T2xC4 - El pinzell

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

La Renascença.

El pinzell no té un inventor concret. Les pintures d'Altamira, per exemple, aquells toros que tenen, bueno, allò té 10.000 anys, allò ja es va pintar amb alguna mena de pinzell. Va pintar molt malament, al meu entendre. Home, molt malament,

molt malament, no fotis Peyu. Home, Peyu, que allò té molt valor, eh? Molt valor. Home, i tant que sí. Molt valor. Escolta'm, que Picasso ja va dir que la pintura, a partir d'allò, va anar menys, eh? Jo trobo que estan molt mal fets.

Home, Peyu, en la prehistòria, collons, què vols? Bueno, què passa? Escolta, quan jo vaig néixer també estava la prehistòria de la pintura. És veritat. Tu neixes fa 10.000 anys o neixes avui i pots aprendre a pintar igual. Igual, igualment. A més, ells tenien molt més temps lliure per dedicar-se a pintar bé. Amb això tens raó. Ah, passa que eren uns ganduls, eren uns deixats, només has de veure com anaven vestits, arregla't una mica, afaita't, nano, saps què vull dir? Sí. No has de gastar res més que matar un cervell a la setmana, no tens collons ni d'afaitar-te, gandul. Burro.

Hòstia. No hi havia màquina de feitar la prehistòria, Peyu. Aquest és l'error del teu argument. No en tenien. La van inventar els egipcis. L'Agilet. Per això el Tutankamon tenia aquella perilleta amb emseta. Tenia aquella perilleta.

En comptes d'anar pintant els toros i els cèrvols aquells a les parets, inventa alguna cosa per afeitar-te. Gandul. Però escolta, tu què tens contra la gent de la prehistòria, Peyu? Res, jo contra la gent. Què no van fer? Els primers homínids apareixen 4 milions d'anys abans de Crist. 4, eh? I les primeres pintures rupestres són del 40.000 abans de Crist. O sigui, van estar gairebé 4 milions d'anys. Rescansen els ous aquella gent. No, no volíem pintar, simplement. Ah, i després de 4 milions inventes la pintura. 4 milions d'anys i el primer que dibuixes són aquells bisons mal dibuixats. A mi em quedaria vergonya. És que no ho sé, jo crec que van estar 4 milions d'anys follant i cardant l'animal. A veure, no parlàvem del pinzell avui. Correcte. Els historiadors solen situar l'origen del pinzell a la Xina. Collons de xinesos, eh? Qui els va a parir, eh?

Ara a mi avui en dia em dius, tu t'has d'anar a comprar un pinzell, saps què vull dir? I jo vaig amb un xinús. No, Fel, que no pots dir xinús. Has de dir xinesos.

Abans ho has dit bé. O pots dir orientals, que així no te la jugues. Quedes bé amb tothom. Per què no puc dir xinús? S'ha de dir xinesos. Al segle III abans de Crist,

els xinesos van desenvolupar una sèrie de pincells destinats a la caligrafia, que en aquell moment era un art. Ara les lletres xines se les han apropiat als quillos per tatuar-se-les al coll, però abans era un art molt apreciat. Xines es pot dir? No, tampoc, però és el Peyu, és el jefe en l'ava. Lletres xineses, perdó. Sí, sí, sí. Però com que són lletres tampoc faltes tant al respecte. Clar. No parles de persones. No et vindrà el lobby de les lletres xineses. Exacte. El moment en què es perfeccionen els pinzells a Europa és evidentment durant el Renaixement. Els pintors necessitaven eines millors, que al segle XV estem parlant, segle XV, segle XVI 200 anys. El Renaixement són 200 anys, eh? Leonardo da Vinci, Michelangelo. Totes les tortugues ninja. Tot el que van pintar aquelles tortugues en 200 anys, i els altres, els de la prehistòria, 4 milions d'anys rescansen els ous i et fan els búfols aquells d'Altamira.

Però a veure, són búfols o què són?

Perquè els han dit toros, bisons. No sé què són.

Si ho haguessin dibuixat bé et sabria dir què són. No sé què són. Bé, a finals del segle XX els pinzells es fabricaven sempre amb pèl d'animal. Pèl de cabra, de teixó, d'esquirol. De cavall. No ho sé. No, de cavall no. No ho sé. Queden massa llargs. Ho diu de cavall? No ho diu. Ah, que no ho diu de cavall? No és que no s'allegi. Actualment es fabriquen amb fibra sintètica. Ui, no van pas tan bé. Queden escabellats, sempre. A vegades t'hi esforces molt i hi ha un pèl que marxa i llavors et queda com una ratlleta. El perit, això. Hi ha pèls que van una mica com els de les celles, que a les celles sempre n'hi ha un. Sempre hi ha un pèl a la cella que va una mica com en Rufiana Esquerra Republicana, va com. El seu rollo. El seu conte, diguéssim. Aquesta l'has d'arrencar. Sí, sí. Carles Churiguera, Fel Feixedes, Laia Gluc, Arnal Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Avui ens visita un savi per conèixer. Una persona amb poc carrer però amb molt de camp. Va estudiar periodisme però la vida l'ha acabat portant per altres camins. El 2024 es va proclamar campió d'esquiladors d'ovelles de Catalunya. I avui es guanya la vida fent justament això, esquilant ovelles. Aquí i a l'estranger, França, Itàlia, fins i tot a Nova Zelanda. És capaç d'esquilar-ne 300 en un sol dia, però li agafa mal d'esquena si ha d'estar una jornada assegut en una oficina. Avui s'asseu a l'escó de la renaixença Andreu Castellà.

Andreu, què has menjat avui per esmorzar?

A veure, a primera hora, un croissant i un cafè. Quina és primera hora, per situar-nos? A les sis quarts de set. A les sis quarts de set. Sí, després d'esmorzar, de veritat, que es fa a les nou, a les deu. Sí. Que, bueno, de veritat, podria faltar una mica de pa aquí.

Ah, sí? Una mica, bueno,

Ah, sí? Una mica, bueno, perquè hem vingut amb aquests galits. Sí, mengen fort, eh? Sou tots del Pla de l'Estany. Correcte. Tu ets de Banyoles, no? Al costat, Esponellà. Esponellà. Esponellà és maco. Ets d'Esponellà. I com un nano d'Esponellà. Quants anys tens? 28, ara. Amb 28 anys, un nano tan jove es converteix en esquilador d'ovelles.

A veure, el meu pare, per família, el meu pare va començar a esquilar, de fet va ser el primer de Catalunya de portar la tècnica Bowen, esquilar. La tècnica Bowen? La tècnica aquesta que. És a dir, que ara tot el món s'esquila així. La tècnica més moderna, poder té 70 anys, però bueno. Que el meu pare la va portar aquí, va ser el primer de portar-la. D'on te la va treure el teu pare? De França. De França.

A França van sempre una mica més. Sempre per davant amb tot. A veure, a veure, amb tot. Amb tot. Unes coses sí, però altres no. Amb tot no, eh? En què anirien per davant? En higiene, per exemple.

Sense anar més lluny. Però ells van inventar el bidet. Sí, però. Sí, el bidet sí.

Però és que el facin servir, no? Sí. Andreu, seguim una mica la història. Quina és aquesta tècnica, la tècnica Bowen? Perquè els que no hi entenem, què feu?

És una sèrie de passos i aquests passos et permeten fer. És a dir, sense lligar l'ovella, això primer de tot. És una tècnica. Tu esquiles una ovella en un minut, un minut i mig. Depèn de l'ovella, depèn de tot. I tu segueixes uns passos, que aquests passos et permeten fer la passada que toca i fer el mínim de passades, perquè després hi ha tot el tema de la competició, també, al final. Quina pressa hi ha esquilar una ovella?

No, en el dia a dia. Com si vas d'anar al cine. Sí, no, però vull dir. Per què s'ha de córrer per esquilar una ovella? Home,

perquè així guanyes més diners, no? Ah, sí? O vas per ovella.

Com es paga? Per ovella o per hores? Per ovella. Llavors no cal córrer. En un dia, si en tens fetes 200, dius carai, tu. Clar, clar, clar. Sí, sí, sí. És una feina dura, entenc, eh? És una feina dura, és una feina dura.

Els primers anys més, després ara és com aquell. Jo si ara poso d'esquilar, és com aquell cordar-se la sabata, saps? O conduir. Vull dir, quan pares és quan et fa una mica mal tot. Home, però se't veu fort. Sí.

Bueno, ara mateix l'estem veient esquilar una ovella. Això és la tècnica Owen. Owen, sí.

Owen. És del 1952, fet per un pastor no baselandès. Això és Itàlia, això, de fet. Això és Itàlia, eh? Vas esquilar a Itàlia. Sí, al nord d'Itàlia. He fet dues campanyes, vaig fer la tardor passada i aquesta primavera. Ara d'aquí poc marxaré, ara torno a esquilar al setembre.

Clar, voltes pel món, perquè la gent que no ho sàpiga, les ovelles no s'esquilen sempre, hi ha un moment de l'any

que s'esquilen. Correcte, sí. És que cada pista és diferent, no sé quin bosc comenci. No, comença pel nostre. Pel nostre seria aquí l'esquilada a partir de Sant Jordi fins Sant Joan. Són aquests dos mesos. Després hi ha gent que ho fa una mica més aviat, una mica més tard. Però es fa un cop l'any. Un cop l'any. Si la llana valgués algo, es faria dos cops, perquè. Ah, no valgués la llana? No, res de res. No val res? Res, res. Actualment no a Catalunya. I què es fa per l'ovella? Exacte. Per la sanitat, per el benestar animal, per. Tu, una ovella, si no l'esquiles, potser el primer any no passarà res, però. Després ja no et criarà. Per què? Ja perds una cria. Clar. Bueno, perquè al marrà no troba A vegades li costa més trobar-la. Un morat. Un morat, i I són bruts, totes són bruts. Si plou, doncs. Jo què sé, sense llana.

S'ha de dir, Peyu, que utilitzar la llana per l'agricultura va molt bé. Sí que ho diuen. Sí, sí, introduir-la a la vinya, a l'hort, també. Perquè manté l'humitat, no? Sí, sí, sí.

I és un adob, també. Ara fan pèlet, la llana. Sí, fan pèlet, sí senyor. És un bon aïllant, també. Però aquí la indústria no l'ha comercialitzat. La gent l'acaba llançant, normalment.

Sí, molta gent fa un forat, enterrada i tapat, i ja està. Està considerat com un residu, saps? Això haurien de tractar, d'això, però. Hi ha molt de gent que ve al cobert de llana d'anys, saps? Sí, sí. És una llàstima.

Doncs això, mira, aquests joves emprenedors que van muntant empreses. Menys hamburgueseries.

Exacte. I collonades. I menys branys. I més fer coses amb la llana. Entrepats de llana. Entrepats de llana, no? Vos di això. Va, home, tot de llana. Tot de llana. T'ha de quedar la boca.

Llavors, una mica, perquè ens situem en el teu dia a dia, un any natural teu, on comença, on acaba, per quins països passes?

El seu seria fer, el seu seria fer, novembre, mig dezembre, Austràlia. Jo no ho he fet, Austràlia no ho he fet. Dezembre sí. Ai, dezembre, perdó, Nova Zelanda. Nova Zelanda. Nova Zelanda seria dezembre fins mig març, després arribar aquí, anar a Itàlia fins final d'abril, començar aquí. I després, aquest any, perquè he ajuntat la feina d'aquí al mes de maig, i el juny he anat a Sardenya. A Sardenya de llet, hi ha tres milions d'ovelles a Sardenya. Una ina que hi ha un milió de persones, tres milions d'ovelles. Déu-n'hi-do. I després, al juliol, fer quatre coses que queden per aquí, i després una mica de vacances. I al setembre, ja, a Nord-Itàlia una altra vegada. I et guanyes la vida fent això tot l'any. Sí, aquest any sí. Després ja veurem l'any que ve. Vas amb ajudant? A veure, aquí s'esquila amb agafadors, però a Nova Zelanda te les agafes tu, al nord d'Itàlia treballem amb una màniga, les orelles van passant, tenim una porta, i tu te l'agafes tu. A mi personalment m'agrada més, sembla més difícil, però m'agrada més agafar-me-la jo, perquè. Si te la porten, estàs tot el rato amb l'esquena avall, saps? En canvi, si te l'agafes tu o la tombes tu, ja t'estires un moment. Encara que siguin 10 segons, ja t'estires l'esquena. Ha semblat molt parida, aquesta feina.

No, és dur. I ho has de fer de la manera que es fa al país. No pots fer de la manera que et vagi bé tu. Si al final ets tu, que estàs perfecte.

Bueno, per això vull començar a provar-ho d'una altra forma aquí. L'any que ve miraré de. Fer fora els agafadors, però també costa trobar gent que et vulgui portar les uelles, però treballar de com

es fa a tot el món, saps? Jo no t'ho faria. El seu pare va portar la tècnica Bowen aquí i ara el que hauríem de fer és que els francesos copiïn la tècnica Andreu Castellà.

Ah, això ho podria poder. Sí. Joel, una pregunta. Com ho saps? Ja t'han avisat? Sí, sí. És un mètode que tenim. Andreu, al final no deixes de ser un perruquer d'ovelles. Sí. Passa que, com a tal, estàs molt limitat creativament. Correcte. M'agradaria saber si alguna vegada t'has animat a fer-li alguna ovella, alguna cosa més atrevida, com una cresta, unes patilles de roquero o un alisado japonès. Bona pregunta. Una cosa que l'ovella se senti. Mira, diferent, tu. Se senti divina.

A veure, estaria bé, però jo soc molt a la feina, a la feina, saps? Hi ha molts pastors de muntanya que volen que les xalles, és a dir, les ovelles petites, abans d'anar a muntanya les fan escalonades, que deixen el llom. Un degradat. Seria com un mulet o una cosa així. Però no degradat, com diu la Mercè, sinó radical, eh? És a dir, es deixa, la llana allà no es toca. És a dir, no tenim diferent grau de.

Com el que es fan els quillos, ara, una mica.

El boleto és el que pot parir a la bastia en quilla.

No, però Peyu, ara ho he entès. El tema és que no tenen aquella de l'1, el 2, el 3, el 4, això no ho tenen en aquella màxima.

O esquiles o no esquiles. Bueno, hi ha el pinta de neu que deixa una mica de llana, però no es fa servir gaire. Pinta de neu, es diu. Pinta de neu. Com és una màquina? Que en tens una aquí?

Ens pots ensenyar una màquina d'esquilar? Agafa, agafa. Ensenyaré només. Sí, tu mateix. Estava per allà sota terra, l'he deixada aquí, guaita, guaita. Com a sota terra? Bueno, a sota el sofà, però. A terra. Això és, diguem,

la tisora, o el puny, és la tisora, que funciona com una màquina de feitar-se, o tallar cabells, i el pinta i la cotxilla. I res, això va connectat, no sé si se'n veu, això va connectat amb el cardan, no?, toma de força, diguem, i amb el motor elèctric, i el motor és el que fa connectar-te al corrent, i després això el que fa girar.

Ja hem estarrerat-ho amb en Peyu mirant com anava. Va amb cardan, Peyu, no hi hem pensat. Ens l'estàvem mirant amb en Xuriguera, com funciona aquesta màquina.

Però ja s'assembla una

mica a la de tallar-te. És el mateix. Amb més gros, amb més gros. Això, correcte. Quan es paga una ovella, diguéssim, quan li talles la llana. A veure, deixo la d'allò aquí. Esquilar una ovella quan val? A tot el món, és a dir,

tu si vas a fer coses, aquí a Catalunya hi ha molt de ramat petit, 10, 20, i a vegades la feina de Catalunya consisteix a anar un dia a 3 o 4 pastos i fer 10, 20, 30, 50, clar, el preu allà diferent, com menys n'hi ha, més cobres per ovella, però. És que en tot el món el preu d'ovella entra entre 1,50 i 2 euros. Es cobra. Cada ovella? Cada ovella, però arremats que tu puguis fer 200, 250, que puguis fer tot el dia allà. Si fas 250 són 500 euros.

Sí, va, 2 euros. Està bé.

Sí. Però t'hi estàs un rato.

Jo et trobo ben barat, eh? Vos que no heu donat ni pel preu del bitllet? Segons on vagis. No, exacte.

Per exemple, aquest any jo he estat reflexionant. Estava una mica emprenyada amb això. No, no, no. Un moment, un moment. Has reflexionat. Jo què sé, aquesta tisora val 500 euros. Això pot fer unes 10.000 ovelles. Aquest any he fet 16-17.000. En principi, ja hauria estat per la segona. Ja n'he comprat dues. El motor ja val 1.000 euros, el cardan també, 600 euros. Els autònoms. No et surt a compte? Ara, ara. Els pintes, 25 euros. Les cotxelles, 8 euros. Que tu, un pinta i una cotxella, ho fas servir per molts ovelles. Se mola i ja està. Però jo he fet un càlcul aquest any, perquè a mi m'agrada, soc molt de números, m'agrada saber les coses així. I no et surt a compte. No, però al dia potser són 50-60 euros de gasto.

No has de pujar tarifa, home. Si jo compto, aquest any podem haver

gastat potser 5.000 euros en material.

Pot ser això pot ser que sigui l'última entrevista

que fas com esquilador d'ovelles? no, home, no no ho deixis a veure, sí, es guanya bé, es guanya bé, és una feina dura, es guanya bé pots fer-ho com vulguis, si dius ara no vull treballar, doncs no treballes però per què deia això?

No, però els números són justos. Però els números els has de mirar amb més rendibilitat.

Això, això, surts a casa, estàs a fora de casa 12 hores o 15 hores. Compensa.

Has de tornar a casa amb 250 euros, 200 euros nets. Quan tinguis fills diràs, llavors voldràs sortir de casa. Sí.

Exacto. No, però vull dir, el teu temps és important.

És el més important del món. No si està poc esquilar ovelles. Quin record tens, per exemple, en un dia, en una hora?

L'hora, normalment, és que depèn molt de l'ovella, però entre 25 i 45 l'hora. Depèn de l'ovella, depèn de la mida. I el dia que n'has esquilat més? 300. 300, eh? Un dia i prou.

300, tenim la prova. Ens ha enviat la foto un amic seu. Aquí se'l veu amb l'ovella número 300. Sí, sí.

Això el meu amic em va dir, això no és sang, això és. Això és bete d'hine, eh?

Sembla sang que. La teva sang, no la sang de l'ovella. Seria molt gros escriure la dita que sents amb la sang de la pobra ovella. Ostres, quina cosa. Molt bèstia.

600 euros, vas fer aquest dia 600 euros. Joel, que vols fer una altra pregunta? Sí, i em sembla que aquí pararé, eh? Per què? Fes, fes. Perquè no li agradarà. Però jo l'he de fer, perquè no m'agraden els tabús. És delicada, la pregunta, eh? Aviam, disparo, eh? Abans de fer-la ja sé per on va. No, oh! Perquè el Roser a vegades fa el carinyo. Has sentit alguna vegada alguna cosa especial? No et dic marrano, et dic especial. Allò d'hi ha una ovella que te la mires diferent, que dius, bueno,

amb aquesta tinc un feeling, tinc una connexió. No pot ser això. A veure, jo no,

però a vegades ho penso, perquè a vegades penso, i dic, jo al final, si esquilo 15-20.000 ovelles l'any, per mi una ovella és com. Una ovella més, saps? Però per l'ovella, poder-se esquilar és una vegada a l'any, saps? És important, però jo a vegades penso, hòstia, doncs. Alguna potser sí que

s'ha enamorat de tu. Això potser sí. Al revés. Però jo, al final, faig 20.000 l'any, dius, mira. Tu no has notat que cap ovella es posi massa contenta a l'hora de veure't?

No, encara no. No, però els animals ho noten, eh? Segur que hi ha animals que quan el veuen arribar amb ell o en veuen arribar un altre, ja diuen, sí, aquest esquila bé, o l'altre no esquila cap. Exacte. Exacte. Molt bé, molt bé. Quin criteri tens de les ovelles?

Animals intel·ligents o? Sí, les ovelles. Bueno, és el mateix que diguem, no? Som un ramat d'ovelles. Les ovelles són així. Sí. Tu em poses aquí un grup i em passa una, passaran totes. Sí. Vull dir, sí, són animals una mica, diguem. Són gregaris, van junts. Sí, animals de rutina. Bueno, suposo que com les cabres, no?

Animals de rutina. No, no, les cabres van. La cabra és boja. Sí, sí. Per això es diu cabra. Les cabres diu que són ovelles amb cervell. Sí.

Bueno, sí, són més viues, l'ovella és això. És un animal de rutines, si tu cada dia vas a. Ara que fa calor, a les 5 del matí surts a engegar les ovelles, si tu un dia arribes a les 5 i 10, ui, el corral ja cridarà, perquè estan acostumades a una cosa, i si una cosa ja canvia, doncs I en tens d'ovelles a casa o no? El meu avi havia tingut fins a 800,

no havia tingut. Ara, eh? El pla de l'estany, 800 ovelles, ja s'han anotat. Hi ha gaire gent jove que faci aquest ofici?

Moltíssima. No gaire, no gaire. De fet, no gaire. De fet, jo sí que conec gent, perquè, bueno, com que voltes per Catalunya i coneixes pastors, doncs sí que trobes gent de la teva edat. Però no, normalment són fills de, saps? Com tu. Ah, correcte.

Et vas proclamar campió al concurs d'esquilar ovelles a Ripoll l'any 2024. T'hi presentes cada any, aquest concurs? Sí.

Sí? Sí, però, bueno, perquè l'any passat i aquest any no vaig guanyar, perquè el que guanya sempre és molt amic meu, eh? Sí. En Martí. És una forma de. Va guanyar ell, l'any passat. Digue-ho, va, digue-ho. Però el 24 no es va presentar. El 24 no es va presentar, en Martí. I per això vols guanyar tu. Ah, aquí. Que fa trampes, aquest en Martí, o què fa? No, però. És més bo que tu. Algun any, la seva dona havia sigut jutja.

Ui!

Ha saltat la polèmica. Espero que hi hagi preguntes al Parlament.

Espero que la Renaixença porti en Martí a defensar-se. No, el Martí és qui la movem.

Sí, sí, sí. A tots esquila. Sí, sí. Perquè hi havia premi gros o no,

en aquest concurs? Què guanyes? Primer, 400 euros. Oh, cony. Són moltes ovelles, això. Sí, sí, sí. Sí, però en aquell dia només en fas 8, poder ser. Clar, clar. Vull dir que estan ben pagades. Sí, sí, i tant. Què ha de tenir un bon esquilador?

Això. Què, cabells? Cabells. No, no. És que s'ha assenyalat el cap. No, vull dir. Ja no hi soc a temps, jo. Vols dir cap? Cervell.

Sí, i sobretot, és a dir, un bon esquilador és aquell que en fa 300 un dia i després està dos dies que està cansat, saps? Un esquilador és el que et fa el seu número, perquè després, quan tu vas a treballar a altres llocs del món, que t'organitza la feina per tu, doncs ells compten que tu tens aquest número. Fa 180, 180 sempre. Bones, dolentes, grasses, amb molta llana, amb poca llana, saps? Correcte. Això és un bon esquilador. Un tio regular, constant. Exacte, i educat, perquè al final vas. Sí, home, bon dia sempre. Bona tarda. Bon dia. Bon dia, bona tarda. Exacte, gràcies, Déu. Tot arreu en català, suposo. No, però tu et relaciones amb molt. Vas a casa de l'altra gent, saps? A casa, a casa, eh?

I dorms a casa seva, també. I allò que sí, sí. Home, clar. I allò que sí, sí. Que quan vas a Nova Zelanda t'instal·les a casa d'un pastor,

per exemple? No, allà funciona, et contracta un cap, un jefe, que té una mica d'apartaments i així, i vius allà. Mira. I ell us distribueix. Exacte, tu al matí quedeu allà, cap aquí, cap allà.

Hi ha alguna cosa que destacaries, que t'agradi més, del fet d'esquilar? Que dius, hòstia, és que aquesta feina m'agrada perquè té això que és molt ben parit.

Sobretot la feina en si, perquè tu mires el rellotge. He fet altres feines i, hòstia, a vegades costa que corri, no, el rellotge. Tu esquiles, et poses a esquilar a les set o a les vuit del matí i mires i ja són la una, saps? Això, això, que quan una cosa t'agrada. Però això passa a tu perquè t'agrada. Sí, sí.

N'hi pots una altra i passaria a poc a poc.

Poder sí, poder sí. No, no, a mi passaria molt ràpid. T'agradaria? A mi també m'encantaria. No t'hi veig. Amb una ovella allà abraçada i anar-la esquilant. És que hasta ploro de l'emoció de veure-m'hi. Amb la bona olor que deu fer, a més. Jo sí que m'enamoraria d'una monoteca. Mare de Déu, mira, acabem-ho aquí.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Andreu, una paraula i tres definicions, si l'encertes t'emportes una llangonissa ral de vinyó gentilesa de. La paraula d'avui és llosca, llosca. Ah, llosca, sinònim de borilla.

Saps l'incendi aquest de l'Aragó que va cremar Mufor? Doncs va ser el meu sogre que va llençar una llosca per la finestra.

Bé, llosca, expressió que s'utilitza com a excusa per al·ludir una cita.

M'ho he estat pensant, eh, lo de sopar d'exalumnes, però mira, llosca, no vindré.

No ho has llegit bé. O sigui, la gràcia d'aquesta frase era dir. M'ho he estat pensant, lo del sopar d'exalumnes, però mira, allò és que no vindré. S'entén, no? Doncs, quan l'he llegit, he pensat, mira, a veure si és xulo, perquè és allò. És que la gent ha de saber que la temporada passada d'aquesta part l'assajàvem. I aquest any vam dir, no cal. I ara veig que potser sí que cal. No, quan fas aquestes tants rares, avisa. Perquè un llegeix una cosa O sí, llosca. Es diu quan algú té un peu exageradament gros.

Al meu nano, en comptes de fer l'estirada, li han crescut els peus, tu. Fot una llosca de tres pams.

A, B o C, Andreu? Jo diria la C, però llosca o llosca? Llosca. No, llosca. Llosca. Jo diria la C. La C, doncs és la A.

Quin anònim de Murilla. Sí, quan acabes la cigarreta, la part aquella, allò és una llosca. Una llosca, mira. Llosca ja ho sabia. Ja, ara. Sortejarem la llengonissa entre la gent del públic. Andreu, que vagi molt bé voltant pel món esquilant ovelles. Això igualment aquí. I a veure si pots importar la teva tècnica als francesos i els hi passem la mà per la cara una vegada a la vida. Fort aplaudiment, bravo!

¿Tens una vida tan interessant per ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Anar despotricant els francesos. No val gaire la pena la cançó, eh?

Ah, no? No t'agrada la cançó? Però els francesos, a veure, musicalment tenen grans noms dins el món del sinfonisme. Mostaquí. Sinfonisme no seria. No seria l'exemple de.

És l'únic francès que conec. Home, aquell que era tan lleig. Sí, home, el. El Brel. Brel.

El Brel. Bé, doncs mira, anem per un artista similar. En aquest cas és el francès Maxime Le Forestier. Que la cançó aquella, el pinzell. Quina? Quina que on fa? La pinzell de la muda.

La pinzell de la muda. La pinzell de la muda.

La pinzell de la muda. Uau.

Bé, el que sentim és l'èxit d'en Maxime Le Forestier, el seu gran èxit, de fet, San Francisco, publicat el 1972 i que el va convertir en un dels grans noms de la chanson francesa dels anys 70. Maxime Le Forestier. Ho dius molt bé. Ho he estat preparant. L'última R no cal que la facis, eh? No? No. Depèn d'on siguis. Depèn d'on siguis.

Perquè va anar a col·le amb francès. Ja us ho vaig explicar.

No, no vas explicar res. No has explicat res. Fora de càmeres, fora de micros. Bé, ja ens ho explicaràs amb més detall. D'acord. Doncs Maxime Le Faurestier, sense l'última R, va escriure aquesta peça arran d'un viatge a San Francisco, a Califòrnia. Durant unes quantes setmanes va estar convivint en una comuna hippie que hi havia allà. El text de la cançó rememora justament allò, les persones que hi vivien i sobretot la casa blava que els acollia.

La peça es va convertir ràpidament en un dels grans èxits de l'estiu del 1972, ja que aquella història humana, senzilla, sobre una casa blava, una comunitat de joves, tot molt hippie, doncs bé, connectava amb l'esperit de tota una generació.

Durant els anys posteriors a la publicació de la cançó San Francisco, San Francisco, com ho dic? Sí, no ho dius molt bé. San Francisco, San Francisco. No, però és que en aquest cas no ha de ser en francès. Ah, clar. San Francisco, diversos admiradors de Le Forestier, viatjaven fins a San Francisco per trobar la casa blava de la qual parlava. Però la localització es va anar difuminant i amb els anys la van acabar pintant de color verd. Ah, sí, la casa verda.

Per no emprenyar. Això va fer que fos encara més difícil trobar-la. Llavors la llegenda i el misteri sobre aquella casa blava van creixent i creixent i creixent i la gent no la trobava. I no va ser fins l'any. Hosti, ara.

Això és literalment com ho estudiaria. No va ser fins el 2010 que la casa va ser localitzada l'altra vegada. O sigui, aquesta gent, els francesos, van perdre una casa. És gros, això, eh? Perdre una casa. La van localitzar al número 3841 del carrer número 18, al barri de Castro de San Francisco. L'any següent, el consulat de França va intervenir perquè la casa recuperés el seu color blau original.

Mira. Fins i tot una empresa francesa de pintura, Ressource, es diu així, Joel? No, no. Ressource. Sí, aprovat. Ressource va oferir a pintar-la gratuïtament.

Mira. I 40 anys després d'immortalitzar aquella casa en una cançó, el 2011, Le Forestier, el nostre músic d'avui, va tornar a San Francisco per agafar un pinzell i fer l'última pinzellada a la casa, que finalment tornava a lluir el color blau amb què ell l'havia conegut dècades enrere. Quina història tan maca, eh? Màquia, preciosa. Bonic, eh? Llàstima que. Francesa, no passa res. Bé, escoltem una altra peça d'aquell exitós disc de debut que va vendre més d'un milió de còpies. Demano la teva ajuda, Joel, perquè em pronuncis correctament el nom d'aquesta peça.

Sí, home, digue'm quina pàgina està i t'ho dic. És la pàgina 10. La pàgina 10, eh? Com un arbre. Com un arbre. Com un arbre. Com un arbre. On, perquè és masculí, arbre. Com un arbre. Tu has estudiat francès a Breda.

Com un arbre. Com un arbre.

Ho estic dient bé. No cal que dediquem cinc

minuts a la pronunciació d'aquesta peça. Doncs bé, exactament, la peça d'aquest títol, que en català és Com un arbre, és una cançó crítica amb la urbanització salvatge i una reivindicació de la natura i la llibertat. Música, mestre. Igual, exactament. Igual, ho has fet igual.

Entre petons et vitumes, pour pousser je me débarre.

Alegre, també. Sí. Tant d'autors, en general, són una mica pesants. Sí, cançautors. Cançautors francesos, nano.

Bueno, de tot arreu, una mica. Entre petons et vitumes, libre.

Estàs escoltant La Renaixença. La Renaixença.

Sabeu que a Catalunya tenim un dels fabricants de pinzells més importants de tot el món? Visca Catalunya! És gros, això, eh? Es diu Escoda.

El meu cunyat en tenia un, que a dos per tres el mecànic, eh?

No, no aquest Escoda. Parlo de pinzells, Fel, no de cotxes. Escoda, fundada el 1933 a Sabadell. Que no dius Visca Sabadell? No cal, no cal. La primera fàbrica de. És que sóc de Sabadell, saps, Joel?

Ja, ja, molta gent ja. Hauríem de mirar de seguir el guió i a cada frase no parar-nos 5 minuts.

La primera fàbrica de pinzells a Catalunya. Proveïdors de pinzells per artistes com, per exemple, Salvador Dalí. Uf! No m'agradaria pas tenir-lo de cliente. No, i ha de ser complicat. Pots fer un pinzell amb els pèls del cony d'una guineu. Ai, ai, ai, ai. I pitjors. Sí que en feia, de tant en quant. Per exemple, a principis dels 70, Dalí havia de fer una pintura als camps Elisis, als camps d'Elysée, de París. Una tela que s'havia d'estendre a terra i ell havia de pintar-la dret. Ell va demanar a la fàbrica Escoda sí podíem fer uns pinzells amb un mànec d'entre 80 i 100 centímetres. Un metro de pinzell, eh? Sí, i amb pèl de truja. Veus? No anava tant en caminat, jo. I l'hi vam fer, eh? L'hi vam fer. De fet, els mànecs de fusta els vam fer, a més a més, ben a prop d'aquí, d'on fem la Renaixença. Sí, a la torneria Ferran de Torelló. Mira, que bé.

Sí, senyor, sí, senyor. Anem a disseccionar el pinzell, Joel.

Utilitat en una illa deserta.

Què? Què? T'enduries un pincel a una illa deserta? Sí, perquè crec que seria un molt bon lloc per mi per tornar a pintar. És que jo de petit pintava molt, Peyu. Què dius? De veritat, era un nen pintor. Pintava, pintava, però una professora de plàstic a l'escola me'n va tallar les ales. Què? Mai obriré el seu nom. Et va castrar. Es deia Margarida. Margarida, eh? Em va castrar la Margarida. Què et va fer la Margarida? No, no em va castrar. Vaig pintar una cosa i a la Margarida no li va agradar. Què vas pintar? Li va agradar. Tampoc em va castigar. Em volia expulsar de l'escola i tot. És una llàstima perquè se'm donava bé. Però què vas pintar? Vaig pintar la pissarra Margarida cara mono. I la cara d'un mono. A més, a més. Molt realista. I ara he pensat que en una illa deserta seria un molt bon moment per tornar a pintar monos, perquè en una illa deserta hi ha monos. Sí, senyor. I hem de dir que la pintura de monos. Una abraçada a la Margarida, si ens està escoltant. No, que deu ser morta ja, gràcies a Déu.

Utilitat com a joguina sexual.

A veure si podem evitar parlar de posar-nos coses perforades.

Ah, tu també en vols tallar les alles? No. Com la margarida? No, però és que. No, per favor, eh? Anem sempre per allà mateix. Què vols que fem amb un pinzell, si no? A veure. No sé, pessigolles, no? Ah, sí, home, ara resulta que les pessigolles són sexuals. No ho sé, no ho sé. Doncs mira, si les pessigolles són sexuals, jo vaig perdre la virginitat als 6 mesos. Amb els meus pares. I després amb la meva àvia, les meves tietes, totes anaven passant. D'aquí ve tot el mal, ara.

Imaginem, no són sexuals, les pessigolles. Què podem fer amb un pinzell? Ficar-nos-el pel cul.

Utilitat com a arma en cas de conflicte.

Mira, aquí sí que hi podrien entrar les pessigolles, eh? Tu saps que les pessigolles són un mètode de tortura antiquíssim, Peyu? Molt antic. Moltíssim antic. No m'agrada gens que m'ho facin a mi. A l'antiga Roma. No t'agraden? T'has sentit torturat quan t'han fet. Ostres, sempre. Doncs això els antics romans ja ho van descobrir. Jo et juro que no m'ho invento, eh? Per treure informació dels presoners els lligaven, els sucaven els peus amb aigua salada i posaven cabres, com les teves, veio, a llepar-los els peus, perquè a la cabra li agrada molt la sang, la sal, es veu. I llavors, i funcionava.

Acabaven cantant. Jo guanyaria la guerra, no en tinc, de pessigolles.

Ah, no? Tu no en tens de pessigolles? No. Ja ho veuríem, això. No en tinc. Enlloc? No. A la planta dels peus?

No, me les puc aguantar, tinc un control mental brutal.

A mi si em respiren aquí, aquí darrere l'orella, em respiren. Tinc pessigolles. Qui et respira aquí darrere l'orella? Les cabres. Ai, les ovelles. Respirar més lluny, la gent. Utilitat metafòrica. Bueno, hi ha una frase que és anar fet un pinzell. Sí, senyor. És la gran metàfora que hi ha en pinzell. Se li acostuma a dir a la gent que va molt elegant i molt mudada. Per exemple, avui, Peyu, no vas fet un pinzell. Per què? Què vols dir? És un exemple. És un exemple de com utilitzar la frase anar fet un pinzell. Es pot utilitzar en afirmatiu, també. Sí, però jo he decidit insultar-te una mica.

Avui vas fet un pinzell. Sí que hi vas, realment. Vaig bé, eh? És dels pocs llocs on apareixo públicament que apareixo dignament vestit.

Passa que tu, per semblar un pinzell, necessites una cosa bàsica dels pinzells. Que són els pèls. Sí, sí. Gràcies. Ara sí que és insult. Sí, ara és insult. Ara sí, ara ho ha sigut.

Propaganda del segle XIX La

seva calva fa tant reflex que espanta els ocells? Ha pensat comprar-se un perruquí per tapar-se el magí? Sí, però quan bufa la tramuntana no puc sortir de casa per por que almenys se m'emporti el perruquí. No es preocupi, bon home. Per fi ha arribat Perruquins Garriga amb pèl d'esquirol salvatge. I no es desenganxant? Gràcies a la resina de pit de primera qualitat, podem assegurar la màxima fixació. I no s'ha embrutat? Una esclarida amb aigua freda cada 15 dies i com nou! Caram, Pere, quin goig!

No sabia que havies anat a Turquia! Però aquí he pasnat!

Això és gràcies a Perroquins Garriga! Perroquins Garriga. Patrocina històries per passejar el gos.

Mireu la naixa, que bonica. La naixa és una pitbull que viu a Coll de Nargó.

Tenen un matamosques, eh? Tenen un matamosques vermell. Deuen tenir molta mosca, allà. És estranya, aquesta cadira, no? Perquè no té. És un tamboret. Una taula auxiliar.

En Josep ens ha explicat que la naixa imposa una mica, però que en el fons és molt sociable. I això sí, ens ha explicat una anècdota que resulta que un dia es va menjar un os de pollastre i la van haver d'operar d'urgència. No doneu ossos de pollastre als gossos, per favor.

Bueno, és igual, però s'estellen. Li pots rebentar la sofa com un gos.

Sí, sí. Són delicats, no? No, no. El meu gos està molt llest, el meu gos, i no es pot menjar un os de pollastre.

No es pot menjar un os de pollastre a un gos. En fi, a la Nazca, arran d'això, li ha quedat una obsessió pels ossos. Mira que bé.

Quart passeig de la temporada i primer viatge fins a l'Anglaterra del 1900, on s'ha fet un descobriment que podria canviar la paleoantropologia per sempre més. Com podeu veure, avui serà un passeig trepidant.

Avui passegem el gos per Piltdown, Sussex. Som a l'any 1912.

El passeig amb la naixa comença al costat d'una pedrera, als afores del poble. Allà ens esperen Charles Dawson, un advocat de bona família que dedica el seu temps lliure a una cosa tan apassionant com buscar fòssils.

Ui, m'encanta buscar fòssils, eh? Si no hagués d'encarregar-me. M'agrada, eh? Si no hagués d'encarregar-me de la ferma d'advocats del pare, estaria tot el dia desenterrant ossos, eh? Mira que bé. Xalt, et fa pencar gaire, el pare? Massa, massa, massa. Tot el dia al despatx. Tant que m'agrada a mi caminar pel bosc i gaudir

de l'aire lliure. Sí, jo conec un altre empresari, també amb un perfil similar al teu, Charles. També li agradava molt l'aire lliure i caminar pel bosc. I on t'anava? On t'anava? Bueno, és igual on t'anava. És igual on t'anava. On va anar a parar? T'ho endic, vols que t'ho endigui? T'ho endic? Endiga-m'ho. No, no t'ho endic. Millor no t'ho endic.

Heu de pensar que Charles Dawson s'ha fet un lloc entre la comunitat científica anglesa. Ell solet ha fet 38 troballes prehistòriques. Ossos d'humans, puntes de llances, artefactes de tota mena.

Mira com la naixa, que també li agraden els ossos.

No, no, no, perdona, perdona. Jo trobo ossos amb un alt valor històric. Ha canviat, no? No són ossos de pollastre. No, perquè quan em poso ripipi. És més ripipi ara, sí. Xiqui, tio més idiota.

Amb el temps, en Charles s'ha convertit en l'arqueòleg aficionat més exitós d'Anglaterra. I avui l'acompanyarem per Piltdown, a veure què hi trobem. En Charles viu a prop d'allà i es coneix bé el terreny. Fa temps que s'ha obsessionat amb una idea. A la pedrera de Piltdown segurament hi ha fòssils per descobrir. Per això sempre que pot s'acosta fins a la pedrera a interrogar-ne els treballadors. Hola!

Hola! Treballador! Perdona'm un moment, treballador!

Ja hi tornem a ser. El pesat de les pedres.

Els treballadors n'estan fins al capdamunt. De fet, li diuen el pesat de les pedres. Enxal sempre els interromp i els pregunta si han trobat algun fòssil interessant.

Escolta'm, segur que no heu trobat res?

Escolta'm, segur que no heu trobat res? A veure, quan trobem alguna cosa, serà el primer de saber-ho. De veritat, li prometo que li direm a vostè primer. No, és bona persona, només que és molt pesat. Ja ho tenen.

Els pesats no s'ho noten, ells, eh? No, sempre s'ho veu des de fora. Des de fora, això, sí.

De qui parleu? Dels pesats. Ah, sí, ah.

En Charles Dawson es pensa que aquells homes són els seus treballadors. Realment sí que està una mica obsessionat. És ben bé com la naixa, que li encanta desenterrar ossos. Compte que avui potser estem de sort, eh? Al cap d'una estona un

picapedrer fa una troballa. Senyor Dawson, senyor Dawson, vingui, vingui ràpid, que potser sí que hem trobat alguna cosa interessant.

Vingui, vingui a veure. Això a mi em fa molt de respecte, eh? Sí, sí. Enterrats entre les pedres, els treballadors han trobat un crani humà, una mandíbula i també una dent en molt mal estat.

Veieu? Veieu? Ara sí, troballa número 39. Aquesta és la troballa que esperàvem, eh? Bueno, a veure, la troballa l'he feta jo, eh? Això sí. Calla, tu, eh? Això és mèrit meu, eh? Això és mèrit meu.

Després d'una inspecció exhaustiva, en Charles confirma que els ossos que acaben de trobar sembla que són de l'anomenada baula perduda, un proto-humà que es creu que es troba entre els éssers humans i els simis. Atenció, perquè la troballa és importantíssima, eh? Això canvia tots els paradigmes. Això voldria dir que venim del mico. Com deia la trinca, justament. És la.

No ve d'un pam, no ve d'un pam. Tot va quadrant, eh? El trinque deia que veníem de la patata. És veritat. És veritat. De fet, no quadra gens. No quadra gens. No, però m'ho heu comprat tots, eh?

Perquè per inèrcia, amb els nervis, dius que sí. Quan fas ràdio. El descobriment es fa famós i els experts de tot el país van fins a Piltdown per veure-ho de primera mà. És llavors quan l'experta en geologia del Museu d'Història Natural de Londres escriu una carta donant la raó a Enxals i dient que els ossos d'aquell homínid són una espècie desconeguda fins llavors.

Estimat Charles, la teva troballa és extraordinària. Sense cap mena de dubte, aquesta és la baula perduda que connecta simis i humans. Charles, el teu geni és admirable. Posada, gràcies per la generosa aportació econòmica que la teva família ha fet al Museu d'Història Natural.

Com podeu veure, li donen la raó, però en Schalz ja s'ha assegurat que els seus col·legues marxin amb un pernil sota el braç. Sense bona. Llàstima que hi ha un grup d'experts que no ha pogut convèncer. Opinen que el descobriment de l'home de Peel Down és un muntatge. No, això és enveja, eh? Oh! Usted es la seva dona?

Sí, sí. Ah, i parlen tots així a casa, eh? Menos que tenim fringitis i parlem així ara. Sí, sí. No, a casa tots parlem així,

oi, carinyo? Ai, carinyo. Els nanos que parlen així. També. Mira la filla petita. Ve-te la filla petita, a veure-la. Papa, papa.

Hola, què tal? Com estem? Jo soc la filla petita d'en Charles. És un mòpet. Sí. Fer les dues coses juntes costa una mica, jo t'ho diré.

Aquesta que sentíeu, no la petita, sinó la gran, és l'Elisabet Dawson, que és l'esposa d'en Charles.

Sí, tal que et deia, que tenen enveja el meu marit, la resta d'arqueòlegs, perquè són uns fracassats. Clar, vostè és una defensora

de la tasca del seu marit. Com ha de ser. L'Elisabet envia cartes a tort i a dret explicant la tasca d'en Charles i fins i tot ha trobat un nom per batejar la troballa del seu marit.

Sí, sí, mira, jo proposo que a aquest que s'ha trobat se li digui entrepòs d'Ossoni en honor de

Charles Dawson. Sí, home. La I no sé per què la poses, la I. Si et dic Dawson, per què dius Dawson?

És llatí, és llatí. Tot allò és fascinant, però si ho pensem fredament hi ha coses que no quadren. Aquest nou homínid xoca amb la resta de troballes que s'han fet fins llavors. La resta de fòssils indiquen que abans que aparegués l'homo sapiens, els nostres avantpassats primer van disminuir les seves mandíbules. Sí, senyor. I després va venir la disminució del cap. I després la dels peus. Ah, sí?

Sí. Els antics homínids tenien els peus molt més grans. Ah, sí? I prèncils. És que diu unes paraules.

Quedo maravillat. No sabeu què vol dir prèncil? Sí, que poden. Agafa. Ara amb el peu poc pots agafar res. Jo agafo coses amb el peu. Sí, però agafes un boli com a molt. Sí, un mitjó.

Tu què saps que agafo jo?

Què saps que agafo? La Mercè l'ha vista tallar pernil amb el peu. Què dius, ara?

Deixa'm el vent afilat, que ja veuràs.

Atenció, perquè amb tota la comunitat científica sobre. En Charles fa una segona troballa. Ah! Un segon home de Piltoon. És extraordinari, això. Molt fort, eh? És molt gros, eh? Atenció, eh? A veure.

A veure què diu en Charles. Estic esperant. En Charles. Està discret, en Charles. En Charles, home. És que m'he perdut. M'he perdut tu i jo.

Estava envoirat. S'ha imaginat la Mercè

tallant pernil amb els peus i ha quedat. És la boina de Sassex.

He anat a passejar amb aquesta. Ja està. Vinga, xau. He anat a passejar amb aquesta gossa que també li agraden els ossos i l'he trobat de casualitat. Ah, mira. I fa el. Ja li heu tornat a posar, eh? Si falta algú, és que s'ho ha menjat la cosa, eh?

És l'onuc de la temporada passada. En Fel, quan el perds, el perds, eh? Hi ha un moment que no. No, ja ho he dit tot, ara, eh?

No s'enterra, però sí.

Quina pudor de sucarrín, xal! Sí, sí, sí. Ah, no, no, no.

A veure, podeu seguir el guió, nois. A veure, recupero, perquè la gent, si no, no se'n sabentarà de res. Jo ja no sé on soc. Sí, recapitula, sisplau. Sembla que és un muntatge, d'acord? I estàvem aquí. I ara s'ha trobat una segona troballa, hi ha una segona troballa, uns segons ossos, d'acord? Llavors, hi ha gent que sospita que això és tot un muntatge, tant el primer com el segon. Gràcies, Peyu. Amb en Charles ha correlat el primer que aixeca la llebre és el treballador de la pedrera. No, és que estic ben acollonit, eh? Jo prefereixo confessar. És que a mi això se'm fot molt gros, eh? El treballador confessa haver vist en Charles rondar per la pedrera i enterrar-hi un objecte. En altres paraules, el suposat crani d'home prehistòric el va col·locar al mateix Charles. Per això estava ansiós per veure quan el descobrien. És evident que aquest segon crani que hem trobat ara també l'ha enterrat ell. Hòstia, quina pena, tu.

Això és pitjor que el de l'Enric Marco, eh? Sí. I mil i vanili. L'Enric Marco cantava amb els Billy Manners. No, però més o menys. L'Enric Marco va ser gros. Però era maco.

Jo hauria mantingut la mentida fins al final. Era un bon divulgador. És com lo d'en Jordi Pujol. Si no s'hagués dit O sigui,

jo em perdo una mica i després ho parem tot. Us esteu aquí liant que ja no sé on passo. Estan embarassant una edat i ara segueixo o guio ara? Ja el segueixo.

Es desmunta tota la trama. M'he saltat el teu tros, Greg.

L'has saltat expressament.

Resulta que el crani era d'un home que va viure a l'edat mitjana. En Charles va subornar el mossèn perquè el deixés entrar al cementiri i robar el crani més vell que tingués.

La trama fins i tot arriba a esquitxar el mossèn pròpiament dit.

Està a punt de sortir la terapeuta. Per altra banda, la mandíbula que es va fer servir era simplement una mandíbula d'orangutant. I la dent era una dent d'un humà que en Charles havia afilat perquè semblés més salvatge. Ho hauria d'haver fet

al revés des del principi. Cap d'orangutant i mandíbula d'home. Va, però no ho vas fer així, ho vas fer al revés. No, no, Charles, vas fallar. Ja ho sabré, però no es pot estar tota la primera. No, ja no confiarà ningú en tu. La meva dona.

Charles Dawson volia passar la història i en certa manera ho aconseguirà. Sabeu les 38 troballes que hem mencionat al principi?

No, a veure, les 38 troballes no me les toqueu,

eh? Aquestes sí que són reals, eh? Aquestes collons, això pel sang, per la meva sang, eh? Per la sang dels meus fills. Que et moris aquí mateix. Que si no és veritat.

Mira, així ho defensarà precisament fins al dia de la seva mort. Que serà quatre anys després de la gran farsa, en Charles mort l'any 1916, i marxarà d'aquest món defensant que les 38 troballes inicials eren reals. El problema el tindrà la dona. Ella sí que veu com la comunitat científica desmunta una a una les 38 troballes que en Charles Dawson havia fet al llarg de la seva vida. Des de dents de Neandertal falsificades fins a suposades teules romanes que en realitat les havia comprat el ceramista del poble.

No, no, és que això és un complot, eh? És un complot per ensorrar el bon nom del meu marit, Excelsi. Ara, com que ja no es pot defensar, oi? Ara tots carregueu contra ell.

No, és que en vida ja hi carregaven, eh? Sí, és veritat, també és veritat. De complot, res de res. El seu difunt marit tenia més cara que esquena. Durant molts anys es va pensar que Charles Dawson era un filantrop i un. No sé mai on ficar l'accent de filantrop. Filántrop. Filántrop. Sí? Sí. Filántrop. D'acord, gràcies. Es pensaven que era un filántrop i un excel·lent arqueòleg, però, bueno, bàsicament era un estafador. Un estafador. Un home de bé, de ciència, que volia ajudar la societat amb els seus descobriments, però. Però un estafador. Però un estafador. Un estafador. Ens falta saber què ha passat amb la naixa, la nostra gosseta, a veure si ha sobreviscut aquest passeig per aquesta estafa. Mercè, qui ho decidirà, això?

Ho decidirà el Pau. Petonets, Pau. Petonets? Ah, d'acord.

Havia entès petonets, jo.

Ja està. Jo no faria més programa.

Si vols, abans de marxar, ens els fem els petonets.

És dels millors moments que hem viscut en aquest programa. La Mercè li ha preguntat d'on ets, ell ha entès petonets, i ell molt educadament ha mantingut la situació i ha contestat petonets. Fantàstic, fantàstic. De Coronada del Terri. Molt bé, molt bé. Amb molts petonets a Coronada del Terri. Endavant. La pregunta és, els científics deien que els falsos descobriments d'en Charles se marquen dins d'un període febril de troballes prehistòriques. Els científics es van tornar bojos i s'ho inventaven tot. Com es va anomenar aquest període històric? On tothom trobava coses, es veu. A. La dinofebre. B. La guerra dels ossos. O C. La cursa dels fòssils. La C. La C. Doncs la naixa és. Morta. Quina pena. Era la guerra dels ossos. Tot i que els ossos eren falsificats per enxals, la naixa no ha pogut resistir-se. Se n'ha cruspit uns quants i el seu estómac no ha pogut resistir. Qui havia de pensar que la pobra gossa moriria per culpa d'uns quants ossos d'un engotant? Ai, la naixa. Patonets, filla meva. Patonets. I fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX.

Que el Senyor sigui amb vosaltres. I amb el vostre Espíritu.