Victoria Luengo: "Si vull ser honesta com a actriu, també ho haig de ser a l'envellir"

Hi ha pel·lícules que parlen de nosaltres.

Per resumir, quan parlem d'una pel·lícula, molt habitualment diem la pel·lícula de Sorogoyen, la del Modóvar, la de la Cuixet, però poques feines són tant d'equip. Com fer una pel·lícula? Hi ha actrius, actors, persones que s'encarreguen de les llums, de la fotografia, del maquillatge, fins i tot dels àpats. El ser querido a la pelicula de Rodrigo Sorogoyen, que es pot veure aquests dies al cinema, ens parla molt d'això, de no creure que les pelicules s'acaben amb un sol nom. Per això convidem avui a l'actriu principal Victoria Luengo i a la guionista Isabel Peña perquè ens parlin d'una altra manera de demanar de la vulnerabilitat i de tot el que passa en aquesta peli, que no sortirà mai als titulars, però és més essencial que tots els premis.

A Catalunya Ràdio, les dones i els dies, amb Montse Virgili.

Comencem aquest dilluns 7 de setembre amb aquest nou tema de rei, aquesta britànica que ens té el cor robat, i amb la cançó Joy, que és el seu últim single, que és una cançó a l'alegria, que vol trencar esquemes, perquè es pot trencar els esquemes de moltes maneres, però sí hem de triar que sigui amb alegria.

Benvingudes, benvinguts a Les dones i els dies. I avui especialment vull saludar la senyora de Correus, que aquest matí ha anat a buscar un paquet i m'ha dit que escolta Les dones i els dies cada dia puntualment a les 11 de la nit. I escolta, això m'ha despertat alguna cosa.

Hay una cosa que quería preguntarte, que es, ¿la gente de la peli sabe que eres mi padre

o qué sabe? La gente de la peli sabrá lo que tenga que saber, no pasa nada. Eso no va a ser nunca un problema, Emilia.

Bueno, para mí sí, quizás.

He venido al desierto para irme. Que tú nunca mereciste lo que tanto quise dar.

Aquesta cançó no la trobareu a la banda sonora del Ser querido, però ja sabeu que nosaltres fem trampes, ens encanta muntar-nos la nostra peli. Avui teníem ganes de parlar d'aquesta pel·lícula de la que tothom parla, la pel·lícula del Soro Goyen, el Ser querido, i és una pel·lícula dirigida per un home, i dieu, això no és material de les dones i els dies, no? Però hi havia actrius, també, i sobretot em sembla que parla de temes molt tangencials, molt importants, que a les dones ens impliquen molt. Parla, és una pel·lícula que parla sobre la violència, l'autoritat d'alguns homes, també a l'hora de dirigir, a l'hora d'estimar, a l'hora de viure, però també parla d'autoestima, d'una dona que creix sense la presència del pare, de maneres d'estimar equivocades, de l'anestèsia per no sentir allò que ens fa mal, i també del que significa la paternitat. Es tracta només de posar la llavureta, la semilla, que m'està mirant Isabel Peña, diciendo què és això de la llavureta. Estoy súper atenta. Y ya está. Ho tenim tot. Doncs ens acompanya la Isabel Peña. Com estàs? Pues muy bien, muy contenta de estar aquí. Muchas gracias por invitarme. És coguionista de la pel·lícula del Ser querido. Jo ara ho estava dient quan començava a parlar de la pel·lícula del Sorogo i en la que parlem tots. Clar, és una pel·lícula feta per moltes persones. Clar, diem les pel·lis sempre amb el director al costat, però tu ets coguionista i aquí es nota que hi havia una dona per dona. Escribint també, sí o no? Sí.

Absolutamente sí, había una dona. Pues qué bonito que lo traigas a colación y no solamente por la parte que me toca, sino porque es que, de verdad, el cine es un trabajo en equipo. Si tienes suerte, en familia, como es nuestro caso. Una película la hacen tantas personas que es verdad que es muy injusto cuando se le pone una sola etiqueta, que casi siempre o siempre es la del director. Entonces, gracias por abrir este melón.

Vinga, doncs de melons parlarem també i ens acompanya Victoria Luengo, actriu, protagonista de la pel·lícula de Ser querido. Com estàs? Molt bé, molt contenta de ser aquí. Escolta, tu també t'ha tocat molta feina perquè el teu paper és molt bèstia. Parles de o sigui, sense voler-ho, amb el que ha escrit la Isabel Peña i també, evidentment, Sorogoyen, Has tramat un personatge molt delicat amb moltes arestes i que li passen moltes coses.

Sí, la veritat és que poques vegades a la vida tens l'oportunitat en aquesta feina que t'arribin personatges tan complexes i això és una cosa evidentment que ve des del guió i també ve, com deia la Isa, de tenir l'oportunitat de treballar en família i de poder tots dir la nostra opinió, tots parlar de com sentim les coses, com les volem transmetre. I quan treballes amb família i fas una peli en equip, passa molt que et sents escoltat. I he sentit que deixava la meva empremta a la pel·lícula i ha sigut molt maco. Clar, hi ha una cosa.

Com tot a la vida es pot explicar tot de moltes maneres. Podríem fer una sinopsi així ràpida d'aquesta peli sense fer espòilers. Un director famós que ha guanyat dos Oscars, fa molts anys que viu als Estats Units, torna a Espanya per tornar a rodar i li demana a una filla que havia tingut fa temps i que no l'ha vist ni se li espera que faci doctori principal. Això podria ser com la manera d'explicar-ho ràpidament, però clar, aquí hi ha molts matisos, passen moltes coses i m'agradaria saber també si en el principi, en el guió, ¿vosaltres ja teníeu pensat que hi hauria totes aquestes capes, que parlàvem de l'autoritat, la violència i tal, o resulta que vau voler fer aquesta història del pare i al final la cosa se us va anar de les mans i vau acabar explicant moltes coses que ni pensàveu?

Pues es un poco lo segundo, la verdad. No sé cómo lo harán otros guionistas del mundo, pero cuando Rodrigo y yo nos sentamos a empezar a escribir, estamos perdidísimas. Entonces es muy estimulante. O sea, todo puede pasar. Por eso también a veces sufrimos tanto. Sufrimos entre comillas, ¿eh? Porque durante meses, y no te exagero, podemos estar en la incertidumbre total. Eso te genera muchísima inseguridad. Sobre todo, como en este caso, en esta peli, que hemos salido de la zona de confort, por así decir, del thriller, y nos hemos enfrentado a hablar de las cosas de verdad.

Asbestos es més fàcil, és a dir, amb totes les dificultats que té, però aquesta és una pel·lícula de matisos, una pel·lícula que també passa tot en la cara

dels protagonistes. Total, totalmente. Asbestos es hablar del otro, y el ser querido es hablar de una, entonces eso cuesta muchísimo más. Entonces, me parece una forma muy honesta de encarar este trabajo, el decir, bueno, tengo un padre y una hija, tengo el metacine. Tengo el abandono, ¿y qué más voy a tener? Pues hay meses que tienes unas cosas, llega la primavera y tienes otras, has perdido pero has ganado, y cuando entregas tu versión definitiva, que es un gran día en la vida de una guionista, pues ya tienes tu peli. Y lo bonito es que esa peli sigue mutando hasta la pospo de sonido, y no te exagero. Y también la mirada de

la gent que la veu, dels espectadors, que esteu veient que causa emocions i fins i tot hi ha gent que a vegades ha de sortir del cine. No vull espantar ningú, que es pot veure perfectament, però sempre hi ha gent sensible. I en moments de la vida, no?

Jo estàvem parlant abans del dinar i els estava explicant que la meva carrera, que no és molt llarga, però ja porto 20 anys treballant, Només m'ha passat tres vegades aquesta resposta del públic de sentir que el públic estava travessat emocionalment per una història. Em va passar en Primafaki amb el monòleg de les agressions sexuals, em va passar amb la gossa en el descampat, l'obra de teatre de la Clàudia Sador sobre la mort perinatal, i m'ha passat al ser querido. I és molt, molt, molt impactant veure com gent que no es dedica al cinema, gent que no sap res de l'ofici, gent que a priori, dius, potser no se sent interpel·lat per un rodatge, surt del cinema completament atrevesat per la pel·lícula. Rebo missatges a Instagram de, no sabeu, la quantitat de dones dient. He vist la pel·lícula de la meva història. I dius, com pot ser? Perquè nosaltres sabíem que això parlaria a molta gent, però no a tanta gent.

Aquesta història, la història principal, podríem dir, que n'hi ha moltes secundàries, com dèiem, és l'abandonament del pare. És aquell pare que, diguéssim, va plantar la llavor i va desaparèixer per motius X. Cadascú tindrà els seus. Ho has explicat a entrevistes i ara no, que no vull fer un moment de lectures, però vull dir, ho has explicat una mica, que era una història que també t'havia succeït a tu, d'aquesta manera.

Sí, vaig tenir un pare absent i, evidentment, és un lloc del que he begut per construir el personatge, és un lloc que m'ha portat a llocs. Evidentment, no és la meva història, el meu pare no era director de cinema. No ha guanyat dos Oscars. No ha guanyat dos Oscars, és a dir, no és la meva història, però jo, com a actriu, acostumo a crear els personatges. Intentant comprendre'ls, intentant entendre'ls. I jo, aquest personatge, el que et puc dir és que m'ha estat més fàcil d'entendre que altres que he fet. Clar, potser de policia et costava més. Doncs d'antidisturbios era més difícil d'entendre per a mi,

sí. Però clar, et veiem en els primers, no vull explicar res, però en els primers moments, quan et trobes aquest pare que fa tants anys que no veus, aquesta incomoditat i aquesta pregunta tan buida, i que hem fet tots moltes vegades, d'estàs bé? Sí, sí, estic molt bé, estic molt bé, i s'ho van repetint, estic molt bé. Quan t'es més bé, però menys bé. Exacte, com més vegades dius que estàs bé, és que estàs fatalíssim, no?

És molt curiós això, perquè jo no era tan conscient, quan vaig llegir el guió, que tantes vegades ens dèiem que estàvem bé. I m'ho diu molta gent. Molta gent es queda amb la cosa de el padre y la hija os decís muchas veces que estáis bien cuando no estáis bien. És que se n'estava escrito, eh? Però sí que estava escrit, perquè a la carpa final. Yo le digo, ¿cómo estás? Bien, bien, estoy bien. ¿Y tú? Bien, bien, estoy bien. Y es el final de la película.

A ver, no m'explico el final de la película,

que aquí la gent l'ha de veure. Estamos respetando. Es verdad que en el final está, pero la pregunta inicial de la peli,

eso es vuestra cosecha. Sí, es cosecha pròpia.

Això anàvem a dir que crec que he llegit por ahí que hi ha molta improvisació, o sigui que els primers minuts que es trobàvem amb el Bardem, amb aquest pare, aquest mal pare, diguéssim, eh?, Hi ha molt de

Victoria Luengo aquí. Sí, jo vull puntualitzar que hi ha una cosa que la nostra pel·lícula parla del relat i de com el relat està. I hi ha una cosa que està passant a la premsa i tal, que sembla ara com que a la pel·lícula hi ha molta improvisació i a mi m'agradaria puntualitzar. Hi ha molta feina, segur. No, no, que l'únic lloc on hi ha improvisació és a la primera seqüència. Tot allò, a més, està molt escrit. Jo parlava del principi. Però sí que és veritat que al principi hi ha una part que és de bastanta improvisació i, evidentment, quan tens tanta improvisació, hi ha un lloc on apareixen coses que formen part de la teva intuïció, no? I suposo que inevitablement són coses que estan més a prop teu.

Aquells primers plans que no enganyen, aquesta incomoditat que podreu veure si aneu a veure la pel·lícula. Que contentes ens fa estar amb la Victoria Luengo i l'Isabel Peña.

No has vist mai Un home trencat? Aquí podria ser un subtítol de la pel·lícula del Ser querido, de la pel·lícula de Soro Goyen, parlant aquesta nit amb Isabel Peña, coguionista de la pel·lícula del Ser querido, i la Victoria Luengo, actriu protagonista d'aquesta pel·li. I clar, és molt material, Dones i dies. Nosaltres estem entusiasmades amb aquesta pel·lícula perquè també, a part de l'abandonament i de com ens ensenyen a ser pares i mares, aquí hi ha moltes referències, hi ha moltes reflexions sobre què significa ser mare i com una mare ho té més difícil per desaparèixer, per abandonar.

Sí, no soc mare, llavors em costa molt respondre-te amb absolutismos. Però pel diàleg, no? Però sí que et vull dir que per nosaltres és molt important el personatge de la Charo, que és el personatge de la mare. És un personatge que surt molt poc a la pel·lícula i que per mi marca tota la pel·lícula. I marca tota la pel·lícula perquè és una dona, i això ho vaig parlar l'altre dia amb la meva mare, és una dona que ha patit molt per la figura del seu ex. Que a la vegada és la figura del pare, i això és una cosa molt interessant a veure, que a vegades les dones han tingut un conflicte amb el seu ex. Que a la vegada és el pare del fill o la filla, i que és molt difícil a vegades comprendre la separació entre una figura i l'altra.

I aquesta mare que fa la Núria Prims, que ens agrada, ho dic bé, no?

Sí, sí, ens encanta aquesta dona. El parecido entre Núria Prims i Victoria Luendo. Ah, no és Núria Prims? Sí, que és el parecido entre nosaltres dos. O sea, hay un momento de perfil de las dos. No, no, no.

No, no, és preciosa i és molt important perquè, i crec que totes les dones que vagin a veure la pel·lícula, de les coses que a mi més m'han impactat és la quantitat de dones de 40 a 60 anys, 65, que m'escriuen dient. He vist la pel·lícula tota a través dels ulls de la Núria Prims, del personatge de la Charo. M'he sentit completament identificada amb aquesta dona perquè és una dona que va ser abandonada, ella també, i que quan la seva filla decideix anar a veure el seu pare, ella respecta I treballar amb ell. Ella respecta. Tot i que té por i té vertigen del que la filla vol fer, però ho respecta i no intenta ocupar espai. Ella no truca, ella no apareix al rodatge, ella envia uns àudios dient hola, estàs bé? Te mando un àudio, no te quiero molestar, que és una cosa també que fem molt les dones, de respectar constantment l'espai exterior de l'altra i saber veure la persona que tens davant. I és preciós perquè és una mare que en tot moment. Sabe ver a la seva filla. Y eso es precioso porque el padre no la ve nunca, a la filla.

Sí, y también es bonito que la filla sabe ver a la madre. Porque hay un momento. Voy a decirlo, ¿por qué no? Ya que estamos entre amigas. Una de mis frases favoritas del guión y de mis escenas favoritas es cuando Emilia dice, mi madre es la hostia. Sí, eso es. Es un momento súper pequeñito, pero que si se te queda, es como que abre una puerta a. Joder, a ver la historia de ellas dos. Bueno, y esas cosas me parecen especiales.

Clar, con molt respecte, perquè aquesta dona la cuida, ha estat sempre allà, ha estat la present, podríem dir que és la història, per qui no hagi vist la pel·lícula, és a dir, és una mare que tot i que va tenir aquesta parella i no va funcionar, ha decidit quedar-se en un cantó, ha estat sempre cuidant de la filla, i ara que la filla vol treballar amb el pare, no li posa traves, no ocupa lloc, no la truca 60 vegades, i sobretot no interfereix en la relació.

I seguro que le duele, eh? Ella no està en un spa. Ella está seguramente muchas horas del día pensando en las ganas que tiene de saber.

Hi ha aquesta dona que pateix, però també la Victoria Luengo, el personatge que fa, per suposat, pateix. Pateix perquè la decisió de ser actriu amb algú amb qui no has compartit espai, però penses també que és una qüestió professional que no et pots perdre. Aquí hi ha una tibantó que suposo que no has viscut perquè hem dit que el teu pare no havia guanyat Òscars, però tu has plantejat això que hauries fet a la vida real, per exemple?

Sí, nosaltres vam parlar molt amb la Isabel i amb el Rui de la raó per la qual la Emília acceptava la pel·lícula. I jo crec que a la vida, sempre ho dic, jo crec que a la vida tot passa a l'hora. A la vida no passa una sola cosa, et passa tot a l'hora. I jo crec que a la Emília li passa tot a l'hora, li passa cada cop. Ella és una actriu que no li va bé, que no té sort, que no treballa, no té per pagar un lloguer per ella sola, perquè ningú pot pagar un lloguer per ell sola amb els temps que corren, però ella accepta això d'una manera conscient dient, no puc dir que no, perquè és una oportunitat d'or per la meva feina, però a la vegada el que li passa per dins és. A veure si jo m'apropo a aquesta persona i puc entendre per què no va ser present, per què no va estar present a la meva vida. I li passa tota l'hora.

Clar, perquè és una pregunta que jo crec que tenen moltes dones, té la protagonista, però poden tenir moltes dones que veuen que el seu pare no ha estat present. Què he fet jo? Hi ha sentiments de culpa, sentiments de por, com m'hi relaciono, representa que és el meu pare però és un desconegut.

Bueno, perquè jo crec que la pregunta és molt clara, és si aquest home que se suposa que m'ha d'estimar incondicionalment decideix no estimar-me, Jo no soc meritoria d'aquest amor. I això és una cosa que configura tota la teva identitat, perquè tu creixes pensant que el teu pare i la teva mare, o les teves dues mares o els teus dos pares, et deuen un amor incondicional. I en el moment en què tu veus que hi ha una persona que ha decidit no estimar-te, no estar. L'única cosa que pots pensar és per alguna cosa meva. És perquè jo no mereixo això. I això et configura una identitat en els teus vincles posteriors. En els vincles, en l'amor.

I jo pensava també en les comparacions, perquè hi ha un moment en què es veu, per exemple. Aquest pare amb la nova dona, podríem dir, amb la dona que no has conegut mai, amb el lloc que podries ocupar tu com a filla, també, perquè està amb els seus dos fills. Com seria jo amb aquesta família? Per què aquest senyor sí que sembla que es comporta bé amb aquesta família i amb mi no es va comportar bé? Entendre que és el mateix home, aquell que em va destruir la vida, I el d'ara també és una feina molt gran, no sé si de teràpia o de què. Saps que m'agrada molt del guió,

i no ho he dit mai perquè no se m'ha acudit dir-ho mai, i no l'he dit mai a la Isa, que és la responsable d'això que m'agrada tant. La seqüència del passeig marítim, on jo vaig a conèixer la família, m'agrada molt per guió que la Emília, I la dona de l'Esteban sí que parlen. I tenen una conversa sincera. Perquè el problema, evidentment, no ha sigut mai entre elles. I m'agrada molt del guió.

Estem parlant, ho dic per si la gent no ha vist la pel·lícula, que volem que la vagin a veure, de Sorogoyen, però Isabel Peña també. És que estem parlant de la nova dona, podríem dir, i de la filla que ets tu, de la primera filla.

Clar, és com jo soc la filla d'una relació anterior i ella ara té una família diferent, amb una dona diferent, amb dos fills. I hi ha una seqüència on jo conec aquesta nova família i m'agrada molt del guió que jo no rebutjo a la nova dona. La Emilia en cap moment la rebutja. De fet, té una conversa íntima i molt interessant amb ella. I les dones crec que tenim una capacitat, per com hem estat educades, a mostrar-nos vulnerables i a tenir la capacitat de mostrar-nos vulnerables una davant de l'altra. I crec que és molt maco del personatge de la dona de l'Esteban, l'actual dona, que ella és capaç de veure'm. I l'actriu ho fa molt bé, perquè quan jo quasi em poso a plorar i li dic. Ella em diu, ¿com va el rodatge? I jo li dic, bueno. Va millor cada dia. I ella em diu, però no estàs contenta? I jo quasi em trenco a plorar i aguanto i no lloro. I ella m'escolta i ella m'està veient-ho. I ella sap perfectament el que m'està passant. I això em sembla una gran troballa de guió.

Clar, i també perquè coneix aquest home, que és el teu pare i la seva parella d'avui. Sap quin monstruet té casa, també, jo crec.

Bueno, es que también Y no només eso, como te digo, yo creo que las cosas pasan todas a la vez. Y aquesta dona pot estar completamente enamorada de su marido y a la vez saber que en el pasado hizo cosas que seguramente no estaban bien. Y esta mujer es consciente de todo a la vez. I pot conviure a l'amor. Y al judí sí capa un pasat, hace un pasado de este hombre,

¿no? Sí, sí, total. Es que claro, para escribir una película, tú en realidad escribes muchas pelis, ¿no? Quiero decir, Charo tiene su historia, la actual mujer de Martínez tiene su historia, y hemos hablado mucho de esta mujer. Es editora de libros, es sueca, pero vive en Nueva York, ¿no? O sea, como que tiene su propia biografía. Entonces, para Ruy y para mí, esta mujer es.

Ruy es Rodrigo Sorogo. Ruy es que toda la zona de Ruy, Ruy, diga, a ver, ¿qué está pasando aquí?

A ver si tiene a un otro y no yo. Entonces, claro, esta mujer es la que ha sostenido al antiguo Martínez para que se transforme en el nuevo Martínez. Pero entre el nuevo y el viejo hay una conexión. Ella la conoce perfectamente. Entonces nos encantaba pensar que efectivamente ella está sosteniendo mucho en esa conversación. Ella sabe perfectamente de lo que estás hablando.

Es muy bonito eso y nunca te lo había dicho y me parece muy especial esas cuatro frases que comparten ellas dos. Cosas que pasan a las dones y a los días.

El ser querido i les nostres estimades, hauríem de dir, Isabel Peña i Victoria Luengo, aquí obrint-se explicant totes aquestes qüestions íntimes i també jo crec, diria que socials i grupals, perquè crec que totes hem viscut situacions semblants en moments de la nostra vida. Vull dir, és una pel·lícula que pela tanta gent justament per això. Parla també de com l'educació, la falta d'educació o aquest abandonament també fa que la teva autoestima sigui fràgil. I per a un actriu, que la seva autoestima sigui fràgil. Es todo un bomba callar. Total. ¿Quieres contar tú lo de ser mirada? Que eso fue desde guión muy bonito. ¿Por qué elegisteis lo del contexto del cine? A veure, a veure, que ja estan parlant en castellà ja de tan còmodes que estan.

Entre les dues, d'acord? És veritat que ens emocionava molt pensar en Emilia, filla, que mai ha estat observada per papà, perquè no estava. Victoria Luengo.

Deixem que digui Victoria Lenguo, ai, Victoria Luengo i Bardem, perquè la gent amb els noms.

És que, fíjate, a mi m'ha de pudor, a mi m'ha de pudor parlar d'això. Jo penso en els oients. Bueno. Hija y padre, ¿vale? Entonces aquí hay una hija que nunca ha sido mirada por su padre como son esos niños mirados en el buffet del desayuno, ¿vale? Para que nos entendamos entre las donas que hemos visto la película. Entonces esta hija se ha convertido en una actriz que ahora va a ser mirada por un director. Entonces, esa necesidad de validación que tenemos como hijas se está mezclando totalmente con esa necesidad de validación que tenéis como actrices. Como actrius que es terrible. Es un cóctel molotov para un alma,

¿no? Clar, en aquesta pel·lícula, perdona, que hi ha moltes que s'haurien negat, moltes actrius que s'haurien negat perquè haurien dit a mi que els primers planos que se'n veu aquí fins l'esperit no me'ls feu, eh?

Yo es que con todo mi amor y sin juzgar, a mí eso. Saps què passa? I això també ho dic per obrir un meló, perquè en aquest espai crec que és el lloc on fer-ho. Jo penso que tu no pots ser honesta com a actriu en els teus personatges si no ets honesta amb la teva cara, amb el teu envelliment, amb la teva evolució com a dona i com a ésser humà. Llavors, jo, una de les coses, fixa't, que més admiro del Ruy, del Rodrigo, és que jo veig a les seves pel·lícules persones amb les cares normals i amb les línies d'expressió que les dones tenim, perquè som éssers humans, i els homes, sí, però que hi ha una part que els homes. Hi ha un molt viatge per les dones. I que els homes estem molt acostumats a veure'ls envellir al cinema, i en canvi a les dones no. I una de les coses que a mi m'agraden molt també del Rodrigo és que ell les actrius que tria són dones que jo les veig a la pantalla i dic aquesta dona és veritat. Llavors, jo no jutjo gens les decisions de la gent perquè tothom pot fer el que vol, però jo personalment la meva tria i la meva opinió és que jo no puc ser honesta. Si jo vull ser. Molt honesta com a actriu, no puc no ser honesta amb la meva cara. Perquè si jo he d'interpretar una mare de 40 anys que ha perdut dos fills, jo no puc tenir una cara. En el siglo XVIII, imagina't. Exacto, jo no puc tenir una cara increïble, sense. Llavors, a mi em passa, jo tinc contradiccions i tinc inseguretats com a dona. Jo veig el Cerqueridio i hi ha planos que faig, ai, Dios mío, ai, Dios mío. Però a la vegada. Home, hi ha el moment aquest que imites el Bardem, perdona. Sí, sí. Però mira, però fixa't, segurament serà el plano. Ho fas molt bé, eh? Moltes gràcies. Serà el plano on menys vella puc arribar a sortir, i és la meva seqüència preferida, quasi, de la pel·lícula. Perquè jo trobo que, de veritat, hi ha alguna cosa bonica en el món que vivim ara i arriscat, també, en dir, doncs jo soc això, i soc això, i soc. Perfecta com soc, perquè estic evolucionant i perquè tinc 36 anys, ja no en tinc 25, i jo soc completament normativa. O sigui, soc conscient de la meva normativitat, però crec que és important.

Però t'has sentit vulnerable tot i així? Com a actriu? Sí, molt.

En aquesta pel·lícula no, perquè jo en aquesta pel·lícula m'he sentit, com ha dit la Isa, per fer-ho amb família i tal, molt cuidada. Però com a actriu jo tinc molts dies on jo amb la Isa ho parlo molt. Dic, ai, amiga, avui és difícil perquè tinc moltes fotos, molta exposició, molta gent que et mira, molta gent I és molt difícil no caure en el judici cap a tu mateixa de dir, ai, no em veig bé, no em veig bé. I m'agrada. Fer una aposta, potser d'aquí dos anys et dic, no ho he aconseguit, i també em semblarà bé i no em jutjaré, però fer una aposta per dir, si vull ser honesta amb els meus personatges, he de ser honesta també amb la meva manera d'envellir. I crec realment que és important. I jo vull que la meva neboda, que ara té sis anys. Reconegui, no? I no només això, sinó que quan ella comenci a tenir evolucions en el seu cos, el reconegui com a una cosa bona i no com a una cosa que és una amenaça, que és com crec que ens han venut a les dones que l'envelliment és una amenaça en comptes d'una cosa bona, perquè estem fent anys, perquè això vol dir que ric molt, perquè això vol dir que penso, vol dir que m'enfado, vol dir que tinc ràbia.

El que passa és que quan veus els festivals, allò, Cants, etc., tu veus allò, totes les actrius, i en veus tres que no s'hagin tocat la cara. Per això és tan difícil.

És que és molt difícil, perquè no tenim referents, perquè hi ha molt pocs referents, i escolta'm, i ho repeteixo, és molt important, aquestes persones que fan això no les podem jutjar perquè és culpa nostra com a societat la pressió que tenen elles per fer el que fan. Els teus managers. No, no, no només els managers, la societat. Tu, tu, jo. Perquè jo veig una foto i faig, mira, està com està. Llavors, també és culpa meva, eh? És culpa de tota la societat que les dones tinguem la pressió que tenim per complir un canon estètic. Llavors, la lluita contra el canon estètic no és fàcil. Com ho faig jo? Doncs jo tinc amigues a la que els hi dic, i jo tinc grups de WhatsApp amb amigues actrius que els dic, noies, avui estic patint tal, i em fan, venga, ánimo, no passa nada. I hi ha alguna cosa que és important i ens hem de recolzar perquè crec que és un moment de canvi i crec que ens hem de recolzar amb això perquè és realment molt important i que és molt important com a dones i com a societat i els homes i tothom que no jutgem la gent que ho fa, perquè la gent que ho fa és perquè ho necessita fer, perquè ho vol fer, perquè. Té la llibertat de fer-ho, que facin el que els doni la gana, però no les podem jutjar perquè la pressió que com a societat posem a sobre dels cossos femenins és absoluta. Mira Dolly Parton, que deia ella, si voleu us passo les

factures del meu cirurgià, que ella estava encantada, ella estava encantada, sempre ho deia, i deia, escolta, teniu algun problema amb això?

No, que ella faci. M'ho he pagat jo, m'ho he pagat jo. Que ella faci el que li surti del xixi, clar.

Exacte. Pensen que soc rosa. No soc rosa, és que porto moltes perruques. És que era fantàstica la Dolly Parton.

Les dones i els dies, el programa que escolten els homes.

Parlant del ser querido, amb Isabel Peña, coguionista de la pel·lícula, i Victoria Luengo, actriu, que ens agrada molt, per cert, lo de Viquilla, no? O ho estàs intentant canviar?

No, no, no, no ho estic intentant canviar, ho he canviat. Però te'n surts o no? Sí, perquè jo el que demanava era simplement que jo els crèdits. Respecta. No, no respecta, jo em sento respectada, però jo volia que en els crèdits de les meves pel·lícules firmàvem el meu nom.

Clar. Després a la vida si em voleu dir Vicky estarà benvingut victòria, victòria, ens agrada molt victòria que ho estàs triomfant i així que quedi ben clar i que surtin totes les lletres un altre dels temes que també hem parlat molt al cinema en els últims anys del mitú s'ha parlat més del mitú a vegades que de les pel·lícules però sí que és important i sí que s'han vist situacions que eren deplorables llestimoses i hi ha moltes actrius que han començat a alçar la veu. Però clar, aquí no és que parleu directament de cap assetjament sexual al ser querido, però sí que parleu de la violència tan instaurada, moltes vegades als rodatges, també a les direccions d'orquestres, fins i tot a la ràdio durant molts anys, semblava que l'autoritat anava lligada a cridar i a més a més estava molt lligada a l'home. En aquesta pel·lícula parleu que l'autoritat es pot fer d'una altra manera i hi ha moltes dones que es planten. Sí, me gusta que saques este tema. ¿Eso era una cosa para que al Sorogoyin no le digan mai que va a cridar algun dia o com va això?

Ell no crida mai. D'acord.

Ell no crida mai. D'acord. Esto es una cosa de las dos guionistas, absolutamente. Y estamos especialmente satisfechas, la verdad, bueno, satisfechas, felices, mejor, con esta parte de la peli, porque las personas que dicen, que se atreven a decir que no a Esteban Martínez, un hombre no acostumbrado a escuchar no, Son siempre mujeres y son mujeres que lo hacen de formas muy diferentes y ninguna lo hace de una forma, entiéndeme, para enmarcar, porque es que no hace falta. O sea, por ejemplo, la escena con la dire de foto, con Pepa de Pablo.

Sí, es decir, ya una persona, es que claro, no sé si he explicado todo eso. No, pero se puede decir que en la película hay una

figura que es la directora de fotografía de la película dentro de la película. Sí,

perquè hi ha dues pel·lícules aquí, la pel·lícula del Ser querido, la peli i la metapeli. Tot això que m'ha explicat del pare que abandona la filla, no la veuen anys i no sé què, però a més és tan filmant una pel·lícula. Jo estic patint aquí.

Entonces, en ese rodaje pasa una cosa que no vamos a comentar y hay un personaje de una mujer que se atreve a decir yo esto prefiero que no. Y nos gusta mucho cómo lo hace en papel el personaje y cómo lo hace luego Pepa Gracia, nuestra actriz. Lo hace de una forma dubitativa, lo hace de una forma que sientes cómo le tiembla la voz. Es natural esta forma, ¿no? Pues imperfecta y sobre todo que lo primero que dice es lo siento. Un clásico. Bueno, un clásico, pero funciona. O sea, quiero decir, hace que las cosas avancen, que no se estanquen y sobre todo que no haya que acabar a gritos en esa habitación, al menos por lo que por ella respecta.

Jo crec que també dir no és una cosa que en general a les dones ens costa a tots, però crec que a les dones aquí tenim una assignatura pendent i més quan estem parlant d'aquest món del cinema que si no ho fas tu n'hi ha 83 que s'estan esperant. Per tant, dir no.

Costa. Claro, es que es muy fácil. Si hay un conjunto de personas que ven algo que no les está gustando, es muy difícil ser la primera que da un paso adelante. Y esto, por ejemplo, en un rodaje puede pasar. Igual que puede pasar en una cocina, en una cocina de un restaurante. Pero es verdad que cuando somos un grupo es fácil escudarnos en que somos un grupo. Y precisamente por eso tenemos que estar muy despiertas y muy unidas, y hablo ahora mismo de la sociedad, para decir que no, y decir que no de formas imperfectas. Hay que ser una heroína para decir que no. Hay que ser una persona coherente y. I no sé, echar-li ganes. I us ha passat, per exemple,

tu com a actriu, Victoria, t'ha passat en rodatges de dir això és inaguantable?

Jo no m'he trobat mai amb una directora o un director que em posi en una situació tan bèstia. Tan extrema. Però sí que m'ha passat mini situacions no violentes, però sí estranyes. Mira, hi ha una que explicaré que no em va passar a mi, però que per mi escenifica exactament això. Tinc una companya que va fer una prova de vestuari i en aquesta prova de vestuari, que és el moment on ens proven la roba per decidir quina roba portarem a la pel·lícula, Hi havia un moment que hi havia una seqüència on el personatge masculí i el femení sortien amb roba interior. I en aquesta prova de vestuari a ella li van provar la roba interior i sempre que et proven la roba et fan fotos i les envien al director perquè et fan fotos de cinc looks i el director diu vull el tres, vull el dos. I a aquesta noia la van posar la roba interior i li van fer unes fotos perquè el director triés. I quan es va acabar la prova de vestuari d'ell, ella va preguntar a ell per què no li heu fet fotos? O sigui, per què no s'ha provat els calçotets? I això va ser molt fort, perquè de cop era cop. Les pròpies persones de vestuari van dir, uau, tens tota la raó. Hem demanat que es validi la roba que tu portaràs i en canvi els calçotets ens han semblat poc importants,

perquè què m'has de, no? I això, per exemple, aquesta companya meva en aquell moment va tenir la valentia de dir, perdoneu, jo no vull que aquestes fotos s'envien, perquè si no feu fotos del noi, per què m'heu d'enviar fotos meves? I aquest tipus de coses sí que. Quan els límits a vegades no estan tan clars. Bueno, és que com a dones ens han ensenyat a ser complements, a ser educades, a molestar poc. Bueno, no, a una sèrie de coses on ocupar espai per nosaltres és vergonyós, a vegades difícil, a vegades molest, i jo crec que a poc a poc totes ens estem ajudant a ocupar aquests espais i a permetre dir-ho. També et dic una cosa, vivim en una societat, abans que parlaves del mitú i de tot això, vivim en una societat on si tu com a dona. I no cal que et posi exemples, perquè tenim un cas molt concret que acaba de sortir. Tu alces la veu i dius, aquesta persona m'ha fet això, la assenyalada i la que estàs marcada per tota la vida ets tu, eh? Llavors, igual que et deia allò de la pressió estètica, et dic això, deixem de demanar a les víctimes que alcin la veu de, ¿por qué no pasa que en el cine español la gente habla? ¿Por qué en el periodismo la gente no habla? Pas. Perquè com a societat tenim una societat que

no recolza la víctima. Que jo això ho vaig explicar prima facie i ho vaig entendre prima facie. Tenim una societat on la llei i la justícia no són el mateix. I quan una víctima diu a mi m'ha passat això, ja sigui aquesta persona m'ha cridat, aquesta persona m'ha violentat, el que sigui, tota la societat el que fa és massacrar la víctima i posar-la en dubte i assenyalar-la, qüestionar-la. Llavors, per favor, com a societat, encara no hem trobat la manera, jo no sé quina és, protegir a la persona que alça la veu. Llavors, no podem demanar, sisplau, que la gent alci la veu quan encara com a societat no estem preparats per abraçar la persona que alça la veu. Llavors, encara no ho hem trobat. Hem de seguir treballant perquè no ho hem trobat.

Ho he dit molt bé, és que jo no puc dir-ho de cap altra manera. Ja està? Pues bueno. Victoria Leuengo, actriu. Moltíssimes gràcies. Elisabel Peña, coguionista. Escolta, feu una peli d'aquest programa. Vosaltres dos. Com? D'això que hem parlat? A veure, con este nivell, jo crec que estem allà. Jo crec que ho veig. Moltíssimes gràcies. Parlem. Jo sí que tindria moltes inseguretats. En parlem aviat, ara parlem de negocis, parlo de royalties i tal. Moltes gràcies a les dues. Gràcies a tu. I aneu a veure El Ser Querido. Un plaer. Adéu.

La nit dels ignorants és un programa que relaxa. De 12 a 2 és la meva isla de pau. Que està en constant evolució. Aquest programa està fent un canvi, com la vida. Un espai que els fills han heretat dels pares, encara que ara visquin molt lluny.

Ara sense els pares vius, però sempre, sempre molt presents, us agraeixo per haver mimat i mantingut aquest pont.

La nit dels ignorants. De diumenge a dijous, de 12 a 2 de la matinada, amb Marta Romagosa.

Que fortes que anem en aquesta part del programa ja. Irene Pujades, com es nota que ja estem allò enfilant la recta final. Exacte, bona nit Montse. Bona nit. Doncs escolta'm, Irene Pujades, la nostra escriptora de capçalera, ens encanta que vinguis. Que bé. Ens encanta que vinguis en aquest programa i que ens portis sempre recomanacions literàries. I avui jo m'atreviria a dir que no només portes recomanacions literàries, si unes recomanacions d'esperit, perquè d'això que parlaràs aquesta nit, ho necessitem tant?

Totalment, avui vinc a reivindicar un estat de l'esperit, completament. Avui us porto un llibre que va sortir just abans de l'estiu i que es consagra a un fenomen meteorològic que hem enyorat força durant aquests mesos. Estàs parlant de les pluges, el fred, els diluvis, les temperatures baixes, de què m'estàs parlant exactament? Estem parlant dels núvols. Cirrus, estrats, cúmuls, totes aquestes formes abstractes i etèries que ens protegeixen del sol. Es tracta d'un assaig de Victoria Cirlot que es titula Imágenes Negativas, editat per Ciruela, i que es consagra a la simbologia dels núvols en la tradició mística i la modernitat. Una meravella.

Escolta, i a mi el que m'agrada molt d'aquesta història, a part que t'has llegat aquest llibre que és fantàstic, És que hi ha un punt, podríem dir, pràcticament, no ho sé, com de coincidència, que va fer una mica que ens recomanessis aquest llibre. O sigui, a part que tu la coneixes, perquè vas ser profe teva a la universitat, aquí hi ha hagut un component que a mi m'agrada que

m'expliquis això. Hi ha hagut molta cosa simbòlica amb aquest llibre, perquè jo me'l vaig comprar per casualitat, perquè un dia estava anant a la central i estava xerrant amb ma mare per telèfon i recordo que em vaig creuar la Victòria Cislot, que la vaig veure i vaig pensar, mira, la Victòria Cislot, que havia sigut professora meva a la universitat, una de les millors assignatures que vaig fer de mistica femenina, I llavors, només a l'entrada central, els ulls se me'n van anar cap al seu llibre, que és aquest llibre, a més amb una coberta meravellosa, que és un núvol, efectivament, però que sembla com molt abstracte. I em va semblar, no ho sé, crec que a vegades l'estiu té aquest punt una miqueta com simbòlic, que vols posar-li significat a tot, i vaig decidir que havia d'agafar-lo. A més que un assaig sobre la simbologia dels núvols em sembla una cosa absolutament meravellosa.

La Victòria Cirlot, per qui no la conegui, que ja ha vingut alguna vegada al programa, vaja, historiadora, medievalista, catedràtica de Filologia, filla d'Eduardo Cirlot, vull dir, un personatge meravellós.

Sí, ella ha dedicat bona part de la seva carrera a l'estudi de la mística femenina de l'edat mitjana, és a dir, a totes aquestes senyores d'entre el segle XII i el XIV, Hildegard de Wingen, Beatriz de Nazaret, Juliana de Norwich, etc. Totes unes senyores que van tenir experiències místiques i que van escriure-les i relatar-les, no? De fet. Cirlot, pel que recordo, ella deia que aquestes escriptores eren les primeres escriptores modernes per la manera com narraven la subjectivitat. Però bé, en aquest cas, ella el que fa és un assaig sobre els núvols.

Escolta, ara mateix t'he de dir que veure un núvol també és una experiència mística, així que estic venuda ja i desitjant que m'expliquis aquest llibre de la Victoria Cirlot que es diu Imàgenes Negatives. Però per què Negatives? A veure, per què Negatives?

Ella el titula Imagenes Negatives perquè diu que els núvols formen part d'aquest tipus d'imatges que ens porten a altres llocs, que activen la nostra imaginació. La majoria d'humans d'aquest planeta hem mirat el cel, hem vist núvols i hem dit, mira, un plàtan, un flotador, un ovni, el nas del meu pare, el que sigui, no? El nas del meu pare, exactament, sí. Els núvols és com que obren la porta a aquests mons alternatius, a aquests mons oposats al nostre, no? I en aquest sentit, la Ciclota agafa aquesta idea de les negativitats, de les imatges negatives. Ella, per exemple, també diu que les taques, les acumulacions de pols, poden ser aquestes formes naturals com mig volàtils, mig abstractes, que ens poden remetre a nosaltres a formes. Vull dir, els humans sempre estem buscant significat, volem que tot l'obstracte sigui complet. Fins i tot en la foscor o en el que no existeix. Exacte, i en aquest sentit ella parla de negativitats o d'imatges negatives. Però el llibre no és negatiu, tot el que tracti. Exacte.

¡Trubozaura!

M'encanta aquesta cançó de l'Estruet, que es diu Núvols Daurats, i realment això de posar formes que dèiem, els núvols, és molt antic, però jo crec que no deixa mai de tenir gràcia. És a dir, quan estàs avorrit, entretingut, o el que sigui, si encara hi ha algú que té la sort de ser la piscina del seu poble. Exactament. I allò tanques els ulls i mires i imagines coses.

Sí, sí, jo venia aquí a pensar, clar, potser és un tema una mica naïf, però jo crec que és completament reivindicable, el tema dels núvols. I bé, en tot cas, que Sir Lot, doncs això, el llibre es diu Imágenes Negativas i es diu Les nubes en la tradició mística i en la modernitat. Llavors, ella fa referència a això, d'una banda. Bueno, el que seria com les imatges negatives, els núvols en el sentit de les tenebres, és a dir, com, perdoneu, ella parla de les imatges negatives com una manera d'acostar-se a Déu a través de la via negativa,

és a dir A veure, què vols dir amb això? M'estic fent un lío.

A veure, negatiu, acostar-nos a Déu, aquest setembre. En la mística medieval, els núvols o les tenebres podien ser una manera d'acostar-se a Déu per la via negativa, és a dir, sabien que hi havia Déu perquè s'ocultava darrere del núvol, darrere de la boira, els núvols evoquen aquest misteri que ella posa diversos exemples i de fet al llibre hi ha diverses imatges medievals en què Déu s'està amagant el núvol els núvols podien indicar la presència de Déu no perquè el veiem sinó perquè el núvol el protegeix o perquè hem de travessar aquest núvol per veure'l.

I perquè si t'imagines Déu sempre te l'imagines amb barba aprofitant el núvol ja que li fa de barba allà darrere amb els seus braços protectors sempre és.

Déu sempre és un senyor, eh, Déu? Déu sempre és un senyor i, de fet, en aquestes imatges a vegades surt ben bé com tu dius i a vegades surt de maneres més abstractes, no? Però Sir Lot parla del que es diu l'apofatisme, paraula que he après gràcies a aquest assaig, que és el que vindria a ser la teologia negativa, que és parlar de Déu o del que és diví a través de la negació, a través de tot el que, de quan no podem veure Déu o quan Déu no hi és però el podem intuir. En tot cas, no t'esperava, suposo, que vingués a parlar de Déu.

No ho sé, escolta, a mi m'agrada, la veritat és que no, però avui no et posaré pegues a res, perquè m'encanta que tornis a ser aquí a les dones i als dies, després de l'estiu.

I el llibre t'ha encantat. El llibre m'ha agradat moltíssim. És un assaig rigorós que comença amb tot aquest viatge de la teologia negativa medieval. Sir Lot posa diversos exemples en què Déu s'amaga dins d'un núvol, però després se'n va cap a la modernitat i explora els núvols en Baudelaire, en el pintor Eugène Baudin i en altres artistes més contemporanis, com una artista britànica que es diu Tacitadine. Sí, que també hi ha senyores, eh?

Sir Lot mai s'oblida de les autores. No, no, no. Escolta, em recorda també per tot el que vas dir en el llibre dels alats de l'Elisabet Riera, editat per Males Herbes, que ella fa el mateix però amb ocells, amb uixons, eh? Tota l'estona va O sigui, posa diversos exemples de la simbologia dels ocells. I tot el viatge, també per l'època antiga, per Grècia, per Roma, la simbologia dels ocells, dels auspicis, mira el cel.

Home, Montse, tu a la teva novel·la també parles dels uixons. D'acord. I dels estornells, que també fan moltes formes guapes a l'aire, és veritat. Aquí també s'hi poden trobar molta simbologia i moltes formes.

Escolta, què és el que més t'agrada de l'assaig de la Cirlot per això d'aquest llibre sobre núvols?

Una cosa que m'ha agradat molt, o sigui, a part de l'assaig en si, és que ella mateixa explica que va néixer una mica per atzar, aquest assaig. Saps quan tu estàs una miqueta obsessionada amb un tema i de cop et vas trobant exposicions, llibres, música que parla d'aquest tema? Ell el tema de la negativitat, d'aquestes imatges negatives, de les coses a les que els humans intentem donar significat, li interessava molt. I llavors va visitar un parell d'exposicions que la van colpir molt. Una d'elles va ser una exposició que Pere Jaume, l'artista, va comissariar al Manac, però era una exposició d'obres d'altra gent que es deia Maniobra i que unia obres de diverses èpoques, com si la història de l'art estigués tenint una conversa més enllà de l'espai-temps. I Victòria Cirlot es va trobar dues obres de costat. D'una banda, un fragment del Dietari de la Guerra Civil de Maria Manent i, al costat, uns quaderns meteorològics d'Eduard Fonseret que eren exactament de la mateixa època. Llavors, clar, Pere Jaume havia ajuntat dues obres, d'una banda un diari com evidentment molt inflamat i molt colpidor sobre la situació de guerra i violència, i al costat un comentari exactament de la mateixa època, dels anys 30, sobre meteorologia, completament objectiu sobre l'estat del cel. Llavors, jo entenc que aquí hi ha una simbologia una mica d'això, que els humans anem fent el que podem i els núvols segueixen allà impassibles, indiferents i volàtils.

Escolta'm, explica'm d'on ve la passió de la Cirlot per aquests núvols.

Bé, ella es va adonar que el tema dels núvols té una presència innegable en la cultura. Pensem en la literatura, per exemple, en obres molt atmosfèriques, com Cims Borrascosos, d'Emili Bronte, fins i tot en l'icònic Principi de Cantujo i la Muntanya Vella de la Irene Solà, en què els núvols prenen la paraula i porten aquests presagis dolents. Victoria Cidrot diu que els humans tenim un apetit insaciable de formes, de trobar formes en les coses abstractes, de donar significat a les coses. I en aquest sentit els núvols són una gran font de satisfacció perquè són enormes, preciosos, estan allà enmig del cel, són com una obra d'art, van canviant de forma i és un lloc on els humans podem posar molt de significat. I evidentment hi ha dones que s'han consagrat a

l'observació dels núvols, que això.

Com et pots imaginar, m'encanta. Sí, a mi això m'omple el cor. I evidentment tenim mil exemples en el món de l'art. Un exemple molt important seria George O'Keefe, que als 60 anys va viatjar per primer cop en avió i als 77 anys va pintar un quadre de 7 metres de llarg amb uns núvols abstractes que semblen pancakes uniformes sobre el cel blau. És un quadre guapíssim. I Victòria Cirlot, ella cita un altre artista que es diu Tacitadín, que és una artista anglesa que es va mudar a Los Angeles i que va fixar-se també accidentalment en la diferència entre els núvols de Los Angeles i els núvols anglesos que ella coneixia. I a partir d'aquí també es va posar a pintar núvols. I també hi ha una artista japonesa que es diu Fujiko Nakaya, que fa escultures de boira, guapíssimes, en què tu hi entres i vas apareixent, desapareixent, t'hi veus i no t'hi veus. Una meravella això, i tot això ho trobem al llibre. Alguns d'aquests exemples els he portat jo, però molts d'aquests exemples estan en el llibre, és un llibre meravellós, imágenes negatives, i jo crec que ara que s'acaba l'estiu i que tornem al ritme. Exacte, és que estem tornant ja al ritme de la visió túnel i de la productivitat. També volia tornar fent aquesta secció sobre els núvols per intentar aguantar una estona més aquest elogi d'anar despistat del món. Evidentment, estar als núvols, deixar-se endur una mica per les inèrcies del món, per l'atzar, per lo accidental, per les casualitats, i no posar-nos tan directament en aquesta modalitat en què fem el que hem de fer i tot perd una mica d'ànima i d'agressió. I per tot això, imàgenes negatives de la Victòria Cislot.

Molt bé, doncs, Irene Pujades, moltíssimes gràcies. Merci. Fins aviat. Bona nit. I fins aquí el programa d'avui, amb Roser Pereira, Montse Comelles, Mireia Isard, Albert Castellví, Josep Maria Campillo, aquí pugen els faders, i qui us ha parlat? Montse Virgili. I tornem demà a les 11 de la nit a Catalunya Ràdio. No us despisteu, que aquest any hem canviat d'hora. Bona nit.

I really don't know that.