T2xC11 - El con

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I visca el batlle!

La Renaixença.

El con de carretera. Què t'ha passat, Peyu?

Has quedat encallat a la C-17. És malparida, aquella carretera, Peyu, la C-17.

El què? El con de carretera. El con, eh? Dic, no el con, el con. Ah! El con de carretera. Hòstia, havia entès el con de carretera. M'ha passat el mateix. L'objecte d'avui és el con de carretera. Va, va, va. No parlarem del cony de carretera? No, el con, el con. No, el con, que popularment a vegades també se li diu conu. Ara sí que s'entén. Doncs parla bé, Peyu, conu. No, conu no, que es diu con en català. Sí, però no s'entén, Mercè. És que tenen part de raó, Mercè. És veritat que costa una mica.

Si el català no el parlem bé nosaltres, qui cony el parlarà bé? Ningú, ningú.

Però tampoc podem fer veure que tots diem con, perquè. Crec que la realitat és una altra. El con. La gent diu cono. Diu cono. Diu cono per la influència del castellà, també perquè on es fan servir els conos? Bàsicament, amb la gent que juga a futbol i a les obres a la carretera, que són dos entorns on es parla més castellà que català. Home, Peyu, Peyu.

No, no, no, aquí t'he de parar un moment. T'apares? Sí. T'has de parar, perquè això que has dit és classista, etnicista i un prejudici com una casa de pagès, i també és veritat.

Bueno, parlem. Que no es torni. Que no passarà, no passarà més. Parlem de l'invent en qüestió, que no l'inventa un castellà, el con, això ho heu de saber. El primer con, per la senyalització del trànsit, l'inventa un americà. Collons d'americans. Un pintor, eh? Andy Warhol. No, home, no. Jackson Pollock. No. ¿Por qué Pollock? Pollock. Escolta, surt aquí el guió, eh? Jackson Pollock. Ah, Pollock. En Pollock era un altre. Era, sí. I el que dic jo també era un altre, era un altre tipus de pintor, és dels que pinten a terra. Bueno, aquest en Pollock també pintava a terra, fotia cada merder que. Ui, el Pollock. Dels que pinten les ratlles de la carretera, em refereixo jo. Això no l'hi pots deixar. Fem en Pollock, saps? El que pintava el Pollock? Sí, sí. Bueno, en fi, és igual. L'inventor del con va ser un tal Charles D. Scanlon, un home que pintava línies discontinues i coses d'aquestes, passos de vianants, aquesta cosa que. Llavors treballava a la brigada de Los Angeles i el tio sempre havia de senyalitzar quan estava pintant amb cavallets de fusta i altres estris que passaven molt per dir amb els cotxes ei no passeu que estic pintant i el tio cansat de carregar trastos el 1943 li ve la idea aquesta del con que sembla un invento però se t'ha acudit a tu no, no, no, no ara em fot ràbia a mi fa la seva funció el con a més és fàcil d'apilar ocupa poc espai.

Perquè estan foradats per dintre. Sí, senyor. Es poden ficar una dintre l'altra. Sí, és el mateix que he dit jo. I a vegades fa I pots

posar-te-la al cap. A mi fa molta gràcia quan fan obres a la carretera, quan els recullen, que va aquell tio estirat darrere el camionet i llavors et porta un altre tio més gordo assegut a sobre seu per fer contrapè.

L'hòstia! Increïble, ho fan. Jo hi havia una època que només em sortia això a l'Instagram. Allà tenia l'algoritme entrenat i només em sortia això, de veritat, eh? Risc i precisió et donen la mà, d'alguna manera, en una coreografia preciosa. És com un número del Cirque du Soleil, pràcticament.

Sí, sí, el protocol de riscos laborals és més de l'estil de l'Àngel Cristo que del Cirque du Soleil, però déu-n'hi-do, déu-n'hi-do. Carles Churiguera, Fel Feixada, Islaia Lú, Carnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un boig conegut, un dels grans cantadors de jotas del país. Dalt de l'escenari sovint es fa el sec, però té una orella finíssima per la música. Tot i això, el so que més li agrada és el del riu Ebre a l'altura de Tortosa. Gairebé 50 anys de carrera, 27 discos, més de 2.500 concerts, perquè després diguin que a les terres de l'Ebre no hi passa mai res. Ah! I un Premi Nacional de Cultura l'any 2015 amb el seu grup Kiko Alceliu, El Noi i El Mut de Ferreries.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Arturo Gaya.

Arturo Gaya, que s'ha pres el seu temps per saludar tothom. És un artista. Primer s'ha de saludar el públic. El temps del sud.

Aquest senyor porta el temps del sud i és més calmat i molt més humà. Ja ho he dit. D'on t'ho has tret, tu, això? Perquè jo conec gent del sud. Qui coneixes del sud? Pràcticament de tothom.

D'on ets específicament, tu, Arturo? On vas néixer? A Tortosa. Tortosa. Coneixes algú de Tortosa?

El pintor Jimeno. Hombre, estàs ben informat, eh? I aquí més.

El pintor Jimeno. I el seu cosí. La seva dona, que era de Tarroella de Montgrí. Mira, mira, mira que bé. Arturo, què has menjat avui per esmorzar?

Ostres, ahir he menjat un mig croissant. Sí, mig, eh, només. Què se n'ha fet de l'altre mig? La meua dona. I un cafè amb llet de cibada.

És una fórmula d'amor contrastada. Quan cedeixes mig croissant a la teva parella, hi ha amor de veritat aquí. Sí, senyor. És ella que m'ha cedit a mi una banyeta. Ah, Mira que maco. Mira que bonic. Dona per una lletra d'una cançó, poder. No ho sé. Pues soc cantanyo. No, no, no. És que m'estàs mirant a mi. Un any l'escriuràs. Quico Alcelio, el noi i el mut de Ferreries. Sabeu que teniu una entrada a l'Enciclopèdia Catalana? Ho sabies, això? Sí. Sou patrimoni de Catalunya, una mica. Patrimoni.

Això vol dir que t'han de cuidar, no?

Bueno, vull dir que sí.

Haurien de. No se t'ha cuidat.

Mentre no ens facen un pla de protecció, ens posen un comissariat i un coordinador, fantàstic.

Això sol passar, molta gent a treballar i al final l'objectiu del perquè es treballa no se sap massa. Heu portat però la Jota arreu de Catalunya. No sé si et sents gaire sovint allò que la Jota és una cosa aragonesa, que parlem una mica des del desconeixement.

Sí, ho hem sentit molt sovint. Quan vam començar, fa 33 anys, el més comú era dir que la Jota era aragonesa. Eren uns temps en los que la gent considerava que els catalans Sardana i Barretina, els aragonesos Jota i Cachirulo i els valencians Paella. Bueno, estem anant cap aquí un altre cop, eh? Però nosaltres estem intentant demostrar, però a poc a poc, les coses a poc a poc i fermament, que la Jota és una música tan catalana com moltes altres, catalana mediterrània. Què té la Jota que la fa tan especial? Jo diria que per a nosaltres és comunicació, comunicació pura. Em refereixo a la jota cantada, que és la que uso jo. Quan cal reivindicar, ho fa ser amb una jota. Quan cal celebrar, ho fa ser amb una jota. És comunicació i molta energia.

De fet, no fa gaire que heu llançat el vostre últim disc, titulat Jota per Cople, en col·laboració amb la Cople Reus Jove. Si voleu saber com sona, pareu l'orella.

Són dos gèneres ben nostrats, la sardana i la jota, però que poques vegades els hem sentit plegats, no?

Sí, per això el disc, per això este projecte, per fusionar los géneros del sud en la sonoritat de la cobla, que el resultat és una sorpresa immensa, jo diria que és una gran fusió de la música popular catalana, i per això, perquè hi havia esta necessitat de fusionar-los, perquè junts construïssen un altre món sonor, i per això ho han fet.

Recordes quan vau començar i amb quina vocació vau fer una mica anem a fer això i si us imaginàveu aquests 33 anys no,

vam començar per xalar érem només Quico, el Celio i el Noi el Noi era més teatrero venia del món del teatre jo. Era periodista i m'agradava cantar, era cantautor i ha fet algunes coses, i jugàvem, jugàvem a que hi havia un sec que recreava el personatge del sec, que anava pel carrer i cantava històries, i el noi era el Pigall, i de vegades jugàvem fins i tot, ens posàvem a llocs, cantàvem, cantàvem a cantonades al carrer, i de fet el primer concert el vam fer a un bar, a una taverna. Quantes vegades us han dit malament el nom? Buena, aquesta. No te ho sabría dir, però més que bé, Quico, el mut, el noi, el cec, el nen I un que passava.

Jo pensava que éreu quatre i sou tres. Som sis ara, eh? Jo pensava que era el Quico,

el Célio, el noi i el mut de Ferreries. No, Quico el Célio. És un. És un sol, que és el personatge que jo interpreto. Quico el Célio és el mal nom, com diem allà baix. El personatge que existia, això, no? Sí. El personatge era real. És un personatge que existia. Tia que està descrita als llibres del folklore tortosí de Joan Moreira, que és una miqueta l'equivalent i contemporani al costumari català del Joan Amades. Descriu un sec que cantava i contava històries. Aquest és el primer personatge, el Kiko Alcelio. I una descripció que diu era un bohemi que despreciava el vil metal.

El vil metal. Mira, el vil metal.

Això és una descripció històrica al llibre de folclore.

Primer personatge, Kiko Alcelio. Llavors tenim el noi, no? I el mot de Ferreries. Són tres en total, els del títol. Com ho comptaves? Com ho comptaves? Quatre. Iop.

Pensava que era el Kiko i el Zélio, eren dos. Vale, vale. Ai, ara ja ha quedat clar.

Una dualitat. Me doblaves, a mí.

Sí, te doblava. Com afronteu el present, ara, com a grup, després de 33 anys?

I com sempre, caminant. Picant pedra encara, eh? Picant pedra. Però bé, bé, és la millor manera. És perquè si ningú et puja a dalt, ningú et pot enfonsar, saps? Això també és veritat. És fantàstic. És de savis, això. Molt savis.

Sou una gent també que sempre us heu mullat per les causes socials, no? Que quan heu cregut que valia la pena, no sé si feu servir la música també com una eina per reivindicar coses, entenc, no? Veu participar en protestant contra la participació d'Espanya a la guerra d'Iraq, també a l'1 d'octubre

contra i sobretot per la defensa de l'Ebre. Jo recordo una primera entrevista fa molts anys a una ràdio a Barcelona que ens van dir, com és que us heu mullat? Perquè vivíem en aquells temps del això no toca, saps? D'aquell oasi d'això no. Ara hi tornem, tornem cap aquí, ara. I clar, jo penso que tindre l'oportunitat de mullar-te, o sigui, de posar el teu art, en este cas la música o qualsevol art, al servei d'una causa, és lo millor que li pot passar a un artista. Per a mi és la realització és un nivell de realització fantàstic i hem tingut aquesta oportunitat i crec que ha marcat bastant el nostre camí i ha donat sentit al que dèiem abans al que és la jota, aquest sentit comunicatiu que té d'explicar alguna cosa de crònica social.

Ep, Joel, vols fer una pregunta?

Ep, Joel, vols fer una pregunta? És que tinc una pregunta que és perfecta per aquest moment. Endavant. Arturo. Disme. Gràcies. N'he fet una altra abans, fora de concurs,

que si vols me la pots recordar. Hostia, quin tio tan. No, sóc així. Ets molt legal. No perdis temps. Arturo, Arturo. T'en quedarà una per fer, llavors.

Arturo, tu vens de la zona de Catalunya on més percentatge de catalanoparlants actius hi ha. Això és un fet. Sí. En canvi, quan es parla de català nou, per algun motiu, en aquest país sempre es mira al nord. Sembla que només es mira al sud per posar-hi petroquímica, centrals nuclears, macrocasinos i parcs temàtics. Creus que algun dia us n'afartareu i fareu bona la frase de l'ínclit pensador Flixanco Valero San Martí que deia que algun dia a los del sud us matarem a tots? Gràcies. És bona, és oportuna. Gràcies per aplaudir-me, Arturo.

Home, us matarem a tots, no? No, potser no, no cal. A veure, vos sentim molt estimats, eh? Sí? Tu creus? Jo crec que l'OSU té un sentiment, rep molta estima. Quan parlem d'institucions i administració és un altre nivell, no? Però de carrer, jo crec que sí, això. Bueno, me fa molta gràcia perquè està molt basat en la realitat i has fet una. De fet, m'has pres el discurs. Sí? La primera part, la deus matarem a tots, és una realitat.

Gràcies. De fet, deies que us vau posicionar molt en l'època del trasbassament de l'Ebre, en defensa que no es fes aquell trasbassament. I encara ho estem pagant. Encara, eh? Sí. Per què? Quines conseqüències heu tingut?

Jo crec que encara hi ha allò de. Són aquells, no? Aquells que ens van donar pel sac. Aquells que ens van. Sí. Hòstia. Encara hi ha. Encara hi ha alguna llista negra en alguns racons. Hòstia de Déu-t'ho, Déu-n'hi-do. Sí que penses on estàs apuntat, tu, Pai. Eh? Sí, que ves en oco. Sí, sí, sí.

Alguna inspecció dient de m'ha caigut. Sí, sí. En fi, si no tinc mal entès, el teu pare era sastre? Vull dir que tu no venies del món de la música?

No, no. El meu pare era sastre, era el sastre Gaia, i ell volia que fos sastre, de fet. Però també al mateix temps era qui m'ensenyava cançonetes del Kiko Elcelio, del Folclore Tortosí. De fet, els sastres tenien molt de poder, Per què? Doncs perquè en aquell temps eren els metges, els advocats i els sastres eren. Al meu pare li van regalar el carnet de conduir. Collons! Mira, com el rei, eh? Per haver-li cosit el colze de l'americana al president de la Diputació de Tarragona. Sí que el donaven ràpid.

Només pel colze. Li va fer un traje a mida. Li va cosir el colze de l'americana i prou.

Tenia una urgència, venia a inaugurar un monument o alguna cosa pertortosa, i li van dir, senyor Gaya, senyor Gaya, és una urgència. Li va arreglar el colze, li va cosir, i llavors al cap de 15 dies va rebre un carnet de conduir legal, segellat, d'aquells de color groc. Sí, sí, sí. I bueno, jo pensava, ostres, pues. Potser sí que. Però a poc a poc, quan va arribar el corte inglés, los sastres van perdre molt de temps.

Estem en contra del corte inglés? No, no, no. Fixa't que aprofita cada frase per colar algun missatge.

No, no, és un. És un dit. El que vull dir, la qüestió és que cal saber que als anys 60 les institucions, en lloc de regalar clauers o ceràmiques commemoratives, regalaven algun carnet de conduir a un pobre sastre que havia fet la guerra a la República. I que no sabia conduir, suposo. I que no sabia conduir. I tenia cotxe. No, mos vam comprar un 5.000. Mira. Va anar a l'autoescola, el director de l'autoescola, i li va dir, diu, mira què m'ha passat, m'han regalat un carnet. I el director de l'autoescola li va dir, diu, Gaia, no ets lo primer ni seràs l'últim. Ostres. Anys 60. Uf. Déu-n'hi-do, eh?

Déu-n'hi-do. Bueno, al rei Joan Carles li van regalar el carnet de conduir, també. Home, però ell era rei. Sí, sí, però no va arreglar el colze de ningú, que jo sàpiga. No, va arreglar altres coses. Altres, altres. Altres zones. Escolta, ets periodista, Arturo, en la teva faceta periodística i de recopilador d'històries. Val a dir que fa un temps vas publicar un llibre titulat Estic fent història, relats íntims de memòria al crepuscle del segle XX. Sí. No sé d'on et neix aquesta necessitat sempre de reivindicar, sempre com busques, no?, referències del passat,

història d'explicar, estic fent història, explicar les meues vivències des dels anys 50 fins a finals del segle XX, és una necessitat perquè si no A veure, de vegades quan parlem de memòria històrica sembla que tothom anem a la Guerra Civil. Sí, clar. I fer memòria històrica del crepuscle del segle XX és absolutament necessari perquè després. Si no fem memòria, si no expliquem les coses bé, resulta que el 40% dels joves de Catalunya els és igual una dictadura que una democràcia. I això no és culpa dels joves. De qui és culpa? Dels que no els estem explicant. Estem fent memòria de les coses que ara cal fer.

Sí, sí, completament d'acord. I a part que hi ha personatges del poble, d'aquesta història del dia a dia dels pobles, jo que soc de poble, que n'hi ha que donen per una pel·lícula tranquil·lament. Hi ha personatges ben interessants i curiosos, bueno, interessants i divertits també, vull dir que el Kiko Alcelio, aquest inspirat, aquest senyor sec que explicava històries pels pobles, devia ser un tio ben interessant també.

Jo crec que si era un bohemi que despreciava el dil metal,

era I aquest tio, si existís ara, estaria aquí assegut

i l'estaríem entrevistant. Segurament. O estaria a una llista negra.

Probablement. No pots

anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Arturo, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ralda, vinyó, gentilesa de. La paraula d'avui és enterc, enterc. A, enterc, que manté les qualitats reproductives intactes, animal amb capacitat per fecundar. Aquell cavall està capat, però aquest el mantinc enterc i venga el semen a 600 euros la dosi. B, enterc, una de les tecles que conformen el teclat d'un dispositiu. S'utilitza en escriptura per canviar de línia.

Aviam, obriu el Google, escriviu curs d'informàtica per adults i llavors apreteu l'enterc.

C. Enterc. Adjectiu que s'utilitza per fer referència a una cosa o persona rígida, encarcarada.

L'avi, des que aquell guarda civil li va fotre tres trets a la cadera, que camina ben enterc.

Hay de triar una. A, B o C. A. La A, eh?

Segur, eh? Bueno, segur, no? A. Doncs és la C, Enterk. Enterk, una persona rígida, encarcarada, ben Enterk. Sortegem a la llengua i s'entra la gent del públic. Arturo, no marxaràs però sense cantar-nos aquí en directe amb l'Arnau Tordera i la Laia Gluc, que ens interpretaràs. No ho estic trobant, ara la cançó. Ja faig temps, jo, si vols. Pregunteu-li a l'Olivera. Pregunteu-li a l'Olivera. No que li preguntem nosaltres. Es diu així la cançó.

Sí. És un fandango mesclat en un cant de pica-pedra.

Fandango mesclat en un cant de pica-pedra. La renaixença amb fandango, eh? Això és la història. Arturo Gaya, doncs, amb Arnau Tordera i Laia Gluc interpreten avui Pregunta-li a l'Olivera.

Quants hiverns haurà viscut, quantes guerres ha perdut, quants omens l'hauran guardat, però el temps poc l'ha canviat, la vella i farga olivera. Pregunteu-li a l'Olivera, pregunteu-li a l'Olivera lo que en sap dels vents de l'any. Ha fet mostra en primavera, ha fet mostra en primavera i tindrem collit amb guany.

Ya no hi ha camín de terra ni aquella casa tan blanca, ni el bancal de la figuera, només viu la fusta vella de tants segles d'olivera. Pregunteu-li a l'olivera, pregunteu-li a l'olivera lo que en sap dels vents de l'any, Ha fet mostra en primavera, ha fet mostra en primavera, i tindrem collita en guany.

Pregunteu-li a l'Olivera,

Per venir de públic, entra al corral.cat i omple el formulari. Si ets de riure fort, tens la porta oberta.

Segurament un dels cons més famosos que hi ha. Sabeu quin és? No. Hi ha un con famós. Hi ha un con molt famós. L'Arbeloa. Segur que tots el teniu superpresent quan us digui que el teniu a l'escriptori de l'ordinador. Ah, sí que el tinc jo.

Ah, sí que hi ha un con allà. L'Anna. Allòs, per reproduir vídeos.

Calla, beneita. Sí, el reproductor VLC.

VLC, l'any. És famosíssim. Un programa que t'obre qualsevol format de vídeo possible de tots els existents i d'altres que encara no s'han inventat. Que no s'han inventat, també?

També. No ho sé, jo el tinc a l'ordinador de l'escritori. I no l'has obert mai? Mai, mai, mai. Jo pensava que era per fer manteniment. Pensava allà algun rato s'obrirà i. Bueno, estic de lògica. El cone et recorda la idea del manteniment. Si és un reproductor de vídeo, foteu-m'hi un símbol que sigui una càmera de vídeo. Un tio allà així. Ho farem perquè a tu et va bé. Bueno, Mercè. No, però és que té raó, Mercè.

El problema és que té raó. Si pas que de collons parleu.

Perquè tu no tens ordinador, això. No, no, en l'ordinador hi ha un cono allà. Us explico per què hi ha un cono. I em diràs que les bestieses estan grosses.

Va, que us ho explico. Aquest programa informàtic el creen un grup d'estudiants de l'Escola Central de París, el 1996. Fas la mordosa, ara, eh? No, t'explico per què. T'explico per què, perquè tot té un per què. Bueno, tot no ho sé, però de vegades tot té un per què. A veure, era un projecte que van desenvolupar uns nanos jovenets, no? I què fan els nanos jovenets? Fumar porros. Entre altres coses. I s'emborratxen, fan de perra.

Un francès borratxo és de lo pitjor que pots tirar a la cara. El Depardieu.

El Depardieu. El Depardieu no és jovenet. Equivalent a 50 francesos borratxos. Estan parlant d'un francès borratxo informàtic. Estudiant d'informàtica. A més a més.

Una de les seves aficions, quan tornaven borratxos de festa, era agafar un con. Ho vam fer un cop per fer la gracieta. Un cop. Sí, un cop. Un cop, un cop. És que s'agafen cop. Quan vas borratxo. Agafes cada cop.

Aquelles balles grogues de les obres. Jo he vist gent emportar-se cada cop.

Agafa un cop de casa. Ens ho havien portat dos o tres.

La gent té unes aficions jo havia treballat en una empresa de manteniment que ara no diré el nom que muntava bancs i papereres no es diu el nom ja va sortir la temporada passada i un columpió es va desmuntar i va fer mal un nen no, dels que havia muntat jo impossible. Dels que havia muntat jo. Com es diu, aquesta empresa? No es diu el nom. A més a més, l'empresa. És aquella del Brico Heroes, que sortia el Brico Heroes. No, no té res a veure l'empresa, perquè nosaltres érem uns subcontractats, érem uns operaris, i amb un dels treballadors que anàvem, sempre tenia la mania, passàvem per la mateixa carretera, tornàvem al taller, i allà hi havia un senyal de trànsit que posava 80, no? I llavors ell, sempre, fóssim on fóssim, s'enduia un roc d'algun lloc, i cada vegada passàvem pel senyal, per la finestra tirava el roc contra el. Hosti, una mica tonto aquest tio, no? Bueno, a veure. Manteniment. Bé, ja està. Aquesta és l'anècdota. I anava aixafant cada dia, anaves que aquell senyal anaves veient que anava quedant més perjudicat.

Doncs resulta que aquests també ho van prendre com una mena de tradició. Cada vegada que sortien de festa agafaven un cony. Robaven cons de la carretera. Sí, total. Van amagatzemar allà on treballaven doncs un munt de cons. Què van fer? Quan es van posar a fer la icona de l'aplicació. Posem-hi el cony.

Sí, doncs vam posar el cony. Això que has explicat no té cap sentit. Bueno, mira. Escolta, respectem-te una mica la feina de la companyia.

Això ens ha pres el pèl, Mercè. Per favor, aquesta bestiesa que ens has explicat. Anava a dir, eh, que quan vosaltres expliqueu alguna cosa, nosaltres us escoltem, i llavors he pensat, però si no expliquen mai res.

Els hi van treure, la secció, i els hi van treure amb ells.

Per què, per venir a explicar bestieses de conus? És aquí pel xescarrillos, tu. Només pel xescarrillos. Joel, anem a dissabte. Jo sí que tinc una secció. Mira, ara comença.

Utilitat en una illa deserta.

A veure. Em pensava que aníem directament a joguina sexual, tractar-se del con. Veig que no. Escolta'm, un con a una illa deserta. Per què no? A vegades no és preguntar-te per què sí, sinó per què no. Per què no? Home, no li veig molta utilitat. Tu saps per què el Tom Hanks al naufragó es torna boig i es fa amic de la pilota? Per què? Perquè no tenia un con. Ara. Si hagués tingut un con, s'hauria dedicat a driblar-lo, que és el que s'ha fet tota la puta vida amb un con. Sí, senyor. Quan no està fent les seves funcions de trànsit. Tu veus un con, tu ets futbolista. Jo, quan entrenava a futbol, sempre. Ja li vols fer la gambeta, no? Sí, sí, sí.

Teníem un psicòleg esportiu que ens deia, no vegis el segon con, tu el primer. També. Després el segon. Jo pensava, vaya, nano, qui t'ha pagat la feina, Déu-n'hi-do.

Sí, així vas arribar a futbolista. No tenia la carrera. Sí, nano, el primer, que no et vas trobar amb el segon, no sabies què fer. Bueno, si el con no el vols fer servir per driblar a l'illa deserta, el pots fer servir de megàfon, com ha fet el Fel abans. Pots intentar, per exemple, fer pesca de rastre, perquè el peix entra per la part ampla del con i es queda a la part estreta, es queda allà. Ha de ser un peix d'una mida molt determinada. Bueno, però està bé perquè. El sonso, per exemple. El sonso s'escaparà. El sonso s'escaparà. Estem en crisi. Estem en crisi de sonso, eh? No n'hi ha, eh? No n'hi ha. A les costes catalanes no hi ha el sonso. Aviam, si des de la Renaixença, a veure si ens posem les piles. 90 euros al quilo l'altre dia anaven els sonsos. Doncs no el demanis. No el demanis. És l'oferta i la demanda, feu. No, és per demanar, no t'emprenyis. No sé per què estic molt excitat. Però no hi ha sonsos perquè no s'empesquen o perquè no n'hi ha? Perquè els hem exterminats. Hem de recuperar el sonso. Doncs i com se fa això? S'agafen dos sonsos, un mascle i un en femella. Has junts-te ja? Ja amb els experts suposo que se'n cuidaran. Sí, sí, no he de passar per les meves mans ni malament. Joel, segueix, sisplau. No, dic que si no vols res fer de tot això del que he dit, no et serveix per fer una illa deserta amb un con, també el pots fer servir per disfressar-te de bruixa avorrida o de membre del Cucos Clan o de nen que l'han tret amb fòrceps. Ah, jo? Ah, mira. A mi també em van treure en fort temps. A mi també. Sí que teniu el cap així. Sí, sí, te queda el cap així.

El que passa és que a mi em va anar molt bé perquè em van agafar les estanaies per darrere, diguéssim, i em va quedar ben pla de darrere. Llavors, quan m'estiro a terra, m'encaixa perfecte. No em balla el cap. Em queda el cap ben bé pla a terra. No et van posar el coixí aquell. No, exacte.

Utilitat com a joguina sexual. Al final tinc una secció per a algú, jo. Ara.

No us espanteu amb el tema de la joguina sexual i el con, d'acord? Ja. Vull dir, obriu la ment una mica. La ment, hem d'obrir? Vols dir que és el que hem d'obrir, la ment? Sí, collons. No, penseu, per exemple, en una elefanta. Sí. O en una balena. O en una girafa. Sí. Ah, és que sou molt antropocentristes. No havíeu pensat en les necessitats sexuals, aquest tipus de A veure, jo no m'ho he fet mai amb una girafa. No, a veure, és que amb un con la girafa no et necessitaria fer-la. Clar. M'entens el que t'he dit? Aquesta és en gran part la gràcia de les joguines sexuals, que no necessites a ningú, només una mica d'intimitat, unes espelmes aromàtiques, tancar els ulls, pensar en algun girafo que t'agradi, i agaudir, que la vida de la sabana són dos dies. La girafa agafa el con, i la matixa s'hi seu a sobre. El girafo, el mascle. No. Bueno, el girafo. El girafo, si vol masturbar-se el cul, el girafo també pot. També pot. Però el girafa que és tan gran per quin costat? No té cap sentit, aquesta. No, la girafa es vol masturbar. Posem aquesta. Però això passa? Aquest supòsit ja el tenim? Els girafes es masturben? No, perquè no tenen cons. Però si un dia la girafa ve un con al mig de la sabana i diu, hòstia, això encaixa perfectament amb la meva veïna. Va caminant, s'asseu a sobre. És de mal seure una girafa, eh? Bueno, jo aquí ja no entro. No, no, vull dir que.

Les heu vist beure aigua, que sembla que.

El programa ens va donar un premi. Sí, sí, no ens en donaran pas cap més. Ens el trauran, eh?

Utilitat com a arma en cas de conflicte. Bé, en fi, estàs a la guerra, no? Val.

Ets el soldat encarregat de la corneta. T'has deixat la corneta. Ah. Ja està, ja està. Pim, pum, pum. Ja s'entén. La típica discussió de trànsit d'aquestes que s'escalfen que acabes sortint del cotxe, que t'embalantones. Ai, que surto el cotxe! Treus l'altre, treu el ferro, el ferro de canviar les rodes. Tu no tens res perquè vas amb un cotxe modern que no tenen rodes de recanvi. Un dia que ens ho expliquin, això.

De qui es negoci, això? De Rodi. Els de les grues suposo que han cobrat un pico aquí o algo. No s'entén per què no es pot ficar una roda de recanvi al cotxe.

No ho sé. Escriu una carta a la Vanguardia. Jo m'estimo més no tenir-ne que que em posin aquella petita, eh? Aquella petita és ridícula. Aquella petita la tenia i vaig trucar i em vaig queixar. No pots anar a segon, Mario. Has d'anar a 80, em sembla.

Aquella roda, 80. Les altres pots anar a 120. És molt difícil, eh?

Bueno, escolta, de baralles, surt el tio del cotxe, amb el ferro de canviar la roda, tu no tens res a mà, però hi ha un cono, agafes el cono i fas cara de boig, perquè tothom sap que en una baralla, lo més important és la cara que t'ho fotis. Si tu tens una bona cara de boig, com tu, Xuri, tens una cara de boig brut, fes una cara de boig. Ja està, tu no t'hi baralles amb aquest tio, perquè veus que no té res a perdre. Estic molt boig! Exacte! Vaig amb un conu! T'estalvia moltes hòsties, una cara de boig bona, eh? Gent molt violenta al cotxe, eh? A mi em fa por, ara. Què vols dir? Que vas acabar pel carril del mig i tocar la bocina i dir-li alguna cosa. A la primera que para, baixa i et mata.

Sí, sí. No, però la gent ben normal, eh? Hi ha el meu sogre, que és una persona encantadora, normal, i quan agafa el cotxe, comença a insultar en castellà. En castellà? T'ho prometo. Però que agafa el cotxe mamat? No, no, no. O quan s'enfada amb algú que l'adelanta malament.

O puta. Sí, sí. Cago en la madre que te parió, me cago en Dios.

I d'on tens el teu sogre? És de Barcelona, és català. Parla català dos, 24 hores. I li has preguntat per què parla en castellà? No, en aquell moment no se li pot dir res.

A mi també em passa això, eh? No se li pot dir. Jo quan he d'insultar fort, recorro el castellà. Ah, sí? Sí. També perquè potser la gent que t'adreces és castellano parlant, o no? A vegades ho penso.

El van acosobar. El van acosobar quan t'enfades.

Veus? Perquè som gent fresquera. Sí, sí, sí. Balcànica. Ara roben xalets, aquesta gent. Bueno, això és un prejudici. És un prejudici generat per la tele i la premsa. Ara. Sempre que roben un xalet, pam, el van a consumar. Jo, dos punts fan una línia. Una línia. I de què en fan, del xalet?

El xalet? El roben? No, roben només el de dintre. Ah! El de dintre. Heu de mirar aquell capítol de Crims, d'aquell xalet de l'Empordà. L'heu vist, aquell, que són tres capítols? Està agassadot, una mica, el capítol. Sí, sí, és llarg. Sí, aquells espersos que van fent x-x-x-x-x.

Es va fer llargot. Sí, em pensava, sí. També tenen ganes de pixar. Sí. En fi, moltes gràcies, Joel. A vosaltres. Utilitat metafòrica. Ai, no! Que falta un tros, perdó. Ah, bueno, ens el podíem saltar, eh? Estava saltant un tros de la teva secció. Ningú havia a la puta vida fet mai una metàfora amb cono fins que Gerard Piqué, el poeta, també dedicat a la pràctica del futbol, es va inventar allò de referir-se a l'Arbeloa com al conocido, no? La idea de cono. La metàfora és una figura que apela a la semblança entre dos objectes, però la semblança no té per què ser física. Clar. Llavors, Piquet no li diu a Cono, a l'Arbeloa, perquè l'Arbeloa tingui una forma, diguéssim, còmica. Triangular, no. No. Li diu perquè, què fas tu en els entrenos amb el Cono? El dribles. El dribles! I l'altre ni es belluga. Era defensa i se'l driblaven, no? Sí, sí, sí. I al final les coses tenen un per què. Ara sí. Ara sí. Ara sí. Gràcies. Bravo. Bravo. Quins savis. Propaganda del segle XIX.

Elixir Miracolor Sayol, un producte únic al nostre país que les autoritats sanitàries per fi han autoritzat.

Cura. Cura l'epilèpsia, el ball de Sant Vito i les neuràlgies rebels.

No produeix accidents cerebrals que sí que s'han demostrat en els productes de la competència.

Cura. Cura el vertigen, l'agitació nocturna i les palpitacions.

El remei perfecte pel jardiner, el fuster, el notari i el.

Cura. Cura els desmais,

les arrímias i un llarg etc, etc, etc. Una cullerada al

dia i digui adeu a les malures.

Elixir Miraculó Miracul. Miracul. Miracul. Oh, ja saps.

Estava quedant pressiós. A la merda. Però és ràdio i no el tornarem a gravar. Seguim. Elixir Miraculó Sayol

patrocina històries per passejar el gos.

Aquest que veieu aquí és un gos

sobreexplotat. Home, és un gos amb una caixa de fruita a l'esquena. És molt greu, eh?

Molt malament. A més a més, és un gos que ja és treballador, és en Bowie, és un Border Polly de Riudaura.

Però per què porta una caixa de fruita? No sé ben bé. A més, està del revés, la caixa. No serveix ni per carregar

aquesta caixa de fruita, està al revés. Igual és un gos amb complex de quart gol. Alguna cosa així. No, no.

No, és que és un gos molt treballador. De Riu d'Aura. És un gos molt treballador i que porta un ramat de cabres, com bon border coli que és. I és una mica també guardià del seu tros, perquè un dia una senyora es va colar a la seva finca, una senyora amb cavall, es va colar a la finca i ell el va empaitar fins que la senyora va caure del cavall. Encara li va passar poc. El cavall va sortir esperitat.

No hi havia de fer res a aquella dona allà. Adiós. Vinga.

Ja ens va bé que en Bowie tingui caràcter, perquè avui anirem fins al comtat de Mercia, a l'Anglaterra medieval. A mitjans del segle XI, aquest indret estava dominat amb mà de ferro pel seu governador. Avui passegem el gos per Coventry. Som a l'any 1050.

Mira el màgic, mira el màgic. Això ja t'ho diré. Això ja t'ho diré.

Ah, sí? No la conec, aquesta. Som al centre d'Anglaterra, una de les regions més riques i pròsperes del Regne. El governador d'aquesta regió és en Leófric. Hem dit governador, però realment és un senyor feudal que té poder absolut. L'únic que pot domar la fera és la seva dona, la Lady Godiva. Diuen que, tot i ser de la noblesa, la Lady Godiva és una noia normal i corrent, eh? Sense fums, sense creure superior. Es diu Godiva? Godiva o Godaiba.

De fet, em dic Lady Godaiba, però està bé que em digueu Godiva. A Osona li diem Godiva. Sí, sí, sí. Soc una noia ben normal.

La gent, quan diu soc molt normal, normalment no ho és de normal. La gent normal no necessita dir que és normal.

Però jo ho soc, soc normal, soc propera, soc del poble.

I campatxana, també. Són ben normals, els campatxanos que coneixem nosaltres. Són ben normals. En aquest cas, és cert, i a més, segons les cròniques de l'època, Lady Godiva té una bellesa incomparable. Això sí. Això tampoc ho tenen els nostres. La seva llarga cavallera pèl roja deixa tothom amb la boca ben oberta.

Va, va, de veritat. És que sou com sou, eh? No, no n'hi ha per tant. A veure, sí que tinc uns cabells que són fins. Ets guapa, hòstia. Sí, sí, sí. I tinc una cavallera llarga, eh? Vermella. Sí, vermella. I suau, molt suau, com el col donador.

A veure, no haver de treballar el camp de cel o sol també t'hi ajuda, eh?

Avui la Lady Godiva ha sortit a cavalcar pels carrers de Coventry. Mentre passeja, la Lady Godiva està decidint on farà aixecar una nova església. Tant ella com el seu marit són cristians de vots. Són reconeguts com els mecenes religiosos més generosos de tot Anglaterra.

Ah, o sigui que O sigui, ja ho sé com va això. O sigui, li treuen els diners al poble i els donen a l'església, no? Clar que sí. A veure, el poble. El poble no té diners.

No té diners, tampoc. El poble no té diners. Però bueno. No té diners. El poble que té és veritat que ho treuen a l'església. Ho donen a l'església. Està bé. Està bé, eh, l'església. Al final, qui va a l'església? Ara. A poble. A poble. A poble. No és maco, això? D'una manera o altra, els cèntims et tornen a tu, també.

On et vas batejar, tu? Jo no estic batejat. Jo no estic batejat. No, no. Estic amb pares més moderns. I la Fimosi, tampoc me l'han feta. Però què té a veure?

Pels jueus, pels jueus. La generositat del marit Leófric funciona una mica així. Es fixi els seus súbdits a base d'impostos per poder fer content a Déu nostre Senyor. En canvi, ella, la Lady Godiva, és generosa de cor. Ha fet fondre les seves pròpies joies d'or per fer les creus i els calzes de l'església de Coventry. S'entén, això? És una mica com en Charles i la Lady D. M'enteneu?

És la Lady D. Lady Godiva és molt generosa. Mireu quin goig que fa la parròquia.

Sí, totes les meves joies les he fet fondre per restaurar les relíquies de l'Església. Per tornar a dir relíquies. Relíquies de l'Església. Restaurar les relíquies.

Gràcies, Lady Godiva. Gràcies. Això sí, el Sant Crist té la cara de l'Osset de Tous.

Bueno, mira, també és maco. Tothom n'està molt de la Lady Godiva, però tal com us hem dit, en Leófric té el costum d'escanyar els seus subdits a base d'impostos desmesurats. En Tom, per exemple, que és el sastre del poble, ja no pot més. No, és que ja no puc més.

No pots més, eh? No puc més. No puc més perquè tot el sant dia cosint, perquè amb els meus impostos em muntin una altra església. De què em fotrem d'una altra església? El que ens fa falta en aquest poble són més papereres i més ones verdes.

Sí, senyor. Sí, senyor. La regió està ben escanyada. Està ben escanyada? La regió, eh? Ah, la regió. Està ben escanyada. Saps que deies jo que estava escanyada? No, no, no ho sé tu. Tot just som a l'any 1050. Tot just som a l'any 1050 i encara ha de venir molta cosa. Sí, sí. La gent no li queda més remei.

És que no li queda remei a la gent. De veritat us ho dic, eh? Dic que no els queda més remei. No, no n'hi queda. Perquè tot us hi fot el governador i no queda ni el remei. Però han de creure el senyor Faudal. I han de creure sempre.

De tota manera. Calli, calli un moment. De tota manera, es diu que els habitants del poble del costat s'han revoltat i han acabat assassinant a un parell de recaptadors d'impostos. Clar, i aquí hem de fer el mateix. Ah, sí? Sí, senyor. Bueno, és anar fort, això. És anar molt fort, això. Quan en Leòfric. El governador en Leófric, quan rep la notícia de l'assassinat dels seus recaptadors, ordena, atenció que aquest va fort també, ordena cremar el poble. Ah, per aquí. En Leófric ha entrat amb el seu exèrcit i ha cremat cada casa una per una. Bueno, bueno, bueno,

haver mirat una església potser sí que ens fa falta, eh? O poder dues, o poder dues, eh?

I posats a fer una església i un claustre. Molt valents fins que et cremen la casa, també. Sí, no, esclar. Si el missatge encara no ha quedat prou clar, en Leòfric duplica els impostos de tots els pobles del voltant.

És que el meu marit té molt mal geni. Sí, es veu. No, no, però si el coneguéssiu així en persona, de tu a tu. És una persona encantadora.

Senyora Godina. Ai, Godiva. Godina. Alex Godina. No, és que ara estava pensant en l'Alex Godina, no sé per què. Però senyora Godiva, el seu marit ha cremat tot un poble. Ha cremat un poble. No pot ser bollíssima persona.

Ja li he dit que tenia mal geni. La pobra Lady Godiva intenta parlar amb ell. Per fi coneixerem el gran Tirà.

Maridet! Maridet, has de procurar. Baixau una mica els impostos del poble. Vull dir, és que els pobres del cap i a la fi també són persones.

Però què dius? Ja veig que les dones no podeu governar un regne. Com a molt, podeu governar les criades. Ja! Ha escupit, ha escupit al final.

Una criada.

O sigui, no m'havies parlat mai d'aquesta manera i a sobre m'has escupit, no? Sí, sí, t'has escupit. Estic tan sorpresa com vosaltres. No t'ho feia, això no t'ho feia.

No m'ho he fet mai. Nunca no t'ho feia. Ei, ei, ei, ei. Cuidado que hi ha coses que no són el guió, ja. Exacte. Ja veieu que aquest home és un excursor, però fins i tot ell queda rendit davant dels encants de la Lady Godiva. Finalment en Leòfric té una idea perquè la seva dona no el molesti més amb aquest tema. L'escena que ve a continuació és possible que barregi realitat amb parts de llegenda, però segons els escrits de l'època, la cosa va anar de la següent manera.

Lady Godiva, estimada. Sí. Et proposo un joc. Vinga. Eliminaré els impostos però amb una condició. Digues, el que tu vulguis. T'has de passejar a cavall pels carrers del poble. Completament despullada. Hola. Ui, ui, ui.

Tal com ho heu sentit, eh? El marit de la Lady Godiva li ha proposat aquest pacte. Si ella cavalca despullada pels carrers de Coventry, ell retirarà tots els impostos. Heu de pensar que, per la societat medieval de l'època, despullar-se en públic és el càstig reservat únicament a criminals, adúlteres o prostitutes.

El seu

marit està convençut que ha guanyat la discussió. Ningú de les reialeses despullaria per defensar el poble. L'endemà al matí, però, en Leòfric es lleva i veu la roba de la Lady Godiva escampada pel passadís. El rastre el condueix fins a l'estable. Un cop allà, veu la seva dona muntant a cavall. Efectivament, va ben conilla. Però què fots?

Apa, doncs ja pots anar pensant en treure els impostos. Vaig a fer un voltet per the town, pel poble. Ah, per cert, he deixat les salsitxes descongelant-se. La Lady Godiva

ha desafiat el seu marit. Ha pujat el cavall completament nua i ha començat a cavalcar pels carrers del poble. La llarga cavallera pel roja és l'únic element que encara li amaga alguna part del cos. La notícia corre com la pólvora, però pels carrers no hi ha ningú. Tots els balcons i finestres estan tancats i abarrats. Coventry és un poble fantasma.

Pero, ¿dónde está la gente? A ver si me he equivocado con el GPS.

El poble ha decidit tancar-se a casa i no mirar el cos de la seva comtessa. Li tenen tant respecte que han decidit quedar-se a casa i fer veure que no hi ha hagut passeig. Us heu d'imaginar un cavall amb Lady Godiva d'una bellesa extrema passejant pels carrers buits.

És l'anunci de fa, no?

Sí, una mica. Ah, sí?

No l'he vist, aquest anunci. Bueno, és del segle XIV, també, l'anunci. Ja, ja, ja. L'escena és tan impactat que fins i tot en Bowie, el nostre gos, mira'l, acostumat a perseguir senyores muntant a cavall, com està, que ja ho va fer una vegada, doncs avui no té esma ni de perseguir la tumba aquesta dona. Només hi ha una persona que no ha pogut resistir la temptació, a part d'en Joel. Amagats darrere d'una finestra, per un petit forat, hi ha un parell d'ulls que miren el cos nu de Lady Godiva. És en Tom Alsastra.

Van estret, aquests pantalons, eh? Sí. Per ser sastre trobo. Trobo que te'ls has fet molt justos d'aquí davant. Per ser sastre t'apreten molt, no? El tiro, t'apreten el tiro, eh? Puc obrir el porticó.

Segons els textos de l'època, i aquí ve la part de la llegenda, quan entom el sastre veu la comtesa despullada, deixa anar un crit que trenca el silenci. Me cago en Déu! T'ha agradat aquest cavall? Amb aquell gemec el cavall s'espanta i Lady Godiva gairebé cau de cul. Però el sastre no crida de plaer. Segons sembla, un càstig diví li ha fet perdre la vista. Li ha passat per no respectar la intimitat de Lady Godiva.

No m'hi veig! Sí, bueno, Sastre, calma't un moment. Tothom sap per què s'ha quedat sec, Sastre. Tothom sap. Científicament. És perquè se l'estava tocant massa i quan te la toques massa la tita, doncs et queda sec. Això ho diuen tots els metges. Sí, Sastre, sí. L'explicació és científica. Estic operat de 8 dioptries, Joan. Bueno, perquè te la tocaves molt. De petit semblava boig, Joan. Sí, sí, sí. Tot el dia a lavabo. De fet, hi ha tres,

en el millor dels casos, hi ha tres possibles desenllaços per en Tom al sastre. El primer és aquest, en què es queda completament sec per culpa de la seva morbositat. Bueno, bueno, doncs escoltem els altres dos, vinga, va. Doncs no sé si et convé sentir els altres dos. Jo em plantaria xori, eh? La segona opció és que el poble està furiós per la teva traïció i t'arrenca els ulls. I la tercera opció és que et pengen a la forca.

Bueno, bueno, doncs, guita, quedem-nos així tal com estic. Per cosir tampoc no necessito massa vida. Pots cosir d'oïdes.

Si vas sentint la màquina, toco, toco, toco, ja saps per on vas, més o menys. Sí, quina màquina. Ah, no, clar, aquella època no. Ja, ja, ja. Mentre tant, Lady Godiva torna triomfal cap a casa. S'ha passejat despullada pels carrers de Coventry i en Leófric el seu marit no té més remei que complir amb la seva paraula. Tots els impostos queden suprimits. Un moment, disculpa'm. Algú em pot dir si a la vora dels pantalons l'estic fent recta? Doncs no massa, la veritat. Aquesta ha estat la història de Lady Godiva, una dona de l'alta noblesa que va desafiar la societat i el seu marit per protegir el seu poble. Ja no en queden, eh? Ja no en queden. Ens falta saber si el nostre gos ha sobreviscut o no, el nostre amic perruno. En Bowie.

Estic amb Quim amb el Roger Cogorella. Estic amb Quim, home, has dit? Aquí, perquè m'he entrebancat, ostres!

Com que no m'hi veig. En Roger Cucurella. Cucurella com el del Madrid?

Cucurella, tinc nom i cognom, què us sembla? El pentinat és diferent, eh? Sí, el pentinat és un altre. D'on ve en Roger? D'on ets, Roger? D'on vens? Vinc de Cardedeu. Roger, vinga, la pregunta. A Anglaterra, en Tom el Sastre passarà a ser conegut com a Tom el Tafaner, una expressió que avui en dia encara es fa servir per parlar dels boyers. Com es diuen Tom en anglès? A. Pipping Tom B. Wonker Tom C. Tom Despai. És mort el gos. Wonker és molt anglès. Wonker és molt anglès, sí senyor. Wonker és molt anglès. De fet, és tan anglès com Pipping Tom que era la correcta. En Bowie és mort.

El pobre Bowie no ha pogut tornar Sai Estalvi cap a casa. Corprès per l'exemple de Lady Godiva, ell també ha volgut ajudar els més desafavorits i s'ha convertit en el gos guia d'en Tom, el tafaner, que ara és seu. Bé, el mi veig. I fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres.

Pues ya tenemos la primera parte del programa, vamos por la segunda.