"Whalefall": se l'empassa una balena i té 60 minuts per sortir-ne

La finestra indiscreta, el programa per estar al dia de les estrenes de pel·lícules i sèries perquè no et perdis res del que val la pena. Tots els divendres a mitjanit a Catalunya Ràdio.

També tenim l'asfixiant Whale Fall, on Austin Abrams, l'actor de Resident Evil, s'endinsa a l'oceà fent submarinisme i és engolit per un catxalot gegantí.

Canvi total de to ara mateix, perquè aquesta pel·lícula és un thriller de supervivència, perquè el personatge té una hora per aconseguir sortir de l'interior del catxalot, 60 minuts és el temps que li queda d'oxigen, així que es tracta d'una lluita contra el rellotge per tornar a l'exterior, això vol dir que el protagonista passa la majoria de la pelicula dins del catxalot, l'interior del qual s'ha recreat, diuen, de forma cientificament acurada basant-se en les descripcions del llibre en que es basa la pelicula, escrit per Daniel Krauss. A més de la supervivència, també té importància el pare del protagonista, interpretat per Josh Brolin, perquè de fet, El pare és el motiu del protagonista per ficar-se al mar, ja que el pare va morir al mar, i el protagonista el que volia era trobar-ne les restes. Per tant, tenim pel·lícula d'acció i també drama paterno-filial, la relació pare-fill era complicada, cosa que es va desenvolupant durant la pel·lícula.

Jo soc molt fan del gènere Austin Abrams fent d'un tio normal a qui li passen coses xunguíssimes. És que se li ha donat molt bé el paper. És això. I Weapons, fins a cert punt, també és això, perquè té un paper a Weapons, que també és un tio bastant normal a qui li ha passat una cosa xunguíssima, i això és exactament això. Austin Abrams és un jove normal i corrent, i de cop, que també dius, tu has buscat una miqueta, perquè t'has fotut allà al mar quan no t'havies trobat segurament. I li passa una cosa xunguíssima, que és que se te'n passi un catxalot. És com una premissa que et dona perquè la pel·lícula sigui molt disfrutona. Llavors, per mi, la pel·lícula, quan exceleix, és quan és disfrutona. L'únic que vol fer és explorar què passa quan hi ha un tio atrapat en una balena i n'ha de sortir. I com més falla és quan s'endinsa més en aquesta relació paterno-filial que hi ha un punt fins i tot de melodrama que està una mica suat. Pel meu.

Aquí l'ombra de Spielberg també planeja.

Em sembla una premissa increïble. Jo no he vist la peli, però la gran pregunta és, troba Pinocho dins de la balena? Troba moltes coses dins del catxalot.

Troba si mateix, les ganes de viure, les ganes de continuar. Llavors, a mi quan em funciona és quan té aquesta cosa. Profundament claustrofòbica perquè a més, l'interior de la balena no és un interior d'una balena molt ampli, gran, allò tinc espai per moure, no, està realment molt aixafat, vull dir que entenc que deu ser molt barçamblànic o l'interior d'una balena deu ser així estómac, vísceres. És una pel·lícula que a mi m'agrada dir-li que la pots dolorar i la pots tocar de com de molt s'endinsa en això i aposta per això i això li funciona perquè un tio atrapat en una balena has de poder tocar l'interior de la balena només veient la pel·lícula i allà és on triomfa quan hi ha Austin Abrams parlant amb una medusa d'aquestes com fosforescent perquè aguanti perquè així li fa de llanterna i té un moment com Tom Hanks Wilson interessant, allà és quan a mi em compra i llavors quan hi ha tots els flashbacks de que si el pare li va ensenyar que una balena té aquesta anatomia o que el tanc d'oxigen funciona d'una manera, tota aquesta cosa a més el personatge de Josh Brolin té un punt com estereotipat del típic pare que no pot connectar amb el seu fill i l'única manera que té de connectar amb ell és a través del que li ensenya del mar explicar-li coses de la balena i en el barco, i això és el més important que tinc, i. Aquesta cosa a mi em va semblar una mica allà trillada i molt mastegada.

Que també, perdona, és un gènere, eh? Joss Brolin com a pare, que també. Ja Austin Abrams fent coses normals, no? I Joss Brolin com a pare que t'ha ensenyat algo, també és un tipus de pel·lícula.

Aquí es troben els dos tipus de pel·lícula, i el que funciona és Austin Abrams, aquí li passen coses xunguíssimes. Llavors, jo us diria, si voleu estar una hora 45. Passant-ho francament malament, perquè ho passes malament, perquè Austin Abrams té aquesta cosa que deies tu, Toni, se li dona molt bé fer aquest paper, és un tio molt expressiu, gran part de la pel·lícula se la passa que no pot parlar, per diversos motius que tampoc cal explicar, però llavors tot està en els ulls, tot està en els diferents crits que fa, té com molta varietat de crit, un crit més agut, un crit més de cagar-se en tot, o sigui, té com tot aquest repertori. I a mi aquí és on jo volia veure més d'això, perquè tens un protagonista que t'oborda. Llavors, realment ho passes malament, disfrutes, perquè hi ha moments de riures, fins i tot aquí a Sitges la gent va a riure, també el públic de Sitges té les seves dèries i les seves manies. Però és veritat que potser si s'hagués entregat molt més a aquesta cosa disparatada i a aquesta cosa del 100% tenim una premissa surrealista, anem a explotar-la al màxim, crec que hauria funcionat millor.

Jo estic amb tu, penso que com més petita és la pel·lícula, en el sentit que com menys espai té ell, millor funciona la pel·lícula. Com més aposta per la claustrofòbia, millor. Però al mateix temps també penso que era una mica inevitable, no el tema del pare específicament, però clar, al final ha de trobar una manera de sortir i per tant ha de prendre alguna cosa a l'interior de la balena que li serveixi per sortir, perquè si no sortiria al cap de cinc minuts. I aleshores ja tota aquesta estructura del pare, de jo recordo les lliçons del pare, al final és el mecanisme que la peli fa servir perquè al final pugui fer coses que el puguin portar a, potser, a sortir. Em costa imaginar-me com es desenvoluparia aquesta pel·lícula sense aquestes lliçons recordades del pare.

Clar, hi ha el referent de Berit, segurament, que també és un tio que ha de sortir d'Audi. Sí, són molt semblants. I no tirar tant per aquesta cosa tan sentimentalista. És veritat que la pel·lícula emociona, o sigui, a mi al final em va emocionar, que no m'esperava emocionar-me amb la pel·lícula sobre una balena.

No, perquè fa molta estona que estàs patint amb aquest pobre home allà tancat.

Però sí, o sigui, quan vol ser emotiva funciona i és veritat que al final necessita sortir de la balena en algun moment, perquè si no és un curt, no és una pel·lícula. Però potser una mica menys.

Doncs aquestes són les pel·lícules destacades de la setmana. Anem a recordar els títols, perquè hem parlat de The Invite, que trobareu, per cert, a les sales com La Invitación, el títol en castellà, Caquero i Wildfall. I, com sempre, us demano que us mulleu i us pregunto si neguessis de triar una. Per anar aquest cap de setmana al cinema, amb qui no us quedeu? Doncs jo diria que a nivell temàtic,

potser que quero aquesta nova perspectiva sobre la intel·ligència artificial, però com a pel·lícula em quedo amb The Invite, amb el ritme, amb les actuacions, amb la posada en escena, el rerefons teatral, The Invite.

Jo crec que si voleu, com revifar la vostra relació matrimonial, aneu a The Invite, però jo més per la qüestió temàtica i realment també sensible de que quero, em quedo amb que quero.

Tu creus que la revifa, eh? Jo crec que sí, eh? Jo crec que l'enfonsa, però. Jo no, jo estic jugant. Podria ser molt diferent. Separar-se a vegades de la solució. Podem dir que la remou, i aleshores veurem què passa després.

Jo em voldria quedar amb Will Foll, per això de l'Austin Abrams, però crec que també m'acabaré quedant amb The Invite, perquè és una peli, en general, molt més rodona. Doncs mira, semblava dividits,

però al final tots anem amb The Invite, perquè jo també m'hi sumo.

Has escoltat un fragment de La Finestra Indiscreta. Pots escoltar el programa sencer a l'app de Catalunya Ràdio i a la plataforma 3Cat.