T2xC4 - Dalila Macuacua (Moçambic)

Una abraçada. A vegades n'hi ha prou amb una abraçada. En un menjador fosc, buit i calorós, la Dalila Macuacua s'alça del sofà i s'acosta a la mare de l'Utilia. La dona plora la mort de la seva filla, assassinada una setmana abans en un crim masclista. La Dalila l'agafa amb els braços, la sosté càlida i ferma. Sense paraules li està dient que l'acompanyaran perquè es faci justícia i el culpable no en surti impunat, però també perquè la família pugui refer-se del tràngol. La importància d'aquesta abraçada la Dalila la comprèn molt bé. A ella no l'hi va fer ningú una dècada abans i segurament li hauria canviat la vida. Per això va decidir que a partir de llavors, si ella ho podia evitar, cap més família faria aquest camí sola. Soc Txell Feixas Torres, periodista, i això és Dones en Lluita.

El primer que m'impressiona de la Dalila, quan la conec, és el seu somriure ampli i acollidor. Transmet pau, tota ella. Els seus moviments, com la veu, són suaus i harmònics, amables. Però no ens confonguem, la seva no és una presència inocua, al contrari. Es percep que és forta i que ha lluitat, molt. Dalila. Hola. Ens espera atent a l'entrada de casa, enmig d'un laberint de carrerons. Si no t'ho coneixes és fàcil desorientar-se. Soc a Maixaquene, un barri perifèric de Maputo, la capital de Moçambic. Entre la pols de camins sense asfaltar i el ciment despullat a les humils plantes baixes, destaca una petita franja de verd davant de casa seva. Poca cosa, una mica de gespa i una planta, però que permeten somiar en un barri diferent. La Dalila busca millorar la seva comunitat. Amb petits gestos, però també amb fills més ambiciosos.

Jo diria que en aquest moment Moçambique es troba en una emergència nacional.

És una situació de salut pública.

Perquè cada dia tenim una dona, una dona jove, una nena assassinada. I això no és normal.

A Moçambique assassinen una dona dia sí, dia també. Durant anys, aquestes morts s'han justificat amb una expressió que, malauradament, encara en ressona. En diuen crims passionals. Però cada vegada són més les que lluiten perquè aquests assassinats masclistes reben el nom del que són, feminicidis. Perquè posar-hi nom és el primer pas per acabar amb una impunitat que els multiplica. És doncs per revertir el que ja és una emergència nacional que la Dalila Macuacua lluita, s'hi dedica en cos i ànima. Ja veurem com.

Tot va començar arran d'una ferida molt personal, i és que la seva història és la de massa moçambiqueses, la història d'una pèrdua familiar injusta que no tocava.

Dalila, com va ser la teva infància?

El que recordo, o el que em van explicar després, és que els meus pares es van separar quan jo tenia 6 mesos. I durant tot aquest procés vam haver de viure de casa en casa fins als 9 anys, que vam venir a viure en aquest barri. Com afecta això a la teva vida, nena? Aquí, a casa de la meva mare, no tenia pràcticament res. Però tenia amor. La meva mare va invertir molt en la nostra educació. Amb recursos o sense, sempre ens va animar a anar a l'escola. I el meu pare també. Sempre va invertir en l'educació. Sempre deia que el millor marit són els llibres, són els quaderns, i que hi havíem d'invertir.

Els pares de la Dalila van insistir perquè estudiés. No és un detall menor en un país on moltes nenes deixen l'escola massa aviat. Atenció a la xifra. A Moçambic, la meitat de les dones s'han casat abans dels 18 anys. Només una de cada cinc acaba l'educació secundària. La família la va protegir en aquest sentit. Però la infància de la Dalila també estaria marcada per una altra realitat, que vivia, com en tantes altres llars, portes endins i del tot normalitzada.

Però el meu pare era violent.

Era violent. No ho negaré. No vaig veure la situació de la meva mare, però sí la de la meva madrastra. Veia com el meu pare li pagava a la meva madrastra. La meva mare va rebre moltes pallisses del meu pare.

Però l'última vegada, quan va dir prou, ella també li va donar una bona pallissa. I els homes no accepten que les dones els hi peguin.

Vaig créixer en aquell ambient. Els meus germans també van rebre. I llavors ells ho reproduïen. Aquesta violència la reproduïen en nosaltres. Ara mateix visc amb la meva mare, els meus dos fills, una noia i un noi, i també amb la meva neta.

Mentre conversem sobre la família, la mare de la Dalila apareix amb una capsa de cartró plena de fotografies. La nostra protagonista té enganxada a les faldilles la Rinzela, una nena de només 4 anys que li reclama atenció. Per la Dalila és la seva neta, però en realitat la Rinzela seria la neta biològica de la seva germana gran, la Virginia. La seva imatge apareix a les fotos que la Dalila va passant. En una, la Virginia té la mà envenada. En l'altra, algú li tapa la boca. En una tercera, les dues germanes somriuen a càmera, joves i elegants, en una festa. Curiosa de mena, però innocent com li toca per l'edat, la Rinzela li pregunta sobre una àvia que no hi és, sense acabar d'entendre per què.

Per què li tapava la boca?

Per què no parlés tant?

Parlava massa? Tan com tu. Jo no parlo tant. Es va trencar la mà? Com? Va caure d'un arbre. I havia pujat? Sí.

Aquí en tinc un altre d'ella treballant.

Va tornar? Com vols que tornés?

No la vas anar a veure al cementiri? No.

Com a germana gran, a la Virginia de seguida li va tocar cuidar els més petits. Quan hi havia baralles, era ella qui posava pau. I sovint també protegia els menuts davant d'altres nens del barri. La Dalila la recorda com una guerrera, però segurament no es va imaginar mai que acabaria lluitant com ho va haver de fer contra qui deia estimar-la.

El 2004,

la meva germana va morir assassinada a mans del seu excompany. Era funcionària de presons i va anar a treballar. Més tard, algú em va trucar i em va dir "Han segrestat la teva germana". Quan li vaig trucar al mòbil, no va contestar a ella, però sentia els seus crits. Jo només demanava que li passessin el telèfon. No li van passar i van penjar. La meva mare i el meu germà van sortir pel barri aquella nit. La van buscar i no la van trobar. Quan les veïnes van venir, van arribar i van dir "Hem trobat el cos de la Virginia a la coneta".

La Dalila parla d'aquells dies amb una serenitat que sorprèn. No només va perdre una germana, també es va convertir de cop i volta en mare adoptiva. No va tenir ni temps ni espai per fer el dol. El va haver de posar en pausa. També va haver de deixar en suspens els seus somnis. Per fi acabava de rebre una beca per estudiar a una universitat a l'estranger. Li va ser impossible. Havia de cuidar una família devastada. Això la va fer créixer, però a un preu físic i emocional molt gran.

I vaig haver d'adoptar els meus tres nebots, que es van convertir en fills meus.

Havia de viure el moment.

Havia de garantir que la meva mare pogués passar el dol, que els meus fills tinguessin menjar. I en algun moment em vaig haver d'anul·lar.

I la vas fer culpable, d'alguna manera?

Al principi sí que li vaig donar les culpes, perquè havia d'assumir les seves responsabilitats i vaig haver d'aparcar els meus somnis.

Perquè si ella no s'hagués mort, si no se n'hagués anat, potser jo no estaria en la situació en què estava. Però aquell pensament l'havia construït a partir

del que deia la gent.

Anulada i enrabiada, però no paralitzada. Des del seu nou rol de mare adoptiva, la Dalila es va adonar d'una realitat que fins llavors li havia passat desapercebuda.

Quan vaig ser conscient que tenia uns orfes sota la meva responsabilitat, vaig començar a mirar al meu voltant. A la casa del costat hi havia uns orfes de pare. Al davant hi teníem orfes de pare i mare. Aquí al costat hi havia orfes de pare.

Als carrers de Moçambic cada vegada hi havia més nens i nenes sols deambulant sense fer res. A vegades els pares havien mort a causa del conflicte armat al nord del país. En altres casos se'ls havia endut la sida. Però hi havia una altra pandèmia silenciosa, la dels feminicidis.

Llavors, per què no havia de garantir que aquests nens, a l'edat d'anar a l'escola oficial,

a una escola primària, tinguessin dret a l'educació? Els nens estaven marginats.

És la meva obsessió per l'educació, que és un vehicle de transformació humana. És el gran element d'una

primera fase que va fer que sorgís l'Aixa.

ASHA, Associació Sociocultural Horizó Blau, és l'organització que la Dalila va crear al seu barri per oferir una locació als orfes que hi vivien. Amb el suport del veïnat tractàvem les autoritats locals sense ni intuir que el seu projecte aniria creixent de l'àmbit local al nacional. Encara faltava temps per això. Però la Dalila ja es va adonar que no n'hi havia prou escolaritzant els petits, que aquells infants carregaven traumes tan profuns que requerien una atenció especialitzada, i l'art es va convertir en una forma de teràpia.

En un dels espais d'Aixa, avui una vintena de joves ballen al ritme de la percussió. Alguns dels més grans formaven part d'aquells primers orfes que la Dalila havia custodiat fa anys i ara es fan càrrec del taller. Ella els observa a Cofoia. Tots, també nenes i noies, participen en una dansa tradicional de guerra. En el gest d'elles es percep transgressió i orgull a l'hora d'executar la coreografia. I és que fins fa poc aquest era un ball només per homes. Això fins que la Dalila va decidir desafiar la tradició i obrir-la a les noies. Li van ploure crítiques, però ella es va mantenir ferma. De cop es fa el silenci i en la mateixa aula comença una actuació teatral que fa mal de veure.

Representen un feminicidi. El noi que interpreta l'agressor no volia el paper. Es negava cedir-li el seu cos a un depredador. Però la Dalila li va fer entendre que la performance era una via d'ajudar les supervivents i homenatjar les víctimes. De cop, s'avalança amb brutalitat sobre una de les noies. Li pega amb ràbia, amb la mateixa força amb que retronen els tambors. Ho fa al ritme d'una música que s'acaba convertint en la banda sonora d'una estrangulació. La representació és dura i poètica. La Dalila confia que l'art farà que aquests nens i joves no normalitzin escenes com les que acabem de viure, tampoc dins de casa seva. Seran la generació que trenqui el cicle de la violència.

Machaquena és un barri perifèric, desordenat. Cada dia que passa es va desenvolupant, però al mateix temps aquest desenvolupament comporta certs reptes per a les dones i les noies en qüestió de seguretat. I això dificulta l'anar i venir de la gent, en concret de les nenes i les dones joves.

Sota un sol de justícia i protegida amb una gorra taronja de la seva organització, la Dalila i altres col·legues caminen pels carrerons de Maixaquenen. És un barri dens, de cases baixes, parets de ciment sense rebussar, amb taulats de xapa ondulada i patis protegits amb tanques precàries. Els habitatges estan molt junts i la intimitat és escassa. Els problemes també es comparteixen. Porta a porta, la Dalila visita les veïnes. Els parla de la violència masclista, de com reconèixer-la, i recorda una idea clau. Mai és culpa d'elles. No ho fa sola. Una vintena de voluntàries i voluntaris d'Aixa, entre els quals hi ha líders comunitàries, recorren aquest laberint amb ella. A vegades expliquen, a vegades orienten, però sovint només escolten.

Quina és la situació de violència aquí? Hi ha moltes dones violades. Nenes petites de dos anys que les violen. Avui dia no pots confiar en ningú, ni en els familiars. No hi confies, és molt trist. I què hi podem fer? Educar. Nosaltres, les àvies, les mares, hem de saber educar els nostres fills.

Les veïnes, moltes de famílies humils i sense formació, se senten còmodes parlant amb la Dalila. Li confien experiències i queixa sense por que la jutgin o les allissonin.

Quan heu denunciat algun cas a la policia, us han ajudat?

Poques vegades, perquè quan presentes una denúncia, ells només et donen els papers.

Parla també amb una noia molt jove, que ja té entre els braços una criatura de mesos. La Dalila pregunta si coneix la línia Fa la Criança per denunciar casos de violència de forma anònima. Timida, ella reconeix que no n'ha sentit a parlar. De fet, poques dones saben d'aquest servei. D'aquí la tasca tossuda de l'activista.

Has sentit a parlar de la línia Fa la Criança?

És una línia telefònica per quan hi ha violència, per trucar-hi i denunciar-ho de manera anònima. N'has sentit a parlar o l'has fet servir? No?

La Dalila vol generar converses. Sap molt bé que, per l'ajuda, hi també cura. Després de l'assassinat de la seva germana, va quedar bloquejada. Durant anys no va fer el dol ni va expressar la ràbia. Es va tancar en ella mateixa i va procurar ser útil pels altres. Però tot això li va passar factura. Va tenir greus problemes de salut que la van empènyer, finalment, a alliberar totes aquestes emocions, a enfrontar-s'hi. I en aquest procés va incorporar una nova paraula, una forma de vida que no només l'ajudaria a canalitzar el dolor, també transformaria la seva lluita i la manera com havia viscut i interpretat l'assassinat de la seva germana Virginia, el feminisme.

Vaig entrar en contacte amb el feminisme el 2011, quan vam entrar com a membres al Fòrum Moller. Comences a entendre que les dones no són culpables

de la violència que pateixen.

Vaig acabar reflexionant sobre el que va viure la meva germana i em vaig adonar que no va ser culpa seva, no va ser culpa de la roba, no va ser culpa de l'hora.

El final de la relació

va ser aquell assassinat macabre per demostrar que si no estàs amb mi, no estaràs amb ningú més.

En aquell moment, l'activisme de la Dalila pren una nova dimensió. La lluita per erradicar la violència masclista i per empoderar les joves es converteix en el centre de l'activitat d'Aixa, també de la seva vida. I el 2019 arriba a un nou punt d'inflexió. Una onada de feminicidis fa esclatar la indignació de les dones que surten al carrer per dir prou.

Ens vam despertar de manera col·lectiva el 2019,

quan, durant la campanya de 16 dies d'activisme, 14 dones joves, noies, van ser assassinades.

Llavors ja hi havia restriccions a les manifestacions, però nosaltres, amb autorització o sense,

sortim al carrer per la vida de les dones. Nos vamos para la rua.

Volem dir prou als feminicidis. Volem veure com les nostres filles, les dones, viuen, caminen, van a l'escola, a la feina, juguen, sense por de tornar a casa.

Però no és fàcil parlar d'aquesta violència al carrer. A la seu d'Aixa, la Dalila convida les joves a expressar-se en un espai en què es puguin sentir segures. Aquí s'adonen, per sobre de tot, que no estan soles, i que són elles les que es protegeixen i se salven a si mateixes.

Bon dia, companheires. Bon dia. Com estan? Molt bé. Jo també tot ben, gràcies a Deus. I comencem ja la sessió.

Estem aquí assegudes en cercle, en un espai d'empoderament, on podem seure, construir alguna cosa, podem transformar-nos, ser algú a la vida. Podem construir alguna cosa.

Les noies se seuen en una estora feta de canya. Durant molt de temps, aquest era un lloc de submissió. Les dones s'havien d'estar a terra, mentre els seus marits, pares i germans ocupaven les cadires. L'estora marcava el lloc que els tocava, un espai d'opressió i silenci. Però ara les noies n'han capgirat el significat. Des de l'estora, una rere l'altra, prenen la paraula. I parlen per trencar el silenci i assenyalar els seus agressors, els culpables.

Tenia uns 10 o 8 anys quan un dels meus veïns es va considerar amo de la meva persona. Vaig anar al lavabo una nit i me li vaig trobar despullat,

allà assegut. Crec que esperava una víctima. Potser no a mi, però esperava algú.

Com a conseqüència, va abusar de mi. No una vegada, ni dues. I l'amenaça que el meu violador em va dir va ser "No ho pots dir, perquè si ho dius, moriràs". I mataré els teus pares.

Si avui explico la meva història sense plorar, i si parlo amb aquest somriure, és perquè vaig rebre suport. Ja no tinc por. Sóc una gent de canvi. Lluitem.

Si teniu ganes de compartir-ho, ara és el moment. Si teniu forces.

A mi fa uns dies em van violar. I des de llavors vaig començar a vestir-me

com un home. Jo caminava normal i va aparèixer un noi que fumava. Em va agafar de la samarreta. Em vaig espantar. Estava amb una companya de feina i allà hi havia dos policies i li van pagar a aquell noi. I jo em vaig sentir molt culpable.

I no ho sé, és exactament això.

Una abraçada. Som aquí.

Què suposo per a aquestes noies compartir, potser per primera vegada, què els està passant a nivell de violència masclista? És un espai segur, un espai amic de les

nenes i de les dones joves. Aquí ningú jutja, aquí ens donem les mans.

Si en toques una, ens toques a totes, i construïm aquesta societat que volem com a dones, una societat sana. En aquests espais on som, l'Estat, els pares, els mitjans, o en qualsevol altre espai que no ens reconegui, Nosaltres continuarem parlant, continuarem reivindicant, dient que som aquí i que volem que les polítiques públiques siguin polítiques que satisfacin les necessitats de les dones.

Defensar els drets de les dones no sempre és fàcil. En els últims deu anys, les activistes de Moçambique han vist com els han anat reduint l'espai públic i civil. Les desacrediten, són víctimes d'intimidacions i fins i tot de violència. La Dalila sent que hi ha una pressió cada vegada més forta perquè les dones tornin a l'entorn domèstic. Per això insisteix que la lluita també ha d'arribar a les institucions. Ella i altres activistes impulsen un projecte de llei per combatre la violència masclista. Avui en parla a Ràdio Maixaquene. Al costat, una de les persones que l'han marcat, Lanzira Dadeus, directora de l'organització Forum Molleres.

Durant el programa,

el conductor punxa l'àudio d'una conversa al carrer que s'ha viralitzat recentment.

Abans, una dona es queixava i marxava de casa perquè no li pagaven. Quan li pagaven se sentia bé. Pensa que està bé pagar les dones? És la millor educació del món. La Dalila i l'Anzira miren amunt,

en un gest entre la incredulitat i la indignació.

Ja es veu que qui parla és un home, i no una dona que diu, m'agrada que em peguin per sentir-me estimada.

Tenim molts líders d'esglésies amb tot el seu poder, que veuen les dones d'una altra manera.

Les dones han de ser submises,

han de rebre aquestes pallisses. Aventi persones així, a nosaltres ens continuaran veient i ens continuaran

tractant com ens tracten ara. I això no ho volem.

Quines dificultats van trobar durant l'elaboració d'aquesta proposta de llei?

Els parlamentaris també són éssers humans. Van tenir una educació determinada durant la seva infància i també posen entrebancs a l'hora d'acceptar que una dona que és víctima de violència ha de denunciar. Una altra qüestió que també ens vam trobar és que alguns dels que són allà són abusadors

i saben que la llei els penalitzarà.

Moçambique ha obert un diàleg nacional per reformar el sistema polític i les dones s'organitzen perquè aquesta vegada no sigui una conversa només entre homes. Però canviant les lleis no n'hi ha prou. A més, mentre no avancen, la violència continua i darrere les xifres hi ha històries personals. Per això la Dalila també acompanya famílies de víctimes a nivell legal, psicològic i humà. Entre elles, la de l'Utilia, amb qui obríem aquest episodi. Fa una setmana que la van assassinar. Tenia 22 anys i deixa una filla de 3.

Bon dia. Podem entrar?

Aseguts al menjador familiar, mare i germà de l'Utilia comparteixen el seu dolor amb la Dalila.

Van matar la meva filla com qui mata una gallina. La van apunyalar, li van tallar les venes, li van tallar les venes d'aquí. Vull que es faci justícia. Jo no vaig veure res. Ell ho va viure tot.

Si ens ho pots explicar una mica.

Dimecres vaig rebre una trucada d'una de les meves germanes. Havia passat alguna cosa i em deia que hi anés, perquè el telèfon de la nostra germana estava apagat. Quan hi vaig arribar, la casa estava tancada, com si no hi visqués ningú. Una de les finestres del saló estava una mica oberta. La vaig obrir del tot i quan vaig obrir la cortina hi havia sang per tota la sala. Em vaig trobar la meva germana estesa amb el cap a la pica, plena de sang i amb ferides de ganivet per tot el cos. No sabia què fer, no sabia què dir, no sabia qui recórrer.

Gràcies per compartir-ho. Sé que no és fàcil.

Per això, quan ho hem sabut, hem vingut per dir-vos que som aquí.

Tenim una companya que és psicòloga i us ofereix el seu servei. Potser teniu la necessitat de parlar amb un especialista i després veurem com procedirem pel que fa a la justícia. Que es faci justícia i aconseguim el desenllaç que volem. De justícia, des de la justícia i. Som aquí.

Quan abandonem la casa, la tieta de l'Eutilia, encara plorosa, se m'acosta abans de pujar al cotxe. Em demana que expliquem sobretot que la Dalila és un àngel de la guarda, que el seria impossible tirar endavant sense ella, que el sosté entre el dolor i la confusió. La Dalila abraça la família, sap que en moments així la millor manera d'acompanyar és no envair. I és, escolta, i com sempre es queda en un discret segon plat. La seva força també és aquesta, gestos petits, silenciosos, però enormes i profundament humans.

L'endemà, la Dalila, amb una rosa blanca, acompanya la família de l'Utilia en una cerimònia funerària al cementiri. Moltes persones hi porten flors. Una a una la claven a terra i la reguen. La mare de la jove assassinada s'acosta a la tomba amb els braços caiguts, derrotada. Enterra la seva flor amb una delicadesa infinita i es queda uns segons en silenci. És un moment de dolor que emociona, però també de dignitat.

Els ulls dels insensats. Semblava que morissin. La seva partença d'aquest món es considerava una desgràcia. La seva marxa d'entre nosaltres, un aniquilament. Però ells han trobat la pau.

Abans que naixés la seva neta, la petita Rinzela, la Dalila m'explica que ja intuïa que seria una nena. Potser i sobretot perquè ho desitjava. Encara no li havien fet cap ecografia a la seva fillastre que ja sabia que venia una nena i que seria la revolució de la família. Però no només això. Ara és el motor que impulsa la nostra protagonista a continuar lluitant, a no rendir-se. Per ella. Per totes.

Crec que ja he plorat tot el que havia de plorar. He transformat el meu dolor en lluita, en moviment. El nostre objectiu és que d'aquí dos anys tinguem una llei i parlem obertament del feminicidi i portem aquest alè, aquesta resposta que totes les famílies de les víctimes demanen cada dia. Justícia, justícia, justícia.

Cau la nit a Maixaquené. Els llums del barri s'apaguen a poc a poc mentre als afora s'encén una gran foguera. L'encerclen dues desenes de dones i creen un espai compartit, no des de la paraula sinó des del gest. Un espai on poden deixar allò que els pesa, que els fa mal. Canten, ballen i criden al voltant d'unes flames crepitant de vida.

Tot el que m'oprimeix, tot el que mata, tot el que no permet que les dones i les nenes avancin, que es quedi en aquesta foguera, que tot transcendeixi en aquesta foguera.

Deixo que es cremi en aquest foc tota la culpabilització que senten les dones. Deixo que es cremi en aquest foc tota la culpa que vaig carregar quan van assassinar la meva germana. Fue asesinada.

Quema! Quema. Milles han dit passades, totes neixeran.

Dones en lluita. Un podcast de 3CAT produït per The Media Pro Studio amb la col·laboració de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament. Direcció, Txell Feixas i Oriol Andrés. Guió, Neus Bertolín, Txell Feixas i Oriol Andrés. Edició sonora, Gisela Cot. Coordinació, Albert Murillo. Producció, Eva Peris, Haneke Fanespandok, Susana Ortega i Anna Agustí. Estudiant en pràctiques, Adriana Iter.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.