T1xC3 - Míster Bala al santuari

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

El 20 d'octubre del 2006. Pemi Fortuny deixa els lacs en busto en un concert a la sala La Mirona de Sal.

L'escenari ara és el món.

Llensa. Un viatge. Una ràdio. Una família.

Capítol 3. Mister Bala al santuari.

Avui és diumenge 2 de març del 25. Són cap a les 10 del matí. Avui hem pogut dormir més, però és diumenge i no hem d'anar a la ciutat a reunir-nos amb els clients. I res, avui anem a visitar Man Bala Marasecaran, que és el director, és l'ànima de Takugama. Takugama és un santuari de ximpancés que està al mig de la selva, al costat de Freetown. I ell embala, jo sempre li dic que és real rockstar, que és un rockstar de cap a peus. El tio va salvar els ximpancés de la guerra, va fer que no s'extingissin els ximpancés a Sierra Leona. I ell ens ha ajudat molt i hem viscut de tot en el santuari. Hem estat vivint i ha sigut una mica el nostre quartier general durant tots aquests anys. I bé, em sembla que ja s'està despertant la família i anem a veure si trobem la tropa i marxem cap dalt a la muntanya.

Espera't un moment, que faig aquí una grabació, no? Bueno, jo m'avanço, que. No, no, di que no, per allà.

Ah, per allà?

Ah, per aquí, tot el moment. Ah, per aquí.

Marça, què estàs fent?

Intentar arribar al parc dels ximpanzés, al santuari. Estem anant per un camí. Del bosc, de la selva, no, això? Té unes escaletes que tiren amunt. El Fem i la Jasmina i l'Ot han pogut pujar amb el jeep, però nosaltres no. Potser perquè. És clar, aquest camí és molt empinat. A veure. La Mireia està fent vídeos de recurs. A mi m'agrada aquesta tranquil·litat al mig de la natura. Potser els començarem a sentir, a veure. Realment estem al mig de la selva.

Heu pujat a peu? Sí. Què dius? Per què no heu pujat a?

Perquè el driver ha dit que no pujava per la per la pujada. Ah, t'estava trucant.

Aquesta pujada l'hem fet nosaltres 50 vegades, a l'època de pluges aquí és un tobogà. Una vegada pujant per aquí també hi havia una tira de formigues de marabunta, que va estar dues setmanes passant. I la Jasmina anava pujant allò que veníem als gotats, així a mig de nit, I veig una aixafada en la línia aquella. Hi ha els soldats, allò, i veus tot el. Però com són? Les soldats tenen unes banyes així que els fan servir per fer. Quan algú es talla, li posen la formiga i el mossega, llavors li tallen el cap i li fan els punts, vàries formigues. I xafa el dello i dic, mira no s'ha xafat la línia de formigues allò? No, em sembla que no, em sembla que no. Hòstia, hòstia, hòstia. I m'ha començat a espullar, no sé què era, per aquí corres d'espullar, tot l'estaf de tacogà. Mira una blanca d'espullar per aquí. I em deia, sí, sí. Llavors veu que t'atacen, se posen en llocs sensibles, t'atacen alhora. I la Rosa Garriga explica-li, que t'explicarà la història. Estava aquí a la casa de voluntaris, aquí tenen les cases de voluntaris, i estava dormint a la nit, i es desperta i sentia. I obre, treu el frontal d'allò i tenia tota la terra de l'habitació plena de formigues. I llavors, i el que fan és emborrejar tot el contorn de la casa amb petroli,

perquè així no entren les formigues. Mr Bala. Bala

Amarasekaran és un home afable. Es nota que fa anys que es coneixen amb el Pemila i Yasmina. És alt, porta barbeta. La gorra de color verd clar i la camisa de butxà que és a joc li donen un aire d'explorador.

L'espai

natural aixopluga. La vegetació és exuberant. Entrem en aquest santuari a l'aire lliure que rescata ximpanzés del tràfic il·legal. N'hi ha 122. Takugama és un dels pocs atractius turístics de Sierra Leone.

Es impresionant veure com el bala es comunica amb el ximpanzés.

Bad boy, bad boy.

Bad boy. You are bad. Yes.

Yes. You are good. You are good. I know you are good.

Pugem a un mirador per veure els animals de més a prop.

L'espai és ampli, com una plaça, i està envoltat de reixes. Alguns dels primats es pengen de les cordes i ens interpelen amb els crits i la mirada. En un extrem n'hi ha uns quants que només observen. L'Atalaya on som està protegida amb xarxes. És preciós, això.

Estic emocionada, jo. Sí, sí, sí. És aquí on he estat, he estat hores aquí. He segut en una cadireta d'aquestes de càmping. I els veus allò i et van passant coses. Veig un aquí que es caga la mà, tira la merda, pedres.

Com diu el PMI, és fascinant veure aquests animals. Tenen un no sé què d'hipnòtic. Potser perquè ens hi reconeixem i ens fan de mirall. A Sierra Leone, els ximpanzés estan en perill d'extinció.

Com podeu veure, viuen com si estiguessin en llibertat. Compte, aquest tipus és un llançador de pedres. Allunyat que té una pedra a la mà. És per això que tenim la xarxa. És molt bo, pot llençar-les molt bé.

Has vist la pedra que té, Anna? Sí, sí. No són pedretes, aquest d'aquí. Saps la pedra al peu?

Sí, però això ho vam posar, sí. És increïble, eh?

Sí, perquè no és un zoo, això.

Tots van estar encadenats en una gàbia petita i ara els pots donar això. Així recuperen alguna cosa que els van prendre. Compte, allunya't.

Després d'esquivar les pedres, ens asseiem a parlar amb el Bala més tranquil·lament. Som en una de les cabanes de fusta a l'entrada del parc i que fa de recepció. És un lloc ampli, obert, acolorit, amb taules, cadires i una barra de bar. A fora ens impregna la verdor de la selva. Hi ha amagues penjades als arbres i gandules buides, preparades per als que vulguin gaudir de l'espectacle natural.

El Bala m'explica com va conèixer el Pemi i la Yasmina.

Els vaig conèixer gràcies a una altra dona fantástica, la doctora Rosa Garriga. La Rosa també fa molt temps que està vinculada al món dels primats. Quan es van conèixer ella era a Indonèsia i quan van coincidir allà es van fer bons amics. Ella treballava amb orangutans en aquell moment i la van anar a visitar. Després nosaltres la vam contractar. La Rosa va venir a treballar amb nosaltres com a veterinària resident i crec que aquell mateix any o l'any següent ells van venir cap aquí.

Y creo que en el mismo año o el próximo año, estos chicos vinieron aquí.

Crec que vaig arribar un març del 2005, al desembre, el Pem i la Janina van venir a veure'm, els primers que em van venir a veure a Sierra Leona. I a partir d'allà es van fer amics de Takugama i van començar. Pensar en aquest projecte de la ràdio i són molt persistents i ells tenen molta força de voluntat i ahí estamos. Són tossuts. Són molt tossuts, aquesta és la paraula, molt tossuts. En aquell moment el santuari era bàsicament jo i el meu jefe, el Bala, i deu persones treballant i setanta ximpes. Qui parla és Rosa Garriga, que sap bé la història del Bala. Va emigrar a Sierra Leona quan era molt jove, em sembla que tenia 16 o 17 anys, perquè Sri Lanka ell és tamil i a Sri Lanka hi havia guerra també, hi havia la situació molt complicada i la mare era mestra i en aquell moment, estem parlant de quan ell, no sé quants anys fa això, 60 anys, 50 i pico, Sierra Leone havia sortit del colonialisme i era un país amb desenvolupament molt important. Tenia les millors universitats a l'oest d'Àfrica, carreteres, trens. Estava molt desenvolupada i necessitaven mestres a les escoles i a ella li van oferir feina de portar directora d'una escola i va venir i s'ho va portar la família. I aquí es va quedar i encara segueix.

Jo no vaig venir a Sierra Leone pensant que obriria un santuari per a ximpancés. No ho vaig pensar mai, això. Vaig venir aquí i els meus pares es van gastar els diners per educar-me i perquè pogués ser comptable. Vaig treballar en l'àmbit de la comptabilitat durant un temps fins que vaig tenir contacte amb el primer ximpancé. Però jo no el vaig anar a buscar. Va passar per accident. Em vaig topar amb un chimpancé que estava lligat a un arbre amb una corda, semblava molt deshidratat, i quan ens hi vam acostar se'm va aferrar als peus i no em volia deixar anar. Soc un conservacionista accidental.

Ell no en tenia ni idea, ell era comptable. I quan va rescatar un ximpanzé, el Bruno, el primer que va rescatar, i després en va rescatar un més, perquè se'n va adonar que molta gent tenia ximpanzés en captivitat, i llavors la gent els abandonava, o. Bueno, va començar a rescatar i quan en tenia quatre o cinc, me sembla, a casa seva, al jardí de casa seva, va veure que s'havia de fer alguna cosa.

Vivíem set ximpancés a casa, sí. Això va ser A casa meva. Sí, sí. Fins i tot dormien amb nosaltres, al nostre llit. I quan es fan grans, òbviament, als ximpancés no els agrada que els diguis que no i faran tot el possible per convertir-ho en un sí. Aquí va començar el problema. Vam haver de construir gàbies per ells, i sí, quan es portaven malament anaven a la gàbia, però si es comportaven bé, els deixàvem anar per casa.

Va veure que s'havia de fer alguna cosa, que no podia ser això, no era vida per aquells ximpanzés. I va contactar amb la gent guda, que va anar a visitar, al centre, van anar a Sierra Leona, i van estar mirant, i van estar parlant, i de fet estaven planejant enviar-los a un centre a l'altra part d'Àfrica. Va dir, ostres, és que ara aquests se n'aniran, però me'n vindran més, em vindran més, això no s'acaba aquí. Llavors ens va pensar que el millor era que allà hi hagués un centre, que és el que la gent guda li havia dit, estaria bé. I llavors ens va aconseguir una petita ajuda de la Unió Europea, crec, però amb la condició que ho portés ell. No volien donar els diners al govern, i més després, a mitja de la Guerra Civil.

Una guerra molt boja, sí, però vam aconseguir sobreviure-hi. Ah, bé, parlant amb la gent, i a més, és que la guerra no venia d'un altre país. La van començar els mateixos habitants de Sierra Leone. Era un grup que lluitava contra el govern. La sort és que, a través dels nostres programes de sensibilització educativa, acostumàvem a portar molta gent de les forces de l'ordre, com la policia o l'exèrcit, aquí, a Takugama. Venien per veure què fèiem. I quan els rebels ens van atacar, ens van atacar dues vegades aquí, al santuari, vam tenir sort perquè vaig poder veure entre els atacants gent que ja havia estat aquí abans. Per tant, almenys tenia algú amb qui podia dialogar. I vam aconseguir vendre la idea que no fèiem política, que només cuidàvem els ximpancés. I els vaig anar dient que, encara que guanyessin la guerra o el que fos, seguirien necessitant llocs com aquest per demostrar que estàvem fent alguna cosa. La gent sovint em pregunta, amb tot això de la guerra, per què no vas marxar? Però no em va passar pel cap ni una sola vegada. És com si tinguessis una família i quan arriba la guerra deixessis la teva dona i els teus fills i te n'anessis. No, no va així, no funciona així. Per això em vaig quedar.

La veritat és que jo l'admiro moltíssim. Pensa que ha passat per una guerra civil molt cruenta, ha passat per l'Ebola, han passat per el Covid, han passat per moltes desgràcies i els santuaris s'han mantingut de peu. Sense ajuda del govern, però l'ha mantingut i ha crescut molt i la feina que fan és brutal. Durant la guerra, el Bala va trobar una

estratègia per evitar que els bombardejos afectessin

el parc. Em van dir, almenys identifica la teva posició perquè puguem dir a tots els pilots aquesta és una zona que heu d'evitar bombardejar. Per això em van demanar que fes una gran marca a la teulada i és el que vaig fer. Dues teulades amb unes X vermelles. Així, quan venien, sempre buscaven aquest objectiu per no tocar-lo, ja que hi teníem ximpancés, sí.

Jo crec que.

La seva tasca és molt bona, ell és molt bon polític, per dir-ho d'una manera. Ell no es casa mai amb ningú, perquè allà tot canvia constantment, no saps mai quan pot haver-hi una altra guerra civil. Fa entendre a la gent, o intenta entendre a la gent la importància de Takugaman. Ja no és només protegir el ximpanzé, sinó que també és protegir els hàbitats. I pensa que ha aconseguit que va ser la segona vegada que va anar la genguda, l'ara fa 4 o 5 anys, crec. Van declarar el ximpanzé animal nacional, que això li dona un estatus, és l'únic al món. Després hi ha estat els passaports, també ha sortit.

Per cada ximpanzé petit que arriba al seu destí, ja sigui a casa meva o al santuari, probablement vuit o deu s'han quedat pel camí, perquè en maten un munt per aconseguir-ne un de petit. Per tant, és un tràfic amb molt malbaratament. La majoria dels ximpancés passen per això, de vegades els capturen temporalment, de vegades els cassen per alimentar-se, perquè aquí hi ha moltes, moltes tribus que mengen micos.

A vegades costa, la gent em diuen, ostres, en un país tan pobre, amb crios tan malnutrits i tot plegat, i et preocupes pels ximpas. Bueno, hi ha mil organitzacions socials per la població humana, no n'hi ha gairebé ninguna pels animals, i són importants, perquè no només és l'animal, és tot el que comporta, tot el que hi ha al voltant, la biodiversitat en general.

Som humans, hem de viure, Som humans, necessitem viure. I per això hi ha molts projectes de desenvolupament en marxa. Hi ha agricultura a gran escala, hi ha mineria a gran escala, i això té conseqüències. Es destrossen els hàbitats dels simpancers per dur a terme aquestes activitats. Això vol dir que l'espai on viuen cada cop es fa més petit i això ho fa més difícil per a ells. També fa que sigui molt més fàcil per als caçadors trobar-los en aquestes àrees més petites. Quan vaig arribar aquí per primera vegada hi havia ximpancés asseguts en bars fumant i coses per l'estil. Sí, perquè era habitual que la gent els utilitzés per l'entreteniment.

Normalment molt desnutrits perquè els tenen. Els petitons, clar, els gans ja són més difícils de controlar, però molt carregat de paràsits, molt tristos, molt deprimits, molt deprimits. Costa molt arrencar-li un somriure a un ximpa, perquè riuen molt, eh? Però quan venen no els pots fer pessigolles i això. Hi ha algun ximpenzer que ens ha arribat, n'hi ha un que es diu Tom, que estava amb uns libanesos a Freedown, va estar durant 30 anys vivint allà, tancat amb una gàbia, sense sortir d'aquella gàbia, I es torna bojos, no sapigut socialitzar-se, l'hem intentat introduir en grups, però no sap què fer, no té cap qualitat social.

Després de tants anys de vinculació, li pregunto al Bala què ha après d'aquests animals.

Probablement, per mi,

el primer és la resiliència. El cimpanse, fins i tot si el poses en un racó, fins i tot en una gàbia petita, no es rendirà. Sempre tindrà esperança i pensarà, un dia en sortiré. Això és significatiu per mi. Quan ho vaig entendre, ho vaig començar a practicar. M'he tornat molt resilient i ara no em rendeixo fàcilment sota pressió. Sempre espero que vingui un altre dia, que serà millor. Això és una cosa. La segona seria ser sincer, perquè l'expressió "el que veus és el que hi ha" amb els humans no és així. Aquest és el segon punt. El tercer és la cultura del perdó. De vegades ens barallem i ens queda el ressentiment a dins massa temps. Dos ximpancés es poden barallar com si s'estiguessin matant. Al cap de 10 minuts, els veus asseguts, pentinant-se, fent-se petons. Això també vol dir que podem perdonar.

El Pemi i la Yasmina escolten el bal amb admiració. L'Ott també para atenció a tot el que diu.

Ell estarà implicat fins que es mori, fins que no pugui més. Però sí que entén que això s'ha de poder mantenir en el temps, almenys durant uns quants anys si ell no hi és.

Comencem a plegar. Mentre recollim, el Pemi parla amb el Bala de la ràdio, de Cat Radio Barming, i del 15è aniversari d'aquest projecte comunitari amb el qual ell va tenir molt a veure gràcies als seus contactes en l'esfera política.

Abans de marxar, el Bala ens fa aquest recordatori.

Takugama explica una bona història de la Sierra Leone, així que el país no es pot permetre destruir aquest llegat. Cal que continuï.

Deixem el santuari de Takugama.

El Santuari de Ximpanzés de Takugama és una història bonica en un dels països més pobres del món. Ara volem conèixer altres iniciatives positives. Amb la família Fortuny ens retrobarem a l'hotel a l'hora de sopar. Amb la Mireia i el Xavi anem cap a la platja, cap a Vorevich.

Vorevich és un lloc paradisíac a 40 km al sud de Freetown. Palmeres a tocar de l'aigua, arena blanca i de fons, la muntanya que hi romp, salvatge. Vorevich és un temple per als amants del surf i també és un exemple de projecte autogestionat. L'ajuda de Shane O'Connor, un antic treballador de l'UNICEF d'origen irlandès, va permetre fundar el 2012 un club de surf per donar suport als joves de la zona i atraure turisme. Va aconseguir material, planxes de surf i els va fer formació per portar el negoci. Es poden llogar bungalows i hi ha servei de bar. Allà ens trobem amb Kaidat Okamara, més coneguda com a Kei Kei, l'única dona surfista a Sierra Leone.

La Kei Kei és un referent a la seva comunitat. Parla amb determinació i és molt propera.

Perquè a mi m'encanta la platja, m'agrada, m'agrada fer esport. Un dia vaig anar a passejar per la platja i vaig veure uns nois, alguns del vorer, que feien surf. Quan els vaig preguntar com n'havien après, em van dir que un home blanc els n'havia ensenyat. Llavors, un altre dia vaig tornar al club de surf i els vaig dir que m'hi volia unir. Em van dir, Kei, Kei, vols surfejar? I jo els vaig dir que sí. Per què vols fer surf? Van preguntar. I els vaig respondre que no hi havia gaires noies i que els nois feien molt de surf i m'hi volia afegir. I m'hi van animar. M'hi van animar. Així que vaig decidir unir-m'hi. Vaig començar a fer surf. La primera persona que em va aconsellar i em va donar bones indicacions per fer surf es deia John Small.

El John li va ensenyar a surfejar, però no tenia prou paciència i ho va delegar a un altre surfista, el Mohamed. En aquell temps, la KK tenia 14 anys.

Però en aquell moment no sabia nedar, sabia surfejar, però no sabia nedar. Així que el Mohamed em va portar l'aigua i em va empènyer. La primera vegada que em vaig aguantar la planxa, oh Déu meu, que divertit que va ser. Però per posar-te dret a la planxa de surf, cal fer molt d'esforç, no és gens fàcil. Em va costar molt, però és gratificant. A partir d'aquell moment vaig formar part del club de surf.

El pare de la Keikei va morir durant l'epidèmia de l'Ebola i la mare la va encoratjar a seguir. A Sierra Leone, com en altres parts del món, el destí per a moltes noies es troba entre quatre parets.

Bé, molta gent al meu voltant em veu com si estigués perdent el temps en aquest esport. Molta gent i alguns dels meus companys han tingut tres o quatre fills, jo encara no. I em diuen, Keikei, què esperes? Molta gent em diu coses. Alguns diuen que soc lesbiana, d'altres diuen que no ho sé, que no vull tenir fills perquè no m'agraden els nois, coses així, sí. Però, com he dit, encara no estic preparada. Vull assegurar-me que aquest esport arriba a nivell internacional. I m'asseguraré de ser la mare del surf a Sierra Leone.

Per això, l'objectiu que persegueix la KK és atraure més noies al club.

El meu somni és donar suport a noies joves.

Vull assegurar-me que, si en tinc l'oportunitat, pugui recollir totes aquestes noies del carrer. No puc acollir-les totes, però faré tot el que sigui possible. Vull tenir la meva pròpia escola de surf. Intentaré animar més noies.

La surfista no ho té fàcil, no té cap suport del govern i el que més desitja, ens diu abans que ens agomiadem, és tenir un entrenador.

M'agradaria tenir un entrenador, un entrenador professional d'un altre país.

Les dones de Sierra Leone pateixen múltiples violències. Joves i adolescents són víctimes de matrimonis infantils, malgrat que estan prohibits, o de l'ablació. Aquesta pràctica tampoc està abolida, tot i els esforços de les entitats que treballen pels drets de les dones. Volem sentir la veu de més joves com la Keikei. Anem fins a Waterloo, una ciutat d'uns 40.000 habitants, caòtica i sorollosa a l'oest de la capital. Un nucli de comunicacions important on s'entrecreuen les carreteres que connecten la península de Freetown amb les províncies.

Ens allunyem del batibull a cop de clàxon i ens endinsem en un paisatge de cases a mig fer, de carrers desmanegats i arenosos, d'aviram que campa lliurement, de dones envoltades de galledes que manxen, amb una força descomunal, una bomba d'aigua. Hi ha plàstics pertot arreu.

Després d'uns quants toms arribem a les portes d'un local humil que fa d'església. Al capdamunt de la porta hi llegim Chris Revival Rescue Mission Church, que és una església evangèlica.

Aquí hi treballen a Girl at a Time i Her Future Foundation, dues organitzacions que lluiten per erradicar la violència contra les dones i acompanyen noies adolescents que malviuen el carrer.

Me, myself, I don't get time. I don't have it.

But I believe that with us coming together in one accord and with your determination we will come out from this by the grace of God. Thank you very much, sir. Thank you, ma'am.

A dins hi ha desenes de nois i noies asseguts en cadires de plàstic que escolten Charlotte Morrison i Ariefa Kumara, els responsables de les entitats. L'ambient és dens i la calor ofega. Ens conviden a entrar i a saludar la jovenalla per explicar què hi han vingut a fer. N'hi ha que dormen desganats, recolzant el cap a la paret. D'altres que ens reben amb una barreja de curiositat i alegria. La Charlotte ens explica amb què es troben. Hi ha tants reptes que

afronten les dones, ser mare soltera, ser una dona vulnerable, ser una noia adolescent que ha abandonat l'escola, saps? Abusos, ja sigui de germans, del pare, del veí, de l'oncle, de qualsevol membre de la família, el que sigui. Així que simplement les trobem deambulant per la comunitat.

A Sierra Leone, les nenes i les dones són l'última baula. La RIEFA parla del valor que la societat els dona.

La qüestió és el valor. Com les dones estan més a prop del perill que no pas de l'educació i de l'empoderament. No es valora la seva salut, no es valora el seu estatus social. No es valora el seu estatus econòmic. No es valora la seva educació. Tot el que es valora és veure les sotmeses.

Davant d'aquest escenari, moltes noies busquen refugi en les drogues, com el cuix, una substància que està fent miques tota una generació de joves al país, tal com ens explicava el periodista Omar Ufofan en capítols anteriors.

No és fàcil per a les mares solteres, per a les noies adolescents, no és fàcil per a elles. Volen un espai segur, però, com que no en tenen cap, recorren a les drogues.

L'impacte de la violència rebuda es llegeix en els seus cossos. L'Església és un ball d'ànimes magres.

La Minata Aruna té 20 anys. Explica que des que es va quedar cega, la seva vida es va convertir en un infern. La van violar, es va quedar embarassada i va haver de deixar l'escola.

La seva família la va abandonar a ella i també la criatura que va tenir. Davant la impossibilitat de tirar endavant, la Minata es va intentar suïcidar. I com que no se'n va sortir, es va refugiar en les drogues. L'ajuda de la Charlotte, explica, ha estat clau. La Minata ha deixat les drogues i ha trobat un mínim suport per criar la seva filla. La Marianne Sesui, de 18 anys, també prenia drogues. Es va enganxar al cuix per una amiga. Per pagar-se la droga, diu, l'única sortida que li quedava era prostituir-se.

A Sierra Leone no existeixen programes de protecció social i casos com els de la Marianne són difícils d'abordar. Abans de sortir de l'església, les noies, com la resta de joves, s'enduen entre pans i sucs de fruita. Aquell dia, com a mínim, l'estómac no bremarà tan fort. Es fa fosc, enfilem la ruta fins a l'hotel. La família Fortuny ens avisa que fa una última gestió abans que ens retrobem a Toquevich.

Molt bé, ara mateix estem al Suís Hotel i hem vingut a canviar els diners que els portarem demà a Medina amb els de la ràdio. Ja els hi vam enviar 450 euros de les entrades del concert i així. I ara avui els importarem 5.680 euros que hem fet el canvi ara mateix i nosaltres portem bitllets de 100 i ens han donat 142 milions de leons que és una caixa, com a dues caixes de sabates, tres caixes de sabates plenes de calés. Demà haurem d'anar pel viatge amb el mort aquest. I ja veurem a veure com surt tot plegat però en principi el posarem allà amb les caixes de menjar i així i espero d'arribar bé allà.

Conduir de nit a Sierra Leone no és gens recomanable. No hi ha llum. La carretera està plena de sots i la conducció és temerària. Els mototaxis avancen entre cotxes i camions apedassats en una coreografia desordenada. Moltes persones caminen pels vorals. N'hi ha que s'atreveixen a travessar a les palpentes l'asfalt abonyegat. La visibilitat és nula i, en cas de perill, no hi ha marge per reaccionar.

Arribem a Toque Beach. És l'hora de sopar.

Però el tema de la teva mà punta dos vegades encara no funciona. Avui hem anat a visitar un dins de Waterloo, a veure una xerrada de motivació, un tema amb els joves adolescents que viuen al carrer a la droga. I després hem pogut parlar a soles amb aquestes noies.

L'endemà ens espera una

jornada llarga per conèixer el projecte de Cat Radio Barming a Medina.

I va dir-me la llàstima, ara que no ens podem quedar a dormir, és que anem també amb aquest ritme, perquè quan nosaltres dormíem allà i ens quedàvem dies, era meravellós, perquè acabàvem de treballar i ens assèiem allà, amb tots els del poble, fèiem una cervesa, i teníem grans converses

filosòfiques d'aquelles. Demà us ensenyaré el

filosòfiques d'aquelles. Demà us ensenyaré el lloc on he sigut més feliç a la meva vida, el moment que he sentit, estic, tinc un pujadón de felicitat, O sigui, en un lloc, tornant de anant cap a la misió. Llavors ensenyaré, aquí en aquest lloc ha sigut el moment més feliç de la meva vida. I pensava, sí, no, no, ensenyaré, passarem pel davant amb el cotxe i diré, vinga aquí. Veníem de fer una cervesa amb els visioners i amb el comitè de sàvios d'allà al poble. Cada tarda anàvem allà a fotre'ns cerveses calentes. Llavors quan arribàvem allà engegaven el generador. I posant la cervesa allà en la nevera i començava a refredar la nevera i cada vegada la cervesa era més fresqueta, citaria una miqueta, menys greus, un greu menys. I quan hi ha d'allò, a les vuit o a les vuit o a les no sé, hi havia un moment a les vuit, em sembla que era la d'anar a sopar. Havíem d'anar a sopar. Havíem d'anar a sopar i havíem de ser a les

vuit a la missa. Però s'apropava gent del poble, deien coses, s'apropaven nens, t'explicaven coses, és una meravella. Sí. I teníem grans converses allà, a l'alba del món.

Era un comitè de savis. El Man B, que el coneixerà, el senyor Man B Bangor aquest, que és com el guió Claudio, que es deia. Sí, sí. There, look. This is the center of the world. It's like New York. No hi havia ni llum ni uns collons.

L'ambient relaxat dels sopars ens permet aprofundir en la història del Pemi i la Yasmina.

Li vaig regalar cinc anells perquè fes-nos els cinc continents. I llavors vam casar al Vendrell, vam casar al Vendrell, vam casar a Tailàndia, Ens vam casar, ens va casar el president de la República de Palau, a la República de Palau, que és les illes que hi ha a la Micronèsia, i Amèrica ens va casar el Rolf, aquest arquitecte mignostre i tal, ens va casar, ens va casar con un ritual ancestral que m'he acabat d'inventar. I es va haver un casament en un bar d'uns rastres d'uns amics nostres i van venir tot de personatges i llavors aquí a l'Africa vam dir ens casem a Madina i llavors aquí a Madina tenen un ritual que quan es casa algú ha d'anar a casa de la nòvia. La núvia, i el tio arriba allà i li treuen una noia i el tio diu, vinga a buscar la flor més bonica de Toncolimba, no sé què tal qual, i li treuen una noia, que és aquesta? i el tio, no, no, aquesta no, i tots, oh! i llavors, vinga, no, perquè la meva flor, allò, és la noia més maca de no sé quanta, aquí, allà, i què és aquesta? no, no, aquesta no, oh! i al final li treuen la noia, sí, i llavors casen, i fan el ritual, i sí. I llavors li vam dir al rei que ens volíem casar, i això. I va dir, doncs ella farà com si fos la meva filla. I llavors vam agafar una amistat amb el tio i tal. I llavors va ser quan em va pillar la malària, que me la vaig haver d'emportar.

I un dia me'n vaig anar a dormir i quan em vaig despertar el dematí, hòstia, era com si m'hagués caigut a sobre una bomba nuclear. O sigui, el premi havia anat cap a la ràdio i llavors em vaig trobar un misioner filipino que estava allà vivint i estàvem en la missió i em va veure, em va tapar amb una manta i em va dir, ja tens la segona, saps? O sigui, ja tens la malària. Llavors em vaig estirar, cada cop que, cada tremolada, o sigui, cada estona de sacsejada, de tremolor, potser perdia dos o tres quilos. O sigui, jo vaig arribar a pesar 37 quilos. Sí, sí. Llavors, en aquest moment el que tenia era el misioner del Congo, que com jo sap que no soc catòlica practicant, tinc la meva espiritualitat, però això va pensar que era un bon moment perquè jo em reconciliés amb Déu. I llavors va decidir. Va decidir arribar a la missió dient-me, Yasmina, ara si ja ho veus. Que és moment que puguis parlar amb Déu, explicar-li tot el que has fet malament, reconciliar-te i ens posem a rezar junts. Llavors jo estava, estic al llit, que a més a més tens al·lucinacions amb la malària, jo veia una aranya peluda i gegant que m'estava mirant amb ganes de menjar-me i notava com em volia menjar la cara i notava el dolor de la cara. Sí, és cerebral, és cerebral. Llavors, te quedes com una mica inconscient i quan et despertes veus un altre cop l'aranya, llavors així, llavors tornes a veure l'aranya allà. Bueno, és així, funciona així, no?

Mentre esperem el compte, repassem l'agenda per a l'endemà.

Dedica el teu costat.

A les 10 arribem. Abans. A les 5 i mitja arribarem allà a les 8 i algo.

Sí, el que es tracta és de passar a Boaterloo aviat. Abans anàvem amb els taxis de fritaon, amb un taxi de fritaon, amb els nens soldats. Allò era.

Nosaltres hem anat en taxis de fritaon, que a més a més estaven destartant A l'època de brujes,

amb 8 i 10 hores per arribar-hi. Amb 3 hores i mitja hi ets, però ja han fet la carretera nova. Fins a Càmbia, després de Càmbia, allà.

És el que es remata. És una hamburguesa de char al mig. El material de la ràdio fa 15 anys.

Ho vam enviar en diferents paquets. Via avió. I ens va quedar a Casablanca dues setmanes. I ens va anar a fritar sense res que fer. Bueno, fèiem coses, perquè dic coses, però dues setmanes esperant a fritar.

Llavors, el govern, vam parlar amb el ministre, el Daudo Silao Mancamara, el ministre de l'Interior. I ens va dir que el govern ens donaria facilitats per transportar l'equip. I la facilitat que tenia. Llavors es van acabar tots els vehicles del país, no hi havien disponibles. I ens van donar una de les vegades un camión de bomberos. Llavors vam tornar en una d'aquestes, allà i vam dir. Havíem de tornar, sí, però no sé què. Vam tornar i vam dir.

Ah, per anar a buscar el material de la ràdio, el material de l'electrònica, que havíem d'anar d'allà fins a l'aeroport, però no per l'aigua, sinó per fora, a Port Loco, que has d'anar a donar una volta de no sé quantes hores i llavors de Port Loco cap amunt.

Estan parlant de l'any 2010, no hi havia do lo que hi ha ara. Llavors vam tornar a parlar amb el ministre i al ministre li vam dir ara necessitem un transport per anar fins allà, perquè no tenim transport, no tenim un cotxe per portar algunes coses. I me'n recordo que va dir, és que l'únic transport que hi ha és el meu cotxe. El Piel es el conductor. El Piel el fem de conductor. I vam passant nostres els checkpoints perquè, coño, veiem un cotxe.

I només teníem una sirena aquí, els cotxes oficials. Arribàvem als checkpoints i el tio acelerava, el cabronet. I el Piel, tio, què vas? I tots els soldats allò.

I és que de vegades anàvem sortint de Medina. Amb les antenes,

amb els pals del darrere pots tallar tot el material.

Bueno, i què? Us està agradant o què? L'aventura? Bueno, però és això, és com.

Quan ho veus des d'allà, et creus que, en comparació i amb no sé què, i si els Països Occidentals fessin algo, es milloraria, clar,

i quan ho veus aquí. Ja, ja, ja. Hola, què tal? No pots canviar això, saps? Ja, ja, no, no. Per això al final vam pensar en un projecte així com la ràdio, que almenys sí, que és algo que d'allò que no, o sigui, sí que ens podria fer servir per crear un grup rebel o el que sigui, per organitzar, no sé, però vull dir que és una eina que ha servit molt amb un mínim esforç, hòstia, estem ajudant un munt de gent. I dius, bueno, mira, farem el que puguem. Sí, sí, però és que volguen ajudar és molt difícil i a més és això. Al final. No, i que són molts fronts oberts. Molts fronts oberts, una mentalitat que s'han de canviar, que no es canvia en una generació ni en dues. I que clar, per molt d'incidència que fotis, no d'allò. Llavors el que han fet a la ràdio té una incidència important que ajuda al desenvolupament i almenys dóna feina a la gent. I que ajuda també amb gent, no?

No, no. Jo em despertaré, em dutxaré i amb ella agafaré i el posaré en pijama dins del cotxe perquè continuï dormint. Agafarem la mortada, eh? La mortada, el menjar. Quan tinguis ganes de fer pis. Si vols parar a pixar o així, sí, però. Hi ha uns arbustos allà que sempre.

Pararem quan arribem a Càmbia, que allí sempre comprem llapisos i llibretes i així tal cosa per la canalla. Posaré el vostre cotxe a Càmbia. Ah, sí.

Bueno, tu. D'aquí a poc.

El cap de poques hores ens tornarem a veure. Fins arribar a Medina tenim molts quilòmetres en un viatge que serà d'anada i tornada. Per fi podrem visitar la ràdio, Cat Ràdio Barming, i comprovar l'impacte que al llarg de 15 anys ha tingut aquesta emissora en les comunitats del nord del país.

No es fácil hablar, no es mi utopía.

Llença't és un projecte del programa Solidaris de Catalunya Ràdio. Direcció i guió, Mercè Folch. Redacció i producció, Mireia Isart, Mònica Roca i Sandra Novillo. Tècnic d'exteriors, Xavi Cussó. Disseny sonor i muntatge, Joaquim García. Doblatges, les veus de Catalunya Ràdio. Lingüistes, Marta Xofré i Concepció Colomina.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.