Sitges 2026: aquestes han estat les millors pel·lícules

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio. Anem ara amb Sitges.

Perquè és hora de fer balanç. Aquests dies hem viscut moltes coses al festival. Hi ha hagut sessions on hem passat por, d'altres on ens ho hem passat bé, algunes que haurien d'haver passat por i hem rigut, d'altres que hem rigut justament perquè passàvem por. Ens hem creuat amb molts noms propis, amb Peter Jackson, amb camisa hawaiana, per exemple. Però és el moment de donar el nostre veredicte a l'edició d'enguany i, sobretot, de valorar les candidates a guanyar el premi a la millor pel·lícula. Comenzaremos por Hope, la película del sudcoreano Hong Jin, que partía ya antes del festival, como una de las grandes favoritas.

Partia del fet d'haver estat una de les pel·lícules més comentades a Cannes i l'expectació era alta. I podem dir que el que prometia, que és una pel·lícula persecució espectacular que té com a protagonistes agents de policia i altres personatges que proven de reaccionar a un ésser que no veiem, almenys al principi de la pel·lícula, i que està provocant la destrucció per allà on va, això t'ho dona. La força d'aquest ésser agressor és molt gran. Perquè aixeca cotxes amb facilitat i a més es mou molt ràpid d'un lloc a l'altre i converteix la pel·lícula en una experiència trepidant on hi té cabuda el terror, la ciència-ficció i fins i tot també el sentit de l'humor. La direcció de les escenes d'acció és especialment destacable, potser el punt feble al meu parer és la tesi de la pel·lícula que resulta força evident perquè funciona com una mena de. De metàfora sobre els conflictes entre comunitats i la incapacitat de posar-nos en la pell de l'altre i el fet que el poble on passa la història estigui situat a prop de la zona desmilitaritzada convida inevitablement a relacionar-la amb la divisió entre les dues Corees que estarien representades pels humans i per la criatura. Jo dedueixo que els humans seria Corea del Sud i la criatura Corea del Nord, però ja no m'atreveixo a desxifrar-ho tant.

Estic força d'acord amb tu, Toni, que tota la qüestió al rerefons social-ideològic de la pel·lícula potser és una miqueta elemental, la metàfora una mica elemental, però aquí vull recuperar un argument que ha utilitzat la Marta per reivindicar Whalefall i és la qüestió física. I penso, no només física, perquè penso que Hope és una pel·lícula que es pot gaudir amb totes les parts del cos. Amb les grans escenes d'acció, desfarmada, et posa la pell de gallina, et fa bategar el cor a tota velocitat i fa que t'enfonsis també a la butaca, però també és una pel·lícula que t'activa el cervell, sobretot en termes cinèfils, perquè combina l'esperança. Però de dramas criminals sudcoreans com, per exemple, Memories of Murder de Bong Joon-ho, i estar tota aquesta especialitat sudcoreana a l'hora de combinar diferents gèneres, n'has mencionat molts, Toni, i ho afegiria al western, potser no direm com, però hi ha un punt westernià a l'escena final d'acció. Però també hi ha grans referents del cinema de Hollywood. Penso en Depredador, la mítica pel·lícula dels anys 80 de John McTiernan amb l'Arnold Schwarzenegger, o la saga de Mad Max. De fet, quan vaig entrevistar el Nahong Jean al Festival de Canes i li vaig mencionar aquests referents, Va dir que els havia tingut molt en compte i ell, de fet, va posar molt èmfasi en la idea que amb Hope volia fer quelcom que no s'hagués vist mai, amb escenes d'acció inèdites. I ell deia que per aconseguir això realment necessitava aprendre dels millors. I em sembla molt interessant fer una pel·lícula gairebé megalòmana, quelcom que no s'ha vist, però tenint memòria cinèfila.

A mi, recordo que quan amb el Manu vam fer el programa especial des de Cannes, ja vaig dir que m'havia flipat la pel·lícula i que veient-la vaig pensar, és que és una pel·lícula carn de sitges, 300%, i si hagués tingut temps l'hauria tornat a veure aquí al festival amb el públic, perquè és que és una pel·lícula que aquí encanta i encaixa a la perfecció. La primera hora, o sigui, funcionar. Tan bé, és com un rellotge i passa tan ràpida la seqüència d'acció que munten a Hong Jin a la primera hora, és que és això que deia el Manu, l'està sentint amb tot el cos des dels primers cinc minuts. Llavors hi ha un moment que la pel·lícula cada cau de ritme i també del que vol explicar i després al final té una altra gran seqüència d'acció de persecució que t'ho deixa molt amunt. Clar, és veritat que li has de comprar el que et proposa, això ja ho vam dir des de Canes, no? Que és una pel·lícula que a Canes molta gent va dir, ostres, primer, no sé si ha d'estar a Canes, i segon, no sé, jo també gran part d'això era que els efectes visuals, que tinc entès que els ha millorat des d'aleshores, perquè després el Festival de Canes va sortir a dir, no, és que els efectes visuals no estaven acabats, perquè molta gent es va queixar d'això. Tenia mitges, tenia la pel·li mitges. I llavors entenc que ara és encara millor i que funciona millor sobretot el terç final de la pel·lícula, però li has de comprar el que et proposa perquè al final és veritat que hi ha tota aquesta metàfora i tota aquesta cosa que vol explicar, però no deixa de ser una pel·lícula d'acció molt ben parida. Aleshores, totes les coses estranyes que Anna Honjin et proposa, que a vegades són tretes del barret, has de dir sí a tot i entregar-t'hi en cos i ànima perquè la pel·lícula realment et funcioni i et faci flipar com a mi em va passar, que encara tants mesos després la recordo i penso, és que pelicuassa.

He dit això de la metàfora, però en realitat és que ni ell mateix li dóna molta importància a la metàfora. És a dir, la metàfora hi és, però en cap moment és el centre de la pel·lícula, ni és el motiu per anar a veure la pel·lícula, ni està gaire més desenvolupada que 4.000 pel·lícules que tenien aquesta mateixa. De fet, el cinema infantil, en un 99% potser, té aquesta mateixa metàfora. No sé com entrenar el teu drac, té aquesta mateixa metàfora. Vull dir que no és una metàfora molt elaborada, ni tampoc està molt aprofundida, i la pel·li no va d'això. Però és veritat que si li has de buscar una tesi és aquesta. Jo és el que us dic, el que li he trobat és que potser la tesi és una mica simple i no té gaire profunditat. Ara em sembla bastant innegable el que dieu, que és un espectacle visual. La primera i l'última part, que crec, Marta, que ho has posat molt bé. I crec que podem dividir la peli perfectament en tres parts, o millor dit, dues persecucions i la part del mig. Un pont. Li direm, no? Aleshores tens la primera persecució, que et deixa enganxat a la butaca, tens la part del mig i després tens la. La segona persecució que és la que et deixa content a l'acabar la peli.

Clar, en una part del mig que hi ha, el més èpic és un senyor gran explicant una anècdota escatològica, o sigui, és més sobre el relat escatològic d'un, que no desvalorem molt més, però hi ha molta èpica en això. Jo estic molt d'acord amb això que expliqueu, com que realment, a diferència de perígons anteriors del Nahonjin, com The Chaser, The Yellow Sea, sobretot, o The Wailing, Aquesta sí que li falta algo més de profunditat, no? Que jo sento que és una pel·lícula que pels fans clàssics de Sitges hi ha tot el que volen, hi ha persecucions impressionants, realment la persecució final a la carretera és bestial, hi ha monstres que ploren, a mi de fet és de les escenes que més m'agrada, hi ha aquesta espècie d'escena on a un monstre se li cau una llàgrima a càmera lenta i es mira amb el protagonista. Però sí que li falta com algo més. A mi em va fer pensar molt en dues pel·lícules, una és The Host del Bong Joon-ho, que també hi havia aquest misteri de com seria el monstre, com que hi ha un monstre que canvia de forma, i després amb Nope, que sembla una broma perquè el títol és idèntic, només fa canviar una lletra, del Jordan Peele, que també hi havia com unes persecucions a cavall, amb un clímax impressionant, però sí que tenia una reflexió més sobre el present dels Estats Units, i com que realment hi havia alguna cosa més, que aquí sento que quan tu, Marc, t'explicaves això que Cans estava incompleta, sento que potser estava incompleta a nivell tècnic, però que a nivell de guió també és com que li demanes més, i de fet la peli acaba com de cop, sento que la peli té un final com molt ruta, que crec que ja està gravant-la.

És el que ara va dir, és que tot plegat és un pròleg.

És una primera part molt clara.

I ella ha explicat que tots aquests personatges secundaris, monstruosos, que van apareixent, en principi tindran una evolució, tindran un arc. És veritat que sembla que a la pel·lícula li falti alguna cosa. És molt interessant perquè anàveu parlant en moments. Diferents de les vostres aproximacions al film de la noció d'èpica d'una certa humanitat també vibrant o fràgil potser a mi el que m'interessa molt és que no aborda l'heroïsme d'una manera directa o transparent, tot són personatges molt imperfectes i justament en aquest tram central que jo crec que en una pel·lícula més convencional o de Hollywood hi hauria algun moment greu, dramàtic el que hi ha són moments escatològics i una mica patètics. Això em sembla interessant.

Sí, fins i tot en les escenes d'acció hi ha moments que són humorístics que estan col·locats allà al mig i que a mi m'han funcionat molt bé i a mi sobretot el que em va funcionar molt bé de les escenes d'acció, a part que estan rodades molt bé, és que son una flipada tota l'estona. O sigui, jo crec que la mentalitat a l'hora de construir les escenes d'acció és. Tinc 15 anys i vaig a fer la cosa més flipada que em pugui imaginar.

Sí, i també la comicitat que genera veure que els personatges a l'inici de la peli, quan encara tampoc has vist el monstre i ells tampoc l'han vist, tenen por del que puguis ser. Llavors genera com veus aquests personatges que aparentment haurien de ser herois, armats i tal, que aquí es senten igual que tu com a espectador que encara no has vist el monstre i que també tens aquesta por. Jo trobo que realment és molt conscient d'una espècie de construcció de la figura de l'heroi.

M'ha agradat molt això que has dit, Toni, perquè jo m'imaginava anar honjint com un nen amb figuretes. Saps quan jugues amb figures i tens una Barbie, un dinosaure, un lleó que et va a tocar la mona i els fas tot jugar junts. És que per mi és això,

però el tio ha plasmat en una peli que és espectacularment brutal i que s'encomana moltíssim, sobretot l'energia de la pel·lícula s'encomana molt i aquí Sitges es va notar molt. Aquesta és una de les propostes, però n'hi ha més.

Hola y bienvenido a Bloody Burger. ¿Puedo tomar vuestra orden? Hola y bienvenido a Bloody Burger.

Perquè en aquest festival de Sitges també hem tingut la nostra reacció de terror corporal, un gènere que està de moda i que aquí a Sitges ha tingut molt d'èxit, recordem The Substance, que va ser la sensació fa dos anys, o La Germana Estralletja, que va guanyar el Premi Millor Película l'any passat, i això fa que Sanguín, pel·lícula francesa de Marion Le Corollier, sigui una bona candidata. És una obra prima que té com a protagonista una jove metgessa que comença les pràctiques en un dels serveis d'urgències més exigents de França. Està sotmès a una pressió enorme. Però el problema no és només laboral, perquè comencen a arribar pacients amb símptomes físics inexplicables i progressivament ella comença a presentar també els mateixos símptomes.

Sí, com molt bé dius, Toni, en aquest cas les comparacions són força inevitables. Sanguint, per la seva aproximació a aquest terror corporal de caire clínic i alhora alegòric, fa pensar en The Substance. A mi, sobretot, em fa pensar en Alpha, la darrera pel·lícula de la Julia Ducour, que va obrir el festival l'any passat. Totalment, i que utilitzava la idea d'aquesta espècie de virus psicosomàtic per estudiar un fenomen de caire social, una crisi social, que de fet tirant més enrere ens podria portar a Mala Sang de Leo Skárax, pel·lícula mítica dels anys 80. Però en aquest sentit i en aquesta pel·lícula la denúncia que es proposa a Sanguín sobre les pressions que exerceix el capitalisme i la societat de consum sobre l'individu em sembla molt oportuna i força genuïna. A més, he de dir que, en el meu cas, la pel·lícula compta amb el valor afegit de vincular-se amb la sèrie The Pit, que sabeu que m'encanta aquesta idea de.

Marta, saps el que fèiem? La sirena de Hitchcock. Comirem Hitchcock per The Pit. He de dir que això és una baixada de llistó guapa, eh, Manu? No, no tant.

De pit és brutal i a més aquí tenim aquest retrat de la tasca frenètica sota la gran pressió d'aquests metges d'una unitat d'urgències i això en general diria que Sanguin no em sembla una pel·lícula perfecta per mi abusa d'alguns afectismes audiovisuals que poden remetre. De manera força evident a, per exemple, Wrecking for a Dream de Darren Aronofsky, però com deia abans, la idea de l'aproximació a una jove generació disposada a plantar cara als excessos del capitalisme salvatge em sembla estimulant, estica en aquest vaixell. Sí, jo també.

A mi em sembla una pel·lícula bastant correcta i tot i que realment hi ha aquestes comparacions de The Substance, Alpha o Requiem for a Dream, que estic bastant d'acord, crec que és una pel·li que té força personalitat. El que sí que em passa és que hi ha el fet d'ambientar-ho en l'ambient aquest de la medicina, de les pràctiques de la medicina i l'exigència que hi ha en aquest món sobre arribar a l'excel·lència i la pressió enversa que pot morir algú en les teves mans o en la teva responsabilitat. Trobo que no sé si. Em passa que la veig com una idea més de posar el focus en aquest món perquè genera més fàstic, o sigui, és més fàcil generar aquest terror corporal en un hospital que no pas en un McDonald's, no? El segon exemple és dubtós,

i ara et compraria jo una peli de terror corporal que passa en un lloc de fast food, així de ràpid, eh? Totalment.

Jo també penso que m'interessaria més, potser, perquè, tenint en compte que això, per entendre-ho, per dir-ho ràpid, és un desabstenç sobre l'explotació laboral i sobre com els fins on ens porta el capitalisme i aquesta voluntat de ser excel·lents productius, trobo que podria haver passat a un altre món que no fos el de la medicina, que sí que se'n surt molt a retratar aquest tipus de món i aquesta exigència, però que hi ha alguna cosa que ho veig com més un capritxo de vull fer terror corporal i ho vull coguir.

Sí, a més, és possible que això generi com una espècie de vinculació molt evident amb l'univers de David Cronenberg, que és com el pare de tota aquesta qüestió del terror corporal, tot i que, jo ja dic, em sembla més The Pit que Cronenberg, i per aquí la salvo, però potser la connexió cronenbergiana és molt evidente. Sí, sí, és molt.

I de fet, la directora, hi ha dues coses que penso que també, una mica arrel del que deia, la directora va explicar que aquesta pel·lícula està basada en la seva experiència infernal, segons ella, treballant en el món de les finances. De fet, hi ha un personatge, el primer cas que veu la protagonista, és d'una noia que treballa a la borsa i que comença a tenir els mateixos efectes que tindrà la protagonista. Està embarassada, a més. Sí. És molt dramàtica. Sí, sí, és una escena de part bastant forta. I també que a mi em va passar, no sé si a tu també et va passar, Manu, que hi ha com moltes idees molt bones. Hi ha un epíleg, la pel·lícula acaba amb una espècie d'epíleg que planteja una espècie d'utopia estranya, no desvelarem molt més, però que hi ha una idea molt interessant de mostrar una espècie de món nou. I per mi és com, ostres, ara aquí comença la pel·lícula que realment és interessant. O sigui, hem vist una pel·lícula que és molt correcta, que està bé, que té molts valors, té actitud, té poder, les interpretacions són molt bones, però ara hi ha una idea que em sembla nova, amb aquest plantejament d'un món on una mica les normes laborals s'han canviat. Llavors, com que és una espècie de pílaco molt breu, però molt brillant, diria jo, que em promet, bueno, com que ha pensat, ostres, aquesta és la pel·lícula

que voldria veure. Això és la idea, no descartem que sigui un pròleg com passa a Hope, però no descartem que no vulgui. Tant de bo, tant de bo.

Jo realment la següent pel·lícula d'aquesta directora la veuria, em sembla que realment això té molta força, però en pas això crec que potser es pensa que ha fet una pel·lícula més arriscada i més forta del que realment és, que és bastant convencional dins d'aquest tipus de subgenre del terror.

A mi aquest pròleg i la pila, que són molt interessants, però que semblen d'una altra pel·lícula, M'interessen i crec que tenen molt potencial i tenen unes tesis sobre el rerefons social i el que jo deia, la idea d'una generació que diu prou, em sembla molt potent, però alhora hi ha quelcom com caricaturesc o grotesc, tant en el pròleg com en la pila, que em costen una mica. Idees molt potents però que, com molt bé dius, Joan, potser requeririen un desenvolupament major.

En tot cas, Sanguín, jo diria que és una candidata bastant potent, ja entrarem després en realment quina és la favorita i què en penseu, ens dona una candidata bastant potent a guanyar el premi a la millor pel·lícula. De fet, a la competició oficial també trobem, n'hi ha moltes a la tercera, per exemple, trobem Company, la nova pel·lícula de Casey Affleck.

Ha presentat una pel·lícula de terror gòtic a través de tres històries que transcorren en tres èpoques, 1903, 1953 i 1975. Tot comença el 1975, quan una dona misteriosa apareix sense ser convidada en una reunió de Nadal i ella comença a explicar una història sobre un ermità que el 1953 rescata una activa atrapada durant una tempesta de neu a. Explica una història encara més antiga, que passa al 1903, en què una parella de grangers acull un vagabund. Són tres històries que van encaixant, podríem dir, com unes matrioxques, i el més interessant és com els personatges i conflictes d'una època ressonen en la següent. Una mica la bola negra. Ho heu pensat o no?

La bola negra estil Casey Affleck en aquest cas per això hem de ser molt curosos a l'hora de no revelar girs que porten aquest drama intimista cap al terreny del cinema fantàstic està Sitges per una raó. A mi la pelicula m'ha semblat estimulant per diverses raons, d'una banda m'interessa molt el cinema que celebra l'auralitat i aquesta és una pelicula de personatges que expliquen històries i que van dibuixant a través dels seus relats una espècie de genealogia de patiments, de soledat, de violència i tot això a partir de l'auralitat. I després està la idea de la maldat, que és el que està en el cor d'aquesta pel·lícula, d'aparença calmada, però d'una essència molt tèrbola, molt sinistra. I per últim, també m'agrada l'apartat estètic de la pel·lícula, que utilitza uns paisatges nevats, d'una manera que fa pensar en el mític western McCabe i la senyora Miller, de Robert Altman. És una pel·lícula en memòria, en memòria cinéfila, del que va ser el nou Hollywood dels anys 70 i 80. I trobo que Casey Affleck ha fet una pel·lícula que aconsegueix renovar alguns arquetips del cinema fantàstic explorant sobretot la seva dimensió humana, posant el focus en els petits gestos i en la fundària psicològica dels personatges més que en l'espectacularitat de l'acció. I és lo maco, vens a Sitges, veus pel·lícules que semblen que estan en pols oposats del cinema, Hope és pura acció, The Company són moments de gent explicant històries, però les dues aporten mirades noves sobre els codis del fantàstic.

Absolutament, i a més hem parlat de Hope, hem parlat de Sanguin, hem parlat de Company, però la barrabassada més grossa del festival ha estat Buddy.

Hem de baixar, ara que el Manu estava parlant, que s'estava apropant a la profunditat, hem de tornar una miqueta cap a la superfície per parlar d'aquesta pel·lícula que ja la setmana passada vam dir que teníem moltes ganes de veure-la. Ha estat una de les més comentades del festival, sobretot en la sortida de la projecció. Ha estat cada una sàtira. Grotesca d'un programa infantil dels anys 90. L'estrella del programa es diu Buddy, és un unicorn taronja enorme, aparentment simpàtic, que canta, balla i ensenya lliçons als nens, però quan un dels nens es nega a seguir les regles del Buddy, doncs el món feliç del programa s'esquerda i els nens descobreixen que estan atrapats. La pel·lícula ha generat xarxes, discussions sobre què ens ha de fer riure i què no, i què s'ha d'aplaudir i què no, en un festival com el de Sitges, això és una discussió de cada any, pràcticament, i és veritat que és una pel·lícula que, clar, és una gambarra, i per mi, al final, que cadascú rigui i aplaudeixi el que li doni la gana, això és evidentment. Però has de saber llegir una mica els codis també de la peli. Jo penso que això és una peli que justament és una gran barrabassada i que convida a reaccionar com vulguis. Però vaja, és la meva opinió. Sí, jo també estic d'acord

en que una de les abelles que va dir, per exemple, permet aquest tipus d'aplaudiments, perquè realment hi ha una cosa molt salvatge. No crec que sigui una peli que no sigui profunda, crec que ho és molt, però sí que. Pel que fa als aplaudiments jo crec que hauria d'haver-hi una mica una coherència no pot ser que en una mateixa pel·lícula la gent aplaudeixi quan el bo pega el dolent i és com un acte de violència la gent aplaudeixi com boja i instantàniament després el dolent pegui el bo i la gent també aplaudeixi ens hem de posar d'acord amb qui anem està bé però o sigui o amb qui vas perquè aplaudir qualsevol tipus de violència aquí hi ha una mica de potser tens un problema una qüestió d'amoralitat. Clar, i a part, no sé, jo vaig tenir una experiència bastant forta fa uns anys a Sitges durant la pel·lícula Càniba, que està un documental sobre un caníbal japonès, on hi havia una escena on una noia estrella la samarreta i el públic va aplaudir. I em va semblar tan repugnant que recordo que em vaig posar molt en contra del festival de Sitges, com de, no entenc com això es permet, i amb aquesta filosofia trobo que es pot aplaudir qualsevol cosa, trobo que després la gent ja aplaudeix a coses que ningú hauria d'aplaudir, no? A mi em va passar

The House that Jack Built la casa de Jack de Lars von Trier, on de sobte el personatge que és un psicòpata, Matt Dillon es posava com un franc tirador a disparar uns nens i hi havia com uns aplaudiments i em va semblar que la gent no estava entenent els codis del film, però bueno.

Jo penso que és un estat previ, diguéssim. És a dir, que hi ha una part del públic de Sitges que ja ve fer això independentment de la pel·lícula i dels codis de la pel·lícula i també penso que és part del joc, no sé si dir-la, de l'encant i de la màgia del festival. Però sí que em sembla que és un punt que té aquest festival, que s'ha de conservar, que és la llibertat de poder reaccionar com et doni la gana a qualsevol cosa. És a dir, segurament en aquestes mateixes escenes, en altres projeccions, en altres festivals, ningú no gosaria. Riure o aplaudir i el terror té una part important com a gènere de ser disruptiu i portar la contra. Això no vol dir que jo mateix m'hagi sentit incòmode alguna vegada amb alguns aplaudiments que m'han trastocat una mica, però al final es tracta d'això. Sí, totalment.

Jo en Badi vaig aplaudir molt. El que vas aplaudir, exactament? Doncs a morts molt violentes.

Però. Doncs hem de censurar, Joan.

Bueno, marxo. Però perquè realment Badis és una gran pel·lícula, em sembla realment molt intel·ligent, està plena d'idees molt divertides i això molt més profundes del que sembla. La peli jo crec que és una bona metàfora sobre els estats del terror o de figures de poder que tenen sotmesos, siguin sectes o siguin països, estats dictatorials, com que el Badis és una espècie de dictador que té com quasi. Badis és Donald Trump. Badi és Donald Trump? Sí, sí. Hi ha molts memes, de fet, a internet, una frase d'un senyor, hi ha molts memes a internet que comparen la petronja del Badi, com una espècie de Donald Trump. De fet, el Badi hi ha una escena que intenta com abusar d'un personatge, també és un personatge realment molt molt ben caracteritzat com una figura terrorífica sota aquesta espècie de bondat i de cosa com didàctica i trobo que no només hi ha com idees de guió molt divertides sinó que també de posada en escena hi ha, per exemple, un canvi de format que és una delícia perquè, bueno, no desvalerem moltes coses de trama però la pel·lícula es va movent entre el format purament televisiu, com que fa una espècie de rèplica d'una paròdia, però realment és com més una imitació d'un tipus d'estil d'aquest tipus de sèries per nens, i una part com una pel·lícula, diríem, normal i convencional, però que té idees de direcció molt, molt, molt bones. I és una espècie de pel·lícula sobre els mètodes de captació d'una secta, com una espècie de secta, com una espècie de mètodes de captació de poder, però que el mètode és la televisió. I això em va fer pensar en dues pel·lícules, perquè. La pelicula, a mi, dins del vol que m'ha agradat, em va saber una mica de greu que no apostés més per profunditzar en els engranatges d'aquest sistema de captació, de com la televisió és un mètode de captació, un mètode de diament, i se'n vagi més a el que és l'aventura d'aquests nens per aquest món de la sèrie de Buddy. Com que apareixen més personatges d'aquest univers, una espècie d'avantríloc bastant divertit, I aquesta part de l'aventura a mi no m'ha funcionat tant, però en canvi tot el que és el món que genera, el món sobre com es construeixen aquests programes, com la televisió capta, em van fer pensar, efectivament, amb la història de TVGlow, de la gent soure, que avui també en parlarem més, i també en The Cabin in the Woods, del Drew Goddard, que hi havia també una cosa de descobrir com un engranatge subterrani, i aquella pel·lícula sí que explicava molt millor això. I aquí, en canvi, trobo que es queda més en una espècie d'explicació com més estètica, un recurs molt interessant, però que potser si hagués anat més cap aquí seria una pel·lícula que seria excel·lent.

Sí, ho apunta, apunta als engranatges, però es queda més amb la paròdia, que per sort és un personatge que es diu Buddy i és un programa dels 90, perquè això ho podríem fer amb el Super 3 dels anys 80. Tindries el Petri en comptes del Buddy. Els sistemes de captació d'engranatges segurament serien molt similars i ens faria bastanta més angúnia probablement. Amb la festa dels Supers. Amb la festa dels Supers, com a epicentre d'aquesta secta.

També teníem a la llista de les més esperades del festival d'enguany, The Face of Horror, sobretot per l'estètica technicolor que la directora Anna Wheeler ha triat per explicar aquesta història medieval en què una donzella espera pacientment el retorn del seu cavall i que ha marxat a la recerca d'aventures. Ella no s'adona que el cavaller en qüestió, que per fora sembla noble i a més és atractiu, és un individu que no té cap mena d'escrúpols i que l'únic que vol d'ella és la seva posició social i la seva propietat. Clar, què passa? Un cop casats, la veritat surt a la llum i a partir d'aquí es desencadena una tragèdia que es convertirà en venjança. Es veu que la pelicula és un remake d'una pelicula japonesa de finals dels anys 50 i he de dir que jo pensava que era original.

Sí, ho va explicar la seva directora quan va presentar la pelicula i jo tampoc ho sabia i em va sorprendre perquè bé, no he vist la pelicula ni l'obra de Kabuki en què s'inspira però a mi me la imagino bastant diferent del que ha proposat Anna Wheeler. És una pelicula que i m'ha passat amb una altra pelicula també d'aquest festival que era No Rest for the Wicked. Que el meu problema principal és que l'element fantàstic entra massa tard. És a dir, és una pel·lícula prodigiosa a nivell tècnic, perquè realment el Technicolor està superben recreat, i no només el Technicolor, sinó que remet molt a aquelles pel·lícules dels 50 en el tempo, per exemple en com els actors diuen i quan diuen les frases de diàleg, en aquest sentit de l'humor, que evidentment està exagerat perquè parodia aquelles pel·lícules, però com està recreat tot minuciosament és superinteressant perquè tinc la sensació que si ho hagués fet només una mica pitjor no hauria funcionat gens. I hauria quedat com un intent barroer, fins i tot, d'homenatjar o imitar aquelles pel·lícules, però aquí la clava, realment. En el vestiment, en el vestuari, fins i tot en la posada en escena dels matte paintings, d'aquests escenaris que tots són com de cartropedra, que saps que de seguida caurà la paret que està allà.

I a més és un atractiu molt gran de la pel·li, el fet d'endinsar-te de nou en aquest, no sé, univers estètic.

Llavors això està perfecte. És a dir, és el que més t'atrau de la pel·lícula i és el que a mi més em funciona. El que passa és que la pel·lícula parteix d'una premissa que tampoc explicarem molt perquè crec que la gràcia és descobrir-la i és aquest element fantàstic que entra massa tard. I aleshores, com que entra massa tard i hi ha com una sobreexplicació, i per mi la metàfora és massa evident perquè no deixa de ser una crítica al masclisme, a la posició de la dona, la típica dona que espera que el cavaller torni, de la guerra. Em va semblar que era una idea que ja estava molt mastegada, que ja estava molt explicada, que evidentment és important i que sempre s'ha de continuar explorant, però vaig pensar que que perdia força perquè l'element sobrenatural que és en el qual es basa tot aquest missatge quan entra ja és a l'hora i pico de pel·lícula llavors la pel·lícula es fa molt llarga fins a cert punt es fa repetitiva perquè segueix com un patró que ja hem vist i el recupera molt sovint i massa sovint i amb massa facilitat i llavors em va perdre i em va saber greu perquè realment estava molt a dins de la pel·lícula perquè com que aconsegueix captivar-te molt amb l'apartat tècnic. I jo m'hi vaig entregar, però a mesura que passaven els minuts pensava, però i ara quan ve lo bo? I quan ve lo bo, quan ve lo bo, i quan arriba ja estàs una mica cansat. I llavors es fa bastant bola i crec que perd la força que podria tenir si hagués entrat directament amb l'element fantàstic. Joan, no sé si a tu també et va passar, però et vas tenir aquesta sensació molt clara.

Jo estic molt d'acord. De fet, jo aquest estiu vaig tenir la sort de poder veure la pel·lícula original, la de Ghost Story of Yotsuya, en el Festival Cinema Retrobato, i era una pel·lícula que jo desconeixia per complet i em va fascinar, i realment jo defendia The Face of Horror com una bona adaptació, crec que és una bona adaptació de la pel·lícula, però que per mi ha sigut una petita decepció. Jo tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula per més pel component original que tenia The Love Witch, que era una pel·lícula que, malgrat que era un exercici d'estil, era molt original. I aquesta, a diferència de la pel·lícula original, la de Ghost Story of Yotsuya, que era la història i ja està, aquí l'Anne Biller vol fer una espècie, en aquesta intenció de ridiculitzar la figura del cavaller, que realment és molt divertida, però hi ha com tota una espècie d'afegit que a la pel·lícula japonesa no hi és, simplement per fer aquest subratllat contra la figura del cavaller, és una pel·lícula que reflexiona molt sobre la figura de l'home com el que empresona la seva dona, llavors hi ha tota una espècie de paròdia del món de cavalleries que està molt ben feta, de fet pel que deies del vestuari ho fa la pròpia Ann Biller, que trobo que la pel·lícula original ja era inherentment feminista. Llavors, com tota aquesta espècie d'afegit de la directora, tens la sensació que això, que ho ha sorprès massa. Malgrat tot, em sembla una pel·lícula que és bastant divertida, és terrorífica també, però sí que és cert que el terror arriba tard.

Un altre candidat a guanyar el Premi a la millor pel·lícula, que potser ha passat més desapercebuda, és The Spiral, thriller psicològic del director italià Paolo Stripoli, que té una inspiració austriana evident, perquè parteix d'un pacte que emplecarà tota la família. La pel·lícula comença amb la mare confessant la veritat, vint anys enrere la seva filla va patir un accident i hauria perdut la cama si ella no hagués acceptat un pacte amb una dona misteriosa per salvar-li la cama a la filla. I clar, qui no hauria acceptat el pacte? El dilema de Faust és impossible de resoldre i 20 anys després és hora de cobrar el deute. Al mateix temps, la confessió de la mare destapa aquesta mentida que, clar, s'ha mantingut durant anys alterant la relació entre mare i filla.

S'ha de dir que no és fàcil fer una pel·lícula original sobre la idea del pacte amb el diable. Idea molt treballada. En aquest cas, inicialment, sembla que l'italià Paolo Stripoli es decanti per una lectura costumista del relat faustià. Tanmateix, a mesura que avança la pel·li, tot es va tornant més grotesc. Per mi fins i tot una mica evident, apostant fins i tot per un mal gust en el retrat dels cossos decadents dels seus personatges. La pel·lícula combina imatges d'impacte i d'altra banda també molt de terror psicològic. I per mi se salva d'un possible oblid gràcies sobretot a la tasca de dues grans, grans actrius del cinema italià. D'una banda, Jasmin Trinca, que interpreta la mare i que és directora, a més d'actriu, L'altra també és directora més d'actriu i és una gran diva del cinema italià contemporani per la que tinc molta devoció, que és Valeria Bruni Tedeschi, que fa un paperàs en la pell d'una diablesa molt civilina i molt, molt sarcàstica. Per mi val la pena la pel·lícula, per diferents motius, però sobretot per la Valeria Brunitedeschi.

Sí, estic molt d'acord. Realment les escenes de les dues són molt poderoses. Jo la veritat és que la vaig veure ahir i encara estic destrossat. És la pel·lícula que més malestar m'ha generat en tot el festival. Crec que és molt interessant posar el dimoni en una espècie de quotidianitat i aquesta espècie de decadència de la família a través dels pactes amb el dimoni. Està molt ben escrita, la pel·lícula, però. De cadència del món burgès, hi ha una crítica social forta. Clar, hi ha la intenció aquesta de la mare de voler aferrar-se a la burguesia, a la que pertany, i l'únic que fas és enfonsar encara més la família. Però sí que sento, una mica, darrere del que deies tu, Manu, del retrat dels cossos de cadència dels personatges, és una pel·lícula que es va convertint cada cop més en més malvada. O sigui, trobo que hi ha com una espècie de. Em va fer pensar en les pel·lícules del Yorgos Lanzimos o com d'aquesta pel·li que es el Sacrificio de un Ciervo Sagrado, que és una pel·lícula que detesto, i que hi ha alguna cosa com d'un esperit del dimoni que s'apodera de la pel·lícula. O sigui, hi ha alguna cosa com de recrear-se en certes idees una mica sàdiques. Em sembla una gran pel·lícula, molt poderosa, però a la vegada. El sadisme de la pel·li et va tirant rebaix. Clar, se le apodera com la. Sí, molt, molt. O sigui, hi ha un parell d'escenes que em van semblar realment molt, molt sádiques. Però, repeteixo, que ens sembla una pel·lícula molt poderosa.

Una de les propostes més interessants del festival ha estat The End of It, una pel·lícula que planteja un món on la humanitat ja ha aconseguit vèncer l'envelliment i la mort. La protagonista és una dona que té 250 anys, interpretada per Rebecca Hall, i que té una vida acomodada, podríem dir, però la immortalitat ha fet que res no tingui sentit i, per tant, ella desitja morir. Quan ho expressa la seva família, això obre una crisi, que és l'eix de la pel·lícula, una pel·lícula que és òpera prima de la directora catalana Maria Rodríguez Bayona, que, aclareixo, res a veure amb el Bayona que tots coneixem, perquè hi ha una consciència de cognom i res més.

Jo començaria l'anàlisi d'aquest film comentant que ja portem unes quantes pel·lícules que s'aproximen al fantàstic des d'angles inusuals. Està la barreja de gèneres de Hope, el terror naturalista de Company, per exemple, I aquí trobem una altra proposta, una mica heterodoxa, estranya i força interessant, perquè The End of It utilitza la idea de la mortalitat, o en aquest cas la inmortalitat, per explorar unes existències vampíriques i molt decadents. La qüestió de la decadència del món burgès també aquí està molt present, fins i tot connectant amb l'univers de Michelangelo Antonioni. A través d'aquest retrat d'una comunitat molt privilegiada i força snob, són tot un univers molt arti, i la Maria Rodríguez Bayona formula una crítica enginyosa d'aquest món burgesc. Jo diria que la pel·lícula captiva, per la seva estranyesa, tenim mares, pares, que tenen com la mateixa aparença, que els seus fills i els seus nets aparenten la mateixa edat, és tot molt estrany, però. El que no funciona tan bé per mi és que de vegades té un ritme una mica apagat, però acaba funcionant sobretot gràcies a la interpretació de la sempre magnífica Rebecca Hall. En aquest sentit, jo crec que s'ha de destacar que una directora catalana debutant hagi estat capaç de convèncer. Perquè siguin els protagonistes de la seva peli estrelles com Rebecca Hall, Gael García Bernal i la Numi Rapaz per protagonitzar la

seva òpera prima. Déu-n'hi-do, imagina't la següent pel·lícula. O imagina't la quarta pel·lícula, quin repartiment ens portarà. Haurà de ser una qüestió molt, molt estel·lada. Té molt de mèrit i penso que segurament hi ha una gran part d'això que és el guió. Jo crec que el punt de partida, la idea i el guió són molt bons,

segurament. El guió és potent, però visualment també. També, també. És una passada, perquè ella va treballant amb la idea que la mort només tindrà sentit en el futur com una espècie de gest artístic subversiu. La protagonista, la Rebecca Hall, és una artista que intenta trobar un sentit a la seva vida i al seu món creatiu i només el troba sobre el paper, no desvelarem com acaba, però em torna la idea de la mort.

I com explica tot això molt visualment? Ja només el punt de partida de fet, que és aquesta festa d'aniversari, tu no saps que té 250 anys fins que no veus el cartell de. Felicius 250, no? Sí, aquesta manera de buscar sempre una manera visual per explicar el que està passant també és la marca

d'una bona cineasta. I també estan els gestos dels actors, perquè clar, no ho veus evidentment en el seu rostre, en una bellesa física, però en el gest hi ha un cansament d'estar viu. Com s'interpreta això?

Rebeca Hall ho sap fer. Molt inquietant. També hem vist Onze, que és l'única pel·lícula rodada en català que hem vist en tot el festival, que ja és greu això, eh? Deixeu-me dir. La firmen les cosines Paula i Clàudia Serra i segueix un grup d'escoltes que marxen d'excursió a la muntanya i a una forta tempesta de neu els tanquen un refugi. Són deu nens i dos monitors. I no només queden atrapats allà, sinó que descobreixen que hi ha un nen més, que és el que fa Onze, que ningú no coneix.

Això no és un lloc per venir amb nens. Estarem sols? Sí, podeu fer tot el sovint que vulgueu. No ho sentirà ningú. Onze.

Com et dius? Lleu. Sí, un nen perdut. Ostres, Lleu, i això?

Diuen que no vindrà ningú fins que passi la tempesta.

Aquí també tenim gent atrapada a la muntanya, com a company, i la veritat és que és una peli que m'ha impressionat molt. Com a balandrau, també. Exacte, com a balandrau. Una connexió. I m'ha impressionat perquè a nivell estètic, a nivell visual, és una pel·lícula molt convencional, amb els seus plans de dron per la muntanya, com una mica tot el que podem imaginar en una pel·lícula com que no aposta massa a nivell visual, però que a nivell de guió em va impressionar i impactar inclús lo forte que va. O sigui, com que va fins a les últimes conseqüències dels seus actes. O sigui, hi ha una espècie de violència que no esperava per res en una pel·lícula amb tants nens. A més, de fet, a la Ciutat de Sitges estaven els 11 nens a la sala amb els seus pares aplaudint. Els pares, a veure, els que més aplaudien les mortes, etcètera. Aquí també tenia un altre debat. Per tant, salvats. Exacte. No, salvats. Si els pares poden aplaudir, tu aplaudeixes el doble. Exacte. I em va impressionar això, perquè realment és una peli que va molt, molt forta, i em va agradar que també, en el cas del psicòpata de la pel·lícula, que és un nen, la pel·lícula no expliqui, no intenti justificar-lo explicant com no és aquest nen, l'origen, etcètera.

No hi ha res més

terrorífic que el misteri.

Exacte, exacte. No és una pel·lícula plena de misteri que realment. Em sembla impressionant que dos directores, que és la seva primera pel·lícula, aconseguissin generar tanta, tanta tensió en un únic espai i que realment apostin per una pel·li tan violenta i tan. Sí, amb tanta tensió, o sigui, em sembla que realment són dues directores a seguir i molt, molt, molt bona la interpretació de la protagonista, la Mia Salapatau, que fa com d'una final girl que està increïble.

També hem vist terror japonès, Never After Dark, pel·lícula dirigida per Dave Boyle, que té com a protagonista una médium itinerant que es dedica a ajudar les ànimes que no poden passar al més enllà. I la seva feina la porta a una casa situada en una zona rural, molt recurrent el tema de la casa de la zona rural, on ha d'ajudar un ànima que serà particularment difícil. És potser una de les més fluixetes del festival?

Segurament, sí. Jo tenia esperances perquè el J-horror, el terror japonès, a banda de ser molt japonès, també fa molt de terror. I els japonesos són molt bons. No els cal gaire per per fer-t'ho passar malament. Hi ha pel·lícules de pressupost baix que són molt efectives en aquest sentit. No els cal grans estridencies ni coses molt pensades. Amb molt poc, realment, són hàbils per fer-t'ho passar malament. I aquí no ho vaig passar gens malament. Crec que vaig tenir molt la sensació, no sé si entendreu aquest referent, però per mi era un referent molt clar. ¿Sabeu quan adapten un manga o un anime a la versió live-action amb molt poca pasta? Sí. Doncs aquesta flaire la tenia,

aquesta pel·lícula. La cosa cutre, sí. Sí. És més, sé què vols dir i ho veig. Oi? Ho veig.

I fins i tot vaig pensar, ostres, a veure si és una adaptació, i jo no me n'he enterat. I després, no, és la idea original, també, del director, que també és el guionista, però tenia tot com aquest. Tuf de cosa com molt poc pensada en aquest sentit. I llavors, l'altra cosa que em va treure molt de la pel·lícula és la germana de la protagonista que, sense explicar molt, sempre apareix reflectida en els miralls en planos veritablement. Surrealistes, de lo mal fets que estan, i a sobre està caracteritzada com la dona del matrimoni Arnolfini. I això a mi és una cosa que em va treure moltíssim, però moltíssim, a més hi ha moltes escenes que dialoguen les dues germanes, i entre això que no em va fer por i que tot tenia com un toc així barat, per mi sí, és de les més fluixes d'aquesta edició. Jo he de defensar la composició de plans amb les germanes, les reflexions.

Va ser de les poques coses que m'agrada de la peli, però sí que és cert que és una peli insubstancial, que realment té aquesta espècie de tuf com a pel·lícula més cutre, i això també crec que ho fa el fet que intenta, el gir és raríssim, intenta posar noves capes. Ja el veus a venir, també. Ah, no, jo el vaig veure a venir. A mi em va sorprendre molt. He de dir que la Marta, normalment, es veu a venir les coses, és així, i de tots és la que a mi les veu a venir les coses. Però sí, és una pel·lícula que no passa en la història. De fet, ara l'he vist al guió i no me'n recordava, que havíem de parlar d'aquesta pel·lícula. Descullant la finestra en discreta. Així t'ha impressionat la pel·lícula. Sí, és una llàstima, perquè jo crec que l'Ignis sí, és una mica prometedor, fent com més mirant els fantasmes des de la curiositat i la complicitat. De fet, la protagonista diu que li fan més por a les persones vives que no per als fantasmes, perquè els fantasmes. No, perquè les persones vives no saben el que volen, no? Llavors, comença d'una forma més, potser més interessant, però sí que després es torna molt convencional.

Acabem ja el repàs d'aquestes candidates a la millor pel·lícula festival de Sitges amb Históries de la Noche. Una pel·lícula francesa del subgènere de la invasió domèstica, on tenim una família que viu en una zona rural força aïllada, on tenen una única veïna, que és una pintora, celebren l'aniversari de la mare, aniversaris també n'hem tingut molts, per cert, aquest any de Sitges, que fa 40 anys i li munten una festa sorpresa. Però la sorpresa es produeix quan hi rompen, dins la masia, tres homes que estan relacionats amb secrets del passat que la protagonista ha intentat amagar. Sí,

aquesta pel·lícula va estar a la secció oficial del Festival de Canes abans d'arribar a Sitges. Sobre el paper, som davant d'un film que s'aprova més al thriller o al drama que al terror. De fet, com deies, Toni, és un relat d'invasió domèstica. I en tot cas, es nota que la directora, la Lea Misius, té un passat en el cinema fantàstic i de terror. Sap crear tensió, sap crear angoixa. La pel·lícula té les seves pujades i baixades de ritme, però proposa un joc molt interessant com de finestres indiscretes entre dues cases a aquesta França rural. Són les cases de la protagonista i la seva veïna, tot molt Hitchcockià. Al final, per això, per mi el més interessant és el personatge del malvat de la funció, a qui dona vida el gran actor Benoit Magimel, que de jove, m'encanta recordar això, va ser una espècie de sex symbol del cinema francès, i que ara s'ha especialitzat en donar vida a aquests personatges una mica decadents, sinistres, el recordo, per exemple, a Pacificion de l'Albert Serra. Puc acabar dient que, no sé si heu notat, estic reivindicant al final moltes pel·lícules pels seus actors i actrius. No sé si això és un signe massa positiu del conjunt de les pel·lícules. Tinc la impressió d'haver vist millors interpretacions que millors films en global.

Això ho diu tot. Després anirem a la pala final.

En aquesta pel·lícula, realment, jo crec que el millor són les interpretacions, no només del Magimels, sinó també de la família protagonista. I crec que la directora A mi m'agrada més quan la primera part de la pel·lícula, abans d'aquesta invasió domèstica, que aconseguís, trobo, com transmetre molt bé la tristesa d'aquesta família amb problemes econòmics, amb problemes sexuals, i la directora jo crec que li vol donar potser massa profunditat emocional en aquesta invasió domèstica, i m'agrada, em sembla una bona idea la proposta, crec que no acaba de funcionar. Com a curiositat, hi ha una escena que va ser bastant, no aplaudida, no va haver-hi aplaudiments com a tal, però sí que va haver-hi molts ribes a la ciutat Sitges, que és una escena on un dels invasors li explica a la Mònica Bellucci què són les backrooms. I ensenya a la pantalla del mòbil unes backrooms i veus com unes imatges de backroom de la pel·lícula backroom i em va semblar com de sobte una espècie d'erupció d'una altra pel·lícula en una pel·lícula que no esperava per res molt meta en una pel·lícula que no esperava però bé, sí que és cert que genera una tensió que està bé però que acaba sent bastant oblidable i acabes una mica cansat vols que realment la resolució arribi no tant pels personatges sinó per tu mateix com a espectador.

I ara anem amb una pel·lícula que només hem pogut veure la Marta i el Joan. Al Manu tu no hi vas poder arribar, jo tampoc. I ara seria interessant tenir una tercera veu, perquè no podeu estar en llocs més oposats l'un de l'altre. Ara ve un duel, estimants oients, perquè hem de parlar de Wildwood, la nova pel·lícula de l'estudi Laika, responsables de Kubo, de Coraline, animació stop motion amb efectes digitals, per explicar la història d'una nena que ha de trobar el seu germà que s'ha endinsat al bosc. Allà es despega un univers molt gran, amb molts personatges, moltes faccions, amb una animació que té aquesta qualitat artesanal difícil de trobar enlloc més, i que, literalment, la mar ha de trobar la millor pel·lícula del festival, no qui s'ha escrit, del món. Sí. I el Joan ha contestat en el WhatsApp quin desastre de pel·lícula. Per tant, ara no sé, trobeu un punt mig entre els dos. Joan, prepara't per morir. Jo tinc moltes ganes d'escoltar-te.

Jo també a tu. Perquè, o sigui, crec que és l'única persona que conec i que he llegit que no li ha agradat aquesta pel·lícula. Llavors tinc moltes ganes de saber els arguments del Joan.

No passa res. A mi em va entusiasmar Digger i la majoria de vosaltres. Jo també estic a favor. Tu estàs a favor de Digger, mano? He trobat algú? Sí, sí, s'ha de fer justícia. Fem equip, mano, perquè estem sols, t'ho dic.

Wildwood és millor que Digger, ja us ho dic. A mi m'ha semblat la millor del festival, però amb moltíssima diferència i l'he posat en el top 3 de les meves millors pelis de l'any, de moment. Queda molt perquè s'acabi l'any, bueno, no tant, però queda perquè s'acabi l'any, però de moment està en el top 3. D'entrada, perquè, i és el que més crida l'atenció de la pel·lícula i és el que més s'ha d'aplaudir, és l'apartat tècnic. O sigui, el stop motion a mi em sembla de les coses més difícils de fer en animació, perquè requereix un nivell d'atenció al detall, un nivell de cura, de ser molt meticulós amb allò que estàs fent, requereix de molt de temps, que de fet Laika és una estudi que triga a treure pel·lícules perquè, clar, requereixen moltíssim, moltíssim temps, i aquesta pel·lícula tinc la sensació que han posat tots els seus esforços en fer. La millor pel·lícula de stop motion possible. Hi ha coses de l'animació d'aquesta pel·lícula que jo em fotia les mans al cap pensant, amb el que costa amb stop motion, que recordem, és aquesta animació que mous una mica el personatge, has de fer una foto, mous una altra miqueta el personatge, fas una altra foto, i això són com els fotogrames, i els has d'anar muntant. Estava pensant, com pot ser que aquests bojos hagin fet això? O sigui, una atenció al detall, amb coses que dius,

és que no us calia realment fer aquest moviment de cella, per exemple, però l'heu fet, i l'heu fet per nosaltres, pels espectadors, perquè gaudim d'aquest moviment de cella. Aleshores, això, juntament amb. Un món que aconsegueixen crear, que és veritat que està ple de referents, perquè a mi em va fer pensar moltíssim en Narnia, per la idea de personatges de nens que entren en una espècie de món, bosc encantat, on hi ha animals que parlen, que són antropomòrfics, que està dividit el món en dos bàndols. Aterroritzat per una bruixa dolenta que culmina com en una gran batalla és a dir, és Narnia i de fet veu molt també visualment de molts d'aquests referents després en un altre apartat em va recordar molt els videojocs de Zelda per aquesta la manera dels espais els escenaris que munta o sigui, està plena de referents però aconsegueix ser molt única, també remet a les pel·lícules de Miyazaki, em va fer pensar en Arieti, en Princesa Mononoke, és a dir, té com molt referents però a partir d'aquí aconsegueix ser molt única i molt original en el que explica i en com ho explica. A part d'això, la història a mi realment em va calar moltíssim, perquè els personatges, és veritat que hi ha molts personatges, però per mi tots estan molt ben treballats. La protagonista, sobretot, crec que podria haver acabat sent molt arquetípica, però aconsegueixen trobar-li

un punt diferent, un punt divertit, un punt una mica gamberro també, que fa que sigui molt interessant. Tots els personatges crec que tenen alguna cosa única que fa que puguis connectar amb ells i que els entenguis i que estiguis al seu favor o en contra seva. I després que no cau molt sovint en els tòpics d'aquesta mena de pel·lícules els pares de la protagonista juguen un rol molt diferent al que hem pogut veure fins ara la dolenta té una motivació però és dolenta i no hi ha com una intenció de redimir-la o de voler que connectis o sigui, pots connectar amb ella però tampoc cau com en els estereotips d'aquesta mena de pel·lícules i després a mi una cosa que em va sorprendre és que és una pel·lícula bastant hardcore per. És molt violenta. Sí, és molt violenta. La primera escena ja és tota una declaració d'intencions que jo dic, ah, d'acord, o sigui, anem per aquí, anirem per aquí i això anirà així. Em va semblar molt valenta i que potser no és apta per tots els nens.

Bé, Corralant, que és precedent del mateix estudi, ja no. Sí que era per nens, però havies de vigilar una mica.

Clar, i en aquest sentit m'interessa perquè no tracta els nens de tontos tampoc, els ofereix aquest repte d'entrar en aquest món fosc en què no tot és del color de la rosa, sinó que realment les accions tenen conseqüències molt tangibles i molt evidents i que són molt les del món real. Llavors, et fa riure, t'emociona, visualment et colpeix, em passen una pel·lícula absolutament rodona en tots els sentits.

Joan, a tu no t'ha agradat, no t'ha emocionat el moviment de Cella?

A mi m'ha abrumat, o sigui, crec que aquesta voluntat de ser com la pel·lícula definitiva en stop motion, que és la pel·lícula més llarga de la història del cine en stop motion, que no només en quant a la durada, sinó en aquesta èpica que té la pel·lícula. Hi ha aquesta espècie de gran batalla de fer aquest món, que realment és un món que és interessant, malgrat jo crec que hi ha una mica de pot i pot i de moltes coses, com que mescla moltes coses, però bueno, és un món que es genera i que realment la pel·lícula té, jo crec que es perd en aquesta búsqueda de l'èpica, i és una èpica que per mi t'exigeix des del minut zero de la pel·lícula, o sigui, tal com comença la pel·li, com. Hi ha una escena amb una música molt forta, hi ha uns personatges que fan una cosa bastant forta, hi ha una presentació de set personatges, després presenta com a. Hi ha tants personatges, Marta. A mi em va semblar que era com que tota l'estona et presentava molts personatges i jo estic molt d'acord amb els referents que has citat tu, de Narnia, de Ghibli, i també jo no he jugat tant a videojocs, però quan jugava sí que a videojocs com el professor Leighton, com que mons així, com entrar a mons diferents. Em recordava, però, per exemple, les pel·lícules de Ghibli trobo que tots els secundaris tenen un valor més simbòlic, com que a vegades, inclús, ni tan sols, per exemple, els ocells de l'última pel·lícula del Ghibli, el Chico y la Garza, a vegades hi havia uns ocells que passaven per allà i estaven anant al món, però que no tenien una espècie d'arc dramàtic o de pes molt fort. I aquí trobo que cada personatge ha de dir la seva i ha d'explicar la seva història. I vaig acabar molt cansat. Realment, per mi, la sensació. Sense menstenir el valor del tècnic. Per mi va ser com quan agafes un AVE i no tens auriculars i poses a la pantalla una peli d'animació que hi ha trens, hi ha nens, no sé, i poses una peli d'animació que no entens res i has d'esbrinar-ho i és com, ostres, però on va aquesta trama? I t'has d'imaginar tu. És una sensació similar, com que va haver un punt que vaig pensar, és que jo no puc incorporar més personatges al meu cap. O sigui, hi ha tanta gent en aquesta pel·lícula, hi ha tanta plastilina, com que realment. No sé ni si és plastilina, però hi ha tanta gent que vaig quedar molt abrumat, quan realment sí que pensava en aquests referents i pensava, ostres, que xulo hagués sigut que realment fos una pel·lícula potser més ordenada o que. O que no tingués tanta por potser a ser avorrida. Vas tenir aquesta sensació com que la pel·lícula comença molt forta i després ja passa com l'incident desencadenant, que és com més quan agafen el bebè, no? I portes potser cinc minuts de pel·li, llavors potser, inclús si hagués durat una hora més la pel·li, hagués agraït com aquesta. Tranquilitat de les coses que van passant la vaig sentir com si fos una pel·lícula que estava com desesperada d'alguna manera, i vaig anar amb una amiga que també li va passar el mateix, així que són dues persones

que no I tu amb qui vas anar, Marta? Jo vaig anar amb més gent i a tothom li va

agradar molt A les sales es percebia que agradava i la gent reia, vull dir que. Però Joan, no li demanis una hora més a una peli de stop motion, que vol dir uns quants anys més de producció. A mi m'hauria semblat que em deixava respirar una mica més.

Entenc què vols dir. Clarament esteu dividits, estarà molt bé quan el Manu i jo la puguem veure i els oients també. Opinarem. Tornem a parlar de la pel·lícula. Evidentment, tornem a parlar de Wildwood, perquè a més té pinta que serà una de les. Per mi ha de guanyar l'Òscar, ja t'ho dic. Probablement, ens continuarem parlant, perquè exacte, en el terreny de l'animació, com a mínim, serà una de les pel·lícules de l'any.

I l'última candidata que repassem és Leviticus, que de fet vam comentar la setmana passada al programa anterior, la pel·lícula d'Adrian Chiarella, que parla de la repressió del desig homosexual passant-lo pels edats del cinema de terror amb unes teràpies que desperten un monstre que pren la forma de la persona que més desitges. I he de dir que és un visionat que ha anat creixent a mesura que han anat passant els dies, això passa en els festivals. Mira, és una pel·lícula, i si és molt recent, doncs el pòsit que ha deixat encara és difícil d'avaluar-lo. Ara que ha passat una setmana, he de dir que és una pel·li que ha anat creixent en el meu rànquing particular.

A mi m'ha passat al contrari, de fet. Està en el revés. Sí, com que crec que podria haver sigut potser un pèl més juganera amb aquesta fórmula, aquesta interessant sobre que veus a la persona que més desitges com la persona que et persegueix, com una espècie de entre monstruos que et matarà. I crec que sí que podré ser més juganera, però bé, crec que em mantinc amb el que vaig dir la setmana passada sobre que m'agrada molt que aconsellés la pel·lícula de, malgrat que hi ha un element fantàstic i terrorífic, el que acaba sent més terrorífic és l'acció dels humans, dels personatges humans que. Volen que aquesta parella de nois no puguin estimar-se, com aquesta homofòbia, aquesta terapia de conversió, acaba sent aquesta mare que vam esmentar, acabi sent el més terrorífic de la peli, i també que crec que la història d'amor entre els dos nois funciona molt bé, o sigui, fa que tu t'enamoris d'aquests dos nois com a parella i vulguis que els hi vagi bé. Llavors sí que les seves virtuts les mantinc, l'únic que sí que trobo a faltar potser que. Que incluís, no sé, com certs discursos menys monògams, dins del O sigui, com que, malgrat que hi ha com aquesta espècie de. Hi ha un primer gir que és interessant, potser si ho hagués portat cap a un terreny com de què passa si estimes a dues persones, no? Com que em plantejava

això aquesta setmana. Clar, clar. Segurament se'ls hauria anat la pel·lícula, o sigui. Era una altra pel·lícula, eh? Exacte. Bueno, que cau també la idea aquesta de l'aparença del monstre és la persona que tu més desitges, que en principi la que més desitges és una. Si fossin dues, exacte, seria una altra pel·lícula, però és que la mecànica de la criatura es trencaria. A mi m'ha semblat molt interessant sobretot això, sobretot que la criatura, evidentment la comunitat és la gran malvada, és el monstre, però inclús la criatura en si mateixa, que no deixa de ser la culpabilitat com el gran monstre, Em va semblar una idea que és molt interessant. Bé, hem repassat unes quantes, no totes, però unes quantes de les candidates a millor pel·lícula. Per tant, ara us he de demanar la pregunta, que és, quina creieu que guanyarà? És difícil, eh? Si voleu m'avanço i us dic que jo crec que guanyarà Hope. Ah, doncs jo estic d'acord amb tu.

Estàs amb mi, Manu? Sí. Crec que hi ha, sobretot, aquesta qüestió maximalista, la idea d'estar veient quelcom que no s'ha fet. Una pel·lícula que porta l'acció, la sublima, i la porta cap a la idea de l'espectacle total, combinant tots els gèneres imaginables. Aquest component com megalòman i maximalista crec que pot pot conquerir el jurat. Sempre és difícil adivinar cap on tirar un jurat, però jo també apostaria per Hope.

A més, vam dir des del principi, des de la setmana passada, i de fet ja a Canes, vosaltres estàveu apuntant que era una pel·lícula que quan arribés a Sitges tenia tots els elements necessaris per impressionar el públic de Sitges. Penso que això és el que ha passat. I és veritat que els jurats són difícils de saber, però seria una mica estrany que una peli que està tan clarament dirigida al públic del Festival de Sitges, i el públic de Sitges l'ha rebut amb els braços oberts, de cop i volta el jurat anés cap a una altra banda, que estaria bé, podria guanyar Levíticus, i tampoc no seria estrany, o Sanguín, que és una bona candidata, perquè el terror corporal darrerament tira molt.

Clar, a mi sempre em fa dubtar. Aniran per la que és clarament la guanyadora, intentaran sorprendre i trauran per una cosa com Sanguín, que potser menys gent tenia a les travesses. Clar, Hope, estic d'acord que pot ser i pot guanyar. Clar, a mi idealment m'agradaria Wildwood, perquè ja he fet la meva candidatura a favor de Wildwood, però normalment passa que el cinema d'animació no se'l considera de la mateixa manera que el cinema de no animació.

De persones humanes. No, i a més és el contrari de Hope, és a dir, si Hope és una pel·lícula típicament Sitges, Wildwood no és tan típicament Sitges.

No, tot i que és veritat que hi ha un apartat de Sitges que sempre ha apostat molt per l'animació i s'han vist grans pel·lícules de Mamoru Hosoda, de Miyazaki, és a dir, sempre hi ha hagut molt interès, sobretot per l'animació japonesa, però de posar en valor l'animació i crec que en molts sentits Wildwood sí que és una pel·lícula, no tan evidentment com Hope, però sí que és una pel·lícula. El que passa és que jo crec que el jurat. Potser no, també perquè és una de les més esperades o de les més durejades en general. Crec que la passaran potser una mica per sobre i tiraran per una cosa més purament Sitges. Va dir no guanyarà, no?

Podria ser. Podria ser. Jo crec que tindria bastants números de guanyar. Seria un premi bastant merescut. Tot i així, jo aposto més per The Spiral. I crec que. Penso que realment és una pel·lícula que. Promet algo que tenen com aquest tipus de pel·lícules de culte, que són de culte més per la brutalitat dels gestos que proposen. Pel·lícules com Old Boy, com Irreversible, pel·lícules que quan surts de la sala pots parlar-ne molt sobre el que t'ha provocat i sobre l'ètica i la moralitat del que ha passat. Una cosa és com. Actes brutals, i aquesta pel·lícula té això, té això de que genera dilemes ètics i morals que permeten que l'espectador pugui sortir del cine i que les converses no són com aquests jocs de què preferiries, no? Hi ha alguna cosa d'això a la pel·lícula que jo crec que, malgrat ser una pel·lícula que és una pel·lícula gran a nivell de pressupost, una pel·lícula que està seleccionada pels Oscars per Itàlia, té aquest component de que quan surts de la sala en pots estar parlant moltíssim.

Us he preguntat quina creia que guanyaria, no us he preguntat quina és la que més us ha agradat. I ara obro també, eh? La que més us ha agradat no només de la secció oficial, sinó en general que hagueu vist al festival.

A mi com a pel·lícula la que més m'ha agradat és Teenage Sex and Death at Camp Miasma. La pel·lícula extraordinària.

Tots, anem els quatre. O sigui, no, no,

Wildwood, Wildwood, però també Camp Miasma.

Però a més, en cap mi asma, he de dir que m'ha passat una cosa durant el festival, que com més pel·lícules veia durant el festival, més m'agradava cap mi asma. I no per demèrit de les altres pel·lícules, sinó perquè realment la reflexió que proposa la gent sobre la figura de l'espectador envers les pel·lícules en general, però concretament les pel·lícules de terror, M'he sentit molt connectat amb la pel·lícula. M'ha crescut moltíssim. Tinc moltes ganes de tornar a veure, de fet. A mi m'encanten diverses

coses de la pel·lícula. La primera, que tots la mencionem de maneres diferents, per alguns és camp miasma, per altres teenage sex. És que és molt llarg de dir teenage sex. Tots aquests conceptes barrejats em semblen genial. També, també. Però sobretot m'interessa el fet que és una pel·lícula que es pot llegir de diferents maneres aquestes pel·lícules que són diverses qüestions alhora i no només una combinació de gèneres em sembla molt interessant i en aquest cas em sembla una pel·lícula que té una dimensió sensorial molt poderosa la qüestió d'aquesta química sensual entre la Hannah Entwinder i la Gillian Anderson aquest món fantàstic però força com tàctil com a usted també que presenta. O està tot l'ús de la música pop els plans, seqüències, objectius té tota aquesta qüestió envolvent a nivell sensorial però alhora l'estàs veient i sembla que estàs veient una classe teòrica sobre com redem el cinema sobre el valor cultural del cinema aquesta espècie de reflexió sobre la tradició del cinema slasher en clau queer què volia dir una pel·lícula què vol dir ara. I és una meravella. Una classe teòrica que

al mateix temps reivindica que no haurien de fer teoria, que aquest és com la doble volta i que ens haurien de deixar anar més.

És fort de camp miasma, que molta gent es queda amb la seqüència més sitges, que també és quan la vam veure a Canio ens vam pensar això a sitges anirà, però duríssim. I en canvi a mi el que més recordo i amb el que més se m'ha quedat és. Precisament això que diu el Manu, aquest monòleg que té Hannah in Binder sobre ella mateixa reflexionant sobre si havia de fer una seqüela, com aquest metacinema sobre el cinema de gènere, el cinema de terror, totes aquestes reflexions que també t'obliguen a tu com a espectador a posar-te en situació i a opinar, i que alhora juga amb el discurs que hi ha a xarxes socials, aquesta cosa com més de cinèfils. Purs i durs que emergeixen a Twitter o a Facebook o on sigui com aquesta consciència de la part pop de la cultura pop i de com el cinema de gènere forma una part tan intrínseca d'això, a mi em va deixar molt boja perquè alhora em va fer qüestionar el que jo penso sobre això i em va obligar com a reimaginar i repensar totes aquestes idees i sobretot després de veure la pel·lícula no vaig tenir clar. Quina era la posició de la pel·lícula,

que això em va encantar. Però és que això és un punt fort, o sigui, va a favor i en contra de la pel·lícula. És a dir, per una banda, és una pel·lícula que posa molts temes sobre la taula, per l'altra, és una pel·lícula que no acaba d'arribar a cap conclusió sobre cap dels temes que posa sobre la taula. Però és molt interessant, això, que ho faci amb aquesta intel·ligència. Tu deixa per tu. Deia a favor i en contra perquè algú voldria que li digués alguna cosa més a part de posar-se sobre la taula. Això també és una opció possible. Sembla com reflexions començades però no acabades de madurar segons com. Per acabar, m'agradaria celebrar

aquesta pel·lícula com un autèntic film trans. James Sean Brun és una persona trans i és una pel·lícula que s'està transformant, que pot ser diferents coses alhora. Vaig entrevistar la Jane Sean Brun al Festival de Cannes i ella deia que aquesta era la primera pel·lícula que havia fet ja després del procés de canvi de sexe, que les seves pel·lícules anteriors estaven fetes des d'un moment de desconcert i finalment aquesta és una pel·lícula de celebració de la seva identitat. Clar, és que realment amb

My Story of the Big Low, per exemple, que també era una pel·lícula que parlava d'alguna manera sobre una transició o sobre alguna cosa que el personatge no s'atrevia a fer, era una pel·lícula molt fosca, una pel·lícula que transmetia molt malestar, malgrat ser extraordinària, i aquesta, el que comentàvem la setmana passada, que curiosament una pel·lícula que és la seva pel·lícula amb més sang, amb més violència, sigui la pel·lícula més lluminosa de la gent sobra, perquè això em sembla molt fascinant, realment.

Que ens haguem agafat tots a Can Miasma vol dir que l'acollida en guany de Sitges no ha estat del tot regida?

A mi m'ha costat trobar pel·lícules que en conjunt em semblessin rodones o que hi hagués una idea de fons tan poderosa com per sostenir tota l'estructura del film. És el que he dit abans, he trobat grans interpretacions, propostes originals a certes idees del fantàstic, però jo propostes rodones poques.

Ho deia perquè sembla que estem resumint tot el festival, inclòs a totes les accions que no són l'oficial, a dues pel·lícules, que són Can Miasma i Hope. I Wildwood. Sí, exacte, i Wildwood també. Però tenim com un consens molt clar en dues pel·lícules, no? Hi ha un consens molt evident i això vol dir

que està poc repartit. Sí, és que pel que fa a la secció oficial, que al final és veritat que hi ha moltes joies fora de competició, però sempre en un festival el que més pes té és la competició, crec que és molt difícil encertar-la amb més de 30 pel·lícules, 32 o així, em sembla que són. Són moltes, són masses, jo crec. I crec que és molt difícil, clar, encertar-les amb tantes. Estic d'acord amb el Manu. Jo, en general, altres anys he vist grans pel·lícules en aquest festival i crec que l'aposta pel cinema de gènere és molt important i que hi ha grans pel·lícules en el cinema de gènere. Però sí que, en general, el regust que se'm queda és una mica agra, no? De dies, oi? De potser salvo tres o quatre pel·lícules com a molt bones pel·lícules i la resta tenen coses.

Jo discrepo una mica, o sigui, jo no sé si és que esperava realment trobar com més crueltat, o més maldat, o com una violència més, no m'agrada dir com justificada, però sí com que realment més gratuïta, i la veritat és que hi ha bastant d'intel·ligència, i per això m'agradava com citar a Teenage Sex, Endet, et canviàs-me, perquè crec que és el far que il·lumina la resta de pel·lícules, és una pel·lícula com que és tan conscient d'aquest tipus de pel·lícules que presenten persones sitges que el que fa és que a mi me les ha fet millor totes. Llavors, el fet de llegir-les d'una altra manera, a través més dels ulls de la gent soborn d'alguna manera, o del fil de la gent soborn, doncs no sé, crec que realment ha sigut un festival bastant fantàstic.

El que a mi em sembla que és bastant clar és que el terror en general, o almenys el que en podem veure aquí a Sitges, ha agafat una direcció que busca més la complexitat, busca més dobles capes, lectures, comentaris social. És a dir, pràcticament cadascuna de les pel·lis que hem anat comentant de la competició oficial tenia alguna cosa més que la idea de terror, potser més bàsica i més elemental, I això també fa que potser és veritat que pel·lícules rodones potser les podem comptar amb els dits d'una mà, però en canvi totes les pel·lícules ens han deixat alguna cosa.

Pel·lícules que volen dir coses sobre el món contemporani.

I que ens en portarem al final d'aquest festival.

Doncs gràcies als tres per aquests dies de festival. Estem esgotats, això no ho podem negar, però ens ho hem passat molt bé.

Molt, sempre. A dormir, sí.

Sempre acabem amb engines i amb mocs, però ens ho passem molt bé.

Doncs des del Festival de Sitges tanquem el programa d'avui. La setmana que ve tornarem a ser a l'estudi, com sempre, amb totes les estrenes de la setmana. Parlarem de la nova adaptació de Seny i Sentiment de Jane Austen, del Samurai y el Prisionero i també de Blue Heron, entre d'altres novetats. Gràcies, com sempre, per acompanyar-nos i que tingueu un bon cap de setmana.