Una mirada feminista dels cementiris

Les dones i els dies, amb Montse Vergeli.

Sí, Nito Conor, i Irlanda, tot són bones notícies. Tenim la nostra irlandesa preferida aquí, irlandesa de Barcelona.

De Barcelona, que una mica més, i no torna d'Irlanda, on he estat aquest estiu, i em volia quedar a terra de poetes, per escriptores com nosaltres, Montse, Irlanda, és una terra meravellosa, perquè està plena de literatura.

I, escolta, a part de literatura, que tothom m'ha dit que estava com un sacarral, allò, estava com un sacarral, o què, o estava bé?

Em va trencar el cor pensar que Irlanda estava com un sacarral. És veritat que jo hi he estat altres vegades, potser no estava tan verda, però continua. Continua tenint la màgia que sempre. Continua tenint la màgia i continua sent el verd i el blau dels prats i del mar i continua sent meravellosa tant per la natura com per. Un país tan petit que té aquesta quantitat de literatura, de política, per a persones interessades en la política, és una terra també que està plena d'història política i de referències polítiques.

Però com que la Marc García Puig, a part d'escriptora magnífica, l'història dels vertebrats, ja ho sabeu que és una excitada aquest llibre, Li agrada una mica la foscor, que ho vam veure en el seu últim llibre, que ara no em surt el nom. Això tan tenebrós. Ella què fa quan se'n va a Irlanda? No va a veure pintes en un pub, que és el que fa. Que també, que també. Sino que se'n va de visita a Cementiris.

A Cementiris, a veure. Promoc molt això d'anar a visitar els cementiris, perquè els cementiris tenen vida pròpia, tenen mort, però també tenen vida pròpia, i més enllà de l'estètica que hi ha en cementiris, que són preciosos, també són com una mena d'arxiu. Ens expliquen qui s'ha considerat important, qui va mereixer un monument i qui no, qui té una inscripció pròpia, com són aquestes inscripcions. Si tens pasta o no tens pasta, vull dir, calerada, llarga. Que s'ha fet també per la memòria de les persones que estaven absents durant la història i en els cementiris llavors a Dublín, que vaig passar una nit a Dublín i vaig aprofitar per anar a un cementiri que no coneixia que és el cementiri de Glasnevin. On, ja dèiem, Irlanda, terra d'escriptors, escriptores, polítics, polítiques, doncs estan enterrades, cosa que m'interessa molt, sufragistes i revolucionàries molt conegudes irlandeses. Per exemple, algun nom? Per exemple, noms complicats, Constance Markievicz, que va participar en la lluita per la independència irlandesa i va ser una de les primeres dones ministres, crec que era ministra de Treball, I, per exemple, Hannah Schiffy Skeffington, que era també una sufragista important. I el que em va emocionar molt, jo no sé si tu coneixes la història de les Magdalene Laundries. Això em sembla que em van fer una pel·lícula, però tu ara tu no ens ho expliques. Sí, em van fer una pel·lícula que es diu The Magdalene Sisters. Magdalene Laundries serien les. Les bogaderies. Les bogaderies de la Magdalena. Es va fer aquesta pel·lícula que es deia Les germanes de la Magdalena. Al principi dels 2000, em sembla, no?

No ho sé de quan, jo la vaig veure fa relativament poc, a Filmin, i surt l'actor aquest tan lleig, que m'agrada tant, no tan lleig, és una broma, és el de ja en sortirà, tot això que estem dient, no en sortirà ara mateix, però ara ens ho buscarà l'Helena Miquel, que la tinc aquí darrere el vidre, que ens busqui la pel·lícula. Les germanes de la Magdalena, sí. Sí, sí, m'està sortint el personatge i tot de la sèrie de televisió, que és el Thomas Shelby, i no m'està sortint l'actor irlandès maquíssim amb uns ulls com fars. Ja en sortirà en algun moment. Sí, en sortirà.

El que explica la història d'aquesta pel·lícula és unes institucions que les portaven monges, però que en el fons eren institucions estatals, on s'internava a les dones. Que es consideraven problemàtiques. Per exemple, mares solteres, dones de moral dissoluta, etc. I van existir fins als anys 90 i els feien fer treballs forçosos. Moltes van morir, van viure en situacions molt complicades en aquestes institucions. I en aquest cementiri hi ha moltes dones anònimes que van estar en aquestes institucions que estan allà enterrades.

Ja ho sabem tot. Estava parlant, que m'explico fatal, de Cillian Murphy, el guapo de Peaky Blinders, i la pel·lícula es diu Coses petites com aquestes. Però clar, l'Helena Miquel m'estava mirant, Virgili, com vols que llegeixi els pensaments? Perquè he dit Thomas Shelby, vull dir, tot ho he fet molt complicat. Bé, Cillian Murphy i la pel·lícula que no se l'heu de perdre, Coses petites com aquestes, que a més és una pel·lícula delicada, on s'explica molt bé tot això. Tornem amb aquestes bogaderies

de les senyores Magdalena. Sí, doncs res, que en aquest cementiri, doncs, finalment, s'ha posat una placa d'homenatge, cada any es fa una cerimònia per recordar aquestes dones, i em va semblar molt interessant, no?, Com en un cementiri pots veure les contradiccions d'un país. Un país com Irlanda, que ha lluitat tant per la llibertat, la independència, l'autonomia, el dret a decidir, i que en canvi, ja estan les sufragistes que ens ho recorden, i que en canvi negava el dret a decidir de les pròpies dones sobre el seu cos, sobre les seves vides. Un clàssic, t'he de dir. Llavors, jo convido molt a anar als cementiris i a mirar aquestes contradiccions. La Mariana Enríquez. La Mariana Enríquez té un llibre meravellós que es diu Alguien camina sobre tu tumba, que fa un recorregut pels seus cementiris preferits. I, per exemple, a Barcelona, Cementiris de Barcelona organitza diverses rutes i n'hi ha una que fa al voltant del 8 de març cada any que es titula Passeig de Dones. Llavors, crec que l'han fet al Poblenou i no sé si a algun cementiri més de Barcelona, i fan un recorregut per les dones importants, diguéssim. Però jo convido a mirar altres coses, a part d'això, de les dones importants que han estat silenciades i tal. Hi ha altres coses en el cementiri.

Hi ha moltes dones, per exemple, les Magdalenes aquestes, vull dir que en aquell cementiri moltes de les dones eren anònimes i, de fet, no se sap ni on estaven enterrades. Vull dir que aquí explica moltes coses, això, també, no? Sí.

Sí, i a part d'aquests grans esdeveniments històrics, als cementiris passen moltes coses, com deia aquesta cançó de Mecano, que no sé si recordes.

Sí, m'encanta aquesta cançó. Mira, amb això de les lletres, els Mecano eren bons. Amb altres coses, ja no sé, aquells dos teclats allà. No ho sé. Però les lletres. Estaven bé.

Y los muertos aquí lo pasamos muy bien entre flores de colores y los viernes y tans en la fosa no están nos vestimos y salimos.

Y los muertos nos lo pasamos muy bien aquí, no sé qué de colores, bueno, maravillós.

Maravillós. La cançós d'ella es diu No es serio este cementerio, eh? Amb una rima que això era molt pròpia de Mecano, buscar aquestes rimas. Doncs, si investiguem una mica en totes aquestes coses que passen al cementiri, resulta que hi ha una disciplina de la història, un cap de la història, que es diu epigrafia funerària, que el que fa és que estudia les inscripcions de les tombes, etcètera, no? Llavors, històricament, les dones, la majoria de les inscripcions estaven encarregades per homes, els marits, els pis, tallons. Si passegem pel cementiri, per exemple, el cementiri de Montjuïc, que allò és un estandart del meu pare, i vaig de tant en tant, veiem moltes inscripcions que. No és la veu de la dona, sinó el reflex de l'ideal. Esposa de, filla de, mare de I moltes vegades trobem la paraula abnegada. Devota. Devota, molt bé. Devota té moltes de devotes. Algun sinònim semblant. Llavors, fem l'exercici, Montse. A veure. ¿Tu has pensat que voldries que et posessin a la teva làpida? Ha arribat tard.

La volíem abans aquí. No, no, no. Això estaria bé, no? Ha arribat tard, és el primer que m'ha sortit, no hi havia pensat. Doncs mira, seria.

Fatar, fatar. Això vol dir que hauria viscut 200 anys. Seria una opció amb humor, que estan molt bé les làpides amb humor. Jo en tinc una pensada. A veure. Mira, tu que ets de Tarragona, un dels epítets més freqüents que s'han trobat a les tombes de les dones romanes de Tarraco era aquesta inscripció llatina, sine quereia, que vol dir sense queixar-se. Sense conflicte. S'elogiava la dona, l'esposa, que havia viscut subordinada sense aliar-la. Home, quan estàs dintre la tomba ja no queixes de res. Efectivament. Ja estàs quieteta, allò si n'hi havia. Efectivament. O sigui, si n'hi quereia, dona que no es queixa i, per tant, era la lògica, li dedicaven com a resum de la seva vida. És una mica de bota i tot això que dèiem ara. Llavors jo vull que em posin com quereia.

Queixant-se sempre. Queixant-se sempre. Liant-la una mica. Exacte. Doncs escolta, parlem-ne. Cum quereia. Cum quereia. Quereia, no? No ho sé, no ho sé. El meu llatí és a Gratallops, també.

Un altre exemple d'aquesta epigrafia funerària i dels homenatges funeraris i tal, està al Monestir de Pedralbes, a la tomba de la Lisenda de Montcada. No sé si l'has vist. És magnífica.

És que el Monestir de Pedralbes és un lloc que no sé per què no hi anem més. I fan rutes molt interessants. Clar, i hi ha un hort, i és com xulíssim. És un lloc molt xulo. La gent diu, anem a donar un tom a la Rambla. No, anem al Monestir de Pedralbes. Sí, per exemple, és una idea. Si tens una cita, què t'agrada més, un noi que et diu anem a fer un gelat o anem al Monestir de Pedralbes? Ho tens claríssim.

Doncs, campillo apuntant. Elisenda de Montcada, la tomba és molt xula perquè té dues cares. La deia com a reina, es pot veure per les dues bandes, té la deia com a reina i la deia com a monja devota de quan es va internar en el monestir. Llavors, a la banda de com a reina, els peus hi ha dos gossets. Que era algo que es posava molt a les dones nobles, també a les reines, etcètera, que és un símbol de fidelitat. Fidelitat, submissió, etcètera. Però per les dones, eh? Per les dones, sí. I els senyors que els hi posaven un lloro. Un lloro, però un lloro, m'agrada la idea d'un lloro. Una cacatua. Una cacatua de Barcelona ja verda dissecada, com ho veus? Una cotorra. Llavors, tu passeges per.

Per cementiris? Per cementiris. És això el que m'estàs preguntant? Sí. De fet, jo l'última vegada que vaig anar a un cementiri, va ser a Reus, però anteriorment, l'altra vegada, és que me'n recordo, perquè hi va haver un moment de pànic, perquè vaig anar a Londres, i gairebé em tanquen dintre el cementiri i vaig haver de córrer. I ho recordo com, Déu meu, em quedo aquí. Doncs, mirant allà a l'ombra, la tomba d'Oscar White, no, d'Oscar White no, que és a París, era la de Karl Marx, era la de Karl Marx, i gairebé em quedo allí dins, vull dir que no anem de bromes perquè la cosa és que.

Ostres, dormir en un cementiri molt romàntic, tot plegat. No, no, no. Doncs, bueno, si passegem per qualsevol cementiri, el de Londres, el de Montjuïc, jo com que he anat sovint m'hi fixo. Està ple d'estàtues de dones. Dones que ploren, àngels, la pietat, etc. Hi ha una paradoxa molt gran, que és que les dones estan molt presents en els cementiris, en tota l'ornamentació, però no com els homes ho estan, perquè com a individus, el polític, l'economista, el músic, l'arquitecte, el que sigui, i en canvi les dones estan presents com a l'algoria. Per exemple, en el cementerio de Montjuïc, a la tomba d'un senyor que es deia Jaume Ponsarnau, que no sé exactament què va fer, hi ha una escultura. M'encanta que hagi pres notes, ell anant per allà, un moment, que he d'escriure una cosa per a les dones i els dies. I el Jaume? És una escultura força coneguda d'un tal Rafael Atxé que representa una dona sense consol, de fet, que està sobre la tomba. De fet, es coneix com la dona sense consol. Està posant flors a la tomba i ell. Sobretot m'imagino que deu ser preciosa i molt bonica amb els cabells llargs. Sí, exacte. I jove. Jove, molt bonica, però una mica és aquesta idea que les dones estem destinades al plor, al dolor. I hi ha tota una sèrie de dones de pedra en els cementiris que ens recorden això. Mare meva.

Ai, mira, potser aquesta secció l'havíem d'haver fet per tots sants, però escolta'm, ara ens va bé això per començar el setembre perquè ens quedem una mica.

Doncs per tots sants seria molt interessant parlar del que volia parlar jo ara, que a part de tot això dels morts, tota la ornamentació que hi ha als cementiris, és molt interessant mirar la vida que tenen els cementiris, la quotidianitat dels cementiris. I quan mires al teu voltant te n'adones d'una cosa. Que les que cuiden els cementiris, no parlo dels empleats i les empleades, sinó qui va a posar flors, qui neteja les tombes, etcètera, són dones. Sempre. I és molt curiós com després de la vida, també en la mort, qui cuida dels morts també són les dones. I això ho veiem claríssimament, no? Qui sap on està. Jo vaig trigar molt a anar a veure la tomba del meu pare i quan vaig anar. No la trobava. I vaig trucar a la meva germana. També tinc un germà, però vaig trucar a la meva germana perquè sabia que ella sabria on estava la tomba.

I això vol dir també que en el cementiri també pot ser una forma de transmissió de memòria. Si són les dones les que van parlant sobre el que hi ha i són les

que hi tenen cura. Sí, i a més, una àvia que va al cementiri amb la neta i li explica les històries i quines flors porta, perquè eren les flors que li agradaven i com neteja i què té a la tomba, etc. Però això que és molt bonic també pot ser una càrrega, perquè també són cures. I tindre cures de les tradicions, dels morts, de la memòria i del record.

Igual que et fan comprar els regals dels cosins per Nadal, també has de pensar en les flors liofilitzades que has de comprar, eh?

Vull dir que és un festival. I després, fixa't-hi, la meva mare, que no para de parlar de la seva mort, és gran, etcètera, la meva mare ja ens ha dit que no vol ni enterrament, ni làpida, ni res, perquè no ens vol donar feina. Ella ja sap la feina que porta, cuidar dels morts també, no? I és molt interessant. I ja per acabar, perquè em sembla que ja hauríem d'acabar, volia introduir una idea que em sembla molt interessant i que està vinculada al feminisme, que és tot un moviment. Que els anglesos en diuen green variant, que seria algo així com enterrament verd o ecològic. M'encanta que acabem amb això perquè llavors lliga tot amb lo de la Maria Sevilla. Doncs sí, de fet és molt interessant perquè hi ha tota una indústria de la mort, dels enterraments, és molt neoliberal, ocupa espais, etc. I el que es promou és que igual que l'habitació pròpia que en parlaves abans, tinguem també una tomba pròpia, on no estiguem condicionades ni per l'economia, ni per l'espai, ni per res. I qui la neteja? I qui la neteja? El que es proposa és que. Que no es netegi ningú, no? Que no hi hagi productes químics per tractar els morts, que els taus siguin ecosostenibles i que, per tant, hi hagi enterraments en els boscos, i que, per tant, la forma que es degrada el nostre cos no sigui una forma també pròpia i vinculada amb la natura, i aquí podríem parlar de I vinculada amb el

capitalisme i el caler que hi ha darrere d'això, vaja, d'acompanyar una persona a morir,

també. Totalment. Així que, una habitació pròpia? I una tomba pròpia, Montse. Què et sembla?

Vas molt forta per començar la temporada. Comença amb cementiris, això només pot anar amunt, amigues. Així que, Marc García Puig, moltíssimes gràcies. Gràcies a tu, Montse. Per tornar a ser aquí. Nosaltres ho deixem. Una mica mortes, perquè ja és gairebé les 12 de la nit, però contentes. Roser Pereira Moragas, Montse Comelles, Lena Miquel, Mireia Isard, Albert Castellví, José María Campillo. Avui ho he dit en castellà a tots, així, perquè és més seriós. I qui us ha parlat? Bonci Virgili. Demà, programa, eh, també. No descansem mai. Teresa Cabré, directora de l'IEC, de l'Institut d'Estudis Catalans. És l'11 de setembre. Aviam de parlar amb una senyora clai català.

Buenas noches. Revenait en plein coeur Son cri déchirait le silence Depuis qu'il s'en était à l'île Longtemps je l'avais espéré Ce vagabond se disparut. Voilà qu'il m'était revenu Vingt-et-cinq rues de la grange aux loups. Je m'en souviens du rendez-vous Et j'ai gravé dans ma mémoire Cette chambre au fond d'un couloir Assis près d'une cheminée J'ai vu quatre hommes se lever La lumière était froide et blanche Ils portaient l'habit du dimanche Je n'ai pas posé de questions assez étranges. J'ai compris qu'il était trop tard Pourtant j'étais au rendez-vous Vingt-cinq rues de la Grange au Loup Mais il ne m'a jamais revu Il avait déjà disparu. Voilà, tu la connais l'histoire Il était revenu un soir Et ce fut son dernier voyage Et ce fut son dernier rivage Il voulait avant de mourir Se réchauffer à mon sourire Mais il mourut à la nuit même Sans un adieu, sans un je t'aime. Mon père Oui Le

bleu sur Nantes Et je me souviens Le bleu. De nantes rend mon coeur chagrin.