T1xC1 - Sophie Ndongo (Líban)

Catalunya Ràdio -Catalunya Àudio: Són malalties.

Sovint les històries més excepcionals es construeixen Unnim detalls aparentment intranscendents: una filla malalta, un passaport gairebé 9, una clau a la porta, un cotxe amb el motor engegat. La Sofia es va escapar de la casa on l'havien esclavitzat un 20 de desembre va estar de sort. La seva senyora va marxar corre-cuita perquè la filla estava malalta i inhumà, tancant la serventa amb clau. Però la sopa no volia fugir sense el seu passaport li havien confiscat. Només d'arribar per ella aquell document, li restituir la identitat robada durant el captiveri. Amb les presses es va descuidar de deixar una clau posada al pany per dins. La maniobra li hauria servit per guanyar temps si la família tornava aviat. I és que en cas que l'enxampessin escapar-se, s'arriscava acabar empresonada o fins i tot morta. Jara, igual, fos com fos, va assaltar dins del cotxe en marxa de la persona que havia decidit rescatar-la. I va ser així quan va recuperar la llibertat. Tenia 32 anys, era del Camerun i la seva presó durant 4 anys ja havia estat una plàcida casa familiar al Líban. Mai més va dir, mai més. Shop, Txell, Feixas Torras, periodista, i això és Dones en lluita.

O. La Sofia rep als afores de Beirut.

Viu en un apartament a la planta baixa d'un bloc de pisos de nova construcció a l'entorn de la capital libanesa. alta, imponent. A primera vista, té una gran semblança amb Michel Obama. Els seus moviments són suaus, lents, però no per akita, i sempre està enganxada al telèfon, un mòbil que s'il lumina constantment amb nous missatges de compatriotes amb dificultats. Ja fa 8 anys que va fugir del seu captiveri i ara són les altres noies les que busquen consell en ella per superar situacions d'abusos, agafant el sistema

S y el xàfec insistent pel que fa.

És un sistema de tràfic de persones i un sistema d'esclavitud moderna. Si et trien, igual que triaria, és una fruita al supermercat de si existeix l'infern a la Terra. Jo ja l'he viscut.

X, Pérez, eso.

Recordeu aquesta paraula perquè és clau en aquest relat. La Sofia i la té molt present. una llosa permanent que porta les espatlles i el motor de la seva lluita. Però no en sabia res de la que fa la quan, fa 12 anys, va decidir abandonar el Camerun,

O llegís anual.

L'únic motiu pel qual sóc aquí són els meus fills. Com a mare sola, volia trobar una solució per crear-los. El meu somni no era venir al Líban. Arran de tot, vaig pensar que seria una manera de fer diners per aconseguir que els meus fills arribessin on volguessin arribar. Vaig decidir marxar de Cameron quan la meva cosina em va convèncer de viatjar. part de la família. Sabia que jo havia estudiat basant -se en els meus estudis. Amb Vettel. Treballarà en finances. Treballaran al bancs. Faenas. M'havia d'enganyar perquè allà hi guanyava alguna cosa. Si algú envia una noia al Líban, no rep una comissió.

Según la comisaria.

Del contracte en àrab que li van enviar la Sophia. Evidentment no en va treure res en clar, però confiava en la seva cosina i estava determinada. Ho sigui que es va enfilar l'avió malgrat totes les incerteses que rodejaven el viatge.

No After.

Després de tots aquests anys, encara me'n recordo del dia que vaig arribar al Líban a les 2 de la matinada. Món, a l'aeroport hi ha una sala. El rumb no és ni una sala pes, un aparell segur. Ens hi van empènyer, Dépor, Tras esa. més d'un centenar de noies en aquell moment que prenen el passaport. Te quiero. Per tant, vaig sentir despullada. La meva senyora va venir l'endemà a les 9, annex se de l'aeroport de la casa. Els pot aportar el seu equipatge estàndard i un cop allà, vaig esperar el moment adequat per preguntar: bé, senyora, on és el meu apartament. Se'm va mirar sorpreses. Va dir si aquí es treballaran working. ja ho vaig dir que no. No m'havia plantejat ser treballadora domèstica. S'esperava quedar-me 3 mesos al Líban. Al final hi he passat.

ben senzilles.

En arribem a un Saben que aguanta la respiració.

En arribem a un Saben que aguanta la respiració. un país fantasma i silenciós. El dia abans, milers d'aparells busca persones havien explotat arreu del país en un atac d'Israel contra la base social de Fes volar. El país està desconcertat i expectant. Segur que l'atac és el preludi d'una nova ofensiva israeliana a gran escala. I, efectivament, al cap de poc, els bombardejos que ja afectaven tot el sud del Líban arriben als suburbis de la capital i pànic. La Sofia sap que ella i les seves col·legues són l'esglaó més vulnerable de la societat. Les últimes Entre les últimes són dones treballadores domèstiques immigrants al Líban, un país d'uns 4 milions i mig d'habitants. Hi ha gairebé 150.000 Treballadores domèstiques estrangeres. No totes són víctimes d'abusos, ni molt menys, però la decisió sobre el tracte que reben depèn exclusivament de cada família. El problema és el mateix règim de contractació que es basa en l'esponsorització. l'anomenada que fa la Us. En recordeu, aquest sistema dóna plens poders: el contractant sobre l'empleat, la dona es converteix pràcticament en una propietat privada. I com que a més, tot passa dins l'àmbit domèstic, no hi ha control de les autoritats. Les treballadores s'ha acabat convertint-se massa sovint en esclaves del tot invisibilitzades. La Sofia continua el seu.

Només vaig treballar per una família durant 4 anys que tenien fleques, de les fleques tradicionals del lideratge, les beques reben Colau. Hauria estat més fàcil si només hagués hagut de netejar. Feia tantes coses. Ja n'he perdut el compte. Que feia tot era la cangur, cuinava, netejava, a la nit havia de portar la comptabilitat del negoci de tot plegat per 175 dòlars al mes, Sánchez Dolores Delgado. Les cases del Líban. A la cuina hi ha un racó que fa de rebost. com una caixa que hi pots guardar l'equipatge o el que sigui que hi vulgui ficar. Només serveix per emmagatzemar. I vaig dormir durant 4 anys ben bons, Pous fum m'havia de llevar a les 5 de la matinada i de vegades me n'anava al llit a les 2.

Se, amb tu falta de descans, sota dies de festa,

excés de feina, menjar escàs, salaris impagats, crits, cops, són algunes de les denúncies habituals de les treballadores. També els tocaments i les violacions,

se sovint mai. Contra la casa hi havia el primogènit, el fill gran de la senyora, de 40 cotxes, aquell, aquell tasca, aquella mare. Vaig intentar parlar amb la senyora. Li vaig dir: el teu fill l'està assetjant, el teu fill medios, ni són de petit, Niça, acudeixi obrir la boca si tornes a dir: i et pots preparar, seure El càstig, l'amenaça.

Com a única resposta, Olo a Montse,

jo l'únic que volia era que em deixés tornar al meu país. Mai així, però ella s'hi negava. Segurs que era rotunda. Segon, senyores, moltes vegades en soc la teva senyora et vaig comprar agost i se'm va acudir dir en veu baixa. Per mi mateixa no penso tornar a treballar mai més. Com un animal eso hace i com a càstig. No em van tancar al lavabo durant 3 dies

Els ciris.

Esgotada, aïllada, maltractada, va prendre consciència que escapar-se ja era una qüestió de vida o mort. Sabia que tard o d'hora acabaria defallim. Durant anys, al Líban han mort 2 treballadores domèstiques cada setmana, moltes per suïcidi, una epidèmia social que el país havia normalitzat mentre hi hagués recanvis de serventa, els disponibles. La mort de les migrants no importava. El servei domèstic és un negoci global que mou milers de milions d'euros cada any. Al Líban, la mà d'obra prové principalment del SE asiàtic i de l'Àfrica i amplades per totes les butxaques. L'origen, la religió, les llengües que parla i el nivell educatiu són alguns dels elements que acabaran determinant el salari. Habitualment oscil·la entre els 100 i els 400 dòlars mensuals per descomptat. La noia contractada i té poca. La Sofia la va ajudar a escapar-se. Una dona, una amiga de la família per la qual treballava, la va recollir amb el cotxe i se'l va emportar a un lloc segur. La Sofia està convençuda que li va salvar la vida

i la va ajudar apartar-se Efes.

El dia que vaig marxar em van portar a un edifici que estava ple africanes i vaig veure que cada noia tenia una història. Algunes em deien dormir al balcó. Em vaig escapar després de 2 mesos, després de 5 mesos, després de per què s'ha trigat tant a escapar que em van dir: no en tenia ni idea, no sabia ni que em podia escapar. Vaig descobrir que allò era sort. Ens veien com a esclaves. Totes aquelles emocions van crear una bomba per mi i amb aquesta bomba vaig decidir treballar per la meva comunitat. Work forma com en dones en lluita.

Van venir anys de lluita, acompanyades per organitzacions civils libaneses. Les treballadores domèstiques estaven determinades abolir el sistema, que denunciaven públicament els abusos, es manifestaven, organitzen actes i es van unir en un sindicat informal. Dones de les Filipines, Etiòpia, Sri Lanka, Bangladesh, Madagascar, Sierra Leone. Les manifestacions eren pura bellesa: banderes, colors, càntics, balls i molta alegria. La sopa hi va participar, es va formar encara més i va fundar una nova organització per donar assistència a les seves companyes.

Camerunès se d'aprofitar qualsevol ocasió per sortir al carrer

a manifestar-nos protesta. Era una lluita de totes les nacionalitats o d'àmbit molt faig. Totes hores perseguien les líders ens podrien haver detingut en qualsevol moment. Ahora está en el taller. El sistema que falla és una mena de màfia que fa les el governs, els alts càrrecs i les senyores. Tots són culpables. Teníem l'esperança que podríem abolir el sistema que fan, però el 2019 les coses van canviar tot se en anys dins.

El que va venir aquí El 2019 van ser les 3 morts del Líban: primer, un corralito bancari que va matar econòmicament els ciutadans. Després va ser la Covid 19 i finalment, l'agost del 2020, al port de Beirut, hi va haver una explosió que va devastar la ciutat. Va ser La deflagració no nuclear més forta de la història. Tot plegat va ensorrar el país en la depressió social i econòmica, amb les treballadores domèstiques migrants un altre cop entre les més vulnerables. Centenars de famílies incapaces de pagar els sous d'aquestes amplades les van abandonar al carrer o davant les ambaixades. L'efecte es trobava davant d'un 9 punt d'inflexió. Va tornar a dir prou i la seva revolta començava pel mateix consolat camerunès que, liderat per un libanès, les havia ignorat fins llavors.

Un grave crimen.

Vam fer una protesta en les seves oficines. Durant 2 setmanes de 9 es vam tancar les portes i van prendre l'edifici com a ostatge perquè el nostre cònsol és libanès. Com el libanès, és l'única persona que pot fer alguna cosa per solucionar alguns problemes. Després d'aquella protesta, les coses van canviar. Vam fer que canviéssim. Tota la comunitat va fer que canviessin. No vam establir una relació, sinó només una col·laboració.

La puresa al consolat és a la novena planta

d'un bloc de pisos situat enmig d'una cruïlla d'autopistes, un lloc a peu de carrer, sense gràcia ni senyalitzacions. No cal posar-hi gaire imaginació per fer-se una idea clara del poc interès que l'Estat camerunès tenia per les seves ciutadanes al Líban. Ja no és així ara. La Sofia visita l'edifici setmanalment per resoldre els problemes de les seves compatriotes. Ho explica mentre Estem assegudes a la vorera d'aquest carrer, de cert abans que ella hi entri.

Se, com a líder de la comunitat camerunesa, segueixo els casos: noies que tenen problemes amb els seus contractes, noies que no han cobrat, noies que són a la presó al consolat. Em necessiten, perquè estic al cas de molts més casos que homes.

Avui tinc un problema,

un, El que no trobo cap presó del Líban Pel que fa al pis al davant.

Un buen consuelo, investigue las orcas. Los lunes.

La.

A vegades la Sofia s'enfonsa en una melancolia profunda. Els ulls se li han patit, deixen, se li entenen i lamento. Viatja, se'n va lluny. Surt aquest trànsit de manera sobtada amb un somriure calia, eixampla el rostre i li fila la mirada, guspira i riu, riu de manera escandalosa, buidant els pulmons, un riure catàrtic i trapella. Y el seu refugi psicològic són els seus fills, que els truca cada dia. En, canvi, el seu refugi físic és l'habitació de l'Ernest tim, amiga, consellera i mare adoptiva. Viu en un pis compartit, un privilegi que només es poden permetre una minoria de treballadores domèstiques. La majoria estan obligades a quedar-se a la casa de la família que les té contractades. Al Camerun, l'Ernest Tim feia de perruquera i ara el Líban també s'encarrega dels pentinats de les col·legues més properes

Pel que fa quan amb pentinats, senzilla com que no es triga gaire, sóc jo la que pentina tu ha rentat el cap aquest matí. No sabia que faria. març, És el que va bé.

Separar els cabells d'això a casa, dient Juanjo Chacón,

Per això no té juande, deixa Des del grup que li agradi.

Patir de surf Per estar guapa s'ha de patir gaire si després no estic guapa.

Se puede ver.

Seat confia en mi gener.

Si després no, si no, pagues allà. Ja saps com va amb les pintes calentes. Escalava.

Si Chacón ILC Nasser a Surf.

Si escalfada sobre carbó amb carbó amb el gas

per escalfar, Eivissa els cabells. Me ha dit Cameron, el Camerun ja ha pentinat les perruqueries. Si sempre fem això perquè no sempre hi ha electricitat, això em manca. Gil, És el que trobo més a faltar del Camerun: la llibertat. l'únic moment que tinc. madur quan en pentinat. el meu únic moment. Hagen lo qual es demostren. No tengo temas, no tiene nada que temer. Em cau Jaume Jané. El meu únic moment és quan em pentina. Somos el MoMo del City A. Jea y me decidir sobre tu gente.

Sexto.

És maco un felicito e ja ho veuràs.

Pueden ser felices.

Fora d'aquests moments de calma, trucades, trucades i més trucades.

Escolta és una noia que té contracte des de fa uns quants mesos, de fa gairebé un any, Madrid. Som cameruneses i ens va costar molt adaptar-nos. Ella no menjava, es va aprimar molt dormir al balcó. La família era molt gran. No treballava 24 hores els 7 dies de la setmana sense dies de descans. La noia ha reclamat el dia de descans moltes vegades i el seu patró s'hi ha negat. L'única sortida per ella era incomplir el codi

La selección juega el 70.

Ponsa, no Pala. No se de com es llegeixen.

Vinc a casa teva. Després, si no arribo aquí 2 minuts més o -20 per donar la medicació llet, on m'he descuidat el pa perquè vaig de Madrid i a Twitter No ho sé. Potser si demà sigui una estona et dona i tampoc sé si la teva senyora vol sentir parlar de sensors Renfe se.

Se que ni ella ni Tampoc no para portar medicaments i aliments

a les companyes que ho necessiten. Les ajuda quan tenen una emergència, ja sigui de salut o legal, i si són víctimes d'abusos, la rescata, les acull i els busca un lloc segur. Té tota una xarxa d'organitzacions libaneses internacionals a qui pot recórrer en cada cas, però sobretot les aconsella, les escolta trencar el cicle de la solitud i l'aïllament. El seu número de telèfon corda de mà a mà entre els centenars de noies cameruneses que viuen al Líban. Aquests dies la seva tasca és més important que mai. Enmig de la guerra amb Israel, milers de famílies del sud s'han desplaçat a Beirut fugint dels bombardejos. En alguns casos han abandonat les treballadores domèstiques al carrer i, encara pitjor, les han tancat dins les cases perquè vigilin la propietat.

La tònica d'avui, com la de nit,

asseguda a l'entrada del seu apartament, mira el vídeo que li va enviar ahir una noia des del sud. Les imatges mostren com el seu pis ha quedat afectat per un atac pròxim al Bernabéu. Sembla espantava, desesperada. Des que va rebre el missatge, La Sofia ha intentat contactar i pròxim

L'èxit el vaig intentar trucar a Ràdio 4, que passarà el temps, com de tot, per sobre és millor.

Sisplau, truca, m'ho, envia un missatge de veu quan et connectes only.

Els últims temps, i per força, les necessitats de les treballadores domèstiques han anat canviant i la manera de fer activisme també. Abolir el sistema que fa la continua sent l'objectiu. Però ara la prioritat és donar-se suport mútuament i aconseguir recursos per sobreviure. També marxar del país si sorgeix la possible.

Y es algo que se hace.

Al voltant d'una màquina de cosir. La Sofia i altres amigues camerunès es discuteixen apassionadament sobre si les danses d'unes bosses de tela que han confeccionat queden més ben amagades quan la vista és diumenge a la tarda i aprofitant el dia de festa que tenen les més afortunades. Es troben a casa de la Rita, la seu informal de tocar del Führer nius.

Es pensen casa seva per fer classes de costura. Estes expresses un espai segur per explicar-nos les nostres històries o compartir opinions, per no pensar només en la feina. Tot ell, Oxfam. tu què farem? tenim classes per aprendre a fer conserves, per aprendre a fer sabó i per fer espelmes i accessoris.

El asesor es Aitor estuvieron.

Són per vendre i tenir ingressos, però sobretot per oferir-los opcions a les dones quan tornin a casa seva per integrar-se en la societat, que passem molts anys amb classes. Quan tornem, no tenim res a fer. Així, en comptes de quedar-se a casa sense ingressos ni res, que no es poden crear els seus propis negocis amb el que han après aquí,

com dic bé on, tornar al seu país és l'objectiu de moltes dones cada vegada més. De tant en tant també organitzen videoconferències amb noies cameruneses per advertir-los de les condicions reals de vida i de treball al Líban i evitar que les enganyin com a la su,

ja que la gesta ha hagut.

La noia que enfila, la que va marxar, l'home, ara per ara està una mica com fa, perquè el seu amor ambient de policia de la noia que l'ha acollit element veure, se la van emmanillar. I quan estàvem de Camus, una persona -y coneixes el tarannà camerunès petit que no hi volia tenir res a veure, aixequés el telèfon de la fe.

Y mira al teléfono a que con patrón de Clooney. L'amor, li havia clonat el mòbil o, com sempre, que això vol dir que tots els missatges que rebia al seu pas, com passava en el seu equip. Ara exacta com sempre, no sempre exactament. Quin era el problema del senyor Valls, que la CIA va fer? que la noia havia cert. No sé què els passa aquestes xifres. La genoma Xerpa. La noia no menjava gelats, no tenia dies de descàrregues, van dormir al balcó. El veto que ha viscut el pitjor que hi ha, els contractes beques que només sé de què es queixa el senyor Rañé i d'haver-la fet venir al Líban per fer diners on els seus diners que l'han portat. per això que Solo Z4. noia és haver incomplert el contracte. Però el senyor, per justificar la seva manera de fer, ha dit que la noia robada -A las y. Coneixes com va la cantarella aquí al Líban, ha robat a robar 2 taules.

Com sempre, les trucades, no para.

Que saps que, segons el contracte, el dia de descans és una obligació. I és una obligació perquè està escrit. Està escrit, Sergio. Si esperes que ella doni el dia de descans, que et digui avui, no farà malament. Que hem de fer, perquè aquí, al Líban no passa. No passa a ser Keko en el que considera un dia de descans. que no netegin la casa, però els diumenges són dies en família al Líban et pots trobar 20 persones a casa i per això tenen a tu, la treballadora migrants, la gent atesa allà, i hauràs de rentar els plats i servir la taula mentre ells menjador.

Molts ànims, trobaré la manera de parlar-hi i arreglar-ho de resoldre el problema del teu dia a dia de. Tots.

Lleida. Ja toca os De bon matí, ben d'hora,

a l'habitació de l'Ernest y muy ella, la Sofia i un altre company es preparen per anar a un casament. Una treballadora domèstica camerunesa contraurà matrimoni amb un membre de l'ambaixada francesa. Les 3 amigues s'han vestit de gala. La Sofia porta un vestit paraula d'honor d'un color blau turquesa, els cabells recollits i un collaret metàl·lic que li fan conjunt amb les arracades.

serveixen de co. un dia especial per a nosaltres, per les treballadores domèstiques, que avui celebrem el casament d'una companya de la comunitat camerunesa de Toledo. Tot i les males notícies d'aquesta època, ho ha aconseguit, ella se n'ha sortit. També tenim una mica de temps per nosaltres per celebrar-ho en nom de tota la comunitat i de totes les immigrades. No és la comunitat camerunesa i prou. No és habitual que hi hagi un casament d'una treballadora per cedir que és un dia especial.

molt especial a.

La petita capella on té lloc el casament. Hi ha dones de molts països, la majoria treballadores domèstiques com la Sofia. una celebració de la vida i la diversitat i és allà, enmig de tanta bellesa i tanta alegria, que s'evidencia el mur de prejudicis que s'ha alçat durant generacions i ha acabat, deshumanitzat així aquestes dones, dosificant les fins a convertir-les en esclaves, fins a deixar-les morir. La que fa és una peça clau en aquest engranatge i la Sofia no perd l'esperança d'acabar amb aquest règim.

Se vir és un gran somni.

Pel que fa a les 6, espero que el sistema que fa que quedi aquí és perquè així aconseguirem la llibertat, sigui on sigui. Aquell dia viatjarà fins al Líban per celebrar que ho faran, només per celebrar l'abolició del sistema que fan cua. Encara sóc treballadora domèstica, però d'una altra manera, perquè sóc autònoma. Tinc els meus documents, però encara tinc un patrocinador, o sigui que continuo sota el sistema que falla. No puc fer que tornin a aquells anys. un somni d'esperar terme cada matí amb els meus fills, mai estar amb la meva família. Per mi és important estar tranquils.

Així que vols tornar al Cameru.

Se aigua, clor i vull tornar al Camerun, gener,

es muy estar amb els meus fills, Sal, gràcies.

Hi ha una foto de la Sofia durant l'època que estava atrapada a casa de la seva senyora. El rostre cansat, la mirada perduda, abatuda, es perimetrada. Un cop sorneguera, li va enviar la foto a un amic del Camerun. Qui és aquesta? li va preguntar a ella: ni idea, perquè l'enviés li responia a ell sense reconèixer des de llavors, per fer broma. De tant en tant se la passen l'un a l'altre. Qui és aquesta? repeteixen, sens dubte, i per sort, aquella imatge queda lluny de la Sofia que tenim avui al davant.

Dones en lluita: un pot gastar 3 cat. Produït per The Mediapro Studio amb la col·laboració de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. Producció: Susana Ortega González. Edició sonora: Sergi Cutillas, coordinació: Albert Murillo, Coletes, Direcció i guió: Txell Feixas Torras i Oriol Andrés Gallardo.

Catalunya Ràdio

-Catalunya Àudio: Són poques.