T2xC13 - El telègraf

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I visca el guanya!

La Renaixença.

El 1795 s'inventa el telégraf elèctric. L'Edison.

Segur que el va inventar l'Edison. Tots aquests aparells sempre els inventava l'Edison.

Doncs no. El 1795 a l'Edison encara li faltaven 50 anys per néixer. El telégraf elèctric, el telégraf elèctric, ojo que és gros això que diré ara, és invent d'un català. Bueno, tronys, tranquils. A més a més, no fa gaire que se li ha reconegut l'autoria de l'invent a nivell internacional. Estem parlant de Francesc Salvar Campillo. Grande. Un home extraordinari que vivia al carrer Patrichol de Barcelona. Mira, fan la xocolata. Ah, sí, senyor? Sí, sí, sí. Perdona, eh, Peyu? No, no, està bé, està bé. Salvar Campillo estava convençut que es podien enviar missatges gràcies a l'electricitat. Un dels primers experiments que va fer el va fer al terrat de casa seva, al carrer Patrichol. Ah, sí. Allà on fan la xocolata, va a estendre uns 200 metres de cables. Suïssos, li diuen suïssos.

Al què? A la xocolata que fan. Ah, sí? Li posen nata. És amb la nata a sobre? Sí. Llavors li diuen suïssos. I per què no ho diguis xocolata,

digues suïssos. Suïssos, d'acord. Doncs els suïssos del carrer Patriciol, allà amb un terrat de sobre al carrer Patriciol, us heu d'imaginar un tio que va a estendre 200 metres de cables pel terrat, a la punta dels cables, i va a connectar potes de granotes.

Què dius? No, que som un programa d'humor, vale, però estem en un mitjà públic, Peyu. No pots inventar aquí potes de granota en un terrat del carrer Patriciol. No m'invento res, no m'invento res.

T'ho prometo. Cabres llargs i potes de granotes.

El veí aquest del carrer Patriciol aquest, té una entrevista. Home, la tindria si fos diu. Mercè, Mercè, el nostre veí s'ha ben zumbat. Ha estès tot de cables i ha fotut potes de granota a la punta. Ja m'explicaràs.

Què vol? Diu que ara amb la dona no està gaire bé.

Però a veure, aquest tio va fer un telègraf amb les potes de granota? Us ho prometo. Va fer una primera demostració. Enviava impulsos elèctrics a través dels cables i a l'altra punta, segons quin cable enviava la corrent, es contraien els músculs de la pota de la granota. Ai, ai. Si tu adjudiques una lletra a cada pota de granota, pots enviar paraules i frases. Ja no em queden de catalans ben parits com aquest.

No, no, en queden poquíssims. O sigui, feia moure les potes de la granota i escrivia, no sé, per exemple, mori el rei d'Espanya.

Per exemple, les potetes de la granota. Ho podia haver escrit perfectament, perquè Carles IV, que era el rei d'Espanya en aquell moment, tot i que va quedar meravellat amb l'invent, va decidir finançar-ne un altre. Què dius? Zero euros per l'inventor català del telègraf. En canvi, va abocar un milió i mig de rals a un inventor canari que va dissenyar una tecnologia que prometia connectar Madrid amb Càdiz. L'inventor català, sense el finançament necessari, es va haver de conformar veient que 30 anys més tard, alguns personatges com Morse presentaven el telègraf com una gran revolució. Quina ràbia! Que veigis que algú inventa una cosa que tu ja havies inventat i que el rei de Espanya no et va donar els cèntims hòstia el Ricardo Foca van les dues coses el 1858 després d'estendre 4.000 quilòmetres de cable per sota l'Atlàntic és quan llavors es fa la primera comunicació transatlántica per telègraf entre Europa i Amèrica mira.

Europa i Amèrica estan unides per la comunicació telegràfica. Glòria a Déu al cel, a la terra, pau i bona voluntat entre els homes.

Aquest és el missatge real que es va transmetre. La gent estava eufòrica. Bueno, descrivien el telègraf com la vuitena meravella del món. La realitat és que cada lletra tardava dos minuts arribar a l'altra punta. Però com?

Dos minuts per lletra? Sí, sí. Hostia, jo ja em foto nerviosa quan el xat GPT fa allò de. Déjame comprobarlo.

Nois, ràpid! Eren altres temps, Mercè. L'eufòria de l'invent va durar poc perquè al cap de tres setmanes el cable transatlàntic va deixar de funcionar. Se'l va menjar un calamar. No ho sé. Sembla que se'l va encarregar forçant la potència per intentar enviar missatges més ràpid. En fi, el que us heu de quedar avui sobretot la idea és que el telègraf, tot i que no es va poder desenvolupar, va ser un invent català. No, que va inventar el català que no es va fer famós per culpa d'un rei d'Espanya. Aquesta informació també és important. Carles Uriguera, Fel Feixedes, Laiga, Glucarnau, Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a la Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer? Boig conegut. Tot i que segurament no el coneixem tant a ell com a persona, sinó a totes les seves imitacions. Tant li pots dir Messi, com Luis Enrique, Jordi Turull o Francesc Mauri. No hi ha cap imitació que se li resisteixi. I Peyu, vigila, perquè diu que quan porta dos minuts parlant amb una persona ja té prou informació per començar-lo a imitar. Oh, no, no. Un imitador i actor que ha entrat a casa nostra i del que volem gaudir durant molts anys. Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Xavi Espinosa.

Xavi, què has menjat avui per esmorzar?

Dos croissantets de xocolata. Sí? Dos. I ja està, i un cafè amb llet. Bueno, està bé. No és tan poc.

Que esmorzes quan tu graves sovint al Polònia? Sí. Llavors us lleveu molt d'hora? No sé si esmorzes el mateix, esmorzes abans d'anar a treballar?

No perquè soc un desastre, jo soc d'aquests que m'he de llevar potser al. He de sortir de casa a dos quarts de sis del matí. Dos de sis del matí? Sí, per estar allà a les sis puntuals. I potser em llevo a un quart de sis. Vols dir que no et dutxes, no? Jo em dutxo a la nit.

A la nit, eh? Que guarro. A mi m'agrada anar al llit net, tio. No, ja, ja. I a la feina també, si hi ha nenes, te'n penses, però bueno, no ho saps. A la nit no te'n brotesca. Hi ha dos tipus de persones,

els que es dutxen al matí i els que es dutxen a la nit.

Els que suen al matí o els que suen a la nit. L'aigua encara va barata, eh? Vull dir que et pots dutxar al matí i a la nit no passa res. I ja està, no dic res més.

Escolta, quin és el personatge que més feina de caracterització porta? Perquè entenc que allà arribeu molt d'hora, al Polònia, perquè tarden a arreglar-vos.

Que triguen menys del que s'hauria de trigar, eh? Perquè en una hora i poc ja ho tenen fet, però. El que porta més, et diré. Gabriel Rufián. Sí. Gabriel Rufián és una és un merda, eh? Perquè. Estàs parlant com més, ja, eh? No m'ho ha demanat ningú i ja estic fent l'idiota. Eh. Gabriel Rufián és una feinada perquè mira que ho fan amb el meu cabell, però té un pantinat especial, té canes aquí al lateral, té una barba que és molt fotuda, nas postís, i potser aquest és molt pesat.

No et fa patir que marxi del Congrés i perdis una imitació? No.

Segons com, més que no vagi agafant més protagonisme. Ah, podria ser,

podria ser, podria ser. No sé, pot ser que la gent et conegui més, evidentment, no? Per les imitacions que fas, que no pas per tu mateix. Això té alguns avantatges, suposo, també, no? Sí, sí, sí, ja està bé, ja està bé. No et reconeix la gent pel carrer?

No, sí, el que em sorprèn, hi ha molta gent que em reconeix per les xarxes, perquè allà hi penjo coses amb la meva cara. Sí, ets molt actiu, sí. Però de cop i volta hi ha gent que em diu, hòstia, el Polònia, això que fas. I dic, escolta, la foto te la demano jo a tu. Perquè reconeixer amb les caracteritzacions que fa té molt de mèrit.

Té mèrit, té mèrit. Sí que és sincer, eh? Vaig a fer una pregunta de. Et fa mandra que a les entrevistes, a tot arreu, sempre tinguin. Xavi, pots imitar aquest? Pots imitar l'altre? Va.

Clar, perquè estem aquí amb confiança i amb família. D'una mica, sí. Sí, sí. Ja està dit. Clar, clar, clar.

Ui, em disculpes, un moment. Perdona, Xavi, el telèfon, per favor. Sí? Nen, hola. No puc parlar ara, que estic a mitja entrevista. Ja ho sé, que estàs a mitja entrevista, ja us veig. Bueno, doncs truca més tard, mama.

Ah, no, deixa. Perdó. Volia trucar ara, perquè ja veig que no li faràs fer cap imitació amb aquest nano. Mama.

Mama, l'estem entrevistant amb ell, no volem que faci imitacions.

Què t'està de tonteries, conèixer-lo amb ell? Mama, va, la gent vol sentir-lo imitant.

No, mama, no li diguis nen, mama, es diu Xavi Espinosa, perdona, Xavi.

Imita el Francesc Mauri, el que em fa més gràcia. Mama, sisplau, de veritat. Vols callar, tu? Va, nen.

Quin temps farà? Si li pots fer el Mauri un moment. Sí, home, com se diu? Roser, es diu la mama. Roser, allà on siguis, des d'on truquis, és un pla, sempre. Està al servei de Catalunya i el teu en concret. Sí, senyor. Boníssim. Sí, senyor. Oh, que és bo, eh? És bo, és bo, mama.

Sempre ben bé ell. Sí que ho sembla, sí. Bueno, ja pots penjar, mama. No, no, un altre, un altre. No, un altre. Mama, sisplau, per favor. El trenador que. Sí, el Luis Enrique. No li diguis nen.

Puede llamarme lo que quiera porque me cae bien porque no es periodista. Así que.

Bé, bé. Ho deixi que així sembla. Sí, home, clar que així sembla. M'agrada més el Mauri. M'agrada tant el Mauri. Escolta, nen, tu podries fer com. Saps aquestes línies així de telèfono amb la veu del Mauri dient alguna cosa? Mama, mama, mama, penjo.

Perdó, perdó, no ho faig. Roser, Roser, ara mateix tenc a la isòbara que no em cap el pantaló.

És una bona idea, és una bona idea. Un telèfon eròtic amb el Mauri, eh? Mira, bueno, per a gent que té filies

molt concretes, pots obrir un telèfon eròtic amb diferents personatges.

Propostes d'imitacions per missatges de felicitació i coses variades, n'he rebut unes quantes. Clar, clar, clar. Si jo rebo coses a Instagram, imagina't tu, hòstia.

Pots imitar que es casa el meu cunyat i li fa molta gràcia, no sé qui. Eng!

Joel, vols fer una pregunta? Sí, per això serveix això. Endavant. Crec que està perdent potència. Té l'instrument i ell també fa un so quan el pren.

Sí, el reforça. A veure quina triu. Xavi, és que hi ha un elefant a l'habitació, Peyu. Què? Xavi i jo hem treballat junts colze a colze al Matí de Catalunya Ràdio durant dues temporades meravelloses. Hem rigut, hem plorat, hem teixit una amistat que ara segurament s'anirà degradant per la falta de contacte fins que arribarà un dia que ja només ens farem likes a Instagram. No. La meva pregunta és com està l'equip d'humor del Matí de Catalunya Ràdio i si a poc a poc ja anireu superant la meva absència.

És una pregunta amb resposta totalment induïda. Sí, és la gràcia. Com esteu? No t'esperes que digui que estem dolguts, però jo veig l'equip molt sencer. Ningú el troba a faltar. Veig l'equip més concentrat, potser.

Us heu repartit els meus diners, que això també deu haver ajudat. Això ens ha beneficiat.

Com és treballar amb en Joel? Perquè nosaltres encara fa poquet que el tenim aquí. Com és?

Anireu veient que és un home de rutines, que el tema de l'esmorzar i sobretot el tallato de cafeinato, que ho diu així, ell ho diu així. Hi ha un moment que s'aixecava la. El tio hi ha un moment que s'aixeca a la redacció i sents, pam, cop a la taula, tallato de cafeinato. I se'n va a fer el tallat. Ja us ho haureu trobat.

És bon tio. Sí, bona persona. Tu també, eh, Xavi? Igualment. Doncs quedem així.

Escolta, Xavi, t'has format com a actor específicament? Tu quan eres petit volies fer això?

Jo volia fer imitacions i les feia des de petit.

Ah, sí? Sí. Qui imitaves quan eres petit? Els professors de l'escola, els companys. Mira, ja sé que no he demanat imitacions i jo dic que no ho faria, però a diferència, a mi les que em fan gràcia són aquestes. Si m'imites ara a un professor que jo no conec, encara que no el conegui, a mi em fan molta gràcia. És molt raro això, també. Ja ho sé, ja ho sé. Perquè pots fer el que vulguis, igualment. Jo m'ho creuré, perquè no sé qui era el seu professor. Quin professor imitaves? Mira, tenia un d'educació.

Estava pensant un d'educació física, el senyor Villarroya. Villarroya. Sí, que era.

Sí, ensenyem una veu així, va. Sempre deia. Fem parelles de tres, parelles de tres. Tríos de 4, vinga va no és broma, és 100% una abraçada a Villarroya una abraçada al senyor Villarroya

ex profesor de gimnàstica. A casa te va van veure bé que et dediquessis a les imitacions, perquè és un nego O sigui, ja si a la família li dius que seràs actor, ja és. Ai. Però imitador és molt concret.

És de nínxol total i absolut, però tinc la sort que la família em va. De fet, van ser ells els que em van impulsar a començar. Això sí que és estrany, eh? Sí, sí, però he tingut sort. Els meus germans també em van pressionar molt perquè. Comences a penjar contingut a les xarxes i, de fet, diria que si no fos per ells no estaria. Perquè quina altra alternativa hi havia? Què haguessis estudiat? Cap on haguessis anat? Jo vaig estudiar publicitat. Jo soc publicista i relacions públiques. Molt bé. I m'hauria agradat dedicar-m'hi a les relacions públiques. No, molta cocaïna. Bueno, precisament. Com a Catalunya Ràdio, no? Sí, el mateix. Si parléssim del món audiovisual. No en parlem. Segueixes l'actualitat, entenc. Sí, miro de. Ho has de.

No sé si podries arribar perfectament a gravar sense tenir ni idea del que ha passat al món. Arriba un punt que estàs tant entrenat que pots dir coses sense. El personatge ja et dona

sempre un marc mental que et permet parlar sense tenir ni idea de res. De fet, quan improviso, a vegades. Com això que has fet aquí.

Escolta, et passa de veure un personatge que tu tens la imitació molt agafada i llavors mirant-lo amb ell al real dius, no, això no es fa així, no?

Em passa, però després em passa que hi ha personatges que superen la imitació, com per exemple Xavi Hernández.

Xavi Hernández, que fa poc va dir allò del. How you pronounce your name? I el tio diu Xavi Hernández, like chocolate. Sí, sí, correcte.

Era la presentació de la selecció londesa. Exacte, hi ha personatges que superen la imitació. Déu-n'hi-do.

Algú s'ha posat en contacte amb tu, de la gent que imites, per felicitar-te, per queixar-se.

Sí, per queixar-se diria que no. He tingut bastanta sort. També intento ser, faig paròdia, però intento ser bastant respectuós i no passar certs límits. Però no, ha anat bé. De fet, en general he tingut bones. Bueno, estic pensant. Aviam. No, no. Sí, no, digues, digues. Va, va, va, va bé. No passa res. Aquest programa no l'escolta ningú. Clar, és veritat, estem aquí en família. Sí, sí. No, quan vam celebrar els 20 anys del Polònia, fa uns mesos, vam demanar allò, l'aparició estelar de diversos polítics, entre els quals va venir Gabriel Rufián. Aleshores, com que jo el faig amb ell, ens vam conèixer, vam estar allà maquillats, i la primera cosa que em diu, pràcticament, és "Escolta, Xavi, saps què passa? És que tots els imitadors que heu fet de mi. Sou aixets. I aleshores, la gent em pregunta i em diu, hòstia, l'he desmassat tot el que pensava, no sé què, i és per culpa vostra, tio.

Hòstia de Déu, Déu n'hi do. Ara que deies el Polònia, a finals d'octubre torna a Cracòvia. Home, i tant. Això és gros, això. Home, això és notícia, no? Sí, sí, sí. Digui la notícia. Bueno, no sé si s'ha dit gaire, però en tot cas aquí ho diem. Ho anunciem. Torna a Cracòvia a finals d'octubre. Sí, senyor. I seràs aquí? I seré. Ara que he estat fatal,

si no, a mi no m'han trucat. No m'han trucat. Home, t'han de trucar per nassos.

Amb els que arribes a tenir el món del futbol I seré, i seré. A més, jo crec que torna en un moment molt bo, perquè tenim a Mourinho al Madrid, el Barça sembla que funciona bé, l'Espanyol.

El respecte, eh? El meu pare és de l'Espanyol i el veu, aquest programa. Des del respecte? El meu pare és de l'Espanyol. No puc. Perquè quan era petit, un home passava per allà a buscar-lo i el portava a veure l'Espanyol al camp de l'Espanyol.

Que raro. És molt raro. Que passava un home per allà i se l'emportava a veure l'Espanyol. Perdona. És molt raro.

Vols dir que anava al camp de l'Espanyol? No seria el David Balaguer? Gran periodista de l'Espanyolisme. Hòstia, és clavat el David Balaguer, cabrón. No ho era, no ho era. Xavi, ets del Barça, entenc? Soc del Barça. Sí, i això es pot dir, no passa res. Encara que imitis gent de tots els equips i tal, no. Seguidor, eh? Ben content. Soci, fins i tot? No, soci no. Tu has dit abans que vas començar a penjar vídeos a les xarxes, de fet, penges molt contingut. Fa un temps, per exemple, vas penjar aquest vídeo.

Estàs tocant tu el piano, eh? Sí. És que també toca el piano.

Som un sol crit del cor del camp.

Buenaleo, blaugrana el nostre amor. Luis Enrique. Que mai ens ha faltat. Som el camí. Xavi Hernández.

Andrés Iniesta.

És increïble, eh? Tothom és imitable?

Jo crec que sí, la veritat. Crec que tots tenim una manera de parlar o uns tics o una musicalitat quan parlem, un accent. Ara hi ha gent més fàcil i gent més difícil, òbviament. Jo soc difícil, jo. No, jo crec que no. Saps que no t'he provat mai. No m'has provat, eh? Ja pal una mica. Basta-ho, va.

Si li fa il·lusió, si li fa il·lusió. Home, sí que em faré il·lusió.

És el pitjor que se li pot fer a un imitador, és demanar, va, imita aquest que no saps imitar.

No, no, no. No li feu això, no li feu. És una feinada. Escolta, digues, digues. Va, vinga, Joel, pregunta. Sí, va, que en faré dos només.

Interromp abans de O sigui, piques després de l'interromput.

Sí, però mira, aquí m'han posat això. Se m'ha aixafat el marcador. Merda. Va, passa res.

Adiós. No et queden preguntes, és l'última que pots fer. Ah, la merda tot. Bueno, ràpidament, no, és que parlàvem d'això de les limitacions de l'imitador. Jo crec que tu en ràdio no tens límits. Gràcies. No en tens. En canvi a la tele sí, tens uns límits físics. Sí, clar. Tu no pots fer de personatges alts. No, no. Ni a escandinaus. Llavors, el que volia preguntar és quin personatge, diries tu, dels que has fet, és el que s'assembla menys a tu. O sigui, ¿el que has hagut de fer una caracterització més extrema per arribar a semblar-t'hi? Si és que hi recordes. Hòstia, és bona pregunta, eh?

Sí, a vegades se'n té de bona. No, bueno. No, Jordi Turull, et diria. Jordi Turull. Jordi Turull, no sé quina edat té, però té bastants més anys que jo. De calvo. De calvo. Té que parlar. Hi ha una caracterització molt grossa allà. Fotre una calva no és qualsevol cosa. És perillós també. Aquesta seria de les grosses, perquè per edat semblava que no el podria fer mai i després va acabar sent que sí. Escolta,

¿no et fa patir una mica la intel·ligència artificial en aquest sector? Que arriba un punt que tu sentis una veu de Leo Messi i diguis. No té cap valor perquè això ho han fet amb intel·ligència artificial.

Justament per això no em preocupa. Diria gens, perquè crec que la gràcia d'això és com aquesta cosa artesanal, no? I de veure algú que diu, hòstia, va, a veure com ho fa, no? La intel·ligència artificial ja sabem que ho fa perfecte.

Escolta'm, Xavi, tu vas néixer a Mèxic. Això la gent no ho sap, suposo. Aniries amb la selecció catalana o amb la selecció de Mèxic en un Mundial? Si juguessin juntes seria. Cor dividit, eh?

Clar, perquè si dic catalana, mon pare em mata. Si dic mexicana, ma mare em mata. La teva mare és mexicana. Ma mare és catalana. Catalana i el pare és el mexica. No, jo suposo que aniria abans amb la catalana. Ja has tornat a Mèxic? Tens família allà? Tens coneguts? Sí, sí, sí. De fet, estic recent tornat de Mèxic. De fet, et diré una cosa. Ai, què m'has portat a Mèxic?

Ha portat un imam per la nevera. No, he portat una cosa. Cocaïna. No ho sé, que has tret una bolsa.

Ha fet una bossa que. Va molt mal als ulls, eh, això, aquesta bossa? No, no, a veure, no sé si això es veurà per càmera. He portat una cosa molt típica, per exemple, d'una regió que es diu Oaxaca. Ai, ai, oaxaca. Són els chapulines. Chapulines? Què és? Chapulines són saltamartins. No fotis, eh? Ah, per menjar. Per menjar, sí. Això es menjar? Això està torradet amb una mica de xila i una mica de.

Va, menja, Joel. No és veneno, diguéssim, eh? Són saltamartins molt petits de color vermell. Eh, mira, aquest és més grossot. Mira. Ensenya la càmera, si vols. És l'últim que em pensava que faríem en aquesta entrevista, que era menjar un saltamartí. Eh, vés-ho allà, tio. Menja, menja. No, jo tampoc. No dona com per compartir-lo un, eh? És petit, vull dir que no. No, però tinc molts. El vols tu, Mercè, eh? Pel públic. Menja, menja, Joel, va. El trobo massa gros, aquest. A veure. Estic en fàstic, nen.

A veure quin gust té, Joel. Directament, eh? Tot, tot. Com una pipa.

És bo, home. És saladet, sí, eh? Sí, és bo. O posat a dins del guacamole, aquestes coses, va molt bé. Què val, això? Què pot valdre? 200 grams que vaig comprar em van costar 4 euros.

400 grams de saltamontes. Està bé. Escolta, parlant de diners, t'han ofert mai molts de diners per fer una imitació? Sí. Ah, sí? Sí, de fet, i ho vas rebutjar, eh? Aquí està el tema. Home, i aquí estem menjant saltamontes, eh?

Una vegada em van demanar anar a gravar una sola paraula fent de Leo Messi per corregir una cosa que ell havia dit en un anunci d'una importantíssima i conegudíssima marca esportiva.

Clar, suposo que fer-lo venir a ell era caríssim. Leo, has de tornar a venir a gravar això que no s'entén.

Els van dir, Xavi, és gravar una paraula i t'oferim. Em sembla que, si no recordo malament, eren 4 o 5.000 euros per una paraula. No hi vas anar? I per què no hi vas anar? Perquè em va agafar por de dir. Però que ets burro! Home, sí que ho ets! Home, Xavi! No, collons, escolteu-me. Si Leo Messi diu. Qui collons hi ha aquí que està fent de mi denúncia? T'asseguro jo que el que he de pagar per gestionar tot això són més de 5.000 euros.

Tu creus que el Leo Messi es reconeix amb ell com parla?

No sap ni el que. No, la vera que no tengo ni idea, no.

No me entero ni nada, voy perdido.

Jo crec que no s'ha mirat 4 o 5.000 euros.

Ja, vaig fer el burro. Quina paraula era? No, no vaig arribar a saber-ho mai. No vaig arribar a saber-ho mai. Potser soc massa prudent. Sempre he estat massa prudent. Sí que ho tens, això, sí.

Mira, hem d'anar acabant, Xavi. Pots fer una mica de. Pots dir. Passem al llamusí, que és l'apartat que farem ara fent de Leo Messi,

per exemple. D'acord. Sense meditació, passem al llamusí.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.

No marxis, no marxis. Una paraula i tres definicions i l'encertes t'emportes una llangonissa ral de vinyó gentilesa de. La paraula d'avui és. Brufar. Brufar. Brufar. A. Brufar. Acció de farcir amb algun condiment, un tall o un tipus de pasta, per exemple. B.

Brufà, servei que permet enviar un document de manera urgent i deixar constància legal.

Un desgraciat. Allà on treballava, 50 anys treballava en la mateixa empresa i no me van ni trucar per despedir-me. Me van enviar un Brufà.

A la iaia, si li baixa la pressió, se li han de brufar unes gotetes de whisky sota el nas i de seguida rebifa.

No ho sé, realment. No és fàcil, eh? Jo et tiraré per la primera. La A, eh? Farcir, sí.

Farcir amb algun condiment. Brufar els raviolis. Sí. Doncs era la C. Oh! Oh! Ah, bé! Esquitxar, llançar gotes a distància. Xavi, sortejarem la llangonissa entre la gent del públic? Millor. Doncs ja està. I els chapulines també, va. Mira, i uns saltamartins sempre combinen bé amb llangonissa. Saltamartins i llangonissa. Jo crec que estan molt bons, ja veig. Sí, és veritat, t'ho dic. Ara en provareu. Ara en provareu. Xavi, Espinosa, gràcies per venir a seure una estona a l'Escuda de la Renaixença. Un plaer. Gràcies. Bravo!

Per venir de públic, entra al corral.cat i omple el formulari. I així et mous del sofà, que te sortiran bolets.

Aquesta sí, aquesta sí. Aquesta la sé perquè la meva filla la canta de tant en tant. Ah, sí? Què dic? La meva filla fa classes de cant i canta aquesta que jo sempre penso, vols dir que no comencem molt amunt? No, no, fa malament, no?

Doncs, nano, pensa que si arriba cantant d'òpera, això cobren. Calerots, eh? Què pot cantar? Ai, què pot cobrar?

Això és un tema personal. Per una paraula, 4.000 o 5.000 euros. Et donarà més que les cabres, Peyu. Per una actuació? Ara t'ho pregunto de veritat. El que et puguis imaginar. Cantants d'òpera lírics, el que vulguis. Però que vulguis que és, perquè això sempre jo amb la mentalitat modesta penso 2.000 euros. Què dius? 20.000? O més. Què estem escoltant, Arnau?

Això és Montserrat Caballer, com heu pogut comprovar, que ens interpreta "O mio babino caro". Una de les àrees més celebrades del compositor de la toscana Giacomo Puccini.

El telègraf, eh, però, vull dir, m'agrada molt la teva secció, però, clar, si no ens expliques què hi té a veure amb el telègraf, a mi. Ai, de veritat! Ja hi arribarem, ja hi arribarem. Estem posant context,

estem posant context. Deix, home, més avui tardarà a arribar. Hòstia. Bueno, veus, sort que ho he dit, eh, doncs. Sí, parlàvem del telègraf, avui. Doncs sí. El fragment en qüestió es tracta d'una petita part d'una àrea de l'òpera Gianni Schicchi, estrenada l'any 1918.

Dedicada al seu pare. La gent diu babino caro i es pensen que és un bambino, un nen petit, i és babino, que és una forma bonica de dir papa, que és babo, babino. Correcte.

Però de qui parlarem avui no és de la Montserrat Caballé, que interpreta la peça, sinó del compositor Puccini. Ell va ser el gran continuador de l'òpera italiana, després de Giuseppe Verdi, i va recollir tota l'herència operística del segle XIX i va projectar-la fins al segle XX amb un llenguatge que també va ajudar a contribuir i a definir una mica la música cinematogràfica. Lligueu-ho amb el telègrafi.

Tinc paciència. Ja ho lligaran amb el telègrafi. Rato que estic esperant. Puccini era una veritable estrella internacional de la seva època, però hem de dir que també era un home amb un caràcter molt fort. I aquest caràcter feia que de tant en tant tingués enfadades importants amb col·legues de la professió.

Una de molt destacable va ser amb el director d'orquestra Arturo Toscanini. És que l'Arturo. Ai, l'Arturo. Entre ells hi havia una relació d'admiració, amistat i disputes constants. Una mica com la d'en Fel i en Xuri.

Sí, sí, sí. Exacte. I seria el Toscanini?

Toscanini i en Fel. En Fel, eh? Sí. Per tant, en Puccini i en Xuri. En Xuri queda, molt bé. Aneu allargant encara. Eh, bueno. Perquè, saps, no fent que O llavors estàs prenent el telàgraf. Ja s'acosta.

Va. Per Nadal era habitual que Puccini enviés un panetone als seus amics per felicitar-los les festes.

I en una ocasió va fer enviar els panetones, però després va recordar que estava barallat amb Toscanini. Immediatament va buscar un telegraf. I li va fer arribar un telegrama que deia Panettone enviat per error. Puccini.

S'ha d'animar la llet, eh? Boníssim, és una broma. Però Toscanini, que també tenia una personalitat bastant forta i un temperament important, va respondre amb això. Panettone menjat per error. Toscanini. Molt bé.

Puccini-Toscanini. Bé, bé, bé. Escoltem, Arnau, alguna peça d'aquest senyor.

Sí, justament una àrea de la darrera òpera de Puccini, que en la seva estrena va ser estrenada i dirigida per Toscanini. Mira. És la peça, l'obra, vaja, Turandot. Música, mestre.

Estàs escoltant la Renaixença.

Com us he dit a l'inici, el pare real del telègraf és el català Francesc Salvar Campillo. Actualment se'l reconeix a ell, com a inventor d'aquest sistema, però en el seu dia no va aconseguir el finançament per desenvolupar-lo. Per culpa d'un rei espanyol. I altres inventors van desenvolupar telègrafs arreu del món.

Els anglesos, per exemple. Collons d'anglesos, eh? Sí, sí, sí. Mira, van instal·lar telègrafs sobretot en diferents estacions de tren. Sí. Aquí hi ha una anècdota curiosa d'un anglès que va llepar fort, però fort, per culpa d'un telègraf. També s'ho va buscar, ja t'ho diré. És un tal John Towell, un home que un bon dia decideix entrar a una farmàcia a comprar una crema per verius. Mira, fins aquí podries ser tu, xuriguera.

Veus? Jo no parlo anglès.

Doncs va comprar aquesta crema per barius que era letal si l'ingeria un ésser humà carai la crema amb la crema va intentar enverinar un

amant que tenia això tampoc no ho he intentat jo no? em sembla em sembla que no ho he intentat ja

vol dir em sembla la dona se'n va anar per tant l'amant l'amant és curiós que vulguis

enverinar-la bueno si ja n'estàs pensat doncs mira que ell va decidir que enverinava l'amant tu. La dona se'n va adonar i mentre agonitzava va cridar avisant a tothom. I aquell home era un assassí, no? Assassino, assassino. El paio. Assassino, assassino. El paio, espantat, va aconseguir fugir del tren. Sí. Però no van ser temps d'atrapar-lo. Hòstia. Què va passar? El cap d'estació va fer enviar un missatge per telègraf. Han acabat. D'una estació a l'altra. Han acabat d'instal·lar d'una estació a l'altra. El tio fuga del tren, no? En John Towell va ser detingut només a arribar a Londres i condemnat a la forca. Hòstia. Des de llavors se'l coneix com l'home penjat pel telègraf elèctric. Mira, mira.

Si no hi hagués hagut telègraf seria. Doncs sí. Anem a disseccionar el telègraf, Joel.

Dit, dit, dit, da, dit, da, dit, da. Què fas, què fas? T'he dit que va bé, però em mors, eh? Déu meu. Utilitat en una illa deserta. Aviam, aquí hem de tenir clar que el telègraf no emet per si mateix. No. Veio. Bueno, tu xuriguera, que segur que ho saps, perquè ho saps tot. Necessita estar connectat a un cable o a una estació de ràdio. És com si li treus la SIM al mòbil, allò no truca. Serveix per jugar al solitari, que jugo jo, i ja està. Fet aquest apunt. Sí que jugo al solitari. Sí que jugo al solitari. No, no, no. A l'Spyder. Hombre, evidentment que és a l'Spyder. Home, jo també. Quin record tens! Hòstia, pua! Bases dels dos minuts? I tant. Jo pràcticament sempre, també. Després comparem. De què parleu?

Estàs viciat a l'Spyder? Sí, sí. A mi m'agrada el solitari, però amb cartes físiques. Bueno, a mi m'és igual, peio. El palo curt, palo llarg, faig jo. Allò no. És la meva secció.

Perdó, vale, vale. Jo m'ensenyava a jugar als cacs. Vale, ja prou. Molt bé. Ja prou, prou. Bueno, en tot cas, fet aquest apunt, si parlem d'un telèfon. Ja m'he posat nerviós. Si parlem d'un telègraf connectat a la ràdio en una illa deserta, la utilitat, i jo diria que és més que evident. Què faries amb el telègraf? Trucar a ma mare, evidentment. Amb un telègraf? No, home, amb el mòbil. La trucaria per dir-li que tinc un telègraf. Utilitat com a joguina sexual. Espera. Dit, da, da. Dit. ¿Què has dit ara? És una fotopolla però amb morse. O sigui, he dit penis amb morse. He pensat que antigament els amants es comunicaven així, amb línies i punts. Quants anys tens tu, Joel? 45. Utilitat com a arma en cas de conflicte. El telègraf ha estat un arma de guerra molt potent. No descobreixo res. Servia per coordinar exèrcits, donar ordres, transmetre informació secreta. Per la del telègraf han mort moltes persones, de fet. Però no perquè el telègraf sigui dolent, és perquè som dolents nosaltres, els homes, que utilitzem malament, sempre passa el mateix. És com ara amb internet, havia de servir per democratitzar el coneixement i l'hem acabat fent servir per insultar-nos i per masturbar-nos. Però l'internet en si mateix no era dolent. Insultar no insulta ningú. No. Utilitat metafòrica. Aviam, tema metafòric. Quan es diu tal escriptor té una prosa telegràfica. Hemingway, per exemple. Bueno, és un mal escriptor. No t'agrada Hemingway? Perquè té una prosa telegràfica. A tu no t'agrada. No vol dir que escrigui en morse, vol dir que té una prosa concisa, precisa, seca, sense collonades. A tu que t'agrada la collonada, no t'agrada. Per exemple. La iaia ha caigut. Telegràfic. Això és prosa telegràfica. Però si en canvi dic, la nostra venerable i entranyable matriarca, víctima involuntària de les implacables lleis de la gravetat que governen amb tirànica inflexibilitat la nostra existència terrenal, ha experimentat amb la solemnitat tràgica pròpia dels grans esdeveniments que sacsegen els fonaments mateixos de la condició humana, un descens corporal sobtat, aparatós i absolutament mancat de qualsevol voluntat prèvia, fins trobar-se, per circumstàncies que encara hauran de ser investigades pels especialistes corresponents, en una posició sensiblement més pròxima al paviment del que, en termes generals, o em consideraria desitjable, això no seria prosa telegràfica.

Serralleria Mañà, obrint portes de tota mena. Que bé, i sou ràpid. Molt, tu encara estàs renegant que nosaltres ja t'hem obert la porta. Genial, i sou gaire cars. Esclar, com tots els serrallers, però més cara encara és canviar-te la porta. I veniu en qualsevol moment, de qualsevol hora, de qualsevol dia. Sempre, les 24 hores dels 365 dies. Això sí, si ens truques la nit de Nadal. Creu-me que potser et sortirà més barat canviar-te de pis.

Ja ho diuen. Qui no té cap ha de tenir serralleria manyà. Ja ho sabeu.

A l'hora d'obrir una porta, més val. Manya que força. Serralleria manyà.

Patrocina Històries per passejar el gos. Ai, preciosa.

Aquesta bellesa de gos és en Roura. És preciós. Hosti, se'l conec. És que a mi m'agraden els caçadors.

Sí, però té una posició com si hagués tingut un accident.

És molt burro, aquest gos. Què vols dir? Hosti, aquest gos és del meu poble. Ah, sí? Què dius, eh? És en Roura. És de Sant Llorenç avall. Eh que sí? En Roura. És un tros de burro.

És un Beagle Harrier. No val per res, aquest gos. Escolta, prou. És una bèstia. Mira, saps què passa? S'ha fot el menjar del plat mentre tu menges. Això sí, és un golafre. És un golafre. S'ho menja tot. És molt pesat, aquest gos. S'ho menja tot. Hòstia, matem-lo.

Ai, prou. L'hem de matar, aquest gos. Ha entrat en bucle. Xuri, els propietaris potser ens escolten.

Són gent molt burra, també, els propietaris. El propietari és el Lleó. Bueno, Lleó és un nano jove. No el matis. No, collons. Els seus pares sí. Els seus pares són molt burros.

A veure, pobre Lleó. Ai, no, pobre Lleó, pobre Roura. Que és un biga, l'has dit, eh? Un biga el Harriet. Que s'ho menja tot, eh? Fins i tot els papers, eh? Sí, sí, tot. S'ho menja tot, tot.

Doncs haurem de vigilar en Roura si es menja els papers, perquè en aquesta història n'apareixeran uns que hauríem de procurar preservar.

Avui passegem el gos per Qumran, mandat britànic de Palestina. Actual Cisjordània ocupada. Palestina, bàsicament. Sí, Palestina. Som a principis de 1947.

Sí, Palestina has dit, eh? Sí, Palestina. Bueno, doncs vés agafant el mòbil perquè et trucarà la Pilar Rahol. No, per favor. No, no, no, ja t'aviso, ja t'aviso.

No té per què. No, ja veuràs. Ens situem al desert de Judea, un territori àrid, desèrtic com pocs. És un desert de roques i muntanyes de pedra. Gairebé no hi creix la vegetació. És com aquells poblets, segur que apareixen a la saga de la Guerra de les Galàxies. Sí. De fet, aquí van rodar moltes escenes de la pel·lícula.

Hosti, Peyu, de veritat que m'esperava moltes coses de tu. Però aquesta referència a la Guerra de les Galàxies no, eh? Que les has vist, les pelis? Ni una, no n'he vist. Ah, molt bé.

Jo he llegit el que posava aquí i he fet veure que I així et va. I no tinc ni puta idea de què estic parlant, com tanta altra gent a la ràdio. I no passa res, eh? No, no, no. El més curiós d'aquest lloc és que, tot i que és un desert, és només a dos quilòmetres del Mar Mort. És un territori curiós de veure.

Ha de ser maco, allò. I tant, i tant. Jo em moro de ganes d'anar-hi, eh? Que em foten un missil al cap. I tant, i tant.

Nosaltres hi hem vingut amb en Roura, el nostre gos. És molt burro aquest gos. Sí. Ai, prou. Hem vingut per conèixer un adolescent de 15 anys que es diu Mohamed Eddib. En Mohamed és pastor de cabres. Hòstia, és el Peyu palestí. És ben bé com tu, però palestí. Jo si hagués nascut a Qumran segurament seria com ell, però per sort no és el cas. Per sort, per sort. Jo estic molt bé, Montanyola. Ja t'hauries quedat sense casa. Exacte. Exacte. En aquests moments, en Mohamed està vivint un mal tràngol. Se li ha esgarriat una de les seves cabres. L'ha perdut.

Cabra. Cabra. Cabra. Cabra, ho t'has ficat.

Home, però Mohamed, Mohamed Churiguera, però com que cabra? No li diguis cabra. No tenen nom, les cabres. Jo trobo molt llest que li diguis cabra, així.

Aviam, el nom de la cabra de Mohamed el desconeixem. Sabem el nom del nano. I tenint en compte que som al 1947, en un desert de Cisjordània, ja té mèrit saber el nom del nano. Sí, sí, és veritat. El fet és que Mohammed ha perdut una de les seves cabres i tenint en compte que estem en un desert amb una extensió enorme suposa un bon problema. A casa li han fotut un pet de crits. Mare.

No, què? Ja he arribat,

No, què? Ja he arribat, és que tinc una mala notícia. Saps què m'ha passat, mare? Què t'ha passat?

Què t'ha passat ara?

Hòstia, és que he perdut la Jasmina. La Jasmina, qui és la Jasmina? No, mare, que t'ha. Bueno, és que penso que en Joel té raó. Veus? I li he posat nom de. Bueno, la cabra. Gràcies. Has dit Jasmina, la cabra. Em sembla que és un nom bonic. Molt bé, molt bé. Jasmina? Jasmina. He perdonat Jasmina, mare.

Però no pot ser un altre cop? Sí. Mira, és que de vegades. ¿Quantes vegades t'he dit que has d'estar més atent quan empastures les cabres? ¿Quantes vegades t'ho he dit? Moltes vegades t'ho he dit. Que són la nostra única font d'aliment, carinyo.

Si això és l'única font d'aliment, ho teniu fotut.

Aquest nano em va despistar tot el dia. Tot el dia em vas despistar, Mohamed. Que un dia perdràs el cap, noi. A veure, pensa. Refes el camí. A veure, on t'has deixat la jasmina?

On te l'has deixat? És que no ho sé. Si sapiguessis que te l'havies deixat,

ja no l'havia perdut, mare. Fes memòria, recorda. Pensa, pensa quan és l'última vegada que l'has vist. Que no ho sé, mare. Deixa'm en pau. Ai, de veritat. Mira, Mohamed. Mohamed surt i troba el collons de cabra que no t'ho penso dir dues vegades.

Estem acompanyant un adolescent cisjordà a trobar una cabra. Hosti, com se'ns ha complicat la tarda, eh? Sí, sí, sí. Fa una calor horrible i tenim les cames destrossades, les muntanyes són empinades i plenes de coves. En Roura. Està traient el fetge per la boca i a sobre s'està fotent de gana, com sempre. Jasmina! Jasmina! És que no la veig per allà. Narrador, tu com que ets una cabra, tu què fots? Sí, res. Normalment vaig cridant Jasmina, Jasmina. I què? Jasmina! No sol aparèixer. No, pots agafar una senalla amb una mica de pinso, fer soroll amb el pinso. Sí, pinso, el 6 Jordà ni el 47. Amb el 47, mira, encara. En Mohamed llença pedres a l'interior de les coves, esperant que, si hi ha la cabra, s'espanti per la pedrada, i bueno. A veure si llavors la cabra així es comença a fer. Uita, ha de tirar la pedra. Què és això? Sí, però la cabra no. Desmina, eh? Som a la cova ara. Deia que el que fa el nano és tirar pedres dins la cova, perquè si llavors la cabra està allà faci bé i la senti, però no se sent res. Tira pedres. Deixa'm tirar una pedra. Tira-la, tira-la. Una altra, tira-la.

Desmina, on ets? Has sortit una vegada? Va, que vull tornar a casa. Jo, Mohamed, el que faria sent palestí és anar amb cuidado amb allançar pedres. Per què? No, home, perquè ets palestí. A veure si el Netanyahu et prendrà per terrorista i et fotrà un missil

al cap. La situació és monòtona, però de cop i volta es posa interessant. Ha trobat la cabra? Hòstia, era per hora. Quan s'ho està una mica fart, aquest nano, i la cabra. No ha trobat la cabra, però alguna cosa sí que ha trobat. En Mohamed llança una pedra en una de les coves i sent el soroll d'alguna cosa que es trenca. Ole, ole, doncs està content, eh? Aquí t'has carregat algun gerro. Sí, sembla que sí, en Mohamed ha trencat un gerro. Ens endinsem amb ell a l'interior de la cova per veure exactament què s'ha trencat. Pel que veiem és un gerro de terrissa molt gros, antic, ple de rotlles de cuir. Al costat del gerro també hi ha papers escampats.

A veure, Mohamed, Mohamed. Vols deixar aquest cony de merdes que has trobat i centrar-te a buscar la Germina? La Jasmina? La Jasmina. La Jasmina. Deixa la cabra.

Deixa la. No diguis disparat. Digo, home, digo.

Digo. Jasmine no és tan cabra, Jasmine. No, eh? Jasmine sí, Jasmine ja sona diferent.

Som al desert, a l'interior d'una cova perduda, a les altures d'una muntanya àrida, i hem trobat un gerro que sembla que conté documents importants. Carai, què són, Peyu? Què he trobat? Què és això que he trobat, Peyu? T'ho podria dir, però ja ho mirarem demà, Xori. Ara s'està fent tard i en Mohamed vol tornar a casa. S'ha de tornar. Ara? És tard, collons, s'ha de tornar.

Sí, sí, bueno, bueno, i la paperassa, què fem amb la paperassa? No. No, què collera,

perquè hem trobat uns papers. Ja ho mirarem demà, ja ho mirarem demà. No, no, no, els papers. Ara toca descansar i agafar forces. Ens situem l'endemà al matí. Tots tenim ganes de tornar a la cova i seguir investigant aquells papers. Només en Roure li fa una mica de mandrenari. Aquest cop ens acompanyen els cosins d'en Mohamed. Entre tots anem descobrint més gerros. També en trobem coves properes plenes de gerros. A veure si serà un bazar al final, això. Eh? On més busquem, més gerros apareixen, tu. Ja. És un garden, poder. Un garden. Ah, un garden. Saps allò a la Costa Brava, que al costat de la carretera. El Nacional, sempre estan allà. Els francesos estan allà comprant gerros. Testos i testos i gerros i. N'hi ha molts, allà, eh? Allà n'hi ha molt. Tenen molt estoc, aquella gent. N'hi ha a tot Catalunya, però allà n'hi ha més. Sí, però vull dir que tenen molt d'estoc. El dia que fas inventari, allà, vull dir que hi ha molts de gerros diferents, allà. I en anitus. I en anitus, també, pel jardí. I més coses. O sigui, tot, moltes coses de molt mal gust.

El jardí no, tampoc. Jo en tinc a casa, eh? En anitos? Al menjador. A dins? Al menjador. D'aquells de pedra? Sí, a casa en tenim. El poses a dins? A dins a casa. Hi ha el vàter. El vàter? Bueno, t'has despentat. No. Hi ha un anito d'aquells que està així i té el rotllo posat aquí. Ah, sí? Ah, en el dit, eh? Quan me sento el vàter el tinc allà davant, l'anito. És el paper del dit? Sí. Mira. Em sento la minya mal. Molt bé, molt bé.

Anava a dir, en Anita és normatiu, però has fet la broma de la vinya mal.

Deia que, bueno, estaven buscant els papers d'aquests, eh? Hi van sortint gerros i papers, hi van sortint coses allà dintre, no?

Aquests papers sabem tots que acabaran per liar porros, eh? Eh? No!

Els papers estan molt ben conservats i són molt curiosos de veure. Estan escrits en una llengua que no sabem, bueno, no la sap ningú, ni en Mohamed ni els seus cosins. Són textos escrits en hebreu.

Bé, doncs que s'hi vagin acostumant a l'hebreu, els palestins. Vull dir que ara en aquell moment no, però després els sentiran a dir molt. Ja l'aprendran.

Bastant. En Mohamed i els cosins no saben què fer amb aquells papers. És evident que són molt antics i que poden ser importants, però no saben fins a quin punt. Per tant, fan el que faríem tots. Però serveix per fer porros. No, que no. Se'ls emporten i se'n van a buscar un antiquari que els analitzi. Un expert en la matèria ens sabrà si tota aquella paperassa té cap valor o si els podem donar enroure. El gos rosegador de papers de Sant Llorenç a Vall perquè se'ls mengi. És tonto aquest gos. És molt pesat. Situem-nos al moment en què en Mohamed i els seus cosins visiten l'antiquari.

Salam aleikum, canalla! Què us porta per aquí? No deveu venir a molestar, oi? Ja sabeu que si trenqueu res m'acabeu de pagar-ho, eh?

No, home, senyor, venim perquè hem trobat uns papers a l'interior d'una cova. Estava buscant la meva cabra, ja és vina, perquè la meva mare me fot una mà de crisi, no porto la cabra a casa, i va i m'he trobat amb tots aquest paperam i l'hi he portat per ensenyar-li bé en què em pensa vostè.

Mare de Déu, collons de jovent, pots comptar amb quines merdes em deuen portar, ja ve.

Al principi, l'antiquari sembla rassalós d'aquells papers, però conforme el revises s'adona que són molt i molt antics i que, per tant, poden ser molt valuosos.

Me'ls deixes uns dies i els reviso, perquè no semblen res. Collons, collons, no va, res, res. Ja els ha vist prou.

No, no, no, això és típic d'antiquari. No, que ja el tinc vist jo, l'antiquari.

No, no, no, no. Hostia, collons, collons, collons. No, no, no. No són res. No són res. Són macos, són macos,

però no valen, eh? No tenen valor, no valen.

Deixem-los d'un dia. La típica trampa d'antiquari, tu els hi portes un quadro de la teva iaia i a poc que vegin que val 4-2 no tornen mai més, eh? A mi em va passar, eh? Ah, sí? La meva àvia tenia un carabat, jo. Què dius, ara? Home, no, com ha de tenir un carabat? Tenim Caravaggio, la mea àvia. No sé qui és la teva iaia, no et conec prou encara. Una senyora d'una aldea de Lugo. Tenim Caravaggio. Tu tens descendència de Lugo? Sí, directament. Bueno, directament, no a través de ma mare.

Al cap d'uns dies, en Mohamed torna a la botiga i l'antiquari ja ha valorat els papers. Però aquell home té una actitud estranya. Costa saber si són valuosos o no.

Digui'm. Escolta'm una cosa, xaval. Ja hem trempat. Això que m'has portat. Res, eh? No. No val? Bueno, no val. No val gaire res. No val gaire res, vull dir que no. Llàstima, eh?

No te'l creguis, Mohamed Churiguera. Jo pensava que faria algo de pasta amb això. No, res. Amb els calés que facis, em podré comprar un altre cabra. Com que la Jasmina no la trobaré. Mira, res, fem una cosa.

Coma molt i perquè ets tu, eh, Xic? Sí, perquè em caus bé i ets trempat, eh? Coneixes la mare? Eh, tu mare la conec, molt magra. No te la fas pas, la meva mare? No. Ei, no. Una cosa és improvisar, l'altra és portar-ho cap a uns camins que no sabem cap on anem, eh? Estàvem valorant uns papers, simplement. Uns papers, ningú ens ha dit que neixin cap a una part més sexual, eh? No, no, no. Així no valen res, aquests papers. No valen res. No valen res, no valen res. No som mare, tampoc. Però vull dir que fent un gran esforç. Fent un gran esforç Mira, tornaré 49 lliures Eh, i surto perdent, eh? Però perquè ets tu, Xic És que no sé quants són,

Peyu, 49 lliures Mira, jo t'ho dic,

49 lliures palestines de l'època equivaldrien a 1.500 euros en quals Home, home De tenir-los o no tenir-los, eh?

Home, ja podem tancar el tracte, eh? Home, 1.500 euros, quantes cabres et puc comprar amb 1.500 euros? Moltes cabres, eh? Mira, aquí tinc una nota del

guionista que diu No tinc ni puta idea de quant val una cabra. Sí, sí. Depèn, depèn de quan la compris, de quina raça, de quina mida. Bueno, una cabra de 6 euros. En aquella època, 30 euros com a molt, però.

Per això. 10 cabres vols.

Tancam el tracte. Tancam el tracte.

Vinga, trampat. En Mohamed accepta el tracte i l'antiquari es queda amb els papers. El que bé després ja us ho podeu imaginar. Resulta que l'antiquari comença a moure fils amb arqueòlegs experts fins a descobrir que la troballa d'en Mohamed té un valor incalculable. Aquella relíquia té més de 2.000 anys.

Aquells papers són els manuscrits del Mar Mort, els textos de l'Antic Testament més antics que s'han trobat. De l'Antic Testament i d'altres textos. Per això estaven en hebreu i altres llengües, també. I arameu i grec. Quan els experts s'adonen del valor de la troballa, s'inicia una recerca que s'allarga 10 anys, temps en què es troben centenars de documents de la col·lecció. Un dels descobriments més importants del segle XX va ser gràcies a una cabra que es va perdre a la muntanya. Sí, senyor. Els hi devem tantes coses, a les cabres. I tant. Mil formatges, què vols que et digui? Eh! Perdó. Calla. Saps què diu? Anem a veure què se n'ha fet d'aquell gos enroure, xuriguera, a veure si és viu. Espero que el matin. Ei, sisplau. Mercè, qui ho decidirà, això, avui?

Això ho decidirà la Berta, que d'on ets, Berta? De Tona. De Tona, eh?

Mira com l'Arnau. Sí, sí, sí. Té una retirada, eh? La història d'avui ha transcorregut a prop del Mar Mort. Doncs anem a la pregunta sobre el Mar Mort. Què és el Mar Mort? Un estany. B. Un llac. O C. Un mar. Un llac? Un llac, un estany o un mar. Un llac, un estany o un mar. Un mar, un mar.

Quina pregunta és. No ho entenc. Ah, hi ha trampa. No, no hi ha trampa.

És un mar. Ah, és un mar. Un mar. El gos és viu! Bravo!

És que no volia matar-lo perquè en Xuriguera hagués estat massa content. En Roura ja torna a ser a Sant Llorenç avall, però ha arribat amb molta mala cara. Més que res perquè, per un gos tan golafre com ell, haver estat perdut a la muntanya fotent-se de gana ha estat una odissea. Ara, però, ja torna a fer vida normal. Fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres. I amb el nostre espí.