"Vull ser pagès!"

Solidaris, Mercè Folch.

Solidaris. Tothom té una història.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Com esteu? Benvinguts als solidaris. Els crits que sentiu són de les últimes manifestacions que pagesos i ramaders han protagonitzat arreu del país per protestar contra el menys teniment que, segons denuncien, continua arrossegant el sector, tot i les reivindicacions acordades fa dos anys amb la Generalitat. Als problemes endèmics de la professió cal sumar-hi també un altre element que posa entre les cordes la viabilitat de moltes finques i explotacions ramaderes, el relleu generacional. Segons dades de la Comissió Europea, la mitjana d'edat dels agricultors comunitaris és de 57 anys. Només un 12% són menors de 40, i només un de cada 40 pagesos és una dona. Gràcies a la feina de la periodista Agnès Batlle, a Arrels Rebels, publicat ara a llibres, al programa d'avui coneixerem un grup d'adolescents que neva contracorrent i que ja es prepara per enfonsar les mans a la terra i tenir cura de porcs i vedells. Són nois i noies amb una vocació molt profunda que estudien a l'Escola Familiar Agrària Quintanes a les Masies de Voltregà, a Osona, un centre envoltat de prats exuberants per les pluges de l'hivern. En aquest paisatge idíl·lic hi pasturen plàcidament els cavalls, mentre que de fons l'espetec dels tractors recorda que les classes pràctiques ja han començat.

Mira, farem la pràctica aquesta de preparació de sembra, d'acord? Amb les parceles que tocava. I a partir d'aquí, doncs, passo la volta i, bé, tot entès, d'acord? Algun dubte, alguna pregunta? Doncs aquí ens trobem, a l'Escola Feminina Agrària. Sí, sí, Quintanes. Amb aquest entorn privilegi del sector rural i que millor, doncs, que els estudiants puguin formar-se en aquest espai vinculat al món rural.

Ja fa estona que s'espera, van mirant per allà i per aquí els seus ulls de primavera.

Són 54 anys d'història, amb una masia del segle XVIII. Josep Llorenç, pagès i monitor professor a l'Escola Familiar Agrària Quintana.

La clau de l'èxit d'aquesta formació que ve d'aquests més de 50 anys és aquest sistema d'alternança. El que fa és que prové de l'MFR de França i el que ha fet és que l'alumne. Faci les classes teòriques, que també fent pràctiques internes a l'escola, però després convini amb aquest centre de pràctiques, empreses agràries, forestals i jardineria, i va fent aquesta combinació durant el curs. Cada quinzena van canviant.

Treballen una mica, troben la xispa.

Marta Vilar, personal d'administració i serveis i comunicació a l'Escola Familiar Agrària Quintanes.

descansen i interactuen amb el món real. Al final conviuen, vull dir, no és una convivència educativa, sinó que és convivència de vida, perquè ells estan aquí a la residència i clar, el seu món canvia, surten de casa, conviuen amb gent que no coneixen, clar, aquest factor també s'ha d'acompanyar.

Marta, estaràs d'acord amb mi quan diem que l'escola Quintana, amb què es diferencia? Amb l'acompanyament humà. No són paraules, són realitats. És la manera de seguir, i més amb aquesta etapa tan delicada, que són alumnes molt sensibles, i això i, sobretot, conduir quina hauria de ser el seu millor futur. Vull explicar una mica què esteu fent, Albert. Ara mateix estem fent un càlcul de dimensionament de maquinària amb una explotació agrícola. Al treballar en equip, creieu que és oportú? O us agrada més treballar individualment?

Comoditat, companyerisme I pots compartir les idees. Molt bé. Merci.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Em dic Anna Figols, vinc del Vallès, de Palau, al costat de Granollers, i em dedico al sector de l'Horta. I estic estudiant grau superior de Passatgisme i Mèdic Rural.

Jo em dic Ifrer Basso Barretina, soc de Vila de Mat, un poble petit de l'Alt Empordà, prop de la costa, I a casa meva el meu avi s'havia dedicat a l'engreix de vedells i camps de conreu de secar. Jo sempre he estat a prop de l'avi, sempre anava darrere i fa també un temps vaig decidir que m'hi volia dedicar. La generació del mig es va perdre, com a molts altres llocs, i ara m'ho ensenya a mi. Estic fent el cicle mitjà d'agropecuària.

Jo soc la Marina Brugueluque, tinc 19 anys i vinc de Franciac. I estic aquí bàsicament perquè el meu objectiu era entrar a veterinari a la universitat i per nota no vaig poder entrar, llavors el meu pla B va ser vindre cap aquí a Quintana Roo. Estic estudiant el grau superior de remaderia i assistència en sanitat animal. Jo em dic Jordi Bruc, vinc de Santa Maria de Marlès.

Ja fa dues o tres generacions vam començar a ser masovers d'una casa, en una finca. Allà conrem la terra i cuidem les granges dels porcs i sempre des de petit. He voltat per allà i sempre m'ha anat cridant l'atenció.

Sóc en Pau Fanés, he nascut a Ciutat, però la granja i tot això ho tinc a un poble molt petit que es diu Torrella Fluvial, a l'Empordà, i amb l'avi tenim una empresa on ens dediquem al món del porc i treballem camps. Jo aquí estic estudiant agropecuàries. És un segle mitjà, encara estic cursant el segon curs i la idea és fer un superior.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Els meus tios me'ls he passat a ca els avis, llavors sempre al matí anava al camp amb el meu pare, quan vaig tindre una mica d'edat ja em deixava anar amb ella amb el camió a repartir enciams a Mercabarna, llavors, vulguis o no, sempre. He estat rodejada de tot això. Ma mare també m'ho diu, que sempre de petita, i jo me dormia amb el soroll del tractor.

A casa tenim vaques de llet, també ens engreixem els vedells, no tenim cap treballador, tot depèn dels meus pares i del meu germà i jo quan tenim estones lliures. I les ganes de continuar amb el sector prové d'aquí, que sempre ho he viscut.

La terra és d'un compte, gairebé no sap ni el que té, per dir-ho d'una manera, i clar, sempre és el problema que vius amb aquella incertesa de si quin dia et faran fora, perquè clar, ell és l'amo, et pot fer fora quan vulguis. Però vaig fer el clic sobretot al confinament, perquè em vaig confinar

allà i allà també vaig fer l'estirón, vaig arribar als pedals, vaig començar a conduir i em va agradar molt allò.

El que m'agrada més estar aquí a Quintana és l'opinió que hem fet amb

els companys. No m'imaginava que es podria crear un vincle així, tan proper i trobar gent que te pugui entendre, perquè a l'institut eres la rara, et veien la diferent, perquè ningú compartia les mateixes opinions que tu. Clar, venim tots a estar com una mica resignats o una mica apartats pel tema de voler-nos dedicar a això, perquè està bastant menys preciat. Llavors. Al venir aquí trobes que gairebé tothom pensa de la mateixa manera que tu, llavors és molt reconfortant.

Respires una mica i dius, ostres, que bé si està.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Al final ho fem pel sector. Per defensar el sector, que és qualsevol digne, qualsevol ofici.

Al final, crec que el sector arreu de Revolto Pageto s'ha unit molt. I hem agafat molta força.

Estàvem molt dispersos. Cadascú feia la seva i tothom deia mals de l'un de l'altre. Ara se'ls diuen, mira, almenys ens les treuen i se saluden. I és més com una festa, que és el lloc on ens podem trobar tots,

compartir les coses, que abans això no hi era.

Era impensable, no? I les fires s'estan perdent cada dia més. Molt bé, ho hem de pensar, sí. Exacto. I més relata els tradicions catalanes.

Bueno, i que si sortim no és perquè volguem, no és perquè no tinguem feina, no és perquè ens avorrim, si sortim és perquè estem realment malament. Estem vivint de subvencions.

Això a nosaltres no ens agrada, viure de subvencions. Voldríem viure d'uns preus dignes. I poder sobreviure al nostre sector perquè som els que produïm aliment i

no ens valoren per res. Qui ens ha d'entendre són els polítics i això no és així. Bueno, però no només depenem dels polítics, la ciutadania també té un

paper molt important que són ells qui poden fer que tot això nostre tiri endavant.

Som en acta de protesta.

Doncs penso que el més important que hem d'aconseguir i el punt més alt que hem d'arribar és a tota la població unir-nos, conscienciar-nos, que sobretot recolzin el màxim possible el producte local, que és de la manera que fan forta la pagesia.

Hi ha moltes coses. Hi ha l'excés de burocràcia, hi ha moltíssima burocràcia. També el tracte de Mercosur ara. O preus baixos, costos molt cars.

A més, també un altre tema que crec que també s'hauria de tractar serien les inspeccions. Ens venen a inspeccionar i ens avisen 24 hores abans i són inspeccions que dius, bueno, és que gairebé et planteges plegar perquè només trobes.

Poder ensenyar una mica més la realitat d'aquest sector, que no és un sector brut, i que veiessin que hi ha feines bones, que són divertides, i que no tot és treure merda o fent el carretó o fent la pala, sinó que també hi ha tecnologia.

La tecnologia i anar cap a la robotització és clau en aquest sector. Per la falta de mà d'obra. I en el meu cas, per exemple, a casa, doncs ens estem replantejant posar robots en un llidó perquè arriba un punt que també necessitem tindre vida personal i és un sector que no se'n té gaire, llavors també hem de vetllar pel nostre benestar.

Dret al descans que l'ha de tenir tothom, perquè encara que sigui un negoci familiar que l'hem vist néixer i l'hem de preservar, evidentment els drets com a treballadors que som i empresàries empresàries del sector, tenim dret a les vacances.

Mai he anat de vacances amb els meus pares, que ni passar una nit a fora, això és impensable.

El meu avi sempre diu que a totes feines hi ha problemes, però al final si tu treballes a mil i amb ganes i t'agrada, doncs els problemes es fan menys feixos. El meu avi sempre em deia una frase que em queda gravada, primer l'obligació i després la devoció.

Ell treballava quan tocava i mirava de fer les feines sempre el primer. I després, si quedava un dia lliure o migdia lliure, doncs després mirava de fer altres coses.

Oh, molt, si encara hi ets és un plaer haver aguantat la vida amb tu. Ens ha ajudat al fons en totes foscs. Puxa l'ombra del núvol blanc. Vull sentir que sóc aquí, no miris avall, que tremola el pols, ves-te cap amunt.

D'aquí una temporada seria seguir l'empresa familiar, la del meu pare, continuar bastant igual, no fer gaires grans canvis, ni voler créixer a ser un empresari molt gros, sinó poder ser una cosa familiar i que vagi sent com ha estat tota la vida.

No sé com anirà tot això, no sé si ens recolzaran, si podrem continuar endavant, espero que sí, perquè jo no sé fer res més que continuar. O sigui, sempre el camí el tens molt més difícil que qualsevol home. Si fas un error és molt més gran que qualsevol que hagi fet qualsevol home. Però també té una part positiva, que el ser poques, quan et veuen és com. Jo, per exemple, a Barcelona ho vaig veure. Anava jo amb el tractor i tenia 50 homes davant amb 50 tractors molt més grossos. Se'm quedava mirant a mi i molta gent m'animava molt més que els altres. Perquè, com que som minoria.

Jo, els primers 5-10 anys, m'agradaria aprendre-ho bé, bé, bé, acabar de pagar tot el que falta, però, bueno, de mica en mica anar creixent, anar innovant, anar creixent com a empresa.

En 10-15 anys m'agradaria veure haver acabat la carrera, sobretot, dir que soc veterinària, però també m'agradaria molt veure que a casa hem

evolucionat.

No hi haurà gavies per tants ocells. D'aquí 10 o 15 anys, a mi m'agradaria, si tinc fills, que hagin pogut viure el que jo he viscut, viure envoltat de la terra i dels

valors que et donen, que penso que són uns valors maquíssims, que potser no estan gaire reflectits en general, perquè hi ha molt poca gent que els té, però, ostres, com la Marina que ha crescut envoltada de vaques, jo he crescut envoltada d'enciams, és un mes a mes que et fa tindre.

I que els nostres pares sempre ens han dit que nosaltres ens hem vist créixer allà al mig, que hi ha molta gent que no pot dir per l'ofici que ha tingut, i no els ha vist créixer.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Mercè Folch.

SENSE ÀUDIO PARLAT

La mitjana d'edat dels nostres agricultors es va envellint i la major part del jovent opta per feines urbanes més estables i tecnològicament més avançades.

L'excepció la marquen un ínfim 0,1% dels més joves que voldrien quedar-se al camp i mantenir el nostre teixit agrícola i ramader. S'estan formant per fer-ho el millor possible. Són poquíssims, gairebé imperceptibles, però hi són. I se'ls ha de cuidar i ajudar com sigui perquè el futur del nostre territori està a les seves mans.

Allà em dius tu que a les nits hi ha cuques de llum.

Agnès, com estàs?

Molt bé, gràcies per convidar-me. L'Agnès Batlles, periodista a Ràdio Televisió Espanyola i autora del llibre Arrels Rebels, publicat a Ara Llibres. Fa una estona, Agnès, sentíem el teu fill, el Pau, a l'Escola Agrària de Quintanes. Quants anys té ara, el Pau? Té 17 anys. I d'on li ve, aquesta passió per la terra i el bestiar? Ja de petit, o sigui, quan una mare veu que el seu fill comença a dir tató abans que mama, dius, ai, jo ja soc de poble, jo vaig venir de vaig néixer a Torrolla-Flubià, que és un poblet de l'Alempordà, en un veïnat molt petit que es diu Sant Tomàs de Flubià, però jo sempre he sentit que era urbanita i a mi la ciutat m'ha atrapat sempre, i vaig venir a estudiar la carrera aquí, ja em vaig quedar aquí, i ara resulta que formo una família i el nen em surt que vol fer el camí a la inversa. Una sempre pensa. Li passarà, no? Quan arribi l'adolescència, ja. Les cabories, no? Ja se li traurà del cap. Però el confinament només va fer que empoderar-lo i fer-li creure que allò realment era el que volia fer i el que l'omplia. I sí, sí, tota l'ESO va ser un motor arribar a final de quart d'ESO, obtenir la nota necessària per entrar a l'escola agrària, perquè no és poca la nota que necessiten per entrar. Hi ha menys places de la demanda que tenen.

I sí, sí, ara està estudiant a l'escola agrària, està fent segon d'agropecuàries i feliç de la vida. Quina explotació teníeu a casa? El meu pare sempre ha tingut camps de cereals i granges de porcs i a ell el que li apassiona és agafar el tractor i fer de tot, sembrar, collir, emballar, abonar, el que sigui. Per tant, estem parlant d'una vocació. Mira, jo ho he estat mirant molt, això. La vocació neix, la portes dins, la cultives pel camí, te la apoderes quan la trobes. Mira, no ho sé, però jo crec que en el seu cas tenia la llavor des de petita dins. L'ha descobert pel camí, se l'ha apropiat i aquí l'ha expandit i l'ha empoderat. Estem parlant d'una edat, Agnès, el Pau, té 17 anys ara, encaixar aquesta etapa adolescent amb mama, bolser, pagès, amb buller i carnet. Això no es diu, perquè és el menys popo que et pot definir. En un institut metropolità, en edats aquestes de 10, 12 anys, que qualsevol diferència, qualsevol. Cosa rara és motiu de burles, carni i insult, fins i tot, no es podia dir. Sí que hi va haver aquest moment del confinament, que a ell el va remoure molt, i al tornar a l'institut, que va tenir després, a segon d'ESO, el seu primer mòbil, a primer d'ESO, es va posar de perfil de WhatsApp

l'emblema aquell del tractor amb Nou Farmers, Nou Food. Jo, quan vaig veure això, dic, ja està, és allò de dir, planto cara, de dir qui li agradi bé i qui no tan bé. I allò ja va ser com una declaració d'intencions. Clar, és una professió poc valorada, estigmatitzada, de burla, el llibre tu en parles. Com has lluitat contra tot això? En el fons, aquests nanos han de fer front a tant d'estigma, a tant d'obstacles, fins i tot la mateixa societat no els entén, la mateixa professió els diu fugiu d'aquí. Després de passar tots aquests obstacles, ells segueixen ferms i ho tiren endavant. I li vaig dir, ostres, anem a fer recerca, perquè segur que com tu n'hi ha, anem a buscar nois, noies, per tot el territori de l'Alt Empordal, Delta de l'Ebre, Lleida, Catalunya Central, a veure com ho han viscut això. I realment han patit molt d'estigma. Va, pagès, vinga, va, passa, vés amb les vaques, va, que fas pudor, que dius, ostres, uns nanos, que realment van contracorrent, que els és igual aixecar-se aviat al matí per anar a collir calçots amb la terra glaçada, que els és igual anar-se'n a dormir més tard o treballar moltes més hores durant la setmana que qualsevol conveni laboral, que tenen devoció per aquesta feina. Si a sobre, com a societat, els rebutgem, els posem pedres al camí i

no els valorem, estem perdent una futura promoció de cuidar el territori, el paisatge i al cap i a la fi la nostra sostenibilitat. De fet, totes aquestes històries són les que recolliu a Reals Rebels, publicat ara a llibres. És la història de molts adolescents com el Pau que senten aquesta vocació, aquesta crida a ser el relleu generacional tan important. És molt curiós perquè arran de visitar totes aquestes masies i aquests nanos, les seves famílies i tal, he vist que són els nets que intenten recuperar el llegat dels avis, perquè la generació del mig, la nostra, la dels pares, s'ha perdut. Som aquella generació que ens vam educar als anys 80, a principis dels 90, que ens feien creure que havíem d'anar a la ciutat perquè si no ens moriríem de gana, i ara els nets, al veure que els avis ja s'estan jubilant, estan abandonant, estan traient-s'ho tot i allò està a punt de perdre's, estan intentant recuperar aquell llegat perquè no desapareixi. Perquè hem de tenir en compte que quan desapareix una família pagesa no només desapareix una terra herma, desapareix un llenguatge, desapareix una identitat, una cultura, una tradició, uns sabers ancestrals de generacions enrere. I aquests nanos amb la seva edat, que també he vist una consciència de territori, de col·lectivitat molt impròpia de la seva edat, de pensar

no només ho fem per nosaltres, sinó que ho fem com a societat, que aquest llegat no es pot perdre. I també amb els avis, amb una barreja entre orgull i por, no?, de satisfacció, de dir, ostres, el meu nen continuarà, però alhora, quina incertesa de món, no?, es trobarà, no? És important, Agnès, l'exercici que feu aquí, demostrar, no?, aquests adolescents vinculats, no?, políticament, això, és política pura i dura, no?, la defensa del territori, no?, la defensa de la sobirania alimentària, no?, joves vinculats amb la revolta pagesa, no?, És important transmetre també aquesta imatge i sortir de la imatge més generalitzada que és que aquests adolescents estan enganxats a les tauletes i no aixequen el cul del sofà. Total, a més ara han trobat un moment molt efervescent en aquest sentit, quan amb 16, 17, 18 anys et veus implicat en mobilitzacions, en protestes, en què el sector s'està intentant reivindicar. Aquests nanos han vist amb revolta pagesa. Un moviment que està intentant reclamar allò que els seus avis ja reclamaven als anys 70 amb Unió de Pagesos. Ja sortien a la carretera a defensar els preus més justos, la interferència dels intermediaris, el protegir la petita explotació I ara són els nets que, a través de Revolta Pagès, estan intentant recuperar i reivindicar allò que els seus avis ja havien reivindicat fa 50 anys.

En el llibre, Agnès, apareixen tres nois per set nois, no? He intentat fer paritat, però és el reflex de la realitat. És la societat que tenim, no? Per elles encara és difícil prendre aquesta decisió? Uf, si els nois ho han tingut difícil i han hagut de lluitar, elles són autèntiques heroïnes, perquè no només fer front a l'estigma que hi és, no només fer front a la duresa de la pròpia feina, si no estan fartes que els diguin que fa una noia tan guapa com tu volent ser pagesa, en plan, com si. Amb un grau de lletjor o de rodesa fossis millor treballadora, no? El capítol de la Marina hi diu és que jo he intentat fixar-me en altres feines, he intentat buscar altres ocupacions, altres estudis que m'interessin més, però és que això és el que realment m'omple, no? Llavors, davant d'aquesta vocació han dit, bé, doncs, tira milles, això és el que m'apassiona, això és el que vull fer i avui dia quina feina 100% segura. I elles han trobat en això el seu motor de vida i volen lluitar-ho.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Dígale a la pluja que no plogui tan fort, que plogui a poc a poc, més a poc a poc.

Som els solidaris, som a Catalunya Ràdio, estem conversant amb la periodista Agnès Valle, que acaba de publicar Reals Rebels, ara llibres. Introduïm algunes dades perquè no únicament en aquest llibre hi ha història, sinó que també hi ha una fotografia de com està el sector avui dia a Catalunya. Mira, dades de la Comissió Europea que diuen que entre el 2013 i el 2019 el nombre de joves d'entre 15 i 24 anys que vivien en zones rurals a la Unió Europea va baixar dels 3,6 milions a 1,9 milions. Si ens fixem en la franja d'edat dels 25 als 29, aquest descens és dels 6,9 als 5,9. Hi ha una part important dedicada al despoblament. Si no hi ha joves al camp, no hi ha aquest relleu, no hi ha aquest futur, tot això que comentàvem abans. Clar, i tots els oficis que en depenen, mecànics, ferrers. La família que es dedica a l'agricultura i a la ramaderia també requereix d'una sèrie d'oficis. Aquests oficis omplen els pobles. Si deixem els pobles herms d'oficis, aquell poble, aquella terra, aquell patrimoni, desapareixi. No només això, sinó que l'abandonar camps és combustible també per futurs incendis. I aquí a Catalunya en tenim un gran exemple. Tot això és per la falta de pagesos. Ara mateix amb la fauna cinegètica. Capirols, porcs enclar. Jo mateix que visc a Sant Boi he vist aquest estiu rústic. Tondes al mig de la ciutat plenes de porcs senglars, o sigui, això no és

normal o sigui, aquesta filosofia bambi que s'ha extès per tot arreu o sigui, no, aquestes poblacions s'han de contenir en origen el seu hàbitat aquesta falta de pagesos també es nota en això perquè abans eren els pagesos els que caçaven, el capítol d'en Jordi Bruc mateix que ell és caçador des dels 16 anys que es va treure la llicència, diu, és que jo surto a caçar però perquè tinc la llicència i perquè ho haig de fer i em diuen de tot assassí, bueno, l'han arribat a insultar i a dir de tot. Que també és una de les coses que es recull i que han percebut tots aquests nanos. La falta de respecte de la gent que va viure a pagès però no respecta la vida de pagès. Els tractors que fan soroll, les vaques que fan pudor, l'encitjat que molesta, el crit del gall, les campanes i el no sé què. Dius, home, pocs que queden encara en quedaran menys. I aquesta realitat, la falta d'accés a un habitatge en condicions, l'augment de preu, està provocant. Que molta gent de les zones urbanes efectivament s'instal·li a zones rurals amb els conflictes que això pot generar. Clar, a més que també. Va ser la pandèmia, no? Hi ha un punt d'inflexió. I de molt d'ells també, no? Que els va empoderar molt de dir. Mira, l'Anna mateixa, en el seu capítol, ho diu. En aquell període ens vam sentir valorats. La gent valorava el nostre producte.

I, clar, ella ho deia. Diu, ostres, a mi abans no em deixaven ni sortir del trencall de casa perquè passaven i tal. Ostres, veia que em cedien el pas, que la gent parava a casa a buscar enciams, a buscar calçots i que ens sentíem que podíem abastir la població de proximitat. Tot allò va desaparèixer al cap de 6-7 mesos i tot va tornar a la crua realitat de menys tenir allò que tenim allà al costat. Però també la reflexió, tal com està ara el món, a nivell de geopolítica, penses, ostres, hem tingut una pandèmia. Si tornem a tenir una altra pandèmia, tenim una guerra que cada vegada les tenim més a prop. Sí. Si ens carreguem el sector primari, se'ns tallen les importacions, de què menjarem tots plegats? Tots els capítols són històries personals, aquestes deu històries personals, però també reflexionen sobre les problemàtiques actuals del sector. I aquí expliqueu, a l'últim capítol diria, hi ha una trobada dels joves, d'aquests adolescents vocacionals per recuperar les terres familiars, perquè no hi hagi. Aquest despoblament i que es mantingui el mosaic agrari amb el Consell d'Agricultura. L'Òscar Ordeig. Això va ser. Jo veia que cada visita que fèiem hi havia molt de neguit, molta preocupació, hi havia molta queixa, i un dia abans d'anar a dormir dic, ostres, estaria molt bé canalitzar tot aquest pols, tota aquesta angoixa que tenen davant de la màxima autoritat en la seva matèria d'aquest país. I.

Vaig enviar un mail sense gaire confiança que em contestessin i per la meva sorpresa i com a agraïment també em van contestar el moment el relleu generacional és una de les prioritats de la conselleria quan ho vols fer, on ho vols fer, on vols que el portem espera, espera. Tots estaven estudiant, dic, a veure, tampoc vull interferir en els seus estudis, esperem-nos al final de curs que ells també ho puguin pair, s'ho puguin treballar, puguin. Entre ells no es coneixien aquests 10, d'aquests 10 capítols, vaig fer un grup de WhatsApp, els vaig posar en contacte a tots, i era molt xulo perquè, clar, o sigui, hi havia una complicitat de seguida, es va generar, vam establir quins temes volien parlar, portaveus principals, portaveus secundaris, qui aportaria exemples concrets que hagi viscut de cada tema. I sí, sí, la trobada es va produir el 13 de maig de l'any passat. Clar, nervis, tensió, t'ho imagines, amb 16, 17, 18 anys, anar al despatx mateix del conseller d'Agricultura. Allò va ser d'un empoderament brutal, bestial. El que passa és que, bueno, el conseller Ordeig és molt bo oratoriament i segurament ells van pensar que voldrien haver parlat més del que van parlar, però sí que hi va haver aquesta connexió, hi va haver aquesta. Coincidència, aquesta trobada, aquesta reunió, ells van poder parlar de molts temes que els preocupaven. El conseller va prendre nota i sobretot els va fer saber que eren

molt importants per a aquest sector, que el futur depenia d'ells, que no podien abandonar, que no defallissin, que demanessin ajuda on poguessin, quan poguessin, perquè realment el futur d'aquest país en matèria agrària depenia d'ells. I el llibre acaba amb una frase que és la que va acabar l'Anna a la reunió. Que li diu al conseller esperem que les seves paraules concordin amb els fets.

No sé què volia ser de gran però ara vull fer coses petites vull ser un

trosset de raig de sol. M'imagino com devia ser aquesta recerca, Agnès. Va ser molt costosa perquè. Per trobar els 10 adolescents. Clar, són pocs. No és fàcil, això. No, no, no. M'interessava que fossin nois i noies que fossin de diferents sectors que fossin de diferents comarques. Cooperatives Agràries, l'Escola de Formació Agrària Quintanes em va ajudar molt a trobar alguns perfils, associacions locals. El cas d'en Sergi Frank del Delta de l'Ebre va guanyar la màxima distinció en el seu treball de recerca de batxillerat fent recerca sobre llavors autòctones del Delta, resilients, sostenibles, eficients. Bé, jo he après molt amb aquest projecte en general, perquè jo també, com a urbanita que soc, tot i venir de pagès, hi havia girat molt l'esquena, no? I ara ha estat el meu fill el que m'ha fet obrir els ulls i mirar-ho de cares. Jo els lobbies de poder que hi havia al voltant de la Fruita, que els vaig descobrir aquell diumenge al matí que vaig anar a esmorzar al maset allà al Fes, a Lleida, envoltada de pagèsos, dels germans Nadal, però també amb el seu pare i veïns allà. O sigui, va ser un tresor d'informació aquell esmorzar, t'ho imagines? D'allò, bras a terra, allò, plats d'amanides i cebes, no sé què, sobre la taula, i allà va començar a sortir tot, a sortir tot. Jo és que era or, ho estava gravant, pensar, ostres, tant de bo tothom pogués escoltar aquesta conversa.

Quan ens mengem una poma, sabem que aquella poma s'ha cultivat amb uns royalties al darrere, que hi ha uns que t'exigeixen de pagar si vols cultivar aquella varietat, perquè si no, no la pots conrear. Quins estàndards d'exigències sanitàries ambientals hi ha al darrere d'aquesta poma? Ara, amb tot el que surt, té més vigència i actualitat que mai. Però som conscients realment del que hi ha al darrere, a part de totes les exigències ambientals que els demanen i fer complir a tots aquests pagesos, però després ara estem signant uns acords que et vindrà fruita de Llatinoamèrica amb una petjada ecològica gran. I aquí no ens hi fixem amb la petjada ambiental que això tindrà i tu els estàs fent exigir als pagesos d'aquí uns estàndards de qualitat altíssims, que per cert aquesta fruita no ens la quedem nosaltres, se'n va a Anglaterra i se'n va a Alemanya. I ofegats per les cadenes de distribució, vull dir, quin marge de benefici hi ha, no? Ara han trobat amb les cooperatives, que abans eren petites i englobaven poques famílies, ara són grans cooperatives perquè quan entren la fruita al mercat puguin competir a gran escala. Però sí que és veritat que, clar, amb això de la fruita, tenen mercat, per exemple, el de Múrcia, que entra abans dins del mercat, Lleida hi

entra una mica més tard, i costa més, però dius, ostres, tota la nostra fruita bona se'n va. Amb uns estàndards que una ínfima part de miliós, si et troben d'un tòxic concret, et tornen tota la matèria, i t'ho tornen, perquè estan tornant trailers cap aquí, si et troben una ínfima part de més d'algun producte químic, i en canvi aquí deixem entrar de tot i ens ho mengem i competeix, competeix per dir, perquè competir amb trampes no és competir. Però conviu el mercat amb fruita nostra que no té res a veure amb els estandes de qualitat exigits. El paisatge és dur, sacrificat, hi ha molts obstacles a superar, No sé què li dius al Pau, no? Està molt convençut. Vull dir, t'imaginaves trobar-te en aquesta tessitura, no? De dir, és un sector que depèn del cel, no? Clar, mira, una mare sempre vol una feina estable, còmoda, pel seu fill, que s'hi pugui guanyar bé la vida el dia de demà, i a mi em surt un que vol ser pagès que és tot el contrari. Però l'omple tant, i veig tant des de fa anys que és el seu somni, que l'únic que puc fer és ajudar-lo. I jo no hi entenc, però sigui via comunicació o via transmissió del coneixement d'aquesta generació intento aportar aquesta petita llavor perquè realment crec que s'ho mereixen tots, aquesta generació

d'adolescents que han fet front a vent i marees per anar contracorrent, també per això són rebels, perquè estan anant en contra del que la societat els diu que més o menys haurien de seguir per si volen guanyar-se bé la vida.

I l'únic que puc fer és traspassar les seves històries, les de les seves famílies. Són jovent, encomiable, amb una vocació i amb una consciència de territori que realment corpren. I aquests dies que hem estat fent la promoció, una de les coses més maques que he sentit és d'una professora de secundària que m'ha dit que aquest llibre l'haurien de llegir tots els estudiants de secundària, com a lectura obligatòria, als adolescents, per prendre consciència d'on estan. I que aquesta gent estan aquí per nosaltres, també. Un homenatge a avis i nets en aquesta recuperació del territori, d'aquest mosaic agrari tan important, per saber què ens posem a la boca. Acabarem, Agnès Ball, periodista i autora del llibre Arrels Rebels, publicat ara llibres amb les fotografies que hi ha al final d'aquest llibre, la fotografia del Pau en un any i mig, aquí va començar tot, dius, no volen se separar de l'avi ni del tractor, aquest Massey Ferguson, que són, que formen part d'aquest paisatge agrícola al nostre país. Sí, això va ser una idea que va tenir l'editorial, diu, mira, si vols podem incloure un àlbum de fotos al final, dic, doncs mira, sí, perquè és una manera d'humanitzar-los, de posar i cara, de també posar imatge als avis, als nets, en la seva feina. I aquí els veiem, els camps de Pressegués, a Conreant el Cereal, la masia d'en Jordi Bruc, que està a punt de caure, que aquí també hi ha un tema de pèrdua de patrimoni arquitectònic rural, que també ens hem de plantejar tots plegats. Hi ha una transmissió amb imatges del llegat avis-nets, que no són imatges de fotògraf, veureu que són, o sigui, és el que vaig fer jo amb el mòbil quan vaig anar-los a veure tot, però crec que dona una idea de com són, com viuen, i de la seva feina, i sobretot d'aquest lligam tan maco que tenen amb els seus avis. Com diuen els de Revolta Pagesa, capgirem el país, sembrem el futur. Moltíssimes gràcies, Agnès Vall, una abraçada a vosaltres.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Culo carn, amb desiré bela lobede.

Entre uns quants joves es preparen per recollir el relleu al camp. Ens preguntem, qui aguanta avui l'agricultura? Desire, Bela Lovede, com estàs? Molt bé. Desire, ja ho sabeu, és escriptora i divulgadora antiracista. Comencem parlant d'algunes dades. Mira, Desire, segons dades de la plataforma Fruita amb Justícia Social, la fruita dolça produeix anualment més de 350.000 tones per a l'exportació, amb un sistema productiu que sobreviu, asseguren. A causa de l'explotació de la classe treballadora i el racisme. Per tant, Desiret, faig la pregunta amb què obrim aquest espai. Qui sosté avui dia l'agricultura, els camps a Catalunya i a la resta de l'Estat? Perquè no és una cosa exclusiva de Catalunya només, no?

Exacte, no ho és. Jo, abans de res, abans de començar, Mercè, m'agradaria situar. El meu lloc d'anunciació, perquè estem parlant aquí del món de l'agricultura, el camp, la fruita, de temporers i temporeres. Llavors, com que jo no puc parlar des d'un punt de vista del relat vivencial, el que puc fer i el que crec que és interessant per entendre aquesta explotació és parlar del sistema migratori, del sistema laboral i agrari, que al final el que fa és possibilitar. Una part important del treball a camp, com dius, es faci en aquestes condicions de vulnerabilitat. Llavors, evidentment, jo crec que moltes vegades es parla que hi ha un problema de mà d'obra quan parlem del treball agrari, del treball a camp, però potser ens hauríem de plantejar que el problema no és de mà d'obra, sinó és un problema. De drets. Què entenem per drets? De quins drets estaríem parlant? Doncs, en el cas de persones estrangeres, estaríem parlant de documentació, estaríem parlant de contractes d'habitatge i, al final, d'accés als serveis bàsics que no tens si no aconsegueixes cobrir una qüestió tan important com tenir la teva documentació, tenir els papers que diu la gent vulgarment. En regles, si això no ho tens no hi ha manera i crec que també és important entendre que quan parlem d'això no parlem de problemes separats perquè quan això és com un puzle, llavors quan una de les peces falla la resta cauen com un dominó i és important entendre que sense papers no hi ha contracte. Sense contracte no hi ha habitatge digne, i sense habitatge digne tampoc hi ha aquesta facilitat per accedir a serveis bàsics.

També és el que veiem cada any, cada any l'arribada d'aquests treballadors en zones, com per exemple la Plana de Lleida, per posar el punt, el focus, s'aborda des de la vessant de l'emergència humanitària, i com si fos una cosa que acabés de passar. En aquell moment. Per què s'aborda sense aquesta previsió quan és en realitat un

fenomen que sabem que és cíclic? És una contradicció que si passa cada any ja no podem parlar d'emergència. Una emergència cada any. Si passa cada any potser no parlem d'emergència i hem de parlar d'una qüestió estructural. Perquè quan tu ho planteges des de la vessant de l'emergència el que fas és. Un any més, improvisar, posar pedaços, donar, com si diguéssim, les respostes més mínimes i més justes, amb la qual cosa el que t'evites és planificar l'arribada de totes aquestes persones i que aquestes persones arribin amb els seus drets i això fa que la vulnerabilitat es continuï perpetuant.

En els casos que hem vist a l'inici del programa, aquests joves adolescents que se senten cridats per portar les terres, els camps, moltes vegades dels seus avis, és una cosa que té a veure amb la tria, amb la tria personal. Hi ha una vocació, hi ha una tria. Però aquí s'obre un altre escenari, quan parlem d'aquests temporers i temporeres, segurament amb formació, però que no hi ha cap altre camí. L'alternativa només és aquesta. Exacte.

En un cas estem parlant de vocació i en el cas de moltes, no totes, però moltes d'aquestes persones estem parlant d'una absència d'alternatives. Hi ha qui vol dedicar-se al camp i és important reconèixer que dintre del grup de persones migrades, estrangeres, hi ha qui vol dedicar-se al camp. Però moltes de les persones que avui treballen al camp no hi són per vocació, sinó perquè legalment no tenen altres opcions. Són persones, com tu dius, amb altres trajectòries, amb formació, amb expectatives diferents, que tot d'una acaben el sector agrari perquè totes

les altres portes estan tancades. Les condicions laborals són extremes, són treballadors disposats a acceptar aquestes condicions perquè, com bé deies, no hi ha alternativa. Alguns acaben, com veiem, Cada estiu perden la vida pels cops de calor. El panorama és desolador en aquest sentit.

SENSE ÀUDIO PARLAT

En aquest sentit jo li recomanaria a la gent que llegeixi la novela Tierra de la Luz de la Lucía Mbomio. Ella és una periodista afrodescendent i la seva novela explica la història d'una noia guineana. Que arriba al sud d'Espanya amb un projecte determinat i acaba treballant sota aquests mars de plàstic dels que parlem. I per fer-se una idea sí que hi ha un component com de realisme màgic o de molta mitologia funk, perquè la Lucía Momío pertany al poble funk de Guinea Equatorial, però tot i així ella s'ha documentat moltíssim per conèixer la realitat dels temporers migrants. Que és una realitat que està molt invisibilitzada, molt invisibilitzada. I quan es fa visible, llavors et veus en l'obligació de plantejar-te moltes coses, no? Aquella maduixeta que tu menges tan a gust, en quines condicions ha estat collida? I això és important posar-ho al focus, també.

Que viene a curarme.

SENSE ÀUDIO PARLAT

La Lucía ha trepitjat terreny i tenim alguns dels fragments dels testimonis

que ha anat recollint. Tienes que dar lo que puedas para poder trabajar bien, para que no te echen el mismo estante. No hay descanso ni nada hasta la hora que pueda. Y ahí cuando vienen a pagarte, te pagan una miseria. Yo trabajé ahí durante cinco a seis meses. Estaba así. Imagínate que no tienes papeles y te dan una miseria. Si tienes que ganar 500 euros, te van a dar 300 euros o 200 euros. Eso es un maltrato físico.

Persona emigrada, racialitzada, irregular i, a més, dona. Aquí es travessen totes les categories d'opressió, diguéssim. Amb quines conseqüències?

Doncs amb aquesta situació on es fa palès que la precarietat al final no és neutra i que moltes vegades aquesta precarietat té cos de dona, com sentíem ara en aquest tall que justament. És un tall d'una entrevista que fa la Lucía en Bomio a una treballadora. I al final és aquesta situació de fragilitat en què es troben moltes de les temporeres de dependència absoluta d'un contracte que no existeix, d'aïllament, aquesta por a perdre tot el que tenen, sigui molt o poc, I a més, també, com va succeir amb el cas de les temporeres de Huelva, quan va assaltar els mitjans de comunicació, aquesta por també ha d'anunciar que els abusos, a més de ser laborals i físics, també són sexuals. I que denunciar-los pot implicar que et quedis sense feina, sense papers, sense sostre, i al final. Totes aquestes dones es troben en una situació en la que el silenci no és una elecció tampoc. És una imposició perquè si parles et quedes sense res. Sense res, sense xarxa ni res.

De fet, aquest treball de la Lucía en Bumio, les treballadores diuen que fa temps que no treballen perquè la feina al camp. Òbviament, èpoques molt fluixes i com aconsegueixen el menjar és una història molt llarga, no? I diuen, per tant, aquí entra aquesta realitat tan dura que és la de posar el cos, no? Exacte. La de posar el cos.

Solo una cosa, yo quiero los jefes de aquí, de Almería y de Andalucía, todo, ayudar a la gente inmigrante cuando no tienes papeles. No ganar a la gente. Pago cada mes la gente. Para esa gente. Se puede vivir bien y para también cuando termina el año, tienes dinero para se puede hacer los papeles de riego.

Clar, aquesta crida que fa aquesta treballadora dels camps andalusos als

empresaris és una crida totalment lògica, no? Evidentment, és el mínim, no? Que tu puguis tenir la teva documentació, que puguis després tramitar l'arrelament, perquè pensem que moltes d'aquestes persones que estan en situació irregular, que això tampoc hi ha molta gent que ho sàpiga, han de passar tres anys de residència al territori. Per després poder, sense sortir, sense marxar, evidentment, per poder després tramitar l'arrelament i poder demostrar que evidentment han estat al territori. Si tu tampoc tens un contracte que demostra que ets una treballadora, que per tant tens aquesta regularitat i estàs assistint a un lloc de treball, no tens després tampoc l'accés als serveis, que et pot donar el tenir la teva situació regularitzada, tot es fa una bola enorme.

Existeixen mecanismes de control per detectar aquests abusos?

Haurien d'existir, no? Haurien d'existir, la qüestió és si existeixen, que probablement existeixin, si es posen en funcionament perquè una cosa és que existeixin i l'altra és que realment siguin efectius i es posin en marxa davant d'una denúncia o d'un avís o d'una notificació d'un. Camp o d'un lloc on s'estan duent a terme pràctiques qüestionables i s'estan vulnerant els drets dels treballadors i les treballadores.

Clar, el que hem vist efectivament en els últims anys és aquesta pàtina d'impunitat, quan parlem, per exemple, de les temporeres de la maduixa a Huelva.

A més, és un sistema que explota perquè. El que fa és tirar de gent que està en una situació de necessitat extrema i a partir d'aquí amb enganys i amb mitges veritats tu vas fent i saps saps, sens dubte que si aquelles persones que tens marxen o pleguen o el que sigui sempre hi ha més persones disposades a passar per aquest. Per aquesta situació amb la qual cosa, perquè t'hauries d'aturar a pensar, a fer tota aquesta previsió de la que parlàvem abans i planificar com ha de venir la gent, si en un moment donat sempre pots trobar més gent que et dirà que sí.

Algú podria dir que molts d'aquests. Petits empresaris, diríeu, petites explotacions agrícoles, com que se'ls colla també per aquest sistema que hi ha de mercat, al final, no? És un peix que es mossega la cua i, per tant, qui acaba patint és la persona que està al camp.

El fet que tu t'estiguis collant o tinguis una situació complicada. Que tu puguis justificar l'explotació a la que tu sotmets als teus treballadors no la pots justificar perquè t'estan collant aquí al final

jo crec que el que ens interessa és millorar jo sempre dic que si posem

al centre les persones més vulnerables guanyem totes. Guanyem totes. Llavors, per mi no és justificable dir que jo també ho passo malament. I ningú ho nega, però això no et dona dret a continuar explotant les persones que et recullen la fruita i al final que permeten que tu tinguis un cert marge de benefici. El que és important aquí és veure, conèixer, les condicions econòmiques d'aquestes persones també a l'hora de decidir el que es va comprar i què es va comprar exacte el que es va comprar d'on es compra hem d'acostumar-nos a llegir una miqueta també les etiquetes i fins i tot és que d'això parlàvem fa poc perquè al meu club de lectura comentàvem vam llegir Tirra de la Luz i comentàvem i alguna de les persones deia que hi ha alguns envasos de fruita que quan tu els llegeixes l'envasos. Surt una frase que diu fruita recollida per la treballadora i un

SENSE ÀUDIO PARLAT

codi numèric, que igualment em sembla molt deshumanitzant. Exacte, un número. Un número, un número de nou. Llavors, sí, hauríem de ser una miqueta més curoses i de més intensitat. Posar-hi més intenció quan comprem la fruita. Ens apuntem a aquesta recomanació que ens ha fet la Desiré de la periodista i escriptora i activista també, Lucía Ambomío, Tierra de la Luz. La Lucía té un altre llibre que ja havia explorat, amb les condicions de les persones migrades, A hija del camino, una altra novela que va publicar el 2017. Sí, més que de les persones migrades, parla de la realitat com la seva i la meva, que som persones afrodescendents nascudes a Espanya, de pares que han migrat, però que som espanyoles. Llavors ella explica la història de la Sandra, que és una noia que son pare és de Guinea Coturial i la seva mare és blanca, espanyola, i explica una mica el seu periple i tot el seu viatge a nivell identitari del que implica tenir dues realitats tan diferents a casa. I és molt interessant també. Doncs recomanem aquests dos llibres de Lucía Ambomío, periodista, escriptora i activista, Tierra de la Luz i Hija del Camino. Desiré veure-la el 9 de, com sempre, un plaer, tenir-te al Solidaris. Una abraçada molt gran. Gràcies. Fins la propera. En la nit més dilluns. Cantava el francolí, ocells qui vol venir, aglosa melodia. I els ocellets cantant, a festejar-lo van, i amb sa veu melindrosa.

Amb l'espai de la Desiree Vela a l'OBD acabem. A la redacció i producció, Mireia Ixart, Mònica Roca i Sandra Novillo. A la part tècnica, Dani Batxiller i José Luis Santiso. Gràcies per seguir-nos, que vagi bé fins aviat. Sino que és primavera I els ocellets cantant I a festejar-lo van I amb sabeu melindrosa I els ocellets cantant I a festejar-lo van I amb sabeu. Si fos primavera i as, ocellets cantant i a fasta gerrubant, ja em sabeu, melindrosa.