Yung Rajola: "Vaig començar ballant amb el so de la rentadora"

El teu transistor no està espatllat. No provis de sintonitzar una altra emissora, perquè ara som nosaltres qui controlem la freqüència modulada, els satèl·lits i les zones electromagnètiques. Durant la propera hora entraràs en un món paral·lel on es pot fer realitat qualsevol desig. Fes volar la imaginació a la imaginació i deixa't portar per les cançons. Són capaces de fer que es despertin els teus records més adormits i fins i tot ressuscitar allò que creies mort. Posa't còmoda i agafa't fort perquè comença el trànsit. Des de la teva ment fins a l'altre barri.

L'altre barri amb Lai Mercè.

Et donem la benvinguda a l'altre barri, un lloc amb superpoblació on tothom està de vacances indefinides.

Ni cel ni infern, l'altre barri.

Un buit indeterminat de l'espai-temps on hi abunden preguntes sense resposta. Hi ha música després de la mort? Us acompanyem Blai Mercè, porter DJ que serve de l'altre barri, amb la Gisela Cot, els Sons Celestials. Avui ens visita algú que, a part de menjar, beure, dormir i respirar, també necessita crear, generar art, sigui a través de la música, de l'art o de la comunicació. Algú que afirma convençut que és massa raper pel mainstream i massa mainstream pels rapers, i no només això, sinó que diu que l'èxit per ell no és poder viure de les seves cançons, sinó viure d'ell mateix. En fi, una persona que ens ha recordat allò que cantava Morrissey.

Sí.

We hate it when our friends become successful, o, el que és el mateix en català, es odiós quan els amics triomfan.

Quintí Casals i un rajola, què tal, com estàs? Benvingut a l'Altre Barri. Molt bé, molt bé. Gran cançó, eh, que està sonant. Què t'ha semblat això? M'ha agradat, i el detall de Lleida ja sublime. Sí, això, aquí els hidrogeners, vaja, van tenir. Però existeix aquesta cançó? Aquesta cançó existeix, és una cançó dels hidrogeners, el duet format per Janice Agarre i Carlos Ballesteros. No sé si els conec, no sabia. Sí, que van, fa molts anys, van adaptar aquesta cançó de Morrissey, I després, un grup que ara està inactiu, de Vilanova i les altres, La Brigada, també la cantava als directes. Està guapa, està guapa. I sempre m'ha encantat, i ja vaig portar l'altre dia aquí a l'altre barri el Kelly Esaia, ja l'hi vaig posar també, i dic, ara, cada vegada que porti algú de Lleida aquí a l'altre barri, doncs li posaré aquesta cançó d'Hidrogenés, perquè algú de vosaltres l'ha d'aversionar,

perquè amb aquesta escena de Lleida que passa. Així com jo, que també soc una mica croner, a veure, de tipo Morrissey y podría molar, sí, sí. Ja t'hi veig. Més odios quan els amics triomfen, o què? Tot el contrari. Jo, per exemple, el nou disc que acabo de treure hi ha una col·laboració amb Sex Scenic, que són molt amics meus, de fet, Soc quasi quasi com el seu padrí, perquè una de les primeres cançons que van fer amb el Pep Saula, que també és el productor del disc, va ser Crema Catalana, on jo vaig col·laborar-hi fa 6 anys, que jo era com un abuelo al seu cantó, perquè són nens del. Bueno, ja no són nens, però són del 2001, jo soc del 94, i com te pots imaginar, quan ells tenien 18 o 19 anys, jo semblava molt papi al seu cantó. I fins ara ells han anat triomfant i jo estic super orgullós d'ells. Per tant, jo vull que li vagi bé a tothom, perquè a més, si li va bé a tothom vol dir que a mi també m'anirà millor.

A part, en aquest disc que presentes, El món no està fet per als romàntics, a part de Saxeni, hi ha Dimós, hi ha Marc V, Abril i Selva Noa.

Un dia naix, ara tot va bé, tinc el cantó, jo ja estic despert, tu encara dorms, teriçó la pell, amb els meus dits entre el teu cabell, i aquest moment no l'oblidis mai, guarda el fort com paper lacrat, i com un naufragi ensala el mar, i si no hi sóc et vindrà a buscar. Baby, quan tot vagi malament, Crida el vent, tot el que hem sigut, i brindem junts un cop més. Baby, si un dia, perquè soc lluny, aquest dolç moment, mai l'haurem perdut, està escrit en aquest vers.

El dia neix amb el saceret, a simple vista es preveu el planet. Si no estem junts i ben just parlent, hem ofegat para oler. Resistent et seguiré nombrant, si ja per sempre ens desentenem. No quedaran paper mullat, records en el quareler.

Déu n'hi do com està l'escena lleidatana, no? Jo crec que està molt bé, no? Perquè, clar, amb aquestes col·laboracions amb Renaldo i Clara, que fa molts anys que actuen, en Kelly, que el mencionàvem ara fa un moment. Sí, jo estic molt content

que el disc ensenye bastant lo que s'està collant a Lleida, que són projectes molt xulos, i aquests dos que acabes de dir tu també són molt guais, i encara n'hi ha més. Jo volia representar una mica com la meva terra, I ho vaig aconseguir perquè crec que tothom que ha col·laborat amb aquest disc ho ha fet amb ganes, que és una cosa que a vegades no passa quan busques col·laboracions. Però és que són col·laboracions que no eren tan buscades, sinó més aviat va ser com una mà que jo vaig donar-los i de dir, ei, tinc aquesta cançó, vols col·laborar aquí? M'agrada el teu projecte, m'agrada el que fas, alguns són amics meus, d'altres són més aviat coneguts però que ens hem anat fent amics durant aquests anys. I, joder, estic molt content del disc i de les col·laboracions, perquè a més que és accent lleidatà i té aquest punt de reivindicar una mica la teva terra, també trobo que és que realment. Qualitativament parlant, són col·laboracions molt potents, sí. Et consideres un somni a truites? Moltíssim, moltíssim. És la meva lacra, tant de bo no ho fos tant. És a dir, jo visc fent-me pel·lícules. De fet, una de les coses que sóc és guionista, també, llavors, evidentment, el meu cap contínuament està generant pel·lícules i pel·lícules i pel·lícules. Això em fa més somni a truites que ningú. ¿Què és el que més t'agrada?

Has anat a buscar la pista de ball. Home, jo crec que el disc té de tot.

Sí, té de tot, però això és un hit. Això és bastant buscar la pista de ball.

Per ballar-lo i cantar-lo. Ara que ve l'estiu, home, per favor. Els tardets, o tardeos, o com es diguin, els vesprets, o altres hores de la matinada. Sí, com ho diem, això, ja, eh? Tècnicament és vespreig, no? Si no volem fer diglògia. Va ser un neologisme.

Però és que la gent ja té molt com incorporat tardeo, no? Però bueno, hem de trencar una llança cap al català, vespreig.

Una cançó pel vespreig. Tu que et somies druides, has somiat mai que estàs a l'altre barri, o no?

Mira, no he sent mai de somiar que estic a l'altre barri, o sigui, que m'he anat cap a l'altre barri, perquè sempre he sentit que ja ho tenia tot fet. En el moment de la vida, sempre en el que he estat, he pensat, estic content amb el que he fet. Però últimament, no sé si és cosa de fer-me gran o què. Que tens més la incertesa aquella de què deu haver a l'altre barri, que de veritat s'acabe tot i ja està, o realment hi ha un altre barri, no? Jo crec que és cosa de conforme te vas apropant doncs t'ho vas plantejant més, però. Normalment he estat sempre bastant escèptic i a la vegada inconscient davant de la mort. No has tingut experiències properes, allò? Sí, justament per això, i m'han importat poc, no? Llavors, és a dir, no he tingut cap malaltia que m'hagi apropat ni res, però sí que. Com que no en surt. En surt que han pogut passar per petits accidents i tal, I sempre, potser perquè era molt peterpanesc jo abans i m'hi apelava bastant tot, pensava, bueno, pues no m'ha passat, és perquè em sento invencible. Però les coses passen, les coses passen i els accidents passen i les malalties passen i l'altre barri existeix. Llavors, amb els anys ja et dic, te vas tornant una mica més conscient de que. Potser un dia això t'arriba i no és plat de bon gust per a ningú.

Doncs avui ens imaginem que som a l'altre barri, però com una cosa més positiva que negativa, una cosa més vitalista que no pas el contrari, i que ens serveix per fer balanç a la teva vida, per escoltar molta música, i estar a gust i somiar una mica. Escolta'm, tu, si et pregunto pel teu lloc idíl·lic,

El meu lloc idílic. Quin seria? A veure, jo trobo que també ara que parlàvem de l'edat, conforme va avançant l'edat, sempre tires cap a casa. És a dir, a mi em preguntes quan era petit per quin plat favorit tenia i et dic uns espaguetis a la carbonara o sushi o la cosa més extravagant i més llunyana de casa que et puguis imaginar. Conforme avance la vida me porta més cap a casa. Cargols. Sí, cargols, una cargolada, escalivada, brasa I amb el tema del lloc idíl·lic, pues algo que estigui a prop de la meva gent, ja sigui amics, família. Perquè són els. Ja sé que sona tòpic i típic, però són els moments que al final se t'acaben quedant al llarg del temps.

Doncs ara farem un viatge per les espècies dels espais. Jo et diré el nom d'un espai, l'associarem a una cançó, des del més gran fins al més petit. Vinga. Som-hi. Espècies d'espais.

I comencem per l'univers. It's a god awful small affair.

And she's hooked to the silver screen But the film is a sad thing for For she's lived it ten times or more She could spit in the eyes of fools

As they ask her to focus on Singers fighting in the dance hall.

Life on Mars, David Bowie. Fa pena baixar-la, no? Sí, sí, no. És aquelles cançons que fins que el Bowie no canta el que ha donat títol a la cançó, Life on Mars, no la pots trepitjar. D'altra manera, seria un crim. Totalment, totalment.

És un tema. Jo, a casa meva, ma mare és superfan del Bowie, llavors s'ha escoltat Bowie tota la vida i s'ha de reconèixer que. No només per icona del que va ser, sinó que a nivell d'interpretació. De fet, el duet que tenen amb Freddie Mercury és graciós veure la capela, que per mi, valoració personal, ara potser me ve algú que no entén més i em diu que no, però valoració personal, penso que el Bowie es menja el Freddie Mercury. És molt fort, ja, però. Per mi estan en llum, un de l'altre, i que vinguin aquí els fans de Queen. Gràcies, gràcies. No, però és que és una passada, perquè escoltes la capela i dius, uau, vull dir que petar-se d'aquesta manera el Freddie Mercury. És fort. És fort, sí, sí, sí. Qui sap si ens els trobem per aquí a l'altre barri. Home, la veritat és que estaria guai trobar-se'l. Com et quedaries? Allò et trobes el bobi? No ho sé, jo crec que és la típica cosa que no sabries ni com actuar. Necessitaria com 10 minuts allò de ficar-me a puesto i llavors ja potser li entraria i diria I am your fan. Li donaria la maneta així o potser una abraçada, qui sap, si es deixa, però guai. Això és un altre nivell de trobar-la, jo crec. L'univers, si et dic l'univers, què és?

L'univers. Clar, l'univers. I és l'altre barri dins de l'univers, tu creus? L'altre barri és un lloc indeterminat que no sabem on és.

Clar, però si ens posem allò metafísics, dius, on queda, no? Hauria de ser dins, encara que estigui fora, està dins, innatament, no? No sé, l'univers. Que gran que és l'univers. Passem al món.

La televisión, tú que ves el desastre, a TikTok, Insta, Twitter, tots en parlen, diuen al TN que ens anem preparant, que compren toñina, que ve la World War, tanks y artillería, fem forte lo tant, yo no me sigan, es de calma. Sonaran les bombes, tots serán sorral, y tu vida me ve a un oasis mundial. Y ahora pienso, si fuese el último día de la guerra, pero ahora pienso, ¿qué faríamos? ¿Niría en medio centro? Todos hablan de la guerra en un concentro.

És Llum Rajola amb L'últim dia a la terra. Quintí, si fos l'últim dia a la terra avui, què faries?

Oh, gran pregunta, eh? Surs a l'altre barri, tornes a la terra i resulta que la gent diuen avui és l'últim dia. Avui te'n vas cap a l'altre barri. Tots junts. Mira, segurament agafaria un tren i me'n aniria cap a Lleida. Estar amb els pares. Potser no arribaries, eh? Ja, ja, ja, aquesta és la putada. Però bueno, ho intentaríem, ho intentaríem. El que tinc clar és que. Tornaria cap a casa, tornaria cap a casa, intentaria estar amb els meus, i sincerament, ja que és l'últim dia, no cal estar allò abraçats i melancòlics, no, no, anem a aixafar-ho tot i avall, sí, sí. Festa, festa al món.

Yo que he begut whiskys en Deju Yo que me he perdut en algun cul Yo que me he caigut en modo per pobles del golf de Mexic Malacosta sempre n'he tingut Yo que el fred no me el tapa amb un buf Yo que topo amb obstacles o

amurs Yo que no tinc cap cover, ni lleguen fases calladas. Que penso l'he encertat, no més cal posar-hi un pèl de cap, cada cop que caig torno a apostar, cada cop que perdo tongo la mà, cada cop que guanyo, un cop ben alt, tot allò impossible ho faig britar. En aquesta vida, em fico a prova cada dia, mica a mica, el karma em fa de policia, mama mia, massa amor, massa alegria,

Dèiem que ets un somiatruides abans, també ets un romàntic. Home, home.

Qui fa un disc que es diu Cor trencat, que és el meu primer disc, després Peter Pan també és, o sigui, ser un Peter Pan també té un punt de romanticisme cap a la vida, molt gran, de fet, i ja el món no està fet per als romàntics, ja és un nom que hem de ser com a romàntic total, però bueno, jo crec que afrontar la vida de manera. Mira, jo la vida la veig, si parlem de l'altre barri, com una espècie de riu, que, o sigui, directament o indirectament, sempre la corrent t'acabarà portant cap a l'altre barri. Llavors, tu has de nedar contra corrent, contra totes aquestes coses i adversitats que et puguin venir, has de surfejar els obstacles, i no vull sonar filòsof barat, però al final no deixa de ser. El que fa que tinguis ganes de viure cada dia, de anar dia a dia i intentant arreplegar les coses bones que et dona la vida i les dolentes, aprendre d'elles. I aquesta cançó se n'enfota una mica d'això, no? De fet, tot el disc té com un tipus O sigui, cada cançó és un tipus d'amor diferent. Escoltàvem l'últim dia a la Terra és l'amor al planeta. Escolta, Ació miatrúita és com l'amor al present, una mica el Carpe Diem. I aquesta és l'amor als errors. Llavors, la del Mundo s'ha fet per als romàntics se n'enfota de dir. Veure la gent romàntica com gent apassionada que fa les coses moltes vegades amb passió i que contínuament rep hòsties, ja sigui per culpa seva o perquè el món és com és. El golf de Mèxic, què va passar? El Golf de Mèxic, bueno, anàvem amb. El 2024 vaig fer un viatge amb els meus amics, del 24 al 25 vam anar a Mèxic i vam estar pel Golf de Mèxic, allí a Cozumel, vam agafar unes motillos i vam acabar callant amb un amic. Jo, per sort, no en vaig fer res, perquè sóc com un bloc de formigó i. No, vull dir, soc una persona així com fornida i forte i vaig caure i em vaig quedar com cloc, no? Vull dir, em vaig fer una mica de mal a l'espatlla, però el meu amic, que és més prim, va lliscar i anava amb xancles i, bueno, no es va fer molt mal, però sí que és veritat que es va rascar el turmell i, bueno, em feia gràcia. Just la vaig escriure un mes després d'haver tornat de Mèxic i vaig dir, mira, dic, calla, que aquesta frase crec que té hook, té ganxo. Un homenatge, també, al teu amic. Sí, clar, és cert, és cert.

Caure vam caure, vull dir que. De Mèxic passem a Espanya.

Para el mundo Tengo tantas cosas que decir que ya me ahogo Aunque he salido de la oscuridad y casi no compongo Pero ansío, ansío tu querer y desespero Y he esperado tantos tiempos de tus labios, un te quiero que Ya no me creo nada de tu círculo, tu vínculo ridículo Digamos que el tiempo fue quien estípulo yo Soy el discípulo de artículos, palabras y hemorragia Y a malo alma poesía. Rap Susclei, influència? Culpable, eh?

Bueno, mira, quan era adolescent em va donar per tot el rap aquest de Saragossa, de Rap Susclei, de Sharif. Bueno, era una època que aquest rap va aflorar com molt bestia, era un rap així que pretenia com dir moltes coses, moltes drúgoles. Sí, però jo era més d'aquest així que iban de pola. Poetas, no? Sí, hi havia com tres o quatre tipus de rap molt marcats, hi havia com el tema de CFDK, de Zatu, que era un rap una mica més cachondo, hi havia el rap aquest de Saragossa més tipo W, o Falsa Alarma aquí a Barcelona, i després hi havia el rap aquest. Como de poetas, que intentaven. Bueno, intentaven, no, vull dir, joder, que era superfan, sí, sí. I després també hi havia grups tipus el Mucho Muchacho, o aquests que eren rap més. No gangsta rap, perquè estem parlant d'Espanya, però sí que és veritat que era un rap que potser va influenciar més el trap que va venir després, que no aquest tipus de rap que hi havia un mur molt gran entre el trap i aquest rap. I jo quan tenia 15 anyets, clar, quan vaig pensar en una cançó de la meva adolescència, podia haver dit la cosa més snob que m'hagués sortit, i segurament també hagués estat veritat, però si algo escoltava jo contínuament amb el meu iPod era aquest tipus de rap, i anava als concerts amb els meus amics, i estàvem obsessionats, i de fet ara l'acabo d'escoltar després de molts anys, I me la sabria, vull dir que. Molt bona època, la veritat.

L'hem posat per parlar d'Espanya. Espanya, per tu, què significa? Espanya. És que.

Poca cosa, vull dir, per mi. Sento que tinc costums espanyoles, tinc amics que se senten molt espanyols o que són espanyols, tinc amics per tota Espanya. El sentiment que tinc més a dins meu és el de la catalanor. I per mi, Espanya és un país que contínuament ha tractat malament la catalanor i això em crea un profund rebuig per una certa part del que representa Espanya. D'altra, més cultural, més en el sentit de la cultura, entesa com literatura, cinema. Poesia a mi m'ha nutrit molt perquè la majoria de cultura que he consumit quan tenia 20 anys o 30 era espanyola perquè és molt normal de consumir cultura en espanyol perquè majoritàriament és el que trobem més que en català i després a nivell de costums hi ha moltes coses que jo no renuncio tampoc però sí que és veritat que. Tinc un pare historiador, també, i soc molt conscient de la història i del maltractament que ha tingut Catalunya per Espanya. Llavors, sempre tindré aquest punt de rebuig que, si marca la roja, a mi me la rellisca.

Avui a l'altre barri, Jung Rajola, que s'ha convertit en un famós català.

La vida de artista es precaria y toda mi gente se mueve. Compoden, se busquen los cheles. Cuidado, no se enteren, jefe.

Com es porta això de ser un famós català? Bueno, pues es la dicotomía aquesta de no ser-ho realment, no? Ets mediàtic, surts a llocs, tot el que tu vulguis, però després, ¿dónde està la pela? I això ens passa a molts i està bé que també. No és una queixa vers la promoció, perquè si algo feu dels mitjans aquí a Catalunya es promocionar la gent que fem coes en català i ho trobo fantàstic. No tots els mitjans, també s'ha de dir, però bueno, almenys vosaltres sí. I felicitats per fer-ho, però. És molt divertit ser com una Hannah Montana, però clar, on és la part resolutiva econòmica? La veritat és que aquesta cançó és una caricatura. Que se'n fot una mica de la figura aquesta de tenir una feina de 8 hores a una oficina o on sigui i haver-la de combinar que puc sortir abans avui que tinc un concert vale, sí, surt i potser estàs a la prova de sort respondent un Teams o fent una videotrucada de feina o contestant i és la realitat que malauradament hem de viure molts artistes. Jo no, perquè ara va haver un nere a la meva feina i portava temps cremat i voluntàriament el vaig agafar. Portava set anys. De què treballaves? Publicista. Ah, sí, és veritat, t'ho has dit. Sí, sí, sí. Fent copies, no? Fent copies, fent copies, i ara, bueno, pues campo para correr, que diguéssim. I algun copy molt famós que l'hagis fet tu que diguis, ai. Sí, jo era el copi de les promos de la Champions de Movistar, tot això ho feia jo, és a dir, durant 3 o 4 anys els meus anuncis els veien milions de persones. Déu-n'hi-do, i a més això és molta pressió, és una feina de. Sí, clar, jo no la sentia per la inconsciència aquesta que et dic a vegades que tinc, que no. Bueno, vaig amb pilota automàtica i les faig, però sí que és veritat que. Si alguna vegada la lies, ja en queixes des de molt a dalt. Llavors, sí, ho has de cuidar, però jo crec que ja va amb la feina, que si portes anys fent-ho ja saps el que pots dir i el que no pots dir. Però sí que és veritat que a vegades alguna

derrapada vaig fer. I ara, des que ho has deixat, sents que la teva creativitat està més focalitzada a la música i també a l'art, no? Perquè també pintes.

Sí, ara mateix el que estic fent és aplanar una mica el terreny. Perquè vull mirar, com deies tu, d'intentar valdre'm per mi mateix, perquè soc una persona que sé fer moltes coses, a nivell audiovisual, a nivell. Soc pintor, també. Ets un home del Renaixement, una mica. Sí, una mica del Renaixement sí que soc. Amb molt de gana, no? Però sí que és veritat que estic intentant aplanar el terreny amb tots aquests camps, a veure què es pot fer, i si no, buscarem feina un altre cop, i ja està, tinc temps per pensar, i és el moment.

Preguntes metafísiques.

La misma cosa.

Preguntes, com bé diu la veu, preguntes metafísiques. Comencem sempre fent dues preguntes. La primera és que si ara, des d'aquell altre barri, et proposen tornar a viure, tornar a començar una nova vida des de zero, què preferiries? Tornar a ser el quintí, igual, tot igual, el mateix, repetir exactament el mateix, o provar sort i ser una persona totalment diferent? Ser totalment diferent. Tu t'has d'imaginar que aquí et proposen fer una vida a la carta, no? I tu aquí pots triar. Pastilla vermella o pastilla blava? Sí, aquí pots triar avui, doncs, viure a tal país, al futur, al passat, al present. Amb una família que sigui així, o d'aquella manera, o passar de tot això i dir, no, no, tornaré a viure la vida que he viscut, però començant des de zero. És que tinc un punt que,

tinc un mantra que intento no penedir-me de res, intento no penedir-me de res perquè intento fer les coses bé, no vull dir aquí que no, mira, pido perdón y no permiso siempre. Però també tinc una cosa que realment, malgrat les coses bones i dolentes que em passin, jo em sento afortunat de ser qui soc i on estic. Llavors, crec que triaria la de ser la mateixa persona. Opció conservadora. És que imagina't que tries malament, no? Ja,

però a mi la vida ja l'has viscut. Si ets aventurer, no? Ah, bueno, te refereixes a. Vaig a provar una altra cosa. Aventurar-me. En plan, aquesta vida ja l'he viscut. Ara, doncs, vull ser. Home, bueno. Vull viure. Ja, ja, ja. No, no, que sí, que sí. Al golf de Mèxic. Home, jo què sé. De l'any 2083. A veure què passa.

Continuo pensant que triaria l'opció conservadora, però si no, sé com un personatge de pel·lícula, d'aquests que tota l'estona li passen coses. L'altre dia tinc una coneguda que la seva família són detectius. I em faia molta gràcia imaginar com ha de ser la feina de ser detectiu o espia o aquestes coses que dius, uau, quina vida, no? O aquesta gent que continuament viatgen perquè són comercials i mouen. Que sí, que potser estan movent quartos, tancant negocis de sacs. Però el fet de el que viuen movent-se per allí segur que hi ha gent que és molt més interessant que jo, però ja et dic tiro per

la conservadora si t'haguessis de reencarnar en un animal et donem algunes opcions, una opció seria aquesta.

Desperto el sol menjuar-me la cara que entén els pardals i sento que la vida em sonriu com un riu que la fi arriba al mar. I perdo cada dia que surto una mica més de dignitat i penso que si el món és perfecte soc jo l'excepció de bon gra. Dilluns, dimarts, dimecres i així fins el diumenge sempre entrenant el fetge fins que torni a començar.

Un cargol, aquest de la cúmbia, una de les seves cançons, o bé aquest altre animal.

Podria ser també una marieta. En quin animal et reencarna, Díaz?

És que, clar, un cargol, sent de Lleida, saps que acabaràs a la llauna tard o d'hora, et caçaran. Però donaràs plaer a algú? Però donaré plaer a algú. Ja, però sent menjat. Veritat. Clar, si et mengen vas a l'altre barri, no ho sé Suposo que sí Abans, perquè els cargols a la llaura moren abans No, no Te'ls menges vius? No, vius no, però justament la mort del cargol O sigui Quan és la mort del cargol? No, de fet va sortir un article a Playground fa molts anys dient les morts més cruels culinàriament parlant i una d'elles era el. Des dels cargols a la llauna o quan els fas a la gormanta a la paella perquè els fas vius. Evidentment moren a la paella. Clar, clar, clar. Però senten dolor els cargols. Tu saps si senten dolor els cargols? Home, jo crec que segurament. Hi ha alguns animals que no, no sé qui és. Clar, si n'hi ha que no, potser el cargol podria ser que no, perquè és una babosa, no ho sé jo. Però bueno. Va, trias la Marieta, no?

Sí. Que a més és una cançó que et cantàvem molt, no? Sí. Aquesta. Doncs va, la Marieta i aquest so, escolta, aquí el tinc. Aquest so que et recorda. Quin so és aquest?

Ah, una rentadora. Cada model té el seu so, eh? És una rentadora, sí, sí. Hosti, sí, jo la rentadora. Jo ballava de petit la rentadora. Ballaves la rentadora, eh? Sí, ma mare sempre m'ho recorda, que em diu, mira, cantem que t'haig tornat cantant, perquè de petit tenies ritme, i vam saber que tenies ritme perquè estaves a la trona, i tenies al canto la rentadora i com que eren rentadores aquestes dels 90 que quasi bé que caminaven soles i tot jo estava així com ballant tota l'estona Hauries de s'amplejar-la, hauries de buscar el so del model exacte que la rentadora de casa teva de petit La uineta té una cançó que crec que es diu Dance Break que s'ampleja en una aspiradora. I ho he trobat superguai. Trobo que s'han d'incorporar aquests sons, al final són sons que estan a la vida quotidiana i.

Aquí t'estem posant deures, eh, versionar la cançó d'Hydrogenesis i d'Almoreza, i samplejar una rentadora. Sortiràs d'aquí amb deures. Una cançó, abans que parlàvem de l'univers i que hem escoltat el Life on Mars del David Bowie, una cançó que faria servir per explicar qui ets. O per dir qui som a alguns alienígenes que et visitin un dia.

Home, ja que anem a ser irònics i anem a enfotren-nos, jo crec que si arribés aquí un grup d'alienígenes des de Mart, des d'on sigui, no, des de l'altra punta de l'univers, si fa falta, i els haguéssia d'explicar què és la humanitat, ells saben el que hi ha de Pongang.

No parem mai s'alucinant, anem amb l'Iana com la Meli o el Tartan. Estem al put, ja vull tocar a baixa esquina, som la Pelship Boys, tu i el Sass, som els meis. Amunt i avall, no parem mai s'alucinant, anem amb l'Iana com la Meli o el Tartan. Estem al put, ja vull tocar a baixa esquina, som la Pelship Boys, tu i el Sass, som els meis. Siempre diem que pa' prim, anem a entrusi, robbing jeans Aquí suprimona, ya suprimim, fa més boig, saldo molins Todo el día shops, como un dofins, tan insectos, fa bem lins Ens veiem ara, pues ahora fins, fiquet amb la clica, fem unas vins Todo el día aneu, ens sentim pingüins, one makes dos caras, ya la tensis, yeah yeah I'm in the fucking crack house. Pioners, eh?

Tu imagina't la cara dels aliens. Jo crec que arriben i els diuen no, espera, espera, que heu de veure una cosa, a veure com se sembla, i els di fotsa. Però a més, no escoltar-la. O sigui, amb ells, damunt d'un escenari, cantant, sense samarreta, tirant aigua. Tirant-los ja aigua a la cara, jo crec que seria espectacular. A veure la cara que farien. Potser pugen a l'escenari també i es posen amb ells allà a col·laborar. A mi m'agrada molt veure com les noves. Perquè aquesta cançó té deu anys ja, però a poc a poc. Anar veient el que està passant al món, en el que s'està convertint, em fa molta gràcia. És a dir, soc molt observador, jo crec que les meves cançons denoten això, que són sempre lletres que parlen des de la meva perspectiva, però parlen del món, del que m'envolta, i a mi el món. És que em té al·lucinat. I una de les coses que m'al·lucinen és això, no? Quan hi ha moviments culturals o artístics com aquest, que quan va sortir va ser no trencador, vull dir, estava en tots els comentaris de YouTube d'aquesta cançó. Al principi eren, bueno, criticant-ho o quan va sortir la Bibitrix o A mi em fascina que surtin aquests moviments, tothom els critiqui al principi i després acabin com afincant dins del mainstream. I clar, ho escoltes encara ara i dius, hòstia, és que això ho li he ficat a mon pare i no ho entendria, per exemple. Llavors, m'agradaria pensar com s'ho prendria un alien.

No sé, un alien, què faria si li arribés aquest himne?

Ara t'has d'imaginar amb 7 o 8 anys, no? Obsessionat. Mirant zones zapping. Mirant zones zapping.

Bueno, és que va passar això, que la vaig escoltar un cop i, clar, em vaig quedar fascinat amb aquest so. I no la trobava. Abans havies de mirar, si te'n recordes, havies de mirar. Quines cançons havien sonat a un programa o a la ràdio segons entraves a la web i sortien com tota la llista de les cançons i mai mai l'arribava a trobar perquè sempre me n'oblidava i ho mirava al cap d'uns dies i ja no em recordava quina hora havia set bueno, clar, també era petit i vaig estar pràcticament 7 o 8 anys buscant aquesta cançó encara no hi havia el sesam clar, no hi havia el sesam és que ara la vida és molt més fàcil amb aquestes coses però no la trobava i un dia, doncs. Suposo que vaig donar a ella amb el videoclip, crec que va ser. A més el videoclip em va agradar molt. És molt icònic, el Richard Ashcroft. Saps greu que es van denunciar el Rolling Stones i no fan diners d'aquesta cançó, pobres.

He estat investigant sobre. Posem la dels Stones, també. Que tampoc crec que sigui. Que tampoc crec que sigui tan, tan, tan.

Crec que és el pont. Ah, és el pont aquest. Sí, té un pont que és.

Doncs fa molt poc els Stones han decidit tornar a. O reconèixer i renunciar una mica, perquè al final els van obligar a posar-los com a coautors als estons i ara han dit, mira, saps què, que ja no cal.

Jo com a persona que ve del rap i de la urbana i tot, trobo que estic molt a favor dels samples, sempre amb un respecte i sempre amb un tant per cent. Però la música, també està tot molt inventat. És la manera de tornar a fer una cosa diferent. Sí, és la manera també de tornar-li a donar vida a la teva cançó. Reciclar, és que és el mateix, la cultura del reciclatge.

Sí, sí, sí, totalment. Parlen de les tons.

I've been around for a long, long year Stole many a man's soul and faith I was around when Jesus Christ Had his moment of doubt and pain Made damn sure the pilot washed his hands And sealed his face.

Som a l'altre barri amb el Iung Rajola, tenint ara mateix molta compassió pel Diabla. Molta, molta, molta. Quinta majo, sí, sí.

Quina meravella aquesta, eh? Jo, és que és una cançó que sempre em porta records com tantes altres, no? Et podria dir Supertramp, Dire Straits, et podria dir The Cure. Però em transporta com a la meva infància el cotxe dels pares i sobretot em transporta que sempre que escolto aquesta cançó em dóna molt bona vibra i em dóna vibra també com d'escena d'aquestes Tarantiniana on hi ha una batalla campana a un bar o alguna cosa, ja t'he dit que soc guionista i llavors me faig moltes pel·lícules però té un crescendo tan perfecte. Mira, el Rusowski l'altre dia en una entrevista d'ella diu, me gustaría mucho que la gente empiece a hacer música como los Beatles, pero actual. I amb això vull dir que. Està molt bé fer cançons ràpidament amb els ordinadors i després incorporar instruments, del que tu vulguis, però està molt bé que s'hagi democratitzat tant la música i que sigui tan fàcil fer cançons avui en dia, però sí que és veritat que aquestes cançons elaborades, com la que hem escoltat abans també de Life on Mars, que duren cinc minuts, que són una experiència, També, jo crec que a poc a poc, m'agradaria pensar, potser és molt utòpica el que vaig dir, però a poc a poc la música també tornarà una mica cap aquí i s'elaborarà. Hi haurà gent que decidirà, no, vull anar lent, o el meu projecte és així, i jo crec que l'acabaran comprant. Ara, i més amb la IA, tot serà cada vegada més artificial. Llavors, crec que trobar aquests espais perquè la música tingui aquest punt una mica més d'experiència, sobretot també en el directe, cada vegada anirà més. I de fet, els directes cada vegada van anar més. És una cosa que potser fa deu anys la gent no li prestava tanta atenció i ara els directes són experiències per les quals la gent. Paguen molts diners i hi ha molt fomo per anar als directes. I s'està cada vegada més, a totes les divisions, Catalunya, Espanya, sigui quina sigui la divisió, cada vegada milloren més els directes.

L'experiència, al final. Una experiència. Única, no? Totalment. Que el que estàs allà, doncs, no és el mateix que, parlo de les geres internacionals, eh? Que no és el mateix que s'està fent, o veure'n a tot arreu, simplement saber que el que estàs allà, viure un moment únic. Totalment. Per tu, no? Ah, i amb aquesta cançó, a més, cada vegada que l'escolto penso en la inspiració, en aquest llibre de Mikhail Volgakov, El mestre i Margarita. Ah, no ho sabia, això. Sí, que la Marianne Faithfull, que era la nòvia del Mick Jagger en aquell moment, diuen que li va ensenyar el llibre, li va dir a ella, llegeix aquest llibre, i llavors el Mick Jagger. Va agafar la idea.

Encara té més rarefons.

Molt bon olor. És una cançó impressionant. Passem a un altre senyor que crec que també és un dels teus ídols.

Robbie Williams. Aquest senyor també va ser decisiu.

Aquest senyor va ser part de la història de la meva vida. El vaig oblidar i el vaig tornar a recuperar fa tres anys. Va ser que va venir a Barcelona i va fer. Va fer els 20 anys o 30 o no sé quin. Va fer un concert que mons pares van anar de rebot, perquè uns a la seva feina els van vendre unes entrades perquè no hi podien anar i em van dir, vols venir? I vaig dir, clar, que és l'heroi de la meva infància. O sigui, vaig ser obsessionat amb Robbie Williams durant. Des de que era petit fins que vaig començar a escoltar Rapsus Clay, per a que m'entenguis. I el Recordo està obsessionat però amb la seva música i la seva figura. I amb els anys després vaig veure que. La figura que jo ocupava dins de la indústria tenia molt a veure amb ell. I crec que al principi vaig connectar molt amb la música quan era petit, però que hi havia una part aquesta de rebel·lia, d'enfant terrible, de persona que va a la seva, que igual no sabia tant que m'enamorava en aquell moment, però que sí que definia molt la meva personalitat i en realitat. No ho sabia, però sí que també em tirava molt cap a ella això, no? I quan el vaig veure, a més va ser un concert molt emotiu, perquè va fer cançons de tota la seva carrera, també de Take That, es va fotre a parlar molta estona, la gent ja saps que aquí quan un artista parla, i més si és en anglès, tothom el critiquen, i jo en canvi tot el contrari, em va fer plorar un parell de vegades amb el que deia, perquè és un tio que. Que ha estat en la merda diverses vegades i en aquell moment em representava molt i em va agradar molt veure'l perquè vaig tancar aquest cercle i ara no et diré que l'escolto molt habitualment però quan l'escolto sempre em transporta en aquells moments i em porta moltes coses bones.

A veure quines coses et porta aquest grup.

Ens vam conèixer un dimecres. Fent cua al cine arcadín. I ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. T'ha costat Déu i ajuda

arribar fins aquí? Sí. Quintí? A tothom, no?

Mira, és una gran frase, sí, sí. Bueno, això és viure, també. Manel, qui no l'ha acompanyat? A veure, hi ha gent que no. Conec gent que em diuen no, jo no he sentit mai de Manel o no he escoltat mai Manel. El 80% dels catalans siguin així a la generació, jo crec que els ha acompanyat el grup Manel. Com a mínim el primer disc. Sí, el primer disc va ser. Bueno, i el segon també, però. Sí, però va ser com un boom, allò, va ser. Va ser molt bèstia. Sense precedents. És que, de fet, exacte, jo aquest disc i el dels Amics de les Arts de l'home. El Bet and Breakfast. El Bet and Breakfast. Pfff. Que, per exemple, et podria haver dit Liverpool, també, d'aquell dia, és que seria perfectament una cançó que també em representava molt, perquè són dos discos que és que. A més els tenia en CD i una vegada darrere l'altra, darrere l'altra, darrere l'altra, el tenia a l'iPod, el tenia a l'iPad dels meus pares, els meus pares sempre els escoltaven. I aquesta cançó m'agrada molt perquè canten tots i a més és molt llarga. Allò que deien de les cançons llargues, eh? Però és que m'agrada perquè com que m'agradava tant Manel, pensava, dic, que guai, és llarga. No l'he de tornar a ficar. Dura set minuts, però és que.

És perfecte. A més, aquesta en directe, quan la feien, la gent pujava a dir la seva pròpia estrofa. Ah, sí? Ja no ho sabia. I això era brutal, era un moment increïble. Que guai. Una mica com el garrotín. Sí, és un garrotín. Una mica semblant. Tothom pujava a cantar la seva. Ah, doncs no ho sabia, això. Encara li. Els directes de la primera gira de Manel del primer disc passaven moltes coses en aquells directes com quina més? trien el fanalet de la cançó de Ai Dolors i llavors el públic anava com un fanalet passaven coses el que dèiem abans

d'aquells shows és que

la gent vol que passin coses era una mica. Una mica esplai, si vols, i després ja la cosa va ser més solemne, a partir del segon disc i això. També crec que abans de plegar, abans de fer aquesta aturada indefinida un instant, aquest descans, si vols dir-li, també crec que ho van deixar amb un directe també molt potent i amb els samplers que dèiem abans, amb part la bona gent. Feina ben feta. Jo crec que es mereixen tot el que se'ls ha donat, la veritat. Doncs el que farem ara, si et sembla, és anar de festa amb morts. Vinga. Ja tens pensat a qui aniràs a buscar? Crec que sí. Sí? Doncs vinga, som-hi.

La festa amb morts.

No he pensat a dir-te que tenim una màquina per aquí que, normalment, quan ve un convidat, posem la data de naixement del convidat i la màquina ens ensenya alguna cosa d'aquell dia. I no sé per què la màquina ha volgut també venir de festa amb morts amb nosaltres i l'activarem, si et sembla. Endavant, la Jukebox. La Jukebox.

Avui en dia els hàbits de consum estan acceleradíssims. Els llibres, els discos, les obres d'art, el que sigui, estan a les botigues durant 15 dies, com a molt. Ja és un èxit. I sobretot a l'emparador un parell de tardes. I sobretot llavors més que ser modes d'artistes o cançons concretes o el que sigui, allò són modes de. De paquets, així, globals, no? O sigui, ara es posa a moda el camp, per exemple. Abans es posa a moda el punk, o es posa a moda el que sigui, no?

Pau Riba, Pau Riba concedia a TV3 aquesta entrevista amb una cervesa a la mà. Home, clar, com no? Des de Tiana, justament el dia que tu vas néixer. Ah, sí? Sí. Que bo, veus,

és que algo hi havia, algo hi havia. Quin gran senyor, la veritat. ¿Vas arribar a coincidir amb ell en algun moment? No. No, eh? No, no, no, no. Però bueno, està bé que al final, una vegada mort, no? Vull dir, al final, quan te mors, tothom te tira flors, però crec que el seu llegat, almenys, ja la gent no només el respecte, sinó que el defensa, que és una persona que sempre va anar a la seva, i a vegades això, mentre estàs en vida. A la gent li costa d'entendre una mica. Formaries una banda amb ell, aquí a l'altre barri? Sí, absolutament, absolutament. I també. Si hagués de buscar algú. És que seria molt divertit, amb el Robin i esta.

¿Cómo quedaría el infierno? Me aburría, me fui de bar en bar.

Potser li està passant també que s'avorreix a l'infern i que vol anar de bar en bar amb tu i amb el Pau Riba. Segur, segur.

A veure, he dit, seria molt divertit però també molt perillós, perquè vaya trio calavera, però bueno, segur que sortirien unes lletres magnífiques. Això segur, poesia pura sortiria.

Com a lletrista també podríeu buscar algun escriptor?

Sí, bueno, sí, sí, sí. Te diria el Hemingway, pot ser.

Ens diu que no pot anar a Suècia. Està a Sant Fermín. A recollir el Premi Nobel de Literatura. Una sobretaula.

Mira, sobre taula et diré amb aquest senyor que està sonant, però perquè m'agradaria molt que m'expliqués batallites de gangsta rap. Home, clar, aquesta gent, tu pensa que tot el dia vivien amb els obs, m'estan vigilant, que és una cosa molt típica del rap game, que fins i tot jo, quan era més raper, me passava, no, és que aquest ha dit aquesta frase aquí, jo crec que va per mi. Doncs imagina't això, però de veritat. I després també faré una sobretaula amb el Tino Casal.

Per què el Tino Casal? Perquè per mi és l'inici de. És que de veritat que el món que estem vivint ara i tot el punt friki aquest que té i tot aquest punt. De l'internet, Tino Casal ja el tenia fa 40 anys. És que per mi és un iniciador. Un pioner. És un pioner, és un pioner. I s'ha de valorar la gent que va obrir camí. És com quan mires, vale, l'Everest, aquesta ruta, qui la va obrir, no? Doncs el Tino Casal va obrir moltes de les coses friquis que avui en dia. No ens atreviríem a fer, part del seu llegat té a veure amb això, sí, sí. Més pioners.

Sí.

Kanye. Què fem amb aquest home? És un bon maló, eh? Bueno, anem a ressuscitar-lo abans que fos nazi A veure, jo el Kanye, hem de pensar que és una persona que no està bé del cap, té un trastorn bipolar molt gros, I l'han portat als mitjans quan ell no estava bé ni estava medicat. És a dir, que podem culpar-lo per lo que ha dit i podem fer perfectament, però també. Per què el vam exposar quan aquest tio estava completament derranjat del cap? Per aquest clickbait l'havíem de portar? Si ja sabíem que segurament diria baixanades. Llavors, per mi el Kanye és l'artista més gran del segle XXI. Estic totalment d'acord amb tu. Per mi, tant ell com Daddy Yankee, et diria. Crec que són els dos pioners. Que han fet que la música que escoltem avui en dia soni com soni. Podríem entrar en molts detalls, no cal fer-ho, però trobo que moltes de les coses que ells han fet i de la visió que ells han tingut, la música que escoltem avui en dia és fruit d'això. I la veritat és que toca respectar-lo, I bueno, que els Janis sempre tenen una cara fosca, doncs el Cany ha tingut aquesta i ja està. Jo em quedo amb la part d'abans. És divertit, és molt divertit.

No, no, però és que poses a escoltar els discos, a més són discos que han envellit increïblement, que encara sonen actuals. Sí, total. És que encara no hi ha hagut un altre referent que hagi vingut després per ensenyar quin ha

de ser el so del futur. Hi ha hagut ramificacions molt interessants, per exemple el Tyler The Creator, el Frank Ocean, però clar, el Frank Ocean fa, és que tothom Frank Ocean, fa deu anys que no treu un disco. Fa més de deu anys que no treu discos, clar. Dius, bueno tio, vale, sí, ets una llegenda, però per ser llegenda també. Kendrick Lamar. Sí, Kendrick Lamar, sí, però clar, no són Kanye West.

No, perquè també a nivell de producció. Ha produït 300.000 discos que són hits. És a nivell del so, no és només les cançons. Totalment, totalment. Si has escoltat Kanye West, tu escoltes discos de gent random que no té res a veure amb el món del rap i escoltes. Aquest sintetitzador, aquesta caixa de ritmes. Això ell ho fa servir en aquell disc, no? Sí, sí, sí.

I que molts cops està ell, de veritat. I molts cops ell és ell. El més curiós del cas és que el tio és productor. Ha produït un munt de discos.

Sonen campanes, això vol dir que hem arribat al final. Et donarem tres propostes i tu tries. Tries què vols fer. Opció A, quedar-te aquí a l'altre barri fent tot això amb aquesta gent. I, a més, et dedicaràs a pintar. Tu pintes a l'oli, no? Sí. Et dedicaràs a pintar l'oli, a fer un retrat de tothom qui arriba a l'altre barri. Home, bona opció, eh? El teu dia a dia serà aquest. Opció B, seràs, havies dit una marieta, però seràs un cargol viu. Vale. Però, i a canvi d'això, Lleida serà capital de Catalunya. Estaria molt guapo, eh? O sigui, tot es centralitzarà a Lleida. Hòstia, no sé si ho voldria, eh? Expats i tot. Tot, tot, tot. I l'opció C és tornar al món dels vius, però. La serotonina. Hauràs d'anar a una clínica de desintoxicació. De serotonina, eh? Sí, per desenganxar-te una mica de la serotonina.

Buah, però això estaria molt bé. Això voldria dir que he d'anar a desintoxicar-me de ser feliç, no? Perquè, clar, la serotonina al final no és cap droga. Mira, et podria dir aquesta, però me quedo pintant. Sí, et quedes aquí a l'altre barri fent-vos companyia? Sí, fent-vos companyia. Home, és que tu has vist tota la gent que hem nombrat avui, sisplau, i avui estan bé, és que m'ensenyen coses.

Sí, però també et podries esperar uns anys i ja te'ls trobaràs més endavant. Ja t'he dit que ja ho tinc tot fet. Doncs queda't aquí, mira, et fitxem aquí a l'altre barri fent olis als convidats que vagin venint. Molt bé. Així cada dia pensarem en tu. I acabem amb una cançó que serà la que sonarà el teu comiat del món dels vius. I el del Club de la Lucha, també, no? Sí, també, és veritat. I a la sèrie Mr Robot, que està molt basada

en el Club de la Lucha. Sí, sí, té molt a veure, sí, sí. Where is my mind? Pixis? No ho sabem, eh? Jo no sé on és la meva. El dia que la trobis a visar.

Fins a la closca, però no sabem bé d'on surt. M'agraïm a la Gisela Cot, als controls de so, als sons celestials, al Nil via la producció, i també a qui us parla, a Blai Mercè, ha estat un plaer. Avui hem parlat amb Ion Rajola, amb el Quintí. Moltes gràcies per aquest temps. Molt, molt, molt. Ho celebrem. A aquesta tardor. Concerts? Sí, sí, concerts. Tancats Lleida i Barcelona. Et donarem uns permisos a l'altre barri perquè puguis anar a fer els concerts. Perfecte. I després tornes aquí a pintar. Una excedència, no? Sí. Molt bé, molt bé. I un rajola, moltes gràcies. A vosaltres. Us deixem amb pixis. Que vagi bé. Adéu.

¡Vamos!

SENSE ÀUDIO PARLAT