T2xC14 - El diari

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Adéu, busuars! I fins al parque!

La Renascença.

La referència més antiga, alguna cosa semblant als diaris que llegim avui, o sigui, un espai on es recullen les notícies de la jornada, això ho trobem ja l'any 59, abans de Crist.

Hosti, trobo que en aquest programa sempre anem molt enrere. Sí, sí. És contexte, el contexte.

Exacte. I tant, sempre s'ha llegit molt en el vàter.

Sí. Però el mòbil, no? El diari no és una mica incòmode? En el vàter.

Home, jo a vegades llegeixo hasta l'etiqueta del xampú.

Sí, això ho he fet també. El diari o vàter és molt pràctica, perquè si jugaven al cul, saps què vull dir? Hòstia, llegien les notícies, després pam, el Madrid guanya les Champions. Doncs agafes el diari i puf, la cara d'un Maurinho, saps? Pamba.

Aquests escrits que va fer publicar Juli César es coneixien com a acta diurna i s'hi publicaven alguns escàndols, campanyes militars, execucions. Bueno, com la premsa actual, una mica. Sí, però al servei de l'emperador. Bueno, com la premsa actual, una mica. Sí, una mica sí, però ara hi ha periodistes, Joan.

I molt bons, i molt bons. En aquest programa no n'hi ha cap, però n'hi ha de molt bons.

Sí que és veritat. Perquè els periodistes han de ser els diaris. Els periodistes han de ser els diaris. El periòdico, el diari Ara, La Vanguardia.

No puc amb La Vanguardia. Vols dir que ho pots dir això? Que vols brega amb el conde de Godot, tu, eh? És molt poderós, el conde de Godot. Però que no ho dic per la línia editorial, de mi tant m'afaixa. Jo, mentre mantinguin l'idiota aquell, la tonteria aquella. El Màrius Carol? No, com mantinguin. Què diem? Com mentiguin lo de les vuit diferències aquelles del francès mort, mentre hi hagin aquells dibuixos del francès mort, jo no penso llegir aquest diari. Però què és això? Hòstia, car de 50 anys que a la secció de passatemps de La Vanguardia hi ha la vinyeta aquella de les vuit diferències d'un dibuixant francès, perquè es veu que no van trobar ningú a Catalunya que s'ho pogués dibuixar. Es veu que els catalans no sabem dibuixar. És horrible, allò. Hòstia,

a mi em queda nerviós, aquell dibuix. És una institució calloma, eh? Hi ha molta gent molt fan de les vuit diferències de

La Vanguardia. Sembla mentida. Un tocat dels collons és aquell francès. Mira, d'entrada, tota la vida han sigut. Però que és mort! M'és igual! Però per què li tens tanta ràbia? Per què em fa ràbia? Què li passa? Perquè, a veure, tota la vida han sigut les set diferències. Sí. Ell no, ell buit. Ah, això és veritat. Les set diferències. Sí. I tu agafes l'avantguarda i vols fer les set diferències, que és el que busquem els que són més tontets, els llestos ja faran els encreuats del Mario Serra, però si tu ets més tontet, com ara jo, pots distreure'm les diferències, i no es troben, no hi són, no n'hi ha. Ah, no n'hi ha? És una estafa. No n'hi ha, no, diferències, aquests dos dibuixos. No les trobes tu, Peyu, home. No hi. A vegades la diferència és una rayeta que fa un. No saps si és un error d'imprenta o és. Jo no vaig al bar a llegir amb el regle. Saps què vull? No puc mesurar. Hòstia, nano, cardo fàcil. Aquest porta barret, aquest no em porta. Aquesta casa té finestra, aquesta no n'hi ha. Ja està. Hòstia, què collons li devem

al francès aquest? El Jean Laplace. Com dius que es diu? Ara sí que em sona que posa Laplace.

Estàs molt emprenyat, trobo. Ha vuit anys que és mort, aquest tio. Estàs molt emprenyat per un home que estigui mort fa vuit anys.

És que no entenc per què, que ara de vuit anys que hem de mirar dibuixos d'un mort. Hi ha gent viva a Catalunya. Perquè ja estan comprats. Ja estan comprats, ara els han d'amortitzar. S'ho estalvien, això. Bueno, escolta, canvieu el dibuixant aquest, els de la Vanguardia. Si ens esteu escoltant, que em consta que tothom. Bueno, va, escolta, vaig a donar alguna dada sobre la història del diari, perquè si no, els intel·lectuals que llegeixen La Vanguardia s'enfadaran amb mi. El primer diari de la història, heu de saber que apareix a Estrasburg el 1605, amb un nom poc comercial, al meu entendre. Es deia Relation aller Furniment und Goden Würdigen Historien. Sí que és poc comercial. Vol dir alguna cosa com relat de totes les històries distingides i commemorables. En català tampoc és comercial. No gaire, no, no. L'expansió dels diaris arriba, com sabeu, sobretot a finals del segle XIX, amb la invenció del linotip, que això va canviar, bueno, la impressió era molt més ràpida, que fins llavors havien de fer allò que anaven col·locant lletra per lletra, amb aquelles peces petites de plom. Com es diu que es deia, el de l'avantguàrdia? Jan Laplace. Fill de puta. No, home, no, feio. Perdó, perdó, perdó. Que ho canvien, això, que ho canvien, ja, sisplau. Vinga, Carles Fioriguera, Fel Feixedes, Laia Gluc, Arnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer? Sàvia per conèixer. És una persona capaç de descobrir els racons més profuns de la teva ànima, els teus desitjos més amagats, les teves passions més baixes, i no és psicòloga, ni mentalista, ni espia del CNI. És grafòloga i pèrit caligràfica. Només li cal llegir un text escrit a mà per analitzar-lo i extreure'n més informació que el sistema Pegasus del mòbil d'en Puigdemont. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença, Imma Lidón.

Imma Lidón, què has menjat avui per esmorzar?

Doncs unes torrades i un cafè al llet. Bé, torrades sense res? Amb formatge. Amb formatge, aquí està el secret.

Imma, a veure, perquè ens entenguem, els que no hi estem molt familiaritzats, tu ets pèrica, caligràfica i grafòloga. Sí. Que no sé quina diferència hi ha entre les dues coses. Què passa, Joel? Què són aquestes coses? És que has dit pèrica. He dit pèrica. He dit pèrica. Com la canalla ens ha fet molt de riure. És pèrita. Pèrita, caligràfica i grafòloga.

Quina diferència hi ha? A veure, la parícia caligràfica és una disciplina científico-tècnica que té per objecte determinar si una escriptura o una firma l'ha fet el seu titular o, al contrari, està falsificada.

És per veure. Mira, això no ho ha escrit aquesta persona. Tècnica, tècnica. I la grafologia?

La grafologia estudia l'escriptura manuscrita per tal d'identificar els gestos gràfics que demostren la personalitat i els patrons de conducta de les persones.

Que bé que construeix les frases. Li dono l'enhorabona només per això ja. Hi ha molt poca gent avui en dia, ja que faci subjecte, predicat, complement circumstancial, tot ben posat. En català, sobretot, costa de trobar.

Escolta'm, Imma, tots els pèrits caligràfics

són grafòlegs, llavors, o no? No, són dues disciplines diferents. Aleshores, hi ha grafòlegs que potser els interessaria, tota la part científica i tècnica de l'aparícia, Però tot el que envolta el món judicial és especial.

Perquè la pràctica, bàsicament, del pèrit caligràfic està en el món judicial, diguéssim, en determinar falsificacions. Quin és el teu dia a dia?

O sigui, el pèrit caligràfic ha de seguir uns protocols tècnics, unes tècniques de validació, i després s'ha de fer un informe que ha de defensar davant del tribunal. Amb un judici t'has de sotmetre a les preguntes dels advocats, dels fiscals i si s'escau del jutge.

¿Ens pots posar una situació d'exemple en la que en el nostre dia a dia nosaltres puguem arribar a necessitar un pèrit cal·ligràfic? Què ens pot haver passat?

Doncs et poden falsificar la firma. Pot ser que t'atribueixin una firma que vas fer fa molt de temps i realment tu no ho recordes i has de saber si realment ho vas firmar o no. I després, una cosa més agradable, que una persona fes un testament hològraf, que és un testament a mà, en el qual et fes hereu. Aleshores, tu hauries d'agafar aquest testament, portar-lo al notari. El notari, de moment, el dipositaria a la notaria, només dipositat.

Això ja et cobra 200 euros, eh? El notari, o 300. Només per dipositar-lo, eh?

Sí. I abans de protocolitzar aquest testament per donar-lo per vàlid, necessita un pèrit que es diu que l'adveri, vol dir que demostri la seva veracitat.

I això passa molt sovint, perquè a mi em dona la sensació que és com de les pel·lícules, vull dir, en el dia a dia. A Catalunya això passa habitualment, que es falsifiquen signatures?

Ah, sí. Està a l'ordre del dia, això, 8 anys. Amb el meu pare li van. Què dius ara, Fel? Sí, vaig ser jo, les notes de 8, eh?

I, fixa't, hi ha una modalitat de falsificació que la gent la fa amb molta alegria i pensant que no passa res, perquè està autoritzat, per exemple, que la teva mare o el teu pare digués, ai, nen, que des que tinc artrosi la firma me surt molt malament. Fes-la tu per mi. D'acord. En el moment que tu fas aquesta firma, estàs fent un delicte de falsificació documental.

No estàs fent un favor a la teua mare. Repetim-ho, això. Repetim-ho, que la gent ho sàpiga.

Delicte de falsificació documental en pena de presó. En pena de presó.

Però aleshores, les signatures aquestes que et fan fer, per exemple, el banc, que et diu, firma aquí. A la pantalleta. A la pantalleta, sí. Això. Et falsifiques a tu mateix una mica.

Sí, sí, totalment.

Doncs ara tots els contractes van així. Amb la signatura aquesta que vas de fer amb el dit que sembles idiota firmant.

El que sí que vull remarcar és que l'assignatura és personal intransferible i que tu no pots fer la firma d'un altre. Sí que tu pots representar amb una altra persona, tu pots firmar per poders, pots firmar per ordre, pots firmar perquè siguis el representant legal d'aquella persona, però llavors no li falsifiques, firma-se amb la teva.

Si tu, per més semblant que et sembla que l'estàs fent a la firma de la teva mare, per exemple, dius, no, és que jo la sé fer perfecta, un pericaligràfic ho detecta.

Mira, tinc una anècdota molt divertida. Un metge que tenia, això és real absolutament, un metge que tenia una infermera que li deia, guita, a mi, quan estic en plenes visites, no m'entris amb xurrades de que t'afirmi ni recic ni autoritzacions ni xecs i l'infermera quan

estic en visites i l'infermera

doncs tenia la mà trencada havia el que diguem assimilat la firma del metge i firmava amb tota espontaneïtat. Un dia aquest metge va haver de fer un pagament ja una mica important i aleshores va ser ell mateix que va fer el xec. El que havia de cobrar-lo va anar al banc i el banc va mirar la firma i va dir aquesta firma no és bona, aquesta firma és falsa i no volien pagar el xec fins que ell deia home, però si el doctor tal l'ha fet davant meu. Era l'única real. Era l'única, de veritat. I aleshores van trucar i ell va dir, no, no, sí, sí, és la meva firma. Però fixeu-vos que el banc estava acostumat a la firma falsa. Sí, sí, sí. O sigui que alguna cosa devia haver-hi, no?, el senyor del banc, com per treure'm la feina.

I en casos de testaments i això, que sempre hi ha, que l'avi se'ns ha enamorat d'una nena. Uuuh! Aquí hi ha problemes grossos, eh? Quins veïns tens, Peyu? Això ha passat a casa teva? Això als pobles es veu, això.

I moltes vegades també un fill. No, no, no. A vegades et ve un fill i diu és que el meu pare és impossible que hagi signat això. I jo penso. Ja ho mirarem.

I es pot notar si has firmat coaccionat? T'estan obligant a firmar? És una molt bona pregunta.

Quan es firma coaccionat, bàsicament afloren dos sentiments. Un de ràbia i l'altre de por. I aquests dos sentiments pertorben molt el gest gràfic. Sí? Sí, perquè donen molta tensió, a vegades fa que la firma tremoli, es desorganitza, a vegades vas més a poc a poc.

Quan tu, hi ha un moment a la teva vida que et planteges, vaig a crear la meva assignatura personal. Sí, sí, això jo me'n recordo. Llavors, estàs allà prenent unes decisions també amb una edat que no et pertocaria. Sí, és veritat. La pots canviar, eh? Sí, però és estrany. Alguna recomanació a l'hora de decidir com ha de ser la nostra assignatura? Ha de ser complicada? Posant només el nom ja està?

A veure, tots, quan comencem a crear la nostra firma, ens basem en la firma d'algú que admirem, el teu pare, la teva mare, un germà gran. I a partir d'aquí vas evolucionant cap a la teva pròpia firma i la teva pròpia personalitat. O sigui, a veure, la recomanació és que les firmes no siguin les rúbriques, sobretot, que no siguin molt enrevessades.

Jo la vaig cagar. Sí?

Sí, no, és que estic veient aquí unes proves que està fent la Mercè. La signatura de la Mercè. 74 rúbriques. Sí, sí, sí.

Hem fet un experiment que és que un. Bueno, unes setmanes abans que l'Imma ens visiti aquí al programa em van fer fer escriure un text a mà i jo li vaig enviar un text a l'Imma escrit per mi perquè analitzés la meva lletra i pogués, bueno, dir els textos de personalitat que es poden llegir. El monstre que portes dins. Exacte. Exacte. Però digues la veritat, eh, Imma? Sí, sí. Vas analitzar el text? El tens aquí, eh? Tens el text i tens l'anàlisi que has fet a través de la meva lletra.

Mira, aprofito per entregar-te el teu informe. El informe.

Quina il·lusió, quina il·lusió. T'has d'anar a l'anàlisi. Ara sabré com sóc. Ensenyeu la lletra, que volem veure el trast, també. Sí, sí, sí. Hòstia, sí que ve complert, això, tu.

Sí, home. A veure, es necessita sempre, sempre text i signatura. La signatura sola no és fiable per analitzar una personalitat, perquè tot va lligat una cosa amb l'altra, perquè una de les coses que mirem és que hi hagi coherència entre el text i la firma. Cuidado que a l'anàlisi

hi ha un apartat que diu intel·ligència. És molt poques ratlles. Aleshores,

Bé, aquí veieu que hi ha la firma Peyu. Sí, eh? És que jo tinc dues firmes. Però hi ha la firma seva personal que ha estat pixelada per no. Perquè ningú la falsifiqui. Perquè no li falsifiqueu. D'acord. Realment. T'ho ha dit tu, eh?

Jo no veig que estigui pixelat, eh?

Bueno, una mica pixelat. Que és igual que la de Peyu, però. No, són diferents, són diferents.

I aleshores és important que la firmada en Peyu personal, com ell firma en el seu DNI, sigui coherent i homogènia amb el text. Amb com escric, eh? Aleshores, el que fem és tres apartats, un que és de caràcter, l'altre d'intel·ligència, que no és coeficient intel·lectual, sinó amb quin tipus d'intel·ligència es mou. Ah, d'acord, d'acord. I l'altra és activitat, que és l'àmbit professional, etc. Aleshores, respecte al caràcter, Jo assenyalaria quatre punts. El primer punt és que ets una persona que te relaciones de manera senzilla i que crees molt bon rotllo entre la gent. La gent se sent bé amb tu perquè tens un caràcter optimista i radies molt d'optimisme i ella se sent molt bé amb tu. I això on es veu? De les lletres? Vostè no ha treballat amb ell. No l'ha sentit parlar de la feina. Després ens ho expliques. A veure on veus cada cosa. En segon lloc, tot i que la imatge que dones, la gent que no et coneix pot pensar, ostres, quin tio tan extrovertit. Sí. No, no ho és. No és extrovertit, al contrari, és més aviat introvertit. És d'Osona. Té una. Té un món interior que el preserva molt i que no l'ensenya a qualsevol, només a persones amb les que realment té A mi no me l'ha ensenyat, eh? Creuen que són fiables. I al món interior tampoc.

No, no. Deixeu parlar, sisplau.

I llavors això, no? Que amb això sembla una cosa que. Que no soc.

De moment anem bé, jo crec. El sentit de l'humor.

Poc. Jo crec que per tu és un mecanisme de defensa. Mecanisme de defensa. O sigui, tu ets una persona, malgrat no pugui semblar-ho, emocional, sensible, i el teu sentit de l'humor, a vegades, és una eina que et serveix per sortir-te de situacions que et poden ser compromeses, sobretot emocionalment. Aleshores, fugim per la tangent i ja està.

Has muntat tota una carrera només fugint per la tangent.

Sí, per no saber comunicar les coses amb la gent.

Emocionals. Hi ha el problema amb els teus pares. Sí, que saps tu. No, perquè sempre és els pares, sobretot la mare.

I ara explica'ns, a mi m'interessa saber

d'on ho treus això. Falta un moment. La quarta no és la menys important, precisament és un de les, jo crec que és de les característiques més importants de la teva personalitat i és que ets una persona que s'esforça. Però una barbaritat. O sigui que sembla que facis un pols amb tu mateix per aguantar, per resistir, per perseverar. Per què ho fas? Per aconseguir allò que vols.

Per aconseguir allò que vols. Però entre aquestes voluntats no hi ha la de fer una lletra caligràficament exemplar.

És que grafològicament això de bona i mala lletra no sabem què vol dir. Clar. Això de bona lletra, mala lletra, és un concepte que és cultural i sobretot és escolar. És el col·le que et diuen nen, nena, fas mala lletra.

En tota dimensió estètica

hi ha un judici. Un moment, un moment, deixeu-me que. Arnau està parlant molt. Sí, un moment. Per què? Deixeu-me que primer vull que em digui l'Imma, tot això que m'ha dit, d'on ho ha tret. Perquè ella, veient la meva imatge a la tele, a la ràdio, coneixent la meva carrera, pots dir, bueno, més o menys pot ser així, aquesta persona. Jo vull saber de la meva lletra com es llegeix això.

Queda pendent que parli de la intel·ligència i de l'activitat. Si us fixeu. Volem saber, volem saber. Mira, si us fixeu. Mireu la lletra. Això últim que he dit de l'esforç, de la lluita mireu que la lletra va com cap a l'esquerra té un moviment que nosaltres diguem encabritat mira, justament té cabres no, no per les cabres és un moviment com de o sigui, imagineu-vos un genet i un cavall i que el cavall de cop i volta aixeca les potes i s'encabrita. El rodeo, no? Aleshores, clar, aquest encabritament, doncs què fa? Que el genet lluiti, que es posi en tensió, que vagi, o sigui, intenti sota vent i tempesta no caure. I això es dedueix de la posició de les lletres, una mica? No tant d'això com del moviment. El moviment. I de la tensió, perquè pensa que mirem espai, forma,

moviment I el meu trauma del sentit de l'humor, que dius que jo el faig servir per. Anem a ta mare, anem a ta mare. Això, de la lletra on te surt?

A veure, és que la grafologia el que té de riquesa és que no hi ha una espècie gràfica que et digui això és això, sinó que tu vas sumant diferents espècies gràfiques que pots arribar a manegar més decent i és com si fessis un puzzle de moltes peces. I tu vas lligant les peces. No és la E. No és la E, concretament. És la E amb la. Exacte, és la pressió, és el tral.

Sí, sí, això també ho analitzeu, si s'ha apretat fort, si s'ha apretat fluix.

La part de darrere de l'escript original, jo toco l'escriptura d'en Peyo. Oh, oh. La toco perquè ell ha pressionat molt el bolígraf i això també és el mateix que ens dona el cavall encabritat, és força, és resistència, és implicació.

Hi ha gent que no apreta quan escriu? Hi ha gent que no apreta?

Mira, hi ha escritures que fas així i se'n van totes les lletres volant. Només et dic dues persones amb les que et costa molt treballar. A mi? Hòstia, cuida't. No, fins aquí l'entrevista. No, no, no, vinga. No, perquè, cuidado, les dues persones. La primera, com que és una persona que va molt al gra i molt directa, les persones que donen moltes voltes a les coses, els costa, li costa molt treballar amb elles.

Ah, no diràs cap nom en concret. No, no, no.

I després I després.

El director de TV3. Com que ell és molt ràpid mentalment, les persones que processen de manera lenta, perquè ell capta una idea, li ha donat la volta i ja està a punt de portar-la en pràctica. I quan algú diu, i la idea quina era?

Doncs. Sí que és veritat, això em posa una mica nerviós. Quan algú està, dius, bueno, ja t'he dit que sí, endavant, vinga, va, què més? Perquè tu busques l'eficàcia, sobretot. És que, bueno, em llegiré amb deteniment tot aquest informe. Tots els llegirem. Passa'ns-el. Us l'enviaré a tots i. Te podem enviar la. Tens hores? Tens hores? Tens hores?

Sí. Hem de demanar hores, això, eh?

Sí, però val diners, això. Sí, però val diners, això, eh?

No penses que jo? No penses que jo? Paguem el teu o què?

Paguem el teu, eh? Pagaré el teu i el de la segona. Perdoneu, perdoneu-nos.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Imma, et dic una paraula i tres definicions, si l'encertes t'emportes una llangonissa ral de vinyó, gentilesa de. La paraula d'avui és garballar. A, garballar, acció de passar gra, cereal o sorra pel colador amb l'objectiu de treure'n els desperdicis. A internet hi ha coses bones i coses dolentes. S'ha de saber garballar el gra de la palla. B, garballar, acció de netejar-se la gola forçant una estossegada per treure'n els mocs. Vaig sentir l'avi garballar, va dir moro, i dit i fet, va quedar mort. O C, garballar, es diu quan algú balla d'una manera patosa, trepitjant constantment els peus de la seva parella.

L'Antonio, des que ha fet els 90 anys, que allà a l'embalatge m'arramba i es fot a garballar d'una manera que algun dia és que l'haurem de collir de terra, tu.

La A, la A. La A, eh? La A, el té claríssim. Garballar, acció de passar el gras cereal pel colador.

Correcte!

Moltes gràcies.

A tu, a tu. A tu sempre. A tu de veritat. Ha sigut interessantíssim. Ha estat 300 hores aquí escoltant aquest informe. Sí, perquè parlen de tu, saps? Sí, clar. És veritat, és veritat. Perquè en la lletra també es descriu que és un tio una mica egocèntric. Sí, no, no ho ha dit pas. No, no ho ha dit. Imma, gràcies per venir a seure una estona amb nosaltres. Moltes gràcies a vosaltres. Vinga.

Creus que ets un boig digne de ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Qui és aquest? Home, per fi música sinfònica alemanya. Ara ja tenia ganes, jo. A tu sí que t'haurien d'analitzar la lletra un dia, Arnau.

Mira, abans que estàvem amb el tema aquest de bona o mala lletra, jo faig bona lletra. Fas bona lletra, eh? Perquè ho dius tu. No ho dubtava en pas, eh? No, amb l'objectivitat que em caracteritza he de dir que, jutjant-la, em sembla que la meva és bona. Molt bé, Hernán. Doncs bé, això és la Sinfonieta en la Major del compositor alemany Max Rega. Max Rega. Sí, alemany autèntic. Estrenada l'any 1905 i que va generar certa controvèrsia entre partidaris i detractors de l'obra i que després en parlarem. Recordem que avui dediquem el capítol al diari. Sí, home, sí, arribarem. Sempre us precipiteu. No, no passa res. Aquesta secció és un programa dins el programa. D'acord, d'acord. Un fil artístic, fil conductor. El que escoltem, concretament, és el segon moviment Alegro Vivace. D'acord. Jo no el veig molt vivace. No, ni molt alegre.

No m'està transmetent ni alegre ni vivace. Pujola una mica, Dani.

Max Rega va ser compositor, pianista, organista i director d'orquestra i també professor. És considerat una figura de transició entre el romanticisme tardà de finals del segle XIX i la modernitat del segle XX. Com a bon germànic admirava Bach i Brahms, però feia servir un llenguatge amb molts més cromatismes i que podríem dir-ne que era més enrabassat.

Entre el 1904 i el 1905 va compondre una obra important per a la seva trajectòria, que abans l'ha anomenat l'Arnau, la Sinfonieta en la Major. I, ep, encara que el títol porti aquest diminutiu, de petita no en té res. Al contrari, és una obrassa de 50 minuts per a orquestra sinfònica.

Déu-n'hi-do. Una d'aquestes peces que duren 50 minuts llargs, o sigui, sense parar. Clar, la Sinfonieta. Del tiron. Té quatre moviments, però. Però no s'aplaudeix. És una sola peça, sí, sí, sí. No es frena en cap moment. Sí. Entre moviments. Entre moviments, sí, però. Hi ha un petit silenci. Però no pots anar al bar. No pots. A la mitja part. Ja, ja, ja. Home, això seria un pecat. Doncs després de l'estrena, aquesta obra va generar serra bombori en els cercles musicals alemanys. L'any després de l'estrena, es va tornar a interpretar a Múnich i Rega tenia la sospita que els seus enemics havien regalat entrades perquè una part del públic anés al concert a xiular l'obra.

Hòstia. I aquella interpretació. Home, no. Sí, sí. Home, això. És com la final de la Copa del Rei quan juga el Bilbao i el Barça. És igual, això. És ben igual, és això.

I a més, poc després va aparèixer una crítica al diari, ja hi hem arribat, escrita per Rudolf Luis, un compositor i crític de l'època. Però el que hi deia no se li va posar gens bé a regar. Ara ho entendreu. Resumidament,

la crítica deia que la sinfonieta de Max Rega tenia una música excessivament complicada i confusa, que orquestava de manera espessa i poc clara i que intentava dissimular amb complexitat la manca de talent i d'idees.

Però en Max, a veure, és lògic, no es prenia gaire bé les crítiques, i més com aquestes, i ell va decidir escriure una carta al crític, a Rudolf Lluís, que hi deia el següent.

Aviam. Estic assegut a l'habitació més petita de casa meva. Tinc el diari amb la seva crítica just al davant. D'aquí a uns moments la tindré darrere meu. Bé! Ho heu pillat o no?

Vol dir que se xugarà el cul amb la crítica. Gràcies per l'explicació. El cul se xugarà. Tota la merda quedarà allà,

sobre la crítica. Tot i que sempre van tenir una relació tensa entre Max i el crític, hi ha una obra que destaca perquè va ser elogiada per ell. Del moviment lent de la primera, concretament és el moviment lent de la primera sonata per a clarinet en la bemoll major i d'aquesta obra va dir-ne que era una de les millors peces que Max Rega havia escrit mai. Descobrim com sona. Aviam. Música, mestre.

Aquesta sí que no és alegro. Ni bematxe. No, és el moviment lent, justament, de la sonata. Això és el més bo que ha escrit? No, el lent sí que ho és. Què dius, Fel?

Això és el més bo que ha escrit? Respecte, eh? Home, tant a poc a poc. És molt fàcil. No pots equivocar.

Ja heu de submergir-ne, aquesta música. Sí, sí, ho intento. Calla, calla.

Estàs escoltant La Renaixença.

Doncs va, jo us aportaré alguna dada més sobre la història del diari, perquè com que tu ho havies de fer, Peyu, i t'has dedicat a posar, a parir aquest pobre dibuixant mort des de fa vuit anys.

Sí senyora, Jan Laplace, La Vanguardia.

Però els dibuixos ja els té fets, el president? Home, ara no pot fer res, ja.

És mort, des del 2018 que és mort. Potser en posaven, en repetien. En repeteixen, els repeteixen. Són dibuixos repetits.

Així ja t'ho hauries de saber, no? No, no, no. En fi, molt abans que apareguessin les publicacions diàries, em va aparèixer una de mensual a la República de Venècia, que és bastant significativa. Al segle XVI, el govern de la República de Venècia crea una publicació mensual que es deia Notizia Escrita. Notizia Escrita, eh? Pels qui no entengueu. Aquí tots ho entenem.

És un nom poc original i que, a més a més, la gent no el va fer servir mai perquè de seguida el van rebatejar, el noticiari. Ah, el noticiari es va rebatejar? Sí, sí. En aquell moment, la moneda oficial de la República de Venècia era la Gazeta. La Gazeta. Sí. Resulta que la publicació en si era d'una gazeta valia una gazeta per tant popularment es coneixia amb aquest nom la gazeta

perquè valia una gazeta la gazeta de l'esport

la gazeta de l'esport ara anirem aquí. Un nom que es va fer servir posteriorment en altres publicacions, com la desapareguda Gazeta de Barcelona, o el famós diari esportiu italià La Gazeta de los Porta.

La Gazeta de los Porta. Joel, anem a disseccionar el diari,

vinga, va. Si tu m'ho demanes. Utilitat en una illa deserta. Aviam, si tu t'endus un diari a una illa deserta, estaràs molt informat el primer dia, però el següent ja no. Va perdent valor. És com el cotxe que et treus del concessionari. Ja val dos mil euros menys. També t'haig de dir que pots aprofundir-hi, eh? Això sí, pots aprendre les notícies de memòria, fins i tot. Però informar el que és estar informat. No. Per tant, és mala idea. El que sí que em sembla bona idea, no sé com ho veuràs tu, Xuri, és publicar tu mateix al diari de l'illa deserta. Ah, mira. Per exemple, si te'n vas a les illes Medes, que estan desertes. Sí. No, de persones s'ha prohibit viure-hi allà. Ho sé, ho sé. Bueno, vale, vale. Sota l'aigua està ple. Bueno, i a mi què m'expliques? Vale. Bueno, doncs llavors. Ets de l'Estartit? No, aviam.

Xuguere, ets de l'Estartit? Soc de l'Estartit. De Torroella, eh? Ets de Torroella. Estàs a 12 quilòmetres del mar, tu.

L'has traït d'Estarroella. Bueno, sí, però no. El tema. El lío, el lío. Bueno, doncs molt bé. Arribes allà, a una illa meda, la que tu vulguis, i llavors publices I el Corriere de la Meda, per exemple. El Corriere de la Meda. I cada dia escrius el que veus. Per exemple, avui s'ha ofegat un francès que feia submarinisme. Perfecte. Endemà, el mateix. Avui s'ha ofegat un francès que feia submarinisme. Home, ja n'hi cauen, allà. Ja n'hi cauen bastants. A les 3 de la tarda se m'ha cagat una gavina al menjar. Aquesta nit ha arribat una colchoneta en forma de pizza. Bé, clar. Coses que et poden passar a una illa meda. També hauries d'escriure articles d'opinió. Per exemple, m'avorreixo molt. Seria un article d'opinió. O l'estartit vist des del mar encara és més lleig. Per aquí no hi passa. No, perdona.

No, no, no, a veure. Això només ho podem dir els d'allà. És més lleig que una nevera per darrere. Aquí m'enfronto de tu frontalment. M'enfronto de cara. Va bé, doncs va, vine.

Et trencaré la cara ara. És lleig l'estertit, home. No ho solucionarem avui, això. Utilitat com a joguina sexual. Aviam, ara espero que no em deixeu sol. Tu em deixaràs sol, Suri, perquè estàs enfadat, però la resta no. Espero que no em deixeu sol, però qui no s'ha masturbat mai amb un diari? Eh? Per l'amor de Déu. No, com? No, vull dir amb un diari llegint-lo, no fent servir el diari. Ah. Llegint-lo. Jo llegint-lo, no. No, aviam, la vida d'un adolescent analògic no anava sobrada d'inputs pornogràfics, Peyu. Sí, és veritat. Jo ho recordo. Jo, per exemple, m'havia de passar els agosts sencés a una aldea perduda al nord de Lugo, on el més eròtic que podia veure era una vaca lletera que teníem. Sí, descartem les dones de la meva família, clar, que per l'aspecte les descartem. He de dir que la vaca tenia uns pits preciosos. Aquella vaca, això sí. En canvi, jo què agafava? Doncs llegia La Voz de Galícia, que era el diari que es comprava a casa, i hi havia una pàgina que era la de contactes. Ah! I jo, mira, la fullejava. Hi havia textos bastant suggerents. Això fins que arribava alguna tieta amb l'Ola o el Lectures i llavors festa grossa. Llavors, bueno, podia passar un dia sencer tancat al lavabo, dir Anna Obregón, Leticia Sabater, Concha Velasco. Concha Velasco. Concha Velasco. Concha Velasco. Concha Velasco. Déu n'hi do. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Aviam, un diari enrotllat i brandit així amb un cop sec al platell pot fer prou mal. Moltes mosques han mort així. Sí, però persones poques. Sí, poques. Però jo no lo qualificaria d'arma, sinó més aviat d'eina educativa. Molts nens i nenes han entès coses importantíssimes gràcies a un diari enrotllat. Això és així. Ara s'està perdent aquesta pràctica perquè, clar, la gent ja no llegeix diaris en paper, llavors ara funciona més l'amenaça. Nens, si no et portes bé, et llegiré l'últim article de la Rahola sobre l'Israel. Automàticament es porta bé. I també funciona. Sí, sí, sí. És millor això que pagar-lo amb l'iPad, no ho feu. No, perquè pobre iPad. Es pot trencar.

Utilitat metafòrica.

Ah, doncs mira, sí, estava pensant la idea de diari, amb el tema de la metàfora, una cosa que neix, el diari que és una cosa que neix pràcticament i ja està caducada. Sí, senyor. Al moment que surt el diari al carrer. Com quan treus el cotxe del concessionari. Ja ho has comentat. Només té un dia de vida, i llavors m'ha vingut al cap una cançó molt famosa de salsa, que cantava el gran Héctor Laboe, que deia Tu amor es un periódico de ayer. No sé si la coneixeu. No la coneix ningú? Ningú, ningú. Bueno, quina cosa més cruel, no? Però tu on t'has viscut tots aquests?

O sigui, masturbaves a Galícia amb la Concha Velasco.

Aquesta cançó que no sé. Aquesta cançó recomano a la gent que l'escolti perquè és una cançó de salsa aquella. El Gerard és alegre, però la cançó és duríssima, perquè és molt cruel que et diguin tu amor. És un periòdico d'ahir. Li està dient a una senyora que el seu amor ahir tenia sentit, però avui ja no. No és que et donin pel cul. Saps quan et lleves amb una persona al costat i dius, mare meva, què he fet? A tu t'ha d'haver passat això. Això els passa a les persones que es lleven al meu costat. Doncs tu has sigut el periòdico d'ahir. D'alguna de les teves amants. Sí, sí, sí. En comptes de fer allò de dir, hòstia, mira, te n'has d'anar, que venen a mirar-me la caldera, una excusa perquè marxi la persona, doncs li poses aquesta cançó, el teu amor és un periódico d'ahir, i mentre sona te la quedes mirant molt fixament en aquella persona, i en principi ha de funcionar, ha de marxar, sí, de casa teva. I si no, doncs proveu-lo de la caldera.

Propaganda del segle XIX.

Espai gratuït de propaganda electoral.

Ara que vénen les eleccions, ja has decidit el teu vot?

No, si em vas aquí a votar, amb aquests polítics d'avui dia. Si vostè també està cansat que ningú el representi, la seva alternativa és el partit equidistant. Un partit que no està a favor de res. Però que tampoc hi està en contra. Ni amb els uns. Ni amb els altres. És que jo no soc ni d'esquerres ni de dretes. Això sí, si vens de fora, que sigui per treballar, eh? El que és vostè és un fatge. Més val que calli el que pensa i s'assumi al partit equidistant.

I que les decisions polèmiques les prenguin els altres.

Patrocina Histories per passejar el gos.

Aquesta és la Delta, que és una gran danesa que viu a Valls i la seva responsable n'és l'Eura. Eura és una persona? És una persona, Eura. És un nom preciós. Delta. És una gossa Delta.

I qui és que és grandanès? La Delta. La gossa és la Delta. No, l'Eura és catalana.

És de Valls. És una gossa extremadament tranquil·la, no li agraden gens els sorolls forts i tampoc, mira, no li agrada sortir a passejar perquè s'espanta amb la gent.

Tampoc he trobat mai un gos que li agradin els sorolls forts. Ni la gent. Quan se'n petardos es fica ben bé allà al costat. Li agrada, se seu allà al costat. Els tira ell.

Tira unes traques. Doncs de gent en aquest passeig n'hi haurà. Avui visitem un dels clubs nocturns de moda de la ciutat de Boston. Però tampoc us penseu que hi haurà música electrònica, ja que som a la dècada dels 40.

Avui passegem el gos per Boston. Som el 28 de novembre de 1942.

L'any 1942, els Estats Units estan en plena Segona Guerra Mundial. Ara mateix Boston és un dels motors de la maquinària bèl·lica del país. De tota manera, malgrat les restriccions i escassetats pròpies de la guerra, la gent de Boston també tenen ganes de passar-s'ho bé.

Va, que sí, home, si la vida són dos dies. A més, el feixisme que recorre Europa, a ells els hi queda molt lluny. Me pilla lejos, esto. Me pilla lejos.

Sí, cal fer front al nazisme, però també cal fer una mica de gresca, tu. Clar que sí. I el lloc ideal és el Coconut Grove, el club de moda de la ciutat.

Quina cua de gent, no vull. I llavors diuen que què? Que si això de la guerra, que si la crisi, que bla, bla, bla.

Doncs sí, la cua per entrar a la discoteca fa la volta a la cantonada. La pobra Delta, oita-la, està ben nerviosa. Ja sabeu que no suporta les aglomeracions.

No, però tranquil·la, Delta, tranquil·la, que avui no entrarem pas, eh? Que deu estar complet, oi? Sí o no? Què va?

Benvinguts al Coconut Group. Ah, mira! Endavant, ja podeu entrar. Ai, que bé. Hi ha lloc de sobres. Ja posco, eh? Más de la gran la nit. El meu personatge és negre? Sí. Per què? Podria matisar-lo, saps? No cal, ja ens fem l'idea. Fes-lo negre.

Ara l'has fet negre, no? Ara l'he fet com mulat.

Ara l'has fet negre, no? Ara l'he fet com mulat. Ja ens va bé, ja ens va bé. O el porter no sap comptar o està fent la vista grossa amb l'aforament. En aquest local hi caben unes 450 persones, però en aquests moments n'hi ha 1.500 que ja han entrat.

Sí, senyor narrador. És una senzilla regla de tres. Ah, sí? Sí, de cada un que n'entra en deixo passar tres. Regla de tres. Això és la regla de tres, eh? Funciona així. Ho heu vist, el matís? Com més negre aquest personatge. Sí, sí, jo l'he vist negríssim, eh? Com el Michael Jordan l'he vist, eh?

I tampoc ho veu gaire clar és la nostra gosseta, la Delta, que odia els llocs plens de gent i els sorolls estridents. Per sort estem als anys 40 i la música de les discoteques era un pèl diferent a la d'ara. Eh, veieu? Això sí que era sortir de festa. Ara, bona música. Ens situem als anys 40, però no us penseu que el Coconut Grove sigui un lloc per ballar agafats de la cintura. I ja està, al contrari, és un lloc ple de bici. El club és un laberint de sales de ball, escenaris, barres de bar i racons foscos amb el terravent enganxifós. Fins i tot el soterrani l'han convertit en una sala de varietats. El propietari de tot aquest merder és en Barnett Welansky. En Barnett Welansky, un advocat amb ànima de gànster. Gànster? Em diu gànster. Per què dius això? No saps ni dir el meu nom.

Home. Només perquè tinc un local la gent es diverteix una mica, ho dius? El fet és que. El fet és que què? El fet és que què? Tu creus que m'has de dir, gangster, perquè tinc nanos de 12 anys fent de cambrer? Aviam, home. Hòstia, és que em foteu gràcia a mi. O què ho dius, pel tema de les obres il·legals del soterrani? Jo només ho dic. És que em foteu gràcia a mi la gent com tu. Ho dic perquè O doncs pas dir per la instal·lació elèctrica il·legal que tinc.

A veure, en general, ho dic una mica per tot això que has anat dient, digues. O simplement per les connexions que en Barnett també té amb la màfia de Boston. Però de totes les infraccions, el tema més greu és el de les sortides d'emergència.

Home, perdona que t'interrompi un moment, Peyu, però és que acabes de dir que té nanos de 12 anys fent de cambrers. Potser també seria un problema, potser el més greu. Més que les sortides d'emergència. No ho sé. T'importen més les sortides d'emergència que els nens de 12 anys. Jo, com que ho he fet de cambrer amb 12 anys, no m'he impressionat. No m'impressiona tant com lo de la sortida d'emergència.

Heu de pensar que les portes d'emergència del local estan tancades amb un cadenat, amb 1.500 persones allà dins. Si passa alguna cosa, la desgràcia serà de les que faran història. Ja hi som,

ja hi som, el tiquismiquis. Què vols que passi? Crida el mal temps. No ha passat mai res. Això és el crida el mal temps. Gràcies, amic.

Si passa alguna cosa, no passarà res. Calla un moment, Barnet. Un segon, que tinc un dubte pel narrador. Per quin motiu estan tancades les portes?

Això us agradarà. La raó és de les bones. Per què no m'ho preguntes a mi? Em tens a mi aquí? Perquè vostè és un gàngster

Explica-l'hi tu Expliqui-me

vostè Perquè si no la gent me marxa

sense pagar No pot ser per això És per això En Barnett té les portes tancades perquè si no la gent se li escapa per les portes d'emergència i

no paguen la consumició Osti quina cosa Com es nota que no sou empresaris És veritat.

El que també té delicte és el seu gust decorant. El local és ple de palmeres artificials amb les fulles de roba, un sostre amb teles blaves simulant un cel estrellat i unes closques de coco amb una bombeta que il·luminen cada taula. Jo he actuat a un local de la Costa Brava bastant semblant a això. És d'un gust espantós.

Tinguem en compte en tot moment que aquest és el local de moda. Imagina com són els altres. Exacte. Mentre tant, la porta giratòria de

l'entrada segueix fent voltes engolint gent cap a dins. Vinga, va, passeu, endavant. La pobra Delta, que és un gran danès, està amorrada contra la paret. El gos, cap endavant, el gos també. Està espantat, està tot allò com una llauna de sardines. En un moment de la nit, compte perquè això que relatarem ara és completament real, això va anar així, hi ha una parella de mans que s'embalen més del compte i es comencen a grapejar en un dels racons de la sala.

Quieto, burinot. Tens ganes de fer entremaliadura?

Sí o no? Va, tonto. Home, però aquí al mig no. Com que aquí al mig no? Home, però què dius, boja? Va, escolta.

Estic inquieta. Mira, no em diguis que tu i la teva dona no feu coses. No faig res. Va, espera't un moment. Mira, mira, és que t'agrada això que et faig. Aquí hi ha massa llum. Què vols dir, massa llum?

La parella acaba desenroscant la bombeta de coco de la seva taula per tenir més intimitat. Malauradament per ells, un dels joves cambrers s'acosta a reparar-la. Bona nit.

Ui, que jovenet, aquest cambrer. Bona nit, tinguin.

Això ha provocat grans crisis en aquest programa, eh? Hola, sóc el cambrer.

Bona nit, tinguin. Vinc a reparar-vos la bombeta, que veig que s'ha espatllat.

Nens dels collons, no hauries d'estar dormint, tu?

I vostè no hauria d'estar a casa amb la seva dona? Pregunto, pregunto. Ah, guarro, marrano. Adúlter. Amb molta impressió que un nen petit et digui marrano. Bueno, escolti, ho sento, però les bombetes de les taules han d'estar enceses, eh? Són ordres del senyor Barnett. Quin rotllo de nano, no?, que ens ha aixafat aquí el tinglado.

A mi em sembla molt ben educat, aquest nen. Bueno, sí, però és un rotllo. Passo a dormir, nen. Vas a dormir. A quin curs fas? Quart. Quart de què?

Quart de. Quin pla d'estudis hi havia, el 1940? El pla d'estudis de Boston. Fa molt que fas de cambrer, aquí, a la nit? No, vaig començar ahir, justament. Ah. Sí. Què et paga, aquest noi? Abans era caçador. Caçador, eh? Sí. D'ofici, eh?

Sí. Amb 12 anys. El pobre nen ha aixafat l'encant i alguna cosa més. El local és tan fosc que aquell marrec amb prou feines s'hi veu per enroscar la bombeta. No m'hi veig, no m'hi veig. Clar, és molt fosc això. No m'hi veig. Llavors el que decideix per fer-se llum és encendres un llumí. Vaig a encendre un llumí. Mira, eh? Colló! Caram! Caram! Quin llumí! Sí que fot llum aquest llumí! Quanta claror que hi ha aquí ara! Sí que hi ha claror, sí! És que sense voler el pobre nano ha encès la palmera de roba que hi havia just al costat de la taula. En qüestió de segons les flames comencen a saltar de palmera en palmera. Al cap de pocs minuts, el foc converteix el soterrani del Coconut Grove en un autèntic infern.

Correu, correu, és per aquí, seguiu-me. Seguiu-me, és per aquí, correu.

Veniu, veniu, seguiu-me. Gràcies, bon home, gràcies. On som? Això és la sortida d'emergència? Es la sortida d'emergència, això? No, no, és la caixa.

Primer heu de pagar les consumicions abans de sortir. Va, mare, que va parir.

Encara que costi de creure, això va passar de veritat, eh? El propietari i els cambrers, en comptes d'ajudar la gent a sortir, s'afanyen a reclamar les begudes que encara no han pagat. Això ha de ser molt garrepa, eh? Hòstia, molt, perquè el local s'està cremant i en Barnet, el tio, només pensa en fer caixa. Oh, collons, oi, després quadres caixa i no lligues res, eh? Ah, no, sí, sí. Ah, clar, clar. Doncs, ho teniu molt fàcil, vosaltres. Però cuidado, que sempre fas una part en negre. Bueno, però. Avui, segons com vagi, serà tot en negre, avui. Avui serà. Penseu que el foc va tan de pressa que alguns dels clients no han tingut temps ni d'aixecar-se de la cadira. Els trobaran morts encara amb el got del cubat a la mà. Clientel a Fidel, tu. Això sí, això sí. Tot això és per culpa de la decoració tropical, que resulta que era altament inflamable. Sense sortides d'emergència, el punt crític ara mateix és la porta giratòria de l'entrada. Hi ha tanta gent amuntegada intentant sortir que la porta s'ha quedat encallada, tu. No gira, no gira. Poseu d'imaginar les cares de la gent amuntegades

contra el vidre de la porta giratòria. No, no, prou, prou, no donis més detalls, que m'està agafant una claustrofòbia. A mi també, sí.

Mira. Ja arriben els bombers, ja arriben els bombers. Tranquils, quan arriben els bombers el foc ja ha consumit pràcticament tot el local. Des de fora se senten els crits de la poca gent que a hores d'ara encara és viva i encara intenta sortir. Som el 28 de novembre i la temperatura al carrer és sota zero, que sembla una contradicció perquè sembla una cosa positiva, però no, perquè les mànegues dels bombers s'han quedat congelades.

A veure, a veure, això no és culpa meva, vull dir, collons, bombers inaptes, eh?

A mi ara no em mireu. La tragèdia del Coconut Groove. Robarà 492 vides. Ojo, eh? Tot per la irresponsabilitat i la falta d'escrúpols d'aquest home que estava insultant els bombers, en Barnett Velensky. L'home serà condemnat a 15 anys de presó, però només en complirà 4.

Molt bé, eh, Barnet? Bueno, sí, home, que em vaig. Va ser mala sort, eh? Sí. Estava bé, no, saps? Sí, sí. El nano aquell, eh? Eh? El collons de nano va ser. Ah, va ser culpa del nano, eh? Encendre aquest llumí. Ara, si fos jo els agafaria de 10 anys, que no sapiguessin encendre. Amb 12 ja s'havien fet els mistos i em va quedar un merder que amb 10, saps? No, no, no. Més petit l'has d'agafar. Sí, sí, sí. 7 o 8. 7 o 8 seria l'ideal. Seria l'ideal, sí, sí. Jo només vaig fer el que vostè em va manar. Sí, bueno, bueno, però esclar, nano. La comunió. No, no, no. La comunió has de fer tu. Fin, fin. Comunió.

No sé què dir. Com a dada final us diré que una setmana abans el Coconut Grove havia passat tots els controls antiincendis. Evidentment, en Barnett havia subornat l'inspector dels bombers. Eren bombers ineptes i a sobre corruptes. Mare que em va parir. El que hem d'aguantar. Aquesta és la tragèdia històrica del Coconut Grove, l'incendi més mortífer d'un club nocturn de tota la història dels Estats Units. Ens falta saber què ha passat amb la Delta, la nostra gran danesa, aquesta gossa.

Soc aquí amb la Cristina. D'on ets, Cristina? De Banyoles. De Banyoles.

Molta gent de Banyoles últimament. Sí, sí, sí. A veure, Cristina, quin local hi havia just al costat del Coconut Grove? A. El primer local de McDonald's. B. L'ambaixada espanyola. OC, l'Associació Nacional per la Prevenció d'Incendis. Ai, ai, ai. Ha de ser la C. Estaria bé que fos la C. Seria maco que fos la C. Seria increïble que fos la C. Doncs, amics meus, és la C. La Delta és viva! La Delta és ben viva. En un primer moment no ha entès les corredisses de la gent. Ella hi estava la mar de bébora del foc, però quan ha vist que se li sucarrimava la punta de la cua, ha saltat per sobre de tothom i de la porta giratòria. Fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres.