20 anys del casc casteller: així va ser l'agost que ho va canviar tot
Si ara veiem imatges de castells de fa més de 20 anys, de seguida notarem que hi falta alguna cosa: la canalla no portava casc.
El primer castell documentat, de sis pisos d'alçària, el trobem el 1770. A partir d'aquí van anar evolucionant fins a les construccions que coneixem avui en dia, amb alts i baixos en diferents èpoques. A partir dels 1981 els castells viuen el que es coneix com la segona època d'or, i durant la dècada dels 90 es funden més de 40 colles noves. Aquest creixement del món casteller fa que apareguin construccions de més dificultat, i la preocupació per la seguretat també va en augment.
A principis de l'any 2000, arran d'una caiguda greu, els Xicots de Vilafranca van decidir fabricar de manera artesanal una protecció cranial per a la canalla més petita --acotxador i enxaneta--, agafant com a base un casc antic de bicicleta. Després de diversos prototips, al Concurs de Castells de Tarragona d'aquell mateix any van actuar amb la versió definitiva d'aquell primer casc, que només feien servir en les construccions de més dificultat.
El 2005 els Castellers de Sants també van incorporar una protecció per als més petits a plaça. En el seu cas, després de mirar diverses opcions, van optar per un casc de Taekwondo que, per les seves característiques, era bastant compatible amb l'activitat castellera.
Durant les temporades del 2002, 2003 i 2004, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya va fer un estudi per avaluar la incidència de lesions en els nens i nenes castellers. A partir d'aquelles dades, el 2005 va encarregar a l'empresa NZI el disseny del que acabaria sent el casc casteller que acotxadors i enxanetes fan servir actualment. El repte era aconseguir un casc que, a més de permetre dur a terme l'activitat castellera amb normalitat i protegir la canalla, no havia de produir lesions a altres castellers en cas de caiguda. A més, hi havia un altre repte: aconseguir l'acceptació dins el món casteller d'incorporar aquest element en una activitat tan tradicional.
Finalment, el gener del 2006 es presenta un casc homologat fet amb poliestirè expandit, un material que es deforma i absorbeix energia en perdre la seva forma original. A partir de l'estiu d'aquell any, l'estudi havia d'entrar en fase final, on 15 colles provarien el casc i s'analitzarien els resultats comparant-los amb les dades de 15 colles que no el portarien.
Però aquesta planificació va canviar després que el 23 de juliol, durant la diada de Les Santes a Mataró, la Mariona Galindo, que feia de dosos al 4 de 9 amb folre dels Capgrossos, va caure. Va ser intervinguda a l'hospital de Sant Joan de Déu amb èxit però, contra tot pronòstic, va acabar morint el 4 d'agost. Aquest fet va commocionar no només el món casteller, sinó tota la societat i va magnificar el debat de la seguretat dels més petits.
Així ho recorda Jordi Roca Rull, que el 2006 era membre de la Junta de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i també de la Junta de la Coordinadora, que explica que durant aquelles setmanes van rebre pressions externes, sobretot de mitjans de comunicació tant de Catalunya com de la resta de l'Estat. "Aquell va ser un mes d'agost difícil per a tot el món casteller, i tots havíem d'anar a l'una. La Coordinadora va canalitzar tots aquests inputs que venien de fora, va ser un escut protector per a tot el conjunt de colles."
Durant aquell agost, les reticències a la implantació del casc encara continuaven, però van anar perdent força. Les colles van començar a portar-lo a plaça, especialment durant la segona quinzena d'agost. Això sí, van haver d'accelerar la implementació, com explica Pere Rico Escribano, que aquell agost era el cap de colla de la Colla Joves Xiquets de Valls. "Nosaltres teníem la ment molt oberta per fer aquest tipus de proves, i aquells dies es va intensificar el procés de com implementar el casc, d'explicar a la canalla que tenien una peça nova. Era precipitat, perquè la canalla necessitava una mica més d'adaptació, però ho van posar molt fàcil."
També ho va viure d'aquesta manera Lluís Esclassans i Castellet, el cap de Colla dels Castellers de Vilafranca el 2006, que reconeix que el fet de tenir a tocar la diada de Sant Fèlix, la més important del calendari de la colla, els va ajudar a incorporar-lo ràpidament. "No vam poder reaccionar de fer-ho progressivament, però es va normalitzar força ràpid. Estàvem enfocats en Sant Fèlix i això ens va ajudar a naturalitzar-ho i que el casc fos una peça més de la canalla castellera."
Aquell agost, l'Anna Bové Serra era acotxadora dels Minyons de Terrassa. Tenia sis anys i recorda que va ser un moment en què "passava alguna cosa diferent a les colles", però assegura que ho van integrar molt ràpid. "Ens ho preníem com una cosa que havia de ser així. Ens van dir que ens l'havíem de posar ja, però ho vam normalitzar molt de pressa. I després, amb el temps, l'apreciàvem com una eina molt útil per a la canalla."
Així, el Sant Fèlix del 2006 va ser la primera gran diada castellera on la canalla de totes les colles a plaça va actuar amb el nou casc. Les 53 colles castelleres actives aquell any van acabar la temporada fent ús del casc, i amb les dades d'aquell final de temporada i les de l'any següent, es va elaborar un informe que va confirmar l'efectivitat del casc per a acotxador i enxaneta. El 2009 es va introduir el casc pel pis de dosos, i el 2012 l'assemblea de la Coordinadora va aprovar l'obligatorietat del casc per a tota la canalla, tant en actuació com en els assajos.
Des del 2024 s'ha estat treballant en un nou model de casc per millorar la protecció de la canalla. De moment, algunes colles ja han provat els rimers prototips, i a finals de setembre s'espera poder presentar ja el model definitiu. Aquest nou model de casc, a més, va acompanyat d'una altra novetat: un protector facial que cobrirà les parts més vulnerables de la cara.