la ciència, a dia d'avui, la ciència ha superat de molt el percentatge d'èxit que tindríem de natural. És a dir, agafem una parella de 25 anys, supersans, tenint relacions, tenen una taxa d'èxit de que s'embarassin en aquell cicle al voltant del 25%. En canvi, si jo, aquella mateixa parella, bueno, jo. Si fem un cicle de reproducció assistida, ens traurà un número de blastocists molt alt i a cada blastocist que sigui euploide, és a dir, que estigui correcta genèticament. Compatible amb la vida. Compatible. Tindrà una taxa d'èxit al voltant d'un 60%, 50-60%. Per tant, és de les poques àrees en la medicina que la ciència supera de molt. Lo natural. És a dir, jo si m'he de posar una pròtesis de genoll, serà fantàstic, però no funcionarà mai tan bé com el meu genoll. No dic que hem de córrer tots a la reprosistida, no. Però sí posar un vot de confiança en tota la ciència que hi ha. Per què es transferien abans tres embrions? Perquè només arribàvem a dia dos o dia tres, no arribàvem a blastocist.

A dia cinc. A dia cinc. A veure si ajuda algú la gestió de les expectatives. Jo recordo molt que la poca gent del cercle íntim que sabia que jo m'anava a fer una FIB, la gent per bona fe et deia allò típic de segur que anirà bé, segur que anirà bé. I jo recordo que insistia molt en, jo m'he de preparar igual pel sí que pel no. Perquè és molt diferent, evidentment, un no que un sí. Aleshores, em posava molt nerviosa, particularment, tot allò naïf. Per tant, en aquest sentit, si heu d'acompanyar gent que està passant per aquest moment, jo abans diria coses com, passi el que passi, et farem costat, i tranquil·la o tranquil. Mira, m'emociono, perquè van ser moments molt durs. Què necessites? Que necessites. Vigilem amb els tòpics que els diem de bona fe, però costa. Llavors, de cara a la comunitat mèdica, i també que ho sàpiga la gent socialment, a mi m'hauria anat molt bé que em diguessin, no ets tu, són les teves hormones. Perquè com en qualsevol procés de la dona, la menopausa, les regles, etcètera, hi ha una desinformació absoluta de què li passa al cos de la dona. Per què? Perquè hi ha un viatge de gènere i la ciència no ho ha estudiat tant. Per tant, està molt bé saber que aquell punt de bogeria que tu estàs sentint al teu cos no és perquè t'hagis llevat i se t'hagi girat allò per ciència infusa, sinó que dins el teu cos, químicament, físicament, estan passant coses que t'embogeixen.

També deies una cosa, aquell punt naïf, no, avui en dia la ciència ho arregla tot. I en tronco amb el que deia la Marta a l'inici. No és possible una embaràs a qualsevol edat. I tu parlaves d'òvuls propis però inclús en recepció d'òvuls hi ha un límit d'edat també que pugui anar bé l'embaràs?

Mira, realment des d'un punt de vista legal no hi ha límit perquè la llei espanyola el que parla és de la salut psicofísica de la pacient però no es mulla i no dona una edat una xifra, és veritat una mica per consens la majoria de centres al que estem treballant és amb edat màxima de 50 anys, que jo crec que ja està bé. Però realment sabem, perquè hi ha casos publicats, i tots en coneixem, de dones que han fet tractaments a l'estranger. L'úter, si tu el prepares bé,

és receptiu fins a edats superavançades. No vol dir preparar-lo bé. El factor limitant seria

tenir úter i hormonament. Clar, això mateix. O sigui, si tu tens el que necessites perquè l'úter implanti és tenir un bon endometri, que és la capa que recobreix l'interior de l'úter i on implantarà l'embrió, llavors tu pots donar un tractament hormonal que fa que aquell úter es prepari com si fos més jove, encara que sigui una pacient menopàusica, no hi ha cap problema, i l'úter. Implantarà. El problema és després l'embaràs en una dona d'edat molt avançada, els riscos que comporta a nivell d'hipertensió, de diabetes, de prematuritat, i això hem de ser molt conscients. El 677-3877-19 crec que tenim casos de tots tipus.

Mira, sobre aquest punt la Carme explica que té una amiga que per temes familiars es va fer precisament una inseminació artificial. Els 56 anys a la clínica li van dir que per ells endavant. Les dues primeres no van sortir i a la tercera van certar i la Carme fa aquesta reflexió que estava fent ara la Marta Lafona. Aquesta criatura ara té dos anys. Quan en tingui 14, la mare en tindre 70 i parla sobre els límits que hi hauria d'haver més enllà dels biològics.

A mi l'únic que em fa patir és que els límits sempre s'apliquen a l'edat de les dones, no mai a l'edat dels homes. Em sembla que a Julio Iglesias ningú li diu, no? Entenc la preocupació, però em resulta curiós que només la veiem en

l'edat de les dones. Desitjosa i apassionada per tenir una criatura i educar-la i cuidar-la amb 56 que un senyor que deixa embarassada una dona i se'n desentén i quan hi ha un divorci no paga la pensió.

Fem una pausa per la publicitat. A la tornada també et preguntaré, Marta Lafont, estem parlant molt de, evidentment, les pacients i els pacients, no? Però jo suposo que a tu no et deu ser fàcil donar males notícies. Te'n deus trobar a diari. A la tornada li pregunto a la Marta també com gestiona ella donar males notícies als pacients i com acompanyem els pacients quan reben males notícies. La solució, amb Elisenda Carod, a Catalunya Ràdio. 12 minutets i posarem punt final a la solució d'avui. Estem parlant de la reproducció assistida. Ho estem fent amb la Gina Uller. Ella és embrióloga i psicòloga, autora de Quiero ser mamà. Algunes coses que hem comentat avui apareixen en el llibre. Per tant, recupereu el llibre Quiero ser mamà, amb l'Estel Soler, escriptora i col·laboradora de la solució, i, evidentment, amb la Marta Lafon, especialista en ginecologia i obstetricia. Li he fet una pregunta marxant a la públi. T'he dit, Marta, t'has de preparar per donar males notícies. Ho passes tu igual de

malament que els pacients? No tant, no? Segur que ells molt pitjor, però sí que és dur, perquè a més, clar, els que treballem en repro no hi ha punt mig. Tu pots fer molt bé la teva feina i tots, a més, no és només la meva feina, és un treball d'equip, òbviament el laboratori. Ha de funcionar molt bé, és superimportant, però tots podem fer-ho perfecte, i arriba un punt que hi ha un tema d'atzar o de factors que no controlem o que desconeixem, i l'embaràs arriba o no arriba. I clar, és frustrant pels pacients, però també és frustrant per nosaltres, perquè a més és un període en el que tens molt contacte amb els pacients, en un període molt curt de temps, no és un ginecòleg que et fa igual una revisió l'any. I que la veus una vegada de tant en tant. Aquí fem moltes visites molt seguides, en unes setmanes, en uns mesos. Jo realment conec bastant de la vida dels meus pacients perquè preguntes en què treballes per saber si igual a nivell de feina el tractament s'ha de modificar alguna cosa, porta implicacions. I llavors, clar, per mi realment és. És un fracàs i a mi em costa o sigui, és veritat que amb els anys tots aprenem, tots fem un aprenentatge i aprenem a processar-ho però jo recordo un dia en un sopar amb companys de Repro que em deia una companya, hòstia, jo he arribat a plorar amb pacients, dic, sí, jo crec que tots, perquè clar, tens molta implicació i potser altres especialitats no arribes a curar una malaltia però pots millorar qualitat de vida,

però nosaltres o és blanc o és negre. Quan parlen de blanco o negre, parlen d'un període molt concret, des que es fa una transferència, si implanta o no el blastòcid, se'n diu la betaspera, que són aproximadament uns 10 dies. Aquesta betaspera, tu com la vas viure, Estel? Jo recordo que tenia el cervell. Perdoneu, t'espera per saber, et fan una analítica

per saber si estàs embarassada o no. Recordo que tenia el cervell i l'ànima molt dividit. A més, jo soc una persona que en general em costa fer-me il·lusions perquè prefereixo tocar de peus a terra. Sabia que d'alguna manera era important cobrar una esperança, ni que sigui a nivell càrmic, per dir t'espero, queda't. Jo parlava amb la meva panxa i li deia sisplau queda't, és una bona llar, etc. És que m'emociono perquè és molt dur, és molt dur. Però alhora. Combinar aquestes veus amb si és que no, no passarà res, aleshores és una mica una dissociació mental important. Gina, com ha acompanyat això?

La beta espera és molt intensa, perquè a més a més del que veies en el laboratori, ara ja està dins del teu cos, ja depèn de tu, que t'estàs analitzant els símptomes des de les espatlles a les ungles dels peus.

A més a més amb les hormones. I a més hormonalment el teu cos se sent embarassat, perquè estàs en nivells

alts de progesterona. I això, clar, tu tens una sensació de potser falsa. I tot el mòbil amb les alarmes, que no se'ns oblidi de res. Aquí és molt important el que dèiem, el control de les expectatives. Tot i que la ciència ens ofereixi taxes d'èxit que valorem molt altes, 50-60% en els millors dels casos, estem molt lluny de parlar d'un 90% o evidentment d'un 100%. És a dir, pot molt bé ser que no funcioni aquell tractament. Per tant, sempre, sempre preparar el pla B. Sempre. Perquè si no perdem també identitat i treballar l'autoestima. Perquè si no és molt fàcil perdre el nord i que la meva vida es defineixi d'aquí a 10 dies. No, no, la meva vida va molt més enllà de d'aquí a 10 dies.

És que jo vaig fer una reflexió, o sigui, per mi va ser una clatellada de realitat tot això, no? En el sentit que jo vaig reflexionar durant la veta espera justament de, si és que no, jo vull tornar a passar per aquest procés, jo sabia que immediatament no, que psicològicament jo no estava preparada per tornar a viure aquest procés, jo personalment. Però llavors vaig reflexionar molt. Sobre què vol dir ser mare? Perquè ara parlem d'una fecundació in vitro, però potser algunes parelles que això no els va bé, se'ls obren camins com l'adopció o l'acollida, o el tema del qual jo estic tan en contra, que és la gestació subrogada. Per tant, jo vaig parlar amb mi mateixa i vaig dir, si això no va bé, jo concretament no hi vull tornar a passar i en tot cas optaré per una adopció.

Perdoneu, a la seva mare, per mi hauria de ser un present continuus, que diuen en anglès, no?

És quan exerceixes. Exacte, exacte. A mi m'agrada treballar tot això psicològicament d'abans, no? És a dir, normalitzar anar al psicòleg, normalitzar que anem a un procés que és molt intens, i normalitzar plantejar tots aquests escenaris sense estar malament. No fa falta que vagi malament per anar al psicòleg. Escolta, anem-hi abans i reflexionem sobre tot això i tinguem ben plantejat el pla B.

Mira, us enviarem al Club de la Solució també, precisament arran del que diu la Gina, la conversa que vam tenir amb l'Helena Puig-Guitart, quan hem d'anar al psicòleg i com triar psicòleg o psicòloga. Teniu el programa disponible a l'app i al web de Catalunya Ràdio, a La Solució. Va ser un programa la setmana passada, si no recordo, no fa dues setmanes. De tota manera, us el posarem a l'agenda del Club de la Solució, tindreu l'enllaç i allà el podreu recuperar. Us anava a preguntar, quan li dieu, no sé si Gina tu des de la perspectiva psicològica li has dit a algun pacient no t'hi tornis a enfrontar perquè et desmuntaràs. En el cas d'haver anat malament, una primera transferència.

És difícil trobar moments rotunds amb fertilitat. Pots donar una recomanació de dir, escolta, jo crec que ara no és el moment, no tens l'estabilitat emocional, econòmica, de parella, laboral, que es necessita per afrontar això, però és una recomanació. Sí. Normalment, en la part emocional, no entrem en temes tan rotunds. Mèdicament sí que és més fàcil si, per exemple, comentàvem amb la doctora, volen fer un tractament i biològicament no té sentit. Tu els hi dius, Marta.

Jo sí, realment hi ha hagut pacients que els he recomanat molt fermament, o sigui, que els he dit que ara no faríem tractament, perquè emocionalment no estaven en el millor moment, i jo penso que de vegades val la pena posposar uns mesos, que tu estiguis en un moment molt més equilibrat, i sobretot nosaltres des del principi sí que recomanem fer recolzament psicològic, és que és superimportant, o sigui, el que hem d'entendre és que l'embaràs és multifactorial, no és tenir un òvul o un espermatos o un embrió, Totalment.

El seu també és el que dèiem, treballar-ho d'abans i no fer un tractament de vegades tampoc vol dir no buscar-ho de natural o no haver fet un plantejament de. Bé, estan de vacances.

És que jo he sabut de casos de persones, o dones en aquest cas, que s'han hipotecat d'anar fent in vitros i jo el primer que penso és. Està acompanyada aquesta persona perquè és impossible passar per dos, tres fracassos i sobreviure mentalment això, no? Per tant, i perdoneu, el gran paper en aquest cas de les parelles heterosexuals dels homes en aquest moment, perquè així com organitzar un casament et pot portar a concloure que no et vols casar. El procés d'una in vitro et pot portar a dir qui tinc al costat parem-ho, sisplau.

A nivell psicològic també és molt important treballar la comunicació de la parella. De vegades tenim maneres de comunicar molt diferents. Nosaltres durant el cicle som molt diferents. Amb els tractaments hormonals també. I ells no. També podem aprofitar l'estabilitat que tenen la part masculina al no tenir les fluctuacions hormonals i treballar algunes eines o estratègies

per comunicar-nos. El 677387719, avui esteu dient força la vostra.

Sí, estem dient força la seva i l'Anna té una pregunta sobre tot aquest procés que estem comentant. Diu, si decideixes congelar òvuls, quant de temps pot passar des que arribes a la consulta, ho sol·licites, fas el tractament i ja tens els òvuls congelats. És un procés llarg o curt?

Marta? No, és molt curt, hi ha més congelació d'òvuls, que és relativament senzill. S'han de fer unes proves preoperatòries, una analítica, hi ha el que és el tractament d'estimulació ovàrica, són 10-12 dies, i després l'extracció dels òvuls. O sigui, si tens molta, molta pressa, en un mes.

Un mes i tens resolt. I tant, el que costa més és decidir-ho. De fet, jo en el meu llibre ho explico, vaig trigar temps, analítiques i tal, anar-ho pensant, anar-ho covant, però un cop ho decideixes, és ràpid.

Mira, la Ruth va tenir un avortament als 20 anys i llavors es pregunta si això pot perjudicar la fertilitat en el futur. Ho pregunto perquè quan als 30 anys vaig voler ser mare, em va costar molt quedar-me embarassada i finalment vaig tenir la meva filla mitjançant inseminació artificial.

En principi, no. El fet de tenir un abortament, home, s'hauria de veure que no hi hagués cap complicació a nivell lloteri, però com que després ens comenta que es va embarassar, no. En principi, allà diuen allò de,

no sé què és mita i què no, de mujer legrada, mujer embarazada.

Sí, sí, sona d'això. Però és un clar exemple de la fertilitat dels 20 anys a la fertilitat dels 30. No som les mateixes.

El resum, eh? Ja ho heu sentit a les nostres especialistes. Edat ideal 25, a partir dels 30, plantegem-nos si volem congelar a partir dels 35. Ja estem rascant el pal i a partir dels 40 ja tot va cap avall. Diu moltes gràcies.

Creia que era més llarg tot aquest procés. Mira, veus? Ai, que bé. Gràcies. En directe. Tenim un minut i mig. Alguna altra pregunta? Mira, la Sònia té 32 anys, síndrome d'ovari poliquístic, SOP, anovulatori, i pregunta, ¿hi ha alguna manera de poder ovular naturalment i no haver de recórrer la reproducció assistida?

Marta? En aquests casos s'hauria de fer una analítica més complerta, s'hauria de mirar una mica a nivell de metabolismo hidrocarbonat. Es pot fer suplementar minocitol, de vegades també metformina, però s'hauria de valorar cada cas.

S'has dit tants noms, Marta, que crec que te'ls has inventat totes. Haurem de fer una segona edició de Reproducció Assistida perquè veig que hi ha molta demanda a La Solució. Avui n'hem parlat amb la Marta Lafont, especialista en ginecologia i obstetricia, especialista en reproducció assistida, amb l'Estel Soler, escriptora i col·laboradora de La Solució, i amb la Gina Uller, embrióloga, psicòloga i autora d'aquest llibre Quiero ser mamá, que ja el podeu trobar i recuperar a les llibreries. Gràcies a totes! Ens ha quedat curt, eh? Sí, la veritat. Una hora, se'ns farà llarg. No, mira, se'ns ha fet curt, com sempre. Ens falta temps aquí a La Solució. Fran Domènech, ens sentim demà, estimat. Demà, que toca. Ai, mira, demà, puntet de sal. Demà tindrem aquí en Raül Balam i la Raisa Esteve, la nova presentadora del Cuines. Parlarem d'arrossos i farem un mapa d'on podem trobar el millor arròs de Catalunya. Fins que se'ns acabin les respostes. Queda dià la una.