
T2xC10 - La barbacoa
TRANSCRIPCIÓ
Transcripció automàtica generada amb intel·ligència artificial. Pot contenir incorreccions.
Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.
Déu vos guard! I visca el barri!
La renaixença.
La barbacoa és un estri molt més antic del que us pugueu imaginar. A veure, Peyu, com diguis que els egipcis ja quedaven els diumenges per fotre una barbacoa i fer la cervesa, m'aixeco i me'n vaig, eh, plego. Doncs mira, ara parlo amb l'administració i que et preparin una mica tot el que seria el finiquito, perquè. Adeu, Xuri, estarem a exemple. Els egipcis feien servir graelles rudimentàries de bronza i ferro fa més de 3.000 anys, Xuri. Mira. L'especialista en Egiptes que va venir la temporada passada, la Irene Gordón, ens fotrà una denúncia que ens cagarem els calces. S'han trobat exemples dibuixats en representacions funeràries. A veure, t'ha d'agradar molt la carn a la brasa, eh? Per fotre una barbacoa en el taüt allà dibuixat. Mira, un farol que li devia agradar molt l'entrecot. Hòstia. Quan em mori vull que em pinteu, què vol que li pintem? Un retrato de la seva dona, els seus fills, deixa, deixa. Uns senyors allà fent un xai a la brasa. El nom que sapigueu de barbacoa és un invent dels espanyols. Aviam, no m'estranya. Una cosa de senyor sense samarreta,
cremant carn, bevent cervesa, exhibint testosterona.
Els finlandesos no ho han inventat. Tampoc és que ho inventin els espanyols directament. Bàsicament el que van fer els espanyols és agafar el nom, van robar el nom, als pobles indígenes del Carib, quan van colonitzar tot el que seria Cuba i Puerto Rico. La paraula barbacoa és d'origen taíno, que era la llengua que parlaven allà, i els van dir, quan van arribar allà, que ponen tu DNI, hablen cristiano, i me quedo la barbacoa per mi, diguéssim. De fet, a Catalunya, el tema. No sé si ho recordareu. Jo, el fet de dir-li barbacoa és una cosa relativament moderna, també. Quan jo era petit, ningú deia fem una barbacoa. La gent que anava per fer carn a la brasa. Barbacoa és de castellans. És de castellans, això. A veure, és correcte, el nom. L'Institut d'Estudis Catalans. Perquè són uns castellans tots. Els de l'Institut d'Estudis Catalans. No ho sé. Jo també em faig de barbacoa. Sí? Perquè vius a Molins de Rei. Oh! Oh! Oh! Que és bèsties. Que racista. Els catalans en fem, és veritat, però si tu dius que anem diumenge i fem una mica de carn a la brasa,
això és el que se fa. Una barbacoa, per favor. Si a la vostra colla hi ha algú que diu que anem per fer una barbacoa, ojo. Ojo, saps per què, ojo? Bueno, perquè podria ser un infiltrat de la
Policia Nacional. O de la Guàrdia Civil. D'aquests que s'infiltren al CDR i a la CUP i acaben de nòvios. Si la vostra xicota diu barbacoa, ja podeu començar a mirar.
Mireu-li el WhatsApp. No li presenteu els pares.
Bé. A mitjans del segle XX, sobretot als Estats Units, la barbacoa passa de ser una necessitat per cuinar a convertir-se en aquesta mena d'esdeveniment social.
Amb un excessiu protagonisme dels homes. Sí que és veritat. No sé què us passa als homes amb el foc. Veieu, una mica de verasa i us agafen no sé què.
Jo soc el típic que soc el que vaig provoint de cerveses. No soc el que està al costat d'un faixada i no se pot res agafar la cervesa. I qui la fa, que és vostre? Els amics. En Callis. En Callis. En Callis.
A mi m'agrada fer carn a la brasa, però a mi s'obren una mica tota aquesta gent. No se te pagarà, no veis que aquí se te farà massa d'allò. Puja-la una mica, puja-la. Són homes que de dilluns a divendres no fan res, i al cap de setmana tenen la necessitat de demostrar que fan, que val més que no facis res com el resto de la setmana. I moltes eines, eh? Moltes eines. Tu, Peyu, quins amics tens? Bueno, tenia ja no els tres, aquests, ja està. Cada amic que ha intentat opinar mentre feia carn a la brasa, l'he despedit. Ja no som amics. Ben fet. Carles Uriguera, Fel Feixedes, Laia Glucarnau, Tordera, Joel Líez, Mercè Martínez, benvinguts a la Renaixença.
Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?
Un savi per conèixer, Peyu. Un biòleg marí, doctor en ciències biològiques i director del Centre d'Estudis Avançats de Blanes. Ha escrit articles a revistes científiques d'arreu del món i d'alt prestigi, com la britànica Zoological Journal of the Linean Society. Des de fa 40 anys s'ha especialitzat en taxonomia. Ara us ho explicarà, però ja us avanço que passa moltes hores bussejant dins de coves on poca gent ha pogut entrar amb l'objectiu de trobar éssers, diguem-ne, llefiscosos.
Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Daniel Martín.
Bravo! Bravo!
Daniel, que dones la mà amb vehemència, eh? Si agafes els cucs igual. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Escolta, què has menjat avui per esmorzar?
Una entrepada d'anxoves amb formatge. Anxoves, eh?
Anxoves i formatge, eh? Bona combinació. No, però no hi ha contraste aquí. És fort i fort. Bueno, depèn del formatge. Bueno, quin tipus de formatge era? Era manxego. Hòstia! Hòstia! Quina xerró!
Quina xerró tot el matí. Mari Montanyes, això.
Quina xerró tot el matí. Mari Montanyes, això. A veure, Daniel, ets biòleg marí, t'has especialitzat en taxonomia, ens vas enviar un correu amb aquestes paraules que llegiré textualment, que deia Dit de manera planera, des de fa gairebé 40 anys em dedico a posar noms a cucs marins. És una bona frase per resumir la teva feina? És una bona frase, sí, sí, és exactament el que faig.
O sigui, tu en el teu dia a dia et vas a fotre dins de l'aigua i busques cucs. Sí, sí, sí, això és el que faig. Vaig a l'aigua, agafo normalment mostres del fons del mar i miro el que hi ha per allà dintre. Ah, no ho mires allà in situ? No. Tu agafes un tros de terra, diguéssim, un sac de terra? Sí, agafo amb una draga. Què és una draga? Una draga és un instrument que és com una cullera, que el baixes des d'una barca i. Es tanca a dintre i puja la sorra a dalt. També puc agafar-ho amb un tubo baixant fent immersió o agafant una mica d'algues de les roques, depèn del que estigui examinant. Doncs això ho porto al laboratori i allà és on ho miro. Perquè la major part dels cucs que estudiem nosaltres són molt petits. Clar. Molt petits, quan dius molt petits,
perquè ja comencem amb això, jo quan. Hi ha un biòleg. Jo m'he dedicat tota la vida a estudiar i veus una cosa que fa un mil·límetre. De veritat, dona la vida per això. Sí.
Bueno, hi ha cucs que fan menys d'un mil·límetre i n'hi ha que fan més d'un metro. Més d'un metro? Un cuc, eh? No és un cuc, eh? És una anguila. És gairebé una serp, sí. De fet, n'hi ha alguns, crec, per l'Àsia, que poden arribar a fer gairebé 3 metres. Gruixuts com un dit. Un congre. Sí, i mengen peixos. Ah!
Cucs marins, eh? Fas exclusivament? Sí, bàsicament marins. I això és una feina que no entenc. Es paga bé, això? No ho sé, ara ho pregunten. Calia, aquesta pregunta? Fem-la, fem-la, va. Vinga, es paga bé, això?
A veure, jo treballo per l'estat. Ep! Ep! Espanyol, per desgràcia, però sí. Què vols dir, per desgràcia? Bueno, perquè a mi m'hauria agradat poder treballar fent aquesta feina en un centre de recerca. Català. Que pertanyessin a l'estat català, però el que jo treballo. De fet, pertany a l'estat espanyol. No te poden fer fora per dir això, no? Bueno, potser no els agrada, però de fet ja. No hi deu haver gaire gent. Sí, hi ha molta gent. Treballo pel Consell Superior d'Investigacions Científiques i hi ha com unes 15.000 persones treballant. Oh, collons! Però buscant cucs tots? No, no. No, de fet, el que sí que estudiar qualsevol cosa que us podeu imaginar que es pugui estudiar o que no. Els Likens. Tot s'estudia, s'estudia tot. Música, filologia, jo què sé, qualsevol cosa.
És una feina, però, que de petit no sé si la volies fer, com perquè no saps ni que existeix. Jo em dedicaré a buscar cucs sota el mar per estudiar-los.
No, jo de fet de petit més aviat volia ser ornitòleg. Ornitòleg? Sí, volia ocells. Ocells, són més macos. Sí, els ocells són més macos.
Objectivament. Però mengen cucs? Mengen cucs. Va venir d'aquí poder, no?
Bueno, mengen arugues. Ah, no mengen cucs els ocells? Les arugues són les larves dels insectes i els cucs són animals que no són animals per si, no són una fase. Ah, molt bé. Jo fa rato que m'he perdut jo. O sigui, quan tu veus un ocell amb un cuc a la boca. No és un cuc. És una larva. Una larva d'un altre insecte. Ara.
De una papallona, d'un escarmat. Això hi ha algunes escoles que no ho expliquen bé. Per això aquest programa val la pena. Per aquests moments. Per aquest senyor que s'ha assegut aquí, val la pena aquest programa. De cultura general, no? Escolta'm, és fàcil trobar cucs nous, eh? Entenem, perquè cucs que ja existeixin, suposo que baixes i tu en vas trobant que dius, ja els he trobat mil vegades. Hi ha un cuc, suposo, que és, aparta't d'aquí, que ja t'he descobert 30.000 vegades, però descobrir-ne de nous.
És més fàcil del que sembla, perquè hi ha molta part de l'oceà que no està explorada. De fet, diuen que és més difícil explorar algunes parts del fons del mar que anar a l'espai. Fixa't. Per fer-te el xulo, això. No, no. Pensa que si. Al fons del mar pots arribar a 11.000 metres, 11 quilòmetres de fundària. Oh, collons. Això són. Al Mediterrani no, no?
Aquí no toques, eh? Al Mediterrani són 4.000. Jo l'altre dia vaig fer allò snorkel i vaig baixar un metro i ja. Tu què hi fas a la teva edat fent snorkel, ara?
Que t'agafarà una embòlia. I no et petaven les orelles?
No, però jo quan veia aquells peixos vaig sortir ràpid, que a pesar d'11 quilòmetres es mola. A quants metres has baixat, tu, Daniel? Jo al màxim a uns 40. 40 metres? Sí. Amb tubo? No. Home, si un tubo molt llarg. Fent amnia. A les meves bones èpoques podia baixar 15 metres. Hòstia. Ara ja no baixo tant.
No, clar, és que baixes 15 i has de comptar que has de tornar a pujar. Això sí. A mi és el que em passa, jo em fico al mar i en lloc de baixar, pujo. Floto molt. I els cucs aquests surten o sempre viuen sota terra, sota el mar?
Sempre viuen sota els sediments, excepte el moment que es reprodueixen, que hi ha una fase que va a parar a l'aigua i s'està un temps per l'aigua i després tornen cap a baix. La majoria són així. Bé. Hi ha algun comportament estrany?
Perquè normalment sempre ens fixem. Els animals que ens atrauen sempre són els taurons, els dofins. Jo el que he comprovat al llarg de la vida és que els que tenen els comportaments més raros i més curiosos sempre són aquest tipus, els cucs de no sé què. Hi ha un cuc que no sé què fa.
Sí, tenen comportaments molt estranys i una de les coses més gratificants que he pogut fer durant la meva vida ha sigut estudiar-los en viu i veure com es comporten. I què fan? Però que siguin raros, què vol dir? No, raros no. Fan coses que potser no esperes que faci un cuc, com barallar-se. Ah, sí? Sí. Es mosseguen. Tinc un vídeo molt xulo gravat de dos cucs que es barallen i ho fan tan fort que un parteix per la meitat. M'està començant a agradar, eh? Veus? I per què es barallen? Per el territori. Per un herència, segurament, devia ser. No, pel territori, perquè hi ha un que té un espai que és seu i no vol que l'altre s'hi fiqui. Hasta els cucs estan així.
A l'oceà, que tens terreno per agafar-te el que vulguis. Tira cap allà, home! Tira cap allà! Aquest gra de sorra és meu. Aquí el vull jo. Que merda, tira cap allà. La biologia marina i concretament els cucs del mar, no sé si és una especialitat amb molta demanda.
Hi ha molta gent estudiant això? Sí, mira, ara fa un mes vam fer una conferència que ja és la quinzena que es fa cada tres anys i érem unes 200 persones. 200 persones que estudieu els cucs. I no érem tots els que estem. Ho vam fer a Alemanya i hi va haver gent que no va poder venir. Però sí, érem uns 200. I el dinar, a la mitjana, de què parleu? De cucs. Són bastant monotemàtics.
I aquella cosa que quan entres al mar sense ulleres, que vas per la platja, entres al mar i trepitges una cosa tova, però que són així grossos. És una merda. A la meva família sempre n'hi han dit cagarros de mar.
Allò són cucs? No, són olotúries. Veus? Olotúries. Són parents de les estrelles de mar. És com si agafessis una estrella de mar i l'estiressis, d'alguna manera. Són parents de les estrelles de mar. És magnífica la passió i el carinyo amb la que
parles d'aquestes coses tan fastigoses. Sí, és que en tenim uns aquí sobre la A mi m'ha tocat
fer una feina molt maca, gràcies a Déu que tinc aquesta feina tan precisa.
Veus la Marcet aquí sobre el seu taulell del bar, tot de cucs amb formol, en alcohol, no sé com estan aquí conservats. En alcohol. En alcohol. Fan una mica d'angonia. Ens en pots ensenyar un, Daniel?
Jo aquest l'he triat perquè m'ha fet gràcia.
A veure, són bastant fastigosos pel que estem.
Això és un mite que jo em dedico bàsicament a destruir cada vegada que faig una xerrada. Per què no són fastigosos? Perquè són molt macos si els veus en viu. Clar. Si estan així en formol o amb alcohol, que han perdut el color i tot. És que perds molt, eh? Quan et foten en formol, perds.
Sí. En general, les coses mortes. Està traient amb els dits ara mateix un cuc de dins un pot amb alcohol. Ai, ai, ai. Bueno, un cuc té potes, eh? Jo pensava que no podien tenir potes,
els cucs. És com un calamar, sabeu aquells calamars? En el xino te'ls serveixen així.
Ah! Vete aquí.
És veritat! Home, això rebussat deu ser bo. Qui estem veient ara? Qui és aquest? Aquest es diu. El gènere és Ketopterus. Ketopterus. I el nom encara no hi és perquè és una espècie nova que hem trobat al Vietnam. Se li ha de posar nom? Li hem de posar nom. Me'n posa l'hi. Xuriguera, no li podem posar xuriguera. No, però sí que tinc pensat, si trobo alguna, aquesta no perquè ja tenim pensat, la volem dedicar a un déu vietnamita. Un déu vietnamita. Però si en trobem algun així que tingui. Gràcia. Gràcia, ja hi ficaré algú que tingui a veure amb el programa. Renascença o Xuriguera. Xuriguera seria un bon nom. Doncs aquest bitxo viu dintre d'un tubo. Dintre d'un tubo que construeix ell mateix, que fa gairebé uns 80 centímetres, i llavors amb aquests segments d'aquí es dedica a bategar per fer circular l'aigua i poder respirar i menjar. Seria com un cargolet de mar, no? Sí, però. No li diguis que sí per. Per carbón de mar fan una closca que és de carbonat càlcic i aquest tubo és d'una substància, una mena de proteïna que es qualla dintre l'aigua i fa. Vaya, que no té res a veure, xuriguera. És com un pergamí, per dir-ho d'alguna manera. Sí, sí, sí. Tens calculat quants cucs has descobert, tu, nous, l'espècie? Jo, ara, li he posat nom a un centenar de cucs. Hi ha 100 cucs al món que els has batejat, tu? Sí. Jo, amb col·laboració, normalment, amb altra gent, no? Però sí. És gros, això, eh? Sí. I com. Vols fer una pregunta, Joel? Sí. Vinga, va.
És que és això dels noms. Com que veig que tens aquest poder, que a mi em sembla collonant, de poder batejar una espècie, tinc dues propostes, que és que, si, per exemple, et trobes un. Mare de Déu, ara estic passant una. Trobes un cuc suicida, li pots dir cuc covain, i si en trobes un que té una coloració així com a tigrada, li pots dir cuc rupipi. Són idees que jo et llenço. Molt bé. I ja està, ja les he llençat.
Ho feu, això, de fer una mica la gracieta
quan poseu noms? Sí, normalment es pot posar nom per moltes raons. El més normal és que escollis alguna característica del cuc per posar-li el nom. Si té espines, li poses espinós. Això és molt òbvi. També li pots dedicar a una persona, que pot ser un investigador, un amic, un familiar. A un lloc, no? I després pots. El nom més raro que has posat, tu el nom més curiós. Jo he posat molts noms raros, però un dels que hi ha aquí es diu Oxidromus Ocupa. Ocupa? Ocupa, amb K, perquè és un bitxo que viu dintre d'una petxina. Mira. I com que no està en el sediment, que és on solen estar aquests bitxos, sinó que viu en un altre lloc, doncs vaig fer el paral·lelisme amb el moviment Ocupa, L'original, no el d'ara.
¿Tens algun nom que vulguis posar i que diguis, és que he de trobar aquell
cuc per posar-li aquest nom? Hi ha dos que m'agradaria posar. Un és trobar un cuc que jo li pugui posar el nom de gènere i el nom d'espècie, perquè els noms tenen dos. Dos parts, el nom de gènere, que és com el cognom, que li ve de la família, diguem, i el nom d'espècie, que és el que normalment esculls. Però si trobes un bitxo prou raro com perquè sigui un gènere nou, li pots també posar el nom del gènere. Llavors, si trobo un que estigui en un lloc que sigui un cap, m'agradaria poder-li posar no cal que pensis. No cal que pensis. Oh! Oh! I te n'has enrigut del cucurupipi. Després en tinc un altre, hi ha un gènere que es diu Alita, i també m'agradaria, si trobés una espècie nova, poder-li posar Alita de pollo. Molt mal. Crec que estàs començant a jugar a ser Déu. És un problema que tenen molts taxònoms.
Ha descobert 100 cucs ja. No, no. Hi ha mascles i femelles amb els cucs?
Sí, normalment són heterosexuals. Hi ha mascles i femelles.
Veus? Hi ha alguns que són I per on,
perquè ens imaginem el recorregut de tot el cos, per on tenen el que es fa servir? Els cucs estan formats per diferents segments i normalment els segments del cos són com repetits, llavors tenen gònades a cada segment. Què dius ara? La forma més primitiva. Què vols dir, que tenen diverses tites? Tenen les gònades, el que passa que. Les gònades són com els testicles o els ovaris. No tenen tites. D'acord, d'acord.
Llavors, el que fan és. Tot ells són una tita.
El que fan és emetre. Per què estàs parlant com a expert, Arnau, tu, en cucs? Es deu haver documentat. Jo també tinc una afició amb el tema dels cucs. Ja, ja, ja. Em quadra bastant, ara. Doncs el que fan és emetre els gamets a la columna d'aigua i llavors es fertilitzen allà. Llavors els embrions estan un temps en forma de larva visquent a l'aigua i després se'n van cap a baix. O sigui, entre màscara i femella no es toquen, pràcticament. Hi ha alguns que fan unes coreografies, que dansen un al costat de l'altre mentre van emetent els seus gamets. Has voltat pel món o estàs centralitzat en el Mediterrani? Treballo sobretot al Mediterrani, però he voltat per tot arreu. Aquest cuc ja us he dit que és del Vietnam. I el vaig agafar jo mateix. Es nota una mica per la roba que portes, que és molt explorador. Sí, el barret, també.
I després què et diuen al control d'Europort? Normalment no dic res. Ah, no? Que ho amagues entre els calçotets?
Ho poso a la maleta i ho facturo i ja està. Hòstia. Però quan has de publicar sempre has de posar que tens un permís del lloc. Perquè una cosa que fan molt els europeus, a part d'apropiar-se noms de les cultures indígenes, també és apropiar-se de. Dels descobriments dels altres. Sí, i llavors, quan fas un treball amb algú d'un altre país, normalment involucres algú d'aquest país i tens el permís de. L'autoritat que sigui per poder recolectar. A més, això està regulat ara.
Escolta, tu que voltes pel Mediterrani, ens hem de preocupar pel Mediterrani? Perquè aquest estiu ha sigut la notícia de l'estiu, ha pujat la temperatura a una bestiesa. Això deu afectar els cucs, també. Sí, afecta tot.
I sí, ens hem de preocupar. Si no canvien les coses, cada vegada tindrem més calor, les aigües més calentes, més episodis. De tempestes violentes, etc. Tot i que aquest no és el meu camp. Si no canvien les coses, que no canviaran. Depèn de la gent, i com que la gent no canvia I les llances dels pijos? Les llances dels pijos sí que són un bon problema. Ara, ara, ara. És una pregunta, això, Joel? Sí, sí, però les pots treure totes. Què fem amb aquesta gent? I les barques que es porten sense títol, també. També. Quan dius un problema, quin problema generen? Que, per exemple, quan tu fas inversió, estàs obligat a posar una bandera, que és la bandera alfa, que és. Blava i blanca, que vol dir que tens gent sota l'aigua i vol dir que t'has de mantenir allunyat uns 20 o 30 metres per no afectar la gent que està sota. I normalment aquesta gent que no tenen títol o que no coneixen, el que fan és que us passa res i s'acosten amb la barca i tu els vas dient no, no, no, però que no et senten es pensen que els estàs cridant i s'acosten. I més d'una vegada algun ha passat per sobre de gent que està sota. Clar, clar, clar, fa mal això.
Però això no t'ho expliquen quan llogues la barca? És que no n'he llogat mai cap. No, és que si no se n'haurien de llogar bé. Jo crec que no se'ls explica, però bueno. No ho sé, no ho sé, no ho sé. No n'he llogat mai cap, no tinc coneixement. Tu sí, eh? Tu has llogat barques? No em van explicar res, m'han donat les claus
i m'han dit tira milles. Sí, sí.
Unes birres allà al tabac. Sí, em vaig equivocar a l'hora de posar l'àncora, van barrancar amb dues pedres i vaig quedar tot el dia quiet en un puesto. O sigui que no podia sortir.
Va ser divertidíssim. No ho tornaré a fer mai més. Daniel, tens calculat més o menys quantes espècies de cucs poden quedar per descobrir? Es pot saber, això?
Sí, hi ha gent que ha fet alguns càlculs basats en els estudis que fan i calculen que aproximadament unes 100.000 espècies. 100.000 que encara no sabem ni que hi són. Tens feina per estona. Sí, i que segurament moltes desapareixeran abans que algú les pugui descobrir, que això és una cosa que passa bastant sovint. Amb els canvis climàtics i tot això fan que. Els ecosistemes canvien, llavors hi ha espècies que no poden resistir i ningú les ha vist abans, i per tant no arribaran mai a descriure-les. Com els catalans d'aquí uns anys.
Abans que ens descobreixin. Estàs comparant els catalans
amb uns cucs? Gairebé. De terra, però. Sí, sí, sí. Tens algun racó preferit de la costa catalana? Algun lloc on. No sé si per vacances també fas submarinisme després.
No, ara últimament no. Abans feia submarinisme per qualsevol cos. Sempre. De fer classes a treballar, per divertir-me. A banyoles. Ara normalment m'arriben les mostres.
Ja agafades tu estàs al laboratori i ja està
amb el temps fas moltes col·laboracions amb molta gent i llavors te van arribant coses molt interessant
el dels cucs no m'ho pensava i ara perquè se'ns acaba? podríem estar tota la tarda si vols fer més preguntes fes-les bueno. Hi ha una pregunta.
El de Estudis Avançats de Blanes, a mi m'ha sorprès. Què collons són els Estudis Avançats de Blanes? Bueno, això és una història que ve de l'origen del centre. Quan el van fundar no sabien gaire bé què fer amb l'edifici i llavors va haver-hi un grup de gent que van decidir reunir gent de disciplines molt diverses. Per veure si hi havia possibilitat d'interactuar entre ells. Llavors vam començar un grup d'oceanografia, els biòlegs marins, després hi havia un grup d'astrofísics i un grup
d'intel·ligència artificial. A Blanes, tot això a Blanes. A Blanes. Us trobeu allà al Cortijo? També, sí. Ah, hi havies anat tu, eh? És que em sonaves d'allà. Sí, sí.
Pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.
Daniel, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ralda, vinyó, gentilesa de. Venga! La paraula d'avui és burralló. Burralló. Ah, burralló, animal resultat de l'encreuament d'una burra femella i un lleó mascle. Ah! No rieu, sisplau.
Després de la mort del Floquet de Neu, el Zoo de Barcelona vol sorprendre el públic amb un borralló. El resultat de moment són 25 borres mortes.
Bé, borralló. Petita porció de fibres aglomerades. Jo, quan era petit, tenia la mania de fotre'm el dit al melic. Traia aquella mica de borralló que s'hi fa i m'ho menjava. O C, borralló. Es diu de la persona inexperta que l'entebanen sempre per falta d'experiència.
El meu nano, el primer dia que va anar a treballar de cambrer, li van dir que les propines eren parlar-m'ho del bar. És que ets un borralló. A, B o C?
Jo diria que la B. La B, eh? Petita porció de fibres aglomerades. Com fa el menjar. Correcte! Daniel, marxes amb l'encarreg de que si descobreixes un nou cuc al Mediterrani el bategis amb el nom de Xuriguera i. Tu et faria il·lusió o no, Xuriguera? Em faria molta il·lusió. Home, t'ho diràs. Ja està. Daniel, gràcies per venir a seure una estona a l'escó de la Renaixença. Gràcies a vosaltres.
Penses que els de la Renaixença hauríem de conèixer la teva història? Entra al corral.cat i omple el formulari.
Qui són aquesta gent, Arnau? Avui sentim els Foo Fighters, la banda estadounidenca liderada per Dave Grohl, el legendari bateria de Nirvana, el grup de Cook Cobain. Cook Cobain. Concretament, sona la cançó Run, publicada l'any 2017 com a part del seu disc Concrete and Gold. 2017? Sí. És molt recent, això, no? Home, a veure, gairebé fa 10 anys. Ja, ja, ja.
Passa molt ràpid el temps. Sí, sí que és veritat. Molt.
Sí, sí. Però és que aquesta gent té 30 anys de carrera. Déu-n'hi-do. 30 anys de carrera. Està a Madrid, ara. Ah, sí? Ah, van anar a Madrid fa pocs dies. Els vas anar a veure? No vaig poder. Que t'agraden? Sí. Uita! Els Foo Fighters. Foo Fighters. Mira. A la meva època de jove. Home, doncs encara que ja els escoltessis en aquella època pretèrita. Bueno, en 2017 no, però ja eren d'abans.
Ah, 30 anys. Bueno, avancem, avancem.
Són considerats una de les grans bandes del rock contemporani. Aglutinen 15 premis Grammy, entre els quals destaquen 5 Grammys a millor disc de rock, que és una xifra que no ha assolit cap altre artista de la història. Imagina't.
Jo quan vaig començar a treballar a Ràdio Flashback, que era una ràdio musical i a mi la meva cultura musical és zero, els premis Grammy, pensava que es deien Grammy, i que eren els premis del Grammy, diguéssim, dels músics.
T'he de dir que allà la cultura musical també és zero. Però bé, al marge de ser una banda indiscutiblement exitosa, els Foo Fighters també han cultivat l'encís i el gaudi per fer carn a la brasa o barbacoa. Mira, és veritat que parlem
de les barbacoes avui. Sí, sí, és veritat.
Tot plegat, ens remuntem l'any 2015. Llavors, en Dave Grohl, cantant i líder de la banda, es va trencar la cama. I perquè l'espera, fins a recuperar-se, no se li fes tan llarga, el baixista de la banda li va regalar una Big Green Egg. No fotis, una Big Green Egg?
Saps que és bona o no? És una barrocoa. Correcte, aquelles que tenen forma d'ou, fetes de ceràmica i de color berfos. Ah, mira. Sí, senyor. Aquell regal va activar una passió desconeguda que tenia latent. Va obsessionar-se a fer costelles, pullet pork i brisket. Això no engreixa got, això. No, no, no. El colesterol va bé, això.
Aquella obsessió que li va venir anava acompanyada d'una tècnica cada cop més depurada i va començar a fer-se famosa en els cercles musicals.
Tan és així que l'any 2017, quan gravaven aquest disc, Concrete Angle, en Dave va decidir instal·lar una barbacoa al jardí dels estudis on estaven treballant. Com si ara aquí fora.
Ni havia tingut una passa que es va aixafar.
Com que gravaven els estudis East-West Studios de Los Angeles, que són un complex de diversos estudis, al final cada nit hi tenia més de 40 persones, músics, tècnics i algú que passava per allà. Dave Grohl, antic bateria de Nirvana i líder de Foo Fighters, reconvertit en xef d'uns estudis de gravació.
Naturalment aquella nova afició requeria un dispendi de temps important. De manera que anava fent de cantant, guitarrista, productor i mestre de barbacoa al mateix temps.
Enmig de la gravació d'unes veus, davant del micro, va exclamar Merda! Tinc la carn al foc. Va aturar la gravació i va sortir a girar els entrecots.
Això ha passat. Això és una anècdota. Està gravat, això. En català ho va dir, també. Sí, sí. Molt bé, molt bé.
Sigui com sigui, aquells sopars comunitaris van ajudar a teixir un ambient fantàstic entre tota la gent que treballava als estudis i això es va transmetre en el resultat final de l'àlbum. Mira. Escoltem una altra peça d'aquell disc, Quit a foc lent. Make it right. Música, mestre.
Ja t'hi veig, Efeu. Ah, els ho portava l'Ayolio.
Havies anat a fer barbacoa amb els Fofaita?
Hombre, amigo, hòstia, uns quintets i l'Ayolio era jo l'encarregat, eh? Què tal els Fofai?
Fofai. Fofai. Amb ells els deia Fofai. Com es diu ell? Juanito. Juanito li deia. Fofai. Déu meu, senyor, és que no sé ni per què pregunto. Mare de Déu.
Estàs escoltant La Renaixença.
Va, parlem de barbacoes. Vinga. Hi ha una marca de barbacoes que domina el mercat mundial, que són les Weber. Oh, no puc, no puc. És una mica de pijo del Maresme,
això, eh? Vols dir? Sí. Ha de ser del Maresme, concretament, el pijo? Ho tinc identificat amb pijos d'aquesta zona. Ah, d'acord, d'acord. No sé per què. La barbacoa de casa meva ho fot cinc metres.
Cinc metres? Cinc metres? Ho heu de veure. És guapa. Però cremaràs tota la combinada. Amb unes cadenes que tires amunt, has de ser dos o tres. No, has de ser un, una així. Has de ser viril, eh?
Va, va, va. Us parlo de les Webers. La primera Weber la inventa l'any 1952 en George Stephen, que era un senyor que treballava a una empresa que es deia Weber Brothers Metal Works. De Chicago. De Chicago. I estava cansat que el vent li apagués el foc i que el fum. Saps allò que fa el fum?
El fum va amb els guapos. Sempre.
Quedo ben afumat, jo. No sé si era. No sé si era guapo o no, el George Stephen, però per solucionar els problemes amb el vent se li va acudir una cosa, que és agafar una boia metàl·lica.
Una boia? Una boia metàl·lica, eh?
Sí, la típica boia metàl·lica. Les del mar, les del mar. Les del mar, sí, les que feien servir per senyalitzar les zones marítimes. Ah, ara t'entens. On tu hauries d'haver lligat en comptes de tirar l'àncora. Ah, mira, doncs sí.
Si m'ho haguessin explicat, anava borratxo.
La va partir per la meitat, li va afegir unes potes d'un pam i d'aquesta manera va crear la primera barbacoa Weber amb la tapa aquesta.
Sí que tenen forma de boia, les Weber. I tot això passa perquè va fer la primera amb una boia.
Exactament. El senyor George Stephen es va fer. No, hi ha gent que pensa. Què has inventat, Tufel? Res. Doncs que sàpigues que el senyor Weber es va fer bastant milionari. L'empresa Weber va revolucionar el mercat de les barbacoes i actualment poden arribar a vendre entre 3 i 4 milions de barbacoes l'any.
Aquest que diu un euro per barbacoa són 4 milions d'euros. L'any. Cada any. No sé quan els queda per barbacoar. Bon pico. Després d'impostos. Encara hi ha deficiència, pobre gent. Joan, anem a disseccionar la barbacoa.
D'acord, ara m'hi poso, però abans deixa'm dir-te, Peyu, que la barbacoa és molt més que un estri de ferro en forma de receta que se situa damunt del foc o de les brases per coure i aliments. La barbacoa és l'àmbit predilecte, l'ecosistema del cunyat, l'homo cunyadensis. És on podem veure el cunyat desplegant tot el seu plumatge, perdona, Juri, en la seva més pura essència. És l'home i el foc. Cara a cara, i un animal mort, exactament com fa més de 500 milions d'anys. Això és la barbacoa. La diferència és que ara no l'han anat a caçar, saps què et vull dir? Ara entenc moltes coses dels meus amics. El tam-tam, el tam-tam. La idea del tam-tam. La percussió paleolítica. La cosa atàvica. A casa, quan venen els meus amics i fem una barbacoa, els meus amics. El ritme en s'està. Anem a tapar ramos i una llança. Sisplau. Utilitat en una illa deserta. Potser és l'utilitat en illa deserta més evident de tots els objectes que han dissecionat fins avui. Però clar, has de tenir la sort de naufragar en una barbacoa.
Tampoc no tens per què naufragar per acabar en una illa deserta. Pots anar-hi tu voluntàriament.
Jo no aniria mai voluntàriament a una illa deserta.
Tu penses que aquestes alçades del món, si una illa està deserta, és per alguna cosa. És el que penso jo. Però hi ha gent que li pot fer gràcia anar a viure en una illa deserta. Pregúntale a aquesta gent, a mi no.
Utilitat com a joguina sexual. Bueno, aviam. Tu ensenya-li una Weber Camado Big Joe de ceràmica amb dos nivells de cocció a un cunyat i veuràs com se li posa el penis. Sí que és veritat. Això sí. La Weber Camado Big Joe de ceràmica amb dos nivells de cocció val 1.500 euros i una caixa de 4 viagres val 58 euros. Val. Tu xuri, per exemple. Jo no necessito ni una cosa ni l'altra.
El xuri no té de 5 metres. Està mort. Utilitat com a arma en cas de conflicte.
Aviam, es veu que queden algunes tribus caníbales a la província de Papua Occidental, però el problema pel que he llegit és molt greu. Ara m'he imaginat que deies a la província de Girona. Bueno, poder també, poder també. El problema que he llegit és que són caníbales de boqueta. Són caníbales socialdemòcrates, Peyu. Per culpa de l'esquerreta Uoke, s'han rendit a la correcció política i han renunciat a la seva cultura i tradicions. És una pena.
Llavors la descartem, la barbacoa, com a arma. Sí, si no fem com els nazis a la Segona Guerra Mundial. Home. O Sant Llorenç. No, no, no, no la van descartar, però gràcies a Déu això ja no passa. Jo diria que el Netanyahu està recuperant la idea aquesta. Una mica. Me fa la sensació, eh?
Una miqueta. Aquí he de reconèixer que l'únic poeta que s'ha atrevit a fer una metàfora amb la barbacoa és el senyor Georgi Dan. Perquè la barbacoa era una metàfora, ho sabeu o no? No fotis, però era metàfora de què? Que follar, Peyu, de follar, de què ha de ser? Totes les cançons de Georgi Dan, totes, són metàfora de follar barbacoa. El sexo, sexo. No, el sexo, sexo no, hi ha metàfora aquí. Però s'ha d'agafar. El Puig i Ruchi, el Puig i Puig, tot va a la discografia. Tot, sí senyor. No he escoltat mai la lletra.
Ja me l'escoltaré amb aquesta segona lectura. No sé, no sé, l'escoltaré. El Georgi Dan, ja el posaré.
La rutina diària i l'estrès se t'estan emportant les ganes de viure? A Xorreria Font Rubí sabem com fer-te recuperar el somriure.
Ai, hi posen tant de sucre. Xorreria Font Rubí, greix per tu i greix per mi. Vaig a la Xorreria Font Rubí des que soc petit. Els fan tan bons, hi ha tant sucre, tant. Si no fos per ells, encara tindria les dues cames. Xurreria Font Rubí, greix per tu i greix per mi.
A la Xurreria Font Rubí som experts en xurros i en tot el que es pugui fregir. Xutxos, rosquilles, menys porres, que són de castellà, fem de tot. És l'únic lloc on fan els xurros com a mi m'agrada. Fregeixen fins i tot la bossa. Xurreria Font Rubí, 50 anys fent recuperar el somriure els que han perdut l'alegria. On no arriba l'esperança, hi arriba una paperina de xurros.
Xorreria Font Rubí, res per tu i res per a mi. La Xorreria Font Rubí.
Patrocina Històries per passejar el gust.
Mireu que bonic. Sembla un ninot. Sembla com aquells que tenen. Saps aquells ninots que tenen el cap més gros que el cos?
Sí, el perrito tristón. Per això és blanc, la foto. És així sanitat, la foto, per això se li veu aquest cap. És un whisky. És un mascle whisky. Ja sabem coses de l'amo, ja. Sí. És un gos que és una mica una barreja de tot, una barreja de tot. Té 4 anys i és de la glòria de Sant Boi de Llobregat. Molt bé. És gelós i és molt, molt tossut i es veu que sempre vol tenir la raó. Discutint, els gossos. Sí, sí, sí, és d'aquells. De morro fort.
Gobernava l'Artur Mas, que t'ho he dit.
Si sempre vol tenir la raó, té les mateixes característiques que l'home a qui acompanyarem. Passejarem amb un advocat que també és molt tossut.
Avui passegem el gos per Lebanon, Ohio, als Estats Units d'Amèrica. Som a 17 de juny de 1871. Ohio. Música de sèrie americana. Dallas. És èpic. Hem portat en whisky fins a Lebanon perquè és on ens espera en Clement Valentingham, un advocat molt prestigiós. En aquests moments el tenim molt concentrat perquè està treballant en la defensa d'un cas molt mediàtic. Ui, molt mediàtic. Ja sé quin deu ser. Aquell que va anar allà a Collbató amb el seu pare. No, no, no és aquest, no. Segur, eh? Passa als Estats Units, no? Sí, no té res a veure amb Collbató, als Estats Units. És que ara només em venia aquest. De cas mediàtic, ara és aquest. És aquest. El cas en el que treballa en Clement és el d'un gàngster molt famós que està acusat d'haver matat un home d'un tret. Però del cas del gàngster ja us en parlaré més endavant. Primer hem de repassar qui és en Clement i els seus orígens. Té 50 anys i és un advocat molt reputat. Cada cas que agafa es converteix en un esdeveniment mediàtic. La fama li ve de dues bandes. Per començar, per la manera com afronta els judicis. És un tio molt teatral, no? I les seves defenses són tot un espectacle. Perquè us feu una idea, representarem com treballa una mica. Posem un ambient de judici, companys, una mica. Imagineu que som a un judici, sí? Judici Estats Units, eh? Estats Units. El 1800 i pico, eh? Aquí són diferents, eh? Eh? Aquí els judicis són diferents, eh? Jo els que he anat. No hi ha música de fons. No. En els judicis d'aquí no hi ha música de fons. En els judicis d'Estats Units. Jo hi vaig anar una vegada. Hi ha un home pintant sempre. Sí que és veritat. Aquí no. Aquí normalment hi ha un jutge o una jutgessa parlant en castellà. Hi ha la Guàrdia Civil. Sí. Sí, i ja està. Mobles molt com dels anys 70, no? Mobles antics. Ja no porten perruques blanques? No porten. Però hi ha molta gaspa. Ah, ben dit, això. Bé, en comptes. Bé, que ben dit, això, eh? En Clement. És intel·ligent, aquest tio. En comptes de ser un dels advocats que presenta les proves de la defensa d'aquesta manera. Magistrat, vull fer constar la prova de defensa número 7 al judici. Ho fa d'una manera una mica més exaltada, diguéssim. Fel, faràs tu de Clement. Ah, va, tros. Mira. Calleu.
Amics del tribunal, us demano la vostra atenció. Sí. ¿Saben què és aquest objecte que tinc a la mà? És un boli. No té res. Aquest. És un boli, no? És un boli. Això és un boli, Fel. Això pot ser un bolígraf. No cridis. Sí. Pot ser un simple bolígraf. Sí, sí. O potser és una arma, oi? Potser és una arma. Amb qui matar? Hòstia, la víctima. No cridis.
La representació ens dona una idea de quina mena d'advocat és. I el millor de tot és que és molt efectiu, guanya gairebé tots els casos. Això sí, la seva manera de treballar no és l'únic que l'ha fet famós. De fet, el que més conegut el fa és que el seu passat és el seu passat en el món de la política. Advocats fent de polítics. Sí. Un clàssic. Ah, sí? Sabries dir un nom? Sí. Mariano Rajoy. Mira, és advocat, Mariano Rajoy. De tota la vida. Advocado de l'estado. Ah, sí. No treballava no sé què del registre. Sí, sí. Mariano Rajoy. Sí, però era advocat, hòstia. Era un registrador. Soraya Sainz de Santa María. Mira. En Clement va fer carrera política durant els anys de la Guerra de Secessió i la seva postura en el conflicte el va fer famós. Resulta que, malgrat pertanya als estats del nord, la part progressista i abolicionista, ell és molt conservador i, a més, és un racista que creu que els negres haurien de seguir sent esclaus. Advocats que fan de polítics amb ideologia fascista. Això també és un clàssic. Podries dir algun nom. Mariano Rajoy? No. Sainz de Santa Maria. Bueno. Formar part dels Estats del Nord i mantenir un posicionament anti-evolucionista el va dur a enfrontar-se Abraham Lincoln, que al final em va quedar tan fart que el va desterrar del país per traïdor. Has de donar molt pel cul perquè et pensis fora del país. Fora d'aquí, tu. Fora. El van enviar a viure al sud. Hosti, al sud? Andalusia? No, home, no. Al sud dels Estats Units. Ah, clar, clar. Estats Units. Tonto, a vegades. Tot i haver estat desterrat, en Clement va tornar als Estats Units abans d'hora, d'amagat, quan la Guerra Civil encara no havia acabat. Va tornar d'una manera que us agradarà. És un d'aquells plans que dius, molt bé, nano, molt bé. A veure. En Clement va creuar la frontera disfressat amb una barba falsa. Buah, bona merda, eh, també. Ara que és pitjor amagar-se amb un moletero, eh? Ei, jo en conec un. Que no es va amagar el maletí, diuen. No que va. No. Puigdemont parleu. No. Eh? No sé, no sé. Anava amb un remolc. No. Un remolc a darrere. Ah, sí? Ah, sí. Un remolc de fenc. Sí, i anava ficat dintre dels fems. Del remolc de fenc. Ah, sí. De fenc. No, de fenc, eh? De fenc. A mi m'han dit que anava sobre la vaca del cotxe. No, allà lligat amb uns pops. Allà lligat amb uns pops. Allà lligat amb uns pops. No ho sabrem mai, no ho sabrem mai. Això només ho sap ell. Només ho sap ell i el CNI segurament també. I el Matamala. El Matamala, que és el seu amic. El Matamala ho sap tot. Té molts diners, aquest senyor. Si no, pobret, que ja no li deuen quedar.
Bé, encara us agradarà més saber què és el primer
que va fer un cop va posar el peu als Estats Units. En Clement es va presentar a un míting polític. Va pujar a l'escenari i allà dalt va treure's la barba i va revelar la seva veritable identitat. Què, gente? ¿Soc ben parit o no? D'això se'n diu tenir sentit de l'espectacle. Sí senyor, evidentment. El podrien haver detingut allà mateix, però van optar per deixar-lo lliure. No fos cas que el convertissin en un màrtir. És una molt bona carta de presentació. Està molt bé. Jo veig un tio que fa això. Aquest ha de ser el meu advocat. Entre el seu passat de polític fugat i la manera com afronta els judicis, ja us deveu imaginar els espectacles que fa als jutjats. En whisky. El nostre gosset està ben nerviós. Algú l'ha trepitjat la cua, no?
És que. Era molt petit.
És petit, pobret, és petit. Ara el cap gros.
M'ha fet patir mi tot. En Whisky vol presenciar un dels judicis. Mira, ara que dius això de presenciar judicis, saps que pots presenciar judicis aquí a Catalunya? Gratis. Això es pot fer. Tu demanes i vas a veure un judici. De públic. Volem anar-hi o no? Anem-hi. Volem? Fem una mica de microbus. Lloguem un microbus, tu. I després de sopar, tu. Va, vinga, va. Vinga, un lloc de carn a la brasa barato.
On t'has d'apuntar. On t'has d'apuntar. Doncs a gencat.cat barra. Barra judicis gratis. Tornem a la història. Centrem-nos en el cas amb el que hem començat, el cas del gàngster, que l'han acusat, un home que l'han acusat de matar-ne un altre en un tret, en una baralla. Sí, sí, sí, el típic. El gàngster, però, assegura que ell és innocent, que ha contractat en Clement perquè el defensi. Diu que el tret que va matar aquell home no el va disparar ell, sinó que se'l va disparar accidentalment ell mateix, mentre desenfundava l'arma. Quina merda d'excusa, Peyu. Sí, sí, sí. L'he sentit alguna vegada. Recreem un moment del judici i, si vols, li dius a la cara. Fel, tu continues fent de Clement, llavors tu faràs de l'advocat acusador, diguéssim, el que ve de part del mort. Va, últimament. Com que vinc de part del mort? Tu vens de part del mort. Sóc l'acusador del mort? Saps? El fiscal. El fiscal. Ah, exacte. Sóc el fiscal. El fiscal. Saps com els casaments, que és de part de la núvia o del novi? Del mort, en aquest cas. Tu vens de part del mort. Jo vinc de part de qui ho vetlla. Tu, Mercè, si et fa gràcia, pots fer de jutge, demanant allò de. Vinga. Ordre!
Té la paraula el senyor Clement, davant. Senyoria, cometen una injustícia.
El meu client és innocent. El tret que va matar aquell home se'l va disparar insolent, senyoria. Si era idiota, és problema seu, senyoria. Protesto, senyoria, protesto. El senyor Clement està insinuant que el meu client és idiota. Sí, ho insinuo i ho dic, senyoria. I què? Només cal veure qui és el seu advocat. Perdonar-se'n, que era un idiota. A veure, protesto, senyoria. M'està dient idiota a mi.
Ordre, ordre a la sala. Senyors lletrats, de veritat, no s'insultin, que no som al Palau de Congressos. Jo no he insultat. Aviam. En aquests instants arribem
al moment clau del judici. És l'hora dels informes de balística i en Clement és quan s'ha de treure l'as de la màniga. Té un pla. Es vol plantar el judici i demostrar que, per improbable que sembli, si una persona és maldestra, es pot arribar a disparar a si mateix mentre desenfunda l'arma. Protesto. Ara què vol? No, és el narrador el que està dient que el meu client és idiota. Bueno, noi, sí. No pots protestar perquè aquesta escena no passa als jutjats, per tant. Protesto. No protestis més. Home, aquesta escena no passa als jutjats. No al lugar. Això passa a un hotel proper on sospeda en Clement. Allà és on el tenim preparant l'estratègia del judici. El seu momentàs serà demà mateix. Imagineu l'escena, eh? Som a una habitació d'hotel i en Clement està assegut davant d'una taula on hi ha els papers i, atenció, dues pistoles. Dues pistoles. Dues pistoles. Una pistola és la que va disparar el tret a l'home que s'ha mort. I l'altra? L'altra és idèntica, però és la pistola personal d'en Clement. Com a bon americà, sempre porta una pistola a sobre. I resulta que és el mateix model que la del crim. Digue'm per explicar-se, Peyu, però jo ja crec que és evident com ha acabat això. Esperem, esperem. Que quedi clar que jo ho he dit ara. En whisky.
No ho veu bé. No ho veu clar. No ho veu clar.
En Clement ha fet servir la seva pistola per veure quina mena de forats deixa sobre els teixits i l'altra, la del crim, és sobre la taula també perquè és la que farà servir per demostrar que et pots disparar sol si no vigiles. Per això hi ha les dues pistoles sobre la taula ara mateix. Si li surt bé, té el cas guanyat. Així que li esperen unes quantes hores de fer pràctiques. Ha de ser capaç de disparar involuntàriament l'arma. Però ho ha de fer a voluntat. Espera't, espera't, espera't. S'entén? No. Val.
No. O sigui, ha de prendre la manera de disparar-se sense voler, volent.
Exacte. Una cosa s'anula a l'altra. Bueno, és com un oxímoron, però s'ha de simular que es dispara sense voler. Però volent. Però volent, sí. Però volent. O sigui, però l'arma està carregada. Eh. És que és tan evident com acabarà això. Bueno, a veure, la del crim. Està buida de bales. Està buida. No hi ha bales. I a la seva? A la seva sí que n'hi ha, n'hi ha tres. Ah, Angela Maria. Però vaja, seria molt mala sort confondre-les, tot i que són idèntiques, ja us ho he dit. M'agrada que no ho veieu.
Si has dit que són iguals, aquí hem llepat, eh?
En aquests moments assaja el moviment de desenfundar l'arma, sota l'atenta mirada d'en Whisky. Repeteix el moviment constantment perquè no n'hi ha prou en que li surti per casualitat. L'ha de poder reproduir llavors a voluntat.
A veure, a veure, a veure. Trec l'arma. Sí. Ui. I merda, no m'ha sortit. Tornem-hi. Agafo l'arma i. Merda, tampoc no m'ha sortit. Tornem-hi.
Fa tanta estona que ho intenta que amb whisky se'ns ha dormit i tot. Mira, el pobre.
Trec l'arma i. Merda.
Trec l'arma i. Merda. Trec l'arma i. Merda! Sí que és un espectacle
veure'l fent de bocata. Sí, sí, sí. En Clement descaca perquè és molt tossut. Creu en si mateix i repeteix l'acció una i altra vegada. Creu fermament que acabarà dominant el moviment.
Ara sí, ara sí que és la bona. Em trec l'arma i.
Merda.
Pare ja, deixem-ho, que t'estàs menjant el programa tu sol. De cop i volta,
la monotonia li juga una mala passada. Us en recordeu que a la taula hi havia dues pistoles i que una estava carregada? Sí, senyor. D'acord, puc parlar un moment amb el públic? Sí. Públic,
ara fingirem sorpresa, d'acord? Per més que això es veiés a venir de fa hores ja, ara tots farem veure. Oh, quina sorpresa, d'acord?
Tot clar? Vinga, va. Amics meus, en un moment de distracció, en Clement es confond d'arma i comença a repetir el gest amb la seva, la que està carregada.
Ara riurem, eh? Ara sí que riurem. Com ho deies jo?
Trec l'arma i. Merda. Trec l'arma. Calla, que em desconcentres.
El destí d'en Clement està escrit. Està practicant amb una pistola carregada. Està condemnat. El que havia de ser el moment estrella del judici no arribarà mai, perquè de cop el truc que estava practicant li surt bé i es fot un tret ell solet al mig de l'estómac. Oh, quina sorpresa, eh? Oh, merda!
Calla, Joel, que m'he disparat. Ara em sembla que sí
que l'he cagat de veritat, eh? El tret és letal. En Clement mor per culpa de la ferida l'endemà mateix.
Ostres, ostres, Fel. Ostres, Fel. Si mai tinc un judici,
recorda'm que no el demani amb ell com a advocat. En Fel, sobretot. Seré mort. L'única part positiva que en treu és que la demostració li fa guanyar el cas. En veure el que li ha passat, el jurat s'adona que sí que és possible fotre's un tret involuntari tot desenfundant l'arma. Per tant, declaren innocent el gàngster. En Clement mort, però guanya el cas. I el gàngster és alliberat. Alliberat i amb una mica de sort s'estalvia la minuta, perquè l'advocat és mort. Wins, wins. Falta saber si mor o no mor aquest gos que semblava mig mort ja, prèviament, en whisky. Mercè, qui ho decidirà, això?
Doncs sóc aquí amb l'Abel, que porta una samarreta molt maca,
i dic, eh, cap allà que vaig. Mira, una samarreta d'obeses, eh? Ui! D'on ets, Abel? Sant Quim de Freixenet. Molt bé. Anem a fer una mica de geografia americana. A veure, quina és la capital d'Ohio? Uh, és mort. Molt difícil. Era mort abans, aquesta. A, Cleveland. B, Cincinnati. O C, Columbus. Clar. Clar, eh? Directe. Pensa tu, reflexiona. No, no, és que ho té clar. Ho té clar, ho té clar. En whisky és mort.
Columbus, la capital. Columbus. La tossuderia d'en Whisky ha estat la seva pròpia condemna. El pobre gos de Sant Boi de Llobregat estava tan emocionat amb l'estratègia d'en Clement que no parava d'arrondar-lo. Quan l'advocat s'ha disparat, la bala ha fregat el pobre gos i se l'ha endut a l'altre barri. Ja és. Ja és mala sort. I fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres.
¡Ale! ¡Ale!
¡Mira la primera parada!