T2xC1 - Manal Tamimi (Palestina)
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Quan tenia només 7 o 8 anys, la Manal ja tenia clar que volia ser de gran, fedeïna, o el que és el mateix, guerrillera per la causa palestina. La mort no l'espantava, havia hagut d'aprendre a conviure-hi des del bressol. Sense anar més lluny, el seu pare, combatent, havia mort en un bombardeig israelià quan ella només tenia 27 dies de vida. Fins que un dia el seu oncle Nagy la va agafar a part i li va dir "Manal, escolta'm, et pots fer combatent i pots ser que et matin". Aquestes paraules li van quedar gravades i han guiat la seva vida fins avui. Enmig d'una ocupació israeliana desbocada, la Manal encara persegueix el mateix somni, ser una persona lliure. De fet, i passi el que passi, ella ja ho és, una persona lliure.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Soc Txell Feixas Torres, periodista, i això és Dones en Lluita. La Manal Tamimi és de Navi Salí. Recordem-nos-en, Navi Salí. És un poble petit, de casetes baixes, al vessant d'una carena muntanyosa al vell mig de la Cisjordània ocupada. La història de la Manal va íntimament lligada a la de la localitat. Podríem dir que ha perfilat la seva identitat. No només perquè la majoria dels 600 habitants siguin de la mateixa família, els de Mimi, sinó també per la seva lluita, que va ressonar arreu
del món. I la Manal en va ser una de les protagonistes. Però això ja us ho explicarem més endavant.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Hola.
Bé, i tu com estàs? Per fi ets aquí, en persona.
Benvinguda.
A la cinquantena, la Manal és una persona enèrgica i això ja es nota en la primera abraçada. Els seus moviments són ràpids i determinats. Va per feina, però no d'una manera brusca. Els seus ulls grossos i un somriure d'orella a orella donen la benvinguda amb calidesa. La Manal cuida els seus, i ja anirem descobrint que aquests seus és un concepte generós i ampli. Cuida també una terra ferida, tant com pot, tant com sap. No és només la seva abraçada que és càlida. La casa on viu, renovada fa pocs anys, també reflecteix aquesta vocació d'acollida. S'hi accedeix a través d'una petita rampa a peu de carrer i el primer que trobes és una terrasseta amb dos sofàs sota l'ombra d'una pèrgola i un empàrret. Els vespres de converseta tothom hi és benvingut. No hi ha tanca ni porta. I, de fet, el pany que permet accedir a la casa poques vegades es tanca. Els nens del poble hi entren i en surten quan i com volen. Però no ens confonguem. Això no vol dir que la vida a Navi Salí sigui plàcida. Ens ho recorda una reixa al costat de l'entrada d'on pengen tot de granades lacrimògenes buides, com una garlanda. Diverses generacions de soldats israelians les han llançat contra els habitants del poble. I avui encara en llancen. La Manal, el seu marit Bilal i els seus quatre fills les han anat penjant a la raixeta. Un recordatori, però també un trofeu desafiant. Comencem pel principi.
Fa segles que som aquí. Som originaris d'Hebron. Jo em vaig criar en una família de combatents. El meu avi ja combatia des d'abans de l'establiment d'Israel contra el mandat britànic i el domini utomà.
La Manal va créixer sota l'ocupació d'Israel. Això no només condicionava el seu dia a dia, sinó que també va contribuir a definir la seva personalitat serena i ferma. Des de ben aviat va haver d'aprendre a gestionar la pèrdua.
El meu pare el van matar quan jo tenia 27 dies. També van matar el meu oncle dos mesos després del meu pare. Quan jo tenia uns 8 anys, el meu cosí, que s'havia de casar al cap d'una setmana, el van matar els israelians a Ramallah.
Tota la vida he vist que la meva família ha anat perdent gent. Va arribar un punt que volia ser combatent de veritat, agafar un fusell, agafar un arma.
Va ser llavors quan el seu oncle Najit, tot un referent vital per ella, la va orientar cap a la resistència no violenta i la lluita per la vida. Quan pocs anys després va esclatar la revolta palestina de la primera indifada, la Manal ja destacava l'escola, organitzant i liderant protestes.
SENSE ÀUDIO PARLAT
A la primera intifada, jo era una nena petita. Volia participar en tots els aspectes de la resistència.
Si a una persona li trobaven una bandera palestina, li queien immediatament sis mesos de detenció administrativa.
A casa feien banderes. La meva mare tenia una màquina de cosir. A vegades, quan feia l'abogada, em deia. Manal, on tens la samarreta vermella? L'he fet servir per fer una bandera. Manal, on és el meu mocador de cap blanc?
Marat, n'he fet una bandera.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Va arribar un moment que em va dir, les banderes ja les faig jo. Tu no t'acostis a la màquina de cosir. Manal!
SENSE ÀUDIO PARLAT
Els palestins plantaven cara després de dues dècades d'ocupació militar de Cisjordània i Gaza. Va ser una revolta sostinguda durant gairebé sis anys. Milers de persones van sortir als carrers. Moltes eren dones i criatures, com la Manal. Amb manifestacions i desobediència, pedres contra tancs. Israel va reaccionar amb brutalitat. Campanyes de detencions massives, repressió de les manifestacions, ús de foc real i pobles sencers engaviats. Isaac Rabin, llavors ministre de Defensa israelí, va donar l'ordre de trencar els ossos als insurrectes.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Quan va arribar la Segona Intifada va ser militaritzada i va ser un dels motius que van limitar la participació de les dones en la resistència. La Segona Intifada va destruir Cisjordània i també la va dividir i tallar.
Va ser una època molt difícil amb moltes restriccions de moviment.
SENSE ÀUDIO PARLAT
La Segona Intifada es va acabar el 2005 amb més control israelià. Es va construir el mur de separació Cisjordània i Palestina va acabar encara més fragmentada. La Manal durant anys havia volgut estudiar psicologia per poder lleuger tot el patiment que veia al seu voltant. Finalment va decidir fer literatura anglesa i dret internacional. Li permetia fer arribar més lluny el seu missatge i centrar-se en l'activisme.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Pugem amb la Manal al terrat de casa seva. Des d'aquí, als dies de cel clar, s'observa la silueta dels gratacels de Tel Aviv a la llunyania. Al mar, amb prou feina, seria uns 20 minuts en cotxe des d'aquest poble palestí. I remarquem el condicional seria perquè als habitants de Navi Salí, Israel no els permet anar-hi. Molts no l'han vist mai. Al mig de la vall hi ha una carretera des d'on s'accedeix a Navi Salí. Una torre de control israeliana en custodia a l'entrada. I una barrera metàl·lica permet als soldats tancar l'accés a discursos. A l'altra banda de la carretera, en canvi, hi veiem desenes de cases aparellades perfectament construïdes i alineades. Aquí hi ha l'assentament de Halamish. Aquestes terres, que eren del poble, les van confiscar totes el 2009.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Ara, només per caminar per aquella carretera, ens poden matar de tenir immediatament per atemptar contra la seguretat de l'assentament. Pots reconèixer un assentament per la verdor que té. Pots reconèixer un poble palestí perquè és groc, perquè no tenim aigua. Els colons tenen una piscina semiolímpica i aigua les 24 hores del dia. Nosaltres, en canvi, en tenim durant 4 hores dos o tres cops per setmana.
Aquí, el paisatge mostra amb claredat qui mana, qui decideix quines terres floreixen i quines malden per sobreviure. Israel ha confiscat el 80% de l'aigua de Cisjordània. És una altra eina de submissió dels palestins. En fotografies antigues de Navi Salí es pot veure el poble envoltat de terres verdes. Hi havia més arbres, més colors. Ara l'ocre s'imposa a tot l'entorn. Quan el 2009 els colons de l'assentament Bahí van ocupar dos terços de les seves terres de la comunitat de la Manal, també van ocupar una font, i Navi Salí va dir prou.
En aquell moment vam decidir organitzar manifestacions setmanals i fer marxes a la font fins que ens tornessin les terres.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Aquesta terra és nostra, aquesta font és nostra, aquesta aigua és nostra i tenim dret a aprofitar-la. Naturalment, els israelians hi van respondre.
Les manifestacions en Manals es van consolidar.
Es van convertir en un símbol de resistència popular palestina en un moment de fragmentació i desgast.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Sumut en estat pur. La paraula, que en àrabe es podria traduir com a perseverança, descriu la resistència dels palestins per continuar existint, arrelats a la terra i fent comunitat. A les protestes s'hi sumaven activistes israelians i internacionals, periodistes estrangers, diplomàtics i mandataris de tot el món visitaven el. I casa la Manal n'era un punt neuràlgic. És la primera del poble i actuava com a alberg, hospital de campanya, centre de reunions, cures i més cures. La Manal i les seves companyes a vegades cuinaven per més de 200 persones. A vegades la casa s'omplia de gas lacrimògen. L'exèrcit irrelià aplicava contra el malestar del poble la mà dura habitual.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Hi ha hores i hores de vídeos que testimonien la lluita de tots aquests anys. Les he gravades al Vilal, el marit de la Manal. Afable i rialler, és un home tranquil. Porten tota la vida junts i m'adono de seguida que fan molt bon equip. Avillat amb una armilla groga i una gorra, el Vilal corria amunt i avall documentant-ho tot.
La càmera és la meva arma més efectiva davant dels soldats israelians, fortament armats, que vénen a detenir-nos, que vénen a matar la gent del meu poble. La meva càmera era l'arma contra aquests soldats, era l'arma més efectiva per mostrar el que passava. ¿En algun moment tens la temptació d'aturar la manal quan la veus
cridant als soldats o posant-se en perill? O, al contrari, saps que no serviria de res perquè la manal és la manal?
Jo me la mirava, veia el que feia i pensava. No, aquí no l'aturaré. Però una vegada que un soldat va intentar atacar-la, li vaig saltar a sobre i ho vaig impedir. O sigui que no l'aturaré. I sé que ella voldrà continuar, però quan vegi que està en perill, l'ajudaré i la defensaré.
SENSE ÀUDIO PARLAT
La Manal era una de les líders i una de les cares visibles de la protesta. Però no era només per això que els soldats l'atacaven. Feien el mateix amb les altres dones del poble, habituals a primera línia de les manifestacions.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Quan van veure que cada divendres les protestes anaven creixent i que hi
participava més gent, van decidir decidia atacar les dones, detenir-nos d'una manera molt humiliant. Ens arrencaven els mocadors i intentaven treure'ns la roba davant de tothom mentre ens donaven cops de peu, ens pegaven i ens tiraven a terra. I després van començar a apagar-nos amb els fusells. A mi també em van disparar i detenir tres vegades.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Es pensaven que les atemoririen. Però no va ser així.
Llavors van començar a perseguir els nostres fills, perquè per qualsevol pare, posar els fills en risc és la decisió més difícil que es pot prendre.
Israel va començar a detenir i retenir els nens de Navi Salí. Quan els alliberaven, estaven traumatitzats. Els adults vivien preparats per resistir la repressió a la pròpia pell, però no per veure els seus fills patir el càstig. Segons la justícia militar, que Israel aplica a Cisjordània, la detenció de nens palestins a partir de 12 anys és legal.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Els activistes de Navi Salí tenien dues opcions, renunciar a la protesta o assumir amb impotència que els infants seguirien patint trauma i por. Van decidir que cap de les dues alternatives eren satisfactòries i van crear la seva pròpia via. Van organitzar tallers per a preparar els infants a l'hora d'afrontar les detencions i els abusos de l'exèrcit amb ajuda de psicòlegs i advocats. Els envenaven els ulls, els envenillaven i recreaven els interrogatoris. Els ensenyaven els seus drets.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Una de les persones que va acompanyar la comunitat en els anys àlgids de la lluita és la Sabrina Russo. És psicòloga especialitzada en el tractament del trauma i viu des de fa anys a Palestina. Avui ens trobem amb ella i els tamim i l'abracen com una més de casa. Per la Manal l'ha estat una amiga clau en els moments més durs.
SENSE ÀUDIO PARLAT
El trauma es basat en la sorpresa. El que causa el xoc és la sorpresa, el que no s'espera. I recordo que de vegades, després de les manifestacions, els nens se n'anaven a dormir vestits, pensant que els detindrien. Així, si em detenen, ja estic a punt. No fa que l'experiència sigui menys dolorosa però sé que, com a mínim, la fa menys traumàtica.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Què en penses dels nens de Navi Salí quan els hi fas teràpia?
Què en penses dels nens de Navi Salí quan els hi fas teràpia?
SENSE ÀUDIO PARLAT
Hi ha la sensació que sempre han sentit que podien canviar el curs
dels esdeveniments, i això és molt necessari. Per no arribar a identificar-te amb el paper de víctima, perquè el rol de víctima és passiu, i això és exactament el que intenten fer a la presó. I crec que Nabi Salih és i ha estat una fàbrica del contrari, de persones actives.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Quan Israel va veure que la pressió sobre els nens deixava de funcionar, les detencions també van disminuir. Però el desgast i el balanç repressiu que n'ha vist salir n'ha pagat és alt. El 2017 van decidir abandonar les protestes en Manals. Ja llavors, amb més de la meitat dels habitants, els havien detingut alguna vegada. La Manal ha vist morir 29 familiars a mans d'Israel, i el seu nucli més estret també acumula cicatrius. En Bilal en va gravar moltes. Quan la Manal rep un dret al peu, quan fareixen l'Osama o quan soldats israelians s'emporten detingut en Mohammed amb prou feines major d'edat.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Com és, com a pare, agravar la repressió contra els teus fills i
contra tota la teva família? Va ser molt difícil per mi. Però. Per protegir la meva família, vaig decidir anar filmant el que passava, perquè sabia l'efecte que tindrien aquelles imatges. Quan filmava en Muhammad estés a terra, o quan van detenir l'Osama, tenia llàgrimes als ulls.
Parlamental, la detenció dels seus fills, Osama i Muhammad va ser un
punt d'inflexió. Tot va trontollar.
Un dels peores momentos.
Un dels pitjors moments que he viscut com a mare ha estat la detenció dels meus dos fills. Vaig passar un moment de dubte pel que fa al significat de la meva resistència.
SENSE ÀUDIO PARLAT
I es va ferrar un record de dècades abans per continuar. Tenia una tia que era com una mare per mi.
Tenia un fill a la presó, va anar al jutjat i un soldat li va pagar. Va estar en coma gairebé una setmana. En un moment donat, en el monitor cardíac que tenia connectat al cos, la línia es va quedar plana, que volia dir que l'havíem perdut. Encara avui somio en aquella línia. Sempre que penso que necessito un descans, veig aquella línia davant dels ulls. Em serveix de recordatori. Penso, fes una pausa, descansa, carrega les piles, però no et rendeixis mai.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Aixeca't i continua.
SENSE ÀUDIO PARLAT
La repressió que viuen els palestins no és només física, és sobretot psicològica. Controls militars imprevisibles, detencions sobtades i violència durant els interrogatoris i l'empresonament. El Muhammad va passar deu mesos entre reixes. Avui treballa de policia en Ablus, una altra ciutat de Palestina, Però l'experiència de la presó encara pesa.
Encara avui dia no som capaços de parlar del que vam patir a la presó i durant els interrogatoris.
A la presó es va aïllar i encara intenta aïllar-se ara, Tot el que fem
A la presó es va aïllar i encara intenta aïllar-se ara, Tot el que fem i la teràpia encara està traumatitzat.
SENSE ÀUDIO PARLAT
La Sabrina va ser una de les persones que va ajudar en Mohammed a tirar endavant.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Però la Manal i en Bilal encara tenen por que el puguin tornar a detenir en un dels trajectes setmanals entre Nablus i Nabisali sobretot des del 7 d'octubre del 2023 des de llavors s'ha doblat el nombre de reclusos a Cisjordània segons la comissió de presos palestins i també els abusos que pateixen a la presó la Sabrina ho coneix bé.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Actualment veig molts presos que els van alliberar en l'intercanvi. N'hi ha uns quants que diuen que el pitjor moment de tots és quan els porten a les masmorres subterrànies. Sota terra també hi ha els presos de Gaza. Els han de sentir dia i nit. I el que senten és com criden i ploren.
Perquè els torturen.
Perquè els torturen. I m'han explicat que passen les 24 hores del dia sense parar. Només això ja representa una forma de tortura.
És pitjor que la física, de fet.
SENSE ÀUDIO PARLAT
A partir de l'octubre del 2023, militars i colons israelians actuen amb total impunitat. Des de l'ONU i organitzacions locals i internacionals s'han denunciat pràctiques de neteja ètnica. Més de mil palestins han mort a mans de les forces israelianes. La por ha fet que molts activistes mantinguin un perfil baix. No és el cas de la Manal, que manté una intensa activitat. És membre del Comitè de Coordinació de la Lluita Popular, una organització de Cisjordània que combat l'ocupació a través de la no violència. Entre d'altres, la Manal s'ocupa de coordinar grups de voluntaris internacionals que han vingut a Palestina. I tota aquesta resistència la feu sense armes?
Esclar. La nostra arma és la nostra creença. Si tinguéssim una arma ens matarien immediatament. Per això lluitem físicament amb el nostre cos. Tens por quan vas a fer aquest tipus d'accions? Esclar. Francament, abans de qualsevol activitat, sobretot quan és com aquesta, en què anem molt lluny i els colons són molt violents, sento que el cor em sortirà al pit i em tremolen les cames, fins que estem en plena activitat. Llavors ja em trobo bé.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Ens dirigim a Masafer Yata, una zona muntanyosa al sud d'Hebron on es va gravar No Other Land, el documental que va guanyar l'Òscar el 2025. El destí és una comunitat beduïna que l'exèrcit israeli ha demolit en connivencia amb els colons. El conflicte remunta als anys 80, quan Israel va declarar aquesta regió, on hi havia 18 comunitats palestines, terreny militar. Els atacs i les pressions han augmentat als darrers temps, però els veïns es neguen a marxar. La Manal ha enviat un grup de voluntaris internacionals a ajudar-los en la. En teoria, la presència dels activistes estrangers hauria d'ajudar a protegir els veïns palestins, però els colons no fan distincions. Ho descobrim només d'arribar, quan una de les voluntàries li explica el que ha viscut mentre passava la nit en una casa habitualment assetjada pels colons.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Era al voltant de les 7 o les 8 del vespre. Sopàvem i vam començar a sentir focs artificials. Era un vespre tranquil, amb uns colors molt bonics, la posta de sol, les gallines, les cabres I sents aquest soroll de fons i et penses que són focs artificials. Però em van explicar que eren els colons, que es divertien, que li disparaven alguna cosa o a l'aire. O potser per generar un trauma i un estrès mental constant a la gent. Costa molt d'entendre, venint de països occidentals.
SENSE ÀUDIO PARLAT
El poblet paduí atacat ofereix un paisatge de devastació. Runa reu, xapes metàl·liques rebregades, cablejats arrencats, plaques solars trencades, un matalàs aquí, una motxilla escolar allà. Els veïns, amb l'ajuda dels voluntaris, separen les pedres segons la mida i la forma, refan murs. Una feina aparentment inabastable amb les poques mans que hi ha. Però el que compta és perseverar, mantenir la vida, sumut, que dèiem abans. És un paisatge rocós, feresta aquí vell. Acompanya la manal Ansami Khureini, un jove activista local del comitè. De camí li ha anat ensenyant altres comunitats destruïdes i els nous assentaments israelians i legals que van apareixent aquí i allà. Des del 7 d'octubre, la violència dels colons ha provocat el desplaçament d'una trentena de comunitats als territoris palestins, més de 3.000 persones sense llar. Això ara sembla calmat, però res fa pensar que no puguin tornar a venir, tant l'exèrcit com els colons, perquè aquí passa aquest tipus de coses, no? No te'n pots fiar d'aquesta calma, perquè només és momentània. En qualsevol moment poden venir els soldats i començar a assajar-nos o detenir-nos.
En aquests moments de calma, el que fem és reconstruir les cases i fer-ne de noves per a la gent.
SENSE ÀUDIO PARLAT
De cop, la Manal rep una notícia que la inquieta i avisa el grup de voluntaris.
Nois, escolteu la Manal, sisplau. Hi ha hagut un atac a Etzion, que és un grup d'assentaments.
Hi ha un colon mort i deu de ferits. I han mort dos palestins. Per tant, heu d'anar amb compte, perquè els colons potser es voldran
venjar de l'atac.
Cisjordania està plena de punts de control israelians, barreres que pugen i baixen arbitràriament segons l'humor del soldat que se n'encarrega. Mentre els ciutadans israelians circulen ràpid per carreteres segregades, els seus veïns palestins dediquen jornades senceres a intentar superar aquests obstacles. És impossible saber quan durarà un trajecte. Quan arribem a Nabi Salih, els militars israelians han tancat la barrera de l'entrada. Correm fins al poble següent, on la barrera encara és oberta, i
aconseguim arribar a casa de la Manal després de fer una llarga volta. Sempre que passa alguna cosa a Cisjordània, sabem que hi haurà un càstig col·lectiu a Navi Salí, que aquella nit atacaran el poble. Ens esperem el pitjor. Pot passar qualsevol cosa. En qualsevol moment poden ferir-te, detenir-te o fins i tot matar-te. No s'equivoca.
A la nit, soldats israelians es planten al mig del poble i disparen gas lacrimogen contra els veïns.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Lamanal ha après a conviure amb l'assetjament d'exèrcit i colons. És part del seu dia a dia. També dels agricultors que any rere any tenen més dificultats per fer
l'acollida de l'oliva. Des del 7 d'octubre, els colons han intensificat els atacs. Per exemple, l'any passat hi va haver uns 500 atacs de colons i aquest any n'hi ha hagut més de 700. Per això, per nosaltres, és molt important continuar donant suport a aquests agricultors i protegir les seves terres.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Pugem en un autobús amb una vintena de voluntaris, la majoria de països europeus. La seva missió avui és acompanyar dos veïns del poble de Singil, en la collita de dos camps. La nit abans, una multitud de colons havia atacat el poble, amb armes de foc i tot.
Hi ha por.
A veure, com que hi ha dues famílies, ens dividirem en dos grups. Havíem d'anar a un altre terreny, però els agricultors han decidit no anar-hi, perquè els colons els han amenaçat de matar-los.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Arribem als camps. No apareixen colons ni soldats israelians. L'assentament és un atac a l'horitzó. Tot i així, hi ha veïns del poble situats en llocs alçats clau des d'on poden vigilar i avisar en cas que s'acostin colons. Hi ha espai per converses, inclús per rialles. Els agricultors i els voluntaris separen les olives de les branges i després retiren les fulles que s'han colat. És una escena gairebé bucòlica. Han estat de sort, però no és habitual. Els atacs dels colons contra les oliveres busquen ofegar econòmicament els palestins, però també tenen un missatge simbòlic.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Estem arrelats a la terra, igual que l'olivera. No és només un arbre. L'olivera és palestina. La arrenquen, la cremen, la tallen, enroben les llavors. Volen tallar aquest vincle entre els palestins i la terra.
SENSE ÀUDIO PARLAT
Es pon el sol a Cisjordània i els Tamimi preparen una barbacoa a la terrassa de casa. La vida es celebra sempre que es pot. Els dos fills presents, en Mohamed i en Samar, fumen i bromegen al costat del seu pare, en Bilal, que prepara les brases. La Manal surt enfeinada de dins, on prepara amanida, per parlar amb l'Osama, el fill més gran, que truca des de Londres, on viu. Riuen, viuen, existeixen. La meva resistència no és només per una terra. És una lluita per una llar. És una lluita per un futur. Perquè puguem continuar rient. Per experimentar. O viure la sensació de felicitat. ¿Creus que valga la pena? Sí, por supuesto. Sí, esclar. Seré feliç quan vegi un nen palestí vivint la seva infància com hauria de ser, encara que jo ja no hi sigui. Inshallah. Passarà. Passarà tard o d'hora. Només és qüestió de temps. Coordinació Albert Murillo. Eva Pérez, Haneke van Spandok Kanakaki y Susana Ortega González.