Revolta francesa als carrers i al cinema

Dijous a aquesta hora de la nit ens entra el nervi i sempre recordem un fragment d'una pel·lícula Alex,

Alex està molt bé sí, el del nervi també m'interessa molt perquè avui el nervi psiquiàtic m'està donant canya que tot lliga a la perfecció Alex Urina, bona nit i benvingut aquí em teniu una altra

vegada a l'estudi retornat de Sitges on hem de dir que vas encertar la guanyadora.

És sanguí, és la pelicula de Mariano Lecogolia, encara no s'ha estrenat, és no la meva favorita, però sí la que jo anticipava que podia reunir totes les característiques necessàries per convertir-se en un hit del festival, perquè a més a més d'altres pel·lícules, jo us dic títols perquè us queden en la memòria per quan arribi el moment de veure No Rest for the Wicked, La Muerte de Drácula, Levíticus, és molt aviat, The Incomer, Ghost in the Cell, The Company. Victorian Psycho, The Spiral y We Are Aliens. Aliens, els desitges. En canvi, aquesta pel·lícula que parla de la dona assetjada en el treball, abrumada per la feina absolutament, i que comença a suar sang i a transformar-se en un ésser diferent, precisament per la creació de malalties a partir de com vivim sotmesos al domini i als abusos, no?, És a dir, que estrenem malalties provocades pel patir, no? Estem tot el dia amb l'habitatge, amb els preus, amb la conciliació, amb els greixos comparatius, amb l'estrès, amb els desnonaments, amb el futur de les filles i els fills I jo dic sempre, però es pensen de debò que hem d'esperar i ser pacients a que posin tots els fills a l'agulla, els que malen i tenen el poder? Doncs, monsieur le président, parlez, sisplau.

La tabla es una invitación. No cal l'estat d'emergència. Tenim mecanismes a la nostra legislació que permetran als nostres prefectes, en funció de la situació local, imposar tocs de queda i prohibir les reunions. En paral·lel, és clar, les investigacions estan en curs, s'han dictat decisions judicials preliminars i les aplicarem amb la màxima fermesa.

Avui mateix en parlem de França perquè es prohibeixen les manifestacions que no convoquin directament els sindicats.

El dret a manifestació de protesta i a més a més el que vulguis. Què hauria estat de la humanitat si en un moment determinat aquests drets. Quan no eren drets, no se'ls haguessin pres a les persones per tirar endavant a la seva vida, no? Què són? Dissidència, revolta o revolució? Perquè hi ha violència ens preocupa moltíssim, però alerta, senyor president, perquè on comença la violència? En el no viure, en el suar sang, no? Per tant, perquè no condemna la revolució francesa? D'on ve la república? On hi va haver molta violència i es van guillotinar milers de persones? Però si encara l'himne de França és l'himne de la revolució. Per tant, haurien de derogar aquest himne, que és una crida, precisament, a la violència i a tallar caps, no? La senyora República ha de fer una reconsideració de tot plegat. I sobretot pensa que la violència institucional a vegades té més culpa de la que sembla perquè la gent s'aixequi en armes. I jo porto pel·lícules, dues, que ho expliquen molt bé i totes dues en context francès. Revolucions mítiques, la primera, la revolució que va acabar amb la monarquia.

Monsieur de Sade is whipped. Madame, today they need you because you are going to suffer. They need you and they honor the urn that holds your ashes. But tomorrow they will come back and they will smash that urn and they will say, Mara? Who was Mara?

Recordeu una obra que es de Magassat, una obra de teatre de Peter Weir, que es convertida en una peli de Peter Brooks, que la podeu trobar filming i a prime video. Era una peli del 1967 que rodava teòricament el manicomi de Charles Anton, on els bojos interpretaven els papers protagonistes dels personatges de la Revolució Francesa. Que original, no? Aquesta no l'he vist. Marat Sade. Marat Sade. On fa paper de Charlotte Corday, que va matar Maga quan era a la banyera, per entendre'ns. Sade, el cínic, noble, hedonista, la monarquia, en definitiva. Maga, el radical exterminador. És a dir, no compassió pels que exergeixen el poder durant segles desprotegint i dessagnant, alerta, sanguint, el poble francès. Doncs va haver molts morts i d'aquí va néixer la llibertat de França. Contradiccions. Com, per exemple, el maig del 68. Os porto una altra pelicula, aquesta de Jean-Luc Godard, del mateix any, del 67. Un any abans del maig del 68. Es deia La Chinoise.

a la greve general revolucionaire o a l'insurrección armée. D'altra part, jamais la bourgeoisie ne cèdera le pouvoir sans combat, mais sans y être contrainte par l'action révolutionnaire des masses.

Segón himne revolucionari. Doncs, filmin, preen vídeo, recutent, i hi ha una plataforma que es diu TV5, que jo no la coneixia. Allà trobareu les xinoises de Jean-Louis Godard amb Jean-Pierre Léon, l'actor dels 400 cops, com a protagonista. Estudiants maoistes, que era el grup al que pertanyia el director que apel·laven al terrorisme directament per combatre la República Francesa una altra vegada. El diàleg és inútil, deien. El sabotatge és l'única arma que ens podem permetre. Anticipa el maig del 68 i ho van intentar i ho van fer. Déu meu, senyor, ara. Aquell mite de maig del 68 no el trobo enlloc. No estic apel·lant a la violència, però estic parlant de les contradiccions del sistema que neix a vegades de la violència i després la nega, quan el sistema, diguem que s'ha oblidat dels drets civils,

etc. Habitualment els revolucionaris en volen només una, la que guanyen ells. Això va passar a Rússia, per exemple. Però també va anar com va anar després. Sí, sí.

Podeu veure més pel·lícules al respecte. La batalla de Ragell de Gillo Pontecorvo sobre la guerrilla urbana i la contrainsurgència. La Comuna, una pel·lícula rodada al París de 1871, com si fos un reportatge paridistic d'una persona d'ara que hagués anat a entrevistar els revolucionaris de l'època. O Múnich. La pelicula de Spielberg on el protagonista principal és un agent del Mossad que entra en crisi perquè els assassinats preventius, aquests que són a tot això, no poden ser possibles perquè no defensen en realitat el poble d'Israel, sinó que provoquen generacions noves que emportaran la violència per combatre els que van matar els seus pares. Queda dit, eh? Tot és actualitat i claríssima. En fi, convé molt veure el cinema i recuperar-lo. I convé molt els festivals on no arriba el cinema habitualment. I per això us porto un festival modèlic que va començar ahir i que us recomano de debò, que és el Clam de Manresa. Ens encanta. Festival de Cinema Social i Música de les Amistats Perilloses. La França que va combatre la revolució dirigida per Stephen Frears, que és el convidat de luxe del festival, a banda d'altres. Un festival molt ben programat. Imagineu-vos, podeu veure. En una setmana, les pel·lícules de Zagintsev, de Christian Mungiu, de J.J. Seiberg, la pel·lícula de Bézia Araujo, Josefine, meravellosa, la de Bárbara Maestanza, sucia, la de Lucas Don, coward, la de Pau i el Pau Ilicovski, fatherland. En fi, tot això, junt i concertat una setmana, ja voldrien alguns presentar una programació tant com aquesta. Feliciteu-vos, senyors i senyores de Manresa, i aprofiteu l'oportunitat, perquè en una setmana heu vist tota la temporada. És veritat. O sigui que no la deixeu escapar. I, a banda d'això, dues perles, així per tancar la secció.

Va, sí, és veritat, això ho tenim pendent. Perles vol dir pel·lícules que arriben a la cartellera aquest cap de setmana i que l'Àlex Urina, si n'haguéssiu de triar només dues, serien. Aquesta, la primera, Peu de Paco Raval.

Por una senda van los hortelanos. Que es la sagrada hora del regreso, con la sangre injuriada por el peso de inviernos, primaveras y veranos. Vienen de los esfuerzos sobrehumanos y van a la canción, y van al beso, y van dejando por el aire impreso un olor de herramientas y de manos.

Quina veu, eh? Sí, sí, aquesta veu, absolutament només comparable. Aquí, aquí m'ha dit la. L'any abans m'ha parlat de. Com es deia el monologuista del Capitol? Ah, home, el Rubianes, el Pepe Rubianes. Només comprava el Rubianes. Sí, ja tenen un aire, potser. Tenen un aire. 200 vides, Paco Raval, una pel·lícula sobre el pare, el marit María Asunció Balaguer de Manresa, tot sigui dit, i de Lluís Buñuel. Alerta, perquè. És un documental que s'ha pogut fer gràcies a que Paco Raval tota la seva vida va filmar i va gravar, han registrat la seva veu. I només amb la seva veu i les seves filmacions i els drets d'algunes pel·lícules han pogut fer un mosaic complert sobre la carrera d'aquest home d'esquerres que va aconseguir ser un dels actors més importants del seu espanyol en ple franquisme. Poca conya. L'altra perla. Una bellesa. Es diu Los niños están bien, i és una pel·lícula de Nathaman Prostrioni sobre una dona que ha de deixar els nens a casa de la germana per anar a fer un encàrrec i desapareix. I la germana es queda amb els nens. I llavors no té la pàdria potestat, ni és la mare, ni té dret a prendre cap decisió sobre ells. Els haurien de separar, els haurien de portar a un altre lloc, però tampoc ho poden fer, perquè no hi ha. La mare no ha deixat això previst. Jo aquesta pel·lícula la trobo increïble, realista. Que verifica moltes de los problemas que tenemos en una sociedad que está mal organizada. Y, a ver, la historia humana es potentísima. ¿A dónde se ha ido?

Tengo la impresión de que su hermana estaba al límite y se ha marchado. ¿Susan? Parece más algo voluntario que una desaparición.

¿Entonces no van a ir a buscarla? No. ¿Qué significa eso? ¿Por qué dejará a los niños conmigo? ¿Qué debería hacer ahora?

Todo indica que Susan estaba en plenas facultades, se sentía sola y decidió irse.

¿Y si no quiero hacerme cargo de los niños?

El tràiler gairebé t'explica tota la pel·lícula, però és només condensadet un començament de la història. Després el que trobes, pell de gallina, perquè és una petita pel·lícula que veurà poquíssima gent i és monumental com la vida, la vida tal com és. Per tant, aquesta és la meva segona recomanació. Los niños están bien.

Com acabem? Sempre ens tens el guà, això que sona per aquí de fons.

Això és el final, això és el guà, ja està. Un petó, una abraçada, tornem a la normalitat. Us estimo moltíssim.

Exactament. No, és culpa meva. Efectivament. I la setmana que ve tornem.

A veure què tenim la setmana que ve. En tot cas, a veure què ens dona l'actualitat que ens permeti fer el que hem fet avui. Gràcies, Manel. A tu, bona nit. Adéu.