T2xC1 - La brúixola

Déu vos guarde! I visca el barca!

La Renaixença.

La brúixola té un origen incert, no se sap exactament qui la va inventar, tot i que semblaria que van ser els xinesos. Collons de xinesos.

No, collons de xinesos no, Fel. Ho han inventat pràcticament tot, els xinesos. Ah, sí? Passa que és lo de sempre, que al món occidental ens pensem que som el malic del món, i no, no, no, no, no ho som. Els xinesos ho han inventat tot, pràcticament.

De fet, per exemple, jo què sé. Perdona, perdona, perdona. El telèfon, per exemple, no? El telèfon, qui el va inventar? Aquí sempre ens han dit que va ser Graham Bell que eres coset.

Segur que van ser els xinesos també. Segur que hi havia un xinès fa 150 anys que ja tenia telèfon mòbil. Mòbil, directament. Era un xinès de la dinastia Ling Ling. Ho pilleu o no? És ring ring, però fent una broma una mica racista. I tot serà així a partir d'ara? En principi sí, seria la idea.

Molt bé, molt bé. I què més van descobrir els xinesos? Van descobrir alguna cosa més? La pòlvora. Ah, la pòlvora.

Amèrica. Amèrica. Amèrica també. Amèrica també. Amèrica la va descobrir Cristófor Colom, xuriguera. Collonades, Peyu, collonades. Els xinesos segur que la van descobrir primer. Si tu surts de la Xina. Per darrere estic dient, eh? Ah, estic dient per darrere. Per l'altra banda. Ah, per l'altra banda, clar. No estic dient per la ruta. No, no, no. La ruta a Xina estic dient. Sí, sí. Pel Pacífic. Per la ruta a Xina vam descobrir Amèrica.

Segur que abans que en Colòmbia va anar algun xinès, jo pujo de peus. Sí?

A veure, si hagués passat, ara parlaria en xinès, no?

On? Amèrica. També, és veritat, tu també pots arribar a un lloc, fer quatre fotos i marxar. Vull dir, no cal que els cremis les cases, les violis les dones, els impolis la teva llengua, la seva religió. Tu pots arribar a Amèrica i dir, hòstia, mira, no ho havies vist mai, això. És maco, aquí tens cavalls, fas quatre fotos, que és el que fan els xinos, i tornes a marxar, i ja està. No cal dir, os vamos a matar, habla cristiano. En castellà? Eh, sí.

Això no ho he entès mai, però no ens havíem cregut tots que el colon era català?

Sí, però quan feia coses lletges era castellà. Ah, bueno. Sí, sí, sí. Bueno, en fi, parlàvem de la brúixola. Recordeu, la brúixola que ja la feien servir els xinesos fa 2.000 anys. Les primeres brúixoles, evidentment, no eren com les que coneixem ara, era una cosa molt més rudimentària. Agafaven un tros de magnetita, coneixeu la magnetita? La típica magnetita que tens al moment a casa. L'enganxaven sobre una fusteta i la fusteta la posaven sobre un recipient d'aigua. Llavors, així. Aigüeta, havies de dir. Aigüeta. Magnetita. Costeta, aigüeta. D'acord. Doncs a sobre un recipientet d'aigüeta. Sí? Sí. I així llavors es podia moure, sobre l'aigua flotava i llavors al llarg de la història diferents inventors ho van anar millorant i van contribuint.

Mira, jo em vaig fer servir una fa poc. Ah, sí? Sí, en un un escape room? Sí. Una brúixola, amb un escape room.

Fas aquestes coses? Fas escape rooms? No, que m'estaves caient una mica bé. Estaves caient bé, eh? I ara, doncs, no, també. Ui, ui, ui. Ui, ui, ui. Escape room al bosc, tu. A l'aire lliure, sí. A l'aire lliure?

Però quina gràcia té l'aire lliure? Home, doncs que és tot més gran, que és tot més misteriós.

Hi ha però un escape room, no? Room? Aire lliure? No hi ha rooms. És com una mena de gincama, no? Vale, vale, vale. Doncs que li diguin gincama, home. A veure, entenc que és una manera com una altra per estafar la gent de Barcelona que puja els caps de setmana a comarques. Hi ha un punt que és tan descarat que em sap greu i tot.

No, doncs t'equivoques. Jo, com a persona de Barcelona, t'ho dic. Els que vivim a Barcelona, quan sortim a comarques, ja sabem perfectament que serem estafats. I ens sembla bé perquè al final són catalans estafant catalans. Al final tot queda a casa. El problema és un altre. El problema és que dilluns a divendres els barcelonins també ens estafen a la nostra pròpia ciutat. Amigo. Pagues 4 euros per un cafè amb llet i se'n van a parar a una empresa amb seu fiscal a Irlanda. Això és molt llet. Això sí que no.

Això comarques entre nosaltres, almenys ens respectem. Sí, senyor. I tant. Al bar, si veus que el veies del poble, no li fots 3 euros de la Coca-Cola. Només els que pugen el cap de setmana, 3 euros. O 4.

O 4. O 4, Peyu. O 4. Vull dir, si són els que pugen cada cap de setmana, 3. Però si és d'aquells que no ho veuràs mai més, 4.

Jo he vist 5. 5, eh? 5 euros per una Coca-Cola. Ja. De veritat.

I si és de Barcelona? 5 euros. I obert, eh? Serveix obert, eh? Això de Barcelona, de veritat que no sé com s'ha d'arreglar això de Barcelona. Problema, eh? Aquí sí que hem perdut el nord i no sembla que hi hagi brúixola per arreglar-ho. Ho havia quedat maco, eh? És veritat, m'ha quedat una mica com metàfora de l'Artur Mas, però vaja. Benvinguts a la Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un boig conegut, un astre intercomarcal que orbita entre el rock elitista i la música moderadament moderna. Ha tocat la guitarra i cantat en bandes com The Dumpers, Cool de Mandril, Los Rápidos, Los Burros i una de força més desconeguda, El Último de la Fila. Ja fa dècades que també puja als escenaris amb el seu nom de pila, sota la llum dels focos i compagina virtuosos soros de guitarra amb lletres quotidianament surrealistes. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Quimi Portet!

Què tal? Quimi, què has menjat avui per esmorzar?

Avui meló. Meló. I ja està? Diuen que del que es menja se'n cria, no? Ai, ai.

Meló, eh? Meló. Està bé, està bé, està bé. Escolta, parlant de menjar, tu cuines molt bé, per això? Molt. Uns macarrons increïbles.

És l'únic que faig, sí. No, cuino, diguem que soc apanyau, faig el que puc, sí.

Però és una de les teves virtuts, la cuina, jo crec. Deixa'm dir-ho com a amic personal, que he tastat alguns dels teus plats, i hòstia, cuines bé, eh, Quimi? M'he hagut d'espavilar, sí, sí. Quina seria la teva, el que se't dona pitjor? Allò que dius, hòstia, soc negat?

Doncs mira, sempre se'm trenquen els ous ferrats, em trenques. És un plat ben prosaic i ben ridícul. I més enllà de la cuina?

Hi ha alguna disciplina domèstica, alguna cosa que dius, hòstia, no sé, fer bricolatge, soc molt dolent.

Soc bastant dolent amb el bricolatge, excepte guitarres, coses de guitarres, me'n surto bastant bé per qüestions professionals, i soc molt dolent amb els números, o sigui, molt, molt dolent. Comptant. Comptant, espantós. Això que aquest estiu heu fet la gira de l'último de la fila. Però m'he perdut, m'he perdut, a nivell de números m'he perdut.

Volem ser les lletres. Vull dir que he omplert uns quants estadis. Això sí. Ha sigut increïble, això.

Sí, ha estat bé, la veritat, que ha estat molt bé. Però no saps quants diners has guanyat, perquè com que no saps de números. Això s'han cuinado la meva dona. Esto lo lleva mi mujer. 100 euros almenys. Sí, home, això segur. Jo sé que ara no me'ls han donat.

Sempre m'ha semblat que ets una persona prudent, ho veiem en les teves respostes també, no sé si és una cosa, creus que consideres una persona prudent, Quimi?

Per algunes coses sí, per algunes. Home, a la tele soc prudent, esclar. La dius molt grossa i estàs quatre mesos que ho treuen tot el dia.

A més a més, ara hi ha la moda aquesta de fragmentar un trosset, i ara sí que dius una bestiesa, això ho fragmentarem. Efectivament,

que és el que esteu esperant. Estem esperant que diguis una bestiesa. Aviam, quina bestiesa voleu que digui? I acabem. I acabem abans i després fem una entrevista normal.

Quin és el procés creatiu? A mi m'agrada molt intentar-me imaginar el Quimi Portet com deu treballar. Ets a casa teu, hi ha una habitació concreta, primer fas la música, després la lletra, com ho fas això que fas? A veure, primer faig la música, sí.

Sempre. Casi sempre. Algun cop he fet una lletra abans de la música, però generalment faig la música. Faig la música, després hi canto a sobre en vikingo. Ah, sí? I tinc molt temps aquella cançó funcionant en el meu ordinador, així, cantada. I poso.

Coses alucinants, coses que jo penso, hòstia.

Home, em pots deixar una així en vikingo. Això t'anava a dir? Publica'n una així. És un disc només en vikingo.

N'hi ha una en vikingo, un disc meu que es diu Matem els dimarts i els divendres. Però té lletra, té lletra. No, no, diu. Un trosset. Ah, tu la tenies. No, no, tota la cançó. Ah, sí? És una cançó que es diu Remotes Revifalles. Ah. I és tot en vikingo, perquè m'agradava tant que vaig pensar, què conya he de dir? Us ho juro, és un disc que es diu Matem els dimarts i els divendres. Interessant.

Tu un dia em vas ensenyar una carpeta a l'ordinador que em va fer molta il·lusió, que és la carpeta on el Quimi guarda totes les músiques que no publica. Exacte. Una carpeta que si no recordo malament es diu Cinema.

Exacte. Ah, per despistar? Sí, n'hi ha una que es diu Cinema i n'hi ha una altra que es diu Pot. A la Pot hi ha cançons susceptibles d'encolomar-la amb algú. D'acord. I en algú, músic. Això és més difícil. Llavors hi ha una que es diu cinema, que és pels del cinema. Aquests tots els està bé. Ho dic de veritat. Músiques de fons. És que una cosa, aviam, al cinema m'agrada molt, però si tu tens unes imatges que estan bé, qualsevol música hi queda bé a sobre. O si tu tens, per exemple, un tio que està amb un espasa samurai clavant cops al capó d'un 600. Una cosa normal i correcta que pot passar a qualsevol pel·lícula. Pots posar Can Gregorià i queda genial. I poses un sintetitzador també queda molt bé. I poses un conjunt de rock, també queda bé. Sí. Sí, perquè tot queda bé. Sí, sí, sí, sí. I això ens n'aprofitem, els que fem, l'Arnau riu, ens n'aprofitem, els músics, a vegades. No, no, és que encara estic amb l'imatge de l'espasa samurai aquesta. Bueno, he dit aquesta perquè ens entenguin, perquè som a la tele i sé que és una cosa molt popular. Perquè la gent ens entengui una mica.

Quina opinió et mereix la gent que diu que no entén les teves lletres, Quimi?

Bueno, em mereix una molt bona opinió. Sí, sí. Jo n'hi ha en cada boc, les entenc. No, per exemple, ara llegeixo algunes lletres d'aquesta època, del 2004, 2005, quan vaig fer La Terra és Plana, Matem els dimarts i els divendres, i, bueno, m'interpelen, perquè soc jo, però dic, hòstia santa. Enverteu l'escriatura. Vull dir que passes èpoques a la vida.

Bueno, si a algú li costa una mica, l'any passat vas a escriure aquest llibre. Aquest manual. Sí, Cançons en vell llamusí, que és un recull de les lletres de les teves cançons. Si us voleu entretenir a llegir-ho, perquè dius, hòstia, és que cantar te'n costa d'enganxar-ho. Doncs aquí us ho podeu llegir tranquil·lament. La gent llegeix molt, ara. Sí, sí. També la gent a vegades vol entendre més. Hi ha coses que no cal entendre-les. Ah, mira, s'han de sentir. S'han de sentir. Joel, mira, que estrenem el marcador. Què ha fet ara? Què vol dir això? Deixem presentar una artilogi. En Joel, com que coneixem que té una mica d'inquietuds i li agrada molt parlar, llavors li hem limitat les preguntes. Això està bé. És una censura. És una censura. Ben trobada. Exacte. Llavors podràs fer tres preguntes pel programa, Joel. Aquí tinc el marcador. Vas a gastar la teva primera pregunta, que sàpiga.

És que ara que parlàvem de les lletres del Quimi, tu, Quimi, ets un poeta que destaca pel teu ús sempre adequat de la metàfora. En saps tant de metàfores que al teu disc Inconmensurable viatja a Montserrat hi ha la cançó Excursionista, dedicada a un excursionista que t'agrada molt. És una cançó preciosa que en un moment donat diu tu xerrupes de la meva cantimplora, no, de ma cantimplora i de la teva jo. Voldries saber si això és una metàfora?

No me'n recordo. Aviam. Gràcies, Joel. És una cançó que m'agrada. Vull dir, és meva, però m'agrada. A mi també. És una cançó. Aviam, tots hem sigut joves. Vosaltres encara ho sou. Sou tendres i inexperts. Encara ho sou. Però jo també vaig ser jove. Hi ha moments en què sents un gran impuls reproductiu. Sí. Sempre parlant de cantimplores exacte i l'excursionisme és una cosa que bastant sensual sobretot si les excursionistes o els excursionistes jo cada un que triï el bestiar que més li agradi sobretot si vas darrere tu efectivament aquí volia anar a parar. Anar darrere una excursionista reforçada, quan ets tendre, jove, ple de salut, pujant al Puigmal, a mi m'inspira, m'interpel·la i m'inspira cançons. Jo faig les cançons perquè estic inspirat.

Llavors no era una cantimplora.

Mira, apel·lant una mica a la teva etapa jove, que tothom coneix la teva etapa de músic, tu també de jove vas organitzar alguns saraus que, bueno, la gent no se n'ha parlat massa, però, per exemple, una cosa que es deia el Periple Pantaner, a Sau, no sé si ho recordes, a mitjans dels anys 80. Explica'ns què era això, què vau fer.

Això ho vam organitzar amb un gran amic que ens va deixar, Déu l'hagi perdonat, el Toni Coromina, que era fantàstic, un tio que et mories de riure amb ell i ens moríem de riure. I ens vam inventar això, no? Un dia ens vam inventar una carrera de barques al Pantano de Sau. Carrera de barques. I ja està. Sense ànim de lucre i. Aviam, nosaltres hi va haver una època que menys treballar el que fos.

Teníeu unes inquietuds. Inquietuds intel·lectuals. Sí, sí, sí. Carrera de barques al Pantano de Sau, em sembla increïble. També havies organitzat amb un grup d'amics l'orquestra Sèmola, que fèieu accions teatrals al carrer. Quin objectiu tenia tot plat?

Què fèieu? La veritat és que no me'n recordo. Ni me'n recordo i no ho sé. A veure, jo quan era jove volia ser músic i m'inventava tot tipus de coses per ser músic. Per anar-t'hi acostant.

La carrera de barca es

queda un pèl lluny de la carrera musical. Això era lliure, la part del lliure. Però, bueno, hi ha les habaneres, vull dir que. Sí, senyor. Els noms de les habaneres també podien haver arribat. Sí. Lo de l'orquestra, no, allò era musical, tocaven unes cançons rares, estranyes, i anàvem pels mercats, passant la gorra, òbviament. Després, uns dels membres d'aquesta orquestra sèmola la van continuar amb gran èxit, van fer un van fer teatre. Sèmola teatre.

L'hem vist, l'hem vist. La Joan Roura, que que és el director d'alguns dels meus espectacles, va treballar-hi i va envoltar per tot el món aquesta gent.

Però ho vam fundar a Coromina, Déu l'hagi perdonat, i jo com a orquestra. I després es va anar reconvertint, però quan hi va haver feina vam marxar a Europa. A fer carreres de barques. Teníeu una de les barques que vau fer les carreres aquelles, no? Teníem altres inquietuds.

I en aquest teu pas cap a forjar-te una carrera i perseguir aquest somni de la música, no sé si es va veure interromput per l'Emili, en el teu cas. Bueno,

jo a la mili vaig estar un mes només. Un mes només? Com és això? No em trobava gaire bé. Vas donar aquesta excusa? Ho van veure ells. Ells ho van veure.

Ni aquest noi no es troba massa bé. On havies anat a parar? Havia anat a parar a Córdoba,

en un poble que es deia Cerro Muriano. Era un campament que hi havia tot de nois vestits de color marron. Sí, clar. Que corrien per allà. Sí, sí, sí. Jo vaig estar a l'infermeria perquè no trobava gaire bé, no em van arribar vestida de marron, i ja està. I al cap d'un mes em van dir cap a casa. Era cosa de l'estómac o així, o no? Sí, no. Malestar. Malestar general. Estaré més bé a casa. Sí, aquest nano que se l'endurin a casa.

Escolta, al llarg de la teva carrera has tocat davant de més de 100.000 persones i també ho has fet davant de 4 o 5 persones. No sé, quin dels dos públics impressiona més?

Tots impressionen molt, eh? O sigui, tocar, el que impressiona és la música, que és abstracta i que és una forma de compartir sentiments tan espectacular. Òbviament, quan toques en un lloc on hi ha 40 o 50.000 persones, fan molt soroll i impressiona físicament. Però és més impersonal, potser, no? És una massa. Sí, però bueno, els 4 o 5 també es converteixen en una massa quan estàs tocant, perquè tu estàs a la teva puta bola. Sí. Això de tocar per un. Això només ho feien els juglars, tocar per l'estimada i tot això. Quan toques, t'estàs expressant pel o intentes expressar-te pel plurisme, no? Si només n'han vingut cinc, doncs són aquells cinc. Si n'han vingut cinquanta mil, són cinquanta mil. Però tu cantes les teves mancances afectives, passi el que passi.

Vinga aquí, vinga. Escolta, tu ets de. Pràcticament no és un nen, podem dir.

Sí, soc nascut a Vic. Nascut a Vic. Triat a Barcelona i retornat a Vic.

Això que Vic és el Liverpool català, no sé quina opinió et mereixes.

Que és una xorrada, volia dir. Sota reu està ple de músics, aquí està ple de músics. A l'Empordà en tenim molts de músics.

Moltíssims i molt bons. Està massa, sí, a vegades.

A vegades no es passa, a vegades no es passa.

A vegades no es passa tant de músics. A la setmana tot allò són músics, no?

A l'Empordà el que té de maco és que la gent els agrada ballar encara. Mira, l'últim concert que he anat teu era a l'Empordà, a Ullestret. Ah, molt bon concert. I ens ho vam passar molt bé. Molt, molt, me'n recordo perfectament. Gràcies. Els agrada ballar.

Mira, a Osona això sí que ens costa una mica més. Costa una mica, són gent més seriosa. Una mica més estreta. Per això visc aquí, eh? Veus? No t'agrada que et toquin gaire?

M'agrada una distància. I m'agrada molt la gent avorrida, a mi. Veus? És una cosa que sempre m'agrada. Soc el teu home. M'interpel·la la gent avorrida. De l'avorrit que hi ha.

La gent, no sé, ja ho deuen saber, suposo, que tu ets el compositor de la música de la sèrie Plats Bruts. Recordes quan vas compondre allò? I quant temps vas trigar a fer-ho?

Doncs sí, sí, me'n recordo perfectament. Estava acabant un disc meu, no sé quin era, un d'ells. I em va trucar l'Andreu Buenafuente, que era el Terrat, eren els que estaven preparant això de Plaja Blanca, i em va dir, Quimi, per què no ens fas una música per una sèrie que estem fent? I vaig dir, no he fet mai una música per una sèrie, tinc una carpeta que es diu Cinema. No surt de la carpeta aquella? No, no, no. Encara no havia començat aquesta operació perquè encara era tendre i inexpert. Hi havia il·lusió. Encara hi havia una certa il·lusió. I lo que sí que hi havia era una cançó del meu disco que, hòstia, no em sortia la lletra ni em sortia el. La melodia de veu i tot això, i era genial. Unes guitarres brutals i tot això. Vaig dir, hòstia, vaig a provar aviam si puc reestructurar això, i vaig reestructurar això, i això és la música de Plats Bruts.

És la música relació esforç-rendiment que t'ha donat més bon resultat?

No, no, hi ha cançons que han tingut molt èxit que m'han costat molt poc esforç. I hi ha cançons que m'han costat molt l'esforç i no m'han donat cap sentit. O sigui que això és molt aleatori, ho saben tots els músics. Per exemple, amb el Manolo vam fer Insurrección, que és una de les cançons. No, dic que les bebès no m'han donat mai res. Hi ha molt esforç i no m'han donat. Però segur que n'hi ha que no t'han costat cap esforç. Ja que, hòstia, t'ho he pagat un dia.

No, no, totes m'han costat moltíssim i no m'han repercutit de res.

Arnau, ara m'ha aixafat la guitarra, pensava que em faries costat.

Però bé, cada músic és un.

No, no, això és veritat. No, no, no. Gràcies per la música. O sigui, deies que hi ha una cançó amb el Manolo García que us va sortir pim-pam.

Pim-pam, sí. Insurrección. Insurrección. Quedaven dues hores d'estudi, ens faltava una mica per omplir un LP, el segon que vam fer, que es deien Amigos de la Geno, i, hòstia, aquell riff que feies. Vaig a escriure una lletra, va, pim-pam, i vas. Mitjoret o així va estar feta la cançó. I és una cançó que ha funcionat molt bé.

Ha d'haver donat molts de royalties,

això? Suposo que ho demanaré a la meva senyora avui quan arribi. Deu ser al·lucinant, sí.

A mi el Quimi fa molta gràcia, que sempre m'explica. O sigui, molts diners. Hi ha vegades que intento entrar a casa i no se m'obre la porta. No hi quebo. No pots obrir. Tots els diners que hi han acumulats a darrere. Que no ho expliquis, home. Perdó, perdó. Escoltes música en el teu temps lliure, Quimi?

A vegades sí, però poqueta, menys que abans. Va haver un moment en la vida que la curiositat es va evaporar bastant. Jo vaig ser un mal home en total, molts, molts, molts anys. Jo diria que més o menys als 50 o així, de cop se'm va evaporar la curiositat. De cop. Però bueno, la meva sí que l'esculto. No la faig així a volto.

Joel. És que me l'estic fent a sobre i pensant, mira, potser després no tinc temps. Te'n quedarà una i prou. Mira, és que l'altra ja te la regalo. Quim i Portet són moltes les persones a Catalunya, diria Camilés, les que pensem que ets el millor català viu i que la teva figura hauria de ser estudiada a les escoles com a referència estètica i moral de la catalanó. I totes les persones que pensem això estem igual d'indignades, i ara em poso serio, pel fet que no tinguis encara la creu de Sant Jordi. Voldria saber si em donaries permís per escriure una carta a la consellera, això va en sèrio, eh? A la consellera de Cultura de la Generalitat, l'honorable senyora Sònia Hernández, presentant la teva candidatura.

A veure, això és complicat. Òbviament, que diguin que no t'agraden els premis és molt hipòcrita. Si fa que t'agraden, el que no t'agrada és que et fotin fora d'un escenari boinassos, no? Si la gent et donen premis. Però a vegades fa mandrenar-los

a rebostar. Ja hi aniria jo. Si vas tu, sí. Sí o no? Jo no hi aniré. Però no pel teu prestigi, pel de la creu de Sant Jordi. Entens què vull dir? Ja. Perquè es revaloritzi una mica el premi. Home, per l'amor de Déu, amb la de tarugos que li han donat a això, això tampoc no ho diguis.

Home, així potser no cal que me lo donis. D'acord, doncs li escriuré a la Sònia. La creu de Sant Cristòfol, que era una mica més sèria.

La tarta de Santiago, aquella creu. Em fascina, Quimi, i sempre m'ha fascinat, la teva pàgina web. Qui no hi hagi entrat, us la recomano. Molt maca, molt. Fixeu-vos, és una pàgina web que apela al disseny gràfic. Exactament. Home, hi gastem moltes hores amb això. Entenc que una part del pressupost important, també. Bueno, quasi tot.

Per això hem fet aquesta gira amb el Manolo. Estaves escapant tot per aquí.

Ens anava tot el pressupost amb el webmaster. Quimi, ostres, és que m'estaria xerrant aquí amb tu tot el programa, però no tenim. Prou cèntims. No, exacte. No tenim prou cèntims.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.

Et dic una paraula i tres definicions? A veure, a veure, aviam. Si l'encertes t'emportes una llangonissa ral de vinyó, gentilesa de. La paraula d'avui és gallòfol. Gallòfol. Verge santa. Ah, gallòfol, espècie d'ocell salvatge que recorda el gall domèstic i que es troba sobretot al Pirineu.

Vam acampar al mig del bosc, vaig deixar sabates i mitjons fora de la tenda i un gallòfol se'm va emportar el mitjó penjat del bec.

Bé, gallòfol, sinònim de gandul, persona o animal que es lliura a la paresa, que no vol treballar.

El meu cunyat és tan gallòfol que el dia que es va casar amb la meva germana li va dir que es posés l'anell ella mateixa. O C, gallòfol.

Es diu popularment de l'acte de masturbar-se quan es vol destacar que es fa d'una manera molt exagerada.

Sentia uns cops molt forts, no? Vaig entrar al lavabo i vaig enganxar el meu fill fotent-se un gallòfol. No, que un dia es quedarà ben sec, eh?

A, B o C? B. B, gallòfol, gandul. Correcte!

Quimi, no podràs marxar sense abans interpretar-nos una cançó amb l'Arnau Tordera i la Laia Gluck. Repasseu aquesta pàgina web, trobareu les seves actuacions. Vindràs a Vic, al Mercat de la Música Viva. Allà estarem. Moltes ganes de música viva. Home, i tant. Ui, mare de Déu. Hi has anat mai? Sí. Si no saps de què parles, calla. Que hi he anat, home. Quimi Portet, Arnau Tordera i Laia Gluc interpreten Tinc una bèstia dintre meu.

Quan ajurma em ve buscant, em teies forques i garrots. Vaig al bosc i soc buscant, i a les files soc vilar, però soc sempre perillós. Jo la deixo anar a passeig, a cavallar en cotxe o a vent, del peri meu, mira'm de fer mal. Tinc una bèstia dintre meu, que mou de lluita per sortir. Tinc una bèstia dintre meu, jo juro que adeu, no hi ha lleis per dormir.

Llardos i serenos, peus de por. Tristes serenates, dona el foc. I vinc boig, fugen les pobilles i jo a la pleg faig el boc. Si hi ha un conflicte i vols guanyar, L'altre bàndol l'has de destruir, collón. I on no siguis cagamiques, que has de ser menys pacifista, que no ho és ton enemic. Me cago en Deus. Tinc una gràcia d'imprimer les venes plenes de verí. M'escriu les lletres i els acords i estan sols per això que sóc cantautor. Tinc una bèstia dintre meu, que manda i lluita per sortir. Tinc una bèstia dintre meu i ho juro per Déu, no hi ha llestes.

Per venir de públic, entra al corral.cat i omple el formulari. Per una vegada seràs el més jove del bar.

Hi ha una cosa que cal saber de la brúixola. A veure, és un aparell que marca el nord magnètic. Molt bé. Que no és exactament el mateix que el nord geogràfic. Ah, no? No, i això es fa evident quan intentes trobar el nord i ets al nord, al Pol Nord. Allà a la brúixola A

què marques allà al Pol Nord? Home, és normal, això. Si ets al nord, la brúixola no pot pas marcar el nord. Hauries d'apuntar els peus. Fa així o no? No.

Tant el Pol Nord com el Pol Sud són pols magnètics molt potents i el que fa allà l'agulla de la brúixola és que comença a girar d'una manera erràtica.

Hòstia, com el cap de la nena de l'exorcista.

I gira perquè diu fot el camp d'aquí, està dient. Marxa. Què hi has d'anar a fotre? En aquests llocs. Emprenyaves. No, no, és que no hi ha res. Embrutir, emprenyar, marxar. Ni aquests llocs.

Ni el Pol Nord ni el Pol Sur.

Ni el Pol Est. No s'ha de marxar gaire més lluny d'Arbúcies. Allà s'està bé. Si no ets d'Arbúcies no hi has d'anar a fer res.

A veure, hi ha llocs on també les brúixoles es tornen boges, que són zones de la Terra que tenen una gran quantitat de minerals ferromagnètics.

Els típics minerals ferromagnètics. Sí, sí, sí. Què? No ho has sentit mai? A banda del Pol Nord i el Pol Sud hi ha altres zones al món. Sí, per exemple, la zona del silenci. La zona del silenci no sé què és, però té nom de programa cultural del Canal 33 presentat per una noia que així ho xubeja.

La zona del silenci. La zona del silenci. La zona del silenci és una zona que hi ha al desert de Mapimí, a Mèxic. No hi he estat mai.

Mèxic, no hi has estat mai. Has estat a Mèxic? No. Però a Mapimí moltes ganes d'anar-hi. A Mapimí? No, a Mèxic.

A Mèxic. És una zona on solen fallar les comunicacions, les brúixoles es desorienten, fan això que es tornen boges, i fins i tot, això t'interessarà, es diu que hi ha hagut aparicions d'ovnis. Ai, mare de Déu.

A la zona del silenci. Un mapimí. No li treguis aquest tema a l'Arnau, que es torna loco. A Mèxic. És com un triangle de les Bermudes,

diguéssim. Vindria a ser això, un triangle de les Bermudes. És una zona amb alta càrrega magnètica que fa fallar alguns aparells. Les brúixoles es tornen boges i el lloc va guanyar molt de misteri quan el 1970 un coet de la NASA es va desviar i va caure just en aquest desert.

Just allà. Mira què és. Els coets són a vegades. Anem a disseccionar l'objecte d'avui, Joel. Disseccionem-lo. Però jo no en sé gaire. T'he d'advertir de brúixoles, Peyu. Perquè les brúixoles són per aventurers. I no ets aventurer, tu? Jo soc un aventurer de les petites coses. Per exemple, avui no m'he posat desodorant. Oh! Una petita aventurer. Oh, oh. Aquestes són les meves aventures. Sí, sí, sí. No em busquis a mi, Marco Polo.

No soc això, jo. Anem a disseccionar-ho, vull dir que anem a veure quina utilitat té en diferents casos.

Vinga. Utilitat en una illa deserta.

D'acord, imaginem-nos que som nàufrags i arribem a una illa deserta. Què és el primer que fem? Home. No ho sé, jo el primer que em faria seria una casa. Sí. Per no viure la intempèrie. I què és important a l'hora de fer-te una casa, Mercè? El home. Digue-m'ho tu. Exacte, exacte, l'orientació. I quina orientació? I quina orientació? La nord. Exacte, la nord. Per què? Perquè volem sol de matins. Ah, clar. I per això necessitem la brúixola. Ah, sí. Si no, de què? Com ho pots saber? I no podem mirar el sol directament? El sol no s'ha de mirar mai directament. Que no m'ha après res d'aquest estiu. Pots quedar sec. No te'n recordes de l'eclipsi? Jo vaig mirar-lo una mica sense ulleres.

I quedar-te sec. No, home, no.

No vaig sense ulleres. Bueno, doncs ara veuràs pampallugues tota la vida. Quan deien allò, jo pensava, abans que em digueu tota aquesta merda, apa, que no l'he mirat en vegades, jo, el sol.

Això sí. Però un segon més et trena. Allò de petit que feies així. Sí. No ho sé. No, però en tot cas, si estàs en una illa deserta, no miris el sol directament, perquè quedar-te sí que en una illa deserta, llavors sí que tens un problema. Home, sí, però llavors per què volem una cabana amb orientació nord a una illa deserta? Perquè després te la podràs vendre més cara. Ah, amigo. És que és l'ABC del món del totxo, això. Imagina't que arriba un altre nàufrag. Sí. Per exemple, jo estic a la illa deserta, i arriben dos nàufrags, encara que siguin. Enxurri i en fel. Enxurri i en fel, arriben. I n'estan junts sempre? Sempre. Estan naufragant. Sou vosaltres que aneu junts a tot arreu. Quina creu, eh? No, no, jo tirava naufragant i va dir vinc. Vale, i venen els dos, amb el vostre espectacle que tingueu en aquell moment. No, no, no, a un illa desert venim a. Però necessiteu una casa, no? Doncs jo us la vendria, i amb els beneficis me'n faria una més gran. L'Abel Matutes, saps qui és? No. Bueno, doncs, que és l'amo de tota Eivissa. Va començar així, això. Ara va arribar el primer, va fer una casa. Era un naufre, aquest. Era un naufre, l'Abel Matutes. No ho sabia, això. Utilitat com a joguina sexual. Jo li veig utilitat a la brúixola com a joguina sexual quan et ve de gust fer una mica de sexe halal. Què és el sexe halal? Bàsicament és posar l'altra persona mirant a la make-up. Si t'ha tocat follar amb algú d'Aliança Catalana, a Montserrat o a Waterloo, si és de Junts. La idea és que et pot servir per orientar-te a l'hora de posar l'altra persona mirant a Madrid.

Utilitat com a arma en cas de conflicte.

Aviam, aquí sí que res. A no ser. Què? A no ser que sigui una brúixola que porta, per exemple, una katana incorporada o una metralleta. Sí. En aquest cas tindria bastanta utilitat com una arma de conflicte. Sí. Ara, una brúixola pelada, en principi, jo no recomano anar a la guerra amb una brúixola i prou. Pots fotre-la al cap d'algú, però. És un rock. No, però. Eh, ens ataquen pel nord i tu estàs mirant a l'est. Hòstia, on és el nord? Ah, mira, sí. Per despistar. Mira, vols que ho fem junts, això? No, no.

Utilitat metafòrica.

Aviam, hi ha l'expressió per de la brúixola. Sí. Es fa servir metafòricament. Per exemple, si dius, hòstia, anava d'excursió per la muntanya i he caigut per un barranc i he perdut la brúixola. Sí. Aquí no hi ha metàfora. No. En canvi, si per l'exemple dius, ui, el Joan, saps el Joan? Sí, home, el que era un tio normal, el pare de la Jana i el Kilian, el que treballava a la Nissan. Sí. Doncs ara es veu que s'ha deixat la dona, s'ha apuntat a CrossFit, s'ha comprat una Harley, s'ha fet DJ i s'ha enganxat a la cocaïna amb 50 anys. És ben bé que ha perdut la brúixola. Sí. Aquí estem parlant d'un bon ús de la brúixola, metafòricament. Vol dir, al final, que estàs desorientat. Hi ha un segon significat, has dit. Sí, també es fa servir molt el de brúixola moral. Per exemple, el papa va venir a Espanya i el Pedro Sánchez va dir que el papa era una brúixola moral contra la injustícia. Això, metafòricament, té dos significats. El primer és que, de la mateixa manera que tu, per saber el nord, mires la brúixola, doncs, per saber si una cosa és injusta, Pedro Sánchez mira el papa. Ah, sí. I llavors hi ha el segon significat, que és que si el president d'Espanya d'un partit socialista necessita el papa com a brúixola moral, és que segurament ha perdut la brúixola també metafòricament, i aquí ja tindríem una doble metàfora amb folre i manilles. Propaganda del segle XIX. La vida és finita. No com les ofertes de funerària Creus, que mai s'acaben. Funerària Creus. S'ha mort la iaia Dolors? L'avi Miquel ja ha fet tot el que havia de fer a la terra? El petit Jacint se l'ha emportat un àngel?

Compri la seva caixa a Funerària Creus. Segur que les caixes de Funerària Creus són massa cares i no me les puc permetre.

No s'equivoqui, senyor. Les caixes de funerària Creus estan a l'abast de totes les butxaques, perquè fins i tot els morts de gana mereixen una mort digna.

A funerària Creus treballem perquè morir-se no sigui un privilegi. Oh, que bé! Quines ganes que tinc de morir-me!

Així podré gaudir dels serveis de funerària Creus. És perfectament normal que se senti així, senyor. En funerària Creus és un gust morir-se. Ai, Josep, en què creus?

En funerària Creus. Funerària.

FUNERARIA CREUS Patrocina Històries per passejar el gos.

Mireu quin guapàs que tenim aquí. Home, això és un llamp de gos, eh? Sí. És el gorg, que és un vestit del Pirineu. Té 8 anys, 8 anyets. Que guapo. D'en Rafel. En Rafel té aquest gos. Sí. Però no viuen els Pirineus, viuen a l'ella.

No és un gos a l'ella. Aquest gos no fa per a l'ella. No, perquè és molt gros.

És molt gros. Ah, sí? Bona quantitat de pinso, eh? Enjambo, la nimba i la moua. Molt bé.

Un vestit del Pirineu hauria de viure al Pirineu.

Sí. Bueno, saps què passa? Que al gos li agrada molt anar amb cotxe, per tant, poden anar al Pirineu sempre que vulguin.

Molt bé. Doncs si li agrada anar amb cotxe, estarà content de venir amb nosaltres. Els moments clau de la passejada d'avui transcorren a l'interior d'un vehicle.

Avui passegem el gos per Madrid. És 20 de desembre de 1973. Ai, ai, què? Ai, ai. És Madrid, és Madrid. Vam passar de coses a l'any 73. Vaig fer 3 anys jo aquell any. Al 73? Vaig fer 3 anys. Si voleu dir-ho. Va fer 3 anys. I en Franco va camí de morir-se. De moment la història comença bé. Sí, senyor. Tu has nascut? En Franco s'està morint? Tot bé. S'han mogut fils per apartar-lo de la primera línia de la política. Per això fa mig any que Luis Carrero Blanco fa de president del Consell de Ministres. No parlem d'en Carrero Blanco, que és un. Es que. Bueno, n'hem de parlar per força perquè ell és el protagonista del capítol. No, no, no, para el carro. No fotem el burro, no despertem fantasmes. Escolta, vivim en una democràcia. Podem parlar de tot. Avui centrarem la visió en les últimes hores de vida de Luis Carrero Blanco. No ha de passar res. No, Peyu, no.

És que em xaparan el bar. No, jo no tinc ganes ni que xapin el bar a tu, Mercè, ni que sigui el meu primer dia i també l'últim, Peyu.

No fotem, no fotem. Calma, nois.

Ja sé que a vegades parlar de Carrero Blanco ha estat polèmic, però us prometo que tractarem el teu amb delicadesa, com s'ha fet sempre en aquest programa. Jo et crec, Peyu. Gràcies. Anem per feina, va, que em sabria greu haver portat en gorg fins a Madrid el nostre gos, eh? Per res, no? Us deia que en Franco va a caminar a cavar a una caixa de pi. Ja té 80 anys i la salut delicada. Fa temps que ha decidit que Joan Carles de Borbós sigui el seu successor, però mentre li arriba l'hora, cal una persona que governi. Sí. Molt bé. Quants testicles té? Tres. Tres. El que no tenia l'acte el tenia ell. Ah, sí? Sumaven quatre. A més a més, és enemic dels maçons. Vull dir que compleix tots els requisits, eh? Però si hi ha una paraula que el defineixi a la perfecció. Silenci! Silenci.

No, perquè és una trampa. Encara està esperant que digueu. No. No, home, no, Joel. Quina és la paraula que el defineix a la perfecció? Catòlic. Em pensava que anaves a dir fill de puta.

Jo et crec, Peyu, continua, jo et crec. Amb delicadesa. Amb delicadesa. La rutina diària de Carrero Blanco sempre és la mateixa. És esllevedora, no? I abans d'anar a la feina fa una parada amb el seu cotxe oficial a l'església que té a tocar de casa.

Abans de treballar, cap a missa i a resar. Això sempre ho diem a casa.

Ah, sí? Ho feu així. Sí, però cada dia. I els de casa, la canalla, la maleta, primer van a missa. Molt bé.

Bueno, és l'hora i la vora. Hora i la vora.

Per què porten la maleta els de casa?

Van a l'escola. Van amb maleta. I van a missa amb la maleta. Venen clenchinats.

Que t'ha sorprès. Es foten clenches?

Que t'ha sorprès. Es foten clenches? Els nens van amb maleta. No es foten clenche, no. Van enclenchinats, que és molt diferent. No es foten cap clenche, els de casa. Bé, el nostre amic.

Ui, el nostre amic, no, perdona. Carrero Blanco. Ara tampoc et passis. Ara t'estaràs anat a l'altra banda. Bueno, és per anar compensant una mica. Ja, ja. Deia que en Carrero Blanco cada dia segueix la mateixa rutina. El xòfer el recull a la mateixa hora i el porta a missa fent exactament el mateix recorregut. Sempre passa pels mateixos carrers i carrerons, tant per anar de casa a missa, com de missa fins al seu despatx. Aquest és un detall important per la història. Recordeu-ho. Ostres, obriu el llum de la foscor. Sí. Bé, situem-nos en un dels carrers. No ho allargarem tant, com el Carles Porta, vull dir que en 10 minuts

tindrem la història arreglada. Tindrem 4 capítols. Si es poc tenim la Lídia Oriols aquí, vull dir que no serviria de res. No, no, no.

Deia que ens hem de situar en un dels carrers en què Carrero Blanco fa cada matí en cotxe, concretament en uns baixos que han estat llogats per un suposat escultor. Com que suposat? Vol dir suposat escultor? Bueno, perquè la persona que ha llogat el local realment és una tarra. Ai, ai, ai. A veure, Peyu, una cosa no és incompatible amb l'altra. És veritat. Pot haver-hi una tarra escultor. Home, i tant.

La cortés no quita la valienta. Són dos epígrafs, llavors. Sí, però els autònomos valen el mateix.

Faig la puntualització perquè és un detall que cal tenir en compte. Diu que és escultor per dissimular el merder que fa a l'interior d'aquell local. Ah, amigo, ha muntat una d'aquelles tavernes basques i legals, no?

A mi m'agraden aquelles tavernes, eh?

Aquelles tavernes. M'agraden. Pichilingorris. Com es diuen?

Pichilingorris. Pichilingorris. Doncs jo entro allà, i en el pot aquell que tenen, de la propina, allà, si em foto uns 50 euros, allà hi foto.

Ah, sí? Suriguera, que saps que aquells pots no són per. De la propina del xirincón.

No és per serveis. No, allò és per. Bueno, és per posar bombes, era per posar bombes. Però d'aquelles arrebossades. Era de l'impost revolucionari, Soriguera. Ah, sí? Home, clar. I jo he finançat ETA.

Tu has finançat ETA sense saber-ho? Bueno, sense saber-ho. Bé, tenim un hipotètic escultor fent molt soroll. I sabeu per què fa tanta fressa? Doncs perquè l'hipotètic escultor està excavant un túnel.

No, de debò, eh? És que estic. Mira. És que no para, no para. Estic de l'escultor aquest fins a. Mira, de veritat. Mira, eh! Pica, pica més fort. A veure si t'enganxes el dit i te'l rebentes.

No cridis, dona, no cridis. És millor tenir aquest escultor que no pas tenir una discoteca aquí al costat. Ai, mira, no sé què dir-te.

La construcció del túnel està relacionada amb la ruta monòtona que Luis Carrero Blanco fa cada matí. A aquestes alçades, segur que ja us heu adonat que els atarres han posat Carrero a la seva diana. ETA vol acabar amb el règim de Franco i vol ensagrastar en Luis Carrero Blanco.

Bé, un moment, què vols dir, segrestar? Jo no vull fer espòilers, però fins on jo sé, segrestar, la idea de segrestar en principi no és aquesta. La gent que segresta normalment no fa això. Bueno, és un segrest raro. És una manera estranya de segrestar la persona. És com per agafar-lo al vol. Segrestar-la en molt poca estona.

Hi ha la intenció inicial de que els atarres segrestin a Carrero Blanco. Abans de muntar el serau del túnel subterrani, pretenen fer això, que és més fàcil. En aquell context històric, l'alarma terrorista és gairebé nula. Ningú es planteja que algú trami un segrest ni res similar. El lapsus ha sigut bo, eh? L'has deixat votant, eh? Delicadesa, delicadesa. Entenc delicadesa. És un pla factible, sobretot si la víctima del segrest fa la mateixa rutina cada dia. Però el pla del segrest de Carrero Blanco se'n va a Norris quan el nomenen president del Consell de Ministres. Ara l'han ascendit i costa més de segrestar-lo. Final? Final? Per què el van ascendir? Si no l'haguessin ascendit, l'haguessin segrestat i prou, eh? Encara hi seria. Ah. S'ha fet un canvi de plans. Ara, en comptes de segrestar-lo, el volen matar.

Som a primera hora del 20 de desembre de 1973. Sí. Com cada matí, Carrero Blanco es lleva trenc d'alba i fa la seva litúrgia diària. Fa una passada ràpida de Rosari, folleja el diari ABC. Orina, eh? Orina, sí. Sí que orina. Una palleta, potser, també.

No ho sabem, no ho sabem. No ho sabeu, no ho sabeu. No ho feu broma. No ho feu broma.

No ho sabem, no ho sabem. No ho feu broma.

Els morts no es masturben. No. Els morts no, però aquí encara era diu. Però no es parla de masturbacions si els persones ja no hi són. No, per l'amor de Déu. A tres quarts de nou, en punt, surt per la porta. Allà l'esperen el seu xòfer i els seus escortes.

Buenos días y arriba a España, don Luis. A misa como siempre.

Mentre Carrero Blanco se'n va a missa amb el seu cotxe oficial, el túnel dels atarres ja està tot a punt. El forat dona directament al vell mig de la calçada i just en aquest lloc hi han posat 90 quilos de gomadors. 90 quilos de gomadors.

90 quilos de gomadors són molts quilos de gomadors. És més del que peso jo. Gomadors, eh? Jo peso bastant, eh? Vols dir que fan falta tants de quilos? Vull dir que s'ha de matar el Carrero Blanco, no el Godzilla. Ping-pong. A veure, company, sisplau, quan en Carrero passi

per aquesta línia vermella que he pintat a la paret, accioneu el detonador, entesos?

D'acord, company. Sí, sí, company. Una cosa, Fel, com bé que fem de terres nosaltres dos. És que ens passarà alguna cosa, ens tancaran. Ara ja està.

T'aviso quan passi per aquí. La primera parada de Carrero Blanco

és a l'església i transcorre sense cap incident. L'home pot anar a resar i a confessar-se tranquil·lament. Home, confessar-se, sí, però resar no crec que li servís de gaire. Torna a pujar el cotxe oficial i demana al seu xòfer que el porti a la feina.

Seguro, senyor Carrero? Hoy no le apetece hacer teletrabajo.

Són les 9 i 27 minuts del matí.

Fins i tot sabent lo que passa, fa nervis. El cotxe que porta Carrero

és a pocs metres del lloc on hi ha els 90 quilos de goma d'os que han preparat els atarres. En Gork. El nostre gosset, bueno, gossàs, està ben nerviós. Jo també. Nosaltres també ho estem. Sí, sí, escolta, ho deixem aquí? No! Sí, home, fem una votació. Penseu que és el primer programa de la temporada. El primer de la temporada. És 31 d'agost. La gent no han tornat encara. Aquest programa no l'escoltarà ningú. No l'escoltarà ningú. Un minut després, a les 9 i 28, el cotxe creu a la ratlla vermella que els atarres han pintat a la paret. És el punt exacte on han de fer explotar la càrrega.

Tres, dos, un. Fan-li xuriguera!

I voló, i voló. Tu ets burro o què, tio? Què? Has dit el meu nom. I? Home, has dit xuriguera. Home, em detindran. No. Home, però per què collons has dit xuriguera? Hòstia. Has de dir, has de dir, jo què sé. Iñaki. Iñaki. Etarra dos. Etarra bueno. Etarra bueno. Etarra bueno. Ets curt, eh, nano? Home, però no diguis xuriguera. Hòstia. L'explosió. En Pagedal també n'estava.

L'explosió és bestial. El cotxe de Carrero Blanco surt volant 30 metres amunt i cau al pati interior d'un edifici. Molt bé, alerta aquí perquè ara és zona de perill.

Red flag, zero codits, ni de la NASA, ni del Superman, ni mireu allà dalt els estels que hi ha. Tot això que teniu en ment, fora. Delicadesa. Ràpid.

En Carrero Blanco es mort. També moren el xòfer i un dels seus escortes. Al lloc de l'explosió s'hi fa un forat tan gran que s'hi podria posar una piscina.

Audiencia Nacional, que conste que no se están haciendo chistes. No, es descripción.

Eso de la piscina es una cosa descriptiva. Descriptivo, puramente. Amb l'assassinat de Carrero Blanco, el franquisme perd la línia continuista. La posterior mort de Franco, que queda molt afectat per l'atemptat, suposa la fi de la dictadura i la instauració de la democràcia. Si més no, en teories.

Si ho dius així, sembla que haguem de donar les gràcies a l'ETA que s'acabés el franquisme, tio.

No. Anem a veure el gos si sobreviu o no sobreviu a la història. Aquest gosset tan maco, tan gros. Qui decidirà com queda la vida d'en Gorg? Doncs ho decidirà el Marià, que d'on ets, Marià? Maria. De Vic, Calla Tenes. Has dubtat, eh? Bueno, n'he dit dos o tres de pocos. Sí, sí, sí. Tampoc vol donar dades personals. Sí, sí, sí. És un programa molt delicat. A veure, quines paraules va dir Francisco Franco quan li van comunicar que el seu amic Carrero Blanco havia estat assassinat en un atemptat? Ah. ¿Estas cosas pasan? B.

Tampoco me caía tan bien.

O C. Es cosa de los vascos. Jo diria la A. La A, eh? Aquestes coses passen, eh? Seria molt fort. Seria gros, eh? Coneixent a Franco com un tio tan empàtic. Doncs en Gorg és viu!

En Gorka ha sobreviscut a la nostra passejada. Ara he perdut els papers, tu. No sé on te tinc la A la número 9. A la número 9. Hòstia, no la tinc, eh, la 9. Bueno, vaya, que en Gorka ha sobreviscut. És que és el primer dia, les coses, ja ho anirem trobant. Hòstia, perdoneu, el telèfon, segon. Un moment, eh. Sí. Sí?

Ben? Mama, què tal? Ja heu tornat a començar el programa normal? Normal? Què vols dir, normal? Bueno, això. Ah, no. S'han passat tot l'estiu repetint programes.

Bueno, no, avui és original, avui és el primer capítol de la segona temporada, ja, avui sí. I tot això que han repetit a l'estiu, us ho paguen? Eh? Bueno, això en principi no, ja ens ho van pagar en el seu dia.

Home, però si ho tornen a passar, us ho haurien de tornar a pagar, no? Bueno, mama, ara això és un tema que tampoc no. És que ets tonto, eh? De veritat, no veus que t'entabanen sempre? Quan era petit ja li robaven l'entrepà a col·legi. Mama, deixem-ho estar, sisplau. Vols alguna cosa o puc anar. Què fareu aquest any? Veig que n'hi ha un de nou. Ah, sí, en Joel Díaz. Va, sí, no.

Ah, no? És massa alt. Què vols dir, que és massa alt? Escolta, que faci la mida que vull. No, no, res, la gent gaire alta em fot en agonia. Mama, sisplau, bueno. Com és que heu portat en Quim i Portet? En Quim i Portet? Bueno, perquè és un gran músic i no l'havíem entrevistat mai. Un bon músic?

Collons, és el millor de Catalunya. Ah, sí? És que sou tontos portar-lo el primer dia. Bueno, mama, és un bon reclam per l'estrena, no? A veure, el bo va al final. És que no sé per què van pagar-te tants anys de carrera. L'hauríeu d'haver portat l'últim dia. Ara la gent dirà. No val pas la pena que escoltem més aquest programa.

Mama, escolta, tens alguna crítica constructiva

o només has trucat per queixar? No, no, ja us ho fareu. Escolta, saps que s'ha mort la tieta Lourdes? No sé qui és la tieta Lourdes, ara. Sí, home, que saps qui és. És aquella que va atropellar el seu home amb el cotxe. Sí que sé qui és, és veritat, sí. Fes el favor de venir a l'enterro,

eh? És demà a les 4. No, no puc, no puc. Has de venir, que si bé no té família, pobra dona. Bueno, tenia un home i el va atropellar amb el cotxe, també.

Bueno, vine, eh? No, no vindré. Sí, home, que t'he fet. No, no, no, mama. Mira, és que em sembla que ens ha deixat la casa.

Ah, ja vindré, ja vindré. Ja miraré de trobar un rato, ja passaré. Ah, bueno, adiós. Vinga, adiós, maca, adiós. Adiós, adiós. Ara sí, fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, és el primer dia, perquè el servei ja sortirà. Ja anirem, ja anirem. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres. Que el Senyor sigui amb vosaltres.