Teresa Cabré: "Les que dirigim anem per feina perquè sabem el que ha costat arribar"

Enamorada de la llengua.

Enamorar-se del català i fer-lo cavall de batalla i objecte d'estudi al llarg de tota la vida. Hi ha històries d'amor que, ja us ho diré, duren molt menys. Avui, 11 de setembre, visita a les dones i els dies una investigadora i defensora de la llengua. Una dona que, trencant els esquemes de la seva època, ha estat sempre als llocs de més rellevància de l'acadèmia. Aquest camí la va portar, ara fa cinc anys, a convertir-se en la primera dona a presidir l'Institut d'Estudis Catalans després de més de cent anys d'història. Dorm a abraçada d'un diccionari? Ara li preguntarem.

Teresa Cabré, com estàs? Jo estic bé. Escolta, això de que dors al costat d'un diccionari i abraçada d'un diccionari, és cert o no? Això t'ho estàs inventant. Però ens agradaria, t'imaginem així. Si algun dia t'han de fer una estàtua. Ho trobaria espantós. Ho trobaríeu espantós. Espantós. A què t'agradaria abraçar-te, si haguessis d'abraçar alguna cosa? Home, depèn, amb un senyor. Amb un senyor millor, no? Sí, guapo.

Pompeu Fabra, què? No, eh? Tampoc. És un altre model. T'agraden més joves. A mi, més joves i més I més vius. Sobretot.

Molt expressius, m'agraden expressius. Expressius, que puguin dir coses. Escolta, ara parlarem de diccionaris, de senyors també i de senyores, però el fet que hi hagi una senyora davant de l'Institut d'Estudis Catalans, això ja és una notícia d'entrada bona, perquè 119 anys d'entitat i fins ara no ha passat cap dona. Fort, eh? No, no, cap. I a la secció filològica tampoc no han passat cap, fins que vaig entrar jo. És una cosa de les llengües, del català, perquè a la Real Acadèmia també, perquè entressin les senyores, Déu-n'hi-do, hem plorat, eh?

Bé, és una cosa de les llengües, no, és una cosa de les societats. El que és evident és que per determinats temes i sobretot per determinades responsabilitats, la visibilitat no l'hem tingut les dones, l'han tingut els homes, lògicament. I en societats o en organismes, com per exemple els organismes acadèmics, hi ha una llarga tradició en què són els homes en què han ocupat aquests llocs. Fins que no va entrar la primera dona membre de l'Institut d'Estudis Catalans, van passar molts anys, ara no em preguntis quants perquè no me'n recordo de memòria.

Però molts, ja hem dit de 119 a l'Institut d'Estudis Catalans. Com a presidenta,

però la primera dona que hi va entrar, que va ser la Creu Casas, una geòloga, també van passar molts anys abans que no entrés, perquè jo en realitat vaig entrar l'any 89, I juntament amb la Mercè Dufort vam ser les segones dones que vam entrar a l'Institut d'Estudis Catalans.

Clar, això vol dir que hi ha moltes dones que sí que estan fent feina darrere, hi ha moltíssimes dones, però diguéssim que els llocs de direcció encara continua constant, tot i la bona notícia que tu hi siguis ara.

Bé. Ara a poc a poc diem que la cosa es converteix en més permeable, però el fet era evident. És que hi havia unes xarxes, diem-ne, unes xarxes de contacte, de complicitat, etcètera, etcètera, que eren xarxes establertes entre homes. I aleshores, lògicament, en organismes com el nostre, que és un organisme que entres per cooptació, que t'han de proposar els teus propis companys i companyes, doncs aleshores les xarxes aquestes feien que normalment les propostes que es feien eren propostes d'homes.

Clar, i l'acadèmia també ha estat així, perquè els catedràtics, els doctors. Hem estat en un món, el món de la universitat, que també ha estat plegat de senyors.

Sí, però depenia també de la categoria. És a dir, que si tu baixaves a la base de la piràmide hi havia moltes dones. La quantitat enorme de dones que són associades a les universitats, a les universitats públiques, és enorme. Però a mesura que vas pujant en la piràmide, quan arribes a catedràtica, ja hi ha menys dones. I si arribes, a més a més, i de gana d'una facultat o rectora d'una universitat, cada cop n'hi ha menys. És a dir, és així, puges en la piràmide i hi ha menys dones.

I ara estava, et sentia amb aquesta energia que gastes, i clar, hi ha algú que estarà sentint a casa i dirà, i què té a veure, no? Si el que toca aquí és defensar el català. Però es noten moltes coses que no hi sigueu les dones, en llocs de direcció. Amb què es nota? Perquè tothom ho entengui. Perquè a vegades sembla que només vulguem quota i hi ha algun altre. Hi ha moltes decisions. Que marca molt si hi ha una dona manant o no.

Per una raó molt evident. És així que marca. És a dir, quan una dona agafa una responsabilitat, en general, sempre hi ha excepcions, eh? Alerta. Però quan una dona, clar, quan una dona agafa una responsabilitat no és per lluir ni per representar, etcètera, etcètera, sinó perquè té un projecte al cap. I com que arribar allà, arribant a aquesta responsabilitat li ha costat un treball, el que vol és anar per feina i, per tant, a realitzar aquest projecte.

I també potser preguntar-se i amoure's coses, perquè fins fa no tants anys obríem el diccionari i a vegades algunes definicions, etcètera, ens fèiem plorar una mica, perquè recordo aquella d'un home amb cervell, és un home intel·ligent. Una dona sense cervell. I una dona sense cervell era l'exemple que hi havia. Eren els exemples. Per explicar que no era massa intel·ligent. Curiosament, sempre li tocava a la dona ser la poc intel·ligent.

Sí, però fixa-t'hi que, a més a més, aquest era un patrón que era inconscient. És a dir, es va fer conscient, es va fer explícit aquest patrón al moment que vam encarregar un estudi a la primera edició del diccionari. Que vam dir, doncs bé, agafem el diccionari general de la llengua catalana sobre el qual ens hem de basar per fer la nova edició. I revisem-ho des d'aquest punt de vista, i aleshores vam encarregar amb una experta, amb una experta en temes d'androcentrisme, que el midés des d'aquest punt de vista, bàsicament, i va començar a detectar coses. Unes eren les definicions i d'altres eren, que això era més subtil en els exemples, quan es va notar aquest patró, que això és molt freqüent, és molt freqüent dintre del diccionari Fabra, doncs aleshores es va fer fins i tot un acudit sobre això, vull dir que funcionava, circulava socialment en Riota, no? No t'has passat poc bé, tu, aquí? A veure, a mi la llengua m'ho ha fet passar bé. Però a mi, sobretot, el que m'ho ha fet passar bé a la vida és poder realitzar projectes. Poder crear coses, sobretot infraestructures. I de què estàs més orgullosa de tot aquest temps a l'Institut d'Estudis Catalans? De l'Institut d'Estudis Catalans? Jo estic contenta sobretot perquè amb cinc anys de govern a l'Institut d'Estudis Catalans hem continuat una tasca actualitzadora, etcètera, que alguns presidents anteriors havien iniciat, però sobretot hem donat un pas de gegant en la seva obertura i en el seu reconeixement públic.

Ara vindrà després de la cançó, perquè avui és divendres, ja sabeu que els hi fem a les nostres convidades, que admirem que ens facin una llista de música, d'aquella música important per la seva vida, i ens comença amb una cançó de La Plaix, de Maria Laforet. Jo soc una romàntica.

Les dones i els dies, el programa que escolten els homes.

Ara no sé si estava el micro obert o tancat quan has dit que eres una romàntica. Jo soc una romàntica. Em dius això i jo ja m'hi enganxo aquí, eh? Ja m'hi enganxo perquè, clar, s'ha de ser una mica romàntica i idealista, una mica quixot, eh? O quixota, no sé com hauríem de dir. És que ara pateixo, eh? Aquesta nit, perquè he de parlar molt correctament amb la senyora de l'IEC. Però s'ha de ser una mica això, romàntica, una mica quixot, per poder dedicar-se a la llengua, perquè és un ideal. Però per què? No, pregunto, pregunto.

Jo faig preguntes i tu em dius que no. No, jo em vaig enamorar. A veure, com totes les persones o totes les adolescents quan vas a l'institut, no quan vas a l'escola, potser perquè eres més petita, però quan vas a l'institut, etc., t'enamores de les matèries en funció dels professors o professores que tenia. O sigui, estaves enamorada del profe de català. No, estava enamorada de la gramàtica. M'agradava la gramàtica, m'encantava la gramàtica, que és una cosa rara, eh? Sí, una mica rareta. És una cosa I jo volia ser professora de gramàtica. No he arribat a ser professora de gramàtica, eh? Però tu saps que els

professors i professores de català a vegades tenen una mica de mala fama perquè diuen, mira, són els policies de la llengua, no?

Sí, però depèn de la concepció que tens de la llengua. És a dir, depèn. Jo sempre he tingut una concepció de la llengua com a vehicle de comunicació, no només com a norma. És a dir, la norma és important, sobretot en llengües. Com la catalana, que està en una situació, diguem-ne, de trasbals històric, o ha estat en situacions de trasbals històric, per tant, necessitem sempre patrons de referència, una mica, perquè si no ens desperdicaríem molt, Però, en canvi, sí que penso que s'ha de deixar marge de maniobra als parlants perquè la llengua no et pot constrenyir com si portessis una cotilla. Si et constrenyeix i et fa patir, això va a desfavor. De tant en tant, podem dir bosson o no? A veure, és que Bosón l'hem superat, Montse. Aquest ja és un clàssic. Brossa, la brossa, baixar la brossa. La brossa, sí, per què no la baixar la brossa? Encara que no es digui Barcelona, brossa. En el camp de Tarragona és la paraula que diem sempre,

llança-me la brossa. A mi ja m'està caient molt bé aquesta dona, la Teresa Cabré, ja amb el poc que hem parlat ja estic enamorada. Ai, gràcies. Escolta'm, però m'has posat aquesta cançó. I dius que ets una romàntica. Sí. Com la recordes? D'on surt aquesta cançó? Per què te tens records aquesta cançó per tu?

Bueno, perquè a mi totes aquelles situacions de placidesa, aquelles situacions que fan pensar o que dones importància al que és la solitud, etcètera, sempre m'han agradat. I no sé si has fixat que en la secció, en moltes de les cançons que t'he posat anaven d'aquest tema. Sí, una romàntica o una.

També una música que porta la serenor, podríem dir, no?

Bé, també això, sobretot. Però capacitat, sobretot, de silenci. Jo trobo que es necessita silenci per poder reflexionar sobre les coses. Jo soc una persona impulsiva en què moltes vegades m'he hagut d'autoimposar una reflexió prèvia abans de fer una cosa perquè la meva tendència és actuar, actuar, actuar. Acció. Acció.

Acció, tu vas néixer al Baix Camp, a l'Argentera, un poble petit.

I tan petit. Quan jo vaig marxar era amb 240. I me'n recordo que quan no podia dormir, que jo era molt joveneta, i era fora de l'Argentera ja, i pensava, per dormir-me, pensava en l'Argentera i anava revisant els carrers del poble i anava comptant quanta gent era. I jo els podia comptar tots. I et sortien els números o no? Sí, em sortien els números i tant, i casa per casa.

Suposo que és un poble que tens, no sé si idealitzat, però molt estimat, perquè des de petita vas haver de marxar.

Vas marxar una temporada. Jo anava a col·legi a l'Argentera. Sí. Jo anava a col·legi a l'Argentera, en una escola d'aquestes primàries i unitàries, en què passàvem seccions, anàvem passant les seccions, jo era la secció més aviat dels grans, em van posar en la secció dels grans, I com recordes aquella escola? Ah, fantàstic. És a dir, és que la vida de la infantesa, si no tens problemes de necessitats primàries i tens un ambient tranquil i que t'estimen, etcètera, etcètera, és fantàstic un poble.

També era un lloc, com m'imagino el català, molts dels problemes i els dubtes que tenim ara, és que el català era una cosa molt viva.

El català era absolutament viu en la gent del poble, molta gent, i encara hi havia persones grans que el castellà els costava d'entendre. Però sobretot jo vaig anar a una escola en què la mestra era una persona castigada per l'alçament, és a dir, castigada per la dictadura, i per tant era una dona que ens parlava en català. Ens parlava en català, el que passa que després l'enciclopèdia que teníem, allò que escrivíem, ho fèiem en castellà. Però no m'havia plantejat mai encara la llengua com a conflicte. No m'ho havia plantejat.

Les coses de l'escola van en castellà, però jo amb aquesta senyora

parlo la meva llengua. Sí, totalment. Que era la mateixa llengua que parlaves a casa i que parlaves amb la gent del poble.

Quan creus que se't fa com consciència que sí que hi ha un problema? Doncs quan,

d'una banda, quan A la universitat. Bàsicament a la universitat. Per què a la universitat? Perquè durant el batxillerat jo vaig tenir professors que seguien la mateixa tònica, bastant mateixa tònica, que havíem seguit a l'escola de l'Argentera. Però és a la universitat, quan tu decideixes que has de fer una tria sobre què vols estudiar, quina gramàtica vols explicar, perquè jo volia ser professora de gramàtica, i aleshores, la gramàtica de quina llengua? A mi se m'acudia dir que era del castellà. És a dir, no se m'acudia a altra cosa. Per què vaig fer hispàniques? Jo no podia fer. Veia, perquè hi havia aquesta cosa que es deia filologia romànica, que ara no se'n recorda ningú. Filologia romànica, que era un genèric que no t'ho deixaven fer, tota la filologia romànica, i et feien triar entre hispàniques, gàliques o italianes, dèiem. I aleshores, si tu triaves filologia hispànica, feies tot en castellà i la gramàtica, és a dir, el pivot, l'estructura, la columna vertebral d'aquella carrera era la llengua castellana i la literatura castellana, però feies assignatures soltes com de literatura catalana, una, dues, màxim, Feies gramàtica històrica, però feies gramàtica històrica de l'espanyol, no la feies del català. I aleshores unes assignatures com el gallec, I què estudiaves? La llengua gallega? No, estudiaves la literatura gallega. Entens? I recordes, per exemple,

les primeres lectures en català? Les primeres. Allò de dir, això que jo he parlat a casa, ara ho estic llegint.

Sí, sobretot amb llibres, amb llibres de la primera Mercè Rodoreda, la Montserrat Roig, etcètera, que això ja era en període universitari.

Això és fort, perquè crec que és una història. És teva, que tu tens 80 anys, però també és molt 79, perdona. Perdó, 79. Ara hem acabat les amistats, ja ho estàs veient. Doncs 79, però la cosa és que. És la teva història i és la de moltes que ens vam trobar que quan vam començar a llegir literatura catalana estàvem a la universitat o l'havíem passat allà. Sí, sí, sí. Sobretot la història de les dones jo també crec que a les escriptores encara va tardar més la cosa potser havíem llegit un poema de Foix per dir alguna cosa. Però vam arribar més tard a

La Rodoreda. Això és veritat. És a dir, és que ara saps que ja no em puc recordar quins eren els primers llibres que em van fer llegir a literatura catalana? Però un era L'Ussomni de Bernat Metge.

Sí, jo me'n recordo Joan Baragall, La vaca cega, o sigui, d'aquelles primeres coses de llegir. I jo crec que el que primer vam llegir va ser Els Senyors.

Però com a plaer, eh? Sí. Aleshores començaves a triar llibres. Que eren en català i curiosament alguns estaven escrits per dones. Dic curiosament perquè no n'hi havia tantes de dones que publicaven llibres. Aquesta energia de la

natura és la presidenta de l'Institut d'Estudis Catalans i es diu Teresa Cabré.

El tiempo del amor es largo y corto, siempre dura, nos lo recordamos. El temps de l'amor i de l'aventura,

aquest temps de l'amor de la Francesa Agdi, que ens ha dit que és una romàntica, la Teresa Cabré, t'hem posat aquesta perquè tu l'he gastat en el fill, l'hem posat moltes setmanes ja, però vaja. L'heu posat moltes setmanes, oi? Moltes setmanes, hi ha moltes dones enamorades com tu. Sí, sí, sí, sí. Escolta, ara que no en sent ningú, que és la pregunta que tothom s'està fent, què feu a l'Institut d'Estudis Catalans? Perquè hi ha. Sí, sí, sí, sí, riu, però és que hi ha molta gent que diu Ramon Llull, l'Institut de les Lletres Catalanes. Hi ha molta gent que no sap el que feu.

No m'agradaria que ho expliquéssiu. Saps què passa? Que l'Institut d'Estudis Catalans pot remetre moltes coses, no diu res en ell mateix. Quan diuen real Acadèmia de la Lengua Espanyola tothom sap que és l'Acadèmia Espanyola i que es dedica a la llengua. I en canvi no saben que la funció acadèmica sobre la llengua la fa l'Institut d'Estudis Catalans. Ara en aquest moment l'Institut d'Estudis Catalans té un subtítol que és Acadèmia Nacional. Acaba de ser reconegut fa uns mesos pel Parlament de Catalunya. I confiem d'aquesta manera que serem més transparents. Som una acadèmia. Som una acadèmia. Som l'acadèmia de la llengua. I, a més a més, tractem també, sobretot, la resta de temes del saber.

Sí, no, no, clar, clar. És que ja ho sé que dius, home, has convidat la presidenta, hauries de saber tu. No, però m'agrada que ho expliqueu perquè jo crec que a vegades hi ha molta confusió. I també quan es tracta de la llengua també aixeca moltes sospicàcies. Aquests dies que venim de, per exemple, escriptores com la Juana Dolores, que diuen que no saben si volen continuar escrivint en català perquè és una llengua elitista i classista, llavors m'agrada que expliquem què esteu fent amb la llengua.

Nosaltres som com una acadèmia d'acadèmies, creada en un moment en què es construïa aquest país. Com a nació, que va ser l'època de Prat de la Riba. I aleshores, què va pensar Prat de la Riba? Doncs que construir un país que era nació i que virtualment actués com si fos un estat, encara que no hi podia actuar des d'un punt de vista legal, significava dotar-la d'unes estructures que són les pròpies d'unes estructures d'estat. Una de les quals és un institut de cultura, ciència i llengua, d'una banda que fixés la norma de la llengua, perquè una nació que té una llengua i aquesta llengua no està ben codificada, no està ben unificada, doncs no és pròpiament una llengua de cultura, per tant, que es treballés contínuament sobre una llengua, dotant-lo de tots els recursos necessaris perquè

es pogués expressar tot. I per això teniu totes aquestes persones que treballen amb tu, que hi ha geòlegs, hi ha. Això és una altra cosa, perquè la segona missió

no és només la llengua. La segona missió, però això dic acadèmia d'acadèmies, és totes les altres matèries del saber, recerca en catalanística, és a dir, recerca en tots aquells temes de qualsevol matèria. Que els resultats de la quala, d'aquesta recerca, vagin a favor o d'un major coneixement o d'un major benestar del país,

d'aquest país. Perquè a més hi ha hagut històricament molts tipus de coneixement que encara són molt en castellà. Pensem, per exemple, en el món jurídic, per exemple, ha costat molt introduir-nos que no existissin les paraules en català, però ha costat molt que fossin una realitat.

Montse, però diferenciem una cosa, una cosa és fer ciència en català. I l'altra cosa és fer recerca en catalanística, que vol dir en biologia, o en arquitectura, o en art, o en biogenòmica, no només en català, sinó sobre. Un objecte vist des de la perspectiva de la societat catalana, que és una cosa molt diferent. A veure, posa'ns un exemple. Ho explico. Per exemple, jo sempre poso l'exemple del biogenoma perquè sembla el més allunyat de tot. Nosaltres tenim un projecte, nosaltres només subvencionem projectes de recerca en catalanística. Per exemple, un es diu biogenoma. Aleshores, què fan els especialistes que es dediquen a desenvolupar aquest projecte de recerca? Doncs, seqüenciar espècies genòmiques que són pròpies dels països catalans. Quina és la perspectiva catalanística d'un projecte sobre infraestructures? Treballar sobre les infraestructures del país. També pots descriure infraestructures de fora, però sempre com a tema de referència perquè allò que estudies o que descriguis vagi en favor, vagi per al millorament de les infraestructures del país. La recerca en catalanística vol dir això, recerca normal i corrent sobre qualsevol tema, però amb la finalitat que després les aplicacions vagin cap al país.

I tota la gent que hi treballeu, veniu de l'acadèmia o hi ha de tot?

A veure, tota la gent que hi treballem, nosaltres a dintre de l'institut som els membres i els treballadors de l'institut. El que fem els membres és simplement, és a dir, participem en les recerques, dirigim recerques, assessorem sobre recerques, produïm divulgació científica o produïm articles d'investigació, participem en les activitats, en els seminaris. Això són els membres. I després hi ha tota una sèrie de treballadors que constitueixen el personal tècnic de l'Institut, tècnic i administratiu. I el personal tècnic s'ocupa precisament del desenvolupament de treballs que serveixen després per fer recerca als membres de l'Institut.

I una de les coses que has fet tu en aquests anys d'entrar és que has implementat aquesta comissió d'igualtat, que això era una cosa molt important.

Bé, això va ser en aquest mandat ja dintre de l'Institut d'Estudis Catalans, un dels compromisos que vam agafar l'equip de govern que vam encetar la primera legislatura, no és el que tinc ara, sinó que ha canviat. Ha canviat una mica, va ser que ens comprometíem amb la igualtat i per tant la primera comissió nova que vam crear va ser una comissió d'igualtat amb l'objectiu de desenvolupar. Una llei d'igualtat que realment fos aplicable a totes les activitats de l'Institut d'Estudis Catalans. Una, a promoure la presència de dones en tots els llocs, sobretot en els llocs de responsabilitat. No només més membres dones de l'Institut, que n'hi havia un 14%, quan vam començar era un 14%, sinó també en llocs de responsabilitat de l'Institut. Però d'altra banda també perquè tota la documentació que sortís de l'institut fos una documentació realment canònica des del punt de vista de l'equitat de gènere.

Que aquí suposo que estàvem força enterrarits per això que dèiem al principi. És que mai no s'havia revisat. Clar, veníem, això ho dèiem abans de començar aquesta entrevista, que hem fet una mica, hem petat una mica la xerrada i parlàvem que tot aquest món que teníem al cap, si, per exemple, quan pensem en la llengua, els dos grans autors d'una normalització d'uns diccionaris, etcètera, són el Cuber Moll, que era un senyor capellà, amb tots els respectes, me l'estimo molt.

Però Moll va tenir molts fills, eh? Però Francesc de Borger Moll va tenir molts fills.

Exacte. Sí, per compensar, i a l'altra banda teníem el Pompeu Fabra, que era un senyor que li pretava el corbatí, una mica l'estranyia, una mica el corbatí, amb tot el carinyo. Pensa que ho estic dient jo, no ho estàs dient tu.

De totes maneres, tu pensa una cosa, que quan es va construir aquest país, es va construir des d'alguna manera, des d'un acord que hi havia de totes les forces polítiques catalanes, catalanistes, que anaven des de la dreta civilitzada, etcètera, fins a l'esquerra més federalista o més independentista. Més enllà de les bromes,

no els agradarà mai prou la feina feta. Sí. Però tot i així. Ens faltava tenir un imaginari, també veure que la llengua també l'havien construït les dones. A Espanya tenien Maria Moliner per dir alguna cosa, i aquí segur que tenien Maries Moliners, però és que no els hi sabem posar nom, no els hi sabem posar cara.

Sí, clar. Joana Raspall, per exemple, l'hem conegut després, posteriorment, Joana Raspall. Joana Raspall va fer un diccionari sobre frases fetes, i té molta obra escrita, i en canvi a les escoles ara es coneix, però nosaltres ni l'havíem llegit mai, Joana Raspall. Ni la coneixíem. Saps una mica de greu, m'imagino, tot això. Saps greu, home, esclar que saps greu. És que hi ha moltes dones. Hi ha moltes dones. També hi ha molts homes de valor en tots els aspectes, però realment també hi ha moltes dones. El que passa que allò que et parlava abans dels circuits, quan els circuits són circuits tancats, lògicament, es van reproduint sempre el mateix tipus de persona. Doncs mira, farem un altre circuit,

nosaltres, que és el de la música, un altre de les cançons que ens ha triat la Teresa Cabré. Ne me quitte pas.

Ne me quitte pas Il faut oublier Tout peut s'oublier Qui s'enfuit déjà Oublier le temps de malentendu Et le temps perdu.

Es una romàntica declarada, Teresa Cabrera. Quin playlist que ens has portat aquí aquesta tarda. Escolta, anem a quitar pa' on te porta. On et porta aquesta cançó? Em porta en aquests moments de solitud, de serenitat. Sempre solitud? Sí, perquè. Escolta, solitud no gaire, que tens més nets,

tens un munt de nets. Una cosa és que estigui acompanyada i l'altra cosa que sigui necessària la solitud. Ja, per pensar i per reflexionar. Per poder actuar, per poder pensar reflexivament, m'agrada reflexionar. M'agrada tenir espais i aquests espais els necessito de solitud. I això s'ha entès a la teva vida, a les persones que tenies al voltant? Absolutament. Sí, eh? Absolutament.

Perquè tu vens d'una generació que ja sé que ets molt jove i molt aixerida, 79, que he dit clar, no 80, però vens d'una generació on les dones no han tingut gaire allò de la cambra pròpia de la Virginia Woolf, no l'han tingut gaire. Més aviat estaven dretes allò a la cuina menjant, és a dir, venim de tot això i tu vens d'una família treballadora. Jo vinc d'una família treballadora, una família. Vull dir que no sé si hi havia a casa teva molts models en aquest sentit de dones que tinguessin el seu espai, la seva tranquil·litat,

etc. No, vinc d'una família, a més a més, en què la meva mare, havent estudiat a l'Institut Escola de Barcelona a l'època de la República i després havent fet la carrera de Magisteri, perquè no va voler continuar la carrera de Matemàtiques, que es va matricular el primer any, però va voler casar-se i aleshores va fer la carrera de Magisteri, va renunciar a tot el que havia fet. I nosaltres no coneixíem ni tan sols el valor del que ella va fer, el coratge que ella tenia en un moment determinat.

Home, això és bastant extraordinari. En aquella època, algú amb carrera, una dona que estudiés matemàtiques. No, primer curs només. Sí, sí. No va voler continuar. Que com a mínim ho intentés, perquè jo crec que hi ha moltes dones que no hi tenien ni l'accés, ni pensaven que ho podrien fer.

Però jo crec que els models socials d'aquella època li van fer, que va dir, ostres, he entrat a la carrera de matemàtiques per. D'això, per mèrits propis. Per què? Perquè vaig tenir una matrícula d'honor dels anys de batxillerat i per tant he entrat directament en una universitat. Però jo no la vull, aquesta vida. Jo vull una altra vida, jo em vull casar, estic enamorada, vull tenir fills i vaig a tancar-me en un poble en què tot allò que he estudiat i he practicat no em servirà. Més que per fer substitucions quan la mestra no hi era.

Clar, però tu tenint, per exemple, aquest testimoni de la teva mare, podries haver decidit que faries el mateix. És a dir, tu vas trencar una mica amb aquest cordó umbilical, podríem dir, i tu vas tenir claríssim.

Perquè jo no tenia el caràcter de la meva mare, jo tenia el caràcter del meu pare, que era un home lluitador, molt rebel. I per tant jo vaig ser sempre molt rebel, entens?

Però per fer, per exemple, carrera, o tu, per exemple, quan estaves estudiant a l'Argentera, quan vas voler estudiar de més gran, vas haver d'anar a viure a Manresa.

Bueno, és que jo vaig haver d'anar a viure a Manresa perquè a l'Argentera la mestra es va posar malalta a meitat de curs just l'any que et preparaven per entrar a l'institut, que aleshores era la preparatòria, i van dir que aquesta noia perdrà. Perderà la possibilitat d'entrar a un institut i jo que estava destinada a entrar a l'Institut de Reus, com pots imaginar, i agafar el tren i anar pujant i baixant de l'Argentera cada dia, vaig anar a raure a casa d'uns oncles perquè ells vivien a Manresa i un cosí meu que tenia la mateixa edat estudiava a l'Institut de Manresa i feia preparatòria i em van acceptar. I vas anar-hi contenta. No, a veure, no, quan amb una criatura l'arrenquen del que és la seva vida quotidiana, contenta no n'està, les coses com siguin. I em va costar temps adaptar-me i a fer-m'ho meu. A més, allà fa fred. Però deixa'm que et digui una cosa, però el tema és que com que jo era molt treballadora, perquè jo soc una pica pedrera, és a dir, bàsicament, és a dir, jo he treballat molt. He treballat molt. Jo no m'he posat grans metes mai, però en canvi sí que m'he posat grans reptes per actuar. I aleshores, doncs, a l'Institut de Manresa vaig destacar, amb les notes, des del primer moment que vaig arribar, que se suposava que devia anar més endarrerida que aquells que portaven, o que aquelles persones, les noies eren, i aleshores això em va donar. Velocitat de creuer, velocitat de creuer. Em va donar embranzida, això em va donar embranzida, i et dona molta seguretat.

I jo pensava, clar, en aquella època, minoria també de dones estudiant una carrera. Vull dir, quan vas entrar. No, perquè jo vaig estudiar lletres. Sí, sí. Hi havia més dones, però estudiar una carrera tampoc era una cosa que fes tothom.

Sobretot dones d'origen rural, diguem-ne, i que no fossin de grans terratinents, sí que era més. Jo vaig estudiar sempre en beca, però. Sí, sí, sí. I com recordes aquells primers anys a la universitat? A veure, jo el que vaig trobar a la universitat, jo vaig passar per la universitat de Saragossa abans d'anar a la universitat de Barcelona, perquè era l'època del sindicat democràtic i com que jo tenia un caràcter rebel, el meu pare, sobretot el meu pare, va tenir por de posar-me a Barcelona i aleshores em van enviar amb la beca. Me la tancaran amb els avisos. Cap a Saragossa, cap a Saragossa, no? No m'hi vaig adaptar mai, no m'hi vaig adaptar mai a Saragossa. En aquell moment, perquè jo volia estar a Barcelona, i després va venir tercer a Barcelona. Però, com ho vaig fer? Doncs, jo continuava treballant, estudiant, etcètera, etcètera, i d'aquí em vaig anar fent un camí. Quan vaig imposar que volia venir a Barcelona, doncs vaig fer la carrera aquí a Barcelona. Què em vaig trobar sobretot a Barcelona, no a Saragossa? Sinó a Barcelona. Home, que hi havia gent que estava molt més formada que jo, gent que havia tingut unes possibilitats intel·lectuals que jo no havia tingut, perquè a casa meva hi havia llibres. Però poquets llibres, no hi havia una gran biblioteca, sinó poquets llibres. I aleshores allà em vaig trobar persones que ja parlaven llengües estrangeres, que a l'estiu els enviaven fora i per tant coneixien altres coses.

Em sona tot això que dius, em sona que dius. Jo sempre t'explico que quan vaig venir a estudiar a Barcelona vaig veure gent que tenia allò, una porta que posava servicio i pensava, què és això? Una porta de servició i una porta per on entraven. Em vaig dir, em sembla que jo no vinc

del mateix lloc. Et vaig jocar, no, és que no vens del mateix lloc. Però et fas respectar, és a dir, jo el que vaig comprovar, però ho vaig comprovar a posteriori, que les persones que treballen molt i que tenen bons resultats, etc., N'hi ha d'altres que les admiren. I d'altres que tenen enveja, segur. Segur que has aixecat més d'una enveja. Segurament, però jo també és pel caràcter que tinc. Jo tinc un caràcter molt resolutiu i les persones que tenim caràcter resolutiu realment toquem més, i sobretot som impulsives, toquem molts ulls de polla.

També ho dius, això. Anem a la publicitat, que ens toquen també l'ull de poll, però d'una altra manera, i continuem aquí amb la Teresa Cabré.

Fa 50 anys es va estrenar la pel·lícula més important del cinema català, La Ciutat Cremada. El seu gran èxit popular la va convertir en un símbol del poble català i un punt d'inflexió del cinema de la transició.

El que no funciona és el sistema burgesc. En motiu del 50è aniversari de la seva estrena, a la finestra indiscreta reivindicarem una pel·lícula que avui encara ressona. Us explicarem el seu origen, com es va finançar la forma poc comuna, el seu context, com es va rebre i la petjada que ha deixat en el cinema català. L'única.

Especial La Ciutat Cremada, 50 anys després. Una cita amb la història, el cinema i la memòria. Aquest divendres a mitjanit, a la finestra indiscreta, amb Toni de la Torre.

Bon dia, són les dues. Quines són, a aquesta hora, les xifres? Cigui qui sigui, tindrà l'encarreg de remuntar.

Cataluña Midsia, l'informatiu central del cap de setmana de Catalunya Ràdio i 3Cat Info. Parem atenció a tots els fronts informatius d'aquí i de la resta del món. Faci el temps que faci. Els dissabtes i els diumenges a les dues, Cataluña Midsia, cap de setmana.

Catalunya Radio.

There is a house in New Orleans They call it the Rising Sun And it's a bit of the ruin Of many poor girls and me.

House of the Rising Sun de la Joan Baes. I entrem en l'època universitària i revolucionària. Sí, que vas cremar uns quants

containers o què? No, no, no, no, no, no, perquè era puragosa, era molt puragosa, però realment des del punt de vista de les idees, etcètera, etcètera, estava completament d'acord amb la revolució. I escolta,

amb què més vas trencar formes i fórmules? No t'ho sé dir. Amb l'amor, per exemple? No. No, no, no. Perquè et vas casar, també. Sí, i tant. Vas fer la cosa clàssica,

podríem dir. Sí, sí, sí. I no em va sobrar mai, em vaig enamorar, em vaig casar, vaig tenir fills als 24 anys, dos bessons. Vull dir que de seguida em vaig trobar molta responsabilitat al damunt.

I això s'entenia també en parella en aquella època, perquè tu m'imagino que de seguida vas començar a l'acadèmia, a treballar, a treballar moltes hores. Vaig començar treballant a la universitat molt de percari. Clar, però ara, per exemple, les mares d'avui en dia tenen molts reptes, perquè han de ser les mares perfectes i les professorses universitàries perfectes.

Però nosaltres havíem de ser mares? Però no les perfectes. I jo la veritat és que no tenia intenció de ser mare perfecta, vaig trobar un company que realment ho va entendre perfectament, que em va complementar perfectament, que ens vam ajudar l'un a l'altre des d'aquest punt de vista, però que jo perfecta no ho volia ser. I jo tenia molt clara una cosa, jo havia treballat molt al llarg de la vida, al llarg de tota la meva infantesa i la meva adolescència i la meva joventut, per tenir una carrera. I una carrera professional, i jo volia continuar fent aquesta carrera professional, i això ho tenia claríssim. I el meu company, en aquell moment el meu marit, No hi va posar mai. Sempre va conviure, diguem-ne, amb aquesta convicció. Sempre. I els fills també hi van conviure. I van conviure i patir la meva tesi doctoral. I a les vacances a l'Argentera, en què. És que haig de fer tesi, és que haig de fer tesi. Però jo vaig tirar endavant. Sempre, sempre ho han tingut present, això. Encara ara. Que els nens et diuen, àvia, quan et jubilaràs? Em diuen, perquè jo dic, quan em jubili i estigui apalancada a casa i no tingui ganes de sortir, em compraré un gos. Perquè m'obligarà a sortir. I em diuen, i quan et jubilaràs? Volen que et jubilis o què? Perquè estàs massa activa. Ara ja no, perquè s'han fet gran i no em necessiten.

Però t'han retret mai els fills, sobretot, no els nens? Sí, els nens no. Que no estiguessis prou a casa, de vegades?

No, que no estigués prou a casa no, perquè jo vaig intentar que. Jo m'estimava més viure més precari, des d'un punt de vista econòmic. Entens? I gastar els diners per tenir suplències a casa, que no pas anar-me'n de vacances a un altre lloc, etc. Sempre ho vaig tenir molt clar. La meva filla, que era la tercera, sí que en algun moment em va dir que a mi em va faltar una mica de mare. Quan jo vaig fer la primera estada a l'estranger de tres mesos, que era un moment de la seva adolescència, en què el meu marit, lògicament, s'hi va quedar. Però em sembla que ha estat l'única frase que jo he sentit a dir des d'aquest punt de vista. On vas viure, que vas estar fora? A Montreal. A Montreal, Canadà. I com va ser l'experiència? Fantàstica. És que a veure, jo tot el tema de planificació lingüística i de la consideració del català com a llengua minoritzada, etcètera, etcètera, i sobretot l'acció en planificació lingüística,

ho vaig aprendre allà. A treballar, a treballar, no? I per això potser hi ha algú que deia, ei, necessitava més mare. Però m'imagino que no t'emparadeixes.

No, jo no me n'emparadeixo i ella tampoc que jo hagi fet la vida que he fet. Ella ha fet una altra tria, eh? Ell està més pendent de les seves filles, però cadascú fa la seva tria i cada moment exigeix o exigeix o.

Però creus que per ser excel·lent, per tenir l'excel·lència amb la feina que una fa, per força de renunciar una mica a la part de la maternitat, dels fills, etcètera? Mira, jo sí, només vaig renunciar a lletar els meus fills.

Perquè jo sabia que era una persona nerviosa, una persona inquieta, etcètera, etcètera. Era una època de convulsió universitària, etcètera, quan començava a donar classes i tal. I aleshores em vaig estimar més de tenir aquest tema resolt, diguem-ne, no? I per tant, mai no vaig tornar de mamà als meus fills. És l'única que vaig renunciar, perquè la resta jo no em vaig despreocupar de la família i dels fills. És a dir, el que sí que era, era molt sistemàtica, Durant la setmana tenia la intendència a casa mentre jo era fora i treballava, perquè jo sempre deia, una dona no pot buscar només una ajuda el dia que ella té lliure, no, no, no. Perdó, el dia que ella treballa, no, no. I a més a més també el dia que ella té lliure. Perquè ha de descansar. Ha de descansar, ha de pensar, ha d'estar en aquesta reflexió que et deia abans. Per tant, això durant la setmana jo tenia aquesta intendència bàsicament resolta, i això sí, ens trobàvem tota la família sempre cada nit per sopar. Però després, els caps de setmana, jo la dedicava als meus fills fins al diumenge al migdia. I ara jo potser m'estic passant,

però tu creus que aquesta manera de treballar i aquesta consciència que el temps era teu i que el necessitaves per fer allò que volies, costa als matrimonis, això?

Pot costar als matrimonis. De la mateixa manera que pot costar als matrimonis que un faci una carrera molt més intensa que no pas l'altra. Hi ha moltes coses. Perquè a vegades sí que hi ha envejes, no? No sé si envejes. Jo no em diria tant envejes com qüestions no resoltes en una mateixa. Teresa Cabré,

presidenta de l'Institut d'Estudis Catalans. Moltes coses ens queden per parlar amb aquesta dona encara. Després d'haver dormit

amb tu la meva solitud torno sovint al teu llit quina dolça virtud no te m'allunyes mai d'un pas fidel.

Marina Rossell, Imma, Solitud, que és un tema que ha sortit bastant aquesta nit, la necessitat de la càmera pròpia, de la solitud, del temps per reflexionar. És una cosa que busques, i ara dèiem, és curiós, aquesta dona que té aquesta energia que l'esteu sentint a Catalunya Ràdio, en directe, i al mateix temps aquestes músiques que ens tria, que això em fa molta gràcia, perquè en el fons això ens està dient que la Teresa quan arriba a casa té ganes d'estar sota una manteta ara quan vingui el bon temps, perquè encara no ha vingut. I que la deixin en pau. Amb què gaudeixes, Teresa, quan estàs allò, tranquil·la?

Estar tranquil·la, no fent res. No fent res, eh? No fent res. Mirant els. Sí, mira'm i com diuen. I on. Quins. Com faràs? Què faràs aquest estiu? Jo dic avorrir-me. És el teu somni, eh? Sí.

Per això que no el deus complir mai, ho deus dir cada any.

L'any que ve m'avorriré. No, perquè jo arribo a avorrir-me, avorrir-me de la rutina en un poble de fer cada dia, cada dia, cada dia el mateix, sense pensar què faràs l'endemà.

Escolta, ara que parlem d'avorriment, que no sé si això es fa badallar o no, però aquests últims anys hem tingut molts debats sobre la llengua, el feminisme, posicions a vegades molt enfrontades, no? Parlar del llenguatge no binari, si hem de dir-li el que sigui, no? Hem tingut dones molt combatives en aquest sentit, la Carme Junyent. Com vius tot això? Com vius tot aquest enfrontament que hi ha i tot aquest escombreret sobre la llengua?

Tu penses que jo soc membre de la secció filològica i per tant des d'aquest punt de vista tinc una posició determinada sobre la distinció que hi ha entre el que és la gramàtica i el que és el discurs. Per tant, jo m'he pronunciat explícitament en molts llocs, perquè m'han punxat perquè em pronuncies. Ja ho fem, això, els periodistes. Clar, perquè d'una banda tu dius, bé, jo accepto que la realitat canvia, jo accepto que hi ha determinades formes gramaticals que han de canviar perquè s'han d'adaptar a la realitat, de la mateixa manera que accepto que en determinades situacions que tu vols aconseguir alguna cosa, per exemple, complicitats amb un auditori, com em va dir una vegada una consellera d'igualtat, Doncs aleshores jo faig servir les fórmules que sé que m'establiran aquesta complicitat. Per exemple? Benvolguts, benvolgudes o no? Això és el de menys. Per exemple, l'hélix. Per exemple. Entens? És a dir, a veure, de la mateixa manera que tu et vesteixes d'una manera diferent en funció de les circumstàncies, doncs tu t'expresses d'una manera determinada en funció de les circumstàncies i moltes vegades en funció d'allò que vols aconseguir. Però jo hi ha una cosa que sempre l'he tingut present, que una altra cosa és la gramàtica. I la gramàtica hi són, aquells fenòmens que realment estan molt consolidats en l'ús. Si l'ús canvia, la gramàtica canvia. Ha de canviar la societat abans que la llengua. Això sempre ho he dit. Quan estàvem coordinant la primera edició del diccionari, que vam fer aquesta revisió de la part, sobretot de la part més androcèntrica del diccionari, vam rebre una citació del Parlament de Catalunya en aquell moment, que ens deia, això era a començaments dels 90, que ens deia, em deia, em citava a mi, que era coordinadora. Del diccionari, no era la directora, sinó que era coordinadora del diccionari, i que m'hi vaig posar perquè el meu professor, un antic professor meu de la Universitat de Barcelona m'ho va demanar, perquè jo no sé si m'hauria atrevit a posar-me al davant de la coordinació de la remodació del Fabra. No sé si m'hauria atrevit. Però hi estaves, hi vas estar al final. Vaig estar perquè em va deixar sola. Sí. Ups! Clar, es va retirar, als 70 anys va dir que no volia fer res més i em vaig quedar sola ante el peligro, diuen. I aleshores el meu mestre em va cridar, que em va dir Margarit, i em va dir Teresa t'hauries de posar al front de les oficines lexicogràfiques i al front de la comissió lexicogràfica. I allò, aquella feina que jo feia, però que la feia com a ajuda, encara que portés molt la veu cantant, perquè ja sabeu que estic molt acostumada a portar veus cantants, no? Doncs aleshores, jo vaig estimar-me més que allò, allò no descabalqués, doncs fes descabalcar. En el procés d'avançament que teníem en aquell moment.

Sí que va haver canvis en el sentit del que dèiem al principi, aquella cosa que hem explicat del cervell de l'home i de la dona.

Tot això ja es va fer, de la mateixa manera

que hi ha temes més subtils. El llenguatge sexista, podríem dir, o allò més de preu gros.

Exacte, però ens deien volem que vingui davant dels grups parlamentaris per explicar què és el que estan fent vostès amb el diccionari, i aleshores dèiem, per erradicar. Tot sexisme del llenguatge. I aleshores jo dic, perdoni'm, nosaltres el sexisme del llenguatge no el podem erradicar. Nosaltres hem de fer una obra lexicogràfica al diccionari que el que hem de fer és la manera com tractem després la llengua que no sigui sexista. Però no podem treure dona pública del diccionari. Perquè si dona pública té un sentit determinat, no podem deixar de posar-li. I perquè un dia llegirem

un llibre antic i no sabrem què vol dir. Això per començar, no? També estem parlant una llengua, també és història, no?

Fixa-t'hi bé, oi que ara els pobles, oi que ara els pobles, a la dona del. Jo què sé, a la dona de l'alcalde ja no es diu l'alcaldessa? No. No ho sé, vaja, em sembla que no, però a la dona de l'apotecari no. Entens? No es diu? Doncs l'ús. Ja fa que desaparegui? El canvi social ha fet que desaparegui tot això i que el diccionari hagi de posar, que ja ho vam posar en aquell moment per orientar-los, en recessió. Entens? I arriba un moment que aquest en recessió finalment ja desapareix. Clar, però tu,

per exemple, que ets del Baix Camp, ara canvien de tema, però no. Com has viscut, també, tota la part dialectal que s'ha perdut? Per què molts parlants anem a buscar, per exemple, el diccionari, anem a buscar l'Alcobemoll abans que el Pompeu Fabra? Per què no ens sentim representats? Havíem de normalitzar la llengua, això està claríssim, però també com a persona del sud, que segurament fas servir moltes paraules, o tens un lèxic diferent que una persona de Girona, També tens allò al cor dividit?

Aquesta és la posició ara de l'Institut d'Estudis Catalans, i ho explicava a la reunió d'Accent Obert. És a dir, quan vam sortir de la dictadura i dèiem, haig de fer un curs de català, ningú es preguntava de quin català, quin curs de català. És a dir, només hi havia el català literari, el que buscàvem era l'estandardització màxima. I per tant, la llengua de referència, la llengua literària que deia Fabra, la llengua literària. Però a poc a poc ens hem adonat que la llengua, a més a més de tenir una gramàtica, també té una pragmàtica, vol dir condicions d'ús. I segons les circumstàncies tu has de fer servir una cosa i una altra. I que els dialectes són aportacions vives a la llengua. Per tant, els mots dialectals, en el català oral, és evident que han de continuar subsistint. I en l'escrit també. Si no van adreçats a un públic que saps que no te'ls entendrà. Vull dir, és una qüestió de sentit comú. Si no és difícil, és una qüestió de sentit comú i de no anar a buscar tres peus al gat.

Hi ha optimisme o pessimisme amb el català? Perquè tothom plorem, però jo crec que el parlem més que mai. Jo dic que no n'hi pot haver.

A veure, no podem dir el català va molt bé perquè no és el que desitjaríem. Voldríem que estigués en una altra situació i voldríem, a més, que la comunitat catalanoparlant cada poc fos més àmplia. Cada cop fos més àmplia i sobretot les persones que s'incorporen en aquest país cada cop s'hi integressin més en tot aquest món de respecte de la llengua i d'ús de la llengua. Per tant, no podem dir que la situació és fantàstica, però en canvi no podem anar-nos donant missatges negatius perquè la negativitat. Ens fa pensar sempre en la derrota i en aquest got mig ple que fa que la gent no tingui energia. Doncs si no podem intervenir en aquesta situació ja ho podem deixar córrer. Tot aquest catastrofisme. Que no ens va bé, eh? A mi la paraula, ho dic sincerament, jo ja sé que hi ha persones que els molestarà que digui això, però que l'expressió emergència lingüística no m'agrada.

No m'agrada. No ens agrada. No ens agrada gens. Estem farts de gent fent el pluricó. Per això, per acabar aquesta entrevista, posarem una làgrima. Ah, que maca.

Plena de penas, plena de penas me adormo. I encara més penes, encara més penes em llevo.

Acabem amb aquesta cançó, Teresa Cabré, gràcies per aquesta entrevista. Què et fa més pena a tu? Què et fa més pena que no sigui el català? Que el català ja sabem que no te'n fa de pena.

Què em fa més pena? Mira, és que em dic el mateix que vaig dir ahir, perquè no sé, últimament tinc una obsessió, que no siguem una societat prou madura. Això és el que em fa pena. Doncs.

Això és el que li fa pena a la Teresa Cabré. A nosaltres ens fa llàstima no estar amb vosaltres tot el cap de setmana, però hi tornem dilluns. Si no, tenim un podcast meravellós que us espera a la web de Catalunya Ràdio. Teresa Cabré, presidenta de l'Institut d'Estudis Catalans. Moltíssimes gràcies. Nosaltres ho deixem aquí, l'equip de Les Dones i els Dies. Josep Maria Campillo aquí pujant i baixant la cosa. Si no, sense ell jo no faig res. Ens acomiadem. Fins dilluns. Bona nit.

No t'estimo, jo dic que no, no t'estimo. I de nit, de nit somio amb tu.

Cheia de penas, cheia de penas me deito. Y con más penas, con más penas me levanto. Ya me ha ficado en mi pecho este jeito, el jeito de. Desespero, tengo por mí el desespero dentro de mí, dentro de mí el castigo. No te quiero, yo digo que ya no te quiero De noche, de noche estoy contigo. Si considero que un día he de morir en el desespero que temo de no verte

extiendo mi sueño. Extiendo mi sueño en el suelo. Extiendo mi sueño y dejo de dormirme. Tú me habías Tú me habías de llorar. Puro malagrima.

Puro malagrima.

¡Qué alegría me gustaría matar!

Por una lágrima tuya. ¿Qué alegría me dejaría matar.