T1xC5 - Catràdio Barming 106.7 (part 2)

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.

20 d'octubre del 2006. Pem i Fortuny deixa els lacs en busto en un concert a la sala La Mirona de Sal.

L'escenari ara és el món.

Llença. Un viatge. Una ràdio. Una família.

Capítol 5. Catradiobarming 106.7. Segona part.

Som a l'exterior de Cat Radio Barming a Medina. El director, Mohamed Dafí, s'abraça il·lusionat amb el Pemi i la Yasmina i ens dona la benvinguda. La seu de la ràdio està situada en una casa del color del fang. Es va construir l'any 1971 i era la residència familiar d'un dels presidents de Sierra Leone. El seu fill la va cedir a la comunitat. Què et sembla?

I aquí vam pintar un globo gran i el tio que va pintar es va morir durant l'Ebola, que va ser l'únic que es va morir, perquè sa mare estava a Port Loco, un dels pobles que hem passat, i es havia mort. La van anar allà, la van tocar, van fer l'enterro i així.

El Portxo és ampli, pugem unes escales i a la porta d'entrada hi llegim Toncolimba House, la casa de Toncolimba. També hi ha un rètol amb el dial de la ràdio, el 106.7 de l'FM, i un altre amb el llamp característic de Catalunya Ràdio i el nom de Cat Radio Barming. Quan ho veiem, un fil d'emoció pessiga l'estómac.

Entrem. A la sala principal, que fa de vestíbul, ens esperen alguns dels representants de la comunitat. Están asseguts fent rotllana, amb cadires i butaques de tota mena i colors. Hi ha l'imam, el pare Monchif, que seria el líder polític de la regió, i els periodistes i voluntaris que treballen a la ràdio. Penjat a la paret principal, un altre rètol amb la imatge del llamp i el nom de l'emissora.

Este es el padre Monchif, esta es Mireia. Mireia més Mercè.

És el pare Monchirip, és el rei de Toncolimba, per això te dic benvingut a la seva terra, perquè per entrar aquí, diguem, necessitem la seva autorització que ens l'ha donat.

Allà hi ha l'estudi, ara us l'ensenyarem. Com es diu? Hola?

Euali. Euali. El director, Mohamed Dafí, es dirigeix a les autoritats i recorda la seva vinculació amb la ràdio.

El director, Mohamed Dafí, es dirigeix a les autoritats i recorda la seva vinculació amb la ràdio.

Llavors, el Pemi i la Yasmina prenen la paraula. El Pemi parla de qui som i del lloc d'on venim, utilitzant el futbol com a metàfora.

Catalunya és la nostra

tribu, el nostre Toncolimba, diu el Pemi. Explica que Madrid és una altra tribu. I que quan es troben al terreny de joc és una lluita, una lluita tribal.

I abans de cedir la

paraula a la Yasmina, el PEMI es compromet a continuar desenvolupant l'emissora.

Després dels parlaments i les presentacions, el director ens fa una ruta per l'emissora.

El que tenim més ganes de veure és l'estudi. Al capdamunt de la porta hi ha un cartell en anglès que diu Estudi General, silenci si us plau. I entrem. Este es el estudio.

Este es el estudio uno. Este es el estudio dos. Este es para los invitados.

L'espai és molt senzill, minúscul i fosc. Les parets de l'estudi estan forrades amb un teixit beige. És bellotat, gruixut i està estampat amb motius geomètrics de color negre. També hi pengen teles que fan de cortines amb cors i un missatge imprès, my love. Com que la xarxa elèctrica del país és molt deficient, per fer funcionar la ràdio utilitzen bateries i plaques solars i també algun generador. El Pemi i el Xavi, el tècnic de so, fan una primera mirada als equips.

Mira com es queda tot, de la humitat, de allò, mira com es queda tot. Mira, aquest és el JBL d'allà, Catalunya Ràdio. Això també, el patch panel aquest, li el fan servir. És una doble platina. Què, tio? Saps? Són uns collons que muntaron.

Hi ha una taula de so obsoleta, un micròfon amb l'espuma groga envellida i un petit ordinador portàtil per tirar la música. Tota la infraestructura és precària. La programació de Cat Radio Barming, escrita a mà, s'aguanta amb cel·lo en una de les parets del control. També hi ha altres documents sobre l'ús del material i el funcionament de l'emissora. Mentre encara som a dins, entra una de les col·laboradores de la ràdio, fent voleiar una faldilla estampada a joc amb el turban. S'asseu amb determinació a la taula del control i apuja el canal del micròfon.

Qui parla és Fátima Lorima, presentadora des de fa deu anys del Women Magazine Program, un espai que fa sensibilització de la violència contra les dones i que s'emet en Crio, una de les llengües del país, cada divendres al vespre. En el programa que ara sentim, parlen del rol que han de tenir homes i dones a l'hora de gestionar els ingressos que entren en una casa.

L'espai

de la Fàtima serveix per crear consciència en un país on les taxes de violència contra les dones són molt altes. És un programa consolidat que se segueix a través de petits transistors de piles penjats als porxos de les cases.

La Fati va estar molt orgullosa de la feina que fa.

Bé, rebem molts elogis de dones i homes que escolten el programa, especialment de les dones que han patit o pateixen violència de gènere. Els homes acostumen a maltractar les seves dones a casa i algunes dones també s'aprofitaven dels seus marits. Però gràcies al programa, escoltar-lo, ara rebo comentaris i agraïments com aquest. Madame Fàtima, moltes gràcies. Des que la meva dona escolta el vostre programa, ha canviat d'actitud. Ara es comporta com una esposa. I també algunes dones diuen, gràcies als vostres programes, ara el meu marit ja no em pega. Assumeix les seves responsabilitats i fa el que ha de fer. Sempre que obrim línies tenim moltes, moltes trucades. La gent hi pot contribuir.

A banda del programa de la Fàtima, hi ha altres espais com el de l'Anamina Carbó. L'Anamina té 21 anys, és una noia enèrgica de cabells curts, du texans i una camisa d'esport de color verd oliva. Presenta un programa sobre salut que s'emet els dimarts al vespre destinat a joves i adolescents i que congrega els oients al voltant dels aparells de ràdio.

He estat fent xerrades

sobre la salut de les nenes. També les assessoro en casos de violència sexual i de violència de gènere. Parlo del treball infantil, de l'embaràs adolescent o del matrimoni infantil. A més, he començat a fer programes sobre qüestions de salut on explico als oients com poden trobar els centres de salut pública comunitaris que tenen més a prop. A més a més, presento el programa Speaking Talk i assessoro els meus col·legues, els nois i noies adolescents, sobre com han de centrar-se en els estudis i també adquirir habilitats més enllà d'anar a l'escola. Una altra cosa que els dic és que si no es troben bé, no han d'anar a bruixots o guaridors tradicionals. Primer han d'anar a l'hospital

i buscar assessorament i tractament mèdic. L'Anamina explica com fa de periodista.

Normalment anem als centres de salut comunitaris. Els visitem i parlem amb els responsables, amb els caps dels hospitals. I si no estan disponibles, doncs anem als centres del districte, als tècnics d'emergències mèdiques i al personal mèdic per obtenir informació.

Tot i que el seu somni era un altre.

Mai havia pensat que seria periodista. Si he de ser sincera, el meu somni era ser comptable. A més a més, m'encanta parlar en nom dels altres, defensar-los o parlar pels que no tenen veu, perquè a alguns els fa por parlar per ells mateixos. Necessiten un mediador que es comuniqui per ells i a mi m'agrada fer-ho.

Per l'Anamina, conèixer el director de la ràdio a l'Institut de Medina va significar un canvi de rumb.

El primer cop que vaig conèixer el senyor Mohamed Dafi, el nostre gerent, vam tenir un debat sobre un tema mentre ens explicava comptabilitat financera. I després d'això em va dir, Namina, m'agrada com argumentes, m'agrada com et comportes, pots venir a la ràdio, sisplau? Des d'allà podràs aconsellar a les teves companyes i companys sobre com haurien de viure i centrar-se en els estudis. Ho vaig fer i el meu primer tema va ser el matrimoni infantil, les causes de l'embaràs en adolescents, les possibles solucions i també el treball infantil. Després d'això, molta gent em va animar i em deien "Namina, ho fas molt bé i sabem que encara pots fer més que això". Per això vaig canviar d'idea de voler ser comptable a ser periodista. M'agrada fer-ho. Ara mateix vull ser periodista i ser una de les millors periodistes internacionals. Això és el que més m'agradaria.

Avui dia, a la ràdio arriba una població de més de 3 milions de persones. Mohamed Dafi, el director, presenta el magazine matinal i el programa Dream Big, sumia en gran, dedicat a la motivació.

Tres cops al dia, Cat Radio Barming connecta amb la BBC. A dos quarts de set del matí, a les tres i a les cinc de la tarda.

En un mundo que está constantemente rápido, estamos contra el grano

de la gente que está arreglando el mundo desde el servicio de la BBC. La gente no

sabe la esencia de la radio.

La gent no sabia quina era l'essència de la ràdio, per això primer vam començar amb programes culturals per promoure la cultura del poble limba, per comprendre-la. Després de la cultura vam voler crear consciència sobre el valor de l'educació. Anàvem als poblats i a les ciutats per potenciar la participació ciutadana. Deixàvem que la gent ens fes preguntes, les gravàvem i les emetíem per la ràdio. Estaven molt contents de sentir la seva pròpia veu i van començar a respectar-la i a escoltar la ràdio. Així és com ho vam aconseguir. Abans, a les dones no se'ls permetia parlar de certes coses a la ràdio, com per exemple de la mutilació genital femenina. Deien que era tabú, no se n'havia de parlar, però nosaltres vam intentar veure les coses d'una manera diferent. Has d'entendre la societat on neixes, ets originari d'aquest lloc, així que les coses van de meravella amb nosaltres, perquè entenem la tradició i els costums de la comunitat, perquè en formem part.

Durant la pandèmia de l'Ebola, Cat Radio Barming va jugar un paper fonamental per aturar els contagis.

Quan va arribar l'Ebola era una malaltia nova, una nova malaltia epidèmica, així que en primer lloc van portar un expert en salut per explicar-nos. Què voleu dir amb aïllament? Què voleu dir amb quarantena? Què voleu dir amb el rastreig de contactes? Què significa a bola? Així que la ràdio feia un programa cada dia de dilluns a divendres que anomenàvem Hora de la bola o Xerrada sobre la bola i aquest programa tenia com a objectiu educar el públic i oferir actualitzacions sobre els casos a tot el país, per regions i per districtes, explicant-los els perills de les interaccions. La propagació de la malaltia, informant-los sobre la prevenció, sobre els hàbits que havien d'evitar, també calia esvair algunes idees equivocades, com ara que la bola era una malaltia creada per l'home.

En aquella època van haver de fer front a rumors i notícies falses.

Es deia que Occident havia creat la malaltia per matar els africans. Es deia que tres governs d'Àfrica, Sierra Leone, Liberia i Guinea, havien signat un acord pel qual van donar diners a l'Organització Mundial de la Salut o a qui fos, o a Amèrica, perquè matessin la gent. Així que fins i tot, quan ruixaven amb clor per desinfectar un lloc, deien que aquest clor matava la població, que no feia servir ni gels ni desinfectants ni sabó. Deien que tots aquests sabons i gels per la desinfecció contenien productes químics i virus i que podien ser letals. Per tant, la ràdio hi era per canviar mentalitats. Ens vam assegurar que la població confiés en el sistema sanitari, perquè aquest era un problema molt gros, la falta de confiança en els professionals de la salut. Imagina't, en una població de 50.000 persones, només vam tenir 15 morts per ebola.

En aquest viatge hem conegut persones que sí que van passar la malaltia i que encara arrosseguen l'estigma per haver-se contagiat. A la seu de Caritas Freetown coneixem Bocaire Braima, de 35 anys. El 2014, el seu germà, que era metge en un hospital, el va infectar sense saber-ho.

Vaig estar un mes a l'hospital. No menjava, no bevia. Amb la malaltia, perds el sentit del gust i de l'olfacte. Quan vaig sortir i vaig tornar a la comunitat, va ser molt difícil, perquè no estàvem preparats per acceptar-me. Hi havia gent que deia, aquests són els supervivents de la bola, si els acceptem continuaran escampant la malaltia. Aquesta ignorància ens ho va fer molt difícil, però gràcies a la feina de Caritas Freetown i altres organitzacions que ens van donar suport, ens en vam poder sortir. I ara jo mateix us puc dir que soc un supervivent de la bola.

Haja Isat Oba, de 38 anys, explica com es va infectar.

El meu germà petit era conductor i va ajudar una dona embarassada que el va infectar ell i la nostra família. Em vaig fer càrrec d'ell fins que va morir. Per la nostra crença religiosa, quan algú mor, li he de tancar els ulls i llegir algun versicle del Corà. Quan ho vaig fer, de seguida vaig ser conscient que m'havia encomanat, perquè, en tancar-li els ulls, vaig notar un líquid que em va quedar a la mà i em va infectar.

Els supervivents de bola, com l'Aja, arrosseguen moltes seqüeles.

Els meus ulls, els meus ulls, De vegades els ulls els tinc molt entelats. Tinc dolor a les articulacions. La meva menstruació no és regular. Si parlo massa fort, tinc un mal de cap intens i persistent. Molts cops he de dormir perquè em passi. La majoria de vegades tinc dolor per tot el cos. He pres molts medicaments, però no hi ha hagut cap millora. Els metges em van advertir que podria perdre la vista i he començat a notar-ho en alguns dels meus companys supervivents. Això ens preocupa molt. Tot i que ens han donat ulleres, encara ens enfrontem a reptes i tot plegat és una situació trista per nosaltres.

Tornem a Medina. Després de 15 anys, la percepció de la societat del nord de Sierra Leone sobre la ràdio ha canviat

completament. És la ràdio principal

i és molt reconeguda. Ha canviat molt la societat en termes de percepció. Una de les creences que hi havia és que només els homes havien d'anar a l'escola i les dones, quan creixien, quan maduraven, s'havien de casar i no anar a l'escola. Nosaltres hem canviat aquesta mentalitat dient que no s'han de discriminar les nenes, que també s'han d'educar. Déu ens va crear iguals. Per què no hauríem de permetre que les nenes vagin a l'escola? Abans teníem molta violència sexual aquí, sí. I el programa, la ràdio, la va reduir al mínim. Ara, si pegues a la teva dona, violència física, les dones venen a explicar-ho a la ràdio. Ni tan sols van a la comissaria, venen a la ràdio. Des d'aquí poden dir el nom de qui les ha agredit i avergonyir-lo.

I el futur? Com el veu?

En el futur, en primer lloc, el que cal és millorar l'emissora de ràdio. Passar al digital, perquè volem veure si podem disposar d'una plataforma digital. Sí, en l'àmbit de YouTube, potser en podcast, perquè fins i tot la gent d'Espanya pugui veure'ns o escoltar-nos en directe i fer que la col·laboració sigui més clara. Amb Catalunya Ràdio, per associar-nos i enllaçar-hi i tenir més equipament. Sí, això ens permetria fer una emissió de molt alta qualitat, tenir un sistema de so excel·lent i més transmissors.

El Xavi, el tècnic, ha de fer un inventari de tot el que hi ha a l'emissora per traslladar-ho a la direcció de Catalunya Ràdio i veure com se'ls pot ajudar amb més material.

Què necessiten, Xavi? De tots, de tots, perquè en principi, aviam, tenen una taula que encara els funciona bastant bé, però el material, clar, ha patit bastant i està bastant deteriorat. Faltaven micròfons, no, també? Sí. Quants n'hi ha? Dos, dos. En tenen un aquí al control, que fan servir de cel, i en tenen un al locutori. Però en el locutori, per exemple, no els funcionen els auriculars. I em comenten també que l'amplificador del control també els falla, també has vist ara que acaba de marxar la llum un momentet. És a dir.

En aquests 15 anys, com sentíem, la ràdio ha servit per alfabetitzar i formar els joves de la regió de Toncolimba. El Pemi i la Yasmina sempre visiten l'Institut de Medina per parlar amb l'alumnat. Els acompanyem. Hola, buenos días. Buenos días. Buenos días, escuela. Buenos días, señor.

Bien, por favor, quiero que estén muy silenciosos, muy quietos y escuchen. Hay una muy buena mensaje para ustedes. Esta es Jasmina Canovas, una de las fanas de esta radio.

Som en una esplanada immensa envoltada d'arbres. Centenars d'estudiants, vestits d'uniforme, camisa blanca, pantalons i faldilles del color de la terra, escolten amb atenció les paraules que els adreça la Yasmina.

El director de la ràdio

és molt conegut a les escoles i als instituts del nord. Buscar col·laboradors i nous talents entre l'alumnat, com va passar amb l'Anamina, per formar futurs periodistes i fer funcionar el mitjà.

Si voleu ser periodistes com jo, o fins i tot millor que jo, sou benvinguts. Voleu fer de voluntaris? Voleu aprendre alguna cosa? Si us plau, si us plau, volem que vingueu, volem que escolteu la ràdio.

L'acte s'acaba amb una actuació d'Esco Rapel, un músic que també està vinculat amb l'emissora.

Després de l'acte més protocolari, parlem amb alguns estudiants i professors que ens envolten emocionats. Ismael Bami Camara és professor d'anglès i col·laborador de la ràdio. Presenta el programa d'esports dos cops a la setmana.

El professor Camara pregunta als seus alumnes si escolten Cat Radio Barmi.

Deixem el batibull de l'institut per fer una última visita.

La torre de la ràdio és una estructura de ferro gigantina. Té 80 metres d'alçada i està ubicada a tocar de la ràdio. És un miracle que encara funcioni. Mira com ho tenim.

Amb un ventilador posat allà per refrescar. I quan plou aquí, que plou amb màquina d'estil. Aquí a la telefonia mòbil tenen això, que és tancat, és hermètic i així, però.

Però aquí és molt precari, eh? La antena està aquí.

Estan xupant de la companyia de telefonia mòbil l'electricitat gratis. I no volem tocar molts collons, perquè si no. Si no, no podríem barragar el.

El que passa és que el transmissor comença a estar justet, està molt bec a potència. Té 15 anys.

Amb moltes dificultats, el Pem i l'Ei Esmina van ajudar a instal·lar la torre perquè la ràdio pogués emetre.

I la gent pujava aquí dalt com si fos el Google Maps. Pujaven els nens d'aquí dalt a veure el poble i nosaltres els dèiem, baixeu, baixeu. Perfecte.

Visto? Visto. Visto.

Són gairebé les 5 de la tarda. Ens preparem per marxar. Per a nosaltres, com a gent de ràdio, ha estat un dia fascinant. En una època en què els anomenats mitjans tradicionals estan en crisi, on la dictadura de la immediatesa i l'allau de notícies falses ho corca tot, veure l'empremta de la ràdio és, com a mínim, encoratjador. Malgrat totes les dificultats, Can Radio Barming funciona com una petita escola de periodisme que reivindica la força de l'educació, la cultura i les històries per fer que el present, en un dels països més pobres del món, sigui un lloc millor.

Venga, va, va, va. Som-hi, som-hi, som-hi.

Hola, escuchador. Sí, estás en vivo en Cat Radio, no te conectas. ¿Cuál es tu nombre? ¿Quién te llama?

Me llaman de Freetown. Estoy en el mismo lugar que Riton, 35 O'Neill Street. Estoy en la ciudad de La Jota River.

Estás escuchando Cat Radio en 106.8 FM. El número para llamar es 033-529-400. Te llamo online.

Arribem a Toki Beach. Estem esgotats. Un bany al mar ens anirà molt bé.

¿Te canses d'anar amunt i avall o no? Hombre, aquest viatge ha sigut. No un, dos.

Dos què? Dos viatges. Sí. El de la tornada i el

de la I el de la nada, clar. Ha sigut molt llarg avui. Ha sigut molt llarg avui.

I del vendrell què trobes més a faltar? El col·le, la casa, els amics, què? Els amics. Clar, i a tota la colla, no?

Els col·legis. Però aquí et coneix tothom, eh, Ot? No, no tothom, eh. Home, bastanta gent, sí.

Home, de l'hotel sí, perquè vaig anar passant l'any passat.

Ja, i allà dalt a la Medina també. Tothom t'estima un poquet.

Home, clar, perquè a Medina he anat 7 o 6 vegades.

Ah, i tots coneixen els papes, i a tu també. Sí, però més els meus pares. Fan coses molt maques els teus pares, eh. Ja no contesta. Ja no contesta.

Mira, però una cosa,

Mira, però una cosa, aquesta és de vegetal i aquesta també.

Aquesta és sense formatge. Al llarg de 15 anys, la feina de Cat Radio Barming ha estat reconeguda amb diversos premis.

Hi ha la BBC Media Action, que és la fundació d'ajuda a la BBC. Vam anar a la BBC perquè volíem buscar ajuda i vam dir, anem a la BBC. I vam anar a Londres, a la White City de la BBC, a parlar amb la jefa de cooperació internacional, de la fundació de la BBC, d'ajuda de BBC Media Action. I anem allà i ens apareix una tia amb un diamant així. I vam dir un tio sempre, oi que bé això que feu, que maco, no sé què, tal qual. Llavors l'únic que ens va donar un contacte del director d'aquí, del BBC Mediacs. I vam anar aquí i tal, i amb el temps vam conèixer, no sé què, vam veure el Dafi, i llavors es van assabentar el que feien els programes aquests per a les dones i així, i vam donar un premi.

Els reconeixements són importants, però per fer funcionar la ràdio en un país que malda per sobreviure, calen recursos.

Aquest any es paguen bateries, es paguen dues tasses de Natcom que ja havien pendents de pagar aquest any, la de l'any passat. Es paguen tots els salaris amb un salari governamental, el que ja s'està dient. Digna, digna. Es paguen manteniment, es paguen gastos de canvi dinamic de coses de material. Aquest any el que hem portat ella són uns 6.000 euros que era la caixa. Tens 3 anys per estar buscant més convenis de col·laboració al país perquè clar, després hem de saber que hem de treure. Ella ho busca, ho busca com un desesperat i n'ha trobat, eh? Però és que aquesta ràdio és una pas, és molt poc. Realment, per mantenir-se l'any amb salaris, una cosa normal,

amb 3.000 euros al mes.

3.000 euros a l'any estaria tot cobert, que és el que nosaltres hem anat posant. Anem acabant de sopar i marxa la llum.

I ara no veig res. Ara ha passat, s'ha anat la llum i segurament o han canviat de generador. Ahir ja va passar. Sí, ahir va passar també. I passa sovint. I ara també no en tens res a veure, ara en fa 20 anys.

Aprofitem que la llum ha tornat de seguida per parlar de l'impacte de la cooperació amb països africans.

Jo el que cada cop tinc més clar és que totes les persones que han vingut, en realitat, missioners, ONGs i tot, tothom ha intentat fer, o sigui, han vingut molt bona gent. O sigui, en realitat, han intentat fer el millor cadascú d'acord amb la seva manera de pensar. El que passa és que, possiblement, la majoria, si no bé tots, ens hem equivocat molt. Perquè no hem sabut llegir. La situació, montes una ràdio i maten gent per no donar crèdit.

Una altra és una emergència, que la ràdio ha servit per salvar vides pel tema de l'Ebola. Però això és una emergència.

En realitat ens hem equivocat tots, d'una manera o d'una altra, però inconscientment, perquè és molt fàcil. Jo sempre poso l'exemple

de la primera vegada que vam venir aquí, si es regalen precisament, jo em vaig a l'Àfrica, el primer que vèncer, si em compraré unes samarretes del Barça, vaig anar a veure un amic africanista, que li agradava molt l'Àfrica, Dic, he d'anar a comprar unes samarretes per regalar-me als nens, i així i tal, samarretes del Barça, i aquestes barates, i això, i tal cosa. I el tio em diu, no. Diu, mira, saps què? Et regalaré pilotes, i portes les pilotes que jo et regali. Però no portis una samarreta. Tu li dones una samarreta a un nen, vell germà gran, li fot d'hòsties, li fot la samarreta i se l'acaba venent amb un altre, que després li roba amb aquell altre, o sigui, amb una samarreta crees un conflicte. Una pilota, passes per una comunitat, quan vas per la carretera, pases per una comunitat, xutes la pilota i tots els nens juguen amb la pilota. A l'aspecte del tema de la cooperació, vols a vegades fer una és una tonteria, eh? La pilota i una d'allò. Però a vegades volguem fer una gràcia, o sigui, vaig a ajudar-los i tal, els hi poso una marreta, o caramelo, els portaré caramelo, no sé què, i calen els dents picades. I els dona sucre que ells no haurien de menjar, o sigui, la justa o la que han menjat tota la vida, perquè no poden anar al dentista. Llavors, per tant, han de mastegar, ja que saben menjar d'allò que ells mateixos, amb un pal renta les dents. I això, a vegades volguem fer la gràcia o volguem ajudar i tal, amb tota la bona intenció del món, amb una pilota juguem tots, i amb això pots fer una gran, una super cagadíssima, volguem fer un hospital d'allò, i tens un hospital, no sé què tal cosa, i després no tens metges. O com el que dèiem de les escoles, que són cagades per tot arreu.

Aquest ha estat l'últim sopar que hem fet amb la família Fortuny a Sierra Leone abans que nosaltres tornem a Catalunya. La primera que se'n va a dormir és la Yasmina.

Mitja hora més tard hi anirem la resta. L'endemà tocarà fer maletes. Aquests dies a Sierra Leone ens han recomanat llegir al poeta Omar Farukh Sissei, una veu respectada al país amb una obra que ha reconstruït la memòria col·lectiva. Ens trobem amb ell abans de marxar.

En un país com Sierra Leone hem viscut tantes experiències, tants conflictes, i la majoria passen, crec, perquè tendim a oblidar el que ha passat abans. I si no recordes el passat, tens tendència a repetir-lo. S'anomena memòria quan recordes i utilitzes el passat per prendre una decisió sobre el futur. Vam tenir una guerra d'11 anys que va devastar aquest país. Va matar més de 50.000 persones, segons algunes estimacions aproximades, molta gent amputada. Però si visites Sierra Leone ara, dues dècades després, notes que encara hi ha les conductes i la mala praxi que van portar a la guerra. La corrupció i tot plegat és perquè no recordem, no donem importància al que ha passat i no ho utilitzem com una eina pedagògica per la generació més jove.

Amb les paraules del poeta tanquem el viatge a Sierra Leone.

Bueno, ara heu de sortir ja, a les 8 ens hem de buscar. Us hem agobiat molt o no? Jo no, gens, al contrari,

m'ho he passat bé, ja ens trobarem a faltar, a venir a parlar sola allà a la platja. Pensarà que estic boig per veure aquests blancs.

Cada nit al confesionario o algo. Haurem dit bestieses, eh, perquè en cap moment

pensava que m'estaven grabant. En el proper viatge parlarem del que no us podia explicar. Ai, porra! Bueno familia, que tingueu molt bon viatge, i d'allò ja ens anem enviant missatget, si necessites qualsevol cosa, algun recurs, d'algo, el que sigui, tiga el mòbil, no tinc d'allò.

Bueno guapos, adeu, familia bonica, un plaer de veritat.

Adéu, adéu, adéu. Els Fortuny encara es quedaran unes setmanes més al país. Encara tenen reunions pendents. Per a nosaltres la tornada serà llarga. Ens espera un trajecte en cotxe, amb vaixell i dos avions. Durant l'escala a l'Iberia reba un missatge molt especial.

Aquesta cançó l'he tret des del TikTok i és brasil·lenya i l'he cantat per tot Àsia. I també. Aquesta cançó la canten a Brasil, i en les zones molt pobres, com serà el lloc, O les faveles. Les faveles de Brasil. Brasil. I què diu la cançó? I què diu la cançó? O dintre és difícil encontrar una menina que no treballa en un jovi. Toda viciada en citar. Vigint-ho fix, buscar aquí el bigoti. O dintre és difícil encontrar. Una menina que no treballa en un javi. Tota viciada en citar. Pijinupics, buscar aquí a Bigachi.

Bueno, jo no canto res perquè si no destroço la cançó. Sí, canta! No, no, no canto.

Vinga, bonics, adeu, que vagi bé.

Deixem enrere una experiència vital i professional amb múltiples capes i sensacions que transiten entre la ràbia i la impotència quan topes amb la realitat d'un dels països més pobres del món, però que també deixen una escletxa per l'esperança quan veus l'impacte real d'aquest mitjà impetible que és la ràdio. Quantes històries que ens emportem i que bonic haver conegut en profunditat els Fortuny en aquests paisatges infinits de palmeràs i arena blanca.

Quan la claror vingui a buscar-me. Tanquen aquests ulls humans. Pots sentir Déu. Amb el PEM i família

ens trobarem mesos més tard. Serà a la Sala La Mirona de Salt, a l'inici de la gira de retorn dels Lacs amb Busto.

D'on vens? D'on vas? Qui ets i qui seràs? Aquesta nit m'ho he preguntat. I és que d'aquí no vull marxar. M'agrada més que el més enllà. Diuen que t'han posat a prova. Que per això tens la llibertat. Que has d'escollir entre el bé i el mal. Però ets com vas, deixa i ho seràs. No vaig triar ser tal com sóc ni ser humà. I és que tampoc puc explicar tot el que he fet o faré demà, demà i no sé pas què m'espera. Però ha de ser millor, ha de ser millor. Podria tornar enrere, però ha de ser millor, ha de ser millor. Diuen que potser és per feblesa, diuen que és per manca de fe, No em fa vergonya confessar que hi ha coses que em fan por. Doncs no perdrà la meva adreça ni la d'aquells que jo he estimat. Ni esclaus, reis, bojos ni malalts. Tant li fa que li és igual. Bona nit. Sepas que m'espera, però ha de ser millor, ha de ser millor. Voldría tornar enrere, però ha de ser millor, ha de ser millor. No volen que jo em cregui que en un llibre puc trobar la gran diferència entre el bé i el mal i el passaport cap al paradís. Si jo mateix estic condemnat per no creure el que no veig, per voler tenir moltes coses, per ser tal com em van fer, no. Jo no puc canviar-me, mai ho he desitjat, mai ho he desitjat.

No puc ser un altre, mai ho he desitjat, mai ho he desitjat, ho he desitjat.

Llença't és un projecte del programa Solidaris de Catalunya Ràdio. Direcció i guió, Mercè Folch. Redacció i producció, Mireia Isart, Mònica Roca i Sandra Novillo. Tècnic d'exteriors, Xavi Cussó. Disseny sonor i muntatge, Joaquim García. Doblatges, les veus de Catalunya Ràdio. Lingüistes, Marta Xofré i Concepció Colomina.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.