Xavi Daura (Vengamonjas): "Al meu funeral vull que soni la cançó dels Bobobobs"

¡Venga!

El teu transistor no està espatllat. No provis de sintonitzar una altra emissora, perquè ara som nosaltres qui controlem la freqüència modulada, els satèl·lits i les zones electromagnètiques. Durant la propera hora, entraràs en un món paral·lel on es pot fer realitat qualsevol desig. Fes volar la imaginació, la imaginació, i deixa't portar per les cançons. Són capaces de fer que es despertin els teus records més adormits i fins i tot ressuscitar allò que creies mort. Posa't còmoda i agafa't fort, perquè comença el trànsit. Des de la teva ment fins a l'altre barri.

L'altre barri, amb Lai Mercè.

Et donem la benvinguda a l'altre barri, un lloc amb superpoblació. Aquí hi trobareu més de 100.000 milions de persones, totes de vacances indefinides. Ni cel ni infern. L'altre barri. Un buit indeterminat de l'espai-temps on hi abunden preguntes sense resposta, com aquesta. Hi ha música després de la mort? Us acompanya en Blai Mercè, porter DJ i que serve de l'altre barri avui amb Dani Expósito al Control Celestial. Avui ens visita algú que està massa acostumat que parlin d'ell com una meitat, és a dir, com un personatge incomplet. Per exemple, podria ser la meitat de Daft Punk.

La conocimos en su primer día de trabajo media jornada en la caja de un supermercado le preguntamos a qué te dedicas y nos dijo soy una caja registradora soy.

Pero si diem que ens visita la meitat de Faemino cansado, potser ens hi apropem una mica més. Quería comérmelo y no

me dio ni un cacho, el tío. Digo, pero ¿por qué te lo comes todo? Dame un cacho. ¡Mayosote! Que estoy en la flor de la edad y necesito proteína. Dame un cacho de esa condena, lo que te estás comiendo. ¡Es mayosote! ¡Yo era el mayosote! Me he operado la cara.

Ho sento, però no, perquè avui ens visita a l'altra barri la meitat de Martes i Trece, que inicialment eren un trio i ara són dos.

Nos encontramos en un centro comercial para hacer la prueba de las pastillas del Dr Swatch para el desarrollo de la inteligencia artificial. Señora, por favor, ¿estaríais dispuestas a hacer las pruebas de las pastillas del Dr Swatch para el desarrollo de la inteligencia artificial?

José Mayuste, bienvenido a l'altra barri,

¿cómo estás? Hola, molt bon dia, com esteu? Encantat d'estar aquí a l'altre barri. No ets José Mayuste? No, no, no ets José Mayuste.

I tampoc he intentat ni imitar la serra. No sé, potser hi ha hagut algun error de guió aquí. No sé, em sona molt la teva cara. Com explicaries als oients qui ets?

Jo qui soc? Soc un bailet d'aquí de Barcelona que em defineixo a mi mateix com un pur peató. No tinc pretensió de molt més. I em dedico a l'humor des de fa 20 anys, per lo menys. Juntament amb el meu company Esteban Navarro, o sigui que sóc el Xavi d'Aura. Ah, clar, per eliminació.

Llavors és la meitat de Venga Monjas. Exacte, aquest sóc jo. Perdona, eh, per aquest inici, per les confiances. És que parlarem amb l'equip de guionistes de l'altre barri que no.

Clar, per un moment he pensat, potser el José Mayuste ja està a l'altre barri i aquest era l'acudit, però he pensat,

no, no, està viu aquest tio, no? Sí, sí, totalment. A l'altre barri hi ha altres persones. A una d'elles li hem demanat que faci una rebuda especial.

Se pega una hostia que se mata y se queda corgado de los pies. Se resucita.

Llega a la puerta del cielo. ¡Coño, el Espíritu Santo de los cojones! Llama y le abre las puertas del arcángel San Gabriel. Oye, ¿tú quién eres? Yo soy el que soy. ¡Macho, cómo te explicas! Ven para acá. ¿Está por aquí Dios mi padre? Sí, está en el trono celestial, como es costumbre en él. ¡Papa, papa, papa, papa!

Pepe, Pepe, Pepe. Pepe Rubianes fent els honors a Xavi Daura. Què t'ha semblat, això?

Increïble, hombre. Pepe Rubianes, de tota la gent que hi ha a l'altre barri, seria el que potser dels que més admiro, per no dir el que més. Per mi és l'autèntic papa, com estava cridant ell. Ell és el papa. No com a pare, sinó com a papa.

Com a papa de Roma que por la puerta asoma, saps? O sigui, tu ets el devot d'una religió on ell és el líder, d'alguna manera. Totalment, sense dubte.

Sí, sí, no sé, és una força de la naturalesa, el Pepe Rubianés. I em feia molta gràcia. Ara s'estava escoltant aquest blog que era com que parlava del cel, no? Però a mi em feia especial gràcia el blog que parla de l'infern, que parla com si ell fos el el dimoni. I el tio diu. Me mandan lo peor de lo peor. Com que el dimoni està ratlladíssim perquè al final el que li arriba a ell és la pitjor gent.

Lo peor de lo peor. Mira, esta caldera está rota. Mira, esta caldera está cagada.

Al bar final de l'altre barri, que normalment sortim de festa amb morts, intentarem buscar-lo, a veure si el trobem per allà, el Pepe Rubianes, que segurament s'ho diu estar passant bé o no.

Per mi és un exemple tant de l'estil de comèdia que ell feia com de l'estil de vida que portava, perquè mola molt tenir exemples de gent a la qual li ha anat molt bé i ha fet molt bé la seva feina i de gran talent, que no s'han deixat portar per aquest mamoneo, que també és normal, vull dir, tampoc és que estigui aquí jutjant, però aquest mamoneo com de més diners, més fama, més tal, sinó que el Pepe Rubianes era com un tio molt transparent, molt de. Jo soc així i tiro amb això i, de fet, l'única feina que li van oferir a la tele, que jo recordi, era, o sigui, l'única feina que se sortia una mica de lo que ell feia era lo de Màquina Baja. I va durar poquet perquè ell mateix en entrevistes deia, és que en feien ja va molt d'hora, no? Llavors és com, si jo puc estar fent el meu show, que a mi m'agrada, i estar-lo fent aquí, la gent va venint, si jo puc viure bé amb això, ja per què més?

Som a l'altre barri amb en Xavi Daura, un home que ens va descobrir que en aquesta sintonia tan mítica que hi ha gairebé com Pepe Rubianes hi havia algú fent fuetades.

És tan hit, aquesta sintonia d'informe semanal. És increïble. És una cosa. A més, és viatjar en el temps cada vegada que. És èpica. que l'escoltes.

Totalment. Això se'm va ocórrer de petit amb ma germana. Ah, sí? La tonteria aquesta de l'Atico. Bueno, és el record que tinc, eh? Sí, perquè ma mare era molt de mirar informe semanal i, bueno, teníem una miqueta la conya que això era com un. Bueno, el gest era com de fuetada, no? I, hòstia, de fet, va ser de les primeres coses que van fer virals de Venga Monjas, i hi ha una anècdota bastant curiosa, que és que quan l'Informe Semanal van fer 50 anys, crec, crec que complien 50 anys o 40, però, un d'aquests programes especials de tota la història d'Informe Semanal, no sé què, ens van demanar que enviéssim una salutació en vídeo, I ells estaven allò, doncs res, vam crear una salutació, vam ensenyar el látigo, tal, no sé què, i res, una cosa que d'aquestes que fa gràcia i ja està. Després es va emetre al programa i a través de Twitter vam descobrir que les úniques salutacions en vídeo que van haver-hi en el programa especial d'informe semanal van ser la nostra i la de la reina Letizia. Oh! I el que, en un ítem manager d'Informe Semanal, ens va citar els dos, els dos personatges, diguéssim, en el mateix tuit, com en plan. Estos són los dos grandes saludos. Les dues Espanyes, no? Que resumen los 50 años de Informe Semanal.

Una altra feina teva que vam descobrir és quan et vas convertir en Brielle. Bueno, és el mateix, sí. És una mica el mateix d'aquesta cançó.

Això també és un dels grans moments de la història de Venga Monjas, aquest fals documental. Dic fals documental, però s'ha comprovat que no sigui cert. Qui sap. Que hi havia en Briel, que s'assembla molt amb tu.

Durant molt de temps a la Wikipedia de M83 posava en Briel com a membre del grup. Ara crec que ja no hi és, però durant molt de temps hi havia algú que anava actualitzant-la com. Escribint Briel, i després suposo que ho borrava i tornava.

Si algú no sap de què va, que busqui M83, Midnight City, venga monjas, i no explicaré malgac perquè ara mateix a mi m'agradaria no saber res per tornar-ho a veure i tornar a al·lucinar i riure com vaig riure quan vaig descobrir allò. El secret que hi havia al darrere d'aquest riff, d'aquest moment musical tan reconeixible d'aquesta cançó d'M83. No es van posar en contacte amb vosaltres, no, el grup?

No. Tot i que a bastants concerts que hi ha hagut per aquí sempre ens enviaven fotos de gent que anava amb pancartes d'abriels al concert. Que això em feia il·lusió perquè deia, hòstia, potser algun dia aquest grup diuen, sempre que venim a actuar per aquí, hi ha com una cosa rara que ens reclamen. Una cosa que no entenem. Crec que són una mica antipàtics.

Crec que tenen fama una mica de. Recordo veure'ls en directe i que no dèiem gairebé res al públic. El típic grup que no. Però segur que ho han vist. Això vol dir que ho han vist.

Quan estan així tan callats vol dir que no volem dir res perquè no es faci més gran, això.

Si et dic l'altre barri i a la vegada et dic una sèrie mítica de televisió, a tu. Estàs parlant de gent del barri? Estic parlant de gent del barri.

Xavi, Laura, portem 13 minuts de programa i jo crec que ja ens hem petat tota la televisió de finals dels 90, o de mitjans finals dels 90, Martes i Trece, Rubianes, Informes Semanal, Gent del Barri.

Jo recordo dels 80. Sí, és veritat, però es va llargar molt, això. Sí, crec que és d'aquestes sèries angleses que duren, això, com 50 anys, com l'informació manal, no sé. La veritat és que la sèrie en si no la controlo en absolut. Però per mi és com d'aquests primers records de quan encara potser era un bebé, de que a casa de la meva àvia. Recordo que era la típica sèrie que mirava la meva àvia, com que enxufava, i me'n recordo de les imatges de la cançó, que eren com una vista aèrea de Londres, o del lloc on figura que passa la sèrie i això és un dels primers records que tinc no sé, en pantalla de quan era abans de tenir consciència el

Dani Expósito ens diu que sortia el riu Tamesi al mapa gent

del barri recordo la veu que deia gent del barri que és EastEnders que no té res a veure amb gent del barri però potser m'agrada més gent del barri a mi també, és una bona traducció sí, sí, sí.

Som gent del barri, per tant, parlarem de llocs, i ara el que farem és el que fem habitualment, que és fer un viatge a través de llocs, des del més gran fins al més petit, i això vol dir que comencem les espècies d'espais. Espècies d'espais.

Ara jo aniré dient noms d'espais i tu m'has de contestar una mica el que et vingui al cap. Pots contestar amb una frase, amb una paraula, amb un altre concepte, amb una reflexió. Amb un soroll. Amb un soroll, sí, amb un gag, amb el que tu vulguis. Començarem per l'univers, però posarem una cançó relacionada amb l'univers i també relacionada amb l'univers Venga Monjas.

Los destellos que te marcas.

Las costuras misteriosas.

Quan el Joe Crepúsculo va passar per aquí, per l'altre barri, va dir que aquesta era una de les cançons seves que més estimava. Tota esta energia. No sé si és pel videoclip.

Mira, no ho sé. Tinc el record que el tio tenia bona sensació del videoclip que li vam fer. Que va ser la primera vegada que algú comptava amb nosaltres per fer un videoclip i és veritat que a mi em sembla una cosa bastant amateur la que vam fer. És com un videoclip bastant sui generis, estrany, que jo mateix, si Joe Crepuscolo digués no m'agrada gens aquest videoclip, jo mateix diria ja, ja. Ja t'entenc. Però crec que li té bastant de carinyo. Igual que l'Esteban. L'Esteban també és molt defensor d'aquest videoclip. Sí, sí. Jo, en canvi, és com. Bueno, reconec algunes coses que milloraria. Però té la seva gràcia. És que a l'inici del videoclip té com una d'aquestes intros parlades que em semblen una miqueta. Ja em sembla incòmode un videoclip amb una intro parlada. Però bueno, vam decidir fer això. I no sé què va passar, que no vam gravar bé el so o alguna cosa així i ens vam haver de doblar. Amb la qual cosa és com una cosa raríssima, incòmoda, és com un so que no quadra amb la realitat. I és veritat que li dona un punt que pot ser graciós, però no era intencionat.

Perquè ara que heu fet vintage amb Venga Monjas, quan mires els primers vídeos, que els fèieu amb una càmera i el que durava la cinta, i podíeu gravar només aquell minut o cinc minuts que eren,

Gravàvem amb una Casio, una càmera de fotos que tenia l'opció de vídeo. I res, jo tenia un espai de cinc minuts de vídeo. Llavors li donàvem a gravar, fèiem les nostres tonteries i llavors anàvem a l'ordinador i volcàvem les imatges i després tornavem a gravar. I així tota la tarda.

Però suposo que ara els mires i no penses,

ai, com a ter, o sí? Els primers venga monjas. Home, sí que són amateurs, però d'una manera molt. Molt xula, jo crec. A mi m'agrada aquest. De fet, el moment que vam canviar de càmera, vam fer l'upgrade, em va fer bastanta ràbia. L'autèntica càmera bona és aquesta. Aquesta càmera de merda. La vam jubilar simplement perquè es va trencar. Perquè si no haguéssim continuat tot el que haguéssim pogut.

Si ara volguessis trobar el filtre exacte per recrear allò que feies al principi, no podries, de fet, segurament.

Es notaria. Sí, es notaria, segur. Segur, és una d'aquestes coses que la IA no podrà replicar. L'amateurisme aquest dels inicis de Venga Muga.

Seguim amb aquest joc dels espais. Univers. Si et dic l'univers, a tu què et ve al cap?

A mi em venen pampallugues, no? Com llumetes, no? L'univers. Els bububobs, potser, no? Ai, després els sentirem, els bububobs. El món. El món. El món em ve al cap un munt de possibilitats, un munt de possibilitats, un munt de llocs. Per exemple, Montserrat. Montserrat està en el món, no? Sí, sí, sí. El mateix que Tòquio, no? O sigui, hi ha una mica de tot en el món. També em fa una mica de por, el món, eh? Molta? Una mica. O sigui, jo soc més de l'equip optimista, que cada cop és més difícil, però soc més de l'equip optimista de dir, bueno, hòstia, som molta gent i jo crec que hi ha molta gent que només volem fer el bé, com si diguéssim, o per almenys portar-nos bé entre nosaltres, no? I llavors soc més amb aquesta esperança. Però bueno, jo què sé. És veritat que poses la tele i és tot lo contrari. En aquest món hi ha Europa, per exemple. Europa, què? Europa em genera bastant de respecte, em genera. Bueno, aquesta. Ara mateix aquesta. És just el que deia, no? Que amb aquest flaire com de superioritat que et fa una mica de por, que dius, hòstia, no, no. No, no, hem d'estar aquí de bon rotllo, no? Però sí que hi ha una cosa així una mica estirada, no? De. Cuidado amb Europa, que ara ara potser només ens quedem els autèntics europeus i els altres se'n van a la merda. I això fa una mica de por. Espanya. Espanya per mi és el territori en el qual jo viatjo per feina i per plaer. Però sobretot el relaciono amb gires, amb les gires dels espectacles i tal, i m'agrada molt, m'agrada molt voltar per Espanya perquè. És això, o sigui, en un període de 9 mesos o 8, que és el que sol durar les gires, veig coses tan diferents com, jo què sé, Euskadi, o després me'n vaig a Córdoba, i vas veient com el. Clar, tu al final tens una relació amb el públic. I vas veient com els diferents llocs, les diferents maneres de ser, diferents tarannàs i també com diferents arquitectures o diferents. No sé, és un. Em sembla un lloc tan variat que m'agrada, que m'agrada molt.

Un lloc on també hi ha les Canàries? Eh-ya-ya, eh-ya-ya,

Un lloc on també hi ha les Canàries? Eh-ya-ya, eh-ya-ya, uh-ah Eh-ya-ya, eh-ya-ya, eh-ya-ya.

Uh, el vaifo, sí, el chiquillo, el caprichoso, uh. Dime quién fue ese loquito que te deja rota y el corazón en pedacitos por culpa de ese maldito. Tú no me das un chance, suelta la cuerda un poquito, mezcla tu miedo y mi romance, que yo ya compré el viñito. Y yo juego y si no estás nerviosa, de ti llámese un par de cosas. En ese corazón cabe poquita gente como la graciosa. Y si no estás nerviosa, de ti llámese un par de cosas. En ese corazón cabe poquita gente como la graciosa.

La Graciosa de Quevedo. No sé, tu i les Canàries, quines relacions teniu? Bueno,

jo soc un enamorat de les Canàries. De fet, estava pensant en això mentre estava dient-lo de tot el territori espanyol, que les Canàries em sembla com aquesta espècie d'excepció rara que quan viatges allà et dónes compte que és com si fos un món paral·lel en el que. O sigui, en el que notes que això, encara estàs a Espanya però a la vegada no és realment o sigui, és una cosa molt diferent i molt bonica, no sé, a mi jo soc un enamorat de de fet aquesta cançó, ja que abans estàvem parlant de videoclips, el videoclip d'aquesta cançó l'ha dirigit un amic nostre. Que es diu David Pantaleón, que és un immens director de cine que pertenga a Monjas ha significat molt, sobretot als inicis. És un tio que ens va donar unes ales increïbles, el vam conèixer ja a Canàries, i ens va donar moltes ales creatives, és un tio amb una creativitat increïble i molt xulo. Bueno, aprofito per mencionar-lo, per si algú que escolti això vol investigar sobre David Pantaleón. És molt xulo el que fa.

Home, la veritat és que la cançó l'he posat com a una cançó que representa un artista canàric actualment, perquè sabia això de la teva devoció per les Canàries, hagués pogut posar el Guincho com a artista canari, i he posat Quevedo, perquè ara mateix va estar petant, i mira, tenim un enllaç. Sí, sí, ja he hagut una pepita d'or. Sí, sí, entre Quevedo i Venga Monjas. Seguim amb aquest joc dels llocs, aquí amb Xavi Daura. Catalunya. Quin arrelament tens a Catalunya?

Catalunya és la meva terra, la meva família, no sé, les arrels. Jo soc un gran enamorat de Catalunya, que de fet em sembla que no és tant com les Canàries, però té alguna cosa similar de dir, hòstia, realment sí que és veritat que hi ha una sensació que això no és realment. Espanya. Sí, o sigui, el flaire espanyol aquí no és realment el que es respira. I m'agrada molt que hi hagi aquesta també diferència i, no sé, per mi Catalunya és això, penso en la meva família, bàsicament. I Barcelona? Barcelona, semblant, Barcelona per mi ja és la meva vida personal, si em pensaria a mi com a individu, jo m'identifico molt amb Barcelona, de fet, Moltes vegades hi ha la idea aquesta de mudar-se a Madrid perquè allà hi ha més feina i per allò que jo faig és una miqueta més. Hi ha moltes més ofertes, però sempre em resisteixo, sempre estic allà dient si puc aguantar una mica més aquí a Barcelona i que segueixin sortint coses i tal, prefereixo mil vegades viure aquí.

I ara un espai més petit, com podria ser la teva habitació? La meva habitació. Quina, concretament? Tens moltes habitacions.

Clar, si dius habitació, penso en la meva habitació

de casa amb uns pares, per exemple. Ah, doncs sí. Segurament hi ha més històries.

Perquè ara mateix la meva habitació la comparteixo amb la meva parella, el nostre dormitori, concretament. Però la meva habitació, per mi, individual, és la de casa amb uns pares, on. On he viscut tota la meva adolescència. Com era d'aquella habitació? Quins pòsters hi havia? Ah, bon tema. Jo era un obses dels pòsters, de fet, era com que no podia deixar cap centímetre de paret sense pòsters, i de fet vaig arribar a empaparar el sostre. El sostre també? Amb còmics. Després vaig dir, hòstia, per què ningú? Perquè els pòsters sempre van a la paret, però no s'aprofita el sostre, també. I va haver-hi un dia que vaig començar a posar còmics per tot el sostre, i va haver-hi com aquesta situació dels pares dient, però què collons estàs fent? I jo era com, no, no, això no això no para, eh? Però què collons? Saps com de, però per què? Que ja és com, ni tan sols em ficaré en aquesta bronca perquè sé que sortiré perdent.

Has de triar batalles, no? Amb els fills, i aquesta ja la deixo córrer, no? Sí, i després recordo molt el.

Tipo Tarantino, aquestes coses, bastant típic, no?, d'adolescent dels 90. Tarantino, el Club de la Lucha. Sí, alguna cosa rara, també, perquè me'n recordo que comprava revistes de cine i venien cartells de pel·lícules, així com que ocupaven tot un full. I el que feia era retallar-ho i penjar-ho. Però moltes vegades ho penjava a cartells de pel·lícules que realment tampoc m'agradaven tant, simplement estava com planant la paret de. Jo què sé, recordo coses com La niña de tus ojos, com una peli que dius, això no. És una peli amb la que no em reconec en absolut i estava allà penjada. Ara tot això, afortunadament, ha anat fora. Ja no hi ha res d'això.

Però es manté l'habitació allà, de tant en tant hi pots dormir.

L'habitació. Sí, mira, de fet, cada 5 de gener vaig allà, perquè el 6 és. La nit de Reis. Exacte, la nit de Reis vaig allà per despertar-me allà, normalment fent això, el dia de Reis, ens agrada estar tots junts, I és l'única nit que dormo a la meva antiga habitació. Dormo bastant incòmoda, perquè el llit és molt petit, no sé. Però ara mateix, els meus pares l'estan habilitant perquè hi puguin dormir les meves filles. Perquè jo ara estic esperant. Bessonada. Estic esperant bessonada. Buah. Felicitats. Gràcies. La meva germana va tenir la seva filla fa un any exactament i ara passarem a ser tres, o sigui, d'una neboda a tres cosines, diguéssim. I i molts pares estan habilitant l'habitació, bueno, no sé com ho porten ara, però m'han dit que estan preparant perquè puguin anar a dormir les tres cosines. Que bé, que bé, que bé. I tinc molta curiositat.

Parlant de records d'infància, no sé si aquest soroll. Et porta a algun lloc? Sí, el soroll de l'intermitent.

Sí, això mateix. Que això, perquè no sembli superraro, posa un contexte que prèviament em vau demanar. Sí, des de l'altre barri, prèviament ens posàvem en contacte amb els. Em vau demanar algunes informacions, perquè si no sembla una entrevista una mica massa telepática, no?

Sabem tot de tu, eh? T'hem llegit la mena. Aquí a l'altre barri tenim poders, però tant.

I em vau preguntar per un per un so de la meva infància i vaig pensar, no ho sé, els agraïm d'una intermitent, perquè no recordo, del cotxe del Monts Pares de. Sota l'intermitent, que ja és una cosa que ja no escolto tant, però venint amb taxi cap aquí avui, he sentit l'intermitent. El mateix, eh? I he pensat, ah, pues segueix havent-hi. Saps? Jo pensava que era una cosa que estava extinta, i no, no, segueix havent aquest tipus d'intermitents que sonen així, vull dir, crec que no és tan estrany. Que tu condueixes o no? No, no tinc carnet. I em deu bastanta vergonya, ja, aquestes alçades de la vida. Home, ara que. Ara que seré pare.

Ara. La teva parella sí, però.

Ella sí, però ara mateix just s'ha hagut de vendre el cotxe. O sigui que ara mateix som una parella sense automòbil.

Us estalviareu dues cadiretes. A la de transport públic pots arribar a molts llocs. Sí, clarament. Ara veurem a veure com funciona. Si no, com que estàs forrat. No sé, no pots demanar un xòfer. Venga, monja, suposo que heu fet molts

diners en aquests 20 anys. Sí, home, jo. Ara mateix, això, ens acabem de mudar a una mansió. Som-hi amb les preguntes

metafísiques. Volem viure.

Preguntas metafísicas.

Sempre fem les mateixes dues preguntes per començar aquest espai. La primera és, si ara tornessis a néixer, jo crec que una persona que està a punt de ser pare, doncs crec que em puc imaginar quina resposta em donaries, eh? Però si ara tornessis a néixer, voldries tornar a fer exactament el mateix i ser el mateix i arribar fins aquí d'aquí a uns quants anys? I arribar fins a aquest programa d'avui, no? Sí, tot completament igual, tornar-ho a viure tot. O començar una altra cosa totalment diferent.

No, o sigui, faria el mateix. A mi la meva vida m'agrada molt. He tingut, o sigui, no és que m'hagi anat sempre tot bé, o sigui, també he tingut èpoques dolentes o moments així més baixos, però també m'han servit per després valorar els que m'han anat millor després, o saps, vull dir. Que tot plegat ha sigut un aprenentatge del qual jo jo disfruto molt recordant i sí, la veritat que a vegades ho penso i jo soc un gran amant de la meva pròpia vida estic molt content de com. Això no ho pot dir tothom, eh? No, ja sé que és una que és una cosa bastant privilegiada i jo la relaciono molt amb que des de molt petit, des de com a mínim des d'adolescent. Jo ja estava picant, en plan, gravant vídeos, fent el burro, expandint aquesta creativitat, que per sort, molts pares sempre m'apoyaven, com si diguéssim, o si no. No hi havia casa meva no era com aquesta cosa de, bueno, a veure o sigui, dedicada a una cosa més real o més seriosa o més tal. De tant en tant sí que és veritat que hi havia com aquesta cosa de, escolta, que, me'n recordo sobretot quan vaig acabar la carrera, de dir, bueno, i què? Ara què? Perquè això que fas dels vídeos de Venga Mujer està molt bé, però. S'haurà de viure d'algo, no? I jo era com, oh, sisplau, una mica més, confieu, que això crec que. Llavors, una combinació d'això, de treballar la creativitat des de molt petit amb. Amb una combinació amb la sort, pura sort, perquè hi ha moltes coses de la vida que jo dic, hòstia, això podria no haver sortit, podria no haver conegut aquesta persona o tal, i de sobte d'una manera bastant atzarosa ha arribat sempre a bon port. O ja et dic, a vegades no ha arribat a bon port, però també ha servit per dir, bueno, ens ho hem passat bé fent-ho i ja està, i valia la pena provar-ho, no tenia més història.

Reencarnació en un animal, si haguessis de reencarnar-te. En un gat. En un gat, i si et dic un arbre, diries un atmetller, potser? El mendrero de Doraemon, sí.

Mishuka, madre mía, pero qué guapa que eres. Es un ángel, tío. Ojo, piña, que ya florece. ¿Eh? ¿Qué? ¿El Almendrero? No me jodas que sí.

¿El Almendrero? Sí, el rosa Almendrero, tío.

Que estamos en primavera, ya. Pero no es un cerezo. Cállate, esto es Almendrero, tío.

Almendrero de Doraemon que florece en la serie.

És un dels hits de Venga Monjas, eh? Suposo que és una de les coses que més us demanen, no? També els xous, això.

Sí, els xous que hem fet l'Esteven i jo cantant sempre arrenquem amb aquesta cançó. Per mi és una meravella, que és obra totalment de l'Esteven, això s'ha de destacar. I és una meravella poder sortir amb aquesta potència, perquè per mi és com aquesta cosa de sortir a l'escenari. Amb això em dona la sensació que com a mínim durant 15 minuts tens el públic atent de dir, hòstia, això que acaba de passar al principi la cançó dura potser un minut però com a mínim durant una estona els tindrem atents perquè ha sigut una bomba això d'entrada Què li diries al teu jo de fa 20 anys? Mira, doncs jo de fa 20 anys just estava començant a fer Venga Mujas. Per això. Diria, segueix així. Segueix així. Intentaria no alterar gaire, perquè insisteixo, les parts difícils i dolentes, inclús algun fracàs, També el recordo com a coses útils, amb la qual intentaria no alterar gran. El que diria potser seria no discuteixis tant les certes decisions creatives, perquè realment dóna igual. Sí, l'important és passar-s'ho bé. Me'n recordo moltes. Com molta energia invertida en parlar amb l'Esteban de no, que això no, perquè no sé què, això no fa tanta gràcia, o ell també cap a mi, vull dir, teníem moltes vegades aquestes coses, normal, d'estirar i tal, i després amb els anys descobreixes que quan més dius que sí, normalment més. Més divertides en general.

No fa falta donar-li tantes voltes. Doncs anem a saludar, a veure'ls, a observar-los, el Xavi i l'Esteban de fa 20 anys.

Icones de venga monjas. Madre Teresa de Calcuta. ¿Qué? ¿Qué hay aquí? ¿Qué hay aquí? Eso no es. Arancha Sánchez Vicario amb fotos de restaurant. Siempre estoy contenta. Alfonso Arús y la seva dona. Sí, la dona. ¡No lo sepute! El Papa, Pablo XXIII. El Tomàtic. El Papa no. El Papa no s'ha tocat.

Home, del Tomàtic teníem una fantasia de que era com un personatge alcohòlic i totalment degradat. Sí. I pfff. Jo feia reu de Tomàtic. I sempre acabava vomitant pel terra.

Porta'm aquest gintoni! Fes el favor de portar-me a ell, sobar!

Ho fas molt bé, eh, de Tomàtic? El papa Pablo XXIII. Sí, Pablo XXIII.

És el que més gràcia m'ha fet.

Que, per cert, el Ferran Albiol, que és el Tomàtic. Ah, sí, coneixeu el Tomàtic? Va venir aquí a l'altre barri. En sèrio? Sí, sí. Ara fa un any, més o menys, i ens va fer I què fa, ell? Ell, una de les coses que fa és un personatge del Mic. Ah. Però si ell fa. Es dedica a la. Sí, sí, ell és ninotaire. És ninotaire. És un notaire. Sí, sí, ho fa tot. Vé d'una família que s'ha dedicat a això,

als titelles O sigui, no és únicament actor de doblatge, sinó que és més als ninots. És una mica tot. Hòstia. Per mi és un. L'has de conèixer. Mai me la imagino com una persona real. Sempre és una veu. O un ninot. I el d'aquí 20 anys, el Xavi de.

De 60 anys. Sí,

que li podries cantar aquesta cançó. Padres en redes, padres en redes, padres en redes, padres en redes. Soy tu madre, me echo una cuenta de Facebook. Soy tu madre. Mando vídeos de elfos que tienen.

Ara penso que podràs cantar aquesta cançó a les teves filles.

Sí, clar, clar. Ara ja, immediatament. I d'aquí a 20 anys ves a saber. Clar, les meves filles tindrien 20 anys. I tu estaràs allà, vigilant les xarxes. I a mi m'agradaria pensar que podria acabar sent un abuelo en redes, no? Però, clar, 20 anys potser és una mica és una mica massa d'hora, no? Potser per anar amb aquest plan. Però sí, clar, és que el món d'aquí a 20 anys, imagina't. Potser estem en un escenari tipus Mad Max i tenir fills als 20 anys ja és tard.

Tot pot ser, és que és una mica que. Totes les opcions poden passar, realment. Això seria el futur, però ara el que farem és anar fins al dia que tu vas néixer. Tenim una màquina que és la Jukebox. Ens has de dir la teva data de naixement i aquesta màquina, que no sé què pren, però a vegades fa coses molt estranyes, farà el que vulgui. Per tant, digues la data de naixement i.

La data del meu naixement és el 25 de juny de 1985.

La Jukebox. La Rebella de Sant Joan és, per tradició, una nit que es viu sota les estrelles, una nit per divertir-se sense compliments ni etiquetes, saltant i ballant i fent tota mena de gresca. I així ho va entendre la gent a la Isla de la Fantasia, a Vilassar de Dalt, on abans de mitjanit ja no hi cabia ningú més. 8.000 persones que es van banyar, l'eslògan de la festa deia Portes del vestit de bany, però també van jugar a toreros, van anar a la disco o ballar amb alguna de les orquestres que van animar la nit.

Olé, olé, que no és pas cap aplaudiment als aprenents de Torero, sinó el nom d'un grup.

Però també hi ha els que busquen un ambient relaxat i tranquil, amb maricana i corbata i vestits de còctel, les senyores. Tal com els va oferir el casino de Lloret de Mar, sopar primer i orquestra per animar el ball. El públic va fer una mica de ballaruga, poca ballaruga, i molt d'hora, molt, va passar a la sala de joc. Ai, tan tentadora.

I'm always walking after midnight searching for you.

Més bellugada va ser la nit a Canamat Paradís. Aquí estem, a Canamat Paradís, prop de Martorell, que s'anunciava com la retrobada amb les rebelles tradicionals. Dos orquestes, un cantant, un grup, com als anys 60. I més si el cantant era Ramon Calduc i el grup els Mustang, amb la veu de Santi Carulla.

Aquí estoy en San Francisco. Ya no estás en San Francisco.

La nit, que és una de les més curtes de l'any, però per molta gent és la més llarga. La nit, sense fi, va veure arribar a les primeres clarors amb una Atlàntida plena de gom a gom. A les 6 del matí, no menys de 3.000 persones s'estranyien a la més mediterrània de les discoteques catalanes, una discoteca que es fon amb el mateix mar.

Som els bufos, els vostres amics, plens d'amor i pèssies, pregues i embolics. Perquè els divertiu, avui hem passat una bona estona al vostre costat.

La vella tradició d'anar a veure sortir el sol no necessita cap desplaçament aquí. Necessita només sol, que aquest any no ha volgut sortir de revés.

Si ens voleu seguir i passar-ho bé, feu-ho tots nosaltres.

És la crònica de Julià Pairó, del que va passar aquella Rebella de Sant Joan, poc després vas néixer tu, Xavi. Ostres, que O sigui,

això no és una cosa que heu escrit pel programa, sinó que existeix de veritat. Això existeix de veritat.

És la crònica de la Rebella de Sant Joan, que jo crec que és la millor crònica que s'ha fet mai d'una Rebella de Sant Joan, d'un periodista anant a cinc o sis festes de Catalunya diferents en una mateixa nit, no sé com s'ho va fer aquest home per anar a tot arreu, per fer-se tota la geografia de Catalunya, per descriure diverses festes, i el que hem fet aquí des de l'altre barri és posar-hi la banda sonora. Algunes cançons que tenen a veure amb tu, i algunes altres que no.

Però quina xulada, no? Ostres, em sembla molt emocionant haver trobat això. Sí, no?

És una gran troballa. Sí, sí. Hem acabat amb els Bobobobs. Sí. Que per tu és una cançó molt especial, no? Exacte,

aquesta cançó té té aquesta cosa de. Bueno, primer connecta directament amb la meva infància, perquè recordo que els Bubobs és una sèrie molt concreta d'aquella època i de la qual tampoc recordo molt de què anava, o sigui, de què eren uns personatges que anaven per l'univers i tal, això sí, com en un vaixell. Sí. Però recordo molt, sobretot, a més crec que era perquè tenia un caset, aquesta cançó. I la d'entrada, també. Es recorda molt la de l'entrada. Sí, però aquesta m'agrada més perquè és més. Això, és com de despedida, i és com xula perquè. La d'entrada, com que presenta els Bobobobs i diu, bueno, ara anirem a fer això, no? Però aquesta el que diu és com. Ens veurem a la propera aventura, ha sigut molt divertit fer això, tal, i. I és molt guai, no sé, em sembla com una bona cançó per acabar la vida, saps? És la cançó que posaria al meu funeral, posaria aquesta cançó, sense broma. Perquè és com que acaba dient, bueno, mira, hem estat aquí fent les aventures, no? I ens veurem a la propera, no? I jo crec que funciona una mica així, tot plegat.

I dels Bobobobs passem als Monkeys.

Take the last train of thoughts.

I un dia aquell nen que mira els Bobobobs es fa adolescent i descobreix altres músiques com els Monkeys i aquesta cançó Exacte,

els Monkeys era un son molt concret del cotxe de mon pare. Que havíem fet molts viatges per carretera i recordo que hi havia molta discografia dels Monkeys. A veure, evidentment també hi havia Beatles, els Rolling Stones, els Beach Boys i tal, però els Monkeys era una cosa una mica més especial, no? I tenen un so que ressona molt per mi en la primera adolescència. Ho recordo molt també quan van sortir els gogos. No sé si recordes els gogos. Tenen com uns ninos de plàstic molt absurds que ficades a una caixa que es deia porta-gogos. Jo de petit estava com molt amb la moguda de fer col·lecció de gogos i recordo que ja era com de l'última cosa que. D'aquestes últimes coses que ja feies col·lecció.

Primer van ser els tazos, després els gogos, i no sé si després hi van haver els rappers o una cosa així.

Aquí ja no hi era, veus? Per això dic que per mi era com la transició a l'adolescència, els gogos. Per mi ja era com, vale, estic aquí anant al quiosque a comprar gogos, però crec que ja no ja no em toca. Saps com que ja ara ja començo a ser una mica massa gran, per això.

El cotxe dels pares del Xavi Daur també hi sonava aquesta cançó.

Some people call me the space cowboy Some call me the gangster of love.

Déu n'hi do, quina gran cançó aquest The Joker, que també. Bon gust el teu pare, eh?

Sí, mon pare és molt rockero, és molt d'aquesta. Tot el rock anys 60-70 és bastant el tema, el tema de mon pare i el que ha ressonat des que existeixo.

Li hauria agradat que et dediquessis a la música,

potser, i no a l'humor. Doncs, jo diria que no. Mai m'ha arribat aquesta sensació. Mon pare, recordo, més decepció, el tema que no m'agradés el futbol. Jo no vaig connectar amb el futbol, mon pare és súper futbolero, súper del Barça. I tu no, eh, mai, eh? I recordo que era com que en un moment donat, perquè anàvem al camp molt sovint, sempre que jugava, bueno, sempre que jugava al Camp Nou, anàvem, perquè mon pare és soci, i recordo que en un moment donat vaig dir, ei, mira, que és que no m'ho passo bé. Drama familiar. I mon pare com, hòsties. Però bueno, per altra banda, mon pare també sempre ha estat, a part d'un futbolero, un gran amant de la cultura pop, diguéssim, de l'entreteniment, a través de la música, sobretot, però també a través de tot plegat, a mi sempre m'ha arribat molt aquesta cosa de. De la cultura televisiva nord-americana i que tenen el seu tipus de comèdia, inclús d'Anglaterra. I això jo ho reconec com una cosa que m'ha marcat molt perquè jo des de petit tingui molta curiositat de com funciona el món de l'espectacle.

Més música del teu pare? No, aquesta no, eh?

No, aquesta la vaig descobrir a partir d'una pel·lícula que es diu Step Brothers, aquí la van traduir com Hermanos por Pelotas, una d'aquestes grans traduccions, però la pel·lícula Step Brothers, una comèdia de Will Ferrell amb John C. Reilly, que vam anar a veure l'Esteban i jo junts, crec que era com més o menys els inicis de Venga Monjas, I vam dir, hòstia, aquesta pel·lícula és la cosa més divertida d'aquest moment. Per mi seria com la Dos tontos muy tontos de la seva dècada. Sí. I ens vam enamorar d'aquesta pel·lícula molt fort. De fet, teníem un blog en aquell moment de Venga Monjas i recordo que li vam escriure com una entrada. Recomanant aquesta pel·lícula, una cosa que no feia mai, no era un bloc de cine ni res, però vam recomanar aquesta pel·lícula en plan de. Aquesta pel·lícula és com just la diversió que nosaltres busquem, que és una diversió molt idiota, molt de tios que són tontos però que es creuen que ho estan fent tot bé, o saps com aquesta inconsciència absurda. Y es una peli molt xula, no sé, a día d'avui encara em sembla de les millors comèdies que s'han fet.

Ara sortirem de Festa amb Morts, però abans una cançó més.

Això és un musical? Aquest és el musical Annie.

És molt tendre, és molt emotiu. I aquesta cançó concretament em dona aquesta cosa esperançadora. És una cançó que a vegades, si sona a casa, a la meva nòvia li explico. Aquesta cançó, veus? Va de una nena que és orfa i que diu avui no, però demà demà sí que serà quan tot em comenci a anar bé perquè clar, té una vida d'orfanat així una miqueta maltractada, una mica fotuda, i llavors és com que sempre està com dient, demà demà ja vindrà i la meva nòvia sempre diu calla, calla, que em posaré a plorar, saps com sempre s'emociona moltíssim em sembla molt xula aquesta la idea aquesta d'ani.

Doncs amb aquest musical d'Annie sortim de festa.

La festa morts. Una festa que se pot

assemblar molt a aquesta.

Lucy sale el demonio, ¿qué quieres? ¡Dios! Mándame la topa arriba, que ha llegado mi hijo, voy a hacer una fiesta en el cielo. Venga, malísimo, todos los malos fuera de la cartera. Vamos a ir saliendo fuera de la cartera. No, no queremos salir, estamos muy calentitos aquí. No queremos salir.

Ha tornat el Pepe Rubianes. Què faries amb el Pepe Rubianes aquí a l'altre barri?

El Pepe Rubianes, parlar. Parlar i segurament jo estar callat. Intentaria treure-li temes, tot lo possible. Estar en una barra, a la barra d'un bar bevent. I aprofitar això tot el temps possible per parlar, per escoltar, preguntar-li molt sobre els seus viatges, que també és una cosa que em sembla molt xula de Rubianes. En fet, hi ha un. Hi ha un documental al Trescat que el vaig veure fa no molt, que està superbé, és molt guai, sobre tots els viatges de Rubianes. Han fet una recopilació increïble de material, de vídeos, cintes, diaris, tot, i han fet un muntatge així, com una mica desordenat, de tots els seus viatges, que em sembla xulíssim.

Queda recomanat, aquest documental, Amb qui faries un duo o un trio còmic de tots els ciutadans d'aquí a l'altra barra, que ho dèiem al principi del programa? Són 100.000 milions de persones.

No puc dir l'Esteban perquè està viu. No, clar, sí. A més, sé que el vulguis matar. Un duo còmic amb els germans Marx, clarament. O sigui, ells ja són tres, jo seria el quart que. Que hi havia un quart germà Marx, que es deia Zeppo. I no es va dedicar. Va sortir en algunes pel·lícules. Hi havia algunes pel·lícules que eren quatre en comptes de tres. I era Zeppo Marx, que em sembla recordar que feia com de galant. Era com un germà Marx que no feia tonteries, sinó que era més com el guapo, l'Augusto, no? I el van treure, evidentment, perquè devia ser avorridíssim, no? Com de dir, hòstia, és que no. No podem estar sempre pensant idees per quatre. Clarament funciona amb els tres, aquests que som. I Margaret Dumont, que és la senyora que surt a totes les pel·lícules d'Armagedon, i que em sembla una cosa molt ben a monjes. Utilitzar una senyora que. Que està com fora d'aquell món i que els germans Marx la mereixen moltíssim. Em sembla una cosa que nosaltres inconscientment també hem fet amb la marca, per exemple, que ha sortit en molts vídeos nostres. I a aquest senyor, què li diries? Està la cosa muy mar! Doncs evidentment que sí, efectivament, està la cosa muy mar. El xiquito de la calçada em sembla superinteressant. És com un fenomen cultural que crec que no existeix a cap altre lloc. És d'aquestes. Sí, sí. Jo és que, de fet, ho explicava en un monòleg meu. Hi havia un. Jo tinc un col·lega que és canadenc, i va haver-hi un dia que parlant, ell viu aquí des de fa molts anys, però clar, a tot el boom xiquito dels 90 i no el va viure, i explicant, parlant una miqueta de comèdia i no sé què, de coses que es fan aquí, allà, tal, Li vaig parlar de Chiquito i vaig descobrir que és molt raro intentar descriure a Chiquito de la Calzada a algú que no sap què és, saps? I ve d'aquí el vídeo aquell amb el Miguel Noguera. Sí, exacte. Com si hagués estat. Exacte, aquest vídeo va venir just d'aquesta situació. Vaig pensar, hòstia, això dona per un gag, no? Aquest és el vídeo. que vuelve a nacer. Durante todos estos años que he estado en coma, el mundo ha evolucionado muchísimo. La gente ya no habla igual y la gente ya no se mueve igual. Lo más importante, yo creo, es que te pongas al día con el tema de Chiquito de la Calzada. Chiquito de la Calzada.

Es un vídeo boníssim, on Miguel Novera prena a fer de Chiquito de la Calzada, no? Clar, perquè s'ha perdut. S'ha perdut. Té una laguna cultural que el deixa fora. Increïble, mireu-lo, mireu-lo. Xavi, ja per acabar, en quin personatge de l'altre barri faries un sopar íntim? Amb la Olivia Newton-John.

Hòstia, mira, la teníeu aquí preparada. Aquí. Tenim tot a punt. L'Olivia Newton-Jones. Per què l'Olivia? Bueno, perquè sempre he tingut aquest rotllo una mica de crush, com de persona famosa que ha idolatrat d'una manera una mica romàntica, una mica com de dir, hòstia, podria estar enamorat d'aquesta dona. I, a part de que la seva música m'agrada molt, i com a artista també em sembla molt interessant. Però com que tenia aquest carisma, aquesta cosa, aquesta llum. I, de fet, l'altre dia. Entre que vam parlar per venir al programa i ara. També s'ha anat a l'altre barri d'Oli Parton. D'Oli Parton, sí, sí. Que m'ha encantat anar a fer un sopar amb ella. Doncs també la pots convidar, amb l'Olivia i amb l'Oli. També tindria com aquesta cosa una mica com de crash, no? I, doncs això, Olivia Newton-John i d'Oli Parton.

Quan sonen les campanes vol dir que ja hem acabat aquesta conversa i arriba el moment de veure què passa amb tu. Si et quedes aquí a l'altre barri, o tornes al món dels vius, o et reencarnes, o vaja, o alguna altra opció. Jo et dono tres opcions i tu tries. Opció A és quedar-te aquí a l'altre barri i fer tot això que dèiem amb el Pepe Rubianes, fer un duet amb ell, no sé com es diria. Opció B, reencarnar-te en un gat, si vols Doraemon, Doraemon, i fer un desig, i se't farà realitat un desig, a nivell col·lectiu, el que tu vulguis.

Ah, jo vull conquerir, vull ser l'art. Vull ser, vull ser, vull que em donis. Les calcetes, Doraemon!

Podria ser un desig com aquest. I opció C. El mític Oolong. Tornar al món dels vius, però per tornar al món dels vius has de fer que algú se'n vagi a l'altre barri. Tu tries aquí.

Jo, clarament, em reencarnaria en un gat i em fa molta gràcia que les meves filles tinguin un pare que és un gat. Jo, com a gat, intentaré ser el millor gat pare que pugui haver.

I elles seran les primeres humanes amb un pare gat. I quin desig demanaries a nivell col·lectiu?

Home, clarament la pau al món i concretament la pau a casa meva, amb la meva nova família.

I que no adoptin cap gos, perquè si no tindríem problemes.

Bueno, aviam, no sé, crec en la convivència entre gats i gossos.

Segur que sí, segur que sí. Xavi Dau, ha estat un plaer aquesta conversa amb tu aquí a l'altre barri. Si et sembla, acabaríem amb una cançó, aquella cançó, la típica cançó que si ara et trobessis un extraterrestre, tu li ensenyaries aquesta. Aviam. Quina cançó.

Li ensenyaria la cançó dels Casavantasmes. Ghostbusters. Clarament. Per què aquesta? Perquè. Perquè. O sigui, diguéssim que si ve un extraterrestre a la Terra, com funcionen els humans? Els humans som una espècie que creu en el més enllà, o per lo menys tenim fantasies en el més enllà. El més enllà l'hem traduït en fantasmes. Els fantasmes ens hem inventat que són com. Figures que fan una mica de por, però també figures amb les que pots fer comèdies. I llavors, ensenyar-los i els 3 de 3 és que la raça humana ha evolucionat fins al punt de fer comèdies sobre fantasmes i sobre les persones que casen aquests fantasmes. I que a sobre per aquesta pel·lícula s'ha fet una cançó que ha acabat sent més famosa que la pròpia pel·lícula. Amb la qual cosa em sembla una molt bona definició de la complexitat humana. M'encanta.

Doncs acabem amb la cançó dels Casafantasmes i donant les gràcies al Nilvia a la producció i també al Dani Expositor als controls celestials. Ghostbusters, fins la setmana que ve a l'altre barri. Que vagi molt bé, gràcies. Adeu.

Me gusta a las chicas.