T2xC8 - El desembussador de ventosa

Vera et connecta amb allò que més t'agrada. Vera, fibra i mòbil de veritat, patrocina la renaixença.

Déu us guard! I visca el banca!

La renaixença.

Avui parlem d'un d'aquells invents tan perfectes, saps, d'aquests que, quan es van dissenyar, es van fer tan bé en el seu moment de crear-los que ja no han evolucionat. La democràcia! No, exactament. El primer que m'ha vingut al cap. Sí, no. Doncs no, el desembussador de ventosa. Hòstia. Què dius? Sabeu, l'estri aquell que molts el guardem a l'armari de la cuina, sota la pica, que normalment té el mànec de color vermell i llavors hi ha la ventosa negra i que quan s'embussa la pica, doncs, bueno, l'encaixes en el desaigua, fas pressió i llavors sembla que la pica vomiti per dalt. Ai, per fort.

És que és veritat a vegades el que surt sembla vòmit heu desmuntat mai un colze d'aquells de sota la pica? la pasta que surt d'allà aquella merda allò fa

una pudor aquell conglomerat allò no deixen de ser

aliments que en un altre estat tu te'ls menges

jo també fa temps en res també feia un petó a la meva àvia jo li feia petons i ara no els hi faria.

A veure, estàs comparant la merda aquella que s'embussa amb la teva àvia? No, no ho he comparat, és un exemple.

Ja, ja, bueno. Saps? Sí, sí, sí, t'entenc, t'entenc. M'has explicat o no? Més o menys, sí. Malament, però sí. El desembussador l'inventa un americà al segle XIX, que és quan es desenvolupa el sistema de claveguerà modern. Sense clavegueres el desembussador té poc sentit, diguéssim. No té lògica, no? Si no hi ha res a desembussar.

Bueno, hi ha gent que ho fa servir per quan fots una pataca amb el cotxe, saps? La planxa, quan vas allà amb el desembussador. I agafes la platja. És veritat.

Els Minions. Això ho he vist fer molts quillos. Molts de quillos. I també serveix per disfressar un calvo de teletubbie. Tu fas un calvo, et poses un desnudo al cap i automàticament és un teletubbie.

I per fer massatges. No us han fet mai massatges? Que et foten com unes mentoses a l'esquena. Hi ha gent que li queden unes marques que sembla que s'hagin. Sembla que s'hagin barallat amb un pop. El fisioterapeuta ho fa amb un desembolsador d'aquests,

suposo. Sí, sí, jo hi vaig. A mi m'ho fan. A mi no em queda. No sé dir si em queda en marques o no, perquè estic d'esquelles com m'ho fan. I fot tot el cap allà

en aquell forat. De la camilla. Déu-n'hi-do, allò, també. Costa molt estar còmode.

Al revés, és comodíssim, perquè és el que et permet respirar a boca avall. Pensa que abans d'aquell forat la gent anava a fer-se un massatge i moria ofegada. Ja no tornava a casa. És que a mi una miqueta ve el cap allà, és molt petit el forat de la llitera. A veure, molt petit. Un moment, de quina llitera estem parlant? On és el forat de les teves lliteres? T'ha de quedar dalt de tot a l'alçada del cap, eh? Vull dir, si està a la zona del mig de la llitera i és una mica més petit, llavors és normal que no t'hi posis el cap, perquè no està pensat pel cap, allò.

No, ja ho sé. Ja ho sé que és a dalt, al forat del cap. Jo em preguntava si la cosa de l'esquena la fan amb un desembolsador, res més. Sí, sí que ho fan amb un desembolsador. Com ho saps, tu? Bueno, perquè ho he vist.

Collons, com ho has vist, si estàs estirat d'esquenes? Bueno, pels miralls. Quins miralls? Els miralls que hi ha. Collons, hi ha miralls al sostre. A la sosta.

A quin tipus de fisioterapeuta vas tu? Tenen titulació?

Hi ha palmeres al cartell? Palmeres lluminoses? Fisioterapia, Antonio. A veure si segurament sí que tens llitera de forat de titular. Sí que quedo molt posat. Ah, Angella Maria.

Carles Uribe, Alfa Xedes, Daniel Lucernal, Tordera, Joel Díaz, Mercè Martínez, benvinguts a La Renaixença.

Arnau Tordera, vots conegut o savi per conèixer? Avui ens visita un savi per conèixer, tot i que en el món de l'òpera el coneix absolutament tothom. Fa més de 50 anys que és l'apuntador oficial del Gran Teatre del Liceu, un ofici tan imprescindible com invisible. Desquena el públic, amagat dins del coberol, i salva nadives, tenors, sopranos i baritons perquè no perdin el fil. Un pou de saviesa operística que porta el Liceu a dins del pit, literalment. Avui s'asseu a l'escó de la Renaixença Jaume Tribó!

Jaume, com que ve del món del teatre, primer ha saludat a tothom, igual que es fa amb els aplaudiments al teatre. Ja puc parlar? Ja pots parlar, i tant.

Doncs he de dir que us felicito que teniu un músic molt bo aquí, Narnau Tordera I. Sí, senyor. Ell es anomena així, i aquest músic, que té molt d'enginy, doncs és dels pocs, poquíssims músics que ha pogut estrenar una òpera al Liceu. Sí que és veritat. I això, doncs.

Una ópera d'un compositor català, això no és gens freqüent. Anem enrere, sí, el Morera i el mestre Montsalvatge, i en Bangarel, sí. Però, vull dir, de nous, no, ell és el primer, per això s'ha posat el número.

Jaume, escolta'm, què has menjat avui per esmorzar?

Bona pregunta. Ah, sí, he menjat una confitura. Volia dir de quina comarca deu ser, allò. No cal tant tècnic, eh? Sí, però era confitura de préssec, sí, però d'on venia? De l'Empordà. Ah, no. Els Garrigues. Lamento molt perquè a mi el fet comarcal sempre m'ha motivat molt.

És igual, no ens encallem aquí que l'entrevista pot ser prou interessant.

Això de l'origen de la confitura no ve d'aquí.

Jaume, escolta'm, ets apuntador d'òpera. Deu ser l'únic del país, és així, això?

De l'Estat, no hi ha dubte. De l'Estat, eh? Sí, però és que suposo que també deu. Soc de Portugal, Gibraltar i Andorra. Sí. Sí, segurament, segurament. No n'hi ha més, no n'hi ha més d'apuntadors. Sí que n'hi ha d'apuntadors, però vull dir, jo tinc la sort que soc únic. Això sí. Sí, vaig començar un 29 de novembre del 1975 i sempre he estat jo sol. Just després de la mort d'en Franco, eh? Eren nou dies. Sí, sí, del 20. Sí, estava massejant i vam haver de parar els assaig perquè el capdill anava palmant i com que era indecís, doncs no arribava mai. S'acabava de morir mai, hòstia.

No. Què fa un apuntador d'òpera, exactament? Com ens hem d'imaginar? Com treballes? Com treballo,

més enviat, amb la mà esquerra. Sí. L'apuntador d'òpera ha de dir el text als cantants. Si tot va molt bé, no cal, vull dir, d'assaig, vull dir, s'assaja molt, 40 dies. Amb 40 dies jo sé qui va bé, qui no va tan bé. Per tant, els que van bé, van fent, sempre n'hi ha algun, o alguns, o molts, que poden anar de corcoll, també. Sí. Doncs per aquests la meva feina és ajudar-los. Hi ha un senyor allà i diuen, aquest senyor què fa, de què serveix? Sí. Doncs aquest senyor és per ajudar els cantants. Llavors, què passa? Que tothom m'estima molt, clar. Un senyor que només serveix per això, doncs tinc l'estimació dels cantants.

Sí, sí, sí. Has trobat mai algun cantant que no vulgui la teva ajuda, que digui, no, a mi no em digui res?

De tots n'he trobat, sí. Macos, lletjos, simpàtics, suecs i de l'Afganistan, també. L'Afganistan? Sí, sí, sí, ara l'òpera arriba a totes les latituds i cada vegada hi ha més cantants de Mongòlia. De Mongòlia? Sí. Mira. I aquesta gent són tan curiosos que no fan nom i cognom, no, diuen. I allò serveix per tot. Va tot junt, nom i cognom, a Mongòlia.

Mira, veus, sempre s'aprenen coses. Sí, sí, t'ho diràs. Escolta, parlant de diferents idiomes i de regions, al final les òperes són en italià, alemany, francès. Les has d'entendre, totes aquestes llengües,

fent d'apuntador? Fins aquí va molt bé. Sí, jo el repertori meu. Perquè és el repertori operístic tradicional italià, alemany, francès i rus. També cada vegada és important el txec, jo n'he fet 7 o 8 òperes amb txec i m'agrada molt. Te n'he fet amb polonès que ja no em va tan bé i amb hongarès encara pitjor. Però jo sí que vaig fer una cosa molt curiosa, I per això n'estic molt content. Una òpera amb dialecte venecià. Venecià? Sí, venecià. I 4, Rústegui de Volferrari. Era l'any 77, jo era jovenet, i van dir, escolta, si es fa una òpera en venecià, ha de venir algú de Venecia, perquè si no, no ho sap ningú. Jo tenia dos anys per preparar-m'ho, en aquella època jo feia llengües llatines, vaig fer dialectologia italiana, m'hi vaig divertir molt i en tinc molt bon record.

Carai, tu. Mira. Escolta, no és una mica angoixant treballar dins d'aquella el clavar la cuberola es diu allò? El cuberola, eh? Sí, el fabre ho va dir així. Aquella mena de petxina, no?, que quedes allà dins amagat.

Abans era petxina, ara depèn del que sigui, sí. No, no, no, ni tinc claustrofòbia. Com és des de dins? Perquè no ho hem vist mai, la gent. Doncs aquí no soc gaire. El meu cap és aquesta alçada, doncs aquesta alçada no em molesta gaire. I a dintre què hi tens? Una aigüeta petita, potser, els papers. No tinc ni aigüeta. No? No. Hòstia. Amb els papers sí, no? Tinc la partitura, un can i piano, això sí, passo full, perquè jo no hi jugo, tinc molt bona memòria, sí. Però hem d'entendre. No hi jugo. Hem d'entendre que estàs dret. No, estic assegut. Segut, mira, ara l'estem veient. Si em toca el cap bisbe dels teus, he d'estar ben assegut. Clar, clar, clar. Sí, sí, sí.

Has conegut personatges com Montserrat Caballer, m'imagino, Pasi de Domingo. Sí, sí, sí.

Alguna particularitat? Amb 50 anys ha passat tothom. Jo hi era sempre. Se'n recordava la Montserrat dels textos? Depèn de quina òpera. Ella tenia la inquietud sempre de fer coses noves i això està molt bé, clar.

I quan el cantant ha de cantar, li dius només el text o li dius el text ja una mica amb l'entonació de l'òpera?

Depèn, no hi ha dues situacions igual. Normalment, doncs jo faig el levare, que sap el mestre molt bé. Levare, Arnau? Sí. Què és el levare? Més o menys és això, sí.

Ja us ho he explicat, amb aquest gest ho he explicat.

El levare, el levare. Doncs amb el levare del mestre, ja sé amb quina velocitat jo he de dir el text. Si el tempo és molt mogut, doncs jo també he de dir el temps correctament. Ràpidament i sempre a l'últim moment. Ara, per imaginar-me la feina,

tu vas seguint el text tota l'estona i vas tirant en veu baixa tot el rato o només si algú es queda en blanc?

No, no, no, no. Si algú es perd, la catàstrofe ja s'ha produït. Per tant, aquí no hi hem d'arribar mai. Jo, per molt bé que vagi, sempre, sempre, sempre molt fluixet. Si allò va tan bé que gairebé no cal dir res. Sí. Però sempre, sempre. Hi ha un recolzament sempre. Pel que pugui ser. Sí, perquè si un expert. Allò, la catàstrofe ja ha passat. El mal és el que ve després. Clar, clar. Que li han deixat un buit que no saps com omplir-lo. Sí, sí, sí. Com arriba l'òpera a la teva vida i com vas a parar al liceu, una mica? Ah, quan era petitó, doncs diuen que m'agradava molt l'òpera. No hi ha dubte que era així. Sí, jo explico que. Que era una mica original. Tu eres original? Sí. És un eufemisme per. No tant com el mestre, no tant. Però quan ja en tenia 9 anys, els nens per Nadal deien un vers. Enversa l'àvia. La senyora Pepa truca al I jo tenia 9 anys i em va semblar que no m'agradava ni la rima aquesta ni res. Llavors jo vaig decidir, dic, no, jo faré diferent. Ah, diu, i què faràs? Dic, jo faré l'escena de les al·lucinacions del Boris Godunov amb rus. Oh, oh, oh! Original, original. Som nou anys. I tombava les cadires, perquè em va semblar que quiet així, només cantant, era poca cosa. No, no, no, em vaig muntar tres cadires per poder-les tombar, clar. Quan tens al·lucinacions, alguna cosa passa.

Déu-n'hi-do, eh? Sí, déu-n'hi-do.

I d'aquí va anar al Liceu. Sí, de dret, de les cadires del dia de Nadal cap al Liceu a treballar. No sé quin dia va ser, però jo d'espectador ja des de l'any 55 ja anava al Liceu.

Com recordes el 31 de gener del 1994, el dia de l'incendi?

El dia de l'incendi, doncs què voleu que us digui? Molt malament. On eres? Jo era a la Ràdio 4 i em van dir, Jaume, que s'està cremant el Liceu. Jo vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar. No cal dir-ho, no vaig poder arribar perquè entre bombers i gent no. Però sí que em vaig trobar. A la Rambla, entre tots els badocs, veient què passava. Tenia a la dreta en Josep Maria el Piste, creu concertino de l'orquestra del Liceu en aquell moment, i a l'esquerra el tenor Jaume Aragall amb el seu fill. Vaja, diria que no ens vam ni saludar. I allà no sabia què passaria. Jo no volia pensar que allò es pogués cremar tot. Jo veia a l'esquerra que sortia fum. Dic, és clar, demà no podrem fer l'altra representació perquè allà surt fum d'aquella banda. Quan vaig veure aquella explosió, que allò va ser com una bomba, que va sortir el sostre cap amunt, llavors sí que vaig entendre que s'havia acabat tot. Afortunadament no va ser així perquè. El mateix dia de l'incendi, el director general, el senyor Josep Caminal, ens va prometre que els que hi érem dins de l'olla, al Liceu, que ens respectaria la vida i la feina. Ah, mira. Sí.

Quant va tardar reconstruir-se? Cinc anys. Cinc anys, eh? Cinc anys. I aquells cinc anys què vas fer, tu, Jaume?

Em vaig divertir molt. Ara. Ah! Sí, més que mai. Perquè a mi em diuen que soc l'apuntador del Liceu i és veritat que ho soc. Però jo no estic al Liceu 8 hores al dia, no? Sí, sí, a vegades 12. Doncs, què passa? Doncs que durant aquella època, a més a més, jo de tenir feina fixa al Liceu i anava pel món i em divertia molt més que anaven cada dia a assajar de 11 a 2 i de 4 a 7. Anaves pel món acompanyant cantants d'òpera? Em cridaven, vull dir, a més a més de ser liceu, ja dels primers anys que vaig començar, jo tenia sempre Bilbao, Oviedo, València, on vaig conèixer la meva dona, a València. I després més tard Sevilla i després altres mestres el mestre Papano que havia passat pel Liceu de pianista m'estimava molt i quan es va cremar el Liceu va pensar que jo em quedaria sense feina i em va fer anar dues vegades al Teatre de la Moneda de Brussel·les i li estic molt agraït

el Liceu però entenc que és com casa teva això va més enllà d'una feina sí, sí, sí. M'han dit que ho portes al pit, però literalment, eh? Per fora. Per fora, eh?

A dins del cor ja és molt endins. Ens ho pots ensenyar, això que portes, o no? És que potser és obsè.

No, no, no. S'ha vist de tot. S'ha vist de tot aquí, ja. Sí, sí, sí. Però què ensenyarà ara?

Alguna cosa he d'ensenyar. Sí, ara, ara. Aviam, és que no sé què es veu i què no es veu.

Hòstia, que porta un tatuatge. Sí, porta un tatuatge. Ja ho veus? Sí, ja ho veig, ja ho veig. Què és això? Què és que no es veu bé? Aviam, què és? Home, és la L del Liceu.

És la L del Liceu. Sí, senyor. La L del Liceu tatuada, el pit que porta en Jaume. Sí, el cor és aquí, però mira, a l'altra banda. Sí, doncs és això. Jo, cadascú té les seves afeccions, i pot ser el futbol o el que sigui, jo de petitó al Liceu ja me l'estimava, la prova, no ho sé, a l'estiu que no hi havia res, jo anava al Liceu a sentir el silenci. Cosa. No, cosa impossible, perquè ara estan fent, no ho sé, l'elogia, la cadència amb la flauta, i sempre se sent I què és això? L'aire condicionat.

La refrigeració. Sí, doncs ara, sense aire condicionat, què faríem? Sí, malament, si no.

Malament. Bé, a mi, liceu malestimat de petitó, i sempre. I he vingut d'espectador durant 20 anys, suposo. Sí, 20 anys. I després ara em porto 50 de treballar a dins, que això és la gràcia. 50, eh? Sí. La jubilació? No, això no es preguntar. No, no, no, no ho sé, no ho sé, no ho sé. No, no, no, no. Quan estigui molt avariat, no ho sé, però de moment no ho tinc tot. Vas aguantant. Sí. Sí, senyor, sí, senyor.

No pots anar a dormir sense millorar el teu llamosí.

Jaume, dic una paraula i tres definicions. Si l'encertes, t'emportes una llangonissa. Ralda Vinyó, gentilesa de. Pera! La paraula d'avui és calabruix. Calabruix. Ah, calabruix, sinònim de calamar-se, precipitació en forma de grans de glaç arrodonits.

Va ser preciós. Ens vam fer el primer petó mentre el calabruix ens tocava la cara. Llàstima que aquell llamp de pedra que li va caure al cap obrota.

B. Calabruix. Es diu del líquid preseminal que surt abans que un home o un mascle ejaculi per complert.

Diu que va fer marxa enrere, però amb la mica de calabruix del principi ja la va deixar prenyada. C. Calabruix. Es diu de l'espuma blanca

que en algunes persones se'ls genera la comissura

dels llavis mentre parlen. No, no, és que de veritat, eh? Jo, si algú em parla a mi i se li fa el calabruix aquí a la boca, és que no puc parar de mirar-li tota l'estona. No li puc pas mirar els ulls.

A, B o C? Això no ho sé pas. Jo dic A per dir alguna cosa.

Doncs la dius bé, Jaume, la dius bé. Correcte, Calabró! És d'Osona, oi? És la llangonissa, és a Raldavinyó, bona llangonissa. Sí, sí, sí, és de la comarca d'Osona. Jaume, moltes gràcies per venir a seure una estona a l'escó de la Renaixença i que per molts anys puguis estar allà dins de la, no recordo el nom, cloverol? No, cuberol. Cuberol. Que per molts anys et puguem trobar allà dins del cuberol.

Gràcies, penso viure molts anys, el meu pare va viure sent dos, doncs jo m'estic esperant, perquè ara no hi soc. Aguanta, aguanta. Fort aplaudiment.

Creus que ets un boig digne de ser entrevistat a la Renaixença? Entra al corral.cat i omple el formulari.

Hòstia, és que quin oïda que té aquest tio, eh? Veus?

D'aquí parlarem avui, Arnau. Doncs avui us portem un músic nascut a Louisiana l'any 1881. Ell va ser Joe King Oliver, el compositor d'aquesta peça que sentim de fons, West End Blues. West End Blues. Sí, una obra del 1928. Recordeu que avui dediquem el capítol al desembossador de Ventosa, eh? Ja hi arribarem, Peyu, ja hi arribarem. Va ser una figura fonamental a la primera era del jazz a inici del segle passat. Ell va portar el jazz de Nova Orleans a Chicago i va consagrar la corneta, que era el seu instrument, com a veu protagonista. Eh, que us coneixem,

no confongueu la trompeta amb la corneta. Són de la mateixa família, es toquen igual, però sonen lleugerament diferents.

La diferència principal és que mentre que la trompeta es construeix a partir d'un tub cilíndric i té un so més brillant, penetrant i precís, la corneta es fa a partir d'un tub més cònic que

s'eixampla de manera progressiva. Bueno, si no m'ho dibuixes em costa. No, no cal dibuixar-t'ho. I té pistons?

La corneta té pistons? Sí, home, clar.

De fet, un intèrpret de trompeta i de corneta pot tocar amb dos instruments a priori sense problemes tècnicament. Llavors sí que hi ha especialitzacions. Molt bé. Però en definitiva, això es tradueix sobretot en el so. En el cas de la corneta és un so més rodó, més càlid i lleugerament menys agressiu que la trompeta. Un so rodó. Sí, home, un so rodó.

Un so rodó, un so rodó. No, no, és com el seu, eh? Exacte. Els dels vins també ho fan, això. Aquest vi és més rodó, és més A veure, jo no.

Estan ja fets uns especialistes. Mestre Tribó m'acaba de dirigir unes paraules. Això és molt cert. Estàs pujatíssim.

Jo de vosaltres? Avui no podré sortir per la porta.

Bé, la diferència entre trompeta i corneta les podríem equiparar una mica a les diferències entre gralla i dolçaina, potser.

Per fi comencem a fer preguntes interessants

en aquest programa. Els altres podem anar marxant. Si es queden ells dos, ja està. Jo dono el súper.

No, no, o sigui, són també. Les dues són. T'interessa, de debò?

Ja ho sé, però tota aquesta colla d'aquí que no saben res d'aquesta matèria segur que es poden cultivar una mica.

Les dues són de tub cònic i realment són com la trompeta i la corneta que són molt similars de registre i de possibilitats tècniques. Però el que més canvia són que estan afinades diferents, m'aneu seguint? Sí. I la canya, la inxa, la de gralla, per qui en sentiu a la ràdio no ho veieu, però és quadrada, és de pala, i la d'olsaina és triangular, i això fa que el timbre canviï, i la de la gralla sigui una mica més rodó.

I l'altra més triangular. Més punxada. La gent que acaba de parar el cotxe al voral, trucant a casa seva, ja ho sé ara, carinyo.

Ara ja ho veig. Ja puc. Retornem a Louisiana. A inici de segle XX, Joe King Oliver estava obsessionat per trobar noves tècniques per fer que la seva corneta sonés diferent. Amb aquesta voluntat va anar provant de tapar la campana de l'instrument amb diversos objectes que trobava. Feia servir gots, barrets i sí, amics, sí, també la part final d'un desembossador davantós. Sí! Li treia el mànec, agafava la part de la goma i amb allò era capaç de generar nous efectes amb l'instrument.

Gràcies a aquell objecte i al seu enginy, va néixer una tècnica de la corneta i la trompeta molt habitual en el jazz. L'ha anomenat Plunger Mute, que obrint o tancant la campana de l'instrument fa així com un efecte de que sembla que el teniu al cap, no? Sembla que parli, que vocalitzi l'instrument. És molt divertit. És ben bé això, eh?

Joaquim Oliver no només va contribuir a projectar el jazz més enllà del seu bressol i va portar noves sonoritats al món del ventmetall, també va ser el mestre i mentor d'un dels grans noms de la història del gènere.

Luis Armstrong sempre el va considerar la seva influència fonamental. De fet, van tocar junts al grup de Joaquim Oliver, on li feia de segon corneta. Anys després, però, va dedicar-se més exclusivament a la trompeta i va aconseguir una rellevància internacional molt més gran que la del seu mestre.

A continuació escoltarem una de les peces on l'ús d'aquesta tècnica és més present. Una tècnica que va néixer arran de posar un desembussador de ventosa davant l'instrument. Ja us aviso que la qualitat d'aquesta gravació no és extraordinària, però tingueu en compte que és un enregistrament que es va fer el 29 de maig del 1926. Per tant, això té més de 100 anys, amics. Això és Wow Wow Wow, on hi sentireu el legendari Joe King Oliver frasejar amb la seva corneta. Música, mestre. Encara s'ha de ploure, trobes? Cent anys, eh? Cent anys ja portaven aquest ritme.

I això anant-ho tapant i destapant amb el desemboçador del bàter, eh?

Home, ja no sé si aquí feia servir el desemboçador, però que tot va néixer una mica arran de fer servir aquests estris que trobaves. Ara fan servir cocos. Cocos, eh? Mira, tan bé.

Estàs escoltant La Renaixença.

Hem parlat del desembossador, però hem de veure quins són els principals embossadors, Mercè.

A Londres, per exemple. El 2017 els va aparèixer un monstre, gairebé, un monstre al sistema de clavegueram. Era una massa immensa. No, no era un cocodril, com això que diuen de Nova York, no. Era una massa immensa de 130 tones formada bàsicament per tovalloletes humides, bolquers, greixos i residus sanitaris. Quina mania la gent de tirar les tovalloletes al bat. Podem parar de ser tan porcs?

Per què feu servir tantes tovalloletes, la gent?

No ho sé, però saps que està causant una epidèmia de culs hipersensibles. La gent cada vegada té la zona aquella més sensible, perquè clar. A força de. Perquè freguen molt. Se m'estan entenent, no? Sí, sí, sí. Callo, callo. Trobo que t'agrada molt parlar d'aquesta zona. Del tema del cul. Sí. Hi ha una mica de tabú. Trobo que hi ha una mica de tabú.

Aquesta massa fastigosa que va embussar el clavegram es coneix amb el nom de Fatberg. Fatberg. I la del 2017 és la més gran que s'ha documentat mai. 130 tones de merda, eh? Déu-n'hi-do. I una massa de 250 metres de llarg.

Sí. Santíssima bestiesa. Quants camps del Barça són això? Això és molt, eh? Molts camps del Barça.

Són molt porcs, eh? No podem parlar d'embussos i no mencionar la famosa empresa de sa tranquescaent.

Home! Ho recordeu, això? Sí. Ho recordeu o no? Sí, home, i tant que me'n recordo.

Desatranques Jaén és una modesta empresa que es dedicada a desembossar canonades. Fins aquí tot bé. I que el 2015 es va fer famosa a tot arreu per una felicitació de Nadal que van fer. Desatranques Jaén. Suposo que tens la música a punt. Sí. Vam fer una Nadala que, a veure, musicalment. Està perfecta, Mercè. No les indiquis. I la lletra. La lletra és preciosa. Una mica. Però es va fer famosa a tots els records d'internet. Sisplau, no parlis més que no tinguis. Vinga, som-hi.

Llamar, que és emergentí, llamar. Està perfecte, Mercè. Els accents tots a puesto.

De sa tranques jaen, eh? Això que és mocedades? No. Ana Belén.

Ana Belén. No, no. Ranciot. S'ho van fer ells, s'ho van fer ells. Però tenien un gran compte de Twitter, no? Sí, sí, sí. Molt actius.

Joel, anem a disseccionar una mica el desembussador de Ventosa. Disseccionem el desembussador.

Vinga. A mi, d'entrada, et diré que m'agrada molt perquè em recorda una flor. Ah, sí? Un lliri, per exemple. Has de tenir imaginació en aquestes coses, eh? Sí. Va, comencem. Utilitat en una illa deserta. A priori no sembla molt útil. A priori res sembla útil. Però a veure, a una illa deserta, què es menja? Ràpid, ràpid. Cocos. De tota la vida, cocos! Cocos. Molt bé. Imagina't que veus un coco boníssim. Estàs a l'illa deserta, que t'estàs morint de set i te ganen les dues coses a la vegada. Veus el coco boníssim, però està molt amunt. Si tens un desembolsador, l'agafes amb el desembolsador. Llavors molt amunt ha d'estar només 30 centímetres del carril. Tu prens el. Bueno, tu estàs allà saltant tot el que pots i no hi arribes, i no hi arribes, i no hi arribes.

Falta aquell pam que sempre falta. Desembossador. Utilitat com a joguina sexual. Ai, ai, això sí que em fa por.

A veure, Fer, no et posis res per darrere.

No, és que estem obsessionats amb ficar-nos coses pel cul. Estem obsessionats. La primera ja pel cul, pel cul. No, siguem una mica creatius, home. Exacte. Aviam, per exemple, Peyu, per agafar el gulatzar, tu tens problemes d'erecció? No, home, de moment no. Vale. De moment. De moment. Fins a dia d'avui. Si n'haguessis de tenir una ara, per exemple, ara et costaria, segurament. Aquí, en aquest ambient, sí. Vale, vale. Doncs tu imagina't que estàs en un ambient més propici, estàs a la llit amb la teva persona especial, o amb el teu animal especial. Sí. Com la teva cabra especial. No em passes. No, no, el que tu vulguis. Això és un mite. I no deixem a ningú enrere.

A l'hora de posar exemple. Si ens escolta gent zoofílica, que no tenen per què. Escolta, hi ha gent per tot, eh? També poden escoltar la ràdio. Molta gent escolta la ràdio que és zoofílica.

Sí? Jo m'ho han dit molt. ¿En serio? Sisplau, va, no ens encallem. Bueno, la gent que li fot petons a la boca al gos. Això em fa molt fàstic.

Això és úfil, tècnicament, eh? No, perquè la gent ho ha de saber. És que us ha llepat mai un gos? És molt resposa la llengua i és calentíssima. Car d'un fàstic increïble. La gent li fot uns morrejos. Jo conec una persona que agafava un trosset de xocolata i se'l ficava a la boca i el gos se

li menjava de la boca a la xocolata. A mi em llevo el turmí. Saps el Ricky Martin?

No, això jo ho he vist. Aquests ulls que ploren per dintre ho han vist, això. Doncs el gos rai, si ho proves amb el gat.

Hòstia, el gat sí que rasca. És una llima, eh? Bueno, escolta'm, m'esteu seguint, no? Estàs en llit amb la teva persona especial i pel que sigui, doncs allò no puja. Què fots? Et fots a plorar? No. No? Te'n vas a la galeria, agafes el desembussador, li passes una aigua, te l'enganxes allà baix i vinc a menjar. Sí, home. Allà es farà el buit. Això és pura física, Peyu. Hi ha alguna física a la sala? No. No, no, no. Ens farà el buit? Si no funciona i el tens allà enganxat a mòdul de pròtesi, per fer el que tu consideris. Estrap on, en diuen en anglès. Ah, sí? Estrap on. Estrap, saps el que vol dir. No, no. Però on segur que sí. On sí, on ho he vist amb algun electrodomèstic. Tira milles. Utilitat com a arma en cas de conflicte. Moltíssima utilitat, per exemple, a la guerra. Tu imagina't que estàs a la trinxera. Xuri, a la trinxera. Sempre. Allà estic. I vols rendir-te. Ja en tinc prou, jo, d'estar patint aquí a la trinxera. Està ja tot ple de merda, que t'has cagat allà moltes vegades. Tens por que si t'aixeques per ensenyar la bandera blanca et fotin un tiro. Perquè encara no. Això és bandera blanca o m'està vacilant aquest tio? Lligues la bandera blanca al mànec del desemboçador, te l'enganxes al cap i mous el cap així. Llavors tu no et poses el cap fora de la trinxera, però es veu la bandera blanca movent-se i el rival diu. El rival et fot un tiro per burro. Però li fotrà un tiro a la bandera. Ara. Però tu no et tocarà.

No te'l veu, el cap? Ara, ara, ara. És bona, eh? Està bé, però no és ben bé una arma, tampoc.

També pot tenir utilitat com a arma desmoralitzadora contra un amic calvo molt fort. Ens hem d'imaginar, per exemple, 20 diésel. Què? 20 diésel. Qui és aquest? Raúl Romeva. Raúl Romeva sí que em sona més. Un calvo mamadíssim. Estàs atacant el Raúl Romeva amb fletxes, però no li fan res perquè està molt fort i li reboten les fletxes. Llavors deixes les fletxes i carregues l'arc amb el desemboçador. Apuntes i pam, se li enganxa el cap. Hi ha una cosa més humillant per un calvo? No, no, res. Automàticament el Raúl Romeva es desmorona, es rendeix i ja està. I llavors ja, quan està desmoronat, li claves un ganivet al coll i el mates. I apliques el 155. Utilitat metafòrica. Té potència metafòrica el desembussador? La té, Peyu, la té. Per exemple, en el cas de la psicologia masculina, no sé si has sentit a parlar mai de l'home embussat. Em sona, sí. L'home emocionalment poc desenvolupat, incapaç de parlar dels seus sentiments. Sí. Doncs en aquest sentit es parla molt de desembussar-se, no? I com es desembussen els homes embussats? Doncs amb el desembussador metafòric, també anomenat psicòleg. El psicòleg. Tu, com el desembussador que et treu la merda de les tuberies, el psicòleg et traurà la merda del cap. Com? Parlant de la teva mare. De la meva mare? No, no. Tu parles de la meva mare, del psicòleg. Cadascú de la seva, veio. Bueno, potser algun dia parlo de ta mare, també. No se sap mai això, però si tu ets un home i vas al psicòleg i dius, perdoni, estic embossat. A veure, explica'm, la teva mare, els dos anys, i ja vas repassant tota la teva relació amb la teva mare, i al final notes que tens 7.000 euros menys, però que coneixes molt bé la teva mare. Està bé, està bé. Gràcies. Propaganda del segle XIX.

Però què fas vestit així? Que no te'n recordes on hem d'anar avui? I ara? Que potser anem al teatre?

Un sopar de gala imprevist? Una defunció d'última hora? En certes ocasions val més fer una mica de goig.

Avui és la lectura del testament de la tieta i no tinc cap americana neta. Si el notari et veu vestit així, ho donarà tot a l'església. Déu me'n guard! I ara què fem?

Tranquil, bon home. A Americanas Casal obrim les 24 hores del dia tots els dies de l'any. Per qualsevol urgència tenim la seva americana.

Però només la farà servir un dia. No sortirà amb el cara?

També oferim servei de lloguer. Llogui-la, faci una bona cara i acomiadi a la difunta com Déu mana.

Quan se'n va morir la dona, anava més vestida ella, morta, ben vestida, que jo. Què et passa, Antonio? Vull dir, ella, dins de la caixa morta, anava més ben vestida que jo, fora de la caixa. És que et vas presentar amb calçotets, Antonio. Bueno, també és veritat, això. Gràcies, Americanes Casal.

Puc anar vestit com cal. Americanes Casal.

Patrocina Històries per passejar el gust.

Perquè l'han ficat a sobre un pupitre, aquest gos. Ui, quina coseta. No sé per què l'han ficat aquí sobre. No ho sé, és sobre un cartró, eh? És molt vell, és molt vell. Un pupitre, un cartró i el gos exposat a sobre.

A veure, el murris de Torelló no sé quants anys té, però en Joan ens ha dit que és més o menys un foxterrier. Més o menys, eh? Això ho ha dit ell, eh? No saben res. És més o menys un foxterrier. És un gos. Si us hi heu fixat, al pobre murri li falta un tros d'orella.

Aviam, podem tornar a posar la foto? A veure si es veu, això. Ai, sí. Pobreta. La d'orella dreta la té escapçada.

Sí, doncs es veu que el murri no té por de res i precisament és aquest el problema. El no tenir por de res va patir un accident, se li va trencar el nervi de l'orella i li van haver d'acabar tallant. Me cago en nena, pobreta.

Situem-nos a la dissortada nit que un geni de la pintura també es va escapçar l'orella. Un geni incomprès, avançat al seu temps. Com tornau? No és pas pintor, l'Arnau. No, però també és avançat. És un geni avançat al seu temps. Jo m'he dedicat a la música i tal, però el meu veritable talent. És que de veritat. Jo no estic convençut.

Ensenya'ns un quadre un dia, porta'ns un quadre. La setmana vinent en porto un. Avui passegem el gos per Arles, França. 23 de desembre. He dit Arles. Ho has dit molt bé, Peyu.

Jo que he estudiat francès. Tu saps francès o has estudiat com lo de la pintura de l'Arnau? Has anat al Liceu francès? No, però vaig fer tota la secundària en francès. O jo també vaig fer la secundària. Te puc dir bonjour, bonsoir. Però això no és en occità, no s'ha de dir en occità. Voleu pujar amb mi ce soir? O ce matin?

Pots llegir, per exemple, avui passegem el gos?

Aujourd'hui, on passejarà le chien? A promener le chien. Una promenade avec le chien. La ciutat de la Provence, francès.

França, 23 de desembre de 1888. Està ple de farsans, aquest programa. I tant. El passeig a Manmurri comença en aquesta petita ciutat de la província francesa. Hi trobem un home que a molts de vosaltres us sonarà, però que l'any 1888 és un complet desconegut. Estem parlant d'un pèl roig vingut dels Països Baixos que respon al nom de Vincent. Vincent Van Gogh. Ui, c'est moi. Ep. Hola. Ui, tal que és boig. Què tal? Com anem? Bé. Hola, Vincent.

Què tal? Què et sembla, Joel, com a pèl roig, que dono el pèl?

Fots una mica de pena, però no precisament pel pèl, Vincent.

Vincent. M'agrada, m'agrada aquest gos que porteu. Sí? Sí, li falta una orella de personalitat a aquest gos.

Sí, sí. Un artista de la seva talla avui dia seria famós, però tal com hem dit, l'any 1888, Van Gogh és un desconegut. Ell ve que ho intenta, però, noi, no hi ha manera de vendre ni un quadre, eh? Diuen que la meva pintura no val res, Peyu. No ho sé, jo no. No us agrada? A mi sí que m'agrada. Jo dels dos Vincents que conec, ets el que em cau més bé. En lloc de plasmar la realitat que l'envolta, en Vincent utilitza els seus quadres per plasmar les emocions que hi ha dins seu.

Em critiquen perquè pito les fulles de color blau, en lloc de color verd, saps? Jo les pito com em dóna la gana. Vincent! Van Gogh! Sí. De quin color són les ulles?

Verdes. Eh, que són verdes? Sí. Doncs pinta-les verdes, me cago en te. És que, Van Gogh, a veure, ets ben del tònic, eh? Ets un del tònic. Ben del tònic, és que això no s'aguanta per enlloc. Ha dit idiota. Sí. I del tònic.

És que pintes les ulles blaves. Bueno, perquè sóc. Fuera! Fuera, Van Gogh!

En lloc de pintar amb els colors reals, Van Gogh fa servir colors distorsionats per expressar els seus estats emocionals a través de la pintura.

Ja fa anys que pinta, però encara no ha aconseguit vendre ni un sol dels seus quadres. Ni un, pobret. El pobre sobreviu amb els diners que li envia el seu germà petit, en Teo, que viu a París. En una carta, en Teo escriu. Hola, germà. Hola. No contestis, que és una carta. Noi. Estàs com una puta regadora, nena. Home, és el meu germà. Però si t'escriu la carta, t'ha d'adherir a la carta sencera i llavors tu li contestes. No és com un telèfon, una carta. Ho entens o no? Va com en diferit. Sí, sí, sí. M'agradaria començar a pintar verdes les fulles.

Hola, germà. Hola. Ai, no contestaré més. A casa hem passat un període d'ansietat. El nostre fill petit s'ha posat malalt. Aquí, a París, la millor llet que es pot comprar és un autèntic verí. Ara li comprem llet de burra i la seva salut ha millorat.

Com podeu veure, la carta del germà tampoc seria la més alegre del món, eh?

No. Hermano, es muy dolente explicar chistes.

Sempre que hi ha un germà que dius que està llampat, té un germà molt pitjor. Amb el Kim Jong-un passa això. El botge era l'altre, el Kim Jong-nam. Aquell sí que estava. En Nam estava com una regadora. Va falsificar el seu passaport per poder anar a Disneyland.

T'ha d'agradar molt Disneyland, eh? Però si se'n pot fer un de Disneyland a casa seva, eh? T'obteries aquesta? És mort, i en Nam.

L'un el va fer matar. L'un va matar l'altre. L'un va matar l'altre?

S'ha de matar germans, oi? Sí, noi. A vegades.

Bell amic, recorda que el meu millor plaer és saber que estàs bé i que estàs ocupat amb la teva feina, que és admirable. T'envio diners perquè puguis recuperar-te del tot. Cuida't. Teo Van Gogh.

És maco, el Teo, eh? Ara li pots contestar, si vols. Tu, Vincent. Vale, Teo. Gràcies. Bona carta. Ah, és carta, això? Esclar. En Teo està preocupat, i amb raó. A primera vista, en Vincent és un home tranquil, però resulta que el pobre pateix brots psicòtics. Està ben malalt. Qui, jo? Tu, tu. Brots psicòtics? Sí. Però si sóc una bassa d'oli. Bueno. Qui ens ho pot confirmar és el seu campany de pis, un home que també us sonarà, Paul Gauguin. Al contrari que en Vincent, en Paul sí que és un pintor d'èxit, amb exposicions per tot França. Doncs bé, tots dos han anat a viure junts. Llàstima que la relació s'hagi espatllat. Estic ben fart de compartir pis amb aquest Van Gogh. Això que us relatem és ben real. Vincent Van Gogh i Paul Gauguin van viure junts durant vuit setmanes i es veu que la convivència va ser un infern. Desmanegat. Sí?

Oh! Xixo, va a Xixo tot el dia. Va a ver Xixo, eh? Què és Xixo? Va enxixat. Què vol dir enxixat? Xixixat. Brut, brut, llardós, llardós. Dutxetat. Llafarnós, llafarnós. Enxixat. El tenim, de dutxa. Ha canviat els calçotets, fes els mitxons. Això està documentat, eh?

La casa que comparteixen està feta un desastre i en volen estar fart del desmanec. Per favor. Heu de saber que en Pol ha sigut mariner de l'armada francesa i allà van inculcar-li ordre i disciplina. En canvi, Van Gogh és un desmanec amb potes. Qui, jo? Sí, tu. Pobre de mi. Però si jo sóc una massa d'oli.

I ronca. Ronca. Oh! Com ronca l'home. Les nits ronca. Oh! Van Gogh. És que el sento des de la meva habitació, eh? Un cop he portat alguna amiga. Sí. Vergonya! Vergonya! Han de marxar de vergonya que hasta yo marxo! Runca! Oh!

I ell fot uns potarrots. Eh! Ah, sí? Fot uns potarrots per la casa. En Goguen es peta, es deixa anar, en Goguen. Sí. Pensa que no el sento, fot uns potarrots que diga que ens baixarà la casa.

Per ser justos, no sabem si Van Gogh ronca ni si Gauguin estira pets. El que sí que sabem és que el tema principal de discussió és la cuina. Quan li toca endreçar la cuina a en Vincent, doncs en Gauguin es posa molt nerviós.

Al microones, eh? És que fot fàstic. No en tenim. Sí que en tenim. És més net aquest gos,

sense orella, que no pas aquest. Compte, perquè això és ben real. Van Gogh posa els pinzells plens de pintura a la pica de la cuina. I els deixa allà durant dies, eh? Home, esclar que sí, perquè s'han d'estubar

en baig els pinzells. Tio, però home.

Fa tres dies que els té en baig, eh? Tres dies, eh? No són pas llenties, eh? No. És que a vegades els fot allà amb les mongetes, eh? A dintre, eh? A dintre els pinzells, llavors metges mongetes de tots colors. Hòstia.

O en res. Mungetes de colors, eh? Ah, mira. Són pels nens que no volen menjar verdura. Mira.

Si els poses mungetes de colors, podes. Amb els quitos els fan el mateix amb les pastilles. Àngela Maria. Els pinten de colors i ells, oi, te veus? Ara sí. En Murri, el nostre gos sense orella, ja no pot aguantar la pudor d'aquella casa. Realment és un cau de merda. Hi ha pots de pintura oberts, repartits per totes les habitacions. Sembla que Van Gogh tingui diògenes. Uau.

Mira com està tot, eh? És que sembla un abocador això, eh?

Ah, Déu meu. Ja. En Pol està superat, ja no sap ni com afrontar-ho. A mi m'està semblant una bona sitcom, això, eh? És el nou Plats Bruts, això. Veus? Vincent en Pol. Vincent en Pol. Pots Bruts. Pots Bruts. Mira, mira, ja ho tenim. Ja està. Ja està. Passa que fins d'aquí quatre anys no ho podrem fer perquè l'altre dia ens van dir que han fet quatre temporades de La Casa Nostra, ja. Sí, sí. I espera't, ja. I espera't. Això us encantarà. En Pol ha fet una guardiola comuna en què tots dos posen una mica de diners que serveixen per pagar el lloguer i fer-se càrrec de les despeses comunes.

Bueno, com un pis d'estudiants. Mira, em ve la pudor d'achetos. Ja des d'aquí hi ha la nota. Una mica de porro, també.

En Pol s'ha ofert voluntari per ser el cuiner. Diu que vol portar una mica d'ordre, almenys en les dietes. Però no pot cuinar si en Vincent renta els seus pinzells allà a la pica, saps? En Pol està tan emprenyat que en una de les seves cartes escriu. Ai, madre.

Quan en Vincent prepara el menjar és un desastre. Barreja ingredients sense sentit. Tal com fa amb els colors dels seus quadres. Oh, quin malparit!

Li ha tret el tema del color! Sergi, molt lletja. Sabent que és una malaltia, aquí tens raó tu, eh? Aquí tens raó tu, Vincent. No és cap malaltia. Home, lo que és del tònic, tio. No, no és el vostre.

Jo crec que m'ha semblat sentir que era esquizofrènic més que del tònic. Ah, esquizofrènic, bueno, doncs això. També confons els colors, al final. Jo confonc malalties. El millor de tot és que aquella casa havia de ser com una residència d'artistes, un projecte iniciat per en Vincent, que havia de servir per atraure nous talents, però l'únic ximple que va caure a la trampa va ser el pobre Paul Gauguin. Avui, 23 de desembre de 1888, la discussió entre els companys de Pi serà de les grosses. En Pol diu que n'està fart, que s'ha acabat viure junts.

Vull dir, jo me'n vaig a París i ja veurem si torno. Van Gogh, que en el fons sent una gran admiració per en Pol,

no pot suportar la idea de viure sense el seu amic. És llavors. Quan va cap al bany i agafa una navalla de feitar. No! Aquelles que són tan afilades, eh? Ai, ai, ai, ai, ai. Ai, ai, ai, ai, ai. Ai, ai, ai, ai, ai. Ai, que està d'anar a l'orella, aquest, eh? No, al contrari. Diu que si te'n vas, tu, Pol Goguen, diu que et clavarà la navalla a tu.

Mira, mira, mira, Pol, mira, Pol, estimat. Una mica tòxic, eh? Ai, ai, ai, ai. Tens la navalla quieta. Te faràs mal. Si goses deixar-me sol abans de Nadal, et clavaré aquesta navalla a l'estómac. Et trauré els budells i faré servir la teva sang per pintar un quadre. Què et sembla? No està gota bé, aquest tio.

Què et sembla, Gauguin? Vol Gauguin marxar d'aquella casa de bojos per sempre més. Marxa sense fer cap maleta. Van Gogh ha tingut un dels seus brots psicòtics. Perdoneu, perdoneu, és que no sé què m'ha passat he perdut els nervis per un moment fa un moment feies anar la navalla amunt i avall tota l'estona però no era ell era un altre m'he perdut a mi mateix en Vincent és molt inestable la seva dieta tampoc hi ajuda gaire com que en Pol no podia cuinar en Vincent s'alimenta de pa i cafè sí noi, és que no tinc diners per anar a comprar menjar pa i cafè, cargar una bola al cap del dia això, bueno. Fumar sí que tens diners per fumar, eh? Amigo, amigo. En Van Gogh fuma com un carreter i no beu aigua.

En lloc d'aigua, beu absenta. Home, Van Gogh, escolta, són els únics vicis que tinc, eh, Joel? L'absenta i el tabac. Només tens aquests? Només aquests dos. Vale, quedo tranquil. Segons sembla,

roba diners del pot comú de les despeses per gastar-los tots en els bordells de la ciutat. Robar del pot comú del company és molt trist i més si és per anar a bordells.

No, a veure, són els únics bicis que tinc, eh? El tabac, l'abceta i els bordells. Ah, mira, ja tenim un bici més, eh? Sí, em portes tres, eh?

Per ser justos, en aquella època els bordells francesos eren uns llocs bastant normalitzats, eh? Era una mena de cafès on es reunien els intel·lectuals. Qualsevol pintor que els volia fer un nom havia de passar per aquests locals.

És això, exacte. Va, vinga, va, anem a fer una copa, us convido jo. No, no, no.

Bangok fa uns ulls de boig que espanten. Diu que vol anar a fer una copa, però no para de voltar per tota la casa amb la navalla a la mà encara, tu. Sí, abans de marxar vaig

un moment al bany a deixar la navalla, que encara farem mal a algú, eh? Deixa, deixa.

Amb Bangok es tanca el lavabo, es fa el silenci. I de cop se sent aquest soroll a través de la porta, seguit d'un renec molt gros. Van Gogh surt del lavabo amb la cara més blanca del que era i amb una tovallola plena de sang al voltant de l'orella.

Tot arreglat. Ara em sento més lleuger. Vinga, va, anem, que us convido.

Ai, Déu. Amb en Murri, el gos, sense orella, i amb Van Gogh, l'artista, segurament també sense orella, anem al seu bordell habitual. Allà Van Gogh demana per una tal Gavi. Diu que li vol fer un regal, tu. Un regal?

Sí. Però quin regal? Però, Déu meu, Vincent, on vas així? Però si vas ple de sang, però què t'has fet?

I aquí hi ha la primera confusió. Molta gent pensa que Van Gogh li va fer el regal a una prostituta de qui s'havia enamorat. Doncs no, aquesta tal Gaby només era una simple noia que treballava al bordell.

Exacte, que quedi clar, que jo només netejo. Sí. I prou, jo soc una bona cristiana. Resulta que la Gaby només era amiga de Van Gogh. Clar. Gavi, Gavi, té,

et dono aquest regal per tu.

En Vincent li entrega un tros de roba ple de sang. La Gavi n'ha vist de tots colors. Penseu que neteja un bordell del 1880, eh? Però aquesta de l'orella no se l'esperava.

Mira, si no t'agrada el pots canviar. Ai, gràcies. Em sap greu no tenir res per tu, eh? Però a veure, a veure que hi ha. Ah! Ah! Per favor, si és una orella! Ai, que difícil!

I aquí hi ha el segon error. Molta gent es pensa que en Vincent es va tallar un trosset d'orella. Doncs resulta que no. Un estudi de la BBC ha demostrat que es va tallar el 90% de l'orella. Però 90 et queda res, eh? 90%. Gairebé tota l'orella. El dia acaba amb Van Gogh tornant cap a casa ensangonat per tot arreu. L'endemà al matí la policia i el seu amic Gauguin se'l van trobar al llit mig desmaiat i va ser traslladat d'urgència a l'hospital. Déu n'hi do, eh? És gros, eh? Sí, sí. Fàstic. Un episodi de la història de la pintura curiós. Putut, és que als pintors sempre

els passa això. Què? Bueno, que tenen una vida de merda i després ja es fan rics, però ja no ho poden ser. Clar, clar, clar.

Home, Picasso no seria el cas. No, Picasso no, eh? A veure, Mercè. En realitat no en tinc ni idea, eh?

No, però està bé parlar sense saber-ne. Sí, així ho omples. Tot el que fan a les tertúlies de totes les ràdios el dematí. Ara.

Mercè. Soc aquí amb una senyora que no vol que li pregunti, però és que no puc anar més enllà. T'ha tocat a tu. Com et dius?

Margarita. I de on ets? De Quebec.

Margarita, tens la vida de morir a les teves mans. Com s'anomena la famosa casa que compartien Paul Gauguin i Vincent Van Gogh? A. La Casa Groga. B. La Casa de la Deixalla. O C. La Casa dels Girasols. Diria la C. Diries la C? Doncs en Murri és mort. Pobre Murri. La Casa Groga, eh? Es deia la Casa Groga. El pobre murri, el gos sense orella, ha sigut víctima d'un atac d'ira d'en Vincent. Malauradament, el nostre més o menys Fox Terrier de Torelló ha mort en mans d'un geni esquizofrènic com el famós Vincent Van Gogh. Pobre. I fins aquí la Renaixença. Ens trobareu, com sempre, al segle XIX. Que el Senyor sigui amb vosaltres. I amb el cos més fàcil.