T2xC6 - El bisturí

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

La Renascença.

El bisturí, us semblarà una exageració, però ja es feia servir a l'edat de pedra, 8.000 anys abans de Cristo. Evidentment que no eren bisturis com els que tenim ara, tan afilats, però es feien servir uns ganivets de sílex, es feien forats al crani, sabeu això? Per deixar escapar els dimonis que et provocaven mal de cap, que molta confiança has de tenir amb el tio que

et forà del cap. I molt mal de cap t'ha de fer perquè t'alforadin amb una pedra, bàsicament. I després, com els tapaven el forat? Amb un tap de suro els hi posaven? No ho sé, havies d'anar sempre dret. No podies posar mai de cap per baix. Si et feies així, passava tot. No ho sé, no ho sé.

Els experts diuen que més de la meitat dels que els feien trepanacions cranials sobrevivien, eh? Què dius? I t'està operant un tio que va vestit amb una pell de cèrvol i que s'ha rentat les mans allà al riu, que potser hi ha una llodriga mort al costat, eh? Hòstia, els romans són els que van perfeccionar l'acer i llavors amb la metal·lúrgia, no?, i tot això comencen a fer bisturis més sofisticats, eh? De fet, a Pompeia s'han trobat estutxos quirúrgics amb bisturis molt semblants als actuals. Bisturí! Bisturí. Què crides? És un clàssic, Peyu. A les pel·lícules d'operacions sempre hi ha el metge que un moment. Vistorí! M'agrada molt, a mi, això. Hòstia, pels metges, si ens escolta algun metge, el Vistorí, ja ho saps que el farà servir, el Vistorí, no? En una operació. És de l'ABC de l'operar. Hòstia, porta-te'l, no? Abans de començar sempre. Vistorí! Vistorí! Tornau quan fas un concert, no surts a l'escenari i vas fins al micro i llavors, guitarra! I a la porta, és la guitarra. A vegades es fa, eh? Es fa, això? De més pijos que ho fan, jo no, perquè sóc modest. Veus? Tu modest ets, eh? Sí, sí. Jo trobo que el bisturí l'has de portar, les gases, el desfibrilador, que no saps en quin moment el faràs servir, però el bisturí és claríssim que el faràs. Porta'l.

Però no comença en tallar, en tallar, hi ha uns preliminars, hi ha unes coses, sí, coneixem-nos, coneixem-nos una mica.

I fas un petonet amb el senyor. Una mica de petting, home.

Abans de treure el tumor. S'ha de portar el bisturí.

Abans de treure el tumor. S'ha de portar el bisturí. El metge ha d'entrar en el quiròfano amb el bisturí penjat a l'orella. A l'orella? A l'orella. Com els fusters i qui porten el llapis, doncs igual, però amb bisturí. A mi em donaria confiança, eh?

I amb bata blava, en comptes de blanca, blava.

I el bisturí a l'orella, l'estetoscòpica i penjat al coll i poder ser fumant. Fumant? Ah, no.

Durant l'operació, eh? Home, això dona molta confiança, eh? Escolta, ara te fa molt riure, però penseu que a l'edat mitjana el bisturí normalment el feien servir els barbers, sabeu això? Podies anar-te a afaitar la barba i podies aprofitar perquè et traiessin un petit bulto o que t'arrenquessin

un caixal. Això ho vaig aprendre a Suinitot. Eh? A Suinitot. Què, Suinitot? No, home, no l'has vist. La pel·lícula. No, la pel·lícula no, l'obra de teatre. Ah, no, no, jo no he vist.

En general no he vist res, jo. Bé, abans de l'anestèsia, als segles XVIII i XIX, el que es valorava d'un cirurgià no era la precisió de l'operació, sinó la velocitat, perquè, clar, li estaves tallant les cames en viu. El bon cirurgià era el que era capaç d'amputar una cama en menys d'un minut, per exemple. Ha de quedar molt mal que et tallin la cama sense anestèsia. Home, però si ho fan que ho facin en un minut. Per ben afilat que estigui el bisturí, no? I després que no agafis qualsevol merda, perquè les tècniques escèptiques d'abans, diguéssim, tampoc. Hòstia, vull dir que en el segle XIX, abans el bisturí anava d'una operació a una altra i no el desinfectaven, eh? Ai, ai, ai.

Si passa una mica d'aigua, sota l'aixeta i ja està.

El devia embollir una mica.

I el metge també solia presentar-se amb un davantal blanc ben tacat de sang, que això era senyal d'experiència. Home, això dona molta confiança. Molta confiança. Home, i tant. És com un mecànic quan el veus ben tacat. La gala aquella que fan cada any allò que fan

per la sida del doctor Cloquet. No, contra la sida. La gala és contra la sida. Per la sida no. Què he dit jo? Has dit per la sida. Jo diria contra la sida perquè s'entengui que l'objectiu de la gala és anar ben apuntat.

Saps que fan anar vestits de vermell allà? La gent haurien d'anar blancs tots tacats de sang. People in red. No hi anam mai. Jo hi vaig tocar un cop. Què dius ara? I anaves vestit vermell?

Anava vestit vermell, i tant, una americana vermella de lluentons. Mira, mira, doncs. Així és com vas tu un dimarts al migdia, normal, no? Ah, sí, no, és que no anava especialment vestit per allà, anava com venia de casa.

I és del súper, no? Carles Churiguera, Fel Feixed, Eslaia Gluc, Arnaldo Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer?

Un savi per conèixer. Un veritable home del temps. Però no com en Francesc Mauri o en Tomàs Molina, sinó la persona que configura el tic-tac de les agulles del rellotge. Ell es dedica a reparar i a donar corda a rellotges i carillons públics de campanars, mercats, despatxos o estacions de tren de Catalunya. Però si la renfe arriba tard, no li tingueu en compte que no és culpa seva.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Bartomeu Rocavert.

Bartomeu, què has menjat avui per esmorzar? Una infusió i una poma. Infusió i poma? Sí.

Hòstia, esmorzar molt sa, no? Sí, s'ha d'estar sa per poder treballar bé. Ah, sí? Sí. Que és molta pressió això dels rellotges. Home, sí, perquè tots funcionin bé i vagin a l'hora, no com el que tenim aquí, que no funciona.

Ja comencem malament, hòstia. Tenim un rellotge aquí penjat. Això quin rellotge és? És un rellotge de pèndol, no? Sí, un rellotge de corda, de pèndol. I se li ha de donar corda. Sí, perquè vagi, sí. No se'n cuida ningú aquí. Joel, tu ets el que et queda més a prop al rellotge.

Bueno, doncs ja vostè m'ensenya com fer-ho i a partir d'ara ja li donaré cordi.

Va, ja t'explicaré per què. Sí, però llavors et miraré per la tele a veure si ho va bé o no,

eh? Bueno, calma. Bartomeu. Quan vas decidir ser

rellotger professional? Bueno, rellotger, jo vaig començar de petit a la botiga de familiar, a prendre l'ofici, i llavors, a mesura que em vaig anar fent gran, em vaig anar especialitzant en rellotges d'aquests grossos, que en diuen rellotges públics, de façana d'edificis, de campanar.

Ens pots explicar una mica quins rellotges remenes? O sigui, quin és el teu dia a dia?

El meu dia a dia, doncs, és encarregar-me de manteniments de rellotges, com, per exemple, el del despatx de l'alcalde de Barcelona. Epa! Epa!

El seu despatx té uns rellotges mecànics del segle XVIII i llavors vaig a mantenir-los perquè estiguin a l'hora i perquè vagin bé. I això cada quant es fa, diguéssim? Aquests cada setmana. Cada setmana? Cada setmana. Quina feinada. Molta, molta. Doncs gairebé no deuen anar, no? Sí, funcionen tots. Cada setmana. És una feina com una altra. Cada setmana, un dia a la setmana, està dedicat a l'Ajuntament de Barcelona.

I li revises també els de polsera? No, jo no el veig, a l'alcalde.

No ho veus? No l'he vist mai, eh? Ah, no? No. Jo fa 30 anys que me'n cuido dels rellotges de l'Ajuntament i no he vist mai cap alcalde. Però jo. M6 no n'hi ha cap. Només estan a la tele. Ai, coi. Jo vaig molt d'hora, eh? Vaig abans de les 8. Ui, no! No et trobaràs mai abans de les 8. Precisament per no molestar. Jo vaig a la meva feina, vaig d'on corda, miro que tot estigui correcte, els reviso, que tot estigui bé, i un cop a les 8 ja més o menys me'n vaig. Hòstia.

Home, això em canvia la vida. El què? Saber que hi ha algú que cada setmana va a l'Ajuntament de Barcelona a posar bé els rellotges, jo m'aixecaré un dimarts dient ara hi deu haver algú arreglant els rellotges de l'alcalde de Barcelona.

Aquestes coses m'impacten. I més rellotges, no? Si hi ha rellotges, algú altre s'ha de cuidar. Primer de muntar-los, de mantenir-los i que funcionin. Si no, no va per l'ordre de màgia.

Quin és el que et fot més gràcia ara dels que estàs portant el manteniment?

A veure, també hi ha el rellotge del de la Catedral de Barcelona, que també és un rellotge mecànic també del 1800 i pico, i que està funcionant, que és el que dona les campanades cada hora, cada quart i tot, està funcionant i és un rellotge molt emblemàtic. És pepino, que dieu en el terme, és el logístic, no? Bueno, no és. No, pepino. No, aquest terme no l'utilitzem.

Escolta, hi ha una pregunta que te l'he de fer, Bartomeu, ets una persona puntual, l'entenc. Sí, molt. T'agrada arribar a l'hora, als llocs. M'agrada sempre arribar superpuntual. Bueno, perquè si no et deus endur unes bromes dels teus amics,

no? Clar, llavors dius, ostres, com a rellotger, he de demostrar que vaig a l'hora. I aquests rellotges mecànics,

els despatxos de l'alcalde, com és que es manté això encara, no?

És curiós. Bueno, perquè, esclar, és un tipus de disseny del despatx i tot, i tenen aquest rellotge posat allà a sobre, i estan. És una peça històrica. Única. Sí, sí, sí. Un rellotge anglès. Anglès, eh? Sí. Els bons són els anglesos, eh? No, els anglesos o francesos. No et facis el llest.

Estàs fent preguntes que no pots fer. Bueno. Desconta-l'hi! Desconta-l'hi! T'en queden dues. Aquest tio pot anar a fer el que vol. Molt bé, acabarem bé tu i jo. Els francesos, eh?

Si vull un rellotge m'ho haig de comprar francès. Depèn de quin tipus.

Els rellotges que siguin rellotges d'aquests grossos, francesos. Si són rellotges de polsera, són els suïssos els millors. Jo això ja ho sabia, Joel. Els suïssos. I els de Cucut? Els de Cucut són d'Alemanya, de la Selva Negra. Sí, sí, sí. Se'n fan, encara, de Cucuts. Molts, sí, sí.

A mi em posa molt nerviós, els de Cucut. Jo no puc, no. Em sembla una tonteria. Francament, eh, sense ofendre.

Fot-te'n uns sustos, estàs allà treballant. Hi ha gustos per tot. Hi ha gent que li agrada que canti cada quart d'hora i n'hi ha que no. I segurament n'hi haurà que cantin i n'hi haurà que no, que només marquin l'hora.

Amb sort en tenia un, i el primer dinar que vam fer familiar, em vaig aixecar, li vaig quedar per de l'aga a l'ocell. Es va acabar cocut, eh? Va quedar mut, ja.

Escolta, també. Digues, digues. No, no, Peyu, és el presentador. Segur que la preguntaré

ben interessant. No, anava a dir, el més ben parit de Catalunya de rellotges és el de la Catedral de Barcelona.

És un dels rellotges més interessants o més antics que estigui funcionant, que estigui en marxa, perquè de rellotges n'hi ha més antics, però molts estan en museus que no funcionen. Funcionant el més antic de Catalunya, quin és? Jo el que porto és aquest. Aquest. Que estigui, que el mantingui jo. Segurament potser hi deu haver algú altre més.

Llavors portes els rellotges dels ferrocarrils de la Generalitat, d'algunes estacions de ferrocarrils?

De ferrocarrils, però els del Cremallera de Núria. Ni de Renfe. Renfe no ho portes tu, eh?

No, ja es nota, ja es nota, perquè.

No, no, jo no ho toco, jo no ho toco. No ho toquis, no ho toquis.

No, si el rellotge de Renfe va bé, el que no va bé és el tren, el rellotge en principi. Bueno, no tots, eh? Ah, no? No, no. Això ho fas, tu, quan vas pels llocs i fixes amb els rellotges? Sí, és que és un defecte professional. Com has fet aquí i has vist que el nostre no anava bé?

Sí, sí, és un defecte professional que tinc. Quan veig un rellotge el miro sempre.

Quina característica ha de tenir un rellotger? Per ser rellotger, hòstia, has de ser un tio observador, un tio pacient.

Bueno, sí, pacient, sí, com a ofici, per poder desmuntar el rellotge, desmuntar-lo tot, saber com van totes les peces, per llavors tornar-ho a muntar, i poder, bueno, fer una reparació de qualsevol rellotge.

Vols fer una pregunta, Joel? No, no, he exercit el meu dret, Peyu, si et sembla, i quedaràs content d'aquesta pregunta. Senyor Rocabert, l'onomatopeia dels rellotges és tic-tac, dels mecànics. Se suposa que imita la busca dels segons. Noti que he fet servir la paraula busca. Felicitim, sisplau. O agulla, és busca o agulla.

Però busca és més de professional. Bueno, és més professional.

Doncs jo li volia preguntar si no li sembla un error aquesta onomatopeia, perquè hauria de ser tac-tac o tic-tic, perquè tic-tac no té sentit perquè tots els segons sonen exactament igual. No, no, no és veritat. Eh! Eh! Eh! O sigui, fa tic i després tac.

Sí. M'ho està dient de veritat, això? Sí, sí. Què dius, ara? La roda d'escape i l'engranatge de l'escape en si, quan salta la roda, fa el tic una vegada i a la segona fa el tac. És més apagat, el tac. Bueno, sí, perquè toca de llocs diferents de l'engranatge. Sona diferent, Joel. Sona diferent. He quedat ben bé com un idiota, eh?

No, no, ha semblat una tonteria, però ha resultat ser interessant, al final. Gràcies. Gràcies. Ho ha arreglat l'entrevistat. Sí, no jo. Bartomeu, escolta'm, quin és el rellotge més car que ha passat per les teves mans? El més valuós dels que

has reparat tu? Bueno, a veure, algun Rolex o alguna cosa d'aquestes i he fet alguna reparació. Però a veure, és una. Colaboració d'alguna persona que conec o algo, perquè jo no els arreglo els rellotges de forcera. M'he especialitzat en rellotges d'aquests grans i llavors ja no tinc eines suficients per poder fer aquests rellotges. El portes a la dreta?

Sí, és veritat. Com és això?

Bé, no sempre l'he portat aquí, m'ha agradat sempre portar-lo aquí. I és. Bueno, m'he acostumat aquí ja.

Per què?

Que s'ha de portar a l'esquerra el rellotge? El rellotge normalment es porta a l'esquerra.

Per què? A mi una vegada em van fotre una bola que em van dir que els que el porten a la dreta són els conductors de rally, perquè així quan canvien de marxa es miren l'hora. I vaig pensar, però el feina tens portant

el cotxe per parar-te aquí. Quina edat tenies quan et vas creure això?

17, 18. I en Zanini portava aquella de multiplicar, també, a més a més, per saber la velocitat que havia d'anar.

Bartomeu, lo del canvi d'hora, què, això? No hauríem d'anar a acabar? Què passa, ara? Un segon, Bartomeu. Si sona algo. Un moment. Sí, mama, no pots trucar, ara, a mig programa, eh? Bueno, perquè he sentit que entrevistàveu aquest home dels rellotges. Ah, sí, bueno, però és que no pots trucar. He pensat, truca, com serà que no l'agafi? Perdoni, eh? Escolta, truca al final del programa, mama, si vols, però ara. Escolta, pregunta-li, aviam si a les Canàries. Mama, escolta, no, no, és rellotger de Barcelona, aquest senyor, de les Canàries no sap. Bueno, i què? He cansat de rellotges, de les Canàries, aviam si se m'entén. Mama, pinja, de veritat. Ai, deixa'm, deixa'm fer la pregunta, faig la pregunta i pinjo. Fes, fes, pregunta, sí, aviam, digues, perdoni, eh? Aviam, pregunta. Aviam, és a dir, quan canvien l'hora, eh? Llavors se n'han les dues. I llavors tu aquí a Catalunya a les 3 tires el rellotge enrere i poses les dues. Però a Canàries van una hora més. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Com a Canàries són les dues perquè els fills que no arriben a les seves tres no deuen canviar l'hora s'entén, s'entén ara t'ho contesto de seguida gràcies, adeu la pregunta és oportuna quan aquí són les tres i llavors posa la relació a les dues allà quan és les dues posen la una és automàtic doncs no ells no esperen a les tres a canviar-ho el moment que es canvia. O sigui, la canviem tots al mateix moment,

sigui l'hora que sigui. És que si no seria. No, perquè tot està unificat. Europa tot està unificat, que quan es canvia l'hora es canvia tota Europa igual. Llavors, perquè així, pels avions, trens, totes les comunicacions que hi ha entre països siguin la mateixa hora, que hi hagi la mateixa diferència d'hora entre un país i l'altre, que sigui constant. I això té sentit seguir-ho fent a dia d'avui per tu o no? A veure, jo no crec que tingui cap sentit, però això és una cosa política, no és res més. Si els polítics no es posen d'acord amb res,

com s'han de posar d'acord amb allò de l'hora? Home, algun en deu tenir perquè ho vulguin seguir fent. Per als polítics, dic. No, no té sentit. No, és política. Això no ve de quan Franco volia tenir la mateixa hora que Hitler o no sé quines històries.

Bueno, això sí, però aquí es va posar a unificar l'hora d'aquí d'Alemanya. Però no té res a veure amb que hi hagi el canvi o no hi hagi el canvi. El canvi es va unificar a tota Europa igual. El que sí que aquí anem a dues hores del sol, quan no ho és, no haurien d'anar-hi a una. I això ja són coses d'ells. Però el que és el canvi d'hora, quedar-nos en una hora o una altra, és molt complicat. Igual que dir, a quina hora ens quedarem si no es fa canvi? A la d'estiu o a la d'hivern? Uns diuen, no, jo vull la d'estiu. No, i l'altre, jo vull la d'hivern. Llavors, ja constarà posar-nos d'acord en no fer el canvi. Llavors, a quina hora ens quedem per no fer el canvi?

Això va decidir uns i els altres a creure. A un referèndum hem de creure. No fes un referèndum de l'hora i ens fotran d'hòsties.

Ens fotran d'hòsties. Per l'ocostum, vindrà l'ocostum. És trobar un terme mig, d'una i mitja hora de l'any. No pots anar amb mitges. No, són hores sinceres. Per tu meu, hi ha relleu professional en l'ofici de rellotger?

Bueno, en el meu cas, no, jo sóc l'última generació que porto i ara haig de buscar algú perquè continuï el que jo estic fent, perquè si no tots els rellotges que jo porto, què passarà? Es quedaran sense funcionar.

Perquè hi ha futur amb els rellotges mecànics, ni continuarà anavant.

Home, amb la feina que jo faig hi ha futur, perquè jo me la guanyo la vida. Hi ha futur. Si no tens relleu. Jo ara, en aquest moment, no.

Aprofita per fer una crida aquí, per trobar un aprenent, un nano jove amb ganes.

Per tu meu, què guanyes al mes, més o menys, per saber-ho?

No ho sé, depèn, és molt relatiu. Pot ser que un mes guanyi molt i un altre mes no guanyi en dur.

El mes del canvi de l'hora fot un hosti a l'Ajuntament. Dura aquell mes. Jo l'he vist i ha vingut amb un cotxarro. Sí? Sí. Però no portes pas un Rolex, això no és pas un Rolex. No. Quina marca és això? És un tissot. Tissot. Collons. Normalet, un tissot o no. Sí, normal. Perquè el Rolex, un rellotge, aquests rellotges que valen 300.000 euros. Són joies. Això què és, això? És una joia. Una joia. Però vull dir.

No és un rellotge. A veure, et donarà l'hora millor un Casio de 10 euros que un Rolex de 300.

És veritat, això o no? Sí. És una inversió, Peyo. O sigui, un Casio te dona més bé l'hora que un Rolex? Sí. Que et seria el titular, no?, de l'entrevista.

La Shakira anava ben equivocada. Clar.

Donen l'hora però a veure el que menys és l'hora portes un Rolex o portes un Patek Philippe o qualsevol marca se'n roben tants i tants a Barcelona d'aquestes llotges per mi encara se n'haurien de robar més trobo. Perquè aquí es gasta 100.000 euros. Et queda una pregunta, Joel.

Efectivament, i la vaig a fer, i és molt ràpida. Ara que estem veient que realment hi pots guanyar la vida amb això, vostè té algun competidor, algun arxienemic, que opti també a reparar els mateixos rellotges pepinos que repara vostè? Una empresa estrangera, per exemple. Vostè s'està disputant el negoci amb algú o és un monopoli seu, això? No, no, no és un monopoli.

Aquí a Catalunya ja som 4 o 5 que ens dediquem a fer aquest ofici. Però, bueno, més aviat els competidors fan coses noves i no restauren rellotges antics, com jo també puc fer. Jo faig la restauració i instalo també coses.

Acabes de dir que ets el millor amb molta elegància. Sí, ho ha dit. És el millor.

És el millor i no ho està desmentint. Està fent així amb les espatlles com de sisos. No pots anar

a dormir sense millorar el teu llamusí.

Bartomeu, una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa ralda, vinyó, gentilesa de. Vena! La paraula d'avui és emparesí. Emparesí. Ah, emparesí. Es diu de les plantes quan es penseixen per culpa de la calor o la manca d'humitat.

És veritat que des que vaig posar els geranis al costat de la vitroceràmica de la cuina se m'ha ben emparesí. Bé, emparesí.

Dona de l'emperador i que al mateix temps és sobirana de l'imperi. Em vaig fotre un fart de plorar quan vaig veure la pel·lícula aquella de. Sí, sí, l'emperasí. O C, emparasir, fer agafar pares a algú, cansar-se, fatigar-se.

Aquest estiu volia anar a veure la final del Mundial de Nova York, però al final em vaig emparasir i mira tu, em vaig quedar a casa.

A, B o C, Bartomeu? Diria que l'A. Diries que l'A, eh? No, jo. Sí? No, pensa-t'ho, pensa-t'ho. Això no es pot fer, això. Hem viscut tantes coses aquest estiu. Sí, noi. Sí, tu. Doncs era la C, Bartomeu. En paresí, fer agafar paresa d'algú, cansar-se, fatigar-se, sortereixerem la llangonissa entre la gent que ens ha vingut a veure avui de públic a la Renaixença. Ara, quan canviem l'hora, sabrem amb qui hem de pensar. I tant. Amb el Bartomeu, no?

Hasta el trucarem. Truca'l. Jo et trucaré, Bartomeu. No hi ha problema. A les 3, quina hora s'havia de posar? Sí. O a les dues. Sí, és veritat. Un l'avance i l'altre la retrasa. El teu pare viu a Canàries? I com ho fan allà? Allà ho fan una hora més tard. Tot el revés que ha dit en Bartomeu.

No m'ho crec. Bueno, escolta, Bartomeu, gràcies per venir a seure una estona a l'escoda de la Renaixença. De res, a vosaltres.

Tens una vida tan interessant per ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Que parlarem de la música d'ascensor avui, Arnau. No, no, no. De dentista. El meu dentista posa una música sempre. Doneu-li uns sons. A veure quin dentista vas, perquè amb aquesta música, filla meva. No, no, no vaig amb aquesta música. Però doneu-li una oportunitat. Gràcies.

Això és Manzini, això. Te'l coneixes, tu, Fel?

Manzini, eh? Ho has llegit al guió o ja ho sabies? De petit, petit, que hi ha casos que compreu

molts discos amb Manzini. Musa Manzini. Musa Manzini, un baixista i guitarrista sud-africà. Sí. De fons sona la seva peça All This Love, publicada l'any 2000, i aquí el sentim interpretar la part solista amb el baix elèctric, amb aquest so càlid i atractiu. Aquest senyor tocava el baix. Sí, això que sents fent la melodia. Sí. És un baix.

És un baix. És càlid, sí. Recordeu que avui dediquem el capítol al bisturí, eh? No, ja hi arribarem. Ja hi arribarem.

Atmosa Manziri va ser una figura molt respectada dins del jazz sud-africà, amb un estil que barrejava amb naturalitat el jazz, el funk, ritmes llatins i elements de la música contemporània. No,

l'any 2018 va haver de passar pel quiròfan per extirpar-se un tumor cerebral que havia desenvolupat. Sí, i tot plegat era molt delicat. El tumor en qüestió estava situat en una zona relacionada amb el moviment.

Imagineu-vos si per a qualsevol això ja és l'horror més gran, imagineu-vos per a una persona que fa servir el micromoviment de les seves mans per tocar el seu instrument. Un tio que toca el baix se li han de moure bé els dits en principi. Hi ha de tenir molta precisió.

L'equip mèdic va decidir-li fer una craniotomia. Sabeu què és, no? El crani. Tota la vida, eh? Sí, és l'extracció temporal d'un fragment dels ossos del crani per poder intervenir al cervell. T'obren la tapa del cap. Sí, t'obren la tapa del cap, sí, sí. Però ho vam fer amb en Musa Manzini conscient. Què dius, ara?

Sí, per evitar lesions. Clar, això sempre es fa conscient. Ah, sí? Sí, clar. Uita la cirurgiana, tu. No, perquè tinc un amic meu que li van obrir el cap, i ho sé, sí.

No t'impressiona perquè estar per sobre els ulls no ho veus. Ah, clar, no ho veus. No passa res. No ho veus. Si t'ho fessin els ulls. Però no notes alguna coseta? Home, algú deus. No ho sé. Però et deuen adormir. Et deuen fer com l'epidural,

però de les seies en amunt. És horrible, eh? Realment. Bé, per evitar lesions en

alguna part del cervell que pogués limitar els seus moviments, van tenir la pensada d'operar-lo i d'extirpar el tumor mentre ell tocava la guitarra. Què dius?

Per veure que funcionés tot. I de fet, hi ha una imatge que fa posar els pèls a punta, per qui ens escolteu a la ràdio busqueu-la, però per qui ens veieu la podem veure. La tenim. A veure, tenim el senyor. Mira, l'estan operant i està tocant la guitarra. En Manzini estirat aquí amb el cap completament obert, tocant la guitarra perquè

tot funcionés. Sí, sí. Jo quan em van operar de fimosis vaig demanar de tocar la guitarra. M'han dit que no. L'has de tocar, clar. M'hauria de tocar aquí darrere.

Però. Què vols dir? De veritat. Bé, doncs, mentre el doctor feia anar el bisturi sobre el seu cervell, en Musa Manzini anava tocant i així podien assegurar-se que no tallaven cap connexió que no poguessin tocar. Bé, bé, bé. Amb aquest mètode tan peculiar van aconseguir extirpar un 90% del tumor que tenia sense malmetre les seves capacitats interpretatives. 90%, eh? I l'altre 10%? Convergència.

Has pujat una mica el presentatge. Era un tres.

Sí, us haig de dir que en Musa Manzini malauradament va acabar morint. Però tant mateix ens va deixar aquesta bonica història com a testimoni. A continuació escoltarem una cançó que gairebé semblava una profecia. Renaissance Song, la cançó del Renaixement, i que va publicar el seu disc de debut l'any 2000.

Arnau Bro, ja la podries haver traduït

com la cançó de la Renaixença. L'has dit Arnau Bro?

Sí, és que som molt amics, l'Arnau i jo. Fa poc renaixença, això. Sí, però és que és molt jove, la Laia. Arnau, estimat. Diga-li a en Joel, que en Joel encara no

sap quin any has nascut, Laia. Ho hem de dir, no ho hem dit. Arnau Carr. No, Ger. Saps quin any va néixer la Laia, Joel? No, ara tinc por. Va, prova-ho. I així canviem. Ets de després de les Olimpiades.

Hòstia, sí, sí. Molt després, molt després. De les de París, gairebé, fill.

Les de París quan van ser? No, no. No, les de París ja hi era. 2004. 2004. Ja està, ja està, no cal, seguim, seguim. És tan petitona.

2004 jo ja no tenia ni cap més. Bueno, això el que deia,

que ja ho podries haver traduït com la cançó de la Renaixença.

Doncs bé, Renaixement o Renaixença, sigui com sigui, gràcies a l'operació, en Musa Manzini va poder prolongar la seva vida durant uns quants anys més. Aquesta. Que sentirem a continuació, la cançó de la Renaixença, sentireu altra vegada el baix com a instrument solista, una aposta on el músic sud-africà va destacar especialment. Fixeu-vos que el so del baix elèctric en tessitura aguda a vegades ens pot recordar el de la guitarra clàssica, però naturalment amb un timbre més gruixut i amb força més cos. Més baix. Més gruixut i amb força més cos. Gruixut és gruixut. Música, més gruixut. A veure, a veure.

Estàs escoltant La Renaixença.

Us vull parlar del Robert Liston, que és un cirurgià escocès del segle XIX, que es va fer molt famós per la velocitat amb què feien el bisturí. Era com el d'artacant dels metges, saps? Sí, algunes fonts asseguren que el Boden Robert era capaç d'amputar una cama en menys d'un minut. Té un cas molt sonat, que els historiadors diuen que es pot haver exagerat una mica, però que, escolta, que quan sona una cosa és que potser alguna cosa hi ha d'haver-hi. Ara, ara. Ara. Poseu-vos en situació. Som al segle XIX. A punt d'amputar una cama a un pacient. Hòstia. Perfecte.

Silenci. El segle XIX hi havia

aquestes màquines. Mira, noi, si ens hem de posar així, això és per ambientar i. No?

No hi havia ni anestèsia, aquestes màquines no hi eren. No. Però fan bien, fan bien.

Pistorí! Pistorí! Gasses. De res. Hòstia, noi. De veritat, de veritat. He dit gasses. De res. Que em donguis les gasses, collons. Ah, val, val. Sí, gasses. Aquí les té. Senyor cirurgià,

se salvarà el meu marit? Doctor? Contesti, cirurgià, és que no puc quedar vídua. Se salvarà quan li hagi tallat la cama o no? Impossible, senyora.

Impossible, senyora. El que hem de mirar és que a part del seu marit ja no es mori ningú més.

Ara sí que no el segueixo, eh? Què vol dir?

Mira, ja us ho explico jo, que aquesta operació. Vaig a fer-vos el recompte. Això és real, eh? El pacient a qui li amputaven la cama. Al meu marit. Sí. Mort per infecció. Què vols dir? Mort per infecció. En el moment de fer el tall, el Robert Liston aquest, el metge, també li va tallar els dits al seu ajudant. Pobre Suri. Que també va acabar morint per infecció de les ferides. I un senyor que mirava l'operació, en veure l'escena tan impactant, va morir d'un atac de cor. T'hem parlat d'una amputació d'una cama amb un pacient i tres morts. I tot això en un minut, eh? 300% de mortalitat va tenir l'operació.

És el rècord històric. Si hi ha carnissers que no són així deficients. No, no, no. Anem a disseccionar el bisturí, Joan.

Mai m'ho he dit. Mira, el bisturí.

T'agrada el bisturí? Mira, m'agrada sobretot el nom. El nom. Visturí. Visturí. No, Visturí és exactament el nom que ha de tenir el Visturí. Què vols dir? D'on te l'has tret, aquest? Perquè la pròpia paraula ja punxa. És veritat. Visturí.

Visturí. Tu compara-ho, per exemple, amb dastral. Dastral. És una cosa contundent. Una cosa brutal. Dastral. No, però en canvi digues bisturí. Com la dastral. Bisturí.

Utilitat en una illa deserta.

Un bisturí o una illa deserta, no sé quin servei pot fer. Evidentment, i tant. Imagina, per exemple, que t'has d'operar tu mateix d'apendicitis. Que tens allà l'apendicitis, apendicitis, i t'has d'operar. Necesites un bisturí, o pel que sigui et dona per fer-te jueu en aquell moment, de dir, mira, em vull convertir al judaïsme ara.

Mira, com en Fel, per exemple. Quan estàs perdut és quan et venen les preguntes i quan et venen les coses rares. Ah, no, tu no et pots tallar el frenillo amb una petxina.

No. Allò és una marranada. Vaig estar a punt, jo, eh? És igual, és igual. De veritat, eh? Sortida a la part. I després, ja saps que això és una obsessió meva, Peyu, després et pot ser molt útil per afaitar-te, perquè ja n'hi ha prou, reivindico sempre, dels nàufrags que arriben a la illa deserta i es deixen anar. No. Es deixen anar.

Cuideu-vos. A baix amb la barba de colça. No, i sempre esteu relacionant la depilació amb la higiene. Hem de treure la targeta Lila o què passa? Home, Joel!

Peyu, no m'havies avisat d'això de la targeta Lila, eh? Jo tampoc ho sabia. Potser m'ho hagués pensat, eh?

Escolta, és que la pelicula aquella del Tom Hanks va fer molt mal. Era ell que feia una mica. Aquesta sí que l'he vist.

Aquesta mira la que acaba parlant amb una pilota. T'acaba caient millor la pilota que el Tom Hanks. Utilitat com a joguina sexual. No, eh, Joel? Calma, calma, calma. Bueno, bueno, bueno. Deixa'm divulgar una mica, feu. No, no, jo et dono la raó. És que a més em donaràs la raó perquè a tu t'agrada això també. El dolor i el plaer són dues cares de la mateixa moneda. A mi només m'interessa una cara, Joel. I no és la creu, eh? No sé per què rius, no té cap sentit la broma. Sí que n'hi ha que els agrada que els lliguin amb una creu i els hi posin latirassos. Sí, fins i tot hi ha gent que té parafílies religioses i no passa absolutament res. Jo sóc igual que tu, a mi no m'agraden els espavientos raros ni que em fotin mal, però hi ha gent que li agrada una mica de dolor al sexe, li agrada una mica de dolor. Es veu que s'agreguen més endorfines. Tot i que jo crec que si jugues amb un bisturí el que s'agregarà segur és sang. Sang per un tubó. Però clar, jo no soc expert en BDSM. BDSM, eh? BDSM. Això ho he vist alguna vegada a internet. Ai, bandido. Ai, bandido. No, però et surt com a categoria. Sí, al diari ara et surt el BDSM. Quin algoritme més raro que tens. Efectivament, Mercè, BDSM són les inicials de bondage, disciplina, sadisme i masoquisme, tot i que també podrien ser les inicials de bastant degenerats, segurament malalts.

Bueno. Podrien ser també. Respecte, que tenim molts oients sadomasoquistes.

Ah, sí? Doncs una abraçada,

no una hòstia en tota la gara. No, una hòstia, una hòstia. Utilitat com a arma en cas de conflicte. És el que els agrada. Se li ha donat el que li agrada. Home, per l'amor de Déu.

En fi, en cas de conflicte. Però només els agrada en el terreny sexual, entenc.

Vull dir que quan fan un copà familiar. Són una colla de cobarca. Quan es troben, es fan dos petons igual, que no es foten hòsties quan es troben amb la tieta. No el reconeixes, eh? Podria ser qualsevol d'aquí. Tens d'aquí, eh? En fel, fa xer.

Sí, sí, no, és que jo en soc d'aquí. No, sí, fa tota la cara. A tu t'agrada una mica. A mi, a mi, una bona llesca de pa sec. Què diu? Què diu? Deixem-ho.

Deixem-ho, que ja havíem faltat la categoria. Què diu? Estàvem a arma. Arma de conflicte. Home, sí, el bisturí, aquí. Fel, calma't, sisplau. És bastant evident l'utilitat. En cas de conflicte, un bisturí no deixa de ser un ganivet molt petit, però tremendament esmolat. Llavors ho podríem deixar aquí, però no. Perquè voldria parlar d'una cosa que és poc coneguda, que és l'esgrima de quiròfan. La gent no sap el que és l'esgrima de quiròfan. Què és l'esgrima de quiròfan? No saps el que és l'esgrima de quiròfans. No sé què és l'esgrima de quiròfans. M'ho acabo d'inventar, però és molt interessant a la vegada. L'esgrima de quiròfans és quan dos cirurgians tenen un problema entre ells, tenen un pique, una desavinència. T'ho estàs inventant, això, no? Sí, sí, però és interessantíssim. El resolen amb un duel de bisturís. Un li diu a l'altre, ei, cirurgià, aquest quiròfan és massa petit pels dos. Llavors, l'altre li tira el guant a la cara, guant de làtex, que això és el símbol del repte, no? I el desafia un duel de bisturís, i llavors comencen a lluitar, molt petitet, molt perillós. I el que guanya ha de cosir l'altre, ja tot queda a casa, ja estan allà a quiròfan mateix, ja li coseixen la ferida i adéu.

I els que són mala gent, que ho fan amb bisturís que han tocat pacients infecciós.

Això també ho feien al meu barri, quan tenia alguns anys, venien amb la xeringa, dame el todo lo que tienes, i li donaves todo lo que tienes.

Utilitat metafòrica.

Es pot fer servir com a metàfora, el bisturí, també.

Sí, però m'ho puc inventar o no? Doncs no m'ho invento, no m'ho invento. A veure, el món metafòric, el bisturí, és sinònim de precisió. Tota la vida, per exemple, el conseller de Sanitat ha agafat el bisturí. El conseller de Sanitat ha fet unes retallades quirúrgiques amb el bisturí. Això no ho hem d'entendre literal. Sí, però no ho hem d'entendre literal. No ens hem d'imaginar que les retallades, diguéssim, les fa. El boi Ruiz, per posar un cas de conseller que va fer retallades, no les va fer literalment. No en tinc ni punyetera idea, Peyu. Però si no és una pista. No te la donaria perquè. Tampoc lo sap ningú. En tot cas, no és que s'hagi posat ell a fer les retallades, sinó que és una manera de dir que les ha fetes amb molt de cuidado. En tot cas, tu, quan sentis a la ràdio o a la tele. El conseller ha fet retallades quirúrgiques, saps què has de fer, no? Sortir al carrer. T'has de fer d'una mútua i portar els nens a la concertada.

Bravo, molt bé, Isbel.

Propaganda del segle XIX. T'agrada la música que sona?

Quina música? No sento res. T'emocionen els crits d'aquests infants que juguen? Però quins infants? No n'hi ha pas. Què dius, bossa? Si tu tampoc els sents, és hora de visitar Audiometria Tàpia.

Jo em vaig quedar sort a la guerra, però gràcies a Audiometria Tàpia torno a sentir com canten els ocells. Què? Quina guerra està plena d'ocells? Jo tenia un tap de cera i Audiometria Tàpia me'l van treure. Ara he fet un xiri pasqual i el tinc al costat de la moreneta. Com dius? Que la dona d'en Pasqual

ara va de moderneta? Si ets sort com una tàpia, vine a Audiometria Tàpia.

Audiometria Tàpia patrocina històries per passejar el gust. ¡Oh!

Tenia un gos que s'assemblava molt amb aquest gos que surt. És un brac alemany. Sí que sembla que s'hagi guardat un parell de canelos.

És un brac alemany que es diu Dungui, que té dos anys, i és d'en Ferran de Tortosa. És un gos que li encanta l'aigua, però això sí, sempre que toqui de peus a terra.

Si no, té por. El meu avi feia el mateix, mentre tocava de peus a terra. Ara un dia es va envalentonar i va anar ell per un cantó i va aparèixer el banyador per l'altre. Ah! Ai, ai, ai, ai, ai. Hòstia, però que. No, però viu, viu, viu.

Bueno, no, és mort, però no és mort. Doncs parlant d'aigua, en aquest capítol n'hi haurà de sobres, perquè pugem a bord d'una norma transatlàntic nazi, l'MB Wilhelm Gustloff.

Avui passegem el gos pel port de Gottenhafen, Alemanya nazi, actual Gadinya, Polònia. Som a 30 de gener de 1945. Quina porra. Sí, noi. Bueno, són nazis, eh? Clar. Hi ha molts d'aquest programa.

Molts nazis, aquest programa? Sempre. Aquest programa és un programa de nazis, eh? Bàsicament, fa coses de nazis, eh?

Ah, sí, eh? Què vols dir? Xuri, que hi ha gent que no entén les ironies. La gent aquesta que té això de l'Asperger.

Voleu callar? És veritat.

Comencem en un context interessant. Els nazis tenen la guerra perduda. Ah, mira, comencem amb bones notícies. Sí, senyor. Ara, que siguin conscients que la derrota és imminent, fa que el passeig que farem a bord del transatlàntic MB Wilhelm Gustav sigui menys esplendorós del que hauria estat anys enrere. En el seu dia, el vaixell era una arma propagandística nazi. Era una meravella de la mecànica i del luxe. Igual que anys enrere els nazis feien el fatxenda amb el zapalí aquell, recordeu el Hindenburg? Home, i tant! Doncs ara farden del vaixell però el Zapalí aquell vam acabar fatal vam dedicar-li un capítol el capítol dedicat al botó de la primera temporada i vam passejar, bueno, hi ha certs paralelismes o sigui, de la mateixa manera que el Zapalí doncs el Transatlantic també té unes dimensions enormes i desprèn luxes pels quatre costats la diferència entre les dues màquines és que una vola i l'altra no molt ben dit, Joris bravo. És la diferència bàsica entre un zapalí i un vaixell, sí.

El que vola, per qui no ho sàpiga, és el zapalí. Sí, senyor. Llavors el vaixell no vola. No vola. Flota. Costa molt de fer volar el vaixell. També el podem fer volar, eh? Costa molt. Pels aires.

S'ha provat. Ah! Ve més enllà d'aquest detall tècnic que ha especificat en Xuriguera, gràcies. Sí, per això és això que. L'única diferència entre aquells a Palí i el Tres Atlàntics és el públic a qui va adreçat. El Hindenburg estava destinat als rics, mentre que el Wilhelm Gustav està pensat per les classes populars. És com la Renfe dels barcos, pot anar-hi tothom. O sigui que no funciona mai. Bueno, justet també, sí, ja ho veureu. El Tres Atlàntics es va inventar amb l'objectiu de fer creure als alemanys que els dirigents nazis es preocupaven pel benestar de tota la seva ciutadania. Tota la seva ciutadania nazi, esclar. L'altre, pues els era igual, l'altre. Per això aquesta obra mestra de l'enginyeria, el trasatlàntic, no fa distincions de classe. A diferència d'un trasatlàntic com pugui ser el Titanic, que estava pensat perquè el gaudissin els rics, aquest és per totes les classes socials.

Aquí no ens hem d'imaginar uns milionaris menjant llagosta amb Leonardo DiCaprio intentant-se lligar a

la nana aquella. Bé, el transatlántic aquest, com us deia, és molt més igualitari que el titànic, és per tots els alemanys sense excepció. Si més no, de cara a la galeria, eh? Al cap i al fi és un arma de propaganda nazi, aviam, és evident. Que un oficial nazi tindrà millor tracte que un ciutadà normal. Això és evident. Una mentida se li ha escapat a Hitler, no és el pitjor que va fer tampoc. No, no, no. El fet és que tot això que us hem explicat està molt bé, però actualment ha canviat. A dia d'avui, el Wilhelm Gustolf fot bastanta misèria.

Ah, o sigui que tota aquesta tabarra que ens acabes de fotre no serveix absolutament de res, veieu?

Sí, però escolta, Joel, això ho fa sempre.

Vull dir que hi aneu acostumant. Era per posar context. Heu de saber d'on venim. Si no, llavors la gent vota qui vota. Hem de saber d'on venim. Exacte. S'ha de posar una mica de contexte. Anem al gran, anem al gran. Bé, ja sabem que era un vaixell de luxe. Doncs, com que els nazis tenen la guerra perduda, ara s'han vist obligats a convertir aquest trasatlàntic de luxe en un vaixell de salvament. El fan servir per evacuar les ciutats atacades per l'exèrcit roig. Mira que són bons. Sí. Aquesta situació provoca un panorama angoixant. Hem pujat a Mandungui, al nostre gosset, al vaixell, i ens hem trobat que, tot i que el Wilhelm Gustof té una capacitat pel transport de persones enorme, hi ha una mica d'overbooking. Bueno, però quantes persones? Dóna dades. Veio dades. Números. Sí, vejam. El vaixell té una capacitat per portar 1.500 passatgers. Bona màquina. El Titanic en portava moltes més. Això també és veritat. El Titanic eren 2.400, perquè us feu una idea. I aquí estem parlant de 1.500. Però, com us he dit, hi ha una mica d'overbooking.

Això passa sempre, veio. Passa sempre l'overbooking. A les companyies aries també passa això. I això hauria de passar als teatres, també. Haurien de fer-ho als teatres. Si n'hi quedaven 400 800 persones allà dins. A la gent a la falda. A la falda, i treta, i a sobre l'escenari.

A esta gent al camerino t'hauries de trobar. Doncs, en aquest cas, l'overbooking. Bueno, és gros, eh? És gros? Vull dir que hi queben 1.500 persones i han fotut 2.000? 10.000 països. 10.000! 10.000! Pitjor que l'oca de Banyoles.

Jo devia semblar la Patum de Berga el dia aquell, que estan allà enxuvats, tots suats.

Bé, el nostre gos, en Dungui, està ben angoixat en aquest vaixell. Ja sabeu que a ell l'aigua li agrada només si toca de peus a terra, i aquí no és el cas. Hi ha una segona cosa que el fa preocupar, que és la gent, perquè només va pujant que gent, i gent, i gent. Sembla que siguem en una caixa de llumins, no hi cabrem. Capità! Capità, High Heeler!

Què? Que no podem pujar ningú més al vaixell. Estem a rebentar, capità. No ens hi podem negar.

Si deixem aquesta gent a terra, l'exèrcit roig els massacrarà com si fossin rates.

I això en els millors casos. Té raó. Deixar la gent a terra ferma és condemnar-los. L'exèrcit roig està cometent tota mena de barbaritats amb la població alemanya. No els poden deixar.

Deixeu-nos embarcar, capità. Ai, pobre. No volem que els soviètics ens massacrin. Ja, ja.

Capità, què faig amb aquesta. Sisplau. És que no hi cap ni una ulla. Gràcies, capità. No, capità, sóc jo, no li diguis en què. Li dic a vostè. Ah, com que miraves a l'altre. No. És que sóc una mica guenya, a aquesta hora, ja. Ens va a pujar. Però tu sola, eh? Sí, no. No em vinguis en merda, tota la pandèmia. No, no, jo sóc.

No. Només el meu marit.

Finalment, després de carregar 10.582 passatgers, el vaixell surt del port i s'endinsa a les aigües del Mar Bàltic. Són les 12 en punt del migdia. Ja som a alta mar. Aquesta música. El nostre gos, en dungui, està pres pels nervis. Entre la tripulació també hi ha nervis, eh? En aquest cas, per una amenaça que els ronda. Saben que hi ha submarins soviètics a prop. La possibilitat que els hi fotin un torpeda és ben real. Capità! Heichiller, capità.

Heichiller. Cada cop m'has dit Heichiller? Home, sí, és el que té el nazi.

És el que té el nazi. No, però això ho feien, eh? Tot el dia, eh? Per gana que tinguessis,

què hi ha per dinar Heichiller? No he documentat. Abans i després, sí, sí. No, jo estic a favor. M'he de comentar. Vinga, va. Jo faig els personatges com calen. No, jo he d'anar a dinar, estàs? Va. Que el mar està ple de submarinos soviètics. Ens fotran un torpedo a menys que canta un gallo.

Hi ha un detall important en el tema dels capitans. Resulta que al Transatlàntica que viatgem hi ha quatre capitans. Quatre capitans? Quatre. Mira, com el Barça. Ah, sí? Hi ha quatre capitans, el Barça. I quin mana dels quatre? Imagina't com està la cosa. En una situació tan tensa, tenir tanta gent manant pot crear conflictes a l'hora de prendre decisions.

Home, a veure, quatre homes manant alhora, què, Laia? Com la història de la humanitat.

Doncs mira, no aneu desencaminades. Els capitans fa estona que discuteixen aviam què s'ha de fer.

Heichler. Heichler. Heichler.

Heichler. Heichler.

Un desgavell, nois. Tothom hi diu la seva i no es posa d'acord ningú. I encara hi ha un altre capità donant la seva opinió.

Doncs jo, com a capità que també soc, vull navegar amb els llums encesos, perquè està nevant i no en veig traix dalt d'un burro. Tres, tres. Nois, no em feu bullying, sisplau. Chinuchano, hem rentobat la temporada. Chinuchano, dues setmanetes.

Que està fent d'home, està fent d'home. No és fàcil. Es feia el tonto. No en veig, tres, dalt d'un burro. Ara, estem davant d'un panorama esperpèntic. Els capitans s'esbatussen entre ells mentre els passatgers s'amunteguen els uns a sobre els altres. Ah, ah. Perquè us feu la idea al panorama, sapigueu que s'ha buidat la piscina interior del vaixell i s'ha reconvertit en una sala d'infermeria. Ara és plena de malalts i d'infermeres. Entre uns i altres hi ha 400 persones, tu. Dins la piscina, eh?

Disculpa'm, 400 persones a la piscina?

Molt apretats. Molt olímpica ha de ser. No, no, és gros. La piscina és el lloc on es fa més evident que hi ha superhàbit de passatgers. Però a tot el vaixell passa el mateix. Hi ha gent a les escales, a les habitacions, a les cabines. És evident que si hi ha una desgràcia aquí hi ha parat tothom. Avancem ara fins a les 9 del vespre. Ha caigut la nit i en aquests moments estem navegant amb els llums apagats, tal com volia en Fel. Tot i que no veiem ben res. M'agrada que foteu cas al meu personatge. No, no, no, li anem fotent cas a aquest nano i ens menjarem un iceberg. De fet, s'està canviant d'opinió cada dos per tres. El desconcert és tan gran que el vaixell va canviant de rumb cap a la costa i cap a l'interior constantment. I va encenent i apagant els llums una vegada i una altra. Tot per culpa del desgovern que hi ha entre els quatre capitans. Cap vol baixar del burro. Mira, ara, per exemple, un dels capitans decideix tirar pel dret i engega els llums.

Ara anem bé. Ara anem bé.

Fa molt fred, heu de saber que som a menys 18 graus, cau molta neu. Com que emencem els llums, ho podem veure, podem veure perquè. No, ja t'ho he dit que anàvem bé. Ara ens hi veiem. No cal mirar-ho, ja t'ho he dit que anàvem bé. Veiem la neu, però això també significa que els soviètics ens veuen a nosaltres. Encenent els llums del vaixell, s'ha transformat en una diana gegant situada enmig del mar. I un dels submarins soviètics ho aprofita. Obre foc i dispara quatre torpedes contra el transatlàntic. Tres toquen l'objectiu.

Un, dos, tres.

Un dels torpedes impacta a la piscina on hi ha la infermeria i mata a tothom. A tothom.

Això els dionistes han anat pel vol gros.

S'ha mort el socorrista i tot. Una mica de números. Tothom. Socorrista és raro que l'hagin enganxat parat.

No, que no, que després quan han d'actuar. A Sant Hilari que és estiu. Sí, però la majoria de ratos estan parats. A mi em va salvar la vida un socorrista. A Galícia sí, els explicaré. Sí, sí, a Galícia. No ho expliques ara. El problema és que després jo m'anava tirant la mare enrere, m'anava xuclant. La saca del Mar Atlàntic. El meu pare es va tirar per salvar-me i el problema va ser per salvar el meu pare. El socorrista primer em va salvar a mi, però quan ja m'havia salvat, el meu pare estava a tomar pel sac. Va haver d'anar a buscar el pare. Pobre socorrista, va acabar cansat. La meva àvia li va demanar l'adreça i li va portar un pernil. S'agraeix que el teu avi li ha demanat un pernil al socorrist.

A més a més, oiga, hi ha què a salvar de mi nieta i a mi hijo? Deme un jamón, por favor. Bueno, com heu sentit, eh? Tothom mort a la piscina, eh? A més a més, va entrant aigua per totes bandes amb els forats que han fet el buc. És un desastre, la gent corre per allà.

En Dungui està ben acollonit, com tothom. Ni ell ni ningú toca terra i hi ha tanta aigua coberta que tots flotem. El vaixell s'està enfonsant, es decanta de costat, cosa que fa que l'aigua entri a les cabines i ofegui a tothom. A més, el fred ha congelat les portes, així que la gent queda atrapada sense poder sortir, nois.

Abreu! Abreu!

9.343 morts. Perquè us feu una idea de la bestiesa que és, tingueu en compte que el Titanic en va morir 1.503. 5 vegades menys. Cuidado, eh? 9.343 morts. És veritat que eren nazis, eh? Que us expliqueu això, també. Bueno, són persones, eh? Sí, sí, sí. Mira, parlant del Titanic, anem a veure, farem una pregunta a algú del públic per veure si el nostre gos endungui sobreviu o no. Qui respon, Mercè?

Estic aquí amb la. Judit. Judit, d'on ets?

De Torelló. Judit, de Torelló. Quin any es va enfonsar el Titanic? A. 1902. B. 1912. O C. 1922. La. B. La B. 1912. Endungui és viu! Sí!

Hem tornat en d'un guia tortosa una mica traumatitzat. Si li feia respecte banyar-se a llocs on no toqués de potes a terra, ara directament té pànic a l'aigua, per poc profunda que sigui. Mal menor pel que podia haver passat. I fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Ui, merda, el telèfono. No m'hi acostumo, aquest telèfono aquí, ara. Un segon. Sí? Nen? Mama, escolta, ja has trucat un cop avui, eh? Bueno, no passa res, no. Bueno, què vols? Ràpid, que tinc gent. Ja tens la samarreta de la Diada d'aquest any? La samarreta? No m'ha vagat comprar-la. Aquest any torna a ser groga, eh? Compra-la. Sí, home, sí. L'has comprada, tu? Ja la tens, tu? Jo? Jo no. Ah, llavors què, tu? A mi no m'agraden, perquè les fan d'aquest teixit que de seguida sents la pudor de suar. Això és veritat. Són d'aquestes. Sí que és veritat, mama, sí que les fan d'aquest. Bueno, però així la gent les pot aprofitar i se les posa per anar a córrer després, saps? No ho sé, mama, en tot cas, si torna a córrer no compto que es posi aquesta samarreta, precisament. Vull dir que en deu tenir d'altres, no. Eh? Quin d'esquerra? En Pere Aragonès era guapo, en Pere. L'Oriol Junqueras, dius? No sé, és que no sé qui vos di, mama, de veritat que no sé qui vos di. Ah, el Raúl Romeva, vos di tu, aquest sí. Sí que ho era, sí que ho era. Sí que ho era. Bueno, mama, sisplau. Què? I quan el veia en vell, oh, una calor mama, escolta, penjo que tinc gent aquí era molt guapo mama, per favor, adéu adéu, adéu ara sí, fins aquí la Renaixença ens trobareu com sempre al segle XIX que el senyor sigui amb vosaltres i amb el vostre espai.