S'ha feminitzat el debat públic global? En David Carabén hi pensa una mica

Ja sabeu que els dimarts a aquesta hora saudem el David Carabén. Bona tarda. Molt bona tarda. Estàs molt bé, prou bé. Estic bé, estic bé. He dit bé igual que la Neus, però m'entusiasma. El to ja denota una mica més d'ufòria. Estic contenta de ser aquí. Tu mateixa, aquí, cadascú. Ja, sí, sí. Que ha de dir. Tens tema per proposar i m'ha semblat que ja estàveu fent la discussió abans d'entrar,

ja estàveu valorant tot això. Perquè segons com es llegeixi pot ser un camp de mines, però segons com es llegeixi no ho és gens.

Jo tinc l'acomodit de fer de moderador i que sigueu vosaltres els que trepitjou les mines.

Mira, jo tinc la dèria que fa poc vaig començar a llegir una premsa nord-americana, una pàgina que es diu The Free Press, i és un mitjà conservador, centre-dreta, jo et diria, és anti-woke, però sobretot és molt anti-trump també, i llavors el vaig començar a llegir bàsicament per seguir aquest historiador, el Neil Ferguson, que és un tio que sempre m'ha agradat, i el Javi Reti Gur, que és un analista polític israelià. També perquè durant el conflicte de Gaza-Israel, jo crec que en el nostre media estava subrepresentada, jo et diria, la versió dels fets dels israelians. I els vaig començar a llegir, i llavors de llegir aquest mitjà, jo crec que és d'aquest mitjà, però després ho he trobat en altres llocs, m'entenen la idea, diguéssim, que la. Sostenen que l'entrada massiva de la dona en l'opinió pública i, per tant, dels valors associats a l'arquetip de la dona, com l'ètica de la cura, l'empatia o la compassió, s'han incorporat a l'opinió pública global en els últims 20-30 anys, afectant bastant a la manera que tenim d'afrontar l'actualitat. I llavors diu que primem l'impacte emocional i la sensibilitat sobre la. Per sobre de les anàlisis estrictament geopolítiques i fredes de les dades i dels fets objectius. I això, evidentment, és un punt de vista que dius, primer ens hauríem d'empassar que. El que és indiscutible, jo et diria, és que sí que en les nostres vides s'ha incorporat massivament la veu de la dona en l'opinió pública. Jo, quan era petit, Eren excepcions totals les dones que realment opinaven que tenien dret a aixecar el braç, diguéssim. I això és més aviat indiscutible, però el que aquí volíeu discutir, us volia proposar de discutir, és si això ha afectat el tipus de valoració que es fa sobre l'actualitat política. Si prima aquesta perspectiva que respon a l'arquetip de la dona. Ui, a veure.

Pots defensar la teva opinió sense dir que t'estàs suicidant.

Jo crec que aquí hi ha una històrica i errònia atribució de l'emocionalitat al món de les dones i de la racionalitat, te cometes, al món dels homes. I jo crec que els dos tenen la seva emocionalitat per establir les diferències i també la seva racionalitat. I jo crec que és una evidència que les dones s'han incorporat en el debat polític i en el debat de mitjans i en el debat en general, en l'opinió. Però també és veritat que jo crec que estem assistint a uns moments en què això, des del punt de vista de les emocions, es nota, però per l'altra banda, gairebé més testosterònica, diguem-ne. I per tant, no sé si aquesta expectativa en la contribució d'una aportació específicament femenina, no sé, allò són paraules que són complicades d'utilitzar de vegades, perquè són polisèmiques de vegades, però jo no sé si realment ha contribuït, no perquè no ho hagin volgut fer, sinó perquè la política està d'una manera mal terminada, a una contribució en relació a les emocions positives en la política, diríem, no? I jo no sé si això és tant així, en funció d'aquestes dades, o si potser també ha contribuït a masculinitzar els rols d'algunes dones que s'han incorporat, per necessitat, diguem-ne, del context, no? I això no ho tinc tan clar que pugui ser, tant de bo ho fos, eh?

Jo crec que és diferent la projecció de l'opinió pública i de l'anàlisi de l'exercici del poder. Jo crec que en l'exercici del poder hi ha una tendència, malauradament, d'algunes dones que no t'ho esperes i quan estan en el poder treuen aquesta necessitat de patriarcat i de control d'una forma que ens deixa el gènere femení en mal lloc. I això no sols a la dreta. Ayuso, no? Si no, també l'esquerra i no diré noms. Però és així. I es rodeja d'homes, en comptes de dones. Hi ha excepcions, eh? Totes les excepcions, al cap d'un temps, ho deixen estar. I això es va veure després del Covid, amb la gestió del Covid, per part d'algunes presidentes. Ara, el que deia David, jo sí que estic d'acord amb això. Estic d'acord que hi ha valors que abans, jo ho dic perquè potser fa 30 anys que estic a les tertúlies o als anàlisis o com es digui, i he vist aquesta evolució. Primer la presència, que ja no ets l'única dona que estàs allà, sinó també el llenguatge que es crea d'argumentari amb els homes d'aquella època i d'ara, també sense dir noms. Però hi ha un esforç, jo crec, per fer una anàlisi molt més basada en aquesta contemporització amb l'altre, en aquest respecte, no tant en un tema de. Ets una mica tonta i jo sé de què parlo, que jo això ho he viscut. A mi una vegada una persona em va dir a Mantenna,

no diré el nom perquè és un bon amic, diguem, tu d'això no en saps res, tu el que fas és llegir Lola. A mi aquell dia, aquest comentari, al sortir em va fer plorar. O sigui, vaig pensar, ostres, tu, m'he sentit vexada i no he reaccionat bé, no? Hem de poder parlar d'aquestes coses. Jo crec que has tocat un tema molt interessant perquè, en el fons, el que fem aquí és una mica el mirall social amb tota la humilitat del món, però quan la gent escolta, els missatges tenen un cert calat perquè representa mirades que poden estar compartides amb persones que no tenen l'oportunitat de venir aquí i que potser podrien dir coses molt més interessants. Però jo crec que les noves masculinitats, això que deies tu, Està quallant, és a dir, la lluita contra el patriarcat, contra els estereotips masclistes, i al mateix temps la decadència d'un sistema que s'ha basat en els valors testosterònics, i això, per exemple, l'anàlisi sobre, jo aquesta font també l'he llegida, sobre el Netanyahu versus el poble israelí, amb aquesta manca d'empatia, amb lo que li demanaven els seus propis súbdits, i ara es veu que no es veu res d'això aquí, però s'estan produint coses molt importants a Israel sobre un polític corrupte que ha utilitzat la massacre de Palestina per defensar el seu lloc de treball, d'alguna manera.

Jo crec que ara ja comença a donar prestigi. I al mateix temps, èxit a les posicions masculines, sigui en lideratge, sigui en opinió pública, que incorporen aquesta vessant que jo sí que crec que existeix, que és una vessant de cura, de saber que la paraula té una força i un impacte davant la comunitat i que, per tant, tot allò que. Defenestri a l'altre i que torni a la vessant més testosterònica, a la victòria de la imposició de la masculinitat tòxica en definitiva, va bastant en detriment, i jo ho dic també pels homes que esteu aquí, és a dir és molt agradable avui en dia compartir aquests diàlegs amb una mirada on tant no hi ha aquests trets masclistes de per mig i cada vegada és més evident que cada vegada som més els homes és que això és antic de tant en quant que on ens trobem jo no sé si a tu et passa Neus però entre nosaltres diem bueno és dels antics ja ho saps és dels antics ja no perds el temps en discutir res ni en sentir-te ofesa ni en res dius ets dels antics no? Llavors això a l'anàlisi global li fa falta moltíssim, perquè serà una revolució.

Clar, són com fronts diferents, no? Les taules que tu deies, jo també vaig començar en taules on no només era l'única dona, sinó que a més era la més jove. I per tant gairebé havia de demanar permís, no dic per ser-hi, perquè m'havien convidat, sinó per obrir la boca. Llavors, la teva manera, tothom segur que és millorable, però la teva manera de defensar-te és preparar-t'ho molt, preparar-t'ho millor, perquè per tant el poc moment que tens de pilot al camp, aprofitar-lo. I això, ho hem comentat a vegades amb altres companyes, no? Nosaltres sempre anàvem amb la llibreta, amb els apunts, amb els sobrellats, i et trobes el típic senyor que deia, tens un paper, tens un boli abans d'entrar, no? I no, és veritat, i això deia, no? Iñaki Gabilondo deia sempre, jo sé qui s'ha llegit els diaris abans d'entrar a la tertúlia i qui no, no? Doncs això era una mica així. En aquells moments, doncs perquè ens havíem com de fer valdre per tenir l'espai, no? Jo crec que per sort això ha evolucionat molt, I la setmana passada, fa 15 dies, hi vaig estar en una taula de TV3 que érem tot dones periodistes. I a més va ser una taula molt xula perquè totes anàvem amb dades, complementant coses. Vull dir que no anava ningú amb cap samarreta de cap partit ni a defensar que havia de guanyar no sé qui o perdre no sé qui.

Que això també em sembla que és bastant interessant. Per tant, respecte a la posició de la gent que. Intentem informar o fins i tot a l'extra de l'opinió, doncs crec que hem evolucionat en el sentit correcte. Tot i que ens ha costat més, és evident. Respecte a la emotivitat, saps què passa? Que jo crec que la emotivitat. De la qual s'abusa la política, n'abusen ja tots. I no crec que tingui tant a veure amb que les dones tradicionalment tenien aquest rol de benestar social i educació i sanitat per les dones. I conseller de presidència i ministre de defensa i no sé què, fins que no va ser la Chacón, em sembla que va ser la primera, tot eren homes. Llavors, bueno, ja estava repartida així, però a les redaccions també. A les redaccions la que feia sanitat era una dona i el que feia govern era un home, quan jo vaig entrar. Per tant, era una mica els rols repartits que hi havia. Per què crec que s'ha abusat de l'emotivitat? Bueno, ho estem veient, jo què sé, en aquesta campanya. Jo me'n recordo, però abans també, és a dir, qui va dir que el junquerisme era amor va ser Oriol Junquera. I qui va dir este es el partido del amor ha estat un home, Pedro Sánchez i el ministre Puente. I no han sigut dones, perquè jo crec que no

hi ha partits de l'amor. I no creus que és precisament perquè estan trucant a la porta aquesta? Sí, però no és per les dones, sinó perquè hem convertit, hem infantilitzat els electors, espectadors, oients, ciutadans i votants, i per tant ens interpreten els que fan les campanyes, que no se'ls pot explicar res molt complex ni que sigui molt llarg, perquè o se'ls connectaran o se n'aniran a una idea molt simple, i per tant. Ara podríem anar perquè pugen els populismes perquè la partida juga als extrems podríem anar a més coses i segurament és perquè s'han comès molts errors des de la política tradicional però al final qui juga amb aquesta emotivitat no són tant les dones o els homes sinó els partits en general l'última

Pedro Sánchez no, però això et deia Ferna, un argument polític l'expressió de la seleccionació de la seva dona. Sí, però fins i tot. Jo pot ser legítima, no ho sé, ja ho veuran ells, però trobo que fins i tot en aquest tema, si li dones la volta, aquí està ell fent de príncep blau. Ell està salvant la seva dona. És ell qui per això l'eleva. Home, perquè també l'han posada en un. No, no, que està molt bé, que està molt bé. Jo m'agradaria més sentir-me amb ella. I ha posat-se en un mític.

Però una cosa és que ell consideri, una cosa és que ell consideri, tenint raó o no, que la seva dona és víctima d'una persecució judicial excessiva pel fet de ser qui és. Això, en fi, doncs. Hi ha jutges que diuen. Hi ha fiscals. Fiscals tenen jutges que pensen una cosa i gent que pensa una altra. Una altra cosa és definir un partit com el partit de la mort. El partit de la mort, no. A veure, mira, jo ara trencaré una llana. No van trobar que li fessin un petó a Junqueras. Sempre a favor de la mort.

Però jo crec que també s'ha superat A veure, jo no vull defensar especialment el Junqueras, vull dir que consti. Si ens va dir que era mort. Però penso que l'ús de la paraula mort en el sentit. En el sentit polític em sembla que va començar la Marta Nussbaum amb el llibre que tothom hauria de llegir que és el d'emociones polítiques i allà entens que l'amor té molta potència perquè hi ha una dimensió d'amor a la humanitat que és indispensable per exercir la política. Si tu no tens un amor i una connexió amb la comunitat i amb la humanitat i amb els éssers humans, tu no pots ser un bon polític. Vas a guanyar la teva partida. Llavors, a mi, que es parli d'amor en política, ho trobo, entre cometes, un tant revolucionari. Una altra cosa és el grau de credibilitat, o no? Que és on entres tu. Això és un altre tema. Però a mi.

El desacomplexament que això pot generar per un home en el fons és trencar monrols.

Però creus que hi ha algú que s'incorpora a l'apològica admetent-se a ell mateix que no té amor pels seus conciutadans? No, home, no tothom. Úbricament, no? Clar, públicament no. Llavors ja entrem en monitoritzar els sentiments íntims d'una persona.

No, el que passa és que això és el símptoma que tu expressaves abans. En el fons, com es manifesta aquesta desafecció a la humanitat amb aquest procés, i tu també ho comentaves, de l'electoralisme, I per tant es veu amb les paraules que utilitzes, amb els vincles que cuides o descuides o vols rebentar, hi ha un vincle que és el democràtic, que és l'adhesió de la ciutadania al nostre sistema, que cada vegada està més en crisi, perquè les paraules que polulen són animatversió, desacreditació, inclús a mi em fa més llàstima l'esquerra, perquè se suposa que les esquerres són més. Escolta tu, doncs. L'odi, el nivell d'odi que hi ha, és pertorbador.

És a dir, no pots veure. Estem en un moment en què tot això de les cures i tot plegat que parlaven i que s'atribueixen al món entre comentes femení, home, no sé si estem passant. No, no, però això ja. Ja, ja, ja, ja. Aquesta pantalla ja està passada. Sí, sí, però formem part del debat de les emocions, perquè les emocions també es poden utilitzar i es poden simular. Per això deia jo allò de la masculinització. I tot aquest món de llenguatge es pot utilitzar sense que realment representi, més enllà d'una actuació més o menys eficaç des del punt de vista de la.

Hi ha una diferència, és a dir, la Neus parlava d'emotivitat amb una connotació certament negativa, però clar, després hi ha la sensibilitat també, llavors la sensibilitat és positiva. Per això el tema és més espinós del que sembla, perquè sí que hi ha una incorporació possiblement de la sensibilitat, i com dius tu molt probablement també arreu de les xarxes socials que es carreguen els grisos hi ha una desaparició del terme mig o de qui dubta si

respectes ets el que dubta.

Mentre sentia el David, és a dir, jo no havia reflexionat, per allò que hem entès, una teoria que diu que el fet que ja s'hagi incorporat molta més dona a la tribuna pública, podríem dir, ha derivat el discurs cap a un wokisme, diguem-ne, o cap a una emotivitat.

Sí, més que una emotivitat, ho ha incorporat la sensibilitat a l'hora de parlar dels esdeveniments, és a dir, una guerra ara mateix, és més insuportable. Segons quines imatges ja són molt més intolerables que abans.

El que volia dir és, si això fos així, que el fet que s'hagi incorporat la dona ha provocat això, si això fos així, que no ho sé perquè no ho tinc reflexionat, diguem-ne, i ho he reflexionat mentre et sentia. Amb tot el dret del món. És a dir, hi ha un sector de la societat, que és el femení, que no havia estat prou representat en les tertúlies, no havia estat prou representat en l'esfera pública i que, per tant, estava absent. I que, per tant, havia fet que l'opinió pública estigués escurada, caiguda, cap a l'esbiaixada, cap a una banda. Si s'incorpora i fa que l'opinió pública quedi una mica més centrada o hagi d'arribar cap a l'altra banda, també tenen tot el dret del món a incidir en el debat públic. El problema és que durant molts anys no van poder incidir perquè no tenien altaveus. Si ara hi incideixen i això fa que el discurs vagi cap a una altra banda, és reflex de la societat.

Hi ha un exemple clar on sí crec que és evident que la presència de les dones en àmbits diferents i de decisió. Ha ajudat a anar en el sentit correcte, que és, per exemple, en visibilitzar la violència contra les dones. En els mitjans no apareixia com havia d'aparèixer perquè els que prenia la decisió de que era important i que no, a l'hora de jerarquitzar les notícies eren tothomers, i això no, a mi no m'ho han explicat, jo ho he vist. Per tant, aquí hem evolucionat en el sentit correcte, i probablement és perquè les dones, des de baix de tot, fins a les que acaben decidint què és portada aquell dia en un diari o en un informatiu, doncs ho han aconseguit. El que jo denunciava és que, igual que ha passat això, crec que la política està abusant de les emocions. D'això no estic convençuda perquè crec que a més és això, que fins i tot hi ha una falta de respecte als ciutadans. Moltes vegades els tracten com si els ciutadans no tinguessin criteri per pensar I a l'adversari,

finalment, perquè si dius que el Junqueras més amor, què vol dir? Que el teu adversari polític no ho és? No. Vull dir que no fotem, és una mica, com dius, barat en realitat pel debat.

Sí, jo crec que hi ha hagut un accés, jo amb això estic d'acord, amb aquest diagnòstic hi ha encara, i a més et genera un pudor quan el veus utilitzar de forma. Falsa l'escena amb el president Sánchez l'altre dia, amb una frase hagués estat suficient dient no et mereixes el que t'està passant i t'agraeixo ser la meva companya de viatge en aquestes circumstàncies, tu dius així la gent ho pot entendre i ella se sent reconeguda públicament quan ha estat assenyalada, però aquella cosa. En plan de, és mi mujer, la madre, mis hijos i mi esposa, dius, bueno, tu, no cal que diguis res més, que ja sabem de quin peu calces, m'entens? Perquè, esclar, això és lo zero cómplice. Una parella parla amb uns altres termes de la seva parella, en termes de complicitat, en termes de company de viatge, en termes de.

Que en aquest cas hi havia una intencionalitat política és evident, perquè no només és una frase o un paràgraf que es diuen en un míting, sinó que és una frase i un paràgraf que després el mateix partit polític i les mateixes xarxes del mateix president agafen, extreuen i juguen a les xarxes. Vull dir que hi ha una voluntat política, perquè podrien haver-hi d'haver-hi un altre extracte i aquest discurs hauria quedat molt més amagat.

Per això citava jo el ministre Puente, perquè.

També et diré, ahir a la tarda vaig veure que a través també de les xarxes Joan Maria Piqué reivindicava la paternitat i recuperava un extracte d'Artur Mas amb Helena Regòsnic clavat. Artur Mas en un faristol, en un míting, i adreçant-se a Helena Regòsnic, i Helena Regòsnic pujant a l'escenari i fent-se un petó, i tots dos molt emocionats. Vull dir que s'ha utilitzat tota la vida. I Estats Units, no?

La Jacqueline Kennedy és el mite de. Mira, aquí la. Bueno, jo A ver, és que no soc tan absolutament crítica amb les mostres d'agraïment, perquè la carrera política és supersacrificada. A mi que el president Mas fes sortir a l'Helena i li fes un petó em sembla humà, em sembla càlid al final tampoc són robots els polítics són persones ara on està llinda entre el que és fals o instrumental o el que és d'acord, també poden fer coses d'acord el límit està en la campanya durant la campanya això és una cosa que fas sempre d'una manera normal i natural

quan t'acompanya o quan vas amb els teus fills però em sembla que forma part de lo normal és un estil, ara si ho esperes a fer. En un context determinat, com és una campanya electoral, cregui a una utilització. Ara a mi em sembla bé que aquest home, quan vagi amb la seva dona a un miti, l'acompanya aquí o allà, es facin petons. Però hauria de formar part del natural, del seu estil, de la seva manera de ser. Ho fa, eh? Sí, però. L'Helena i jo. Tinc la sensació que a aquest nivell tot està tan calculat que al final, en certa mesura, perd valor. A mi em sembla que té a veure amb el món del postureo. I a mi això fa que perdi un cert sentit d'autenticitat, de naturalitat, que és com crec que les expressions d'afectes han de fer.

En el marcatoca i de manera natural. Jo com a dona sempre he admirat molt la Carmen Romero. Que en el seu moment per evitar tenir conflictes d'interessos i sabent que tenia diguem un Narcís a casa va agafar i va dir me'n vaig a Itàlia a estudiar i ja tornaré se'n va anar a fer un any sabàtic va tornar i sempre es va mantenir amb un segon plànol i ha fet una gran carrera com a política molt eficient de diputada al Parlament d'Estrasburg i no ha buscat una projecció pública ni una. És una dona amb una contribució a les polítiques públiques molt rellevant. Precisament,

perquè havia de separar-se de l'ombra que li feia el seu home. No, home, no, no totes fan funció de. Sí, home, home, no. Perquè també li venia del seu. Però ella, si volia tenir carrera pròpia, havia de buscar-se el seu, no? Exacte, exacte. I no depenent d'ell. Bueno, i també perquè li volia un rol feminista. Exacte. Sí. És que una dona formi part del terreny de joc a efecte simplement de ser la meva dona, la mare dels meus fills, I totes aquestes coses crec que la col·loca la dona en un recinte tradicional. Bueno, depèn. Bueno, clar, tot depèn.

Perquè la conciliació, clar, depèn, depèn, depèn de les persones. I el David mira i riu.

Jo m'ho miro com un observador que dius això és veritat o és mentida.

Com deia el Pau Donés, depende, todo depende.

I moltes vegades de quina és la teva simpatia. Llavors al teu líder li trobes que és absolutament sincer i al rival el trobes absolutament de postura.

Jo he defensat dos líders, l'amor juncarista i les expressions d'amor del president Mas. Per tant, aquí.

Dos minuts i seran dos quarts de quatre. Anem a publicitat, que encara tenim molts més temes. David, gràcies. Bona tarda.