T2xC3 - El tallagespa

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guard! I fins a la batlla!

La Renaixença.

El tallegespa és un invent que a mi em genera admiració i rebuig a parts iguals. Coi, per què rebuig? Fai-ho. Bueno, perquè. Home, és molt ben parit un tallegespa. Completament d'acord, però els que es foten a tallar la gespa el diumenge a les 8 del dematí, eh? Hòstia, no pots tallar l'herba una altra hora, Benet. Bueno. Entonces, ¿quanta la gent fa festa, Peyu, cada setmana? Sí, sí, doncs que com a mínim que es posin samarreta. Quina samarreta? Bueno, que hi ha un tipus d'home que el que li agrada no és tallar la gespa, el que li agrada és treure la samarreta i que la gent gent miri com està

tenint la gespa sense la marreta. Ja em diràs on són. Per què no te la treus tu, Peyu, la marreta,

per tallar la gespa? Home, no, jo per respecte a l'altra gent no ho faig. Però si estàs molt bé, ara. Però si estàs boníssim.

Ara que t'has fet. T'has sentit, eh?

No, perquè s'ha posat a fer cursa. Runner. Vaig a córrer una mica. I estàs finet, finet. Però soc molt pelut. L'altre dia et vaig tocar les cames, mare de Déu, eren dues columnes allò de partit.

I toques les cames al pei, no? I vas tocar les cames, sí. I li dius coses del seu culet, que jo ho he sentit. Bueno, què passa? Voleu dir? No, res, eh?

Res, eh? Però soc molt pelut, de veritat que tinc. Bueno, has passat el talla-gespa perquè ho pit. No em despisteu, va. El talla-gespa és un invent del segle XIX. Fins llavors s'havien de fer servir eines com la fals, la dalla, no? Però el 1830 tot això canvia gràcies a un tio molt ben parit, Edwin Brett Buding, un màquina aquest home, eh? Ja en vam parlar a la primera temporada perquè aquest tio és el mateix que va inventar la clau anglesa. És gros això inventes la talla gespa i la clau

anglesa cuidado un geni jo crec que tenia altes capacitats aquest tio però de veritat altes capacitats no com els nens ara que els pares diuen em sembla que el nen té altes capacitats el que passa que vostè és idiota i per contraste ho sembla.

Potser té altres capacitats. Això sí que pot ser. És que tu inventes el talla-gespa i després dius, mira, invento el tap aquell que es posa a les ampolles de bitxí perquè no s'esbravin. Bueno, però el talla-gespa i la clau anglesa són dues coses molt ben parides perquè les inventi el mateix paio. Són invents top. L'Edwin va anar a buscar la pasta, bàsicament, perquè ell va crear tallagespes encarats als grans jardins de les famílies aristòcrates de les universitats. I el tipus de tallagespa que va inventar ell no és el que estem acostumats a veure nosaltres. El primer tallagespa de la història és d'aquells que semblen una mica, sabeu com un carretó de portar caixes de cervesa? El que surt del Homer Simpson, que a les famílies americanes sempre surt.

Sí. Aquella roda.

Aquests són els bons. Els manuals, que t'hi deixes el ronyon. Sí, senyor. Els de motor són pels dèbils, pels covards, pels fluixos. Que talles molta gespa, tu. La que puc.

Vivint a Barcelona, poquet, si ho pots imaginar. Els dels camps de futbol i els dels camps de golf fan servir aquest sistema. Ah, perquè és millor. Van amb tractorets, però és aquest sistema de tall vertical. No, helicoidal. Eh? Helicoidal. Doncs, bueno, fan servir el sistema helicoidal. Helicoidal. No fan servir l'horitzontal.

No, l'horitzontal tampoc. Què vol dir? Es diu rotatiu. El que tu li dius horitzontal és el rotatiu. Fixa't.

I l'altre és l'helicoidal. Jo, de lo poc que m'esperava quan vam fitxar en Joel, és que ens vingués a fer una classe de jardineria. Espera't el dia que parlem d'aspiradores.

Tinc un màster. De veritat. A vegades penso, a qui li interessa aquest programa, Peyu? Bueno, no, és que parlem de coses molt concretes, eh? Sí, sí. El talles, eh? Ara mateix, a liquidar el horitzontal, no sé què.

Que no ho diguis això, collons. No diguis això que no ens pagaran, collons. Això interessa molta gent. Si vas a dir que interessa que ens quedaran fora, què vull dir?

El talla-gespa el que trobo és que hem normalitzat molt el menyspreu cap a la tortuga, no? Vull dir que el 90% dels talla-gespes tu pots regular la velocitat i porten la imatge de la llebre per anar de pressa. Ah, és veritat. I una cosa que trobo, hòstia, fa molts anys que a la tortuga li estem dient que va molt a poc a poc, no? I la tortuga tampoc va. Hi ha altres animals que van molt més lents

que la tortuga. Sí, senyor. Diga-ne un. El cargol. Ja l'has dit un.

I hem estandarditzat la tortuga. Jo no he vist un tallagés perquè tingui la figureta d'un cargol. O el múscul, per exemple. El múscul és leno.

Percebe. I la meva sogra. Mira. Un talle jespa, una llibre i la cara de la teva sogra.

Te'l podries personalitzar per tu. Ara faré una plataforma en defensa de les tortugues. De fet, existeix. Proyecto Peyu. Coneixeu això? No. Us ho prometo. Busqueu al Google Peyu i us sortirà. Hi ha una gent que posa Proyecto Peyu perquè es veu que Peyu, en idioma mapuche, vol dir tortuga. Inventeu tot en aquest programa. De fet, a Sud-amèrica hi ha uns dibuixos animats que es diuen La Tortuga Peyu. De veritat. T'ho prometo. Home, per fotre-li 20 horets a l'associació aquesta, home. Ja, voleu sentir un tros dels dibuixos? Ja, home, per favor. El tinc, mireu, mireu, és això.

De todos los animales, la tortuga es la más taimada, la más astuta. Un día la tortuga peyú caminaba por la selva.

Espera, eh, una tonteria. A vegades penso, a qui collons no interessa aquest programa? No ho sé. Carles Juriguera, Fel Faixades, Laia Glú, Carnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer?

Boig conegut, un actoràs de presència i veu imponent que només pot interpretar protagonistes. S'ha posat a la pell de personatges de Shakespeare, de Manalich de Terra Baixa, del conte Arnau i fins i tot de Jacint Verdaguer. Alguns també el coneixeran per les seves aparicions a Mirall Trencat o al Com si fos ahir. Sigui com sigui, no hi ha personatge que interpreti que no deixi a tots els espectadors embadalits.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Ernest Villegas! Bravo!

Ernest Villegas, què has menjat avui per esmorzar?

Hòstia, no acostumo a esmorzar. M'he fotut dos cafès. No esmorzes? No esmorzo. Un tio tan sapat com tu i tan. Sapat? Hòstia, merci, tío. Vindré més sovint. Se't veu un tio fort i valent. Però no esmorzo, és veritat, no esmorzo. Un plàtan, a vegades, sí. Ha quedat molt sussot, això.

M'ha cercat una mica un. Aquest és el secret, no esmorzar. No ho sé. No, no ho sé.

No n'he sabut mai, ni de callos, ni de peus de porc, no puc. Tinc amics, eh, que ho fan, que diuen, tu anem a esmorzar demà a dos quarts de vuit del matí a menjar, què, collons, callos.

No tens gana, a primera hora no tens gana. Ernest, escolta, tu recordes quan ens vam conèixer, tu i jo, o no? Hòstia, fa un rato, no? Veiem si te'n recordes, del moment concret. No, tu el tens molt més present. Sí, perquè m'ha impressionat molt. No se'n recorda. La primera vegada que vam coincidir jo et vaig conèixer amb una obra que fèiem sobre Jacint Verdaguer. Un dels dos feia d'Escolanet i l'altre de Jacint Verdaguer. Això sí que recordaràs qui feia aquest.

Hòstia, Verdaguer, com va perseguint en el temps això. És veritat, això ho vam fer a l'Institut del Teatre, a Vic, dirigit per la Montse Albàs. Meritíssimos, es deia. És que ho sap tot.

Hòstia, no me'n recordo.

Jo feia d'Escolanet i tu feies de Verdaguer. Va ser bastant més important per tu, Peyu, que per ell. Sí, sembla que sí. Perquè jo va ser la primera cosa que vaig fer de teatre que vaig cobrar. Em sembla que m'han donat 60 euros. Però jo em sembla que també, eh? Ah, sí, mira. Ah, oita.

Sí, sí, em sembla que també. De les colonets 60 euros, a part de què? Home, almenys 120, eh, tu? 120, el doble o. No ho recordo, això.

Com que veu pobra Monteller de l'Institut del Teatre? No, no és un taller, hòstia, també entens el que vols. Ei, ei, ei, què passa? Sempre ho he vist així. Sí, això són confiances, perdó, perdó. Ens coneixeu, ens coneixeu. Ens coneixem, sí, ens hem vist alguna vegada, sí.

Clar, tots dos heu sortit del Com si fos ahir. Però antes. Antes, també. Ja ens insultàvem. Abans del Com si fos ahir ja us coneixíeu. Sí.

On heu treballat junts. A part de què? Vam fer un espectacle, el Testimu si ha begut, junts. Que ella és una supercantanta i jo cantava alguna cosa, també per allà amb unes patimentes molt fortes, sí, perquè ella ho fa molt bé. Ja us heu fet petons a la boca, ja us n'hem fet. Ens n'hem fet, sí. I a més a més ens agradava bastant.

Et queden dues preguntes per fer. T'equivoques.

Has d'anar al revés. Però per què sóc l'únic que té les preguntes limitades? Perquè parles massa. Això no era una pregunta de l'entrevista. Sí que ho era.

Ernest. Escolta, has interpretat grans figures de la cultura catalana, Jacint Verdaguer, no? Manelic de Terrabaixa, Comte Arnau. Et queda algú per fer que et faci especial il·lusió?

Un Jordi Pujol. Això seria molt. Això seria molt bé! Mira! No me l'han deixat fer mai. No, no ho sé, no ho sé, és heavy, eh? Jo hi penso i dius, hòstia, lo del Manelic em va agradar moltíssim. He dit aquella de He mort tot llop. Havia de sortir a matar el Francesc Orella, això era molt fort, perquè estava molt emprenyat el Cesc. Sempre fas papers ben parits, però. Aquest era guai, i el Verdaguer també. Has fet mai d'arbre o de pedra?

No. Quan començàvem, que sempre feies de fúria, número 3.

No, però és allò, Peyu, tu has començat, has començat superbé l'entrevista dient que, hòstia, ens vam conèixer, que jo feia de verdeguer i tu fies d'escolanet. Has de descartar papers per no. Llavors has de projectar-los. No, no, perdó, perdó. Però des que vas començar vull dir que has estat de sort en aquest sentit, no? Molta, alguna és aquesta, que tant d'algú tal, per exemple, el Lluís Maria Güell, superdirector i gran amic, quan em va plantejar el Verdaguer, hòstia, això m'impressiona moltíssim, sobretot perquè dius, jo com l'agafo, aquest home, si no tens temps ni de llegir-te tota la seva literatura, no tens temps, és que era impossible llegir-ho tot, i t'acabes senyint a un guió que podia haver sigut una sèrie perfectament. Jo crec que. Aquí es va desaprofitar l'oportunitat per explicar aquesta figura en tres capítols. Jo em veia de Verdaguer mitjà. Déu nostre, senyor Lluís Soler, podia haver sigut perfectament

el Verdaguer gran. Home, Verdaguer, donaria per fer la telenovela de la tarda, que cada tarda fos de Verdaguer.

Seria molt bèstia, és que aquest senyor la va liar molt parda, era alfinista. Bueno, i que sempre parlem de Shakespeare i dels internacionals, però és equipenable. Sí, el Güell ho va dir molt clarament, va dir, hòstia, no hi ha prou diners o no se n'hi aboquen prou com per explicar la història, la vida d'aquesta figura que. Que és inabastable, eh? De moment la telenovela de la tarda és la que és, que és com si fos ahir. Això dona i que duri i que s'allargui, eh? Sí, i qui siguem. I qui siguem. Perquè si no ja m'explicaràs. Ah, això és interessant.

Jo trobo que si ho allarguen molt això hi haurà un moment que s'acabaran els actors.

Estem tenint una conversa tu i jo que ens podríem estar prenent un cafè. Però a Catalunya li interessa això, eh? Sí.

Els actors masculins, sobretot, perquè de dones en són moltes i molt bones. Sempre són millors, això és així. És així. Hi ha moltes menys dones que treballen, sí. Hi ha menys papers de dones. Això és interessant. Si estic aquí.

Us estàveu ficant en coses de gènere i això que anava a acabar fatal. I dic toca el. No, però té raó, té raó. Jo vinc aquí per censurar, també. Això ho he posat una mica d'ordre. Joel, vinga, va. Una pregunta directa que pa tu, Ernest. Com ha dit el Peyu, ets un home de teatre, però com tot bon actor català que vol menjar calent de tant en tant, doncs has hagut de passar pel col·laborot de TV3. I la meva pregunta és sobre, precisament, els col·laborots de TV3, què ha passat que abans hi havia coses molt guapes com incestos. Exclusions, crims passionals, coses molt dures, i ara són trames que podrien ser tot cançons de Manel. Per què han perdut intensitat els col·laborants de TV3?

No sé si és que han perdut intensitat, en aquest cas sé que el Com Si Fos Ahir intenta. Anava a dir, em fotré en un jardí, perquè intenta apropar-se a cosetes que li passen a la vida. Però jo no vull cosetes que li passen a la vida de la gent. Sí, és veritat. Tu vols un sac de poder,

aquelles coses que foten la seva germana. La vida petiteta, la vida petiteta. L'últim capítol del Com si fos ahir,

quan vam plegar a l'estiu, va haver-hi un mort. Va haver-hi un mort? Va haver-hi un endic.

Ui, ui, ui. No diem res més perquè podria ser que encara no s'hi han posat. Van una mica tard. Fa un mes o un mes i mig que ho van fer.

De totes maneres està bé tirar aquesta bomba als guionistes.

Jo crec que és que des que falta Benet i Jornet que aquí no.

És que va ser el mega superimpulsor, aquest senyor, i les fotia molt grosses, sí, sí. Que hi hagi assassinats però que no siguin els personatges de la Mercè. No, i de l'Ernest tampoc. Quan marxes d'una sèrie, marxes així que dius, bueno, no t'han matat, no? Sí, mentre no et matin.

Et deu agradar més el teatre, en general, que la ficció televisiva o el cinema, no? No ho diguis.

És diferent, però, hòstia, el teatre, no? Els que en fem, els que n'hem fet, el teatre, allò, cada dia allà, sortir i venga, i comença, no?

A mi no m'hi trobaràs. Perquè quan has dit els que n'hem fet, en passat has assenyalat en Xuri i en Fel, com si ja no en fessin, diguéssim. Has dit els que n'hem fet.

No, els que n'hem fet, jo també estic dient que ja no en faig. Ah, d'acord. Sí, sí, els que en fem. Ens veu tan grans que ja no estàs jubilat. Realment no pots dir res. Aquest programa s'ha de vigilar. Sí, hòstia, fileu-me el prim. La pregunta era que. Teatre posa molt que Xondo sortia allà en directe i posa que Xondo ve una cosa que t'implica, almenys a mi, que m'impliqui emocionalment fort. És que sempre t'impliques molt emocionalment. Jo m'implico, sí, segur que m'implico. Ell és l'implicador. Sóc un implicat.

Vull dir que fas personatges intensos, eh, també. Sí, sí. No et desgasta això, també, una mica emocionalment? Tenim molt associat el drama. Sí que t'agradaria fer comèdia, també, una mica.

M'agradaria molt, però no. Però és veritat que el país és petitet, que hi ha com uns estigmes, no? Hòstia, aquell, si l'has de trucar, truca'l, perquè que el drama en el que ell mata llops i fa coses o diu coses de versos, però és molt difícil fer comèdia. Jo trobo que és dificilíssim. L'altra és una connectada al drama, no sé, anava a dir, em connecto amb mi mateix, sí, però és més senzill implicar-me en una cosa que emocionalment. Sé que la puc reconèixer més ràpid i, en canvi, la comèdia. Hòstia, fer riure la penya em sembla. És difícil, és difícil. Molt difícil, sí.

És difícil. No sé si tens algun ritual per entrar en aquests. Quan fas aquests personatges o cinc minuts abans de

començar estàs pronunciant. No, no. Depèn. No, però depèn, depèn. Sí que. Home, hòstia, hi ha personatges que. Jo, per exemple, quan fotien el Macbeth al lliure, que saps que de cop i volta allò són dues hores i mitja que estàs allà dient les dient coses molt grosses, bueno, no pots baixar del camerino tranquil·lament i fotet allà, dius, bueno, què, anem-hi o no? Has d'estar un ratet, que dius, què li passa a aquell que està xerrant sol o està aquí tallant un racó? Sí, la meva filla em deia, quan s'acabarà això del Macbeth? I per què? Era una època que jo vaig deixar de fumar. Mira. I em va dir, tot això ho estàs fent expressament, estàs deixant de fumar i estàs fent al Macbeth un tio que vol tallar caps, que vol matar gent, i diu, i tot això ho estàs. Havies d'estar insuportable. Insuportable. I ho vas fer per això? Vas deixar de fumar? No, no, no, vaig deixar de fumar perquè havia de manchar molt fort allà cada dia, i va ser una decisió meravellosa. Però per altra banda estàvem emprenyats jo

de vegades penso que quan t'arriben personatges és una mica per fer o de mirall o per fer purga

bueno passa això s'estan ficant molt intensos

t'imagines una obra els dos? seria meravellós jo trobo que seria meravellós.

No sé per què no ho projectes així. Va, projectem-ho bé. Has fet molt de Shakespeare, no? Hostia, Otelo, Macbeth. Sí, però aquest del Macbeth, això va ser. Això va ser un regalàs. Això ho havia de fer el Manrique, el Julio, i el Julio va passar a ser el director de. Obertament, eh? T'ho van dir que eres el segon plat, digues. Absolutament, directament a la cara. No, no, no era plat. És a dir, d'entrada, no era plat. No estava al mar. Però, home, a mi m'omple d'orgull que el Julio digui, hòstia, si jo no puc fer-ho perquè passaré a ser el director del teatre, ei, per què no li plantegeu en aquest pàjaro? I dic, vinga.

Saps que el Xuri fa temps que fa, bueno, ha d'anar al fisioterapeuta per culpa teva? Per què? Què dius, ara? Què t'he fet? Cada vegada que em veus,

ei, Xuri, em fots un hòstia aquí.

No és veritat, això ho fa el Salvador Suñé, el director de la temporada que ens rebentava la. Però ho fa expressament. Se lo deu molt fort, se lo deu molt fort. Se lo deu massa fort. D'acord. És com estàs arranyant en públic a la ràdio. A mi ja m'agrada que m'estimis, però tant no.

Ernest, escolta, a mi m'interessa. Com estudies? Quan t'arriba una cosa tan bèstia com un verdaguer, un magbet, una cosa. Tu com estudies per memoritzar tot això? Què fas?

Jo, no sé, em sembla que tothom deu tenir els seus recursos. Abans sentia una cosa que és collonuda i que estava odiant abans i l'he sentit, que és, estàveu parlant de les talles gespes. Jo faig molts colzes, colzes, colzes, colzes, colzes, colzes, i hi ha un moment que vaig a tallar herba i xerro sol. Ah, molt bé. I estic amb samarreta, no em trec la samarreta perquè no hi ha res a ensenyar. Millor. Però vas a muntar lleges, però ben parit, tu. Ben parit, sí, sí. Van ser de les millors inversions de la meva vida. Tens tractoret, tens tractoret. Però xerro sol, i és molt heavy. I passa, que fas colzes, és a dir, jo crec que és el pitjor moment de la nostra feina, és una merda. Estudiar és una merda, perquè ingerir allò, exactament, després ja. Depèn de, per exemple, un. Clar, versus Macbeth no podies. No pots inventar-te res de fer-ho com. Aquest era el gran pànic, eh? Però en canvi, quina bellesa quan dius, hòstia, que bé que ho ha fet aquest tio. Que dius, guau, com camina, tio, i les estàs dient molt grosses, i fa molt rato que les vas dir i encara hi som. Però realment, bàsicament, colzes. Tona la sensació que

ho fas tot molt bé. Et volia demanar una mica quin és el teu tendó d'Aquiles, però preparant l'entrevista he vist que te l'havies trencat de veritat. I ara no sé si és de mal gust. És de mal gust, però pregunta-li, pregunta-li. Explica-li com, explica-li. Estàs recuperat d'això?

Estic recuperadíssim, sí. Tinc un bessó més petitet que l'altre, perquè a més me'l vaig trencar a cena. Treballant. Estava a la perla 29 fent. El nostre gust, que no el. El vostre gust no. El vostre gust és la de Shakespeare, no? Però nosaltres fèiem el nostre gust, era un pupurri de textos que. Una adaptació d'aquestes modernes. Exacte, del Brogi, aquestes coses que fem. I estava acabant, i estava amb el Ramon Vila, i li estava dient, ho veus? Ho veus? Fent un tros de Hamlet, i. I vaig dir, hòstia, s'ha trencat una fuga. Uau, vaig quedar allà. És aquella sensació de la pedrada.

Però això és perquè a la perla tu li poseu sorra per allà. Sorra per allà, patines. No, no, però és una cosa.

Mira, ballàvem una cançó del Joan Garriga. I et deien, piqueu a terra, piqueu a terra molt fort. I aquestes coses que dius, pots picar a terra, però no fa falta intentar rebentar el terra. Quan ho fas durant nou setmanes, clar, jo entenc que ho he de fer així, si no, no arriba, no sé on collons ha d'arribar. S'ha d'anar en compte amb el que sentiu, eh, tu? Sí, va ser un moment duríssim, aquest, eh? Ja estàveu acabant o? Estava acabant la funció, no, quedaven 15 dies i em va substituir l'Oriol, Brogi, ell. I llavors ell va venir a casa un dia, que jo estava profundament trist, bueno, estava trist perquè, no sé, mai m'havia fotut mal així, i havia de parar molt temps, uns nou mesos, i l'Oriol va venir, Ella havia dirigit l'espectacle, cantava una cançó dels Tiger Lilies, i havia de fer moltes coses, l'Oriol, i ella va entendre des d'on, que jo què sé, un actor pot agafar-se la feina des d'un lloc o des d'un altre, i va entendre des d'on l'entenia jo. Vull dir que hi havia molta energia en aquell espectacle, hi havia molta força. Però va ser un moment duríssim aquell.

Bueno, t'impliques molt en tot, perquè tu, per exemple, ets de Sant Miquel de Balanyà i ara estàs molt implicat en el Teatre del Poble,

també intentant programar coses. És xulo, és xulo recuperar. És que amb la sensació de tornar una coseta al lloc que. El lloc on vas néixer, on vas començar a fer pastorets, on amb 14 anys ens van donar la clau. És un teatre molt petit, oi? Molt petitet, hi caben 90 persones. Mira. Però és xulo, ha passat gent important per allà, i és divertit que s'entengui. Ara em passen altres. És xulo fer la programació, fem l'escena 6, que són 6-7 coses, d'un poble de 1.300 habitants. Molt bé. Passa gent a fer coses molt boniques, s'ha generat una dinàmica. Ara jo tinc un altre problema, que hi ha penya que m'envia mails i em diu, tu, tio, no m'has respost al mèdic. Hosti, jo soc actor, no programador, tio. Calma, calma. Sí, clar.

Escolta, a part de programar el Teatre Sant Miquel de Balanyà, què estàs fent? On et podrem veure ara aviat?

Ara, a la tardor, tornaré a fer Lluna plena al Teatre del Rigola, que és com un Sant Miquel de Balenyà, vull dir que n'hi queden 70, però és una peça preciosa. I, bàsicament, faig teatre, segurament tornaré a fer imatge, però tot això a partir del novembre. Sí, estic bastant distret de teatre. No es pot dir? No es pot dir? Jo crec que no es pot dir. No t'he signat, no ho diguis. Tu signes coses o no signes coses? No signo res. No m'has signat res, meu. No ho diguis.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Ernest, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa, ralda, vinyó, gentilesa de. Merda! La paraula d'avui és enfony. Enfony. Ah, enfony. Lloc dels mals endressos. Sovint és un espai estret o habitació petita. Pobra, fosca.

El meu cunyat va segrestar una dona. La va fotre en un enfony del soterrani i llavors la va alliberar perquè no sabia com demanar el rescat. Bé, enfony.

Insult que s'utilitza sobretot a la zona de les guilleries per fer referència a persones que sempre volen tenir la raó.

Ostres! Hòstia, quina mania, tu. En Jordi Pujol no era germà d'en Núñez. Mira que n'ets, d'en Fony. C, en Fony.

Acció de la persona que arruga el front quan rumia o s'enfada.

El meu home, quan vol allargar el coit, veus que en Fony la pell de sobre les celles i es concentra. No sé pas què deu pensar. A, B o C.

Quan et vagi bé, Ernest. Sí. És la pausa dramàtica, això. És Macbeth. Ah. Ah. I era la C. No. Sí? Estic intentant fer la mateixa pausa. No, és el mateix. No, eh? És molt còmica, la teva. Sí, la meva. La meva fa riure i la seva era.

No, i això? És curiós, això. No es té o no es té? No es té. És que només fas comèdia, Peyu. Sí, sí, sí. Ah, ah.

Correcte! Epa!

En pot! Hòstia, moltes gràcies!

Mira, encara esmorzaré avui. És una cavitat petita, un forat estret. Ernest Villegas, moltíssimes gràcies per venir a seure una estona a l'escola de la Renaixença. Moltes gràcies a vosaltres.

Per venir de públic, entra al corral.cat i omple el formulari. Gent del segle XXI amb esperit del segle XIX.

Qui canta, Arnau? Aquesta és la cantant estatunidenca Tammy Wynette. Que es va fotre mal amb un talla jespa. Ah, sí? Va fer una cançó que es deia la talla jespa. Home, no. No. Espereu, ara us ho explicaré. Vale. Sabeu quina era aquesta? Sí, la talla jespa. No. Aquesta era una peça del 1968 anomenada Divorce. Mira. Divorci. Ah, mira. Divorci. Divorci. Divorci. I atenció perquè amb el títol sembla que la cançó va anticipar algun moment de la seva vida. Ai. La Tammy va estar casada durant uns quants anys amb un altre cantant de country, en George Jones.

El bon perla del Jones va destacar tant per la seva veu com per les addiccions a l'alcohol i a totes les drogues.

Doncs bé, el seu marit va destacar tant per aquestes addiccions que quan vivien junts, la Tammy amagava les claus dels cotxes perquè el seu marit no pogués anar-se'n als bars a les nits. Escandalós. Sí, en una ocasió, però, la Tammy es va despertar a mitja nit i en George no era a casa. Ai, en George. Desesperada, va agafar el cotxe i se'n va anar al bar més proper que tenien, que era a 16 quilòmetres de distància. A 16 quilòmetres?

Sí. Les distàncies són molt llargues. I atenció, perquè quan va arribar davant del bar, s'hi va trobar el seu tallagespa amb saient, que això és fort, aparcat allà a la porta. En Jones a dins, i quan ella va entrar,

va dir el següent. Veieu, nois, ja us havia dit que la meva dona vindria a buscar-me.

Per sort, per la Tami, aquell matrimoni. Lo que no sé és que sembla impressionant, però aquí a Osona en conec 5 o 6 que podrien fer.

Més, més. 16 quilòmetres amb aquell trasto. No sé si el de l'Ernest podria fer 16 quilòmetres. No ho sé, no ho sé. Doncs bé, com deia per sort per la Tami, aquell matrimoni va acabar en divorci, com anticipava la cançó. I arran de tots aquells anys de decepcions matrimonials, poc després del divorci, va coescriure, amb els autors amb els quals treballava habitualment, una cançó que aglutinava els sentiments que l'envoltaven en aquella nova etapa.

She Like and Make It On My Own, Fins Que Me'n Pugui Sortir Sola, es va publicar l'any 1976 i va arribar a ser número 1 a les llistes de country als Estats Units.

Mira, hi ha unes llistes de country, eh? Toma, ja. Evidentment. A tots els estils. És que als americans aquestes coses. Els agrada, això. Mou molts diners, eh? Country! Mou molts diners.

Sí. I senyores grans de Catalunya també les mou. Ui, tant! La meva mare feia country. Què se'n deu haver fet d'en Coyote Dax? És viu, aquest senyor? Pues está en su pobre corazón.

Millonari segur, deu estar allà gaudint de l'èxit. Doncs aquesta peça en qüestió és molt explícita. Parla d'una dona que després d'una separació intenta refer la seva vida i aprendre a tirar endavant tota sola, malgrat que encara estima profundament l'altra persona. Tot plegat, servit en una balada country que incorpora un gran desplegament instrumental on fins i tot hi sentirem orquestra de corda amorosint la circumstància tràgica que ens explica.

Abans de sentir la música, un segon arnau, perquè se m'acaba d'informar, per pinganillo, que Coyote Dax actualment. Vive cerca de Barcelona.

És la informació que hi ha a la UiMedia. Ha de venir aquí.

Ha de venir aquí i fer la versió aquesta en català.

I tots ballant aquí a la pista central.

La gent de producció ja estem fent el telèfon, sisplau.

Doncs així sona Till I Can Make It On My Own. Música, mestre.

Aquí no veo, més bonita. Sí. Aquesta sona titánica, eh? Sí. Nooo. El jury se la sap.

Ha pujat amunt, eh? Calmi de toque inesperat. Molt intensa, també, eh? Bé, el country té aquesta

connexió A veure, això és com la música popular americana i està connectada a l'experiència vital de tota aquella gent.

Fa tota la pinta, també, de les de trencar-se el tendó d'Aquiles cantant. Estàs escoltant La Renaixença. Avui dediquem el capítol al talla-gespa, que gràcies al talla-gespa es poden entendre esports moderns, per exemple, com el futbol. Si no, els camps de futbol de gespa no es podria.

I no es podria complir la normativa de la UEFA, per exemple. Que actualment la UEFA té una normativa sobre la gespa. Es demana, per exemple, que la gespa de camp faci entre 20 i 30 mil·límetres. És molt poc, això, eh? Això són dos o tres centímetres. Sí, senyor. No pot passar en cap cas dels tres centímetres.

No, home, no. Clar que no. Si no, la pilota va molt lenta. No pot ser futbol alegre. Futbol alegre. Ah, home. També hi ha.

Que rius!

No, que de les dones aquí de president de futbol.

És el president de l'Orbus i és en fel. Teniu gest, va? Tenim tallada tres centímetres. Menys de tres. Perquè els inglesos són ràpids, són tècnics. És natural? No, és artificial. Ah, no. Per això no creix mai. No s'ha de tallar.

També hi ha el tema de les línies, aquestes que estan marcades, que veiem des de la vista aèria, que veiem ara cap aquí i ara cap allà.

Jo quan jugava a la cleva, marcava les línies un senyor que. Bueno, clar, és que estàs sabent la recta. Tu corrent recta amb la pilota, a vegades eres dins, a vegades eres fora.

Doncs això aniria una mica malament perquè, a part de fer bonic, també delimita les línies aquestes imaginàries del fora de joc.

Com ho fan això, Mercè? El fora de joc? Les línies de la gespa, no les blanques, les que queden amb la gespa. Sembren una herba d'un color més fosc i al costat una herba d'un to més clar.

La típica gespa bicolor. No? No. No, es talla per una banda per tant queda pentinat en la mateixa direcció i després l'altra línia

tot en la mateixa direcció saps que em pensava que les pintaven?

tallat diferent així és el tallat quants anys portes pensant això? 50 part de pensar anem a disseccionar el tall de gespa vinga. Però abans podria fer una breu acotació. Estic a favor dels tallegers de tota la vida, no tinc cap problema liquidal o. Horizontal. No. No es diu horitzontal. Rotatiu. O rotatiu. Però estic completament en contra dels tallegers per robot que estan sortint ara. Què dius ara? Sabeu quins us dic o no? La rumba tallegers. Quan vingui la rebel·lió de les màquines, que és una cosa que ha de venir, aquella gent seran els primers soldats que aniran a casa, treparan el llit i dalt del llit allà portaran les cabecines. Hi ha rumbes que netegen piscines. Sí. No, no, hi ha rumbes, se netegen rumbes, ja.

Però la rumba no va a fer fallida, la rumba tal qual. La rumba catalana.

La rumba catalana no ho farà fallida. Mai, mai, mai. Utilitat en una illa deserta. Utilitat en una illa deserta, no sé què faries a Montella Gespa en una illa deserta, Joel. Home, doncs depèn de si l'illa deserta té gespa, clar. T'esbrossar. Hi ha desbrossadores. Ah, sí, aquestes sí que les he vist. En mando distància, molt ben parit. En mando distància. Allò sí que fa por, per això. Allò sí que sembla un tanc de la Segona Guerra Mundial. És el mateix que un tall a Gespa,

però és a l'engròs. A l'engròs. A l'obèstia, no? Bueno, doncs si hi ha Gespa a la illa deserta, Xuri, llavors l'autoritat em sembla evident, però clar, si no n'hi ha, què fem, no? No ho sé. A veure, un talla-gespa té motor, no? Sí. Doncs si tens la sort que el talla-gespa, a més de motor, té gasolina i funciona, està salvat. En el cas que vulguis marxar de l'illa deserta, et fas una barca, fots uns troncs, agafes el motor, el poses a darrere, la pròpia hèlice, l'equidal, la fas servir d'hèlix de la pròpia barca i ja te'n pots anar a buscar una illa on hi hagi gespa. Motor onda, normalment, eh?

O Yamaha. Imbatible. O Yamaha. No, Honda. Honda. Honda i Honda. Què passa, que us paga Honda? No, però sempre que vas als pobles, sempre hi ha un avi que et diu, si has d'agafar el motor Goldo, el motor Honda. Japonès, eh? Jo crec que els d'Honda paguen, tenen. Saps com Israel que paga una sèrie de gent per parlar bé d'ells? La Pilar Rahola, per exemple. Llavors hi ha gent a Catalunya, uns senyors grans, a partir de 70 anys, que Onda contacta amb ells directament via telefònica i els hi paga un sobresou i van pels bars dels pobles dient si el d'allò que has de buscar que el motor sigui Onda.

Sí, el de la Pilar Rahola, presumptament, que m'he oblidat de dir-ho, ho dic ara, val?

Utilitat com a joguina sexual. No, aquí em declaro incompetent.

No, no, mira com m'esforço jo amb tots els objectes, però jo aquí és que no l'hi veig. No es pot. No ho feu. A veure. Què? No, no, no. No, no, no, següent punt. Següent, següent punt. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Hòstia, és que realment el tallar jespa és una cosa que només serveix per tallar jespa, pràcticament. A no ser que el teu enemic faci com a mínim, doncs això, o màxim, 5 centímetres. Mira. Jo li veig poca utilitat, si no, així de bones a primeres. Una batalla contra David el Nomo. Exacte. O els noms de jardí. O els teus enemics són margarides. Llavors, sí. Ara bé, en cas de conflicte ho veig poc útil, però en canvi l'hora de buscar conflicte em sembla una bona arma. Què vols dir? Conflicte amb qui? Tu imagina't, amb els extraterrestres, per exemple. Cuidado que hi ha l'Arnau aquí.

Arnau, que a tu t'agrada, que tu vas a mirar ovnis amb els Junqueras a Montserrat. Amb els Junqueras? Des que jo hi vaig no ha aparegut. Bueno, perquè hi ha un nou líder. Ah! Ben vist.

És la cadena natural. Ara serà candidat a Esquerra Republicana.

Bueno, doncs mira. Esquerra. Bé, segueixo.

Sí, millor segueixo. Estava amb els tallegers per arma de buscar conflicte amb qui? Amb els extraterrestres, d'acord? Posem per cas que tens un jardí gran. Sí. El tinc. Vale, i tu odies profundament els extraterrestres. Sí. Dues premisses normalíssimes, de moment. I un dia dius, mira, saps què? Vull brega, vull veure amb aquests fills de puta d'extraterrestres. Vull hòsties. Llavors, m'esteu seguint, eh? Sí, sí. Llavors agafes detalles i escrius al jardí, amb lletres molt grans, per exemple, extraterrestres, fills de puta. Go out. Go home. No, go home. O directament, veniu, veniu, que avui brega, no? I ells, quan ho vegin des de l'espai, es picaran, i cauran a la trampa i vindran a per tu. Té tota la lògica del món. Bueno, clar. Quin gran fitxatge, eh, Peyu? No té lògica, perquè els extraterrestres

no existeixen. No li diguis a l'Arnau, que no ho sap, no li digui. Utilitat metafòrica. Utilitat metafòrica, Joel, va, per anar tancant el tema.

Aviam, per exemple, per exemple, eh. Hòstia, Peyu, m'han crescut molt els pèls de la zona de l'Escrot i el Perineu i avui tinc una cita amb una noia que m'agrada. Em deixes el tall a gespa? Llavors seria com la màquina de feitar. Clar. La gent li diu talla gespa. Ah, sí? Però en aquell moment, si tu no pillessis la metàfora, em donaries el talla gespa gros. La rumba. Jo tinc la rumba. No, home, això no és possible.

Però no tinguis por de la rumba aquesta, que no fa mal. No, és tu que has de tenir por. No, jo, la que tinc a casa, no n'has vist mai cap per sota, eh? La romba d'aquestes. De què parla? Deu tenir una hèlice helicoidal. Té tres cotxilles de cúter així petites que no pots tallar ni disseccionar una oliva. I com s'ho fa? No ho sé, de mica en mica.

Però allà surten tres nanos molt petits amb uns de desbrossadores. Petites. Quan s'ho gira s'amaguen. I quan ho deixes.

Us esteu tornant molt bojos en aquest programa. Jo he mirat aquell robot per sota i de veritat que no entenc com aquella merda pot tallar l'erba.

Però la talla, eh? Jo tinc la teoria que quan arriba la nit queda amb la màquina que neteja piscines. Sí. I bueno, tenen aventures. Allà. A sota d'un magnolier. Passen coses, allà.

I així és com neixen les rumbes petites. Vuita! Ja ho tinc.

Propaganda del segle XIX.

És que estic desesperada. Són tantes nits sense poder dormir per culpa dels rongs del meu marit. Necessito ajuda.

Vostè no necessita ajuda. Vostè necessita enviar el seu marit a dormir al sofà, a un sofà de sofàstic. A sofàstic, tot és fantàstic. Sofàstic, el paradís del sofà. Carinyo, carinyo, desperta't.

Hem d'anar a sofàstic. Tenen tots els estils de sofà. Sí, d'una plaça, de dues, de tres,

tres longs i sofàs llits. Ideal per quan tens visites o per enviar-hi a dormir el teu marit.

Ai, perdoneu, m'havia ficat molt en el paper. Estava roncant de veritat. Dormir al sofà no fa fàstic si el compres a Sofàstic.

Qui vol un divorci? Podem tenir un sofallit de Sofàstic.

Sofàstic, el paradís del sofà. A Sofàstic, tot és fantàstic. Sofàstic. Patrocina Històries per passejar el gos.

T'ha agradat, aquesta? M'agrada la indumentària que porta, aquest pitral.

Sí, sí. Escolta, aquesta és la Taga, que és una família de dos anys, que és mig pastor belga i mig doberman, per això té aquesta presència. Té un oreja molt.

La gent, quan té un pataner, no ho pot admetre de cap manera. Sempre ha de donar excuses. És mig pataner, és mig no sé què.

No, no, però ja es veu que porta sang noble.

És bord. És bord i ja està. No té raça, no té raça.

És de la Núria de Sant Esteve de Guialbes i li apassiona fer forats

al jardí de casa. Molt bé, molt bé. Doncs un gos que sàpiga fer forats és idoni per un dia com avui. Anem a passejar per la presó més famosa de Barcelona, la Model.

Avui passegem el gos per Barcelona, Catalunya. És maig de 1978. Ens enfrontem a un panorama complicat. Fa més de dos anys que Franco és mort, però la instauració de la democràcia és més lenta del que s'esperava. Has de tocar, eh, Peyu? Només falten 78 anys. Bueno, mica en mica. És que la democràcia, si te la foten de cop, també te te valen. No l'entens. Això és com quan portes molts dies en dejú,

si menges de cop et mors el peu. Has de començar amb sucs, una mica de caldo. Arròs bullit. Ara estem a l'arròs bullit. Arròs bullit, sí.

La mort del dictador es nota en alguns àmbits, però la Constitució que nos dimos todos encara no s'ha aprovat i la situació és que empixa i rellisca. La presó de la Model n'és un exemple. Fa mig any es va aplicar l'amnistia pels reclusos del centre, però només s'ha fet efectiva

amb els presos polítics. Home, llibertat! Presos polítics, llibertat!

Deia que això fa que els presos que no han rebut l'amnistia estiguin molt emprenyats, perquè només l'han rebut els presos polítics, diguéssim.

Jo, eh? Me cago en Dios. Y la nostra amnistía, amnistía per tot o per cap, eh? No! Qui és aquest?

Estoy muy loco, eh? Aquest és en Dieguito el Malo. Un dels atracadors més famosos de la Barcelona, Kinky. Kinky, tu? Bueno, és un nom. En Dieguito ha tingut una vida molt difícil, atraca des de que és adolescent, i des de llavors entra i surt contínuament de la presó. Actualment és un dels presos més actius a l'hora de reclamar que l'amnistia també s'apliqui als reclusos convencionals, i té un argument per defensar-ho. Si yo soy Kiki es por

culpa del franquismo, ¿eh? Ah, sí? Soy una víctima del sistema. Mira. A mí no me gusta delinquir. ¿Eh? El franquismo me ha obligado a delinquir. Yo no delinquiría mai. És molt fort perquè. No, és que és un verb de mal conjugar. Sí, sí. També és veritat. Delinquir. Delinquir. Sí. Yo delinquieso, sí. Sí. Pero no porque busque delinquir. No. Me ha obligado el franquismo a delinquir. Clar, clar, clar.

Per tonto que sembli, els delinquents comuns demanen l'amnistia perquè consideren que són són així per culpa de les misèries de la dictadura, eh? Com a excusa està bé. ¿Cómo que excusa? ¿Qué excusa?

Yo qué excusa ni qué excusa ni un niño muerto. ¿Qué digitar, eh? Que no me creo. ¿Qué digitar, eh? ¿Qué cosa ni qué niño muerto? ¿Qué niño muerto? ¿Qué niño muerto? Eso digo yo. ¿Dónde está el niño muerto? Que no me creus? Sí, sí. Que t'estàs rient de mi? No, no. Que te pinches? No, no, no.

En Dieguito és un dels que protesta més, però hi ha més presos que també es queixen. Tots els que han estat, bueno, que estan al sindicat de la Còpel.

La ràdio dels capellans i els feixistes. Ara ho entenc tot.

Va, per aquí això. Ara s'ha vist. La Còpel és la coordinadora de presos. C-O, coordinadora. Presos, eh? Presos? En lluita. Ah, val. Co-coordinadora. No és la COP. Veient que les bones no se'n sortiran mai amb la seva, en Dieguito i la resta de presos preparen un pla de fuga. Excaven un túnel subterrani a la presó. Ara sí, quan la taga. La nostra gosseta ha sentit la paraula excavar, s'ha ben emocionat. Els presos estan fent un forat a la part posterior d'un ascensor abandonat. La seva idea és fer un túnel secret que es pategui directament al clavegram del carrer. És bona idea, però només poden fer servir, bueno, per excavar només poden fer servir les forquilles i les culleres del dinar. Está bé. ¿Dieguito?

¿Qué? ¿Dieguito? ¿Qué? No es para emprenyarte, pero. No, pues me estás emprenyando. Bueno, és que ens hi florirem, eh? Vull dir, si hem d'anar excavant només amb les culleretes aquestes, és que no acabarem mai aquí, eh? A veure que et va a parir. Diguito.

A veure, si jo tinguessi un taladro, te donaria taladro, però tu bevés un taladro, una blanca en dejes. Robo. Eh, que no?

L'estratègia és lenta, hi ha 20 metres fins a l'exterior. Els durà uns 5 mesos de feina. La mare, 5 mesos picant pedres? Collons, jo m'estic, m'estic tancat a la presó. No, paciència. No heu de veure la pel·lícula

aquella, com ha fet-ho. Ah, sí. Sí, sí. Quina pelicula? La Roca. No, La Roca no. Salvar el. No, com és aquella? Rocky, Rocky.

No. Yo te novio es parecido hermano. Christian Break.

Salale. La que surta. Evasión a Victoria. Aquesta. No, el protagonista es diu Andy, l'Andy. Andy Lucas. Andy Lucas. Andy García. Andy García. Toy Story. És el blanc i el negre i el Morgan Freeman. Ah, coño aquella. Cadena Perpetua. Cadena Perpetua. Ara, ara. Bravo, bravo. Peliculons. Amaga el martellet allà a la Bíblia. És bona aquella pel·lícula. Tim Robbins. Tim Robbins.

Acaba anant fora de la persona. Sí, però no acaba bé. Acaba bé i malament. Al mateix temps. No te'n recordes? No me'n recordo.

Bé, en fi, deia que és fàcil de dir, però és que aquella presó és un infern. L'ambient és terrible. Abunden les violacions entre presos i les tortures dels guàrdies. La gent vol fugir. I per fugir d'aquella casa de bojos no els pot descobrir ningú. O sigui que s'ha d'evitar que els guàrdies de la presó sentin els cops que es fan a l'excavació. La taga s'ha posat ajudant l'excavació i també fot un merder important. Cal una estratègia que dissimuli el chivarri. Per això els presos estan reunits.

Escolteu, nois. A veure, què proposo? Proposo un clàssic. Cantar.

Si ens fotem a cantar ben alt, els guàrdies no ens sentiran i ens podrem nascar. Saps què vull dir?

Però què cantaria? Cantar alguna cosa? Bailar! ¡Pegados en bailar! El 78 ja hi era.

Como si fueran tiburón. Encara no com a Sergio Dalma. Es de Josep Capdevila.

Es que quedarem afònics. Quedarem afònics en un moment. Jo proposo fer el de tota la vida. Un muti. Quedem foc als matalassos, tindrem els guardes distents i ja està. I ens escapem.

Basta de verda, ja, eh? I de cosa hippie, guoque. Ha faltat un pla que debo decir que tenim collón. Lo que hem de fer és tallar-nos tot les venes i saturar la enfermeria. ¡Diego! ¡Diego! ¡Diego! ¡Diego! ¡Diego! ¡Diego! ¡Diego! ¡Diego! ¡Diego! ¿No veus la cara que tinc de boig? Pues ya está, si quan entrem al pati, vale, nos tallem totes les venes, si entrem los funcionaris distrets, eh, y de paso lo de las noticias, que avui en dia es molt important, el merced de comunicació també ens faran cas, lo de las noticias, que farta no fa. Però què ha fet aquest tio a la presó? Aquest tio hauria de ser el president del govern. Però que no sé ni escriure ni llegir, això me dificulta. Però el president del govern tampoc. La proposta d'en Dieguito,

amics meus, és la proposta, per estrany que sembli, guanyadora. L'acció es durarà a terme el 30 de maig, estallarant les venes al pati de la presó. Aquell dia, amb els presos reagrupats,

algú crida. Companys, ara és l'hora! Traieu les fulles de feitar!

I els presos es treuen de la butxaca unes fulles de feitar. Després es crida. Tres. Dos, un. Els presos fan cas a les ordres i es comencen a tallar les velles del braç. Vinga, talla. Ai, ai, ai. Que em mereixo, eh?

Trobo que això ho podríem fer per la manifestació de l'11 de setembre. A les 17.14 tots. Vinga, tallem les davalles. A la canalla. A la canalla. A la jugular. A la canalla. Als avis, també.

I patrocinat per Pallarès, Solsona.

Mentrestant, deia que l'estampa és dantesca, els presos van ensangonats, els metges fan el que poden per socórrels. Aprofitant el desgavell, els presos que escaven piquen amb totes les seves forces. Cal aprofitar el moment, fins i tot la taga està ajudant a escavar. A fora, mentre a dins escaven i els altres estallen a les venes, a fora del carrer hi ha un altre focus d'atenció. Les parelles dels presos també estan posant el seu gra de sorra en el pla. Són al carrer manifestant-se. Libertat!

Es una altra. Es cantava una altra cosa, eh? Ah, el. Quina? Bona nit, Oriol! Ah! Bona nit! Com voleu que no cantaven, això? Bona nit, Oriol. Bona nit, no, eh? Bona nit! No? Quina és l'altra? Nois, som tots!

Falta les pesos! Nois! Ja servirà, ja servirà. Bueno, s'està manifestant. Quedeu-vos amb la idea que s'està manifestant a fora. Els guàrdies van de bòlit, la infermeria és plena de gent amb les venes obertes i a l'exterior de la presó també hi ha merder. El caos s'ha apoderat de la presó i mentrestant s'estan cavant els últims metres del túnel. No podien escollir un altre lloc més digne per sortir, Peyu? Pensa que surten pel clavegram, perquè tu pensa que si fas un únic forat i surts a Barcelona, i per mala llet, un policia t'enganxa, és només esperar-te allà al costat i que vagin sortint. M'entens o no? En canvi, si vas a petar el clavegram, llavors des de dins el clavegram pots córrer i sortir per diferents. Remificat. Està bé, està bé. La data de l'escapada serà el 2 de juny. Situem-nos en aquell dia. Falta poc pel recompte de presos. Els funcionaris estan en ple canvi de torn. El moment escollit per iniciar la fuga. Els presos treuen un garibet i enganxen un funcionari pel coll demanant-li amablement que els ajudi a escapar.

Mire, amablement funcionari, per favor, li vaig a demanar, vale? O m'ajuda o te pincho.

D'acord, d'acord, però no em faci mal que només he tingut una línia de diàleg en aquest episodi. El porten a ell al capdavant per si cal fer-lo servir d'escut humà. 45 presos estan fugant a través del túnel que han cavat. El pla està sent un èxit. Home, un èxit no, collons. Has dit un centenari, ara són 45. Al final només són 45, tu. Hi ha gent que al final sempre es fan enrere. Els de les venes? Els de les venes, què? No, també. Si fa falta anar a la presó, anirem a la presó. Vinga, va. Vinga, va. 45 presos escapen a través dels túnels fins a arribar a les clavegueres. La taga s'emociona, sobretot quan s'obren les tapes del claveguerà en Barcelona. I surten les tortugues ninja. Home, no. El Donatello. No. El Michelangelo. No. Ah, no. Surten els presos fugats. Sí.

Quinquis empolsinats sortint d'una claveguera. És una estampa, oi? Maca, eh? A Europa ens mira. Els conductors fan mans

i mànigues per no atropellar aquells quinquis. Quan la policia s'adona del que passa, ja hi ha presos que s'han escapat. Uns corren, altres roben cotxes i fins i tot n'hi ha un que agafa un taxi. Aquest és el més puta, eh? Aquest és el més puta.

Saps què vull dir? Aporti'm a tal puesto i canvia l'emissora. Ara. Que aquesta no l'aguanto. No vull sentir res d'una fuga. Posa'n Radiomarca, que parlen del Selecció.

La fugida resulta un èxit. És de les més grans que s'han produït a Espanya. La més nombrosa és la fuga d'Ezkaba, que ja la vam relatar al capítol 166 de la primera temporada. Això sí, al final, a tots els presos fugats els acaben tornant a detenir, alguns al mateix dia, però a altres no se'ls troba fins passats 8 anys.

8 anys! Pobres gens. Ja no t'ho esperes, que et vinguin a buscar al cap de 8 anys. Ja havien refet la vida, eh? Que te quiten lo bailao, que diuen els espanyols.

Anem a veure què se n'ha fet de la taga, si ha sobreviscut aquesta fuga o no, la nostra gosseta. Mercè, qui ho decidirà, això, avui?

Doncs ho decidirà el Ferran, que és de d'on ets, Ferran?

Banyoles. De Banyoles. Vinga, va, la pregunta. Quant de temps va estar fugat en Dieguito el Malo, el pres més mediàtic dels 45 que es van escapar de la Model? A. Un any. B. Dues hores. Ai, pobre. O C. 18 dies. C. La C. La taga és. Viva!

Molt bé! Gràcies a Déu. I moltes gràcies.

La gosseta excavadora de Sant Esteve de Guialbes és viva de miracle, però la podem tornar a casa. Això sí, li ha anat d'un pèl, perquè ha perseguit els presos fugats i de poc que un cotxe no l'atropella. Sort que està bé de reflexes. I fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres i amb el vostre esperit.