T2xC7 - El microones

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la Renaixença.

Déu vos guarde! I visca el banya!

La Renaixença.

El microones és un. Càncer! El microones provoca càncer, Peyu. No, no. Hi ha molta gent que ho diuen, eh, Peyu? Hi ha molta gent que ho diuen. També hi ha molta gent que diuen que no votaran a los Riols i al final la votaran. Càncer!

Càncer! Los Riols, càncer. Microones, microones. Tornem al microones, va. N'hi ha de microones al Parlament? Ah, no ho sé.

Fan cua amb el tàper? Allò pareix que el fa algú. Ens agafaran càncer. No, home, no. El de Vox, aquell, el. Com es diu? Garriga? Garriga. Aquell fot una cara de. D'escalfar-se coses d'aquestes fortes amb suc, que llavors el Parlament fot tota una pudor deixant feina, eh? Sí o no? Però per què aquest de bocs? Bueno, no sé, perquè fa cara de menjar fort. Has de menjar fort per ser de bocs, no? Hòstia, no compto que es fotin una torradeta amb el bocat aquella gent. Són tot prejudicis, ja ho sé. Perquè l'Albert Betet, el de Junts, també fot tota la cara d'escalfar-se un platàs de cap i pot del microones. Perdona, Peyu, perdona, Peyu, t'estàs oblidant del gran

Joan Ignasi Helena. Nois, nois, per favor. Joan Ignasi Helena. No, no, no. Grasofòbia. No té res a veure, Mercè. No ens fiquem amb els.

No té res a veure, perquè hi ha gent molt prima amb cara de menjar. El Ramon Espadaler, cara de la mateixa cara que el Joan Ignasi Helena de fotre's el cap i pot a cullerades.

I no està pas gras, l'Espadaler. No, perquè ho crema.

Ho crema. No para. L'Espadaler no para d'un costat a l'altre. El Parlament, en general, estan tots primots perquè carden una suades de Déu. A mi em fa patir aquella moqueta de tota la sua que va regalimant. Si no m'hagués fet suor. Microones. Tornem al microones. L'inventa, atenció, un tal Percy Spencer. Perci Spencer era un enginyer nord-americà. Collons d'americans. El descobreix accidentalment, just després de la Segona Guerra Mundial. Ell estava treballant desenvolupant uns magnetrons. Magnetrons. Són uns tubs electrònics que generaven microones pels radars militars dedicats a detectar avions enemics. Ai, collons de magnetrons. Magnetrons. Hi ha gent que treballa en això. Té nom de recopilatori de música màquina d'aquesta xunda xunda. Magnetron. Magnetron Mix Total 3. Mira. Magnetron. Hi ha a la venda Magnetron Mix Total. La mejor música màquina hecha en un garaje de sin ventilación del hospitalet de Llobregat. Magnetron Mix Total 3. Y de regalo, unas pegatines de llamaradas para tu Hyundai Coupé. Eh, que sí que cola. Magnetron.

No havia passat mai a la Renaixença. El magnetron. No.

El magnetron era un invent militar que generava microones i llavors un dia aquest enginyer, el Percy Spencer, es va adonar que treballant a prop d'un magnetron se li havia desfet una rajola de xocolata que portava la butxaca.

A ver si la portava la butxaca. Què? Que també se't pot desfer

si et poses una roda de butxaca. Sí, però se li va desfer molt. I va dir, què ha passat aquí? Va provar de posar-hi un ou a prop del magnetró i l'ou va explotar. Un ou? No, un ou. La gallina. No, perquè ha dit que portava la xocolata aquí a la butxaca i llavors un ou i dic, collons, sempre la brometa dels testicles. Exacte. Va agafar l'ou, el va posar al costat del magnetró i l'ou va sortir disparat que li va anar a parar a l'ull d'un company. I també va acostar i llavors grans de blat de moro i va veure com es convertien en crispetes. I així a través d'aquesta tecnologia militar de la segona guerra mundial llavors es va acabar inventant el microones que coneixem avui. Això ho explicaré jo avui per sopar. Mira, ja tens temps perquè últimament amb la teva dona no us dieu res. No, no em parla, no em diu res. O regala-li un magnetron. Carles Churiguera, Fel Peixedes, Laia Gluc, Arnau Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, boig conegut o savi per conèixer? Boja coneguda, una cantant de Lleida que és d'aquelles que no fan cridar les seves cançons, sinó que provoquen el silenci, perquè sempre val la pena escoltar-la. Fa anys que construeix un univers musical delicat, lluminós i carregat d'emocions i s'ha convertit en una de les veus més personals de l'escena musical catalana.

Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença, Renaldo i Clara! Bravo! Bravo! Bravo!

Clara, què has menjat avui per esmorzar? He menjat un cafè amb llet i un croissant. Cafè amb llet i croissant, un clàssic? Un clàssic. No falla mai. T'agraden aquells que els foten pinzell per sobre? Molt dolços per sobre? No, no, normals. Escolta, Renaldo i Clara, ho he de preguntar pel Renaldo, que suposo que no t'ho han fet mai, què és això?

El nom ve d'una pelicula del Bob Dylan, que es diu així, Rinaldo i Clara, llavors no hi ha cap Rinaldo al grup. No existeix. No existeix.

Tens alguna anècdota relacionada amb això? Alguna actuació que estigui sent esperant el Rinaldo, no arriba?

He rebut bastants correus així dient, hola Rinaldo, és a dir, dirigits al Rinaldo. I també a vegades sí, presentant els del grup, diguéssim, que la formació en directe, buscant el Rinaldo. Clar,

perquè tu vas acompanyat d'una banda, diguéssim, que tots tenen el seu nom i cap d'ells és el Reinaldo. Cap d'ells és el Reinaldo. Bueno, ara ja està aclarit. Sí, sí. Sí, tampoc té més, la cosa. Jo tiraria endavant. Sí, sí, sempre m'ho preguntaràs. Tirem endavant. Canviaries el nom ara o no,

si tornessis a començar? A veure. Més que res, el vaig posar que jo tenia 18 anys i no penses tampoc que durant molts anys arrossegaràs aquest dubte. I és un home que té certes trampes. Quan m'ho pregunten no em puc enfadar perquè soc jo qui ho he posat complicat. T'enfades, tu? A veure, no m'enfado, però clar, com que ara porto anys, és com que, bueno. No, però dic en general. Ah, sí, m'enfado a vegades.

Ha de portar una mala llet. Sí, sí. Sí, perquè és així carinyosa, saps? Elegant, dolça.

Aquesta veu tan dolça, sembla que no s'hagi d'enfadar. Aquesta calma, aquesta calma. No m'enfado molt, això és veritat, però quan m'enfado, m'enfado. I crides, llavors. Baixo tot. No, és que la gent que s'enfada sense crida. Fan por, eh? Fan més por que és veritat. És pitjor. Sí, sí, sí. Escolta, per qui no conegui Renaldo i Clara, la Clara Viñals sona així.

Així com glous també s'infla el cor En dies esplèndids quan som ple d'amor Se l'aire per sobre del cap, sobre el cos.

Tu vas començar a publicar EPs el 2009 i no sé si han canviat molt l'estil de les cançons que feies llavors amb el que fas ara. Una mica sí, la veritat.

Clar, al final són molts anys enrere i vas evolucionant. Així com fas una cosa, em motive a fer una cosa diferent i investigues una mica a nivell de sonoritats. Li poses alguna etiqueta al que fas o no? Pop? Sí, jo dic pop, perquè al final, com que el pop és una cosa tan àmplia I cap una mica a tot.

Un calaix de sastre. Sí, sí, sí. Tu ets de les Terres de Lleida, no? Sí, de Lleida Capital. De Lleida Capital. No sé, s'estila el pop allà o? No, gaire.

Jo durant molts anys m'he sentit bastant sola en aquest sentit de no haver-hi massa grups de pop que sortissin de Lleida. Doncs mira, la gent de Lleida, animeu-vos a fer pop, escolta. Cada cop n'hi ha més, eh? Cada cop n'hi ha més.

Hola, Peyu, què tal? Tinc dret a tres preguntes. Sí, un timbre li hem limitat, perquè, si no. Sí, perquè, si no, m'estaria tota la vida preguntant coses. Clara, atenció, eh? Jo m'he estat informant sobre la teva carrera a través d'entrevistes. Ets de Lleida i, pel que he vist, et pregunten molt a les entrevistes pel teu accent. Sí. La gent és com que li sembla tal. És com si a la gent li sorprengués que simplement cantis en el mateix accent que parles, no? Llavors, no creus, com jo. Fixa't que aquí entra l'opinió que l'accent lleidetà està menys tingut, al contrari que l'accent de la Catalunya vella amb la seva vocal neutra pretenciosa, que està clarament sobrevalorat? Totalment. A veure, has anat a buscar l'aprovació,

Joel, bàsicament. Jo crec que l'accent de Lleida és molt bonic. És preciós.

Jo no tinc accent de Lleida i penso, clar que sí. No, hi ha accents lleixos. Bueno. De català, no. Sí que n'hi ha, de llet, justament. No em facis parlar. A la Cornellà, per exemple, és horrible. Ai, és veritat.

Si pensava que tu sent de Barcelona no faries aquest comentari.

No, però jo la vocal neutra la faig de collons i escolta. No us baralleu, no us baralleu, que la protagonista és la Clara. Anem a parlar amb la Clara. Escolta, on eres? Recordes on eres quan vas dir ara, no?, el 2009 o aquella època i dius vull formar un grup de música. Què estaves fent? Doncs imagina, clar,

el 2009 crec que començava a la universitat o així, sí. Què vas estudiar? Jo vaig començar fent una enginyeria electrònica, ho vaig deixar i vaig fer Història de l'Art, o sigui, un canvi. Home, enginyeria electrònica

i Història de l'Art, sí, Déu-n'hi-do. I un canvi també en el que són les sortides laborals, també, que estan importants. Mira, soc així. I estaves allà estudiant Història de l'Art i dius, vull muntar un grup.

Bueno, però jo recordo ja, com que les primeres maquetes jo les situo a l'institut. Bueno, vaig començar a descobrir que fer cançons era una cosa que es podia fer, que no era una cosa impossible, perquè m'estaven sortint cançons i llavors em venia de gust que la gent les escoltés.

I en el món laboral de seguida t'hi vas començar a dedicar professionalment

o has fet altres feines? No, he fet altres feines i ha sigut una cosa molt progressiva també. El grup fins fa dos discos o així era bastant minoritari i la gent va començar a conèixer més el grup arran del disc L'Amor fa calor.

Ah, sí? Mira, jo mateix, jo mateix. Mira, Xuriguera, t'hi vas afegir aquí, tu, eh? A tu ets fan, eh, Xuri? A veure, no em conec tota la seva carrera, però sí, m'agrada, clar. Escolta, i les altres feines que dius.

Les coses bones m'agraden. Les altres feines que dius que havies fet, què et dedicaves?

Doncs mira, vaig treballar allà un temps en un museu, així com fent les visites guiades. Molt bé. També visites per Lleida, els pocs turistes que venien.

Ah, sí? Sí. Ens podries fer un tour per Lleida, diguéssim. Sí, sí.

Els ous d'en Ciurana, tot això. Exacte. També he arribat a pintar cares de nens en un supermercat. Perdó, perdó, perdó. I fer de professora, també.

És bona, aquesta. És una pregunta. Pintar cares de nens en un supermercat? Pintar cares de nens ja comencem malament, però en un supermercat per què, Keiko?

Perquè l'empresa on treballava feia aquestes coses.

Mira. Desconto perquè has fet pregunta. Te'n queda una i prou, Joel. Mira que t'he avisat, t'he dit, vas malament per aquí. Això no és una pregunta, només un comentari. És que vaig estar una vegada a punt de fer de capità en pesca nova i no em van agafar. Per una ETT, també, allà venent peix congelat. De petita ja dius que recordes que a l'institut ja volies fer grups de música, però recordes de petita ja a casa cantar, era una vocació que portava sempre, ja músics a la família.

Cap música a la família. El que passa és que els meus germans, que són més grans, doncs allò que et posen música i jugant una mica fas com cançons així tontes. I és el primer record musical que tinc. Després em vaig apuntar a guitarra i vaig veure això, que es podien fer les cançons.

Vaig llegint una entrevista, crec que era cap al 2020, que deies que t'agradaria poder ser capaç d'escriure cançons sobre qualsevol tema que no fos personal. No sé si ho has aconseguit, això, ja. En tant en tant, sí. Vaig fer una cançó sobre l'accent de Lleida, que crec que és un tema prou complicat. És personal, però és més compartit, diguéssim. Exacte.

He fet, no ho sé, sí. De l'atur, no?, també? Exacte, sobre l'atur. L'atur és el futur. Sí, la veritat és que qualsevol tema crec que es pot tornar una cançó.

La Tura és el futur, és aquesta cançó, sona així.

Això ho escrius perquè et fan fora en algun moment?

Sí, em van fer fora. Del supermercat, de pintar cares de nens? No, era d'una escola privada

on vaig treballar. Feies de professora? Sí. De Història de l'Art.

Bueno, no és que em fessi fora, es va acabar com el contracte, però. Ah, no, això m'ho està. No, no, sí, és veritat, però com una mica de males maneres.

Ui, ui, ui, ui, ui, ui, ui. Jo soc molt ben xatida. Última pregunta, a més és molt ràpida i a més entrarà bé perquè que és un tema que t'interessa. En la mateixa línia de la pregunta anterior, Clara, ¿algun missatge per la gent que quan us imita la gent de Lleida diu Lleide? És a dir, ningú de Lleida diu Lleide. ¿Podries aclarir d'una vegada per totes com es diu Lleida en lleidatà? Sí, es diu Lleida,

amb aquesta E oberta, que és molt bonica.

Deixeu de dir Lleida, que sembleu tontos. Lleida, com Clara. Lleida. Passa això que comentàvem abans, que tens aquesta veu tan dolça, que no sé si hi ha alguns missatges. Que t'agradaria transmetre una mica més d'agressivitat i no pots, és que per més que. No, no es pot. Bueno,

els dic a les lletres i estan allà.

Clar, si pots anar a dir, sou uns fills de puta tots plegats, però no te'n dones compte. I dius, ai, que bé, m'han dit fill de puta. Ai, que bé. Sí, sí, sí. En el teu dia a dia et passa això, també? Ara tens una criatura, no? Sí, sí, sí. Però és molt petita com per renyar-la fort, encara.

Sí, encara, sí. Tot i que no em deixe dormir, però.

Però no vas allà a renyar-la i a cridar. No. Ja t'arribarà. Sí, sí. Ja sortirà l'altra clara, ja veuràs. Pagar-la, pagar-la, no la peguis. No, no. Perquè ja està prohibit, això. No, però quan la criatura tingui 4 o 5 anys, això que és tan maco ara de. Ai, hola, què tal? Cap! Escolta, has tocat a festivals com el Recóndit, el Cruilla, fins i tot el Primavera Sound. No sé si hi ha algun escenari que seria un somni, algun objectiu que diguis, m'agradaria tocar allà.

Mira, a mi saps què m'agradaria? I a la part estic com una mica resignada a que crec que no passarà. Sí, home, sí, des d'aquí ho farem possible. Cuidado que dius ara també, ja. No, a tocar més lluny que Catalunya, diguéssim. Sí que de tant en tant faig concerts en alguns llocs d'Espanya, no? A París. No, pero sí, poder fer una gira més internacional. Ultramar. Exacte. Però això ja estic resignada, que no passarà. Però, ja que m'ajudareu a fer-ho possible.

Tenim molta maqui. El pare d'en Fel viu a Canàries. Sí, el meu pare viu a Canàries. Perfecte, doncs a mi. Com si fos garantia de res. No, però el trucaré, diré, porta en Reinaldo, sobretot. Perfecte. Recordes el teu primer concert?

Va ser Festa Major de Lleida o no? Com a Renaldo i Clara o en general? Bueno, la teva primera experiència. Com a Renaldo i Clara em sembla que va ser en una partida de Lleida que feien un festival molt petit, així autogestionat, que era la partida de Marimón i no sé, feien un festival, festival de l'Horta em sembla que es deia. Festival de l'Horta. Ja pot ser. Ja pot ser, no?

Ja pot ser. Escolta'm, ara has tret aquest últim treball, l'encant, que a més a més l'has creat, suposo, una mica en paral·lel amb la creació de la teva criatura. Sí, algunes cançons ja estaven

començades a fer, però sí, l'últim tram de gravació del disc em va coincidir amb estar embarassada. I també me vaig marcar el termini d'acabar-lo una mica abans de parir, llavors que tot pogués quadrar. I sí, ha estat bonic, ha estat diferent a la resta en aquest sentit.

M'he fixat que no fas mai cap cançó de més de tres minuts, eh? Totes curtetes. Algunes hi ha, però poques, poques. M'agraden molt les cançons curtes. Sí, o sigui, ho fas intencionadament, eh? Sí, sí, sí. Has introduït un instrument japonès, també, en aquest últim disc, que es diu, ja em sé si ho dic bé, Omnicord. Sí. Això què? Com ho vas descobrir?

Això, la veritat és que no sé com ho he descobert. És una cosa que ja havia vist des de fa temps. Mira. És un instrument. És aquell quadrat? No és ben bé quadrat, és ovalat.

És com en Shurikera el que vam veure. Hem tingut un problema.

Quadrats són els botons, o sigui, els botons de l'omnicort sí que són quadrats, però fa una forma així com, no sé com dir-ho. És com una cosa electrònica, una mica. Sí, i llavors tu apretes un botó i et fa l'acord. És un instrument per a gent mandrosa.

Ah, mira, aquí ens hi podem trobar, eh? Sí. Amb l'omnicort, si no és molt car. Una mica car. On et podrem veure a tocar les cançons del nou disc?

L'11 de setembre a Tarragona i el 28 de novembre a la Sala Polo, a Barcelona.

Molt bé, doncs ja ho sabeu, apunteu a l'agenda.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamusí.

Clara, una paraula i tres definicions i l'encertes, t'emportes una llangonissa ralda, vinyó o gentilesa de. Venga! La paraula d'avui és caramull. Caramull. Ah, caramull. Es diu quan algú va direcció al riu o cap a una zona humida, una zona molla.

Si voleu canyes per l'hort, després del cany de futbol, heu d'anar tirant caramull fins a la riera.

B, caramull, porció de contingut que sobresurt de les bores del recipient que el conté. M'agrada fotre amb 8 sobres de sucre el iogurt i llavors xerrupo el caramull fins que agafo una mica d'embòlia. C, caramull, es diu de les persones que no tenen sang, que sempre estan tranquils i no demostren gairebé cap tipus d'emoció.

Tota la vida cuidant la dieta millonària i al final s'ha quedat l'herència el teu cunyat. És que ets ben caramull, hòstia.

A, B o C. A mi diria ser,

però perquè em sona com un insult, però no ho sé.

No ho saps, no? Perquè és la B. Quina pena. Com l'asfalt,

l'estiu se'n va volant, vam apurar al final. Vas dir d'acompanyar-me quan s'estava fent tard. Este es el cacá.

Vam marxar, més enllà ens vam quedar. L'asfalt. Vaig pensar en portarte fins a un lloc amagat. Vas dir que no calia. Jo vaig dir que calia. Que esta vez queda.

Bravo! Bravo! Que bonica!

Pareu atenció perquè la Mercè té algunes dades sorprenents del primer microones que es va comercialitzar el 1947, que estem parlant un trasto, Mercè, que pesava una bestiesa.

340 quilos. El microones, eh? Què et sembla? Com un burro català. Un burro català pesa 340 quilos?

Pot pesar 340 quilos? Això t'ha semblat un bon exemple? És una bona comparativa? Mira, Feixades, en aquest programa ens escolta molta gent del sector primari. Sí. Si tu li dius, aquest micrón es pot pesar com un burro català, ja se'n fan una idea. És pura lògica. Jo vaig de cuidar el sector primari. És la meva funció en aquest programa.

Vinga, puc seguir? Sí, sisplau. També us he de dir que és un trasto que feia 1,80 d'alçada.

Com l'Illa. L'Illa fa 80. Pot fer, pot fer. A veure, t'ha semblat una bona comparativa, això?

A mi sí, a mi sí, perquè ens escolten molts socialistes, aquest programa, que perfuito per saludar-los. Buenos días, buenos días, buenos días, bon dia. Bon dia, buenas noches. No sabeu quins escolta. Quedaríeu parats de qui ens escolta. Jo us escolto sempre.

Vostè? Vostè, qui és vostè? No, home, és. Ah, que no em coneixes? No, ara mateix no hi caic. Soc la campiona guanyadora del que vindria a ser el concurs de tenir més merda al McDonald's. Què diu ara? Sí, però de tot Catalunya. Hi ha un concurs d'això? Oh, i tant. Aquest any el va guanyar vostè? El vaig guanyar jo, primera.

Què dius? Com es diu vostè? Manolita. Manolita. Manolita. De cognom? Suárez. Suárez.

Manolita Suárez. De què rieu? Es pot saber de què congeu? Que t'has hagut de pensar el cognom? No, però l'has triat molt bé, és un molt bon cognom. No m'han donat facilitat per les llengües, saps? I a mi em costa dir Suárez. Suárez sempre m'ha costat. Vostè és la guanyadora del concurs de tenir més merda del microondas. Això que dic ho fan a Badalona. A Badalona. A Badalona. A Badalona el fem sempre. Quan ho feu? Sí, sí, va, agafes el microdons, el vas a Badalona el primer cap de setmana de juliol, normalment. Sí, aquest any he sigut la afortunada guanyadora. Molt bé, molt bé. Com es valora? Hi ha un jurat? Bueno, s'aporten unes balances. Com crida. Què vols dir? No, que crida molt. Crido molt? Sí, sí. Bueno. Unes balances. Senyora, com ha dit que es deia? Amparito? Manolita! Manolita Suárez. Manolita Suárez.

Manolita, és un programa de ràdio i hauríem de procurar que fos agradable auditivament a la gent. Una mica més suau la veu, Manolita. Si pot baixar un pèl el to, una mica el volum. A veure, més suau, més suau, Manolita.

Resulta. Resulta que et porten unes balances. Sí, però la veig molt afectada, ara. Que no em surt. Saps a veure? Si no, no el caberem mai. El que vindria a ser, se posen unes balances, després veu un nano amb una rasqueta, que és una rasqueta, i quan és una rasqueta comença a rascar per lo que vindrien a ser los interiores del microones. Bueno, doncs a mi me van treure uns 450 grams. Espero que siguin grams. Gram de llenties llenties seques i el que em passa una mica no és que sigui marrana és que tinc una no el que passa és que tinc una mala gestió del temps i allò que jo poso les llenties per exemple i penso ai mira es queda fer no sé què me'n vaig i pam quan he tornat ja m'ha petat tot ha de posar

la tapa la tapa aquella que et donen amb el microones una tapa transparent 4 foradets 4 foradets.

A mi em va quedar cuita l'etapa. A mi també. A mi també. Ara té més foradets. De tant de rato que li vaig deixar.

És que el que em va passar a mi també se me va fer l'etapa i també després una cosa que em va passar. En Perito. En Perito. En Perito.

Manolita. Ah, Manolita. Manolita Suárez. Manolita Suárez. Manolita Suárez. Manolita. Vostè és del mateix Badalona o va anar-hi d'un altre

poble de Catalunya? No, no, no. Jo vinc de lluny, eh? De com de lluny? De Gontes. Vinc de Martorelles. Martorelles. Martorelles, eh? I. Canviar mercaderes per a Badalona, també. No, vaig allà al concurs. Ah, perdó. Estigues atent una mica, també. Agafo el micrón, jo poso el cotxe.

Manolita, llavors, la merda a casa seva s'acumula només dins del micrón. És una tendència general.

La casa me la he imaginat neta. Neta, com una patata. Com una patena. Ah, mira, doncs encara. Com una patena. Què passa? Que de vegades jo m'embolico, no? Dic, vaig a netejar no sé què, tinc alguna microones, la llet. Bam! Em vés a la llet i ara allà a les frontises no puc ni obrir la porta. Molt bé, Manolita.

A veure si tindrà TDA, la Manolita. Una mica. Una mica de TDA sí que té. Joel, si et sembla, anem a disseccionar el microones. Vinga, eh? Gràcies, eh, Manolita? Bon viatge de tornada fins a Martorelles. Vinga, que vagi bé, gràcies per convidar-me. Oh, microones, m'agrada o no m'agrada? Sempre em dius m'agrada o no m'agrada? No, no t'ho havia preguntat, però ara t'ho anava a preguntar. M'agrada o no m'agrada? Pues depèn de poc on te'l miris. Per darrere és francament lleig, el microones. Sí que és veritat. Si te'l mires de cara, dius, bueno, n'hi ha de macos. N'hi ha d'aquests que estan ni calats, fins i tot. A darrere, tots lleig. Els empotrats. Me n'he comprat tres o quatre. Sí? Són molt ben parits, tio. Estan a l'habitació. Guapos, tios, microones. Doncs no és cap tonteria. Ara quatre en tinc, eh? Cardar-te microones a l'habitació? I tant, i tant. És una tonteria grandiosa. No, és cap tonteria. Ah, no, eh? Si tens molts diners, i l'infusió. Jo ara que prenc infusions a la nit, puc estar allà llit estirat i. Sense aixecar-me. Sense aixecar-te i fas. Ara que et cardes l'infusió per sobre. No, no, donarem-li una volta. Utilitat en una illa deserta. Vinga, què? Ja, se't fa difícil d'imaginar. Home, no hi ha endolls. No, ja ho sé, ja ho sé. On l'endolles? On l'endolles. Tu el que passa que no tens imaginació, Peyu. Jo si estés en una illa deserta amb un microones, em muntaria un canal de tele. Jo tindria la meva pròpia. No, no podria mirar la tele. Clar, no hi ha tele. Jo muntaria com una mena de TV3, amb els animalets que n'hagués trobant. Els aniria fotent-ne dins el microones. Ah, sí? I allò aniria girant. I seria com mirar la tele. I farien, ara me faran una pel·lícula. I allà hauria posat el salt de martí, una petita ratonina, no sé. Molt avorrit. Animalets. I tu has vist TV3 últimament, veio? No vull dir que tampoc és tan. Deixem-ho, deixem-ho. No, per favor. Utilitat com a joguina sexual. No riguis tant, perquè llavors encara s'enfaden més. Exacte. Aviam. Joguina sexual. Si em dius alguna cosa aquí em trec el barret, perquè al microones, joguina sexual. Bueno, doncs vinga aquesta calva a l'aire, Peyu, perquè ho tinc, ho tinc. Aviam, aquí, a veure, aquí l'opció de ficar-nos-ho per qualsevol puesto. No, no, que no s'ha acertat. És absolutament inviable, t'ho mires per on t'ho mires. Ara bé. L'endoll. Ara bé. Bueno, l'endoll sí. Ja hi ha trobat la manera. Andoll sí, però Andoll és una cosa que està a tots els electrodomèstics. És una particularitat. M'entens o no, Fel? Perdó, perdó. M'entens o no, Fel? Sí, sí, perdó. D'acord, doncs entén-me millor. Tu has sentit a parlar mai del cosplay? No. El cosplay és allò de disfressar-se? Sí. Doncs igual, saps la gent que es disfressa a vegades? Sí, sí, sí. D'infermera, per exemple. De Pantera Rosa, no? Bueno, sí, hi ha gent que ho fot, això. Arnau Tordera A mi m'apareix una religió.

No, l'Arnau Tordera. Tu, Arnau, no anaves de Pantera Rosa, va. Sí, aquí anava, sí. En quin moment de la vida m'has imaginat a mi vestit de Pantera Rosa? Avui està molt raro, això. De princesa rosa. Ah, princesa rosa era. És un abisme, això. Tampoc anava disfressat de princesa rosa. Anaves vestit. No, era el meu nom artístic. Ah, correcte.

Ah, et deies així, eh? Sí. Em sonava d'alguna cosa. Ah, és la cosa aquella del glam rock, no? Això mateix. Àngela Maria. Bueno, doncs igual que et disfresses de botanero o de catwoman o de Son Goku, per follar, bàsicament, que la gent ho necessita, doncs et pots disfressar de Capità Tupperware. Per què no? Com ho he imaginat jo. Hola, carinyo. Mira, te sorprendo avui amb una cosa nova de sexual. Sóc el Capitán Tupperware. I et fots el cap i llavors l'obres la porta i te'l fots això, com un casco, i li dius a la teva parella, nena, vols que descongilem una mica la relació? I bueno, llavors automàticament ella marxa de casa i te compres una moto. I truca al psiquiatre. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Això és molt interessant, Peyu. Saps que antigament es carregaven les catapultes amb olles plenes d'aigua bullint per atacar els enemics que volien pujar-te per la muralla? Saps que els tiraven allò, no? Tiraven aigua bullint i la gent queia. El senyor dels anells de qualsevol pel·lícula medieval. Doncs amb un microones a mà. Podries escalfar i llençar qualsevol cosa. Cafè amb llet, cap i pota, iatecomos. Tu imagina't tirar-li iatecomos als soldats que t'estan pujant allà i et diguen iatecomo, calent, iatecomo. Els desmoralitzes. Sacs d'aquells de llavors. Apreten a córrer i marxen. Sacs de llavors de la gent que té reuma. Carto de catipen, allò. Allò és de merda, allò. N'hi agafen bona olor, eh? La gent ho va regalant pel mit invisible, aquesta merda. Ho van regalant i. Saps què passa amb això? I crec que donaré una informació important per Catalunya. Que no són per sempre aquests sacs de llavor. Perden l'olor. Quan els has escalfat 1.500 vegades, llença'l, perquè llavors sí que la llavor és una cosa viva i ja està podrida, allò. Gasteu-vos els diners al Natura. Ah. Ves que no te surten bitxos i tot. I després l'utilitat del microones, Mercè, per fabricar armes. Tu imagina't que t'han entrat a robar a casa, per exemple, i just estàs a la cuina i només tens a mà una petxuga de pollastre que t'ha sobrat del dinar. L'escalfes una mica i la petxuga de pollastre, què li passa quan la fots al microones? Ui, queda ben sec. Dura com una pedra. És un arma arrojadissa. La mat, mates algun balló. És un arma rojadissa. Sí, senyor. Utilitat metafòrica. Per últim, vinga, va, aia'm. Podem fer alguna metàfora amb el microones? A tu no te'n ve cap, eh, que no? No. A mi tampoc, però sí amb la idea de rascalfar. Per exemple, rascalfar una relació de parella. Sí. Allò de, va, tornem-ho a intentar. Rascalfem. Mala idea, sempre, sempre. Mala idea. Les relacions són com les patates fregides, Peyu, que si refreden ja les has de llençar. És veritat. La patata fregida. Es maca aquesta frase. No, doncs guarda-te-la. No, no, és que vull dir la meva dona. No, no, no.

Amb l'airfryer les pots recuperar, eh? Eh? Què? Amb l'airfryer es pots recuperar la patata fregida.

A l'airfryer recuperaràs la patata que va fer l'airfryer, que ja de bones a primeres no era res de l'altra.

Una patata fregida amb oli, si la poses a l'airfryer, és més bona. Impressionant.

I en política, en política també rascalfa molt. Saps aquells macarrons que els rascalfes i els rascalfes i al final allò ja no s'ho passa a ningú perquè els has rascalfat moltes vegades? Sí. Doncs és el que han fet els polítics del procés amb el procés mateix. L'han rascalfat tantes vegades que ja no s'ho passa a ningú. S'ha desfet l'etapa, nois. Hem de fer-ho de nou, eh? Un procés nou. Una bona metàfora, això. Gràcies, Fel.

Avui m'estàs felicitant molt.

Les festes en aquesta casa són famoses pel bon gust de la propietària.

Estimats, esteu gaudint de la nit?

Realment, amb aquesta vetllada ens ha conquistat. Senyora, senyora, tenim un problema. S'ha acabat el gel.

Una festa sense gel? I ara què farem? Qui vol fer un altre gintònic? On és el gel? Ai, no! Ai, no, no, no, no, no! És el pitjor dia de la meva vida, és molt pitjor! Que el dia que em van confondre amb la minyona. No pateixis, senyora. Jo ja he trucat a l'igludor.

A l'Igludor, glaçons a domicili, arribem fins on faci falta per oferir-li una pluja d'or en forma de glaçons.

Gràcies a l'Igludor, no hem quedat com uns pobres. Glaçons amb glamur. L'Igludor.

I si després, bevent amb el got de tub, li baixa el gel de cop, li pica el nas i s'esquitxa l'ull amb la Coca-Cola, ja seria vostè que és idiota.

Confia en l'Igludor i que l'única preocupació sigui trencar el gel. Ah. L'Igludor.

Patrocina Històries per passejar el gos.

Ai, t'aquí un gos més maco. Preciós. Ui, tenen ganes d'agafar-lo. És el Django.

És perquet o és rajola? Jo diria que és rajola. Jo crec que és rajola. No, Joel, és rajola imitació perquet. Esteu elaborada. És rajola imitació perquet. És net, eh? És el Django, que és un labrador retriebert. Vols tornar a posar la foto? Perquè el gos està fent allò que ens agradaria fer tots a l'estiu, que és potes enrere i posar els ous a terra. Ha sigut el moment. Jo em poso així si no m'aixeco, eh? Perdoneu, ja està. Doncs és el Django,

que és un labrador retriever de Sant Pol de Mar i és d'en Marc. En Django, a veure, us he de dir que és una mica maldestre, eh? Sempre té accidents, pobret. I la seva última caiguda va ser des de dos metres. Sort que només va aterrar sobre d'un geranis i no va passar gaire. Bueno, el geranis sí, no prou. Però el geranis sí. També són persones, eh?

No, no són persones, el geranis. Però éssers vius, sí. Això sí, això volia dir.

Sí. I una altra cosa que té el Django. Ai, noi, em deixaràs acabar, de veritat, que acabem de començar, eh? Són hermafrodites, els geranis. És una planta que tampoc no m'acaba de agradar.

A mi m'ha molestat l'olor dels geranis. Sí? Sí. No m'agrada. Cuidado, que és verinosa, el gerani, eh? Veus? Però quan te n'has de menjar?

En Django sembla que porti mala sort allà on vagi. És una mica mala sort. Els geranis.

És que m'he quedat amb això que el genari és verinós. És verinós, és verinós. Sabeu que llepar, no sé, un sofà és verinós? Com a llepar un sofà? Un sofà no ho és, de verinós. Llepar un sofà, a quin moment és verinós? És una advertència estranya.

És a dir, a qui li ha passat pel cap menjar-se un genari? A mi, és lleminar el genari. El veus allà tan ben posat al balcó? No, perquè fa pudor. No has passat cana. Que si has passat una guerra.

Vinga, sisplau. Vinga, va, va. Has començat tu, amb el sofà. La ciutat de Nova York, a finals del segle XIX, encara està en plena expansió. L'any 1870 es posa la primera pedra d'una construcció que canviarà la silueta urbana de la ciutat per sempre més. Avui passegem el gos per Brooklyn.

Brooklyn, perdoneu, va, concentrem-nos en el. És que tinc calor, perdoneu. Jo quan tinc calor. Bueno, és que ha estat un setembre fotut, eh? Està fotent un setembre que déu-n'hi-do. Se'm desfà el cervell, a mi, hòstia. Has de menjar una mica de gerani. Avui passegem el gos per Brooklyn, 1870.

Els gratacels de Nova York encara tardaran uns quants anys a arribar. Ara mateix la ciutat necessita expandir-se, però no cap als cels, sinó cap als laterals. Així que s'ha posat en marxa un projecte urbanístic molt ambiciós, un pont que travessarà el riu i unirà Brooklyn amb Nova York. Home, això ha de ser per força el famós pont de Brooklyn, el del Woody Allen. Sí, senyor. No era del Woody Allen. No, a les pel·lícules del Woody Allen. Aquell poc que sortia a Padres Forzosos. Sí, senyor. Has anat a buscar la referència més cutre

de totes les que hi ha a la película. A veure, Woody Allen tampoc no s'emportaria la palma ara mateix. Els antecedents.

És una de les fotos més mítiques de Nova York, però l'any 1870 la construcció del pont de Brooklyn tot just acaba de començar. Ara mateix, més que un pont, és un somni. És el 3 de gener de 1870. L'alcalde de Brooklyn i l'alcalde de Nova York es disposen a fer les pelades inaugurals. Espera, espera, aquí t'he de parar. Què vol dir l'alcalde de Brooklyn i l'alcalde de Nova York? Hi ha dos alcaldes. Sí, senyor. És que en aquella època es veu que Brooklyn era una ciutat independent. És com Sant Andreu a Gràcia. A Barcelona es va acabar absorbint, diguéssim. Doncs a Brooklyn passarà el mateix. El problema és que l'alcalde es nega a acceptar que la seva ciutat acabi sent un barri de Nova York. Jo, Martin Calflix,

alcalde de la ciutat de Brooklyn, declaro inaugurades les obres del pont de Brooklyn. Hola!

Un moment,

sisplau, senyora, un moment. Jo, Abraham Hall, alcalde de la ciutat de Nova York, també dono per inaugurades les obres del pont. Ara sí podeu aplaudir. Bravo!

Resulta que els dos alcaldes es porten a matar. Primer de tot tenim en Martin Kalfleisch, un bon home d'origen holandès, que és alcalde de Brooklyn. Sí, Brooklyn és com un poble peio.

La gent se saluda. Se saluda. Adéu! Us coneixeu tots a Brooklyn. Ens coneixem tots. En canvi, Nova York està plena de pijos. Ah, vaja. Llavors, a l'altre costat tenim.

Són antipàtics. Són antipàtics a Nova York. No saluden, són secs. Uh! Uns fums. Uh! Uh! Una manera de fer tan diferent a nosaltres. Sí, res a veure. Res a veure. És creuar el pont, que encara no hi és. No hi ha el pont. I a l'altra banda. Poder quan hi hagi el pont s'unificarà més alternada. Ja ho veurem, ja ho veurem. I es barrejarà a les tribus. A l'altre costat tenim l'alcalde de Nova York, que és Abraham. Abraham. Abraham Hall. El dels carmelos. Sí, Hall. A més, és magnat de les finances. Veus? Ah, clar, perquè va fundar l'empresa de caramel·los. Els caramel·los, els caramel·los. Allà a Brooklyn, allà, amb aquells, només hi ha expats. Expats, a Brooklyn.

M'ho diuen que són alcaldes holandès. En Martin Kalflish. Els holandès els vam aixecar a Brooklyn. Diguéssim, Berkauteren, però Kalfish, un holandès? L'alcalde de Nova York

està fent tot el possible per absorbir Brooklyn i que finalment es converteixi en un simple barri de la seva ciutat.

Sí, però com es dirà el pont? Com? Es dirà el pont de Brooklyn. Amb això té raó l'alcalde Flashfish,

aquest, eh? Amb això té raó. El pont serà conegut com el pont de Brooklyn i no com el pont de Nova York. Un punt per l'alcalde Flashfish.

Molt bé. Brooklyn 1, Nova York 0. Bravo, bravo, alcalde. Gràcies.

Gràcies. Veniu a Brooklyn. Encara que avui sigui la inauguració de les obres, la veritat és que la construcció ja fa setmanes que ha començat. El pitjor de tot és que acabem de començar i ja porten 10 morts. 10 obrers que han mort durant les primeres setmanes. A finals del segle XIX ja us podeu imaginar com anava la seguretat. Tothom sense protecció, sense anar lligats. I aquí és on pren importància el nostre gos maldestre, en Django. Un quiso que porta la mala sort incorporada. Penseu que durant la construcció del pont de Brooklyn el soroll més habitual és aquest.

Vigileu! Esteu bé, els d'aquí sota? Perdoneu, és que la vestida s'ha desmuntat.

Qui està enfilat construint el pont té tots els números de caure. I la gent que és a sota, tots tenen els números de ser aplastats per una viga, un sac de ciment o qualsevol eina que caigui.

Ah, perdoneu, que m'ha caigut el martell. Me'l podeu tornar a pujar?

El responsable de tot aquest merder és August Roebling. Hola, gente, bon dia a tothom. Soc en Roebling. Ets l'August Roebling, ara. Soc en Roebling, sí. Ell és enginyer en cap del pont i la persona que respon davant de les 12 morts dels treballadors. 10, Peyu. Abans has dit 10. Sí, has dit 10. Sí, abans he dit 10, però aquest rato que xerràvem se n'han mort dos més, tu. No m'entrieu mèrits. No hi ha presti per la vida, en aquesta època. En Django, que és maldestruc, que ens acompanya. És així, este. Eh, què passa? Què passa? Mira, 13 morts. Ja tenim 13 morts. Van caient com mosques, eh? De tota manera, el senyor August Roebling ho té molt clar. A veure, per favor.

Estem fent possible una de les construccions més ambicioses de l'era moderna. Unes quantes desgràcies laborals que puguem tenir

no ens han de fer anar en aquesta noble gesta. Per favor, ja són 13 morts. Això són paraules textuals de Roebling, va a dir això aquest tio. No, no, no, no estava per hòsties el Roebling. Senyor Roebling, emet preguntes o no? Sí. S'indemnitzarà als familiars? Sí. Què se'ls té previst pagar? Sí, sí, sí. Què els hi pagareu, més o menys? Allà tinc holes de. Tinc de maduixa, de xíndria,

un gust nou que és de xíndria. Però els holes era l'alcalde.

Sí. Ha fet un tracte. Carretades de holes tinc en el magatzem. Ojo els holes, eh? Ojo els negres. Aquells negres. Quins negres? I el de la caixa negra. I els holes negres. I la Coca-Cola, no? T'estapa les fosses nasals. Allò és fort, allò. Si et fots un holes d'aquells i llavors veus aigua freda, ets mort, eh? Si tens morenes, et ploren els ulls. Ai! Baixa l'aire fred del holes.

Baixa l'aire fred del hols. No, no te'ls poses com un supositor.

No ho proveu, no ho proveu. No, ficar un hols per darrere. No, no, no. També s'acaben desfent, eh? Suposo. Hi ha gent que s'hi posa petacetes. Sí. I cogombres i coses més grosses. Això no es desfà? No, no, no. En molts anys. Jo bé li tiro el compostatge. Ai, per favor. Per favor, estàvem a Brooklyn. Recordeu, eh? Ya sabeu que la humanitat ha avançat gràcies als errors. Per tant, si hi ha morts, tu, mira. Penseu que el pont que ha dissenyat l'August serà del tot revolucionari. Només tindrà dos pilars a les puntes del riu i la resta s'aguanta amb uns cables de ser gegant. Serà el pont penjant més llarg del món. El que August Drobling no s'espera és que ell també serà víctima d'una desgràcia laboral. Un dels ferris que estaven treballant des de l'aigua s'ha encastat contra el moll, ha caigut una viga i li ha esclafat el peu a l'August. ¡Ay, pobre! ¡Cuidado! ¡Hasta! Un dels ferris que estaven treballant des de l'aigua s'ha encastat contra el moll. Ha caigut una viga. Això ja ho he llegit, eh? Sí. Però volia destacar-ho. ¡Hòstia santa! ¿Qué te ha pasado? No ha sigut res, eh? ¿Estás bé o no? Sí. Una rascada. Segur que estàs bé, eh? Una rascada i prou, eh? Vale, vale. ¡Hòstia santa! Segur que estàs bé, eh? Sí, sí. Una rascada que se li han portat tres dits del peu. Bueno, mira. La resta de treballadors insisteixen que vagi al metge, que la ferida és molt lletja i pot contraure el tètanos. Però l'August, osut com ell sol, diu que això es cura amb hidroterapia. Aplicant aigua freda sobre la ferida. Porteu una galleda amb gel. És animal. Us heu d'imaginar un peu sense dits sucat dins d'una galleda. Ai, ai, ai. Molt millor, eh?

Sí, l'aire freda. Va bé o no? Oh, oh, quins. T'està agradant, eh? Oh, quina goga, s'han cedit, que si està bé. Sí. Posa'm uns cols d'aquests d'aquí. Aquests de menta picants.

Ja podem continuar les obres, eh? El que us estem relatant és completament real. L'August Roebling. Sí. Renuncia a qualsevol tractament mèdic, diu que amb aigua ja s'ho curarà, i efectivament acaba enganxant el tètanos i mor al cap de pocs dies. Clar que sí, molt bé. Molt bé, August. Molt bé. Ara així, Toro passat, és molt fàcil criticar-me. En el seu moment tots ho ha dit molt valent. Jo, si en aquell moment hagués estat al pont, ja hagués dit d'entrada, ets idiota. En el mateix moment que ficaves el peu a la galleda. De tota manera, a millorar, perquè la temporada passada li arrencaven els braços. Ara han sigut uns ditets, si prou. Atenció, portem 14 morts per culpa de les obres. Ui, 15 morts. A partir d'ara, l'enginyer serà el fill de l'August, en Washington Roebling. És el mínim que puc fer per honrar la mort del meu pare. És el fill. Sóc en Washington Roebling. És el fill de l'enginyer. Sóc el fill de l'enginyer Roebling. Ei, no és que em vaig morir. Em vaig suicidar amb un fill així. No és que em vaig morir quan vaig veure el nano. Tinc el nano tapat, eh? No sóc idiota, només tinc el nas tapat. Has provat uns holes negres? Que destapen. En Washington es posa el cap davant de les obres i de quina manera, tu, ell i el seu equip són els encarregats de submergir-se a dins del riu i construir les bases del pont. Se submergeixen en una mena de campanes amb aire comprimit a dins. Quin problema hi ha? La descompressió. Sí, primer tot va bé, però al cap d'uns dies en Washington es comença a trobar fatal. L'hòstia, això és per culpa del gos aquest, el Django, que ens porta mala sort. No, perdoni, perquè quan nosaltres hem arribat amb el gos vostès ja portaven 10 morts. És veritat, també. No, no. Sembla que la construcció del pont de Brooklyn estigui maleïda. En Washington es troba ben malament per culpa de la síndrome de la descompressió. Per sort, en Django encara no l'ha aixafat res, el nostre gos. El pobre Washington, només en 36 anys, sí que ha quedat tocat per la resta de la vida, amb dolors forts i problemes per caminar. Tampoc no crec que sigui el més greu que li pugui passar. No ho he conegut. El millor de tot, i això també és real, és que a partir d'ara dirigirà les obres des de casa seva. Resulta que en Washington viu en un pis, amb vistes al pont. Doncs amb l'ajuda d'uns prismàtics seguirà coordinant la construcció a distància. És molt maco d'imaginar això. Ja es veu que anirà bé. Més a l'esquerra! A l'esquerra! No, ara! No, ja els hi ha tornat un altre mort. Merda. És que jo des d'aquí faig el que puc, però, hòstia, costa coordinar-ho. Clar, clar. Els prismàtics d'aquesta època tampoc eren els d'ara. Sí, sí, sí. Veu tot borrós. I a la mínima que veus alguna cosa en un altre edifici et pots despistar. Se te van els ulls. Es un momento de molta bullición en la ciudad de Nueva York. Finalment, i després d'elevar la xifra de morts fins a 20, es comprova que dirigir una construcció a distància no és el mètode més eficaç de tots. Amb en Washington amb la salut cada cop més delicada, la seva dona Emily serà l'encarregada de tirar endavant el projecte.

Doncs sí, primer feia d'enllaç amb el meu marit i els treballadors, però ho he acabat assumint tot jo, perquè el meu marit ha de descansar.

I tant, que ha de descansar. Compta perquè l'Emily Roebling és considerada la primera enginyera de camp de tota la història. Per primer cop una dona ocupa aquest càrrec. Molt bé, Mercè.

Què, que us sembla, eh? Ah, és fort, no? I els mires, que els faig anar tots així, rites com un pal. Ben drets. Mira, mira, aquell que està dormint. Aixeca't ja! Vols a favor de. Ah, no, mira, és mort, és un altre mort.

Agafeu-vos fort, perquè ara ve el millor de tots. Resulta que l'Emily ha agafat el lideratge, però no té cap mena de titulació. Ah, no! Ah, no, no, no,

que no us havia dit que no. No, no, no, jo és que A veure, el que sí que faig és seguir la meva intuïció. Però no ets enginyera. No. Enginyera no. Però tinc molta intuïció. Això sí que ho tinc.

Enginyera d'intuïció. És una disciplina. M'ha donat molta tranquil·litat, això. No sé com es factura la intuïció. En viva, suposo. Diu que el seu difunt sogre i el seu marit li han ensenyat tot el que cal saber. L'Emily passa a ser la primera enginyera civil reconeguda de la història. Veus? Sense tenir cap preparació.

Fixa-vos que abans tot anava diferent, eh? Ara tu mateix, Mercè, t'has posat al capdavant construint un pont sense titulació. Tot era més senzill abans.

Al final, és que, a veure, no estem parlant d'una obra. És un pont, eh? És un pont, és un pont. Que els romans ja en feien, de ponts, eh?

I abans i tot. I abans. I abans, a l'època que allà I els xinesos, també. Heu de saber que després de tot el periple de la construcció del pont al recompte, se leva fins a 27 morts en total. Hem pujat de cop aquí 7 o 8, eh? 27, eh? Que sapigueu, 27. Heu de saber que la inauguració del pont també té la seva història. Però, bueno, això ja serà una altra passejada. De moment, hem de saber si en Django, el nostre gos malestruc, és viu o és mort. I això està a mans d'algú del públic, Mercè. És que és molt complicat sortir d'aquí ara. A veure, a qui soc? Com et dius? Jacob. De Vic. La pregunta és aquesta. Nova York està formada per cinc districtes Manhattan, Brooklyn, Queens, Bronx i Staten Island. Iceland. Estat en Iceland. Soc el més allunyat de Nova York que hi ha. A mi m'ha agradat perquè has dit bronx. Bronx. Ei, que soc del bronx. És el bronx català, escolta. Anem a veure, on és Central Park, Jacob? A, a Manhattan. B, a Brooklyn. O C, a Queens.

I want to sing an accent so forever in the sometimes in the accent city. Mare, que em va a parir. Que ha dit, que ha dit. We have a couple of balls. Crec que t'ha insultat, Peyu. And we're starting a couple of sets at Redsons. And I think, like, we're sweated in Queens.

Jo crec que l'anglès el porta curiós. Home, curiós. Jo va parir-me a pensar que era anglès, eh? Ah, no era anglès? No. No, el que deia no era anglès. No ha dit ni una paraula en anglès. S'ho ha inventat. Jo sé poc anglès, però no n'ha encertat ni una. És que sempre dubto de mi, jo. Quan no sé què dir, faig. Faig. T'inventes l'idioma. Si ho fos molt bé, això. Si ho va fer molt bé, eh? Però la resposta és Queens, eh? Vinga. Doncs el gos és. Mort. Hosti, pobre Django. Manhattan, nois, a Manhattan. Evidentment, un gos malestrut com en Django ha acabat enterrat sobre les obres del pont de Brooklyn. El pobre gos ha patit la sort dels 27 treballadors i ha mort per culpa d'un coi de vestida mal collada. De moment, és el passeig més accidentat que portem aquesta segona temporada. Quin dieu. Pobret. I fins aquí a la Renaixença ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres. I el vostre Espíritu.