T1xC1 - Estrelles que volen

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

El 20 d'octubre del 2006. Pemi Fortuny deixa els legs en busto en un concert a la sala La Mirona de Sal.

L'escenari ara és el món.

Llensa. Un viatge. Una ràdio. Una família.

Capítol 1. Estrelles que volen.

Divendres 28 de febrer del 2025. Són les 10 del matí. Encara no seguim una mica la ressaca del viatge. M'acabo de llevar, estem a Tokai Beach. I ara prepararem per anar a veure els nostres clients, a fer reunions. Nosaltres vam crear, per donar suport als nostres projectes, per financiar-los, vam crear una empresa d'exportació de materials de construcció. I des del 2010 que estem exportant materials allà i així hem pogut financiar tot el projecte de la ràdio, entre d'altres. Espero que els amics de Catalunya Ràdio estiguin bé i espero que bé, ara els aniré a veure. I ja els diré que quan tinguin un problema que m'avisin. Perquè si esperes arribar fritats sense cap problema, ho veig difícil. Això espero i desitjo, però segurament se'n trobaran 15. Llavors, doncs res, espero que tinguin sort i seran fàcils.

A Sierra Leone, els amputats són el record de la guerra.

Som a la platja de l'Umbli, la més concorreguda de Freetown, la capital del país. Allà s'entrenen un cop a la setmana els jugadors dels Flying Stars. Al camp de gespa artificial hi ha un ball de samarretes verdes, grogues i blaves. És impressionant veure com fan anar les crosses i lluiten per poder encastar la pilota al fons de la porteria.

Futbolistes amb una sola cama, porters sense braç, i entre xuts i xiulets, la resiliència. La Guerra Civil al país va durar més d'una dècada. El conflicte va començar el 1991. Aquell mateix any, a Catalunya, naixia el Club Super3.

I els Lacs en Bustó

publicaven el segon disc, amb el mateix nom que el grup, i èxits com aquest.

El PEM i la seva companya, Yasmina Cánovas, van aterrar Sierra Leone el 2005, tres anys després de la fi de la guerra. Una guerra esperonada des de la veïna Liberia, amb l'aleshores president Charles Taylor al capdavant. Taylor va finançar el conflicte a base d'enriquir-se amb el que s'han anomenat Diamants de Sang. Subministrava armes als rebels del RUF, al Front Revolucionari Unit, a canvi de pedres precioses. El PEMI i la Yasmina van trobar un país sacsejat per un trauma col·lectiu que va deixar centenars de miles de morts i de desplaçats, el més violent de l'Àfrica Occidental. Una de les nombroses cares de l'horror d'aquell temps van ser les amputacions extremitats amb matxet comeses pels rebels.

El 80% dels jugadors i jugadores de l'equip dels Flying Stars són amputats de la guerra.

¡Bienvenido a Barcelona!

Els Flying Stars han trobat en el futbol el camí per aprendre a conviure amb el dolor i sentir-se útils en una societat que els estigmatitza. Bay Taraguali és fundador de l'equip i l'entrenador actual.

El futbol canvia vides, el futbol porta pau, el futbol ha portat moltes coses bones a la comunitat. Nosaltres creiem que podríem fer servir el futbol per unir aquests nois i portar la pau

a les nostres comunitats i al país.

Perquè nosaltres som el clar exemple dels 11 anys de la guerra brutal que hi va haver a Sierra Leone. Aquests nois són la imatge de les conseqüències del conflicte al país. Per tant, no els podíem deixar així, no podíem deixar que morissin als carrers. Alguns d'ells no tenien casa perquè els hi van cremar durant la guerra. I vam pensar que podríem fer servir el futbol per fer-los sentir que encara formen part de la comunitat, que continuen sent valuosos a la societat.

Per això fem servir el futbol.

Mohamed Lapia només té un peu.

Tenia 10 anys quan vaig trepitjar una mina terrestre,

una bomba. Sí, la mina em va arrencar el peu directament. No va ser fàcil perquè en aquell moment hi havia guerra. No hi havia metges, ni infermeres, ni medicaments adequats. Vaig patir molt.

A Sena Carbó li falta una cama. Durant la guerra,

Va ser durant la guerra, i jo tenia menys de dos anys quan em va passar això. Ara en tinc 26. Va ser una bala. Fugíem. Ens perseguien. La Sena parla en crió, una de les nombroses llengües del país. La meva mare em portava lligada a l'esquena. No podia córrer gaire ràpid perquè em carregava. Ens van disparar i la bala em va fer una ferida al peu. Finalment me'l van haver d'amputar.

A tots dos, l'esport els ha salvat.

Quan ets discapacitat, no tens veu.

No tens cap mena de veu. És que ni tan sols en una reunió et deixen parlar. Ets discapacitat, aixeques la mà, vols parlar i no t'ho permeten. La discriminació comença a casa i s'estén cap als carrers. Ja ho veieu. No és fàcil per nosaltres sobreviure aquí.

Els responsables de practicar la majoria d'amputacions durant la guerra van ser els anomenats nens soldat, víctimes de la maquinària bèl·lica, segrestats de les seves famílies i buidats d'humanitat per cometre atrocitats tan terribles que costa posar-hi nom. Per entendre l'impacte que va tenir l'autorització de menors en el conflicte civil de Sierra Leone, és important poder parlar amb Gemma Caballero, una persona clau en la trajectòria del PEMI i la jasmina al país.

La nostra relació amb els ex nens soldats ens ve d'en Chema Caballero, que en aquell moment ell estava rehabilitant els ex nens soldats. Teníem el contacte seu a través del CIDOP, que en aquell moment la Yasmina estava estudiant al Centre d'Estudis Internacionals de Barcelona, i li van encarregar un projecte de l'impacte de les ONGs en un país en postconflicte. Jo vaig agafar la càmera, perquè havia treballat amb els medis, i vaig dir, doncs faré un documental, i si van venir aquí, ens van dir que estava vivint a Medina, i llavors allà va començar una gran amistat, que a part del projecte de la ràdio, doncs va començar una mica la nostra relació amb ell gràcies als Nens Soldats.

D'aquí uns dies visitarem Cat Radio Barning amb la família Fortuny. Ara acomiadem els futbolistes dels Flying Stars i parlem amb una persona amb vincles molt estrets amb Sierra Leone. El Chema, o Fader Chema, com el coneixen al país, és exmissioner cheverià, escriptor, activista pels drets humans i un gran coneixedor del continent africà. Fa pocs dies que ha tornat del Senegal i Gàmbia. Aviat marxarà cap a Benin i la costa d'Ibori. Només passa pel seu pis de Madrid, diu, per fer rentadores. Actualment fa de consultor de cooperació i desenvolupament per a ONGs, però la seva vida està marcada per les gairebé dos dècades que va viure a Sierra Leone, un país que fa 15 anys que no trepitja.

Me gustaría volver para ver a los amigos, a la gente, pero al mismo tiempo me da miedo, me da miedo por lo que voy a encontrarme en el país, y eso me frena un poco. Fue una experiencia muy dura, muy difícil para mí y superarla ha significado mucho esfuerzo, mucho trabajo interior, mucho sacar fuera todo lo vivido y lo sigo asociando quizás a toda esa violencia, pero también a la esperanza que supuso todo el trabajo que hicimos. Pero después es la circunstancia de un país que ves que no avanza.

El Chema va a terra frita aún el 1992.

Yo llegué en el 92, justo acababa de empezar la guerra un año antes, y he estado hasta 2010, ya con toda la posguerra, y fueron años muy duros, una guerra tan brutal como fue la de Sierra Leona, todo el trabajo que me tocó hacer con los niños soldados, anteriormente con todo el tema de de derechos humanos, de ver lo que estaba pasando tras las líneas rebeldes, etc. Y después la reconstrucción, el trabajo de paz y reconciliación que hicimos sobre todo

en la zona de Toncolimba. Toncolimba es un municipio del districte de Cambia, al nord de Sierra Leone, molt a prop de la frontera amb la República de Guinea.

Lo importante que es cómo estas personas que han vivido estas situaciones tan traumáticas, que han vivido en bandos contrarios, pueden convivir ahora juntos, ¿no? ¿Cómo pueden reconstruir sus vidas y cómo van a reconstruir su país?

Chema Caballero va dirigir un programa pioner en la recuperació i la reinserció de nens i nenes soldat, una realitat que continua avui dia en molts conflictes.

S'habla de 300.000 nens soldats en tot el món, però això és una xifra fictícia. Te digo, porque es imposible llegar a donde están estos niños para contar cuántos son, quiénes son. Senzill, proper, pausat,

el Xema transmet una tranquilitat dolça. Ha après a conviure amb els fantasmes de la violència. Mentre conversem, em fixo en les polseres de colors que porta el canell esquerre. El Pem i la Yasmina recorden el dia que el van conèixer.

I vam anar a visitar el Xema Caballero, que estava al nord, que estava a Medina, hi havia tres Medines, i vam fer aquesta, vam fer 8 o 10 hores de cotxe i vam arribar allà, i sí, sí, ens vam trobar, i ens van dir, hi ha una emissió, tal, amb el Xema, fa el Xema, fa el Xema, vam arribar allà, vam trucar a la emissió de nit, truquem a la porta de la emissió, Chema, Chema! I el tio treu el cap per allà i dic ¿Quiénes sois? Veníamos a verte, somos de Barcelona. I els diu el tio, trae chorizo? Dic sí. Venga, pa'lante. I llavors. Contrasenya. Sí, i ell estava vivint. La misió aquesta és on hi havia l'últim reducte dels rebels, o sigui, l'últim quartet general dels rebels. I recordo, està a la dutxa i encara les mosquiteres, encara hi havia gotes de sang que havien rematat allà els rebels que quedaven. I li vam dir, Xema, esto ja tocaria, perquè ja feia dos o tres anys que d'allò te tocaria limpiar-lo i tal. Va, jo ja no hi lo veo, deia el tio. Tornem al Xema.

Ahora que hacías este retrato, esta fotografía, te asalta como una pena, ¿no? Coger a las personas más vulnerables al final de esta cadena de la humanidad para destrozarles, ¿no? En definitiva.

Yo creo que ese es un plan que está muy bien pensado. ¿Por qué se utilizan a menores, a niños y niñas como soldados? Mira, primero son más fáciles de manipular que a un adulto. Es fácil. Los niños ven la guerra como un juego. No ven los límites de la violencia, obedecen y entran a saco, a obedecer órdenes. Incluso se sienten bien, es decir, como diciendo, mi jefe me dice que bueno soy, esa autoestima que muchos niños adolescentes necesitan cuando están desarrollándose. Si a eso tú le sumas el uso de drogas y alcohol, que es lo que hacen cuando van a entrar en combate, pues los convierte fácilmente en máquinas de matar. Además a un niño no hay que pagarle. Moviéndome un poco por África, por distintos países, he visto que los procesos de manipulación de estos niños y niñas son muy similares.

Tengo aquí encima de la mesa el libro que escribió Gervasio Sánchez, el fotoperiodista sobre tu historia, Salvar a los niños soldados, publicado en debate. Y hay una pregunta aquí que en aquel momento no tenía respuesta. Gervasio te hace la siguiente pregunta. ¿Qué es un niño soldado? ¿Has encontrado la respuesta después de tanto tiempo ya fuera de este ámbito?

Es que el niño soldado es contradicción. Son dos términos que se contradicen entre niño y soldado. En el fondo yo creo que siempre será un ser humano manipulado y utilizado, es carne de cañón, se utilizan y es eso, es una víctima más de los conflictos. Esa opinión al principio me costó entenderlo, que fueran víctimas. Y esto yo creo que aún no se entiende en muchos contextos. No se entiende, se les ve como victimarios. Y a mí me costó. ¿Y por qué te costó? Y yo por eso los veía como asesinos. Cuando hablabas con las víctimas, cuando había habido un ataque a una aldea y llegabas a los desplazados o ibas allí a la zona a ver qué había pasado, te contaban que eran niños los que entraron, eran niños los que me cortaron el brazo, eran niños los que violaron, niños los que quemaron las casas. Entonces son bestias, son niños. Y no fue hasta que empezamos el programa de rehabilitación de niños solos que me di cuenta, escuchar la historia de los. Claro, tienes la otra versión, la versión de los propios niños y niñas. Y te das cuenta que son tan víctimas como esa persona a la que le han quemado la casa, le han amputado el brazo o a esa mujer que le han violado. Son víctimas todos del conflicto.

L'abril del 1999, quan la guerra encara no s'havia acabat, el Chema comença a treballar en el projecte de rehabilitació d'aquestes criatures. Ho fa en un antic hotel de luxe, propietat d'un libanès. L'hotel es diu Sant Maikel i està situat a Laca, un poble costaner al sud de Freetown.

Y empezamos sin tener ni idea, porque claro, no había un precedente. No había un protocolo para seguir. Nada, que estos niños eran niños muy traumatizados, niños que estaban acostumbrados a la violencia, niños que eran soldados que habían sido entrenados, con lo cual no basta decirle hoy te castigo sin cenar, por ejemplo. Yo paso sin comer días en la selva. Hoy no juegas al fútbol. O vale, cuando están acostumbrados que un castigo sería atarlos a un árbol y azotarlos hasta que se desmayen. O hacer un hoyo y enterrarse en el hoyo durante días. ¿Cómo poner límites a estos chicos y chicas? ¿Cómo hacer eso olvidar la violencia? Traerlos a una convivencia en un lugar que llegábamos a tener hasta 300 chicos en un mismo momento y de grupos distintos que podían pelear entre ellos. Una vez han roto peleas muy violentas en el centro. Entonces tuvimos que ir poco a poco metiendo mucho la pata,

eso que se dice prueba y error. 300 chicos y chicas, ¿no?, llegasteis a tener, decías antes.

Sí, por el centro pasaron más de 3.000 y pico chicos y chicas, lo que pasa que había momentos en que coincidían 300. Si las chicas estaban aparte, las separábamos, el programa era igual, porque las chicas, además, sabes que además de ser soldados, habían sido víctimas de esclavas sexuales, ¿no? Entonces, era muy difícil, es decir, las chicas contaban muy bien su parte de niña soldado. Bueno, muy bien, trabajando con ellas y esto no les importaba y lo contaban igual que los chicos, pero la parte esta de víctima, de violencia sexual, de haber sido esclavas sexuales les costaba mucho, por costumbre, por vergüenza, por tantas cosas, ¿no? Y además, si estuviesen mezcladas con los chicos, corrían el peligro de que siguieran siendo usadas, porque los chicos estaban acostumbrados a eso.

Chema, no puedo imaginarme cómo se puede crear el vínculo. Tú decías antes, hicimos prueba-error, teníamos delante una página en blanco, teníamos que empezar. Pero cuando te llegan todas estas criaturas rotas, con heridas profundísimas, con toda esta violencia encima, ¿cómo se llega al vínculo para que te contaran lo que te contaron y

luego poder trabajar? Había momentos de ruptura. Estos chicos entraban en crisis. Algunos de ellos lloraban, gritaban. Yo decía, esto es un ataque de nervios, un ataque de histeria, como quieras llamarlo. Y la gente, los trabajadores sociales, gente que había hecho la universidad, todo el mundo decía, no, no, esto lo ha poseído un espíritu. ¿Y qué hacemos? Pues vamos a llamar a la curandera del pueblo, Antinana, y Antinana venía con un cuenco, quemaba unos carbones, unas hierbas, se lo pasaba debajo de la nariz al otro, le iba cantando ahí una salmodia. El chaval se iba relajando, se iba tranquilizando. Ahora cuéntame que has visto, pues he visto esta mujer que me llamaba, que no sé qué, no sé cuánto, bla, bla, bla. Y decía, ya ha salido el espíritu, ya la ha salido del cuerpo. Bueno, yo también aprendí que la cultura es muy importante respetarla. Ese es el momento clave del programa, ¿no? Y mi experiencia es que aquellos que hablan, Son los que tienen la posibilidad de rehabilitarse. Los que no hablan son aquellos que se han quedado por el camino. Recuerdo un chaval que me dijo un día, mira Chema, yo estaba harto, estaba cansado, no aguantaba más, tanta paliza, tanta marcha, tanta sangre y quería morirme. Pero de repente me acordé de mi madre y no quería morirme sin volver a ver a mi madre. Eso es lo que quiero que me cuentes. Porque hasta ese momento esos chicos son máquinas de matar. Las máquinas no tienen sentimientos. Aquí ha aflorado un sentimiento. Quiero ver a mi madre, recuerdo a mi madre, o cosas parecidas. Entonces ya surge el ser humano. Es volver a humanizar. Y ahí es cuando puedes enganchar. Es consciente de lo que ha hecho. Y el miedo que se supone. Y el arrepentimiento. Y a veces los pesa. Si un día salgo a la calle y me reconoce alguien, ¿qué van a hacer conmigo?

Y la culpa, ¿no? Arrastrar todo esto.

Ahí también la clave me lo dio un chaval. Es decir, cómo trabajar la culpa con ellos, ¿no? Porque, es decir, no sabíamos cómo hacerlo. Es decir, sí, tú has hecho estas cosas, pero no es culpable, te han obligado. Y yo me acuerdo siempre, por la mañana empezábamos la jornada siempre en el salón con una asamblea. Y un día uno de los chavales dijo, lo que no me gusta de esa asamblea es que nunca empezamos con una oración. Había que rezar al principio. Bueno, pues a partir del día siguiente empezamos a rezar. Es decir, ahora en silencio, dos minutos de silencio, los musulmanes en silencio, los cristianos en silencio, cada uno reza y después ya hablamos. Y dijo uno, no, deberías permitir que rezásemos dos o tres personas en alto también. Bueno, pues venga, rezar. Y de repente se echó alguien, se hizo tanto en que se rezase, dijo, dijo, papá Dios, yo no quería hacerlo, me forzaron a hacerlo. Y ahí me dio la clave. Claro, estos chavales tienen el miedo, pero no es culpa tuya. A ti te han forzado, has sido secuestrado, manipulado, obligado.

Claro, claro. Es que ser secuestrado cuando tienes siete años, seis, siete, ocho, y obligar a hacer auténticas atrocidades. Pienso en muchos de los padres y madres de estos niños soldados. O lo que les queda de familia.

Y fíjate que una parte del entrenamiento de esa manipulación era volver a la aldea donde habían sido secuestrados y matar al propio padre. Les obligaron a matar al padre o al hermano mayor o al tío, a alguien importante de la familia. Y si la familia no estaba porque había muerto o se había desplazado, pues, por ejemplo, destruir la casa familiar o los campos familiares, creo que supone romper con toda la familia. Porque si un chaval está en un campamento de los rebeldes y quiere escapar, ¿dónde va a ir? A su casa. Buscará a su familia. Está hablando de niños de 10, 11, 12 años. Pero claro, si le dicen, ¿tú dónde vas a ir si te has matado a tu padre? Nadie te quiere.

Te preguntaba por las familias o lo que quedaba de ellas, porque también son un factor importante a la hora de recuperar y rehabilitar a estos menores.

Es fundamental y se hizo un trabajo muy grande para reunificar a estos menores con su familia. Si tú no puedes reintegrar a un niño en una familia, sobre todo en Sierra Leona o en África, en muchas partes de África, porque el niño pertenece a la comunidad, porque allí se vive en comunidad, es toda la aldea la que tiene que aceptar a ese chaval.

Tú eras el único blanco en laca haciendo este trabajo. ¿Eso fue un impedimento? ¿Costó más el acercamiento de los chicos hacia tu figura? ¿Qué te condicionó? No, yo creo que al revés.

Porque al verme a alguien fuera distinto, que no podía conocer a su familia, a su aldea, el ser diferente, uno de los cosas que más hice yo fue escuchar estas historias. Quizás por eso, porque me veían distinto y les podía entender, porque como te decía, hablaba el crío, me veían como la persona con la que podían confiarse, ¿no?

Amb el mar de fons i l'aixopluc de la nit, el Chema va escoltar moltes històries. Passats els anys, encara manté el contacte amb alguns dels nois i noies que van passar per l'antic hotel de l'ACA.

El Chema va venir i va venir per ensenyar-nos què era l'amor. El Chema era molt afectuós amb tothom. Aquesta era la diferència entre ell i els altres blancs. Era tan amable, es preocupava tant per nosaltres. Si estàvem asseguts a terra, ell venia i s'asseia amb nosaltres, fóssim on fóssim. Ell sempre hi era. En aquell moment jo no tenia cap contacte amb els meus pares. Eren vius, però havia perdut la comunicació amb ells. Però manxem al costat, tot anava bé.

Qui parla és Sar Kambayma, segrestat pels rebels quan tenia 8 anys.

Jo lo conocí con 12 años, me parece que tenía 12, 13 años, cuando llego al centro. Y llegó muy mal, ¿no? Llegó como muy. Pues imagínate, ¿no? Un chaval tan pequeño, separado de su familia, palizas, era un chaval muy inquieto y por eso justo le costaba. Había chavales que son más pacíficos y entraban más rápidamente en lo que es la dinámica del programa. Otros como este estaban siempre pegándose, peleándose, buscándote las vueltas, ¿no? Desafiaba, me desafiaba mucho, me acuerdo, ¿no? Decía. ¿Tú no sabes quién he sido yo? ¿Tú no sabes quién he sido yo? ¿Tú no sabes lo que yo he hecho? Ostras, claro. Pero bueno, era su forma de revelar la rabia que tenía dentro, de sacarla. Y ahora diré una cosa, si soc un soc a la vida

es gracias a él. Y encara diré més, no només em va a salvar la vida, jo diría que va a salvar tota la meva generació. Em vaig aprendre molt d'ell.

Él había sido un jefecillo dentro de las small boys units. Estos tenían los rebeldes, tenían unas unidades de niños que tenían los rangos igual, coronel, capitán, todo esto, y este tenía un alto rango, un chaval de 12 años teniendo un rango, ahora no me acuerdo justo el de Sá, pero podía tener un rango bastante alto que podía mandar a 300 o 400 chavales y le obedecían. Imagínate que llegas allí y no eres nadie de repente, ¿no? Y ahí también toda esa actitud, ¿no? Y pues se me amenazaba al principio, decía, vale, tenías que calmarle, relajarle, ir teniendo su confianza, hasta que poco a poco el chaval fue entrando y fue contando su historia y fue abriéndose, ¿no? Y. Y todavía costó, porque después más de una pelea ha tenido y más de un castigo ha tenido.

Ella acostumaba a dir, no te moinis, sé que la vida es dura, però aquesta vida que vius avui, que és difícil, demà t'ajudarà. I de tots els que en Xema cuidava quan era aquí, he de dir que molt pocs hem pogut estudiar i anar a la universitat. Jo estic graduat, estic casat, no visc la millor de les vides, però visc una vida, almenys una vida acceptable. Si em comparo amb altres excombatents, no em drogo, no bec, no faig altres coses, no fumo. Crec que donaré gràcies a Déu, gràcies a Déu per aquesta vida. Al final va ser una bona experiència.

Tirar endavant en un país com Sierra Leone no és fàcil. El Pem i la Yasmina han conegut a molts exnens soldats a qui Chema Caballero intentava trobar una feina.

Varen venir aquí a Freetown i ell ens va agenciar dos exnens soldats que ens feien de taxista. I després vam conèixer tota l'atre tropa, tots els alumnes que va tenir ell més avançats o més destacats, i que sí, un era cantant, que eren Sasco, l'abú, el Filara i el Besse, que eren conductors, i ens feien de taxistes i durant molts anys ens van fer de taxistes, després amb el temps érem una mica despistats i tal, ens feien arribar tard als llocs, i sí, ara tenim una relació cordial, anem a sopar amb ells, i sí. I sí que ens van explicar un munt d'històries, vam aprendre molt del país amb ells i ha sigut una experiència bastant bèstia i podria explicar moltes històries sobre la postguerra, diguem. Però sí que realment vam fer uns amics i amb ells hem viscut històries molt fortes i molt intenses i això t'ho neix molt.

El SAR va treballar durant un temps supervisant les obres a l'Hospital de l'Unsar, al nord del país. El centre està germenat amb l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. La doctora Vicky Fumador és pediatra al Servei de Malalties Infeccioses i coordinadora de cooperació internacional al mateix hospital. Fa molts anys que està vinculada amb Sierra Leone.

Just que havia acabat la pediatria i sabia molt poc de la salut global, que és una mica el que et trobes allà, perquè jo després vaig estudiar un màster de malalties tropicals, que està molt bé fer-ho, però realment el que has d'aprendre és com és salut global, perquè moltes de les malalties que causen gran mortalitat, a part de la malària, que ja és molt endèmica, són malalties que també tenim aquí, però que no podem tractar-les de la mateixa manera ni diagnosticar-les de la mateixa manera. I l'abordatge és una mica diferent.

A l'Hospital de l'Unsar, a la Yasmina, li van salvar la vida.

La primera malaria que estava molt malament va ser el febrer de l'any 2020 i estaves. No, no, no, 20 no.

Ah, perdó, de l'any 2010. 9 o 10, 9 o 10. No,

del 2010 vaig agafar dues malàries, la del febrer i la de l'octubre. Vaig agafar dues malàries. No, no, la del febrer va ser la molt dolenta i la agradable, la malària agradable va ser la de l'octubre.

Era a casa de Howard. Però tornem als Nens Soldat.

El cas del SAR és una prova de l'èxit del programa de rehabilitació. L'Ismil Alfred Chals també se'n va sortir. Els rebels el van segrestar quan tenia 9 anys i, com el SAR, ha pogut refer la vida. És activista pels drets humans i responsable de projectes de Caritas Freetown. També és autor del llibre El viatge de convertir cicatrius en estrelles, de nen soldat a treballador humanitari.

Els nens han de ser nens.

Els nens han de ser nens. Hi ha molts trastorns d'estrès posttraumàtic quan s'utilitzen nens en situacions de conflicte, quan els droguen, quan els infants són obligats a matar. No és només una qüestió de drets. Hem de ser capaços d'establir un sistema en què els adults hagin d'assumir la responsabilitat de fer el que se suposa que han de fer correctament, en lloc d'empenyar els nens a una situació molt difícil per a la qual no tenen prou fortalesa mental.

D'experiències com la seva no n'hi ha gaires. Molts dels antics combatents rebels han acabat al carrer i són addictes a les drogues.

En general no els ha anat massa bé tot plegat, perquè una cosa és que et rehabilitin i que arribis a ser una persona més o menys normal, però sí que el problema ha sigut que no han acabat. De tenir sort i han tingut moltes dificultats per tirar endavant i en aquest país ja és prou difícil com perquè després tinguis la lacra aquesta d'haver sigut un excombatent. I el que feia el Xavá Caballero per rehabilitar aquests ex-soldats era fer-los jugar en el mateix equip a futbol. Quan un marcava gol s'acabaven abraçant i no sabien per què, llavors se n'adonaven que no passava res, que al final es podien abraçar tot i els conflictes que hi havia hagut, i que a partir d'aquell moment era un canvi cap endavant, una tirada endavant per a tots plegats. Que l'única manera, el perdó, passar d'una vida a l'altra o d'un tractament, d'una relació a una altra mitjançant l'esport. Qui va donar un cop de

mà al Pemi i al Chema per construir el camp de futbol on jugaven els Nens Soldat va ser Josep Maldonado. Maldonado, que és un gran coneixedor del continent africà, és fundador de l'ONG Esport Solidari Internacional i va ser diputat i senador per Convergència i Unió.

Aquesta vessant, diguéssim, d'inclusió, de valors humans, de perdó, de formació, i realment, home, quan jo vaig estar allà i en una foguera me sentava i parlava amb nens exguerrillers, clar, algun em deia, jo, la persona que em va amputar encara és viva i jo el veig, eh?, Però és apigut per donar, m'entens? I clar, potser aquest senyor era l'àrbitre i era un jugador.

El centre de l'ACA, on el Chema va implantar el programa de rehabilitació, va estar obert fins a finals del 2002, any de la fi del conflicte. El projecte, però, va continuar per fer acompanyament d'alguns dels menors fins a la majoria d'edat. El Chema va marxar de Sierra Leone l'any 2010 trencat per dins. Amb el temps ha pogut recosir les peces malmeses, però sempre queden escletxes per on s'escolen els monstres.

Yo todavía sigo teniendo pesadillas después de tantos años, ¿no? No se eliminan. Yo en 2010 me volví, ya prácticamente estaba todo encarrilado en el país, pero yo tampoco, es que yo no podía más, no podía más, perdón, no podía más porque ni el alma, ni el corazón, ni la mente me daba más de sí, era tanta violencia, tanta historia escuchada, tanta. Tanto esfuerzo hecho para seguir adelante, porque cuando estás al frente de este tipo de programas no puedes mostrar debilidad, no puedes mostrar miedo, no puedes mostrar cansancio, tienes que estar disponible en cualquier momento porque los chicos no eligen el momento en que quieren hablar, es cuando necesitan hablar o. Y necesitaba romper, me vine, al final encontré aquí un apartamento en Madrid y durante ese año 2010 estaba solo y me pasé ese año lloré todo lo que no había llorado en Sierra Leona y como te digo, hemos hecho un esfuerzo pero todo eso sigue ahí todavía, yo creo que ya. Camina conmigo, de vez en cuando de noche surgen los sueños ahí, recuerdos, muchas veces los fracasos, ¿qué podría haber hecho en este caso con este chaval? ¿Qué fue lo que hice mal? A veces te arrepientes de decisiones, pero tampoco sabes en ese momento que hubiese sido mejor,

¿no? Quan acabem la conversa, em regala l'últim llibre que he escrit, El bebedor de cerveza, publicat a Libros de les males companyies, on explica, des d'una vessant molt personal, els més de 30 anys que s'ha passat recorrent Àfrica. A la primera pàgina m'escriu una dedicatòria breu, amb afecte.

Tot ho deixes, digue'm que no tens pressa, no tens pressa. Que en aquell llarg viatge m'acompanyaràs i esborrarem tots dos tot el que queda del passat. Que no faré tot sol que puges a la nau. No tinc ni por de res, si és que venc, si és que tinc el vent al costat.

Es comença a fer fosc a Freetown. Deixem el rebombori de la capital envoltat de crits i de tocs de clàxon. Els carrers estan plens de gent. Les fogueres brillen com petits punts de llum als turons que envolten Freetown. La gent crema la fusta per fer carbó, imprescindible per poder cuinar. La fumarada fa que la selva tingui un verd esmorteït. L'ambient té gust de boirina. La deforestació és un dels grans problemes mediambientals del país.

Ens allotgem a Toque Beach, un paradís silenciós d'arena blanca i palmeràs al davant del mar. Som a la vora d'un poble de pescadors. Cada dia, de bon matí, els veurem arrossegar els cayucos aigües endins amb la força de les mans. És l'hora de sopar. Amb la Mireia i el Xavi ens retrobem amb la família Fortuny després d'una jornada colpidora.

Sí, sí, sí, tot bé. Hem fet una reunió de més i tot avui.

És que hem anat, és que hem estat a mal temps d'una manera, que és acabar una reunió, millor que es posi aquí el desajudament ja, perquè si no passa de tot. Ei, com ha anat amb els amputats? Mira com hem acabat, mireu.

I juguen, imaginaos, los regates. Ja, sí, sí, això és guai.

Ho he demanat ja, t'ho he demanat. Jo la rosa aquella de

vegetals que vaig veure ahir. Està molt bo.

El Xavi, el tècnic de so, fa jocs de màgia a l'Hot mentre esperem els plats. El nen no acaba de veure quin és el truc.

¿Cuánto temps fa que esteu junts? Uf, molt. Ens vam conèixer l'any 2000.

Sí, ell l'any 2000 ja estava ell s'havia casat, bueno, vull dir, no? S'havia casat amb una noia anterior, però estaven separats, i ara no vivien junts ni res. I es van conèixer per una mica en comú, l'any 2000 ens vam conèixer i érem amics, eh? No és que començ.

Era amiga d'un soci meu, d'allò. I un dia vam anar a dinar junts, ens vam conèixer així, no sé què, i el meu soci se'n va anar a Madrid. Estava a casa i va marxar a Madrid i estava jo a casa i sona un telèfon, collons, un telèfon. Mira, no veig cap telèfon i s'havia colat el telèfon del Peches, d'aquest amic nostre, al sofà. I després hi havia la Yasmina, no sé què, que trucava al Petsis per anar a la platja. Ell i jo érem com a germanets,

estàvem tot el dia junts com a germanets i fèiem d'allò. I llavors es va posar aquest i va dir, ah, no, no està, però bueno, que si vols anar a la platja, que jo també, eh. I vaig dir, bueno, doncs anem a la platja. I bueno, ja està. I bueno, no, ja està. Llavors un dia li dic que vas venir, m'acompanyes a la feina. Vam ser amics, vam començar a ser amics, llavors.

Però no sabia ni el grup ni res, estava en una altra onda.

No, no, és que jo no sortia perquè estudiava molt. Però el cas és que quan el vaig conèixer sí que vaig tenir la sensació que tenia una veu molt magnética. I sí que vaig tenir la sensació. De que era una veu que em sonava. Jo, clar, a veure, vivia en aquest món, segurament que posant la ràdio m'havia sortit una cançó de l'Axan Bustó, però el que jo no sabia és que la cançó de l'Axan Bustó era ella. Llavors jo pensava, ostres, té una veu súper bonica, saps? Súper bonica. Llavors sí que m'havia dit un dia, diu, no, jo és que tinc un grup i canto, però no vam aprofundir. Llavors jo vaig pensar que eren els típics que toquen al garatge de casa. Saps? I que d'allò. Tens quatre amigotes. Sí, jo és que vaig pensar, t'ho prometo, vaig pensar això. Quina poca fe que tenia. No, bueno, jo què sé, perquè de sobte ja que hi hagi tanta gent que tingui grups i que.

Tampoc no li vaig anar a dir, no, és que jo. Molt bé, molt bé.

M'ho va apuntar una mica així. I llavors una d'aquestes em va dir, escolta'm, vaig a treballar, vols venir a la feina? Però a la feina dic, bueno, sí, vale, però on era? A prop de Llissa de Vall, era per aquella zona. Però quan vaig arribar em vaig trobar a l'escenari, me'l veig a l'escenari, i llavors veig, potser hi havia 3.000 persones, però tranquil·lament, no? Llavors vaig, una massa de gent. Tots saltant, llavors sento una cançó i coño, pues eso, m'allarro i vinc.

Llavors vaig començar a lligar caps, la veu, el grup. Jo sabia que existia un grup que es de l'Alexa Musto i sí que la cançó l'havia sentit, però no sabia. La mare que el va parir. I vaig pensar, i en quin marrom m'he fotut jo ara? Perquè clar, això que em portava. Bueno, si ets amic no, però si no, és un tipus de vida.

A més que veníem d'àmbits totalment diferents.

Llavors va ser molt bonic perquè llavors ja sí que vam començar a estar junts, llavors tota la gira des d'aquest moment fins que va deixar el grup, totes les gires, totes, totes, vaig anar a totes sense faltar ni a un concert. Jo en aquest moment ja havia acabat dret, ja havia acabat polítiques, ja havia acabat l'estrès de construcció. Per mi va ser més fort el fet d'estar estudiant a les proves de so, amb tota la música, acabava un concert que arribàvem a les 6 del matí, que jo no em volia perdre una, I és que a les 9 tenia un examen, que havia dormit 3 hores, saps què vull dir? Això amb aquestes edats s'aguanta. Amb 20 i pocs anys aguantes tot. I després ja el 2006 ja va. Llavors vas entrar al CIDO. Ah, llavors vaig entrar al CIDO per estudiar, que va ser ell l'encarregat de pagar-me això, perquè no m'ho podia pagar de cap manera. O sigui, complia els requisits, tot. Havia estat treballant, però tampoc no és que guanyés tants diners treballant. I això era com desembolsar molts diners de cop, perquè era car, el llastó era car. I llavors vaig fer estudis internacionals, cooperació pel desenvolupament i resolució de conflictes. I llavors jo li estava tot el dia matxacando. És que jo crec que li veia taladrat, que a mi això és el que m'agradaria, perquè a mi m'agradaria treballar a shop, que la meva vida no és un despatx, que jo tinc que treballar a l'Africa, perquè a mi m'agradaria molt treballar a l'Africa. I llavors el Pembe, no sé, li va ocórrer a ell que en una d'aquestes gires just abans, que jo pensava anar allà a demanar que em deixessin pagar plaços.

I li tirava la pasta de l'escenari. Donaria set, donaria mil, donaria tot el que tingui. A la cançó aquesta. Et donaria set, et donaria mil. Li tirava la pasta a tot allò i va anar estalviant per pagar-se la carrera.

Jo sempre estava a primera fila. La gent flipava. Llavors deia, et donaria 100, et donaria 1.000 lletres, llavors igual en triava un billet de 50, jo no, me agafava i el road manager m'avisava, el Lluís, el Lluís Gavala m'avisava, ara, ara, perquè ja se sabía. I llavors anava agafant i anava guardant. De vegades eren monedes, de vegades eren 20 euros, de vegades 50, de vegades. Però clar, tot una gira cada cop que era la cançó. Jo m'ho anava guardant tot, tot. I mira, després, diguem que vaig trencar la guardiola, amb el que jo tenia estalviat i això, va ser per pagar pràcticament exactament el que em demanaven per estudiar. Aquell màster, aquesta cosa que a mi tanta il·lusió em feia, va portar que treballéssim tant i que treballéssim tant que estiguem aquí ara mateix, en realitat.

Bueno, és que portem 25 anys, 24 a 7. Ja sé lo que dirà, sí, sé lo que dirà.

I al revés. Bueno, però també de vegades ens enfadem, eh? Clar, però mira, no ens havíem enfadat gairebé mai. Jo crec que ens enfadem de vegades ara que hem tingut el nen. Perquè. Per què li dius això? No li parles així. I això què? I m'has deixat amb mi amb tota la feina.

I com que no en sabem, nosaltres no som canallers. Llavors no en sabem i intentem fer el que pots. Sí. Tens tota la raó, però hi ha gent que és més canallera, que li agrada la canalla i té més paciència.

L'Hot continua fent jocs de màgia amb el Xavi, el tècnic de so.

El primer any de paternitat el peri va passar molt malament, perquè de fet la idea de tenir.

Jo em pensava que em sortiria amb bigoti, 51 anys que tenia, aquest nen sortirà amb bigoti.

És que nosaltres no volíem tenir fills. No, no, no, és que a més jo no volia tenir fills. Ma mare i tot es va quedar perquè jo tota la vida he dit que no tindria fills. Però jo crec que les hormones, no sé, quan jo tenia 37 anys em van dir, Jasmina estàs nerviosa, medita. I he dit, d'acord. I em vaig posar allà al balcó, vaig meditar i vaig veure com un bebè. I llavors vaig entrar a dintre, no, 38, vaig dir, Fortuny, vull un fill, ara. I em va dir, com que ara? Dic, no, no, que me'l facis ara. I me'l va fer, no, no, i me'l va fer així, i em va dir, però no meditis més, eh?

O sigui, ja et meditant, no pots fer un nou. Jo pensava, perquè tinc amics, tenia amics que allò, estàvem provant i provant, i no hi havia manera, i no hi havia manera. Jo, 51 tacos, i d'allò, pam, a la primera, arribem aquí.

A la primera? A la primera. Però ara, vull dir, quan connectes, ja.

Sí, no, no, és que ara ja som un equip,

ja és part de l'equip el tio. És un padrazo, el Pepi és un padrazo.

Sí, sí, bueno, no hi ha com tenir-la per saber-ho. Bueno, ho sents a dir, no? Sí, sí, no, no, i a més comences a veure el que han fet per tu els pares. Sí, els pares. El que passa és que vam

prendre una decisió que nosaltres continuaríem viatjant amb el nostre fill. Ens vam adonar que això no funciona, però tot i això continuem.

Sí, però jo li deia, si vols tenir un fill, Què farem ara amb un nen, amb la vida que tenim nosaltres? Jo ara no saps si li fas un favor o li fas una putada. Però per altra banda, vosaltres l'heu vist. És un tio que es pot portar a munir avall i cap allà i cap allà i ara toca pujar i toca baixar. I ara fas pipi o caca perquè després no el podrem fer. I ara no tinc gana, doncs menja ara perquè després no saps quan anem a menjar.

Vull dir, tot el que per tu és un valor afegit d'un viatge i que valores, un nen no és el que vol. Un nen vol. Una rutina, uns amics, una zona de confort, i ja està. Avui, la meva conclusió, jo hem vist ara que hem estat viatjant a Àsia per feina, ell volia tornar. Estava en un lloc que era com, he robat un banco, me he ido a esa isla, perquè no em trobin. I ell estava allà amb ganes de tornar a casa, de veure els seus amics, de veure. Quan vam arribar a casa, un sals d'alegria, dic, si coño, si fa fred.

El meu llit, el meu llit. Ostres, que més gràcia passi més. Sí.

No, després dirà, deixem les claus del

cotxe i de la casa ja podeu fotre el cap. I no torneu a un temps. És difícil, eh? De què rius?

De tot el nen que estarà allà xocat a les mans.

Qui guanya? No ho dubtàvem. No puc pensar en res més. No, és que ell no ha dormit, eh?

Ara ens l'emportarem a dormir allà. Ja ha jugat una estona. Ha de dormir perquè demà tenim moltes reunions.

Nosaltres tampoc trigarem gaire a retirar-nos. L'endemà, quan hagin acabat les reunions, visitarem un dels grups de música que més han explicat

Sierra Leone al món. Bueno, nois, adiós.

Ni demà ni més allà. I és que saps que sol neix si te'n vas. Te.

Llença't és un projecte del programa Solidaris de Catalunya Ràdio. Direcció i guió, Mercè Folch. Redacció i producció, Mireia Isart, Mònica Roca i Sandra Novillo. Tècnic d'exteriors, Xavi Cussó. Disseny sonor i muntatge, Joaquim García. Doblatges, les veus de Catalunya Ràdio. Lingüistes, Marta Xofré i Concepció Colomina.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.